03/05/2010 Mario Benedetti

100504 ONA LITERARIA by onaliteraria



AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mario Benedetti va néixer el 14 de setembre de 1920, a Paso de los Toros, Departament de Tacuarembó, República Oriental de l'Uruguai, però la seva família es va traslladar a Montevideo quan només tenia quatre anys. Per això és que se senti "absolutament motevideano".
Els seus estudis primaris els va fer a l'Escola Alemanya de Montevideo, on va començar a escriure poemes i contes. A causa de la inestabilitat econòmica familiar, aviat va haver de treballar, de manera que només va poder completar els seus estudis secundaris com a alumne lliure.
Entre 1938 i 1941 va residir gairebé contínuament a Buenos Aires. on va viure molt de temps treballant com a taquígraf en una editorial. Allà va decidir ser escriptor, i començà a escriure el seu primer llibre de poemes. Aquest poemari és La vigília indeleble, que va publicar el 1945, i mai reeditat. El 1946 Benedetti es va casar amb Luz López Alegre. Trenta anys després evocarà aquesta duradora relació en el poema "Bodas de Perles", recollit “A la casa i el maó” (1977).
De tornada a Montevideo, va dirigir el 1948 la revista literària “Marginalia”, que va durar fins l'any següent, data en què passa a formar part del consell de redacció de la revista Número, la primera etapa s'estén fins a 1955. Aquesta publicació és clau en la formació i el desenvolupament de l'anomenada "generació del 45" o "generació crítica".
També el 1949, Benedetti va publicar el seu primer llibre de contes, Esta mañana y otros cuentos i un any més tard els poemes de Solo mientras tanto. Amb Esta mañana y otros cuentos va obtenir el premi del Ministeri d'Instrucció Pública. Aquest guardó l'obtindrà diverses vegades en diferents gèneres, però a partir de 1958 va renunciar a aquests premis per discrepàncies amb la seva reglamentació.
El 1953 va aparèixer la seva primera novela, Quien de nosotros. Entre 1954 i 1960 va ocupar tres vegades la direcció literària de Marxa, el setmanari més influent de la vida política i cultural de l'Uruguai i un dels més importants d'Amèrica Llatina. Va ser clausurat el novembre de 1974, després de patir nombroses suspensions després del cop d'estat de 1973. A la memòria del seu fundador i director, Carlos Quijano, Benedetti va dedicar el llibre El desexilio y otras conjecturas (1985), conjunt de cròniques aparegudes en el diari El País de Madrid.
Amb Poemas de la oficina, publicat el 1956, Benedetti va impactar en el desenvolupament de la poesia uruguaiana a l'inserir-se directament en una temàtica considerada, fins aquell moment, com a "no poètica".
El 1957 va viatjar per primera vegada a Europa. Va ser amb el volum de contes Montevideanos, publicat el 1959, on va prendre forma la concepció urbana de la seva obra narrativa. També el 1959 va viatjar a Estats Units, fet que el commou perquè "em mostra el veritable rostre de l'imperialisme". En aquest mateix any 1959, esclata la Revolució Cubana. Aquest fet és fonamental per al desenvolupament literari i polític de l'escriptor uruguaià, i de tots els intel•lectuals llatinoamericans.
El 1966 va visitar per primera vegada Cuba i, entre 1968 i 1971, va treballar a la Casa de les Amèriques, institució cultural cubana.
El 1959 va publicar el assaig El país de la cola de paja, aquest llibre és la primera reflexió de Benedetti sobre l'Uruguai oficial, per això "va esclatar com un tro al net cel de Montevideo". Amb La tregua, que va aparèixer el 1960, Benedetti va adquirir transcendència internacional.
L'activitat posterior de Mario Benedetti es va multiplicar. A la seva intensa tasca d'escriptor i periodista, es va sumar una cada vegada més activa participació política. El 1971 va ser un dels fundadors del Moviment d'Independents 26 de març, que integrarà més tard el Front Ampli.
El 1973 va haver d'abandonar el seu país per raons polítiques. Etapes dels seus dotze anys d'exili van ser l'Argentina, Perú, Cuba i Espanya. La seva vasta producció literària abasta tots els gèneres, incloent famoses cançons, i suma més de seixanta obres, entre les quals destaquen la novela Gracias por el fuego (1965), els contes Con y sin nostalgias i els poemes de Viento del exilio (1981).
El 1987 va rebre el Premi Llama de Oro d'Amnistia Internacional per la seva novel-a Primavera con una esquina rota. La seva obra poètica completa ha estat recollida en Inventario Uno (1950-1985) i Inventario Dos (1986-1991) i els seus contes a Cuentos completos (1947-1994) tots tres editats per la editora Seix Barral.
Més de deu anys va viure Benedetti a l'exili, allunyat del seu Montevideo, on mor als 88 anys d’edad.

OBRA DE L'AUTOR

Triángulo isósceles (relat inclòs en el llibre El cesped y otros relatos)

El abogado Arsenio Portales y la ex actriz Fanny Araluce llevaban doce apacibles años de casados. Desde el comienzo, él le había exigido a Fanny que dejara la escena. Al parecer, no era tan liberal como para tolerar
que noche a noche su linda mujer fuera abrazada y besada por otros.
A ella le había costado mucho aceptar esa exigencia, que le parecía absurda, machista y carente de un mínimo sentido profesional. Por otra parte, “había agregado él como justificación a posteriori “, no creo que tengas las imprescindibles condiciones para triunfar en teatro. Sos demasiado transparente. En cada uno de tus personajes siempre estás vos, precisamente allí donde debería estar el personaje. Demasiado transparente.
El verdadero actor debe ser opaco como ser humano; sólo así podrá ser otro, convertirse en otro. Por más que te vistas de Ofelia, Electra o Mariana Pineda, siempre serás Fanny Araluce.No niego que tengas un temperamento artístico, pero deberías encauzarlo más bien hacia la pintura o las letras.Es decir, hacia la práctica de un arte en el que la transparencia constituya una virtud y no un defecto?.
Fanny lo dejaba exponer su teoría, pero en realidad él nunca la había convencido. Si había renunciado a ser actriz, era por amor. Él no lo entendía ni lo valoraba así. Sin embargo, en la vida cotidiana, privada, Fanny era ordenada, sobria, casi una perfecta ama de casa.
Probablemente demasiado perfecta para el doctor Portales. En los últimos dos años, el abogado había mantenido otra relación, tan clandestina como estable, con una mujer apasionada, carnal, contradictoria y, por si todo eso fuera poco, particularmente atractiva.
Como lugar adecuado para esos encuentros, Portales alquiló un apartamento a sólo ocho cuadras de su casa. Había sido minucioso en la organización de su cándido pretexto: por borrosos motivos profesionales debía viajar semanalmente a Buenos Aires. Como sólo estaba ausen-
te las noches de los martes, le recomendaba a Fanny que no le telefoneara, pero, por si las moscas, le había dado el teléfono de un colega porteño, que tenía instrucciones precisas: “Arsenio fue a una reunión que creo se va a
prolongar hasta muy tarde”. Fanny nunca llamó.
Ella, que conocía como nadie las necesidades y manías de su marido, se encargaba de aprontarle el pequeño maletín y le llamaba el taxi. Portales se bajaba ocho cuadras más allá, subía al apartamento clandestino, se ponía cómodo, aprontaba los tragos, encendía el televisor; a la espera de Raquel, que, como también era casada, debía aguardar a que su marido emprendiera su inspección semanal a la estancia. En realidad, si se veían los martes había sido por complacer a Raquel, pues ése era el día que el hacendado había elegido para atender sus campos. “ para dejarnos el campo libre”, bromeaba Arsenio.
Cuando por fin llegaba Raquel, cenaban en casa, ya que no podían arriesgarse a que los vieran juntos en un cine o en un restaurante. Luego hacían el amor de una manera traviesa, juvenil, alegre, casi como si fueran dos adolescentes. Cada martes Portales se sentía revivir. Cada miércoles le costaba un poco regresar a las buenas costumbres del hogar lícito, genuino, sistemático.
Para la vuelta, no sabía bien por qué, exageraba las precauciones. Llamaba un taxi, hacía que lo dejara en el aeropuerto de Carrasco; después de un rato, tomaba otro taxi para regresar a su casa. Dentro de esa rutina, Fanny cumplía con interesarse en cómo le había ido, y entonces él inventaba con esmero los pormenores de las aburridas sesiones de trabajo con sus clientes bonaerenses, dejando siempre constancia, eso sí, de lo bueno que era estar de vuelta en casa.
Llegó por fin el martes en que se cumplían dos años de la furtiva y estimulante relación con Raquel, y Porta les consiguió un collar de pequeños mosaicos florentinos. Se lo había hecho traer desde Italia por un cliente, éste sí verdadero, que le debía algunos favores. Instalado en su
lindo y confortable bulín, Portales puso el champán en la heladera, aprontó las copas, se acomodó en la mecedora y se puso a esperar, más impaciente que otras veces, a Raquel.
Ésta llegó más tarde que de costumbre. Su demora estaba justificada, ya que también ella, en vista del aniversario subrepticio, había ido a comprar su regalito: una corbata de seda, con franjas azules sobre fondo gris. Fue entonces que Arsenio Portales le dió el estuche con el collar. A ella le encantó. “Voy un momento al baño, así veo cómo me queda”, dijo, y como anticipo de otros tributos, lo besó con ternura y calidez. Como era natural, él consideró ese beso como un presagio de una noche gloriosa.
Sin embargo, Raquel demoraba en el baño y él empezó a inquietarse. Se levantó, se arrimó a la puerta cerrada y preguntó:
-¿Qué tal? ¿Te sentís bien?. –
Estupendamente bien -, dijo ella. - Enseguida estoy contigo -.
Ya sin preocupación, aunque igualmente ansioso por la expectativa, Portales volvió a sentarse en la mecedora. Cinco minutos después la puerta del baño se abría, mas, para sorpresa del hombre a la espera, no para dar paso a Raquel sino a Fanny Araluce, su mujer, que lucía el collar florentino.
Portales, estupefacto, sólo atinó a exclamar: ¡Fanny! ¿Qué hacés aquí?.
-¿Aquí?, subrayó ella. ?Pues, lo de todos los martes, querido. Venir a verte, acostarme contigo, quererte y ser querida. Y como Arsenio seguía con la boca abierta, Fanny agregó: Arsenio, soy Fanny y también Raquel. En casa soy tu mujer, Fanny A. de Portales, pero aquí soy la ex actriz Fanny Araluce. O sea que en casa soy transparente y aquí soy opaca, ayudada por el maquillaje, las pelucas y un buen libreto, claro.
-¿Raquel?, balbuceó Arsenio Portales.
Sí, Raquel. ¿Te das cuenta? Me has traicionado conmigo misma. Ahora, tras dos años de vida doble, tenés que elegir. O te divorciás de mí, o te casás conmigo. No estoy dispuesta a seguir tolerando esta ambigüedad. Y algo más: después de este éxito dramático, después de dos años con esta obra en cartel, te anuncio solemnemente que vuelvo al teatro.
Tu voz- , murmuró Arsenio. Algo extraño había en tu voz. Pero ni siquiera el color de tus ojos es el mismo.
Claro que no. ¿Para qué existen las lentes de contacto verdes? Siempre te oí decir que te encandilaban las morochas de ojos verdes.?
Tu piel. Tu piel tampoco era la misma.
Ah no, querido, lamento decepcionarte. Aquí y allá mi piel siempre ha sido la misma. Sólo tus manos eran otras. Tus manos me inventaban otra piel. Al fin de cuentas, ni yo misma sé ahora cuál es mi piel verdadera: si la de Fanny o la de Raquel. Tus manos tienen la palabra.?
Portales cerró los puños, más desorientado que furioso, más abatido que iracundo.
Me has engañado, dijo con voz ronca.
Por supuesto, dijo Fanny/Raquel

PRODUCCIO PRÒPIA

“AIGUAMARINA”, de Franc Guinart

Hola Joan, com estàs? Suposo que bé. Les petites angoixes i els petits maldecaps sempre queden enrere quan les vacances són a tocar. Sé que fa dies que em recrimines la meva absència a la xarxa, m’hauràs de perdonar, he estat la mar d’enfeinat preparant la logística del meu estiu; ja saps, passar un mes a Santa Cristina no és el mateix que fer una escapada de cap de setmana. Per fi puc dir-te que estem instal•lats. Fins i tot puc beneficiar-me d’una connexió gratuïta a l’espai virtual perquè la nostra casa està ubicada molt a prop de l’ajuntament i l’any passat es va posar en dansa aquell projecte anomenat “sense fils per tots”.
Són les set del matí, encara no he obert el llit i, aprofitant aquesta particular calma, vull explicar-te una història. Potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi m’ha passat el mateix. Te l’ofereixo en les properes ratlles, és tan fresca com la rosada que encara fa brillar el margalló del meu jardí.
Li diuen Aiguamarina tot i que ningú sap realment el seu nom. Fa molts anys que viu al poble però ningú sap exactament d’on va venir. Uns diuen que no és de l’Empordà, d’altres defensen fermament que no pot ser d’un altre lloc. Quan es parla d’ella, totes les certeses provenen d’algunes tafaneries despreses de converses escoltades a mitges.
Diuen que només hi ha una persona que la coneix de debò, el Cisco. El recordes?. És un dels meus millors amics. Mai m’ha explicat res que no sigui veritat; per ell les paraules són sagrades, tant és que vagin escrites com que sorgeixin d’un comentari banal. El Cisco porta la poesia dintre seu i molta gent del poble l’anomena, mig en serio mig en broma, “l’home de les paraules” pel seu afany, a voltes una mica obsessiu, de voler trobar sempre una observació que embelleixi els moments.
Fa uns mesos que circulen enraonies al voltant d’una aventura que suposadament té amb l’Aiguamarina. Atès que tota la setmana estic a Barcelona no me n’he pogut adonar. Si més no, hi ha “testimonis” que diuen haver-los vist passejar per la platja després de fer-se fosc, abraçar-se i fer-se petons darrera la rocalla, etc.
Moltes nits d’estiu el Cisco i jo anem a l’espigó a pescar. Tot i coneixent la xafarderia mai he volgut etzibar-li un tercer grau; ho trobo una manca de respecte tremenda. Sempre he esperat que les confidències anessin fluint a poc a poc per sí mateixes com una conseqüència inevitable de l’amistat.
El que avui m’ha provocat aquesta necessitat d’escriure no ha estat la confirmació de les meves expectatives al voltant de la meva relació amistosa amb el Cisco; n’ha estat, únicament, el contingut.. Encara ara no m’ho puc creure. He pensat que potser escrivint-ho i llegint-t’ho després en podria treure una mica l’aigua clara.
El Cisco ha estat especialment comunicatiu; no és així de manera habitual. Mentre caminàvem per l’antiga drecera cap a Cala Brisa, ja l’he vist amb una animositat que em feia pensar que l’ampolla de rom l’havia encetat abans d’hora. Ha començat, espontàniament, a explicar-me les circumstàncies del seu primer encontre amb l’Aiguamarina, per després continuar i no deixar el tema fins passada llarga la mitjanit.
“Fou la nit de Sant Joan, al Bar Centella, quan aparegué per primer cop. Era molt tard i el Ton ja volia tancar. Una noia de cabells negres i cara de lluna entrà acotant-se per la porta mig abaixada a comprar tabac. La conversa es va interrompre de cop i totes les mirades foren per ella captades. Buscant el moneder al bolsot no escoltava al Ton dient-li que de tabac no en tenia, però que si li venia de gust la convidava a un ros. Es va quedar amb nosaltres una estona mentre es fumava l’oferiment del Ton.
Cap dels dos mai havia “flipat” per la mateixa noia. … Aquella vegada, sí. Era la seva mirada i la seva veu, o potser, la seva veu i la seva mirada, que ens va, jo crec, hipnotitzar. El Ton havia de fer caixa i jo, malèvolament, vaig aprofitar la situació per acompanyar-la afora al carrer. Aquella matinada fou el principi d’una història que potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi em passaria el mateix.
Tot ja era tancat, només podia proposar-li enrotllar una cigarreta damunt la sorra humida, abans d’anar a dormir. I així ho vaig fer. No creguis que no tenia els meus dubtes: em feia por que es fes enrere. Però ho acceptà amb un somriure que només podria ser qualificat de meravellós. Lentament, mentre compartíem una mica el fum i una mica la boira, la confiança s’eixamplà d’una manera considerable. A mi sempre em passa, si em trobo bé amb algú, sense necessitat de conèixer-lo massa, començo a parlar i parlar. Ja t’ho imagines, oi?. Vaig acabar explicant-li la història de la Berta.
Tota sencera, fil per randa. Fins i tot que em va deixar per aquell home que podia ser el seu pare. Aquell malparit setciències, que la seduí amb la veu fina i la bossa plena.
Mentre jo estava parlant, em va interrompre un moment i em va assenyalar un lloc indefinit mar endins. Fixa’t amb el reflex de la lluna damunt la cresta de les ones, em digué. Oi que és bonic?. Hi ha un moment especial que l’aigua lluita per elevar-se i escapar-se de la corrent que l’atansa a les roques, continuà dient-me. Es torna blanca i més lluent que mai. Si el vent ho permet, guanyarà distància i se n’anirà lluny, molt lluny. Potser acabarà relliscant en forma de pluja, engruixint la torrentera d’algun camí que va perdre el seu nom abnegat per les tempestes. El més important, si més no, és la màgia que impregna aquell moment inicial de la vaporització, talment un procés d’individuació, de descoberta de la seva natura inherent, sorgida de mil batecs blaus enmig de tanta immensitat. Potser, al cap i a la fi, les gotes de pluja, desfilant embogides pels traïdors desnivells que fàcilment sabrà vèncer el corrent, tornaran de nou a la mar. Però, llavors, ja haurà passat tota una vida i el viatge –acabà dient-me, amb un cert to de solemnitat- haurà estat únic i intransferible per cadascuna.
Em va explicar també dues històries, la d’un pirata i la d’un embriac. La primera, la del pirata, parlava d’un vell llop de mar cansat de deixar sempre una estela vermella després de cada abordatge. La segona, la de l’embriac, era el relat d’un bevedor empedreït, cansat d’allargar nits a les tavernes per por de tornar a casa i no trobar-hi ningú. No recordo massa com acabaven perquè, malauradament, em vaig mig adormir. No n’estic segur però em sembla que els ensenyà, també, una manera especial de contemplar el mar...
Que com es diu?, doncs no sé si realment és el seu nom, però em comentà que la gent l’anomenen Aiguamarina,... Aiguamarina com el nom de la seva mare i el de la seva àvia. Així mateix m’ho explicà moments abans de desaparèixer per primer cop, allà a Cala Brisa. I et dic per primer cop perquè d’aleshores ençà n’han seguit espontàniament altres encontres. Ens tornarem a veure?, li vaig demanar quan se n’anava. M’agradaria molt!, em contestà.
El cert és que ens hem vist gairebé tots els divendres de juliol, però sense quedar mai en un lloc i una hora. Des d’aquella primera nit, que em va fer mirar l’escuma espurnejant sobre les petites ones encrespades, m’he sentit diferent d’abans, més ple, més lliure. No sé com t’ho podria explicar... I et diré més, no necessito concretar cites, ni burxar per saber el seu número de telèfon, ni tampoc el seu veritable nom. Això no té tanta importància com la certesa interior que ens trobarem un altre cop. Et dic una confidència, i no et riguis de mi, des del primer dia he cregut que és una mica bruixa. I més m’ho va semblar el divendres passat quan vaig preguntar-li si aquella pedra que duia al coll penjada tenia algun significat. Doncs Sí, em respongué, era de la meva mare i l’havia dut també la meva àvia. És una aiguamarina...
No sé que més dir-te, la trobo encisadora i, com ja has pogut endevinar, em té el cor “lleugerament” robat. Malgrat tot, no vull córrer, vull que aquest estiu sigui un romanç sense promeses ni lligams. I, no t’ho creuràs, no sé ni on viu, perquè després del darrer petó de la nit mai tinc temps de dir-li adéu; és de matinada que em giro d’esquena i ja no hi és, talment per la brisa segrestada.. Per això t’he comentat abans que” desapareix”; sí, desapareix misteriosament cada vegada...
Què et sembla Joan, quina història! No la trobes increïble? Oi que sí? Doncs segueix llegint-me que la cosa no s’ha acabat aquí. Quan de tornada el Cisco i jo arribàvem al poble, ens hem trobat el Ton que anava a Sant Feliu a un concert de música tradicional; avui tocaven el grup “Arrels de Braua” a la plaça del port vell. El Cisco no ha volgut anar-hi, estava molt calmós i assossegat i no tenia ganes d’anar de festa.
Només aparcar el cotxe, el Ton s’ha trobat uns amics que feia temps que no veia i ha anat amb ells a fer una copa. Jo no volia perdre’m el concert i he preferit quedar-me prop de l’escenari. I, ara, agafa’t fort company: després de presentar i tocar mitja dotzena de peces, n’han introduït una de molt particular. Saps quin era el seu nom?. Doncs, ...“Aiguamarina”. Increïble, no?. L’he escoltada amb tota l’atenció del món i encara m’he quedat més al•lucinat que abans. Tan al•lucinat que després d’acabar el concert no he pogut estar-me d’anar a parlar amb el grup i demanar-los la lletra i la procedència de la cançó.
No m’han explicat res més que no haguessin dit a la presentació dalt de l’escenari: es tractava d’una cançó original d’Arenys de Munt i que es va salvar de la crema de papers “subversius” per part de l’església de la postguerra civil. Sembla ser que provenia d’una família d’antics curanderos, l’art dels quals estava a cavall de les herbes remeieres i l’aigua de mar. Els “Arrels de Braua”, encara no han trobat el moment per parlar amb els estudiosos amb la finalitat de datar-ne l’antiguitat. Em sembla que tant els fa. Això no obstant; m’han regalat una còpia de la cançó. I, al acomiadar-nos, quan ja despuntava el Sol per l’horitzó, una noia de llargs cabells negres i cara de lluna, -la cantant del grup-, se m’ha apropat. M’ha demanat que no em guardés només per a mi aquella cançó, que hi havia algú a prop meu que l’entendria encara més...
Ens hem mirat uns breus instants, era preciosa, una d’aquelles princeses que saps que només viuen dins dels contes. Duia un penjoll que n’ha recordat ben bé un altre ... No he pogut més i li he preguntat: L’estimes?.
No ho sé, només puc dir-te que han hagut de passar molts i molts anys abans que algú fos capaç d’encarnar els tres darrers versos de la meva cançó.
No m’has contestat, vaig insistir. Però al girar-me, tal i com ja sabia pel Cisco, el vent se l’havia emportat.
I, ara, sí, després de compartir amb tu aquesta experiència, extraordinària seria una bona paraula per batejar-la, ja puc lliurar-me als braços de Morfeu. BONA NIT,... o, millor dit, per tu, BON DIA!
P.D.: He escanejat la lletra de la cançó i te l’envio com arxiu adjunt. Sembla ser que pertany a un recull anomenat “Poemes i Cançons de les Arts Amagades”. Escriu-me aviat; abans, però, rellegeix-ho tot un l’altre cop. Ja m’explicaràs ...

“Cançó d’Aiguamarina”

“Aiguamarina!, -cridava melangiós des d’alta mar
el vell pirata, mentre a poc a poc desava l’espasa-,
prou d’adversaris innocents, s’ha acabat tanta sang;
qualsevol illa pot tenir un tresor amagat,
potser ni enterrat, em cal només saber mirar.

Aiguamarina!, -reclamava des de la platja solitària
l’antic embriac, mentre lluny una ampolla llençava
plena de paraules a l’interior d’un paper enrotllat-,
el mar amaga tants perills, tanta bellesa també,
sóc un nàufrag, mai més però no em voldré ofegar.

Aiguamarina!, -escriurà un capvespre des del cor
un jove malalt d’amor damunt d’un paper en blanc,
inspirat per l’espurneig argentí a frec d’aigua-,
emporta’t, oh! blau de blaus la meva rancúnia,
que vull assaborir de nou el perfum de la llibertat.

Aiguamarina seré per vos,
inflant totes les veles,
lluny de vaixells cremats.

Aiguamarina seré per vos,
sadollant totes les penes,
lluny de licors esgotats.

Aiguamarina seré per vos,
acompanyant la ploma dels poetes,
... a prop ben aviat del meu estimat.”

Miscel•lània
Efemèrides del 3 al 9 de Maig
3/5/1469: Neix Nicolo Macchiavelli, historiador, polític y teóric italià
5/5/1818: Neix Karl Marx, socióleg y pensador alemány
5/5/1897: Neix Josep María de Sagarra, escriptor catalàn.
6/5/1845: Neix Ángel Guimerá, poeta y dramaturg català
6/5/1856: Neix Sigmund Freud, metge i assagista austríac.
7/5/1861:Neix Rabindranath Tagore, escrptor hindú premi Nobel en 1913 al que Ona-literaria va dedicar el programa del dia 15 d’Abril d’aquest any.
7/5/1960: Neix Almudena Grandes, novel-lista espanyola
7/5/399 a. C.: Mor Sócrates, filósof greg.
8/5/1897: Neix José María Pemán, poeta, dramaturg y prosista espanyol
8/5/1881: Mor Gustave Flaubert, novelista francés
9/5/1921: S’estrena “Sis personatges en busca d’autor”, de Luigi Pirandello
9/5/1883 Neix José Ortega y Gasset, filósof espanyol.

26/04/2010 Pere Calders

100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setem¬bre de 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, es va interessar per la literatura.
Co¬mençà els seus estudis a l'escola catalana Mossèn Cinto, on va conèixer qui seria el seu primer mestre, Jo¬sep Peronella, qui va encoratjar-lo a escriure. El conte El primer arlequí, escrit als catorze anys i publicat molt posterior¬ment, és el primer fruit d'aquest mestratge.
Pa¬ral•lelament a les lletres, Calders va anar consolidant la seva altra vocació, el dibuix: als disset anys, va ingressar a l'Escola Superior de Be-lles Arts, on cursà estudis de dibuix i de pintura.
Als vint anys i gràcies a Avel•lí Artís-Gener, va entrar a formar part de la redacció del «Diari Mercantil». El director d'aquesta publicació, Josep Janés i Olivé, va ajudar-lo en els seus primers passos com a autor. Va ser ell qui li va publicar el primer conte, Història de fantas¬mes o el capil•lar «Estrella», al diari «Avui» l’any 1933,
i qui va ajudar-lo perquè es publiqués el seu primer lli¬bre, el recull de contes El primer arlequí, del que ja em fet menció, l’any 1936.
Mal¬grat la dificultat del moment històric, l'activitat de Calders es va in-tensificar; escriu i dibuixa en un bon nombre de diaris: «Treball», «La Rambla», «Diari de Barcelona»... El 1937, any en que va ser incorporat al front republicà publica la primera no¬vel•la, La Glòria del doctor Larén.
La seva vocació d'es¬criptor es va confirmant en restar finalista del premi Narcís Oller amb el recull L'any de la meva gràcia i de la darrera convocatòria del Crexells l’any 1938 amb Gaeli i l’home déu. Aquest mateix any publica Unitats de xoc, on narra les seves experiències al front.
Aquestes primeres obres reflecteixen, ja, nombroses constants de tota la producció de Calders, que prove¬nen, però, d'una de principal: del dret incontestable de l'autor o l'home a somniar. Calders reclama la total llibertat per al somni, entenent la creació literària com una funció onírica i distingint de manera clara i rotunda entre la vida i l'obra d'un artista
Calders, com els avantguardistes, se sent lliure de qualsevol compromís llevat del de l'art i pensa en la literatura com a terreny per a l’especulació intel•lectual i l'experimentació formal, gràcies especialment a l'humor. Per a Calders la vocació de l’escriptor és, també, la vocació a una fidelitat: la naixença d’una vocació veritable comporta trobar-se amb un bitllet a les mans que lliga a un itinerari.
Segons l’autor, «la història és un malson del qual em voldria despertar», Enfront d'una realitat quotidiana que li sembla trista —segons ell «acord mundial» —ha pro¬vat de fugir-ne amb la imaginació, la fantasia i l'hu¬mor.
Tanmateix el seu és un humor reflexiu, gràcies al qual aconsegueix penetrar profundament en les ca¬pes de l'ànima i reflectir, en definitiva, la condició humana. Reconeixements de l'alta qualitat dels contes de Calders són llur traducció a nombroses llengües (anglès, alemany, portuguès, búlgar, rus, txec.)
La derrota a la guerra civil va suposar per a Cal¬ders, com per a d'altres nombrosos intel•lectuals, el camí de l'exili, instal•lant-se a Mèxic, on romandria vint-i-tres anys. Allà, gràcies a Josep Carner, va entrar en contacte amb el cercle literari d'intel•lectuals del país i de Catalunya.
L'hu¬mor i la fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, les històries es mouen en uns ambients que a voltes ens recorden Poe, a voltes Kafka i fins i tot, en algun cas, el refinament intel•lectual de Borges. El protagonista d'aquests contes és quasi sempre un home somniador i abúlic.
El 1962 Pere Calders va retor¬nar a Barcelona, abandonant el seu exili mexicà, i l'any següent va guanyar el premi Sant Jordi amb una novel•la psicològica, L'ombra de l'atzavara, que s'aparta dels trets més característics de la seva producció habitual.
Entre la seva producció també trobem: Ronda naval sota la
boira, Antaviana, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí,etc. Ha rebut els premis: Víctor Català, Sant Jordi, Premi de la Crítica, Lletra d'Or, Premi Crexells i el Premi d'Honor de les Lletres Ca¬talanes, tots ells entre 1954 i 1986.
Pere Calders, que era casat en segones núpcies amb Rosa Artís-Gener i tenia quatre fills, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994.

OBRA DE L'AUTOR:

Una curiositat americana (conte inclòs dins de“Cròniques de la veritat oculta”, obra guanyadora del premi Víctor Català l’any 1954 i publicada el 1955.)

Moltes vegades, els meus amics m'han preguntat la procedència de la gran figura que tinc en el rebedor de casa meva. He hagut de perdonar sempre aquesta cu¬riositat perquè es tracta d'una cosa singular. Però fins ara no em decideixo a donar detalls, tenint per segur que el temps transcorregut m'estalviarà complica¬cions.
Fou així: un dia va venir a veure'm un senyor de Colòmbia a qui jo no coneixia. Ell mateix va prendre la iniciativa:
-Vinc de part d'un amic vostre que viu a Santa Rosa. Jo he hagut de fer una visita de negocis a aquest país i el vostre amic em va pregar que us vingués a dir que ell, la seva senyora i les nenes es troben en bon estat de salut.
El vaig fer entrar, oferint-li seient. Era una persona molt polida, d'una correcció que portava com un pes; els seus vestits denotaven una preocupació a favor de l'elegància i s'assegué sense fer-se ni una sola arruga. -Estareu molts dies en aquesta ciutat?
—No. Me'n vaig demà de bon matí, amb l'avió de les sis.
Era tímid. Per tal d'ajudar-lo a lligar conversa, el vaig convidar a beure i el licor el desencongí. Començà a explicar-me coses d'una dama coneguda seva, víctima d'un mal matrimoni que, segons ell, mereixia el pietós interès de tothom. En el curs del seu parlament, em digué que la senyora estava casada amb un militar, i de sobte, com si aquesta circumstància l'hagués allunyat del tema central per una associació d'idees, em pre-guntà:
—A propòsit: em podríeu dir si em serà possible de trobar aquí municions del calibre 6,35?
Jo no tenia ganes de mostrar sorpresa davant d'un foraster, i li vaig dir que sí, que segurament en troba¬ria. I perquè veiés que no em deixava impressionar li vaig preguntar si usava armes de foc.
-Sí —digué—. Per una preocupació de tipus purament personal. Tinc una pistola automàtica que és una joia.
I es tragué del infern de l'americana una arma de fantasia, niquelada i amb aplicacions de nacre.
A mi les armes m'han agradat sempre, però les d’aquest model no les puc sofrir. Amb tot, per cortesia, vaig demanar-li que me la deixés veure.
Va allargar-me-la i la vaig agafar fent pinça amb els dits. Era una pistola repugnant, que molestava, com un objecte d'art per a decorar pianos.
La tenia en el palmell de la mà, cercant paraules per dir que m'agradava, quan la pistola es va disparar. -Dispenseu —vaig dir.
El senyor va fer un ep feble i es portà les mans a l’estómac.
—Que us ha tocat?
—De ple!
Vaig dir-li que no s'espantés, que no seria res, i jo mateix el vaig ajeure en un sofà. Tenia l'esperit tranquil perquè estava segur que aquella coseta no podia fer mal a ningú. No obstant això, com que em plau d'observar les lleis de l'hospitalitat, em vingué el propòsit d'ésser sol•lícit i de seguir-li —pensava jo— la seva jeia de ferit.
—A veure, a veure —li anava dient—. No cal pas que perdem la serenitat.
Ell mateix es descordà la roba i em va mostrar un foradet damunt la pell, com la picadura d'un insecte gran. -Us fa mal?
—No ho sé. Em trobo malament.
Em va semblar que devia tractar-se d'una d'aquestes persones fleumes, i per tal de tranquil•litzar-lo (tol fent veure que jo sabia exactament el que calia fer en aquests casos), vaig donar una mirada als medicaments que guardava a casa meva. Tenia tintura de iode, dues aspirines i bicarbonat. «Encara et sobraran recursos>>, pensava. I, segur que tots dos exageràvem, li vaig pintar la ferida amb iode, obligant-lo tot seguit a prendre una aspirina.
—Apa. Ara descanseu una mica i cap a casa falta gent, per tal de ficar-vos d'hora al llit. Demà us sentireu com nou i podreu retornar a Colòmbia com si no hagués passat res.
—Em sembla que no hi tornaré mai més, a Colòmbia.
Tenia un filet de veu i una gran pal•lidesa li anava guanyant el rostre. —Vinga, home, vinga. Encara em faríeu enfadar. Si vós mateix us suggestioneu, acabareu per trobar-vos malament de debò.
Aleshores, li va venir el neguit d'excusar-se per les molèsties que em donava, i durant una bona estona mur¬murà paraules de disculpa, aparentant creia jo —un gran esforç.
—Potser convindria avisar un metge —digué des¬prés.
—No, home, no. Es riuria de nosaltres.
Mig d'esma s'anava desfent les arrugues del vestit i procurava no posar els peus damunt la tela del sofà. Vaig observar que aclucava els ulls i que es deixava vèn¬cer per una mena de somnolència.
—Sobretot, no us ensopiu. Hauríeu de provar d'alçar-vos i caminar una mica.
—Em fa mal l'estómac, ara —respongué.
Estava temptat d'aixecar-lo d'una bursada i obligar-lo a trobar-se bé. Però el meu paper d'amfitrió m'ho impedia, i vaig dir-li:
—Bé. Us donaré una mica de bicarbonat i res més. Enteneu? I feu-vos el pensament que amb això n'hi ha d’haver prou.
De bo de bo, jo començava a sentir-me irritat. D'aquell amic de Colòmbia (i de la seva senyora i les ne¬nes), tant se me'n donava; hauria pogut passar molts anys sense saber-ne res. I, per una notícia no desitjada, em veia obligat a quedar-me a casa, lligat per les pors d’una persona esveradissa. El més que podia pensar —i a vegades encara ho penso ara— és que aquell se¬nyor devia haver menjat alguna cosa en males condi-cions, o bé que patia una vella malaltia que feia crisi aleshores.
—Sou un home sa, vós? —vaig preguntar-li.
—Sí. Mai no he estat malalt. Però ara m'acabo. M'hauríeu de portar a alguna banda, perquè si no em moriré aquí, i serà d'una incorrecció imperdonable.
—Sí que ho seria. No ho puc admetre de cap ma¬nera. Després de tot, la bona educació no m'obliga a tant.
Però no em preocupava massa. Sempre he sentit dir que una persona no es mor així com així, i no podia creure que aquella, sense reals motius que jo pogués reconèixer, donés un pas de tanta transcendència en el sofà de casa meva.
Em vingué l'impuls d'obrar amb energia, i agafant-lo per sota l'aixella el vaig alçar. —Proveu de caminar. Ho intentà sense convicció, se li plegaren els genolls i caigué.
—Torneu-me al sofà, si us plau —em va dir—. No us causaré més molèsties pel fet de morir còmodament.
Va fer una pausa, mentre jo el collia, i després afegí:
—Estic avergonyit. Us asseguro que, aquestes coses, les voldria passar en la intimitat...
Mentre ho deia, em va mirar amb una mirada tan submisa, que m'entendrí. —Home —li vaig dir—, aquest no és el cas. Si es que esteu ben decidit, no us considereu lligat de mans per la meva presència. Feu-vos el càrrec que us trobeu a casa vostra.
Tant de bo que no li ho hagués dit mai! Em va som¬riure amb un gran esforç, tot expressant agraïment, i començà a apagar-se, abandonant la voluntat de viure.
Jo procurava animar-lo, explicant-li acudits, però em semblà que no m'escoltava. No podria dir l'estona que vàrem passar així; em fa l'efecte que passaren ho¬res, perquè va fer-se fosc i em vaig veure obligat a en-cendre els llums.
Vingué un moment en el qual el senyor de Colòmbia es va incorporar amb energia, alçant el braç dret amb el puny clos i esbatanant els ulls. «Ja li passa», vaig pensar jo.
Però m'equivocava. Em va mirar i cridà:
—Visca el panamericanis...!
I caigué d'una manera total, com si se li hagués trencat una gran roda. —Per favor —li deia tot sacsejant-lo—. No us en aneu sense dir-me el vostre nom, almenys.
I quan jo pronunciava aquestes paraules, ell ja no hi era. El darrer alè de vida li fugia en aquell instant, com una anella de fum blau. «Nyicris!», vaig remugar amb les dents closes.
A desgrat del meu despit, tenia la sensació clara que s 'acabava de produir un fet important. La mica de bèstia que és fama que tots portem a dins m'encomanà un pen¬sament: «Ara, tot el que porta al damunt et pertany.» Però sento la civilització fortament, i vaig foragitar la idea. Aleshores, com em passa sempre enfront de situa¬cions difícils, em dominà un empatx de transcendència i tot de normes socials m'ompliren la memòria.
Vaig suposar que un home curós d'ell mateix com era el difunt, dels anys que aparentava i, segons podia suposar-se pel seu capteniment, persona de bons costums, devia ésser casat. Se m'ocorregué que la primera cosa que calia fer era escriure a la vídua comunicant-li la novetat. Sense pensar-ho gaire, vaig agafar paper i ploma per a escriure-li la següent carta:
Senyora: em trobo en el cas de prendre les precaucions que s'acostumen quan es tracta de comunicar la notícia d'una mort inesperada.
Tots els circumloquis serien improcedents, perquè, ratlla més, ratlla menys, us ho he de dir de totes maneres. Diu que serveix de consol en aquests casos pensar que tots hem de passar pel mateix adreçador. Penseu-ho així i resigneu-vos: el vostre marit ja no és d'aquest món.
També us servirà de conhort, i d'exemple per als vostres fills (si és que n'hi ha), el saber que l'últim pensament del desaparegut ha estat per a un gran ideal americà.
En fi. Penseu que, encara que ens hagi deixat, el seu record, etc, etc.
Us prego que em digueu, pel mitjà de comunicació més ràpid, on voleu que us trameti el cadàver. Les estimades despulles, així com, els meus serveis i la meva consideració més distingida, són a la vostra disposició. (...)
Tot just acabada, em semblà que la carta no omplia les necessitats d'aquell moment. No sabia el nom, ni l'adreça i vaig comprendre que la primera providència havia de consistir a registrar el mort.
Ja tenia la seva cartera a les mans i em disposava a examinar els papers, quan una reflexió que tothom trobarà bona m'aturà el gest. Perquè —pensava— la senyora aquella voldria saber detalls i, si tenia l'obsti¬nació que acostumen a tenir les dones d'una determi¬nada edat, no sabria fer-se càrrec de les coses.
Per tant, vaig cremar la meva carta i tots els docu¬ments del visitant, sense mirar-los.
Em va semblar mi¬llor continuar ignorant qui era, perquè no m'unia cap lligam d'afecte, amistat ni coneixença amb ell i creia que allò, aquell accident, li hauria pogut ocórrer a qual¬sevol altra banda. Jo ho hauria llegit al diari, sense que la meva pau interior es pertorbés: el fet que la casuali¬tat hagués triat casa meva per a enllestir aquella perso¬na no m'obligava a sentir-m'hi especialment interes¬sat, ja que no deixava d'ésser un desconegut.
Aquesta composició d'idees va servir per a deixar-me la consciència neta i el cap despert, sense les traves dels retrets de l'ànima, a bon punt per resoldre el que calia fer.
Quedava clar que, en primer lloc, calia treure de casa aquell cadàver intrús. El senyor, que a primera vista em va semblar poc corpulent, se m'apareixia ales¬hores com una nosa enorme. Vaig decidir treure'l al carrer i deixar-lo a qualsevol cantonada, però era pre¬cís embolicar-lo. Embolicar-lo amb què? De moment, se'm va ocórrer utilitzar qualsevol cortina de les que feien acollidor el meu domicili, però era un sacrifici excessiu.
Llavors, recollint uns quants periòdics vells, vaig intentar l'embalatge més voluminós que mai hagi pas¬sat per les meves mans. Només les persones que cone¬guin una experiència semblant podran convenir amb mi com és de dolent el paper dels diaris; a mitja feina, em va entrar una gran desesma. Es tractava d'una em¬presa que em prendria hores llargues i senceres i, a més, m'ha molestat sempre sortir al carrer amb pa¬quets grossos. No. Calia pensar-ho bé, i pensant, pen¬sant, m'il•luminà la idea de la solució correcta.
Vaig col•locar el senyor de Colòmbia a l'armari de la roba, penjant-lo pel coll de l'americana, i després, cridant la dona de la neteja, li vaig dir que me n'anava de la ciutat per una bona temporada, que tancava el pis amb pany i clau i que ningú no hi havia d'entrar per cap motiu.
De fet, ja feia dies que tenia la intenció de prendre'm unes vacances, i aquella oportunitat, encara que honestament no pogués ésser considerada bona, venia bé.
Foren unes vacances magnífiques, en un centre de repòs prop d'un gran llac. Per cert que (volia dir-ho en la primera ocasió que tingués) em fou possible de comprovar un fet que ja sospitava de feia temps: per a la pesca en aigües quietes, són molt millors els esquer artificials que els naturals i que, d'entre els primers, els que fabrica la casa Locke, de Londres, donen un resultat molt superior a tots els altres que he provat. En el concurs de pesca que va celebrar-se en aquell llac vaig guanyar el primer premi entre divuit concursants utilitzant únicament materials de l'esmentada marca.
Els dies em van passar amb rapidesa, i he de dir que això no es degué pas només a la bellesa del indret, ja que jo empenyia el temps amb petites aventures. Per exemple, a causa d'una ballarina polonesa, vaig con¬certar un duel amb un marquès; però aquesta incidèn¬cia, lluny de causar danys a ningú, em valgué l'amistat del marquès —amb el qual encara ens escrivim regu¬larment—, i si no fos una altra la història que ens ocu¬pa, m'agradaria d'explicar tota una cadena d'afortuna¬des circumstàncies.
I quan se m'acabaren els pretextos per a allargar més el meu descans, vaig retornar a la ciutat.
Es gene¬ralment coneguda la joia de reveure l'asfalt i els tram¬vies, de tornar a sentir els sorolls urbans després d'una absència; jo experimentava l'eufòria del retrobament de coses belles i estimades, i ni el record del senyor de Colòmbia no podia enterbolir aquell moment...
Vaig obrir serenament la porta del pis i, sense ni tan sols treure'm el barret, em vaig dirigir cap a l'armari de la roba. I és ara quan he de retre de gust un homenatge a l'exquisida correcció d'aquell americà del sud, que portava la seva polidesa cel enllà...
Encara tenia el gest de correcte encongiment per trobar-se en una casa estranya, i havia tingut l'atenció pòstuma de mantenir-se en un estat de conservació perfecte. Les pomes que jo guardava per fer olorosa la roba blanca, l'havien perfumat lleugerament i era un cadàver que es podia tocar amb les mans sense la més petita repugnància. La pell se li havia ressecat i tot ell semblava de cartró.
En despenjar-lo, vaig comprovar que no pesava gens i que la seva rigidesa era absoluta. Em va fer pensar- i sé que això no ofendrà la seva memòria, perquè el pensament venia acompanyat d'un cert afecte— en alguns dels ornaments de les falles valencianes.
Amb una sola mà el podia portar d'una banda a l'altra, i el vaig deixar al menjador, a terra, damunt d'una gran pell decorativa.
Mirant-me'l, se'm va acudir la solució definitiva del problema. Vaig treure-li la roba que portava i li vaig posar una mena de faldilles, fetes d'una tela índia de colors. Després, el vaig penjar en un clau del rebedor. En aquell lloc, i vestit d'aquella manera, el senyor de Colòmbia semblava una curiositat americana. I, de fet, tots els que l'han vist fins ara en el seu nou estat se'l prenen en aquest sentit.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

La lluna clara empaita els somnis, de Sònia Ferrer

Si puges aquestes escales passaràs per un forat molt estret. Dalt de tot hi ha una porteta. Quan l’obris seràs al bell mig de les roques, voltat de mar. Pots treure el cap i mirar les onades… de vegades hi han vaixells que busquen un far; no parlis amb els que van a bord, ells no et poden veure.
La meva dona va aixecar-se una nit quan jo dormia. Recordo que eren aquells temps en què va aficionar-se a l’escriptura amb tanta devoció que s’aixecava d’entre els seus somnis per escriure’ls abans de perdre’ls, oblidats. Vaig deixar de preocupar-me si es llevava a mitjanit… dormia molt profundament, jo!
Una nit de lluna clara, d’aquelles a punt de créixer i omplir-se de llum, va sentir l’impuls de llevar-se i venir fins aquí. Hi va dur un dels seus quaderns. Desvetllada, devia tenir un d’aquells moments en què el cap se li omplia de pensaments i misteris que havia de buidar.
Va escriure durant una estona, potser una mitja hora, fins que aparegué el vaixell, i aquella dona a bord. La senyora xisclava demanant auxili, feia uns crits aterrants. La meva muller va treure el cos pel forat. El cos prim, de nina llarga i esquifida amb faldilles, que acabava amb aquella cara de porcellana, aquells llavis de cirera i els meravellosos ulls de Blau de cel.
L’endemà la van trobar allà on les onades lluiten i la sal es fa. Tenia les mans entre les roques com si les hi haguessin atansat, o com si hi hagués volgut trobar alguna cosa dins les pedres. Els ulls se li havien quedat en blanc i la boca oberta com quan el metge vol mirar la gola. Als cabells hi tenia una flor de groga, de gerbera, lligada amb un llaç blanc, d’aquells suaus.
Van dir que s’havia suïcidat. Als ulls d’aquells que no en saben, s’havia suïcidat. Mai, i escolta’m bé, mai, he volgut que ningú llegís els seus darrers mots. Només ella veia la nau, ja l’havia avistat altres dies, però mai m’havia dit res de què hi hagués algú demanant ajuda al capdamunt del vaixell. Va voler sortir pel forat… i què havia de saber ella, pobreta, de què el mar en veure-la se n’enamoraria? Tan maca com era, que tenia la pell de seda i els ulls de turquesa, d’un blau que espantava els homes, però no pas l’ immensitat del mar.
Encara noto, de vegades, quan s’aixeca a escriure. La sento repetir paraules en veu alta, provant que sonin bé. Noto la seva suor al coixí quan té un malson.
A voltes la veig a la cala jugant amb les onades quan la lluna és rodona i blanca. No li faig senyals, ella no em veu, només la miro, m’omplo d’ella, i me l’estimo així com és, feliç.

Miscel•lània
Efemèrides d’un 26/04
26/04/1884: Neix Marcelino Domingo, escriptor i polític espanyol, varies vegades ministre en la II República.
26/04/1896: Neix Vicente Aleixandre, poeta espanyol, Premi Nobel el 1977.
26/04/1916: Neix Morris West, escriptor australià, famós per “Las sandalias del pescador”.
26/04/1927:Neix Enrique Domínguez Millán, poeta y escriptor espanyol.
26/04/1731: Mor Daniel Defoe, escriptor anglès mundialment conegut per la seva novel•la “Robinson Crusoe”
26/04/1925: Es publica “El proceso”, de Franz Kafka
Clubs de lectura:
-Durant aquest mes a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc aquest dijous dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, durant aquest mes llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts, dia 27, a les 7 de la tarda.

...quan em parlen de fantasia i absurd en els meus contes, recordo que les primeres crítiques que van sortir, quan algú va dir que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita em vaig quedar parat. Perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre." (Pere Calders)

19/04/2010 Yunus Emre

100419 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Yunus Emre és un poeta i místic turc que va viure probablement entre els anys 720 i 638 de l’Hègira, és a dir, entre el 1240 i 1320 segons el nostre calendari. Ell mateix, segons diu als seus poemes, es va posar el nom de Yunus. Emre, que vol dir “enamorat”, és el nom genèric amb el que es coneixen els poetes de Déu. Va néixer a la península d’Anatòlia.
Anatòlia és una península situada al Pròxim Orient. Limita al nord amb el Mar Negre, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el mar Egeu i el mar de Màrmara. Els estrets dels Dardanelos i el de Bòsfor la separen d’Europa.
A l’antiga Grècia, li deien Àsia a la península d’Anatòlia, de manera que, quan el nom es va estendre a tot el continent, la península va rebre el nom d’Àsia Menor. Sense dubte, néixer en una terra de pas, pont entre Europa i Àsia, va ser determinant en la formació del caràcter del nostre autor, model de tolerància i universalitat.
Gairebé no es coneixen dades de la seva biografia, encara que se sap que es va casar dues vegades, que va tenir dos fills, que va rebre una acurada formació espiritual i que va arribar, com a mínim, fins als 82 anys.
També se sap que Yunus Emre era un derviche sufí. La paraula derviche, significa en turc, literalment “aquell que busca les portes” i es refereix a les persones que viuen en una pobresa mendicant i ascètica, indiferent a les possessions materials, dedicades a l’aprenentatge de la religió. Són l’equivalent als nostres frares mendicants.
Demanen diners i menjar per aprendre humilitat, però tenen prohibit demanar pel seu propi ús, de manera que han de donar tot allò que reben als altres pobres.
La poesia de Yunus està inspirada en la filosofia tasawwuf, o misticisme islàmic, que propugna la igualtat entre tots els essers humans, que condemna la supèrbia i l’ambició de poder i riquesa, que critica el fanatisme religiós i que defensa l’estudi, la ciència i el control de les passions.
Formalment, la importància de Yunus Emre és cabdal: va ser un dels primers a utilitzar el turc, la llengua parlada pel poble, quan a la seva època tothom escrivia en persa o àrab. A més el seu llenguatge és clar i fa accessibles els difícils conceptes místics. La senzillesa és tal que encara avui molts turcs poden llegir i comprendre la seva obra sense recórrer al diccionari
Com hem dit, des del punt de vista conceptual, Yunus Emre pertany al grup de poetes inspirats en les doctrines del misticisme islàmic. Yunus canta sobretot les virtuts de l’ascetisme, la puresa dels sentiments i el rebuig de les possessions materials. Si al contingut místic li donem una dimensió humana, podrem comprendre la absoluta vigència de la seva poesia.
Yunus Emre es preocupa pel destí de tots els homes, particularment dels més desfavorits; predica la igualtat, defensa la justícia social i és el primer poeta turc que expressa la bellesa de la bondat; tot això en una poesia d’intensa emotivitat.
La intemporalitat del missatge dels seus poemes, que són un crit a favor de la pau i la fraternitat universals, és allò que va voler destacar la UNESCO quan va declarar l’any 1991 Any Internacional de Yunus Emre, amb motiu del 750 aniversari del seu naixement.
A Turquia també han destacat la seva figura, fins el punt que al 2009 van donar el seu nom al institut de cultura d’Ankara, l’equivalent a l’espanyol Institut Cervantes, amb les funcions de promocionar l’art, la cultura i el patrimoni de Turquia a l’exterior.
A més, cada any la ciutat d’Esmirna (Izmir, en turc) li dedica un festival de la cançó. La seva popularitat transcendeix la cultura oficial: des de fa set segles els seus poemes es memoritzen i es reciten. I molts pobles s’atribueixen ser el seu bressol o guardar la seva sepultura.
Testimoni de la seva manera de ser i d’escriure és una anècdota que ha arribat a través del temps. Yunus va ser contemporani d’un altre gran escriptor turc, Rumi. Aquest composava contes i cançons en persa, per a persones riques i urbanes. Yunus, per contra, vivia i composava entre la gent rural pobre.
Un dia, tots dos personatges es van trobar. Remi va voler saber que opinava Yunus de la seva més gran obra, El Masnavi. Yunus va dir: Excel•lent, excel•lent! Però jo l’hagués fet d’una altra manera.
Sorprès, Rumi va voler saber detalls. Yunus, que pensava que l’obra de Rumi parlava sobre tot d’ell mateix, va dir:
Jo simplement hagués escrit: vaig venir de l’eternitat, em vaig vestir amb carn i vaig prendre el nom de Yunus.
De Yunus Emre ens han arribat dos obres L’opuscle dels consells i Divan, poemari que conté uns 350 poemes, encara que se li atribueixin més de mil.

Consells i poemes, de Yunus Emre

Alguns consells
No hem vingut a aquest món per viure sempre en conflicte. Amar és la missió de la nostra vida.
No ens hem d’oposar a cap religió. El veritable amor neix quan totes les religions es fan una.
El nostre únic enemic és el ressentiment. No guardem rancúnia a ningú, ja que la humanitat és indivisible i no es pot odiar a tothom.
Poemes
Aquest món per a ningú roman.
Encara que el món està impregnat de Déu
ningú arriba a conèixer el seu misteri.
Si el vols veure, busca’l dins teu,
descobriràs aleshores que Ell no està tant lluny.
Aquest terra sobre el que camines
aquest menjar amb el que alimentes el teu cos,
si creus que són teus, et confons.
Un altre món es troba fora de la teva vista,
la virtut és tot allò que es queda en aquest món.
El dolor de l’absència és massa amarg,
ningú ha tornat després d’anar-se’n,
mes el que ve a aquesta vall marxarà
sense remei; tot humà aquest suc beurà.
La vida és un llarg pont
pel que passem tots, vells i joves;
veniu doncs, serem amics,
la vida serà més fàcil per nosaltres;
amem i que ens amin tots,
doncs en aquest món ningú perviu.

Et necessito a tu
El teu amor m’ha fet fora de mi,
només et necessito a tu.
Dia i nit llangueixo pel teu amor,
només et necessito a tu.
No em satisfan les riqueses,
no tinc por de la misèria,
el teu amor es la meva compensació.
Només et necessito a tu.
El teu amor crea l’amor.
Només et necessito a tu.
Deixa’m beure el vi del teu amor,
ets qui calma la meva set.
Només et necessito a tu.
Quan mori i llancin les meves cendres al cel
la meva veu cridarà el teu nom.
Només et necessito a tu.
Yunus és el meu nom
Cada dia creix el meu foc,
un únic desig sento en tots dos mons,
només et necessito a tu.

Els cors són de vidre
Si alguna vegada has trencat el cor a algú
no ho pots refer només pregant a Déu.
La teva culpa no minora encara que
setanta-dues nacions t’ajudin.
Saps quanta gent de bon cor ha passat per aquest món?
Ells només han deixat un record;
Les seves ànimes han volat cap a l’Amant,
obrint les seves ales com ocells.
El camí del Senyor és just,
els ulls dels que ho veuen són feliços.
El valent de debò no busca la fama;
Si els teus ulls miren des de lluny, no veuen.
Però, si mai has deixat el bon camí,
si mai no has ferit els bons,
si has obrat amb bona fe
la teva riquesa creixerà mil vegades.
Yunus et diu aquestes veritats
posant mel i mantega en les seves paraules;
et dóna joies, no sal.

Sobre la humilitat
Si mires amb menyspreu als altres
el teu cor està lluny del bon camí;
no té sentit amagar-lo.
Fins i tot aquell de la barba llarga i blanca
si ha trencat un sol cor
quin sentit té que peregrini a la Meca?
Perquè si no té compassió
Què busca?
El meu cor és el tro del seu amant
i també el seu destí.
Aquell que trenca el cor d’un altre
mai no trobarà el camí per tornar a la seva morada
ni d’aquest ni de l’altre món.
Els més savis parlen poc
els més ignorants no callen mai,
però una paraula ho pot dir tot al que escolta.
I els llibres sagrats?
Si algun significat tenen és aquest:
Tot allò que desitges per a tu
ho has de desitjar pels altres.
Qui ha begut el vi de l’amor
entén que vull dir.
Yunus et diu: no menyspreïs ningú
i mira fixament el rostre de l’amant
que et tendirà un pont el dia del Judici Final.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de amor a la primavera, a la aurora, a los ritmos de la naturaleza que nos regala tantas vivencias, que es tan generosa y a la que tenemos tanto que agradecer. Pilar Pacheco

Flor del almendro, temprana,
eres casi la primera
flor que abriéndose tan clara,
cuando el invierno se cierra,
le va cantando a mi alma
augurios de primavera.
…
Es como madrugar en primavera,
romperle las veredas a la noche,
y abrir un horizonte de claror,
pujando con el carro de la aurora,
jugando con las nubes de arrebol.
Es un abrir los ojos, muy temprano,
en el alto balcón de la cigüeña:
del último letargo, celadora,
vigía de esforzado despertar.
Es un amanecer en primavera,
con la savia que al fin se despereza:
cuando los brotes apuntan,
cuando se abre la flor,
cuando los campos renacen
al canto del ruiseñor,
cuando va viniendo el día,
cuando va saliendo el sol.
…
Subí al monte: ¡qué alto
mirador de primavera!.
Y quise dormir al raso
para contar las estrellas.
Las conté. Dormí con ellas.
Al despertar, muy temprano,
yo me marché. Las estrellas,
dentro de mí, se quedaron.
Pasó el tiempo. Y un buen día,
al despertar, muy temprano,
yo pensé: qué noche aquella,
en que a mí me cobijaba
el manto de las estrellas.


Sueño dedicado a Capricornio

Epílogo de un letargo,
ya languidece la luna,
ya deslíe su perfil,
ya deshilvana los flecos
de su leve cabellera,
ya trémula se diluye
su perlada silueta
y cancela puntual
su vigilante desvelo.
Ya las estrellas acallan
su pálido rutilar,
y el latir de los luceros
se aleja por los celajes.
Preludio de luz más larga,
levita ya, sigiloso,
el claror de la alborada.
…
Sueño dedicado a Acuario.

Madruga el amanecer,
se mira en la mar en calma
y tramonta por las lomas
empujando la mañana.
Un enjambre de relumbres
se estremece en la maraña
de las sombras. Se desmaya
el sahumerio de la bruma.
Y el mar temprano murmura,
con su romanza de espuma,
la melodía del alba.
…

Aurero pleno de aurora.
Augurio del día nuevo:
Nubes, hoy recién nacidas,
granan con vivo arrebol
transparente tul turquesa.
Un gajo puro de luna
destila su palidez.
Un mirlo, sólo y altivo
saetero de estridencias,
requiebra tu despertar.
…
Oh noche, noche cerrada,
la de la larga melena
negra con guiños de plata.
En tu flequillo la luna
perla tu frente sellada.

Oh noche, noche cerrada:
Tus dedos me van cogiendo
por las orillas del alma,
me arropan en tu melena
y me ponen por almohada
un bucle de tus cabellos
negros con guiños de plata.

Biografía de Angel Badía,

Es una narración de cómo se vivía la religión allá por los años 50 en un pueblo, Binéfar, de Aragón, provincia de Huesca, donde viví yo en mi niñez, con unos tíos: Nati, hermana de mi madre, y Dámaso, su marido, en una casa en la que, en el piso de arriba vivía otra familia, Pilar, hermana del tío Dámaso, y Fernando, su marido a quienes me hacían también llamar tíos. Tenían, por la familia de mi tío, un negocio de ferretería, almacén, taller y fundición.
En el mismo pueblo vivían otros 2 hermanos de mi madre, los tíos Pepe y Félix, dedicados a la agricultura.

Una realidad importante en Binéfar era la religiosa.
Se practicaba el catolicismo mucho, sobre todo entre la gente bien, que era la más urbana, dedicada principalmente al comercio y a quehaceres no agrícolas.
Había también un grupo de gente de religión protestante, que se reunía en una casa, ubicada en una parte no principal del pueblo, de aspecto como las demás, sin letrero ni nada revelador de la actividad, pues no permitía la Ley el ejercicio público de una religión no católica.
Existía verdadera fe en muchos de los que iban a misa pero otros, bastantes, asistían por un motivo social, para que se viese que cumplían y para ver a los demás: los domingos, antes de la hora de la función, en el pórtico de la iglesia había siempre gente, viendo a los que llegaban, saludando y observando, para luego cotillear o chafardear, que es como se dice en el hablar aragonés. Ocurría esto, sobre todo, en la misa de doce, la última, a la que se iba bien vestido, luciendo, como en un acto social. Así, en un sermón de esta misa, dijo una vez el cura que habría muchos cristianos de misa de doce en el infierno.
En cuaresma, se cumplía con el ayuno y abstinencia, salvo que se sacara la Bula pagando un estipendio a la Iglesia; entonces, solo estaba obligado uno a la abstinencia de carne los Viernes.
En este tiempo de cuaresma, se organizaban unas predicaciones, llamadas misiones, que solían durar una semana o dos, a base de varios sermones diarios, a cargo de sacerdotes -solían ser tres- venidos de fuera, de Navarra la mayoría, profesos de una Orden religiosa. Tenían una buena, contundente, oratoria sagrada; llenaban la Iglesia.
Eran las misiones un aconteci¬miento en el pueblo, que se anunciaba mucho y con anticipación; iba la gente a recibirles -a los misioneros- y se hacía un acto de recepción en la Iglesia. Recuerdo yo una vez, el día que se iban, qué multitud fué a despedirles; parecía que se había volcado todo el pueblo. Se llegaba a alterar el horario de los escolares para que éstos pudieran escuchar los sermones.
Por otra parte, en el tablón de anuncios del vestíbulo de la Iglesia, se exponía la calificación moral de las películas que se "echaban" en los tres cines del pueblo: 1, o blanca, significaba autorizada para todos los públicos; 2 o azul, para mayores de 14 años; 3 o rosa, solo para mayores de edad; 3R, mayores con reparos; y 4, grana, gravemente peligrosa, o sea, pecado mortal para todo el mundo. Mi tía, Nati, llevaba mucho la cuenta de las calificaciones y no permitía que yo me las saltara; mis otros tíos, Pepe y Félix, poco caso hacían, en cambio. Un día, uno de ellos me llevó al cine donde ponían una película grana y mi tía Nati vino a sacarme de la sala.
Como contrapunto, había quienes no compartían esta religiosidad. Así, Don Inocencio, el boticario, solterón firme, tenía sus tertulias en la Farmacia en las que hablaba despectivamente de los asiduos a la Iglesia: los llamaba gente de “pésame señor" contraponiéndolos a los de "vaso palmero y ya me entiendes", que merecían su simpatía.
En la familia en la que yo vivía, casa de tío Dámaso y de la llamada tía Pilar, eran todos muy religiosos, a excepción de tío Dámaso, que no tenía ningún fervor y, de fe, poca o nada, aunque iba a misa todos los domingos-a la de doce, claro- y decía que, en la Iglesia, nunca había aprendido nada malo. Y eso que, durante la guerra, estuvo en la cárcel, en Mataró, condenado a muerte por los "rojos". Se rezaba todos los días el rosario conjuntamente, las dos familias en su totalidad, salvo, si no recuerdo mal, tío Dámaso. Se rezaba, entera, una de las tres partes del rosario, contemplando los misterios que tocaban ese día, gozosos, de dolor o gloriosos.
Tía Nati era especialmente religiosa y a mí me obligaba a practicar mucho, a comulgar con frecuencia incluso; decía que era yo muy poco piadoso.
Yo tenía fe, según me habían enseñado: creía en el cielo, en el infierno y en los dogmas; el pecado, que, en aquel tiempo, se producía con mucha abundancia, pues bastaba mirar a una chica con intención sexual, investigando su escote, por ejemplo, para incurrir en él; al menos, así nos lo decían en la Iglesia los curas. Pero me decepcionaba que, al ir a comulgar, no notara después algo en mi espíritu por haber recibido a Jesús. A partir de ahí empezó a declinar mi fe católica.


Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 19 al 25 d’abril:
19/04/1824: Mor Lord Byron, escriptor romàntic anglès.
19/04/1998: Mor l’escriptor Octavio Paz, poeta i assagista mexicà.
21/04/1939: Neix Ian Gibson, escriptor hispanista irlandès, nacionalitzat espanyol.
22/04/1922: Neix Emilio Alarcos Llorach, filòleg, escriptor i acadèmic.
El 23 d’abril és el dia internacional del llibre, promulgat per l’UNESCO el 1996.
23/04/1564: Neix William Shakespeare, dramaturg anglès.
23/04/1616: Moren Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
23/04/1967: Mor Edgar Neville, escriptor i humorista espanyol.
23/04/1978: Mor López de Ayala, marqués de Lozoya, erudit i historiador.
23/04/1980: Mor l’escriptor cubà Alejo Carpentier.
23/04/1981: Mor l’escriptor català Josep Pla, a qui Ona literària va dedicar el programa del dia 22 de març.
24/04/1497: Mor Jorge Manrique, poeta i escriptor espanyol, conegut per las Coplas a la muerte de mi padre.
25/04/1852: Neix Leopoldo Alas, Clarín, crític i novel•lista espanyol.
25/04/1904: Neix Maria Zambrano, assagista espanyola.
25/04/1911: Mor Emilio Salgari, novel•lista italià.
25/04/1962: Reapareix a Madrid la Revista de Occidente, fundada al 1932 per José Ortega i Gasset, que havia deixat de publicar-se al juliol de 1936.
Clubs de lectura.
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril, dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes d’abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts d’abril, dia 27, a les 7 de la tarda.
Agenda:
-A la parada de llibres, el dia 23 hi haurà un estand compartit per diferents entitats de caire cultural, dedicat als escriptors locals.
-El mateix dia 23 d’abril tindrà lloc a la Biblioteca Municipal, a les 9 de la nit, una lectura de textos inèdits dels components del grup Rates de Biblioteca, amenitzada amb interpretacions musicals a càrrec dels alumnes de l’Escola Municipal de Música.
Concursos:
-Premis Associació de dones de Malgrat 2010. Dotzè certamen literari “Nosaltres les dones” Modalitat narrativa i poesia. Dotat amb 200€ per modalitat. Fins el 27 d’abril
-X Premi Solidaritat Xavier Fàbrega. Convocat per l’Agrupació d'Antics Alumnes de Bell-lloc del Pla. Tema “La cultura popular i tradicional: les arrels d’un poble” Diverses modalitats i dotacions. Fins el 29 d’abril.
-Premis Òmnium Terrassa 2010 de novel•la i narració curta. Dotats, respectivament, amb 6.000 i 800€. Fins el 30 d’abril.
-Contes que compten. Concurs de contes infantils. Convocat per entitats de la Seu d’Urgell. Diverses categories. Premi entre 100 i 200€ segons categoria. Fins el 7 de maig.
-II jocs florals de poesia viva d’Igualada. Convoquen l’agrupació poesia viva i l’ajuntament d’Igualada. Diferents premis entre 200 i 300€. Fins el 10 de maig.
-XVII Premi de Narrativa eròtica la Vall d’Albaida. Convocat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, amb seu a Ontinyent (País Valencià). Dotat amb 4.600€ i publicació. Fins el 14 de maig.
-Premi de poesia i narrativa mediterrànies Pare Colom 2010. Convocats per l’Ajuntament d’Inca (Balears). Dotats, respectivament, amb 1.200 i 3.000€. Fins al 31 de maig.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premi Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

12/04/2010 Rudyard Kipling

100413 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Kipling va escriure novel•les, poemes i relats ambientats principalment a l'Índia i Birmània durant l'època de govern britànic. Va néixer el 30 de desembre de 1865 a Bombai (Índia) i a l'edat de 6 anys el van enviar a estudiar a Anglaterra. Va passar cinc anys en una llar social de Southsea, experiència detestable que descriu en el seu relat 'L'ovella negra'.
Va tornar a l'Índia el 1882 i a partir d'aquest moment va treballar per la Civil and Military Gazette de Lahore fins 1889, en qualitat d'editor i escriptor de relats. Més tard va publicar Cancioncillas del departament (1886), una sèrie de versos satírics sobre la vida civil i militar a les casernes de l'Índia colonial, així com un recull dels seus relats escrits per a la premsa recopilats en Contes dels turons (1887).
La seva fama literària es va consolidar amb sis històries sobre la vida dels anglesos a l'Índia, publicades entre 1888 i 1889, que revelaven la seva profunda identificació amb la gent i el paisatge del seu país. Posteriorment va viatjar per Àsia i Estats Units, on va contreure matrimoni amb Caroline Balestier el 1892 i va viure durant un breu període a Vermont. El 1903, es va establir a Anglaterra. Kipling va ser un escriptor prolífic i popular. El 1907 va obtenir el Premi Nobel de literatura, convertint-se en el primer autor anglès mereixedor d'aquest guardó.
Kipling figura entre els principals escriptors de relats anglesos. Com a poeta destaca pels seus versos escrits en l'argot habitual dels soldats britànics. La seva literatura gira sempre al voltant de tres eixos: el patriotisme, el deure dels anglesos de portar una vida d'intensa activitat i la destinació d'Anglaterra, cridada a ser un gran imperi. La seva insistència en aquest darrer aspecte era sens dubte un ressò del passat victorià i va perjudicar greument la seva reputació com a escriptor en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial.
De les seves principals obres de ficció breu cal destacar Moltes fantasies (1893), El llibre de les terres verges (1894) i El segon llibre de les terres verges (1895), col•leccions d'històries d'animals que constitueixen en opinió de molts el millor de la seva literatura, a més de Precisament així (1902) i Puck, el del turó (1906).
Entre les seves novel•les o relats llargs més buscats figuren La llum que s'apaga (1891), sobre un artista cec; Capitans intrèpids (1897), una història de mariners; Stalky & Cia. (1899), basada en les seves experiències infantils al United Services College, i Kim de l'Índia (1901), un relat picaresc de la vida a l'Índia. El més destacable de la seva poesia és potser Balades de la caserna (1892) i Les cinc nacions (1903). Una mica de mi mateix, publicada pòstumament el 1937, és un relat inacabat sobre la seva trista infància. Va morir el 18 de gener de 1936 a Londres.

Més enllà del límit (fragment del llibre El home que volia ser rei i altres contes)

L'amor no repara en castes ni el somni en un llit trencat.
Vaig sortir a la recerca de l'amor i em vaig perdre.
(Proverbi hindú)

Tot home hauria de cenyir-se a la seva pròpia casta, raça i educació, en qualsevol circumstància. Que vagi el blanc amb el blanc i el negre amb el negre. En aquest cas, qualsevol problema que es pugui presentar estarà dins del curs ordinari de les coses: no serà sobtat, ni aliè ni inesperat.
Aquesta és la història d'un home que deliberadament va traspassar els límits segurs de la vida decent en societat, i ho va pagar molt car.
En primer lloc, sabia massa, i en segon lloc va veure més del compte. Es va interessar en excés per la vida dels nadius, però mai més tornarà a fer-ho.
Al recòndit cor de la ciutat, després del bustee de Yitha Megyi, es troba el carreró de Amir Nath, que mor en una tàpia perforada per una finestra amb una reixa. A la entrada del carreró hi ha una vaqueria, i les parets a banda i costats no tenen finestres. Ni Suchet Singh ni Gaur Chand aproven que les seves dones treguin el cap al món. Si Durga Charan hagués estat de la mateixa opinió, avui seria un home més feliç, i la petita Bisesa hauria pogut pastar el seu propi pa.
La seva cambra donava, través de la finestra enreixada, a l'estret i fosc carreró, on mai no entrava el sol i les búfales es rebolcaven al fang blau. Bisesa era vídua, tenia uns quinze anys, i dia i nit suplicava als déus que li enviessin un nou amant, ja que no es conformava a viure sola.
Un dia, l'home -Trejago era el seu nom - es va endinsar al carreró d'Amir Nath mentre deambulava sense rumb i, després de passar al costat de les búfales, va ensopegar amb un gran munt de farratge per al bestiar.
Va veure llavors que el carreró no tenia sortida i va sentir una rialleta ofegada darrere de la finestra enreixada. Era un riure molt agradable, i, sabedor que les Mil i una nits són una bona guia en qualsevol situació pràctica, Trejago es va acostar a la finestra i va murmurar aquest vers de "La cançó d'amor de Har Dyal “que comença així:
“Pot un home mantenir-se dret enfront del sol nu, o un amant en presència de la seva estimada?
Si se m’afluixen les meves cames, ai, ànima de la meva ànima!, Se'm pot culpar,
ja que m'ha encegat la resplendor de la teva bellesa? “.
Va sonar darrera de les reixes la lleu dringadissa d'unes polseres de dona,
i una veueta va continuar la cançó en el seu cinquè vers:
“Ai de mi! Ai de mi! Pot dir la lluna al lotus del seu amor si la porta del cel és tancada i es concentren núvols per gestar la pluja?
Cap al nord s'han portat a la meva estimada els cavalls de càrrega.
Els grillons que cenyeixen aquests peus els porto posats en el meu cor.
Ordeneu els arquers, que es preparin ... “.
La veu emmudí de sobte, i Trejago va sortir del carreró preguntant qui podria haver conclòs «La cançó d'amor de Har Dyal » d’una manera tan perfecta.
L'endemà, quan anava camí de la seva feina, una dona gran va llançar un paquet al seu cotxe de cavalls. El paquet contenia la meitat d'un braçalet de vidre trencat, una flor de Dhaka, vermella com la sang, un pessic de bhusa o farratge i onze llavors de cardamom. Era una carta, no una carta comprometedora i maldestre, sinó una innocent i críptica missiva d'amor.
Trejago sabia molt d'aquestes coses, com ja s'ha esmentat. Cap anglès seria capaç de traduir aquestes cartes objecte, però Trejago va escampar tots els elements sobre la tapa de l'escriptori i es va disposar a desxifrar el seu significat.
El braçalet de vidre trencat representa a tota l’Índia a una vídua hindú, perquè, quan el marit mor, a la dona li trenquen els braçalets que porta als canells. Trejago va comprendre el significat del fragment de vidre. La flor de Dhaka pot significar «desig», «vine", "escriu" o "perill», segons la resta dels objectes que l'acompanyin.
El cardamom simbolitza la gelosia, però quan un objecte apareix duplicat en aquest tipus de missatges, perd el seu significat simbòlic i passa a indicar senzillament una part d'una seqüència que denota temps, o lloc, si va acompanyat d'encens, quallada o safrà. Així doncs, el missatge deia: “Una vídua ... flor de Dhaka i bhusa ... a les onze”.
El pessic de bhusa va il•luminar a Trejago. Va comprendre la interpretació d'aquest tipus de cartes que depèn en gran mesura del coneixement instintiu - que la bhusa es referia al munt de farratge amb el qual s'havia topat al carreró d'Amir Natha, i que el missatge havia de ser de la dona que s’ocultava rere la finestra enreixada, que era vídua. Així doncs, el missatge deia:
«Una vídua al carreró on es troba el munt de bhusa desitja que vinguis a les onze ».
Trejago va llançar totes aquelles andròmines a la llar de foc i es va posar a riure. Sabia que els homes d'orient no festegen sota una finestra a les onze del matí i que tampoc les dones concerten una cita amb una setmana d'antelació. I així, aquesta mateixa nit, a les onze en punt, es va presentar al carreró d'Amir Nath, emboçat en un burca, que cobreix tant un home com una dona.
Així que els gongs de la ciutat van donar l'hora, la veueta rere el reixat va encetar «La cançó d'amor de Har Dyal» en aquest vers al que la noia paixtu suplica a Har Dyal que torni. La cançó és molt bonica en la seva versió vernacla. Al traduir es perd el to dolençós dels versos. Diu una cosa així:

Tota sola al terrat, em tombo cap al nord
I contemplo els llampecs fendint el cel:
L’encís dels teus passos allà al nord.
Torna al meu costat amor, o em moriré!
Sota els meus peus s’estén el bazaar silent.....
Lluny, ben lluny, reposen el camells cansats .....
El camells i els captius de ta batuda.
Torna al meu costat amor, o em moriré!
L’esposa del meu pare és vella i cruel,
I escarràs de tota la casa del pare sóc.
El meu pa és la pena, i les llàgrimes, l’aigua que bec,
Torna al meu costat amor, o jo em moriré!

Quan el cant va haver cessat, Trejago es va acostar al peu de la
reixa i va murmurar:
-Sóc aquí.
Bisesa feia goig de veure.
Aquella nit va marcar el començament de moltes coses estranyes, i d'una doble vida tan intensa que, encara avui dia, Trejago es pregunta si no va ser tot un somni. Bisesa , o potser l'àvia criada que li va llançar la carta, havia desprès la pesada reixa de la paret de maó, de tal manera que la finestra va lliscar cap a dins, deixant només un forat quadrat pel qual un home àgil es podia enfilar.
De dia, Trejago complia amb la seva rutina laboral, o es posava la seva roba de carrer i visitava a les dames del lloc, preguntant-se si seguirien rebent-lo si sabessin de l'existència de la pobra Bisesa. De nit, quan tota la ciutat es trobava en calma, donava el seu passeig embolicat en el burca pudent, creuava el barri de Yitha Megyi i girava de pressa al carreró d'Amir Nath, entre el bestiar dormit i les parets cegues per arribar, per fi, al costat de Bisesa i la respiració profunda i regular de la dona que dormia a l'altre costat de la porta de l'auster cau que Durga Charan havia assignat a la filla de la seva germana.
Qui o què era Durga Charan és una cosa que Trejago mai va preguntar, i tampoc se li va ocórrer preguntar com no va ser descobert i degollat fins que la seva bogeria va haver conclòs, i Bisesa .. Però d'això parlarem més endavant.
Bisesa era per Trejago una inesgotable font de delícies. Era ignorant com un ocellet, i les seves distorsionades versions dels rumors que arribaven fins a la seva habitació des del món exterior divertien a Trejago gairebé tant com els seus intents de pronunciar papissotejant el seu nom: Christopher.
La primera síl•laba li era sempre impossible, i movia amb gràcia les seves mans de pètal de rosa, com si volgués espantar la paraula, per a després, agenollada davant Trejago, preguntar, exactament igual que una dona anglesa, si estava segur que l'estimava. Trejago li jurava que l'estimava més que a res en el món. I era cert.
Transcorregut un mes des que s'iniciés aquesta bogeria, les exigències de la seva altra vida obligaren a Trejago a mostrar-se especialment atent amb certa dama a la que coneixia. Podeu estar segurs que un fet d’aquesta naturalesa no només és advertit i comentat pels homes de la pròpia raça, sinó també per cent cinquanta nadius.
Trejago havia passejat amb la dama en qüestió, conversat amb ella al costat al quiosc dels músics i de tant en tant l’havia portat en el seu cotxe de cavalls, sense imaginar tan sols per un instant que això pogués afectar la seva vida clandestina, molt més preuada per a ell.
Però les notícies van córrer de boca en boca, com misteriosament sol passar, fins arribar a orelles de la dama de companyia de Bisesa, que al punt va parlar amb aquesta. Tan trastornada hi estava la nena que va descuidar les seves tasques domèstiques i per això va rebre una bona pallissa de la dona de Durga Charan.
Una setmana més tard, Bisesa va interrogar Trejago sobre el flirteig. No sabia de subtileses i es va expressar sense embuts. Trejago es va posar a riure, i Bisesa va picar amb el peuet a terra: un peu tan diminut, lleuger com una calèndula, que hauria cabut al palmell de la mà d'un home.
Molt del que s'ha escrit sobre la passió i la impulsivitat dels orientals és exagerat i obtingut de segona mà, però hi ha en això una part de veritat, i quan un cavaller anglès descobreix aquesta veritat, li sorprèn tant com qualsevol de les seves pròpies passions vitals. Bisesa es va enfurismar, va cridar i finalment va amenaçar que es trauria la vida si Trejago no deixava de immediat a la memsahib estrangera que s'havia interposat entre ells.
Trejago va intentar explicar i demostrar a Bisesa que no entenia aquelles coses des d'un punt de vista occidental.
Bisesa es va aixecar i es va limitar a dir:
No ho comprenc. Només sé una cosa: vaig fer mal fet d’estimar-te més que el meu propi cor, Sahib. Tu ets anglès. Jo no sóc més que una noia negra-.
- si bé era més rossa que una barra d’or de la Casa de la Moneda - i vídua d'un home negre. –
Després sanglotà i va dir:
-Però per la meva ànima i per l'ànima de la meva mare, t'estimo.
No et faré cap mal, em passi el que em passi.
Trejago va discutir amb la noia, va intentar tranquil•litzar-la, però Bisesa semblava més afectada del que és raonable. Res podia satisfer-la, llevat que ell trenqués per complet tota mena de relació amb aquella dona.
Trejago havia de marxar de seguida.
I va marxar. Va besar dues vegades el front de Bisesa mentre sortia per la finestra i va tornar a casa desconcertat.
Una setmana i tres més van transcórrer sense cap senyal de Bisesa. Pensant que la separació ja havia durat massa, Trejago va anar al carreró d'Amir Nath per cinquena vegada en aquestes tres setmanes, amb l'esperança que el copets que donava a la finestra trobarien resposta. No
es va veure defraudat.
Hi havia lluna creixent, i un raig de llum entrava al carreró, il•luminant la reixa, que es va retirar només trucar Trejago. Des de la negra foscor, Bisesa va estendre els braços a la llum de la lluna. Tenia dues mans tallades a l'altura de les nines, i els monyons ja gairebé havien cicatritzat.
Després, mentre Bisesa enfonsava el cap entre les espatlles i començava a sanglotar, algú va grunyir com una fera a l'interior de l'habitació, i una cosa afuada -ganivet, espasa o llança - va travessar el burca de Trejago. L'estocada no li va arribar el cos, però li va tallar un dels músculs de l'engonal, i Trejago va quedar afectat d'una lleu coixesa per a la resta de la seva vida.
La reixa va tornar a ocupar el seu lloc. No va arribar cap senyal des de l'interior de la casa ... res sinó la franja de llum de lluna a la part alta del mur, i més enllà la negror del carreró d'Amir Nath.
El següent que Trejago recorda, després de enrabiar-se i de cridar com un boig entre els despietats murs del carreró, és que va despertar al costat del riu a trenc d'alba, es va desfer del burca i va tornar a casa amb el cap descobert.
Trejago continua sense saber quina va ser la tragèdia: si Bisesa, en una flamarada d'injustificada desesperació, ho havia comptat tot, o si la intriga havia estat descoberta i ella torturada fins a confessar, o si Durga Charan coneixia el nom de Trejago, i el que havia passat amb Bisesa.
Alguna cosa terrible havia succeït, i el pensament del que va poder ser encara assalta Trejago que no ho sap pas ni al dia d’avui.
Un curiós detall del cas és que Trejago desconeix on es troba l'entrada principal de la casa de Durga Charan. Tal vegada en un pati comú a dues o més cases, o potser després d'alguns dels portals de la bustee de Yitha Megyi. Trejago ho ignora. Ja no pot tornar al costat de Bisesa, la pobra i petita Bisesa. L'ha perdut a la ciutat on cada habitatge es protegeix tan gelosament com es protegería una tomba, i on, com una tomba, cada habitatge és incognoscible, i la finestra amb la reixa que dóna al carreró d'Amir Nath ha estat tapiada.
No obstant això, Trejago compleix regularment amb les seves visites, i és tingut per un home molt decent.
No hi ha en ell res que cridi l'atenció, llevat d'una lleu rigidesa a la cama dreta, conseqüència d'un esquinç que es va produir muntant a cavall.

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Tu alma, de Mary Cespón.

Reina en la noche oscura, dibujada entre las sombras, majestuosa, serena, la cima de la montaña más alta, más hermosa, más lejana...
En ella se encuentran los ríos más cristalinos, más puros, que encierran en su incesante galopar la vida... la frescura... El aire lleva consigo el aroma de los árboles, intacto... imperecedero...
La nieve de un color blanco púrpura, virgen, sin que el hombre haya dejado su huella... Los árboles crecen fuertes, salvajes, formando un conjunto lleno de equilibrio, armonía y paz....
Remanso de amor y paz, universo de luz, mar sereno... estas tan cerca y tan lejos, que solo puedo soñarte y llorarte en silencio.
Perfección natural, grandeza Divina, esta es el alma que se refleja, en tu mirada cristalina.

A l’amic Blas, de Josep Lleixà

Aquest poema vol ser un petit homenatge al Blas Girol, Armat, caramellaire, vogador i amic que ens ha deixat no fa massa temps.

Fresc llebeig i mar bonança
Bona pesca nos envidant
Pescadors, a la mar, a la mar.

Encara que queden barques
i mariners cusin xarxes,
ja no es canten a la Torre
aquestes belles cançons.

Escàlams per los rems
col•loca el bon remer,
la canya del timó
empunya el timoner.

Són cançons d’enyorança
dels vells homes de mar
que cantaven tot vogant
quan a bord de sa barca
anaven a tirar la xarxa.

Menys barques
menys mariners
la pesca s’està acabant,
poques xarxes que cosir,
els temps devenen canviants.

Sol, de Martha Aurenti

Sol, que escuchaste mi caminar
por la playa
y advirtiendo mi soledad, saliste de tu cuna
y, aún en pijama, me saludaste.
Te sonreí,
en ese mismo momento
dejé de estar sola.
Tu mirada dorada
y la energía que me brindaste
me acompañarán el resto del día.
Sol, amigo, mío,
sé que cuando te necesite
allí estarás, esperándome,
a la hora de siempre,
a orillitas del mar,
y aunque te escondas detrás de las nubes,
tal vez vanidoso
por no haber lavado aún tu cara,
yo adivinaré tu presencia,
tu energía,
diciéndome como siempre:
“También este día te espera,
es tuyo, ve a por él.”

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides del 12 al 18 d’Abril:
12/4/1857: Es publica "Madame Bovary", de Gustave Flaubert
12/4/1947: Neix Ana María Moix, escriptora catalana.
12/4/1938: Mor Serafín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol.
13/4/1906: Neix Samuel Beckett, escriptor irlandès, premi Nobel l’any 1969.
13/4/1946: Neix Montserrat Roig, escriptora i periodista catalana.
13/4/1983: Mor Mercè Rodoreda, escriptora catalana.
14/4/1889: Neix Arnold J oseph Toynbee, historiador britànic
14/4/1986: Mor Simone de Beauvoir, escriptora francesa
15/4/1899: S’estrena "La Gioconda", de Gabriele d'Annunzio
15/4/1980: Mor Jean Paul Sartre, escriptor i filòsof francès, premi Nobel el 1964
15/4/1986: Mor Jean Genet, dramaturg francès
16/4/1844: Neix Anatole France, escriptor francès, premi Nobel el 1921
16/4/1859: Mor Alexis de Tocqueville, historiador francès.
17/4/1885: Neix Dinesen, escriptora danesa
17/4/1996: Mor José Luis López Aranguren, filòsof espanyol
18/4/1905: Mor Juan Valera, escriptor, polític i diplomàtic espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, el mes d’Abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro La tertúlia tindrà lloc el dimarts dia 27, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15 d’aquest mes.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-Podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

29/03/2010 J.J.Benítez

100329 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Juan José Benítez, més conegut com a J.J.Benítez, neix a Pamplona el 7 de setembre de 1946, és un periodista espanyol, conegut pels seus treballs en ufologia i la seva sèrie de novel·les Caballo de Troya.
El 1962, ingressà a la Universitat de Navarra en la carrera de Periodisme, on es llicencia el 1965. El 1966 comença a treballar al diari La Verdad de Murcia. Després començà a treballar al diari Heraldo de Aragón. Va recórrer el món com enviat especial i va ser periodista en varis diaris regionals espanyols, com els ja citats, i La Gaceta del Norte.
Més tard es trasllada a Bilbao, on continua com a periodista per La Gaceta del Norte.
A partir de 1972 s’especialitza en el tema ovni y cobreix totes les noticies relacionades amb aquesta matèria pel seu diari, essent les primeres sobre la Fuerza Aérea Española. El 1975, realitza investigacions sobre la sabana Blanca, fet que va marcar la seva vida al donar origen a la sèrie de novel·les Caballo de Troya, sobre la visió de Benítez sobre la vida de Jesús de Nazaret.
A l’epíleg de la primera novel·la, afirma que és el primer llibre on introdueix ficció (referint-se al viatge en el temps) en una obra que reflecteix les seves investigacions.
Ha realitzat treballs per la televisió, conferencies, articles de premsa i entrevistes amb testimonis de suposats fenòmens ovni. Amb freqüència, les seves obres han rebut crítiques negatives per part de diversos sectors, com el cas dels escèptics.
El 1979 deixa el periodisme actiu i es dedica a la investigació per complet. Des de llavors ha anat compaginant les seves investigacions sobre els ovnis i els “no identificados”, amb la de la vida de Jesús de Nazaret.
El 1992 dirigí un curs de caràcter universitari al Escorial sobre qüestions extraterrestres, que donà lloc a crítiques desfavorables per part de la comunitat científica espanyola, qui el va acusar de mancar de rigor, ser totalment acientífic i d’adjudicar causes extraterrestres en alguns dels seus treballs a fenòmens explicats anteriorment per mitjà de la ciència.
Recentment s’ ha publicat la vuitena part de la sèrie Caballo de Troya (Jordán), i promet que l’octubre de 2010 estarà la novena i última part.
A J. J. Benítez se li acusa de realitzar investigacions poc rigoroses, que ignoren el mètode científic, per lo que són poc fiables o directament errònies. Segons ell mateix reconeix "La ciencia es muy importante, pero el corazón más". També se li ha criticat perquè en les seves investigacions sovint no revela quina ha sigut la seva font, cosa que fa que molts creguin que dita font en realitat no existeix.
Ha sigut acusat en varies ocasions de plagi, per haver copiat en varis dels seus llibres pàgines senceres del Libro de Urantia sense mencionar la font original; sent el cas mes cèlebre el de la seva saga "Caballo de Troya".
Benítez ha negat aquestes acusacions en multitud d’ocasions i mai ha sigut demandat per la Fundació Urantia, a qui pertanyen els textos suposadament plagiats, textos que es consideren de domini públic a Estats Units des de 1983,[] e internacionalment des de 2006.[]
Respecte a les fonts que ocasionalment oculta, els seus defensors eludeixen al possible perill que aquestes correrien si es desvelés la seva identitat.
Benítez ha publicat cinquanta llibres a Espanya sobre assaig, poesia, ficció, novel·la policíaca, filosofia, investigació, i sobre la series de televisió Planeta Encantado.

Fragments del llibre Mágica Fe, publicat el 1994, argument del qual és una recopilació de les cartes que l’autor, Benítez, escriu des de diferents parts del món a la seva filla Tirma. En elles, amb el que ha recollit d’altres cultures, li indica que el destí, filant fi i amb pistes casi imperceptibles, marca el camí a seguir en les nostres accions. La confiança que aquelles petjades són les correctes és el que es resum com Mágica Fe.

Hayyim no replicó. Estudió la propuesta y, durante unos segundos, se limitó a acariciar la plateada palanca del cambio de marchas. Y el Mercedes, ronroneando fielmente, se unió a mi espera.
A unos cientos de metros, un río Jordán turbio y preñado de lluvias arrastraba su historia con prisas. Para alcanzarlo sólo había que salvar aquellas cenicientas y caracoleantes dunas y, naturalmente, el oxidado laberinto de alambres espinosos que las coronaba.
Hayyim, el guía, complaciente y decidido, acostumbrado a mis irregulares exploraciones, puso en movimiento el pesado turismo, adentrándose en el arenal y sorteando los restos de alambradas y trincheras. Mi petición, sencilla en apariencia, fue puntualmente comprendida. Tras una agotadora jornada en los rojos acantilados que amurallan el mar Muerto, siempre a la búsqueda de un indicio, de un color o de una sensación que pudiera hablarme de Jesús de Nazaret, había experimentado la irrefrenable necesidad de caminar junto al Jordán.
La tarde de primavera escapaba violeta y apacible hacia las cumbres de Moab. Y quise recibir al crepúsculo en la soledad de unas aguas que, sin duda, sabían más que yo del Hijo del Hombre. Sólo pretendía soñar. Imaginar a mi admirado Jesús entre los verdes abanicos de juncos. Escuchar el aleteo de su manto al viento. Y quizá, quién sabe, el eco de su voz profunda y acariciadora, acallando mis propias ansiedades.
Y el Mercedes, adivinando un camino inexistente, prosiguió el penoso cabeceo entre las dunas. Y de pronto, en una perdida torreta militar, alguien dibujó unos brazos en alto.
Hayyim frenó con brusquedad. Escrutó la convulsiva silueta pero, a excepción del amenazante fusil, el mensaje resultó indescifrable. Y echando pie a tierra prestó atención a los gritos del centinela.
El vocerío, en hebreo, fue breve. La figura bajó el arma y el guía, hierático y mudo, giró sobre los talones. Y lo hizo como un autómata, con lentos y estudiados movimientos.
No supe qué pensar: ¿Habíamos penetrado en una zona prohibida?
Hayyim permaneció con la mirada fija en el sendero recorrido.
Finalmente reaccioné. Abrí mi portezuela y, cuando me disponía a saltar del vehículo, la imperativa voz del judío me paralizó:
-¡Quieto! ¡No te muevas...! ¡Estamos sobre un campo de minas!
Cuando se desplomó en el asiento, un aparatoso sudor empañaba sus lentes. Y sin perder la compostura apagó el motor. Limpió sus gafas. Enjugó frente y sienes, y supongo, continuó pensando a gran velocidad.
Lo observé con curiosidad.
Aunque no puedo negar que el miedo también me tenía atrapado, tal y como he experimentado en otras circunstancias parecidas, una saludable e incomprensible tranquilidad fue invadiéndome.
Y el pánico quedó reducido y controlado.
Durante un par de minutos no hubo palabras. Mi única aportación fue una sincera e interminable sonrisa. Y el gesto pareció serenar al voluntarioso Hayyim. Tomó la iniciativa i propuso un plan –teóricamente viable- para salir con bien de semejante atolladero.
Acepté al punto. Y deslizándome por la ventanilla trepé al techo del Mercedes. Desde allí, tanteando con la bota, me dejé caer sobre la rodada izquierda, impresa en el arenal.
Hayyim arrancó. Metió la marcha atrás. Asomó medio cuerpo y gobernando el volante con la mano derecha retrocedió centímetro a centímetro, con el alma y los sentidos pendientes de mis indicaciones.
El resto, durante dos angustiosas e interminables horas, buscando obsesionadamente nuestras propias huellas, fue un trabajo de sincronización. Sólo contaron la pericia del chofer y la sangre fría del caminante.
Pero, de todo esto sólo fui consciente algún tiempo después.
Recuerdo que, al desembocar al fin en la carretera de Jericó, fuera ya de peligro, extenuados y sin palabras, nos abrazamos.
Y sé que ambos –judío y cristiano- dimos gracias al mismo Dios.
Días más tarde, el respetuoso guía me formuló una pregunta:
-¿Cómo pudiste conservar la calma?
Y le confesé mi secreto: -Dejé hacer a la Providencia.


Esta vez, Hayyim no preguntó. Su mirada, montada en la complicidad, lo dijo todo. Y divertido, sonreí.
Sin embargo, para los amigos que me acompañaban, el providencial malentendido no pareció encerrar ninguna secreta lectura. Gianni Ferrari, Albert Schommer y Ramón Rato, pacientes sufridores durante años de mis locas ideas sobre la nave nodriza, encararon el incidente a la casualidad.
La pequeña (¿) historia había nacido el día anterior. Interesados en visitar la soberbia meseta de Masada y las célebres cuevas donde fueron hallados los pergaminos del mar Muerto, concerté los servicios de mi fiel guía en Israel. Y la partida, desde el hotel King Solomon, en Jerusalén, quedó fijada para las siete y media de la mañana. Pero, incomprensiblemente, Hayyim no se presentó. Mejor dicho, lo hizo con una hora de retraso.
Desolado, juró por sus antepasados que la culpa no era suya. En su agenda figuraba las “ocho y media”. Y aceptando mi posible error dimos por zanjado el incómodo y, aparentemente, pueril pleito. “Después de todo –me dije., ¿qué importancia podía tener una hora antes o una hora después?” Pobre ingenuo…
La noche anterior, unas montañosas nubes se detuvieron sobre Ciudad Santa, descargando un diluvio. Al alba la escandalosa tormenta amainó y la bella Jerusalén despertó con un luminoso toque plateado.
La mansa de lluvia residual no alteró los planes ni el entusiasmo de aquellos periodistas. Y la inocente excursión se puso en marcha de acuerdo con el programa previamente pactado.
Pero, al enfilar la orilla occidental del mar Muerto, el guía y conductor se mostró inquieto. La copiosa borrasca había colmado los resecos wadi o torrenteras que surcan, a decenas, las estribaciones del desierto de Judá. Y convertido en violentos ríos y estiradas cascadas, castigaban el asfalto, saltando desde los empinados contrafuertes y arrastrando racimos de piedras. Y turismo y ocupantes se vieron seriamente comprometidos.
Hayyim, sin embargo, empeñado en mostrar a mis amigos las excelencias de la fortaleza herodiana de Masada, continuó el avance, sorteando pedrejones, atacando valientemente las cada vez más abundantes láminas de agua que borraban la ruta y, por supuesto, poniendo cara de póquer ante los sensatos consejos de algunos de los pasajeros que, amén de recomendar prudencia, sugerían el retorno a Jerusalén.
El forcejeo verbal fue cuestión de minutos. A escasos kilómetros de la histórica meseta, Hayyim tuvo que parar definitivamente. Una de las avenidas, como una locomotora de tierra y rocas, había sepultado la carretera, cortando el tráfico. Dos rugientes excavadoras de afanaban en las tareas de descombro.
Y digo yo que fue el instinto (¿) lo que me movió a preguntar. La policía nos aclaró entonces que el violentísimo alud se había producido una hora antes. Mi reloj señalaba las nueve y media.
Un sencillo cálculo me abrió los ojos. Lo verifiqué con el guía y, refugiándose en un espeso y significativo silencio, se limitó a asentir. Y deduje que, de haber partido a la hora inicialmente establecida, nuestro paso por el lugar habría coincidido con el mortífero desprendimiento de la montaña.
Y la mirada de Hayyim, montada en la complicidad, lo dijo todo.
Y divertido, sonreí.
“¿Casualidad?”

PRODUCCIO PRÒPIA:

En un instant, deTeresa Minguijón

Més de vint anys al teu costat
i ara, de cop, ja no hi ets.
En un instant te’n vas anar.
Ni una llàgrima vaig vessar
mentre t’acompanyava.
El meu cor s’anava gelant
Al pas que el teu cos es refredava.
Cap sentiment bressola:
La teva mort ha teixit un mur:
en un cantó, jo sola,
a l’altra part, el món.
Passa el temps, ja puc somriure,
però no s’alegra el cor trencat
recupero l’aparença, però em sento
com una invitada a part.
El temps continuarà el seu avanç,
i el meu somriure, encara infeliç,
cada dia sortirà de més endins.
Però mai no oblidaré que et vaig amar.

En un instant, de Josep Lleixà

No ets tu,
però vaig pel carrer i t’ensopego.
en llocs estranys he pogut trobar-te
en un parc on una mà sense rostre
es mou com un llampec per saludar-me.
No ets tu,
es algú que saluda per cortesia.
Volent que siguis tu l’estimo un instant,
estimo un instant a la gent que això ignora,
somnio que has estat a prop meu i t'he fregat,
tot i el frec ser curt, un instant t’he recuperat.

Un instant amb tu, de Vivian Segurana

Si tingués un instant per estar amb tu no et parlaria, sols et miraria. Durant uns segons viatjaria als teus ulls i ens entendríem.
Si sols tingues un moment no pensaria en res més, només per tu, ballaria lentament. Els meus dits, com si fossin plomes d’au, iniciarien un foc lent sobre ta pell, i per un moment, els meus llavis sanarien les teves ferides.
Si tingués tan sols un instant, el faria etern per somriure’t cada dia.
Encendria una flama d’amor que cap vent apagaria, el temps ens passaria com un intens instant de plaer, la felicitat seria el nostre pa de cada dia, faríem del món un lloc millor amb l’amor que ens posseiria. De la brillantor del nostres ulls naixerien ànimes celestials, la mort ens prendria junts,i sense por, agafats de la mà, caminaríem a la llum.
Si tan sols tingués un instant amb tu, tancaria els ulls i moriria per dur-te eternament….

Sin título, de Martha Aurenti

Como de costumbre,
mientras caminábamos por la orilla del río
me decías:
“Cuéntame de cuando éramos novios…,
cómo era yo…, por qué te enamoraste de mi…,
de nuestras caminatas por la mañana…
Hazme sentir con tus palabras
ese aroma a hierba cuando está aún mojada de rocío,
especialmente la menta.
¿Sabes? La memoria me está abandonando,
sólo te has quedado tú.”
Le contaba sobre nosotros
y sus ojos se iluminaban y sonreía.
Mientras, una vez más, yo le decía:
“No te preocupes por tus recuerdos,
me los diste en custodia para que
los guarde junto a los míos,
te pertenecen y los tendrás cuando los necesites”.
Y seguimos caminando, de la mano
como cuando éramos novios.

“Niños de barro”, de Mary Lorenzo

Niños de barro, niños de acero
vagando por el mundo sin saber donde ir
con el hatillo lleno de recuerdos
y un corazón que no quiere latir.
Mentes cerradas, mentes abstractas
que se escapan a nuestra comprensión
victimas ciegas, niños perdidos
en un caos de miedo y de confusión.
Miras sus ojos, ves sus miradas
y a veces entreves su soñar,
ojos llenos de esperanza,
almas llenas de soledad.
Hijos de la tierra y la humanidad
con heridas del caminar en sus pies,
ángeles solitarios, vagabundos
desafiando el tiempo para crecer.
Ilustrados en el sufrimiento,
incultos en el querer,
guardan bajo llave sus penas
hasta que se les convierten en hiel.
Niños libres, niños esclavos
niños de agua, niños de viento
presos de su destino,
cautivos de sentimiento.
Niños de barro, niños de acero
andando a tropezones su camino de libertad
almas perdidas, ángeles heridos
victimas de sus destinos por toda la eternidad

Dedicado a todos esos niños que huyendo de la pobreza, tienen el valor de subirse en una patera o meterse debajo de un camión para llegar donde ellos creen que esta la tierra prometida.
Todo ser humano tiene el derecho inquebrantable de ser ciudadano del mundo y de habitar en cualquier lugar de su hogar natural "la Tierra" sin que ninguna frontera sea un obstáculo para ejercer el derecho a su

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 29 de març
29/03/1984: Leopold Sedar Shengor, escriptor i ex-president del Senegal, ingressa a l’Academie Française, sent el primer escriptor de raça negra admès en aquesta institució. 29/03/1895: Neix Ernst Junger, filòsof i escriptor alemany autor de “Jocs africans”, recreació de la seva experiència adolescent a la legió, i “Heliópolis”, considerada per alguns com la seva obra mestra. 29/03/1902: Neix Marcel Aymé, escriptor francès autor d’obres de teatre, novel·les i contes, com “La ni de la iguana”. 29/03/1935: Neix Ángel García López, escriptor, lingüista i gramàtic espanyol autor de “El rumor de los desarraigados”, premi Anagrama el 1985.
29/03/1963: Mor Henri Bordeaux, escriptor, advocat i periodista francès
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-VI Premi d’Haiku Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-II Premi de Tanka Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15/04
-XIX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.