Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hispans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hispans. Mostrar tots els missatges

28/06/2010 Jorge Bucay

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Jorge Bucay és un psicodramàtic, terapeuta gestáltic i escriptor argentí nascut a Buenos Aires el 1949 en una família modesta. Graduat en medicina el 1973 i especialitzat en infermetats mentals, Bucay va sentir la necessitat de sortir del consultori per tractar sobre la psicologia de la salut.
En el seu camí a la vida ha sigut venedor ambulant de mitjons, de llibres, de roba esportiva, agent d’assegurances, taxista, pallasso, magatzemista, educador, actor, metge de guàrdia, animador de festes infantils, coordinador de grups, col•laborador de ràdio, conductor de televisió i psicoterapeuta de parelles i adults.
Actualment la seva feina com ajudador personal, com ell es defineix, es divideix entre les seves conferencies de docències terapèutiques, que dicta des de fa varis anys viatjant pel món, i la difusió dels seus llibres, eina terapèutica segons l’autor.
Autor de Cartas para Claudia, Escolta’m, Contes per pensar, Amarse con los ojos abiertos, 20 passos cap endavant i El candidato entre d’altres, les seves obres s’han convertit en bestsellers en més d’una trentena de països de tot el món i s'han traduït a 24 idiomes. A la actualitat és l’editor de la revista mensual de psicologia positiva Mente Sana.
Jorge Bucay assegura que els seus llibres, amb més preguntes que no pas respostes, no són d'autoajuda ni manuals, ja que paraules de l’autor:Un llibre d'autoajuda et dóna respostes, et dóna camins, et dóna pautes... No faig llibres d'autoajuda perquè no tinc les respostes. No dic què cal fer per recórrer un camí espiritual, sinó que hi ha un camí espiritual...
Jorge Bucay va ser acusat l’any 2005 de que la cinquena part del seu llibre Shimriti, incloïa passatges copiats d’un text escrit per Mónica Cavallé. Defensat públicament pel seu amic l’escriptor Gonzalo Garcés, Jorge Bucay afirmà més tard que va ser "un error absolutament involuntari" a l’hora de citar les fonts. Per aquest mateix fet, va deixar d’escriure a la revista Viva de Clarín.

El veritable amor no és altre cosa que el desig inevitable d’ajudar a l’altre a que sigui qui és.
(Jorge Bucay)


OBRA DE L’AUTOR

(Contes per pensar, 1997)

Adonar-se
(conte inspirat en un poema d’un escriptor i mestre del budisme, el monjo tibetà Rimpoché. Bucay el va reescriure segons la seva pròpia manera de parlar per mostrar una característica més dels humans.)
Em llevo al matí.
Surto de casa.
Hi ha un clot a la vorera.
No el veig
i hi caic a dins.

L’endemà
Surto de casa,
Oblido que hi ha un clot a la vorera,
I torno a caure.

El tercer dia
surto de casa mirant de recordar-me
que hi ha un clot a la vorera.
Malgrat això,
no me’n recordo
i hi caic a dins.

El quart dia
surto de casa mirant de recordar-me
del clot de la vorera.
Me’n recordo i,
tot i així,
no veig el clot i hi caic a dins.

El cinquè dia
surto de casa.
Recordo que he de tenir present
el clot de la vorera
i camino mirant cap a terra.
I el veig i,
tot i veure’l,
hi caic a dins.

El sisè dia
surto de casa.
Recordo el clot de la vorera.
El busco amb la mirada.
el veig,
intento saltar-lo,
però hi caic a dins.

El setè dia
surto de casa.
Veig el clot.
agafo embranzida,
salto,
amb la punta dels peus frego la vora de l’altra banda,
però no és suficient i hi caic a dins.

El vuitè dia,
surto de casa,
veig el clot,
agafo embranzida,
salto,
arribo a l’altra banda!
Em sento tant orgullós d’haver-ho aconseguit
que ho celebro fent salts d’alegria...
I, en fer-ho,
caic altra vegada al clot.

El novè dia,
surto de casa,
veig el clot,
agafo embranzida,
el salto
i continuo el meu camí.

El desè dia,
just avui,
m’adono
que és més còmode
caminar...
per la vorera d’enfront.

El conte dins el conte
Feia mesos que vivia espantat pels pensaments terribles d’aniquilació que el turmentaven...sobretot a la nit. Se n’anava a dormir amb el temor de no veure el sol de l’endemà i no aconseguia adormir-se fins que el sol despuntava, de vegades amb prou feines una hora abans d’haver-se de llevar per anar a la feina. Quan va saber que l’Il•luminat passaria la nit a les afores del poble, es va adonar que tenia a l’abast una oportunitat única perquè no era freqüent que els viatgers passessin ni tant sols a prop d’aquest poblat perdut entre les muntanyes de Caldea.
La fama precedia el misteriós visitant, i encara que ningú l’havia vist, es deia que el mestre tenia les respostes de totes les preguntes. Per això, aquella matinada, sense que ningú de casa seva ho notés, se’n va anar a veure’l a la tenda que, pel que l’havien informat, havia muntat al costat del riu.
Quan hi va arribar, el sol acabava de separar-se de l’horitzó.
Va trobar l’Il•luminat meditant. Va esperar respectuosament uns minuts fins que el mestre va notar la seva presencia... En aquell moment, i com si l’hagués estat esperant, es va girar cap a ell i, amb una expressió plàcida, se’l va mirar als ulls en silenci.
Mestre, ajuda’m- va dir l’home-. A la nit m’assalten pensaments terribles i no tinc pau ni em veig amb cor de descansar i gaudir de les coses que visc. Diuen que tu ho ressols tot. Ajuda’m a fugir d’aquesta angoixa...
El mestre va somriure i li va dir: -T’explicaré un conte:
“Un home ric va enviar el seu criat al mercat a buscar aliments. Però al cap de poc d’arribar-hi, es va creuar amb la mort, que se’l va mirar fixament als ulls.
El criat va empal•lidir de l’espant i va sortir corrents deixant enrere les compres i la mula. Esbufegant, va arribar a casa del seu amo.
Amo, amo! Si us plau, necessito un cavall i uns quants diners per marxar ara mateix de la ciutat...Si surto ara, potser arribaré a Tamur abans que es faci de nit...Si us plau, amo, si us plau!
El senyor li va preguntar el motiu d’una petició tan urgent i el criat li va explicar a batzegades la seva trobada amb la mort.
L’amo de la casa va rumiar un instant, i apropant-li una bossa de monedes, li va dir:
D’acord. Que així sigui. Vés. Emporta’t el cavall negre, que és el més veloç que tinc.
-Gràcies, amo-
-va dir el servent. I, desprès de besar-li les mans, va córrer cap a l’estable, va muntar el cavall i va marxar veloçment cap a la ciutat de Tamur..-Quan va perdre de vista el servent, l’home adinerat va caminar cap al mercat a la recerca de la mort.
-¿Per què has espantat el meu servent?- li va preguntar així que la va veure.
-¿Espantar-lo? ¿Jo? – va preguntar la mort.
Sí- va dir l’home ric-. Ell m’ha dit que avui s’ha creuat amb tu i te l’has mirat amenaçadorament. Jo no l’he mirat amenaçadorament- va dir la mort.- L’he mirat sorpresa. No m’esperava veure’l aquí aquesta tarda, perquè se suposa que l’he de recollir a Tamur aquesta nit!”
-¿Ho entens?- va preguntar l’Il•luminat.
És clar que ho entenc, mestre. Intentar escapar dels mals pensaments és sortir a buscar-los. Fugir de la mort és anar a trobar-la.
Això mateix.
-Tinc tant per agrair-te, mestre...- va dir l’home-.
Sento que des d’aquesta nit mateix dormiré tan tranquil recordant aquest conte que em llevaré serè cada matí...
Des d’aquesta nit...- va interrompre l’ancià- no hi haurà més matins.
-No ho entenc- va dir l’home.
Llavors és que no has entès el conte.
L’home, sorprès, va mirar l’Il•luminat.
i va veure que l’expressió de la seva cara... ja no era la mateixa....

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Silencio, de Sofia El Kanfoud
Estaba dormido, no te sentí.
Desperté, no estabas.
Pronuncié tu nombre, silencio...
Volví a llamarte, más silencio.
Me inquieté, lloré,
Tu ausencia dolió.
... tu recuerdo empezó.


A Baix a Mar, de Gemma Folch
A Baix a Mar
vaig decidir anar
a fer un tomb
i al Xiringuito menjar un gelat.
Miro cap avall
i no em paro de fixar
en estrangers que no viuen
sense sandàlies ni mitjons posats.
Som setembre, gent a la platja;
I per culpa de mil para-sols no hi puc cabre.
El que ja no podrà ser,
serà tocar, del mar, l’aigua.
Perquè amb tanta gent de fora
semblem sardines en llauna!
Miro llarg Passeig
i tothom en banyador,
sense oblidar-nos dels turistes
que ens envaeixen a l’agost!
Aviat serà fosc
i tothom marxarà.
Ja m’està bé,
una mica de tranquil•litat!
Recuerdo de ti, de Sofia El Kanfoud
El tener memoria,
es recordar el pasado,
es vivir el presente,
es estar a tu lado,
por los años felices
que hemos pasado.
Cada etapa que pasa
estando a tu lado,
divino tesoro
que Dios me ha dado.
Estuve anoche
mirando las estrellas,
la que más brillaba
eras tu una de ellas.
Deseo que pase
el tiempo al revés,
para volver a encontrarte
y empezar otra vez.
Entraste en mi vida
como sangre que fluye y fluye
y nunca se para,
porque si no la vida,
va y se me acaba.
Deseo llevarte,
siempre en mi mente,
recordar tu cara
al quedarme dormida,
despertar en un valle
donde estemos unidos.
Vivir en el tiempo,
sentir la pasión
de tus grandes besos,
preciosos momentos
por estar a tu lado.
Lo bello es vivir,
siempre enamorados.
Dos corazones que laten,
con un mismo latido,
fundidos en uno,
el tuyo y el mío.

La por, de Gemma Folch
Veig allà en mar
enmig d’un temporal;
Un vaixell d’humils homes
que el mar els vol fer mal.
Espantats, esporuguits,
la por els envaeix ja.
S’endinsen, cada cop més,
als abismes marins, llunyans.
No poden tornar a mar, els pescadors.
Les ones abracen la barca i se’ls enduen.
De matinada, la tempesta amaina,
ja els esperen les dones remendant les xarxes.
Tornen a la platja, trepitgen la sorra, contents.
L’alegria de tothom és infinita, emocionant.
Han sobreviscut, la por ja ha passat;
I el poeta s’inspira, i escriu, allà al costat.
Miscel.lània:
Efemèrides d’un 28/06:

28/06/1712: Neix Jean Jacques Rousseau,escriptor,filòsof i music definit com un il•lustrat, essent part de les seves teories una reforma a la Il•lustració i prefigurant al posterior Romanticisme.
28/06/1867: Neix Luigi Pirandello, reconegut dramaturg, novel•lista i escriptor de relats curts italià, guanyador el 1934 del Premi Nobel de Literatura.
28/06/1979: Mor Blas de Otero, poeta espanyol. Fou un dels principals representants de la poesia social dels anys cinquanta.
28/06/1963: Es publica la novel•la “Rayuela”, de Julio Cortázar
28/06/1870: Neix José Mª Gabriel y Galán, poeta espanyol
28/06/1974: Mor Mª de la O Lejárraga, escriptora espanyola
28/06/1995: Mor Mercedes Ballesteros, escriptora espanyola
Concursos: Us informem de la XII convocatòria als Premis Vila de Torredembarra: la convocatòria cultural més important del municipi integra aquest any12 guardons que repartiran un total de 22.350 € en premis en metàl•lic.
-Els premis Vila de Torredembarra enguany afegeixen un nou guardó: el de contes infantils il•lustrats Llegir per Créixer, que té una dotació de 600 euros
-El premi més ben dotat és el Mañé i Flaquer de periodisme, que atorga 6.000 euros al millor treball que tracti sobre el turisme en qualsevol dels seus àmbits i que també serveix com a beca per a l'elaboració d'un reportatge turístic sobre Torredembarra.
-També es concediran 2.000 euros al guanyador del premi de comunicació local, en el qual hi poden concórrer articles i reportatges publicats a la premsa escrita o emesos per ràdio o televisió que tractin sobre el municipi de Torredembarra.
-Com cada any, dins el Mañé i Flaquer, també es concediran dos reconeixements: a persones o col•lectius que hagin destacat per la promoció cultural de Torredembarra i a persones o institucions de l'àmbit cultural relacionades amb el País Basc.
-La resta de convocatòries són el premi d'arts plàstiques Josep Pujol Montané (1.500 euros), Pere Badia de poesia (2.000 euros), Pere Romeu d'arts plàstiques (1.000 euros en la modalitat de fotografia i 2.500 euros, per a pintura), la beca de recerca històrica (2.500 euros), Bambolina de teatre (1.000 euros), el de narrativa Isabel de Villena (600 euros), el concurs literari juvenil (300 euros per categoria), de narrativa infantil (200 euros), el premi de Bones Pràctiques de Sostenibilitat (200 euros) i el Sinibald de Mas de recerca de batxillerat (300 euros).
-Podeu entregar els vostres treballs al Patronat Municipal de Cultura, al c/Capella num.6. El termini de presentació és el 19/10 i la publicació de veredictes i lliurament de premis serà el 19/11. Per a més informació podeu visitar www.torredembarra.cat o trucant al 977.64.38.88

Hi havia una vegada...”una vegada”/ que a força de ser explicada/ es va repetir tantes vegades.../que es va tornar realitat.
(Jorge Bucay)

31/05/2010 Luis Mateo Díez

100531 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Luís Mateo Díez va néixer al 1942 a Villablino, poble miner de León, on el seu pare era secretari de l’Ajuntament. Hi va viure fins al 1954. El món imaginari del nostre autor troba les seves arrels en el contacte amb la cultura predominantment oral del medi rural on va viure la seva infantesa.
A Villablino, Luis Mateo Díez va tenir alguns bons mestres, que aplicaven els mètodes de la Institución Libre de Enseñanza i que llegien als joves alumnes fragments del Quijote, del Lazarillo de Tormes, de Robinson Crusoe i llegendes tradicionals.
Mateo Díez reconeix que en el seu record, les veus dels seus mestres no sonen diferents de les que escoltava als “filandones”. El “filandón” era una reunió nocturna de veïns, normalment a la cuina d’una llar, en la que s’explicaven històries, es cantava o es llegia.
Aquestes experiències van ser transcendentals en la trajectòria literària de Mateo Díez. Ell mateix diu que la narració oral és la més originaria de les seves experiències literàries i afegeix: “La memoria se abre ante mí como el más natural camino de la escritura. Esa escritura que, en su más directa ambición, querría lograr, antes que nada, emular aquel primitivo encantamiento de la palabra en la narración oral.”
Al 1954, quan el nostre autor tenia 12 anys, la família es va traslladar a la capital, León, on Luis va estudiar al col•legi de Nuestra Señora del Buen Consejo. Aleshores comença a escriure, com si volgués fixar aquell món perdut en deixar la vida rural. Els fulls que omplia eren enquadernats pel seu germà i venuts entre els amics.
Al 1961 va iniciar Dret a la Universitat Complutense de Madrid, encara que va acabar la carrera a Oviedo. Després va fer oposicions al Cuerpo de Técnicos de l’Ajuntament de Madrid, on treballa des del 1969, com a cap del servei de documentació jurídica. Desenvolupa la seva feina a la Plaça Major de Madrid.
Aquest plaça va ser la font d’inspiració de Balcón de piedra. Visiones de la Plaza Mayor, publicada al 2001. Destaquem aquesta obra perquè ens permet exemplificar l’especial manera de fer del nostre autor. En ella l’espai urbà no serveix com a marc de un seguit de descripcions costumistes, com cabria esperar, si no que ell mateix, l’espai urbà, és el protagonista com a lloc de trobada i refugi del caminant.
Durant el període 1963-1968 amb un grup d’amics lleonesos funda i redacta la revista de poesia Claraboya, on apareixen els seus primers poemes. Al 1972 publica el primer poemari, Señales de humo. A partir d’aquesta data, la producció poètica de Luis Mateo Díez serà escassa.
La seva primera obra narrativa és Memorial de hierbas, publicada al 1973, a la que segueixen dues novel•les curtes Apócrifo del clavel y la espina y Blasón de muérdago, totes dues de 1977. Fins el 1982 no apareix la primera novel•la llarga, titulada Las estaciones provinciales, finalista del Premio Nacional de la Crítica. Des de aleshores, Luis Mateo Díez ha publicat amb regularitat, bàsicament novel•les i contes, però també assajos on exposa la seva visió de la literatura, la cultura i les tradicions.
L’obra literària de Luis Mateo Díez beu de la tradició oral de Castilla i León. L’autor explica que al seu poble hi havia una pervivència absoluta de la oralitat i que va escoltar històries molt abans de llegir-les. Però el seu univers, que neix en elles, i que és un dels més personals de la narrativa contemporània espanyola, transcendeix lo local i adquireix valors universals.
El llenguatge de Luis Mateo Díez ens transporta al Segle d’Or de les lletres espanyoles per la perfecta sintaxis, riquesa i varietat, que pot utilitzar amb una concisió sorprenent. Emparat en la tradició oral, recupera veus mig oblidades, evitant l’empobriment del vocabulari espanyol.
Unes paraules del propi autor ens aclariran la importància que Luis Mateo Díez dóna al llenguatge: ” En la escritura yo valoro de forma absoluta la herramienta con la que se trabaja: el lenguaje. Y sigo al pie de la letra el consejo de Conrad: no pasar nunca a la línea siguiente hasta no estar totalmente de acuerdo con lo que se acaba de escribir”.
I unes altres paraules ens serviran per a saber per què escriu: “Soy un perdedor porque estoy perdido y escribo cuentos o fábulas para encontrarme”.
Segons la crítica, les seves novel•les es poden dividir en tres grups. Al primer pertanyen totes les novel•les escrites fins el 1995 i es caracteritza pel pes de León i la seva província. En elles són protagonistes el paisatge, la gent, les seves costums i tradicions.
El segon grup compren tres novel•les: Camino de perdición, publicada al 1995, La mirada del alma, de 1997 i El paraiso de los mortales, de 1998. Es caracteritza pel creixement del nombre i la importància dels elements simbòlics i imaginaris.
El tercer grup, inaugurat amb El espíritu del páramo, de 1996, és el de la creació del territori mític de Celama, que s’ha convertit en model pels escriptors amb aspiracions d’univers únic.
Ha guanyat nombrosos premis. Dues vegades el Premi Nacional de Literatura, una al 1987 per La Fuente de la Edad i una altra al 2000 per La ruina del cielo.
També ha guanyat dues vegades el Premi de la Crítica, per les dues mateixes obres: La fuente de la edad, al 1986, i La ruina del cielo, al 1999.
A més ha guanyat premi Ignacio Aldecoa de cuentos al 1976 per Cenizas; el Premi Cafè Gijón, al 1977, per Apócrifo del clavel i la espina; el el NH de relatos Cinco Estrellas al 1997 per Días del desván;
Al 2000 li van concedir el Premio Castilla y León de las Letras, que vol reconèixer, segons consta en l’adjudicació “los relevantes valores imaginativos y formales de su intensa y extensa obra centrada en la tradición fabuladora de Castilla y León, con trascendencia a lo universal”.
El relat Lecciones de cosas, publicat al 2004, dins del volum de contes Laciana, va obtenir el premi Miguel Delibes. El reconeixement a la seva obra és també popular: al poble on va néixer, una plaça porta el seu nom.
L’ obra de Luis Mateo Díez ha estat traduïda a nombrosos idiomes. Dues de les seves narracions tenen versió cinematogràfica. La fuente de la edad va ser filmada al 1991 per Julio Sánchez Valdés per a Televisión Española i el conte Los grajos del sochantre és un dels relats de la pel•lícula El filandón, dirigida al 1984 per José Maria Sarmiento, on es representa un singular filandón en el que participa el propi autor.
És membre de la Real Academia Española. Escollit al juny del 2000, va prendre possessió el maig del 2001. Ocupa la cadira I majúscula. El seu discurs d’ingrés es va titular: La mano del sueño. (Algunas consideraciones sobre el arte narrativo, la imaginación y la memoria).
També és patró d’honor de la Fundación de la Lengua Española, fundació privada que té com objectiu la promoció de la llengua, la gastronomia i la cultura espanyola a l’exterior.

OBRA DE L’AUTOR

Fragment de Apócrifo del clavel y la espina, novel•la curta que relata la història d’una nissaga del nord-oest peninsular des dels seus orígens, a la Edat Mitjana, fins l’últim dels supervivents, al segle XIX.

(…) El linaje de Alcidia tiene los símbolos del clavel y la espina sobre campo morado, una franja gualda tachonada de estrellas, que conmemoran las batallas libradas al moro, y la leyenda: “Alí Cidia fue vencido y éste será tu apellido”, referencia al Caudillo almohade derrotado en los bastiones del Castro Suribe por Don Rodrigo Sobrado de Polvazares, cuña del futuro linaje que tomó el apellido de la concesión real. (…)
Y los Alcidia quedaban bautizados en el Valle mientras la cabeza de aquel guerrero almohade yacía comida por lo gusanos en algún negro muladar de las lomas del Castro Seribe. (…)
El clavel, esa tierna fragancia de los ensalmos del amor, venía a ceñirse en la representación de su dibujo floral por una espina agreste, púa de zarzales enhiesta y amenazadora, que era como un puñal dispuesto para saltar las venas a quien osara posar la manos en el emblema.
(…) heráldica que los Alcidia llevaron a los sellos de sus documentos y al frontispicio del palacio, ordenado construir por don Rodrigo sobre el leve promontorio que corona el vado del río Galgón en el seno de Valbarca. (…)
No sé los años que pudieron correr desde la estela sangrienta (…) hasta la época de don Gaspar Benito de Alcidia, a quien sus coetáneos conocieron por el sobrenombre de don Bolo de Valbarca, apodo sugerido por el volumen de sus carnes, la depauperada dignidad de las formas groseras y el espíritu jocundo que animó su vida y que, al menos, aplazó los temores de la horca y el cuchillo.(…) Ya que don Gaspar unió por primera y única vez en la genealogía del linaje un afán reposado y una intención bonachona. (…). De don Bolo se cuentan historias desorbitadas sobre sus fastos estomacales. Historias que enumeran el tremendo apogeo de los banquetes y la longitud de las digestiones, dirimidos en interminables reatas de guisos y caldos (…) Ya de niño presagiaba estas inclinaciones y su madre tuvo que procurarse el refuerzo de dos amas de cría para amamantar al retoño. El goloso vicio de las tetas le llevaba, cuando ya era un muchacho, a disputar a los terneros las ubres de las vacas recién paridas en las cuadras del palacio. (…)
A la creciente gordura se unió su holgazanería. (…) En los primeros años de su juventud consiguió montar a caballo y siempre lo hizo en calmosos percherones. El caballo de turno era como un ángel de la guarda, pues habitaba el mismo palacio, tenía el pesebre en la habitación contigua a la de Gaspar y llevaba a su dueño por las estancias. (…)
Tenía don Gaspar treinta y dos años cuando su tío y mentor Edelmiro Manuel, ya viejo y obsesionado por la inapetencia matrimonial del sobrino, que pronosticaba un lapso irremediable en la continuidad del linaje, le convenció de la necesidad de contraer unas nupcias urgentes.
El Señor cedió sin complacencia (…), murmurando que en el vicio de la carne prefería el asado a la coyunda. Don Edelmiro buscó en el Valle una doncella que ofreciese la suficiente equiparación de armamentos, pues pensaba que la batalla conyugal debería zanjarse al margen de todo romanticismo.
La encontró. (…). Era una moza que atendía al nombre de Eliodora, montaraz y robusta, pertrechada con generosos arreos y con el único defecto de un incipiente bigote fácil de corregir.
No hubo cortejo amoroso ni entrevistas previas a los desposorios, pues el novio declinó estas manifestaciones tras afirmar que acataba la obligación pero prescindía de la devoción.
La ceremonia se celebró una mañana de octubre en la capilla de palacio. (…) El banquete nupcial comenzó al mediodía y (…) alcanzó veintiséis jornadas, hasta las albas del noviembre friolento.
Cuando declinó la primera jornada, don Edelmiro se preocupó de que los cónyuges se retiraran a su habitación. Don Gaspar había encontrado en el remedio de la voracidad y la bebida el refuerzo para sus íntimas ambigüedades y se fue tras la esposa con una exagerada decisión que motivó el aplauso general de la concurrencia.
El murmullo de los invitados decreció después haciéndose un silencio de suspicaces contraseñas y alguien alzó la copa pidiendo que todos se levantaran para brindar por las dulzuras del tálamo.
En el sostenido silencio de los invitados los embriagados pensamientos ascendieron al techo de vigas desnudas donde colgaban los botillos, y al rato se escuchó un batiente ruido de colchones, el violento resquebrajarse de las maderas y el golpe seco de algo parecido a dos sacos que rodaran por el suelo. (…) Don Edelmiro cerró los ojos y no pudo reprimir una maliciosa carcajada.
A la mañana siguiente los esposos bajaron para continuar la efeméride con el paso titubeante de sus maltrechos riñones. (…)
Se fueron las nieves en los torrentes de la primavera y vino el verano a quemar la cabeza de las espigas y amarillearon las hojas de los chopos y salió el ganado a pastar la otoñada y volvieron las nieves y el Valle comenzó a pensar, entre cosechas y sementeras, que el amor de los Señores era un amor baldío (…)
Don Edelmiro andaba pesaroso, atento a las mínimas novedades de Eliodora y Gaspar, preocupado por el gesto huraño de la sobrina que rehuía sus miradas y se aconchaba en el silencio.
Don Bolo mostraba las misma señales pero acobardado y como culpable (…) No era (…) ajeno a la desolación de sus responsabilidades incumplidas y el desasosiego de las preocupaciones le llevaba a olvidar la ostentación de los vicios digestivos para conformarse con tibios y monótonos caldos y escuetas ollas podridas.
Don Edelmiro (…) estaba convencido de que era perjudicial arrinconar las preocupaciones (…) Le resultaba difícil plantear abiertamente el problema a los sobrinos buscando la confesión de sus intimidades, y se había conformado con lanzar ingenuas indirectas casi siempre recibidas con molesto pudor.
Pero una tarda tomó a Eliodora del brazo dispuesto a llegar al fondo del asunto. La esposa, entre las medias palabras de su avergonzada tribulación, vino a insinuar las dificultades de consumar el vínculo sin que don Edelmiro lograra entender claramente en qué consistían esas dificultades.
El llanto de Eliodora conmovió al mentor que fue en busca de Gaspar dispuesto ya a llevar al límite sus buenos oficios. Don Bolo escuchó sonrojado el largo parlamento de su tío (…)
De la confusa réplica del sobrino sacó la conclusión de que la dificultad provenía de una inadaptación física provocada por el excesivo volumen de los estómagos y agravada por las sucesivas frustraciones, la impericia y la timidez.
Don Edelmiro consoló al sobrino (…) proponiéndole un remedio que sería infalible. (…) Los términos de ese remedio acobardaron a don Gaspar y fueron necesarios otros dos meses de crisis y razonamientos para convencerle.
La propuesta de don Edelmiro era sencilla y realista: los cónyuges necesitaban ayuda de terceros para llevar a buen fin el rito de sus amores. Y lo explicaba con el ejemplo un poco tosco pero bastante gráfico de las caballerías: la actividad del mamporrero era habitual en el ayuntamiento de los dificultosos percherones. La quiebra de la recatada intimidad estaría más que justificada en este caso de conciencia donde andaba en juego la continuidad del linaje.
La conspiración amorosa fue puesta en práctica con el mayor secreto y los expertos ayudantes, una partera llamada Práxedes y su marido, lograron al cabo del tiempo los ansiados efectos (…)
Acaso en toda la historia del Valle nunca el júbilo y la algazara alcanzaron tamaño mayor que una mañana de noviembre, tres años después de la famosa boda, cuando don Gaspar y su tío pasearon los pañales del heredero como noticia fidedigna de un feliz alumbramiento.

Producció pròpia:
Crida de la Primera marxa per les Terres del Gaià, de Josep Santemases

De nord a sud, de les Fonts de les Canelles de Santa Coloma de Queralt a la platja de Tamarit, baixem pel Gaià, convençuts de la unitat geogràfica que configura un riu com el nostre, conscients dels valors patrimonials de tot ordre que encadenen les Terres del Gaià, compromesos en la seva preservació, millora, difusió i promoció intel•ligent i raonada.
La conca hidrogràfica d’un riu és l’única divisió territorial fixada en la mateixa escorça de la terra, invariable i exempta dels canvis de criteri socials i polítics que els humans determinen al llarg de la història.
A les Terres del Gaià, les pertinences territorials, administratives, sentimentals, les relacions socials, comercials i econòmiques, poden ser moltes i diverses. Realitats indiscutibles que hem de considerar un factor positiu en les continuïtats i encadenaments de l’espai físic, de l’espai natural. En la divisió territorial de Catalunya les Terres del Gaià estan repartides entre tres grans
fragments inclosos a la Conca de Barberà, a l’Alt Camp i al Tarragonès, més dues petites porcions pertanyents a l’Anoia i al Baix Penedès.
No per això s’ha d’oblidar el conjunt i la continuïtat de les Terres del Gaià, en els seus valors i en les seves problemàtiques. No per això aquestes parts han de viure d’esquena com si res tinguessin en comú.
Riu avall i riu amunt sentim la necessitat d’articular un territori, sense qüestionar les divisions politico-administratives existents, sumant factors, persones, col•lectius i administracions. Articular en base a unes realitats tangibles, reals, a les continuïtats que el Gaià determina com a espai natural, com a espai històric.
Construir serenament l’espai de futur per les dones i els homes del territori, lliure de depredacions, sense sotmetre’s a la pressió i al model dels creixements de les àrees metropolitanes de llevant i de ponent. I sobretot esmenar els errors del passat, tan greus com l’haver capolat el curs de l’aigua: l’essència i la vida d’un riu.
Que demà, de nord a sud, de Santa Coloma a la mar, pel camí ample d’esperança que ara baixem, puguem sentir propera la remor de l’aigua, contemplar la verdor de la ribera, mentre la vida per nosaltres, pels nostres fills i per tots els éssers vius hi discorri amb plaent harmonia.
Que el puig de Montagut, l’etern sentinella de les Terres del Gaià, lluny de l’avergonyiment aliè, pugui sentir delectança.
El compromís seré i raonat de tothom ha de ser inversió i garantia

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 31 de maig al 6 de juny:
2/06/1740: Neix el Marqués de Sade, escriptor i filòsof francès.
2/06/1903: Neix a París Max Aub, escriptor hispano-mexicà.
3/06/1924: Mor Franz Kafka, escriptor xec.
4/06/1798: Mor Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
4/06/1970: Mor Josep Carner, escriptor català a qui Ona Literària va dedicar el programa del dia 24 de maig.
5 de juny és el dia Mundial Del Medi Ambient.
5/06/1898: Neix Federico García Lorca, a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de novembre de 2009.
5/06/1949: Neix Ken Follett, novel•lista britànic.
5/06/2001: Mor Pedro Laín Entralgo, escriptor i metge espanyol.
6/06/1606: Neix Pierre Corneille, dramaturg francès.
6/06/1799: Neix Alexander Pushkin, escriptor rus.
6/06/1875: Neix Thomas Mann, escriptor alemany, premi Nobel al 1929.
6/06/1996: Mor José María Valverde, poeta i crític literari espanyol.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles espanyoles amb la col•laboració de la fundació Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Vint-i-setè premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

03/05/2010 Mario Benedetti

100504 ONA LITERARIA by onaliteraria



AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mario Benedetti va néixer el 14 de setembre de 1920, a Paso de los Toros, Departament de Tacuarembó, República Oriental de l'Uruguai, però la seva família es va traslladar a Montevideo quan només tenia quatre anys. Per això és que se senti "absolutament motevideano".
Els seus estudis primaris els va fer a l'Escola Alemanya de Montevideo, on va començar a escriure poemes i contes. A causa de la inestabilitat econòmica familiar, aviat va haver de treballar, de manera que només va poder completar els seus estudis secundaris com a alumne lliure.
Entre 1938 i 1941 va residir gairebé contínuament a Buenos Aires. on va viure molt de temps treballant com a taquígraf en una editorial. Allà va decidir ser escriptor, i començà a escriure el seu primer llibre de poemes. Aquest poemari és La vigília indeleble, que va publicar el 1945, i mai reeditat. El 1946 Benedetti es va casar amb Luz López Alegre. Trenta anys després evocarà aquesta duradora relació en el poema "Bodas de Perles", recollit “A la casa i el maó” (1977).
De tornada a Montevideo, va dirigir el 1948 la revista literària “Marginalia”, que va durar fins l'any següent, data en què passa a formar part del consell de redacció de la revista Número, la primera etapa s'estén fins a 1955. Aquesta publicació és clau en la formació i el desenvolupament de l'anomenada "generació del 45" o "generació crítica".
També el 1949, Benedetti va publicar el seu primer llibre de contes, Esta mañana y otros cuentos i un any més tard els poemes de Solo mientras tanto. Amb Esta mañana y otros cuentos va obtenir el premi del Ministeri d'Instrucció Pública. Aquest guardó l'obtindrà diverses vegades en diferents gèneres, però a partir de 1958 va renunciar a aquests premis per discrepàncies amb la seva reglamentació.
El 1953 va aparèixer la seva primera novela, Quien de nosotros. Entre 1954 i 1960 va ocupar tres vegades la direcció literària de Marxa, el setmanari més influent de la vida política i cultural de l'Uruguai i un dels més importants d'Amèrica Llatina. Va ser clausurat el novembre de 1974, després de patir nombroses suspensions després del cop d'estat de 1973. A la memòria del seu fundador i director, Carlos Quijano, Benedetti va dedicar el llibre El desexilio y otras conjecturas (1985), conjunt de cròniques aparegudes en el diari El País de Madrid.
Amb Poemas de la oficina, publicat el 1956, Benedetti va impactar en el desenvolupament de la poesia uruguaiana a l'inserir-se directament en una temàtica considerada, fins aquell moment, com a "no poètica".
El 1957 va viatjar per primera vegada a Europa. Va ser amb el volum de contes Montevideanos, publicat el 1959, on va prendre forma la concepció urbana de la seva obra narrativa. També el 1959 va viatjar a Estats Units, fet que el commou perquè "em mostra el veritable rostre de l'imperialisme". En aquest mateix any 1959, esclata la Revolució Cubana. Aquest fet és fonamental per al desenvolupament literari i polític de l'escriptor uruguaià, i de tots els intel•lectuals llatinoamericans.
El 1966 va visitar per primera vegada Cuba i, entre 1968 i 1971, va treballar a la Casa de les Amèriques, institució cultural cubana.
El 1959 va publicar el assaig El país de la cola de paja, aquest llibre és la primera reflexió de Benedetti sobre l'Uruguai oficial, per això "va esclatar com un tro al net cel de Montevideo". Amb La tregua, que va aparèixer el 1960, Benedetti va adquirir transcendència internacional.
L'activitat posterior de Mario Benedetti es va multiplicar. A la seva intensa tasca d'escriptor i periodista, es va sumar una cada vegada més activa participació política. El 1971 va ser un dels fundadors del Moviment d'Independents 26 de març, que integrarà més tard el Front Ampli.
El 1973 va haver d'abandonar el seu país per raons polítiques. Etapes dels seus dotze anys d'exili van ser l'Argentina, Perú, Cuba i Espanya. La seva vasta producció literària abasta tots els gèneres, incloent famoses cançons, i suma més de seixanta obres, entre les quals destaquen la novela Gracias por el fuego (1965), els contes Con y sin nostalgias i els poemes de Viento del exilio (1981).
El 1987 va rebre el Premi Llama de Oro d'Amnistia Internacional per la seva novel-a Primavera con una esquina rota. La seva obra poètica completa ha estat recollida en Inventario Uno (1950-1985) i Inventario Dos (1986-1991) i els seus contes a Cuentos completos (1947-1994) tots tres editats per la editora Seix Barral.
Més de deu anys va viure Benedetti a l'exili, allunyat del seu Montevideo, on mor als 88 anys d’edad.

OBRA DE L'AUTOR
Triángulo isósceles (relat inclòs en el llibre El cesped y otros relatos)


El abogado Arsenio Portales y la ex actriz Fanny Araluce llevaban doce apacibles años de casados. Desde el comienzo, él le había exigido a Fanny que dejara la escena. Al parecer, no era tan liberal como para tolerar
que noche a noche su linda mujer fuera abrazada y besada por otros.
A ella le había costado mucho aceptar esa exigencia, que le parecía absurda, machista y carente de un mínimo sentido profesional. Por otra parte, “había agregado él como justificación a posteriori “, no creo que tengas las imprescindibles condiciones para triunfar en teatro. Sos demasiado transparente. En cada uno de tus personajes siempre estás vos, precisamente allí donde debería estar el personaje. Demasiado transparente.
El verdadero actor debe ser opaco como ser humano; sólo así podrá ser otro, convertirse en otro. Por más que te vistas de Ofelia, Electra o Mariana Pineda, siempre serás Fanny Araluce.No niego que tengas un temperamento artístico, pero deberías encauzarlo más bien hacia la pintura o las letras.Es decir, hacia la práctica de un arte en el que la transparencia constituya una virtud y no un defecto?.
Fanny lo dejaba exponer su teoría, pero en realidad él nunca la había convencido. Si había renunciado a ser actriz, era por amor. Él no lo entendía ni lo valoraba así. Sin embargo, en la vida cotidiana, privada, Fanny era ordenada, sobria, casi una perfecta ama de casa.
Probablemente demasiado perfecta para el doctor Portales. En los últimos dos años, el abogado había mantenido otra relación, tan clandestina como estable, con una mujer apasionada, carnal, contradictoria y, por si todo eso fuera poco, particularmente atractiva.
Como lugar adecuado para esos encuentros, Portales alquiló un apartamento a sólo ocho cuadras de su casa. Había sido minucioso en la organización de su cándido pretexto: por borrosos motivos profesionales debía viajar semanalmente a Buenos Aires. Como sólo estaba ausen-
te las noches de los martes, le recomendaba a Fanny que no le telefoneara, pero, por si las moscas, le había dado el teléfono de un colega porteño, que tenía instrucciones precisas: “Arsenio fue a una reunión que creo se va a
prolongar hasta muy tarde”. Fanny nunca llamó.
Ella, que conocía como nadie las necesidades y manías de su marido, se encargaba de aprontarle el pequeño maletín y le llamaba el taxi. Portales se bajaba ocho cuadras más allá, subía al apartamento clandestino, se ponía cómodo, aprontaba los tragos, encendía el televisor; a la espera de Raquel, que, como también era casada, debía aguardar a que su marido emprendiera su inspección semanal a la estancia. En realidad, si se veían los martes había sido por complacer a Raquel, pues ése era el día que el hacendado había elegido para atender sus campos. “ para dejarnos el campo libre”, bromeaba Arsenio.
Cuando por fin llegaba Raquel, cenaban en casa, ya que no podían arriesgarse a que los vieran juntos en un cine o en un restaurante. Luego hacían el amor de una manera traviesa, juvenil, alegre, casi como si fueran dos adolescentes. Cada martes Portales se sentía revivir. Cada miércoles le costaba un poco regresar a las buenas costumbres del hogar lícito, genuino, sistemático.
Para la vuelta, no sabía bien por qué, exageraba las precauciones. Llamaba un taxi, hacía que lo dejara en el aeropuerto de Carrasco; después de un rato, tomaba otro taxi para regresar a su casa. Dentro de esa rutina, Fanny cumplía con interesarse en cómo le había ido, y entonces él inventaba con esmero los pormenores de las aburridas sesiones de trabajo con sus clientes bonaerenses, dejando siempre constancia, eso sí, de lo bueno que era estar de vuelta en casa.
Llegó por fin el martes en que se cumplían dos años de la furtiva y estimulante relación con Raquel, y Porta les consiguió un collar de pequeños mosaicos florentinos. Se lo había hecho traer desde Italia por un cliente, éste sí verdadero, que le debía algunos favores. Instalado en su
lindo y confortable bulín, Portales puso el champán en la heladera, aprontó las copas, se acomodó en la mecedora y se puso a esperar, más impaciente que otras veces, a Raquel.
Ésta llegó más tarde que de costumbre. Su demora estaba justificada, ya que también ella, en vista del aniversario subrepticio, había ido a comprar su regalito: una corbata de seda, con franjas azules sobre fondo gris. Fue entonces que Arsenio Portales le dió el estuche con el collar. A ella le encantó. “Voy un momento al baño, así veo cómo me queda”, dijo, y como anticipo de otros tributos, lo besó con ternura y calidez. Como era natural, él consideró ese beso como un presagio de una noche gloriosa.
Sin embargo, Raquel demoraba en el baño y él empezó a inquietarse. Se levantó, se arrimó a la puerta cerrada y preguntó:
-¿Qué tal? ¿Te sentís bien?. –
Estupendamente bien -, dijo ella. - Enseguida estoy contigo -.
Ya sin preocupación, aunque igualmente ansioso por la expectativa, Portales volvió a sentarse en la mecedora. Cinco minutos después la puerta del baño se abría, mas, para sorpresa del hombre a la espera, no para dar paso a Raquel sino a Fanny Araluce, su mujer, que lucía el collar florentino.
Portales, estupefacto, sólo atinó a exclamar: ¡Fanny! ¿Qué hacés aquí?.
-¿Aquí?, subrayó ella. ?Pues, lo de todos los martes, querido. Venir a verte, acostarme contigo, quererte y ser querida. Y como Arsenio seguía con la boca abierta, Fanny agregó: Arsenio, soy Fanny y también Raquel. En casa soy tu mujer, Fanny A. de Portales, pero aquí soy la ex actriz Fanny Araluce. O sea que en casa soy transparente y aquí soy opaca, ayudada por el maquillaje, las pelucas y un buen libreto, claro.
-¿Raquel?, balbuceó Arsenio Portales.
Sí, Raquel. ¿Te das cuenta? Me has traicionado conmigo misma. Ahora, tras dos años de vida doble, tenés que elegir. O te divorciás de mí, o te casás conmigo. No estoy dispuesta a seguir tolerando esta ambigüedad. Y algo más: después de este éxito dramático, después de dos años con esta obra en cartel, te anuncio solemnemente que vuelvo al teatro.
Tu voz- , murmuró Arsenio. Algo extraño había en tu voz. Pero ni siquiera el color de tus ojos es el mismo.
Claro que no. ¿Para qué existen las lentes de contacto verdes? Siempre te oí decir que te encandilaban las morochas de ojos verdes.?
Tu piel. Tu piel tampoco era la misma.
Ah no, querido, lamento decepcionarte. Aquí y allá mi piel siempre ha sido la misma. Sólo tus manos eran otras. Tus manos me inventaban otra piel. Al fin de cuentas, ni yo misma sé ahora cuál es mi piel verdadera: si la de Fanny o la de Raquel. Tus manos tienen la palabra.?
Portales cerró los puños, más desorientado que furioso, más abatido que iracundo.
Me has engañado, dijo con voz ronca.
Por supuesto, dijo Fanny/Raquel
PRODUCCIO PRÒPIA

“AIGUAMARINA”, de Franc Guinart
Hola Joan, com estàs? Suposo que bé. Les petites angoixes i els petits maldecaps sempre queden enrere quan les vacances són a tocar. Sé que fa dies que em recrimines la meva absència a la xarxa, m’hauràs de perdonar, he estat la mar d’enfeinat preparant la logística del meu estiu; ja saps, passar un mes a Santa Cristina no és el mateix que fer una escapada de cap de setmana. Per fi puc dir-te que estem instal•lats. Fins i tot puc beneficiar-me d’una connexió gratuïta a l’espai virtual perquè la nostra casa està ubicada molt a prop de l’ajuntament i l’any passat es va posar en dansa aquell projecte anomenat “sense fils per tots”.
Són les set del matí, encara no he obert el llit i, aprofitant aquesta particular calma, vull explicar-te una història. Potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi m’ha passat el mateix. Te l’ofereixo en les properes ratlles, és tan fresca com la rosada que encara fa brillar el margalló del meu jardí.
Li diuen Aiguamarina tot i que ningú sap realment el seu nom. Fa molts anys que viu al poble però ningú sap exactament d’on va venir. Uns diuen que no és de l’Empordà, d’altres defensen fermament que no pot ser d’un altre lloc. Quan es parla d’ella, totes les certeses provenen d’algunes tafaneries despreses de converses escoltades a mitges.
Diuen que només hi ha una persona que la coneix de debò, el Cisco. El recordes?. És un dels meus millors amics. Mai m’ha explicat res que no sigui veritat; per ell les paraules són sagrades, tant és que vagin escrites com que sorgeixin d’un comentari banal. El Cisco porta la poesia dintre seu i molta gent del poble l’anomena, mig en serio mig en broma, “l’home de les paraules” pel seu afany, a voltes una mica obsessiu, de voler trobar sempre una observació que embelleixi els moments.
Fa uns mesos que circulen enraonies al voltant d’una aventura que suposadament té amb l’Aiguamarina. Atès que tota la setmana estic a Barcelona no me n’he pogut adonar. Si més no, hi ha “testimonis” que diuen haver-los vist passejar per la platja després de fer-se fosc, abraçar-se i fer-se petons darrera la rocalla, etc.
Moltes nits d’estiu el Cisco i jo anem a l’espigó a pescar. Tot i coneixent la xafarderia mai he volgut etzibar-li un tercer grau; ho trobo una manca de respecte tremenda. Sempre he esperat que les confidències anessin fluint a poc a poc per sí mateixes com una conseqüència inevitable de l’amistat.
El que avui m’ha provocat aquesta necessitat d’escriure no ha estat la confirmació de les meves expectatives al voltant de la meva relació amistosa amb el Cisco; n’ha estat, únicament, el contingut.. Encara ara no m’ho puc creure. He pensat que potser escrivint-ho i llegint-t’ho després en podria treure una mica l’aigua clara.
El Cisco ha estat especialment comunicatiu; no és així de manera habitual. Mentre caminàvem per l’antiga drecera cap a Cala Brisa, ja l’he vist amb una animositat que em feia pensar que l’ampolla de rom l’havia encetat abans d’hora. Ha començat, espontàniament, a explicar-me les circumstàncies del seu primer encontre amb l’Aiguamarina, per després continuar i no deixar el tema fins passada llarga la mitjanit.
“Fou la nit de Sant Joan, al Bar Centella, quan aparegué per primer cop. Era molt tard i el Ton ja volia tancar. Una noia de cabells negres i cara de lluna entrà acotant-se per la porta mig abaixada a comprar tabac. La conversa es va interrompre de cop i totes les mirades foren per ella captades. Buscant el moneder al bolsot no escoltava al Ton dient-li que de tabac no en tenia, però que si li venia de gust la convidava a un ros. Es va quedar amb nosaltres una estona mentre es fumava l’oferiment del Ton.
Cap dels dos mai havia “flipat” per la mateixa noia. … Aquella vegada, sí. Era la seva mirada i la seva veu, o potser, la seva veu i la seva mirada, que ens va, jo crec, hipnotitzar. El Ton havia de fer caixa i jo, malèvolament, vaig aprofitar la situació per acompanyar-la afora al carrer. Aquella matinada fou el principi d’una història que potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi em passaria el mateix.
Tot ja era tancat, només podia proposar-li enrotllar una cigarreta damunt la sorra humida, abans d’anar a dormir. I així ho vaig fer. No creguis que no tenia els meus dubtes: em feia por que es fes enrere. Però ho acceptà amb un somriure que només podria ser qualificat de meravellós. Lentament, mentre compartíem una mica el fum i una mica la boira, la confiança s’eixamplà d’una manera considerable. A mi sempre em passa, si em trobo bé amb algú, sense necessitat de conèixer-lo massa, començo a parlar i parlar. Ja t’ho imagines, oi?. Vaig acabar explicant-li la història de la Berta.
Tota sencera, fil per randa. Fins i tot que em va deixar per aquell home que podia ser el seu pare. Aquell malparit setciències, que la seduí amb la veu fina i la bossa plena.
Mentre jo estava parlant, em va interrompre un moment i em va assenyalar un lloc indefinit mar endins. Fixa’t amb el reflex de la lluna damunt la cresta de les ones, em digué. Oi que és bonic?. Hi ha un moment especial que l’aigua lluita per elevar-se i escapar-se de la corrent que l’atansa a les roques, continuà dient-me. Es torna blanca i més lluent que mai. Si el vent ho permet, guanyarà distància i se n’anirà lluny, molt lluny. Potser acabarà relliscant en forma de pluja, engruixint la torrentera d’algun camí que va perdre el seu nom abnegat per les tempestes. El més important, si més no, és la màgia que impregna aquell moment inicial de la vaporització, talment un procés d’individuació, de descoberta de la seva natura inherent, sorgida de mil batecs blaus enmig de tanta immensitat. Potser, al cap i a la fi, les gotes de pluja, desfilant embogides pels traïdors desnivells que fàcilment sabrà vèncer el corrent, tornaran de nou a la mar. Però, llavors, ja haurà passat tota una vida i el viatge –acabà dient-me, amb un cert to de solemnitat- haurà estat únic i intransferible per cadascuna.
Em va explicar també dues històries, la d’un pirata i la d’un embriac. La primera, la del pirata, parlava d’un vell llop de mar cansat de deixar sempre una estela vermella després de cada abordatge. La segona, la de l’embriac, era el relat d’un bevedor empedreït, cansat d’allargar nits a les tavernes per por de tornar a casa i no trobar-hi ningú. No recordo massa com acabaven perquè, malauradament, em vaig mig adormir. No n’estic segur però em sembla que els ensenyà, també, una manera especial de contemplar el mar...
Que com es diu?, doncs no sé si realment és el seu nom, però em comentà que la gent l’anomenen Aiguamarina,... Aiguamarina com el nom de la seva mare i el de la seva àvia. Així mateix m’ho explicà moments abans de desaparèixer per primer cop, allà a Cala Brisa. I et dic per primer cop perquè d’aleshores ençà n’han seguit espontàniament altres encontres. Ens tornarem a veure?, li vaig demanar quan se n’anava. M’agradaria molt!, em contestà.
El cert és que ens hem vist gairebé tots els divendres de juliol, però sense quedar mai en un lloc i una hora. Des d’aquella primera nit, que em va fer mirar l’escuma espurnejant sobre les petites ones encrespades, m’he sentit diferent d’abans, més ple, més lliure. No sé com t’ho podria explicar... I et diré més, no necessito concretar cites, ni burxar per saber el seu número de telèfon, ni tampoc el seu veritable nom. Això no té tanta importància com la certesa interior que ens trobarem un altre cop. Et dic una confidència, i no et riguis de mi, des del primer dia he cregut que és una mica bruixa. I més m’ho va semblar el divendres passat quan vaig preguntar-li si aquella pedra que duia al coll penjada tenia algun significat. Doncs Sí, em respongué, era de la meva mare i l’havia dut també la meva àvia. És una aiguamarina...
No sé que més dir-te, la trobo encisadora i, com ja has pogut endevinar, em té el cor “lleugerament” robat. Malgrat tot, no vull córrer, vull que aquest estiu sigui un romanç sense promeses ni lligams. I, no t’ho creuràs, no sé ni on viu, perquè després del darrer petó de la nit mai tinc temps de dir-li adéu; és de matinada que em giro d’esquena i ja no hi és, talment per la brisa segrestada.. Per això t’he comentat abans que” desapareix”; sí, desapareix misteriosament cada vegada...
Què et sembla Joan, quina història! No la trobes increïble? Oi que sí? Doncs segueix llegint-me que la cosa no s’ha acabat aquí. Quan de tornada el Cisco i jo arribàvem al poble, ens hem trobat el Ton que anava a Sant Feliu a un concert de música tradicional; avui tocaven el grup “Arrels de Braua” a la plaça del port vell. El Cisco no ha volgut anar-hi, estava molt calmós i assossegat i no tenia ganes d’anar de festa.
Només aparcar el cotxe, el Ton s’ha trobat uns amics que feia temps que no veia i ha anat amb ells a fer una copa. Jo no volia perdre’m el concert i he preferit quedar-me prop de l’escenari. I, ara, agafa’t fort company: després de presentar i tocar mitja dotzena de peces, n’han introduït una de molt particular. Saps quin era el seu nom?. Doncs, ...“Aiguamarina”. Increïble, no?. L’he escoltada amb tota l’atenció del món i encara m’he quedat més al•lucinat que abans. Tan al•lucinat que després d’acabar el concert no he pogut estar-me d’anar a parlar amb el grup i demanar-los la lletra i la procedència de la cançó.
No m’han explicat res més que no haguessin dit a la presentació dalt de l’escenari: es tractava d’una cançó original d’Arenys de Munt i que es va salvar de la crema de papers “subversius” per part de l’església de la postguerra civil. Sembla ser que provenia d’una família d’antics curanderos, l’art dels quals estava a cavall de les herbes remeieres i l’aigua de mar. Els “Arrels de Braua”, encara no han trobat el moment per parlar amb els estudiosos amb la finalitat de datar-ne l’antiguitat. Em sembla que tant els fa. Això no obstant; m’han regalat una còpia de la cançó. I, al acomiadar-nos, quan ja despuntava el Sol per l’horitzó, una noia de llargs cabells negres i cara de lluna, -la cantant del grup-, se m’ha apropat. M’ha demanat que no em guardés només per a mi aquella cançó, que hi havia algú a prop meu que l’entendria encara més...
Ens hem mirat uns breus instants, era preciosa, una d’aquelles princeses que saps que només viuen dins dels contes. Duia un penjoll que n’ha recordat ben bé un altre ... No he pogut més i li he preguntat: L’estimes?.
No ho sé, només puc dir-te que han hagut de passar molts i molts anys abans que algú fos capaç d’encarnar els tres darrers versos de la meva cançó.
No m’has contestat, vaig insistir. Però al girar-me, tal i com ja sabia pel Cisco, el vent se l’havia emportat.
I, ara, sí, després de compartir amb tu aquesta experiència, extraordinària seria una bona paraula per batejar-la, ja puc lliurar-me als braços de Morfeu. BONA NIT,... o, millor dit, per tu, BON DIA!
P.D.: He escanejat la lletra de la cançó i te l’envio com arxiu adjunt. Sembla ser que pertany a un recull anomenat “Poemes i Cançons de les Arts Amagades”. Escriu-me aviat; abans, però, rellegeix-ho tot un l’altre cop. Ja m’explicaràs ...

“Cançó d’Aiguamarina”

“Aiguamarina!, -cridava melangiós des d’alta mar
el vell pirata, mentre a poc a poc desava l’espasa-,
prou d’adversaris innocents, s’ha acabat tanta sang;
qualsevol illa pot tenir un tresor amagat,
potser ni enterrat, em cal només saber mirar.

Aiguamarina!, -reclamava des de la platja solitària
l’antic embriac, mentre lluny una ampolla llençava
plena de paraules a l’interior d’un paper enrotllat-,
el mar amaga tants perills, tanta bellesa també,
sóc un nàufrag, mai més però no em voldré ofegar.

Aiguamarina!, -escriurà un capvespre des del cor
un jove malalt d’amor damunt d’un paper en blanc,
inspirat per l’espurneig argentí a frec d’aigua-,
emporta’t, oh! blau de blaus la meva rancúnia,
que vull assaborir de nou el perfum de la llibertat.

Aiguamarina seré per vos,
inflant totes les veles,
lluny de vaixells cremats.

Aiguamarina seré per vos,
sadollant totes les penes,
lluny de licors esgotats.

Aiguamarina seré per vos,
acompanyant la ploma dels poetes,
... a prop ben aviat del meu estimat.”

Miscel•lània
Efemèrides del 3 al 9 de Maig
3/5/1469: Neix Nicolo Macchiavelli, historiador, polític y teóric italià
5/5/1818: Neix Karl Marx, socióleg y pensador alemány
5/5/1897: Neix Josep María de Sagarra, escriptor catalàn.
6/5/1845: Neix Ángel Guimerá, poeta y dramaturg català
6/5/1856: Neix Sigmund Freud, metge i assagista austríac.
7/5/1861:Neix Rabindranath Tagore, escrptor hindú premi Nobel en 1913 al que Ona-literaria va dedicar el programa del dia 15 d’Abril d’aquest any.
7/5/1960: Neix Almudena Grandes, novel-lista espanyola
7/5/399 a. C.: Mor Sócrates, filósof greg.
8/5/1897: Neix José María Pemán, poeta, dramaturg y prosista espanyol
8/5/1881: Mor Gustave Flaubert, novelista francés
9/5/1921: S’estrena “Sis personatges en busca d’autor”, de Luigi Pirandello
9/5/1883 Neix José Ortega y Gasset, filósof espanyol.

01/03/2010 Ricardo Güiraldes.


100301 ONA LITERARIA by onaliteraria
Ricardo Güiraldes és un poeta i novel•lista argentí, que va néixer a Buenos Aires el 1886 en una família de classe social alta, amb moltes propietats a San Antonio de Areco. El seu pare, home de grans coneixements i amant de l’art, va inculcar al seu fill el interès per la cultura.
Va viure la seva infantessa i adolescència entre Buenos Aires i San Antonio de Areco, excepte tres anys que la família va passar viatjant per Europa, fet que va convertir en políglotes el nostre autor i els seus germans.
El contacte amb les grans ciutats europees a tan tendre edat va marcar el seu estil cosmopolita i universal. Però la seva vida a San Antonio de Areco el posarà en contacte amb els gauchos, tema bàsic de la seva obra en prosa.
Encara que no va ser un gran estudiant, el seu professor de literatura li va reconèixer les aptituds com a escriptor i el va animar a llegir, consell que el va permetre conèixer l’obra dels narradors clàssics i d’avantguarda, als que imitava amb resultats no gaire estimables, segons opinió del propi autor.
Va iniciar dret i arquitectura, però no va acabar cap carrera. Va treballar en diferents feines i, finalment, al 1910 inicia un viatge amb un amic que el portarà per Europa i l’Orient.
En acabar el viatge es va instal•lar a París i va decidir convertir-se en escriptor, però la vida de festes i diversió no afavorien el seu objectiu i al 1912 va tornar a Buenos Aires on, animat per uns amics als que va llegir uns contes inspirats en la vida rural, va començar seriosament a escriure.
Al 1913 es casa amb l’argentina Adelina del Carril, filla d’una adinerada família. El mateix any publica alguns dels seus contes en la revista Caras i Caretas.
Aquests i uns altres contes redactats al 1914 formaran el llibre Cuentos de muerte i sangre, que, amb el poemari El cencerro de cristal, publica al 1915.
Tots dos volums van ser rotundament rebutjats per la crítica e ignorats pel públic i l’autor, dolgut, va retirar els exemplars i els va llençar a un pou. La seva dona en va poder rescatar uns quants, que ara, tacats d’humitat, tenen un gran valor bibliogràfic.
La primera guerra mundial, que sagna la seva estimada Europa, el va trasbalsar profondament. Al 1916, amb la seva dona i uns amics, inicia un viatge pel Carib, del que sorgirà Xaimaca, llibre de viatges en forma de novel•la, d’estil impressionista.
Al 1917 publica la seva primera novel•la, Raucho, a la que seguirà, la publicació de Rosaura, a la revista El Cuento Ilustrado, dirigida per Horacio Quiroga.
Acabada la primera guerra mundial, viatja a Paris. Quan publiqui al 1923 la versió definitiva de Rosaura, es farà evident la forta influència de la cultura francesa. Aquesta novel•la, publicada a l’Argentina, va tenir un destacat èxit de crítica i públic.
Instal•lat definitivament a Paris, viatja amb freqüència a Mallorca, on té llogada una casa. Els seus constants viatges el posen en contacte amb ciutats dominades per la revolució industrial, on la feina en cadena converteix l’home en una màquina més.
El rebuig d’aquesta nova societat el produeix una forta crisis d’identitat que l’apropa a la filosofia oriental. La seva poesia posterior és filla d’aquesta experiència vital.
Mentre redacta la seva millor novel•la Don Segundo Sombra, crea, amb personalitats com ara Jorge Luis Borges, una revista literària, Proa, que passarà gairebé desapercebuda a l’Argentina, encara que tindrà un èxit notable en altres països hispanoamericans.
Per fi, al 1926 acaba de redactar Don Segundo Sombra, la seva gran novel•la, en la que el protagonista està inspirat en un gaucho real, Segundo Ramírez. La grandesa d’aquesta obra universal és que aconsegueix fondre les tradicions de la Pampa argentina i el cosmopolitisme literari: en ella la llengua pròpia dels gauchos conviu amb metàfores procedents de l’avantguardisme francès.
Poc després comença a tenir problemes de salut i mor a Paris al 1927. El seu cos serà traslladat a l’Argentina i enterrat en San Antonio de Areco.
Pòstumament es publiquen Poemas Solitarios, al 1928, Poemas místicos, també del 1928 i El sendero, al 1932.

Poemes i relats curts de Ricardo Güiraldes:

Leyenda (inclòs en el poemari El Cencerro de Cristal ,1915)

El río dijo al sauce “Yo soy la vida y, en mi incesante correr, renuevo emociones”
El sauce dijo al río: “Yo soy el poeta, ¿no ves como te embellezco, rezando sobre ti las estrofas de mis ramas?”
Dijo el río: “Pues ven conmigo, tú me darás la belleza de tu canto, yo el encanto de nuevas bellezas”
Y aceptó el sauce, pero en la primera caída, la frágil armazón de verdura se desgarró sobre las toscas.
Y dijo el sauce: “Déjame, que si bien soy un momento de alegría en tu carrera, no puedo, sin romperme, seguirte todo el tiempo.”
Y el río, para quien el sauce empezaba a ser carga, le depositó en un rincón sereno.
El sauce ha reverdecido y sus hojas besan el agua.
El río sigue su brutal correr, mas al pasar frente al poeta, amansa su delirio y las aguas, acariciando las raíces, han labrado el remanso.
Un encanto fatal envuelve aquel sitio dormido. La doncella que pasa no debe ceder al llamado tranquilo.

Tierra (inclòs en el poemari El Cencerro de Cristal ,1915)
Cuna, tumba. Hágase tu voluntad y no la nuestra. Danos el pan de cada día i los cataclismos.
Sufre los dolores de éstos tus hijos. ¡Oh pura, que concibes, por obra y gracia del sol, Nuestro Señor, que está en los cielos, todopoderoso!
Santa Madre, sé buena para nuestra vida y ábrenos esas tus fosas cariñosas en la hora eterna de nuestra muerte.
Así sea!

Poema número nou (inclòs en el poemari Poemas solitarios)

He puesto mis labios en los de la vida: Náusea.
He visto la suerte golpear en torno suyo con manoplas de idiota.
Y el hombre es un espectáculo tan pequeñamente sórdido, que busco en mí la soledad.
Recuerdos:
¡Qué blancos eran los muros de las casas, qué heroicos los hombres!
El campo entraba hasta los aposentos y algo grande se acostaba en todas las sombras. Cualquier brisa tenía leguas de pampa y los sonidos llegaban sin rotura del llano, puro como un cielo.
La tarde agrandaba los troncos del monte y el medio día nos volvía centro de nuestra sombra, caída como un sudor.



El pozo (inclòs a la col•lecció Cuentos de muerte i de sangre)
Sobre el brocal desdentado del viejo pozo, una cruz de palo roída por la carcoma miraba en el fondo su imagen simple. Toda una historia trágica.
Hacía mucho tiempo, cuando fue recién herida la tierra y pura el agua como sangre cristalina, un caminante sudoroso se sentó en el borde de piedra para descansar su cuerpo y refrescar la frente con el aliento que subía del tranquilo redondel.
Allí le sorprendieron: el cansancio, la noche y el sueño; su espalda resbaló al apoyo y el hombre se hundió, golpeando blandamente en las paredes hasta romper la quietud del disco duro.
Ni tiempo para dar un grito o retenerse en las salientes, que le rechazaban brutalmente después del choque. Había rodado llevando consigo algunos pelmazos de tierra pegajosa.
Aturdido por el golpe, se debatió sin rumbo en el estrecho cilindro líquido hasta encontrar la superficie. Sus dedos espasmódicos, en el ansia agónica de sostenerse, horadaron el barro rojizo.
Luego quedó exánime, sólo emergida la cabeza, todo el esfuerzo de su ser concentrado en recuperar el ritmo perdido de su respiración.
Con su mano libre tanteó el cuerpo, en que el dolor nacía con la vida.
Miró hacia arriba; el mismo redondel de antes, más lejano, sin embargo, y en cuyo centro la noche hacía nacer una estrella tímidamente.
Los ojos se hipnotizaron en la contemplación del astro pequeño, que dejaba, hasta el fondo, caer su punto de luz.
Unas voces pasaron no lejos, desfiguradas, tenues; un frío le mordió del agua y gritó un grito que, a fuerza de terror, se le quedó en la boca. Hizo un movimiento y el líquido onduló en torno, denso como mercurio.
Un pavor místico contrajo sus músculos, e impelido por nueva y angustiosa fuerza, comenzó el ascenso, arrastrándose a lo largo del estrecho tubo húmedo; unos dolores punzantes abriéndole las carnes, mirando el fin siempre lejano como en las pesadillas.
Más de una vez, la tierra insegura cedió a su peso, crepitando abajo en lluvia fina; entonces suspendía su acción tendido de terror, vacío el pecho, y esperaba inmóvil la vuelta de sus fuerzas. Sin embargo, un mundo insospechado de energías nacía a cada paso, y como por impulso adquirido maquinalmente, mientras se sucedían las impresiones de esperanza y desaliento, llegó al brocal, exhausto, incapaz de saborear el fin de sus martirios.
Allí quedaba, medio cuerpo de fuera, anulada la voluntad por el cansancio, viendo delante suyo la forma de un Aguaribay como cosa irreal...
Alguien pasó ante su vista, algún paisano del lugar seguramente, y el moribundo alcanzó a esbozar un llamado.
Pero el movimiento de auxilio que esperaba fue hostil. El gaucho, luego de santiguarse, resbalaba del cinto su facón, cuya empuñadura, en cruz, tendió hacia el maldito.
El infeliz comprendió, hizo el último y sobrehumano esfuerzo para hablar; pero una enorme piedra vino a golpearle en la frente, y aquella visión de infierno desapareció como sorbida por la tierra.
Ahora, todo el pago conoce el pozo maldito; y sobre su brocal, desdentado por los años de abandono, una cruz de madera semipodrida defiende a los cristianos contra las apariciones del malo.

De mala bebida (inclòs a la col•lecció Cuentos de muerte i de sangre)

Santos era cochero de una estancia distante dos leguas de la nuestra. Bajo y grueso, sus cincuenta y seis años de vida bondadosa y tranquila no acusaban más de cuarenta.
Contaba en su existencia con un episodio que tal vez marcara en ella la única página intensa, y le oí contar más de cien veces aquel momento trágico, que narraba a la menor insinuación, con siempre el mismo terror latente.
Servía entonces a don Venancio Gómez, individuo cruel y bruto, que repartía su tiempo entre orgías violentas en Buenos Aires y cortas visitas a su estancia, a donde sólo venía de tiempo en tiempo con objeto de apretar ciertas clavijas para mayor rendimiento.
Fue un dia a buscarlo al pueblo. El telegrama decia: “Llego mañana 11 a. m.” ¡Buena hora había elegido para el tiempo de calor que venía manteniéndose desde varios dias.
Subió al coche, sin contestar los saludos obsequiosos de Santos, y comenzaron las preguntas acerca de la administración. A cada cosa desaprobada por don Venancio seguía un rosario de injurias, que su interlocutor trataba de eludir alegando su impotencia de simple peón. (...)
Siguieron el camino, que serpenteaba sumiso como un lazo tirado a descuido. (...)El patrón dormitaba ahora al vaivén de los barquinazos. No irían por mitad de viaje cuando se incorporó en el interior del coche, ceceando pesadamente:
— Tengo ganas de matar un hombre. (…) De no encontrar otro —prosiguió don Venancio—, has de ser vos el pavo de la boda. Lo cual diciendo, sacó del cinto un revólver, que descansó sobre las rodillas.
Santos sintió que se le aflojaban las mandíbulas; la luz parecíale más blanca, menos clara, y las formas de los caballos bailaron ante sus ojos como dos bultos indecisos. Sin embargo, pensaba en salvarse y buscó ansiosamente una forma humana en lo que su vista pudiese alcanzar. ¡Ni rastro! Esperó que toda la fuerza de su ser creara un hombre; tan fuerte era su deseo. Y fue cumplido. Una cosa, que primero le pareciera montón de pasto, era un trabajador echado al sol, cansado de andar, y que reposaba un instante su cabeza en la blandura (…).
- ¡Allá patrón..., allacito, un cristiano en la orilla del callejón! Pronto se detuvieron frente al infeliz, que, humildemente, se acercó obedeciendo a los signos del borracho.
Sombrero en mano, se detuvo, una amplia calva brillando al sol, y cuando se agachaba para hacer una reverencia de respeto, el otro, pausadamente, inclinó su arma hacia aquella pelada de viejo, apenas rodeada de canas.
El tiro sonó seco; voló a apagarse al través de la distancia.
— Pa que críes pelo
Subrayó el bruto, mirando al cadáver que cayera envuelto sobre sí mismo. Y el intrépido Santos creyó tener que reírse.

PRODUCCIÓ PRÒPIA:


Poemes dedicats a Angel, de Pilar Pacheco

I
En mi rosal, rosas rojas,
en tu rosal, rosas blancas,
y en el que ha salido en medio
salen rosas sonrosadas.
Las vi caminando sola,
que, cuando tú me acompañas,
sólo está el rosal del medio
con sus rosas sonrosadas.
Anduve por el camino
que paseamos tu y yo
en las mañanas de invierno
-caminito de los dos-:
allí estaba el pino blanco
estremeciéndose al sol,
del álamo, la enramada
era crecida, frondosa,
subía el magnolio en flor
y las moreras bajaban
cuajaditas de verdor,
los castaños eran anchos,
ancho el árbol del amor.
En el jardín soleado
dormía el pavo real,
soñaba que le mirabas,
no quería despertar.
Yo quise mirarlo todo
con tus ojos, pero ¡ ay!,
tus ojos estaban lejos,
y al quererlos atrapar,
se me marcho el pensamiento
donde tus ojos están.

II
Desde el rojo al amarillo,
con la blanca flor de jara,
se han pintado nuestros ojos
de rojo, con la amapola,
de amarillo, en la retama,
de azules, con cada cielo,
de violeta, en la lavanda.
Y cuando te miro a ti,
moreno de verde agua,
veo yo las amapolas,
la lavanda y la retama.
Y resuena en tus oídos
y en los míos la pujanza
del repique simultáneo
de pájaros que nos cantan.
Y hemos recogido juntos
aromas, ¿de cuántos montes?,
olor a tierra mojada,
perfumes de rosas rojas,
del romero,
y de la salvia.

III
Porque ya nos tenemos.
Y venga lo que venga,
y aunque vengan
la ausencia y el adiós,
en el alma, tu y yo
llevamos una huella:
una idéntica huella.
Y cuando recorramos
otros mundos,
y seamos distintos,
y estemos separados,
la huella del amor
que nos tenemos
nos servirá
para identificarnos.
Y en algún punto
del ciclo de las vidas
-cuando seamos libres,
verdaderos-
sabremos que este amor
nos ayudó a subir
un pequeño peldaño
en la larga escalera
de ascenso ineludible.

La vida es movimiento, d’ Ángel Badía

Qué siempre tenga sentido la vida,
que haya a qué dedicarla,
un porqué luchar.
Sentir que todo está conseguido
es morir.
Verse ignorante es entender,
es el camino de la verdad,
impulso para aprender.
Moverse siempre,
ir hacia.
Querer cosas,
no dejar de querer,
buscar nuevos objetos de amor.
La vida es movimiento,
nunca se llega.
Morir sin haber llegado:
así debe ser, en el camino.
La llegada es muerte.
Celebra lo conseguido.
Pero no te pares,
que surgirán nuevas metas.
Escucha tu interior cuando te dice
que has de variar,
que esta etapa está cumplida.
Y busca en tu dentro, en tu vida,
en reposo y en soledad,
el nuevo rumbo que siga dando sentido
a tu existir

Soledad, d’ Ángel Badía
No tener miedo a la soledad,
no claudicar para no estar solo,
confiar en que no se producirá vacío,
que surgirán fuerzas,
de lo profundo de nuestro ser,
que nos dirán el camino a seguir,
el de la plenitud.
No tener miedo a la soledad
es como confiar en Dios.

Otoño, d’ Ángel Badía

Señales de madurez, de haber vivido,
aparecen en los árboles más sensibles y vitales.
Colores de vida, de movimiento de alma.
Diferentes y cambiantes:
rojos, marrones, amarillos,
naranjas, verdeamarillos.
Verde firme el de su juventud, primavera,
y el de su plenitud, verano.
Verde fuerte, intenso,
que camina hacia el azul,
verdeazul.
Viven los árboles y alcanzan la madurez
preñados de experiencias,
siempre las mismas pero diversas, como
los colores de sus hojas antes de abandonarlos:
rojo del haya,
amarillo del álamo,
marrón del roble.
Entrecruce de colores,
como abrazándose amorosos.
Colores menos firmes, de desgaste vital.
Mezcla de colores, menos radicales, más flexibles.
De matices, como de sabiduría vivida.
Han vivido y han de renovarse.
Volver a vivir.
Renacer.
Y se despiden con fiesta,
celebrando haber vivido.
Alegres,
pensando en una nueva vida.
Vivir, madurar, descansar y volver a vivir.
De dónde viene este movimiento, este vivir y revivir.
Acaso es, el variante colorido, un reflejo del vivir de su alma.
El alma humana cambia con la vida.
Adquiere riqueza de tonos, no físicos, no externos.
No decae sin remedio, como el cuerpo.
¿Renacerá?.
¿Sobrevivirá?



MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 1 al 7 de març:

01/03/1906: Mor José Maria de Pereda, escriptor càntabre.
01/03/1927: Neix Salvador Pàniker, pensador i escriptor català.
02/03/1942: Neix l’escriptor nord-americà John Irving, escriptor de novel•les i de guions cinematogràfics.
02/03/1967: Mor José Martínez Ruiz , més conegut com “Azorín”, escriptor alicantí.
03/03/1983: Mor Arthur Koestler, rellevant novel•lista, assagista, historiador i polític hongarès d’origen jueu.
03/03/1996: Mor Marguerite Duras, escriptora francesa nascuda al Vietnam.
05/03/1905: Neix Joaquín Calvo Sotelo, dramaturg i acadèmic gallec.
06/03/1619: Neix Cyrano de Bergerac, dramaturg francès.
06/03/1492: Neix el humanista i filòsof valencià Joan Lluís Vives.
06/03/1475: Neix l’escriptor, pintor i arquitecte italià Miguel Angel Buonarroti.
06/03/1928: Neix l’escriptor colombià Gabriel García Marquez, premi Nobel de literatura al 1982
06/03/1973: Mor l’escriptora nord-americana Pearl S. Buck, Premi Nobel al 1938.
06/03/1980: L’escriptora Marguerite Yourcenar es converteix en la primera dona membre de l’Acadèmia francesa.
06/03/1916: Mor el poeta nicaragüenc Rubén Dario.
06/03/1984: Mor Jorge Guillén, poeta de la generació del 27.
06/03/1991: Mor Maria Zambrano, escriptora i filòsofa andalusa.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Concurs de conte i narració breu Víctor Alari. Convocat per l’Àrea de comunicació de l’Ajuntament de Cubelles. Modalitats infantil i adults. Diferents premis. Fins el 6 de març.
-III Concurs de poesia Fundació Jesús Serra. Convocat per l’ajuntament de Palafrugell. Dotat amb 3.000€ en la categoria d’adult. Fins el 13 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XXIII premi de poesia catalana “Cadaqués a Rosa Leveroni”, dins els premis literaris de Cadaqués 2010. Convocats pel l’Ajuntament de Cadaqués. Dotat amb 900€ i publicació. Fins el 14 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol

02/02/2010 SAN JUAN DE LA CRUZ


100202 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía


El veritable nom de San Joan de la Creu era Joan de Yepes i va néixer el 24 juny de 1542 a Fontiveros, petit poble pertanyent a Castella i Lleò, Va morir el seu pare quan Joan tenia sis anys; als nou anys, es va traslladar amb la seva mare al poble de Medina del Campo, on als 17 anys, ingressa en un col•legi de jesuïtes per estudiar humanitats.
L’any 1563 pren els hàbits de l’ordre religiosa Carmelita, adoptant el nou nom de fra Joan de sant Maties; l’any següent es trasllada a Salamanca per cursar estudis de teologia en la seva cèlebre universitat.
L’any 1567 és ordenat sacerdot, i adopta el nou i definitiu nom de Joan de la Creu. La seva il•lustre paisana d’Àvila, Teresa de Jesús, va fer gran amistat amb ell i el va integrar en el moviment de la reforma carmelita que ella havia iniciat, ja que, descontenta amb la «relaxació» de les normes que el 1432 havien estat mitigades per Eugeni IV, va decidir reformar l'ordre per tornar a l'austeritat, la pobresa i la cloenda que considerava l'autèntic esperit carmelità. Va demanar consell a Francesc de Borja i Pere d'Alcàntara que van aprovar el seu esperit i la seva doctrina.
El 1568 Joan de la Creu va fundar el primer convent de Carmelites Descalços, els quals practicaven a ultrança la contemplació i l’austeritat. Uns anys després, el 1577, els seus intents reformistes de les ordres monàstiques, el van portar a patir 9 mesos de dura presó en un convent de Toledo, acusat d’apòstata.
Del seu captiveri en aquella presó-convent de Toledo, neix la composició de la seva obra mestra: “´Cantico espiritual”. En altres poesies es pot arribar a entreveure en un llenguatge subliminal, el relat que fa de la seva astuta i sorprenent fugida en la matinada del 15 d’agost de 1578, estant la fortalesa sobre un perillós penya-segat sobre el Tajo profund que cenyeix a Toledo.
Per fugir de la presó conventual toledana, va comptar amb les influències que va exercir la seva paisana Teresa de Jesús, davant la duquessa d’Alba. Amb la seva fugida va donar en refugiar-se en un convent de Jaén i va continuar amb la reforma carmelitana, fundant diversos convents per Andalusia.
En aquesta regió va arribar a ser nomenat Vicari Provincial de l’ordre de Carmelites Descalços, però el bon Joan va seguir amb la seva obstinació de la reforma, que el va portar a enfrontaments amb la jerarquia religiosa i a patir nova presó al convent de la Peñuela, a plena Sierra Morena, on va culminar l’escriptura de les seves principals obres literàries.
Quan per fi és excarcerat i es disposa a complir amb el trasllat que se li imposa a Amèrica, el 14 de desembre de 1591, mor a l’edat de 49 anys. 135 anys després, és elevat a la categoria de sant, per l’església catòlica. L’obra poètica de sant Joan de la Creu està inspirada en un profund sentiment religiós.
A dir d’alguns dels seus biògrafs, la seva poesia en general té un estil similar al bíblic “Càntic dels Càntics”; atribuït a Salomó. El nostre poeta era un gran coneixedor de la Bíblia i de la filosofia aristotèlica i platònica; també la seva obra ens porta aromes de “les Èglogues” del poeta toledà Garcilaso de la Vega, molt impregnades d’un cultisme italianitzant.
L’estil poètic que imprimeix al seu cèlebre “Càntic”, (que alguns anomenen “Càntico espiritual”) , té un gran ritme i musicalitat, compost a base de lires-estrofa ideada per Garcilaso en les que barreja i alterna versos heptasíl•labs i hendecasíl•labs.
Tota l’obra de sant Joan de la Creu està impregnada d’un gran misticisme simbolista; també traspua un típic estil de la poesia bucòlica i pastoral. Hi ha qui afirma que la seva obra poètica està carregada d’una xifrada sensualitat i fins i tot de cert erotisme. Són semblants apreciacions a les que alguns estudiosos creuen endevinar en els textos bíblics ja esmentats.
Les seves obres en vers, a més del Càntic ja esmentat i descrit, són: “Noche oscura “, “Llama de amor viva”, i un conjunt de poemes menors entre els quals destaca “El pastorcico”.

Noche Oscura
En una noche oscura,
con ansias en amores inflamada,
(¡oh dichosa ventura!)
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.
A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
(¡oh dichosa ventura!)
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.
En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.
Aquésta me guïaba
más cierta que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.
¡Oh noche que me guiaste!,
¡oh noche amable más que el alborada!,
¡oh noche que juntaste
amado con amada,
amada en el amado transformada!
En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba,
allí quedó dormido,
y yo le regalaba,
y el ventalle de cedros aire daba.
El aire de la almena,
cuando yo sus cabellos esparcía,
con su mano serena
en mi cuello hería,
y todos mis sentidos suspendía.
Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el amado,
cesó todo, y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

La senda al monte de la Perfección.

Para venir a gustarlo todo
no quieras gustar algo en nada
Para venir a saberlo todo
no quieras saber algo en nada.
Para venir a poseerlo todo
no quieras poseer algo en nada.
Para venir a serlo todo
no quieras ser algo en nada.
Para venir a lo que no gustas
has de ir por donde no gustas.
Para lo que no sabes
has de ir por donde no sabes.
Para venir a lo que no posees
has de ir por donde no posees.
Para venir a lo que no eres
has de ir por donde no eres.
Cuando reparas en algo
dejas de arrojarte al todo.
Para venir de todo al todo
has de dejar del todo en todo.
Y cuando lo vengas del todo a tener,
has de tenerlo sin nada tener.

Coplas

Entreme donde no supe
y quedéme no sabiendo
toda ciencia trascendiendo.
Yo no supe dónde entraba
pero cuando allí me vi
sin saber dónde me estaba
grandes cosas entendí
no diré lo que sentí
que me quedé no sabiendo
toda ciencia trascendiendo.
De paz y de piedad
era la ciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida vía recta
era cosa tan secreta
que me quedé balbuciendo
toda ciencia trascendiendo.
Estaba tan embebido
tan absorto y ajenado
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo
toda ciencia trascendiendo.
El que allí llega de vero
de sí mismo desfallece
cuanto sabía primero
mucho bajo le parece
y su ciencia tanto crece
que se queda no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Cuanto más alto se sube
tanto menos se entendía
que es la tenebrosa nube
que a la noche esclarecía
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Este saber no sabiendo
es de tan alto poder
que los sabios arguyendo
jamás le pueden vencer
que no llega su saber
a no entender entendiendo
toda ciencia trascendiendo.
Y es de tan alta excelencia
aqueste sumo saber
que no hay facultad ni ciencia
que le puedan emprender
quien se supiere vencer
con un no saber sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Y si lo queréis oír,
consiste esta suma ciencia
en un subido sentir
de la divinal esencia.
Es obra de su clemencia
hacer quedar no entendiendo
toda ciencia trascendiendo.

PODUCCIÓ PRÒPIA

Una vocació frustrada,
de Josep Lleixà

El Pere vivia al poble on havia nascut. Allí era molt difícil tenir coneixements fora dels del conreu del camp, doncs les persones que havien adquirit quelcom de cultura havien emigrat a la gran ciutat i el mestre que tenien era un ex alferes provisional del bàndol del nacionals, que com a premi a la seva estada a la guerra, desprès d’un senzill examen, li havien convalidat els seus serveis per la carrera de magisteri. Així anava la cosa.
La seva família tenia interès en donar-li estudis, però no tenien els mitjans ni sabien ben bé quins havien de ser aquests, i després de llargues deliberacions a la vora de la llar de foc van decidir que el Pere havia de ser tocador de guitarra.
Aquesta determinació la van prendre després d’haver vist per festa major l’actuació d’una rondalla que havia vingut d’un poble de la vora i com van veure que la seva actuació la van cobrar en espècies, (patates, arròs, oli, etc.) van creure que la millor manera de que ell no passés gana en el futur era la d’enrotllar-lo en un grup dels que feien música popular d’aquelles terres.
Ja havien decidit el seu futur, ara sols feia falta posar fil a l’agulla. Van encarregar una guitarra al recader que anava al poble gran del costat i van parlar amb el barber del poble, un home ja gran que de jove l’havia tocada, que li ensenyés a traure-li algunes notes. El barber va posar com a condició que les classes es farien a la barberia en hores de treball i com a contrapartida el Pere havia d’ajudar-lo en algunes petites feines com escombrar, netejar la bacina i la brotxa etc.
El temps anava passant i l’aprenent ja tocava un valset, una masurca i alguna cosa més i sobre tot el que més agradava a la parròquia eren els “doce cascabeles”, que tot i no ser del folklore d’aquella terra, en aquells temps s’escoltava molt per la ràdio.
El Pere també procurava fixar-se com feia el treball el barber, el seu professor. Els clients eren homes agostats per les inclemències del temps i portaven barbes espesses de molts dies que feien molt difícil el seu afaitat. El barber havia d’utilitzar en cada una d’aquelles cares negres i arrugades la tècnica adient, que la majoria de les vegades consistia en posar dos dits dins la boca per tensar el seu rostre i fer possible la tasca de la navalla.
Això, encara que pràctic, no agradava a tothom especialment a “l’il•lustrat” del poble que d’alguna manera s’havia de diferenciar de la resta. Com havia vist a la seva muller que quan cosia els mitjons hi posava a dins un ou de fusta, va tenir la feliç idea d’adaptar aquest sistema al seu afaitat setmanal.
Doncs bé, es va presentar un dia amb una nou i li va explicar al barber com havia d’utilitzar aquest fruit. Després d’ensabonar-lo havia de posar-li la nou dins la boca, cosa que facilitaria la tasca de l’afaitat. Aquest costum es va difondre pel poble fins el punt que es va haver d’habilitar a la barberia un servei de guarda i custodia de nous del que el Pere n’era el responsable.
Havia un calaix amb unes caixetes amb el nom de cada client, on les emmagatzemava un cop usades fins el proper servei . Un bon dia entre l‘atabalament de tocar la guitarra (li demanaven peces), escombrar el terra, rentar la brotxa i la bacina etc. el Pere va guardar al revés les nous de “l’il•lustrat” i d’un altre client, que per cert no tenia massa bona fama pel que fa a ser net i polit.
El resultat va ser que quan la propera setmana “l’il•lustrat” es va posar a la boca el que ell creia que era la seva nou, li va trobar un gust estrany, doncs com després va dir, a casa seva no es menjava all i oli. Es va emprenyar molt i va demanar responsabilitats al barber que va oferir el cap de l’aprenent com a compensació.
Allí va acabar la seva carrera musical. L’únic que toca ara amb la guitarra es el valset i la masurca, i la peça que repeteix més sovint, doncs no la vol oblidar, són els “doce cascabeles” . De “l’il•lustrat” no en guarda mal record, ell va frustrar la seva carrera, això es cert , però s’ha de reconèixer que era un home avançat al seu temps, un home que posava imaginació per la resolució dels problemes. No se sap si va patentar el sistema de la nou, encara que amb els nous avenços en maquinetes d’afaitar no se si es podria conjuminar.

De la teva veu, de Franc Guinart

“No t’ha dit mai ningú que la vida va fer-te una ofrena quan vas néixer?;
no t’ha dit mai ningú que les teves paraules tenen companyia amable?;
no t’ha dit mai ningú que hi ha una bellesa invisible dins de la teva veu?.
Acarona, amiga meva, acarona fins i tot quan vulguis exigir,
estima el silenci però que no sigui la por qui et faci callar,
deixa que el Sol escalfi la mel i vessa-la damunt les asprors.
És tanta la felicitat que ens envolta quan fem un regal!”

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 2 al 8 de Febrer:
2/2/1725: neix Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
2/2/1882: neix James Joyce, escriptor irlandès
2/2/1970: mor Bertrand Russell, matemàtic i filòsof britànic, premi Nobel el 1950
3/2/1862: neix Joaquín Dicenta, dramaturg espanyol.
3/2/1867: neix Manuel Linares Rivas, comediògraf espanyol
3/2/1901: neix Ramón J. Sender, escriptor espanyol
3/2/1909: neix Simone Weil, escriptora i filòsofa francesa.
3/2/1947: neix Paul Auster, escriptor nord-americà.
3/2/1947: neix Soledad Puértolas, escriptora espanyola.
4/2/1524: neix Luis Vaz de Camoens, poeta portuguès.
4/2/1937: neix Félix Grande, poeta espanyol
4/2/1631: mor Bartolomé Leonardo de Argensola, poeta espanyol.
4/2/1893: mor Concepción Arenal, escriptora i penalista espanyola.
4/2/1995: mor Patricia Highsmith, novel•lista nord-americana.
5/2/1622: neix Marie (Madame) de Sevigné, escriptora francesa.
5/2/1867: mor Serafín Estébanez Calderón, escriptor espanyol.
6/2/1564: neix Christopher Marlowe, dramaturg britànic.
6/2/1833: neix José M ª de Pereda, escriptor espanyol .
6/2/1908: neix Rafael de León, poeta espanyol.
6/2/1793: mor Carlo Goldoni, comediògraf italià.
6/2/1916: mor Rubén Darío, poeta nicaragüenc.
6/2/1984: mor Jorge Guillén, poeta espanyol
6/2/1991: mor María Zambrano, escriptora i filòsofa espanyola.
7/2/1897: Benito Pérez Galdós ingressa a la Reial Acadèmia Espanyola.
7/2/1478: neixThomas More, polític, filòsof i escriptor britànic .
7/2/1812: neix Charles Dickens, novel.lista britànic .
7/2/1885: neix Sinclair Lewis, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1930.
7/2/1929: neix Alejandro Jodorowsky, escriptor i artista xilè.
7/2/1862: mor Francisco Martínez de la Rosa, escriptor i polític espanyol.
8/2/1908: mor Manuel Curros Enríquez, poeta espanyol.
8/2/1819: neix John Ruskin, assagista i filòsof britànic.
8/2/1828: neix Jules Verne, novel.lista francès.
8-2-1.868 neix Luis Gonzaga] Urbina, poeta i escriptor mexicà.
8/2/1908: neix Rafael Lapesa, filòleg espanyol.
8/2/1955: neix John Grisham, novel.lista nord-americà

Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letterde Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc el dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos: Us informen d’alguns dels premis literaris als que podeu optar durant els pròxims mesos:
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central. Fins el 26 de febrer. Dotat amb 6.000€ i publicació
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol del 2010.
Agenda literària:
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Si voleu participar heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.
2009 Ona Literària - Powered by Blogger
Blogger Templates by Deluxe Templates
Wordpress theme by Dirty Blue