29/03/2010 J.J.Benítez

100329 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Juan José Benítez, més conegut com a J.J.Benítez, neix a Pamplona el 7 de setembre de 1946, és un periodista espanyol, conegut pels seus treballs en ufologia i la seva sèrie de novel·les Caballo de Troya.
El 1962, ingressà a la Universitat de Navarra en la carrera de Periodisme, on es llicencia el 1965. El 1966 comença a treballar al diari La Verdad de Murcia. Després començà a treballar al diari Heraldo de Aragón. Va recórrer el món com enviat especial i va ser periodista en varis diaris regionals espanyols, com els ja citats, i La Gaceta del Norte.
Més tard es trasllada a Bilbao, on continua com a periodista per La Gaceta del Norte.
A partir de 1972 s’especialitza en el tema ovni y cobreix totes les noticies relacionades amb aquesta matèria pel seu diari, essent les primeres sobre la Fuerza Aérea Española. El 1975, realitza investigacions sobre la sabana Blanca, fet que va marcar la seva vida al donar origen a la sèrie de novel·les Caballo de Troya, sobre la visió de Benítez sobre la vida de Jesús de Nazaret.
A l’epíleg de la primera novel·la, afirma que és el primer llibre on introdueix ficció (referint-se al viatge en el temps) en una obra que reflecteix les seves investigacions.
Ha realitzat treballs per la televisió, conferencies, articles de premsa i entrevistes amb testimonis de suposats fenòmens ovni. Amb freqüència, les seves obres han rebut crítiques negatives per part de diversos sectors, com el cas dels escèptics.
El 1979 deixa el periodisme actiu i es dedica a la investigació per complet. Des de llavors ha anat compaginant les seves investigacions sobre els ovnis i els “no identificados”, amb la de la vida de Jesús de Nazaret.
El 1992 dirigí un curs de caràcter universitari al Escorial sobre qüestions extraterrestres, que donà lloc a crítiques desfavorables per part de la comunitat científica espanyola, qui el va acusar de mancar de rigor, ser totalment acientífic i d’adjudicar causes extraterrestres en alguns dels seus treballs a fenòmens explicats anteriorment per mitjà de la ciència.
Recentment s’ ha publicat la vuitena part de la sèrie Caballo de Troya (Jordán), i promet que l’octubre de 2010 estarà la novena i última part.
A J. J. Benítez se li acusa de realitzar investigacions poc rigoroses, que ignoren el mètode científic, per lo que són poc fiables o directament errònies. Segons ell mateix reconeix "La ciencia es muy importante, pero el corazón más". També se li ha criticat perquè en les seves investigacions sovint no revela quina ha sigut la seva font, cosa que fa que molts creguin que dita font en realitat no existeix.
Ha sigut acusat en varies ocasions de plagi, per haver copiat en varis dels seus llibres pàgines senceres del Libro de Urantia sense mencionar la font original; sent el cas mes cèlebre el de la seva saga "Caballo de Troya".
Benítez ha negat aquestes acusacions en multitud d’ocasions i mai ha sigut demandat per la Fundació Urantia, a qui pertanyen els textos suposadament plagiats, textos que es consideren de domini públic a Estats Units des de 1983,[] e internacionalment des de 2006.[]
Respecte a les fonts que ocasionalment oculta, els seus defensors eludeixen al possible perill que aquestes correrien si es desvelés la seva identitat.
Benítez ha publicat cinquanta llibres a Espanya sobre assaig, poesia, ficció, novel·la policíaca, filosofia, investigació, i sobre la series de televisió Planeta Encantado.

Fragments del llibre Mágica Fe, publicat el 1994, argument del qual és una recopilació de les cartes que l’autor, Benítez, escriu des de diferents parts del món a la seva filla Tirma. En elles, amb el que ha recollit d’altres cultures, li indica que el destí, filant fi i amb pistes casi imperceptibles, marca el camí a seguir en les nostres accions. La confiança que aquelles petjades són les correctes és el que es resum com Mágica Fe.

Hayyim no replicó. Estudió la propuesta y, durante unos segundos, se limitó a acariciar la plateada palanca del cambio de marchas. Y el Mercedes, ronroneando fielmente, se unió a mi espera.
A unos cientos de metros, un río Jordán turbio y preñado de lluvias arrastraba su historia con prisas. Para alcanzarlo sólo había que salvar aquellas cenicientas y caracoleantes dunas y, naturalmente, el oxidado laberinto de alambres espinosos que las coronaba.
Hayyim, el guía, complaciente y decidido, acostumbrado a mis irregulares exploraciones, puso en movimiento el pesado turismo, adentrándose en el arenal y sorteando los restos de alambradas y trincheras. Mi petición, sencilla en apariencia, fue puntualmente comprendida. Tras una agotadora jornada en los rojos acantilados que amurallan el mar Muerto, siempre a la búsqueda de un indicio, de un color o de una sensación que pudiera hablarme de Jesús de Nazaret, había experimentado la irrefrenable necesidad de caminar junto al Jordán.
La tarde de primavera escapaba violeta y apacible hacia las cumbres de Moab. Y quise recibir al crepúsculo en la soledad de unas aguas que, sin duda, sabían más que yo del Hijo del Hombre. Sólo pretendía soñar. Imaginar a mi admirado Jesús entre los verdes abanicos de juncos. Escuchar el aleteo de su manto al viento. Y quizá, quién sabe, el eco de su voz profunda y acariciadora, acallando mis propias ansiedades.
Y el Mercedes, adivinando un camino inexistente, prosiguió el penoso cabeceo entre las dunas. Y de pronto, en una perdida torreta militar, alguien dibujó unos brazos en alto.
Hayyim frenó con brusquedad. Escrutó la convulsiva silueta pero, a excepción del amenazante fusil, el mensaje resultó indescifrable. Y echando pie a tierra prestó atención a los gritos del centinela.
El vocerío, en hebreo, fue breve. La figura bajó el arma y el guía, hierático y mudo, giró sobre los talones. Y lo hizo como un autómata, con lentos y estudiados movimientos.
No supe qué pensar: ¿Habíamos penetrado en una zona prohibida?
Hayyim permaneció con la mirada fija en el sendero recorrido.
Finalmente reaccioné. Abrí mi portezuela y, cuando me disponía a saltar del vehículo, la imperativa voz del judío me paralizó:
-¡Quieto! ¡No te muevas...! ¡Estamos sobre un campo de minas!
Cuando se desplomó en el asiento, un aparatoso sudor empañaba sus lentes. Y sin perder la compostura apagó el motor. Limpió sus gafas. Enjugó frente y sienes, y supongo, continuó pensando a gran velocidad.
Lo observé con curiosidad.
Aunque no puedo negar que el miedo también me tenía atrapado, tal y como he experimentado en otras circunstancias parecidas, una saludable e incomprensible tranquilidad fue invadiéndome.
Y el pánico quedó reducido y controlado.
Durante un par de minutos no hubo palabras. Mi única aportación fue una sincera e interminable sonrisa. Y el gesto pareció serenar al voluntarioso Hayyim. Tomó la iniciativa i propuso un plan –teóricamente viable- para salir con bien de semejante atolladero.
Acepté al punto. Y deslizándome por la ventanilla trepé al techo del Mercedes. Desde allí, tanteando con la bota, me dejé caer sobre la rodada izquierda, impresa en el arenal.
Hayyim arrancó. Metió la marcha atrás. Asomó medio cuerpo y gobernando el volante con la mano derecha retrocedió centímetro a centímetro, con el alma y los sentidos pendientes de mis indicaciones.
El resto, durante dos angustiosas e interminables horas, buscando obsesionadamente nuestras propias huellas, fue un trabajo de sincronización. Sólo contaron la pericia del chofer y la sangre fría del caminante.
Pero, de todo esto sólo fui consciente algún tiempo después.
Recuerdo que, al desembocar al fin en la carretera de Jericó, fuera ya de peligro, extenuados y sin palabras, nos abrazamos.
Y sé que ambos –judío y cristiano- dimos gracias al mismo Dios.
Días más tarde, el respetuoso guía me formuló una pregunta:
-¿Cómo pudiste conservar la calma?
Y le confesé mi secreto: -Dejé hacer a la Providencia.


Esta vez, Hayyim no preguntó. Su mirada, montada en la complicidad, lo dijo todo. Y divertido, sonreí.
Sin embargo, para los amigos que me acompañaban, el providencial malentendido no pareció encerrar ninguna secreta lectura. Gianni Ferrari, Albert Schommer y Ramón Rato, pacientes sufridores durante años de mis locas ideas sobre la nave nodriza, encararon el incidente a la casualidad.
La pequeña (¿) historia había nacido el día anterior. Interesados en visitar la soberbia meseta de Masada y las célebres cuevas donde fueron hallados los pergaminos del mar Muerto, concerté los servicios de mi fiel guía en Israel. Y la partida, desde el hotel King Solomon, en Jerusalén, quedó fijada para las siete y media de la mañana. Pero, incomprensiblemente, Hayyim no se presentó. Mejor dicho, lo hizo con una hora de retraso.
Desolado, juró por sus antepasados que la culpa no era suya. En su agenda figuraba las “ocho y media”. Y aceptando mi posible error dimos por zanjado el incómodo y, aparentemente, pueril pleito. “Después de todo –me dije., ¿qué importancia podía tener una hora antes o una hora después?” Pobre ingenuo…
La noche anterior, unas montañosas nubes se detuvieron sobre Ciudad Santa, descargando un diluvio. Al alba la escandalosa tormenta amainó y la bella Jerusalén despertó con un luminoso toque plateado.
La mansa de lluvia residual no alteró los planes ni el entusiasmo de aquellos periodistas. Y la inocente excursión se puso en marcha de acuerdo con el programa previamente pactado.
Pero, al enfilar la orilla occidental del mar Muerto, el guía y conductor se mostró inquieto. La copiosa borrasca había colmado los resecos wadi o torrenteras que surcan, a decenas, las estribaciones del desierto de Judá. Y convertido en violentos ríos y estiradas cascadas, castigaban el asfalto, saltando desde los empinados contrafuertes y arrastrando racimos de piedras. Y turismo y ocupantes se vieron seriamente comprometidos.
Hayyim, sin embargo, empeñado en mostrar a mis amigos las excelencias de la fortaleza herodiana de Masada, continuó el avance, sorteando pedrejones, atacando valientemente las cada vez más abundantes láminas de agua que borraban la ruta y, por supuesto, poniendo cara de póquer ante los sensatos consejos de algunos de los pasajeros que, amén de recomendar prudencia, sugerían el retorno a Jerusalén.
El forcejeo verbal fue cuestión de minutos. A escasos kilómetros de la histórica meseta, Hayyim tuvo que parar definitivamente. Una de las avenidas, como una locomotora de tierra y rocas, había sepultado la carretera, cortando el tráfico. Dos rugientes excavadoras de afanaban en las tareas de descombro.
Y digo yo que fue el instinto (¿) lo que me movió a preguntar. La policía nos aclaró entonces que el violentísimo alud se había producido una hora antes. Mi reloj señalaba las nueve y media.
Un sencillo cálculo me abrió los ojos. Lo verifiqué con el guía y, refugiándose en un espeso y significativo silencio, se limitó a asentir. Y deduje que, de haber partido a la hora inicialmente establecida, nuestro paso por el lugar habría coincidido con el mortífero desprendimiento de la montaña.
Y la mirada de Hayyim, montada en la complicidad, lo dijo todo.
Y divertido, sonreí.
“¿Casualidad?”

PRODUCCIO PRÒPIA:

En un instant, deTeresa Minguijón

Més de vint anys al teu costat
i ara, de cop, ja no hi ets.
En un instant te’n vas anar.
Ni una llàgrima vaig vessar
mentre t’acompanyava.
El meu cor s’anava gelant
Al pas que el teu cos es refredava.
Cap sentiment bressola:
La teva mort ha teixit un mur:
en un cantó, jo sola,
a l’altra part, el món.
Passa el temps, ja puc somriure,
però no s’alegra el cor trencat
recupero l’aparença, però em sento
com una invitada a part.
El temps continuarà el seu avanç,
i el meu somriure, encara infeliç,
cada dia sortirà de més endins.
Però mai no oblidaré que et vaig amar.

En un instant, de Josep Lleixà

No ets tu,
però vaig pel carrer i t’ensopego.
en llocs estranys he pogut trobar-te
en un parc on una mà sense rostre
es mou com un llampec per saludar-me.
No ets tu,
es algú que saluda per cortesia.
Volent que siguis tu l’estimo un instant,
estimo un instant a la gent que això ignora,
somnio que has estat a prop meu i t'he fregat,
tot i el frec ser curt, un instant t’he recuperat.

Un instant amb tu, de Vivian Segurana

Si tingués un instant per estar amb tu no et parlaria, sols et miraria. Durant uns segons viatjaria als teus ulls i ens entendríem.
Si sols tingues un moment no pensaria en res més, només per tu, ballaria lentament. Els meus dits, com si fossin plomes d’au, iniciarien un foc lent sobre ta pell, i per un moment, els meus llavis sanarien les teves ferides.
Si tingués tan sols un instant, el faria etern per somriure’t cada dia.
Encendria una flama d’amor que cap vent apagaria, el temps ens passaria com un intens instant de plaer, la felicitat seria el nostre pa de cada dia, faríem del món un lloc millor amb l’amor que ens posseiria. De la brillantor del nostres ulls naixerien ànimes celestials, la mort ens prendria junts,i sense por, agafats de la mà, caminaríem a la llum.
Si tan sols tingués un instant amb tu, tancaria els ulls i moriria per dur-te eternament….

Sin título, de Martha Aurenti

Como de costumbre,
mientras caminábamos por la orilla del río
me decías:
“Cuéntame de cuando éramos novios…,
cómo era yo…, por qué te enamoraste de mi…,
de nuestras caminatas por la mañana…
Hazme sentir con tus palabras
ese aroma a hierba cuando está aún mojada de rocío,
especialmente la menta.
¿Sabes? La memoria me está abandonando,
sólo te has quedado tú.”
Le contaba sobre nosotros
y sus ojos se iluminaban y sonreía.
Mientras, una vez más, yo le decía:
“No te preocupes por tus recuerdos,
me los diste en custodia para que
los guarde junto a los míos,
te pertenecen y los tendrás cuando los necesites”.
Y seguimos caminando, de la mano
como cuando éramos novios.

“Niños de barro”, de Mary Lorenzo

Niños de barro, niños de acero
vagando por el mundo sin saber donde ir
con el hatillo lleno de recuerdos
y un corazón que no quiere latir.
Mentes cerradas, mentes abstractas
que se escapan a nuestra comprensión
victimas ciegas, niños perdidos
en un caos de miedo y de confusión.
Miras sus ojos, ves sus miradas
y a veces entreves su soñar,
ojos llenos de esperanza,
almas llenas de soledad.
Hijos de la tierra y la humanidad
con heridas del caminar en sus pies,
ángeles solitarios, vagabundos
desafiando el tiempo para crecer.
Ilustrados en el sufrimiento,
incultos en el querer,
guardan bajo llave sus penas
hasta que se les convierten en hiel.
Niños libres, niños esclavos
niños de agua, niños de viento
presos de su destino,
cautivos de sentimiento.
Niños de barro, niños de acero
andando a tropezones su camino de libertad
almas perdidas, ángeles heridos
victimas de sus destinos por toda la eternidad

Dedicado a todos esos niños que huyendo de la pobreza, tienen el valor de subirse en una patera o meterse debajo de un camión para llegar donde ellos creen que esta la tierra prometida.
Todo ser humano tiene el derecho inquebrantable de ser ciudadano del mundo y de habitar en cualquier lugar de su hogar natural "la Tierra" sin que ninguna frontera sea un obstáculo para ejercer el derecho a su

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 29 de març
29/03/1984: Leopold Sedar Shengor, escriptor i ex-president del Senegal, ingressa a l’Academie Française, sent el primer escriptor de raça negra admès en aquesta institució. 29/03/1895: Neix Ernst Junger, filòsof i escriptor alemany autor de “Jocs africans”, recreació de la seva experiència adolescent a la legió, i “Heliópolis”, considerada per alguns com la seva obra mestra. 29/03/1902: Neix Marcel Aymé, escriptor francès autor d’obres de teatre, novel·les i contes, com “La ni de la iguana”. 29/03/1935: Neix Ángel García López, escriptor, lingüista i gramàtic espanyol autor de “El rumor de los desarraigados”, premi Anagrama el 1985.
29/03/1963: Mor Henri Bordeaux, escriptor, advocat i periodista francès
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-VI Premi d’Haiku Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-II Premi de Tanka Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15/04
-XIX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

22/03/2010 Josep Pla

100322 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Josep Pla i Casadevall, escriptor i periodista català, és autor d’una extensa obra literària, que compren més de 30.000 pàgines. La seva obra és vehicle de divulgació dels costums i tradicions locals, dins de la gran tradició literària dels humanistes, però també és un singular testimoni de la història catalana i internacional del segle XX. Per això i perquè els seus escrits van ser cabdals en la normalització de la llengua catalana, Josep Pla està considerat com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Neix a Palafrugell al 1897 i mor a Llofriu el 1981. Fill d’una família de classe mitjana, va estudiar el batxillerat al col·legi dels germans maristes de Girona. Recull aquesta etapa de la seva vida a Girona, un llibre de record, publicat al 1952.
A Barcelona va cursar estudis de Ciències i Dret. Durant la seva estada a la Universitat es va fer soci de l’Ateneu barcelonès, on va conèixer personatges com Josep Maria de Segarra o Eugeni d’Ors.
Era, com molts joves escriptors de la seva generació, un gran admirador de Pío Baroja i de Alexandre Plana, de qui va prendre l’idea de fer una literatura per a tothom, basada en la intel·ligibilitat, la claredat i la senzillesa, trets que definiran tota la seva obra literària.
Al 1919 acaba Dret i comença a treballar com a periodista, primer en el diari Las Noticias i més tard en l’edició nocturna de La Publicidad. Després passa a ser corresponsal a Paris, Madrid, Portugal, Italia, Berlin, fins que al 1921 és escollit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
Al 1924, arrel d’un article contra la política militar al Marroc, aleshores Protectorat espanyol, va patir un judici militar que el desterra d’Espanya durant uns anys. Va marxar a Paris on va tractar amb els principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com en Francesc Macià.
Viatja per la Unió Soviètica i el Regne Unit i al 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes, recopilació de descripcions paisatgístiques, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques, que va obtenir un gran èxit de crítica i públic. A finals del mateix any, 1925, publica la seva segona obra, Rússia, amb impressions extretes del seu viatge.
Al 1927 li permeten tornar a Espanya i comença a treballar al diari de la Lliga, La Veu de Catalunya, de tendència liberal-conservadora. Freqüenta aleshores les tertúlies de Francesc Cambó, líder del catalanisme moderat, del qual publica una biografia política molt favorable. Això representa una declaració pública del seu ideari polític, ja que llavors Cambó s’oposava frontalment als sector republicans i d’esquerra.
A l’abril de 1931, Cambó l’envia a Madrid com a corresponsal del diari. Les seves anotacions d’aquells mesos, de gran valor històric, estan recollides en Madrid. El advenimiento de la República, publicada al 1933. Va viure a Madrid fins el 1936, exercint de periodista parlamentari, fet que el va relacionar amb les personalitats polítiques i culturals del moment. En un principi, Pla es manifesta il·lusionat amb la República, però després es confessa decebut.
Pocs mesos abans de començar la guerra civil, abandona Madrid i marxa a Barcelona, des d’on sortirà cap a Marsella al setembre de 1936. L’acompanya Adi Enberg, noruega nascuda a Barcelona amb la que va tenir una llarga relació sentimental. Adi Enberg treballava pel servei d’espionatge franquista finançat per Cambó. De Marsella passen a Roma, on Pla escriu per encàrrec de Cambó la major part de Historia de la Segunda República Española, publicada al 1939, obra de la que l’autor renega i que no inclourà en les seves obres completes.
Al 1938 la parella torna a Espanya i al gener de 1939 Pla entra a Barcelona amb les tropes franquistes junt a Manuel Aznar i d’altres periodistes. Entre febrer i abril de 1939 Pla es sots-director de la Vanguardia, diari dirigit per Aznar. Les fortes discrepàncies entre tots dos, obliguen al nostre autor a deixar la Vanguardia. Al mateix temps finalitza la seva relació amb Adi Enberg i deixa Barcelona.
Inicia així al setembre de 1939 el que s’ha denominat “període d’exili interior” ja que des de aleshores mai més residirà fora de la seva comarca natal. El mateix mes publica el seu primer article a la revista Destino, setmanari fundat a Burgos al 1937, on col·laborarà setmanalment a partir del febrer de 1940.
També continua publicant llibres, que apareixen en castellà, com ara Guía de la Costa Brava, publicat al 1941, Las ciudades del mar, que veu la llum al 1942, Rusiñol y su tiempo, de 1942, i Un señor de Barcelona, publicat al 1946.
A partir de 1947 inicia la més fecunda etapa de la seva carrera d’escriptor, ara ja editant els seus llibres en català: al 1947 mateix publica Cadaqués , al 1950 Bodegó amb peixos, i després apareix El carrer estret, que va rebre el premi Joanot Martorell de 1951, al 1952 publica Els pagesos, etc...
Cap als anys 50, Destino l’envia de nou a viatjar pel món, però no com a periodista, sinó com observador. D’aquesta manera realitza magnífics reportatges sobre França, Israel (on viatja durant els primers anys de la seva existència com a Estat), Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica.
L’any 1959 feu un primer intent de recollir les seves obres completes, d’acord amb Editorial Selecta, però la mort de l’editor, Cruzet, va interrompre el projecte, quan ja s’havien publicat vint-i-nou volums.
Aquestes Obres Completes comprenien obres inèdites i la reimpressió de les ja publicades, encara que el nostre autor va anar més enllà i de la majoria va fer una reescriptura. Entre les inèdites destaquen: Un senyor de la terra del Foc , publicat al 1961 i els nou volums d’Homenots, publicats entre 1958 i 1962,
Després de la publicació, l’any 1965, de La Catalunya Vella, reprèn la recopilació de l’Obra Completa, en Edicions Destino. Iniciada amb el Quadern Gris, publicat al 1966, que un bon nombre de crítics considera el seu llibre més important, al 1981, quan mor Pla, ja portava publicats trenta vuit volums. L’edició va continuar fins als quaranta set volums actuals. Ara, queden pendents de publicar alguns manuscrits i cartes.
Encara que la correspondència amb el seu editor Cruzet revela que Pla mai no va acatar la prohibició del català, el fet és que, en el procés de recuperació de la cultura en llengua catalana, Pla va ser marginat pel seu passat franquista.
Fins i tot va abandonar la revista Destino, al 1976, després de trenta sis anys de col·laboració ininterrompuda, quan els nous propietaris, Banca Catalana, el van censurar un article sobre la revolució a Portugal.
Amb els anys, la seva figura va ser poc a poc reivindicada pels escriptors, com ara per Joan Coromines, en el seu discurs d’agraïment en rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Al 1980 aquesta mateixa distinció li va se concedida a Josep Pla.

Adaptació del relat “Pa i Raïm”, inclòs dins del segon volum de les seves Obres Completes titulat Aigua de mar.

Conec les cales de Cap de Creus des de fa uns quants anys, i si algú tingués l’amabilitat de preguntar-me quin és el indret d’aquest impressionant paratge que m’agrada més, diria que el Jonquet (...) em té el cor robat. (...)Jónculs, Jonquet, són noms que al·ludeixen a una planta –els joncs- que creix en llocs frescals, en llocs d’aigua.
Això és tan cert, que moltes vegades he fet el propòsit de construir-m’hi una petita i confortable casa quan sigui milionari. Mentre no arribi aquest dia –que també podria arribar- els meus tractes amb el indret són els d’un fidel passavolant enamorat. (...).
Ja sé que hi ha indrets més apassionants, més forts, més abruptes, en aquesta península tan singular. N’hi ha potser que formen en un silenci mineral més pur, més virginal, com n’hi ha que tenen una solitud més exaltada i al·lucinant. (...)
Però si un paisatge ha d’estar a la mida de l’home, una mica de dolçor li és necessària. El Jonquet té aquesta mica de dolçor, sense que això vulgui dir que no tingui el gust general del país:el gust de l’oliva amarga(...)
La curiositat del Jonquet és aquesta: la mar penetra per l’embut obert per la riera entre les dues parets i puja molt endins, riera amunt, fent un petit fiord que és una pura delícia extasiada. L’aiguabarreig de la mar i el torrent té molt poca profunditat, de manera que el Jonquet presenta el curiós fenomen geogràfic d’una platja en formació (...)
Ara, jo no sabria pas dir si aquesta platja quedarà en estat d’eterna temptativa o si, per contra, arribarà a prendre la forma normal que tenen les petites platges. (...)
Per la seva situació, el Jonquet té condicions excepcionals. Amb vents del nord és un refugi natural. Amb vents de terra –mestrals, ponents i llebeigs- ofereix un resguard absolut (s’entén a petites embarcacions, és clar). (...) Com que aquests vents, a l’estiu, de dia, són dominants, aquests abrigalls els emparen. Al hivern, la cosa presenta un aspecte oposat.
Si es té present aquesta informació (...), tothom trobarà justificada l’estranyesa que em produí aquella embarcació forastera fondejada al Jonquet trobant-nos ja dins del mes de novembre avançat.
Aquella tarda vaig emprendre el camí de retorn a Cadaqués que ja fosquejava. Vaig romancejar massa. (...) Quan us topeu a contemplar en un paratge de mar habitualment desert una qualsevol novetat, una presència insòlita, una embarcació que no hi havíeu vist mai, quedeu parat.
És sorprenent la xafarderia que suscita el mar (...) Això potser és degut al isolament. Quan més isolat i desert és l’environament d’un home, més colpidora hi és la novetat. Crec que es podria demostrar que l’home més xafarder és sempre el més solitari. (...)
L’estiuet de Sant Martí s’havia allargat i havia fet uns dies molt agradables (...) Aquella tarda, però, el temps canvià. El cel es cobrí d’un plafó gris i baix, s’entaulà el vent del sud (..) i en el camí de retorn del Jonquet em semblà que queia alguna gota. No eren pas gotes de pluja diferenciades: era com una viscositat de l’aire. (...) En arribar al corral d’En Morell, vaig sentir que algú, molt a prop meu, deia amb una veu opaca:
-Bona nit!
Salutació que vaig contestar automàticament amb un altre bona nit. D’una manera instintiva vaig aturar-me (...)
-Vostè ve del Jonquet (...)?
Si senyor, vinc del Jonquet, vaig contestar-li
No hi ha vist res de particular?
Al Jonquet (...) hi ha un vaixell fondejat que m’ha semblat foraster. (...)Una cosa només us diré: l’embarcació està admirablement fondejada i, a més, fondejada en el lloc exacte.
-És clar! Porta un bon pràctic! És com si la manegés un home de Cadaqués.
-Així vós la coneixeu, la gent de l’embarcació?
-Bé massa! (...) L’amo, que es diu Verdera, i a qui diem el Gras Verdera, perquè està molt bo, i el pràctic, que és un tal Tanau. (...)
-Molt bé. Però el que jo no m’explico és que aquesta gent es mantingui al Jonquet, podent tenir l’embarcació a la riba de Cadaqués amb tota tranquil·litat. Com és possible que facin aquesta imprudència?
-Deu ésser perquè es pensen que així seran més a prop del que creuen que ha de passar.
-Però, què ha de passar?
-Què sé jo! (...) Ja en parlarem en un altre moment(...)
Havíem arribat a la bifurcació del mas d’En Duran i em semblà que aquell home volia acomiadar-se (...)
Abans de separar-nos, vaig dir-li, us voldria demanar un favor.
-I jo li’n volia demanar un altre.
-Molt bé. Així quedarem en paus. Digueu-me, si us plau: vós qui sou?
-Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm. (...)
-Així, vós sou el Pa i Raïm de Llançà? Teniu un motiu molt bonic! Us he sentit anomenar. He sentit dir que (...) es dedica més o menys al contraban.
-No senyor, no. L’han mal informat! Això no vol pas dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?
-És clar. I ara us toca a vós de parlar (...)
-Sí senyor. Li voldria demanar si aquest vespre ens podríem veure...(...) ens hauríem de veure a casa, més ben dit, a la casa on em donen estada. És a darrera l’església...La porta serà mig oberta. Entri sense trucar. (...) Li va bé a les onze?(...)
Havent sopat –el menjador de la fonda era desert- vaig fer una mica de temps al cafè – el cafè era desert- i a tres quarts d’onze vaig enfilar el Portal fent cap a la cita acordada. (...). Vaig entrar-hi d’acord amb el tracte: sense trucar. Em vaig trobar davant d’un corredor molt llarg, al fons del qual hi havia una lluminositat esgrogueïda i vaga. Mentre avançava corredor enllà, aparegué Pa i Raïm. En arribar al capdavall, vaig veure que em trobava a la cuina de la casa. (...) A l’habitació hi havia una taula rodona, unes cadires de balca, un armari de racó (...) tot era senzill, pobre i ordinari, però al cap de tres minuts de trobar-me en aquella cuina m’hi vaig sentir com a casa. (...)
M’han dit que vostè va cada dia al Jonquet a passejar (...) Comprendrà que si jo em pogués valer de mi mateix no l’hauria pas molestat. (...) Sí, vostè seria l’home indicat.
Indicat per a què? Voleu fer el favor d’explicar-vos?
Indicat per a vigilar l’embarcació del Jonquet, l’embarcació de què parlàvem aquesta tarda.
Però què voleu que vigili, pobre de mi? (...)
Hi ha una pila de detalls relacionats amb aquesta embarcació que no puc deixar de conèixer per evitar que em facin una mala passada (...)
Així el que vostè em demana és que cada vegada que vagi al Jonquet em dediqui una estona a badar i que després li digui el que passa...
És això mateix... Vostè no inspirarà mai cap sospita perquè no està barrejat en res de nosaltres. Si a mi em veuen pels voltants del Jonquet, malgrat la pràctica que tinc d’aquestes coses, passarà una desgràcia (...)
-Però en fi, de què es tracta? Què són aquestes baralles? Coses del contraban? (...)
-Vostè em demana una cosa molt delicada
-Vós també me la demaneu a mi... (...) Vaja, parlem clar... Què us passa amb el Gras?
-Res, què vol que passi? Coses comercials. (...)
Vaig alçar-me de la cadira, vaig dirigir-me a l’impermeable penjat darrera la porta, amb la intenció de posar-me’l i sortir. (...)i fou llavors, quan Pa i Raïm em veié decidit a deixa-ho córrer tot, que es decidí a parlar una mica. (...)
Em digué que des de feia molts anys es dedicava al contraban i que dirigia una colla que operava en el litoral de la península de Cap de Creus (el fet era públic i notori). Afegí que, gràcies al seus treballs, s’havia fet pràcticament l’amo del país en aquesta classe d’afers (això també era un fet). (...)
Ell era un agent d’una companyia mallorquina que obtenia la mercaderia a Alger. Aquesta companyia tenia davant una forta competència formada per un altra companyia mallorquina que treballava amb Gibraltar i Tànger. Un dels elements de la competència era el Gras Verdera.
El Gras Verdera (...) havia tractar d’introduir-s’hi però no havia assolit cap resultat (...) Havia arribat així a la conclusió que l’única solució, per al seu negoci, era disposar de Pa i Raïm. S’hi posà en contacte.
Aquells dos homes feia molts anys que es coneixien. El Gras li féu unes proposicions avantatjoses amb el intent de forçar-lo a deixar l’altra companyia. Pa i Raïm s’hi negà de pla (...) Començà una negociació (...) que durà molts mesos, a través de la qual totes les ofertes primitives foren millorades considerablement, i que produí, com a únic resultat, un creixent encalabrinament de Pa i Raïm.
(...) Li semblava que totes aquelles ofertes, totes aquelles converses, tot aquell interès, eren una ofensa a la discreció, al silenci, a la reserva absoluta que fonamentalment implica l’ofici. (...) Arribà un moment en que el sol fet de pensar que aquell home existia li convulsionava l’esperit (...)
Arribà un dia en que el Gras es convencé que la reducció d’aquell home al seu joc era impossible i això produí un canvi considerable en el plantejament de l’afer.
Després d’una temporada llarga de falta absoluta (entre ells) de notícies, un dia aparegué el Gras(...) i (...) passà una llarga temporada, una part de la primavera i de l’estiu d’aquell any, a Llancà i al Port de la Selva i després penetrà, arribada la tardor, en les aigües de Cap de Creus. Aparentment el Gras feia el turista. (...)
Però el que produí una autèntica exasperació en Pa i Raïm fou el fet que el Gras prengué Tanau com a pràctic, mariner i cuiner. Tanau era el seu enemic. (...)
Entre aquells dos homes no hi havia hagut mai cap tracte seriós o important (...), però Tanau odiava Pa i Raïm pel sol fet d’existir. Per a Pa i Raïm era l’enemic màxim, perquè precisament Tanau es passava la vida parlant d’ell. Tenint en compte l’ofici que feia, parlar d’ell era considerat una ofensa gravíssima, perquè trencava (...) la discreció de la feina. (...)
Aquests dos homes (...) van, embarcats en la seva porca balandra, en busca de proves, no fan res més que vigilar-me, tractar de mirar d’agafar-me de viu en viu. (...) Tant podria ésser per perdre’m com per fer-me cedir, obligant-me a entrar al seu servei. (...)
Així, per resumir –vaig dir-li empunyant el pany de frare de la porta- vós creieu que és impossible d’intentar qualsevol cosa per produir un arranjament. Us participo que jo sóc partidari d’acostar les coses, sempre.
Jo també. Però en aquest cas no veig pas la manera. (...) Tanau ho evitarà de totes les maneres. (...) O l’un o l’altre sobrem.
Aquesta darrera frase em produí un somriure –gairebé diria inconscient. Vaig acomiadar-me i vaig sortir. (...) Entre una cosa i l’altra, quan vaig enfilar el carreró de l’església vaig sentir que la campana, una mica esquerdada, de la parròquia tocava les tres.
Malgrat el mal temps, els dies successius vaig anar al Jonquet cada dia. (...) La cala dormia en una solitud extàtica (...) La immobilitat del mar era absoluta: era com si s’aguantés la respiració. (...)
La petita balandra romania fondejada al fons de la cala –sobre la platja- i la seva immobilitat feia pensar més en un dibuix que en una cosa concreta. (...)
Quatre dies després (...), en el camí de retorn a Cadaqués, vaig veure un home estintolat a la paret del corral d’En Morell (...). Era Pa i Raïm.
-Res de nou?
-Absolutament res. Ni ànima vivent. I vostè, què ha fet? Ha treballat aquest dies?(...)
La desaparició que han fet aquest homes (...) és per mirar si jo caic en el parany. (...) S’han pensat que jo em posaré a treballar suposant que trigaran dies a tornar. (...) Si veiessin moviment en caurien al damunt com les mosques a la mel.(...) Estic pensant si no ha arribat l’hora de fer-los caure en un parany meu.
-No us entenc pas.
-Sí! Jo puc simular una operació i obligar-los a tornar. I quan siguin aquí, ens ho farem. (...) Demà passat penso anar a Jònculs.
-I per què a Jónculs?
-Jònculs és una de les claus del negoci que jo faig. Té una importància immensa.
-I què fareu a Jònculs?
-Res. Em dedicaré a badar, perquè algú o altre em vegi i doni la notícia de la meva presència.
-i per on anireu a Jònculs?
- Per la Crüilla, per la drecera de Cadaqués a Roses.
La Crüilla és l’estigma dels pobres de Cadaqués. Des de fa segles que la drecera es utilitzada per a portar coses a vendre a Roses. Pel seu traçat infernal, abrupte, terrible (...) la pobra gent de Cadaqués, les dones principalment, transporten les coses amb el cap (...) Ara, el viatge, si es fa per gust, és magnífic. (...) El camí ofereix visions panoràmiques esplèndides. (...)
Aquest gran paisatge, con tots els paisatges, té els seus dies, les seves hores, els seus moments (...) L’hora d’aquest paisatge no ha estat mai, pel meu gust, el matí. (...) Amb la llum de ple a ple, la negror de les pissarres, el blanc de les parets, la botànica verda, s’empasten i no es veu res.
És a la tarda (...) que s’imposen sobre aquest paisatge els colors i les línees del sentiment. (...) El procés de la llum –en declinació lenta- posa sobre totes les coses –o potser fa emergir de les coses- l’esperit d’aquest paisatge, un esperit que projecta sobre la persona que el contempla una sensació d’isolament, de remota llunyania.
L’endemà vaig fer el meu habitual passeig fins al Jonquet; però, no havent observat a la cala cap mena de novetat, no vaig pas considerar necessari localitzar Pa i Raïm. (...) De vegades em semblava que tot aquest tripijoc és una pura invenció de la imaginació meridional de Pa i Raïm. (...)Quan el vaig tornar a trobar m’esperava, com les vegades anteriors,estintolat,fumant,a la paret de la barraca del corral d’En Morell(...)
-Com ha anat el viatge?, vaig dir (...) a manera de salutació
-Hem de dir bé. (...) Demà vostè coneixerà al Gras Verdera. Vindrà a dinar a la fonda, si el meus càlculs són ben fets. (...) I, parlant de tot, què hi ha al Jonquet?. (...) Recordo que en digué que l’embarcació era fondejada en roda.
Exactament. És fondejada amb una sola preocupació: amb la preocupació del mestral.(...)
Aquest llaçanenc és molt viu, però de vegades, a la gent més fina, els falla el més senzill.
Aquesta darrera frase (...) la digué amb un aire de lamentació sota de la qual em semblà notar una satisfacció gairebé incontenible. El dring de la frase era totalment hipòcrita. (...) No vaig demanar-li cap explicació.
A mesura que anàvem caminant, trobava que, a l’aire lliure, s’hi estava molt malament.(...) Era un d’aquells capvespres en què hom somnia tenir un bon foc, un llibre divertit o una agradable companyia i una ampolla de whisky.
Així, em semblà pertinent d’accelerar el pas i arribar aviat a la població malgrat tenir la seguretat de no trobar-hi cap de les coses que he dit. (...)
En el moment d’acomiadar-nos el Pa i Raïm em digué: (...)
-Vingui a sopar amb mi. Avui estic content. (...)
-Gràcies. Val més deixar-ho per un altre dia. Avui fa molt mala nit (...)- Una llàstima. Per a mi és un bon dia. No sé com dir-li-ho...
-Que Déu us conservi el humor. Suposo, en tot cas, que demà ens veurem
-No sé pas. Demà podria ésser un dia de molta feina. Ja veurem. (...)Bona nit tingui
-Bona nit.
L’endemà, en baixar al menjador, sempre tan solitari, vaig veure que hi havia un cobert posat a la taula del costat de la que ocupava habitualment. (...) No havia començat a menjar (...) quan aparegué al llindar de la porta un home corpulent, tirant a gras, bru, que s’acostà a la seva taula caminant lentament. D’una manera intuïtiva vaig suposar que era el Gras Verdera. (...) Havent dinat, el propietari de l’hotel m’ho confirmà.(...)
Era un home alt i gros.. (...) El veia de tan a prop i tenia tan poques coses a fer (...) que vaig observar-lo una estona. (...) Representava uns cinquanta-cinc anys (...) menjava sense gana, bevia sovint i a glopets (...) i de tot el seu cos es desprenia una mena de profunda indiferència.
(...) La seva manera de fer em recordà la d’alguns embriacs recalcitrants que he conegut (...) Vaig recordar que Pa i Raïm m’havia dit que el Gras Verdera era un embriac. Potser. En tot cas un embriac crònic (...), d’aquells homes que mai ningú no ha vist en un estat de deliri alcohòlic sorollós i grotesc, però que cada dia aconsegueixen arribar, bevent a petit pic, a un estat d’enterboliment i d’inconsciència. De gota en gota s’omple la bota.
L’observació de Pa i Raïm, segons la qual el Gras Verdera no era enemic, em semblà molt exacta (...) La seva indiferència era total. Però aquesta classe d’homes passius, merament contemplatius, sempre solen tenir al costat un paràsit, que els fa decidir al seu gust (...) Necessiten un altre que els domini...(...)
Després del segon cafè, que barrejà amb una impressionant quantitat de conyac, em semblà que s’adormiria. El cap se li decantà cap a l’espatlla dreta i els ulls se li aclucaren un moment (...)
Però tot d’un plegat li passà com un tremolor a tot el cos i s’alçà pesadament de la cadira. (...)
Després, tentinejant d’una manera molt visible –malgrat els esforços per mantenir-se amb una certa solemnitat- arribà a la porta del menjador. El propietari de la fonda es trobava al pas de la porta
-Vindrà a sopar?
-No senyor. M’és impossible. Vindré demà a dinar. Bona tarda (...)
Quan vaig arribar a la porta de la fonda vaig veure que el senyor Verdera (...) caminava una mica encorbat i amb una certa inseguretat a les cames. En un moment determinat, es recolzà, amb la mà, en una paret. Després desaparegué. (...)
Vaig decidir anar-me’n al Jonquet, com gairebé cada dia. (...)
Donava gust de caminar. L’aire era d’una lleugeresa inconsútil. Semblava que el cor i l’esperit es rejovenien. Era el mestral, lluny encara, però a la vista.
Abans d’arribar al corral d’En Morell aparegué Pa i Raïm (...) Semblava molt content. Era la primera vegada que el veia riure francament.
-Ha arribat, eh?
-Em digué una mica mofeta. sí senyor! La vostra profecia s’ha complert. Sou un as (...)
Ha passat a dos passos d’on jo era i no m’ha vist (...) Ara ha anat a dormir la mona a la balandra, fins demà al matí. (...)Vegi si al Jonquet hi ha algú més que el Gras Verdera. Si es fixa en les petjades de la platja ho veurà de seguida.(...)
A la cala la calma era immensa. (...) Les darreres pluges havien convertit la sorra de la platja en una massa compacta i uniforme, sobre la que es distingien, amb gran claredat, unes petjades. Examinades clarament aquestes petjades (...) em semblà que totes venien d’un mateix peu (...)
Vaig estar-me encara molta estona al Jonquet. El vent s’anava entaulant de mica en mica i gairebé donava ànsia d’emprendre el retorn. (...)
Vaig esperar a veure si la creixent impetuositat del vent produiria, a bord, algun moviment. Res, però, no s’hi produí. En abandonar la cala, em semblà que en els ulls de bou de l’embarcació resplendia una vaga claror rogenca.
El camí de retorn fou molt desagradable. (...) Semblava un vent sòlid (...) A mesura que el crepuscle avançava la seva virulència creixia.(...) Pa i Raïm m’esperava(...)
-Són dos o un al Jonquet?
-N’hi ha un de sol: el Gras Verdera(...)
-L’ha vist vostè?(...)
-No senyor. Devia ésser dins de la cambra dormint. Quan he marxat es veia una mica de llum a dins.
Una mica de llum? Avui si que no el podré acompanyar (...) tinc encara una mica de feina. (...)
Durant tota la nit el mestral udolà com una bèstia enfollida (...) L’endemà, havent dinat, el propietari se m’acostà(...) “Aquell senyor mallorquí –em digué- havia de venir a dinar, i no ha comparegut”.(...)
A la tarda no vaig anar al Jonquet. El mestral es mantenia en el mateix estat d’irruència. (...) L’endemà, fatigat de la immobilitat, malgrat que el vent continuava desfermat, vaig anar al Jonquet. Hi vaig arribar amb la pell borrada pel vent.
La meva sorpresa fou indescriptible: la balandra havia desaparegut. No es veia cap rastre de la seva anterior presència. (...) Si l’embarcació ha desaparegut –em deia examinant el fet- només pot haver estat per dues raons: o perquè la corda de fondeig no ha aguantat a causa de la força del vent o perquè la corda ha estat destruïda, segada, tallada o trencada (...) d’una manera (...) criminal. En aquest cas, el vent s’ha emportat la balandra com una fulla morta i ha quedat engolida. No se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. (...)
En arribar a Cadaqués vaig anar al Jutjat a donar-ne part(...) Vaig enviar un encàrrec a la (...) casa en què posava Pa i Raïm (...). El seu estadant feia molts dies que s’havia marxat i no havia deixat dit quan tornaria.
Quan el mestral mancà, es donà el vent de garbí, petit. La temperatura endolcí. Vaig anar al Jonquet. A la cala hi havia (...) una calma de convalescència delicadíssima. (...) La mar no es movia. En semblà que coincidint amb el lloc on la balandra havia estat fondejada flotava un suro immobilitzat. (...)
Amb una canya vaig tractar d’acostar el suro, cosa que vaig aconseguir fins a dos metres de la platja.(...) Vaig descalçar-me i amb l’aigua a genoll vaig poder atrapar-lo. En suspendre’l, vaig veure que estava unit a una corda de cànem, la corda, probablement, de la balandra. Vaig examinar la corda i vaig notar que havia estat acoltellada per dos o tres indrets almenys, cercant el punt més fàcil pel ganivet.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides: Setmana del 22 al 28 de març:
22/03/1832: Mor Goethe, poeta alemany
23/03/1982: El poeta mexicà Octavio Paz rep el Premio Cervantes de Literatura
24/03/1809: Neix Mariano José de Larra, escriptor espanyol
25/03/1808: Neix l’escriptor i poeta José de Espronceda
26/03/1959: Mor el novel·lista nord-americà Raymond Chandler.
27/03/1960: Mor l’escriptor i metge Gregorio Marañón
28/03/1936: Neix l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol

15/03/2010 Rabindranath Tagore

100315 ONA LITERARIA by onaliteraria


AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Sir Rabindranath Tagore nascut a Calcuta el 7 de maig de 1861, i mort a Santiniketan el 7 d'agost de 1941) fou un poeta bengalí, filòsof del moviment Brahma Samaj (posteriorment convertit al hinduisme), artista, dramaturg, músic, novel•lista i autor de cançons que va ser premiat amb el Premi Nobel de literatura el 1913, convertint-se en el primer asiàtic llorejat amb aquest reconeixement. El seu pare Debendranath Tagore fou un religiós reformista i filòsof hindú. Nascut en una família acabalada propietària de terres, va ser educat en filosofia oriental i occidental. Esforçant-se a purgar l'hinduísme dels seus abusos, es va pronunciar amb vehemència en contra de l'sati (la bàrbara costum de llançar a les viudes a la pira funerària del marit) i va tractar de posar l'educació a l'abast de tothom. Va ser membre del Brahma Samaj. En el seu afany de fer desaparèixer la idolatria i les pràctiques antidemocràtiques, va rebutjar tota la literatura vèdica per considerar-la deficient al dictaminar les pautes del comportament humà. En fracassar en la seva recerca d'un punt mitjà entre el racionalisme radical i el conservadorisme braman, es va retirar de la vida pública. Era conegut afectuosament com majarshi (maha-rishi: 'gran savi' en sànscrit). Debendranath Tagore va formular la fe Brahma propagada pel seu amic, el Rajá reformador Rammohun Roy. Brahma Samaj: És un moviment social i religiós fundat en el segle XIX durant l’anomenat renaixement de Bengala. Brahma Samaj significa literalment la societat de devots del Déu veritable. Brahma vol dir qui adora Brahman, l'esperit suprem de l'univers, i Samaj significa comunitat de gent unida. El moviment el van començar Raja Rammohun Roy i els seus amics el 20 d'agost de 1828, quan van obrir un lloc per a l'adoració pública, El prestigiós físic Jayant Narlikar va escriure envers del moviment de Roy el següent: "Roy entenia que el coneixement d'occident no podia ser ignorat. Ell admirava les tradicions filosòfiques liberals de l'Índia i va fundar el Brahnmo Samaj, un moviment religiós que tenia la finalitat de popularitzar aquestes idees aclarides ... Com que la religió exercia un paper fonamental en la seva època, va fer un intent de reforma de la religió... La seva crítica sobre la religió existent, les pràctiques i el rígid sistema de castes van inspirar el seu desig de fer una religió, consistent en canviar el món de la seva època ... ". Rabindranath Tagore, també conegut com Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres com ara La llar i el món i Gitanjali. Tagore va estendre l'ampli art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assaigs i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals de Bangla Desh i l'Índia: el Estimar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana. El 1878, Tagore va viatjar a Brighton a Anglaterra per estudiar en una escola pública. Més tard, va estudiar al University College de Londres. No obstant això, no va acabar els seus estudis i va deixar Anglaterra després d'una estada d'un any. El 1890 Tagore va marxar a gestionar les propietats familiars en Shelaidaha, una regió estuari situada en l'actual Bangla Desh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període com ara Sonar Tari (1894), Chitra (1892) i Katha O Kahini (1900), van acabar de mostrar-lo com a poeta. El 1901 Tagore va deixar Shilaidaha i es va traslladar a Santiniketan a Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental. El seu pare li havia deixat en propietat aquest lloc. Aquesta escola, establerta segons la tradicional estructura brahmacharya dels estudiants vivint al costat del seu guru en una comunitat autosuficient, va ser un iman per a grups internacionals de talentosos estudiants i artistes. El 1912, va marxar a Anglaterra portant amb ell una gran quantitat de les seves traduccions. A les conferències que hi va donar, aquests poemes varen commoure a diversos anglesos, més notablement el poeta anglo-irlandès W. B. Yeats i al missioner anglès Charles F. Andrews (protegit de Gandhi). Yeats escriuria posteriorment el prefaci de la versió anglesa de Gitanjali, i Andrews va passar amb ell un breu període a l'Índia. El Gitanjali en la seva versió anglesa va ser posteriorment publicat per la Societat Índia amb un enlluernador pròleg de Yeats. El Novembre d'aquell mateix any 1912, es va sorprendre al ser-li concedit el premi Nobel de literatura, en base a un conjunt relativament escàs d'obres traduïdes, el centre era el 'Gitanjali '. Tagore va escriure diverses cançons recolzant el moviment indi d'independència. Després de la massacra de Jaliyaanwala Bagh (Amritsar) el 1919, en senyal de protesta, va rebutjar el títol de cavaller que anteriorment li havia concedit la corona britànica el 1915. El seu sentiment profund era que la nació només podia ser despertada per mitjà de l'educació per a tothom. Aquests punts de vista es van reflectir en la seva escola de Santiniketan. Al llarg de la seva vida, Tagore va mantenir múltiples contactes amb altres intel•lectuals del seu temps, Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, Victoria Ocampo, en són una mostra. Particularment famosa va ser la trobada Tagore-Einstein que va tenir lloc a la llar d'Einstein a Kaputh (Berlín) el 14 de juliol del 1930; la segona part de la conversa va ser quan Einstein va visitar Tagore a la casa d'un amic comú, el Dr . Mendel. Van discutir sobre una àmplia varietat de temes incloent l'epistemologia, ontologia, teoria musical i creativitat. De la prosa de Tagore, potser les obres que es tenen més en consideració són els seus contes curts. Se li atribueix la introducció d'aquest gènere en la literatura bengalí. Els seus contes curts estan escrits en una prosa rítmica, sovint fins i tot poètica, i la principal temàtica són les vides de la gent corrent. Tagore va començar a escriure contes curts quan tot just tenia setze anys, el 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Els quatre anys entre 1891-1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore (nomenat en base a un dels magazines de Tagore). El fruit principal d'aquest període forma prop de la meitat dels contes en els tres volums del Galpaguchchha, que és un recull de 84 relats.

Recull de contes de Rabindranath Tagore

Satyakama

El sol s'amagava rere de la riba occidental del riu al mig de l’espès bosc.
Els joves deixebles havien portat els seus ramats a l'estable, i asseguts en ronda al voltant del foc, escoltaven al seu Mestre Gautama, quan un estranger adolescent, aproximant-se, li va lliurar un present de flors i de fruites. I es va inclinar fins als seus peus i li va parlar així amb veu dolça:
"Senyor, he vingut a tu perquè em guiïs pel sender de la suprema Veritat."
"Em dic Satyakama
"Que la benedicció sigui sobre el teu front", va dir el Mestre.
"A quina casta pertanys, fill meu?, Ja que només un brahmín pot aspirar a la suprema Saviesa. " "Mestre, va respondre l'adolescent, no sé quina és la meva casta. Aniré a preguntar a la meva mare."
Això dit, Satyakama es va acomiadar, va travessar el gual i va tornar a la cabana materna que s’aixecava a l'extrem del sorrenc desert, prop del poble somnolent.
El llum cremava feblement a l’habitació, i la mare esperava el retorn del seu fill a la penombra de la porta.
El va estrènyer contra el seu cor, va besar els seus cabells i li va interrogar sobre la seva visita al mestre.
"Quin és el nom del meu pare, mare estimada?", Va preguntar l'adolescent.
"El Mestre Gautama m'ha dit: només un brahmín té el dret d'aspirar a la més alta Saviesa. "
La dona, baixant els ulls, va murmurar:
"En la meva joventut era jo molt pobre i servia a diversos amos. I tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal, amor meu ... "
Els primers raigs del sol brillaven sobre les altes branques de la selva dels ermitans.
Els deixebles, humits encara els cabells del bany matinal, estaven asseguts sota l'arbre immemorial, davant el seu Mestre.
I Satyakama es va presentar.
Es va inclinar profundament fins als peus del sant i va guardar silenci. "Digues-me, li va preguntar el gran predicador, de quina casta ets tu?"
"Senyor, va respondre l'adolescent, no ho sé. La meva mare, quan li ho vaig preguntar, em va contestar:
"He servit a diversos amos en la meva joventut i tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal ... "
Es va alçar un murmuri semblant al brunzit de les abelles quan algú torba la pau de la rusc, i els deixebles remorejàvem la seva protesta contra la impúdica gosadia del jove pària.
Gautama el Mestre, aixecant-se del seu setial, va estendre els braços i va estrènyer el jove contra el seu cor, dient: "Ets el millor dels brahmines, fill meu, ja que tens la més noble de totes les herències: la Veritat. "

El tresor

Qui de nosaltres s'encarregarà d'alimentar als qui tenen fam? "-Va preguntar el senyor Buddha als seus deixebles, quan la fam s'abatia sobre Shravasti.
Ratnakar, el banquer, inclinant el cap, va dir:
-"Una fortuna molt més gran que la meva seria necessària per alimentar als qui tenen fam."
Jays, cap dels exèrcits del rei, va dir:
-"Gustós donaria la meva sang i la meva vida, però no hi ha aliment suficient a casa meva." Dharmapal, que posseïa grans deveses, va mussitar:
-"El déu dels vents va arrasar els meus camps i ni tan sols sé com podré pagar els impostos del rei. "
Llavors Supriya, la filla del captaire, es va aixecar:
Humilment es va inclinar davant l'assemblea, dient:
-"Jo alimentaré a tots aquests miserables."
I com?-Van exclamar tots sorpresos - Com esperes complir la teva promesa?"
"Sóc entre tots la més pobra va dir Supriya-, i aquesta és la meva força. El meu tresor i la meva abundància els buscaré a les vostres portes. Com res he d'abandonar, allà clamaré que se us s’estovin les entranyes. "

Sanata

Sanata desgranava el seu rosari a la vora del Ganges quan un brahmín esparracat va arribar al seu costat i li va dir: "ajuda'm, que sóc pobre."
"Res queda en la meva escudella d’almoines", va dir Sanata, "ja que he distribuït tot el que posseïa.
"Però el nostre senyor Shiva se'm va aparèixer en somnis", va respondre el brahmín, "i em va aconsellar que vingués a buscar-te ".
Llavors Sanata va recordar que havia recollit una pedreta sense valor entre els còdols de la ribera i l'havia amagat a la sorra pensant que podria ser útil a algú.
Amb el dit va assenyalar el lloc al brahmín que, sorprès, va desenterrar la pedra.
El brahmín va asseure’s a terra i es va posar a meditar, solitari, fins al moment en què el sol va desaparèixer enrere dels arbres, a l'hora violeta en què els pastors porten els seus ramats a la pleta.
Llavors, aixecant-se, es va acostar lentament a Sanata i li va dir: "Mestre, dóna'm la més petita part d'aquesta riquesa que consisteix a menysprear totes les riqueses del món. "
I això dit, va llançar al riu la pedreta sense valor.

El temple

Senyor, va dir el cortesà al seu rei-, Norottam, el sant, mai s'ha dignat entrar al recinte del teu gloriós temple. "
"Canta les lloances de Déu sota els braços oberts dels arbres a la vora del camí principal. I el temple està buit. "
"Al voltant d'ell s'agiten homes, dones i nens, com les abelles que desdenyen el bol d'or ple de mel i volen al voltant del lotus blanc. "
El rei, ferit en el centre del seu cor, es va trobar el Norottam assegut sobre l'herba.
I li va preguntar: "Pare, per què abandones el meu temple, el de la cúpula d'or, i seus fora, a la pols, per predicar l'amor de Déu?
"Perquè Déu no està en el teu temple"-va dir Norottam.
El rei, arrufant el nas, va respondre:
-Saps que molts milions d'or van ser gastats per la meva magnificència per aixecar aquesta brodada meravella de l'art que va ser consagrada a Déu amb sumptuoses i inoblidables cerimònies? "
"Ho recordo va contestar Norattam-, va ser precisament l'any en què milers de persones, amb les seves cases i els seus camps incendiats, en va clamaven socors a la teva porta. "
I Déu va pensar: "Aquesta vil criatura que no pot brindar socors als seus germans, em construeix una morada!"
"I se'n va anar amb els que patien fam i sense sostre sota els braços oberts dels arbres, a la vora dels camins.
"I aquesta daurada pompa de sabó és buida. Només viu allà
L’orgull fumejant de l'encens.
El rei va cridar enfurismat:
-"Surt del meu país."
Tranquil•lament el sant va replicar: -
"Bé, desterra’m d'on ja has desterrat al teu Déu."
I va marxar per l'ample camí polsegós entre els pobres que li tendien els seus braços.

El marit

El poeta Tulsa estava absort en les seves meditacions, a la vora del Ganges, en el lloc solitari on es crema els morts.
I va veure una dona asseguda als peus del cos del seu marit i luxosament vestida com si anés a un casament.
Ella se li va dirigir i prosternant-se va dir: "Permet, oh mestre, que segueixi al meu marit, amb la teva benedicció. "
"Per què afanyar-te tant, filla meva?", Va preguntar Tulsa, "aquesta terra no és potser del mateix que va crear el cel? " .
"No és pel cel pel que sospiro sinó pel meu marit", va dir la dona.
Tulsa va somriure en contestar-li: "Torna a casa, filla meva. Abans que passi un mes hauràs trobat el teu marit. "
La dona es va anar plena d'alegre esperança. Tulsa l’anava a buscar cada dia i li proposava greus pensaments perquè medités, fins que un dia el seu cor va estar tan ple d'amor diví que li vessava.
El mes quasi havia acabat ,quan van venir els veïns i li van preguntar: "Dona, has trobat al teu marit? "
Somrient, la vídua va respondre: "El vaig trobar.
Curiosos van replicar: "¿A on és?"
"El meu Senyor està en el meu cor i els dos som un", els va dir.

Upagupta

Upagupta, el deixeble de Ruda, dormia en la pols estes contra la muralla de la ciutat de Mathura.
Totes les llums estaven apagades, totes les portes tancades, totes les estrelles amagades en el cel nebulós d'agost.
De qui serien aquests peus tentineja’ns de braçalets que de sobte fregaven el seu pit?
Es va despertar, vacil•lant, i la llum d'una dona li va ferir els ulls amb la seva claredat.
Era una dansaire, constel•lada de joies, que envoltava la seva bellesa èbria del vi de la joventut, en un mantell blau pàl•lid.
Va baixar ella la seva llàntia va veure el rostre del jove, d'una austera bellesa.
"Perdona, oh jove asceta; ', va dir la dona," i accepta el venir a casa meva, ja que la seca terra polsosa no és un llit digne de tu ".
"Dona", va respondre l'asceta, "segueix el teu camí, quan els temps estiguin madurs jo vindré a tu.
De sobte, la resplendor de la tempesta va fer miques la tenebra nocturna.
De l'extrem de l'horitzó venia la tempesta rugint i la dona tremolava de por.
Les branques dels arbres, als marges del camí, s'inclinaven al pes de les flors i la seva fragància.
La melodia joiosa de les flautes surava a la llunyania enllaçada amb la brisa primaveral.
La gent celebrava la festa de les flors.
Des de dalt del cel la lluna plena va entreobrir les ombres per mirar cap a la ciutat.
El jove asceta caminava pel carrer desert mentre que sobre el seu cap, en les branques del manglar, cantava el rossinyol la seva queixa revelada.
Upagupta va franquejar les muralles de la ciutat i es va aturar al peu dels baluards.
Qui era aquesta trèmula criatura, aquesta dona que ferida per la pesta negra gemegava als seus peus, a l'ombra del mur?
L'asceta va asseure al seu costat i va posar el cap femení sobre els seus genolls, amb aigua va humitejar els seus llavis i amb un bàlsam va confortar el seu cos.
"Qui ets tu, oh misericordiós?", Va preguntar la dona.
"El temps de la meva visita ha arribat al cap ja soc aquí", va respondre el jove asceta.

El braçalet

Veloç i límpid, el Jumna corria per la vall precipitant-se entre les seves ribes escarpades.
Al voltant s'agrupaven els boscosos turons solcats per les torrenteres. Govinda, el gran predicador, estava assegut sobre una roca i llegia les escriptures, quan Raghunathan, el seu deixeble, orgullós de les seves riqueses, es va inclinar davant seu dient:
"Et porto el meu humil present, indigne de ser acceptat."
I va dipositar als peus del sant un parell de braçalets d'or ornats amb pedres de molt preu.
El mestre va agafar-ne un, el va fer girar al voltant del seu dit i els diamants van brillar amb la seva resplendor insigne.
De sobte el braçalet, lliscant de la seva mà va rodar pel pendent de la riba i va anar a caure al riu. "Ai!", Va exclamar Raghunathan, i es va llançar al corrent.
El mestre va continuar la seva lectura, i l'aigua, amagant el tresor arrabassat, va seguir el seu curs.
Queia la tarda quan Raghunathan va tornar cansat i mort de fred.
Gairebé sense alè va dir el sant: - "Podria trobar-lo com que em diguessis tan sols el lloc on va caure. "
Llavors el mestre alçant l'altre braçalet, el va llançar al riu dient: "És allà".

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Conversa amb Déu, de Vivian Segurana

Escric per escriure i no sé el que dic, sols paraules, no res més, lletres sense sentit. On visc? No ho sé, si és aquí o és allí, si és real o estic somiant. M’esperes al paradís? O primer l’haig de construir? Sé que existeixes i encara no t’he vist. Què és veritat? El que es parla o el que es deixa de dir? Vindràs? O ja estàs aquí? Tanco els ulls i t’escolto, ets tu qui escriu o són els meus dits les respostes que només jo tinc?
Viatge des de la foscor de Teresa Minguijon
Ancorada al passat? Segurament. Però és que tu no comparteixis amb mi el present, ni compartiràs el futur.
Recordo aquell dia com una caiguda lliure en un tenebrós pou, en el que m’endinsava sense por, sense cap angoixa, sense cap sentiment.
M’hi vaig quedar uns mesos, catatònica, fora de mi, sense cap necessitat. Poc a poc vaig albirar una espurna llunyana i vaig començar un viatge des de la foscor que em portarà algun dia cap al món exterior.
Però encara no. Perquè el temps, gran remei de molts mals, ha apaigavat el dolor de la teva mort, però encara resta molt viu el dolor de la teva absència.

Viatge a la foscor, de Josep Lleixà

Amb plena foscor vaig emprendre el viatge
Cap un destí llunyà i desconegut
transportat per una força de la que era hostatge
sense poder revelar-me tot que hagués volgut.
No anava sol, no. No els veia ni els sentia
però era conscient de la presencia de companys.
Estàvem units encadenats per un raig d’energia
fen l’últim viatge de la vida i, tot i anar junts érem estranys.
De cop una llum encegadora
Una pau molt difícil de descriure
I la certesa que a la fi, començava a viure.
No feu cas d’aquest poema
Estic mort i no puc escriure.
Poder ho he somniat és una pena.

Bombolles, de Gemma Folch

Veig a l’ horitzó com s’allunyen,
Les bombolles que jo he fet.
Amb el vent s’ acaricien,
Sembla que s’ho passen bé!
Tan bon punt les perdo de vista, em poso a pensar;
Aquestes bombolles, on aniran a parar?
I quan me’n vaig a dormir imagino somiar
Un cel ple de bombolles que es mouen sens mai cesar.
Quan me’n recordo d’ aquell dia que les vaig deixar anar,
Ja me’n recordo, ja, d’ on van anar a parar!
Us diré la veritat;
Les bombolles van anar a parar...
Dins el meu cap!

Incertesa, de Vivian Segurana

Sento, com si fossin crits, que oblidi lo impossible, però el meu cor no el para la ment i no aconsegueixo deixar de sentir. Potser veig el que els demés no senten. M’envaeix la incertesa que no sigui imaginació, però no recordo haver creat jo això. Veig el mur i em pregunto si l’haig de travessar, mi llenço i no veig res, però encara sento que ha de ser. Confio i accepto, però hi ha dies que em venç la desolació. Em criden que no existeix el que jo dic, hi ha una força dins meu que diu que Si. Serà il•lusió?

Incertesa, de Josep Lleixà

Era de dia. A ple sol tenia el cor encongit.
Desgavells d’incerteses martellejaven el meu cap,
buscant resposta he mirat a l’infinit.
No he trobat l’infinit, sols he vist cel i terra junts,
Preguntats, han refusat respondre, no s’han atrevit.
A quí m’he d’adreçar? Jo no puc mirar més lluny.
Si els seus límits no hem deixen traspassar
m’endinsaré a dins meu on Tot està per revelar.
Estic limitat pel temps i l’espai, soc finit.

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 15 al 21 de març:
15/3/1943: S’estrena "Roses vermelles per a mi", de Sean O'Casey
15/3/1916: Neix Blas de Otero, poeta espanyol
15/3/44 a. C.: Mor Gai Juli Cèsar, polític i escriptor llatí
16/3/1924: Es publica "Mariner en terra", de Rafael Alberti
16/3/1906: Neix Francisco Ayala, escriptor espanyol
17/3/1935: Neix Luis Goytisolo, escriptor espanyol
18/3/1989: Mor Francisco García Pavón, escriptor espanyol
19/3/1881: S’estrena "El gran galiot", de José Echegaray
19/3/1809: Neix Nikolai Gogol, escriptor i dramaturg rus
19/3/1999: Mor José Agustín Goytisolo, literat espanyol
20/3/1786: Es funda l'Acadèmia Sueca, organisme que anys més tard escollirà els premis Nobel
20/3/1852: Es publica "La cabana de l'oncle Tom", de Harriet Beecher Stowe
20/3/1828: Neix Henryk Ibsen, dramaturg noruec
21 de Març Dia Mundial de la Poesia (Resolució de la UNESCO de 15 de novembre de 1999)
21/3/1991: Creació, per la Llei 7 / 91, de l'Instituto Cervantes, amb l'objectiu de difondre i promoure la llengua i la cultura espanyoles al món
21/3/1927: Neix Enrique Badosa, poeta espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

08/03/2010 Mitch Albom

100308 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mitchell David Albom, més conegut com Mitch Albom, va néixer el 23 de maig de 1958 a Nova Jersei, és un escriptor, periodista, guionista, dramaturg, locutor de radio, presentador de televisió y músic nord-americà reconegut principalment pel seu llibre “Els dimarts amb Morrie”.
El somni original d’Albom era el de convertir-se en un músic i compositor. Després de llicenciar-se en sociologia l’any 1979 decideix perseguir el seu somni actuant en varis clubs nocturns d’Estats Units i Europa. Més tard es traslladà a Nova York per treballar a la industria de la música.
A Nova York, Albom mostra interès pel periodisme. Mentre treballa com a músic per les nits, començà a escriure durant el dia pel Queens Tribune, un diari setmanal de Nova York. Escriu també anuncis pels supermercats locals. La seva feina li ajuda a ingressar a la prestigiosa Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia, on, per pagar els estudis, a més de treballar com a pianista, escriu per la revista Sport, d’on li ve el seu gust pel periodisme esportiu.
Desprès de la seva graduació s’especialitzà en aquest camp i treballà en varis diaris importants a més de cobrir varis esdeveniments esportius olímpics a Europa. El 1983, es contractat com a escriptor al diari The Fort Lauderdale News Sun Sentinel, i finalment va ser ascendit a columnista. El 1985, desprès de guanyar el premi per periodistes esportius entregat per l’Associated Press a la categoria de millor historia esportiva d’aquell any, començà a treballar com a principal columnista d’esports al Detroit Free Press.
La columna d’esports d’ Albom adquirí popularitat ràpidament entre els lectors i el 1989,comença a escriure una segona columna no relacionada amb aquest camp i que es publica els diumenges en la secció d’opinió, i que tracta sobre la vida i els valors nord-americans. Ambdues columnes continuen publicant-se al Detroit Free Press.
Durant els anys en que va viure a Detroit, Albom es convertí en un dels periodistes esportius més premiats del moment; va ser nombrat com el millor columnista d’esports del país tretze vegades per la Associated Press, i guanyà el premi a la millor historia esportiva atorgat per la mateixa organització en set ocasions. Cap altre periodista ha obtingut el premi més d’una vegada. Ha rebut més de dos-cents premis d’altres organitzacions i varies de les seves columnes han sigut compilades en llibres d’antologia.
El1989 publica el seu primer llibre no antològic, una autobiografia d’un llegendari entrenador de futbol americà, co-escrita amb ell i que es convertí en el primer supervendes d’Albom que aparegué a la llista del New York Times.
La obra cim d’Albom sorgí després de veure la entrevista a Morrie Schwartz al programa de ABC News Nightline el 1995, en el qual Morrie, un professor de sociologia, va parlar sobre la vida i la mort amb una infermetat terminal, ELA (esclerosis lateral amiotròfica, o infermetat de Lou Gehrig). Albom, qui havia sigut alumne de Morrie, tornà a entrar en contacte amb el seu vell professor, visitant-lo a casa seva cada dimarts per discutir sobre la vida y la mort.
El llibre Els dimarts amb Morrie es publicà el 1997, en un petit volum que relata les visites d’Albom al seu professor. La primera edició comptà amb vint mil copies. Les ventes van anar creixen lentament, i una breu aparició al programa d’Oprah Winfrey elevà les ventes al punt que el llibre passà a integrar la llista de supervendes del New York Times l’octubre del mateix any on va anar pujant esglaons fins arribar al primer lloc sis mesos desprès. Va estar a la llista Times durant 205 setmanes. El 2009, Els dimarts amb Morrie estava considerat com el llibre de memòries més venut de la historia, havent venut més de catorze milions de copies i traduït a 41 idiomes.
Després de l’èxit de Els dimarts amb Morrie, més novel•les d’Albom entraren a la llista de llibres més venuts de Times, com Las cinco personas que conoces en el cielo, publicat el 2003 o Por un día más, publicada el 2006.
El relat que us llegirem avui és un fragment del començament del llibre Els dimarts amb Morrie.

Fragment de “Els dimarts amb Morrie”

L'últim curs de la vida del meu vell professor va tenir lloc un cop per setmana a casa seva, al costat de la finestra d'un estudi des d'on es podia veure com un petit hibisc desplega¬va les seves branques roses. Les classes tenien lloc els di¬marts. Començaven després d'esmorzar. El tema era el Sen¬tit de la Vida. La matèria era l'experiència viscuda.
No calia prendre apunts, però cada setmana hi havia un exa¬men oral. Calia respondre unes preguntes i calia també que, al teu torn, en formulessis d'altres. També calia, de tant en tant, dur a terme tasques físiques, com ara aixecar el cap del profes¬sor per posar-lo en una posició més confortable sobre el coixí o col•locar-li les ulleres correctament sobre el pont del nas. Aco¬miadar-te amb un petó et donava dret a crèdits suplementaris.
No es necessitava manual, tot i que es van tractar molts temes, com ara l'amor, el treball, la comunitat, la família, l'envelliment, el perdó i, finalment, la mort. L'última classe va ser molt breu, només van ser unes paraules. En lloc d'una cerimònia de graduació, tenia lloc un funeral.
En lloc d'un examen final, calia redactar un llarg escrit sobre el que s'havia après. (...)
A l'última classe del meu vell professor només hi havia un estudiant. Aquest estudiant era jo. (...)
La seva sentencia de mort va ser pronunciada l'estiu de 1994. Temps enrere, molt de temps abans d'aquesta data, Morrie ja s'ensumava alguna cosa dolenta.
Els seus temors es van confirmar el dia que ja no va poder ballar més.
Era ballarí de mena, el meu vell professor. L'estil musical no tenia cap importància. Rock and roll, big band, blues... Li agradaven tots. Tancava els ulls i, amb un somriure extasiat, es movia obeint el seu particular sentit del ritme. No sempre feia de bon veure. En ocasions així, ja no es preocupava de trobar parella. De fet, també li agradava ballar sol.
Solia anar a aquella església de Harvard Square que cada dimecres al vespre organitzava el que anomenaven «Ball gra¬tuït». Tenien llums llampegants i uns portaveus atronadors i Morrie vagarejava enmig de la gentada majoritàriament composta d'estudiants amb una samarreta blanca, uns panta¬lons negres i una tovallola al voltant del coll. Ballava qualse¬vol cançó que sonés, fos quina fos. Ballava el lindy hop quan sonava Jimi Hendrix. Es contorçava i feia cabrioles, balance¬java els braços com un director d'orquestra amfetamínic i saltava fins que la suor li regalimava esquena avall. Ningú d'allà podia imaginar-se que en realitat es tractava d'un emi¬nent doctor en sociologia, amb molts anys d'experiència com a professor universitari i una gran quantitat de prestigiosos llibres publicats.
Tothom el prenia per un vell esbojarrat. Una vegada, va portar una cinta de tangos i va demanar que la fessin sonar pels altaveus. Quan ho van fer, es va fer l'amo de la pista, llançant-se endavant i endarrere com un fo¬gós latin lover. Quan va acabar, tothom va aplaudir. Morrie podria haver romàs així, en aquest moment, per sempre. Però el ball es va acabar.
Entre els seixanta i els setanta anys, va anar criant una asma. La seva respiració s'havia fet pesada. Un dia que cami¬nava a la vora del riu Charles, una ventada freda el va deixar sense respiració. Va ser ingressat d'urgència a l'hospital i se li va haver d'injectar adrenalina.
Anys després, va començar a tenir problemes per cami¬nar. A la festa d'aniversari d'un amic seu, va caure a plom de forma inexplicable. Una altra nit, va caure rodolant per les escales del teatre, espantant unes quantes persones. (...)
Als setanta anys, com que les coses no havien canviat gai¬re, podia sentir els altres que xiuxiuejaven abans d'ajudar-lo a incorporar-se. Però Morrie, que sempre havia estat més sensible respecte al seu estat que la resta de la gent, sabia que alguna cosa no funcionava. No es tractava només de l'a¬vançada edat. Se sentia permanentment abatut. Li costava adormir-se. Quan s'adormia, somiava que es moria.
Va començar a visitar metges. Molts metges. Li van fer anàlisis de sang. Anàlisis d'orina. Li van fer entrar un tub pel darrere i li van examinar els budells. Com que amb aquest procediment no van poder determinar res, un dels metges va encarregar una biòpsia muscular a partir d'un trosset del ventrell de la cama. Per tal com l'informe subsegüent del labora¬tori va suggerir un problema neurològic, Morrie va ser in¬gressat per sotmetre's a una segona tanda de tests.
En un d'aquests exàmens, es va haver d'asseure en una cadira especial mentre l’escanejaven amb corrent elèctric —era com una cadira elèctrica— per tal d'estudiar les respostes neurològiques.
—Hem d'examinar això amb més atenció
—van dir els doctors, observant els resultats.
—¿Per què? —va preguntar Morrie—. ¿De què es tracta?
—No n'estem segurs. Els seus batecs són molt lents.
¿Els seus batecs eren lents? ¿Què significava, això?
Finalment, un dia calorós i humit de l'agost de 1994, Morrie i la seva dona, Charlotte, van anar al despatx del neuròleg, que els va fer seure abans de comunicar-los la no¬tícia: Morrie patia una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), l'afecció de Lou Gehrig, una brutal i implacable malaltia del sistema neurològic.
No se'n coneixia cap cura.
—¿Com ho he agafat?
—va preguntar Morrie. Ningú ho sabia.
—¿És terminal?
-Sí.
—Així doncs, ¿en moriré?
-Sí, en morirà, va dir el doctor. Ho sento molt.
El metge va estar assegut amb Morrie i Charlotte gairebé dues hores i va respondre amb paciència a les seves qüestions. Quan eren a punt de marxar, el doctor els va allargar tot de fu¬llets d'informació, com si fossin una parella que estudiés obrir un nou compte bancari. A fora, el sol brillava i la gent era a punt d'entrar a la feina. Una dona corria a tirar monedes al parquímetre. Una altra avançava carregada amb les bosses de la com¬pra. Charlotte va pensar en un milió de coses: ¿Quant de temps tenim, encara? ¿Com ens ho farem? ¿Com pagarem les factures?
El meu vell professor, mentrestant, estava atordit per la normalitat que mostrava el dia al seu voltant. ¿Que no s'atu¬rarà, el món? ¿Que potser no saben què em passa?
Però el món no es va aturar, ningú tenia notícia de la ma¬laltia de Morrie. En obrir amb cautela la porta del cotxe, va sentir que es precipitava per un forat.
¿ I ara què?, va pensar.
Al mateix temps que el meu vell professor buscava res¬postes, la malaltia es va anar apoderant d'ell, dia rere dia, set¬mana rere setmana. Un matí, traient el seu cotxe del garatge amb la marxa enrere, amb prou feines va poder posar el fre. Ja no podria conduir mai més.
En caminar, va començar a entrebancar-se, de manera que es va haver de comprar un bastó. Ja no podria caminar amb total llibertat mai més.
Va anar a l'YMCA per a les seves piscines regulars, però es va trobar que ja no es podia desvestir tot sol. Així, va con¬tractar el seu primer assistent domèstic —un estudiant de te¬ologia que es deia Tony— que l'ajudava a entrar i sortir de la piscina i a posar-se i treure's la roba de bany. Als vestidors, els altres nedadors s'esforçaven per no mirar. Ho feien de to¬tes maneres. Era el final de la seva privacitat.
La tardor de 1994, Morrie va pujar a l'accidentat campus de Brandeis per donar la seva última classe. Se'n podia haver estat, és clar. La universitat se n'hauria fet càrrec. ¿Per què patir davant de tanta gent? Queda't a casa. Arranja les teves coses. Però la idea de deixar la universitat sense acomiadar-se no li havia passat pel cap.
En comptes d'això, va anar ranquejant fins a l'aula, casa seva per espai de més de trenta anys. Per culpa del bastó, va necessitar una bona estona per arribar a la cadira. Finalment, es va poder asseure, treure les ulleres del nas i dirigir-se a les cares joves que l'observaven en silenci.
—Amics, sé prou bé que esteu aquí per la classe de Psi¬cologia Social. He ensenyat aquesta matèria durant vint anys, però, per primera vegada, fer la meva feina suposa un risc massa gran per a la meva salut, perquè he contret una malaltia fatal. Potser no viuré prou per acabar el semestre. Si creieu que això és un problema, entenc que vulgueu canviar de grup. Va somriure. Era el final del seu secret.
L'ELA és com una espelma encesa: et consumeix els ner¬vis i et deixa el cos fet una pila de cera. Al més sovint, co¬mença per les cames i va fent camí cos amunt. Quan perds el control dels músculs de la cuixa, ja no et pots sostenir dem¬peus. Quan perds el control dels músculs del tronc, ja no et pots asseure dret. A la fi, si segueixes amb vida, respires a tra¬vés d'un tub connectat a un forat a la gola. A aquestes altu¬res, la teva ànima, perfectament desperta, es troba empreso¬nada dins d'una closca tova i només ets capaç de pestanyejar o cloquejar amb la llengua, com un personatge de ciència-ficció, l'home congelat dins la seva pròpia carn. Des del mo¬ment en què es contreu la malaltia, la cosa no s'allarga més de cinc anys.
Els doctors de Morrie creien que en tenia per dos anys. Morrie sabia que seria menys temps.
Però el meu vell professor havia pres una ferma decisió, una decisió que havia començat a perfilar el dia que va sortir del despatx del doctor amb una espasa sobre el cap. ¿M'haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb el temps que em resta?, es va preguntar.
No es deixaria pansir. No se sentiria avergonyit de morir.
En comptes d'això, faria de la mort el seu projecte final, el punt central dels seus dies. Com que tothom ha d'acabar morint, podria resultar molt útil... Podria convertir-se en un treball de recerca vivent. En un llibre de text humà. Estu¬dia 'm en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.
Morrie estava a punt de creuar el pont entre la vida i la mort i volia ser una narració del viatge. El semestre de tardor va passar de pressa. La dosi de pín-doles es va incrementar. La teràpia es va convertir en una ru¬tina. A casa seva van començar a arribar infermeres per tre¬ballar amb les seves cames pansides i mantenir-li els músculs en actiu, estirant-los endavant i endarrere com si bombessin aigua d'un pou. Massatgistes especialitzats venien un cop per setmana per mirar d'alleujar el constant i feixuc encarcara¬ment que sentia. Es trobava amb professors de meditació i tancava els ulls i estretia els pensaments fins que el seu món es contreia en una respiració senzilla, cap a dins, cap a fora, cap a dins, cap a fora.
Un dia, tot fent servir el bastó, va ensopegar amb la vo¬rera i va caure al bell mig del carrer. Va haver de substituir el bastó per un caminador. A mesura que el seu cos s'afeblia, els viatges al bany es feien més esgotadors i Morrie va començar a orinar en un ample gobelet. Quan feia això, s'havia de sos¬tenir ell mateix, i això volia dir que algú havia d'aguantar el gobelet perquè Morrie l'omplís.
La majoria de nosaltres se sentiria desconcertat en una situació com aquesta, sobretot a l'edat de Morrie. Però Mor¬rie no és com la majoria de nosaltres. Quan algun dels seus col•legues més íntims el venia a visitar, ell deia:
—Escolta, he de fer pipí. ¿Que em pots ajudar? ¿No et sap greu, oi?
Sovint, per la seva sorpresa, acceptaven.
De fet, rebia una onada creixent de visitants.
Dirigia grups de discussió sobre la mort, sobre què significa real¬ment, sobre les societats que sempre han tingut por de la mort sense entendre-la necessàriament. Va dir als seus amics que, si realment el volien ajudar, més que tractar-lo amb cor¬tesia, l'havien de visitar, trucar, havien de compartir amb ell els seus problemes —com sempre havien fet, perquè Morrie sempre havia sabut escoltar els altres.
Mentre li succeïa tot això, la seva veu es mostrava decidi¬da i estimulant, i la seva ment vibrava amb un milió d'idees. Estava decidit a provar que la paraula «moribund» no és sinònim d'«inútil».
Va arribar l'Any Nou. Tot i que no ho havia dit a ningú, Morrie sabia que enfilava l'últim any de la seva vida. Ara uti¬litzava una cadira de rodes i lluitava contra el temps per dir tot el que volia a tota la gent que estimava. Quan un col•lega de Brandeis va morir d'un atac de cor que va sorprendre tot¬hom, Morrie va anar al seu funeral. Va tornar a casa deprimit.
-Quina llàstima —va dir—. Tota aquesta gent dient co¬ses tan boniques i l'Irv que no en podrà sentir cap...
Morrie va tenir una idea molt bona. Va fer algunes tru¬cades. Va escollir una data. Així, una tarda freda de diumen¬ge, un petit grup d'amics i familiars es va reunir a casa seva per a un «funeral en vida». Tots i cadascun d'ells va parlar i retre homenatge al meu vell professor. Uns quants van plo¬rar. Uns quants van riure. Una dona va llegir un poema:
-Benvolgut cosí estimat... / El teu cor sempre jove / mentre avances en el temps, capa sobre capa / tendre sequoia...
Morrie va plorar i va riure amb ells. I totes les coses que sentim però que mai diem als que estimem, Morrie les va dir aquell dia. El seu «funeral en vida» va ser un èxit aclaparador.
Morrie encara no havia mort.
De fet, la part més insòlita de la seva vida encara havia de revelar-se.

PRODUCCIO PRÒPIA:

Els sibocs, de Josep Lleixà

“Ets un siboc”. “No et quedis així, sembles un siboc”. “T’han enganyat com un siboc”. Aquestes i altres expressions, que contenen la paraula siboc, s’empraven al meu poble com a sinònims de persona de bona fe, crèdula, innocent, sense malícia, encantada, etc. però a un dels personatges de la següent història, li van fer creure que tenien un altra accepció molt diferent, i degut a això, com veureu al final, aquest va resultar ser un siboc de primera divisió.
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, l’Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio, i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col•locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. L’Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’ Ismael, després de la laboriosa i enginyosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara! -va cridar-. L’Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.

¿Qui riu ara?, de Vivian Segurana

Els disset anys del meu germà foren com els de qualsevol adolescent de la seva edat; gimnàs, noies i molta, molta adrenalina. I el tenir un cos que agradar al sexe contrari era un coqueteig obligat, així que arribà la seva decisió de depilar-se cos sencer. Molt valent ell apel•lant que no devia de ser per tant. Al mig del menjador varem muntar la llitera que una amiga ens havia deixat per l’afer. Ell, quasi despullat, s’estirà bocaterrosa amb el cap entre les mans i repenjat en un coixí. Jo, dempeus, somreia maliciosament davant una possible dolça venjança de germana.
Amb suau tacte vaig anar aplicant una mica de cera a la cama del meu germà i, mentre el distreia amb una anècdota divertida,de sobte vaig oblidar la suavitat d’un instant abans i Zas...
-Ahhhhhh…
M’hi vaig sentir diabòlicament feliç.
El seu cap s’aixecà acompanyat d’un tremend crit que va fer treure el nas de la veïna al balcó, els seus braços es desplomaren tot de cop als costats de la llitera mentre el seu cap queia en picat rebotant contra el coixí, d’un bot saltà al terra i mentre ell bufava i es sufocava intentant el que semblava voler desenganxar-se la cama del seu cos, les meves riotes semblaven alterar-lo cada cop més fins arribar a provocar-lo i voler demostrar la seva virilitat arribant fins el final. La panxa se’m doblegava en cada intent d’estirar de la cera, ell suava sense deixar de preguntar si no existia un anestèsic per aquell patiment. En cada banda de cera que jo li aplicava, ell bufava i mossegava amb força el coixí a la vegada que jo arrancava d’una estirada part de la seva homenia.
Les llàgrimes ens queien a tots dos, a ell de dolor, a mi de diversió. Impossible va ser arribar a les engonals, es desmaià al saber que hauria de repetir l’experiència en poques setmanes.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 8 de març
Naixements:
08/03/1761: Neix Jan Potocki, escriptor polonès cèlebre per la seva novel•la “El manuscrito encontrado en Zaragoza”
08/03/1892: Neix Juana de Ibarbourou, poetessa uruguaiana autora de “Las lenguas de diamante”, “El cántaro fresco” o “Raíz salvaje”
08/03/1897: Neix l’escriptor català Josep Pla.
08/03/1926: Neix Josefina Rodríguez Aldecoa, escriptora espanyola i fundadora del col•legi Estilo de Madrid.
Defuncions:
08/03/1920: Mor Rafael Obligado, poeta y escriptor argenti conegut principalment per la seva obra “Santos Vega”
08/03/1930: Mor Gabriel Miró, escriptor espanyol autor de “Las cerezas del cementerio” o “El abuelo del rey” entre d’altres.
08/03/1930: Mor Fernando Villalón, poeta espanyol condeixeble de Juan Ramón Jimenez
08/03/1941: Mor Sherwood Anderson, escriptor nord-americà, mestre de la tècnica de relat curt i conegut principalment per la seva obra “El Acantilado”
08/03/1999: Mor Adolfo Bioy Casares, escriptor argenti autor de “La invención de Morel” i guanyador del Premi Cervantes el 1990
Estrenes:
08/03/1933: S’estrena al teatre Infanta Beatriz de Madrid “Bodas de sangre”, de García Lorca.
08/03/1945: S’estrena a Buenos Aires (Argentina) “La casa de Bernarda Alba”, de García Lorca. 08/03/1962: S’estrena al teatre Goya de Madrid “La camisa”, de Lauro Olmo.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-III Concurs de poesia Fundació Jesús Serra. Convocat per l’ajuntament de Palafrugell. Dotat amb 3.000€ en la categoria d’adult. Fins el 13 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XXIII premi de poesia catalana “Cadaqués a Rosa Leveroni”, dins els premis literaris de Cadaqués 2010. Convocats pel l’Ajuntament de Cadaqués. Dotat amb 900€ i publicació. Fins el 14 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.