AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Omar Jayyam va ser un matemàtic, filòsof, astrònom i poeta persa nascut a Nishapur, aleshores capital de Jorasán (actual Iran) als voltants de l’any 1040 i on també morí vora el 1131. Allí i a la ciutat de Balj, va rebre una sòlida educació en els temes de les ciències i filosofia. L’any 1070 es va traslladar a Samargand, on el patrocini del jurista Abú Taher li va permetre completar la seva “Tesi sobre Demostracions d'Álgebra i Comparació” on desenvolupa el primer procediment de solució de les equacions quadràtiques i cúbiques a partir de les seccions còniques, que permet trobar-los una arrel positiva, i així mateix assoleix demostrar que tenen almenys una segona arrel. La seva afirmació que no es poden trobar les arrels de les equacions de tercer grau mitjançant regla i compàs, no va poder ser demostrada fins 750 anys després, i la teoria de les equacions de tercer grau, la desenvolupar Descartes al segle XVII.
La seva tesi li va assolir gran reconeixement i prestigi, fins al punt de ser cridat pel sultà Malek Shah, qui li va encarregar la construcció d'un observatori astronòmic situat a Marv, (actualment Mary, a Turkmenistan, a l’Àsia Central), on durant 18 anys realitzà rellevants investigacions en astronomia, que van abastar la compilació de taules astronòmiques i particularment, la correcció de l'antic calendari Zaratustrano, que els perses havien conservat a causa de la seva exactitud, malgrat que la cultura islàmica imposava a totes les nacions conquistades el seu calendari lunar.
Les investigacions realitzades li van permetre calcular l'error del calendari persa que tenia un any de 365 dies exactes. Jayyam va calcular la durada de l'any amb una exactitud esbalaïdora. El seu error és d'un dia en 3770 anys, menor encara que el del calendari gregorià (d'un dia en 3330 anys). Va ser formalment inaugurat el 15 de març del 1079 i és el calendari emprat encara avui pels perses.
Jayyam no va poder acabar les taules astronòmiques a causa de les morts dels seus mecenes Nezam-el-Molk i del sultán Malek Shah al 1092.
Al mateix any va fer la seva peregrinació a la Meca, segons el costum musulmà. Al seu retorn a Neishabur, va romandre vinculat a la cort on va exercir com historiador i jutge, i va donar classes en disciplines com matemàtiques, astronomia, història, medicina i filosofia.
Lamentablement, la seva obra científica només ens ha arribat en part.
Sabem que va ser el primer en descriure el desenvolupament de la potència d'un binomi amb exponent natural, i va establir, per primera vegada en la història de les matemàtiques, la idea que les fraccions podrien constituir un camp numèric amb propietats més àmplies que el camp dels nombres naturals, únic conegut llavors, i que provenia dels grecs.
Aquests conceptes teòrics van formar part de les matemàtiques més avançades durant tot el Renaixement europeu.
Va investigar les equacions i a ell se li deu que la incògnita de les mateixes es digui x: Jayyam l’anomenava shay ("cosa" o "alguna cosa", en àrab). El terme va passar a xay en castellà, i d'aquí va quedar només la inicial x.
Els científics i en particular els astrònoms, han concretat el reconeixement al seu enorme talent, designant amb el seu nom, un important cràter de la Lluna.
Com a geni literari, Omar Jayyam és conegut a Occident per la col·lecció de poemes Robaiyyat.
Robaiyyat: plural de robaí, estrofa de quatre versos dodecasíl·labs en la que rimen el primer, el segon i el quart, i queda lliure el tercer. Significa cant o copla. La podríem assimilar als quartets en castellà.
Pocs llibres al món com la col·lecció Robaiyyat han estat objecte de tants elogis, rebutjos, menyspreus, deformacions, calumnies, condemnes, anàlisis i sondejos, han aconseguit fama mundial i, finalment, han quedat sense desentranyar.
L’obra literària d’aquest autor compren entre vuitanta i mil dos-cents robaiyyat on trobem pensaments contradictoris, continguts diferents, temes vells i nous junts, de tal manera, que si imaginem a un individu que hagués viscut cent anys, durant els quals hagués canviat de principis i creences dues vegades al dia, encara així seria incapaç de fer seus tots els pensaments inclosos en els robaiyyat, doncs aquests comprenen filosofies i creences completament diferents:
deisme, naturalisme, materialisme, ateisme, sufisme, misticisme, optimisme, pessimisme, metempsicosis, opiomania, lascívia, ascetisme, religiositat, llibertinatge, etc. Aquests quartets van ser escrits durant els segles XI i XII en llengua farsí.
Omar era un poeta que parlava de l’amor i de la divinitat a través del saquí (recipient per a servir el vi) i del vi. Aquests cants, o quartets, anomenats robaiyyat no van ser publicats fins desprès de la seva mort, ja que van estar ocults degut al fanatisme de la gent de la seva època; Només eren coneguts per un grup d’íntims amics seus. Un cop publicats i posteriorment reunits pels seus imitadors i també pels seus enemics, als cants de Jayyam se’ls hi posà una marca d’irreligiositat i perdició.
Un petit recull de la seva obra traduïda al castellà
Aunque es mi rostro hermoso igual que el tulipán
y soy alto y esbelto lo mismo que el ciprés,
no se sabe, en la alegre y terrenal morada
para qué me formó el pintor primigenio.
La eternidad: misterio que ignoramos tú y yo,
acertijo que nunca tú y yo descifraremos.
Deciden nuestras vidas por detrás del telón;
cuando caiga el telón, ni tú ni yo estaremos.
Al periodo en el cual llegamos y partimos
ni se le ve el comienzo ni el fin se le vislumbra;
y no hay nadie que pueda decirnos de verdad
de dónde procedemos ni a dónde partiremos.
Lástima que sin causa vayamos decayendo
y seamos segados por la hoz del firmamento;
lástima que en tiempo que dura un parpadeo
no estemos nunca a gusto y desaparezcamos.
Si yo pudiera hacer la bóveda celeste,
quitaría de en medio la bóveda de ahora
para construir otra hecha de tal manera
que resultara fácil gozar en libertad.
No es posible acortar ni prolongar la vida,
no debiera enfadarnos algo más o algo menos;
cuanto tú crees tuyo, cuanto yo creo mío,
nunca fue similar a cera en nuestras manos.
Llegó a su fin el libro de la juventud, ¡ay!
y de la primavera, la vida fue al invierno,
aquella circunstancia llamada juventud
quién sabe cuándo vino ni cuándo se marchó.
¡Lástima que se haya agotado el caudal!
- dice el corazón roto a los pies de la muerte.
Del otro mundo nadie volvió a quien preguntar,
por fin, cómo acabaron los pasajeros de éste.
De cuantos recorrieron este largo camino
¿alguno regresó y desveló el secreto?
Ojo, pues, no te quedes en esta encrucijada
con ganas de hacer algo, porque no has de volver.
Muchos hemos caminado por praderas y páramos,
hasta haber recorrido todos los horizontes;
no oímos que volviera por esta ruta nadie:
recorrido el camino, no volvió el caminante.
Toda mota de tierra fue en tiempos una hermosa
de rostro como el sol y frente como venus;
sacude con cuidado el polvo de tu manga,
que él también formó parte del rostro de una bella.
Cada hierba que brota cerca de algún arroyo
es como si brotara de los labios de un ángel;
no pises con desprecio hierba alguna, pues brota
de una tierra que fue el rostro de una hermosa.
Igual que yo, este jarro fue un triste enamorado,
pendiente de un cabello de su preciosa amada;
el asa ésta que ves apoyada en su cuello
fue una mano que el cuello rodeó de su amante.
Si dicen que de vino borracho estoy, lo estoy;
zoroástrico, blasfemo e idólatra, lo soy;
en cada cofradía creen de mí una cosa;
sólo para mí mismo soy sólo como soy.
Mi norma es beber vino y así vivir alegre;
mi religión no incluye blasfemia ni oración;
a la novia del mundo pregunté por su dote
y me dijo: - Es mi dote tu alegre corazón.
Iré con doble copa a por vino esta noche,
con dos copas de vino crecerá mi riqueza;
repudiadas primero razón y religión,
me desposaré luego con la hija de la vid.
Cuando muera, esparcid mis cenizas por tierra,
que le sirva a la gente mi estado de lección;
empapad esa tierra de mis restos de vino
y haced con ese barro la tapa de una cántara.
El día que me muera lavadme bien con vino
y rezad letanías del vino al enterrarme;
para encontrarme el día de la resurrección,
buscadme entre la tierra de entrada a la taberna.
Beberé tanto vino que este olor mío a vino
brotará de la tierra cuando esté bajo tierra;
si se acerca a mi tumba alguien medio borracho,
al olor de mi vino se emborrachará a fondo.
El día en el que me arranquen el árbol de mi vida
y se separen unas de otras mis partículas,
si alguien una cántara fabrica con mi barro,
que la llene de vino y resucitaré.
Cuando me hinque de hinojos a los pies de la muerte
y de raíz me arranquen la esperanza y la vida,
¡ojo!, que con mi barro fabriquen una cántara
y así, al olor del vino, renaceré un instante.
Cuando de mutuo acuerdo os juntéis, compañeros,
acordaos entonces del amigo perdido;
y cuando reunidos bebáis el vino grato,
al llegar nuestro turno, derramadlo por tierra.
Le dijo a una ramera un jeque: estás borracha,
vas de la trampa de uno a la trampa de otro;
ella contestó: jeque, soy todo lo que dices,
pero tú, de verdad, ¿eres como aparentas?
Que amantes y borrachos irán a los infiernos,
no puede ser verdad, creerlo es imposible;
si van a los infiernos amantes y borrachos,
quedará el paraíso desierto y despoblado.
Corazón, nadie ha visto paraísos ni infiernos;
corazón, ¿sabes si alguien volvió del otro mundo?
Temores y esperanzas nos los provoca algo
de lo que no se ve, corazón, más que el nombre.
No sé nada de nada de si el que me formó
me hará habitar después paraísos o infiernos;
una copa, una hermosa y un laúd en un prado
es cuanto quiero yo; para ti el paraíso.
Como no será eterna nuestra estancia en el mundo,
gran error es vivir sin vino y sin amante;
¿qué importa si ha tenido principio el universo?
¿qué más da, si me voy, la antigüedad del mundo?
Quiero vino, una cántara de tinto, y también que haya
un libro de poemas, buen temple, medio pan;
y tú y yo, en unas ruinas sentados, porque entonces
será mejor aquello que el reino de un sultán.
Un instante separa devoción de blasfemia,
un instante divide lo cierto de lo incierto;
disfruta de este instante y tenlo en mucho aprecio,
que el total de la vida suma lo que este instante.
Desde que existen luna y lucero del alba
nadie vio nunca nada mejor que el vino puro;
no deja de asombrarme que haya quien venda vino
porque, ¿qué comprará mejor que lo que vende?
La luz de luna rasga el manto de la noche;
mejor momento que éste, ninguno: bebe vino,
disfruta y mientras piensa que en la tumba estaremos
y seguirá la luna brillando sobre ella.
Como el mañana a nadie le está garantizado,
alegra ahora ese corazón melancólico.
Hermosa, bebe vino a la luz de la luna,
que ella ha de rondar mucho cuando tú y yo no estemos.
¡Mira la caravana de la vida que pasa!
Disfruta cada instante que escapa, jubiloso;
¿qué más te da el mañana de los demás? ¡Saquí!
acércame la copa, que la noche se va.
Al alba está cantando madrugador el gallo;
¿sabes a qué se deben sus gritos y lamentos?
Dice que con su espejo la mañana te muestra
que ha pasado otra noche de tu vida y lo ignoras.
Grata le es la flor a la brisa de Nouruz,
grato es un rostro hermoso en medio de la hierba;
si del pasado invierno me hablas, no es nada grato;
tú, alégrate y no hables de ayer, que es grato el hoy.
El tiempo se avergüenza de aquél que se entristece
pensando y apenándose por el paso del tiempo;
bebe el vino en la cántara mientras el arpa gime,
antes de que en la piedra la cántara se estrelle.
Llega la primavera y se marcha el invierno,
las páginas de nuestra vida sin cesar pasan;
no sufras, bebe vino, que ya lo dijo el sabio:
las penas son veneno, y es su antídoto el vino.
Antes de que tu nombre en el mundo se borre,
bebe vino, que el vino alegra el corazón,
destrenza de una hermosa, hebra a hebra, el cabello
antes de que hebra a hebra se deshile tu trama.
No dejes que el mañana te preocupe, amigo,
gocemos de este instante que es la vida; mañana,
cuando dejemos esta vieja morada, iguales
seremos a los idos hace siete mil años.
Bebe vino, que el vino nos da la vida eterna;
el vino es el resumen de nuestra juventud,
tiempo de flores, vinos y amigos achispados;
disfruta de este instante, que este instante es la vida.
El mañana hoy no está a tu disposición
y pensar en mañana es sólo una quimera;
no pierdas este instante si tu corazón vela,
que nadie sabe cuánto nos queda de la vida.
A qué preocuparme de si tengo algo o no,
ni de si pasaré mi vida alegre o no;
echa vino en la copa, que ni siquiera sé
si el aire que ahora aspiro voy a expirarlo o no.
Sólo si nos cogemos de la mano, podremos
pisotear la pena con saltos de alegría;
¡ánimo! Respiremos antes que surja el alba;
surgirán muchas albas cuando no respiremos.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
Biografía
Omar Jayyam va ser un matemàtic, filòsof, astrònom i poeta persa nascut a Nishapur, aleshores capital de Jorasán (actual Iran) als voltants de l’any 1040 i on també morí vora el 1131. Allí i a la ciutat de Balj, va rebre una sòlida educació en els temes de les ciències i filosofia. L’any 1070 es va traslladar a Samargand, on el patrocini del jurista Abú Taher li va permetre completar la seva “Tesi sobre Demostracions d'Álgebra i Comparació” on desenvolupa el primer procediment de solució de les equacions quadràtiques i cúbiques a partir de les seccions còniques, que permet trobar-los una arrel positiva, i així mateix assoleix demostrar que tenen almenys una segona arrel. La seva afirmació que no es poden trobar les arrels de les equacions de tercer grau mitjançant regla i compàs, no va poder ser demostrada fins 750 anys després, i la teoria de les equacions de tercer grau, la desenvolupar Descartes al segle XVII.
La seva tesi li va assolir gran reconeixement i prestigi, fins al punt de ser cridat pel sultà Malek Shah, qui li va encarregar la construcció d'un observatori astronòmic situat a Marv, (actualment Mary, a Turkmenistan, a l’Àsia Central), on durant 18 anys realitzà rellevants investigacions en astronomia, que van abastar la compilació de taules astronòmiques i particularment, la correcció de l'antic calendari Zaratustrano, que els perses havien conservat a causa de la seva exactitud, malgrat que la cultura islàmica imposava a totes les nacions conquistades el seu calendari lunar.
Les investigacions realitzades li van permetre calcular l'error del calendari persa que tenia un any de 365 dies exactes. Jayyam va calcular la durada de l'any amb una exactitud esbalaïdora. El seu error és d'un dia en 3770 anys, menor encara que el del calendari gregorià (d'un dia en 3330 anys). Va ser formalment inaugurat el 15 de març del 1079 i és el calendari emprat encara avui pels perses.
Jayyam no va poder acabar les taules astronòmiques a causa de les morts dels seus mecenes Nezam-el-Molk i del sultán Malek Shah al 1092.
Al mateix any va fer la seva peregrinació a la Meca, segons el costum musulmà. Al seu retorn a Neishabur, va romandre vinculat a la cort on va exercir com historiador i jutge, i va donar classes en disciplines com matemàtiques, astronomia, història, medicina i filosofia.
Lamentablement, la seva obra científica només ens ha arribat en part.
Sabem que va ser el primer en descriure el desenvolupament de la potència d'un binomi amb exponent natural, i va establir, per primera vegada en la història de les matemàtiques, la idea que les fraccions podrien constituir un camp numèric amb propietats més àmplies que el camp dels nombres naturals, únic conegut llavors, i que provenia dels grecs.
Aquests conceptes teòrics van formar part de les matemàtiques més avançades durant tot el Renaixement europeu.
Va investigar les equacions i a ell se li deu que la incògnita de les mateixes es digui x: Jayyam l’anomenava shay ("cosa" o "alguna cosa", en àrab). El terme va passar a xay en castellà, i d'aquí va quedar només la inicial x.
Els científics i en particular els astrònoms, han concretat el reconeixement al seu enorme talent, designant amb el seu nom, un important cràter de la Lluna.
Com a geni literari, Omar Jayyam és conegut a Occident per la col·lecció de poemes Robaiyyat.
Robaiyyat: plural de robaí, estrofa de quatre versos dodecasíl·labs en la que rimen el primer, el segon i el quart, i queda lliure el tercer. Significa cant o copla. La podríem assimilar als quartets en castellà.
Pocs llibres al món com la col·lecció Robaiyyat han estat objecte de tants elogis, rebutjos, menyspreus, deformacions, calumnies, condemnes, anàlisis i sondejos, han aconseguit fama mundial i, finalment, han quedat sense desentranyar.
L’obra literària d’aquest autor compren entre vuitanta i mil dos-cents robaiyyat on trobem pensaments contradictoris, continguts diferents, temes vells i nous junts, de tal manera, que si imaginem a un individu que hagués viscut cent anys, durant els quals hagués canviat de principis i creences dues vegades al dia, encara així seria incapaç de fer seus tots els pensaments inclosos en els robaiyyat, doncs aquests comprenen filosofies i creences completament diferents:
deisme, naturalisme, materialisme, ateisme, sufisme, misticisme, optimisme, pessimisme, metempsicosis, opiomania, lascívia, ascetisme, religiositat, llibertinatge, etc. Aquests quartets van ser escrits durant els segles XI i XII en llengua farsí.
Omar era un poeta que parlava de l’amor i de la divinitat a través del saquí (recipient per a servir el vi) i del vi. Aquests cants, o quartets, anomenats robaiyyat no van ser publicats fins desprès de la seva mort, ja que van estar ocults degut al fanatisme de la gent de la seva època; Només eren coneguts per un grup d’íntims amics seus. Un cop publicats i posteriorment reunits pels seus imitadors i també pels seus enemics, als cants de Jayyam se’ls hi posà una marca d’irreligiositat i perdició.
Un petit recull de la seva obra traduïda al castellà
Aunque es mi rostro hermoso igual que el tulipán
y soy alto y esbelto lo mismo que el ciprés,
no se sabe, en la alegre y terrenal morada
para qué me formó el pintor primigenio.
La eternidad: misterio que ignoramos tú y yo,
acertijo que nunca tú y yo descifraremos.
Deciden nuestras vidas por detrás del telón;
cuando caiga el telón, ni tú ni yo estaremos.
Al periodo en el cual llegamos y partimos
ni se le ve el comienzo ni el fin se le vislumbra;
y no hay nadie que pueda decirnos de verdad
de dónde procedemos ni a dónde partiremos.
Lástima que sin causa vayamos decayendo
y seamos segados por la hoz del firmamento;
lástima que en tiempo que dura un parpadeo
no estemos nunca a gusto y desaparezcamos.
Si yo pudiera hacer la bóveda celeste,
quitaría de en medio la bóveda de ahora
para construir otra hecha de tal manera
que resultara fácil gozar en libertad.
No es posible acortar ni prolongar la vida,
no debiera enfadarnos algo más o algo menos;
cuanto tú crees tuyo, cuanto yo creo mío,
nunca fue similar a cera en nuestras manos.
Llegó a su fin el libro de la juventud, ¡ay!
y de la primavera, la vida fue al invierno,
aquella circunstancia llamada juventud
quién sabe cuándo vino ni cuándo se marchó.
¡Lástima que se haya agotado el caudal!
- dice el corazón roto a los pies de la muerte.
Del otro mundo nadie volvió a quien preguntar,
por fin, cómo acabaron los pasajeros de éste.
De cuantos recorrieron este largo camino
¿alguno regresó y desveló el secreto?
Ojo, pues, no te quedes en esta encrucijada
con ganas de hacer algo, porque no has de volver.
Muchos hemos caminado por praderas y páramos,
hasta haber recorrido todos los horizontes;
no oímos que volviera por esta ruta nadie:
recorrido el camino, no volvió el caminante.
Toda mota de tierra fue en tiempos una hermosa
de rostro como el sol y frente como venus;
sacude con cuidado el polvo de tu manga,
que él también formó parte del rostro de una bella.
Cada hierba que brota cerca de algún arroyo
es como si brotara de los labios de un ángel;
no pises con desprecio hierba alguna, pues brota
de una tierra que fue el rostro de una hermosa.
Igual que yo, este jarro fue un triste enamorado,
pendiente de un cabello de su preciosa amada;
el asa ésta que ves apoyada en su cuello
fue una mano que el cuello rodeó de su amante.
Si dicen que de vino borracho estoy, lo estoy;
zoroástrico, blasfemo e idólatra, lo soy;
en cada cofradía creen de mí una cosa;
sólo para mí mismo soy sólo como soy.
Mi norma es beber vino y así vivir alegre;
mi religión no incluye blasfemia ni oración;
a la novia del mundo pregunté por su dote
y me dijo: - Es mi dote tu alegre corazón.
Iré con doble copa a por vino esta noche,
con dos copas de vino crecerá mi riqueza;
repudiadas primero razón y religión,
me desposaré luego con la hija de la vid.
Cuando muera, esparcid mis cenizas por tierra,
que le sirva a la gente mi estado de lección;
empapad esa tierra de mis restos de vino
y haced con ese barro la tapa de una cántara.
El día que me muera lavadme bien con vino
y rezad letanías del vino al enterrarme;
para encontrarme el día de la resurrección,
buscadme entre la tierra de entrada a la taberna.
Beberé tanto vino que este olor mío a vino
brotará de la tierra cuando esté bajo tierra;
si se acerca a mi tumba alguien medio borracho,
al olor de mi vino se emborrachará a fondo.
El día en el que me arranquen el árbol de mi vida
y se separen unas de otras mis partículas,
si alguien una cántara fabrica con mi barro,
que la llene de vino y resucitaré.
Cuando me hinque de hinojos a los pies de la muerte
y de raíz me arranquen la esperanza y la vida,
¡ojo!, que con mi barro fabriquen una cántara
y así, al olor del vino, renaceré un instante.
Cuando de mutuo acuerdo os juntéis, compañeros,
acordaos entonces del amigo perdido;
y cuando reunidos bebáis el vino grato,
al llegar nuestro turno, derramadlo por tierra.
Le dijo a una ramera un jeque: estás borracha,
vas de la trampa de uno a la trampa de otro;
ella contestó: jeque, soy todo lo que dices,
pero tú, de verdad, ¿eres como aparentas?
Que amantes y borrachos irán a los infiernos,
no puede ser verdad, creerlo es imposible;
si van a los infiernos amantes y borrachos,
quedará el paraíso desierto y despoblado.
Corazón, nadie ha visto paraísos ni infiernos;
corazón, ¿sabes si alguien volvió del otro mundo?
Temores y esperanzas nos los provoca algo
de lo que no se ve, corazón, más que el nombre.
No sé nada de nada de si el que me formó
me hará habitar después paraísos o infiernos;
una copa, una hermosa y un laúd en un prado
es cuanto quiero yo; para ti el paraíso.
Como no será eterna nuestra estancia en el mundo,
gran error es vivir sin vino y sin amante;
¿qué importa si ha tenido principio el universo?
¿qué más da, si me voy, la antigüedad del mundo?
Quiero vino, una cántara de tinto, y también que haya
un libro de poemas, buen temple, medio pan;
y tú y yo, en unas ruinas sentados, porque entonces
será mejor aquello que el reino de un sultán.
Un instante separa devoción de blasfemia,
un instante divide lo cierto de lo incierto;
disfruta de este instante y tenlo en mucho aprecio,
que el total de la vida suma lo que este instante.
Desde que existen luna y lucero del alba
nadie vio nunca nada mejor que el vino puro;
no deja de asombrarme que haya quien venda vino
porque, ¿qué comprará mejor que lo que vende?
La luz de luna rasga el manto de la noche;
mejor momento que éste, ninguno: bebe vino,
disfruta y mientras piensa que en la tumba estaremos
y seguirá la luna brillando sobre ella.
Como el mañana a nadie le está garantizado,
alegra ahora ese corazón melancólico.
Hermosa, bebe vino a la luz de la luna,
que ella ha de rondar mucho cuando tú y yo no estemos.
¡Mira la caravana de la vida que pasa!
Disfruta cada instante que escapa, jubiloso;
¿qué más te da el mañana de los demás? ¡Saquí!
acércame la copa, que la noche se va.
Al alba está cantando madrugador el gallo;
¿sabes a qué se deben sus gritos y lamentos?
Dice que con su espejo la mañana te muestra
que ha pasado otra noche de tu vida y lo ignoras.
Grata le es la flor a la brisa de Nouruz,
grato es un rostro hermoso en medio de la hierba;
si del pasado invierno me hablas, no es nada grato;
tú, alégrate y no hables de ayer, que es grato el hoy.
El tiempo se avergüenza de aquél que se entristece
pensando y apenándose por el paso del tiempo;
bebe el vino en la cántara mientras el arpa gime,
antes de que en la piedra la cántara se estrelle.
Llega la primavera y se marcha el invierno,
las páginas de nuestra vida sin cesar pasan;
no sufras, bebe vino, que ya lo dijo el sabio:
las penas son veneno, y es su antídoto el vino.
Antes de que tu nombre en el mundo se borre,
bebe vino, que el vino alegra el corazón,
destrenza de una hermosa, hebra a hebra, el cabello
antes de que hebra a hebra se deshile tu trama.
No dejes que el mañana te preocupe, amigo,
gocemos de este instante que es la vida; mañana,
cuando dejemos esta vieja morada, iguales
seremos a los idos hace siete mil años.
Bebe vino, que el vino nos da la vida eterna;
el vino es el resumen de nuestra juventud,
tiempo de flores, vinos y amigos achispados;
disfruta de este instante, que este instante es la vida.
El mañana hoy no está a tu disposición
y pensar en mañana es sólo una quimera;
no pierdas este instante si tu corazón vela,
que nadie sabe cuánto nos queda de la vida.
A qué preocuparme de si tengo algo o no,
ni de si pasaré mi vida alegre o no;
echa vino en la copa, que ni siquiera sé
si el aire que ahora aspiro voy a expirarlo o no.
Sólo si nos cogemos de la mano, podremos
pisotear la pena con saltos de alegría;
¡ánimo! Respiremos antes que surja el alba;
surgirán muchas albas cuando no respiremos.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
Finestra tancada, de Teresa Minguijón
El poble vist des d’un trespol, de Josep Lleixà
Els carrers del poble estan enganxats a la muntanya a diferents nivells. Quan un hi arriba des de la plana, veu un seguit de finestres i balcons sense poder distingir a la casa que pertanyen, ja que les plantes baixes estan arrecerades al desnivell i els primers pisos entrant pel carrer de baix són a nivell del carrer de més amunt. Això fa que totes les cases gaudeixin d’unes vistes excepcionals de la plana fins la línia de mar.
Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort), si estaves atent, t’adonaves dels diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.
De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte on, per descomptat, ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.
En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.
La plana, per a mi, era i és un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós, l’espectacle és total i canviant a cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero, així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo.
Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit, com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il·lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.
La ribera i el mar eren el final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.
Això i més, és el que vaig poder veure des del “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra.
Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort), si estaves atent, t’adonaves dels diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.
De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte on, per descomptat, ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.
En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.
La plana, per a mi, era i és un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós, l’espectacle és total i canviant a cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero, així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo.
Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit, com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il·lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.
La ribera i el mar eren el final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.
Això i més, és el que vaig poder veure des del “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra.
4rt. 1a., de Vivian Segurana
MISCEL·LÀNIA
Efemerides: 24 de Novembre
1826: Neix Carlo Collodi, autor de Les aventures de Pinotxo.
1713: Neix Laurence Sterne, autor de: La Vida y las Opiniones del caballero Tristram Shandy.
1859: Darwin publicà L’origen de les espècies.
1859: Morí Dodie Smith, escriptora anglesa autora del llibre 101 Dàlmates, versionada per Walt Disney en un llargmetratge de dibuixos animats.
1905: Militars espanyols assaltaren el local del setmanari “Cu-Cut!” i “La Veu de Catalunya” a Barcelona.
Clubs de lectura:
Durant aquest mes de novembre, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El vertigen del trapezista, de Jesús Tibau. L’autor ens acompanyarà a la tertúlia passat demà, dijous 26, a les 7 de la tarda.
Al Bookclub, club de lectura en anglès, hem llegit aquest mes, The Boy in the Striped Pyjamas –El noi en el pijama de ratlles- de John Boyne. La tertúlia ha sigut avui a les 7 de la tarda. Ja podeu recollir el proper llibre.
Concursos:
Torredembarra: XI Cartell de Premis en diverses modalitats: poesia, teatre, narrativa infantil i juvenil,treball de recerca, periodisme... El termini de presentació és el 30 de novembre.
Narrativa: VII Concurs de Contes eròtics de carnaval de Vilanova i la Geltrú que convoca l’Agrupació de Balls Populars i l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, amb una dotació de 500€. Termini de presentació 04 de desembre.
Articles periodístics: la revista Serra d’Or convoca el premi Crida als escriptors Joves per a menors de 35 anys i dotat amb 275€ i la publicació de l’obra a la revista Serra d’Or. Termini de presentació el 30 de novembre.
Guions: Premis Francesc Rovira-Beleta de guions curtmetratges convocat pel grup d’Entitats Catalanes de la Família i l’Associació CinemaNet amb una dotació de 2000€. Termini de presentació el 30 de desembre.
Poesia: XIV Premi Internacional de poesia “Miguel de Cervantes”. Fins el 31 de desembre. Dotat amb edició i beca.
Entrades
