AUTOR CONSAGRATBiografía
Jacob i Wilhelm Grimm nasqueren a Hanau (Alemanya) el 4 de Gener del 1785 i el 24 de febrer del 1786 respectivament.
Els germans seguiren els passos paterns i estudiaren dret a la Universitat de Marburg amb la intenció d’entrar als serveis civils. Allà foren influïts per Clemens Brentano, qui despertà en ambdós l'amor per la poesia tradicional, i Friedrich Karl von Savigny, cofundador de la escola històrica de jurisprudència, que els ensenyà un mètode d'investigació històrica que fou la base real de tota la seva investigació posterior. També altres, influïren fortament els Grimm, particularment el filòsof Johann Gottfried Herder amb les seves idees sobre la poesia tradicional. Tot i aquestes influencies van crear el seu treball d'acord amb els seus propis principis.
Entre 1812 i 1815 publiquen "Contes per la infància i la llar", dos volums dels quals gran part de les històries han estat recollides de narracions orals i formen una antologia de contes de fades, faules, farses rústiques i al•legories religioses. Contrastats amb la fantasia extravagant dels contes de fades poètics de l'escola romàntica, les històries de la seva col•lecció estaven dirigides a comunicar el sentiment, la imaginació i les creences de la gent a través dels segles o reproduir les paraules i maneres dels conta contes. El gran mèrit de Wilhelm Grimm es que donava als contes de fades una forma llegible sense canviar el seu caràcter folklòric.
Aquesta col•lecció es va vendre modestament a Alemanya, al principi només uns centenars d’exemplars l’any. Les primeres col•leccions no estaven dirigides a un públic infantil. Als Estats Units, la col•lecció de contes eren condemnats per mestres, pares de famílies i figures religioses per culpa del seu contingut cru i incivilitzat, ja que representaven la cultura medieval amb tots els seus perjudicis, cruesa i atrocitats.
En els seus inicis mai es van considerar escriptors per nens, sinó folkloristes patriòtics que refusaven utilitzar il•lustracions en els seus llibres i preferien les notes al peu de pàgina que ocupaven gairebé tant d’espai com els mateixos contes. Una vegada que els germans Grimm van descobrir el seu nou públic infantil es van dedicar a adaptar i suavitzar els seus contes.
"Contes per la infància i la llar", fou seguit per "Llegendes populars alemanyes" (1816–18), una col•lecció de llegendes històriques i locals d'Alemanya, el qual mai obtingué un ampli reconeixement popular, tot i que influencià tan la literatura com l'estudi de la narrativa tradicional.
El 1826, els germans publicaren una traducció de les “Llegendes de fades i tradicions del sud d’Irlanda” fent un prefaci a l'edició amb una llarga introducció sobre el seu propi saber sobre les fades.
Al 1828 Jacob escriu “Antiguitats del dret germànic” un estudi de les creences i practiques legislatives antigues que ampliava les seves investigacions de la cultura tradicional germànica i proveïa fonts materials sistemàtiques excloent les fonts actuals.
Al 1829 Wilhelm escriví “Llegenda heroica alemanya” una col•lecció de temes i noms de les llegendes heroiques, mencionades a la literatura i l'art des del segle V i fins al segle XV, juntament amb assajos sobre l'art de l’epopeia.
Al 1835 Jacob publica “Mitologia alemanya”. En ell traçà la fe i les supersticions precristianes de la població germana des de la poesia, els contes de fades i els elements folklòrics, contrastant les seves creences amb les de la mitologia clàssica i cristiana.
El 1840 acceptaren una invitació del rei de Prussia, Frederik Guillem IV, per anar a Berlin on passaren a ser membres de la Reial Acadèmia de les Ciències, i professors de la Universitat Humboldt. Allà començaren, el 1852, el que fou el seu projecte més ambiciós: el Deutsches Wörterbuch, un gran diccionari en 22 volums amb etimologies i exemples d'ús del lèxic alemany, que no fou acabat fins al 1960.
Diccionari que pretenia ser una guia pels usuaris, de la paraula parlada i escrita, així com també un referent per al treball escolar. En ell totes les paraules presents a la literatura de les tres centúries precedents, de Luter a Goethe, es mostraven amb les seves variants històriques, la seva etimologia i els seu desenvolupament semàntic. A més, el seu ús s’il•lustrava mitjançant expressions i proverbis.
La col•lecció de contes va ser ampliada al 1857 i es coneix popularment com “Contes de fades” dels germans Grimm.
Des del principi, els Grimm volien incloure material de més enllà de les seves pròpies fronteres, de les tradicions literàries d' Escandinàvia, Espanya, Holanda, Irlanda, Escocia, Anglaterra, Sèrbia i Findlàndia. Actualment, la col•lecció ha estat traduïda a més de 160 idiomes. Els contes i els personatges avui en dia són usats en el teatre, la òpera, les historietes, el cinema, la pintura, la publicitat i la moda
Avui en dia els contes disten molt dels originals publicats a principis del segle 19, han patit moltes adaptacions, traduccions i canvis destinats a suprimir-ne les parts censurables.
Jacob i Wihlem moren a Berlín el 20 de setembre del 1863 i el 16 de desembre del 1859 respectivament.
Alguns dels seus treballs més coneguts són “Hansel i Gretel”, “La Caputxeta Vermella” o “Joan sense por “ conte, de traducció pròpia, que llegirem tot seguit.
Els germans seguiren els passos paterns i estudiaren dret a la Universitat de Marburg amb la intenció d’entrar als serveis civils. Allà foren influïts per Clemens Brentano, qui despertà en ambdós l'amor per la poesia tradicional, i Friedrich Karl von Savigny, cofundador de la escola històrica de jurisprudència, que els ensenyà un mètode d'investigació històrica que fou la base real de tota la seva investigació posterior. També altres, influïren fortament els Grimm, particularment el filòsof Johann Gottfried Herder amb les seves idees sobre la poesia tradicional. Tot i aquestes influencies van crear el seu treball d'acord amb els seus propis principis.
Entre 1812 i 1815 publiquen "Contes per la infància i la llar", dos volums dels quals gran part de les històries han estat recollides de narracions orals i formen una antologia de contes de fades, faules, farses rústiques i al•legories religioses. Contrastats amb la fantasia extravagant dels contes de fades poètics de l'escola romàntica, les històries de la seva col•lecció estaven dirigides a comunicar el sentiment, la imaginació i les creences de la gent a través dels segles o reproduir les paraules i maneres dels conta contes. El gran mèrit de Wilhelm Grimm es que donava als contes de fades una forma llegible sense canviar el seu caràcter folklòric.
Aquesta col•lecció es va vendre modestament a Alemanya, al principi només uns centenars d’exemplars l’any. Les primeres col•leccions no estaven dirigides a un públic infantil. Als Estats Units, la col•lecció de contes eren condemnats per mestres, pares de famílies i figures religioses per culpa del seu contingut cru i incivilitzat, ja que representaven la cultura medieval amb tots els seus perjudicis, cruesa i atrocitats.
En els seus inicis mai es van considerar escriptors per nens, sinó folkloristes patriòtics que refusaven utilitzar il•lustracions en els seus llibres i preferien les notes al peu de pàgina que ocupaven gairebé tant d’espai com els mateixos contes. Una vegada que els germans Grimm van descobrir el seu nou públic infantil es van dedicar a adaptar i suavitzar els seus contes.
"Contes per la infància i la llar", fou seguit per "Llegendes populars alemanyes" (1816–18), una col•lecció de llegendes històriques i locals d'Alemanya, el qual mai obtingué un ampli reconeixement popular, tot i que influencià tan la literatura com l'estudi de la narrativa tradicional.
El 1826, els germans publicaren una traducció de les “Llegendes de fades i tradicions del sud d’Irlanda” fent un prefaci a l'edició amb una llarga introducció sobre el seu propi saber sobre les fades.
Al 1828 Jacob escriu “Antiguitats del dret germànic” un estudi de les creences i practiques legislatives antigues que ampliava les seves investigacions de la cultura tradicional germànica i proveïa fonts materials sistemàtiques excloent les fonts actuals.
Al 1829 Wilhelm escriví “Llegenda heroica alemanya” una col•lecció de temes i noms de les llegendes heroiques, mencionades a la literatura i l'art des del segle V i fins al segle XV, juntament amb assajos sobre l'art de l’epopeia.
Al 1835 Jacob publica “Mitologia alemanya”. En ell traçà la fe i les supersticions precristianes de la població germana des de la poesia, els contes de fades i els elements folklòrics, contrastant les seves creences amb les de la mitologia clàssica i cristiana.
El 1840 acceptaren una invitació del rei de Prussia, Frederik Guillem IV, per anar a Berlin on passaren a ser membres de la Reial Acadèmia de les Ciències, i professors de la Universitat Humboldt. Allà començaren, el 1852, el que fou el seu projecte més ambiciós: el Deutsches Wörterbuch, un gran diccionari en 22 volums amb etimologies i exemples d'ús del lèxic alemany, que no fou acabat fins al 1960.
Diccionari que pretenia ser una guia pels usuaris, de la paraula parlada i escrita, així com també un referent per al treball escolar. En ell totes les paraules presents a la literatura de les tres centúries precedents, de Luter a Goethe, es mostraven amb les seves variants històriques, la seva etimologia i els seu desenvolupament semàntic. A més, el seu ús s’il•lustrava mitjançant expressions i proverbis.
La col•lecció de contes va ser ampliada al 1857 i es coneix popularment com “Contes de fades” dels germans Grimm.
Des del principi, els Grimm volien incloure material de més enllà de les seves pròpies fronteres, de les tradicions literàries d' Escandinàvia, Espanya, Holanda, Irlanda, Escocia, Anglaterra, Sèrbia i Findlàndia. Actualment, la col•lecció ha estat traduïda a més de 160 idiomes. Els contes i els personatges avui en dia són usats en el teatre, la òpera, les historietes, el cinema, la pintura, la publicitat i la moda
Avui en dia els contes disten molt dels originals publicats a principis del segle 19, han patit moltes adaptacions, traduccions i canvis destinats a suprimir-ne les parts censurables.
Jacob i Wihlem moren a Berlín el 20 de setembre del 1863 i el 16 de desembre del 1859 respectivament.
Alguns dels seus treballs més coneguts són “Hansel i Gretel”, “La Caputxeta Vermella” o “Joan sense por “ conte, de traducció pròpia, que llegirem tot seguit.
Joan sense por
Hi havia una vegada un pare que tenia dos fills, el major dels dos era llest i prudent, i podia fer qualsevol cosa. Però el jove, que es deia Joan, no podia aprendre ni entendre res. Quan calia fer alguna cosa, era sempre el germà més gran el que havia de fer-ho, però si el seu pare l'enviava a algun lloc quan era tard o en meitat de la nit, i el camí el conduïa a través del cementiri o algun altre lloc ombrívol, contestava:
-Oh no pare!, no aniré, em fa por. – (...)
El Joan l’escoltava i pensava: -Aquesta ha de ser una habilitat que no comprenc. -
-Oh no pare!, no aniré, em fa por. – (...)
El Joan l’escoltava i pensava: -Aquesta ha de ser una habilitat que no comprenc. -
Va ocórrer que el pare li va dir un dia:
-Escolta'm amb atenció, t'estàs fent gran i fort, i has d'aprendre un ofici que et permeti guanyar-te el pa. -
-Bé pare, - va respondre el Joan - la veritat és que hi ha una cosa que vull aprendre: M'agradaria aprendre a tenir por. -
El pare va sospirar i li va respondre: - aviat aprendràs a tenir por, però no viuràs pas d'això. - (...) Aquí tens cinquanta monedes per a tu. Agafa-les i volta pel món sencer.
Així que a trenc d'alba, el noi es va posar les cinquanta monedes a la butxaca i es va allunyar pel camí principal dient-se contínuament: - Si pogués tenir por, si sabés el que és témer... -
Un home es va apropar i va escoltar el monòleg que mantenia el jove, i quan havien caminat una mica més lluny, on es veien els patíbuls, l'home li va dir: - Mira, allà hi ha l'arbre on set homes s'han casat amb la filla del soguer, i ara estan aprenent a volar. Asseu-te a prop de l'arbre i espera al capvespre, llavors aprendràs a tenir por. -
-Si això és tot el que cal fer, és fàcil. - va contestar el Joan
Llavors, se'n va anar al patíbul, es va asseure al costat i va esperar fins al capvespre. Com tenia fred va encendre un foc , però a mitjanit el vent bufava tan fort que malgrat el foc no podia escalfar-se. I com el vent feia xocar els penjats entre si i es balancejaven d'un costat per a l'altre, va pensar:
-"Si jo tremolo aquí al costat del foc, quant de fred han d'estar sofrint aquests que són a dalt".
Com li feien pena, va aixecar l'escala, va pujar i un a un els va anar desencadenant i baixant. Llavors va avivar el foc i els va disposar tots al voltant perquè s'escalfessin. Però van restar asseguts sense moure's i el foc va prendre les seves robes. Així que el noi els va dir:
-Aneu amb compte o us pujaré una altra vegada. -Els penjats no el van escoltar i van romandre en silenci deixant que les seves robes es cremessin.
-Això va fer que el jove s’enfadés, i va dir: - si no voleu anar amb compte, no puc ajudar-vos, no em cremaré amb vosaltres. - i va tornar a pujar-los tots al seu lloc. Després es va asseure al costat del foc i es va quedar adormit. Al matí següent l'home va venir i li va dir: - Bé, ara saps el que és tenir por. -
-No, - va contestar el noi -com vol que ho sàpiga si aquests tipus d'allà dalt no han obert la boca?
L'home, es va allunyar dient:- Mai m'havia trobat amb un jove així. -
El jove va continuar el seu camí i una vegada més va començar a remugar: - Si pogués tenir por... Un carreter que caminava a prop ho va escoltar i li va preguntar:
-què és això que estàs murmurant entre dents?. -.
-m'agradaria aprendre a tenir por, però ningú no pot ensenyar-me. – (...)
Llavors el carreter li va explicar que no lluny d'allà s'aixecava un castell encantat on qualsevol podria aprendre amb facilitat el que era tenir por si podia romandre allà durant tres nits. El rei havia promès que qualsevol que ho aconseguís tindria la mà de la seva filla que era la dona més bonica sobre la que havia brillat el Sol. D'altra banda en el castell hi havia un gran tresor guardat per malvats esperits. Aquest tresor seria alliberat i en farien ric qualsevol. Alguns homes ja ho han intentat, però encara cap no ha sortit.
Al matí següent el jove va anar a veure el rei i li va dir: - Si se'm permet, desitjaria passar tres nits al castell encantat. -
El rei el va observar i com el jove li agradava li va dir: - Pots demanar tres coses per portar-les amb tu al castell, però han de ser tres objectes inanimats. -
Llavors el noi va contestar: - Doncs vull un foc, un torn i una taula per tallar amb el ganivet. - EL rei va fer portar aquestes coses al castell durant el dia. Quan s'apropava la nit, el jove va anar al castell i va encendre un foc en una de les sales, va posar la taula i el ganivet al damunt i es va asseure al costat del torn. - Si pogués tenir por - deia - però tampoc no ho aprendré aquí. -
Cap a mitjanit, mentre estava atiant el foc, alguna cosa va cridar de sobte des d'una cantonada:
-Miau, miau. Tenim fred. -
-Ximples - va respondre ell - per què us queixeu? Si teniu fred veniu a asseure-us al costat del foc a escalfar-vos. -
-Escolta'm amb atenció, t'estàs fent gran i fort, i has d'aprendre un ofici que et permeti guanyar-te el pa. -
-Bé pare, - va respondre el Joan - la veritat és que hi ha una cosa que vull aprendre: M'agradaria aprendre a tenir por. -
El pare va sospirar i li va respondre: - aviat aprendràs a tenir por, però no viuràs pas d'això. - (...) Aquí tens cinquanta monedes per a tu. Agafa-les i volta pel món sencer.
Així que a trenc d'alba, el noi es va posar les cinquanta monedes a la butxaca i es va allunyar pel camí principal dient-se contínuament: - Si pogués tenir por, si sabés el que és témer... -
Un home es va apropar i va escoltar el monòleg que mantenia el jove, i quan havien caminat una mica més lluny, on es veien els patíbuls, l'home li va dir: - Mira, allà hi ha l'arbre on set homes s'han casat amb la filla del soguer, i ara estan aprenent a volar. Asseu-te a prop de l'arbre i espera al capvespre, llavors aprendràs a tenir por. -
-Si això és tot el que cal fer, és fàcil. - va contestar el Joan
Llavors, se'n va anar al patíbul, es va asseure al costat i va esperar fins al capvespre. Com tenia fred va encendre un foc , però a mitjanit el vent bufava tan fort que malgrat el foc no podia escalfar-se. I com el vent feia xocar els penjats entre si i es balancejaven d'un costat per a l'altre, va pensar:
-"Si jo tremolo aquí al costat del foc, quant de fred han d'estar sofrint aquests que són a dalt".
Com li feien pena, va aixecar l'escala, va pujar i un a un els va anar desencadenant i baixant. Llavors va avivar el foc i els va disposar tots al voltant perquè s'escalfessin. Però van restar asseguts sense moure's i el foc va prendre les seves robes. Així que el noi els va dir:
-Aneu amb compte o us pujaré una altra vegada. -Els penjats no el van escoltar i van romandre en silenci deixant que les seves robes es cremessin.
-Això va fer que el jove s’enfadés, i va dir: - si no voleu anar amb compte, no puc ajudar-vos, no em cremaré amb vosaltres. - i va tornar a pujar-los tots al seu lloc. Després es va asseure al costat del foc i es va quedar adormit. Al matí següent l'home va venir i li va dir: - Bé, ara saps el que és tenir por. -
-No, - va contestar el noi -com vol que ho sàpiga si aquests tipus d'allà dalt no han obert la boca?
L'home, es va allunyar dient:- Mai m'havia trobat amb un jove així. -
El jove va continuar el seu camí i una vegada més va començar a remugar: - Si pogués tenir por... Un carreter que caminava a prop ho va escoltar i li va preguntar:
-què és això que estàs murmurant entre dents?. -.
-m'agradaria aprendre a tenir por, però ningú no pot ensenyar-me. – (...)
Llavors el carreter li va explicar que no lluny d'allà s'aixecava un castell encantat on qualsevol podria aprendre amb facilitat el que era tenir por si podia romandre allà durant tres nits. El rei havia promès que qualsevol que ho aconseguís tindria la mà de la seva filla que era la dona més bonica sobre la que havia brillat el Sol. D'altra banda en el castell hi havia un gran tresor guardat per malvats esperits. Aquest tresor seria alliberat i en farien ric qualsevol. Alguns homes ja ho han intentat, però encara cap no ha sortit.
Al matí següent el jove va anar a veure el rei i li va dir: - Si se'm permet, desitjaria passar tres nits al castell encantat. -
El rei el va observar i com el jove li agradava li va dir: - Pots demanar tres coses per portar-les amb tu al castell, però han de ser tres objectes inanimats. -
Llavors el noi va contestar: - Doncs vull un foc, un torn i una taula per tallar amb el ganivet. - EL rei va fer portar aquestes coses al castell durant el dia. Quan s'apropava la nit, el jove va anar al castell i va encendre un foc en una de les sales, va posar la taula i el ganivet al damunt i es va asseure al costat del torn. - Si pogués tenir por - deia - però tampoc no ho aprendré aquí. -
Cap a mitjanit, mentre estava atiant el foc, alguna cosa va cridar de sobte des d'una cantonada:
-Miau, miau. Tenim fred. -
-Ximples - va respondre ell - per què us queixeu? Si teniu fred veniu a asseure-us al costat del foc a escalfar-vos. -
Quan va dir això dos enormes gats negres van sortir fent un grandiós salt i se'n van asseure cada un a un costat del jove. Els gats ho observaven amb mirada fera i salvatge. En poc, quan van entrar en calor, van dir: - Camarada, juguem a les cartes. -
-Per què no?. - va contestar el Joan - Però primer ensenyeu-me les vostres arpes. -Els gats van treure les grapes.
-¡Oh!- va exclamar el Joan - teniu les ungles molt llargues.- Espereu que us les tallo en un moment. -Llavors els va agafar pel clatell els va posar a la taula per tallar i els va lligar les potes ràpidament. (...)
Però quan va tornar a seure al costat del foc, de cada forat i cantonada van sortir gats i gossos negres amb cadenes candents, i van continuar sortint fins que no es va poder moure. Udolaven horriblement, van escampar el foc i van tractar d'apagar-lo. El jove els va observar tranquil•lament durant uns instants, però quan s'estaven passant de la ratlla, va agafar el ganivet i va cridar:
-Fora d'aquí bestioles. - i va començar a acoltellar-los. Quan van haver fugit, va tornar i va atiar les brases del foc per entrar en calor. Quan va acabar no podia mantenir els ulls oberts i li va entrar son. Va mirar al seu voltant i va veure un enorme llit en un racó.
-Just el que necessitava. - va dir , però quan anava a tancar els ulls el llit va començar a moure's per si mateix i el va portar per tot el castell.
-Això està molt bé, - va dir - però ves més ràpid.
Llavors el llit va rodar com si sis cavalls tiressin d’ell, a dalt i a baix, per llindars i escales. Però de sobte va girar sobre si mateix i va caure sobre el Joan com una muntanya. Llançant a l'aire edredons i coixins va sortir i va dir: - Avui en dia deixen conduir qualsevol. - Després es va ajeure al costat del seu foc i va dormir tota la nit.
Al matí següent el rei va anar a veure'l i quan el va trobar tirat al terra, va pensar que els esperits l'havien matat. Va dir: - Al cap i a la fi és una pena, un home tan ben plantat... -
El jove ho va escoltar, es va aixecar, i va dir: - No és per tant. -
El rei estava perplex, però molt feliç, i li va preguntar com li havia anat. - La veritat és que bastant bé. - va dir - Ja ha passat una nit, les altres dos seran del mateix estil. -
La segona nit va tornar al vell castell, es va asseure al costat del foc i una vegada més va començar la seva cançó: - Si pogués tenir por, si pogués tenir por... -
A mitjanit es va escoltar al voltant un gran enrenou que semblava com si el castell es vingués a baix. De sobte, tot va quedar en silenci i a l'estona amb un gran crit, mig home va caure per la xemeneia just davant d'ell.
-Hey, - va cridar el jove - falta la meitat. - Llavors l'enrenou va començar de nou, es van escoltar rugits i gemecs i l'altra meitat va caure també.
Més homes van caure per la xemeneia un darrere l’altre, van agafar nou cames humanes i dues calaveres i les van disposar per jugar a les bitlles. El jove també volia jugar:
-Escolteu-me, Puc jugar? –
-Si tens diners, sí. - van respondre ells. -
-Si que en tinc. - va respondre -
-Hurra!! - van dir els homes - ara ens divertirem. -
Va jugar amb ells i va perdre alguns diners, però quan van donar les dotze tot va desaparèixer de la seva vista. Va jeure i es va quedar adormit. Al matí següent el rei va anar a veure com estava:
-Com t'ha anat aquesta vegada?- el va preguntar.
-He estat jugant a les bitlles, - va respondre - i he perdut un parell de monedes.
-Llavors no has tingut por? - va preguntar el rei.
-Què?- va dir - Si me l'he passat formidablement. He fet de tot menys saber el que és tenir por. -La tercera nit es va asseure al seu banc i entristit va dir: - Si pogués tenir por...
Quan es va fer tard, sis homes molt alts van entrar duent un taüt. Li van dir al jove:
-Ja, ja, ja. És el meu cosí, que va morir fa uns dies. - i van picar amb els dits al taüt - Surt, cosí, surt. -
Van posar el taüt al terra, van obrir la tapa i es va veure un cadàver tombat al seu interior. El jove li va tocar la cara però era freda com el gel.
-Espera - va dir - t'escalfaré una mica- Es va apropar al foc, es va escalfar les mans i les va posar a la cara del difunt, però aquesta va continuar freda. El va treure del taüt, el va asseure al costat del foc i el va recolzar al seu pit fregant-li els braços perquè la sang circulés de nou. Com això tampoc no funcionava, va pensar: "Quan dues persones es fiquen al llit es donen calor mútuament". Així que se'l va emportar al llit, el va tapar i es va jeure al costat d'ell. A l'estona el cadàver va entrar en calor i va començar a moure's.
El Joan li va dir:- Veus cosí com t'he fet entrar en calor?. -
Tanmateix el cadàver es va aixecar i va dir: - T'estrangularé. -
-Com?, - va dir el jove Així m'ho agraeixes? Doncs te n'aniràs al teu taüt ara mateix. -
I el va agafar, el va ficar dins el taüt i va tancar la tapa. Llavors els sis homes van venir i es van emportar el taüt.
-No puc aprendre a tenir por. - va dir - Mai en la meva vida no aprendré. -
Un home més alt que els altres va entrar amb un aspecte terrible. Era vell i tenia una llarga barba blanca.
-Pobre diable,- va cridar el vell - aviat sabràs el que és tenir por, perquè moriràs.
-No tan de pressa- va respondre el Joan - que jo tindré alguna cosa a dir en això de què moriré. - -Aviat acabaré amb tu. - va dir el dimoni.
-Pren-te'l amb calma i no diguis fanfarroneries que sóc tan fort com tu o potser més. (...)
El Joan va agafar una barra de ferro i va colpejar el vell fins que va començar a plorar i demanar-li que parés, que si ho feia li donaria grans riqueses.
El jove va deixar anar la barra de ferro i el va deixar lliure. El vell el va conduir al soterrani i li va mostrar tres cofres plens d'or. (...) Entretant van donar les dotze i l'esperit va desaparèixer.
Al matí següent el rei va anar a veure'l i li va dir: - Ja has d'haver après el que és tenir por. -
-No- va contestar -vaig veure un mort i un home amb barba em va conduir fins el tresor, però ningú no m'ha dit el que és tenir por. -
-Llavors- va dir el rei - has salvat el castell i et casaràs amb la meva filla. -
-Tot això està molt bé, - va dir el jove - però continuo sense saber el que és tenir por.
Van agafar el tresor i es va celebrar el casament. Però per molt que estimés la seva esposa i per molt feliç que fos, sempre deia: - si pogués tenir por, si pogués tenir por... -
Això va acabar per enfadar la seva esposa: "Trobaré una cura, aprendrà a tenir por. "
Va anar al riu que travessava el jardí i va tornar amb un cub ple de granotes. A la nit, quan el jove rei estava adormit, la seva esposa li va treure els llençols i li va buidar a sobre, el cub ple d'aigua freda amb les granotes, i aquestes van començar a saltar sobre la panxa del Joan, que es va despertar i va cridar tot espantat:
-Ahh Ahh Quina por! .
Ara sí que el Joan sabia que era espantar-se.
-Per què no?. - va contestar el Joan - Però primer ensenyeu-me les vostres arpes. -Els gats van treure les grapes.
-¡Oh!- va exclamar el Joan - teniu les ungles molt llargues.- Espereu que us les tallo en un moment. -Llavors els va agafar pel clatell els va posar a la taula per tallar i els va lligar les potes ràpidament. (...)
Però quan va tornar a seure al costat del foc, de cada forat i cantonada van sortir gats i gossos negres amb cadenes candents, i van continuar sortint fins que no es va poder moure. Udolaven horriblement, van escampar el foc i van tractar d'apagar-lo. El jove els va observar tranquil•lament durant uns instants, però quan s'estaven passant de la ratlla, va agafar el ganivet i va cridar:
-Fora d'aquí bestioles. - i va començar a acoltellar-los. Quan van haver fugit, va tornar i va atiar les brases del foc per entrar en calor. Quan va acabar no podia mantenir els ulls oberts i li va entrar son. Va mirar al seu voltant i va veure un enorme llit en un racó.
-Just el que necessitava. - va dir , però quan anava a tancar els ulls el llit va començar a moure's per si mateix i el va portar per tot el castell.
-Això està molt bé, - va dir - però ves més ràpid.
Llavors el llit va rodar com si sis cavalls tiressin d’ell, a dalt i a baix, per llindars i escales. Però de sobte va girar sobre si mateix i va caure sobre el Joan com una muntanya. Llançant a l'aire edredons i coixins va sortir i va dir: - Avui en dia deixen conduir qualsevol. - Després es va ajeure al costat del seu foc i va dormir tota la nit.
Al matí següent el rei va anar a veure'l i quan el va trobar tirat al terra, va pensar que els esperits l'havien matat. Va dir: - Al cap i a la fi és una pena, un home tan ben plantat... -
El jove ho va escoltar, es va aixecar, i va dir: - No és per tant. -
El rei estava perplex, però molt feliç, i li va preguntar com li havia anat. - La veritat és que bastant bé. - va dir - Ja ha passat una nit, les altres dos seran del mateix estil. -
La segona nit va tornar al vell castell, es va asseure al costat del foc i una vegada més va començar la seva cançó: - Si pogués tenir por, si pogués tenir por... -
A mitjanit es va escoltar al voltant un gran enrenou que semblava com si el castell es vingués a baix. De sobte, tot va quedar en silenci i a l'estona amb un gran crit, mig home va caure per la xemeneia just davant d'ell.
-Hey, - va cridar el jove - falta la meitat. - Llavors l'enrenou va començar de nou, es van escoltar rugits i gemecs i l'altra meitat va caure també.
Més homes van caure per la xemeneia un darrere l’altre, van agafar nou cames humanes i dues calaveres i les van disposar per jugar a les bitlles. El jove també volia jugar:
-Escolteu-me, Puc jugar? –
-Si tens diners, sí. - van respondre ells. -
-Si que en tinc. - va respondre -
-Hurra!! - van dir els homes - ara ens divertirem. -
Va jugar amb ells i va perdre alguns diners, però quan van donar les dotze tot va desaparèixer de la seva vista. Va jeure i es va quedar adormit. Al matí següent el rei va anar a veure com estava:
-Com t'ha anat aquesta vegada?- el va preguntar.
-He estat jugant a les bitlles, - va respondre - i he perdut un parell de monedes.
-Llavors no has tingut por? - va preguntar el rei.
-Què?- va dir - Si me l'he passat formidablement. He fet de tot menys saber el que és tenir por. -La tercera nit es va asseure al seu banc i entristit va dir: - Si pogués tenir por...
Quan es va fer tard, sis homes molt alts van entrar duent un taüt. Li van dir al jove:
-Ja, ja, ja. És el meu cosí, que va morir fa uns dies. - i van picar amb els dits al taüt - Surt, cosí, surt. -
Van posar el taüt al terra, van obrir la tapa i es va veure un cadàver tombat al seu interior. El jove li va tocar la cara però era freda com el gel.
-Espera - va dir - t'escalfaré una mica- Es va apropar al foc, es va escalfar les mans i les va posar a la cara del difunt, però aquesta va continuar freda. El va treure del taüt, el va asseure al costat del foc i el va recolzar al seu pit fregant-li els braços perquè la sang circulés de nou. Com això tampoc no funcionava, va pensar: "Quan dues persones es fiquen al llit es donen calor mútuament". Així que se'l va emportar al llit, el va tapar i es va jeure al costat d'ell. A l'estona el cadàver va entrar en calor i va començar a moure's.
El Joan li va dir:- Veus cosí com t'he fet entrar en calor?. -
Tanmateix el cadàver es va aixecar i va dir: - T'estrangularé. -
-Com?, - va dir el jove Així m'ho agraeixes? Doncs te n'aniràs al teu taüt ara mateix. -
I el va agafar, el va ficar dins el taüt i va tancar la tapa. Llavors els sis homes van venir i es van emportar el taüt.
-No puc aprendre a tenir por. - va dir - Mai en la meva vida no aprendré. -
Un home més alt que els altres va entrar amb un aspecte terrible. Era vell i tenia una llarga barba blanca.
-Pobre diable,- va cridar el vell - aviat sabràs el que és tenir por, perquè moriràs.
-No tan de pressa- va respondre el Joan - que jo tindré alguna cosa a dir en això de què moriré. - -Aviat acabaré amb tu. - va dir el dimoni.
-Pren-te'l amb calma i no diguis fanfarroneries que sóc tan fort com tu o potser més. (...)
El Joan va agafar una barra de ferro i va colpejar el vell fins que va començar a plorar i demanar-li que parés, que si ho feia li donaria grans riqueses.
El jove va deixar anar la barra de ferro i el va deixar lliure. El vell el va conduir al soterrani i li va mostrar tres cofres plens d'or. (...) Entretant van donar les dotze i l'esperit va desaparèixer.
Al matí següent el rei va anar a veure'l i li va dir: - Ja has d'haver après el que és tenir por. -
-No- va contestar -vaig veure un mort i un home amb barba em va conduir fins el tresor, però ningú no m'ha dit el que és tenir por. -
-Llavors- va dir el rei - has salvat el castell i et casaràs amb la meva filla. -
-Tot això està molt bé, - va dir el jove - però continuo sense saber el que és tenir por.
Van agafar el tresor i es va celebrar el casament. Però per molt que estimés la seva esposa i per molt feliç que fos, sempre deia: - si pogués tenir por, si pogués tenir por... -
Això va acabar per enfadar la seva esposa: "Trobaré una cura, aprendrà a tenir por. "
Va anar al riu que travessava el jardí i va tornar amb un cub ple de granotes. A la nit, quan el jove rei estava adormit, la seva esposa li va treure els llençols i li va buidar a sobre, el cub ple d'aigua freda amb les granotes, i aquestes van començar a saltar sobre la panxa del Joan, que es va despertar i va cridar tot espantat:
-Ahh Ahh Quina por! .
Ara sí que el Joan sabia que era espantar-se.
Produció pròpia
Nit de Reis, de Gemma Folch
Tot començà un matí fred de gener. Els nens, innocentment, ja havien tirat a la bústia les cartes amb les joguines que els demanaven als reis mags amb una mà, mentre que amb l’altra acomiadaven el tió.
Pels carrers es respirava un bonic ambient nadalenc, amb l’enllumenat dels carrers, la gent passejant... Però sobretot es notava la flaire de les galetes acabades de coure de la pastissera del poble. Els més petits, feien cua per comprar un d’aquells anomenats pastissets per berenar en èpoques de Nadal; a la pastisseria de la senyora Helena.
La gent esperava amb candeletes la cavalcada de Ses Majestats, que es festejaria d’aquí poques hores.
Tot rutllava bé, fins que es va posar a ploure a bots i barrals, com si s’hagués fet expressament. Ningú no sabia què passava, perquè a les notícies s’anunciava un dia completament assolellat.
Quan es disposaven a marxar cap a les seves respectives cases, un patge baixà de la carrossa i anuncià als quatre vents:
- La nit de Reis es traslladarà al 6 de gener! –
Tothom se’n va anar ben estranyat cap a casa seva, pensant en l’endemà.
L’endemà, també va ploure i el dia següent també... Tothom estava preocupat, pensant en quin tipus de màgia o encanteri podia fer que plogués tants dies seguits.
Al cap d’uns quants dies, es va descobrir que un patge despistat havia activat la funció de “pluja permanent”.
Un matí, havent parat de ploure, com que s’havien acabat les vacances de Nadal i la gent tornava a treballar o a l’ escola, ningú ja no pensava ni en els Reis, ni en cap tipus de festa nadalenca, ni en regals.
Finalment, el mateix patge despistat va anunciar que aquell proper cap de setmana es celebraria la cavalcada i Ses Majestats podrien repartir regals per a tothom.
Pels carrers es respirava un bonic ambient nadalenc, amb l’enllumenat dels carrers, la gent passejant... Però sobretot es notava la flaire de les galetes acabades de coure de la pastissera del poble. Els més petits, feien cua per comprar un d’aquells anomenats pastissets per berenar en èpoques de Nadal; a la pastisseria de la senyora Helena.
La gent esperava amb candeletes la cavalcada de Ses Majestats, que es festejaria d’aquí poques hores.
Tot rutllava bé, fins que es va posar a ploure a bots i barrals, com si s’hagués fet expressament. Ningú no sabia què passava, perquè a les notícies s’anunciava un dia completament assolellat.
Quan es disposaven a marxar cap a les seves respectives cases, un patge baixà de la carrossa i anuncià als quatre vents:
- La nit de Reis es traslladarà al 6 de gener! –
Tothom se’n va anar ben estranyat cap a casa seva, pensant en l’endemà.
L’endemà, també va ploure i el dia següent també... Tothom estava preocupat, pensant en quin tipus de màgia o encanteri podia fer que plogués tants dies seguits.
Al cap d’uns quants dies, es va descobrir que un patge despistat havia activat la funció de “pluja permanent”.
Un matí, havent parat de ploure, com que s’havien acabat les vacances de Nadal i la gent tornava a treballar o a l’ escola, ningú ja no pensava ni en els Reis, ni en cap tipus de festa nadalenca, ni en regals.
Finalment, el mateix patge despistat va anunciar que aquell proper cap de setmana es celebraria la cavalcada i Ses Majestats podrien repartir regals per a tothom.
Poemes nadalencs, de Josep Lleixà
Paper blau pintat d’estels d’argent , el cel
Sacs de xarpellera enfarinats, les muntanyes,
trossos de romer i boix d’olor amarg , el bosc.
branquillons d’olivera plantats al pla, arbres,
papers d’alumini ajuntats , la bassa i el riu.
Tros de suro aspre, recargolat, la cova
l’àngel d’una sola ala penjat, l’Anunciata.
A la vora del foc canten pastors sense cames
i ballen corrandes, expressant el goig tan gran.
Ovelles amb potes de fil d’aram mengen herba de paper,
gallines i conills de fang, fan gambirols saltant i jugant.
La mula mira al bou, el bou a la mula.
La mula cluca un ull i riu, el bou dissimula.
Els estels de plata parpellegen
els peixos llueixen les escates brillants.
El vent de la muntanya mou els arbres,
i baixa l’olor del boix i del romer, fins la vall.
Un espectacle bucòlic, tendre.
La verge somriu dolça
Sant Josep preocupat,
i el nen que fa el nen?
menja figues en paella
que l’avia li ha portat .
“Venite adoremus Dominum”
Veniu adoreu al Senyor.
Haikus bessons, de Teresa Mingujón
Hemisferi Nord
Nadal amb fred i neu
Reis amb mocador.
Hemisferi Sud
Poca roba, sandàlies
I ventilador.
Ara Que ja és Nadal, de Sònia Ferrer
Jo vull aquest Nadal,
una mirada nova,
que em regali un somrís
i em faci sentir jove.
Jo vull per aquest any
sentir aquella glòria,
que em fa somiar en l'amor
allò que tot ho esborra.
Jo vull per aquest món
aquells tòpics de sempre
que el rei sigui la pau
i ja no hi hagin guerres.
Que bufi vent d'amor
que se'n vagin les penes.
Ara que ja és Nadal,
brindem per ser més tendres
.
Els dos arbres, de Maria Rosa Wennberg
I ventilador.
Ara Que ja és Nadal, de Sònia Ferrer
Jo vull aquest Nadal,
una mirada nova,
que em regali un somrís
i em faci sentir jove.
Jo vull per aquest any
sentir aquella glòria,
que em fa somiar en l'amor
allò que tot ho esborra.
Jo vull per aquest món
aquells tòpics de sempre
que el rei sigui la pau
i ja no hi hagin guerres.
Que bufi vent d'amor
que se'n vagin les penes.
Ara que ja és Nadal,
brindem per ser més tendres
.
Els dos arbres, de Maria Rosa Wennberg
La nit del vint-i-cinc de desembre en la qual va néixer el Nen Jesús, era molt freda. Malgrat el refugi de l’establia, i el baf del bou i de la mula, la família de Sant Josep es ressentia de les baixes temperatures, així és que el bon home va decidir de sortir a veure si feia un bon feix de llenya per encendre foc.
No va trigar a trobar dos arbres que dormien la letargia hivernal. Va tustar discretament el tronc del primer arbre, i molt polit li demanà de donar-li unes quantes rames per fer un foc i poder escalfar el seu fill que acabava de néixer. L’arbre es va enfadar molt. Trobava una gran impertinència i una falta d’educació que algú el despertés del seu son en una nit tan freda per demanar-li una mica de llenya. Què s’havia cregut aquell home!!
Sant Josep se n’anà tot encorregut i es dirigí cap al segon arbre al qual demanà llenya en els mateixos termes. Aquest arbre es compadí de l’home i de la seva família que passava fred i espolsant-se les branques es va desprendre d’un munt de rama i branquillons que Josep va cuitar a arreplegar.
Tanmateix el feix resultava petit i al sant baró no li va quedar més remei que recórrer a l’arbre malcarat, que s’havia tornat a adormir i pegant-lo fortament amb la seva vara florida, que no desemparava mai, li va dir: “Ara em daràs per força allò que no m’has volgut donar de bon grat!” I així va ser, perquè l’arbre sorrut, despertat de cop i volta, es regirà espantat i va deixar caure tantes branques, que Sant Josep en va poder fer un bon feix.
Aleshores el Sant els va dir: “Vull pagar els vostres serveis. No sóc dels que aprofiten les ocasions sense donar-ne cap compensació. Se m’ha concedit el do d’atorgar gràcies sobrenaturals, així és que a tu, arbre generós, et concedeixo la gràcia que cada any, quan arribi la nit del vint-i-cinc de desembre t’omplis de regals per a obsequiar tots els nens. I tu, arbre mal agradós, també donaràs regals als nens però els aniràs deixant anar quan et donin cops de bastó “
I tal com he explicat va ser. La gràcia concedida per Sant Josep es va acomplir i es va transmetre de generació en generació. Per això a tantes cases hi ha arbres de Nadal plens de regals.
I de l’arbre mal carat, què se n’ha fet? Quan els xiquets van veure que donant-li cops de bastó deixava anar confits i torrons, no van parar de bastonejar-lo fins al punt que en van fer trossos i més trossos. Troncs d’aquell vell arbre i dels seus fills i néts també n’hi ha a moltes cases. És el tió que fa la delícia de la nostra quitxalla. És el tió que ens recorda que cal ser generosos perquè qui no dóna de bon grat potser li caldrà donar a la força.
Entrades
