22/02/2010 Joan Salvat- Papasseit.

Joan Salvat- Papasseit va neixer a Barcelona el 16 de Maig de 1894. El seu pare va ser Joan Salvat i Solanas, fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica Espanyola que feia el trajecte Barcelona-Cadis. Va morir en un accident el 1901. La seva mare, Elvira Papasseit i Orovitx, va quedar sense mitjans econòmics per mantenir a Joan i a un altre germà seu més petit. El 1906, el futur autor va començar a treballar com a dependent en una drogueria. Més tard va intentar obrir-se camí com a escultor. El 1911, juntament amb altres amics, va formar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, de caràcter anarquista i pamfletari. A partir del 1914 es va introduir en els cercles independentistes més radicals. Aquest mateix any va començar a treballar en la redacció de la revista Els Miserables, d’orientació anarquista així com de bibliotecari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va donar inici per llavors a la sèrie d’articles que després recolliria en el volum Fum de fàbrica, i s’afilia a les Joventuts Socialistes.
El 1916 va ser condemnat a dos mesos i un dia de presó a causa d’un article seu, publicat a Els Miserables, titulat “Un poble, Portugal”. Després de sortir de la presó va començar a treballar com a encarregat de la secció de llibreria a les Galeries Laietanes. En aquells dies va rebre la influència de l’artista uruguaià Rafael Barradas, promotor del “vibracionismo” i va començar a interessar-se per la literatura d’avantguarda. El 1917 va donar inici a la publicació dels seus aforismes a la revista Un enemic del Poble, subtitulada Fulla de subversió espiritual. Gràcies al seu treball a la llibreria es va relacionar amb altres poetes catalans, com JV Foix, Josep Maria Junoy o Joaquim Folguera. Aquest mateix any va debutar com a crític d’art a la revista Vell i Nou. El seu primer poema Columna vertebral: Sageta de foc, es va publicar a finals de 1917. En ell ja estava clara la seva concepció de la poesia d’avantguarda com a instrument per atacar les convencions burgeses.
El 1918 va editar la revista Arc-Voltaic, d’un únic número, amb evidents influències del futurisme. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb Carme Eleuterio i Ferrer, després de sis anys de festeig, però poc després va caure malalt de tuberculosi. A partir de llavors va començar un interminable rosari d’estades en sanatoris i cases de salut, que només acabaria amb la seva mort. El 1919 va néixer la seva primera filla, Salomé. Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que recull poemes escrits des de 1917. Va començar la seva carrera com a editor amb l’empresa Llibreria Nacional Catalana a partir de 1920, any en que va fer un breu viatge a París. Va col•laborar en diverses publicacions, amb articles d’exaltació catalanista. El juliol d’aquell mateix any va redactar i va publicar el manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest futurista català. El seu ideari de llavors fou catalanista avantguardista, i ell mateix s’agradava de definir com a “poetavanguardistacatalà”. El 1921 va iniciar una nova revista, Proa, de la qual apareixerien només dos números. A l’abril d’aquest any es va publicar el seu segon llibre de poemes, L’irradiador del port i les gavines, amb textos escrits entre 1919 i 1921. A l’hivern va ser internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid), en aquest temps va escriure els poemes que formarien el seu tercer llibre, Les conspiracions, que apareixeria el 1922. En aquests poemes desenvolupa les seves idees independentistes més radicals, proposant per a Catalunya una solució semblant a la d’Irlanda, independent des de 1916.
La seva segona filla, Núria, que només viuria dos anys, va néixer el 1922. A finals d’aquell mateix any va publicar la seva quarta obra poètica, La gesta dels estels. El 1923 li va seguir el que la crítica considera el millor de tots els seus llibres, El poema de la rosa als llavis. L’any següent, el 7 d’agost de 1924, va sucumbir finalment a la seva malaltia. L’any 1925, de manera pòstuma, es va publicar el seu sisè llibre de poesia, Óssa menor.

Selecció de poemes de Joan Salvat Papasseit

Dóna’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Pantalons Llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.


Vibracions
El gra sangós de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
— El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als tarongers florits, la promesa-donzella:
una alosa destria la blancor
dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l’esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l’esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles s'hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se
i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc —molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
Bru mariner d'amor
de peu dret a la proa
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.

Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa:
a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa

com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja

pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Ordenant l’armari, de Vivian Segurana

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. Amb l’armari ja buit, primer el vaig fregar amb oli de fusta, amb un lleu de massatge de mans mimava cada estant i cada porta, per lluir-lo i donar-li capes de resistència al pes i als anys. Desprès el vaig perfumar amb essència d’espígol. Ara l’armari semblava més gran. Estava fresc i renovat per seguir suportant el pes de tanta càrrega. Vaig tancar les portes i com si es tanquessin els seus ulls, va romandre estona impregna’ns-en del perfum de lavanda. Llavors, vaig començar a fer selecció de roba.
De camises... ja no en faig servir sovint... i en tinc masses, millor retiro algunes. Obro de nou les portes de l’armari i les col•loco d’esquerra a dreta, només em quedo tres.
Segueixo ara amb els vestits. D’hivern només en tinc un, aquest el guardo. D’estiu en tinc de llargs i de curts, em quedo el que es lliga al coll i em desfaig d’aquells minis que ja no em poso. Els col•loco de dreta a esquerra, de llarg a curt.
Continuo amb els pantalons, usuals en la meva vestimenta, em quedo amb els texans, uns de pana, uns elegants, els pirates per l’estiu i em desfaig dels per si un dia ... ¿Per si un dia m’aprimo?, ¿per un dia especial?,¿Per si un dia ... que a vegades no arriba mai? I de mentre, ocupant lloc a l’armari? Millor deixo espai per si arriben uns de nous.
Les samarretes; les d’aquest any me les quedo totes, les vaig col•locant a l’estand i deixo enrere aquelles tan ajustades que em posava fa pocs anys. Les que ensenyen el melic encara hem sorprèn trobar-les aquí. Em quedo amb les més còmodes i no sumo més de 10. Començo amb els jerseis, com m’agraden els de coll alt que abriguen a l’hivern!, retiro un parell que ja estan massa vells i també un polar que només guardo perquè era d’una persona que en el seu moment va ser especial. Em desfaig de mocadors, cinturons, barrets i bufandes que semblen complements de carnestoltes. Em desfaig de tota la vestimenta que ja no necessito i ara l’armari es ple d’espai per omplir de roba nova.
Amb la feina ja feta i l’armari endreçat, em pregunto si no és la ment humana com un gran vestidor on s’acumulen records, problemes, mal de caps, rancúnies, desenganys, angoixes, decepcions, tristors...
Hi ha qui carrega tota la vida amb el pes de coses que van ser importants en el passat i que avui només ocupen un espai inútil en la ment, espai que es indispensable per recrear la vida.
Diu un antic proverbi xinès que “Per poder veure vi en una copa que es troba plena de te, primer es necessari abocar el te i llavors podràs servir i veure el vi”.
I dic jo, ara que em sobra lloc a l’armari, potser trobo qui el vulgui compartir amb mi.

L’armari dels records, de Josep Lleixà

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les prendes que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.

Regal enverinat, de Teresa Minguijón

El nostre primer pis en comú era antic, amb amples passadissos, grans habitacions, menjador lluminós i una cuina perfectament quadrada.
Ho havíem llogat sense mobles i gairebé així continuàvem. Un dia vam anar a fer un vermut i els dels bar ens van regalar una taula i quatre cadires de terrassa. Uns amics ens havien aconseguit un cendrer que semblava un tamboret, uns altres ens havien donat un llit atrotinat i nosaltres ens havíem comprat la rentadora.
Aquest era tot el mobiliari de casa. Havíem clavat a la paret uns quants claus on es gronxaven els penjadors amb la roba; els llibres campaven pel terra arrambats a la paret; les sabates s’amagaven a sota el llit; per tauletes de nit fèiem servir caixes de cervesa.
Ens calien tants mobles! Però teníem pocs diners i havíem d’escollir.
Jo proposava comprar un armari: la roba, tal i com la teníem, s’omplia de pols, les més íntimes penjaven ficades en bosses de compra a l’abast de la mirada de tothom.
Llargues converses van precedir a la nostra decisió. Per fi, va guanyar la meva proposta
El 23 de febrer de 1981, a la tarda, vàrem sortir de casa cap a una botiga de mobles. En entrar-hi, un dependent esquifit i seriós va venir cap a nosaltres i ens va demanar que l’acompanyéssim cap al fons, on tenien l’exposició d’armaris.
En filera passàvem entre llits, taules de menjador, calaixeres, llibreries, cadires. Era marejant la quantitat de mobles que hi havia.
Vàrem passar pel costat d’un sofà preciós. Era de cantonada, tenia cinc cossos independents molt adaptables; la roba, franjada en tons marrons, des del més fosc fins a un de claret. Aquest sofà estava dissenyat per a casa meva!
Em vaig aturar al seu davant i vaig cridar l’atenció del meu company.
- Guaita
- És un sofà. Hem vingut a buscar un armari.
Ell estava una mica enfurrunyat, perquè trobava que la roba ja estava bé penjada dels claus, que bona feina li havia costat clavar-ne tants!.
- Sí, home, però guaita’l. És perfecte pel nostre menjador.
El dependent, molt en el seu paper, es va apropar i va començar a cantar les meravelles del sofà. Disseny anatòmic, roba anti-taques,...
Jo cada vegada estava més convençuda de que el destí ens havia portat a aquella botiga en particular per comprar el sofà.
- Va, si us plau, mira-te’l bé. És perfecte!
- Em tornaràs boig. No deies que sense armari no es pot viure?
- És clar. Però d’armaris en trobarem sempre. Mentre que si ara no comprem aquest sofà, potser el vendran i ja no trobarem mai més un de tan maco.
El meu company es resistia. Jo tenia arguments que mai no fallaven amb ell, però no era qüestió de fer-los servir allí mateix, davant un dependent que no ens treia l’ull de sobre.
- Escolti. Que ens pot guardar aquest sofà? Ara anirem a parlar-ho tranquil•lament tots dos i tornem en dues hores. D’acord?
Cap problema per part del dependent.
Vàrem sortir de la botiga i començarem a passejar. Carícia aquí, paraula tendra allà, vaig utilitzar tota la meva capacitat de seducció i una mica més tard el meu company ja estava d’acord en comprar el sofà.
Vàrem tornar a la tenda. El dependent estava pàl•lid, nerviós, gairebé histèric.
- Hola. Ja tornem a ser aquí. Venim a buscar el sofà.
- Però que no ho saben? Que no han sentit res? Ha hagut un cop d’estat!
Tejero i companyia havien entrat al Congrés dels Diputats!
Ni armari ni sofà; algú ens havia fet un regal enverinat.



Miscel•lània:
Efemerides del 22 al 28 de Febrer
22/2/1908: S’estrena "Senyora ama ", de Jacinto Benavente
22/2/1788: neix Arthur Schopenhauer, filòsof alemany
22/2/1903: neix César González Ruano, escriptor i periodista espanyol.
22/2/1939: mor Antonio Machado, poeta espanyol
22/2/1942: mor Stefan Zweig, escriptor austríac
22/2/1985: mor Salvador Espriu, poeta català.
23/2/1455: Gutenberg imprimeix el seu primer llibre, "La Bíblia"
23/2/1775: S’estrena "El barber de Sevilla", de Beaumarchais
23/2/1926: neix Fernando Vizcaíno Casas, escriptor i advocat espanyol
23/2/1945: mor Alexei Tolstoi, novel.lista rus
24/2/1909: S’estrena "La esfinge", de Miguel de Unamuno
24/2/1463: neix Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià
24/2/1837:neix Rosalía de Castro, poetessa galega
25/2/1707: neix Carlo Goldoni, comediògraf italià
25/2/1983: mor Tennessee Williams, dramaturg nord-americà
26/2/1848: Es publica "El manifest comunista", de Marx i Engels
26/2/1802: neix Victor Hugo, escriptor francès
27/2/1905: Maxim Gorki és exiliat a Riga
27/2/1902: neix John Steinbeck, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1962
27/2/1912: neix Lawrence Durrell, escriptor britànic a qui Ona-literaria va dedicar el programa del 17 de Novembre del any passat.
27/2/1941: mor James Joyce, escriptor irlandès
27/2/2001: mor José García Nieto, poeta i narrador espanyol
28/2/1893: neix Josep Vicenç Foix i Mas poeta català
28/2/1906: neix Agustín de Foxá, poeta i dramaturg espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letter de Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc demà dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

Joan Salvat-Papasseit

100222 ONA LITERARIA by onaliteraria

15/02/2010 Ariwara no Narihira

100215 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Ariwara Narihira va néixer l’any 825 i morí el 880, va ser un poeta japonès, príncep del primer període Heian, que comprèn des del 794 fins el 1185 i que es refereix al període de la historia japonesa en que el Confucianisme y altres influencies arribaren al seu punt màxim. El període Heian es considera també el cim de la cort imperial japonesa i és destacat pel seu art, en especial la poesia y la literatura.
Ariwara va ser un poeta de l’estil waka, gènere de poesia japonesa tradicionalment mancat de qualssevol classe de rima (inclòs accidental, ja que eren considerades un error en el poema), o inclòs de versicles. En lloc d’ells el waka té la unitat i les frases (tanmateix, les unitats o el paràgrafs usualment són canviats per versicles quan la poesia es traduïda o transliterada a llenguatges occidentals).
Narihira va ser considerat un dels més grans poetes de la primera antologia imperial i un dels sis inclosos en l’Antologia de poemes Kokin Wakashū , abreviat Kokinshū i que va ser la primera de les vint-i-una col•leccions de poesia japonesa compilades per petició imperial.
Aquesta obra de poesia va ser la més influent del seu temps, dictant la forma i el format de la poesia japonesa fins finals del segle XIX. Va ser també la primera antologia que es dividí en poemes de les estacions i de l’amor. La primacia dels poemes de les estacions començà amb el Kokinshū i continua avui en dia amb la tradició del Haiku.
Als voltants de l’any 980 es publiquen “Los Cuentos de Ise” obra d’Ariwara Narihira que va prologar Jorge Luis Borges a l’edició d’Hispamérica i que narra llegendàries proeses d’amors cortesans.
“Los cuentos de Ise” són 209 poemes tanka, de cinc versos, que en total sumen 31 síl•labes, distribuïdes de la següent manera: 5, 7, 5, 7, 7. Ocasionalment estan agrupats de a dos o tres i separats per textos breus en prosa. Relaten en total 125 anècdotes utilitzant un estil elegant, però en un llenguatge encara primitiu. Els temes són l’amor, l’absència del ser estimat, el desengany i la alegria del retrobament.
Ise es un poble.I Narihira, segons expressa Borges, "es un hedonista en un mundo inocente y pagano, no perturbado aún por el Tao y por la recta observación del óctuple camino del Buddha".

Cuentos de Ise

Una vez, las relaciones entre dos amantes habían quedado rotas por una causa fútil. La mujer, que no había olvidado a su amante, le envió esto:
Aunque detesto
a este hombre, como no puedo
olvidarlo,
lo odio, y al mismo tiempo
lo amo.
Entonces el hombre dijo:
"Puesto que es así..."
Y respondió:
Sin que nos encontremos,
de nuestros sentimientos el intercambio
no se detendrá, como no se detiene el agua de una corriente
dividida por una isla en un río.
Así habló él, y sin embargo por la noche fue a verla a su casa. Después de hablar del pasado y del porvenir, él dijo:
Si de mil [largas] noches otoñales
pudiera yo hacer
una sola noche
y durmiera [junto a ti] ocho mil noches como ésa
no llegaría a saciarme.
Ella respondió:
Si de mil noches de otoño
se hiciera
una sola noche
cosas a decir quedaran
cuando ya el gallo cantara.
Con pasión más ardiente que en el pasado, él continuó frecuentándola.

Una vez, un hombre que se sentía enfermo tuvo la impresión de que estaba a punto de morir. Compuso este poema:
Que al final
haya un camino que es obligado a seguir
ya lo había oído decir,
pero lo que no pensaba era
que para hoy o mañana fuera.

Una vez , una mujer, al contemplar los objetos que un hombre frívolo le había dejado como recuerdo, compuso este poema:
Lo que él llama recuerdos
son ahora enemigos [para mí].
Sin duda
habría, sin ellos,
momentos en que olvidaría.

Había una vez un hombre. Como detestaba a una persona, que a su vez lo detestaba, compuso este poema:
Aun cuando ella pudiera
apilar uno encima del otro
diez veces diez huevos,
¿cómo amaría yo
A quien no me ama?
A ese poema la mujer respondió:
El rocío mañanero
al evaporarse puede algunas gotas dejar.
pero ¿quién podría confiar
en una relación con vos?
Nuevamente, el hombre le escribió:
Aun si el viento que sopla
no ha dispersado todas las flores de cerezo
del año pasado,
difícil resulta confiar
en vuestro corazón.
La mujer respondió a su vez:
Más vano que escribir cifras
sobre el agua que corre
es amar a una persona
que por vos no siente amor.
El hombre escribió nuevamente:
Ni el agua que fluye
ni el tiempo que pasa
ni las flores dispersadas
comprenden la palabra
¡Espera!

Una vez, un hombre frecuentaba secretamente a una mujer. Recibió de ella este mensaje: “Esta noche me habéis aparecido en sueños”. Entonces [él respondió]:
Mi espíritu debe ser
el que ha ido [hacia vos]
por causa de gran amor.
Si se os aparece una vez más en la noche
con un encantamiento, retenedlo con vos.

Una vez, un hombre envío [estos versos] a una mujer cruel:
Que suspiro por vos
no lo he de repetir más.
Sabed empero que si de vuestra ropa interior
los cordones se os desatan
por aquella razón será.
Ella respondió:
Aunque un signo se vea en el soltarse
de los cordones de debajo,
no es eso así [en mi caso].
No hay motivo para recurrir
a esta
suposición.

Un emperador fue a Sumiyoshi. Allí compuso este poema:
Incluso desde que yo los vi
ha pasado mucho tiempo,
mas estos bellos pinos
de la ribera de Sumiyoshi
¿cuántas generaciones han visto?
Un gran dios, apareciéndosele, dijo [estos versos]:
¿No sabes acaso
que estamos ligados
estrechamente?
Desde viejas edades
comencé a protegeros.

Una vez, un hombre fue a la casa de Ki no Aritsune, pero éste había salido a dar un paseo. Como se hacía tarde, [el hombre se retiró] y le envío este poema:
Gracias a vos
he comprendido [el ardiente deseo de la espera].
En el mundo
esto es llamado
amor.
[Àritsune] respondió:
Como lo ignoraba,
a todos
pregunté
¿qué es, pues,
eso que llaman amor?

En otros tiempos, [un hombre] mantenía relaciones amorosas con una mujer, pese a que sabía que era una libertina. Pero esto, ciertamente, no le disgustaba. Aunque la visitaba a menudo, sentía grandes inquietudes [acerca de su fidelidad]. Sin embargo, tenía por imposible dejar de frecuentarla. Como no podía en absoluto abstenerse de verla, cuando por algún impedimento, por sólo dos o tres días, debía dejar de visitarla, le enviaba un poema como éste:
Las huellas que al partir
dejé, no deben todavía
haberse borrado.
¿Quién pues frecuentaría
hoy ese camino?
Así, en esos versos manifestaba él sus dudas.

Había una vez un hombre. ¿Qué ocurrió? Dejó de ir a ver a su mujer. Más tarde ella tuvo otro hombre. Sin embargo, como ella tenía un hijo [de su primer esposo], éste le enviaba de tiempo en tiempo noticias suyas, aunque no fueran particularmente íntimas. Como esa mujer pintaba, el hombre le envió un objeto para que lo decorara. So pretexto de que había llegado su actual esposo, la mujer dejó pasar uno o dos días sin devolver [el objeto]. Sintiendo una gran amargura, el hombre le escribió: “Aunque tengas razones para no haberme enviado aún lo que te pedí, te odio por eso”. Como burla, escribió el siguiente poema y se lo envío:
¿Las noches de otoño
olvidar hacen
los días primaverales?
¿Mil veces mejor es la bruma de otoño
que la neblina de primavera?
Ése era su poema. La mujer respondió:
¿Mil otoños
compararse pueden
Con una primavera?
Tal las rojas hojas del arce,
las flores de cerezo se dispersan.

Una vez, un hombre había invitado, para despedirse, a un [amigo] que partía de viaje. El hombre esperó, pero como su amigo no llegaba, compuso este poema:
Ahora es cuando sé
qué triste es languidecer.
[Luego] sin mayor falta
haré bien en visitar
las casas donde me esperan.

Una vez, un hombre que había partido hacia el Este compuso durante el viaje estos versos que envió a sus amigos:
No me olvidéis
aunque haya partido tan lejos
como las nubes.
Cuando en el cielo la luna acabe
su recorrido, nos encontraremos.

Había una vez un hombre. Como se aburría en la capital, partió hacia las provincias del Este. Cuando llegó a la playa fronteriza de Ise y Owari, vio levantarse las blancas olas y [compuso estos versos]:
Cada vez más
los lugares que dejé
yo añoro.
¡Cuánto os envidio
olas que retornáis!

Una vez un hombre fue a la provincia de Mutsu sin un objeto definido. Una dama de allí se prendó ardientemente del hombre de la capital, que encontraba de una rara belleza. Ella le escribió:
Más valiera
para morir en amor total
fuera yo
un gusano de seda
aun para tan corta vida [como la suya].
Era un poema de provinciana. De cualquier manera, él sintió piedad, fue a su casa y allí durmió. Cuando, tarde en la noche, partió, la mujer:
Cuando el día despunte
en el canal he de hundir
este infame gallo
cuyo temprano canto
a mi amante hizo partir.
Pero el hombre dijo de debía volver a la capital [y agregó]:
Si en Kurihara
el pino de Anewa
una persona fuera:
“A la capital, como recuerdo,
ven conmigo”, le diría:
Entonces, la mujer se sintió feliz y se dijo: “Parece que realmente me ama”.

Un hombre, que no había dado noticias suyas desde hacía tiempo, llegó para ver los cerezos en flor. La dueña de casa:
De ser inconstantes,
tienen fama
las flores de cerezo.
[Sin embargo] aguardaron
a quien poco se deja ver durante el año.
El hombre respondió:
Si hoy no hubiera venido,
como nieve mañana
estarían caídas.
Y aunque no se derriten
¿quién cual flores las miraría?

PRODUCCIO PRÒPIA

Júlia, de Josep Lleixà, Teresa Minguijón i Vivian Segurana

Des de que la conec sempre m’ha agrada’t. Rossa, ulls blaus, mirada trista, somriure tímid. Té uns quants anys més que jo - pocs – però una figura d’una noia de vint anys.
Té parella. La meva timidesa i la seva situació personal han estat el motiu de que l’hagi mirat sempre com quelcom inaccessible però molt, molt desitjat. Tot i que freqüentem llocs i amics comuns, les converses amb ella sempre havien estat curtes, les salutacions breus però cordials, fins que un dia, traient forces de no sé on, vaig dir-li – Perdona l’atreviment, però et veig trista, capficada - .
Tens raó va contestar, últimament les coses no em van tal com voldria, cada bugada perdo un llençol.
I ara - vaig dir posant cara de sorpresa -, una dona com tu, atractiva, amb parella.....
Sí, sí, tot el que tu vulguis, va dir, però no sempre les coses són com aparenten ser.
Això va bé, vaig pensar tot excitat pel avenços aconseguits. De moment donava peu per continuar la conversa pel camí que a mi m’interessava transitar, el dels sentiments, dels afectes, de l’estimació, de la passió o de la seva carència.
Tot té solució en aquesta vida, menys la salut. - Vaig dir amb cara de comprensió .I vaig afegir, quasi preguntant -, que són problemes econòmics? Perdona, si no vols no contestis, sentimentals?
No va contestar amb paraules, ho va fer posant cara d’assentiment, de tristor.
De cop em va vindre al cap una idea descabellada i li vaig dir: Jo tiro les cartes, les cartes del Tarot, saps? Ho faig únicament als amics, i la veritat les cartes mostren el camí a seguir, quan nosaltres sols no podem esbrinar-lo degut a la confusió mental que tenim.! Quina barra que tens vaig pensar! I per sorpresa meva, em va dir bocabadada,
de veritat que això funciona? faries això per mi? –
I tant que ho faria. Varem quedar pel dia següent a la tarda a casa meva.
En quin embolic m’havia posat. Les úniques cartes que havia tingut a les mans eren les de jugar a la botifarra. Però de cop es va encendre una bombeta mig fosa dins del meu cervell i em va recordar que en una fira de medecines alternatives, esoterisme etc, havia comprat un joc de cartes del Tarot de Marsella. Vaig respirar alleugerat. Quines coses s’han de fer per apropar-se a la persona que voldries tenir sempre al teu costat.
A la tarda següent vaig preparar l’escenari: poca llum a la saleta, unes quantes espelmes que donaven una sensació de caliu, una música suau que ajudava a fer més acollidor l’ambient..., I ella va arribar.
Una salutació cordial i a la vegada tímida. Li vaig fer un petó a la galta i varem seure un enfront de l‘altre a la taula preparada a l‘efecte.
El meus ulls mirant el mall de cartes, els d’ella, fixos al tapet que cobria la taula d’on no gosava aixecar-los. Que estaria pensant?.
Li vaig donar el mall de cartes i li vaig dir: - baralla -. Així ho va fer, - talla - i me les va tornar. El meu cor estava disparat, les mans em tremolaven. Seria capaç de fer que la representació fos convincent? Quan un està enamorat treu forces ocultes que l’ajuden en moments complicats com aquell.
-He de dir-te que el sistema que utilitzo per fer les tirades de cartes potser et resulti estrany, diferent als emprats normalment.
La veritat mai me les havien tirat, així que per mi és nou – va contestar-.
Vaig agafar la primera carta resultant del tall i va sortir la número XI.
La Força – vaig dir – ens diu com ets tu en situacions normals, una dona forta, capaç de lluitar contra les adversitats – Allò començava bé – vaig pensar-.
La segona va ser la VII , el Carro.
Aquesta carta explica la teva situació actual en l’aspecte sentimental. Dos cavalls, dos forces oposades que tiren del carro – la parella – però que lluiten entre si, sense posar-se d’acord. Per una banda la por a ser infidel, per l’altra els pensaments de desig que et turmenten pensant en un altre home.
Va moure el cap assentint.
Havia agafat bon camí, ara feien falta bones cartes que em portessin a la drecera.
La tercera a sortir va ser la número XVI . La Torre. – A veure si era capaç de portar l’aigua cap el meu molí.
La Torre, com veus, – vaig dir - ens assenyala destrucció, una cosa sòlida que s’ha d’enderrocar, això es el que aconsella, destruir per construir de nou.
Ella no aixecava el cap però el movia com dient: estàs encertant tot.
La quarta carta va ser la VI. Els enamorats. La sort em seguia acompanyant.
Aquesta carta es positiva, senyala el teu futur i ens diu que a curt termini tindràs un encontre sentimental amb la persona que tu estimes.
Per primera vegada va aixecar el cap i va somriure tímidament.
La cinquena a sortir va ser la XVIIII. El Sol. Ja estava arriscant massa, ja era difícil seguir tenint la sort de cara durant tant de temps.
Vaig fer una interpretació completament interessada – com les altres – i vaig gosar dir-li:
El Sol es sinònim de força, de vitalitat, d’energia. Vol dir-te que la persona que a tu t’agrada i per la que has de lluitar, es mes jove que tu.
A mi em tremolaven les mans, estava completament embriagat, la mirava i ella no va aixecar els ulls.
Aquell joc era molt arriscat. Una petita relliscada i tots els avenços podien anar-se’n a orris. Vaig decidir agafar l’ultima carta. Va sortir la I . El Mag.
Em vaig sentir feliç, em vaig tranquil•litzar, doncs aquella carta donava peu a fer una bona predicció.
El Mag vol dir que, tu com ell, teniu a les vostres mans la resolució de tots els problemes. Tens tots els elements necessaris per conquerir el que
desitges, es tracta de saber-los combinar d’una forma adient. Tu saps el
que vols, saps a qui estimes i saps que ell te està esperant. Ara ja depèn de tu i això no es màgia. Sigues valenta.
Ara si va aixecar el cap. Els seus ulls tenien una brillantor especial; mirant-los fit a fit traspuaven una determinació, una força que mai jo havia vist.
Vaig dir-li: jo crec que d’aquestes coses hauríem de seguir parlant, però d’una forma assossegada , sense cartes al davant. Que et sembla, acceptes la invitació.
Si, va dir amb veu forta i segura. Demà a la tarda tornaré.
Ni es sentia ja l’ascensor i jo continuava allà, palplantat al replà. Incrèdul, vaig entrar a casa. Encara la veia asseguda mentre dels seus llavis sortia aquella promesa de felicitat: “Demà a la tarda tornaré”.
Amb els dits repassava la cadira, la taula, el got, les cartes, el pom de la porta. Tot allò que qualsevol part del seu cos hagués pogut tocar. Ensumava l’aire buscant restes del seu perfum.
Demà a la tarda tornarà! Que fas?, espavila. Tens 24 hores per organitzar una recepció que no pugui oblidar, per preparar un pla que només li deixi una sortida digne: Tu!
Aquest pensament, esfereïdor i seductor alhora, em va posar en marxa.
Entrarà a casa i...quina llum, quina música?. Vaig anar cap a la lleixa on tenia els CD. Vaig fer una primera tria, que vaig separar per tornar-hi més tard. Respecte a la llum no calia patir: una de les meves dèries és col•leccionar llums de tota mena. Primer la rebria amb claror i lluminositat, però no seria el llum del sostre, si no el del sofà, del qual puc regular la intensitat, perquè no fos molt descarat abaixar-la quan convingués. Potser hauria de buscar un altre per posar al costat de la taula, per evitar zones fosques des d’un començament. En vaig triar un i el vaig col•locar al lloc adient.
Bé. Ja està a casa. Som al sofà. Ara...Alguna cosa per menjar i beure!
Vaig anar a la cuina. Faré servir els mateixos gots que he tret avui. Tot ha de semblar natural, com si ho hagués improvisat. Per menjar...puc preparar pastes i fruits secs. Segons com, trauré unes o altres. N’he de comprar de les dues coses. Anotat.
Xerrarem, xerrarem i...llençols!. Això sí, nous de trinca. Vaig cap a l’habitació i reviso els prestatges de l’armari. Sort en tinc de les meves amigues! Aquest any, pel meu aniversari, m’han regalat un joc ben maco. Us estimo! Demà serà una bona ocasió per estrenar- lo. I també estrenaré les tovalloles. D’aquestes n’he de comprar. Anotat.
Ara he de pensar tranquil•lament en la manera de portar la conversa cap allà on vull que hi vagi. És la part més difícil i, a més, no depèn només de mi.
Tantes emocions! Soparé i després, ja més reposat, revisaré el pla. Això sí, la nota de la compra ben a prop del plat, per si he d’anotar alguna cosa nova.

Que tard s’ha fet, vaig corrents a fer el sopar. Com se m’ha acut dir-li que demà a la tarda tornaré, que sóc boja? Estic casada. Per què m’amoïno? Segurament pensarà que vull que em torni a tirar les cartes. M’aixecaré d’hora i aniré a la perruqueria, li diré a la Cèlia que hem pentini molt natural, no vull que sembli que m’he arreglat per ell. Però, què estic dient? Estic casada.
-Nena, d’on vens tant tard?
De ca la senyora Maria, no es troba gaire bé i he anat a fer-li companyia..
No imaginava que sabés tirar les cartes, a mi no m’ha interessat mai el Tarot però quan m’ho va proposar vaig veure la llum, per fi una estona a soles amb ell. Encara que fa temps que ens coneixem no ens hem dit mai res més enllà que una cordial salutació o algun comentari sobre alguns dels actes culturals als que assistim i on coincidim. Sempre m’ha semblat un home interessant, amb seny, una mica misteriós i irresistiblement atractiu. Em moriria de vergonya si sabés les vegades que he somniat desperta amb ell, però només a estones és clar, el meu home és molt bon home i m’estima molt.
-Nena, que li queda molt al sopar?
Fa tant de temps que les coses entre nosaltres no van com jo voldria i a vegades em sento tan sola. Tindran raó les cartes? L’encontre sentimental serà el de demà? Depèn de mi? Sabrà que em refereixo a ell? Quina bajanada, ni tan sols s’haurà fixat en mi, una dona més gran. I el meu home és tant bon home i m’estima tant. Potser que el truqui i li digui que no m’esperi demà. -Demà a la tarda et ve de gust que anem al cinema?
-No ho sé, ara estic cansat per pensar.
Em sap greu de pensar en un altre home, però fa tant de temps que ens hem distanciat... Potser és només una crisi matrimonial, potser tot tornarà a la normalitat, potser... potser em perdo aquest moment esperant el passat. Necessito un senyal.
Sona el telèfon. -Que el pots agafar? Estic fent el sopar. Qui deu trucar tant tard?
-Nena, era el Pere, demà a la tarda aniré a jugar al dominó al Casal, no m’esperis per sopar, arribaré tard.
-Molt bé amor, jo tornaré a ca la senyora María a fer-li companyia, com està tant malalta, potser jo també torni tard.

Miscel•lània
Efemèrides: en tal dia com avui, 15/02:
-1564 : Neix Galileo Galilei, astrònom, filòsof, matemàtic i físic florentí.
-1811: Neix Domingo Faustino Sarmiento, polític, pedagog, escriptor, periodista, estadista i militar argenti. Autor d’obres com “Facundo o Civilización y barbarie”
-1566: Mor Louise Labé, poetessa francesa, coneguda amb el sobrenom de “la bella cordelera”. Autora de “Débate entre la Locura y el Amor”, tres “Elegías” y veinticuatro “Sonetos”.
-1905: Mor Lewis Wallace, escriptor nord-americà conegut per la seva novel•la “Ben-Hur: A tale of the Christ”.
-1907: Mor Giosuè Carducci, poeta italià, premi Nobel el 1906.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El capità Pàmfil, de Alexandre Dumas. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de febrer dia 25, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de febrer llegim The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de febrer, dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la I edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

09/02/2010 W. W. Jacobs

100209 ONA LITERARIA by onaliteraria
100209 ONA LITERARIA by onaliteraria
William Wymark Jacobs, escriptor britànic, novel•lista, humorista i contista, més conegut com a W.W. Jacobs, va néixer el 8 de setembre de 1863 a Londres, on va morir l’1 de setembre de 1943. Membre d’una família nombrosa i pobre, era fill primogènit de William Jacobs, que treballava com a gerent al moll de Londres.
Tant William com els seus germans van passar moltes hores als molls observant les anades i tornades dels vapors i dels treballadors. El contacte amb el món dels mariners va ser la font d’inspiració de la majoria dels seus relats.
Al 1879 comença a treballar com a funcionari. A partir del 1885 publica regularment dibuixos en revistes satíriques i el seu primer relat, Excés de càrrega, veu la llum al 1896 i va tenir una gran acceptació.
Al 1899, any en que la revista satírica Strand li garanteix la publicació regular dels seus relats, deixa la feina per viure exclusivament de la literatura. L’any següent, és a dir, al 1900, es casa amb una sufragista.
Gairebé tota la seva producció literària és anterior a la Primera Guerra Mundial, doncs durant ella pràcticament va deixar d’escriure i en acabar es va dedicar principalment a adaptar els seus contes al teatre. La seva primera adaptació va ser El fantasma de Ferry Bundler, estrenada a Londres el 1899.
La major part de la seva obra pertany al gènere humorístic. La inspiració la pren dels homes de mar que va conèixer a la feina del seu pare.
Són aquests mariners de vaixells de mida mitjana, segons paraules del propi autor.
El següent llibre va ser la novel•la El Seguici del capità, publicada al 1897, seguida per un altre llibre de contes Eriçons de mar, al 1898, que va consolidar la seva fama com a escriptor.
Entre les seves altres obres es poden destacar Tots els capitans, publicada al 1905, Nusos mariners de 1909 i Rondes nocturnes, publicada al 1914.
En total va escriure 19 volums de contes, dels quals la gran majoria tracten d’aventures de mariners amb final sorprenent.
Els contes mariners de Jacobs es caracteritzen per l’habilitat en l’elaboració de situacions còmiques i la capacitat per reproduir amb gran fidelitat la manera tosca de parlar de les classes socials més baixes,
fet que senyalen amb admiració molts altres escriptors, com Henry James, Chesterton i Wodehouse, que ho menciona fins i tot en la seva biografia.
Una part menor de la seva obra la constitueixen els relats de terror. Irònicament, un d’aquests relats és la seva obra més famosa i la que ha mantingut viu el seu nom en la història de la literatura.
Parlem de “La pota del mono”, inclòs en el llibre de contes La dama de la barca, publicat al 1902, relat molt admirat entre els escriptors.
Per exemple, Jorge Luis Borges, Silvina Ocampo i Adolfo Bioy Casares el van incloure en la seva Antologia de la literatura fantástica i va ser una de les fonts d’inspiració de Stephen King per a la seva novel•la Cementiri d’animals.
La fama d’aquest conte macabre transcendeix l’àmbit propi de la literatura, ja que d’ell s’han fet versions teatrals, curts cinematogràfics i, fins i tot, l’especial de Halloween de la tercera temporada de la famosa sèrie de dibuixos Els Simpsons es titula igual que el conte, al que té clarament com a font d’inspiració.
Més proper a nosaltres, el relat va ser adaptat en el capítol titulat “La garra”, protagonitzat per Manuel Galiana, en la famosa sèrie televisiva “Historias para no dormir”.
“La pota del mono” s’inscriu en la tradició contista dels objectes miraculosos. La pota d’aquest relat té el poder de concedir tres desitjos,
encara que la seva obtenció resulta molt cara
Precisament avui llegirem una adaptació d’aquest relat que he fet per aquest programa.

La pota del mono

La nit era freda i humida, les finestres estaven tancades i el foc cremava vivament. Pare i fill jugaven als escacs. El primer tenia idees personals sobre el joc i posava el rei en tan desesperats i inútils perills que provocava el comentari de la seva senyora que teixia plàcidament al costat de la xemeneia.
-Escolteu el vent
Va dir el senyor White, que havia comès un error fatal i tractava de que el seu fill no ho advertís.
-Ja sento el vent. El teu fill t’ha fet escac.
-No crec que vingui aquesta nit
-Mate.
-Això és la part negativa de viure tan lluny
Va vociferar el senyor White amb imprevista i sobtada violència
-De tots els barris marginals, aquest és el pitjor. El camí és un pantà. No sé què pensa la gent. Com que hi ha només dues cases llogades, no els importa.
-No t’emprenyis, estimat. Guanyaràs la propera vegada.
El senyor White va alçar la vista i va sorprendre una mirada de complicitat entre mare i fill. Les paraules van morir en els seus llavis i va dissimular un gest d'enuig. Es van sentir uns cops a la porta.
-Ja està aquí.
Es va aixecar amb precipitada hospitalitat i va obrir. Després van entrar. El foraster era un home fornit, amb els ulls sortints i la cara rogenca.
-El sergent major Morris.
El va presentar el senyor White. El sergent els va donar la mà, va acceptar la cadira que li van oferir i va observar amb satisfacció com l'amo de la casa portava whisky i uns gots i posava una petita cassola de coure sobre el foc. Al tercer got, li brillaven els ulls i va començar a parlar. La família mirava amb interès aquest foraster que parlava de guerres, d'epidèmies i de pobles estranys.
-Fa vint anys. Quan es va anar era tot just un noi. Guaiteu-lo ara.
-No sembla haver-li anat tant malament.
-M 'agradaria anar a l'Índia. Només per donar-hi un cop d’ull. TERESA.- El sergent va moure el cap negativament. Va deixar el got i, sospirant lleument, va tornar a sacsejar el cap.
-M 'agradaria veure els vells temples i els faquirs i els malabaristes. ¿Què va ser, Morris, allò que vostè explicava l’altra dia, d'una pota de mico o alguna cosa per l'estil?
El soldat va contestar precipitadament que era una història que no valia la pena sentir.
-Una pota de mico? .
-Morris, si no li ve de gust repetir-ho, ja ho explicaré jo. És una història d’aquelles de màgia.
Mare i fill el van mirar amb avidesa. Distretament, el foraster va portar la copa buida als llavis: va tornar a deixar-la. L'amo de la casa la va omplir.
-A primera vista, és una poteta momificada que no té res de particular.
I el sergent la va treure de la butxaca. La senyora va retrocedir, amb una ganyota. El fill va prendre la pota de mico i la va examinar atentament. La va donar a la mare.
-I què té d'extraordinari?
-Un vell faquir li va atorgar poders màgics Volia demostrar que el destí governa la vida dels homes i que ningú no es pot oposar impunement. Li va donar aquest poder: Tres homes poden demanar-li tres desitjos.
Va parlar tant seriosament que mare i fill van sentir que les seves rialles desentonaven.
-El sergent ja ha demanat les seves tres coses. I els seus desitjos es van complir.
-Encara es poden demanar més desitjos?
El sergent va explicar que només un altre home els havia demanat. Era el que li havia donat la poteta de mico, quan va morir. Ho va explicar amb tanta gravetat que es va produir un silenci.
-Si ja va obtenir els seus tres desitjos, ja no li serveix el talismà. Com és que encara el té?
El sergent va sacsejar el cap.
-M’ha explicat que no el vol vendre perquè ja ha causat prou desgracies.
De cop, el sergent va prendre la pota de mico, la va agitar entre el polze i l'índex i la va tirar al foc. White la va recollir i se la va ficar a la butxaca.
-Si no la vol, ens la quedem nosaltres..
- Com es fa?
-Cal tenir-la a la mà dreta i demanar els desitjos en veu alta.
El sergent va insistir en la perillositat de la màgia de la pota. La senyora White es va aixecar per començar a parar taula.
-Si de veritat és màgica, No et sembla que podrien demanar per a mi un altre parell de mans?
El senyor White va treure de la butxaca el talismà. Els tres van riure en veure l'expressió d'alarma del sergent.
-No pateixi. Serem molt raonables.
El senyor White va guardar a la butxaca la pota de mico. Va convidar a Morris a seure a taula. Durant el sopar el talismà va ser, en certa manera, oblidat. Interessats, van escoltar nous relats de la vida del sergent a l'Índia.
-Si en la història de la pota de mico hi ha tanta veritat com en les altres que explica, no aconseguirem gran cosa.
Va dir el senyor White quan el foraster va sortir de la casa i es va allunyar amb pressa, per arribar a l’últim tren. Va treure de la butxaca el talismà i el va examinar amb perplexitat.
-No se m'acut res per demanar. Em sembla que tinc tot el que desitjo.
-Si pagues la hipoteca de la casa series feliç, no és cert? N’hi haurà prou amb dues-centes lliures.
El senyor White va somriure avergonyit de la seva pròpia credulitat i va aixecar el talismà. Mare i fill es van mirar amb un somriure còmplice. El fill es va apropar al piano on va fer uns acords greus.
-Vull dues-centes lliures.
Un gran estrèpit del piano va contestar les seves paraules. El senyor White va fer un crit. La seva dona i el seu fill van córrer cap a ell.
-S’ha mogut. S’ha recargolat en la meva mà com un escurçó.
Mirant amb desgrat l'objecte, el va deixar caure.
-Però jo no veig els diners. I crec que mai no els veuré.
I mentre parlava es va ajupir, va recollir el talismà i el va posar sobre la taula.
-Imaginacions, estimat.
-No importa. No ha estat res. Però m’ha donat un ensurt.
Van seure al costat del foc i els dos homes van acabar de fumar les seves pipes. El vent era més fort que mai. El senyor White es va sobresaltar quan va colpejar una porta en els pisos alts. Un silenci inusitat i depriment els envoltà fins que es van aixecar per anar a dormir.
L'endemà, mentre prenien l’esmorzar en la claredat del sol hivernal, van riure dels seus temors. En l’habitació hi havia un ambient de tranquil•litat que faltava la nit anterior i la pota de mico, arrugada i bruta, tirada sobre l'aparador, no semblava terrible.
-Quina idea, la nostra, escoltar aquestes tonteries! Com es pot creure en talismans en aquesta època? Per altra banda, si aconsegueixis les dues-centes lliures, quin mal podrien fer-te?
-Segons el sergent, les coses passaven amb tanta naturalitat que semblaven coincidències.
El fill es va aixecar de la taula i va marxar cap a la feina. La mare el va acompanyar fins la sortida i tots dos reien de la credulitat del marit.
No obstant això, quan el carter va trucar a la porta va anar a obrir-la i, quan va veure que només portava el compte del sastre, es va sentir decebuda.
-Aquests militars sempre amb les seves històries.
-Però, malgrat tot, la pota es va moure en la meva mà. Puc jurar-ho.
-T’ho has imaginat.
-Afirmo que es va moure. Jo no estava suggestionat.
Acabat l’esmorzar, tots dos es van dedicar a les seves coses. De cop, la dona es quedà palplantada davant de la finestra
-Què passa?
La seva dona no li va contestar. Observava els misteriosos moviments d'un home que rondava la casa i no es decidia a entrar. Va notar que anava ben vestit. Va pensar en les dues-centes lliures. Per fi l’home es va decidir a trucar. Precipitadament, la senyora White es va treure el davantal i el va amagar sota el coixí de la cadira. El va fer passar. L’home semblava incòmode, la mirava furtivament
-Perdoni el desordre, encara no he tingut temps d’endreçar la casa.
La senyora va esperar cortesament que digués el motiu de la visita; el desconegut va estar una estona en silenci. I per fi va dir que venia de l’empresa on treballava el seu fill
-Què passa? Què passa? Li ha passat alguna cosa a Herbert?
El seu marit es va interposar.
-Espera, estimada. No t’avancis als esdeveniments. Suposo que vostè no porta males notícies, senyor.
I ho va mirar patèticament.
-¿Està ferit?
L'home va assentir. Va dir que estava molt malament ferit, però que ja no patia.
-Gràcies a Déu, Gràcies a Déu.
Bruscament va comprendre el sentit sinistre de les paraules de l’home i va veure la confirmació dels seus temors a la seva cara. Va retenir la respiració, va mirar el seu marit, que semblava trigar a comprendre, i li va prendre la mà tremolosa. Hi va haver un llarg silenci.
-Ho han agafat les màquines?
El senyor va confirmar amb el cap
-Ho han agafat les màquines.
Repeteix el senyor White, atordit. Va seure, mirant fixament per la finestra, va prendre la mà de la seva dona i la va estrènyer amb la seva.
-Era l'únic que ens quedava.
El visitant es va aclarir la gola i amb veu neutra va declarar que la fàbrica no tenia cap responsabilitat en l’accident, però que en agraïment als serveis prestats els entregaven una quantitat. I va allargar un sobre cap a ells. El senyor White va deixar anar la mà de la seva dona i, aixecant-se, va mirar amb terror al visitant. Els seus llavis secs van pronunciar la paraula:
-Quant?
La resposta del visitant, dues-centes lliures, va ressonar com un tro a la casa. Sense sentir el crit de la seva dona, el senyor White va somriure lleument, va estendre els braços, com un cec, i es va desplomar, desmaiat.
Al cementiri nou marit i muller van donar sepultura al seu fill. Tot va passar tant ràpidament que al principi gairebé no ho van entendre. Poques vegades parlaven, perquè no tenien res a dir, els seus dies eren interminables fins al cansament. Una setmana després, el senyor White, despertant bruscament durant la nit, va estirar la mà i es va trobar sol. L’habitació estava a les fosques, va sentir prop de la finestra un plor contingut. Es va incorporar al llit per escoltar.
-Torna a dormir. Agafaràs fred.
-El meu fill té més fred.
Els sanglots es van esvair a les orelles del senyor White. El llit estava tebi i els seus ulls pesats de son. Un espaordit crit de la seva dona el va tornar a despertar.
-La pota de mico, la pota de mico.
Deia tot cridant. El senyor White es va incorporar alarmat.
-On? On és? Què passa?
Ella es va acostar:
-La vull. No l'has destruït?
-Està a la sala, sobre la lleixa. Per què la vols?
Plorant i rient es va inclinar per besar-lo, i li va dir histèricament:
-Només ara he pensat ... Per què no n’he pensat abans? Per què tu no vas pensar-hi?
-Pensar en què? .
-En els altres dos desitjos. Només n'hem demanat un.
-¿No en va ser prou?
-No. Li demanarem un altre més. Busca-la i demana que el nostre fill torni a la vida.
L'home va seure al llit, tremolant.
-Déu meu, estàs boja.
-Cerca-la i demana-li. ¡El meu fill, el meu fill!
-L'home va encendre la vela.
-Torna a dormir. No saps el que estàs dient.
-El nostre primer desig es va complir. Per què no hem de demanar el segon?
-Va ser una coincidència.
-Cerca-la i demana el desig
-Fa deu dies que és mort. I a més, estava tan desfet que només el vaig poder reconèixer pel vestit. Si ja llavors era horrible...
-Torna-me'l. Creus que puc tenir por del nen que he criat?
El senyor White va baixar en la foscor, va entrar a la sala i es va acostar a la lleixa. El talismà estava al seu lloc. Va tenir por que el desig encara no formulat portés el seu fill fet trossos. Quan va tornar al dormitori, amb el maligne objecte a la mà, fins i tot la cara de la seva dona li va semblar canviada. Estava blanca i tenia alguna cosa sobrenatural. Ell va tornar a tenir por.
-Demana-ho!
-És absurd i pervers.
-Demana-ho.
L'home va aixecar la mà:
-Vull que el meu fill torni a la vida.
El talismà va caure a terra. El senyor White el mirava amb terror. Després, tremolant, es va deixar caure en una cadira mentre la dona es va acostar a la finestra i va aixecar la cortina. La vela s'havia consumit, fins gairebé apagar-se. Projectava a les parets i el sostre ombres vacil•lants. Amb un inexplicable alleujament davant el fracàs del talismà, l'home va tornar al llit; un minut després, la dona, apàtica i silenciosa, es va anar a dormir al seu costat. Aleshores va ressonar un cop furtiu, gairebé imperceptible, a la porta d'entrada. Va romandre immòbil, sense respirar, fins que es va repetir el cop. Es va sentir un tercer cop.
-Què és això?
-Un ratolí. Un ratolí.
La dona es va incorporar. Un fort cop va retrunyir a tota la casa.
-És el meu fill! És el meu fill!
La senyora White va córrer cap a la porta, però el seu marit la va aturar.
-Què fas?
-És el meu fill, Deixa'm; he d'obrir la porta.
-Per amor de Déu, no el deixis entrar.
-Tens por del teu propi fill? Deixa'm. Ja vaig, Herbert, ja vaig.
Van sonar dos cops més. La dona es va lliurar i va fugir de l’habitació. L'home la va seguir i la cridava, mentre baixava l'escala. Amb el neguit va perdre el talismà. Va sentir el soroll de la tanca de sota, va sentir el forrellat, i després, la veu de la dona, anhelant:
-La tanca de dalt. No puc obrir-la..
Però el marit, agenollat, cercava la pota de mico.
-Si pogués trobar-la abans que no entrés ...
Els cops van tornar a ressonar per tota la casa. El senyor White va sentir el soroll de la tanca en obrir-se. En el mateix instant va trobar la pota de mico i, frenèticament, va balbucejar el tercer i últim desig. Els cops van cessar de sobte, encara que els ecos ressonaven encara a la casa. Va sentir obrir la porta. Un vent gelat va entrar per l'escala i un llarg i desconsolat crit de la seva dona li va donar valor per córrer cap a ella. El camí estava desert i tranquil.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

La primera vegada, de Vivian Segurana

Començant a recordar... recordo el primer cop que em vaig enamorar, aquell tremolar quan el veia, aquella calentor sufocant i aquella dislèxia a les paraules. Aquell primer petó, tant efímer i tant etern... També recordo el primer cop que em van decebre, quina amargura davant aquest nou primer sentiment. Ningú desitja mai una segona decepció.
Recordo el primer cop que vaig començar a treballar, la vergonya que sentia. Semblava que la meva veu perdés volum per moments, ho estaria fent bé? ¡quines ganes de sortir corrents!
No recordo quan vaig començar a caminar, però de segur va ser emocionant.
Recordo el primer cop que vaig marxar de casa per anar a treballar fora durant uns mesos, quin neguit a l’estomac, quins plors a casa la mare, ¡quantes noves experiències m’esperaven!
Hi ha primeres vegades que no es repeteixen i es queden en úniques i hi ha algunes que iteren en el temps, com conèixer una persona interessant, és una d’aquelles primeres vegades en que en la repetició, no es perd tot el misteri, doncs des de la primera fins les vingudes, totes les vegades són emocionants. I hi ha primeres vegades de les que sovint no gaudim, passen sense més i quan volem recordar no sabem com va ser...
Avui és per primera vegada 9 de febrer del 2010, avui no es tornarà a repetir. (Us proposo una cosa, us proposo que aquesta nit quan aneu a dormir, penseu en el dia d’avui, potser us ha passat alguna cosa per primera vegada. Tanqueu els ulls i quedeu-vos amb lo millor del dia. Potser el que us ha passat es tornarà a repetir, però potser ha sigut una d’aquelles experiències úniques en la vida, la primera i única vegada en un 9 de febrer de l’any 2010. Gaudiu. )

La primera aspiració, de Teresa Minguijón

Quan jo tenia 14 anys feia cinquè de batxillerat (a la meva època, el batxillerat durava sis anys; després venia COU i la Universitat). La meva millor amiga, companya d’estudis, en tenia 18; havia estat molt malalta de petita i portava quatre anys de retard.
De catorze a divuit anys hi ha una eternitat. Jo encara no acabava de deixar de ser una nena i ella ja començava a ser una dona.
Malgrat aquesta diferència d’edat ens havíem fet molt amigues, tant que cada tarda ens buscàvem per anar a classe i, en sortir, anàvem a casa meva on ella s’estava fins l’hora de sopar.
Un dia em va fer una proposta. Ja que el vespre el passàvem a casa meva, per què no anava jo a la seva al migdia, havent dinat, i compartia amb ella i els seus pares una estoneta fins l’hora d’anar a classe?
Vaig demanar permís als meus pares i fet! Dinava i, corrents, me’n anava a casa seva. Hi arribava just a l’hora del cafè. Era tot un ritual. Sortien del menjador, anaven cap a la sala i allà es prenia cadascú el seu cafè acompanyat d’una cigarreta.
A casa meva estava terminantment prohibit fumar i jo no ho havia fet mai.
La primera setmana, la segona, moltes setmanes jo vaig prendre el cafè, mirant embadalida com fumaven i xerraven.
Quan a la nit en ficava al llit somniava que jo també fumava, amb estil i gràcia innates, i participava de la seva conversa amb comentaris plens de maduresa i saviesa, mentre el fum giravoltava i m’embolicava en una aura d’adulta.
Va arribar el meu aniversari: ja tenia quinze anys. En sentia protagonista d’una transformació miraculosa: el dia anterior, catorze anys, jo era una nena. Però ara, quinze anys! Havia crescut!. Això ja no era cap broma!
Al dia següent, quan va arribar l’hora del cafè, la meva amiga em va oferir tabac. Jo la vaig mirar sorpresa; ella també sap que ja no sóc una nena, vaig pensar. Després vaig mirar el tabac i no vaig veure una cigarreta, sinó una porta que s’obria al món dels adults. Sense dubtar-ho en vaig prendre un. Només una pipada vaig poder donar-li. Els ulls em van començar a coure, el cap anava i venia sense saber parar, el rostre se’n va encendre. Me’l van treure de la mà i reien.
I així un dia i un altre. Cada vegada feia una pipada més. Fins que vaig aconseguir fumar una cigarreta complerta sense sentir-me morir. Quina satisfacció!
Quan ja feia dies que fumava una cigarreta sencera, que el meu cos havia aprés ha assimilar, vaig decidir donar un pas endavant. Varem sortir de casa de la meva amiga cap al col•legi i, mentre caminàvem, en vaig fumar la segona cigarreta.
Els marejos, l’angoixa, els suors dels primers dies no eren res comparat amb el defalliment que sentia. Varem arribar a classe i jo em moria. El professor de ciències naturals ens explicava la reproducció dels mamífers i jo, asseguda, no podia controlar el desgavell dels meu cos: em posava blanca, vermella, groguenca; tremolava, tenia fred, suava...
El professor era amic dels meus pares. Se’m va apropar i, dolçament, em va enviar a casa. La meva amiga em va acompanyar.
Arrossegant-me pels carrers, la Mercè em deia que ella em deixaria a casa tot dient que no sabia que em passava. No volia carregar amb la culpa de la malifeta.
La meva mare ens va rebre amb un somriure de complicitat. Va enviar la Mercè de tornada al col•legi i, agafada de la mà, em va portar cap a la meva habitació.
Em ficava al llit i em tapava dolçament amb les flassades mentre em deia: “M’ha trucat en Robert. Filla meva, com pot ser que t’hagis marejat en sentir el que explicava? Aquestes són coses naturals. Dorm, vida meva, dorm i quan estiguis millor en parlarem”
Mai no el vaig explicar la veritat.

MISCEL.LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 9 al 15 de febrer:
09/02/1978: ingressa en la Real Académia Española Carmen Conde, la primera dona que accedeix a aquesta institució.
10/02/1837: mor l’escriptor rus Pushkin
10/02/1635: es funda l’Academie Française.
10/02/1949: s’estrena “La mort d’un viatjant” de Arthur Miller.
10/02/1898: neix Bertholt Brecht, escriptor, dramaturg i compositor alemany.
11/02/1650: mort Descartes, filòsof i matemàtic francès.
12/02/1940: neix Robert Saladrigas, escriptor català.
12/02/1949: neix Joaquin Sabina, poeta i cantautor.
12/02/1984: va morir Julio Cortázar, escriptor argentí.
13/02/1837: mor Mariano José de Larra, escriptor espanyol
13/02/1974: Alexander Soljenitsyn es expulsat de la URSS
13/02/1903: neix Georges Simenon, escriptor belga
14/02/1928: neix Juan García Hortelano, novel•lista espanyol
14/02/1975: mor Wodhouse, escriptor humorístic britànic.
15/02/1961: s’estrena El tintero, de Carlos Múñiz
15/02/1811: neix Domingo Sarmiento, escriptor i polític argentí.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El capità Pàmfil, de Alexandre Dumas. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de febrer dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de febrer llegim The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de febrer, dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-X Premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-XXX Premi de poesia senyoriu d’Ausiàs March. Dotat amb 3.000€ i edició. Fins el 15 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol

02/02/2010 SAN JUAN DE LA CRUZ

100202 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

El veritable nom de San Joan de la Creu era Joan de Yepes i va néixer el 24 juny de 1542 a Fontiveros, petit poble pertanyent a Castella i Lleò, Va morir el seu pare quan Joan tenia sis anys; als nou anys, es va traslladar amb la seva mare al poble de Medina del Campo, on als 17 anys, ingressa en un col•legi de jesuïtes per estudiar humanitats.
L’any 1563 pren els hàbits de l’ordre religiosa Carmelita, adoptant el nou nom de fra Joan de sant Maties; l’any següent es trasllada a Salamanca per cursar estudis de teologia en la seva cèlebre universitat.
L’any 1567 és ordenat sacerdot, i adopta el nou i definitiu nom de Joan de la Creu. La seva il•lustre paisana d’Àvila, Teresa de Jesús, va fer gran amistat amb ell i el va integrar en el moviment de la reforma carmelita que ella havia iniciat, ja que, descontenta amb la «relaxació» de les normes que el 1432 havien estat mitigades per Eugeni IV, va decidir reformar l'ordre per tornar a l'austeritat, la pobresa i la cloenda que considerava l'autèntic esperit carmelità. Va demanar consell a Francesc de Borja i Pere d'Alcàntara que van aprovar el seu esperit i la seva doctrina.
El 1568 Joan de la Creu va fundar el primer convent de Carmelites Descalços, els quals practicaven a ultrança la contemplació i l’austeritat. Uns anys després, el 1577, els seus intents reformistes de les ordres monàstiques, el van portar a patir 9 mesos de dura presó en un convent de Toledo, acusat d’apòstata.
Del seu captiveri en aquella presó-convent de Toledo, neix la composició de la seva obra mestra: “´Cantico espiritual”. En altres poesies es pot arribar a entreveure en un llenguatge subliminal, el relat que fa de la seva astuta i sorprenent fugida en la matinada del 15 d’agost de 1578, estant la fortalesa sobre un perillós penya-segat sobre el Tajo profund que cenyeix a Toledo.
Per fugir de la presó conventual toledana, va comptar amb les influències que va exercir la seva paisana Teresa de Jesús, davant la duquessa d’Alba. Amb la seva fugida va donar en refugiar-se en un convent de Jaén i va continuar amb la reforma carmelitana, fundant diversos convents per Andalusia.
En aquesta regió va arribar a ser nomenat Vicari Provincial de l’ordre de Carmelites Descalços, però el bon Joan va seguir amb la seva obstinació de la reforma, que el va portar a enfrontaments amb la jerarquia religiosa i a patir nova presó al convent de la Peñuela, a plena Sierra Morena, on va culminar l’escriptura de les seves principals obres literàries.
Quan per fi és excarcerat i es disposa a complir amb el trasllat que se li imposa a Amèrica, el 14 de desembre de 1591, mor a l’edat de 49 anys. 135 anys després, és elevat a la categoria de sant, per l’església catòlica. L’obra poètica de sant Joan de la Creu està inspirada en un profund sentiment religiós.
A dir d’alguns dels seus biògrafs, la seva poesia en general té un estil similar al bíblic “Càntic dels Càntics”; atribuït a Salomó. El nostre poeta era un gran coneixedor de la Bíblia i de la filosofia aristotèlica i platònica; també la seva obra ens porta aromes de “les Èglogues” del poeta toledà Garcilaso de la Vega, molt impregnades d’un cultisme italianitzant.
L’estil poètic que imprimeix al seu cèlebre “Càntic”, (que alguns anomenen “Càntico espiritual”) , té un gran ritme i musicalitat, compost a base de lires-estrofa ideada per Garcilaso en les que barreja i alterna versos heptasíl•labs i hendecasíl•labs.
Tota l’obra de sant Joan de la Creu està impregnada d’un gran misticisme simbolista; també traspua un típic estil de la poesia bucòlica i pastoral. Hi ha qui afirma que la seva obra poètica està carregada d’una xifrada sensualitat i fins i tot de cert erotisme. Són semblants apreciacions a les que alguns estudiosos creuen endevinar en els textos bíblics ja esmentats.
Les seves obres en vers, a més del Càntic ja esmentat i descrit, són: “Noche oscura “, “Llama de amor viva”, i un conjunt de poemes menors entre els quals destaca “El pastorcico”.

Noche Oscura

En una noche oscura,
con ansias en amores inflamada,
(¡oh dichosa ventura!)
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.
A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
(¡oh dichosa ventura!)
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.
En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.
Aquésta me guïaba
más cierta que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.
¡Oh noche que me guiaste!,
¡oh noche amable más que el alborada!,
¡oh noche que juntaste
amado con amada,
amada en el amado transformada!
En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba,
allí quedó dormido,
y yo le regalaba,
y el ventalle de cedros aire daba.
El aire de la almena,
cuando yo sus cabellos esparcía,
con su mano serena
en mi cuello hería,
y todos mis sentidos suspendía.
Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el amado,
cesó todo, y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

La senda al monte de la Perfección.

Para venir a gustarlo todo
no quieras gustar algo en nada
Para venir a saberlo todo
no quieras saber algo en nada.
Para venir a poseerlo todo
no quieras poseer algo en nada.
Para venir a serlo todo
no quieras ser algo en nada.
Para venir a lo que no gustas
has de ir por donde no gustas.
Para lo que no sabes
has de ir por donde no sabes.
Para venir a lo que no posees
has de ir por donde no posees.
Para venir a lo que no eres
has de ir por donde no eres.
Cuando reparas en algo
dejas de arrojarte al todo.
Para venir de todo al todo
has de dejar del todo en todo.
Y cuando lo vengas del todo a tener,
has de tenerlo sin nada tener.

Coplas

Entreme donde no supe
y quedéme no sabiendo
toda ciencia trascendiendo.
Yo no supe dónde entraba
pero cuando allí me vi
sin saber dónde me estaba
grandes cosas entendí
no diré lo que sentí
que me quedé no sabiendo
toda ciencia trascendiendo.
De paz y de piedad
era la ciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida vía recta
era cosa tan secreta
que me quedé balbuciendo
toda ciencia trascendiendo.
Estaba tan embebido
tan absorto y ajenado
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo
toda ciencia trascendiendo.
El que allí llega de vero
de sí mismo desfallece
cuanto sabía primero
mucho bajo le parece
y su ciencia tanto crece
que se queda no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Cuanto más alto se sube
tanto menos se entendía
que es la tenebrosa nube
que a la noche esclarecía
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Este saber no sabiendo
es de tan alto poder
que los sabios arguyendo
jamás le pueden vencer
que no llega su saber
a no entender entendiendo
toda ciencia trascendiendo.
Y es de tan alta excelencia
aqueste sumo saber
que no hay facultad ni ciencia
que le puedan emprender
quien se supiere vencer
con un no saber sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Y si lo queréis oír,
consiste esta suma ciencia
en un subido sentir
de la divinal esencia.
Es obra de su clemencia
hacer quedar no entendiendo
toda ciencia trascendiendo.

PODUCCIÓ PRÒPIA

Una vocació frustrada, de Josep Lleixà

El Pere vivia al poble on havia nascut. Allí era molt difícil tenir coneixements fora dels del conreu del camp, doncs les persones que havien adquirit quelcom de cultura havien emigrat a la gran ciutat i el mestre que tenien era un ex alferes provisional del bàndol del nacionals, que com a premi a la seva estada a la guerra, desprès d’un senzill examen, li havien convalidat els seus serveis per la carrera de magisteri. Així anava la cosa.
La seva família tenia interès en donar-li estudis, però no tenien els mitjans ni sabien ben bé quins havien de ser aquests, i després de llargues deliberacions a la vora de la llar de foc van decidir que el Pere havia de ser tocador de guitarra.
Aquesta determinació la van prendre després d’haver vist per festa major l’actuació d’una rondalla que havia vingut d’un poble de la vora i com van veure que la seva actuació la van cobrar en espècies, (patates, arròs, oli, etc.) van creure que la millor manera de que ell no passés gana en el futur era la d’enrotllar-lo en un grup dels que feien música popular d’aquelles terres.
Ja havien decidit el seu futur, ara sols feia falta posar fil a l’agulla. Van encarregar una guitarra al recader que anava al poble gran del costat i van parlar amb el barber del poble, un home ja gran que de jove l’havia tocada, que li ensenyés a traure-li algunes notes. El barber va posar com a condició que les classes es farien a la barberia en hores de treball i com a contrapartida el Pere havia d’ajudar-lo en algunes petites feines com escombrar, netejar la bacina i la brotxa etc.
El temps anava passant i l’aprenent ja tocava un valset, una masurca i alguna cosa més i sobre tot el que més agradava a la parròquia eren els “doce cascabeles”, que tot i no ser del folklore d’aquella terra, en aquells temps s’escoltava molt per la ràdio.
El Pere també procurava fixar-se com feia el treball el barber, el seu professor. Els clients eren homes agostats per les inclemències del temps i portaven barbes espesses de molts dies que feien molt difícil el seu afaitat. El barber havia d’utilitzar en cada una d’aquelles cares negres i arrugades la tècnica adient, que la majoria de les vegades consistia en posar dos dits dins la boca per tensar el seu rostre i fer possible la tasca de la navalla.
Això, encara que pràctic, no agradava a tothom especialment a “l’il•lustrat” del poble que d’alguna manera s’havia de diferenciar de la resta. Com havia vist a la seva muller que quan cosia els mitjons hi posava a dins un ou de fusta, va tenir la feliç idea d’adaptar aquest sistema al seu afaitat setmanal.
Doncs bé, es va presentar un dia amb una nou i li va explicar al barber com havia d’utilitzar aquest fruit. Després d’ensabonar-lo havia de posar-li la nou dins la boca, cosa que facilitaria la tasca de l’afaitat. Aquest costum es va difondre pel poble fins el punt que es va haver d’habilitar a la barberia un servei de guarda i custodia de nous del que el Pere n’era el responsable.
Havia un calaix amb unes caixetes amb el nom de cada client, on les emmagatzemava un cop usades fins el proper servei . Un bon dia entre l‘atabalament de tocar la guitarra (li demanaven peces), escombrar el terra, rentar la brotxa i la bacina etc. el Pere va guardar al revés les nous de “l’il•lustrat” i d’un altre client, que per cert no tenia massa bona fama pel que fa a ser net i polit.
El resultat va ser que quan la propera setmana “l’il•lustrat” es va posar a la boca el que ell creia que era la seva nou, li va trobar un gust estrany, doncs com després va dir, a casa seva no es menjava all i oli. Es va emprenyar molt i va demanar responsabilitats al barber que va oferir el cap de l’aprenent com a compensació.
Allí va acabar la seva carrera musical. L’únic que toca ara amb la guitarra es el valset i la masurca, i la peça que repeteix més sovint, doncs no la vol oblidar, són els “doce cascabeles” . De “l’il•lustrat” no en guarda mal record, ell va frustrar la seva carrera, això es cert , però s’ha de reconèixer que era un home avançat al seu temps, un home que posava imaginació per la resolució dels problemes. No se sap si va patentar el sistema de la nou, encara que amb els nous avenços en maquinetes d’afaitar no se si es podria conjuminar.

De la teva veu, de Franc Guinart

“No t’ha dit mai ningú que la vida va fer-te una ofrena quan vas néixer?;
no t’ha dit mai ningú que les teves paraules tenen companyia amable?;
no t’ha dit mai ningú que hi ha una bellesa invisible dins de la teva veu?.
Acarona, amiga meva, acarona fins i tot quan vulguis exigir,
estima el silenci però que no sigui la por qui et faci callar,
deixa que el Sol escalfi la mel i vessa-la damunt les asprors.
És tanta la felicitat que ens envolta quan fem un regal!”

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 2 al 8 de Febrer:
2/2/1725: neix Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
2/2/1882: neix James Joyce, escriptor irlandès
2/2/1970: mor Bertrand Russell, matemàtic i filòsof britànic, premi Nobel el 1950
3/2/1862: neix Joaquín Dicenta, dramaturg espanyol.
3/2/1867: neix Manuel Linares Rivas, comediògraf espanyol
3/2/1901: neix Ramón J. Sender, escriptor espanyol
3/2/1909: neix Simone Weil, escriptora i filòsofa francesa.
3/2/1947: neix Paul Auster, escriptor nord-americà.
3/2/1947: neix Soledad Puértolas, escriptora espanyola.
4/2/1524: neix Luis Vaz de Camoens, poeta portuguès.
4/2/1937: neix Félix Grande, poeta espanyol
4/2/1631: mor Bartolomé Leonardo de Argensola, poeta espanyol.
4/2/1893: mor Concepción Arenal, escriptora i penalista espanyola.
4/2/1995: mor Patricia Highsmith, novel•lista nord-americana.
5/2/1622: neix Marie (Madame) de Sevigné, escriptora francesa.
5/2/1867: mor Serafín Estébanez Calderón, escriptor espanyol.
6/2/1564: neix Christopher Marlowe, dramaturg britànic.
6/2/1833: neix José M ª de Pereda, escriptor espanyol .
6/2/1908: neix Rafael de León, poeta espanyol.
6/2/1793: mor Carlo Goldoni, comediògraf italià.
6/2/1916: mor Rubén Darío, poeta nicaragüenc.
6/2/1984: mor Jorge Guillén, poeta espanyol
6/2/1991: mor María Zambrano, escriptora i filòsofa espanyola.
7/2/1897: Benito Pérez Galdós ingressa a la Reial Acadèmia Espanyola.
7/2/1478: neixThomas More, polític, filòsof i escriptor britànic .
7/2/1812: neix Charles Dickens, novel.lista britànic .
7/2/1885: neix Sinclair Lewis, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1930.
7/2/1929: neix Alejandro Jodorowsky, escriptor i artista xilè.
7/2/1862: mor Francisco Martínez de la Rosa, escriptor i polític espanyol.
8/2/1908: mor Manuel Curros Enríquez, poeta espanyol.
8/2/1819: neix John Ruskin, assagista i filòsof britànic.
8/2/1828: neix Jules Verne, novel.lista francès.
8-2-1.868 neix Luis Gonzaga] Urbina, poeta i escriptor mexicà.
8/2/1908: neix Rafael Lapesa, filòleg espanyol.
8/2/1955: neix John Grisham, novel.lista nord-americà

Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letterde Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc el dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos: Us informen d’alguns dels premis literaris als que podeu optar durant els pròxims mesos:
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central. Fins el 26 de febrer. Dotat amb 6.000€ i publicació
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol del 2010.
Agenda literària:

-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Si voleu participar heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.