100607 ONA LITERARIA by onaliteraria
Paul Thomas Mann, nascut el 1875 i mort el 1955, fou un novel•lista alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1929.Destaca sobretot per una sèrie de novel•les èpiques, de gran contingut simbòlic tot i que sovint també iròniques, que revelen la psicologia de l’artista i intel•lectual. També se’l recorda per l’anàlisi i la crítica de l’ànima alemanya i europea de principis del segle XX, partint d’històries alemanyes i bíbliques modernitzades, a més d’idees de Goethe, Nietzsche i Schopenhauer
Després d’estudiar ciències a l'Institut, va romandre a la Universitat de Munic preparant-se per la carrera de periodisme estudiant història, economia, història de l’art i literatura. Va viure a la capital bavaresa entre 1891 i 1933, llevat d’un any d’estada a Itàlia, amb el seu germà gran Heinrich Mann, també escriptor.
Amb l’arribada d'Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins el 1938, any que es va traslladar als Estats Units d’America, on va fixar la seva residència definitiva. L’any 1939 fou nomenat professor de literatura a la Universitat de Princeton, on es reuní amb Albert Einstein. El 1942 es traslladà a Califòrnia, esdevenint ciutadà nord-americà el 23 de juny de 1944. El 1952 retornà a Europa, establint-se prop de Zuric, on morí el 12 d’agost de 1955.
La carrera d’escriptor de Thomas Mann va començar el 1897 amb la publicació del conte El petit senyor Friedemann. Gràcies al seu viatge per Itàlia en companyia del seu germà va començar la redacció de Buddenbrooks el 1901, novel•la que li donà una fama quasi immediata i que descriu amb tot detall una demolidora visió crítica, l’esplendor i la decadència d’una família burgesa de rics comerciants.
El 1903, Thomas Mann transcendí aquest primer realisme per a plantejar, en la seva breu i important novel•la Tonio Kröger, el problema de la relació entre l’art i la vida, que fou el tema principal de tota la seva obra, i que s’encarnà en el protagonisme de l’extraordinaria Mort a Venècia (1912), una de les novel•les més cèlebres, que assolí gran popularitat gràcies a la magnífica versió cinematogràfica que d’ella en féu Luchino Visconti.
Aquesta última obra, que descriu les vivències d’un escriptor en una Venècia assolada pel còlera, suposa la culminació de les idees estètiques de l’autor, que va elaborar una peculiar psicologia de l’artista.
En esclatar la Primera Guerra Mundial Thomas Mann va defensar el nacionalisme alemany, al final de la contesa, no obstant això, la seva ideologia va evolucionar i es va convertir en fervent defensor dels valors democràtics. Testimoniatge d’aquesta evolució és la novel•la La muntanya màgica, 1924, que transcorre en un sanatori per a tuberculosos i constitueix una transposició novel•lada dels debats polítics i filosòfics de l’època.
Durant el seu exili als Estats Units les seves obres estan repletes d’al•lusions bíbliques i mitològiques: en la tetralogia Josep i els seus germans, (1933-1943) fa una reinterpretació de la història bíblica per indagar en els orígens de la cultura occidental, i a Doctor Faust, (1947), que presenta la història d’un músic que ven la seva ànima al diable, va tractar d’establir les causes psicològiques que van fer possible el nazisme.
Finalment a Confessions de Felix Krull (1954) la seva última novel•la, va recuperar la ironia sobre la naturalesa de l’ésser humà que havia caracteritzat moltes de les seves obres precedents. Com a fet històric destaquem que el novembre del 2008 la Biblioteca de l’Estat de Baviera (Alemanya) va retornar a l’arxiu Thomas Mann, situat a Suïssa, els llibres de la biblioteca personal de l’autor que els nazis van robar en saquejar casa seva l’agost del 1933. Aquesta devolució es va fer en compliment del compromís que el 1999 van firmar les institucions publiques alemanyes, per el que es deuen restituir els bens culturals desnonats per el nazisme als seus propietaris o als seus hereus.
El patrimoni robat consistia principalment en traduccions d’obres de Thomas Mann a altres idiomes. Alguns dels volums porten dedicatòries dels traductors a l’autor. Altres exemplars estan signats pel propi Mann. Entre ells es troba, per exemple, La muntanya màgica, una de les seves obres més conegudes. A l’acte de restitució va participar Frido Mann, net del llorejat escriptor. Per la seva part, la Biblioteca de Baviera va expressar el seu pesar per la manera en que aquest exemplars van passar a formar part del seu catàleg i també per «la participació de la Biblioteca en els actes delictius».
*En honor seu s’anomenà l’asteroide (8382) Mann, descobert el 23 de setembre de 1992 per Freimut Börngen.
Mort a Venecia (argument)
L’ acció es desenvolupa el 1911, a la Belle Époque, en una Venècia visitada per la burgesia despreocupada. A l’hotel de luxe on s’allotja el vell escriptor Gustav von Aschenbach, personatge central de la història, el seu estiueig és enterbolit per un jove adolescent androgin, el polonès Tadzio, que sembla encarnar l'ideal de bellesa etèria, a la qual Gustav ha intentat desesperadament donar expressió en les seves creacions.
Aquest noi desconcertant, per mirades creuades, pren consciència de la seva fascinació, l’artista somia amb abordar-ho, i arriba a replantejar-se les certeses de tota la seva vida.
En una ciutat que se sap afectada d’una epidèmia de còlera, amagada per les autoritats, Aschenbach, en lloc de fugir, s’enfonsa en la decadència.
Amb la màgica poètica d’un estil admirable i quasi preciosista, el narrador, que reviu alguns dels diàlegs de Plató, impregna el relat amb l’atmosfera seductora, corrompuda i agònica de la ciutat miraculosa, que contempla la seva pròpia imatge moribunda en el reflex de l’aigua immemorial que li donà la vida, l’ha conservada i l’està matant.
L’atracció d’Aschenbach per Tadzius simbolitza la progressiva ruptura de l’equilibri entre la consciència moral i l’art, i, mitjançant aquesta, la submissió a una polaritat en la que la experiència de la bellesa està unida a la experiència de la mort. Mann escenificà el tram culminant d’aquesta transició enfonsant al seu protagonista en l”altra realitat” d’un somni dionisíac i tanàtic.
L”altra realitat” va transformant-se en l’única realitat d’Aschenbach, endinsant-lo en el triomf de l’instint mentre el prepara pel triomf de la mort. L’home posseït pel dimoni permet a Thomas Mann concloure Mort a Venècia amb el clàssic tema platònic del necessari desequilibri i malaltia de l’artista. Sòcrates ve en auxili d’Aschenbach, a través de Fedro, per a consolar-lo davant el proper transit de la mort.
OBRA DE L'AUTOR
Mort a Venecia (fragment)
Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre dos personas que sólo se conocen de vista, que se encuentran y se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercambiar saludo ni palabra alguna.
Entre ellas va surgiendo una curiosidad sobreexcitada e inquieta, la histeria resultante de una necesidad de conocimiento y comunicación insatisfecha y anormalmente reprimida, y, sobre todo, una especie de tenso respecto. Pues el hombre ama y respeta al hombre mientras no se halle en condiciones de juzgarlo, y el deseo vehemente es el resultado de un conocimiento imperfecto.
Era inevitable que entre Aschenbach y el joven Tadzio se fuera estableciendo cierta relación, cierto tipo de conocimiento; y el más viejo pudo comprobar, transido de gozo, que su simpatía y su atención no habían quedado totalmente sin respuesta. ¿Qué podía impulsar al hermoso mancebo, por ejemplo, a no utilizar nunca la pasarela de detrás de las casetas cuando bajaba temprano a la playa, sino a dirigirse a la cabina de los suyos por delante, cruzando indolentemente la arena frente a Aschenbach y acercándose a él sin necesidad, hasta casi rozar a veces su mesa y su silla?
-¿Tan grande era la atracción, la fascinación ejercida por un sentimiento superior sobre ese frágil y desprevenido objeto? Cada día aguardaba Aschenbach la llegada de Tadzio, y a veces fingía estar ocupado en aquel momento, dejando que el bello pasara a su lado aparentemente inadvertido. Pero otras veces alzaba los ojos y sus miradas se cruzaban. Ambos adoptaban un aire de profunda seriedad en esos casos.
Nada, en el rostro adusto y majestuoso del más viejo, delataba una agitación interna; pero en los ojos de Tadzio sí brillaba un deseo de explorar, una indagación pensativa; su andar se tornaba vacilante, bajaba la mirada al suelo y volvía a levantarla con gesto adorable, y cuando ya había pasado, algo en su actitud parecía insinuar que sólo la buena educación le impedía volverse.
Una noche, sin embargo, ocurrió algo muy distinto. Los hermanos polacos y su institutriz no aparecieron en el gran salón a la hora de cenar, cosa que Aschenbach advirtió con gran pesar. Terminada la cena, y muy inquieto por aquella ausencia, se dirigía en traje de noche y sombrero de paja al pie de la terraza, frente al hotel, cuando de pronto vio surgir, a la luz de las lámparas de arco, a las monjiles hermanas con su educadora, y, cuatro pasos más atrás, a Tadzio.
Era evidente que venían del embarcadero, después de haber cenado en la ciudad por algún motivo. Debía de hacer fresco en la laguna; Tadzio llevaba una chaqueta marinera azul oscuro con botones dorados y la correspondiente gorra en la cabeza. Ni el sol ni el aire del mar lo habían bronceado, su piel conservaba el mismo tono marmóreo amarillento de los primeros días. Pero esa noche parecía más pálido que de costumbre, tal vez debido al fresco o a la luminosidad lunar de las lámparas. El trazo regular de sus cejas se había perfilado aún más, y la oscuridad de sus ojos era más profunda. Su belleza superaba lo expresable, y, como tantas otras veces, Aschenbach sintió, apesadumbrado, que la palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.
No esperaba encontrarse allí con la querida aparición, que lo cogió desprevenido y no le dio tiempo de consolidar una expresión de calma y dignidad en su semblante. La alegría, la sorpresa y la admiración debieron de reflejarse claramente en él cuando su mirada se cruzó con la del añorado ausente, y en ese mismo instante Tadzio sonrió: le sonrió entreabriendo poco a poco los labios en una sonrisa elocuente, familiar, franca y seductora.
Era la sonrisa de Narciso inclinado sobre el espejo del agua, esa sonrisa larga, profunda y hechizada que acompaña el gesto de tender los brazos hacia el reflejo de su propia belleza; esa sonrisa que se contrae muy levemente ante el desesperado esfuerzo por besar los dulces labios de su sombra; una sonrisa coqueta, curiosa y un tanto atormentada, deludida y delusoria.
El destinatario de esa sonrisa se fugó con ella como un regalo fatal. Su turbación era tan grande que tuvo que huir de las luces de la terraza y del jardín, y refugiarse a paso rápido en la oscuridad del parque posterior. Allí estalló en reproches tiernos y extrañamente irritados:
-<< ¡No debes sonreír así! ¿Me oyes? ¡A nadie hay que sonreírle así!>>
Se dejó caer en un banco y, fuera de sí, aspiró el perfume nocturno de las plantas. Después, apoyándose en el respaldo, los brazos indolentemente caídos, abrumado y sacudido varias veces por escalofríos, musitó la fórmula fija del deseo, imposible en este caso, absurda, abyecta, ridícula y, no obstante, sagrada, también aquí venerada: "Te amo"
Producció Pròpia
Entre ellas va surgiendo una curiosidad sobreexcitada e inquieta, la histeria resultante de una necesidad de conocimiento y comunicación insatisfecha y anormalmente reprimida, y, sobre todo, una especie de tenso respecto. Pues el hombre ama y respeta al hombre mientras no se halle en condiciones de juzgarlo, y el deseo vehemente es el resultado de un conocimiento imperfecto.
Era inevitable que entre Aschenbach y el joven Tadzio se fuera estableciendo cierta relación, cierto tipo de conocimiento; y el más viejo pudo comprobar, transido de gozo, que su simpatía y su atención no habían quedado totalmente sin respuesta. ¿Qué podía impulsar al hermoso mancebo, por ejemplo, a no utilizar nunca la pasarela de detrás de las casetas cuando bajaba temprano a la playa, sino a dirigirse a la cabina de los suyos por delante, cruzando indolentemente la arena frente a Aschenbach y acercándose a él sin necesidad, hasta casi rozar a veces su mesa y su silla?
-¿Tan grande era la atracción, la fascinación ejercida por un sentimiento superior sobre ese frágil y desprevenido objeto? Cada día aguardaba Aschenbach la llegada de Tadzio, y a veces fingía estar ocupado en aquel momento, dejando que el bello pasara a su lado aparentemente inadvertido. Pero otras veces alzaba los ojos y sus miradas se cruzaban. Ambos adoptaban un aire de profunda seriedad en esos casos.
Nada, en el rostro adusto y majestuoso del más viejo, delataba una agitación interna; pero en los ojos de Tadzio sí brillaba un deseo de explorar, una indagación pensativa; su andar se tornaba vacilante, bajaba la mirada al suelo y volvía a levantarla con gesto adorable, y cuando ya había pasado, algo en su actitud parecía insinuar que sólo la buena educación le impedía volverse.
Una noche, sin embargo, ocurrió algo muy distinto. Los hermanos polacos y su institutriz no aparecieron en el gran salón a la hora de cenar, cosa que Aschenbach advirtió con gran pesar. Terminada la cena, y muy inquieto por aquella ausencia, se dirigía en traje de noche y sombrero de paja al pie de la terraza, frente al hotel, cuando de pronto vio surgir, a la luz de las lámparas de arco, a las monjiles hermanas con su educadora, y, cuatro pasos más atrás, a Tadzio.
Era evidente que venían del embarcadero, después de haber cenado en la ciudad por algún motivo. Debía de hacer fresco en la laguna; Tadzio llevaba una chaqueta marinera azul oscuro con botones dorados y la correspondiente gorra en la cabeza. Ni el sol ni el aire del mar lo habían bronceado, su piel conservaba el mismo tono marmóreo amarillento de los primeros días. Pero esa noche parecía más pálido que de costumbre, tal vez debido al fresco o a la luminosidad lunar de las lámparas. El trazo regular de sus cejas se había perfilado aún más, y la oscuridad de sus ojos era más profunda. Su belleza superaba lo expresable, y, como tantas otras veces, Aschenbach sintió, apesadumbrado, que la palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.
No esperaba encontrarse allí con la querida aparición, que lo cogió desprevenido y no le dio tiempo de consolidar una expresión de calma y dignidad en su semblante. La alegría, la sorpresa y la admiración debieron de reflejarse claramente en él cuando su mirada se cruzó con la del añorado ausente, y en ese mismo instante Tadzio sonrió: le sonrió entreabriendo poco a poco los labios en una sonrisa elocuente, familiar, franca y seductora.
Era la sonrisa de Narciso inclinado sobre el espejo del agua, esa sonrisa larga, profunda y hechizada que acompaña el gesto de tender los brazos hacia el reflejo de su propia belleza; esa sonrisa que se contrae muy levemente ante el desesperado esfuerzo por besar los dulces labios de su sombra; una sonrisa coqueta, curiosa y un tanto atormentada, deludida y delusoria.
El destinatario de esa sonrisa se fugó con ella como un regalo fatal. Su turbación era tan grande que tuvo que huir de las luces de la terraza y del jardín, y refugiarse a paso rápido en la oscuridad del parque posterior. Allí estalló en reproches tiernos y extrañamente irritados:
-<< ¡No debes sonreír así! ¿Me oyes? ¡A nadie hay que sonreírle así!>>
Se dejó caer en un banco y, fuera de sí, aspiró el perfume nocturno de las plantas. Después, apoyándose en el respaldo, los brazos indolentemente caídos, abrumado y sacudido varias veces por escalofríos, musitó la fórmula fija del deseo, imposible en este caso, absurda, abyecta, ridícula y, no obstante, sagrada, también aquí venerada: "Te amo"
Producció Pròpia
Jo, a tu.... ,de Sònia Ferrer
Jo, et regalo el meu cor trencat,
potser per a tu el puc arranjar
amb un somriure bonic
amb un amor de veritat.
T'ofereixo avui el meu amor,
te'l vull donar només a tu,
si tens ganes de compartir
si tens forces per seguir.
Jo, et convido a sentir-me a prop
si és que encara no ho has fet
i t'emplaço aquesta nit
a que amb mi somniïs despert.
Sonet imperfecte (Do, Re, Mi,Fa,Sol,La,Si), de Josep Lleixà
potser per a tu el puc arranjar
amb un somriure bonic
amb un amor de veritat.
T'ofereixo avui el meu amor,
te'l vull donar només a tu,
si tens ganes de compartir
si tens forces per seguir.
Jo, et convido a sentir-me a prop
si és que encara no ho has fet
i t'emplaço aquesta nit
a que amb mi somniïs despert.
Sonet imperfecte (Do, Re, Mi,Fa,Sol,La,Si), de Josep Lleixà
Dóna’m la mà, acarona’m la galta;
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Miro enrere i no hi ha enyorança,
fa molt de temps que cercava ta pell.
Sols sentir-te a prop i escoltar la teva veu,
la vida s’ofereix plena d’esperança.
Si tu vols sempre seré teu.
La vida s’ofereix plena d’esperança,
i sols sentir-te prop i escoltar la teva veu,
fa que aixequi als Déus himnes de lloança,
ja que miro enrere i no hi ha enyorança, i
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Dóna’m la mà acarona’m la galta.
Inventar, de Martha Aurenti
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Miro enrere i no hi ha enyorança,
fa molt de temps que cercava ta pell.
Sols sentir-te a prop i escoltar la teva veu,
la vida s’ofereix plena d’esperança.
Si tu vols sempre seré teu.
La vida s’ofereix plena d’esperança,
i sols sentir-te prop i escoltar la teva veu,
fa que aixequi als Déus himnes de lloança,
ja que miro enrere i no hi ha enyorança, i
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Dóna’m la mà acarona’m la galta.
Inventar, de Martha Aurenti
Si me ves
muy callada mirando un punto fijo
con el mate en la mano a medio terminar,
no interrumpas mi diálogo, estoy conmigo
y con aquellos que crees que no están;
recibo sus consejos,
me regalan sonrisas
y hasta escucho ese tango que canta mi mamá;
juego con mi hermanito, paseamos en la bici,
también lloramos juntos,
y tantas cosas más.
muy callada mirando un punto fijo
con el mate en la mano a medio terminar,
no interrumpas mi diálogo, estoy conmigo
y con aquellos que crees que no están;
recibo sus consejos,
me regalan sonrisas
y hasta escucho ese tango que canta mi mamá;
juego con mi hermanito, paseamos en la bici,
también lloramos juntos,
y tantas cosas más.
Avui com ahir, de Vivian Segurana
Avui he passat pel teu davant, tu no m’has vist, no saps que estic. Jo he passejat la meva mirada en tota tu. T’he vist somriure rere el vidre de l’aparador. Estaves tant bonica de bon matí. He pensat si algun dia tu penses en mi, si també passes per davant quan jo no et veig, si també et preguntes, qui deu ser?
Avui, vesties aquell jersei lila que tant t’agrada, sé que t’agrada perquè el vesteixes molt sovint, portaves el cabell recollit amb un boli Bic de color blau; sempre penso en regalar-te un passador bonic i deixar-te’l a l’entrada de la feina amb un llaç del teu color favorit i una nota amb el teu nom. Tu et sorprendries en trobar-lo, somriuries i et preguntaries de qui vindria, i sé segur que te’l posaries. I jo, des de l’altre extrem del carrer, m’amagaria sols per veure el teu somrís.
Avui, com ahir, ja espero que arribi demà, i vestir-me sols per tu i sortir al carrer i passejar davant teu i somriure’t, encara que potser demà tampoc em veuràs.
Avui, igual com ahir, somnio que arriba un dia, que et despertaràs, que sortiràs a passejar, que passaràs pel meu costat i em somriuràs, i jo, atenta a les curiositats, somniaré que ja falta menys. Avui, com ahir, ja espero que sigui demà per tornar a somniar.
Miscel•lània:
Efemèrides d’un 07 de juny:
07/06/1640: Corpus de Sang a Barcelona. Inici de la Guerra dels Segadors
07/06/1812: Neix Antonio Bachiller y Morales, escriptor cubà
07/06/1843: Mor Friedrich Hölderlin, poeta alemany
07/06/1876: Mor Aurore Dupin, “George Sand”, novel•lista francesa
07/06/1949: A EEUU es produeix la “Caza de brujas” entre intel•lectuals, escriptors, científics i artistes, fet històric en el qual es basa la novel•la “Las brujas de Salem” escrita el 1953 per Arthur Miller
07/06/1967: Mor Dorothy Parker, novel•lista nord-americana
07/06/1970: Mor Edward Morgan Forster, novel•lista i assagista anglès
07/06/1980: Mor Henry Miller, escriptor nord-americà
07/06/1987: Mor Humberto Constantini, escriptor argentí
07/06/2001: Doris Lessing es guardonada amb el Premi Príncep d’Asturias de les Lletres
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
-Termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona: 31/08
Avui, vesties aquell jersei lila que tant t’agrada, sé que t’agrada perquè el vesteixes molt sovint, portaves el cabell recollit amb un boli Bic de color blau; sempre penso en regalar-te un passador bonic i deixar-te’l a l’entrada de la feina amb un llaç del teu color favorit i una nota amb el teu nom. Tu et sorprendries en trobar-lo, somriuries i et preguntaries de qui vindria, i sé segur que te’l posaries. I jo, des de l’altre extrem del carrer, m’amagaria sols per veure el teu somrís.
Avui, com ahir, ja espero que arribi demà, i vestir-me sols per tu i sortir al carrer i passejar davant teu i somriure’t, encara que potser demà tampoc em veuràs.
Avui, igual com ahir, somnio que arriba un dia, que et despertaràs, que sortiràs a passejar, que passaràs pel meu costat i em somriuràs, i jo, atenta a les curiositats, somniaré que ja falta menys. Avui, com ahir, ja espero que sigui demà per tornar a somniar.
Miscel•lània:
Efemèrides d’un 07 de juny:
07/06/1640: Corpus de Sang a Barcelona. Inici de la Guerra dels Segadors
07/06/1812: Neix Antonio Bachiller y Morales, escriptor cubà
07/06/1843: Mor Friedrich Hölderlin, poeta alemany
07/06/1876: Mor Aurore Dupin, “George Sand”, novel•lista francesa
07/06/1949: A EEUU es produeix la “Caza de brujas” entre intel•lectuals, escriptors, científics i artistes, fet històric en el qual es basa la novel•la “Las brujas de Salem” escrita el 1953 per Arthur Miller
07/06/1967: Mor Dorothy Parker, novel•lista nord-americana
07/06/1970: Mor Edward Morgan Forster, novel•lista i assagista anglès
07/06/1980: Mor Henry Miller, escriptor nord-americà
07/06/1987: Mor Humberto Constantini, escriptor argentí
07/06/2001: Doris Lessing es guardonada amb el Premi Príncep d’Asturias de les Lletres
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
-Termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona: 31/08
La guerra és la sortida covard als problemes de la pau
(Thomas Mann)
AUTOR CONSAGRAT
Entrades
