14/06/2010 Chow Ching Lie

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Chow Ching Lie, escriptora i pianista xinesa nascuda a Xangai el 1936, viu a França des de fa 40 anys.
Establerta a París des de 1965, on va arribar per perfeccionar la seva tècnica pianística sota els ensenyaments de Marguerite Long, la trobada el 1973 amb Georges Walter, a qui va relatar breus episodis de la seva vida, van incitar a aquest periodista a redacta un treball que havia de culminar en un dels documents més vius del nostre temps, en aquesta obra plena d'acció i veritat que avui els hi presentem. Chow Ching Lie- Anomenada també Julie pels seus amics occidentals, va néixer durant la guerra xinesa japonesa, es va casar als tretze anys (un casament disposat per la família), cinc mesos abans que Mao Tse-Tung prohibís els matrimonis forçats i declarés la igualtat de sexes. La vida de Chow Ching Lie es desenvolupa en un medi familiar en què cohabiten diverses generacions: l'avi Tsu Hon, venedor ambulant, contemporani de l'emperadriu Tse-Hi, un home que calça encara sandàlies de l'edat mitjana, i la seva néta, que viu la seva tragèdia més íntima quan el poder de Mao s'instaura a Xangai.
En la història o la tragèdia de Chow Ching Lie tenim un mosaic exhaustiu dels costums o les creences, les relacions immutables i essencials entre pares i fills, un retrat precís de l'existència quotidiana en aquell país llegendari. El drama de la dona xinesa i la seva servitud secular és el seu, al temps que els grans esdeveniments que es donen al país la guerra civil, l'alliberament, les Cent Flors i el Gran Salt cap endavant fan efecte, amb diferent intensitat , en la seva vida.
La història de la Xina a través del relat minuciós transcrit fidelment pel periodista Georges Walter resulta més autèntica que un bon nombre d'obres realitzades per professionals, ja que la narradora no és una historiadora, sinó més aviat un personatge que tindria validesa per si sol: una heroïna de novel•la del segle XVIII. Les seves pròpies limitacions confereixen un valor únic a la seva confessió.

OBRA DE L'AUTOR

Fragment del llibre El palanquí de les llàgrimes, de Chow Ching Lie.

*El palanquí de les llàgrimes és una novel•la autobiogràfica? Un document etnològic? Un involuntari estudi sociopolític?
La veritat és que podria molt bé ser només l'autobiografia precoç d'una concertista xinesa d'èxit internacional, Chow Ching Lie, nascuda el 1936. També és cert, com ens diu Joseph Kessel en el prefaci de l'obra, que entre els nombrosos llibres que avui ens parlen de la Xina, aquest és únic. I ho és perquè es tracta del relat de la vida d'una dona de sensibilitat exquisida que ha viscut a la cruïlla de les dues Xines: la mil•lenària i tradicional de l'esclavitud de la dona, la decadència, l'explotació i la misèria, i la Xina renovadora i renovada de Mao TseTung.
L’escriptora diu sobre el llibre:
«En aquest llibre, vaig voler oferir a tots, els secrets de la meva vida. Cada passatge de la meva existència està il•lustrat per l'aforisme budista que m'ha permès renovar i transformar una situació difícil en un fet positiu. Els lectors podran així extreure mil i un consells que els ajudin en qualsevol situació »....

He nascut a la Xina de la misèria i de les llàgrimes. Nena encara, vaig patir i vaig plorar des de molt aviat. Era bonica: això no és un mèrit, però va ser una maledicció. Si hagués estat lletja i deforme, sens dubte no m'haguessin casat a la força quan tenia tretze anys. Però la meva desgràcia no procedia només de la meva bellesa, sinó que representava la imatge d'un vast país, en el qual no era bo viure, on no era bo, sobretot, néixer si es tenia la desgràcia de ser una nena. Jo hagués pogut venir al món d'una família pobra en la qual, en néixer, m’haguessin embolicat en uns draps i llençat a les escombraries.
Què és més cruel, ofegar en néixer una nena, o més tard, sense criar-la, vendre-la perquè arribi a ser pupil d'una de les cases de cites del Carrer Quart de Shanghai? Això que dic no data de l'edat mitjana: era la sort de la xinesa a mitjans del segle XX i més exactament fins a Mao Tse-tung qui, el 1950, va dictar la primera llei prohibint, entre altres coses, la matança dels nadons , així com els matrimonis a la força i l'abús de poder de les sogres, plagues tan doloroses al país com les inundacions i les fams.
[...]
Els dos nens nedaven al riu quan els va tirar la vista a sobre una vella matrimoniera. Aquesta era una professió a la que es dedicaven persones d'un o altre sexe, buscades i menyspreades a la vegada. La nostra matrimoniera, veient als dos nois, va anar a casa d'una vídua del veïnatge que tenia una nena de quatre anys, i la va portar fins a la vora del riu, dient-li: «Mira a aquests dos nens. Sens dubte són de bona família i fins a rics, ja que el seu pare acaba de venir de Shanghai per fer-se aquí la seva casa. Tria dels dos el que prefereixis per a la teva filla i deixa la resta del meu compte. »
La pobra vídua va mirar jugar als dos nens i va assenyalar amb el dit al major, a qui havia de ser el meu pare. El va preferir a l'altre perquè tenia la pell més blanca. (Per estrany que sembli, per als xinesos d'aquella època, la pell blanca, blanca com la dels estrangers, era un ideal de bellesa envejable. Així, es deia que en la dona hi havia tres belleses: la dels ulls, la del nas i la de la boca, però que la pell blanca valia per les tres.) Pel que a mi es refereix, beneeixo la seva elecció, ja que l'altre nen, el meu futur oncle era un pobre d'esperit des del seu naixement i no va millorar molt amb el temps.
A continuació, la matrimoniera es va presentar a casa del meu avi per col•locar el seu discurs:
-Estimat Tsu Hon, hi ha en el veïnatge una nena bellíssima. La seva mare és vídua, però molt seriosa. És una bona cosa per a la vostra família, ja que sense ser rica, no és frívola. I com és treballadora, la filla ho serà també. Jo crec que seria convenient per a vosaltres que es comprometés amb el vostre fill.
El meu avi va anar a veure a la nena. La va trobar agradable i l'assumpte es va resoldre immediatament. I així va ser com el pare i la mare es van prometre a l'edat de sis i de quatre anys.
A la matrimonieres li pagaven les famílies en el moment de les esposalles. Però els promesos, que gairebé mai no sabien res de la seva situació, només es coneixien en vigílies del casament. En aquells temps, mai es trencava un compromís d'aquesta classe. No complir la paraula donada era una vergonya i un escàndol.
Un cop promesa, Tsong Hai, la meva futura mare, va romandre a Canton. Tsu Hon enviava diners a la mare de la petita per tal que aquesta pogués anar a l'escola primària, en la qual se li va fer estudiar tan sols sis anys: una nena no havia d'estudiar massa. No es deia entre nosaltres que «dona que sap poc té molta virtut»? I com que la virtut era abans que res l'obediència, es pensava que com menys instruïda, una dona es consagrava més a la seva llar, als seus fills i sobretot al seu amo i senyor: el marit. Així doncs, Tsong Hai, després dels anys d'escola, romandria a casa seva, on aprendria amb la seva mare a teixir a mà i a màquina, fins als setze anys, edat en què es casaria.
[...]
Aquesta era una de les pràctiques antiquades corrents encara en el suburbi de Kuangtong, on els pobres venien als seus fills. S’anava allà a comprar un parell de nenes com es compra una parella de cabridets. La millor edat per arrencar a les nenes de les seves famílies era als vuit o nou anys. Mai se’ls deia la veritat sinó tan sols que anaven a fer un viatge amb persones molt bones o coses per l'estil. Però una vegada arribades al seu destí s'iniciava immediatament el seu ensinistrament. El més urgent era extirpar la seva naturalesa infantil i treure les ganes de jugar, convertint-les de la nit al dia en adultes.
És clar que la seva sort, tot i la crueltat del seu destí, era variable, ja que tots els homes no són iguals. Les comprades per persones bondadoses eren ben tractades. Fins i tot, de vegades, la jove esclava, en arribar a l'edat de casar-se, veia als seus amos preparar l'equip nupcial i cobrir-la de regals. Però també les nenes de Chaochow coneixien moltes vegades una sort espantosa i sense remei.
[...]
La trista història del segon matrimoni del meu oncle Wei Hing demostra que si els vells principis eren d'una gran elevació, les velles costums solien tenir deplorables conseqüències. Ja hem vist que per a una vídua era un crim tornar a casar-se. En canvi, gairebé era una obligació per l'home que enviudava.
[...]
Això no era una frase. Efectivament, en Chaochow, si una dona estava convicta d'adulteri era tancada en una cabana a la qual es calava foc, i moria cremada viva. Encara que això sembli increïble es practicava encara en gairebé tota la Xina i ningú trobava inadequat tal càstig: abans, al contrari, semblava d'allò més natural.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Nina de neu, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

*“No heu sentit mai que neva a dins vostre? Pot passar que, en ple hivern o al bell mig de l’estiu, al novembre o a l’abril, sentis la neu a les venes, percebis un iceberg de tristor a les entranyes, una peça de gel ocupi el lloc del cor.
Hi ha persones, ho sé del cert, que ho han experimentat.
Hi ha d’altres persones que contribueixen al desgel transmetent calidesa, que minimitzen el fred compartint el seu escalf...
A algunes d'elles va dedicat aquest relat”. Unaquimera.

Des de l’alba, neva. Erta de fred, sento la neu corrent per les venes.
A la ciutat, feia anys que no passava.
En mi, el fred fa quatre estacions que s’hosteja.
Neva pels carrers que recorro fugint del passat.
Nevisca al pati de l'escola, on la canalla s’esvalota: engrescats per la novetat, els infants cacen neu al vol, entomant-la amb la boca esbatanada, com peixets multicolors engolint un bocí de núvol. Aparto els ulls de la mainada, presa de l’enyor pel fill que no he tingut.
Nevisqueja al parc, on les volves blanques i diminutes es desfan en tocar el vellut verd fosc de les plantes... Blanc sobre verd. Per un moment, torno a veure les meves mans glaçades endreçant les fulles del pom deixat davant del nínxol de la mare.
El banc és mullat, però m’assec. Deixo caure les mans damunt la faldilla de dol. Blanc sobre negre. Recordo les nostres mans sobre el piano: les seves, com ales de papallona sobrevolant les tecles; les meves, resignades formigues obreres, fent escales, fins que l’abraçada maternal recompensava l’esforç amb calidesa i moixaines.
-Seràs artista, nineta! – deia acaronant-me.
Tremolo. La humitat m’envaeix, com va fer la malaltia amb la mare.
M’aixeco, amb el record ressonant a l’ànima.
Neva dins meu. I tot és dur, gris, fred.
Sóc una estàtua fosca entre arbres nus, una nina de neu sobre la grava.
Fa temps que m’esforço per oblidar; no puc.
Encara em turmenten els cops, si els records em fan present la seva violència; encara sento aquells insults que vomitava a raig, ella que abans havia estat incapaç de dir una paraula malsonant sense enrogir. Més ressons.
Camino lentament.
Neva quan arribo al portal. Un floc petit cau dins la bossa quan l’obro per buscar les claus. Trobo la del cementeri. Endevino que no podré tornar a viure mentre no perdoni la mare.
Pujo, vaig directa fins al balcó, l’obro de bat a bat. Cel de mercuri. Neu sobre la barana metà•lica de color grana. Blanc sobre vermell. Sang i carn pàl•lida. L’hemorràgia que esllavissà cuixes avall es va emportar l’amor com una riuada incontrolable; el dolor esborrà la pietat que sentia per ella... A les meves entranyes buides, només va niar un immens iceberg d’odi des d’aquell dia.
-Vaig tancar-la lluny, amb certificats. El meu cor quedà clausurat, amb forrellat.
És hora de fondre l’aterrador glaçó.
Va ser la follia, no la mare que m’havia donat vida, qui m’atacà aquell dia malaurat, qui empentant-me, va somriure davant la meva caiguda, qui va escopir-me, cridant que m’ho tenia merescut per puta, per prendre-li l’home, per portar en el ventre un fill del seu mascle. La seva ment embogida substituïa la inacceptable absència del meu pare amb la figura masculina del meu marit: el deliri em feia rival en lloc de filla... Ho sé.
A l’horitzó, que no veig, li explico sense paraules.
Una llàgrima, fruit del desgel, rodola enfora. Després, l’allau resulta imparable.
Continua nevant. Sento la vida corrent per les venes.

Tot això és ella, de Josep Lleixà

Música suau que els sentits embriaga
música que els nostres sentits omple d’enyorança
això és el vent que d’altres contrades arriba
portant missatges a desxifrar d’esperança.

Cada cop que una papallona s’apropa a una flor i la besa,
l’acarona amorosa i li parla del camí que ha fet per estimar-la,
has de robar-li a la flor aquell bes i compartir la seva alegria,
joia del amor, que de lluny els seus somnis t’envia .

L’espurna de foc que salta del cop de ferradura
de la pota del cavall damunt la pedra
es l’enviament d’un sospir llunyà de qui t’enyora.

Agafa la guspira encesa, endinsa-la al teu cor i crema’t,
amatent escolta el vent i l’aleteig de la papallona
ensuma la flor i amb les teves mans acarona-la.

Tot això es ella..

Miscel•lània
Efemèrides d’un 14 de juny:
14/6/1928: Neix a Rosario Argentina Ernesto Guevara més conegut com el Che lider de la Revolució Cubana.
14/6/1858: Neix Manuel José Othon, poeta mexicà.
14/6/1837: Mor Giacomo Leopardi, escriptor i poeta italià
14/6/1920: Mor Max Weber, economista i sociòleg alemany
14/6/1944: Mor Joaquín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol
14/6/1968: Mor Salvatore Quasimodo, poeta italià, premi Nobel el 1959
14/6/1986: Mor Jorge Luis Borges, escriptor argentí
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
El termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona és el 31/08.