100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRATBiografia
Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setem¬bre de 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, es va interessar per la literatura.
Co¬mençà els seus estudis a l'escola catalana Mossèn Cinto, on va conèixer qui seria el seu primer mestre, Jo¬sep Peronella, qui va encoratjar-lo a escriure. El conte El primer arlequí, escrit als catorze anys i publicat molt posterior¬ment, és el primer fruit d'aquest mestratge.
Pa¬ral•lelament a les lletres, Calders va anar consolidant la seva altra vocació, el dibuix: als disset anys, va ingressar a l'Escola Superior de Be-lles Arts, on cursà estudis de dibuix i de pintura.
Als vint anys i gràcies a Avel•lí Artís-Gener, va entrar a formar part de la redacció del «Diari Mercantil». El director d'aquesta publicació, Josep Janés i Olivé, va ajudar-lo en els seus primers passos com a autor. Va ser ell qui li va publicar el primer conte, Història de fantas¬mes o el capil•lar «Estrella», al diari «Avui» l’any 1933,
i qui va ajudar-lo perquè es publiqués el seu primer lli¬bre, el recull de contes El primer arlequí, del que ja em fet menció, l’any 1936.
Mal¬grat la dificultat del moment històric, l'activitat de Calders es va in-tensificar; escriu i dibuixa en un bon nombre de diaris: «Treball», «La Rambla», «Diari de Barcelona»... El 1937, any en que va ser incorporat al front republicà publica la primera no¬vel•la, La Glòria del doctor Larén.
La seva vocació d'es¬criptor es va confirmant en restar finalista del premi Narcís Oller amb el recull L'any de la meva gràcia i de la darrera convocatòria del Crexells l’any 1938 amb Gaeli i l’home déu. Aquest mateix any publica Unitats de xoc, on narra les seves experiències al front.
Aquestes primeres obres reflecteixen, ja, nombroses constants de tota la producció de Calders, que prove¬nen, però, d'una de principal: del dret incontestable de l'autor o l'home a somniar. Calders reclama la total llibertat per al somni, entenent la creació literària com una funció onírica i distingint de manera clara i rotunda entre la vida i l'obra d'un artista
Calders, com els avantguardistes, se sent lliure de qualsevol compromís llevat del de l'art i pensa en la literatura com a terreny per a l’especulació intel•lectual i l'experimentació formal, gràcies especialment a l'humor. Per a Calders la vocació de l’escriptor és, també, la vocació a una fidelitat: la naixença d’una vocació veritable comporta trobar-se amb un bitllet a les mans que lliga a un itinerari.
Segons l’autor, «la història és un malson del qual em voldria despertar», Enfront d'una realitat quotidiana que li sembla trista —segons ell «acord mundial» —ha pro¬vat de fugir-ne amb la imaginació, la fantasia i l'hu¬mor.
Tanmateix el seu és un humor reflexiu, gràcies al qual aconsegueix penetrar profundament en les ca¬pes de l'ànima i reflectir, en definitiva, la condició humana. Reconeixements de l'alta qualitat dels contes de Calders són llur traducció a nombroses llengües (anglès, alemany, portuguès, búlgar, rus, txec.)
La derrota a la guerra civil va suposar per a Cal¬ders, com per a d'altres nombrosos intel•lectuals, el camí de l'exili, instal•lant-se a Mèxic, on romandria vint-i-tres anys. Allà, gràcies a Josep Carner, va entrar en contacte amb el cercle literari d'intel•lectuals del país i de Catalunya.
L'hu¬mor i la fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, les històries es mouen en uns ambients que a voltes ens recorden Poe, a voltes Kafka i fins i tot, en algun cas, el refinament intel•lectual de Borges. El protagonista d'aquests contes és quasi sempre un home somniador i abúlic.
El 1962 Pere Calders va retor¬nar a Barcelona, abandonant el seu exili mexicà, i l'any següent va guanyar el premi Sant Jordi amb una novel•la psicològica, L'ombra de l'atzavara, que s'aparta dels trets més característics de la seva producció habitual.
Entre la seva producció també trobem: Ronda naval sota la
boira, Antaviana, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí,etc. Ha rebut els premis: Víctor Català, Sant Jordi, Premi de la Crítica, Lletra d'Or, Premi Crexells i el Premi d'Honor de les Lletres Ca¬talanes, tots ells entre 1954 i 1986.
Pere Calders, que era casat en segones núpcies amb Rosa Artís-Gener i tenia quatre fills, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994.
OBRA DE L'AUTOR:
Una curiositat americana (conte inclòs dins de“Cròniques de la veritat oculta”, obra guanyadora del premi Víctor Català l’any 1954 i publicada el 1955.)
Moltes vegades, els meus amics m'han preguntat la procedència de la gran figura que tinc en el rebedor de casa meva. He hagut de perdonar sempre aquesta cu¬riositat perquè es tracta d'una cosa singular. Però fins ara no em decideixo a donar detalls, tenint per segur que el temps transcorregut m'estalviarà complica¬cions.
Fou així: un dia va venir a veure'm un senyor de Colòmbia a qui jo no coneixia. Ell mateix va prendre la iniciativa:
-Vinc de part d'un amic vostre que viu a Santa Rosa. Jo he hagut de fer una visita de negocis a aquest país i el vostre amic em va pregar que us vingués a dir que ell, la seva senyora i les nenes es troben en bon estat de salut.
El vaig fer entrar, oferint-li seient. Era una persona molt polida, d'una correcció que portava com un pes; els seus vestits denotaven una preocupació a favor de l'elegància i s'assegué sense fer-se ni una sola arruga. -Estareu molts dies en aquesta ciutat?
—No. Me'n vaig demà de bon matí, amb l'avió de les sis.
Era tímid. Per tal d'ajudar-lo a lligar conversa, el vaig convidar a beure i el licor el desencongí. Començà a explicar-me coses d'una dama coneguda seva, víctima d'un mal matrimoni que, segons ell, mereixia el pietós interès de tothom. En el curs del seu parlament, em digué que la senyora estava casada amb un militar, i de sobte, com si aquesta circumstància l'hagués allunyat del tema central per una associació d'idees, em pre-guntà:
—A propòsit: em podríeu dir si em serà possible de trobar aquí municions del calibre 6,35?
Jo no tenia ganes de mostrar sorpresa davant d'un foraster, i li vaig dir que sí, que segurament en troba¬ria. I perquè veiés que no em deixava impressionar li vaig preguntar si usava armes de foc.
-Sí —digué—. Per una preocupació de tipus purament personal. Tinc una pistola automàtica que és una joia.
I es tragué del infern de l'americana una arma de fantasia, niquelada i amb aplicacions de nacre.
A mi les armes m'han agradat sempre, però les d’aquest model no les puc sofrir. Amb tot, per cortesia, vaig demanar-li que me la deixés veure.
Va allargar-me-la i la vaig agafar fent pinça amb els dits. Era una pistola repugnant, que molestava, com un objecte d'art per a decorar pianos.
La tenia en el palmell de la mà, cercant paraules per dir que m'agradava, quan la pistola es va disparar. -Dispenseu —vaig dir.
El senyor va fer un ep feble i es portà les mans a l’estómac.
—Que us ha tocat?
—De ple!
Vaig dir-li que no s'espantés, que no seria res, i jo mateix el vaig ajeure en un sofà. Tenia l'esperit tranquil perquè estava segur que aquella coseta no podia fer mal a ningú. No obstant això, com que em plau d'observar les lleis de l'hospitalitat, em vingué el propòsit d'ésser sol•lícit i de seguir-li —pensava jo— la seva jeia de ferit.
—A veure, a veure —li anava dient—. No cal pas que perdem la serenitat.
Ell mateix es descordà la roba i em va mostrar un foradet damunt la pell, com la picadura d'un insecte gran. -Us fa mal?
—No ho sé. Em trobo malament.
Em va semblar que devia tractar-se d'una d'aquestes persones fleumes, i per tal de tranquil•litzar-lo (tol fent veure que jo sabia exactament el que calia fer en aquests casos), vaig donar una mirada als medicaments que guardava a casa meva. Tenia tintura de iode, dues aspirines i bicarbonat. «Encara et sobraran recursos>>, pensava. I, segur que tots dos exageràvem, li vaig pintar la ferida amb iode, obligant-lo tot seguit a prendre una aspirina.
—Apa. Ara descanseu una mica i cap a casa falta gent, per tal de ficar-vos d'hora al llit. Demà us sentireu com nou i podreu retornar a Colòmbia com si no hagués passat res.
—Em sembla que no hi tornaré mai més, a Colòmbia.
Tenia un filet de veu i una gran pal•lidesa li anava guanyant el rostre. —Vinga, home, vinga. Encara em faríeu enfadar. Si vós mateix us suggestioneu, acabareu per trobar-vos malament de debò.
Aleshores, li va venir el neguit d'excusar-se per les molèsties que em donava, i durant una bona estona mur¬murà paraules de disculpa, aparentant creia jo —un gran esforç.
—Potser convindria avisar un metge —digué des¬prés.
—No, home, no. Es riuria de nosaltres.
Mig d'esma s'anava desfent les arrugues del vestit i procurava no posar els peus damunt la tela del sofà. Vaig observar que aclucava els ulls i que es deixava vèn¬cer per una mena de somnolència.
—Sobretot, no us ensopiu. Hauríeu de provar d'alçar-vos i caminar una mica.
—Em fa mal l'estómac, ara —respongué.
Estava temptat d'aixecar-lo d'una bursada i obligar-lo a trobar-se bé. Però el meu paper d'amfitrió m'ho impedia, i vaig dir-li:
—Bé. Us donaré una mica de bicarbonat i res més. Enteneu? I feu-vos el pensament que amb això n'hi ha d’haver prou.
De bo de bo, jo començava a sentir-me irritat. D'aquell amic de Colòmbia (i de la seva senyora i les ne¬nes), tant se me'n donava; hauria pogut passar molts anys sense saber-ne res. I, per una notícia no desitjada, em veia obligat a quedar-me a casa, lligat per les pors d’una persona esveradissa. El més que podia pensar —i a vegades encara ho penso ara— és que aquell se¬nyor devia haver menjat alguna cosa en males condi-cions, o bé que patia una vella malaltia que feia crisi aleshores.
—Sou un home sa, vós? —vaig preguntar-li.
—Sí. Mai no he estat malalt. Però ara m'acabo. M'hauríeu de portar a alguna banda, perquè si no em moriré aquí, i serà d'una incorrecció imperdonable.
—Sí que ho seria. No ho puc admetre de cap ma¬nera. Després de tot, la bona educació no m'obliga a tant.
Però no em preocupava massa. Sempre he sentit dir que una persona no es mor així com així, i no podia creure que aquella, sense reals motius que jo pogués reconèixer, donés un pas de tanta transcendència en el sofà de casa meva.
Em vingué l'impuls d'obrar amb energia, i agafant-lo per sota l'aixella el vaig alçar. —Proveu de caminar. Ho intentà sense convicció, se li plegaren els genolls i caigué.
—Torneu-me al sofà, si us plau —em va dir—. No us causaré més molèsties pel fet de morir còmodament.
Va fer una pausa, mentre jo el collia, i després afegí:
—Estic avergonyit. Us asseguro que, aquestes coses, les voldria passar en la intimitat...
Mentre ho deia, em va mirar amb una mirada tan submisa, que m'entendrí. —Home —li vaig dir—, aquest no és el cas. Si es que esteu ben decidit, no us considereu lligat de mans per la meva presència. Feu-vos el càrrec que us trobeu a casa vostra.
Tant de bo que no li ho hagués dit mai! Em va som¬riure amb un gran esforç, tot expressant agraïment, i començà a apagar-se, abandonant la voluntat de viure.
Jo procurava animar-lo, explicant-li acudits, però em semblà que no m'escoltava. No podria dir l'estona que vàrem passar així; em fa l'efecte que passaren ho¬res, perquè va fer-se fosc i em vaig veure obligat a en-cendre els llums.
Vingué un moment en el qual el senyor de Colòmbia es va incorporar amb energia, alçant el braç dret amb el puny clos i esbatanant els ulls. «Ja li passa», vaig pensar jo.
Però m'equivocava. Em va mirar i cridà:
—Visca el panamericanis...!
I caigué d'una manera total, com si se li hagués trencat una gran roda. —Per favor —li deia tot sacsejant-lo—. No us en aneu sense dir-me el vostre nom, almenys.
I quan jo pronunciava aquestes paraules, ell ja no hi era. El darrer alè de vida li fugia en aquell instant, com una anella de fum blau. «Nyicris!», vaig remugar amb les dents closes.
A desgrat del meu despit, tenia la sensació clara que s 'acabava de produir un fet important. La mica de bèstia que és fama que tots portem a dins m'encomanà un pen¬sament: «Ara, tot el que porta al damunt et pertany.» Però sento la civilització fortament, i vaig foragitar la idea. Aleshores, com em passa sempre enfront de situa¬cions difícils, em dominà un empatx de transcendència i tot de normes socials m'ompliren la memòria.
Vaig suposar que un home curós d'ell mateix com era el difunt, dels anys que aparentava i, segons podia suposar-se pel seu capteniment, persona de bons costums, devia ésser casat. Se m'ocorregué que la primera cosa que calia fer era escriure a la vídua comunicant-li la novetat. Sense pensar-ho gaire, vaig agafar paper i ploma per a escriure-li la següent carta:
Senyora: em trobo en el cas de prendre les precaucions que s'acostumen quan es tracta de comunicar la notícia d'una mort inesperada.
Tots els circumloquis serien improcedents, perquè, ratlla més, ratlla menys, us ho he de dir de totes maneres. Diu que serveix de consol en aquests casos pensar que tots hem de passar pel mateix adreçador. Penseu-ho així i resigneu-vos: el vostre marit ja no és d'aquest món.
També us servirà de conhort, i d'exemple per als vostres fills (si és que n'hi ha), el saber que l'últim pensament del desaparegut ha estat per a un gran ideal americà.
En fi. Penseu que, encara que ens hagi deixat, el seu record, etc, etc.
Us prego que em digueu, pel mitjà de comunicació més ràpid, on voleu que us trameti el cadàver. Les estimades despulles, així com, els meus serveis i la meva consideració més distingida, són a la vostra disposició. (...)
Tot just acabada, em semblà que la carta no omplia les necessitats d'aquell moment. No sabia el nom, ni l'adreça i vaig comprendre que la primera providència havia de consistir a registrar el mort.
Ja tenia la seva cartera a les mans i em disposava a examinar els papers, quan una reflexió que tothom trobarà bona m'aturà el gest. Perquè —pensava— la senyora aquella voldria saber detalls i, si tenia l'obsti¬nació que acostumen a tenir les dones d'una determi¬nada edat, no sabria fer-se càrrec de les coses.
Per tant, vaig cremar la meva carta i tots els docu¬ments del visitant, sense mirar-los.
Em va semblar mi¬llor continuar ignorant qui era, perquè no m'unia cap lligam d'afecte, amistat ni coneixença amb ell i creia que allò, aquell accident, li hauria pogut ocórrer a qual¬sevol altra banda. Jo ho hauria llegit al diari, sense que la meva pau interior es pertorbés: el fet que la casuali¬tat hagués triat casa meva per a enllestir aquella perso¬na no m'obligava a sentir-m'hi especialment interes¬sat, ja que no deixava d'ésser un desconegut.
Aquesta composició d'idees va servir per a deixar-me la consciència neta i el cap despert, sense les traves dels retrets de l'ànima, a bon punt per resoldre el que calia fer.
Quedava clar que, en primer lloc, calia treure de casa aquell cadàver intrús. El senyor, que a primera vista em va semblar poc corpulent, se m'apareixia ales¬hores com una nosa enorme. Vaig decidir treure'l al carrer i deixar-lo a qualsevol cantonada, però era pre¬cís embolicar-lo. Embolicar-lo amb què? De moment, se'm va ocórrer utilitzar qualsevol cortina de les que feien acollidor el meu domicili, però era un sacrifici excessiu.
Llavors, recollint uns quants periòdics vells, vaig intentar l'embalatge més voluminós que mai hagi pas¬sat per les meves mans. Només les persones que cone¬guin una experiència semblant podran convenir amb mi com és de dolent el paper dels diaris; a mitja feina, em va entrar una gran desesma. Es tractava d'una em¬presa que em prendria hores llargues i senceres i, a més, m'ha molestat sempre sortir al carrer amb pa¬quets grossos. No. Calia pensar-ho bé, i pensant, pen¬sant, m'il•luminà la idea de la solució correcta.
Vaig col•locar el senyor de Colòmbia a l'armari de la roba, penjant-lo pel coll de l'americana, i després, cridant la dona de la neteja, li vaig dir que me n'anava de la ciutat per una bona temporada, que tancava el pis amb pany i clau i que ningú no hi havia d'entrar per cap motiu.
De fet, ja feia dies que tenia la intenció de prendre'm unes vacances, i aquella oportunitat, encara que honestament no pogués ésser considerada bona, venia bé.
Foren unes vacances magnífiques, en un centre de repòs prop d'un gran llac. Per cert que (volia dir-ho en la primera ocasió que tingués) em fou possible de comprovar un fet que ja sospitava de feia temps: per a la pesca en aigües quietes, són molt millors els esquer artificials que els naturals i que, d'entre els primers, els que fabrica la casa Locke, de Londres, donen un resultat molt superior a tots els altres que he provat. En el concurs de pesca que va celebrar-se en aquell llac vaig guanyar el primer premi entre divuit concursants utilitzant únicament materials de l'esmentada marca.
Els dies em van passar amb rapidesa, i he de dir que això no es degué pas només a la bellesa del indret, ja que jo empenyia el temps amb petites aventures. Per exemple, a causa d'una ballarina polonesa, vaig con¬certar un duel amb un marquès; però aquesta incidèn¬cia, lluny de causar danys a ningú, em valgué l'amistat del marquès —amb el qual encara ens escrivim regu¬larment—, i si no fos una altra la història que ens ocu¬pa, m'agradaria d'explicar tota una cadena d'afortuna¬des circumstàncies.
I quan se m'acabaren els pretextos per a allargar més el meu descans, vaig retornar a la ciutat.
Es gene¬ralment coneguda la joia de reveure l'asfalt i els tram¬vies, de tornar a sentir els sorolls urbans després d'una absència; jo experimentava l'eufòria del retrobament de coses belles i estimades, i ni el record del senyor de Colòmbia no podia enterbolir aquell moment...
Vaig obrir serenament la porta del pis i, sense ni tan sols treure'm el barret, em vaig dirigir cap a l'armari de la roba. I és ara quan he de retre de gust un homenatge a l'exquisida correcció d'aquell americà del sud, que portava la seva polidesa cel enllà...
Encara tenia el gest de correcte encongiment per trobar-se en una casa estranya, i havia tingut l'atenció pòstuma de mantenir-se en un estat de conservació perfecte. Les pomes que jo guardava per fer olorosa la roba blanca, l'havien perfumat lleugerament i era un cadàver que es podia tocar amb les mans sense la més petita repugnància. La pell se li havia ressecat i tot ell semblava de cartró.
En despenjar-lo, vaig comprovar que no pesava gens i que la seva rigidesa era absoluta. Em va fer pensar- i sé que això no ofendrà la seva memòria, perquè el pensament venia acompanyat d'un cert afecte— en alguns dels ornaments de les falles valencianes.
Amb una sola mà el podia portar d'una banda a l'altra, i el vaig deixar al menjador, a terra, damunt d'una gran pell decorativa.
Mirant-me'l, se'm va acudir la solució definitiva del problema. Vaig treure-li la roba que portava i li vaig posar una mena de faldilles, fetes d'una tela índia de colors. Després, el vaig penjar en un clau del rebedor. En aquell lloc, i vestit d'aquella manera, el senyor de Colòmbia semblava una curiositat americana. I, de fet, tots els que l'han vist fins ara en el seu nou estat se'l prenen en aquest sentit.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
La lluna clara empaita els somnis, de Sònia Ferrer
La meva dona va aixecar-se una nit quan jo dormia. Recordo que eren aquells temps en què va aficionar-se a l’escriptura amb tanta devoció que s’aixecava d’entre els seus somnis per escriure’ls abans de perdre’ls, oblidats. Vaig deixar de preocupar-me si es llevava a mitjanit… dormia molt profundament, jo!
Una nit de lluna clara, d’aquelles a punt de créixer i omplir-se de llum, va sentir l’impuls de llevar-se i venir fins aquí. Hi va dur un dels seus quaderns. Desvetllada, devia tenir un d’aquells moments en què el cap se li omplia de pensaments i misteris que havia de buidar.
Va escriure durant una estona, potser una mitja hora, fins que aparegué el vaixell, i aquella dona a bord. La senyora xisclava demanant auxili, feia uns crits aterrants. La meva muller va treure el cos pel forat. El cos prim, de nina llarga i esquifida amb faldilles, que acabava amb aquella cara de porcellana, aquells llavis de cirera i els meravellosos ulls de Blau de cel.
L’endemà la van trobar allà on les onades lluiten i la sal es fa. Tenia les mans entre les roques com si les hi haguessin atansat, o com si hi hagués volgut trobar alguna cosa dins les pedres. Els ulls se li havien quedat en blanc i la boca oberta com quan el metge vol mirar la gola. Als cabells hi tenia una flor de groga, de gerbera, lligada amb un llaç blanc, d’aquells suaus.
Van dir que s’havia suïcidat. Als ulls d’aquells que no en saben, s’havia suïcidat. Mai, i escolta’m bé, mai, he volgut que ningú llegís els seus darrers mots. Només ella veia la nau, ja l’havia avistat altres dies, però mai m’havia dit res de què hi hagués algú demanant ajuda al capdamunt del vaixell. Va voler sortir pel forat… i què havia de saber ella, pobreta, de què el mar en veure-la se n’enamoraria? Tan maca com era, que tenia la pell de seda i els ulls de turquesa, d’un blau que espantava els homes, però no pas l’ immensitat del mar.
Encara noto, de vegades, quan s’aixeca a escriure. La sento repetir paraules en veu alta, provant que sonin bé. Noto la seva suor al coixí quan té un malson.
A voltes la veig a la cala jugant amb les onades quan la lluna és rodona i blanca. No li faig senyals, ella no em veu, només la miro, m’omplo d’ella, i me l’estimo així com és, feliç.
Miscel•lània
Efemèrides d’un 26/04
26/04/1884: Neix Marcelino Domingo, escriptor i polític espanyol, varies vegades ministre en la II República.
26/04/1896: Neix Vicente Aleixandre, poeta espanyol, Premi Nobel el 1977.
26/04/1916: Neix Morris West, escriptor australià, famós per “Las sandalias del pescador”.
26/04/1927:Neix Enrique Domínguez Millán, poeta y escriptor espanyol.
26/04/1731: Mor Daniel Defoe, escriptor anglès mundialment conegut per la seva novel•la “Robinson Crusoe”
26/04/1925: Es publica “El proceso”, de Franz Kafka
Clubs de lectura:
-Durant aquest mes a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc aquest dijous dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, durant aquest mes llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts, dia 27, a les 7 de la tarda.
...quan em parlen de fantasia i absurd en els meus contes, recordo que les primeres crítiques que van sortir, quan algú va dir que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita em vaig quedar parat. Perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre." (Pere Calders)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.