28/06/2010 Jorge Bucay

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Jorge Bucay és un psicodramàtic, terapeuta gestáltic i escriptor argentí nascut a Buenos Aires el 1949 en una família modesta. Graduat en medicina el 1973 i especialitzat en infermetats mentals, Bucay va sentir la necessitat de sortir del consultori per tractar sobre la psicologia de la salut.
En el seu camí a la vida ha sigut venedor ambulant de mitjons, de llibres, de roba esportiva, agent d’assegurances, taxista, pallasso, magatzemista, educador, actor, metge de guàrdia, animador de festes infantils, coordinador de grups, col•laborador de ràdio, conductor de televisió i psicoterapeuta de parelles i adults.
Actualment la seva feina com ajudador personal, com ell es defineix, es divideix entre les seves conferencies de docències terapèutiques, que dicta des de fa varis anys viatjant pel món, i la difusió dels seus llibres, eina terapèutica segons l’autor.
Autor de Cartas para Claudia, Escolta’m, Contes per pensar, Amarse con los ojos abiertos, 20 passos cap endavant i El candidato entre d’altres, les seves obres s’han convertit en bestsellers en més d’una trentena de països de tot el món i s'han traduït a 24 idiomes. A la actualitat és l’editor de la revista mensual de psicologia positiva Mente Sana.
Jorge Bucay assegura que els seus llibres, amb més preguntes que no pas respostes, no són d'autoajuda ni manuals, ja que paraules de l’autor:Un llibre d'autoajuda et dóna respostes, et dóna camins, et dóna pautes... No faig llibres d'autoajuda perquè no tinc les respostes. No dic què cal fer per recórrer un camí espiritual, sinó que hi ha un camí espiritual...
Jorge Bucay va ser acusat l’any 2005 de que la cinquena part del seu llibre Shimriti, incloïa passatges copiats d’un text escrit per Mónica Cavallé. Defensat públicament pel seu amic l’escriptor Gonzalo Garcés, Jorge Bucay afirmà més tard que va ser "un error absolutament involuntari" a l’hora de citar les fonts. Per aquest mateix fet, va deixar d’escriure a la revista Viva de Clarín.

El veritable amor no és altre cosa que el desig inevitable d’ajudar a l’altre a que sigui qui és.

(Jorge Bucay)

OBRA DE L’AUTOR

(Contes per pensar, 1997)

Adonar-se

(conte inspirat en un poema d’un escriptor i mestre del budisme, el monjo tibetà Rimpoché. Bucay el va reescriure segons la seva pròpia manera de parlar per mostrar una característica més dels humans.)

Em llevo al matí.
Surto de casa.
Hi ha un clot a la vorera.
No el veig
i hi caic a dins.

L’endemà
Surto de casa,
Oblido que hi ha un clot a la vorera,
I torno a caure.

El tercer dia
surto de casa mirant de recordar-me
que hi ha un clot a la vorera.
Malgrat això,
no me’n recordo
i hi caic a dins.

El quart dia
surto de casa mirant de recordar-me
del clot de la vorera.
Me’n recordo i,
tot i així,
no veig el clot i hi caic a dins.

El cinquè dia
surto de casa.
Recordo que he de tenir present
el clot de la vorera
i camino mirant cap a terra.
I el veig i,
tot i veure’l,
hi caic a dins.

El sisè dia
surto de casa.
Recordo el clot de la vorera.
El busco amb la mirada.
el veig,
intento saltar-lo,
però hi caic a dins.

El setè dia
surto de casa.
Veig el clot.
agafo embranzida,
salto,
amb la punta dels peus frego la vora de l’altra banda,
però no és suficient i hi caic a dins.

El vuitè dia,
surto de casa,
veig el clot,
agafo embranzida,
salto,
arribo a l’altra banda!
Em sento tant orgullós d’haver-ho aconseguit
que ho celebro fent salts d’alegria...
I, en fer-ho,
caic altra vegada al clot.

El novè dia,
surto de casa,
veig el clot,
agafo embranzida,
el salto
i continuo el meu camí.

El desè dia,
just avui,
m’adono
que és més còmode
caminar...
per la vorera d’enfront.

El conte dins el conte

Feia mesos que vivia espantat pels pensaments terribles d’aniquilació que el turmentaven...sobretot a la nit. Se n’anava a dormir amb el temor de no veure el sol de l’endemà i no aconseguia adormir-se fins que el sol despuntava, de vegades amb prou feines una hora abans d’haver-se de llevar per anar a la feina. Quan va saber que l’Il•luminat passaria la nit a les afores del poble, es va adonar que tenia a l’abast una oportunitat única perquè no era freqüent que els viatgers passessin ni tant sols a prop d’aquest poblat perdut entre les muntanyes de Caldea.
La fama precedia el misteriós visitant, i encara que ningú l’havia vist, es deia que el mestre tenia les respostes de totes les preguntes. Per això, aquella matinada, sense que ningú de casa seva ho notés, se’n va anar a veure’l a la tenda que, pel que l’havien informat, havia muntat al costat del riu.
Quan hi va arribar, el sol acabava de separar-se de l’horitzó.
Va trobar l’Il•luminat meditant. Va esperar respectuosament uns minuts fins que el mestre va notar la seva presencia... En aquell moment, i com si l’hagués estat esperant, es va girar cap a ell i, amb una expressió plàcida, se’l va mirar als ulls en silenci.
Mestre, ajuda’m- va dir l’home-. A la nit m’assalten pensaments terribles i no tinc pau ni em veig amb cor de descansar i gaudir de les coses que visc. Diuen que tu ho ressols tot. Ajuda’m a fugir d’aquesta angoixa...
El mestre va somriure i li va dir: -T’explicaré un conte:
“Un home ric va enviar el seu criat al mercat a buscar aliments. Però al cap de poc d’arribar-hi, es va creuar amb la mort, que se’l va mirar fixament als ulls.
El criat va empal•lidir de l’espant i va sortir corrents deixant enrere les compres i la mula. Esbufegant, va arribar a casa del seu amo.
Amo, amo! Si us plau, necessito un cavall i uns quants diners per marxar ara mateix de la ciutat...Si surto ara, potser arribaré a Tamur abans que es faci de nit...Si us plau, amo, si us plau!
El senyor li va preguntar el motiu d’una petició tan urgent i el criat li va explicar a batzegades la seva trobada amb la mort.
L’amo de la casa va rumiar un instant, i apropant-li una bossa de monedes, li va dir:
D’acord. Que així sigui. Vés. Emporta’t el cavall negre, que és el més veloç que tinc.
-Gràcies, amo-
-va dir el servent. I, desprès de besar-li les mans, va córrer cap a l’estable, va muntar el cavall i va marxar veloçment cap a la ciutat de Tamur..-Quan va perdre de vista el servent, l’home adinerat va caminar cap al mercat a la recerca de la mort.
-¿Per què has espantat el meu servent?- li va preguntar així que la va veure.
-¿Espantar-lo? ¿Jo? – va preguntar la mort.
Sí- va dir l’home ric-. Ell m’ha dit que avui s’ha creuat amb tu i te l’has mirat amenaçadorament. Jo no l’he mirat amenaçadorament- va dir la mort.- L’he mirat sorpresa. No m’esperava veure’l aquí aquesta tarda, perquè se suposa que l’he de recollir a Tamur aquesta nit!”
-¿Ho entens?- va preguntar l’Il•luminat.
És clar que ho entenc, mestre. Intentar escapar dels mals pensaments és sortir a buscar-los. Fugir de la mort és anar a trobar-la.
Això mateix.
-Tinc tant per agrair-te, mestre...- va dir l’home-.
Sento que des d’aquesta nit mateix dormiré tan tranquil recordant aquest conte que em llevaré serè cada matí...
Des d’aquesta nit...- va interrompre l’ancià- no hi haurà més matins.
-No ho entenc- va dir l’home.
Llavors és que no has entès el conte.
L’home, sorprès, va mirar l’Il•luminat.
i va veure que l’expressió de la seva cara... ja no era la mateixa....

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Silencio, de Sofia El Kanfoud
Estaba dormido, no te sentí.
Desperté, no estabas.
Pronuncié tu nombre, silencio...
Volví a llamarte, más silencio.
Me inquieté, lloré,
Tu ausencia dolió.
... tu recuerdo empezó.


A Baix a Mar, de Gemma Folch
A Baix a Mar
vaig decidir anar
a fer un tomb
i al Xiringuito menjar un gelat.
Miro cap avall
i no em paro de fixar
en estrangers que no viuen
sense sandàlies ni mitjons posats.
Som setembre, gent a la platja;
I per culpa de mil para-sols no hi puc cabre.
El que ja no podrà ser,
serà tocar, del mar, l’aigua.
Perquè amb tanta gent de fora
semblem sardines en llauna!
Miro llarg Passeig
i tothom en banyador,
sense oblidar-nos dels turistes
que ens envaeixen a l’agost!
Aviat serà fosc
i tothom marxarà.
Ja m’està bé,
una mica de tranquil•litat!

Recuerdo de ti, de Sofia El Kanfoud
El tener memoria,
es recordar el pasado,
es vivir el presente,
es estar a tu lado,
por los años felices
que hemos pasado.
Cada etapa que pasa
estando a tu lado,
divino tesoro
que Dios me ha dado.
Estuve anoche
mirando las estrellas,
la que más brillaba
eras tu una de ellas.
Deseo que pase
el tiempo al revés,
para volver a encontrarte
y empezar otra vez.
Entraste en mi vida
como sangre que fluye y fluye
y nunca se para,
porque si no la vida,
va y se me acaba.
Deseo llevarte,
siempre en mi mente,
recordar tu cara
al quedarme dormida,
despertar en un valle
donde estemos unidos.
Vivir en el tiempo,
sentir la pasión
de tus grandes besos,
preciosos momentos
por estar a tu lado.
Lo bello es vivir,
siempre enamorados.
Dos corazones que laten,
con un mismo latido,
fundidos en uno,
el tuyo y el mío.

La por, de Gemma Folch
Veig allà en mar
enmig d’un temporal;
Un vaixell d’humils homes
que el mar els vol fer mal.
Espantats, esporuguits,
la por els envaeix ja.
S’endinsen, cada cop més,
als abismes marins, llunyans.
No poden tornar a mar, els pescadors.
Les ones abracen la barca i se’ls enduen.
De matinada, la tempesta amaina,
ja els esperen les dones remendant les xarxes.
Tornen a la platja, trepitgen la sorra, contents.
L’alegria de tothom és infinita, emocionant.
Han sobreviscut, la por ja ha passat;
I el poeta s’inspira, i escriu, allà al costat.

Miscel.lània:
Efemèrides d’un 28/06:
28/06/1712: Neix Jean Jacques Rousseau,escriptor,filòsof i music definit com un il•lustrat, essent part de les seves teories una reforma a la Il•lustració i prefigurant al posterior Romanticisme.
28/06/1867: Neix Luigi Pirandello, reconegut dramaturg, novel•lista i escriptor de relats curts italià, guanyador el 1934 del Premi Nobel de Literatura.
28/06/1979: Mor Blas de Otero, poeta espanyol. Fou un dels principals representants de la poesia social dels anys cinquanta.
28/06/1963: Es publica la novel•la “Rayuela”, de Julio Cortázar
28/06/1870: Neix José Mª Gabriel y Galán, poeta espanyol
28/06/1974: Mor Mª de la O Lejárraga, escriptora espanyola
28/06/1995: Mor Mercedes Ballesteros, escriptora espanyola
Concursos: Us informem de la XII convocatòria als Premis Vila de Torredembarra: la convocatòria cultural més important del municipi integra aquest any12 guardons que repartiran un total de 22.350 € en premis en metàl•lic.
-Els premis Vila de Torredembarra enguany afegeixen un nou guardó: el de contes infantils il•lustrats Llegir per Créixer, que té una dotació de 600 euros
-El premi més ben dotat és el Mañé i Flaquer de periodisme, que atorga 6.000 euros al millor treball que tracti sobre el turisme en qualsevol dels seus àmbits i que també serveix com a beca per a l'elaboració d'un reportatge turístic sobre Torredembarra.
-També es concediran 2.000 euros al guanyador del premi de comunicació local, en el qual hi poden concórrer articles i reportatges publicats a la premsa escrita o emesos per ràdio o televisió que tractin sobre el municipi de Torredembarra.
-Com cada any, dins el Mañé i Flaquer, també es concediran dos reconeixements: a persones o col•lectius que hagin destacat per la promoció cultural de Torredembarra i a persones o institucions de l'àmbit cultural relacionades amb el País Basc.
-La resta de convocatòries són el premi d'arts plàstiques Josep Pujol Montané (1.500 euros), Pere Badia de poesia (2.000 euros), Pere Romeu d'arts plàstiques (1.000 euros en la modalitat de fotografia i 2.500 euros, per a pintura), la beca de recerca històrica (2.500 euros), Bambolina de teatre (1.000 euros), el de narrativa Isabel de Villena (600 euros), el concurs literari juvenil (300 euros per categoria), de narrativa infantil (200 euros), el premi de Bones Pràctiques de Sostenibilitat (200 euros) i el Sinibald de Mas de recerca de batxillerat (300 euros).
-Podeu entregar els vostres treballs al Patronat Municipal de Cultura, al c/Capella num.6. El termini de presentació és el 19/10 i la publicació de veredictes i lliurament de premis serà el 19/11. Per a més informació podeu visitar www.torredembarra.cat o trucant al 977.64.38.88

Hi havia una vegada...”una vegada”/ que a força de ser explicada/ es va repetir tantes vegades.../que es va tornar realitat.
(Jorge Bucay)

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913, encara que la seva família era originaria d’Arenys de Mar, on sempre anaven a passar els estius.
Reconegut com un dels poetes catalans més importants, la qualitat de les seves novel•les i narracions curtes permet considerar-lo un dels renovadors de la prosa catalana, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra. També és valuós el seu paper com a renovador del teatre català.
A principis de la dècada del 1920 tots els germans Espriu, cinc en total, van agafar el xarampió. La recuperació de Salvador fou molt lenta i va haver de passar molt de temps al llit. Durant aquesta convalescència va convertir-se en un afamat lector, interessat sobre tot pels llibres de religió i d’història antiga.
Fruit d’aquestes lectures neix Israel, el seu primer llibre i l’únic escrit en castellà. L’obra, que recull estampes de l’Antic Testament, va ser editada l’any 1929 pel seu pare. L'octubre de 1930, va ingressar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Dret al 1935 i en Filosofia i Lletres al 1936.
Durant un viatge per la Mediterrània organitzat per la Universitat, s’interessarà pel món clàssic i l’egiptologia, que descobreix com la seva veritable vocació, però l’esclat de la guerra civil va truncar els seus plans de dedicar-s’hi.
Al 1931 publica El doctor Rip, la seva primera novel•la, i La revolta dels sants, la seva primera obra teatral. L'any 1932 apareix la segona novel•la, Laia, inspirada en l'Arenys de Mar del segle XIX. Totes elles són un satíric mostrari de la condició humana.
En aquesta novel•la, Laia, apareix per primera vegada la idea de diversitat de registres narratius en una mateixa obra. L'any 1935 publica Ariadna al laberint grotesc, recull de magnífics contes que fan una sarcàstica crítica del moment polític i cultural.
La guerra civil li provoca una profunda crisi. Al 1937 Espriu escriu les novel•les curtes Fedra i Letizia i altres proses, en les que, utilitzant l’al•legoria, parla d’una Catalunya abocada a la guerra.
Al 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, escriu la peça teatral Antígona, publicada al 1955, on parla del tema de la lluita entre germans, que és el que considerava que havia passat entre Catalunya i Espanya, i on emet un missatge de reconciliació i perdó, en un to didàctic molt present a partir d’aleshores en l’obra d’Espriu.
Acabada la guerra, molts escriptors abandonen el català. Espriu es va mantenir fidel, però es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d’aquesta decisió, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera.
Per entendre cabalment la seva poesia s’ha de conèixer la geografia mítica d’Espriu: Sinera és sempre Arenys de Mar, que és Sinera llegit al revés; Lavínia és Barcelona; Alfaranja, Catalunya; Konilòsia, Espanya quan la tracta de forma satírica i Sefarad (el nom jueu de la península ibèrica) és Espanya i tota la península quan tracta d’assumptes seriosos.
La seva poesia de postguerra, hermètica i simbòlica, plasma el contrast entre els anys anteriors a la guerra i el dolor, la devastació i la mort que aquesta va provocar. El component satíric augmenta, però hi ha també una decidida voluntat de reconciliació.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, obra cimera de la literatura catalana de postguerra, amb un llenguatge molt ric i treballat. Escrita amb estètica esperpèntica i grotesca és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia i permet a Espriu establir un paral•lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català.
A partir de 1952 apareixen quatre llibres que constitueixen el que s’ha anomenat el cicle líric de l’autor, encara que en ells no falten els elements grotescs i satírics presents a totes les seves obres. Són el llibres Les hores i Mrs. Death, publicats al 1952; El caminant i el mur, del 1954 i Final de laberint, del 1955, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d’Or. Les quatre obres, considerades com diferents etapes d’un únic camí, tot i tractar temàtiques bens diferents, encarnen les tensions del poeta amb la societat i són, en definitiva, una meditació sobre la mort.
El 1960 apareix La pell de brau. Les reflexions sobre la diversitat i la tolerància el converteixen en un llibre emblemàtic. En el seu moment va tenir un gran ressò entre els joves intel•lectuals catalans i va donar a conèixer Espriu més enllà de les fronteres. Encara avui és el llibre més conegut de l’autor.
El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Amb aquesta publicació Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, fet al que contribueixen les adaptacions musicals de la seva obra fetes per Raimon.
En aquest reconeixement és important que, tot i no intervenir activament en la lluita política clandestina, Salvador Espriu col•labora activament en revistes de literatura catalana, com Poesia i Ariel.
També influeix el fet que Espriu s’oferia sempre que es demanava el suport dels intel•lectuals del país, fins i tot en els moments més arriscats, com en la caputxinada de 1966 o com la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries.
Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida molt reclosa. Els seus poemes, les seves paraules, estan en boca de tothom. L’escriptor minuciós, cortès i silenciós és consagrat com a “poeta nacional de Catalunya”.
Al 1971 publica el recull de poemes Setmana Santa, llibre amb el que reprèn la poesia amb alts ressons metafísics. I comença a rebre premis: al 1971 el Premi Montaigne, que concedeix la Universitat de Tubinga, a Alemanya, i al 1972 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. A més cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més a llegir el diccionari de la Real Academia Española.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que volia que el conjunt formés un corpus ben travat, amb coherència temàtica. Aspirava a l’aprehensió de la realitat de l’home del seu temps des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics. Fidel a la seva llengua, al 1977 va ser un dels quatre fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
A partir de 1979 la seva salut empitjora i, aleshores, torna a rebre un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
L'any 1981 va publicar el llibre de narrativa Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica Serra d’Or. Va morir a Barcelona l’any 1985, als 72 anys. La capella ardent s'instal•là al Palau de la Generalitat de Catalunya i ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar.

OBRA DE L’AUTOR

Mariàngela, l’herbolària

(adaptació del conte inclosa al llibre Narracions, publicat al 1965)

Jo no entenia com havia pogut emmalaltir amb tanta existència d’herbes salutíferes. Havia fonamentat la seva lluita, segons afirmació pròpia, en la fe en els remeis de la natura, de la qual participava el meu primer mestre d’humanitats, mossèn Silví Sapares. (...)
Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres (...). Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d’arrels, branquetes i fullam, distingits per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes (...). A mig aire dels sostre i entorn de l’habitació, una mena de galeria de fusta permetia d’abastar, amb l’auxili d’una escala adossada al mur, els estants superiors. (...)
El capellà venia a casa a recitar-me mitja dotzena de versos llatins i a revelar-me la virtut del crespinell picant (...). Examinàvem després el atlas de Botànica de monsenyor Kneipp. Mossèn Silví es delectava aleshores a paladejar els mots dels clàssics, passejant-los per la boca com si fossin ametlles de Sinera (...)
El meu pare assistia algun cop a les lliçons i somreia al meu esforç, que creia ben inútil, però deixava fer, perquè tenia l’optimisme del qui es guanya esplèndidament la vida. El meu pare començava a patir d’accessos congestius de tos (...). El capellà li indicava que prengués, de seguida de dinar i de sopar, una cullerada d’infusió de sàlvia, barrejant-hi, per amorosir-ho, un ditet d’aiguardent amb sucre. El meu pare bevia l’anisat, tot deixant amb dissimulació la sàlvia, i s’apressava a assegurar a la meva mare que es trobava més bé.(...).
Jo era amic de l’herbolària i procurava defensar-la quan Secundina, com era el seu costum, l’acusava de gasiva i rica per males arts. Secundina esmentava visites a deshora, que pagaven a Mariàngela, a pes d’or, experiència i medecines per a malures estranyes. Algú havia vist, afegia, al recambró de la botiga, retalls d’ungles, rulls i trossos de cera d’aparença humana.
Que abominable!
Exclamà, en assabentar-se’n, la meva mare.
D’aquí endavant, no hi tindràs cap tracte.
Mossèn Silví bé la freqüenta,vaig argumentar.
Mossèn Silví té dispensa del Papa per a moltes coses i, a més, és una mica sant.
respongué la meva mare. Però jo no feia cas de prohibicions i guardava aquestes i altres paraules al fons del meu record.
L’herbolària tenia una filla (...) Il•lustrada, la noia abandonà el col•legi i es casà amb un terratinent madur. El matrimoni residia al camp. La filla venia a veure l’herbolària en auto propi, un xic atrotinat. Secundina sortia, ponderativa, al seu encontre i envejava l’elegància dels seus capells(...).
La meva mare se sorprenia de l’esclat actual de Mariàngela, que ella evocava a Sinera, en companyia d’un germà idiota (...).
- Collien herbes pels marges. Una misèria, recordes?, preguntà al meu pare.
Algun cop m’ha explicat, vaig interrompre amb innocència, que és parenta nostra
I ara!, protestaren ells. Per quin cantó, si ets servit d’aclarir-nos-ho?(...)
El temps s’escolà, jo creixia i no notava l’estrall dels anys en aquella cara familiar. Em vaig commoure quan mossèn Silví em va comunicar que Mariàngela estava molt malalta.
Com és possible! Vaig cridar. Amb tants remeis a la seva disposició?
Quan arriba l’últim temporal, contestà el sacerdot, no hi ha elixir que ens adobi, (...).
Una tarda, els dos cavalls de la mort, parats davant la tenda, s’espolsaven les mosques amb les llargues cues, ara a la dreta, ara a l’esquerra. A la fi, taüt negre, gori-gori, dol de gendre i de cosins llunyans. A la porta, en el rotlle de comares, Secundina subratllava, criticant la filla, la modèstia de l’enterrament.
Ha estat potser desig exprés de la difunta, atenuà una veu
És matèria opinable, admeté, reticent i dialèctica, Secundina.
I jo vaig avançar uns quants passos i vaig seguir Mariàngela carrer enllà. Pel trajecte, mossèn Silví em digué d’ella que havia estat una bona dona i alguna cosa més que no m’autoritzà a repetir.
La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb unes certes pretensions.
Tothom trobà que la il•luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però ja no ens abellia mai d’entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de Ángel Badía

NECESIDAD DE LO INMOVIL

La vida es movimiento.
Pero algo debe no moverse para poder andar.

Qué haríamos sin los bienes inmuebles,
si las casas se movieran de sitio
y hubiéramos de buscar donde se ha ido la nuestra?

Qué catástrofe cuando se nos mueve la tierra o
se desencauzan los ríos
o el mar se adentra en la costa.

Y si el Sol o las estrellas cambiasen su rutina?

Cuánto no ha de cambiar para que nuestra vida siga?

NUESTRO ANGEL DE LA GUARDA

De verdad tenemos un ángel que nos guarda,
que nos protege en los peligros?
Lo tenemos todos?
Porque cuando, por azar, mal azar,
alguién se desgracia,
dónde estaba el ángel.
O es que hay que creer, contra nuestro ver,
que fue para mejor?
O acaso es que hay ángeles y ángeles,
unos más eficientes que otros?

QUE BIEN QUE NO HUBO GLOBALIZACIÓN

Qué variedad de culturas,
cómo enriquece el espíritu percibirlas,
pasar en una hora de una a otra.

Gracias al avance de las comunicaciones
podemos disfrutar de la variedad creada
por haber sido áquellas difíciles.

Menos mal que así fue,
que no fue posible la globalización,
que cada pueblo, cada comunidad, hubo de pensar por si mismo,
crear, inventar, vivir a su aire.

LA GRACIA Y EL JUEGO

La gracia y el juego son la sal de la vida.
No en vano se dice lo del estado de gracia.
La gracia es la antítesis del pecado, según la religión:
estar en gracia de Dios.

Esto de la gracia es muy serio.
Toca al sentimiento, al corazón,
es un sutil estremecimiento,
algo indefinible.

Qué produce gracia:
no se sabe hasta que aparece.
Viene de lo profundo,
sin unas reglas previas,
como un regalo inesperado.

Tener gracia es lo que más vale,
ese debe ser el fin de los serios afanes.
Lo serio es para la gracia, esa es su misión.

La gracia. Y el juego también.
Crecer jugando es el buen crecer,
el mejor alimento del niño, su felicidad.
Por qué prescindir de él luego,
si nos hizo tanto bien.
El juego es relación, entre personas y ,
a través del arte, entre cosas: colores,
sonidos.
Qué es la música sino un bello juego.

Lo mejor es lo innecesario.
Hacer sólo lo útil, qué inhumano.

Juego y gracia juntos,
que gracia ha de producir el juego;
si no, para qué.

Poemas de Pilar Pacheco

1º poema. - Canción de San Juan -

Ya se doran las espigas,
es frondosa la enramada,
reluce la mariposa
y es temprana la alborada,
tardío el anochecer,
y en el día largo, largo,
el aire se va tiñendo
de transparencias doradas.
Se marcha la primavera
por la tarde soleada,
tarde sonora, cálida, clara.

2º poema - La canícula -

Que no llegaba, madre,
que no llegaba.
Que no llegaba, madre,
pero llegó.
Envueltos en su seda
ya estamos, madre,
como si el alma fuera
todo calor.
Nos coge el alma, madre,
y nos suspende
con su aroma en el aire,
todo calor
de rayo que se queda,
que permanece,
que se nos lleva,
nos deja fuera,
como expirados, madre,
como si no existiera
la inspiración.

3º Poema - Siesta estival-

Peso de sol asola
las casas, el solar.

Silente silueta,
suso el casal, el silo
solaza su surgir ensimismado.

Sobre el siscal se posan
grises sisellas,
sisones y sisellas se reposan.

Hasta el suelo
sestea soseído.

Sólo insectos trasiegan.
Y en su ascensión sonora
se sosiegan
los silbos de los silfos.

Tras un sumo silencio,
suena un sistro al pasar:
sesga su son el sueño,
sin sobresalto, la pausa,
sin sinsabor.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 21 al 27 de juny:
21/06/1527: Mor Nicolàs Maquiavelo, filòsof i escriptor italià
21/06/1905: Neix Jean-Paul Sartre, filòsof i escriptor francès.
22/06/1865: Mor Angel Saavedra, duque de Rivas, dramaturg i poeta andalús.
22/06/1945: neix Pere Gimferrer, escriptor català.
24/06/1542: Neix San Juan de la Cruz, poeta místic espanyol, a qui Ona Literària va dedicar el programa del dos de febrer.
24/06/1911: Neix l’escriptor argentí Ernesto Sàbato.
25/06/1903: Neix George Orwell, novel•lista britànic.
25/06/1857: Es publiquen “Les flors del mal” de Charles Baudelaire.
26/06/ 1939: Mor Ford Madox Ford, novel•lista anglès.
27/06/1908: Neix Joao Guimaraes, novel•lista brasiler.
Concursos:
-Premi Salvador Estrem i Fa de poesía, Convocat pel Centre d’Estudis Falsetans i el Museu-Arxiu de Falset. Dotat amb 1.000€. Fins el 30 de juny.
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.
-Tarragona convoca el Premis literaris Ciutat de Tarragona 2010. Diferents modalitats i premis. Fins el 31 d’agost.

14/06/2010 Chow Ching Lie

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Chow Ching Lie, escriptora i pianista xinesa nascuda a Xangai el 1936, viu a França des de fa 40 anys.
Establerta a París des de 1965, on va arribar per perfeccionar la seva tècnica pianística sota els ensenyaments de Marguerite Long, la trobada el 1973 amb Georges Walter, a qui va relatar breus episodis de la seva vida, van incitar a aquest periodista a redacta un treball que havia de culminar en un dels documents més vius del nostre temps, en aquesta obra plena d'acció i veritat que avui els hi presentem. Chow Ching Lie- Anomenada també Julie pels seus amics occidentals, va néixer durant la guerra xinesa japonesa, es va casar als tretze anys (un casament disposat per la família), cinc mesos abans que Mao Tse-Tung prohibís els matrimonis forçats i declarés la igualtat de sexes. La vida de Chow Ching Lie es desenvolupa en un medi familiar en què cohabiten diverses generacions: l'avi Tsu Hon, venedor ambulant, contemporani de l'emperadriu Tse-Hi, un home que calça encara sandàlies de l'edat mitjana, i la seva néta, que viu la seva tragèdia més íntima quan el poder de Mao s'instaura a Xangai.
En la història o la tragèdia de Chow Ching Lie tenim un mosaic exhaustiu dels costums o les creences, les relacions immutables i essencials entre pares i fills, un retrat precís de l'existència quotidiana en aquell país llegendari. El drama de la dona xinesa i la seva servitud secular és el seu, al temps que els grans esdeveniments que es donen al país la guerra civil, l'alliberament, les Cent Flors i el Gran Salt cap endavant fan efecte, amb diferent intensitat , en la seva vida.
La història de la Xina a través del relat minuciós transcrit fidelment pel periodista Georges Walter resulta més autèntica que un bon nombre d'obres realitzades per professionals, ja que la narradora no és una historiadora, sinó més aviat un personatge que tindria validesa per si sol: una heroïna de novel•la del segle XVIII. Les seves pròpies limitacions confereixen un valor únic a la seva confessió.

OBRA DE L'AUTOR

Fragment del llibre El palanquí de les llàgrimes, de Chow Ching Lie.

*El palanquí de les llàgrimes és una novel•la autobiogràfica? Un document etnològic? Un involuntari estudi sociopolític?
La veritat és que podria molt bé ser només l'autobiografia precoç d'una concertista xinesa d'èxit internacional, Chow Ching Lie, nascuda el 1936. També és cert, com ens diu Joseph Kessel en el prefaci de l'obra, que entre els nombrosos llibres que avui ens parlen de la Xina, aquest és únic. I ho és perquè es tracta del relat de la vida d'una dona de sensibilitat exquisida que ha viscut a la cruïlla de les dues Xines: la mil•lenària i tradicional de l'esclavitud de la dona, la decadència, l'explotació i la misèria, i la Xina renovadora i renovada de Mao TseTung.
L’escriptora diu sobre el llibre:
«En aquest llibre, vaig voler oferir a tots, els secrets de la meva vida. Cada passatge de la meva existència està il•lustrat per l'aforisme budista que m'ha permès renovar i transformar una situació difícil en un fet positiu. Els lectors podran així extreure mil i un consells que els ajudin en qualsevol situació »....

He nascut a la Xina de la misèria i de les llàgrimes. Nena encara, vaig patir i vaig plorar des de molt aviat. Era bonica: això no és un mèrit, però va ser una maledicció. Si hagués estat lletja i deforme, sens dubte no m'haguessin casat a la força quan tenia tretze anys. Però la meva desgràcia no procedia només de la meva bellesa, sinó que representava la imatge d'un vast país, en el qual no era bo viure, on no era bo, sobretot, néixer si es tenia la desgràcia de ser una nena. Jo hagués pogut venir al món d'una família pobra en la qual, en néixer, m’haguessin embolicat en uns draps i llençat a les escombraries.
Què és més cruel, ofegar en néixer una nena, o més tard, sense criar-la, vendre-la perquè arribi a ser pupil d'una de les cases de cites del Carrer Quart de Shanghai? Això que dic no data de l'edat mitjana: era la sort de la xinesa a mitjans del segle XX i més exactament fins a Mao Tse-tung qui, el 1950, va dictar la primera llei prohibint, entre altres coses, la matança dels nadons , així com els matrimonis a la força i l'abús de poder de les sogres, plagues tan doloroses al país com les inundacions i les fams.
[...]
Els dos nens nedaven al riu quan els va tirar la vista a sobre una vella matrimoniera. Aquesta era una professió a la que es dedicaven persones d'un o altre sexe, buscades i menyspreades a la vegada. La nostra matrimoniera, veient als dos nois, va anar a casa d'una vídua del veïnatge que tenia una nena de quatre anys, i la va portar fins a la vora del riu, dient-li: «Mira a aquests dos nens. Sens dubte són de bona família i fins a rics, ja que el seu pare acaba de venir de Shanghai per fer-se aquí la seva casa. Tria dels dos el que prefereixis per a la teva filla i deixa la resta del meu compte. »
La pobra vídua va mirar jugar als dos nens i va assenyalar amb el dit al major, a qui havia de ser el meu pare. El va preferir a l'altre perquè tenia la pell més blanca. (Per estrany que sembli, per als xinesos d'aquella època, la pell blanca, blanca com la dels estrangers, era un ideal de bellesa envejable. Així, es deia que en la dona hi havia tres belleses: la dels ulls, la del nas i la de la boca, però que la pell blanca valia per les tres.) Pel que a mi es refereix, beneeixo la seva elecció, ja que l'altre nen, el meu futur oncle era un pobre d'esperit des del seu naixement i no va millorar molt amb el temps.
A continuació, la matrimoniera es va presentar a casa del meu avi per col•locar el seu discurs:
-Estimat Tsu Hon, hi ha en el veïnatge una nena bellíssima. La seva mare és vídua, però molt seriosa. És una bona cosa per a la vostra família, ja que sense ser rica, no és frívola. I com és treballadora, la filla ho serà també. Jo crec que seria convenient per a vosaltres que es comprometés amb el vostre fill.
El meu avi va anar a veure a la nena. La va trobar agradable i l'assumpte es va resoldre immediatament. I així va ser com el pare i la mare es van prometre a l'edat de sis i de quatre anys.
A la matrimonieres li pagaven les famílies en el moment de les esposalles. Però els promesos, que gairebé mai no sabien res de la seva situació, només es coneixien en vigílies del casament. En aquells temps, mai es trencava un compromís d'aquesta classe. No complir la paraula donada era una vergonya i un escàndol.
Un cop promesa, Tsong Hai, la meva futura mare, va romandre a Canton. Tsu Hon enviava diners a la mare de la petita per tal que aquesta pogués anar a l'escola primària, en la qual se li va fer estudiar tan sols sis anys: una nena no havia d'estudiar massa. No es deia entre nosaltres que «dona que sap poc té molta virtut»? I com que la virtut era abans que res l'obediència, es pensava que com menys instruïda, una dona es consagrava més a la seva llar, als seus fills i sobretot al seu amo i senyor: el marit. Així doncs, Tsong Hai, després dels anys d'escola, romandria a casa seva, on aprendria amb la seva mare a teixir a mà i a màquina, fins als setze anys, edat en què es casaria.
[...]
Aquesta era una de les pràctiques antiquades corrents encara en el suburbi de Kuangtong, on els pobres venien als seus fills. S’anava allà a comprar un parell de nenes com es compra una parella de cabridets. La millor edat per arrencar a les nenes de les seves famílies era als vuit o nou anys. Mai se’ls deia la veritat sinó tan sols que anaven a fer un viatge amb persones molt bones o coses per l'estil. Però una vegada arribades al seu destí s'iniciava immediatament el seu ensinistrament. El més urgent era extirpar la seva naturalesa infantil i treure les ganes de jugar, convertint-les de la nit al dia en adultes.
És clar que la seva sort, tot i la crueltat del seu destí, era variable, ja que tots els homes no són iguals. Les comprades per persones bondadoses eren ben tractades. Fins i tot, de vegades, la jove esclava, en arribar a l'edat de casar-se, veia als seus amos preparar l'equip nupcial i cobrir-la de regals. Però també les nenes de Chaochow coneixien moltes vegades una sort espantosa i sense remei.
[...]
La trista història del segon matrimoni del meu oncle Wei Hing demostra que si els vells principis eren d'una gran elevació, les velles costums solien tenir deplorables conseqüències. Ja hem vist que per a una vídua era un crim tornar a casar-se. En canvi, gairebé era una obligació per l'home que enviudava.
[...]
Això no era una frase. Efectivament, en Chaochow, si una dona estava convicta d'adulteri era tancada en una cabana a la qual es calava foc, i moria cremada viva. Encara que això sembli increïble es practicava encara en gairebé tota la Xina i ningú trobava inadequat tal càstig: abans, al contrari, semblava d'allò més natural.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Nina de neu, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

*“No heu sentit mai que neva a dins vostre? Pot passar que, en ple hivern o al bell mig de l’estiu, al novembre o a l’abril, sentis la neu a les venes, percebis un iceberg de tristor a les entranyes, una peça de gel ocupi el lloc del cor.
Hi ha persones, ho sé del cert, que ho han experimentat.
Hi ha d’altres persones que contribueixen al desgel transmetent calidesa, que minimitzen el fred compartint el seu escalf...
A algunes d'elles va dedicat aquest relat”. Unaquimera.

Des de l’alba, neva. Erta de fred, sento la neu corrent per les venes.
A la ciutat, feia anys que no passava.
En mi, el fred fa quatre estacions que s’hosteja.
Neva pels carrers que recorro fugint del passat.
Nevisca al pati de l'escola, on la canalla s’esvalota: engrescats per la novetat, els infants cacen neu al vol, entomant-la amb la boca esbatanada, com peixets multicolors engolint un bocí de núvol. Aparto els ulls de la mainada, presa de l’enyor pel fill que no he tingut.
Nevisqueja al parc, on les volves blanques i diminutes es desfan en tocar el vellut verd fosc de les plantes... Blanc sobre verd. Per un moment, torno a veure les meves mans glaçades endreçant les fulles del pom deixat davant del nínxol de la mare.
El banc és mullat, però m’assec. Deixo caure les mans damunt la faldilla de dol. Blanc sobre negre. Recordo les nostres mans sobre el piano: les seves, com ales de papallona sobrevolant les tecles; les meves, resignades formigues obreres, fent escales, fins que l’abraçada maternal recompensava l’esforç amb calidesa i moixaines.
-Seràs artista, nineta! – deia acaronant-me.
Tremolo. La humitat m’envaeix, com va fer la malaltia amb la mare.
M’aixeco, amb el record ressonant a l’ànima.
Neva dins meu. I tot és dur, gris, fred.
Sóc una estàtua fosca entre arbres nus, una nina de neu sobre la grava.
Fa temps que m’esforço per oblidar; no puc.
Encara em turmenten els cops, si els records em fan present la seva violència; encara sento aquells insults que vomitava a raig, ella que abans havia estat incapaç de dir una paraula malsonant sense enrogir. Més ressons.
Camino lentament.
Neva quan arribo al portal. Un floc petit cau dins la bossa quan l’obro per buscar les claus. Trobo la del cementeri. Endevino que no podré tornar a viure mentre no perdoni la mare.
Pujo, vaig directa fins al balcó, l’obro de bat a bat. Cel de mercuri. Neu sobre la barana metà•lica de color grana. Blanc sobre vermell. Sang i carn pàl•lida. L’hemorràgia que esllavissà cuixes avall es va emportar l’amor com una riuada incontrolable; el dolor esborrà la pietat que sentia per ella... A les meves entranyes buides, només va niar un immens iceberg d’odi des d’aquell dia.
-Vaig tancar-la lluny, amb certificats. El meu cor quedà clausurat, amb forrellat.
És hora de fondre l’aterrador glaçó.
Va ser la follia, no la mare que m’havia donat vida, qui m’atacà aquell dia malaurat, qui empentant-me, va somriure davant la meva caiguda, qui va escopir-me, cridant que m’ho tenia merescut per puta, per prendre-li l’home, per portar en el ventre un fill del seu mascle. La seva ment embogida substituïa la inacceptable absència del meu pare amb la figura masculina del meu marit: el deliri em feia rival en lloc de filla... Ho sé.
A l’horitzó, que no veig, li explico sense paraules.
Una llàgrima, fruit del desgel, rodola enfora. Després, l’allau resulta imparable.
Continua nevant. Sento la vida corrent per les venes.

Tot això és ella, de Josep Lleixà

Música suau que els sentits embriaga
música que els nostres sentits omple d’enyorança
això és el vent que d’altres contrades arriba
portant missatges a desxifrar d’esperança.

Cada cop que una papallona s’apropa a una flor i la besa,
l’acarona amorosa i li parla del camí que ha fet per estimar-la,
has de robar-li a la flor aquell bes i compartir la seva alegria,
joia del amor, que de lluny els seus somnis t’envia .

L’espurna de foc que salta del cop de ferradura
de la pota del cavall damunt la pedra
es l’enviament d’un sospir llunyà de qui t’enyora.

Agafa la guspira encesa, endinsa-la al teu cor i crema’t,
amatent escolta el vent i l’aleteig de la papallona
ensuma la flor i amb les teves mans acarona-la.

Tot això es ella..

Miscel•lània
Efemèrides d’un 14 de juny:
14/6/1928: Neix a Rosario Argentina Ernesto Guevara més conegut com el Che lider de la Revolució Cubana.
14/6/1858: Neix Manuel José Othon, poeta mexicà.
14/6/1837: Mor Giacomo Leopardi, escriptor i poeta italià
14/6/1920: Mor Max Weber, economista i sociòleg alemany
14/6/1944: Mor Joaquín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol
14/6/1968: Mor Salvatore Quasimodo, poeta italià, premi Nobel el 1959
14/6/1986: Mor Jorge Luis Borges, escriptor argentí
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
El termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona és el 31/08.

07/06/ 2010 Thomas Mann

100607 ONA LITERARIA by onaliteraria

100607 ONA LITERARIA by onaliteraria

Paul Thomas Mann, nascut el 1875 i mort el 1955, fou un novel•lista alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1929.
Destaca sobretot per una sèrie de novel•les èpiques, de gran contingut simbòlic tot i que sovint també iròniques, que revelen la psicologia de l’artista i intel•lectual. També se’l recorda per l’anàlisi i la crítica de l’ànima alemanya i europea de principis del segle XX, partint d’històries alemanyes i bíbliques modernitzades, a més d’idees de Goethe, Nietzsche i Schopenhauer
Després d’estudiar ciències a l'Institut, va romandre a la Universitat de Munic preparant-se per la carrera de periodisme estudiant història, economia, història de l’art i literatura. Va viure a la capital bavaresa entre 1891 i 1933, llevat d’un any d’estada a Itàlia, amb el seu germà gran Heinrich Mann, també escriptor.
Amb l’arribada d'Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins el 1938, any que es va traslladar als Estats Units d’America, on va fixar la seva residència definitiva. L’any 1939 fou nomenat professor de literatura a la Universitat de Princeton, on es reuní amb Albert Einstein. El 1942 es traslladà a Califòrnia, esdevenint ciutadà nord-americà el 23 de juny de 1944. El 1952 retornà a Europa, establint-se prop de Zuric, on morí el 12 d’agost de 1955.
La carrera d’escriptor de Thomas Mann va començar el 1897 amb la publicació del conte El petit senyor Friedemann. Gràcies al seu viatge per Itàlia en companyia del seu germà va començar la redacció de Buddenbrooks el 1901, novel•la que li donà una fama quasi immediata i que descriu amb tot detall una demolidora visió crítica, l’esplendor i la decadència d’una família burgesa de rics comerciants.
El 1903, Thomas Mann transcendí aquest primer realisme per a plantejar, en la seva breu i important novel•la Tonio Kröger, el problema de la relació entre l’art i la vida, que fou el tema principal de tota la seva obra, i que s’encarnà en el protagonisme de l’extraordinaria Mort a Venècia (1912), una de les novel•les més cèlebres, que assolí gran popularitat gràcies a la magnífica versió cinematogràfica que d’ella en féu Luchino Visconti.
Aquesta última obra, que descriu les vivències d’un escriptor en una Venècia assolada pel còlera, suposa la culminació de les idees estètiques de l’autor, que va elaborar una peculiar psicologia de l’artista.
En esclatar la Primera Guerra Mundial Thomas Mann va defensar el nacionalisme alemany, al final de la contesa, no obstant això, la seva ideologia va evolucionar i es va convertir en fervent defensor dels valors democràtics. Testimoniatge d’aquesta evolució és la novel•la La muntanya màgica, 1924, que transcorre en un sanatori per a tuberculosos i constitueix una transposició novel•lada dels debats polítics i filosòfics de l’època.
Durant el seu exili als Estats Units les seves obres estan repletes d’al•lusions bíbliques i mitològiques: en la tetralogia Josep i els seus germans, (1933-1943) fa una reinterpretació de la història bíblica per indagar en els orígens de la cultura occidental, i a Doctor Faust, (1947), que presenta la història d’un músic que ven la seva ànima al diable, va tractar d’establir les causes psicològiques que van fer possible el nazisme.
Finalment a Confessions de Felix Krull (1954) la seva última novel•la, va recuperar la ironia sobre la naturalesa de l’ésser humà que havia caracteritzat moltes de les seves obres precedents. Com a fet històric destaquem que el novembre del 2008 la Biblioteca de l’Estat de Baviera (Alemanya) va retornar a l’arxiu Thomas Mann, situat a Suïssa, els llibres de la biblioteca personal de l’autor que els nazis van robar en saquejar casa seva l’agost del 1933. Aquesta devolució es va fer en compliment del compromís que el 1999 van firmar les institucions publiques alemanyes, per el que es deuen restituir els bens culturals desnonats per el nazisme als seus propietaris o als seus hereus.
El patrimoni robat consistia principalment en traduccions d’obres de Thomas Mann a altres idiomes. Alguns dels volums porten dedicatòries dels traductors a l’autor. Altres exemplars estan signats pel propi Mann. Entre ells es troba, per exemple, La muntanya màgica, una de les seves obres més conegudes. A l’acte de restitució va participar Frido Mann, net del llorejat escriptor. Per la seva part, la Biblioteca de Baviera va expressar el seu pesar per la manera en que aquest exemplars van passar a formar part del seu catàleg i també per «la participació de la Biblioteca en els actes delictius».
*En honor seu s’anomenà l’asteroide (8382) Mann, descobert el 23 de setembre de 1992 per Freimut Börngen.

Mort a Venecia (argument)

L’ acció es desenvolupa el 1911, a la Belle Époque, en una Venècia visitada per la burgesia despreocupada. A l’hotel de luxe on s’allotja el vell escriptor Gustav von Aschenbach, personatge central de la història, el seu estiueig és enterbolit per un jove adolescent androgin, el polonès Tadzio, que sembla encarnar l'ideal de bellesa etèria, a la qual Gustav ha intentat desesperadament donar expressió en les seves creacions.
Aquest noi desconcertant, per mirades creuades, pren consciència de la seva fascinació, l’artista somia amb abordar-ho, i arriba a replantejar-se les certeses de tota la seva vida.
En una ciutat que se sap afectada d’una epidèmia de còlera, amagada per les autoritats, Aschenbach, en lloc de fugir, s’enfonsa en la decadència.
Amb la màgica poètica d’un estil admirable i quasi preciosista, el narrador, que reviu alguns dels diàlegs de Plató, impregna el relat amb l’atmosfera seductora, corrompuda i agònica de la ciutat miraculosa, que contempla la seva pròpia imatge moribunda en el reflex de l’aigua immemorial que li donà la vida, l’ha conservada i l’està matant.
L’atracció d’Aschenbach per Tadzius simbolitza la progressiva ruptura de l’equilibri entre la consciència moral i l’art, i, mitjançant aquesta, la submissió a una polaritat en la que la experiència de la bellesa està unida a la experiència de la mort. Mann escenificà el tram culminant d’aquesta transició enfonsant al seu protagonista en l”altra realitat” d’un somni dionisíac i tanàtic.
L”altra realitat” va transformant-se en l’única realitat d’Aschenbach, endinsant-lo en el triomf de l’instint mentre el prepara pel triomf de la mort. L’home posseït pel dimoni permet a Thomas Mann concloure Mort a Venècia amb el clàssic tema platònic del necessari desequilibri i malaltia de l’artista. Sòcrates ve en auxili d’Aschenbach, a través de Fedro, per a consolar-lo davant el proper transit de la mort.

OBRA DE L'AUTOR

Mort a Venecia (fragment)

Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre dos personas que sólo se conocen de vista, que se encuentran y se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercambiar saludo ni palabra alguna.
Entre ellas va surgiendo una curiosidad sobreexcitada e inquieta, la histeria resultante de una necesidad de conocimiento y comunicación insatisfecha y anormalmente reprimida, y, sobre todo, una especie de tenso respecto. Pues el hombre ama y respeta al hombre mientras no se halle en condiciones de juzgarlo, y el deseo vehemente es el resultado de un conocimiento imperfecto.
Era inevitable que entre Aschenbach y el joven Tadzio se fuera estableciendo cierta relación, cierto tipo de conocimiento; y el más viejo pudo comprobar, transido de gozo, que su simpatía y su atención no habían quedado totalmente sin respuesta. ¿Qué podía impulsar al hermoso mancebo, por ejemplo, a no utilizar nunca la pasarela de detrás de las casetas cuando bajaba temprano a la playa, sino a dirigirse a la cabina de los suyos por delante, cruzando indolentemente la arena frente a Aschenbach y acercándose a él sin necesidad, hasta casi rozar a veces su mesa y su silla?
-¿Tan grande era la atracción, la fascinación ejercida por un sentimiento superior sobre ese frágil y desprevenido objeto? Cada día aguardaba Aschenbach la llegada de Tadzio, y a veces fingía estar ocupado en aquel momento, dejando que el bello pasara a su lado aparentemente inadvertido. Pero otras veces alzaba los ojos y sus miradas se cruzaban. Ambos adoptaban un aire de profunda seriedad en esos casos.
Nada, en el rostro adusto y majestuoso del más viejo, delataba una agitación interna; pero en los ojos de Tadzio sí brillaba un deseo de explorar, una indagación pensativa; su andar se tornaba vacilante, bajaba la mirada al suelo y volvía a levantarla con gesto adorable, y cuando ya había pasado, algo en su actitud parecía insinuar que sólo la buena educación le impedía volverse.
Una noche, sin embargo, ocurrió algo muy distinto. Los hermanos polacos y su institutriz no aparecieron en el gran salón a la hora de cenar, cosa que Aschenbach advirtió con gran pesar. Terminada la cena, y muy inquieto por aquella ausencia, se dirigía en traje de noche y sombrero de paja al pie de la terraza, frente al hotel, cuando de pronto vio surgir, a la luz de las lámparas de arco, a las monjiles hermanas con su educadora, y, cuatro pasos más atrás, a Tadzio.
Era evidente que venían del embarcadero, después de haber cenado en la ciudad por algún motivo. Debía de hacer fresco en la laguna; Tadzio llevaba una chaqueta marinera azul oscuro con botones dorados y la correspondiente gorra en la cabeza. Ni el sol ni el aire del mar lo habían bronceado, su piel conservaba el mismo tono marmóreo amarillento de los primeros días. Pero esa noche parecía más pálido que de costumbre, tal vez debido al fresco o a la luminosidad lunar de las lámparas. El trazo regular de sus cejas se había perfilado aún más, y la oscuridad de sus ojos era más profunda. Su belleza superaba lo expresable, y, como tantas otras veces, Aschenbach sintió, apesadumbrado, que la palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.
No esperaba encontrarse allí con la querida aparición, que lo cogió desprevenido y no le dio tiempo de consolidar una expresión de calma y dignidad en su semblante. La alegría, la sorpresa y la admiración debieron de reflejarse claramente en él cuando su mirada se cruzó con la del añorado ausente, y en ese mismo instante Tadzio sonrió: le sonrió entreabriendo poco a poco los labios en una sonrisa elocuente, familiar, franca y seductora.
Era la sonrisa de Narciso inclinado sobre el espejo del agua, esa sonrisa larga, profunda y hechizada que acompaña el gesto de tender los brazos hacia el reflejo de su propia belleza; esa sonrisa que se contrae muy levemente ante el desesperado esfuerzo por besar los dulces labios de su sombra; una sonrisa coqueta, curiosa y un tanto atormentada, deludida y delusoria.
El destinatario de esa sonrisa se fugó con ella como un regalo fatal. Su turbación era tan grande que tuvo que huir de las luces de la terraza y del jardín, y refugiarse a paso rápido en la oscuridad del parque posterior. Allí estalló en reproches tiernos y extrañamente irritados:
-<< ¡No debes sonreír así! ¿Me oyes? ¡A nadie hay que sonreírle así!>>
Se dejó caer en un banco y, fuera de sí, aspiró el perfume nocturno de las plantas. Después, apoyándose en el respaldo, los brazos indolentemente caídos, abrumado y sacudido varias veces por escalofríos, musitó la fórmula fija del deseo, imposible en este caso, absurda, abyecta, ridícula y, no obstante, sagrada, también aquí venerada: "Te amo"


Producció Pròpia

Jo, a tu.... ,de Sònia Ferrer

Jo, et regalo el meu cor trencat,
potser per a tu el puc arranjar
amb un somriure bonic
amb un amor de veritat.
T'ofereixo avui el meu amor,
te'l vull donar només a tu,
si tens ganes de compartir
si tens forces per seguir.
Jo, et convido a sentir-me a prop
si és que encara no ho has fet
i t'emplaço aquesta nit
a que amb mi somniïs despert.


Sonet imperfecte (Do, Re, Mi,Fa,Sol,La,Si), de Josep Lleixà

Dóna’m la mà, acarona’m la galta;
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Miro enrere i no hi ha enyorança,
fa molt de temps que cercava ta pell.
Sols sentir-te a prop i escoltar la teva veu,
la vida s’ofereix plena d’esperança.
Si tu vols sempre seré teu.
La vida s’ofereix plena d’esperança,
i sols sentir-te prop i escoltar la teva veu,
fa que aixequi als Déus himnes de lloança,
ja que miro enrere i no hi ha enyorança, i
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Dóna’m la mà acarona’m la galta.

Inventar, de Martha Aurenti

Si me ves
muy callada mirando un punto fijo
con el mate en la mano a medio terminar,
no interrumpas mi diálogo, estoy conmigo
y con aquellos que crees que no están;
recibo sus consejos,
me regalan sonrisas
y hasta escucho ese tango que canta mi mamá;
juego con mi hermanito, paseamos en la bici,
también lloramos juntos,
y tantas cosas más.

Avui com ahir, de Vivian Segurana

Avui he passat pel teu davant, tu no m’has vist, no saps que estic. Jo he passejat la meva mirada en tota tu. T’he vist somriure rere el vidre de l’aparador. Estaves tant bonica de bon matí. He pensat si algun dia tu penses en mi, si també passes per davant quan jo no et veig, si també et preguntes, qui deu ser?
Avui, vesties aquell jersei lila que tant t’agrada, sé que t’agrada perquè el vesteixes molt sovint, portaves el cabell recollit amb un boli Bic de color blau; sempre penso en regalar-te un passador bonic i deixar-te’l a l’entrada de la feina amb un llaç del teu color favorit i una nota amb el teu nom. Tu et sorprendries en trobar-lo, somriuries i et preguntaries de qui vindria, i sé segur que te’l posaries. I jo, des de l’altre extrem del carrer, m’amagaria sols per veure el teu somrís.
Avui, com ahir, ja espero que arribi demà, i vestir-me sols per tu i sortir al carrer i passejar davant teu i somriure’t, encara que potser demà tampoc em veuràs.
Avui, igual com ahir, somnio que arriba un dia, que et despertaràs, que sortiràs a passejar, que passaràs pel meu costat i em somriuràs, i jo, atenta a les curiositats, somniaré que ja falta menys. Avui, com ahir, ja espero que sigui demà per tornar a somniar.

Miscel•lània:
Efemèrides d’un 07 de juny:
07/06/1640: Corpus de Sang a Barcelona. Inici de la Guerra dels Segadors
07/06/1812: Neix Antonio Bachiller y Morales, escriptor cubà
07/06/1843: Mor Friedrich Hölderlin, poeta alemany
07/06/1876: Mor Aurore Dupin, “George Sand”, novel•lista francesa
07/06/1949: A EEUU es produeix la “Caza de brujas” entre intel•lectuals, escriptors, científics i artistes, fet històric en el qual es basa la novel•la “Las brujas de Salem” escrita el 1953 per Arthur Miller
07/06/1967: Mor Dorothy Parker, novel•lista nord-americana
07/06/1970: Mor Edward Morgan Forster, novel•lista i assagista anglès
07/06/1980: Mor Henry Miller, escriptor nord-americà
07/06/1987: Mor Humberto Constantini, escriptor argentí
07/06/2001: Doris Lessing es guardonada amb el Premi Príncep d’Asturias de les Lletres
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
-Termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona: 31/08

La guerra és la sortida covard als problemes de la pau

(Thomas Mann)