Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalans. Mostrar tots els missatges
AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913, encara que la seva família era originaria d’Arenys de Mar, on sempre anaven a passar els estius.
Reconegut com un dels poetes catalans més importants, la qualitat de les seves novel•les i narracions curtes permet considerar-lo un dels renovadors de la prosa catalana, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra. També és valuós el seu paper com a renovador del teatre català.
A principis de la dècada del 1920 tots els germans Espriu, cinc en total, van agafar el xarampió. La recuperació de Salvador fou molt lenta i va haver de passar molt de temps al llit. Durant aquesta convalescència va convertir-se en un afamat lector, interessat sobre tot pels llibres de religió i d’història antiga.
Fruit d’aquestes lectures neix Israel, el seu primer llibre i l’únic escrit en castellà. L’obra, que recull estampes de l’Antic Testament, va ser editada l’any 1929 pel seu pare. L'octubre de 1930, va ingressar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Dret al 1935 i en Filosofia i Lletres al 1936.
Durant un viatge per la Mediterrània organitzat per la Universitat, s’interessarà pel món clàssic i l’egiptologia, que descobreix com la seva veritable vocació, però l’esclat de la guerra civil va truncar els seus plans de dedicar-s’hi.
Al 1931 publica El doctor Rip, la seva primera novel•la, i La revolta dels sants, la seva primera obra teatral. L'any 1932 apareix la segona novel•la, Laia, inspirada en l'Arenys de Mar del segle XIX. Totes elles són un satíric mostrari de la condició humana.
En aquesta novel•la, Laia, apareix per primera vegada la idea de diversitat de registres narratius en una mateixa obra. L'any 1935 publica Ariadna al laberint grotesc, recull de magnífics contes que fan una sarcàstica crítica del moment polític i cultural.
La guerra civil li provoca una profunda crisi. Al 1937 Espriu escriu les novel•les curtes Fedra i Letizia i altres proses, en les que, utilitzant l’al•legoria, parla d’una Catalunya abocada a la guerra.
Al 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, escriu la peça teatral Antígona, publicada al 1955, on parla del tema de la lluita entre germans, que és el que considerava que havia passat entre Catalunya i Espanya, i on emet un missatge de reconciliació i perdó, en un to didàctic molt present a partir d’aleshores en l’obra d’Espriu.
Acabada la guerra, molts escriptors abandonen el català. Espriu es va mantenir fidel, però es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d’aquesta decisió, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera.
Per entendre cabalment la seva poesia s’ha de conèixer la geografia mítica d’Espriu: Sinera és sempre Arenys de Mar, que és Sinera llegit al revés; Lavínia és Barcelona; Alfaranja, Catalunya; Konilòsia, Espanya quan la tracta de forma satírica i Sefarad (el nom jueu de la península ibèrica) és Espanya i tota la península quan tracta d’assumptes seriosos.
La seva poesia de postguerra, hermètica i simbòlica, plasma el contrast entre els anys anteriors a la guerra i el dolor, la devastació i la mort que aquesta va provocar. El component satíric augmenta, però hi ha també una decidida voluntat de reconciliació.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, obra cimera de la literatura catalana de postguerra, amb un llenguatge molt ric i treballat. Escrita amb estètica esperpèntica i grotesca és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia i permet a Espriu establir un paral•lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català.
A partir de 1952 apareixen quatre llibres que constitueixen el que s’ha anomenat el cicle líric de l’autor, encara que en ells no falten els elements grotescs i satírics presents a totes les seves obres. Són el llibres Les hores i Mrs. Death, publicats al 1952; El caminant i el mur, del 1954 i Final de laberint, del 1955, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d’Or. Les quatre obres, considerades com diferents etapes d’un únic camí, tot i tractar temàtiques bens diferents, encarnen les tensions del poeta amb la societat i són, en definitiva, una meditació sobre la mort.
El 1960 apareix La pell de brau. Les reflexions sobre la diversitat i la tolerància el converteixen en un llibre emblemàtic. En el seu moment va tenir un gran ressò entre els joves intel•lectuals catalans i va donar a conèixer Espriu més enllà de les fronteres. Encara avui és el llibre més conegut de l’autor.
El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Amb aquesta publicació Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, fet al que contribueixen les adaptacions musicals de la seva obra fetes per Raimon.
En aquest reconeixement és important que, tot i no intervenir activament en la lluita política clandestina, Salvador Espriu col•labora activament en revistes de literatura catalana, com Poesia i Ariel.
També influeix el fet que Espriu s’oferia sempre que es demanava el suport dels intel•lectuals del país, fins i tot en els moments més arriscats, com en la caputxinada de 1966 o com la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries.
Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida molt reclosa. Els seus poemes, les seves paraules, estan en boca de tothom. L’escriptor minuciós, cortès i silenciós és consagrat com a “poeta nacional de Catalunya”.
Al 1971 publica el recull de poemes Setmana Santa, llibre amb el que reprèn la poesia amb alts ressons metafísics. I comença a rebre premis: al 1971 el Premi Montaigne, que concedeix la Universitat de Tubinga, a Alemanya, i al 1972 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. A més cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més a llegir el diccionari de la Real Academia Española.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que volia que el conjunt formés un corpus ben travat, amb coherència temàtica. Aspirava a l’aprehensió de la realitat de l’home del seu temps des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics. Fidel a la seva llengua, al 1977 va ser un dels quatre fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
A partir de 1979 la seva salut empitjora i, aleshores, torna a rebre un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
L'any 1981 va publicar el llibre de narrativa Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica Serra d’Or. Va morir a Barcelona l’any 1985, als 72 anys. La capella ardent s'instal•là al Palau de la Generalitat de Catalunya i ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar.

OBRA DE L’AUTOR

Mariàngela, l’herbolària
(adaptació del conte inclosa al llibre Narracions, publicat al 1965)
Jo no entenia com havia pogut emmalaltir amb tanta existència d’herbes salutíferes. Havia fonamentat la seva lluita, segons afirmació pròpia, en la fe en els remeis de la natura, de la qual participava el meu primer mestre d’humanitats, mossèn Silví Sapares. (...)
Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres (...). Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d’arrels, branquetes i fullam, distingits per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes (...). A mig aire dels sostre i entorn de l’habitació, una mena de galeria de fusta permetia d’abastar, amb l’auxili d’una escala adossada al mur, els estants superiors. (...)
El capellà venia a casa a recitar-me mitja dotzena de versos llatins i a revelar-me la virtut del crespinell picant (...). Examinàvem després el atlas de Botànica de monsenyor Kneipp. Mossèn Silví es delectava aleshores a paladejar els mots dels clàssics, passejant-los per la boca com si fossin ametlles de Sinera (...)
El meu pare assistia algun cop a les lliçons i somreia al meu esforç, que creia ben inútil, però deixava fer, perquè tenia l’optimisme del qui es guanya esplèndidament la vida. El meu pare començava a patir d’accessos congestius de tos (...). El capellà li indicava que prengués, de seguida de dinar i de sopar, una cullerada d’infusió de sàlvia, barrejant-hi, per amorosir-ho, un ditet d’aiguardent amb sucre. El meu pare bevia l’anisat, tot deixant amb dissimulació la sàlvia, i s’apressava a assegurar a la meva mare que es trobava més bé.(...).
Jo era amic de l’herbolària i procurava defensar-la quan Secundina, com era el seu costum, l’acusava de gasiva i rica per males arts. Secundina esmentava visites a deshora, que pagaven a Mariàngela, a pes d’or, experiència i medecines per a malures estranyes. Algú havia vist, afegia, al recambró de la botiga, retalls d’ungles, rulls i trossos de cera d’aparença humana.
Que abominable!
Exclamà, en assabentar-se’n, la meva mare.
D’aquí endavant, no hi tindràs cap tracte.
Mossèn Silví bé la freqüenta,vaig argumentar.
Mossèn Silví té dispensa del Papa per a moltes coses i, a més, és una mica sant.
respongué la meva mare. Però jo no feia cas de prohibicions i guardava aquestes i altres paraules al fons del meu record.
L’herbolària tenia una filla (...) Il•lustrada, la noia abandonà el col•legi i es casà amb un terratinent madur. El matrimoni residia al camp. La filla venia a veure l’herbolària en auto propi, un xic atrotinat. Secundina sortia, ponderativa, al seu encontre i envejava l’elegància dels seus capells(...).
La meva mare se sorprenia de l’esclat actual de Mariàngela, que ella evocava a Sinera, en companyia d’un germà idiota (...).
- Collien herbes pels marges. Una misèria, recordes?, preguntà al meu pare.
Algun cop m’ha explicat, vaig interrompre amb innocència, que és parenta nostra
I ara!, protestaren ells. Per quin cantó, si ets servit d’aclarir-nos-ho?(...)
El temps s’escolà, jo creixia i no notava l’estrall dels anys en aquella cara familiar. Em vaig commoure quan mossèn Silví em va comunicar que Mariàngela estava molt malalta.
Com és possible! Vaig cridar. Amb tants remeis a la seva disposició?
Quan arriba l’últim temporal, contestà el sacerdot, no hi ha elixir que ens adobi, (...).
Una tarda, els dos cavalls de la mort, parats davant la tenda, s’espolsaven les mosques amb les llargues cues, ara a la dreta, ara a l’esquerra. A la fi, taüt negre, gori-gori, dol de gendre i de cosins llunyans. A la porta, en el rotlle de comares, Secundina subratllava, criticant la filla, la modèstia de l’enterrament.
Ha estat potser desig exprés de la difunta, atenuà una veu
És matèria opinable, admeté, reticent i dialèctica, Secundina.
I jo vaig avançar uns quants passos i vaig seguir Mariàngela carrer enllà. Pel trajecte, mossèn Silví em digué d’ella que havia estat una bona dona i alguna cosa més que no m’autoritzà a repetir.
La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb unes certes pretensions.
Tothom trobà que la il•luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però ja no ens abellia mai d’entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.
PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de Ángel Badía


NECESIDAD DE LO INMOVIL

La vida es movimiento.
Pero algo debe no moverse para poder andar.

Qué haríamos sin los bienes inmuebles,
si las casas se movieran de sitio
y hubiéramos de buscar donde se ha ido la nuestra?

Qué catástrofe cuando se nos mueve la tierra o
se desencauzan los ríos
o el mar se adentra en la costa.

Y si el Sol o las estrellas cambiasen su rutina?

Cuánto no ha de cambiar para que nuestra vida siga?

NUESTRO ANGEL DE LA GUARDA

De verdad tenemos un ángel que nos guarda,
que nos protege en los peligros?
Lo tenemos todos?
Porque cuando, por azar, mal azar,
alguién se desgracia,
dónde estaba el ángel.
O es que hay que creer, contra nuestro ver,
que fue para mejor?
O acaso es que hay ángeles y ángeles,
unos más eficientes que otros?

QUE BIEN QUE NO HUBO GLOBALIZACIÓN

Qué variedad de culturas,
cómo enriquece el espíritu percibirlas,
pasar en una hora de una a otra.

Gracias al avance de las comunicaciones
podemos disfrutar de la variedad creada
por haber sido áquellas difíciles.

Menos mal que así fue,
que no fue posible la globalización,
que cada pueblo, cada comunidad, hubo de pensar por si mismo,
crear, inventar, vivir a su aire.

LA GRACIA Y EL JUEGO

La gracia y el juego son la sal de la vida.
No en vano se dice lo del estado de gracia.
La gracia es la antítesis del pecado, según la religión:
estar en gracia de Dios.

Esto de la gracia es muy serio.
Toca al sentimiento, al corazón,
es un sutil estremecimiento,
algo indefinible.

Qué produce gracia:
no se sabe hasta que aparece.
Viene de lo profundo,
sin unas reglas previas,
como un regalo inesperado.

Tener gracia es lo que más vale,
ese debe ser el fin de los serios afanes.
Lo serio es para la gracia, esa es su misión.

La gracia. Y el juego también.
Crecer jugando es el buen crecer,
el mejor alimento del niño, su felicidad.
Por qué prescindir de él luego,
si nos hizo tanto bien.
El juego es relación, entre personas y ,
a través del arte, entre cosas: colores,
sonidos.
Qué es la música sino un bello juego.

Lo mejor es lo innecesario.
Hacer sólo lo útil, qué inhumano.

Juego y gracia juntos,
que gracia ha de producir el juego;
si no, para qué.


Poemas de Pilar Pacheco


1º poema. - Canción de San Juan -

Ya se doran las espigas,
es frondosa la enramada,
reluce la mariposa
y es temprana la alborada,
tardío el anochecer,
y en el día largo, largo,
el aire se va tiñendo
de transparencias doradas.
Se marcha la primavera
por la tarde soleada,
tarde sonora, cálida, clara.

2º poema - La canícula -

Que no llegaba, madre,
que no llegaba.
Que no llegaba, madre,
pero llegó.
Envueltos en su seda
ya estamos, madre,
como si el alma fuera
todo calor.
Nos coge el alma, madre,
y nos suspende
con su aroma en el aire,
todo calor
de rayo que se queda,
que permanece,
que se nos lleva,
nos deja fuera,
como expirados, madre,
como si no existiera
la inspiración.

3º Poema - Siesta estival-

Peso de sol asola
las casas, el solar.

Silente silueta,
suso el casal, el silo
solaza su surgir ensimismado.

Sobre el siscal se posan
grises sisellas,
sisones y sisellas se reposan.

Hasta el suelo
sestea soseído.

Sólo insectos trasiegan.
Y en su ascensión sonora
se sosiegan
los silbos de los silfos.

Tras un sumo silencio,
suena un sistro al pasar:
sesga su son el sueño,
sin sobresalto, la pausa,
sin sinsabor.

Miscel•lània....
Efemèrides:
Setmana del 21 al 27 de juny:
21/06/1527: Mor Nicolàs Maquiavelo, filòsof i escriptor italià
21/06/1905: Neix Jean-Paul Sartre, filòsof i escriptor francès.
22/06/1865: Mor Angel Saavedra, duque de Rivas, dramaturg i poeta andalús.
22/06/1945: neix Pere Gimferrer, escriptor català.
24/06/1542: Neix San Juan de la Cruz, poeta místic espanyol, a qui Ona Literària va dedicar el programa del dos de febrer.
24/06/1911: Neix l’escriptor argentí Ernesto Sàbato.
25/06/1903: Neix George Orwell, novel•lista britànic.
25/06/1857: Es publiquen “Les flors del mal” de Charles Baudelaire.
26/06/ 1939: Mor Ford Madox Ford, novel•lista anglès.
27/06/1908: Neix Joao Guimaraes, novel•lista brasiler.
Concursos:
-Premi Salvador Estrem i Fa de poesía, Convocat pel Centre d’Estudis Falsetans i el Museu-Arxiu de Falset. Dotat amb 1.000€. Fins el 30 de juny.
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.
-Tarragona convoca el Premis literaris Ciutat de Tarragona 2010. Diferents modalitats i premis. Fins el 31 d’agost.












24/05/2010 Josep Carner

100524 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Josep Carner i Puigoriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel•les, 4 de juny de 1970), va ser un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans.
El 1897 va entrar a la Universitat de Barcelona, on va descobrir el catalanisme. Obté la llicenciatura en Dret i Filosofia. En aquesta època va col•laborar a “Montserrat” i “L’Atlàntica”, entre d'altres revistes. Va dirigir “Catalunya “ entre els anys (1903-1905) i en un segon període els anys (1913-1914), Els anys (1907-1908) va dirigir “Empori”.. El 1911 va ser designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans , i va col•laborar amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis del segle XX, Josep Carner es va incorporar al diari “La Veu de Catalunya”, on va escriure fins a 1928. El 1915 es va casar amb la xilena Carmen de Ossa, amb la qual va tenir dos fills: Anna Maria i Josep.
Va ser un renovador de la poesia, de la llengua, de la prosa. Va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort de Prat de la Riba, el any 1920, Carner es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, al març de 1921, va ingressar a la carrera diplomàtica. Va sortir d'Espanya cap a Gènova per instal•lar-sii amb tota la família com a vicecònsol espanyol. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel•les i París. Durant la guerra civil espanyola es va mantenir fidel a la República i no va tornar a residir a Catalunya.
Va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Per això el 1939 el seu allunyament de Catalunya va ser forçat. Es casa amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa, i emprèn el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945), on va ser professor al Colegio de México, i després a Bèlgica
Entre la seva obra poètica destaquem “Llibre dels poetes” (1904), “Primer llibre de sonets” (1905), “Els fruits saborosos” (1906), “Segon llibre de sonets” (1907), “Verger de les galanies” (1911), “Auques i ventalls” (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum”Poesia” (1957). En teatre destaquem “El giravolt de maig” (1928), “El Ben Cofat i l'Altre” (1951) i “Cop de vent” (1966). En prosa escriu “L'idil•li dels nyanyos” (1903) i “La malvestat d'Oriana” (1910). Els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a “Les planetes del verdum” (1918), ”Les bonhomies” (1925) i “Tres estels i un ròssec” (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria del'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres.
A “Les bonhomies” Carner continua el camí iniciat en “Les planetes del verdum”, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l'any 1923. Bàsicament es diferencia de l'anterior en l’ubicació de l'escenari descrit; en aquest cas l'observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l'èmfasi en el paisatge.

OBRA DE L'AUTOR:


El barber acalorat (conte inclòs a “Tres estels i un ròssec”)


Mai no viurem sinó amb l'ai al cor, mentre sigui el Sorge que remeni les cireres - em deia el barber del Poble, amb els ulls arborats-. No sé pas com l'hem deixat enfilar tant, aquest minyó tan ple d 'urc. Va viure anys i panys entaforat; no se’l veia en camí ni en plaça; passava com si fos d'estranquis; ningú no en feia cabal, i ell s'acontentava de jugar a cartes i de parlar de garneues, tot fent l'ullet, de tant en tant, a recordances de poca despesa.
Tanmateix totes les coses seves li havien anat de mal borràs. I
ara, mira-te’l. N'hi ha per tirar el barret al foc! Poc em penso a quin
capsigrany se li podia acudir que aquest malastruc fes guixar les coses.
"Em fa pensar en aquella vegada de l'eixut de Seratosa, quan jo,
cabalment, era sagrista.
Feia pena de mirar la terra abrusada; hom veia el cel d'un blau
ardent que, en bona refè, mal haguéssiu pogut atènyer-lo. No hauríeu pas
gosat atansar-hi els dits. En voleu, de pregaries, de tríduums, de
prometences! Però tot es consumia com si res; com si Nostre Senyor,
d’aquella banda, no sentís gota. Veieu les cares esblaimades, els ulls amb
una mena d'expressió de bogeria.
Feia una pena! Jo que un dia dic:
"-Escolti, mossèn Cantijoch, ¿i si traguéssim aquest sant que hi ha al
graner? Qui sap!
Potser el veure tal de misèria li trencarà el cor, i farà una acció bona.
"- Provem-ho. Qui sap si has tingut tota una bona pensada. Qui
els podrà mai conèixer, els designis de Déu?
"Tal dit tal fet. L’endemà vam ajustar una mica de processó. Tot el
poble hi era, i fins els renegaires es con¬tenien i es llevaven la gorra. Hi
havia un núvol, una mena de núvol estrany. El miràvem i no ho gosàvem
creure.
Els uns ploraven; els altres semblaven, encantats, com si no
poguessin tornar a trobar cap esma. Però, fillets de Deu, bell punt el sant
és a la plaça, espetega una pedregada que feia feredat. El poc verd que
quedava, trinxat a miques ...
Jo vaig perdre el seny, Déu no me'n faci retret.
-Vaja -vaig dir al sant, agafant-lo d'una bursada -. a la golfa s'ha dit. Pe
una cosa o altra t’havien desat.


Un amic íntim (conte inclòs a “Les bonhomies”)
L 'home és fet així: gaudeix sense gratitud, i àdhuc sense parar-hi ment, la quieta carícia immòbil de les coses que el volten, però el canvi, tanmateix, l'adoloreix una mica. Cada dia travessem davant un arbre sense fer cabal de tota la seva successió de miracles, però el dia que hom l’abat, sentim, per un segon, una mena d'orfenesa. llim el costum de passar vora un cafè tot il•luminat, multiplicat pels miralls, atordit de converses; i fins el dia que el substitueix un Banc -paredat, com aquell qui diu, a encesa de llums- no ens adonem que el cafè ens feia un moment de companyia, amb el seu esclat heterogeni i vivent; i sentim, de cop i volta, una mica de solitud. Per adornar-nos d'una gracia necessitem en general adoptar previ determini pedantesc: "Avui esmerçaré una estona per dar un tomb inútil i sentimental." Les coses, per impressionar-nos si us plau per força, no tenen més re¬mei que, amb llur desaparició, emportar-se'n una mica la nostra vida. Tots nosaltres, amb alguna recança, amoixem reminiscències de coses que no veiérem sinó d’esma i que ja no hi són: conservem, talment, la flor emmusteïda que ens donà una noia de la qual no hem sabut ni sabrem mai la color dels ulls. Així, abans de morir, ja ens anem projectant gradualment en l’ombra.
I no hi ha cosa prou insignificant per a no parlar-nos, el moment que és bandejada, amb un bri de melangia. Avui, després de contemplar la varietat de dames i de noies -els homes les hi precediren- vestides, sota la pluja, d'una mena d'escafandres, d'un caqui taronjós o un negre xarolat, he començat de preparar-me, en espe¬rit, al comiat d'aquesta vella cosa immensament popular: el paraigua. No us convido pas a les reminiscències literàries del paraigua: el paraigua de l'oncle rural de vaudeville, el paraigua panxa enlaire de l'estudiant i la modis¬teta, el paraigua nerviós i prim de la jove dama, el tendal solidíssim del capella, el paraigua diminut de la divitte i amb el qual hom assenyala un espectador i amaga la fingida escena del bes, el paraigua oficial del senyor de copa alta que va a una cerimònia a l'aire lliure (dos estris a la vegada! -pensa el bon senyor- una desgracia mai no ve sola!), el paraigua deformat i bruixenc de la casta¬nyera, el paraigua tort del pagès, el paraigua perforat del fumador, el paraigua del poruc que obrint-lo i tancant-lo espanta els gossos, el paraigua del ric celibatari egoista i prudent, arborat per bé que no hi hagi sinó un cap de núvol a l'horitzó, contrapart elegant --seda, malaca i or¬ - del baròmetre que hi ha en una repiseta, ben acurada¬ment embeinat quan el somriure del cel és inequívoc, mai no deixat a ningú, i només temerós d'haver de caure... després d'acompanyar cada vegada amb més freqüència al seu encirat senyor als enterraments, a les mans d’algun nebot inexpert.
No us convido a considerar com el paraigua ha estat íntimament unit a l'evolució de la vostra personalitat. Vau entrar a la vida, com si diguéssim, fent servir de cavall, d'amagatotis, els paraigües de les visites de compliment. Després vau tenir paraigua per a anar a l’escola -era un de vell del vostre pare-, i la vostra delícia de passar-hi sota una canal. Després vau passar de nois xicots, i el que us divertia era de topar amb els paraigües dels altres. Després vau començar d'encarcarar-vos. I el vostre padrí us va regalar un paraigua per a vosaltres aleshores el vostre orgull era de traginar-lo majestuosament , com qui duu una atxa a la processó. Després vau canviar l'ideal de la majestat pel d'una certa independència salvatge, i una de les seves proves més paleses va ésser de renunciar a l’'ús del paraigua. Després vau canviar la independència salvatge per l’elegància; us fèieu mundans i ballàveu amb les noies; aleshores portaveu un paraigua anomenat anglès amb una estudiada displicència. Després vau festejar, i, certament, una de les proves més heroiques que vau dar del vostre amor va ésser de mullar-vos com un peix, sota només que una o dues puntes branilla del vostre paraigua, mentre ella, sota tàlem, jugava tota cofoia amb el seu paraigua graciós, convertit en un bastonet. Al viatge de nuvis, tot i atorgant una natural preferència a la deliciosa companyona, la vostra conducta ja no va ésser tan suïcida. Després va venir aquell temps que hom compren que la felicitat en el ma¬trimoni es basa, sí, en l'amor, però només s'assaona i és ara mitjançant la diplomàcia, i aleshores vau fer capir a la vostra muller que amb un paraigua sol, us mullàveu tots dos. Després vau arribar a aquella mena de tolerància que algú altre administrés els vostres afers: la muller dóna el paraigua quan creu que el temps fa mala carota i encabeix, sense consultar-vos, en el portamantes que dureu per al viatge, el paraigua de deixar, aquell tan feixuc, que té per mànec un cap de gos, com sembla que s’estilava quan teníeu el xarampió i la rosa. Alguns diu¬menges a la tarda heu de portar el paraigua en forma transversal, per aixoplugar-hi el vostre infant, que tot i la pluja ressonant i l'empipament d'haver d'anar amb el puny mig dislocat, encara no us perdona les seves innu¬merables preguntes sobre coses bastant elementals, però que heu oblidat completament, i a les quals acabeu respo¬nent les més descarades falòrnies. Després el noi és tancat al col•legi, la muller se us ha tornat sedentària, els amics se us han anat fent fonedissos; a més, plou: una cortina de melangia i la humitat que us fa mal. Però te¬niu el paraigua que us dóna un redós confortable i us afavoreix amb un poc de misteri, i us separa una mica de l’altra gent, i ningú no li pot negar, en la vostra mà, una estabilitat viril i respectable. Ah! i encara, una cosa. Bo i sopar en família, i el menjador resplendent, i l’encís de la casa amb unes cambres alegrement insomnes i d'altres blanament endormiscades. Però també és plaent d'eixir, en acabat, sense companyia, per la ciutat de carrers lluents, obsessionada d'un plugim que, vora els arcs voltaics de les places, sembla de petits diamants, i sentir, sota el paraigua, que ell és una llar per a vós tot sol.


PRODUCCIÓ PRÒPIA


Prepara’t, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

Avui has tornat a ser prop meu. T’has acostat tant, que hagués pogut contactar amb tu fàcilment: és la segona vegada en dos dies consecutius. A la tercera va la definitiva, així és que... prepara’t!
No te n’adones de la meva proximitat, perquè no ets massa sensible a les presències subtils. Jo no em presento mai directament: espero a què s’apropin els meus objectius... escullo... i m’hi apodero!
Ara m’ignores, però no podràs obviar-me gaire temps més: quan t’atrapi... i ho faré aviat... seràs tot meu, t’ho ben asseguro!
Sé que et sents molt segur de tu mateix: satisfet amb el teu aspecte, et saps atractiu.
Tu i els teus exercicis diaris a casa, les visites regulars al gimnàs i a la sauna, l’alimentació equilibrada, les teves precaucions contra les al•lèrgies i la contaminació: quines estratègies!
Sé que has assumit la teva edat i que penses que hores d’ara ja no hi hauran grans sorpreses.
Tens la carrera professional llençada, les relacions adequades, l’amor de la teva vida en la memòria, la dona amb qui compartir llit i taula escollida, amics i amigues amb qui passar bones estones: tot controlat!
Sé que penses que ho tens tot planejat... Tu i la teva agenda repleta de recordatoris, de cites concertades, de plans i projectes, de telèfons i adreces: quants recursos!
Et creus a recer perquè tens una vivenda confortable, assegurança mèdica privada, feina, família i promesa: tot cobert!
Sé tot això i moltes coses més, perquè t’he captat de seguida... però no m’importa gens! Més aviat ets un desafiament per a mi, un repte amb alguna aparent dificultat inicial que afegeix emoció a la partida... que, evidentment, guanyaré jo! No pots evitar-ho. Tinc armes que ni sospites o que, si algun dia vas conèixer, perquè persones més sàvies que tu te les van fer saber, ara has esborrat de la memòria.
T’he temptejat avui i a la propera, cauràs! Et sotmetré i et canviaré la vida en poc temps.
Primer, quan contactem, et sentiràs lleugerament desconcertat, perquè et trencaré els esquemes i et sentiràs insegur, fora del camí conegut: experimentaràs noves sensacions i no trobaràs les paraules necessàries per expressar-les, tu que estàs tan acostumat a fer informes exactes i concisos...
Després desitjaràs allunyar-te de tot i de tots, tu que ets l’ànima de la festa, el motor de la conversa...
Quan, per fi a soles i envoltats de silenci, la intimitat sigui absoluta entre tu i jo, quan ni presències, ni llums, sorolls o altres noses s’interposin, em sentiràs com una part de tu que t’ocupa el cos sencer. T’arrencaràs la roba amb desfici i jaurem, oblidant el menjar, el beure i qualsevol altra necessitat fins ara imprescindible, desitjant el llit com una pàtria de la qual has viscut exiliat i que, en tornar a visitar acompanyat, no vols abandonar mai més... Allà hi serem, doncs, tu i jo, en mig de la humitat, l’escalfor i el desvariejament: el rellotge, el calendari, l’agenda, fins la nit i el dia deixaran de tenir sentit, perquè el temps s’aturarà i tot dependrà de mi: només la meva compassió et regalarà uns minuts de descans, però la meva fam de tu et tornarà a devorar les forces... juro que t’enterboliré tots i cadascun dels sentits!
Arribarà un moment, allà entre els llençols rebregats i ardents, que no sabràs distingir realitat de somni, que no recordaràs res abans de la meva companyia amatent.
Em quedaré amb tu el temps que consideri oportú; quan decideixi que ja n’hi ha prou i marxi, quedaràs esgotat. Necessitaràs temps per refer-te i oblidar-me; encara et costarà més temps tornar-te a sentir segur de tu mateix!
Bé, aviat sabràs qui sóc. Ets avisat: prepara’t!
Fins demà...
S’acomiada de tu, breument però afectuosa, la pitjor pneumònia vírica coneguda en els darrers anys.

El peix d’escata blava, de Josep Lleixà

Els rems ferint suament l’aigua tranqui-la
fan que la barca solqui la mar platejada.
De sobte, salta un peix d’escata blava,
fent amerar ta cara d’aigua salada.

Els teus cabells queden xops.

I ta brusa de seda, un xic descordada,
no és destorb perquè gotes del mar gelós
acaricien rodolant ta pell setinada

Un raig de sol rebota del mar,
il•lumina de cop ta bruna cara.
l’espectacle és excels
el mar, ta cara, i la brusa descordada.

Tornarem a la mar, tornarem a la barca
i estaré vogant esperant amatent,
el salt del peix d’escata blava.
El mar, ta cara, i la brusa descordada.


Miscel•lània
Efemèrides setmana del 24 al 31 de Maig
24/5/1941: Neix Bob Dylan, poeta i cantautor nord-americà.
25/5/1681: Mor Pedro Calderón de la Barca, dramaturg espanyol.
26/5/1940: Es publica "Poeta en Nueva York", de Federico García Lorca a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de Novembre de 2009.
26/5/1822: Neix Edmond Goncourt, escriptor francès.
26/5/1963: Neix Sergi Belbel, dramaturg català.
26/5/1976: Mor Martin Heidegger, filòsof alemany
27/5/1944: S’estrena "A porta tancada", de Jean Paul Sartre.
28/5/1908: Neix Ian Fleming, novel.lista britànic.
28/5/1849: Mor Anne Brontë, escriptora britànica
29/5/1874: Neix Gilbert K [either] Chesterton, escriptor i periodista anglès
29/5/1958: Mor Juan Ramón Jiménez, poeta espanyol, premi Nobel el 1956.
30/5/1967: Es publica "Cien años de soledad", de Gabriel García Márquez
30/5/1994: Mor Juan Carlos Onetti, escriptor uruguaià.
31/5/1910: Neix Luis Rosales, poeta espanyol.
31/5/1960: Mor Boris Pasternak, escriptor i poeta rus, premi Nobel el 1958
Concursos:
- IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IXè Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-XXVII premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

26/04/2010 Pere Calders

100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografia

Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setem¬bre de 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, es va interessar per la literatura.
Co¬mençà els seus estudis a l'escola catalana Mossèn Cinto, on va conèixer qui seria el seu primer mestre, Jo¬sep Peronella, qui va encoratjar-lo a escriure. El conte El primer arlequí, escrit als catorze anys i publicat molt posterior¬ment, és el primer fruit d'aquest mestratge.
Pa¬ral•lelament a les lletres, Calders va anar consolidant la seva altra vocació, el dibuix: als disset anys, va ingressar a l'Escola Superior de Be-lles Arts, on cursà estudis de dibuix i de pintura.
Als vint anys i gràcies a Avel•lí Artís-Gener, va entrar a formar part de la redacció del «Diari Mercantil». El director d'aquesta publicació, Josep Janés i Olivé, va ajudar-lo en els seus primers passos com a autor. Va ser ell qui li va publicar el primer conte, Història de fantas¬mes o el capil•lar «Estrella», al diari «Avui» l’any 1933,
i qui va ajudar-lo perquè es publiqués el seu primer lli¬bre, el recull de contes El primer arlequí, del que ja em fet menció, l’any 1936.
Mal¬grat la dificultat del moment històric, l'activitat de Calders es va in-tensificar; escriu i dibuixa en un bon nombre de diaris: «Treball», «La Rambla», «Diari de Barcelona»... El 1937, any en que va ser incorporat al front republicà publica la primera no¬vel•la, La Glòria del doctor Larén.
La seva vocació d'es¬criptor es va confirmant en restar finalista del premi Narcís Oller amb el recull L'any de la meva gràcia i de la darrera convocatòria del Crexells l’any 1938 amb Gaeli i l’home déu. Aquest mateix any publica Unitats de xoc, on narra les seves experiències al front.
Aquestes primeres obres reflecteixen, ja, nombroses constants de tota la producció de Calders, que prove¬nen, però, d'una de principal: del dret incontestable de l'autor o l'home a somniar. Calders reclama la total llibertat per al somni, entenent la creació literària com una funció onírica i distingint de manera clara i rotunda entre la vida i l'obra d'un artista
Calders, com els avantguardistes, se sent lliure de qualsevol compromís llevat del de l'art i pensa en la literatura com a terreny per a l’especulació intel•lectual i l'experimentació formal, gràcies especialment a l'humor. Per a Calders la vocació de l’escriptor és, també, la vocació a una fidelitat: la naixença d’una vocació veritable comporta trobar-se amb un bitllet a les mans que lliga a un itinerari.
Segons l’autor, «la història és un malson del qual em voldria despertar», Enfront d'una realitat quotidiana que li sembla trista —segons ell «acord mundial» —ha pro¬vat de fugir-ne amb la imaginació, la fantasia i l'hu¬mor.
Tanmateix el seu és un humor reflexiu, gràcies al qual aconsegueix penetrar profundament en les ca¬pes de l'ànima i reflectir, en definitiva, la condició humana. Reconeixements de l'alta qualitat dels contes de Calders són llur traducció a nombroses llengües (anglès, alemany, portuguès, búlgar, rus, txec.)
La derrota a la guerra civil va suposar per a Cal¬ders, com per a d'altres nombrosos intel•lectuals, el camí de l'exili, instal•lant-se a Mèxic, on romandria vint-i-tres anys. Allà, gràcies a Josep Carner, va entrar en contacte amb el cercle literari d'intel•lectuals del país i de Catalunya.
L'hu¬mor i la fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, les històries es mouen en uns ambients que a voltes ens recorden Poe, a voltes Kafka i fins i tot, en algun cas, el refinament intel•lectual de Borges. El protagonista d'aquests contes és quasi sempre un home somniador i abúlic.
El 1962 Pere Calders va retor¬nar a Barcelona, abandonant el seu exili mexicà, i l'any següent va guanyar el premi Sant Jordi amb una novel•la psicològica, L'ombra de l'atzavara, que s'aparta dels trets més característics de la seva producció habitual.
Entre la seva producció també trobem: Ronda naval sota la
boira, Antaviana, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí,etc. Ha rebut els premis: Víctor Català, Sant Jordi, Premi de la Crítica, Lletra d'Or, Premi Crexells i el Premi d'Honor de les Lletres Ca¬talanes, tots ells entre 1954 i 1986.
Pere Calders, que era casat en segones núpcies amb Rosa Artís-Gener i tenia quatre fills, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994.

OBRA DE L'AUTOR:

Una curiositat americana (conte inclòs dins de“Cròniques de la veritat oculta”, obra guanyadora del premi Víctor Català l’any 1954 i publicada el 1955.)

Moltes vegades, els meus amics m'han preguntat la procedència de la gran figura que tinc en el rebedor de casa meva. He hagut de perdonar sempre aquesta cu¬riositat perquè es tracta d'una cosa singular. Però fins ara no em decideixo a donar detalls, tenint per segur que el temps transcorregut m'estalviarà complica¬cions.
Fou així: un dia va venir a veure'm un senyor de Colòmbia a qui jo no coneixia. Ell mateix va prendre la iniciativa:
-Vinc de part d'un amic vostre que viu a Santa Rosa. Jo he hagut de fer una visita de negocis a aquest país i el vostre amic em va pregar que us vingués a dir que ell, la seva senyora i les nenes es troben en bon estat de salut.
El vaig fer entrar, oferint-li seient. Era una persona molt polida, d'una correcció que portava com un pes; els seus vestits denotaven una preocupació a favor de l'elegància i s'assegué sense fer-se ni una sola arruga. -Estareu molts dies en aquesta ciutat?
—No. Me'n vaig demà de bon matí, amb l'avió de les sis.
Era tímid. Per tal d'ajudar-lo a lligar conversa, el vaig convidar a beure i el licor el desencongí. Començà a explicar-me coses d'una dama coneguda seva, víctima d'un mal matrimoni que, segons ell, mereixia el pietós interès de tothom. En el curs del seu parlament, em digué que la senyora estava casada amb un militar, i de sobte, com si aquesta circumstància l'hagués allunyat del tema central per una associació d'idees, em pre-guntà:
—A propòsit: em podríeu dir si em serà possible de trobar aquí municions del calibre 6,35?
Jo no tenia ganes de mostrar sorpresa davant d'un foraster, i li vaig dir que sí, que segurament en troba¬ria. I perquè veiés que no em deixava impressionar li vaig preguntar si usava armes de foc.
-Sí —digué—. Per una preocupació de tipus purament personal. Tinc una pistola automàtica que és una joia.
I es tragué del infern de l'americana una arma de fantasia, niquelada i amb aplicacions de nacre.
A mi les armes m'han agradat sempre, però les d’aquest model no les puc sofrir. Amb tot, per cortesia, vaig demanar-li que me la deixés veure.
Va allargar-me-la i la vaig agafar fent pinça amb els dits. Era una pistola repugnant, que molestava, com un objecte d'art per a decorar pianos.
La tenia en el palmell de la mà, cercant paraules per dir que m'agradava, quan la pistola es va disparar. -Dispenseu —vaig dir.
El senyor va fer un ep feble i es portà les mans a l’estómac.
—Que us ha tocat?
—De ple!
Vaig dir-li que no s'espantés, que no seria res, i jo mateix el vaig ajeure en un sofà. Tenia l'esperit tranquil perquè estava segur que aquella coseta no podia fer mal a ningú. No obstant això, com que em plau d'observar les lleis de l'hospitalitat, em vingué el propòsit d'ésser sol•lícit i de seguir-li —pensava jo— la seva jeia de ferit.
—A veure, a veure —li anava dient—. No cal pas que perdem la serenitat.
Ell mateix es descordà la roba i em va mostrar un foradet damunt la pell, com la picadura d'un insecte gran. -Us fa mal?
—No ho sé. Em trobo malament.
Em va semblar que devia tractar-se d'una d'aquestes persones fleumes, i per tal de tranquil•litzar-lo (tol fent veure que jo sabia exactament el que calia fer en aquests casos), vaig donar una mirada als medicaments que guardava a casa meva. Tenia tintura de iode, dues aspirines i bicarbonat. «Encara et sobraran recursos>>, pensava. I, segur que tots dos exageràvem, li vaig pintar la ferida amb iode, obligant-lo tot seguit a prendre una aspirina.
—Apa. Ara descanseu una mica i cap a casa falta gent, per tal de ficar-vos d'hora al llit. Demà us sentireu com nou i podreu retornar a Colòmbia com si no hagués passat res.
—Em sembla que no hi tornaré mai més, a Colòmbia.
Tenia un filet de veu i una gran pal•lidesa li anava guanyant el rostre. —Vinga, home, vinga. Encara em faríeu enfadar. Si vós mateix us suggestioneu, acabareu per trobar-vos malament de debò.
Aleshores, li va venir el neguit d'excusar-se per les molèsties que em donava, i durant una bona estona mur¬murà paraules de disculpa, aparentant creia jo —un gran esforç.
—Potser convindria avisar un metge —digué des¬prés.
—No, home, no. Es riuria de nosaltres.
Mig d'esma s'anava desfent les arrugues del vestit i procurava no posar els peus damunt la tela del sofà. Vaig observar que aclucava els ulls i que es deixava vèn¬cer per una mena de somnolència.
—Sobretot, no us ensopiu. Hauríeu de provar d'alçar-vos i caminar una mica.
—Em fa mal l'estómac, ara —respongué.
Estava temptat d'aixecar-lo d'una bursada i obligar-lo a trobar-se bé. Però el meu paper d'amfitrió m'ho impedia, i vaig dir-li:
—Bé. Us donaré una mica de bicarbonat i res més. Enteneu? I feu-vos el pensament que amb això n'hi ha d’haver prou.
De bo de bo, jo començava a sentir-me irritat. D'aquell amic de Colòmbia (i de la seva senyora i les ne¬nes), tant se me'n donava; hauria pogut passar molts anys sense saber-ne res. I, per una notícia no desitjada, em veia obligat a quedar-me a casa, lligat per les pors d’una persona esveradissa. El més que podia pensar —i a vegades encara ho penso ara— és que aquell se¬nyor devia haver menjat alguna cosa en males condi-cions, o bé que patia una vella malaltia que feia crisi aleshores.
—Sou un home sa, vós? —vaig preguntar-li.
—Sí. Mai no he estat malalt. Però ara m'acabo. M'hauríeu de portar a alguna banda, perquè si no em moriré aquí, i serà d'una incorrecció imperdonable.
—Sí que ho seria. No ho puc admetre de cap ma¬nera. Després de tot, la bona educació no m'obliga a tant.
Però no em preocupava massa. Sempre he sentit dir que una persona no es mor així com així, i no podia creure que aquella, sense reals motius que jo pogués reconèixer, donés un pas de tanta transcendència en el sofà de casa meva.
Em vingué l'impuls d'obrar amb energia, i agafant-lo per sota l'aixella el vaig alçar. —Proveu de caminar. Ho intentà sense convicció, se li plegaren els genolls i caigué.
—Torneu-me al sofà, si us plau —em va dir—. No us causaré més molèsties pel fet de morir còmodament.
Va fer una pausa, mentre jo el collia, i després afegí:
—Estic avergonyit. Us asseguro que, aquestes coses, les voldria passar en la intimitat...
Mentre ho deia, em va mirar amb una mirada tan submisa, que m'entendrí. —Home —li vaig dir—, aquest no és el cas. Si es que esteu ben decidit, no us considereu lligat de mans per la meva presència. Feu-vos el càrrec que us trobeu a casa vostra.
Tant de bo que no li ho hagués dit mai! Em va som¬riure amb un gran esforç, tot expressant agraïment, i començà a apagar-se, abandonant la voluntat de viure.
Jo procurava animar-lo, explicant-li acudits, però em semblà que no m'escoltava. No podria dir l'estona que vàrem passar així; em fa l'efecte que passaren ho¬res, perquè va fer-se fosc i em vaig veure obligat a en-cendre els llums.
Vingué un moment en el qual el senyor de Colòmbia es va incorporar amb energia, alçant el braç dret amb el puny clos i esbatanant els ulls. «Ja li passa», vaig pensar jo.
Però m'equivocava. Em va mirar i cridà:
—Visca el panamericanis...!
I caigué d'una manera total, com si se li hagués trencat una gran roda. —Per favor —li deia tot sacsejant-lo—. No us en aneu sense dir-me el vostre nom, almenys.
I quan jo pronunciava aquestes paraules, ell ja no hi era. El darrer alè de vida li fugia en aquell instant, com una anella de fum blau. «Nyicris!», vaig remugar amb les dents closes.
A desgrat del meu despit, tenia la sensació clara que s 'acabava de produir un fet important. La mica de bèstia que és fama que tots portem a dins m'encomanà un pen¬sament: «Ara, tot el que porta al damunt et pertany.» Però sento la civilització fortament, i vaig foragitar la idea. Aleshores, com em passa sempre enfront de situa¬cions difícils, em dominà un empatx de transcendència i tot de normes socials m'ompliren la memòria.
Vaig suposar que un home curós d'ell mateix com era el difunt, dels anys que aparentava i, segons podia suposar-se pel seu capteniment, persona de bons costums, devia ésser casat. Se m'ocorregué que la primera cosa que calia fer era escriure a la vídua comunicant-li la novetat. Sense pensar-ho gaire, vaig agafar paper i ploma per a escriure-li la següent carta:
Senyora: em trobo en el cas de prendre les precaucions que s'acostumen quan es tracta de comunicar la notícia d'una mort inesperada.
Tots els circumloquis serien improcedents, perquè, ratlla més, ratlla menys, us ho he de dir de totes maneres. Diu que serveix de consol en aquests casos pensar que tots hem de passar pel mateix adreçador. Penseu-ho així i resigneu-vos: el vostre marit ja no és d'aquest món.
També us servirà de conhort, i d'exemple per als vostres fills (si és que n'hi ha), el saber que l'últim pensament del desaparegut ha estat per a un gran ideal americà.
En fi. Penseu que, encara que ens hagi deixat, el seu record, etc, etc.
Us prego que em digueu, pel mitjà de comunicació més ràpid, on voleu que us trameti el cadàver. Les estimades despulles, així com, els meus serveis i la meva consideració més distingida, són a la vostra disposició. (...)

Tot just acabada, em semblà que la carta no omplia les necessitats d'aquell moment. No sabia el nom, ni l'adreça i vaig comprendre que la primera providència havia de consistir a registrar el mort.
Ja tenia la seva cartera a les mans i em disposava a examinar els papers, quan una reflexió que tothom trobarà bona m'aturà el gest. Perquè —pensava— la senyora aquella voldria saber detalls i, si tenia l'obsti¬nació que acostumen a tenir les dones d'una determi¬nada edat, no sabria fer-se càrrec de les coses.
Per tant, vaig cremar la meva carta i tots els docu¬ments del visitant, sense mirar-los.
Em va semblar mi¬llor continuar ignorant qui era, perquè no m'unia cap lligam d'afecte, amistat ni coneixença amb ell i creia que allò, aquell accident, li hauria pogut ocórrer a qual¬sevol altra banda. Jo ho hauria llegit al diari, sense que la meva pau interior es pertorbés: el fet que la casuali¬tat hagués triat casa meva per a enllestir aquella perso¬na no m'obligava a sentir-m'hi especialment interes¬sat, ja que no deixava d'ésser un desconegut.
Aquesta composició d'idees va servir per a deixar-me la consciència neta i el cap despert, sense les traves dels retrets de l'ànima, a bon punt per resoldre el que calia fer.
Quedava clar que, en primer lloc, calia treure de casa aquell cadàver intrús. El senyor, que a primera vista em va semblar poc corpulent, se m'apareixia ales¬hores com una nosa enorme. Vaig decidir treure'l al carrer i deixar-lo a qualsevol cantonada, però era pre¬cís embolicar-lo. Embolicar-lo amb què? De moment, se'm va ocórrer utilitzar qualsevol cortina de les que feien acollidor el meu domicili, però era un sacrifici excessiu.
Llavors, recollint uns quants periòdics vells, vaig intentar l'embalatge més voluminós que mai hagi pas¬sat per les meves mans. Només les persones que cone¬guin una experiència semblant podran convenir amb mi com és de dolent el paper dels diaris; a mitja feina, em va entrar una gran desesma. Es tractava d'una em¬presa que em prendria hores llargues i senceres i, a més, m'ha molestat sempre sortir al carrer amb pa¬quets grossos. No. Calia pensar-ho bé, i pensant, pen¬sant, m'il•luminà la idea de la solució correcta.
Vaig col•locar el senyor de Colòmbia a l'armari de la roba, penjant-lo pel coll de l'americana, i després, cridant la dona de la neteja, li vaig dir que me n'anava de la ciutat per una bona temporada, que tancava el pis amb pany i clau i que ningú no hi havia d'entrar per cap motiu.
De fet, ja feia dies que tenia la intenció de prendre'm unes vacances, i aquella oportunitat, encara que honestament no pogués ésser considerada bona, venia bé.
Foren unes vacances magnífiques, en un centre de repòs prop d'un gran llac. Per cert que (volia dir-ho en la primera ocasió que tingués) em fou possible de comprovar un fet que ja sospitava de feia temps: per a la pesca en aigües quietes, són molt millors els esquer artificials que els naturals i que, d'entre els primers, els que fabrica la casa Locke, de Londres, donen un resultat molt superior a tots els altres que he provat. En el concurs de pesca que va celebrar-se en aquell llac vaig guanyar el primer premi entre divuit concursants utilitzant únicament materials de l'esmentada marca.
Els dies em van passar amb rapidesa, i he de dir que això no es degué pas només a la bellesa del indret, ja que jo empenyia el temps amb petites aventures. Per exemple, a causa d'una ballarina polonesa, vaig con¬certar un duel amb un marquès; però aquesta incidèn¬cia, lluny de causar danys a ningú, em valgué l'amistat del marquès —amb el qual encara ens escrivim regu¬larment—, i si no fos una altra la història que ens ocu¬pa, m'agradaria d'explicar tota una cadena d'afortuna¬des circumstàncies.
I quan se m'acabaren els pretextos per a allargar més el meu descans, vaig retornar a la ciutat.
Es gene¬ralment coneguda la joia de reveure l'asfalt i els tram¬vies, de tornar a sentir els sorolls urbans després d'una absència; jo experimentava l'eufòria del retrobament de coses belles i estimades, i ni el record del senyor de Colòmbia no podia enterbolir aquell moment...
Vaig obrir serenament la porta del pis i, sense ni tan sols treure'm el barret, em vaig dirigir cap a l'armari de la roba. I és ara quan he de retre de gust un homenatge a l'exquisida correcció d'aquell americà del sud, que portava la seva polidesa cel enllà...
Encara tenia el gest de correcte encongiment per trobar-se en una casa estranya, i havia tingut l'atenció pòstuma de mantenir-se en un estat de conservació perfecte. Les pomes que jo guardava per fer olorosa la roba blanca, l'havien perfumat lleugerament i era un cadàver que es podia tocar amb les mans sense la més petita repugnància. La pell se li havia ressecat i tot ell semblava de cartró.
En despenjar-lo, vaig comprovar que no pesava gens i que la seva rigidesa era absoluta. Em va fer pensar- i sé que això no ofendrà la seva memòria, perquè el pensament venia acompanyat d'un cert afecte— en alguns dels ornaments de les falles valencianes.
Amb una sola mà el podia portar d'una banda a l'altra, i el vaig deixar al menjador, a terra, damunt d'una gran pell decorativa.
Mirant-me'l, se'm va acudir la solució definitiva del problema. Vaig treure-li la roba que portava i li vaig posar una mena de faldilles, fetes d'una tela índia de colors. Després, el vaig penjar en un clau del rebedor. En aquell lloc, i vestit d'aquella manera, el senyor de Colòmbia semblava una curiositat americana. I, de fet, tots els que l'han vist fins ara en el seu nou estat se'l prenen en aquest sentit.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

La lluna clara empaita els somnis, de Sònia Ferrer
Si puges aquestes escales passaràs per un forat molt estret. Dalt de tot hi ha una porteta. Quan l’obris seràs al bell mig de les roques, voltat de mar. Pots treure el cap i mirar les onades… de vegades hi han vaixells que busquen un far; no parlis amb els que van a bord, ells no et poden veure.
La meva dona va aixecar-se una nit quan jo dormia. Recordo que eren aquells temps en què va aficionar-se a l’escriptura amb tanta devoció que s’aixecava d’entre els seus somnis per escriure’ls abans de perdre’ls, oblidats. Vaig deixar de preocupar-me si es llevava a mitjanit… dormia molt profundament, jo!
Una nit de lluna clara, d’aquelles a punt de créixer i omplir-se de llum, va sentir l’impuls de llevar-se i venir fins aquí. Hi va dur un dels seus quaderns. Desvetllada, devia tenir un d’aquells moments en què el cap se li omplia de pensaments i misteris que havia de buidar.
Va escriure durant una estona, potser una mitja hora, fins que aparegué el vaixell, i aquella dona a bord. La senyora xisclava demanant auxili, feia uns crits aterrants. La meva muller va treure el cos pel forat. El cos prim, de nina llarga i esquifida amb faldilles, que acabava amb aquella cara de porcellana, aquells llavis de cirera i els meravellosos ulls de Blau de cel.
L’endemà la van trobar allà on les onades lluiten i la sal es fa. Tenia les mans entre les roques com si les hi haguessin atansat, o com si hi hagués volgut trobar alguna cosa dins les pedres. Els ulls se li havien quedat en blanc i la boca oberta com quan el metge vol mirar la gola. Als cabells hi tenia una flor de groga, de gerbera, lligada amb un llaç blanc, d’aquells suaus.
Van dir que s’havia suïcidat. Als ulls d’aquells que no en saben, s’havia suïcidat. Mai, i escolta’m bé, mai, he volgut que ningú llegís els seus darrers mots. Només ella veia la nau, ja l’havia avistat altres dies, però mai m’havia dit res de què hi hagués algú demanant ajuda al capdamunt del vaixell. Va voler sortir pel forat… i què havia de saber ella, pobreta, de què el mar en veure-la se n’enamoraria? Tan maca com era, que tenia la pell de seda i els ulls de turquesa, d’un blau que espantava els homes, però no pas l’ immensitat del mar.
Encara noto, de vegades, quan s’aixeca a escriure. La sento repetir paraules en veu alta, provant que sonin bé. Noto la seva suor al coixí quan té un malson.
A voltes la veig a la cala jugant amb les onades quan la lluna és rodona i blanca. No li faig senyals, ella no em veu, només la miro, m’omplo d’ella, i me l’estimo així com és, feliç.

Miscel•lània
Efemèrides d’un 26/04

26/04/1884: Neix Marcelino Domingo, escriptor i polític espanyol, varies vegades ministre en la II República.
26/04/1896: Neix Vicente Aleixandre, poeta espanyol, Premi Nobel el 1977.
26/04/1916: Neix Morris West, escriptor australià, famós per “Las sandalias del pescador”.
26/04/1927:Neix Enrique Domínguez Millán, poeta y escriptor espanyol.
26/04/1731: Mor Daniel Defoe, escriptor anglès mundialment conegut per la seva novel•la “Robinson Crusoe”
26/04/1925: Es publica “El proceso”, de Franz Kafka
Clubs de lectura:
-Durant aquest mes a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc aquest dijous dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, durant aquest mes llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts, dia 27, a les 7 de la tarda.

...quan em parlen de fantasia i absurd en els meus contes, recordo que les primeres crítiques que van sortir, quan algú va dir que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita em vaig quedar parat. Perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre." (Pere Calders)

22/03/2010 Josep Pla

100322 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Josep Pla i Casadevall, escriptor i periodista català, és autor d’una extensa obra literària, que compren més de 30.000 pàgines. La seva obra és vehicle de divulgació dels costums i tradicions locals, dins de la gran tradició literària dels humanistes, però també és un singular testimoni de la història catalana i internacional del segle XX. Per això i perquè els seus escrits van ser cabdals en la normalització de la llengua catalana, Josep Pla està considerat com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Neix a Palafrugell al 1897 i mor a Llofriu el 1981. Fill d’una família de classe mitjana, va estudiar el batxillerat al col·legi dels germans maristes de Girona. Recull aquesta etapa de la seva vida a Girona, un llibre de record, publicat al 1952.
A Barcelona va cursar estudis de Ciències i Dret. Durant la seva estada a la Universitat es va fer soci de l’Ateneu barcelonès, on va conèixer personatges com Josep Maria de Segarra o Eugeni d’Ors.
Era, com molts joves escriptors de la seva generació, un gran admirador de Pío Baroja i de Alexandre Plana, de qui va prendre l’idea de fer una literatura per a tothom, basada en la intel·ligibilitat, la claredat i la senzillesa, trets que definiran tota la seva obra literària.
Al 1919 acaba Dret i comença a treballar com a periodista, primer en el diari Las Noticias i més tard en l’edició nocturna de La Publicidad. Després passa a ser corresponsal a Paris, Madrid, Portugal, Italia, Berlin, fins que al 1921 és escollit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
Al 1924, arrel d’un article contra la política militar al Marroc, aleshores Protectorat espanyol, va patir un judici militar que el desterra d’Espanya durant uns anys. Va marxar a Paris on va tractar amb els principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com en Francesc Macià.
Viatja per la Unió Soviètica i el Regne Unit i al 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes, recopilació de descripcions paisatgístiques, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques, que va obtenir un gran èxit de crítica i públic. A finals del mateix any, 1925, publica la seva segona obra, Rússia, amb impressions extretes del seu viatge.
Al 1927 li permeten tornar a Espanya i comença a treballar al diari de la Lliga, La Veu de Catalunya, de tendència liberal-conservadora. Freqüenta aleshores les tertúlies de Francesc Cambó, líder del catalanisme moderat, del qual publica una biografia política molt favorable. Això representa una declaració pública del seu ideari polític, ja que llavors Cambó s’oposava frontalment als sector republicans i d’esquerra.
A l’abril de 1931, Cambó l’envia a Madrid com a corresponsal del diari. Les seves anotacions d’aquells mesos, de gran valor històric, estan recollides en Madrid. El advenimiento de la República, publicada al 1933. Va viure a Madrid fins el 1936, exercint de periodista parlamentari, fet que el va relacionar amb les personalitats polítiques i culturals del moment. En un principi, Pla es manifesta il·lusionat amb la República, però després es confessa decebut.
Pocs mesos abans de començar la guerra civil, abandona Madrid i marxa a Barcelona, des d’on sortirà cap a Marsella al setembre de 1936. L’acompanya Adi Enberg, noruega nascuda a Barcelona amb la que va tenir una llarga relació sentimental. Adi Enberg treballava pel servei d’espionatge franquista finançat per Cambó. De Marsella passen a Roma, on Pla escriu per encàrrec de Cambó la major part de Historia de la Segunda República Española, publicada al 1939, obra de la que l’autor renega i que no inclourà en les seves obres completes.
Al 1938 la parella torna a Espanya i al gener de 1939 Pla entra a Barcelona amb les tropes franquistes junt a Manuel Aznar i d’altres periodistes. Entre febrer i abril de 1939 Pla es sots-director de la Vanguardia, diari dirigit per Aznar. Les fortes discrepàncies entre tots dos, obliguen al nostre autor a deixar la Vanguardia. Al mateix temps finalitza la seva relació amb Adi Enberg i deixa Barcelona.
Inicia així al setembre de 1939 el que s’ha denominat “període d’exili interior” ja que des de aleshores mai més residirà fora de la seva comarca natal. El mateix mes publica el seu primer article a la revista Destino, setmanari fundat a Burgos al 1937, on col·laborarà setmanalment a partir del febrer de 1940.
També continua publicant llibres, que apareixen en castellà, com ara Guía de la Costa Brava, publicat al 1941, Las ciudades del mar, que veu la llum al 1942, Rusiñol y su tiempo, de 1942, i Un señor de Barcelona, publicat al 1946.
A partir de 1947 inicia la més fecunda etapa de la seva carrera d’escriptor, ara ja editant els seus llibres en català: al 1947 mateix publica Cadaqués , al 1950 Bodegó amb peixos, i després apareix El carrer estret, que va rebre el premi Joanot Martorell de 1951, al 1952 publica Els pagesos, etc...
Cap als anys 50, Destino l’envia de nou a viatjar pel món, però no com a periodista, sinó com observador. D’aquesta manera realitza magnífics reportatges sobre França, Israel (on viatja durant els primers anys de la seva existència com a Estat), Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica.
L’any 1959 feu un primer intent de recollir les seves obres completes, d’acord amb Editorial Selecta, però la mort de l’editor, Cruzet, va interrompre el projecte, quan ja s’havien publicat vint-i-nou volums.
Aquestes Obres Completes comprenien obres inèdites i la reimpressió de les ja publicades, encara que el nostre autor va anar més enllà i de la majoria va fer una reescriptura. Entre les inèdites destaquen: Un senyor de la terra del Foc , publicat al 1961 i els nou volums d’Homenots, publicats entre 1958 i 1962,
Després de la publicació, l’any 1965, de La Catalunya Vella, reprèn la recopilació de l’Obra Completa, en Edicions Destino. Iniciada amb el Quadern Gris, publicat al 1966, que un bon nombre de crítics considera el seu llibre més important, al 1981, quan mor Pla, ja portava publicats trenta vuit volums. L’edició va continuar fins als quaranta set volums actuals. Ara, queden pendents de publicar alguns manuscrits i cartes.
Encara que la correspondència amb el seu editor Cruzet revela que Pla mai no va acatar la prohibició del català, el fet és que, en el procés de recuperació de la cultura en llengua catalana, Pla va ser marginat pel seu passat franquista.
Fins i tot va abandonar la revista Destino, al 1976, després de trenta sis anys de col·laboració ininterrompuda, quan els nous propietaris, Banca Catalana, el van censurar un article sobre la revolució a Portugal.
Amb els anys, la seva figura va ser poc a poc reivindicada pels escriptors, com ara per Joan Coromines, en el seu discurs d’agraïment en rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Al 1980 aquesta mateixa distinció li va se concedida a Josep Pla.

Adaptació del relat “Pa i Raïm”, inclòs dins del segon volum de les seves Obres Completes titulat Aigua de mar.

Conec les cales de Cap de Creus des de fa uns quants anys, i si algú tingués l’amabilitat de preguntar-me quin és el indret d’aquest impressionant paratge que m’agrada més, diria que el Jonquet (...) em té el cor robat. (...)Jónculs, Jonquet, són noms que al·ludeixen a una planta –els joncs- que creix en llocs frescals, en llocs d’aigua.
Això és tan cert, que moltes vegades he fet el propòsit de construir-m’hi una petita i confortable casa quan sigui milionari. Mentre no arribi aquest dia –que també podria arribar- els meus tractes amb el indret són els d’un fidel passavolant enamorat. (...).
Ja sé que hi ha indrets més apassionants, més forts, més abruptes, en aquesta península tan singular. N’hi ha potser que formen en un silenci mineral més pur, més virginal, com n’hi ha que tenen una solitud més exaltada i al·lucinant. (...)
Però si un paisatge ha d’estar a la mida de l’home, una mica de dolçor li és necessària. El Jonquet té aquesta mica de dolçor, sense que això vulgui dir que no tingui el gust general del país:el gust de l’oliva amarga(...)
La curiositat del Jonquet és aquesta: la mar penetra per l’embut obert per la riera entre les dues parets i puja molt endins, riera amunt, fent un petit fiord que és una pura delícia extasiada. L’aiguabarreig de la mar i el torrent té molt poca profunditat, de manera que el Jonquet presenta el curiós fenomen geogràfic d’una platja en formació (...)
Ara, jo no sabria pas dir si aquesta platja quedarà en estat d’eterna temptativa o si, per contra, arribarà a prendre la forma normal que tenen les petites platges. (...)
Per la seva situació, el Jonquet té condicions excepcionals. Amb vents del nord és un refugi natural. Amb vents de terra –mestrals, ponents i llebeigs- ofereix un resguard absolut (s’entén a petites embarcacions, és clar). (...) Com que aquests vents, a l’estiu, de dia, són dominants, aquests abrigalls els emparen. Al hivern, la cosa presenta un aspecte oposat.
Si es té present aquesta informació (...), tothom trobarà justificada l’estranyesa que em produí aquella embarcació forastera fondejada al Jonquet trobant-nos ja dins del mes de novembre avançat.
Aquella tarda vaig emprendre el camí de retorn a Cadaqués que ja fosquejava. Vaig romancejar massa. (...) Quan us topeu a contemplar en un paratge de mar habitualment desert una qualsevol novetat, una presència insòlita, una embarcació que no hi havíeu vist mai, quedeu parat.
És sorprenent la xafarderia que suscita el mar (...) Això potser és degut al isolament. Quan més isolat i desert és l’environament d’un home, més colpidora hi és la novetat. Crec que es podria demostrar que l’home més xafarder és sempre el més solitari. (...)
L’estiuet de Sant Martí s’havia allargat i havia fet uns dies molt agradables (...) Aquella tarda, però, el temps canvià. El cel es cobrí d’un plafó gris i baix, s’entaulà el vent del sud (..) i en el camí de retorn del Jonquet em semblà que queia alguna gota. No eren pas gotes de pluja diferenciades: era com una viscositat de l’aire. (...) En arribar al corral d’En Morell, vaig sentir que algú, molt a prop meu, deia amb una veu opaca:
-Bona nit!
Salutació que vaig contestar automàticament amb un altre bona nit. D’una manera instintiva vaig aturar-me (...)
-Vostè ve del Jonquet (...)?
Si senyor, vinc del Jonquet, vaig contestar-li
No hi ha vist res de particular?
Al Jonquet (...) hi ha un vaixell fondejat que m’ha semblat foraster. (...)Una cosa només us diré: l’embarcació està admirablement fondejada i, a més, fondejada en el lloc exacte.
-És clar! Porta un bon pràctic! És com si la manegés un home de Cadaqués.
-Així vós la coneixeu, la gent de l’embarcació?
-Bé massa! (...) L’amo, que es diu Verdera, i a qui diem el Gras Verdera, perquè està molt bo, i el pràctic, que és un tal Tanau. (...)
-Molt bé. Però el que jo no m’explico és que aquesta gent es mantingui al Jonquet, podent tenir l’embarcació a la riba de Cadaqués amb tota tranquil·litat. Com és possible que facin aquesta imprudència?
-Deu ésser perquè es pensen que així seran més a prop del que creuen que ha de passar.
-Però, què ha de passar?
-Què sé jo! (...) Ja en parlarem en un altre moment(...)
Havíem arribat a la bifurcació del mas d’En Duran i em semblà que aquell home volia acomiadar-se (...)
Abans de separar-nos, vaig dir-li, us voldria demanar un favor.
-I jo li’n volia demanar un altre.
-Molt bé. Així quedarem en paus. Digueu-me, si us plau: vós qui sou?
-Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm. (...)
-Així, vós sou el Pa i Raïm de Llançà? Teniu un motiu molt bonic! Us he sentit anomenar. He sentit dir que (...) es dedica més o menys al contraban.
-No senyor, no. L’han mal informat! Això no vol pas dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?
-És clar. I ara us toca a vós de parlar (...)
-Sí senyor. Li voldria demanar si aquest vespre ens podríem veure...(...) ens hauríem de veure a casa, més ben dit, a la casa on em donen estada. És a darrera l’església...La porta serà mig oberta. Entri sense trucar. (...) Li va bé a les onze?(...)
Havent sopat –el menjador de la fonda era desert- vaig fer una mica de temps al cafè – el cafè era desert- i a tres quarts d’onze vaig enfilar el Portal fent cap a la cita acordada. (...). Vaig entrar-hi d’acord amb el tracte: sense trucar. Em vaig trobar davant d’un corredor molt llarg, al fons del qual hi havia una lluminositat esgrogueïda i vaga. Mentre avançava corredor enllà, aparegué Pa i Raïm. En arribar al capdavall, vaig veure que em trobava a la cuina de la casa. (...) A l’habitació hi havia una taula rodona, unes cadires de balca, un armari de racó (...) tot era senzill, pobre i ordinari, però al cap de tres minuts de trobar-me en aquella cuina m’hi vaig sentir com a casa. (...)
M’han dit que vostè va cada dia al Jonquet a passejar (...) Comprendrà que si jo em pogués valer de mi mateix no l’hauria pas molestat. (...) Sí, vostè seria l’home indicat.
Indicat per a què? Voleu fer el favor d’explicar-vos?
Indicat per a vigilar l’embarcació del Jonquet, l’embarcació de què parlàvem aquesta tarda.
Però què voleu que vigili, pobre de mi? (...)
Hi ha una pila de detalls relacionats amb aquesta embarcació que no puc deixar de conèixer per evitar que em facin una mala passada (...)
Així el que vostè em demana és que cada vegada que vagi al Jonquet em dediqui una estona a badar i que després li digui el que passa...
És això mateix... Vostè no inspirarà mai cap sospita perquè no està barrejat en res de nosaltres. Si a mi em veuen pels voltants del Jonquet, malgrat la pràctica que tinc d’aquestes coses, passarà una desgràcia (...)
-Però en fi, de què es tracta? Què són aquestes baralles? Coses del contraban? (...)
-Vostè em demana una cosa molt delicada
-Vós també me la demaneu a mi... (...) Vaja, parlem clar... Què us passa amb el Gras?
-Res, què vol que passi? Coses comercials. (...)
Vaig alçar-me de la cadira, vaig dirigir-me a l’impermeable penjat darrera la porta, amb la intenció de posar-me’l i sortir. (...)i fou llavors, quan Pa i Raïm em veié decidit a deixa-ho córrer tot, que es decidí a parlar una mica. (...)
Em digué que des de feia molts anys es dedicava al contraban i que dirigia una colla que operava en el litoral de la península de Cap de Creus (el fet era públic i notori). Afegí que, gràcies al seus treballs, s’havia fet pràcticament l’amo del país en aquesta classe d’afers (això també era un fet). (...)
Ell era un agent d’una companyia mallorquina que obtenia la mercaderia a Alger. Aquesta companyia tenia davant una forta competència formada per un altra companyia mallorquina que treballava amb Gibraltar i Tànger. Un dels elements de la competència era el Gras Verdera.
El Gras Verdera (...) havia tractar d’introduir-s’hi però no havia assolit cap resultat (...) Havia arribat així a la conclusió que l’única solució, per al seu negoci, era disposar de Pa i Raïm. S’hi posà en contacte.
Aquells dos homes feia molts anys que es coneixien. El Gras li féu unes proposicions avantatjoses amb el intent de forçar-lo a deixar l’altra companyia. Pa i Raïm s’hi negà de pla (...) Començà una negociació (...) que durà molts mesos, a través de la qual totes les ofertes primitives foren millorades considerablement, i que produí, com a únic resultat, un creixent encalabrinament de Pa i Raïm.
(...) Li semblava que totes aquelles ofertes, totes aquelles converses, tot aquell interès, eren una ofensa a la discreció, al silenci, a la reserva absoluta que fonamentalment implica l’ofici. (...) Arribà un moment en que el sol fet de pensar que aquell home existia li convulsionava l’esperit (...)
Arribà un dia en que el Gras es convencé que la reducció d’aquell home al seu joc era impossible i això produí un canvi considerable en el plantejament de l’afer.
Després d’una temporada llarga de falta absoluta (entre ells) de notícies, un dia aparegué el Gras(...) i (...) passà una llarga temporada, una part de la primavera i de l’estiu d’aquell any, a Llancà i al Port de la Selva i després penetrà, arribada la tardor, en les aigües de Cap de Creus. Aparentment el Gras feia el turista. (...)
Però el que produí una autèntica exasperació en Pa i Raïm fou el fet que el Gras prengué Tanau com a pràctic, mariner i cuiner. Tanau era el seu enemic. (...)
Entre aquells dos homes no hi havia hagut mai cap tracte seriós o important (...), però Tanau odiava Pa i Raïm pel sol fet d’existir. Per a Pa i Raïm era l’enemic màxim, perquè precisament Tanau es passava la vida parlant d’ell. Tenint en compte l’ofici que feia, parlar d’ell era considerat una ofensa gravíssima, perquè trencava (...) la discreció de la feina. (...)
Aquests dos homes (...) van, embarcats en la seva porca balandra, en busca de proves, no fan res més que vigilar-me, tractar de mirar d’agafar-me de viu en viu. (...) Tant podria ésser per perdre’m com per fer-me cedir, obligant-me a entrar al seu servei. (...)
Així, per resumir –vaig dir-li empunyant el pany de frare de la porta- vós creieu que és impossible d’intentar qualsevol cosa per produir un arranjament. Us participo que jo sóc partidari d’acostar les coses, sempre.
Jo també. Però en aquest cas no veig pas la manera. (...) Tanau ho evitarà de totes les maneres. (...) O l’un o l’altre sobrem.
Aquesta darrera frase em produí un somriure –gairebé diria inconscient. Vaig acomiadar-me i vaig sortir. (...) Entre una cosa i l’altra, quan vaig enfilar el carreró de l’església vaig sentir que la campana, una mica esquerdada, de la parròquia tocava les tres.
Malgrat el mal temps, els dies successius vaig anar al Jonquet cada dia. (...) La cala dormia en una solitud extàtica (...) La immobilitat del mar era absoluta: era com si s’aguantés la respiració. (...)
La petita balandra romania fondejada al fons de la cala –sobre la platja- i la seva immobilitat feia pensar més en un dibuix que en una cosa concreta. (...)
Quatre dies després (...), en el camí de retorn a Cadaqués, vaig veure un home estintolat a la paret del corral d’En Morell (...). Era Pa i Raïm.
-Res de nou?
-Absolutament res. Ni ànima vivent. I vostè, què ha fet? Ha treballat aquest dies?(...)
La desaparició que han fet aquest homes (...) és per mirar si jo caic en el parany. (...) S’han pensat que jo em posaré a treballar suposant que trigaran dies a tornar. (...) Si veiessin moviment en caurien al damunt com les mosques a la mel.(...) Estic pensant si no ha arribat l’hora de fer-los caure en un parany meu.
-No us entenc pas.
-Sí! Jo puc simular una operació i obligar-los a tornar. I quan siguin aquí, ens ho farem. (...) Demà passat penso anar a Jònculs.
-I per què a Jónculs?
-Jònculs és una de les claus del negoci que jo faig. Té una importància immensa.
-I què fareu a Jònculs?
-Res. Em dedicaré a badar, perquè algú o altre em vegi i doni la notícia de la meva presència.
-i per on anireu a Jònculs?
- Per la Crüilla, per la drecera de Cadaqués a Roses.
La Crüilla és l’estigma dels pobres de Cadaqués. Des de fa segles que la drecera es utilitzada per a portar coses a vendre a Roses. Pel seu traçat infernal, abrupte, terrible (...) la pobra gent de Cadaqués, les dones principalment, transporten les coses amb el cap (...) Ara, el viatge, si es fa per gust, és magnífic. (...) El camí ofereix visions panoràmiques esplèndides. (...)
Aquest gran paisatge, con tots els paisatges, té els seus dies, les seves hores, els seus moments (...) L’hora d’aquest paisatge no ha estat mai, pel meu gust, el matí. (...) Amb la llum de ple a ple, la negror de les pissarres, el blanc de les parets, la botànica verda, s’empasten i no es veu res.
És a la tarda (...) que s’imposen sobre aquest paisatge els colors i les línees del sentiment. (...) El procés de la llum –en declinació lenta- posa sobre totes les coses –o potser fa emergir de les coses- l’esperit d’aquest paisatge, un esperit que projecta sobre la persona que el contempla una sensació d’isolament, de remota llunyania.
L’endemà vaig fer el meu habitual passeig fins al Jonquet; però, no havent observat a la cala cap mena de novetat, no vaig pas considerar necessari localitzar Pa i Raïm. (...) De vegades em semblava que tot aquest tripijoc és una pura invenció de la imaginació meridional de Pa i Raïm. (...)Quan el vaig tornar a trobar m’esperava, com les vegades anteriors,estintolat,fumant,a la paret de la barraca del corral d’En Morell(...)
-Com ha anat el viatge?, vaig dir (...) a manera de salutació
-Hem de dir bé. (...) Demà vostè coneixerà al Gras Verdera. Vindrà a dinar a la fonda, si el meus càlculs són ben fets. (...) I, parlant de tot, què hi ha al Jonquet?. (...) Recordo que en digué que l’embarcació era fondejada en roda.
Exactament. És fondejada amb una sola preocupació: amb la preocupació del mestral.(...)
Aquest llaçanenc és molt viu, però de vegades, a la gent més fina, els falla el més senzill.
Aquesta darrera frase (...) la digué amb un aire de lamentació sota de la qual em semblà notar una satisfacció gairebé incontenible. El dring de la frase era totalment hipòcrita. (...) No vaig demanar-li cap explicació.
A mesura que anàvem caminant, trobava que, a l’aire lliure, s’hi estava molt malament.(...) Era un d’aquells capvespres en què hom somnia tenir un bon foc, un llibre divertit o una agradable companyia i una ampolla de whisky.
Així, em semblà pertinent d’accelerar el pas i arribar aviat a la població malgrat tenir la seguretat de no trobar-hi cap de les coses que he dit. (...)
En el moment d’acomiadar-nos el Pa i Raïm em digué: (...)
-Vingui a sopar amb mi. Avui estic content. (...)
-Gràcies. Val més deixar-ho per un altre dia. Avui fa molt mala nit (...)- Una llàstima. Per a mi és un bon dia. No sé com dir-li-ho...
-Que Déu us conservi el humor. Suposo, en tot cas, que demà ens veurem
-No sé pas. Demà podria ésser un dia de molta feina. Ja veurem. (...)Bona nit tingui
-Bona nit.
L’endemà, en baixar al menjador, sempre tan solitari, vaig veure que hi havia un cobert posat a la taula del costat de la que ocupava habitualment. (...) No havia començat a menjar (...) quan aparegué al llindar de la porta un home corpulent, tirant a gras, bru, que s’acostà a la seva taula caminant lentament. D’una manera intuïtiva vaig suposar que era el Gras Verdera. (...) Havent dinat, el propietari de l’hotel m’ho confirmà.(...)
Era un home alt i gros.. (...) El veia de tan a prop i tenia tan poques coses a fer (...) que vaig observar-lo una estona. (...) Representava uns cinquanta-cinc anys (...) menjava sense gana, bevia sovint i a glopets (...) i de tot el seu cos es desprenia una mena de profunda indiferència.
(...) La seva manera de fer em recordà la d’alguns embriacs recalcitrants que he conegut (...) Vaig recordar que Pa i Raïm m’havia dit que el Gras Verdera era un embriac. Potser. En tot cas un embriac crònic (...), d’aquells homes que mai ningú no ha vist en un estat de deliri alcohòlic sorollós i grotesc, però que cada dia aconsegueixen arribar, bevent a petit pic, a un estat d’enterboliment i d’inconsciència. De gota en gota s’omple la bota.
L’observació de Pa i Raïm, segons la qual el Gras Verdera no era enemic, em semblà molt exacta (...) La seva indiferència era total. Però aquesta classe d’homes passius, merament contemplatius, sempre solen tenir al costat un paràsit, que els fa decidir al seu gust (...) Necessiten un altre que els domini...(...)
Després del segon cafè, que barrejà amb una impressionant quantitat de conyac, em semblà que s’adormiria. El cap se li decantà cap a l’espatlla dreta i els ulls se li aclucaren un moment (...)
Però tot d’un plegat li passà com un tremolor a tot el cos i s’alçà pesadament de la cadira. (...)
Després, tentinejant d’una manera molt visible –malgrat els esforços per mantenir-se amb una certa solemnitat- arribà a la porta del menjador. El propietari de la fonda es trobava al pas de la porta
-Vindrà a sopar?
-No senyor. M’és impossible. Vindré demà a dinar. Bona tarda (...)
Quan vaig arribar a la porta de la fonda vaig veure que el senyor Verdera (...) caminava una mica encorbat i amb una certa inseguretat a les cames. En un moment determinat, es recolzà, amb la mà, en una paret. Després desaparegué. (...)
Vaig decidir anar-me’n al Jonquet, com gairebé cada dia. (...)
Donava gust de caminar. L’aire era d’una lleugeresa inconsútil. Semblava que el cor i l’esperit es rejovenien. Era el mestral, lluny encara, però a la vista.
Abans d’arribar al corral d’En Morell aparegué Pa i Raïm (...) Semblava molt content. Era la primera vegada que el veia riure francament.
-Ha arribat, eh?
-Em digué una mica mofeta. sí senyor! La vostra profecia s’ha complert. Sou un as (...)
Ha passat a dos passos d’on jo era i no m’ha vist (...) Ara ha anat a dormir la mona a la balandra, fins demà al matí. (...)Vegi si al Jonquet hi ha algú més que el Gras Verdera. Si es fixa en les petjades de la platja ho veurà de seguida.(...)
A la cala la calma era immensa. (...) Les darreres pluges havien convertit la sorra de la platja en una massa compacta i uniforme, sobre la que es distingien, amb gran claredat, unes petjades. Examinades clarament aquestes petjades (...) em semblà que totes venien d’un mateix peu (...)
Vaig estar-me encara molta estona al Jonquet. El vent s’anava entaulant de mica en mica i gairebé donava ànsia d’emprendre el retorn. (...)
Vaig esperar a veure si la creixent impetuositat del vent produiria, a bord, algun moviment. Res, però, no s’hi produí. En abandonar la cala, em semblà que en els ulls de bou de l’embarcació resplendia una vaga claror rogenca.
El camí de retorn fou molt desagradable. (...) Semblava un vent sòlid (...) A mesura que el crepuscle avançava la seva virulència creixia.(...) Pa i Raïm m’esperava(...)
-Són dos o un al Jonquet?
-N’hi ha un de sol: el Gras Verdera(...)
-L’ha vist vostè?(...)
-No senyor. Devia ésser dins de la cambra dormint. Quan he marxat es veia una mica de llum a dins.
Una mica de llum? Avui si que no el podré acompanyar (...) tinc encara una mica de feina. (...)
Durant tota la nit el mestral udolà com una bèstia enfollida (...) L’endemà, havent dinat, el propietari se m’acostà(...) “Aquell senyor mallorquí –em digué- havia de venir a dinar, i no ha comparegut”.(...)
A la tarda no vaig anar al Jonquet. El mestral es mantenia en el mateix estat d’irruència. (...) L’endemà, fatigat de la immobilitat, malgrat que el vent continuava desfermat, vaig anar al Jonquet. Hi vaig arribar amb la pell borrada pel vent.
La meva sorpresa fou indescriptible: la balandra havia desaparegut. No es veia cap rastre de la seva anterior presència. (...) Si l’embarcació ha desaparegut –em deia examinant el fet- només pot haver estat per dues raons: o perquè la corda de fondeig no ha aguantat a causa de la força del vent o perquè la corda ha estat destruïda, segada, tallada o trencada (...) d’una manera (...) criminal. En aquest cas, el vent s’ha emportat la balandra com una fulla morta i ha quedat engolida. No se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. (...)
En arribar a Cadaqués vaig anar al Jutjat a donar-ne part(...) Vaig enviar un encàrrec a la (...) casa en què posava Pa i Raïm (...). El seu estadant feia molts dies que s’havia marxat i no havia deixat dit quan tornaria.
Quan el mestral mancà, es donà el vent de garbí, petit. La temperatura endolcí. Vaig anar al Jonquet. A la cala hi havia (...) una calma de convalescència delicadíssima. (...) La mar no es movia. En semblà que coincidint amb el lloc on la balandra havia estat fondejada flotava un suro immobilitzat. (...)
Amb una canya vaig tractar d’acostar el suro, cosa que vaig aconseguir fins a dos metres de la platja.(...) Vaig descalçar-me i amb l’aigua a genoll vaig poder atrapar-lo. En suspendre’l, vaig veure que estava unit a una corda de cànem, la corda, probablement, de la balandra. Vaig examinar la corda i vaig notar que havia estat acoltellada per dos o tres indrets almenys, cercant el punt més fàcil pel ganivet.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides: Setmana del 22 al 28 de març:

22/03/1832: Mor Goethe, poeta alemany
23/03/1982: El poeta mexicà Octavio Paz rep el Premio Cervantes de Literatura
24/03/1809: Neix Mariano José de Larra, escriptor espanyol
25/03/1808: Neix l’escriptor i poeta José de Espronceda
26/03/1959: Mor el novel·lista nord-americà Raymond Chandler.
27/03/1960: Mor l’escriptor i metge Gregorio Marañón
28/03/1936: Neix l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol





22/02/2010 Joan Salvat- Papasseit.


Joan Salvat- Papasseit va neixer a Barcelona el 16 de Maig de 1894. El seu pare va ser Joan Salvat i Solanas, fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica Espanyola que feia el trajecte Barcelona-Cadis. Va morir en un accident el 1901. La seva mare, Elvira Papasseit i Orovitx, va quedar sense mitjans econòmics per mantenir a Joan i a un altre germà seu més petit. El 1906, el futur autor va començar a treballar com a dependent en una drogueria. Més tard va intentar obrir-se camí com a escultor. El 1911, juntament amb altres amics, va formar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, de caràcter anarquista i pamfletari. A partir del 1914 es va introduir en els cercles independentistes més radicals. Aquest mateix any va començar a treballar en la redacció de la revista Els Miserables, d’orientació anarquista així com de bibliotecari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va donar inici per llavors a la sèrie d’articles que després recolliria en el volum Fum de fàbrica, i s’afilia a les Joventuts Socialistes.
El 1916 va ser condemnat a dos mesos i un dia de presó a causa d’un article seu, publicat a Els Miserables, titulat “Un poble, Portugal”. Després de sortir de la presó va començar a treballar com a encarregat de la secció de llibreria a les Galeries Laietanes. En aquells dies va rebre la influència de l’artista uruguaià Rafael Barradas, promotor del “vibracionismo” i va començar a interessar-se per la literatura d’avantguarda. El 1917 va donar inici a la publicació dels seus aforismes a la revista Un enemic del Poble, subtitulada Fulla de subversió espiritual. Gràcies al seu treball a la llibreria es va relacionar amb altres poetes catalans, com JV Foix, Josep Maria Junoy o Joaquim Folguera. Aquest mateix any va debutar com a crític d’art a la revista Vell i Nou. El seu primer poema Columna vertebral: Sageta de foc, es va publicar a finals de 1917. En ell ja estava clara la seva concepció de la poesia d’avantguarda com a instrument per atacar les convencions burgeses.
El 1918 va editar la revista Arc-Voltaic, d’un únic número, amb evidents influències del futurisme. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb Carme Eleuterio i Ferrer, després de sis anys de festeig, però poc després va caure malalt de tuberculosi. A partir de llavors va començar un interminable rosari d’estades en sanatoris i cases de salut, que només acabaria amb la seva mort. El 1919 va néixer la seva primera filla, Salomé. Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que recull poemes escrits des de 1917. Va començar la seva carrera com a editor amb l’empresa Llibreria Nacional Catalana a partir de 1920, any en que va fer un breu viatge a París. Va col•laborar en diverses publicacions, amb articles d’exaltació catalanista. El juliol d’aquell mateix any va redactar i va publicar el manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest futurista català. El seu ideari de llavors fou catalanista avantguardista, i ell mateix s’agradava de definir com a “poetavanguardistacatalà”. El 1921 va iniciar una nova revista, Proa, de la qual apareixerien només dos números. A l’abril d’aquest any es va publicar el seu segon llibre de poemes, L’irradiador del port i les gavines, amb textos escrits entre 1919 i 1921. A l’hivern va ser internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid), en aquest temps va escriure els poemes que formarien el seu tercer llibre, Les conspiracions, que apareixeria el 1922. En aquests poemes desenvolupa les seves idees independentistes més radicals, proposant per a Catalunya una solució semblant a la d’Irlanda, independent des de 1916.
La seva segona filla, Núria, que només viuria dos anys, va néixer el 1922. A finals d’aquell mateix any va publicar la seva quarta obra poètica, La gesta dels estels. El 1923 li va seguir el que la crítica considera el millor de tots els seus llibres, El poema de la rosa als llavis. L’any següent, el 7 d’agost de 1924, va sucumbir finalment a la seva malaltia. L’any 1925, de manera pòstuma, es va publicar el seu sisè llibre de poesia, Óssa menor.

Selecció de poemes de Joan Salvat Papasseit


Dóna’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Pantalons Llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.


Vibracions
El gra sangós de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
— El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als tarongers florits, la promesa-donzella:
una alosa destria la blancor
dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l’esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l’esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles s'hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se
i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc —molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
Bru mariner d'amor
de peu dret a la proa
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.

Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa:
a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.



PRODUCCIÓ PRÒPIA


Ordenant l’armari, de Vivian Segurana


L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. Amb l’armari ja buit, primer el vaig fregar amb oli de fusta, amb un lleu de massatge de mans mimava cada estant i cada porta, per lluir-lo i donar-li capes de resistència al pes i als anys. Desprès el vaig perfumar amb essència d’espígol. Ara l’armari semblava més gran. Estava fresc i renovat per seguir suportant el pes de tanta càrrega. Vaig tancar les portes i com si es tanquessin els seus ulls, va romandre estona impregna’ns-en del perfum de lavanda. Llavors, vaig començar a fer selecció de roba.
De camises... ja no en faig servir sovint... i en tinc masses, millor retiro algunes. Obro de nou les portes de l’armari i les col•loco d’esquerra a dreta, només em quedo tres.
Segueixo ara amb els vestits. D’hivern només en tinc un, aquest el guardo. D’estiu en tinc de llargs i de curts, em quedo el que es lliga al coll i em desfaig d’aquells minis que ja no em poso. Els col•loco de dreta a esquerra, de llarg a curt.
Continuo amb els pantalons, usuals en la meva vestimenta, em quedo amb els texans, uns de pana, uns elegants, els pirates per l’estiu i em desfaig dels per si un dia ... ¿Per si un dia m’aprimo?, ¿per un dia especial?,¿Per si un dia ... que a vegades no arriba mai? I de mentre, ocupant lloc a l’armari? Millor deixo espai per si arriben uns de nous.
Les samarretes; les d’aquest any me les quedo totes, les vaig col•locant a l’estand i deixo enrere aquelles tan ajustades que em posava fa pocs anys. Les que ensenyen el melic encara hem sorprèn trobar-les aquí. Em quedo amb les més còmodes i no sumo més de 10. Començo amb els jerseis, com m’agraden els de coll alt que abriguen a l’hivern!, retiro un parell que ja estan massa vells i també un polar que només guardo perquè era d’una persona que en el seu moment va ser especial. Em desfaig de mocadors, cinturons, barrets i bufandes que semblen complements de carnestoltes. Em desfaig de tota la vestimenta que ja no necessito i ara l’armari es ple d’espai per omplir de roba nova.
Amb la feina ja feta i l’armari endreçat, em pregunto si no és la ment humana com un gran vestidor on s’acumulen records, problemes, mal de caps, rancúnies, desenganys, angoixes, decepcions, tristors...
Hi ha qui carrega tota la vida amb el pes de coses que van ser importants en el passat i que avui només ocupen un espai inútil en la ment, espai que es indispensable per recrear la vida.
Diu un antic proverbi xinès que “Per poder veure vi en una copa que es troba plena de te, primer es necessari abocar el te i llavors podràs servir i veure el vi”.
I dic jo, ara que em sobra lloc a l’armari, potser trobo qui el vulgui compartir amb mi.

L’armari dels records, de Josep Lleixà


L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les prendes que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.


Regal enverinat, de Teresa Minguijón


El nostre primer pis en comú era antic, amb amples passadissos, grans habitacions, menjador lluminós i una cuina perfectament quadrada.
Ho havíem llogat sense mobles i gairebé així continuàvem. Un dia vam anar a fer un vermut i els dels bar ens van regalar una taula i quatre cadires de terrassa. Uns amics ens havien aconseguit un cendrer que semblava un tamboret, uns altres ens havien donat un llit atrotinat i nosaltres ens havíem comprat la rentadora.
Aquest era tot el mobiliari de casa. Havíem clavat a la paret uns quants claus on es gronxaven els penjadors amb la roba; els llibres campaven pel terra arrambats a la paret; les sabates s’amagaven a sota el llit; per tauletes de nit fèiem servir caixes de cervesa.
Ens calien tants mobles! Però teníem pocs diners i havíem d’escollir.
Jo proposava comprar un armari: la roba, tal i com la teníem, s’omplia de pols, les més íntimes penjaven ficades en bosses de compra a l’abast de la mirada de tothom.
Llargues converses van precedir a la nostra decisió. Per fi, va guanyar la meva proposta
El 23 de febrer de 1981, a la tarda, vàrem sortir de casa cap a una botiga de mobles. En entrar-hi, un dependent esquifit i seriós va venir cap a nosaltres i ens va demanar que l’acompanyéssim cap al fons, on tenien l’exposició d’armaris.
En filera passàvem entre llits, taules de menjador, calaixeres, llibreries, cadires. Era marejant la quantitat de mobles que hi havia.
Vàrem passar pel costat d’un sofà preciós. Era de cantonada, tenia cinc cossos independents molt adaptables; la roba, franjada en tons marrons, des del més fosc fins a un de claret. Aquest sofà estava dissenyat per a casa meva!
Em vaig aturar al seu davant i vaig cridar l’atenció del meu company.
- Guaita
- És un sofà. Hem vingut a buscar un armari.
Ell estava una mica enfurrunyat, perquè trobava que la roba ja estava bé penjada dels claus, que bona feina li havia costat clavar-ne tants!.
- Sí, home, però guaita’l. És perfecte pel nostre menjador.
El dependent, molt en el seu paper, es va apropar i va començar a cantar les meravelles del sofà. Disseny anatòmic, roba anti-taques,...
Jo cada vegada estava més convençuda de que el destí ens havia portat a aquella botiga en particular per comprar el sofà.
- Va, si us plau, mira-te’l bé. És perfecte!
- Em tornaràs boig. No deies que sense armari no es pot viure?
- És clar. Però d’armaris en trobarem sempre. Mentre que si ara no comprem aquest sofà, potser el vendran i ja no trobarem mai més un de tan maco.
El meu company es resistia. Jo tenia arguments que mai no fallaven amb ell, però no era qüestió de fer-los servir allí mateix, davant un dependent que no ens treia l’ull de sobre.
- Escolti. Que ens pot guardar aquest sofà? Ara anirem a parlar-ho tranquil•lament tots dos i tornem en dues hores. D’acord?
Cap problema per part del dependent.
Vàrem sortir de la botiga i començarem a passejar. Carícia aquí, paraula tendra allà, vaig utilitzar tota la meva capacitat de seducció i una mica més tard el meu company ja estava d’acord en comprar el sofà.
Vàrem tornar a la tenda. El dependent estava pàl•lid, nerviós, gairebé histèric.
- Hola. Ja tornem a ser aquí. Venim a buscar el sofà.
- Però que no ho saben? Que no han sentit res? Ha hagut un cop d’estat!
Tejero i companyia havien entrat al Congrés dels Diputats!
Ni armari ni sofà; algú ens havia fet un regal enverinat.



Miscel•lània:
Efemerides del 22 al 28 de Febrer

22/2/1908: S’estrena "Senyora ama ", de Jacinto Benavente
22/2/1788: neix Arthur Schopenhauer, filòsof alemany
22/2/1903: neix César González Ruano, escriptor i periodista espanyol.
22/2/1939: mor Antonio Machado, poeta espanyol
22/2/1942: mor Stefan Zweig, escriptor austríac
22/2/1985: mor Salvador Espriu, poeta català.
23/2/1455: Gutenberg imprimeix el seu primer llibre, "La Bíblia"
23/2/1775: S’estrena "El barber de Sevilla", de Beaumarchais
23/2/1926: neix Fernando Vizcaíno Casas, escriptor i advocat espanyol
23/2/1945: mor Alexei Tolstoi, novel.lista rus
24/2/1909: S’estrena "La esfinge", de Miguel de Unamuno
24/2/1463: neix Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià
24/2/1837:neix Rosalía de Castro, poetessa galega
25/2/1707: neix Carlo Goldoni, comediògraf italià
25/2/1983: mor Tennessee Williams, dramaturg nord-americà
26/2/1848: Es publica "El manifest comunista", de Marx i Engels
26/2/1802: neix Victor Hugo, escriptor francès
27/2/1905: Maxim Gorki és exiliat a Riga
27/2/1902: neix John Steinbeck, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1962
27/2/1912: neix Lawrence Durrell, escriptor britànic a qui Ona-literaria va dedicar el programa del 17 de Novembre del any passat.
27/2/1941: mor James Joyce, escriptor irlandès
27/2/2001: mor José García Nieto, poeta i narrador espanyol
28/2/1893: neix Josep Vicenç Foix i Mas poeta català
28/2/1906: neix Agustín de Foxá, poeta i dramaturg espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letter de Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc demà dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

2009 Ona Literària - Powered by Blogger
Blogger Templates by Deluxe Templates
Wordpress theme by Dirty Blue