19/04/2010 Yunus Emre

100419 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Yunus Emre és un poeta i místic turc que va viure probablement entre els anys 720 i 638 de l’Hègira, és a dir, entre el 1240 i 1320 segons el nostre calendari. Ell mateix, segons diu als seus poemes, es va posar el nom de Yunus. Emre, que vol dir “enamorat”, és el nom genèric amb el que es coneixen els poetes de Déu. Va néixer a la península d’Anatòlia.
Anatòlia és una península situada al Pròxim Orient. Limita al nord amb el Mar Negre, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el mar Egeu i el mar de Màrmara. Els estrets dels Dardanelos i el de Bòsfor la separen d’Europa.
A l’antiga Grècia, li deien Àsia a la península d’Anatòlia, de manera que, quan el nom es va estendre a tot el continent, la península va rebre el nom d’Àsia Menor. Sense dubte, néixer en una terra de pas, pont entre Europa i Àsia, va ser determinant en la formació del caràcter del nostre autor, model de tolerància i universalitat.
Gairebé no es coneixen dades de la seva biografia, encara que se sap que es va casar dues vegades, que va tenir dos fills, que va rebre una acurada formació espiritual i que va arribar, com a mínim, fins als 82 anys.
També se sap que Yunus Emre era un derviche sufí. La paraula derviche, significa en turc, literalment “aquell que busca les portes” i es refereix a les persones que viuen en una pobresa mendicant i ascètica, indiferent a les possessions materials, dedicades a l’aprenentatge de la religió. Són l’equivalent als nostres frares mendicants.
Demanen diners i menjar per aprendre humilitat, però tenen prohibit demanar pel seu propi ús, de manera que han de donar tot allò que reben als altres pobres.
La poesia de Yunus està inspirada en la filosofia tasawwuf, o misticisme islàmic, que propugna la igualtat entre tots els essers humans, que condemna la supèrbia i l’ambició de poder i riquesa, que critica el fanatisme religiós i que defensa l’estudi, la ciència i el control de les passions.
Formalment, la importància de Yunus Emre és cabdal: va ser un dels primers a utilitzar el turc, la llengua parlada pel poble, quan a la seva època tothom escrivia en persa o àrab. A més el seu llenguatge és clar i fa accessibles els difícils conceptes místics. La senzillesa és tal que encara avui molts turcs poden llegir i comprendre la seva obra sense recórrer al diccionari
Com hem dit, des del punt de vista conceptual, Yunus Emre pertany al grup de poetes inspirats en les doctrines del misticisme islàmic. Yunus canta sobretot les virtuts de l’ascetisme, la puresa dels sentiments i el rebuig de les possessions materials. Si al contingut místic li donem una dimensió humana, podrem comprendre la absoluta vigència de la seva poesia.
Yunus Emre es preocupa pel destí de tots els homes, particularment dels més desfavorits; predica la igualtat, defensa la justícia social i és el primer poeta turc que expressa la bellesa de la bondat; tot això en una poesia d’intensa emotivitat.
La intemporalitat del missatge dels seus poemes, que són un crit a favor de la pau i la fraternitat universals, és allò que va voler destacar la UNESCO quan va declarar l’any 1991 Any Internacional de Yunus Emre, amb motiu del 750 aniversari del seu naixement.
A Turquia també han destacat la seva figura, fins el punt que al 2009 van donar el seu nom al institut de cultura d’Ankara, l’equivalent a l’espanyol Institut Cervantes, amb les funcions de promocionar l’art, la cultura i el patrimoni de Turquia a l’exterior.
A més, cada any la ciutat d’Esmirna (Izmir, en turc) li dedica un festival de la cançó. La seva popularitat transcendeix la cultura oficial: des de fa set segles els seus poemes es memoritzen i es reciten. I molts pobles s’atribueixen ser el seu bressol o guardar la seva sepultura.
Testimoni de la seva manera de ser i d’escriure és una anècdota que ha arribat a través del temps. Yunus va ser contemporani d’un altre gran escriptor turc, Rumi. Aquest composava contes i cançons en persa, per a persones riques i urbanes. Yunus, per contra, vivia i composava entre la gent rural pobre.
Un dia, tots dos personatges es van trobar. Remi va voler saber que opinava Yunus de la seva més gran obra, El Masnavi. Yunus va dir: Excel•lent, excel•lent! Però jo l’hagués fet d’una altra manera.
Sorprès, Rumi va voler saber detalls. Yunus, que pensava que l’obra de Rumi parlava sobre tot d’ell mateix, va dir:
Jo simplement hagués escrit: vaig venir de l’eternitat, em vaig vestir amb carn i vaig prendre el nom de Yunus.
De Yunus Emre ens han arribat dos obres L’opuscle dels consells i Divan, poemari que conté uns 350 poemes, encara que se li atribueixin més de mil.

Consells i poemes, de Yunus Emre

Alguns consells
No hem vingut a aquest món per viure sempre en conflicte. Amar és la missió de la nostra vida.
No ens hem d’oposar a cap religió. El veritable amor neix quan totes les religions es fan una.
El nostre únic enemic és el ressentiment. No guardem rancúnia a ningú, ja que la humanitat és indivisible i no es pot odiar a tothom.
Poemes
Aquest món per a ningú roman.
Encara que el món està impregnat de Déu
ningú arriba a conèixer el seu misteri.
Si el vols veure, busca’l dins teu,
descobriràs aleshores que Ell no està tant lluny.
Aquest terra sobre el que camines
aquest menjar amb el que alimentes el teu cos,
si creus que són teus, et confons.
Un altre món es troba fora de la teva vista,
la virtut és tot allò que es queda en aquest món.
El dolor de l’absència és massa amarg,
ningú ha tornat després d’anar-se’n,
mes el que ve a aquesta vall marxarà
sense remei; tot humà aquest suc beurà.
La vida és un llarg pont
pel que passem tots, vells i joves;
veniu doncs, serem amics,
la vida serà més fàcil per nosaltres;
amem i que ens amin tots,
doncs en aquest món ningú perviu.

Et necessito a tu
El teu amor m’ha fet fora de mi,
només et necessito a tu.
Dia i nit llangueixo pel teu amor,
només et necessito a tu.
No em satisfan les riqueses,
no tinc por de la misèria,
el teu amor es la meva compensació.
Només et necessito a tu.
El teu amor crea l’amor.
Només et necessito a tu.
Deixa’m beure el vi del teu amor,
ets qui calma la meva set.
Només et necessito a tu.
Quan mori i llancin les meves cendres al cel
la meva veu cridarà el teu nom.
Només et necessito a tu.
Yunus és el meu nom
Cada dia creix el meu foc,
un únic desig sento en tots dos mons,
només et necessito a tu.

Els cors són de vidre
Si alguna vegada has trencat el cor a algú
no ho pots refer només pregant a Déu.
La teva culpa no minora encara que
setanta-dues nacions t’ajudin.
Saps quanta gent de bon cor ha passat per aquest món?
Ells només han deixat un record;
Les seves ànimes han volat cap a l’Amant,
obrint les seves ales com ocells.
El camí del Senyor és just,
els ulls dels que ho veuen són feliços.
El valent de debò no busca la fama;
Si els teus ulls miren des de lluny, no veuen.
Però, si mai has deixat el bon camí,
si mai no has ferit els bons,
si has obrat amb bona fe
la teva riquesa creixerà mil vegades.
Yunus et diu aquestes veritats
posant mel i mantega en les seves paraules;
et dóna joies, no sal.

Sobre la humilitat
Si mires amb menyspreu als altres
el teu cor està lluny del bon camí;
no té sentit amagar-lo.
Fins i tot aquell de la barba llarga i blanca
si ha trencat un sol cor
quin sentit té que peregrini a la Meca?
Perquè si no té compassió
Què busca?
El meu cor és el tro del seu amant
i també el seu destí.
Aquell que trenca el cor d’un altre
mai no trobarà el camí per tornar a la seva morada
ni d’aquest ni de l’altre món.
Els més savis parlen poc
els més ignorants no callen mai,
però una paraula ho pot dir tot al que escolta.
I els llibres sagrats?
Si algun significat tenen és aquest:
Tot allò que desitges per a tu
ho has de desitjar pels altres.
Qui ha begut el vi de l’amor
entén que vull dir.
Yunus et diu: no menyspreïs ningú
i mira fixament el rostre de l’amant
que et tendirà un pont el dia del Judici Final.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de amor a la primavera, a la aurora, a los ritmos de la naturaleza que nos regala tantas vivencias, que es tan generosa y a la que tenemos tanto que agradecer. Pilar Pacheco

Flor del almendro, temprana,
eres casi la primera
flor que abriéndose tan clara,
cuando el invierno se cierra,
le va cantando a mi alma
augurios de primavera.
…
Es como madrugar en primavera,
romperle las veredas a la noche,
y abrir un horizonte de claror,
pujando con el carro de la aurora,
jugando con las nubes de arrebol.
Es un abrir los ojos, muy temprano,
en el alto balcón de la cigüeña:
del último letargo, celadora,
vigía de esforzado despertar.
Es un amanecer en primavera,
con la savia que al fin se despereza:
cuando los brotes apuntan,
cuando se abre la flor,
cuando los campos renacen
al canto del ruiseñor,
cuando va viniendo el día,
cuando va saliendo el sol.
…
Subí al monte: ¡qué alto
mirador de primavera!.
Y quise dormir al raso
para contar las estrellas.
Las conté. Dormí con ellas.
Al despertar, muy temprano,
yo me marché. Las estrellas,
dentro de mí, se quedaron.
Pasó el tiempo. Y un buen día,
al despertar, muy temprano,
yo pensé: qué noche aquella,
en que a mí me cobijaba
el manto de las estrellas.


Sueño dedicado a Capricornio

Epílogo de un letargo,
ya languidece la luna,
ya deslíe su perfil,
ya deshilvana los flecos
de su leve cabellera,
ya trémula se diluye
su perlada silueta
y cancela puntual
su vigilante desvelo.
Ya las estrellas acallan
su pálido rutilar,
y el latir de los luceros
se aleja por los celajes.
Preludio de luz más larga,
levita ya, sigiloso,
el claror de la alborada.
…
Sueño dedicado a Acuario.

Madruga el amanecer,
se mira en la mar en calma
y tramonta por las lomas
empujando la mañana.
Un enjambre de relumbres
se estremece en la maraña
de las sombras. Se desmaya
el sahumerio de la bruma.
Y el mar temprano murmura,
con su romanza de espuma,
la melodía del alba.
…

Aurero pleno de aurora.
Augurio del día nuevo:
Nubes, hoy recién nacidas,
granan con vivo arrebol
transparente tul turquesa.
Un gajo puro de luna
destila su palidez.
Un mirlo, sólo y altivo
saetero de estridencias,
requiebra tu despertar.
…
Oh noche, noche cerrada,
la de la larga melena
negra con guiños de plata.
En tu flequillo la luna
perla tu frente sellada.

Oh noche, noche cerrada:
Tus dedos me van cogiendo
por las orillas del alma,
me arropan en tu melena
y me ponen por almohada
un bucle de tus cabellos
negros con guiños de plata.

Biografía de Angel Badía,

Es una narración de cómo se vivía la religión allá por los años 50 en un pueblo, Binéfar, de Aragón, provincia de Huesca, donde viví yo en mi niñez, con unos tíos: Nati, hermana de mi madre, y Dámaso, su marido, en una casa en la que, en el piso de arriba vivía otra familia, Pilar, hermana del tío Dámaso, y Fernando, su marido a quienes me hacían también llamar tíos. Tenían, por la familia de mi tío, un negocio de ferretería, almacén, taller y fundición.
En el mismo pueblo vivían otros 2 hermanos de mi madre, los tíos Pepe y Félix, dedicados a la agricultura.

Una realidad importante en Binéfar era la religiosa.
Se practicaba el catolicismo mucho, sobre todo entre la gente bien, que era la más urbana, dedicada principalmente al comercio y a quehaceres no agrícolas.
Había también un grupo de gente de religión protestante, que se reunía en una casa, ubicada en una parte no principal del pueblo, de aspecto como las demás, sin letrero ni nada revelador de la actividad, pues no permitía la Ley el ejercicio público de una religión no católica.
Existía verdadera fe en muchos de los que iban a misa pero otros, bastantes, asistían por un motivo social, para que se viese que cumplían y para ver a los demás: los domingos, antes de la hora de la función, en el pórtico de la iglesia había siempre gente, viendo a los que llegaban, saludando y observando, para luego cotillear o chafardear, que es como se dice en el hablar aragonés. Ocurría esto, sobre todo, en la misa de doce, la última, a la que se iba bien vestido, luciendo, como en un acto social. Así, en un sermón de esta misa, dijo una vez el cura que habría muchos cristianos de misa de doce en el infierno.
En cuaresma, se cumplía con el ayuno y abstinencia, salvo que se sacara la Bula pagando un estipendio a la Iglesia; entonces, solo estaba obligado uno a la abstinencia de carne los Viernes.
En este tiempo de cuaresma, se organizaban unas predicaciones, llamadas misiones, que solían durar una semana o dos, a base de varios sermones diarios, a cargo de sacerdotes -solían ser tres- venidos de fuera, de Navarra la mayoría, profesos de una Orden religiosa. Tenían una buena, contundente, oratoria sagrada; llenaban la Iglesia.
Eran las misiones un aconteci¬miento en el pueblo, que se anunciaba mucho y con anticipación; iba la gente a recibirles -a los misioneros- y se hacía un acto de recepción en la Iglesia. Recuerdo yo una vez, el día que se iban, qué multitud fué a despedirles; parecía que se había volcado todo el pueblo. Se llegaba a alterar el horario de los escolares para que éstos pudieran escuchar los sermones.
Por otra parte, en el tablón de anuncios del vestíbulo de la Iglesia, se exponía la calificación moral de las películas que se "echaban" en los tres cines del pueblo: 1, o blanca, significaba autorizada para todos los públicos; 2 o azul, para mayores de 14 años; 3 o rosa, solo para mayores de edad; 3R, mayores con reparos; y 4, grana, gravemente peligrosa, o sea, pecado mortal para todo el mundo. Mi tía, Nati, llevaba mucho la cuenta de las calificaciones y no permitía que yo me las saltara; mis otros tíos, Pepe y Félix, poco caso hacían, en cambio. Un día, uno de ellos me llevó al cine donde ponían una película grana y mi tía Nati vino a sacarme de la sala.
Como contrapunto, había quienes no compartían esta religiosidad. Así, Don Inocencio, el boticario, solterón firme, tenía sus tertulias en la Farmacia en las que hablaba despectivamente de los asiduos a la Iglesia: los llamaba gente de “pésame señor" contraponiéndolos a los de "vaso palmero y ya me entiendes", que merecían su simpatía.
En la familia en la que yo vivía, casa de tío Dámaso y de la llamada tía Pilar, eran todos muy religiosos, a excepción de tío Dámaso, que no tenía ningún fervor y, de fe, poca o nada, aunque iba a misa todos los domingos-a la de doce, claro- y decía que, en la Iglesia, nunca había aprendido nada malo. Y eso que, durante la guerra, estuvo en la cárcel, en Mataró, condenado a muerte por los "rojos". Se rezaba todos los días el rosario conjuntamente, las dos familias en su totalidad, salvo, si no recuerdo mal, tío Dámaso. Se rezaba, entera, una de las tres partes del rosario, contemplando los misterios que tocaban ese día, gozosos, de dolor o gloriosos.
Tía Nati era especialmente religiosa y a mí me obligaba a practicar mucho, a comulgar con frecuencia incluso; decía que era yo muy poco piadoso.
Yo tenía fe, según me habían enseñado: creía en el cielo, en el infierno y en los dogmas; el pecado, que, en aquel tiempo, se producía con mucha abundancia, pues bastaba mirar a una chica con intención sexual, investigando su escote, por ejemplo, para incurrir en él; al menos, así nos lo decían en la Iglesia los curas. Pero me decepcionaba que, al ir a comulgar, no notara después algo en mi espíritu por haber recibido a Jesús. A partir de ahí empezó a declinar mi fe católica.


Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 19 al 25 d’abril:
19/04/1824: Mor Lord Byron, escriptor romàntic anglès.
19/04/1998: Mor l’escriptor Octavio Paz, poeta i assagista mexicà.
21/04/1939: Neix Ian Gibson, escriptor hispanista irlandès, nacionalitzat espanyol.
22/04/1922: Neix Emilio Alarcos Llorach, filòleg, escriptor i acadèmic.
El 23 d’abril és el dia internacional del llibre, promulgat per l’UNESCO el 1996.
23/04/1564: Neix William Shakespeare, dramaturg anglès.
23/04/1616: Moren Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
23/04/1967: Mor Edgar Neville, escriptor i humorista espanyol.
23/04/1978: Mor López de Ayala, marqués de Lozoya, erudit i historiador.
23/04/1980: Mor l’escriptor cubà Alejo Carpentier.
23/04/1981: Mor l’escriptor català Josep Pla, a qui Ona literària va dedicar el programa del dia 22 de març.
24/04/1497: Mor Jorge Manrique, poeta i escriptor espanyol, conegut per las Coplas a la muerte de mi padre.
25/04/1852: Neix Leopoldo Alas, Clarín, crític i novel•lista espanyol.
25/04/1904: Neix Maria Zambrano, assagista espanyola.
25/04/1911: Mor Emilio Salgari, novel•lista italià.
25/04/1962: Reapareix a Madrid la Revista de Occidente, fundada al 1932 per José Ortega i Gasset, que havia deixat de publicar-se al juliol de 1936.
Clubs de lectura.
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril, dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes d’abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts d’abril, dia 27, a les 7 de la tarda.
Agenda:
-A la parada de llibres, el dia 23 hi haurà un estand compartit per diferents entitats de caire cultural, dedicat als escriptors locals.
-El mateix dia 23 d’abril tindrà lloc a la Biblioteca Municipal, a les 9 de la nit, una lectura de textos inèdits dels components del grup Rates de Biblioteca, amenitzada amb interpretacions musicals a càrrec dels alumnes de l’Escola Municipal de Música.
Concursos:
-Premis Associació de dones de Malgrat 2010. Dotzè certamen literari “Nosaltres les dones” Modalitat narrativa i poesia. Dotat amb 200€ per modalitat. Fins el 27 d’abril
-X Premi Solidaritat Xavier Fàbrega. Convocat per l’Agrupació d'Antics Alumnes de Bell-lloc del Pla. Tema “La cultura popular i tradicional: les arrels d’un poble” Diverses modalitats i dotacions. Fins el 29 d’abril.
-Premis Òmnium Terrassa 2010 de novel•la i narració curta. Dotats, respectivament, amb 6.000 i 800€. Fins el 30 d’abril.
-Contes que compten. Concurs de contes infantils. Convocat per entitats de la Seu d’Urgell. Diverses categories. Premi entre 100 i 200€ segons categoria. Fins el 7 de maig.
-II jocs florals de poesia viva d’Igualada. Convoquen l’agrupació poesia viva i l’ajuntament d’Igualada. Diferents premis entre 200 i 300€. Fins el 10 de maig.
-XVII Premi de Narrativa eròtica la Vall d’Albaida. Convocat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, amb seu a Ontinyent (País Valencià). Dotat amb 4.600€ i publicació. Fins el 14 de maig.
-Premi de poesia i narrativa mediterrànies Pare Colom 2010. Convocats per l’Ajuntament d’Inca (Balears). Dotats, respectivament, amb 1.200 i 3.000€. Fins al 31 de maig.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premi Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.