26/01/2010 Mercé Rodoreda


100126 ONA LITERARIA by onaliteraria


AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel•lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària.
El 1928, es obligada a casar-se amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni al qual es veu abocada, i la malaltia mental del seu únic fill es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica.
És a partir d'aquets fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit. Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col•laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel•les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d'un home, Crim i Aloma, que va guanyar el premi Crexells.
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal•la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París. En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols.
La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Rodoreda i Obiols opten per quedar-se a França. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica li impedeix tenir la tranquil•litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili, que van del 1940 al 1950, quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. El 1947 alguns dels seus sonets es publiquen a la Revista. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, guanyarà també els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on a més és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferentes revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes, que obtindrà el premi Víctor Català el 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel•les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi i n'és eliminada, ja que a un dels membres del jurat, l'escriptor Josep Pla, el títol de Colometa li fa dir que es tracta d'una "novel•leta cursi".
El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada. La publicació de La plaça del Diamant es produeix al 1962 gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster. L'any 1966, li atorguen el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies. Aquesta novel•la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica i el Ramon Llull. Després vindran La meva Cristina i altres contes, Jardí vora el mar i la segona versió d'Aloma.
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel•la Mirall trencat, considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes, Tots els contes, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra...
Mercè Rodoreda mor a Girona, el 13 d'abril de 1983, deixant com a hereu del llegat literari l’ Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Amor (inclòs dins de La meva Cristina i altres contes)

Em sap greu fer-li obrir la porta ara que acabava de tancar, però la seva merceria és l'única que em ve de pas quan surto de l'obra. Ja fa uns quants dies que miro l'aparador... Fa riure, em penso, que un home de la meva edat, brut de ciment i cansat de córrer per la bastida... Deixi'm eixugar la suor del coll: la pols del ciment se'm fica a les clivelles de la pell i amb la suor se m'escalden. Voldria...
En el seu aparador hi té de tot menys el que jo voldria... però potser és perquè no està bé posar-ho a l 'aparador. Hi té collarets, agulles, fils de tota mena. Es veu que això dels fils és una cosa que fa tornar les dones mig boges...
Quan era petit remenava el paner dels fils de la meva mare i enfilava els rodets en una agulla de fer mitja i em divertia fent-los giravoltar. Fa riure que un galifardeu com jo era es divertís així, però ja se sap, són coses de la vida. Avui és el sant de la meva dona i segur que ja es pensa que no li regalaré res, que no me'n recordaré. Les merceres, el que jo voldria de vegades ho tenen a dintre d'unes capses molt grosses de cartó... Què li sembla si li regalés un collaret?
Però no li agraden. Quan ens vam casar n'hi vaig comprar un de vidre, tot de boles de color de vi de postres, i li vaig preguntar si li agradava i va dir: sí, molt. I no se'l va posar ni una sola vegada. I quan li preguntava, de tant en tant per no cansar-la: que no et poses el collaret?, deia que la vestia massa, que si se'l posava li semblava que semblava una vitrina. I no la vaig poder treure d'aquí.
En Rafelet, el nostre primer nét, que va néixer carregat de cabells i amb sis dits a cada peu, va fer servir el collaret per a jugar a bales. Ja veig que l'estic entretenint, però hi ha coses que són difícils per a un home. A mi faci'm anar a comprar el que vulgui de coses de menjar, no sóc d'aquells que els fa vergonya dur el cabàs, al contrari, m'agrada triar la carn, amb el carnisser som amics del néixer; i triar el peix.
La peixatera, vull dir els seus pares, ja venien peix als meus. Però comprar coses que no siguin de menjar... ja em té més perdut que un mussol quan és de dia. Aconselli'm. A vostè què li sembla que li podria regalar?... Dues dotzenes de rodets de fil?... de diferents colors, però sobretot blanc i negre que són colors que sempre es necessiten. Potser li ensopegaria el gust, però vagi a saber! Potser me'ls tiraria pel cap. Segons a quins moments, si està de mal humor, em tracta com si fos una criatura...
Al cap de trenta anys de casats, un home i una dona... La culpa la té la massa confiança. Jo sempre ho dic. Però tanta son dormida alhora i tantes morts i tants naixements i tant el nostre pa de cada dia... I unes quantes peces de veta? No, és clar... Un coll de punta? Va pel coll de punta. Em sembla que ens hi acostem... un coll de punta. Ella n'havia tingut un tot de roses, amb poncelles i fulles.
Només t'hi falten les espines, li deia jo per riure cada vegada que se'l cosia a un vestit. Però ara ja no es muda, només viu per la casa. És una dona de sa casa. Si veies com ho fa brillar tot... Les copes de l'armari del bufet, ai la mare, em penso que les eixuga tres vegades al dia: amb un drap de fil. Les agafa com si no les agafés, les posa totes damunt la taula, i da-li, da-li, vinga fer giravoltar un pany de drap per dintre. I les torna a posar bé, les unes al costat de les altres com soldats que portessin barret gros.
I el cul dels cassons!... Sembla que el menjar, en comptes de fer-lo dintre, el faci a fora. A casa tot fa olor de net. Què es pensa que faig quan arribo, enganxar-me al diari o a escoltar les noticies?... Ja em trobaré un cossi d'aigua assoleiada a la galeria; em fa ensabonar i ella m'esbaldeix amb una regadora. Tenim una cortina expressa, ratllada verd i blanc, perquè els veïns no em vegin. I a l'hivern em fa rentar a la cuina. La feina que té després a recollir l'aigua que s'escampa per terra.
I si porto els cabells massa llargs em renya una mica. I cada setmana em talla les ungles... Sí, això que havíem dit del coll, no sé... I pilotes de llana per a fer-se un jersei?... Però no sé les que deuria necessitar... I comprar llana amb aquesta calor i regalar-li una cosa que li doni feina... Deixi'm llegir el que diu que hi ha dintre les capses. Botons daurats, botons de plata, botons d'os, botons que no brillen. Puntes al coixí. Samarretes de nen. Mitjons de fantasia. Patrons. Pintes. Mantellines. Ja veig que m'hauré de decidir perquè si no em decideixo vostè acabarà traient-me a empentes.
Ara que hem parlat i que ja tinc una mica més de confiança, sap què és el que de debò voldria? Unes calces de senyora... Llarguetes. Amb una punta arrissada a baix que faci farbalà i una cinta passada abans del farbalà per tot de forats amb els dos caps lligats en un llaç carxofa. En té?... I tant que m'ha costat de parlar-n'hi. Estarà boja d'alegria. Les hi estendré damunt el llit d’amagat i tindrà la gran sorpresa. Li diré: vés a canviar els llençols, i es quedarà molt parada i anirà a canviar-los i es trobarà amb les calces.
Ai! se li ha encallat la tapadora. Aquestes capses tan grosses fan de mal obrir i de mal tancar. Ja està. Tant patir per no res. Les que m'agraden són aquestes que tenen la punta més arrissada perquè al capdavall fan com una bromera... La cinta, blava? No. El rosa fa més alegria. No se li estriparan pas de seguida?... Com que és tan feinera i no està mai quieta... almenys que siguin reforçades. A mi em sembla que són fortes, i si a més a més vostè m'ho diu...
I la roba és cotó? Molt ben teixida. Ja s'hi fixarà ella, ja. I que no s'estarà de dir-m'ho. M'agraden, dirà. I prou. Perquè és de poques paraules però diu les que es necessiten. Quina mida?... Ara sí que estic perdut. A veure, estengui-les... Ella, sap?, és rodona com una carabasseta. Per camal almenys necessita el que tenen de cintura. I aquesta mida diu que és la més gran que té? Si semblen de nina.
Quan tenia vint anys li haurien anat de primera... però ens hem fet vells. És clar, vostè no hi pot fer res. Ni jo. El que passa és que no veig cap altra cosa que pugui agradar-li. Ella sempre ha volgut coses que serveixin. Què faré, ara? No puc pas presentar-me amb les mans buides. Fora que compri alguna cosa al pastisser de la cantonada... Però, és clar, no és això. Un home que treballa té tan poc temps per a les coses de quedar bé...

El bitllet de mil (recollit dins de Semblava de seda i altres contes)

-"Ja n'estic tipa, de tanta misèria!"
Es va posar l'abric, vell i tronat, i va obrir la porta d'una re¬volada. A l'altra banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l'entrada. Quan se'n va adonar l'altra ja l'havia vista.
-Quin goig que fas... t'has pintat els ulls i tot...
S'havia redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida
-...i l'has arrissat... si jo tingués els teus cabells... trigaràs molt?
.-No ho sé. Me'n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, està molt malalta. Va dir tot tancant la porta amb dos volts de clau.
La claror del carrer va sobtar-la tot i que la tarda nuava cap a l'acabament. De cop va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la... però es¬tava ben decidida. Res no l'aturaria.
El primer home que li va passar pel costat va fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. "M'he pintat massa els ulls. Dec semblar... exactament el que vull semblar!"
En aquella hora passava poca gent pel boulevard Roche-uart. A la cantonada del carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors: embolicava clavells amb paper transparent.
-"Que no em vegi, tan pintada!".
Tot just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap.
- Bon dia. No vol cap flor, avui?
S'hauria endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides de gris amb vels al cabell perquè se les enduguessin a morir en gerros de cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut.
-Després, quan tornaré a passar.
Va estrènyer el portamonedes buit contra del pit. La seguia algú. En un vidre d'aparador va veure l'home que feia un moment havia xiulat i s'havia girat a mirar-la. Va esperar trobar-se davant d'un altre aparador per veure'l més bé. S'hi aturà. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se'l. Era com si els ulls li fessin nosa. Se'ls havia pintats massa.
-Puc invitar-la a prendre alguna cosa?
Havia pogut veure, malgrat l'angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li tornà a caminar. Quan va arribar a la placa Pigalle travessà cap al centre, mirà una estona les revistes d'un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i va repenjar l'esquena a la barana. Tot d'una, quan ja creia que havia perdut l'home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tot els homes se la miraven. D'un gest enèrgic es va espolsar els cabells... i va sentir una veu càlida ran d'orella.
-Vols venir?
Se'l mirà fit a fit, calculà i digué baixet però decidida:
- "Cinc-cents."
Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un muscle de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb una veu fosca va murmu¬rar:
-Vals el doble. Mil!...

Estrenyia el portamonedes contra el pit. Tenia els llavis despintats, una mica lívids. Amb un gest brusc del cap apartà els cabells del front. I va dir mirant les violetes: "Un pom. Aquell de darrera de tot. És el més bonic." Zuzanne va somriure "Agafi'l vostè mateixa."
Va avançar la mà tímidament i va agafar-lo. Estava al costat de dues garbes de clavells blancs. Zuzanne el va embolicar amb aquell paper transparent que encara feia les flors més misterioses i ella va treure el bitllet de mil del portamonedes. Zuzannne se'l mirà.
- "No sé si tindré prou canvi..."
Li va donar les violetes, va agafar el bitllet i el va deixar estès damunt de les flors. Va començar a forfollar per la cartera.
-No, no en tinc prou. Vaig fins al forn i torno de seguida.
Mentre s'esperava una senyora es va aturar davant del carretó.
-A quin preu ven els clavells?
-No ho sé. Esperi's un moment. La venedora ha anat a buscar canvi i tornarà de seguida. Era una senyora de mitja edat. Tenia les galtes rodones, maquillades d'un color de rosa tendre.
-Són fresques, les flors, avui. Si les violetes de Parma fessin olor potser em decidiria a comprar-ne, però la meva filla, sap?, té un deliri
pels clavells. És bonic el seu pom... Molt car?
Li anava a contestar en el moment que Zuzanne arribava. Amb un dit es gratava la galta i tot mirant el bitllet va dir:
-El seu bitllet és fals. Veu? Es coneix amb aquestes ratlletes: haurien de ser ben morades i són blavoses. Si sap qui li ha donat encara el podrà tornar.
Deixà les violetes en el mateix lloc d'on les havia agafades. Al costat del gran feix de clavells blancs. Zuzanne li va dir:
- "No es preocupi, ja em pagarà un altre dia... emporti-se-les..."
-No, no: gràcies. Caminava de pressa amb el bitllet plegat a la mà. Una glo¬pada de líquid li pujà de l'estómac al coll, tan àcida que li va fer tancar els ulls. Respirava amb la boca tancada, profundament. Va entrar al pis. Se sentia olor de sofregits: devia venir del celo¬bert. Va ficar el bitllet a dintre d'un sobre i el va clavar amb quatre xinxetes sota el darrer calaix de l'armari mirall.
Amb la mà es va tocar la galta: bullia. Mirava la paret fixament: mai no s'havia adonat que els rams del paper tinguessin la vaga forma d'un cigne. El muscle de la cama li tornava a palpitar. "I ara què?" De sobte es va ajupir i va desclavar el sobre amb una re¬volada. Quan va tenir el gas encès hi apropà una punta del bit¬llet i va esperar que es cremés.
Els dits li feien mal de tant que l'estrenyia. Després va anar al rebedor, es va treure l'abric, el va penjar i va començar a fer el sopar. El seu home no trigaria gaire.

PRODUCCIO PRÒPIA
Més enllà de Copenhaguen, de Franc Guinart

“La teva pell no acaba al final dels teus dits,
és la mateixa que dibuixa camins
i folra sembrats i pastures inabastables.
El teu cor no batega només dintre teu,
és el mateix que ressona sota els continents
quan escolten l’abraçada del planeta.
Els teus pulmons no respiren aire local,
participen del mateix que ens envolta a tots,
aquell que ens connecta abans de pensar.
El teu món no s’esborra amb la teva mort,
enlloc d’una deixalleria calenta i esgotada
un jardí caldria reservar pels que vindran.”

Què et va passar, Leonardo?, de Teresa Minguijón
Com és que aquesta sorprenent capacitat
per copsar el món amb raonaments segurs
no es va manifestar mai, quan es tractava
d’entendre el petit cor que els homes portem dins?.
Et trobes davant un pinzell, un rellotge, un pic
i la teva increïble intel•ligència es posa en marxa
i imagina i crea allò que els altres ni somnien.
Però davant l’enveja, l’orgull, la ràbia
que la teva genialitat suscita
no saps contenir una reacció inhòspita.
Vas passar tota la vida de judici en judici
defensant els teus drets i lluitant contra aquells
que robar-te’ls volien.
I per si fos poc, vas néixer homosexual
en un país, en una època, en un segle
en que a presó, exili o mort éreu condemnats.
Leonardo, què et va passar,?
Encara al segle XXI badem admirats
per algunes de les teves troballes tècniques,
encara al segle XXI badem enlluernats
pel somriure secret de la teva Giaconda.
Potser si els deus haguessin consentit
vulguessis ser un simple artesà desconegut,
algú de la seva vida senyor absolut.
oh Leonardo admirat i compadit!

L’univers, de Josep Lleixà
El Gran Mestre quan creava,
els daus estava tirant?
Era una cosa pensada,
estava improvisant?
El Big Bang va ser el Principi.
Quan tornarem a No Ser?
Es pot veure algun indici,
(estrelles blanques, forats negres)
del Final d’aquest procés?
L’univers s’està expandint,
la creació sempre endavant.
Qui són els que tenen raó?
Els pensadors creacionistes
o bé els darwinians?
A terra els homes subjectes,
presoners del seu “saber”
volen entendre el miracle
que els Grans Déus segur van fer.
És supèrbia, vanitat,
o en tenen necessitat?
Però tot el que ha passat,
segur que és veritat?
Imatges anys llum emeses,
vistes estrelles vermelles
ja són blanques com donzelles,
o forats negres, mai se sap.
I així seguim preguntant
quina és la realitat,
l’univers on vivim
o el que creiem que veiem
tot i estar-se transformant?

Critico, de Vivian Segurana
A tu, que no respectes les normes, que embrutes la meva terra i assoles els arbres.
A tu, que l’aigua malgastes sense pensar en el verd i en la set.
Tu, que deixes petjada fosca en la claror del cel, que amagues les estrelles amb el teu fum modern.
Tu que ignores les senyals,que creus en el ciment i no nedes en els rius.
A tu, que creus que els ordinadors ens salvaran, que no creus en balenes, que no veus la vida en un arbre.
A tu, m’atreveixo a criticar-te.
Tu, que no ensums el perfum de les flors, que no escoltes la veu del vent.
Tu, que no sents la musica de les muntanyes, que no somrius amb la pluja de matinada, que no t’adormen les estrelles del cel.
Tu, que no respectes que jo sí vull viure aquí, jo, m’atreveixo a criticar-te.

MISCEL.LÀNIA
Efemèrides: setmana del26 de gener al 1 de febrer:

26/01/1939: Les tropes de Franco entraren a Barcelona
27/01/1756: Neix a Salzburg Wolfang Amadeus Mozart, compositor de música clàssica.
27/01/1888: Es funda la National Geographic Society, amb el propòsit d’incrementar i difondre els coneixements geogràfics.
28/01/1853: Mor José Martí, poeta, polític i filòsof cubà, organitzador de la Guerra del 95
29/01/1595: S’estrena la tragèdia escrita per William Shakespeare, “Romeo i Julieta”
29/01/1860: Neix Antón Céjov, dramaturg i contista rus.
30/01/1948: Mor assassinat Mahatma Gandhi, pacifista, intel•lectual, advocat i polític indi.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Els meus homes, de Malika Mokeddem. La tertúlia serà passat demà, dijous 28, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de gener llegim 1984, de George Orwell. La tertúlia tindrà lloc avui dimarts 26, a les 7 de la tarda.
Concursos:
- XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
- L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el IV Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra. Fins el 29 de gener.
-VIII concurs de relats curts “Maria Moliner”. Dotat amb 500€. Fins el 31 de gener.
- XXVI Premi de literatura infantil El vaixell de vapor. Modalitat narrativa. Dotat amb 24.000€ i publicació de l’obra. Fins l’1 de febrer.
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central. Fins el 26 de febrer. Dotat amb 6.000€ i publicació
- Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
- La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol del 2010.
Agenda literària:
-28/01/2010: Al Café Filosòfic, debat sobre el consumisme. La tertúlia tindrà lloc al Café Museum, al c/Sant Francesc núm. 5 baixos de Tarragona.
-31/01/2010: Lectura dramatitzada L’oblit, de Jordi Montanyés, a càrrec de Mont Plans i Montserrat Salvador. L’acte tindrà lloc a la sala Trono, al carrer de Misser Sitges,núm.10 de Tarragona. El preu de la entrada és de 8€.
-20/03/2010: I Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Si voleu participar heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

19/01/2010 Mijaíl Bulgákov


AUTOR CONSAGRAT
Biografia

Mijaíl Bulgákov, novel•lista i dramaturg rus, va néixer a Kiev el 1891 i va morir el 1940. Va viure, doncs, un convuls període, que repassem suscintament, perquè potser cal recordar-ho per comprendre la seva vida i obra.
Bulgakov va néixer amb el zar Nicolàs II al poder. Durant la seva joventut es van produir la revolució de 1905, la primera Guerra Mundial, la revolució de febrer de 1917 i la d’octubre del mateix any, que provoca la caiguda del règim tsarista i posa el poder en mans de Lenin i Trosky.
Ja adult va participar en la guerra civil russa (1918-1922), en la que les forces de Lenin (exèrcit roig) s’enfronten a la resta de forces social-revolucionaries (exèrcit blanc), i de la qual Lenin sortirà definitivament victoriós. I, per fi, va viure els primers quinze anys de poder de Stalin.
Fill primogènit d’un professor de teologia, durant la Guerra Civil Russa ell i els seus germans es van allistar a l’exèrcit blanc, és a dir, en el bàndol perdedor.
Acabada la guerra, els seus germans van emigrar a París, però ell es va quedar a Kiev, on es va llicenciar en medecina al 1916.
Encara que va exercir com a metge poc temps, ja que al 1921 es va traslladar a Moscou per a dedicar-se exclusivament al periodisme i a la literatura.
Bulgakov mai va donar suport al règim, al que sempre va ridiculitzar com a escriptor. Les seves primeres obres són narracions satíriques envers la societat soviètica: les novel•les Maleficis (1925), Cor de gos (1925) i la comèdia L’apartament de Zoia (1926).
El definitiu èxit com a escriptor, tant de crítica com de públic, li arriba amb La guàrdia blanca(1925), que situa la narració a Kiev durant la Revolució.
El propi autor va fer una versió teatral de la novel•la, que va titular La Fugida (1926).
Morfina (1927) obté un gran reconeixement. És aquest un recull de relats, escrits amb un llenguatge àgil i càlid, que destaquen per la introspecció i un lleu sentit del humor, on narra les aventures mèdiques en zones rurals d’un jove doctor, transsumpte del propi Bulgákov.
El relat més extens de la col•lecció és el que dóna títol al volum, Morfina, on narra el testimoni d’un metge, company del protagonista, sobre les seves experiències amb la morfina.
Al final dels anys 20 ja era un reconegut autor teatral, fins el punt que al 1928 hi havia tres obres seves representant-se simultàniament als més importants teatres moscovites.
La ironia amb que tractava el sistema polític i els nous costums instaurats, li havien generat alguns problemes amb les autoritats, però la publicació de La Fugida va fer aixecar en contra seu unànimement les veus de la crítica oficial pel retrat favorable que en ella fa d’un grup de oficials blancs anti bolchevics durant la guerra civil i per l’absència de un heroi comunista.
La situació es va agreujar amb la publicació de l’obra de teatre Zoikina Kvartira (1926), en la que satiritza els funcionaris de la administració de la cultura.
I, encara que les obres de Bulgákov gaudien de gran popularitat, les autoritats li van prohibir publicar a partir de 1930. Com a conseqüència, els seus últims deu anys els va viure condemnat al silenci i a l’oblit.
Tot i això, l’autor va continuar escrivint. Entre 1929 i 1940 (any de la seva mort) va escriure la seva millor novel•la. Es titula El mestre i Margarita i no va ser publicada a la Unió Soviètica fins el 1966.
La novel•la tracta de l’etern conflicte entre el Bé i el Mal, que es planteja utilitzant el sistema de relats en paral•lel: una part de la història es situa al Moscou contemporani de l’autor, on el mestre del títol llegeix una novel•la sobre Pilatos; el segon pla es situa a la Judea de Poncio Pilatos.
I el tercer pla narratiu està protagonitzat pel Mal, que arriba a Moscou acompanyat per una estranya i onírica cort. Aquesta intervenció d’elements fantàstics és també una constant en la seva obra.
Altres novel•les són: L’illa púrpura (1927) i La novel•la teatral (1936-1937), inacabada, on narra la persecució a que va estar sotmès gran part de la seva vida.
Entre les obres teatrals es poden destacar: L’evasió (1927), sobre l’evacuació dels perdedors a la guerra civil, La vida del senyor Molière (1936), Ivan Vasilievich (1936), en la que gràcies a una màquina del temps Ivan el terrible apareix en un congestionat apartament del Moscou dels anys trenta, Don Quixot (1940) i Pushkin (1943), on planteja la relació entre el creador i el tirà.
Al 1938 va escriure una carta a Stalin demanant-li permís per emigrar a París amb els seus germans. La resposta va ser una trucada personal del dictador exigint explicacions. Mai no va poder sortir del país.
En canvi, li van donar un càrrec oficial al teatre de Moscou, confiant en que així cessarien les seves crítiques cap al règim. Però no ho van aconseguir.
La fama de Bulgákov no va restablir-se fins anys després de la seva mort, al 1962, quan es van començar a publicar les seves novel•les i obres de teatre.
Amb la publicació de El mestre i Margarita al 1966 es va recuperar l’admiració pels escrits de Bulgakov, que molts consideren a l’alçada dels de Turguéniev, Tolstói o Chéjov.

Avui llegirem un fragment de Cor de gos (1925), una de les millors novel•les de Bulgakov, publicada pòstumament al 1969. La novel•la narra les vicissituds per les que passa un gos del carrer, recollit amorosament per un cirurgià que farà amb ell dramàtics experiments amb resultats sorprenents. Llegirem fragments del primer capítol, amb versió lliure en català feta per mi mateixa. Aquest breu exemple permet comprovar el calibre de la crítica de Bulgákov cap al règim: testimoni de la vida real dels proletaris, existència de personatges intocables, ironia sobre els nous costums instaurats, manifestació de la individualització de la gent en una societat que es pretén solidaria per antonomàsia, etc...
Cor de gos (fragment)
- Uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!, m’estic morint.
La ventada li rugeix al passatge els últims sagraments i el gos l’acompanya amb els seus udols.
- Estic perdut, no tinc salvació.
El cuiner de la cantina de nutrició equilibrada per a funcionaris del Sóviet Central de l’Economia Nacional li ha llançat aigua bullint i li ha escaldat el costat esquerre.
- Quina mala bèstia! I això que és proletari!. Quin dolor!. Fins i tot els ossos m’ha escaldat la maleïda aigua. Quin mal parit, el cuiner! Mireu la seva cara! I tan gros com està, si és més ample que alt.
Li fan un mal terrible les costelles. Sap molt bé el que l’espera:
- Demà en sortiran nafres i ja em direu com en tindré cura. Si fos estiu em donaria un passeig pel parc, que té una herba molt especial que ho sana tot; i, a sobre, podria atipar-me de trossets de llonganissa i llepar muntanyes de paper amb greix de l’esmorzar que llancen els ciutadans. Però on anar ara?
-Mai no t’han pegat amb una bota al cul? Mai no t’han llançat una pedra al llom? Tot això li han fet a ell. Però està conforme amb la seva sort. I si plora en aquests moments és pel dolor físic i pel fred.
- La meva ànima no està acabada. L’ànima d’un gos no es doblega fàcilment.
El gos s’arramba a la paret a l’entrada del passatge, decidit a no bellugar-se i morir allí mateix.
Sentia tan dolor i tanta amargura, tanta soledat i horror, que petites llàgrimes de gos brollaven dels seus ulls. Una gelada humitat cobria el desfet costat i, al seu través, les vermelles taques de la carn cremada llaçaven sinistres mirades.
Aleshores veu passar una mecanògrafa de camí a casa.
- Pobre! Guanya quatre xavos, ni tant sols es pot permetre anar al cinema. Bé la veritat és que el seu amant li regala mitges de seda.
La secretària tremola i fa ganyotes. Porta les mitges que li ha regalat l’amant.
- Ha de tenir els peus gelats! També a la panxa ha de tenir fred!
Porta calces de poc abric: calces franceses de seda i puntes. Si les portés de franel•la, si gosses fer-ho, segur que el seu amant, que serà president d’alguna organització oficial o alguna cosa semblant, li diria que precisament estava fart de la seva dona per portar aquestes calces de franel•la tan poc seductores.
Pensava encara en la pobre mecanògrafa, quan va sentir la campaneta de la porta de la il•luminada tenda de la cantonada del carrer i va aparèixer un ciutadà. Un ciutadà, no un camarada; i, per ser encara més exactes, un senyor.
- Creieu que jutjo per l’abric?
-Tonteries. Ara també porten abric molts proletaris. Encara que amb colls que no són com aquest. I un es pot confondre des de lluny. Però a ningú pot confondre l’expressió dels ulls. I és que els ulls són fonamentals. Com un baròmetre. En ells es veu tot: el que té l’ànima seca, el que pot ficar-te sense motiu la punta de la bota en les costelles i el que té por de tothom. Precisament a aquests és molt agradable clavar-les les dents al turmell.
- Tens por, doncs té. Si tens por serà per alguna cosa, grrrrrrrrrr, guau.
El senyor va travessar el carrer entre la ventada i es va dirigir al passatge amb caminar segur.
- Sí, sí, se’l nota clarament. No és dels que menja olla podrida.
Cada vegada està més a prop. Es veu que menja bé i que no roba. I que no és dels que clava puntades de peu; i que tampoc no és dels que té por. És un senyor que fa una feina intel•lectual, amb barba francesa i atractiu bigoti. Però que fa una forta pudor a hospital i tabac!.
- Em pregunto que diantres ha vingut a fer aquí. Ja el tinc al costat. Uuuuuuu. Què pot haver comprat en aquella miserable tenda? Serà possible? Llonganissa!.
El gos va reunir les poques forces que li quedaven i es va arrossegar fins la cantonada del carrer. La ventada va començar a llançar-li de tot com una escopeta, entre d’altres coses un cartell que deia “És possible rejovenir?”
- I tant que és possible! A mi l’olor a llonganissa m’ha rejovenit, ha fer que aixequés la panxa i les seves ardents onades han encongit el meu estómac, vuit des de fa dos dies.
Aquesta meravellosa olor va vèncer la d’hospital; era una olor paradisíaca a carn d’egua picada, amb all i pebre.
- Mil disculpes, senyor, però ho sé. Hi ha llonganissa en la butxaca dreta del seu abric de pell.
Ja té al senyor al costat.
- Oh, gran senyor, guaita’m! M’estic morint. Servil és la nostra ànima, negre la nostra sort!
El gos reptava sobre la panxa com una serp.
- Miri l’obra del cuiner. Em donarà la llonganissa? Vostè no la necessita per a res!. Per a què necessita cavall podrit? Ja ha esmorzat avui. Vostè, que és una personalitat de rellevància internacional gràcies a les glàndules sexuals masculines. Uuuuuuuu. He de llepar-li les mans, no hi ha cap altre manera.
El misteriós senyor es va inclinar cap al gos; van brillar les daurades pupil•les dels seus ulls; de la butxaca dreta va treure un allargassat embolcall blanc. Deslligà el paper, que ràpidament s’emportà la ventada, i trencà una mica de llonganissa, que donà al gos.
- Vaja, quina persona tan generosa! Uuuuuuuuu.
El senyor va xiular i després va dir amb veu severa:
- “globet, globet”.
- Globet? Ja m’ha batejat. Bé, ja m’està bé. Després del que acabes de fer, pots dir-me com vulguis.
En un instant el gos va clavar les dents a la llonganissa i se la va empassar d’un cop. Amb l’ansietat, una mica més i s’empassa també el cordell.
- Li llepo la mà mil i una vegades; li llepo també els pantalons, benefactor meu!.
- Ja n’hi ha prou.
El senyor parlava que semblava que donava ordres. Es va ajupir, va mirar el gos atentament als ulls i, inesperadament, va passar l’enguantada mà per la seva panxa de manera familiar i afectuosa.
- Vaja, vaja. No portes collar. Perfecte! Ets precisament allò que buscava. Segueix-me. I va xiular.
-Que el segueixi? Fins a la fi del món. Ja pot donar-me tantes puntades de peu com vulgui, que jo no em queixaré.
Caminava darrera el senyor. El terrible dolor del costat el continuava torturant. Però tenia una preocupació que li feia oblidar-lo a vegades: no perdre’l de vista entre la gentada i manifestar-li de tant en tant la seva devoció, cosa que va fer al menys en set ocasions: li besava la bota, bordava feroçment per obrir-li pas entre la gent, udolava per mantenir viva la seva compassió...
- Bon gos, bon gos.
Un maleït gat va aparèixer de cop i, a pesar de la ventada, va ensumar la llonganissa. Al Globet si la ve ennuvolar la vista només de pensar que al ric excèntric si li podia ocórrer emportar-se també aquell lladre, amb el que hauria de compartir la manduca. Per evitar-ho va llançar uns grunyits de tal calibre, que el gat, d’un salt, va pujar fins a un segon pis.
- Fora! No hi ha prou llonganissa per a tots els desgraciats dels carrers!.
El senyor va valorar la devoció del gos i el va premiar amb un altre tros de llonganissa.
- Vine!
Van enfilar per un altre carreró, aquesta vegada de més categoria. Globet estava encantat. Però aleshores el senyor es va ficar en un portal.
- Per aquí? No, ho sento molt, però no. Aquí hi ha porter. No hi ha res pitjor al món. Són perillosíssims. És una espècie odiosa. Més inclòs que els gats.
- No tinguis por. Endavant
Quan van entrar, el porter es va inclinar respectuosament.
- Hola, Fiodor.
- Deu meu! Quin personatge!. Oh sort, amb qui has fet que em topi. Qui és aquest que, davant un porter, fins i tot un gos del carrer pot franquejar l’entrada? No em toquis, eh? Prova a fer-ho! Quina mossegada et guanyaries, ara que tinc un amo a qui respectes.
- Anem, anem
- On vostè vagi, allí aniré. Només ha de mostrar-me el camí i jo, malgrat el dolor del costat, no em quedaré enrere.
Pujaven l’escala, quan el senyor s’atura i diu cap a baix
- No he rebut cap carta, Fiodor?
El porter va negar i, en to confidencial i a mitja veu, el va fer saber que a l’apartament número tres hi havien ficat uns quants camarades. El majestuós benefactor de gossos es va girar bruscament i, espantat, va preguntar:
- I?
Els ulls se’l van posar rodons i els bigotis se’l van eriçar. El porter va assentir. Havien ocupat tres habitacions senceres.
-Deu meu! Imagino el que pot passar ara en aquell pis. Els antics propietaris hauran d’aixecar parets de separació.
Però encara que el senyor sap que això mai no passarà amb el seu pis, que a ell no tindran valor de ficar-li proletaris a dins, va comentar preocupat:
- Quines coses he de veure! Ai, ai.
I va xiular al gos.
- Ja vinc, senyor. Vinc corrents. Permeti que li faci saber que el costat encara em fa mal. Permeti que li llepi un altre vegada la bota.
Sense més entrebancs, van entrar al pis, un entresol.

PRODUCCIÓ PRÒPIA
Les amanides de la Vivian, de Vivian Segurana

Sobre la taula
de treball
es talla l’enciam,
ni massa petit,
ni massa gran.
Ben remullat
i amb un to de Mòdena
a l’escorredor
li afegeixes la soja.
Sobre aquesta base,
en un plat ben pla
afegeixes el vermell,
si et cansa el tomàquet
prova amb la maduixa
si no,
el Cherry sempre queda bé.
Si no t’agrada dolça
prova amb la poma,
rima amb el formatge
i si és de cabra molt rebé.
La tonyina és el centre,
per sobre blat de moro.
La Rúcula governant
amb l’ alfàbrega i les nous,
els canonges per davant.
Emboira amb rovell d’ou,
potser pebrot escalivat.
Pipes, cacauets o festucs
acompanya’ls amb gra de lli,
bo per l’intestí.
Que no hi falti
la imaginació
i ous de guatlla
de decoració.
Bon apetit!!!

Tonyina segons la mare, de Teresa Minguijón


MISCEL.LÀNIA....
Efemèrides: Setmana del 19 al 25 de gener:
19/01/1798 neix Auguste Comte, filòsof francès, pare del positivisme.
19/01/1809 neix Edgar Allan Poe, escriptor nord-americà.
19 /01/1919 neix Joan Brossa, poeta i dramaturg català. Us adoneu que només té uns i nous a la seva data de naixement?.
19/01/1942 mor Manuel Machado, poeta espanyol.
20/01/1873 neix Joaquín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor andalús.
21/01/1950 mor l’escriptor George Orwell
21/01/2002 mor Adolfo Marsillach, renovador del teatre espanyol.
22/01/1953 s’estrena Las bruixes de Salem, de Arthur Miller.
22/01/1788 neix Lord Byron, poeta anglès.
23/01/1783 neix Stendhal, escriptor francès.
23/01/1962 neix Elvira Lindo, escriptora espanyola.
24/01/1936 es publica “El rayo que no cesa” de Miguel Hernández.
25/01/1882 neix la novel•lista anglesa Virginia Woolf
25/01/ 1759 neix Robert Burns, poeta escossés.
25/01/1874 neix William Somerset Maugham, escriptor britànic
25/01/1990 mor Dámaso Alonso, poeta, crític i acadèmic espanyol.

Clubs de lectura:
-Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Els meus homes, de Malika Mokeddem. La tertúlia serà el darrer dijous de gener dia 28, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de gener llegim Mil nou-cents vuitanta-quatre, de George Orwell. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de gener, dia 26, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XII concurs de guions literaris per a curtmetratges Florian Rey. Premi 500€. Fins el 23 de gener.
-XI premi de literatura infantil il•lustrada “Tombatossals”. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Dotat amb 5.000€ i la publicació de l’obra guanyadora. Fins el 25 de gener.
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
- L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el IV Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra premiada. Fins el 29 de gener.
-VIII concurs de relats curts “Maria Moliner”. Dotat amb 500€. Fins el 31 de gener.
-XXVI premi de literatura infantil El vaixell de vapor. Modalitat narrativa. Dotat amb 24.000€ i publicació de l’obra. Fins l’1 de febrer.
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
- Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.



12/01/2010 Ernest Hemingway


AUTOR CONSAGRAT
BIOGRAFIA


Ernest Miller Hemingway (1899-1961), narrador nord-americà l'obra del qual es considerada ja clàssica en la literatura del segle XX, ha exercit una notable influència tant per la sobrietat del seu estil com pels elements tràgics i el retrat d'una època que representa. Va rebre el premi Nobel el 1954.
Ja s'havia iniciat en el periodisme quan es va allistar com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, com a conductor d'ambulàncies, fins que va ser ferit de gravetat. De tornada als Estats Units va reprendre el periodisme fins que es va traslladar a París, on va alternar amb les avantguardes i va conèixer a E. Pound, Pablo Picasso, J. Joyce i G. Stein, entre d'altres. Va participar en la Guerra Civil Espanyola i en la Segona Guerra Mundial com a corresponsal, experiències que després incorporaria als seus relats i novel•les.
Ell mateix va declarar que la seva tasca com a periodista l'havia influït fins i tot estèticament, ja que el va obligar a escriure frases directes, curtes i dures, excloent tot el que no fos significatiu. El seu propi periodisme, d'altra banda, també va influir en el reportatge i les cròniques dels corresponsals futurs.
Entre els seus primers llibres es troben Tres relats i deu poemes (1923), En el nostre temps (1924) i Homes sense dones (1927), que inclou l’ antològic conte ‘Els assassins’. Ja en aquest conte és visible l'estil de narrar que el faria famós i mestre de diverses generacions. El relat es basa en diàlegs curts que van creant un suspens invisible, com si allò que passa estigués ocult o vetllat per la realitat. L'autor explicava la seva tècnica amb el model de la llenca de gel, que amaga la major part de la seva matèria sota l'aigua, deixant visible només una petita part a la llum del dia.
Altres contes de semblant factura també són antològics, com ‘Un lloc net i ben il•luminat’, ‘La breu vida feliç de Francis Macomber’, ‘Les neus del Kilimanjaro’, ‘Turons com elefants blancs’, ‘Un gat sota la pluja’ i molts més. En algunes de les seves millors històries hi ha un vague element simbòlic sobre el qual gira el relat, com una metàfora que es desenvolupa en el pla de la realitat.
La major part de la seva obra presenta un heroi enfrontat a la mort complint una mena de codi d'honor, d'aquí que siguin pinxos, toreros, boxadors, soldats, caçadors i altres éssers sotmesos a pressió. Cal no oblidar que Hemingway va ser un enamorat dels ‘San Fermines’ i de les curses de braus – la seva novel•la Festa n’és una mostra.
Potser la seva obra ha de ser compresa com una mena de romanticisme modern, que uneix el sentit de l'honor, l'acció, l'amor, l'escepticisme i la nostàlgia com els seus vectors principals. Els seus relats inauguren un nou tipus de ‘realisme’ que, encara que té les seves arrels en el conte nord-americà del segle XIX, el transforma cap a una quotidianitat dura i alhora poètica, que influiria en grans narradors posteriors com R. Carver.
Un dels personatges de Hemingway expressa: ‘L'home pot ser destruït, però no derrotat’. I un dels seus crítics corrobora: “És un codi que relaciona l'home amb la mort, que li ensenya com morir, ja que la vida és una tragèdia. Però els seus herois no estimen amb morbositat la mort, sinó que constitueixen una exaltació solitària de la vida, a vegades les seves morts salvaguarden altres vides “. A aquest tipus d'heroi sol contraposar Hemingway una mena d'antiheroi, com el seu conegut personatge Nick Adams, basat en la seva pròpia joventut, i que embasta bona part dels relats com una línia gairebé novel•lesca.
Les seves novel•les potser siguin més populars encara que són menys perfectes estilísticament que els contes. No obstant això, Festa (1926) pot ser considerada una excepció; en ella es narra la història d'un grup de nord-americans i britànics, integrants de l'anomenada ‘generació perduda’, que vaguen sense rumb fix per Espanya i França. El 1929 va publicar Adéu a les armes, història sentimental i bèl•lica que es desenvolupa a Itàlia durant la guerra. A Tenir i no tenir (1937), condemna les injustícies econòmiques i socials. El 1940 va publicar Per qui toquen les campanes, basat en la Guerra Civil espanyola. Aquesta obra va ser un èxit de vendes i es va dur a la pantalla.
El 1952 va donar a conèixer El vell i el mar, que té com a protagonista un modest pescador de l'Havana, on va viure i escriure durant molts anys enfrontat a la natura. Alguns crítics han vist en aquest text la culminació de la seva obra, perquè en ell conflueixen humanisme i economia artística; altres, però, opinen que aquest no és el millor Hemingway, per una certa pretensió didàctica. Cap al final d'una vida aventurera, cansat i malalt, es va suïcidar com ho farien alguns dels seus personatges, disparant-se amb una escopeta de caça.

OBRA
El vell al pont

En “El vell al pont” Ernest Hemingway dialoga el seu encontre amb un ancià, s’entén de Sant Carles de la Ràpita, en ple avenç de les tropes franquistes per travessar l’Ebre. El vell està assegut a un costat de la carretera, exhaust, i li explica que ha estat l’últim que ha deixat el poble perquè tenia cura dels animals: un gat, dues cabres i quatre parelles de coloms. Encara que això no s’explica al relat, es creu que l’escrit s’inspira en l’experiència de Hemingway durant la guerra civil, quan amb d’altres periodistes va seguir la retirada de l’exèrcit republicà de Tarragona cap a Barcelona.

Un home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba plena de pols seia a la vora de la carretera. Hi havia un pont de barques que travessava el riu, i el creuaven carros, camions, homes, dones i criatures. Els carros tirats per mules muntaven trontollant per la riba rosta en sortir del pont amb els soldats ajudant-los a pujar aferrats als raigs de les rodes. Els camions s’hi enfilaven i continuaven fent via, i els pagesos caminaven feixugament enfonsats en la pols fins als turmells. L’home, en canvi, romania allà assegut sense moure’s. Estava massa cansat per seguir caminant.
La meva missió consistia a travessar el pont, explorar el cap de pont de l’altra banda i determinar fins a quin punt havia avançat l’enemic. Fet això, vaig tornar per sobre el pont. Ara no hi havia tants carros i eren poques les persones que anaven a peu, però el vell encara era allà.
Don veniu? li vaig preguntar.
De Sant Carlos, va contestar i somrigué.
Aquella era la seva vila natal i per això li feia goig d’anomenar-la i somreia.
Tenia cura dels animals , explicà.
Ah!, vaig fer, sense acabar de comprendre.
Sí, digué ell. M’he quedat, sabeu, per tenir cura dels animals. Jo he estat l’últim d’abandonar la vila de Sant Carlos.
No tenia aspecte de pastor ni ramader, i observant la roba fosca coberta de pols, la cara grisa polsosa i les ulleres amb muntura d’acer, li vaig preguntar:
Quina mena d’animals?
Diversos animals contestà, tot brandant el cap. Els he hagut de deixar.
Jo contemplava el pont i la comarca del Delta de l’Ebre d’aspecte africà , i em preguntava quant trigaríem a veure l’enemic, i tota l’estona escoltava per copsar els primers sorolls que indiquessin aquell misteriós esdeveniment anomenat contacte, i el vell encara continuava allà assegut.
Quina mena d’animals eren? vaig preguntar.
N’hi havia tres en total, explicà ell. Dues cabres i un gat, i després hi havia quatre parelles de coloms.
I els heu hagut de deixar? vaig preguntar-li.
Sí, a causa de l’artilleria. El capità em va dir que me n’anés a causa de l’artilleria.
I no teniu família? li vaig preguntar, tot vigilant l’altre cap del pont on uns quants carros davallaven a corre-cuita pel pendent de la riba.
No, va respondre, solament els animals que he dit. El gat, és clar, estarà bé. Un gat se sap espavilar, però no sé pas que serà dels altres.
Quines idees polítiques teniu?
No en tinc cap, va dir. Tinc setanta-sis anys. He caminat dotze quilòmetres i ja no puc més.
Aquest no és un bon lloc per aturar-se, vaig fer. Si podeu arribar-hi, hi ha camions més enllà, a la cruïlla de la carretera de Tortosa.
Em quedaré una estona, replicà. I després hi aniré. Cap a on van, els camions?
Cap a Barcelona.
No hi conec ningú, cap a aquella banda, féu ell, però moltes gràcies. Moltes gràcies altra vegada.
Em va mirar amb mirada inexpressiva i fatigada; després va dir, per necessitat de compartir les seves preocupacions amb algú:
El gat estarà bé, n’estic segur. No cal amoïnar-se pel gat. Però els altres...
què us sembla que passarà amb els altres?
Penso que se’n sortiran prou bé.
De veritat ho creieu?
Per què no? vaig fer, tot vigilant l’altra riba on ja no hi havia cap carro.
Però què faran sota l’artilleria, si a mi em van dir que me n’anés de casa a causa de l’artilleria?
Vareu deixar la gàbia dels coloms oberta? li vaig preguntar.
Sí.
Aleshores, volaran.
Sí, certament, volaran. Però els altres... Val més no pensar-hi, en els altres, va dir.
Si heu reposat, jo me n’aniria, el vaig acuitar. Alceu-vos i proveu de caminar.
Gràcies, va fer, però, en posar-se dempeus, es va bransolejar d’un costat a l’altre i després es va asseure novament sobre la pols.
Jo tenia cura dels animals va dir lentament, però ja no s’adreçava a mi.
Jo només tenia cura dels animals.
No hi havia res que pogués fer per ell. Era diumenge de Pasqua, i els feixistes avançaven cap a l’Ebre. Feia un dia gris, amb núvols baixos, de manera que els seus avions no anaven molt alts. Això i el fet que els gats se saben espavilar era tota la bona sort que el vell tindria.

Relats
El primer relat fa referència a fets de la guerra civil espanyola. Els altres tres mostren tres moments d’una cursa de braus, dels que ens fa una descripció crua, sagnant, molt realista – per mi esgarrifosa – però a la vegada carregada d’èpica.
Però aquests relats han de ser vistos a la llum de l'època. No hem d'oblidar que és una de les primeres visions de la festa per part d'un estranger. Hemingway no deixa de ser un corresponsal de guerra que transmet una realitat inaudita per a un occidental dels anys 30.
La festa brava significa per aquells lluitadors que van perdre el seu destí entre les bombes, una oportunitat de redimir la valentia i superar la tragèdia a través del ritu.

I
Mentre les bombes esmicolaven la trinxera a Fossalta, ell s’estava ben aplanat a terra i suava i resava: “oh Jesucríst treu-me d’aquí. Amat Jesús t’ho prego treu-me d’aquí. Jesús per favor, per favor, per favor Jesús. Si evites que em matin, faré el que tu diguis. Crec en tu i diré a tothom del tot el món que ets l’única realitat. T’ho prego estimat Jesús”. El bombardeig es va anant desplaçant cap a munt del front. Nosaltres ens varem posar a reparar la trinxera i al matí va sortit el sol i va fer un dia calorós i sufocant i alegre i tranquil. L’endemà a la nit, de retorn a Mestre, no va dir-li res sobre Jesús a la xicota amb la qual va pujar al pis de dalt de la Vila Rossa. I mai més en va dir res a ningú.
II

La multitud no parava de bramar i de llençar bocins de pa a l’arena, després coixins y botes de vi, tot acompanyat de xiulades i esgarips. Finalment el brau estava massa cansat de tan males estocades i va doblegar els genolls i va caure estès a terra, i un de la quadrilla es va inclinar sobre el seu coll i el va rematar amb el punyalet. La multitud va saltar la barrera i encerclà al torero i dos homes el van agafar per subjectar-lo mentre un tercer li tallava la cua i l’agitava triomfant , però un xicot la hi arrabassà i fugi corrent com un llamp. Després el vaig veure al cafè, el torero. Era molt baixet i tenia la cara morena , i estava completament embriac i deia que al capdavall tot allò ja havia passat abans exactament igual. No sóc realment un bon torero, deia.
III
Al primer matador de toros la banya li va travessar la mà que sostenia l’espasa i la multitud el va escridassar. El segon matador va relliscar i el toro l’agafà pel ventre i va quedar penjat per la banya amb una mà mentre mantenia l’altra premuda al lloc de la ferida, i l’animal el va estavellar contra la barrera i la banya va sortit , i ell va quedar estès a l’arena , però desprès es va aixecar com si estigués borratxo i va intentar colpejar als homes que se l'’enduien, tot cridant que li donessin l’espasa, però es va desmaiar. El noiet va sortir i va haver de matar cinc toros perquè no pot haver-hi més de tres matadors , i quan li va tocar l’últim brau, estava tan cansat que no podia clavar-li l’espasa. Amb prou feines podia alçar el brac , ho intentà cinc vegades i el públic romania silenciós. Perquè era un bon toro, li semblava que havia de ser ell o el brau, i aleshores per fi, ho va aconseguir. Després es va seure a l’arena i va vomitar, i li van tirar una capa damunt les espatlles, mentre la multitud bramava i llançava coses a la plaça.
IV
Colpejaven... colpejaven al cavall blanc a les potes i l’animal es va posar dret. El picador va fer girar els esperons per adreçar-los i s’enfilà i s’acomodà a la sella. Les entranyes del cavall penjaven fetes un manyoc blavós i oscil•laren cap endavant cap endarrere quant la bestia va començar a caminar a bon pas, atiada pels monosabios que li clavaven vergassades a la part posterior de les potes amb les vares. El cavall avançà prestament al llarg de la barrera. S’aturà en sec, i un dels “monos” agafà la brida i estirà per fer-lo caminar. El picador va lavar els esperons i brandava la pica de cara al toro. La sang brollava regularment entremig de les potes davanteres del cavall. L’animal es bransolejava nerviosament. El toro no acabava de decidir-se a envestir.

PODUCCIÓ PRÒPIA.

Com alguns virtuosos interpreten al piano a quatre mans peces musicals, nosaltres, la Teresa, la Vivian i jo el Josep, ens varem imposar el repte d’escriure un conte encadenat podríem dir que a tres ‘sensibilitats’ ja que cada un de nosaltres té un estil diferent de contar les coses.
El conte va néixer sense argument, era un conte en blanc. Havíem d’agafar el fil de la història del company que ens havia precedit – la Vivian - i continuar-lo –el Josep- deixant-lo obert per que la següent companya – la Teresa - l’arrodonís amb un final creïble. I així va ser.
La Vivian va deixar anar la imaginació i començà el conte amb un argument que podia tenir diferents desenllaços., cosa de la que em vaig aprofitar fent que el relat es concretés. Això va significar que la Teresa es va trobar amb una historia ja començada a la que havia de donar un final versemblant . Podreu jutjar el resultat a continuació.


Conte encadenat


Em vaig despertar de sobte, com quan hom té un malson i obre els ulls tot d’un cop esperant que passi el neguit, però, havia despertat? Em vaig incorporar sobre el llit. Duia el meu pijama favorit, camisa i pantalons a joc, de color lila, com la meva habitació, però, era aquella la meva habitació? Les parets d’aquella estança eren de color ocre. I els mobles?, la calaixera poc s’assemblava a la que jo havia comprat a l’Ikea, l’armari era rústic, alt fins el sostre de bigues i mirall a les portes. Hi havia una catifa i una llar de foc! Vaig obrir la porta i vaig sortir a un llarg passadís amb unes escales al final, vaig veure llum a la planta baixa i amb cautela, em vaig decidir a baixar poc a poc els esglaons de fusta. Per sort les meves sabatilles dels Simpsons eren prou silencioses. Abans d’arribar a l’últim esglaó vaig sentir unes passes que s’apropaven, vaig voler amagar-me, sortir corrents, però em vaig quedar plantada com un arbre i hipnotitzada. Què era allò? (fins aquí Vivian Segurana)
Després d’anys d’absència batallant mil conteses tornava a casa molt cansat a retrobar-me amb el meu passat..La hisenda, el castell , la meva estimada esposa i el dos bessons de rinxols grogs com el sol.
Vestia encara l’armadura, no massa brillant per cert, que acumulava el fang de mil camins i mil batalles, algunes guanyades i altres – les menys – perdudes.
Durant aquest temps, he de dir amb franquesa, que mai vaig dubtar de l’amor de la meva esposa i de la seva fidelitat , però era tan jove.......
Els malsons van començar en el llarg i dur viatge de tornada a casa. Poc a poc van començar a entrar en mi pensaments de desconfiança que em turmentaven i em tornaven foll; somnis que m’embogien veient-la en braços d’un amant. Nits somniant, patint, sense poder dormir, nits més negres que qualsevol negritud, sense cap punt brillant al cel que em donés consol.
Al matí, tot cansat, si havia riu al voltant em submergia en ell i li deixava els mals pensaments i mals somnis , si el lloc era erm, àrid, ressec, així quedava el meu cor i els havia de portar en mi fins la nit.
Havia arribat a casa, pujava les escales corrent com un foll amb la daga a la ma....... (fins aquí Josep Lleixà)

Què era allò? Era un home amb armadura i amb una daga a la mà! Estic desperta? En veure’m l’home va venir cap a mi amb recel, com si alguna cosa no li quadrés. Jo romania quieta, hieràtica, incapaç de qualsevol moviment. Quan ja estàvem ben a prop, l’home es va alçar la visera amb la mà lliure i un somriure li va omplir una cara absolutament desconeguda. Va deixar anar la daga i em va abraçar amb força, una abraçada de ferro que encara em va deixar més glaçada. A cau d’orella m’explicava els dubtes que li consumien sobre la meva fidelitat, el llarg camí que havia fet embogit per la gelosia; i em demanava perdó per la seva suspicàcia: ara que em veia tornava a creure en mi, sabia que jo no hauria pogut ni tant sols pensar en un altre home. Ara em reconeixia com la dona que sempre havia estat per ell, només per ell, des de que de ben petits ens van prometre les nostres famílies.
Es va separar un miqueta i em va besar. Va ser un petó apassionat, dolç i alhora rabiós, amb el que compartia tot el desconsol del viatge i tota la confiança recuperada. Va ser un petó d’entrega total.
Vaig incorporar-me al llit. Era la meva habitació lila de sempre, sense bigues de fusta ni foc a terra. No es podem llegir novel•les de cavalleria amb el desfici amb que jo les llegeixo! Deixo de llegir, però el meu cap continua immers en el món de la novel•la i, és clar, després somnio que sóc una dona d’aquells temps.
Em vaig aixecar i a la tranquil•litat que dóna el reconeixement de l’entorn, no podia evitar afegir la tristesa de la pèrdua de l’home que m’havia fet el millor petó que jo havia rebut mai!
(fins aquí Teresa Minguijón)
Miscel•lània....
Efemèrides de la setmana del 12 al 18 de Gener.
12/1746 - Neix Johann Heinrich Pestalozzi, pedagog suís.
13/1558 - És coronada reina Elisabet I d'Anglaterra.
1930 - Mickey Mouse debuta en les tires còmiques.
14/1876 - Graham Bell patenta el telèfon.
15/1622 - Neix el dramaturg francès, Jean Baptiste Molière.
1912 - Els socialdemòcrates russos organitzen el partit Bolxevic a Praga.
16/1944 - Regne Unit: el general nord-americà Dwight David Eisenhower, arriba a Londres per posar-se al capdavant de les tropes que lluitaran a Europa en la Segona Guerra Mundial.
17/1706 - Neix Benjamin Franklin, científic i diplomàtic nord-americà
1793 - La Convenció francesa decideix per un sol vot de diferència la pena de mort del rei Lluís XVI.
18/1535 - Francisco Pizarro funda a Perú la ciutat de Lima.
1867 - Neix Rubén Darío, poeta nicaragüenc.
1915 - Pancho Villa es proclama president de Mèxic i assumeix poders militars i civils.
1936 - Mor Rudyard Kipling, escriptor britànic, premi Nobel de Literatura el 1907.
Clubs de lectura
-Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Els meus homes, de Malika Mokeddem. La tertúlia serà el darrer dijous de Gener dia 28, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, estem llegint aquest mes també, Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell. La tertúlia serà el darrer dimarts de Gener, dia 26, a les 7 de la tarda.
Concursos
-XII concurs de guions literaris per a curtmetratges Florian Rey. Premi 500€. Fins el 23 de gener.
-XI premi de literatura infantil il•lustrada ‘Tombatossals’. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Dotat amb 5.000€ i la publicació de l’obra guanyadora. Fins el 25 de gener.
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel forum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
-L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el IV Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra premiada. Fins el 29 de gener.
-VIII concurs de relats curts ‘Maria Moliner’. Dotat amb 500€. Fins el 31 de gener.
-XXVI premi de literatura infantil El vaixell de vapor. Modalitat narrativa. Dotat amb 24.000€ i publicació de l’obra. Fins l’1 de febrer.
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amic de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa ‘món Rural’. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de Juny.
2009 Ona Literària - Powered by Blogger
Blogger Templates by Deluxe Templates
Wordpress theme by Dirty Blue