AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913, encara que la seva família era originaria d’Arenys de Mar, on sempre anaven a passar els estius.
Reconegut com un dels poetes catalans més importants, la qualitat de les seves novel•les i narracions curtes permet considerar-lo un dels renovadors de la prosa catalana, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra. També és valuós el seu paper com a renovador del teatre català.
A principis de la dècada del 1920 tots els germans Espriu, cinc en total, van agafar el xarampió. La recuperació de Salvador fou molt lenta i va haver de passar molt de temps al llit. Durant aquesta convalescència va convertir-se en un afamat lector, interessat sobre tot pels llibres de religió i d’història antiga.
Fruit d’aquestes lectures neix Israel, el seu primer llibre i l’únic escrit en castellà. L’obra, que recull estampes de l’Antic Testament, va ser editada l’any 1929 pel seu pare. L'octubre de 1930, va ingressar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Dret al 1935 i en Filosofia i Lletres al 1936.
Durant un viatge per la Mediterrània organitzat per la Universitat, s’interessarà pel món clàssic i l’egiptologia, que descobreix com la seva veritable vocació, però l’esclat de la guerra civil va truncar els seus plans de dedicar-s’hi.
Al 1931 publica El doctor Rip, la seva primera novel•la, i La revolta dels sants, la seva primera obra teatral. L'any 1932 apareix la segona novel•la, Laia, inspirada en l'Arenys de Mar del segle XIX. Totes elles són un satíric mostrari de la condició humana.
En aquesta novel•la, Laia, apareix per primera vegada la idea de diversitat de registres narratius en una mateixa obra. L'any 1935 publica Ariadna al laberint grotesc, recull de magnífics contes que fan una sarcàstica crítica del moment polític i cultural.
La guerra civil li provoca una profunda crisi. Al 1937 Espriu escriu les novel•les curtes Fedra i Letizia i altres proses, en les que, utilitzant l’al•legoria, parla d’una Catalunya abocada a la guerra.
Al 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, escriu la peça teatral Antígona, publicada al 1955, on parla del tema de la lluita entre germans, que és el que considerava que havia passat entre Catalunya i Espanya, i on emet un missatge de reconciliació i perdó, en un to didàctic molt present a partir d’aleshores en l’obra d’Espriu.
Acabada la guerra, molts escriptors abandonen el català. Espriu es va mantenir fidel, però es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d’aquesta decisió, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera.
Per entendre cabalment la seva poesia s’ha de conèixer la geografia mítica d’Espriu: Sinera és sempre Arenys de Mar, que és Sinera llegit al revés; Lavínia és Barcelona; Alfaranja, Catalunya; Konilòsia, Espanya quan la tracta de forma satírica i Sefarad (el nom jueu de la península ibèrica) és Espanya i tota la península quan tracta d’assumptes seriosos.
La seva poesia de postguerra, hermètica i simbòlica, plasma el contrast entre els anys anteriors a la guerra i el dolor, la devastació i la mort que aquesta va provocar. El component satíric augmenta, però hi ha també una decidida voluntat de reconciliació.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, obra cimera de la literatura catalana de postguerra, amb un llenguatge molt ric i treballat. Escrita amb estètica esperpèntica i grotesca és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia i permet a Espriu establir un paral•lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català.
A partir de 1952 apareixen quatre llibres que constitueixen el que s’ha anomenat el cicle líric de l’autor, encara que en ells no falten els elements grotescs i satírics presents a totes les seves obres. Són el llibres Les hores i Mrs. Death, publicats al 1952; El caminant i el mur, del 1954 i Final de laberint, del 1955, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d’Or. Les quatre obres, considerades com diferents etapes d’un únic camí, tot i tractar temàtiques bens diferents, encarnen les tensions del poeta amb la societat i són, en definitiva, una meditació sobre la mort.
El 1960 apareix La pell de brau. Les reflexions sobre la diversitat i la tolerància el converteixen en un llibre emblemàtic. En el seu moment va tenir un gran ressò entre els joves intel•lectuals catalans i va donar a conèixer Espriu més enllà de les fronteres. Encara avui és el llibre més conegut de l’autor.
El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Amb aquesta publicació Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, fet al que contribueixen les adaptacions musicals de la seva obra fetes per Raimon.
En aquest reconeixement és important que, tot i no intervenir activament en la lluita política clandestina, Salvador Espriu col•labora activament en revistes de literatura catalana, com Poesia i Ariel.
També influeix el fet que Espriu s’oferia sempre que es demanava el suport dels intel•lectuals del país, fins i tot en els moments més arriscats, com en la caputxinada de 1966 o com la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries.
Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida molt reclosa. Els seus poemes, les seves paraules, estan en boca de tothom. L’escriptor minuciós, cortès i silenciós és consagrat com a “poeta nacional de Catalunya”.
Al 1971 publica el recull de poemes Setmana Santa, llibre amb el que reprèn la poesia amb alts ressons metafísics. I comença a rebre premis: al 1971 el Premi Montaigne, que concedeix la Universitat de Tubinga, a Alemanya, i al 1972 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. A més cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més a llegir el diccionari de la Real Academia Española.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que volia que el conjunt formés un corpus ben travat, amb coherència temàtica. Aspirava a l’aprehensió de la realitat de l’home del seu temps des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics. Fidel a la seva llengua, al 1977 va ser un dels quatre fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
A partir de 1979 la seva salut empitjora i, aleshores, torna a rebre un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
L'any 1981 va publicar el llibre de narrativa Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica Serra d’Or. Va morir a Barcelona l’any 1985, als 72 anys. La capella ardent s'instal•là al Palau de la Generalitat de Catalunya i ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar.

OBRA DE L’AUTOR

Mariàngela, l’herbolària

(adaptació del conte inclosa al llibre Narracions, publicat al 1965)

Jo no entenia com havia pogut emmalaltir amb tanta existència d’herbes salutíferes. Havia fonamentat la seva lluita, segons afirmació pròpia, en la fe en els remeis de la natura, de la qual participava el meu primer mestre d’humanitats, mossèn Silví Sapares. (...)
Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres (...). Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d’arrels, branquetes i fullam, distingits per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes (...). A mig aire dels sostre i entorn de l’habitació, una mena de galeria de fusta permetia d’abastar, amb l’auxili d’una escala adossada al mur, els estants superiors. (...)
El capellà venia a casa a recitar-me mitja dotzena de versos llatins i a revelar-me la virtut del crespinell picant (...). Examinàvem després el atlas de Botànica de monsenyor Kneipp. Mossèn Silví es delectava aleshores a paladejar els mots dels clàssics, passejant-los per la boca com si fossin ametlles de Sinera (...)
El meu pare assistia algun cop a les lliçons i somreia al meu esforç, que creia ben inútil, però deixava fer, perquè tenia l’optimisme del qui es guanya esplèndidament la vida. El meu pare començava a patir d’accessos congestius de tos (...). El capellà li indicava que prengués, de seguida de dinar i de sopar, una cullerada d’infusió de sàlvia, barrejant-hi, per amorosir-ho, un ditet d’aiguardent amb sucre. El meu pare bevia l’anisat, tot deixant amb dissimulació la sàlvia, i s’apressava a assegurar a la meva mare que es trobava més bé.(...).
Jo era amic de l’herbolària i procurava defensar-la quan Secundina, com era el seu costum, l’acusava de gasiva i rica per males arts. Secundina esmentava visites a deshora, que pagaven a Mariàngela, a pes d’or, experiència i medecines per a malures estranyes. Algú havia vist, afegia, al recambró de la botiga, retalls d’ungles, rulls i trossos de cera d’aparença humana.
Que abominable!
Exclamà, en assabentar-se’n, la meva mare.
D’aquí endavant, no hi tindràs cap tracte.
Mossèn Silví bé la freqüenta,vaig argumentar.
Mossèn Silví té dispensa del Papa per a moltes coses i, a més, és una mica sant.
respongué la meva mare. Però jo no feia cas de prohibicions i guardava aquestes i altres paraules al fons del meu record.
L’herbolària tenia una filla (...) Il•lustrada, la noia abandonà el col•legi i es casà amb un terratinent madur. El matrimoni residia al camp. La filla venia a veure l’herbolària en auto propi, un xic atrotinat. Secundina sortia, ponderativa, al seu encontre i envejava l’elegància dels seus capells(...).
La meva mare se sorprenia de l’esclat actual de Mariàngela, que ella evocava a Sinera, en companyia d’un germà idiota (...).
- Collien herbes pels marges. Una misèria, recordes?, preguntà al meu pare.
Algun cop m’ha explicat, vaig interrompre amb innocència, que és parenta nostra
I ara!, protestaren ells. Per quin cantó, si ets servit d’aclarir-nos-ho?(...)
El temps s’escolà, jo creixia i no notava l’estrall dels anys en aquella cara familiar. Em vaig commoure quan mossèn Silví em va comunicar que Mariàngela estava molt malalta.
Com és possible! Vaig cridar. Amb tants remeis a la seva disposició?
Quan arriba l’últim temporal, contestà el sacerdot, no hi ha elixir que ens adobi, (...).
Una tarda, els dos cavalls de la mort, parats davant la tenda, s’espolsaven les mosques amb les llargues cues, ara a la dreta, ara a l’esquerra. A la fi, taüt negre, gori-gori, dol de gendre i de cosins llunyans. A la porta, en el rotlle de comares, Secundina subratllava, criticant la filla, la modèstia de l’enterrament.
Ha estat potser desig exprés de la difunta, atenuà una veu
És matèria opinable, admeté, reticent i dialèctica, Secundina.
I jo vaig avançar uns quants passos i vaig seguir Mariàngela carrer enllà. Pel trajecte, mossèn Silví em digué d’ella que havia estat una bona dona i alguna cosa més que no m’autoritzà a repetir.
La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb unes certes pretensions.
Tothom trobà que la il•luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però ja no ens abellia mai d’entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de Ángel Badía

NECESIDAD DE LO INMOVIL

La vida es movimiento.
Pero algo debe no moverse para poder andar.

Qué haríamos sin los bienes inmuebles,
si las casas se movieran de sitio
y hubiéramos de buscar donde se ha ido la nuestra?

Qué catástrofe cuando se nos mueve la tierra o
se desencauzan los ríos
o el mar se adentra en la costa.

Y si el Sol o las estrellas cambiasen su rutina?

Cuánto no ha de cambiar para que nuestra vida siga?

NUESTRO ANGEL DE LA GUARDA

De verdad tenemos un ángel que nos guarda,
que nos protege en los peligros?
Lo tenemos todos?
Porque cuando, por azar, mal azar,
alguién se desgracia,
dónde estaba el ángel.
O es que hay que creer, contra nuestro ver,
que fue para mejor?
O acaso es que hay ángeles y ángeles,
unos más eficientes que otros?

QUE BIEN QUE NO HUBO GLOBALIZACIÓN

Qué variedad de culturas,
cómo enriquece el espíritu percibirlas,
pasar en una hora de una a otra.

Gracias al avance de las comunicaciones
podemos disfrutar de la variedad creada
por haber sido áquellas difíciles.

Menos mal que así fue,
que no fue posible la globalización,
que cada pueblo, cada comunidad, hubo de pensar por si mismo,
crear, inventar, vivir a su aire.

LA GRACIA Y EL JUEGO

La gracia y el juego son la sal de la vida.
No en vano se dice lo del estado de gracia.
La gracia es la antítesis del pecado, según la religión:
estar en gracia de Dios.

Esto de la gracia es muy serio.
Toca al sentimiento, al corazón,
es un sutil estremecimiento,
algo indefinible.

Qué produce gracia:
no se sabe hasta que aparece.
Viene de lo profundo,
sin unas reglas previas,
como un regalo inesperado.

Tener gracia es lo que más vale,
ese debe ser el fin de los serios afanes.
Lo serio es para la gracia, esa es su misión.

La gracia. Y el juego también.
Crecer jugando es el buen crecer,
el mejor alimento del niño, su felicidad.
Por qué prescindir de él luego,
si nos hizo tanto bien.
El juego es relación, entre personas y ,
a través del arte, entre cosas: colores,
sonidos.
Qué es la música sino un bello juego.

Lo mejor es lo innecesario.
Hacer sólo lo útil, qué inhumano.

Juego y gracia juntos,
que gracia ha de producir el juego;
si no, para qué.

Poemas de Pilar Pacheco

1º poema. - Canción de San Juan -

Ya se doran las espigas,
es frondosa la enramada,
reluce la mariposa
y es temprana la alborada,
tardío el anochecer,
y en el día largo, largo,
el aire se va tiñendo
de transparencias doradas.
Se marcha la primavera
por la tarde soleada,
tarde sonora, cálida, clara.

2º poema - La canícula -

Que no llegaba, madre,
que no llegaba.
Que no llegaba, madre,
pero llegó.
Envueltos en su seda
ya estamos, madre,
como si el alma fuera
todo calor.
Nos coge el alma, madre,
y nos suspende
con su aroma en el aire,
todo calor
de rayo que se queda,
que permanece,
que se nos lleva,
nos deja fuera,
como expirados, madre,
como si no existiera
la inspiración.

3º Poema - Siesta estival-

Peso de sol asola
las casas, el solar.

Silente silueta,
suso el casal, el silo
solaza su surgir ensimismado.

Sobre el siscal se posan
grises sisellas,
sisones y sisellas se reposan.

Hasta el suelo
sestea soseído.

Sólo insectos trasiegan.
Y en su ascensión sonora
se sosiegan
los silbos de los silfos.

Tras un sumo silencio,
suena un sistro al pasar:
sesga su son el sueño,
sin sobresalto, la pausa,
sin sinsabor.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 21 al 27 de juny:
21/06/1527: Mor Nicolàs Maquiavelo, filòsof i escriptor italià
21/06/1905: Neix Jean-Paul Sartre, filòsof i escriptor francès.
22/06/1865: Mor Angel Saavedra, duque de Rivas, dramaturg i poeta andalús.
22/06/1945: neix Pere Gimferrer, escriptor català.
24/06/1542: Neix San Juan de la Cruz, poeta místic espanyol, a qui Ona Literària va dedicar el programa del dos de febrer.
24/06/1911: Neix l’escriptor argentí Ernesto Sàbato.
25/06/1903: Neix George Orwell, novel•lista britànic.
25/06/1857: Es publiquen “Les flors del mal” de Charles Baudelaire.
26/06/ 1939: Mor Ford Madox Ford, novel•lista anglès.
27/06/1908: Neix Joao Guimaraes, novel•lista brasiler.
Concursos:
-Premi Salvador Estrem i Fa de poesía, Convocat pel Centre d’Estudis Falsetans i el Museu-Arxiu de Falset. Dotat amb 1.000€. Fins el 30 de juny.
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.
-Tarragona convoca el Premis literaris Ciutat de Tarragona 2010. Diferents modalitats i premis. Fins el 31 d’agost.