17/05/2010 Lleó Tolstoi

100517 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Lleó Tolstoi (1828-1910), fou un escriptor rus, un dels grans novel•listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme.
Tolstoi era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis, i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre".
El 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquesta època comença a escriure literatura amb obres com Infancia, Adolescencia o Apunts de Sebastòpol, on escriu sobre la seva experiencia com a subtinent d’artilleria durant la guerra de Crimea i de com l’experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra, en obres posteriors.
En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com El Regne de Déu és en Vosaltres, obra que va influir en personalitats del segle XX com Martin Luther King i Gandhi. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el futur Mahatma d'abandonar la violència i d'abraçar la resistència pacífica. L'afinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d'homenatge, Gandhi va batejar com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica, i en la seva autobiografia va definir Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que ha generat l'època actual".
L'evolució que va fer passar Tolstoi d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant els seus viatges per Europa entre 1857 i 1861: Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.”
Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Després dels seus viatges per Europa, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana, on va creixer, amb molt d'entusiasme, i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.
El 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers,16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, però la relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre i escull la pobresa i la negació de la voluntat refusant la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
Les creences cristianes de Tolstoi es basaven concretament en la frase sobre parar l'altra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi al seu llibre Una confessió.
Tolstoi també creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l'única solució per a viure tots junts era l'anarquisme cristià.
Va ser famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda, i donava grans quantitats de diners als captaires quan era a la ciutat.
La mort li va arribar el 1910 als 82 anys, dies després d'aplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida d'asceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers.
Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Dostoievski el considerava el més gran novel•lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura".
Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel•lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Tota la obra de Tolstoi ha sigut traduïda a varis idiomes, al català Narcis Oller va ser el primer traductor de l’autor.
Les últimes novel•les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

OBRA DE L'AUTOR:

Fragments de Relatos de Sebastopol, obra escrita entre 1855 i 1856 que descriu algunes de les experiències de l’autor durant la guerra de Crimea.

Sebastopol en el mes de diciembre

La aurora ya empieza a colorear el horizonte sobre el monte Sapun. La superficie azul del mar ya se ha despojado de la oscuridad de la noche y espera el primer rayo para empezar a jugar con su alegre brillo. Desde la bahía llegan el frío y la niebla. No hay nieve, todo está oscuro, pero el penetrante hielo de la mañana golpea en la cara y cruje bajo los pies y sólo el incesante rumor lejano del mar, rara vez interrumpido por un estruendo de disparos en Sebastopol,rompe el silencio de la mañana. [...]
En la bahía Norte la actividad diurna poco a poco empieza a sustituir a la tranquilidad de la noche: aquí los centinelas se relevan haciendo sonar las armas; allí un médico va con prisas al hospital. [...] Médicos con las manos ensangrentadas hasta los codos, con los semblantes pálidos y sombríos, atareados alrededor de un catre en el que yace, con los ojos abiertos y delirando palabras sin sentido, a veces ingenuas y conmovedoras. [...] Los médicos se dedican a la detestable pero benefactora tarea de amputar. Verá cómo un afilado cuchillo curvo penetra en el cuerpo blanco y sano. Verá como con un terrible y desgarrador grito y entre maldiciones el herido vuelve en sí de repente. Verá como un enfermero tira a un rincón el brazo seccionado [...] Aquí verá un espantoso espectáculo que conmueve el alma y contemplará la guerra no con su alineamiento ordenado, bello y brillante, con su música y redoblar de tambores,con sus banderas ondeando y con sus generales a caballo, sino la guerra en su verdadera expresión, con sangre, dolor y muerte...

Sebastopol en el mes de Mayo

Ya han pasado seis meses desde que silbara el primer proyectil desde los bastiones de Sebastopol y abriese la tierra en la que trabaja el enemigo; desde entonces, miles de bombas, proyectiles y balas no han dejado de volar desde los bastiones a las trincheras y desde las trincheras a los bastiones y el ángel de la muerte no ha dejado de planear sobre ellos.
Miles de hombres han sido ofendidos en su amor propio, miles lo han satisfecho y se han envanecido, miles se han tranquilizado ante el abrazo de la muerte. ¡Cuántas estrellas concedidas, cuántas recogidas,[...], cuántos ataudes de alarguez y mantos de lienzo! Y todavía del mismo modo –con temblor involuntario y miedo supersticioso- en las noches claras los franceses contemplan desde su campamento la amarillenta tierra excavada de los bastiones de Sebastopol y las oscuras siluetas de nuestros marineros que se mueven por ella y cuentan las troneras desde las que, enfadados, sobresalen cañones de hierro; todavía del mismo modo el suboficial de navegación examina con el catalejo desde la torre de telegrafos las abigarradas siluetas de los franceses, sus baterías, sus tiendas de campaña, las columnas moviéndose por el monte Zelenaia y las cortinas de humo relumbrantes en las trincheras. Y todavía con el mismo fervor desde distintas partes del mundo se lanzan a este fatídico lugar diversa gente con deseos aún más diversos. Pero las cuestiones que no resuelven los diplomaticos menos aún las resuelven la pólvora y la sangre.

Sebastopol en agosto de 1855

El sol se mantenía alto y luminoso sobre la bahía, y sus rayos jugaban con los barcos parados y con las velas y barcas en movimiento [...] Una ligera brisa apenas movía las hojas de los robles secos [...], hinchaba las velas de los barcos y agitaba las olas. Sebastopol, [...], con su iglesia sin acabar, su columna, su malecón, el bulevar reverdecido en el monte y el elegante edificio de la biblioteca, con sus diminutas caletas azules repletas de mástiles, su acueducto de pintorescos arcos y sus nubes de humo azúl pólvora, a veces iluminadas por las púrpureas llamas de los disparos [...]se contemplaba desde este lado de la bahía. Sobre el horizonte del mar, en el que humeaba una franja de humo negro [...], se arrastraban largas nubes blancas que prometían viento. Por toda la línea de las fortificaciones, [...], de repente, sin cesar, como un rayo que brillaba incluso a la luz del mediodía, surgieron bocanadas de un humo espeso, comprimido y blanco, se agrandaron tomando diferentes formas, se elevaron y se tiñeron en el cielo de color aún más oscuro. El sonido de las explosiones no cesaba y, entre vibraciones, sacudía el aire... [...] En diferentes lugares de los bastiones, como si se desplazara de un sitio a otro, surgía el humo blanco de los disparos. El viento traía el sonido del reiterado tiroteo de los fusiles, semejante al de la lluvia en las ventanas. Las franjas negras avanzaban en dirección al humo, cada vez más y más cerca. El sonido de los disparos, que se iba intensificando por momentos, confluyó en un prolongado estruendo atronador. [...] En todos los rostros se podía observar una grave agitación y la espera de algo terrible.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Els teus olors, de Josep Lleixà

Tu ets presència, il•lusió,
ficció i també olor.
Al matí quan comença el dia, fas olor a espígol
a herba fresca del camp,
a poncella amarada de rosada
a rostoll acabat de segar.
Tal com va passant el dia
hi ha quelcom d’artificial,
s’hi afegeix a ta pell bruna
l’efecte del sol, del vent o pluja,
segons l’estació de l’any.
A la nit embolicats en un sol cos
compartint el mateix llit,
galtes enceses, llavis humits
ulls que demanen ansiosos,
i el teu olor que es transforma
segons puja el teu desig.
Resseguint el teu cos nu
des dels llavis fins als pits
i fins més baix del melic,
petites perles de suor
fan arribar al teu grisol estremit
les teves olors.
És el moment de la gran obra,
convertir-los en un de sol.
Eros fa la seva feina
transformant-los poc a poc
ajudant-se del teu foc.
L’olor és dolça, forta,
excita més i més els meus sentits.
Sóc presoner teu, i del teu aroma;
no som dos, estem units.
I endinsant-me al teu cos
pujo esglaons de glòria
emportant-me el teu olor
a un món a l’abast de pocs.

De romeria, de Teresa Mingujón

Caminava pel carrer sense adonar-me’n. Anava cap a casa després de la feina i no calia pensar. Era el recorregut diari, habitual..
Un soroll diferent em va fer parar atenció. La dona que anava davant meu, carregada amb tot de bosses de compra, havia ensopegat i caigut.
Quatre persones que passàvem a prop vàrem córrer cap a ella. Estava bé i ens va demanar ajuda per recollir l’escampall de llaunes, pots i paquets. Jo anava a agafar un d’ells i tu vas estendre la mà cap al mateix. Ens vàrem mirar i vàrem somriure educadament. Aleshores et vaig reconèixer.
Feia anys, 10 al menys, que no ens veiem. Tant que ens havíem estimat! Amb timidesa i incredulitat vaig dir:
- Jaume?
Em vas mirar endins, la meva veu havia remogut els records.
-Adelina!
Ràpidament, com si necessitéssim temps per pair la sorpresa, vàrem tornar als pots. La senyora ens va agrair l’ajuda, es va acomiadar i se’n va anar. Les altres dues persones que també havien col•laborat van seguir el seu camí. Nosaltres ens vàrem quedar palplantats, allí, al mig del carrer. Tu, com sempre més animós, vas començar a parlar
- Angelina! Quan de temps! Quina alegria! Tens pressa? Fem un cafè?
Ni sabia quina admiració contestar o quina pregunta respondre. L’emoció de la trobada m’amuntegava les paraules, que es resistien a sortir en ordre.
- Jo...Bé...Sí...
- Anem!
Em vas agafar del braçet, com abans feies, i, mentre caminàvem, vas començar a parlar: et feies creus de l’ensopegada providencial de la senyora, et planyies del temps que havia passat, explicaves la teva vida, demanaves informació sobre la meva,...
Asseguts al cafè vàrem parlar i parlar i parlar. Jo t’anava reconeixent. La veu, els gestos, el posat. El somriure encisador, la mirada subjugant.
Quan ens vàrem agafar de les mans? Quan vàrem apropar les cadires? Quan les nostres boques es van buscar?
D’aquesta imprevista trobada ja fa 10 anys. Una dècada d’intensa felicitat, enamorada. O, com tu dius. re-enamorada.
Avui, que hem de celebrar la dècada prodigiosa, anirem a sopar. Però abans passarem per aquell carrer, que és la nostra capella particular. O, com tu dius, abans anirem de romeria.

Tu, de Mary Cespon

Sentí tu presencia cerca de mi alma
mi corazón estremecido se puso a temblar
tanto tiempo estuvo dormido
que tu aroma lo hizo despertar
Cerré los ojos y no vi tu rostro
solo sentí tus manos navegar por mi piel
y con cada ola de ternura
me hiciste enloquecer
Sentí tu aliento muy cerca de mis labios
húmedos como el roció del amanecer
y como la tierra respira el cielo
yo respiré tu esencia con todo mi ser
Sentí la calidez de tu cuerpo
sentí que se detenía el tiempo
sentí el susurro de tu voz
mezclada con el cantar del viento
Abrí los ojos y me hechizó tu mirada
misteriosa y profunda como el universo
alcancé las estrellas y la luna
cuando mis manos acariciaron tu cuerpo
Sentí que volvía a la vida
fundida en el interior de tu esencia
sentí que aunque no estabas allí
yo estaba impregnada de tu presencia.

Miscel.lània
Efemerides literaries del 17 al 24 de maig:
17/05/1845: Neix el poeta Jacint Verdaguer
18/05/1897: Es publica la novel.la Drácula, obra de l’escriptor irlandés Bram Stoker.
20/05/1885: Mor el poeta mexicà Manuel María Flores
20/05/1639: Mor el filósof, escripitor i utopista Tommaso Campanella, autor de La imaginaria ciudad del sol.
20/05/1668: Neix l’escriptor Alexander Pope.
22/05/1885: Mor Victor Hugo.
22/05/1907: Neix Hergé, creador de Tin-Tin
23/05/1627: Mor Luis de Góngora, poeta i dramaturg espanyol del Segle d’Or, máxim exponent de la corrent literària coneguda com culteranisme o gongorisme.
23/05/1842: Mor José de Espronceda, poeta espanyol del Romanticisme.
24/05/1792: Mor l’escriptor alemany Jacob Michael Reinhold Lenz
24/05/1817: Mor l’escriptor Meléndez Valdés
-Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo.
(Lleó Tolstoi)

10/05/2010 John Kennedy Toole

100510 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Toole va néixer el 17 de desembre de 1937 a Nova Orleans, fill d’un matrimoni ja gran, John i Thelma Toole. Va ser un magnífic estudiant. Es va graduar en la Universitat de Tulane i després, gràcies a una beca,va marxar a Nova York per llicenciar-se en llengua anglesa a la universitat de Columbia.
Torna a Nova Orleans, a casa dels seus pares, i treballa com a professor a la Universitat del Sud-oest de Louisiana. Però transcorregut un any, regressa a Nova York amb la intenció de doctorar-se, mentre dóna classes al col•legi Hunter.
Al 1961, sense cap raó, mogut pel seu inestable caràcter, torna a casa dels seus pares. El mateix any es cridat al servei militar, que el porta durant dos anys a Puerto Rico, on es va dedicar a donar classes d’anglès als soldats hispano-parlants. Durant aquest període, comença a redactar La Conxorxa dels ximples.
Acabat el servei militar torna a Nova Orleans i s’instal•la de nou en casa dels seus pares. Comença a treballar al col•legi dominicà. Aleshores ja es manifesta amb escreix la feblesa i la inseguretat del seu caràcter. Segons tots els testimonis, el tarannà dominant i possessiu de la seva mare, amb qui l’autor va tenir una estreta i conflictiva relació, va ser el causant de les limitacions del nostre autor.
Beu i vesteix amb excentricitat. Durant les hores de lleure, va als barris marginals de Nova Orleans, on acompanya pels carrers als seus amics músics. Aquestes experiències i una breu estada a una fàbrica de roba masculina mentre estudiava, són reflectides a la seva obra. Fets que donen peu a considerar el protagonista de la seva novel•la com un transsumpte del propi autor.
Quan Toole va acabar de redactar La Conxorxa dels ximples va enviar l’original a varies editorials, que el van rebutjar. Una d’aquestes, la Simon and Schuster, en principi, es va interessar pel llibre, però finalment el van rebutjar també amb l’argument de que no tractava de res definit.
Desencantat, Toole comença a deteriorar-se: sempre està ebri, descuida les seves classes al col•legi, deixa d’anar sovint a les classes de doctorat que imparteix a la universitat de Tulane, i, per fi, s’enfonsa en una greu depressió.
El dia 20 de març de 1969 Toole va desaparèixer de Nova Orleans, després d’una forta discussió amb la seva mare. El dia 26 de març van trobar el seu cos a Biloxi, Mississippi. Havia posat la mànega del jardí al tub d’escapament del seu cotxe i havia introduït l’altre extrem per la finestra. Tenia 31 anys. Al costat del seu cos, van trobar una nota de suïcidi que la seva mare va llegir i destruir immediatament. Thelma mai va rebel•lar el contingut de la nota i, quan se li preguntava, en donava versions contradictòries.
La tragèdia és encara més copsant si es considera que avui John Kennedy Toole es tingut per un dels escriptors més importants de la literatura d’Estats Units del segle XX.
La mare, Thelma, va trobar el manuscrit de la Conxorxa dels ximples i quan, al 1974, va morir el seu marit, va començar a portar-lo a diferents editorials.
Per fi va contactar amb el novel•lista Walker Percy, que també el va rebutjar, però davant la insistència de Thelma, va accedir a fer-li una ullada.
L’escriptor explica al pròleg que va començar a llegir la novel•la sense gaire entusiasme. Quan portava algunes pàgines va pensar que era bona. Després d’unes quantes pàgines més, pensava que era notable i algunes més enllà va arribar a la conclusió de que tenia entre les seves mans una de les millors novel•les que mai no havia llegit.
Walter Percy va fer servir les seves influències i va aconseguir publicar la novel•la a una petita editorial universitària de Louisiana, al 1980.
L’ èxit va ser immediat i al 1981 va guanyar el premi Pulitzer i el premi a la millor novel•la estrangera a França. Fins i tot hi ha una estàtua de Ignatius, el protagonista, al centre de Nova Orleans.
Aquests premis van despertar el interès per l’autor i al 1989 es va publicar una novel•la juvenil, la Biblia de Neón, que Toole havia escrit als 16 anys i que no considerava digna de donar a conèixer. D’aquesta novel•la hi ha una versió cinematogràfica dirigida pel britànic Terence Davies.
La Conxorxa dels ximples, que és, bàsicament, una novel•la grotesca amb predomini del to irònic, deu el seu títol a una frase de Jonathan Swift: “ Quan un veritable geni apareix al món, el reconeixereu per aquest signe: tots els ximples s’uneixen en conxorxa contra ell”.
A La Conxorxa dels ximples, Toole narra les aventures de Ignatius J. Reilly, excèntric personatge que provoca les més desbaratades situacions mentre busca feina o intenta emular a una amiga, Myrna Minkoff, com a agitador social.
El protagonista és un inadaptat que als 30 anys viu amb la seva excèntrica mare, de la que depèn econòmicament. És gras, vesteix d’una estranya manera i no té cap relació social.
La seva única ocupació és omplir llibreta rere llibreta escrivint la seva gran obra, on acumula arguments per tornar al món medieval, única etapa digna de l’organització social de l’esser humà. Els seus escrits són també una crítica ferotge del món que li ha tocat viure, on, segons paraules textuals, “falta teologia i geometria” i es desconeixen “la decència i el bon gust”.
Un desafortunat incident obliga a Ignatius a participar de la repugnant societat capitalista i buscar feina, que, segons ell, és la nova forma d’esclavitud.
El pas d’un treball a un altre és el fil conductor de l’obra, que serveix com excusa per fer una àcida crítica de la societat actual.
Els companys de feina presenten tot un mosaic de personatges caricaturitzats, creant un complert ventall de tipus que fan un despietat retrat del gènere humà.
Per tal de situar el fragment escollit com a lectura farem un repàs del començament del llibre.
Ignatius ha trobat feina en una fàbrica de pantalons, Lévy-Pants, lloc que sobreviu decadent i oblidat, mig abandonat a la seva sort pel seu propietari.
Allí, Ignatius treballa com administratiu, però, impulsat per l’idea de superar a la seva amiga Myrna Minkoff, agitadora social, baixa a la fàbrica amb la intenció de provocar una revolta per reclamar més salari i menys feina.

-Adaptació lliure del moment en que els obrers, ja convençuts, pugen a l’administració per a reclamar els seus drets.-

El senyor González va arribar a Lévy-Pants aviat, com sempre. Va encendre simbòlicament la seva petita estufa i una cigarreta amb filtre amb el mateix llumí: dues torxes que senyalaven el començament d’una altra jornada de treball.
El dia anterior el senyor Ignatius Reilly havia afegit un nou detall a la oficina: banderoles de paper, malves, grises i marrons, corrien de bombeta a bombeta creuant el sostre. Tot recordava al cap administratiu el guarniment de Nadal i el feien posar sentimental.
Va mirar feliç el sector del senyor Reilly i va advertir que les mongetes tendres creixien tant que havien començat a enredar-se en les manetes dels calaixos de l’arxiu. El senyor González es va preguntar com podria treballar l’arxiver sense fer malbé aquells tendres brots.
Mentre s’ocupava en aquests pensaments, li va sorprendre veure al propi senyor Reilly entrar com un torpede per la porta.
-Bon dia, senyor-va dir amb brusquedat Ignatius, la immensa bufanda volant horitzontal. De l’espatlla li penjava una càmera de cinema barata i portava sota el braç un embalum que semblava un llençol.
-Arriba molt d’hora, senyor Reilly
-Que vol dir? Jo sempre arribo a aquesta hora
-És clar, és clar-va dir mansament el senyor González.
-És que creu que he arribat abans amb algun objectiu concret?
-No, no, què va...Jo
-Parleu clar, senyor. Què vol dir aquesta suspicàcia tan estranya?.
Els ulls li brillaven paranoics i, sense esperar resposta, es va adreçar pesadament cap a la fàbrica. El senyor González encara intentava entendre aquest diàleg sense sentit, quan va sentir un rumor que arribava de la fàbrica. Semblava un aplaudiment. Potser, va pensar, li ha tocat la rifa a algun dels obrers.
-Que facin; només vull que em deixin tranquil. Per a mi, els obrers són simplement part de l’estructura física de Levy-Pants, sense relació amb el “cervell”. En tot cas, quan aconsegueixi reunir prou valor, preguntaré al senyor Reilly que fa quan baixa a la fàbrica.
A la fàbrica, quatre dels obrers abraçaven Ignatius per les descomunals cuixes i, amb notable esforç, l’estaven pujant a sobre d’una de les taules de tallar roba. Mig assegut sobre les espatlles dels seus portadors, Ignatius cridava instruccions com si supervisés el carregament d’una mercaderia rara i valuosa.
-Cap amunt i cap a la dreta!-cridava als de sota.
-Cap a munt, cap a munt amb compte!. Poc a poc. M’heu agafat bé?
-Si-va respondre un dels portadors
-Doncs molt em sembla que no. Si us plau! M’està agafant una angoixa profunda!
Els obrers observaven amb interès com els portadors trontollaven sota la gran càrrega.
-Ara cap en darrera!-deia nerviós l’Ignatius.
-Cap en darrera fins que la taula quedi just a sota meu!
-No es preocupi, senyor Reilly, El portem de dret cap a la taula!(...)
Però els obrers que miraven no ho tenien tant clar. Algú va cridar:
-Amb compte! El trencareu el cap!
-Si us plau. Que algú més ajudi. Estic a punt de convertir-me en una muntanya d’ossos trencats.
-Té la taula just a sota, senyor Reilly. Intenti posar-hi els peus
-A poc a poc.-Va demanar Ignaius mentre tantejava amb el seu enorme peu amb precaució.
-Bé, molt bé. Quan estigui segur em podeu deixar anar.
Ignatius estava per fi en vertical sobre la llarga taula, agafant el llençol davant la pelvis, per ocultar al públic el fet que, durant el procés de càrrega i descàrrega s’havia sentit bastant estimulat.
-Amics!-Va dir amb grandiloqüència, aixecant el braç que no subjectava el llençol.
-El gran dia ha arribat a la fi! Espero que tots s’hagin recordat de portar els estris de guerra.
El grup que l’envoltava no va dir ni ase ni bestia.
-Em refereixo als pals, cadenes, troncs i la resta.
Aleshores, feliços, els obrers van alçar postes de tanques, pals d’escombres, cadenats de bicicletes i maons.
-Deu meu! No hi ha cap dubte de que teniu un variat i temible armament. La violència del nostre atac potser sobrepassarà les meves previsions. No obstant quan més definitiu sigui el cop, més definitius seran els resultats. Deixarem darrera nostre una fàbrica saquejada i desfeta, hem de respondre al foc amb foc.
-Què diu? Va preguntar un obrer a un altre
-Arrasarem la fàbrica ara mateix, per sorprendre l’enemic quan els seus sentits estan encara enterbolits per les boires de la primera hora del matí.
Mentre els obrers aplaudien sorollosament, Ignatius es va treure el llençol de sobre la pelvis.
-Això ho portarem d’avantguarda.
I va desplegar el llençol. Rebregat i brut, portava escrit en grans lletres vermelles ENDAVANT!. I a sota, escrit en una complicada cal•ligrafia blava, Creuada per la dignitat mora.
Qui sap qui ha dormit en aquest vell llençol! Senyor! Va dir una dona apassionada i aficionada als espirituals, que havia estat nomenada directora del cor. Uns quants més van opinar sobre la brutícia del llençol en termes menys delicats
-Silenci!-Va dir Ignatius colpejant amb els peus a sobre de la taula.
-Si us plau! Dues dones esveltes portaran aquesta pancarta quan avancem en manifestació cap a l’oficina.
-Jo no toco aquesta porqueria, no senyor.-Va dir una de les dones.
-I, a més, perquè hem de portar aquest llençol vell?
-Llençol? Llençol?-Va replicar Ignatius.
-Si voleu irrompre en l’oficina com un ramat, només sereu partícips d’un motí. Aquesta bandera dóna forma i crèdit a la sublevació. Hi ha certa geometria lligada a aquestes coses, un cert ritual que cal observar. Vostès dues, agafin la bandera
Les dues dones que Ignatius havia assenyalat van agafar la bandera fent pinça amb dos dits, com si fos la mortalla d’un leprós.
-Encara és més impressionant del que em pensava-va dir satisfet Ignatius i va engegar la càmera per gravar la pancarta i els treballadors.
-Si us plau, volen aixecar les pedres, els pals i les cadenes?
Els obrers van obeir rient.
-Amb una mica més de violència, si us plau. Ensenyeu-les amb agressivitat. Crideu. Salteu.
Tots seguien les instruccions juganers. Tots menys les dues dones que portaven la bandera, que se la miraven amb expressió de fàstic. Ignatius va filmar durant més d’un minut l’escena que tenia davant ell. Després va entregar la càmera a un obrer perquè el filmés a ell: va aixecar el puny amb convicció per a la posteritat.
-Bé, ja n’hi ha prou-va dir mentre recollia la càmera.
-Hem de controlar els impulsos i planificar.
Va indicar que les dues dames precedirien amb la pancarta. Immediatament darrera aniria el cor, cantant alguna melodia popular o religiosa adient. Després vindrien tots els altres, el batalló dels guerrers.
-Jo seguiré tot el grup amb la meva càmera per enregistrar aquest fet memorable..
Un silenci feliç va regnar a la fàbrica. Els obrers agraïen la ruptura de la rutina diària.
-Recordeu. L’entrada a l’oficina serà pacífica i racional. Entraran les dues dames de la bandera i el cor. El batalló es mantindrà quiet fins que hagi d’intervenir. Quan sigui el moment, jo cridaré: -A l’atac!. Aquest serà el senyal per empunyar les armes i atacar. Està tot clar? Si us plau, les dues dones, que prenguin posicions al costat de la porta. Que es col•loqui darrera el cor i després el batalló.
Els obrers van formar ràpidament, somrients i simulant baralles entre ells amb els pals i les cadenes.
-Magnífic!. El cor ja pot començar a cantar
La directora del cor va començar a tocar una flauta i tots van encetar un espiritual.
-Realment commovedor. Endavant!
La formació va obeir tant ràpidament que, abans de que Ignatius pogués afegir res més, ja havien sortit de la fàbrica i pujaven les escales cap a l’oficina.
-Quiets! Algú m’ha d’ajudar a baixar de la taula! Torneu!
Però la porta es va tancar. Ignatius es va col•locar a quatre potes i, gatejant, va arribar fins el final de la taula. Després, poc a poc i amb molta dificultat, es va girar i va deixar penjant les cames. Va comprovar que els peus estaven només a uns centímetres del terra i es va arriscar a saltar. Durant el salt, la càmera va caure a terra i va colpejar el ciment amb un soroll sord. Feta miques, va deixar anar les seves entranyes fílmiques.
Ignatius va córrer cap a la porta mentre es ficava metres i metres de pel•lícula a la butxaca. Quan va arribar a l’oficina les dues dones desplegaven el brut llençol davant un confós senyor González. Els membres del cor, amb els ulls tancats, cantaven compulsivament, perduts en el seu món melòdic. Ignatius va travessar el batalló, que esperava a la porta de l’oficina i es va adreçar cap a l’escriptori del cap administratiu, apropant-hi les dues dones de la bandera perquè el senyor González pogués veure la inscripció.
-Què significa tot això?-Va preguntar el senyor González llegint la pancarta
-Es nega a ajudar a aquestes persones?,
-Ajudar? No ho entenc.
-Parlo del pecat contra la societat del que vostè és culpable!
-Què?
-Aquest home no sap que és la caritat. A l’atac!
Una de les dones de la pancarta va demanar una oportunitat pel senyor González. Però l’Ignatius no en va fer cap cas.
-A l’atac!
Va repetir Ignatius, amb més fúria. Algú es va apropar als arxius i els va donar un cop amb la cadena, sense convicció. Però les plantes de les mongetes van caure per terra.
què has fet, desgraciat?
-vostè ha dit “a l’atac”
Un altre guerrer va alçar el pal, mirant la garlanda de banderetes.
-No toqui això. Però què s’han cregut vostès?
-Vostè a dit “ a l’atac”
El sistema nerviós de l’Ignatius estava a punt d’esclatar
-Prou. Quina horrible cançó! Que calli el cor.-Va dir Ignaius fora de si. El cor va quedar mut.
-No entenc el que està fent, senyor Reilly-va dir el cap administratiu
-Tanqui la boca, subnormal
-Nosaltres ens tornem cap a la fàbrica. És vostè un home dolent.
va dir furiosa la directora del cor.
-Un moment, un moment. Algú ha d’atacar al senyor González. Vostè, el del maó, vingui.
-Jo no pegaré a ningú.
Les dues dones va deixar caure el llençol a terra amb manifesta repugnància i van seguir al cor, que ja començava a tornar cap a la fàbrica.
-Però, on van?-Cridava Ignatius, la veu ofegada per la saliva i la ràbia. Els guerrers no van contestar mentre marxaven per la porta de l’oficina. Ignatius es va llançar veloç i va agafar un guerrer pel braç, però el guerrer se’l va traure de sobre com si fos un mosquit i li va dir:
-Ja tenim prou problemes sense necessitat de que ens fiquin a la pressó.
-Tornin, això no ha acabat-Cridava Ignatius frenètic al batalló en retirada, però la processó va seguir silenciosament i amb resolució escales avall cap a la fàbrica. I es va tancar la porta darrera l’últim creuat de la dignitat mora.

Producció pròpia: ´

Eustaquio : el meu avi, de Dory González
Eustaquio et deies
encara que jo sempre
et cridava : avi…
“Amante” em deies tu des de la tendresa
malgrat que jo Dory em dic.
Recordo...
Les sortides al camp,
on jo era la teva única acompanyant.
Recordo...
Les nits de “charadas”.
Fogueres que duren
lo que dura una història en ser contada.
Recordo...
Els teus dits rebregats
i tan deformats com la bota
que somrient m’oferies.
“Echate un trago amante
que esto está bueno”
amb alegria em deies.
“No le des vino a la chiquilla”
cridava ella : la meva avia.
Tu, em picaves l’ullet
i tot somrient em deies
“bebe que es caldo de orejones”
Si, amb caldo de orejones
reomplies la bota
quan ja havies apurat
fins la última gota.
Recordo...
La complicitat que ens unia.
Però sobre tot recordo... aquell dia
quan desprès d’una nit desesperada
somrient i envoltat per una llum
dolçament em deies
“Si amante, aquí te espero
pero no es tu hora todavia”

A un nen massai, de Maria Rosa Wennberg.
Has nascut a un poblat ignorat,
sota el sol de la plana africana.
A l'aguait del lleó i el guepard,
afuats els sentits per la gana,
no fas cas de la mosca enganxosa
que, a l'igual que a una bèstia bovina,
se't passeja pels ulls i la boca.
Sols te les ventes de tant en tant,
indiferent, s'envolen i tornen.
Si els homes estranys que som per a tu
et comprem la imatge per un caramel,
àvid l'engrapes, panteixes de joia,
en xucles golut l'àcida dolçor,
i el suc, que et sobreïx pel llavi bavós,
atrau sobre teu nous eixams de mosques.

Papallona i flor de lli, de Dory González
Amb les ales desplegades
i els colors lluint al sol
es col•loca una gran dama
a sobre una flor de lli.
Què voldrà ?.
Estarà morta de gana.
Ah ! , sembla que no.
Es col•loca i recol•loca
buscant on millor lluir;
dons que vol la gran dama
és... guarnir la flor de lli.

Serralada de les Rocalloses, de Maria Rosa Wennberg
Ara vius amb els noms canviats,
diferents dels que abans et donaren
els genets que, als vessants de rocam,
al galop del cavall cavalcaven.
Quina fonètica ha mort?
El so
que et donava la parla nativa
qui el sap?
En quin racó roman clos?
Quina rata d'arxiu l’en trauria
per a gaudi de savi filòleg
que total dissecció en faria?
Mentre, els fills de la raça primera,
d'aquest regne senyors naturals,
es morfonen tancats en reserves:
fòssils de museu, material
per a estudi, etnològiques peces.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 10 al 16 de maig:
10/05/1843: Neix Benito Pérez Galdós
10/05/1580: Mor el poeta portuguès Camöens.
11/05/1916: Neix Camilo Josè Cela, premi Nobel al 1986.
11/05/1935: Neix Francisco Umbral, prosista espanyol.
12/05/1921: Mor l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán
13/05/1840: Neix l’escriptor francès Alphonse Daudet.
13/05/1869: Neix el filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal.
13/05/1891: Neix Mijail Bulgakov, escriptor i dramaturg rus.
13/05/1917: Neix Augusto Roa Bastos, escriptor paraguaià.
16/05/1918: Neix Juan Rulfo, destacat escriptor mexicà.
16/05/1926: Es publica Don Segundo Sombra, de Ricardo Güiraldes, a qui Ona literària va dedicar el programa de l’u de març.
16/05/1703: Mor Charles Perrault, escriptor francès de contes.
16/05/1886: Mor Emily Dickinson, poetessa nord-americana.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

03/05/2010 Mario Benedetti

100504 ONA LITERARIA by onaliteraria



AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mario Benedetti va néixer el 14 de setembre de 1920, a Paso de los Toros, Departament de Tacuarembó, República Oriental de l'Uruguai, però la seva família es va traslladar a Montevideo quan només tenia quatre anys. Per això és que se senti "absolutament motevideano".
Els seus estudis primaris els va fer a l'Escola Alemanya de Montevideo, on va començar a escriure poemes i contes. A causa de la inestabilitat econòmica familiar, aviat va haver de treballar, de manera que només va poder completar els seus estudis secundaris com a alumne lliure.
Entre 1938 i 1941 va residir gairebé contínuament a Buenos Aires. on va viure molt de temps treballant com a taquígraf en una editorial. Allà va decidir ser escriptor, i començà a escriure el seu primer llibre de poemes. Aquest poemari és La vigília indeleble, que va publicar el 1945, i mai reeditat. El 1946 Benedetti es va casar amb Luz López Alegre. Trenta anys després evocarà aquesta duradora relació en el poema "Bodas de Perles", recollit “A la casa i el maó” (1977).
De tornada a Montevideo, va dirigir el 1948 la revista literària “Marginalia”, que va durar fins l'any següent, data en què passa a formar part del consell de redacció de la revista Número, la primera etapa s'estén fins a 1955. Aquesta publicació és clau en la formació i el desenvolupament de l'anomenada "generació del 45" o "generació crítica".
També el 1949, Benedetti va publicar el seu primer llibre de contes, Esta mañana y otros cuentos i un any més tard els poemes de Solo mientras tanto. Amb Esta mañana y otros cuentos va obtenir el premi del Ministeri d'Instrucció Pública. Aquest guardó l'obtindrà diverses vegades en diferents gèneres, però a partir de 1958 va renunciar a aquests premis per discrepàncies amb la seva reglamentació.
El 1953 va aparèixer la seva primera novela, Quien de nosotros. Entre 1954 i 1960 va ocupar tres vegades la direcció literària de Marxa, el setmanari més influent de la vida política i cultural de l'Uruguai i un dels més importants d'Amèrica Llatina. Va ser clausurat el novembre de 1974, després de patir nombroses suspensions després del cop d'estat de 1973. A la memòria del seu fundador i director, Carlos Quijano, Benedetti va dedicar el llibre El desexilio y otras conjecturas (1985), conjunt de cròniques aparegudes en el diari El País de Madrid.
Amb Poemas de la oficina, publicat el 1956, Benedetti va impactar en el desenvolupament de la poesia uruguaiana a l'inserir-se directament en una temàtica considerada, fins aquell moment, com a "no poètica".
El 1957 va viatjar per primera vegada a Europa. Va ser amb el volum de contes Montevideanos, publicat el 1959, on va prendre forma la concepció urbana de la seva obra narrativa. També el 1959 va viatjar a Estats Units, fet que el commou perquè "em mostra el veritable rostre de l'imperialisme". En aquest mateix any 1959, esclata la Revolució Cubana. Aquest fet és fonamental per al desenvolupament literari i polític de l'escriptor uruguaià, i de tots els intel•lectuals llatinoamericans.
El 1966 va visitar per primera vegada Cuba i, entre 1968 i 1971, va treballar a la Casa de les Amèriques, institució cultural cubana.
El 1959 va publicar el assaig El país de la cola de paja, aquest llibre és la primera reflexió de Benedetti sobre l'Uruguai oficial, per això "va esclatar com un tro al net cel de Montevideo". Amb La tregua, que va aparèixer el 1960, Benedetti va adquirir transcendència internacional.
L'activitat posterior de Mario Benedetti es va multiplicar. A la seva intensa tasca d'escriptor i periodista, es va sumar una cada vegada més activa participació política. El 1971 va ser un dels fundadors del Moviment d'Independents 26 de març, que integrarà més tard el Front Ampli.
El 1973 va haver d'abandonar el seu país per raons polítiques. Etapes dels seus dotze anys d'exili van ser l'Argentina, Perú, Cuba i Espanya. La seva vasta producció literària abasta tots els gèneres, incloent famoses cançons, i suma més de seixanta obres, entre les quals destaquen la novela Gracias por el fuego (1965), els contes Con y sin nostalgias i els poemes de Viento del exilio (1981).
El 1987 va rebre el Premi Llama de Oro d'Amnistia Internacional per la seva novel-a Primavera con una esquina rota. La seva obra poètica completa ha estat recollida en Inventario Uno (1950-1985) i Inventario Dos (1986-1991) i els seus contes a Cuentos completos (1947-1994) tots tres editats per la editora Seix Barral.
Més de deu anys va viure Benedetti a l'exili, allunyat del seu Montevideo, on mor als 88 anys d’edad.

OBRA DE L'AUTOR

Triángulo isósceles (relat inclòs en el llibre El cesped y otros relatos)

El abogado Arsenio Portales y la ex actriz Fanny Araluce llevaban doce apacibles años de casados. Desde el comienzo, él le había exigido a Fanny que dejara la escena. Al parecer, no era tan liberal como para tolerar
que noche a noche su linda mujer fuera abrazada y besada por otros.
A ella le había costado mucho aceptar esa exigencia, que le parecía absurda, machista y carente de un mínimo sentido profesional. Por otra parte, “había agregado él como justificación a posteriori “, no creo que tengas las imprescindibles condiciones para triunfar en teatro. Sos demasiado transparente. En cada uno de tus personajes siempre estás vos, precisamente allí donde debería estar el personaje. Demasiado transparente.
El verdadero actor debe ser opaco como ser humano; sólo así podrá ser otro, convertirse en otro. Por más que te vistas de Ofelia, Electra o Mariana Pineda, siempre serás Fanny Araluce.No niego que tengas un temperamento artístico, pero deberías encauzarlo más bien hacia la pintura o las letras.Es decir, hacia la práctica de un arte en el que la transparencia constituya una virtud y no un defecto?.
Fanny lo dejaba exponer su teoría, pero en realidad él nunca la había convencido. Si había renunciado a ser actriz, era por amor. Él no lo entendía ni lo valoraba así. Sin embargo, en la vida cotidiana, privada, Fanny era ordenada, sobria, casi una perfecta ama de casa.
Probablemente demasiado perfecta para el doctor Portales. En los últimos dos años, el abogado había mantenido otra relación, tan clandestina como estable, con una mujer apasionada, carnal, contradictoria y, por si todo eso fuera poco, particularmente atractiva.
Como lugar adecuado para esos encuentros, Portales alquiló un apartamento a sólo ocho cuadras de su casa. Había sido minucioso en la organización de su cándido pretexto: por borrosos motivos profesionales debía viajar semanalmente a Buenos Aires. Como sólo estaba ausen-
te las noches de los martes, le recomendaba a Fanny que no le telefoneara, pero, por si las moscas, le había dado el teléfono de un colega porteño, que tenía instrucciones precisas: “Arsenio fue a una reunión que creo se va a
prolongar hasta muy tarde”. Fanny nunca llamó.
Ella, que conocía como nadie las necesidades y manías de su marido, se encargaba de aprontarle el pequeño maletín y le llamaba el taxi. Portales se bajaba ocho cuadras más allá, subía al apartamento clandestino, se ponía cómodo, aprontaba los tragos, encendía el televisor; a la espera de Raquel, que, como también era casada, debía aguardar a que su marido emprendiera su inspección semanal a la estancia. En realidad, si se veían los martes había sido por complacer a Raquel, pues ése era el día que el hacendado había elegido para atender sus campos. “ para dejarnos el campo libre”, bromeaba Arsenio.
Cuando por fin llegaba Raquel, cenaban en casa, ya que no podían arriesgarse a que los vieran juntos en un cine o en un restaurante. Luego hacían el amor de una manera traviesa, juvenil, alegre, casi como si fueran dos adolescentes. Cada martes Portales se sentía revivir. Cada miércoles le costaba un poco regresar a las buenas costumbres del hogar lícito, genuino, sistemático.
Para la vuelta, no sabía bien por qué, exageraba las precauciones. Llamaba un taxi, hacía que lo dejara en el aeropuerto de Carrasco; después de un rato, tomaba otro taxi para regresar a su casa. Dentro de esa rutina, Fanny cumplía con interesarse en cómo le había ido, y entonces él inventaba con esmero los pormenores de las aburridas sesiones de trabajo con sus clientes bonaerenses, dejando siempre constancia, eso sí, de lo bueno que era estar de vuelta en casa.
Llegó por fin el martes en que se cumplían dos años de la furtiva y estimulante relación con Raquel, y Porta les consiguió un collar de pequeños mosaicos florentinos. Se lo había hecho traer desde Italia por un cliente, éste sí verdadero, que le debía algunos favores. Instalado en su
lindo y confortable bulín, Portales puso el champán en la heladera, aprontó las copas, se acomodó en la mecedora y se puso a esperar, más impaciente que otras veces, a Raquel.
Ésta llegó más tarde que de costumbre. Su demora estaba justificada, ya que también ella, en vista del aniversario subrepticio, había ido a comprar su regalito: una corbata de seda, con franjas azules sobre fondo gris. Fue entonces que Arsenio Portales le dió el estuche con el collar. A ella le encantó. “Voy un momento al baño, así veo cómo me queda”, dijo, y como anticipo de otros tributos, lo besó con ternura y calidez. Como era natural, él consideró ese beso como un presagio de una noche gloriosa.
Sin embargo, Raquel demoraba en el baño y él empezó a inquietarse. Se levantó, se arrimó a la puerta cerrada y preguntó:
-¿Qué tal? ¿Te sentís bien?. –
Estupendamente bien -, dijo ella. - Enseguida estoy contigo -.
Ya sin preocupación, aunque igualmente ansioso por la expectativa, Portales volvió a sentarse en la mecedora. Cinco minutos después la puerta del baño se abría, mas, para sorpresa del hombre a la espera, no para dar paso a Raquel sino a Fanny Araluce, su mujer, que lucía el collar florentino.
Portales, estupefacto, sólo atinó a exclamar: ¡Fanny! ¿Qué hacés aquí?.
-¿Aquí?, subrayó ella. ?Pues, lo de todos los martes, querido. Venir a verte, acostarme contigo, quererte y ser querida. Y como Arsenio seguía con la boca abierta, Fanny agregó: Arsenio, soy Fanny y también Raquel. En casa soy tu mujer, Fanny A. de Portales, pero aquí soy la ex actriz Fanny Araluce. O sea que en casa soy transparente y aquí soy opaca, ayudada por el maquillaje, las pelucas y un buen libreto, claro.
-¿Raquel?, balbuceó Arsenio Portales.
Sí, Raquel. ¿Te das cuenta? Me has traicionado conmigo misma. Ahora, tras dos años de vida doble, tenés que elegir. O te divorciás de mí, o te casás conmigo. No estoy dispuesta a seguir tolerando esta ambigüedad. Y algo más: después de este éxito dramático, después de dos años con esta obra en cartel, te anuncio solemnemente que vuelvo al teatro.
Tu voz- , murmuró Arsenio. Algo extraño había en tu voz. Pero ni siquiera el color de tus ojos es el mismo.
Claro que no. ¿Para qué existen las lentes de contacto verdes? Siempre te oí decir que te encandilaban las morochas de ojos verdes.?
Tu piel. Tu piel tampoco era la misma.
Ah no, querido, lamento decepcionarte. Aquí y allá mi piel siempre ha sido la misma. Sólo tus manos eran otras. Tus manos me inventaban otra piel. Al fin de cuentas, ni yo misma sé ahora cuál es mi piel verdadera: si la de Fanny o la de Raquel. Tus manos tienen la palabra.?
Portales cerró los puños, más desorientado que furioso, más abatido que iracundo.
Me has engañado, dijo con voz ronca.
Por supuesto, dijo Fanny/Raquel

PRODUCCIO PRÒPIA

“AIGUAMARINA”, de Franc Guinart

Hola Joan, com estàs? Suposo que bé. Les petites angoixes i els petits maldecaps sempre queden enrere quan les vacances són a tocar. Sé que fa dies que em recrimines la meva absència a la xarxa, m’hauràs de perdonar, he estat la mar d’enfeinat preparant la logística del meu estiu; ja saps, passar un mes a Santa Cristina no és el mateix que fer una escapada de cap de setmana. Per fi puc dir-te que estem instal•lats. Fins i tot puc beneficiar-me d’una connexió gratuïta a l’espai virtual perquè la nostra casa està ubicada molt a prop de l’ajuntament i l’any passat es va posar en dansa aquell projecte anomenat “sense fils per tots”.
Són les set del matí, encara no he obert el llit i, aprofitant aquesta particular calma, vull explicar-te una història. Potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi m’ha passat el mateix. Te l’ofereixo en les properes ratlles, és tan fresca com la rosada que encara fa brillar el margalló del meu jardí.
Li diuen Aiguamarina tot i que ningú sap realment el seu nom. Fa molts anys que viu al poble però ningú sap exactament d’on va venir. Uns diuen que no és de l’Empordà, d’altres defensen fermament que no pot ser d’un altre lloc. Quan es parla d’ella, totes les certeses provenen d’algunes tafaneries despreses de converses escoltades a mitges.
Diuen que només hi ha una persona que la coneix de debò, el Cisco. El recordes?. És un dels meus millors amics. Mai m’ha explicat res que no sigui veritat; per ell les paraules són sagrades, tant és que vagin escrites com que sorgeixin d’un comentari banal. El Cisco porta la poesia dintre seu i molta gent del poble l’anomena, mig en serio mig en broma, “l’home de les paraules” pel seu afany, a voltes una mica obsessiu, de voler trobar sempre una observació que embelleixi els moments.
Fa uns mesos que circulen enraonies al voltant d’una aventura que suposadament té amb l’Aiguamarina. Atès que tota la setmana estic a Barcelona no me n’he pogut adonar. Si més no, hi ha “testimonis” que diuen haver-los vist passejar per la platja després de fer-se fosc, abraçar-se i fer-se petons darrera la rocalla, etc.
Moltes nits d’estiu el Cisco i jo anem a l’espigó a pescar. Tot i coneixent la xafarderia mai he volgut etzibar-li un tercer grau; ho trobo una manca de respecte tremenda. Sempre he esperat que les confidències anessin fluint a poc a poc per sí mateixes com una conseqüència inevitable de l’amistat.
El que avui m’ha provocat aquesta necessitat d’escriure no ha estat la confirmació de les meves expectatives al voltant de la meva relació amistosa amb el Cisco; n’ha estat, únicament, el contingut.. Encara ara no m’ho puc creure. He pensat que potser escrivint-ho i llegint-t’ho després en podria treure una mica l’aigua clara.
El Cisco ha estat especialment comunicatiu; no és així de manera habitual. Mentre caminàvem per l’antiga drecera cap a Cala Brisa, ja l’he vist amb una animositat que em feia pensar que l’ampolla de rom l’havia encetat abans d’hora. Ha començat, espontàniament, a explicar-me les circumstàncies del seu primer encontre amb l’Aiguamarina, per després continuar i no deixar el tema fins passada llarga la mitjanit.
“Fou la nit de Sant Joan, al Bar Centella, quan aparegué per primer cop. Era molt tard i el Ton ja volia tancar. Una noia de cabells negres i cara de lluna entrà acotant-se per la porta mig abaixada a comprar tabac. La conversa es va interrompre de cop i totes les mirades foren per ella captades. Buscant el moneder al bolsot no escoltava al Ton dient-li que de tabac no en tenia, però que si li venia de gust la convidava a un ros. Es va quedar amb nosaltres una estona mentre es fumava l’oferiment del Ton.
Cap dels dos mai havia “flipat” per la mateixa noia. … Aquella vegada, sí. Era la seva mirada i la seva veu, o potser, la seva veu i la seva mirada, que ens va, jo crec, hipnotitzar. El Ton havia de fer caixa i jo, malèvolament, vaig aprofitar la situació per acompanyar-la afora al carrer. Aquella matinada fou el principi d’una història que potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi em passaria el mateix.
Tot ja era tancat, només podia proposar-li enrotllar una cigarreta damunt la sorra humida, abans d’anar a dormir. I així ho vaig fer. No creguis que no tenia els meus dubtes: em feia por que es fes enrere. Però ho acceptà amb un somriure que només podria ser qualificat de meravellós. Lentament, mentre compartíem una mica el fum i una mica la boira, la confiança s’eixamplà d’una manera considerable. A mi sempre em passa, si em trobo bé amb algú, sense necessitat de conèixer-lo massa, començo a parlar i parlar. Ja t’ho imagines, oi?. Vaig acabar explicant-li la història de la Berta.
Tota sencera, fil per randa. Fins i tot que em va deixar per aquell home que podia ser el seu pare. Aquell malparit setciències, que la seduí amb la veu fina i la bossa plena.
Mentre jo estava parlant, em va interrompre un moment i em va assenyalar un lloc indefinit mar endins. Fixa’t amb el reflex de la lluna damunt la cresta de les ones, em digué. Oi que és bonic?. Hi ha un moment especial que l’aigua lluita per elevar-se i escapar-se de la corrent que l’atansa a les roques, continuà dient-me. Es torna blanca i més lluent que mai. Si el vent ho permet, guanyarà distància i se n’anirà lluny, molt lluny. Potser acabarà relliscant en forma de pluja, engruixint la torrentera d’algun camí que va perdre el seu nom abnegat per les tempestes. El més important, si més no, és la màgia que impregna aquell moment inicial de la vaporització, talment un procés d’individuació, de descoberta de la seva natura inherent, sorgida de mil batecs blaus enmig de tanta immensitat. Potser, al cap i a la fi, les gotes de pluja, desfilant embogides pels traïdors desnivells que fàcilment sabrà vèncer el corrent, tornaran de nou a la mar. Però, llavors, ja haurà passat tota una vida i el viatge –acabà dient-me, amb un cert to de solemnitat- haurà estat únic i intransferible per cadascuna.
Em va explicar també dues històries, la d’un pirata i la d’un embriac. La primera, la del pirata, parlava d’un vell llop de mar cansat de deixar sempre una estela vermella després de cada abordatge. La segona, la de l’embriac, era el relat d’un bevedor empedreït, cansat d’allargar nits a les tavernes per por de tornar a casa i no trobar-hi ningú. No recordo massa com acabaven perquè, malauradament, em vaig mig adormir. No n’estic segur però em sembla que els ensenyà, també, una manera especial de contemplar el mar...
Que com es diu?, doncs no sé si realment és el seu nom, però em comentà que la gent l’anomenen Aiguamarina,... Aiguamarina com el nom de la seva mare i el de la seva àvia. Així mateix m’ho explicà moments abans de desaparèixer per primer cop, allà a Cala Brisa. I et dic per primer cop perquè d’aleshores ençà n’han seguit espontàniament altres encontres. Ens tornarem a veure?, li vaig demanar quan se n’anava. M’agradaria molt!, em contestà.
El cert és que ens hem vist gairebé tots els divendres de juliol, però sense quedar mai en un lloc i una hora. Des d’aquella primera nit, que em va fer mirar l’escuma espurnejant sobre les petites ones encrespades, m’he sentit diferent d’abans, més ple, més lliure. No sé com t’ho podria explicar... I et diré més, no necessito concretar cites, ni burxar per saber el seu número de telèfon, ni tampoc el seu veritable nom. Això no té tanta importància com la certesa interior que ens trobarem un altre cop. Et dic una confidència, i no et riguis de mi, des del primer dia he cregut que és una mica bruixa. I més m’ho va semblar el divendres passat quan vaig preguntar-li si aquella pedra que duia al coll penjada tenia algun significat. Doncs Sí, em respongué, era de la meva mare i l’havia dut també la meva àvia. És una aiguamarina...
No sé que més dir-te, la trobo encisadora i, com ja has pogut endevinar, em té el cor “lleugerament” robat. Malgrat tot, no vull córrer, vull que aquest estiu sigui un romanç sense promeses ni lligams. I, no t’ho creuràs, no sé ni on viu, perquè després del darrer petó de la nit mai tinc temps de dir-li adéu; és de matinada que em giro d’esquena i ja no hi és, talment per la brisa segrestada.. Per això t’he comentat abans que” desapareix”; sí, desapareix misteriosament cada vegada...
Què et sembla Joan, quina història! No la trobes increïble? Oi que sí? Doncs segueix llegint-me que la cosa no s’ha acabat aquí. Quan de tornada el Cisco i jo arribàvem al poble, ens hem trobat el Ton que anava a Sant Feliu a un concert de música tradicional; avui tocaven el grup “Arrels de Braua” a la plaça del port vell. El Cisco no ha volgut anar-hi, estava molt calmós i assossegat i no tenia ganes d’anar de festa.
Només aparcar el cotxe, el Ton s’ha trobat uns amics que feia temps que no veia i ha anat amb ells a fer una copa. Jo no volia perdre’m el concert i he preferit quedar-me prop de l’escenari. I, ara, agafa’t fort company: després de presentar i tocar mitja dotzena de peces, n’han introduït una de molt particular. Saps quin era el seu nom?. Doncs, ...“Aiguamarina”. Increïble, no?. L’he escoltada amb tota l’atenció del món i encara m’he quedat més al•lucinat que abans. Tan al•lucinat que després d’acabar el concert no he pogut estar-me d’anar a parlar amb el grup i demanar-los la lletra i la procedència de la cançó.
No m’han explicat res més que no haguessin dit a la presentació dalt de l’escenari: es tractava d’una cançó original d’Arenys de Munt i que es va salvar de la crema de papers “subversius” per part de l’església de la postguerra civil. Sembla ser que provenia d’una família d’antics curanderos, l’art dels quals estava a cavall de les herbes remeieres i l’aigua de mar. Els “Arrels de Braua”, encara no han trobat el moment per parlar amb els estudiosos amb la finalitat de datar-ne l’antiguitat. Em sembla que tant els fa. Això no obstant; m’han regalat una còpia de la cançó. I, al acomiadar-nos, quan ja despuntava el Sol per l’horitzó, una noia de llargs cabells negres i cara de lluna, -la cantant del grup-, se m’ha apropat. M’ha demanat que no em guardés només per a mi aquella cançó, que hi havia algú a prop meu que l’entendria encara més...
Ens hem mirat uns breus instants, era preciosa, una d’aquelles princeses que saps que només viuen dins dels contes. Duia un penjoll que n’ha recordat ben bé un altre ... No he pogut més i li he preguntat: L’estimes?.
No ho sé, només puc dir-te que han hagut de passar molts i molts anys abans que algú fos capaç d’encarnar els tres darrers versos de la meva cançó.
No m’has contestat, vaig insistir. Però al girar-me, tal i com ja sabia pel Cisco, el vent se l’havia emportat.
I, ara, sí, després de compartir amb tu aquesta experiència, extraordinària seria una bona paraula per batejar-la, ja puc lliurar-me als braços de Morfeu. BONA NIT,... o, millor dit, per tu, BON DIA!
P.D.: He escanejat la lletra de la cançó i te l’envio com arxiu adjunt. Sembla ser que pertany a un recull anomenat “Poemes i Cançons de les Arts Amagades”. Escriu-me aviat; abans, però, rellegeix-ho tot un l’altre cop. Ja m’explicaràs ...

“Cançó d’Aiguamarina”

“Aiguamarina!, -cridava melangiós des d’alta mar
el vell pirata, mentre a poc a poc desava l’espasa-,
prou d’adversaris innocents, s’ha acabat tanta sang;
qualsevol illa pot tenir un tresor amagat,
potser ni enterrat, em cal només saber mirar.

Aiguamarina!, -reclamava des de la platja solitària
l’antic embriac, mentre lluny una ampolla llençava
plena de paraules a l’interior d’un paper enrotllat-,
el mar amaga tants perills, tanta bellesa també,
sóc un nàufrag, mai més però no em voldré ofegar.

Aiguamarina!, -escriurà un capvespre des del cor
un jove malalt d’amor damunt d’un paper en blanc,
inspirat per l’espurneig argentí a frec d’aigua-,
emporta’t, oh! blau de blaus la meva rancúnia,
que vull assaborir de nou el perfum de la llibertat.

Aiguamarina seré per vos,
inflant totes les veles,
lluny de vaixells cremats.

Aiguamarina seré per vos,
sadollant totes les penes,
lluny de licors esgotats.

Aiguamarina seré per vos,
acompanyant la ploma dels poetes,
... a prop ben aviat del meu estimat.”

Miscel•lània
Efemèrides del 3 al 9 de Maig
3/5/1469: Neix Nicolo Macchiavelli, historiador, polític y teóric italià
5/5/1818: Neix Karl Marx, socióleg y pensador alemány
5/5/1897: Neix Josep María de Sagarra, escriptor catalàn.
6/5/1845: Neix Ángel Guimerá, poeta y dramaturg català
6/5/1856: Neix Sigmund Freud, metge i assagista austríac.
7/5/1861:Neix Rabindranath Tagore, escrptor hindú premi Nobel en 1913 al que Ona-literaria va dedicar el programa del dia 15 d’Abril d’aquest any.
7/5/1960: Neix Almudena Grandes, novel-lista espanyola
7/5/399 a. C.: Mor Sócrates, filósof greg.
8/5/1897: Neix José María Pemán, poeta, dramaturg y prosista espanyol
8/5/1881: Mor Gustave Flaubert, novelista francés
9/5/1921: S’estrena “Sis personatges en busca d’autor”, de Luigi Pirandello
9/5/1883 Neix José Ortega y Gasset, filósof espanyol.

26/04/2010 Pere Calders

100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setem¬bre de 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, es va interessar per la literatura.
Co¬mençà els seus estudis a l'escola catalana Mossèn Cinto, on va conèixer qui seria el seu primer mestre, Jo¬sep Peronella, qui va encoratjar-lo a escriure. El conte El primer arlequí, escrit als catorze anys i publicat molt posterior¬ment, és el primer fruit d'aquest mestratge.
Pa¬ral•lelament a les lletres, Calders va anar consolidant la seva altra vocació, el dibuix: als disset anys, va ingressar a l'Escola Superior de Be-lles Arts, on cursà estudis de dibuix i de pintura.
Als vint anys i gràcies a Avel•lí Artís-Gener, va entrar a formar part de la redacció del «Diari Mercantil». El director d'aquesta publicació, Josep Janés i Olivé, va ajudar-lo en els seus primers passos com a autor. Va ser ell qui li va publicar el primer conte, Història de fantas¬mes o el capil•lar «Estrella», al diari «Avui» l’any 1933,
i qui va ajudar-lo perquè es publiqués el seu primer lli¬bre, el recull de contes El primer arlequí, del que ja em fet menció, l’any 1936.
Mal¬grat la dificultat del moment històric, l'activitat de Calders es va in-tensificar; escriu i dibuixa en un bon nombre de diaris: «Treball», «La Rambla», «Diari de Barcelona»... El 1937, any en que va ser incorporat al front republicà publica la primera no¬vel•la, La Glòria del doctor Larén.
La seva vocació d'es¬criptor es va confirmant en restar finalista del premi Narcís Oller amb el recull L'any de la meva gràcia i de la darrera convocatòria del Crexells l’any 1938 amb Gaeli i l’home déu. Aquest mateix any publica Unitats de xoc, on narra les seves experiències al front.
Aquestes primeres obres reflecteixen, ja, nombroses constants de tota la producció de Calders, que prove¬nen, però, d'una de principal: del dret incontestable de l'autor o l'home a somniar. Calders reclama la total llibertat per al somni, entenent la creació literària com una funció onírica i distingint de manera clara i rotunda entre la vida i l'obra d'un artista
Calders, com els avantguardistes, se sent lliure de qualsevol compromís llevat del de l'art i pensa en la literatura com a terreny per a l’especulació intel•lectual i l'experimentació formal, gràcies especialment a l'humor. Per a Calders la vocació de l’escriptor és, també, la vocació a una fidelitat: la naixença d’una vocació veritable comporta trobar-se amb un bitllet a les mans que lliga a un itinerari.
Segons l’autor, «la història és un malson del qual em voldria despertar», Enfront d'una realitat quotidiana que li sembla trista —segons ell «acord mundial» —ha pro¬vat de fugir-ne amb la imaginació, la fantasia i l'hu¬mor.
Tanmateix el seu és un humor reflexiu, gràcies al qual aconsegueix penetrar profundament en les ca¬pes de l'ànima i reflectir, en definitiva, la condició humana. Reconeixements de l'alta qualitat dels contes de Calders són llur traducció a nombroses llengües (anglès, alemany, portuguès, búlgar, rus, txec.)
La derrota a la guerra civil va suposar per a Cal¬ders, com per a d'altres nombrosos intel•lectuals, el camí de l'exili, instal•lant-se a Mèxic, on romandria vint-i-tres anys. Allà, gràcies a Josep Carner, va entrar en contacte amb el cercle literari d'intel•lectuals del país i de Catalunya.
L'hu¬mor i la fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, les històries es mouen en uns ambients que a voltes ens recorden Poe, a voltes Kafka i fins i tot, en algun cas, el refinament intel•lectual de Borges. El protagonista d'aquests contes és quasi sempre un home somniador i abúlic.
El 1962 Pere Calders va retor¬nar a Barcelona, abandonant el seu exili mexicà, i l'any següent va guanyar el premi Sant Jordi amb una novel•la psicològica, L'ombra de l'atzavara, que s'aparta dels trets més característics de la seva producció habitual.
Entre la seva producció també trobem: Ronda naval sota la
boira, Antaviana, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí,etc. Ha rebut els premis: Víctor Català, Sant Jordi, Premi de la Crítica, Lletra d'Or, Premi Crexells i el Premi d'Honor de les Lletres Ca¬talanes, tots ells entre 1954 i 1986.
Pere Calders, que era casat en segones núpcies amb Rosa Artís-Gener i tenia quatre fills, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994.

OBRA DE L'AUTOR:

Una curiositat americana (conte inclòs dins de“Cròniques de la veritat oculta”, obra guanyadora del premi Víctor Català l’any 1954 i publicada el 1955.)

Moltes vegades, els meus amics m'han preguntat la procedència de la gran figura que tinc en el rebedor de casa meva. He hagut de perdonar sempre aquesta cu¬riositat perquè es tracta d'una cosa singular. Però fins ara no em decideixo a donar detalls, tenint per segur que el temps transcorregut m'estalviarà complica¬cions.
Fou així: un dia va venir a veure'm un senyor de Colòmbia a qui jo no coneixia. Ell mateix va prendre la iniciativa:
-Vinc de part d'un amic vostre que viu a Santa Rosa. Jo he hagut de fer una visita de negocis a aquest país i el vostre amic em va pregar que us vingués a dir que ell, la seva senyora i les nenes es troben en bon estat de salut.
El vaig fer entrar, oferint-li seient. Era una persona molt polida, d'una correcció que portava com un pes; els seus vestits denotaven una preocupació a favor de l'elegància i s'assegué sense fer-se ni una sola arruga. -Estareu molts dies en aquesta ciutat?
—No. Me'n vaig demà de bon matí, amb l'avió de les sis.
Era tímid. Per tal d'ajudar-lo a lligar conversa, el vaig convidar a beure i el licor el desencongí. Començà a explicar-me coses d'una dama coneguda seva, víctima d'un mal matrimoni que, segons ell, mereixia el pietós interès de tothom. En el curs del seu parlament, em digué que la senyora estava casada amb un militar, i de sobte, com si aquesta circumstància l'hagués allunyat del tema central per una associació d'idees, em pre-guntà:
—A propòsit: em podríeu dir si em serà possible de trobar aquí municions del calibre 6,35?
Jo no tenia ganes de mostrar sorpresa davant d'un foraster, i li vaig dir que sí, que segurament en troba¬ria. I perquè veiés que no em deixava impressionar li vaig preguntar si usava armes de foc.
-Sí —digué—. Per una preocupació de tipus purament personal. Tinc una pistola automàtica que és una joia.
I es tragué del infern de l'americana una arma de fantasia, niquelada i amb aplicacions de nacre.
A mi les armes m'han agradat sempre, però les d’aquest model no les puc sofrir. Amb tot, per cortesia, vaig demanar-li que me la deixés veure.
Va allargar-me-la i la vaig agafar fent pinça amb els dits. Era una pistola repugnant, que molestava, com un objecte d'art per a decorar pianos.
La tenia en el palmell de la mà, cercant paraules per dir que m'agradava, quan la pistola es va disparar. -Dispenseu —vaig dir.
El senyor va fer un ep feble i es portà les mans a l’estómac.
—Que us ha tocat?
—De ple!
Vaig dir-li que no s'espantés, que no seria res, i jo mateix el vaig ajeure en un sofà. Tenia l'esperit tranquil perquè estava segur que aquella coseta no podia fer mal a ningú. No obstant això, com que em plau d'observar les lleis de l'hospitalitat, em vingué el propòsit d'ésser sol•lícit i de seguir-li —pensava jo— la seva jeia de ferit.
—A veure, a veure —li anava dient—. No cal pas que perdem la serenitat.
Ell mateix es descordà la roba i em va mostrar un foradet damunt la pell, com la picadura d'un insecte gran. -Us fa mal?
—No ho sé. Em trobo malament.
Em va semblar que devia tractar-se d'una d'aquestes persones fleumes, i per tal de tranquil•litzar-lo (tol fent veure que jo sabia exactament el que calia fer en aquests casos), vaig donar una mirada als medicaments que guardava a casa meva. Tenia tintura de iode, dues aspirines i bicarbonat. «Encara et sobraran recursos>>, pensava. I, segur que tots dos exageràvem, li vaig pintar la ferida amb iode, obligant-lo tot seguit a prendre una aspirina.
—Apa. Ara descanseu una mica i cap a casa falta gent, per tal de ficar-vos d'hora al llit. Demà us sentireu com nou i podreu retornar a Colòmbia com si no hagués passat res.
—Em sembla que no hi tornaré mai més, a Colòmbia.
Tenia un filet de veu i una gran pal•lidesa li anava guanyant el rostre. —Vinga, home, vinga. Encara em faríeu enfadar. Si vós mateix us suggestioneu, acabareu per trobar-vos malament de debò.
Aleshores, li va venir el neguit d'excusar-se per les molèsties que em donava, i durant una bona estona mur¬murà paraules de disculpa, aparentant creia jo —un gran esforç.
—Potser convindria avisar un metge —digué des¬prés.
—No, home, no. Es riuria de nosaltres.
Mig d'esma s'anava desfent les arrugues del vestit i procurava no posar els peus damunt la tela del sofà. Vaig observar que aclucava els ulls i que es deixava vèn¬cer per una mena de somnolència.
—Sobretot, no us ensopiu. Hauríeu de provar d'alçar-vos i caminar una mica.
—Em fa mal l'estómac, ara —respongué.
Estava temptat d'aixecar-lo d'una bursada i obligar-lo a trobar-se bé. Però el meu paper d'amfitrió m'ho impedia, i vaig dir-li:
—Bé. Us donaré una mica de bicarbonat i res més. Enteneu? I feu-vos el pensament que amb això n'hi ha d’haver prou.
De bo de bo, jo començava a sentir-me irritat. D'aquell amic de Colòmbia (i de la seva senyora i les ne¬nes), tant se me'n donava; hauria pogut passar molts anys sense saber-ne res. I, per una notícia no desitjada, em veia obligat a quedar-me a casa, lligat per les pors d’una persona esveradissa. El més que podia pensar —i a vegades encara ho penso ara— és que aquell se¬nyor devia haver menjat alguna cosa en males condi-cions, o bé que patia una vella malaltia que feia crisi aleshores.
—Sou un home sa, vós? —vaig preguntar-li.
—Sí. Mai no he estat malalt. Però ara m'acabo. M'hauríeu de portar a alguna banda, perquè si no em moriré aquí, i serà d'una incorrecció imperdonable.
—Sí que ho seria. No ho puc admetre de cap ma¬nera. Després de tot, la bona educació no m'obliga a tant.
Però no em preocupava massa. Sempre he sentit dir que una persona no es mor així com així, i no podia creure que aquella, sense reals motius que jo pogués reconèixer, donés un pas de tanta transcendència en el sofà de casa meva.
Em vingué l'impuls d'obrar amb energia, i agafant-lo per sota l'aixella el vaig alçar. —Proveu de caminar. Ho intentà sense convicció, se li plegaren els genolls i caigué.
—Torneu-me al sofà, si us plau —em va dir—. No us causaré més molèsties pel fet de morir còmodament.
Va fer una pausa, mentre jo el collia, i després afegí:
—Estic avergonyit. Us asseguro que, aquestes coses, les voldria passar en la intimitat...
Mentre ho deia, em va mirar amb una mirada tan submisa, que m'entendrí. —Home —li vaig dir—, aquest no és el cas. Si es que esteu ben decidit, no us considereu lligat de mans per la meva presència. Feu-vos el càrrec que us trobeu a casa vostra.
Tant de bo que no li ho hagués dit mai! Em va som¬riure amb un gran esforç, tot expressant agraïment, i començà a apagar-se, abandonant la voluntat de viure.
Jo procurava animar-lo, explicant-li acudits, però em semblà que no m'escoltava. No podria dir l'estona que vàrem passar així; em fa l'efecte que passaren ho¬res, perquè va fer-se fosc i em vaig veure obligat a en-cendre els llums.
Vingué un moment en el qual el senyor de Colòmbia es va incorporar amb energia, alçant el braç dret amb el puny clos i esbatanant els ulls. «Ja li passa», vaig pensar jo.
Però m'equivocava. Em va mirar i cridà:
—Visca el panamericanis...!
I caigué d'una manera total, com si se li hagués trencat una gran roda. —Per favor —li deia tot sacsejant-lo—. No us en aneu sense dir-me el vostre nom, almenys.
I quan jo pronunciava aquestes paraules, ell ja no hi era. El darrer alè de vida li fugia en aquell instant, com una anella de fum blau. «Nyicris!», vaig remugar amb les dents closes.
A desgrat del meu despit, tenia la sensació clara que s 'acabava de produir un fet important. La mica de bèstia que és fama que tots portem a dins m'encomanà un pen¬sament: «Ara, tot el que porta al damunt et pertany.» Però sento la civilització fortament, i vaig foragitar la idea. Aleshores, com em passa sempre enfront de situa¬cions difícils, em dominà un empatx de transcendència i tot de normes socials m'ompliren la memòria.
Vaig suposar que un home curós d'ell mateix com era el difunt, dels anys que aparentava i, segons podia suposar-se pel seu capteniment, persona de bons costums, devia ésser casat. Se m'ocorregué que la primera cosa que calia fer era escriure a la vídua comunicant-li la novetat. Sense pensar-ho gaire, vaig agafar paper i ploma per a escriure-li la següent carta:
Senyora: em trobo en el cas de prendre les precaucions que s'acostumen quan es tracta de comunicar la notícia d'una mort inesperada.
Tots els circumloquis serien improcedents, perquè, ratlla més, ratlla menys, us ho he de dir de totes maneres. Diu que serveix de consol en aquests casos pensar que tots hem de passar pel mateix adreçador. Penseu-ho així i resigneu-vos: el vostre marit ja no és d'aquest món.
També us servirà de conhort, i d'exemple per als vostres fills (si és que n'hi ha), el saber que l'últim pensament del desaparegut ha estat per a un gran ideal americà.
En fi. Penseu que, encara que ens hagi deixat, el seu record, etc, etc.
Us prego que em digueu, pel mitjà de comunicació més ràpid, on voleu que us trameti el cadàver. Les estimades despulles, així com, els meus serveis i la meva consideració més distingida, són a la vostra disposició. (...)
Tot just acabada, em semblà que la carta no omplia les necessitats d'aquell moment. No sabia el nom, ni l'adreça i vaig comprendre que la primera providència havia de consistir a registrar el mort.
Ja tenia la seva cartera a les mans i em disposava a examinar els papers, quan una reflexió que tothom trobarà bona m'aturà el gest. Perquè —pensava— la senyora aquella voldria saber detalls i, si tenia l'obsti¬nació que acostumen a tenir les dones d'una determi¬nada edat, no sabria fer-se càrrec de les coses.
Per tant, vaig cremar la meva carta i tots els docu¬ments del visitant, sense mirar-los.
Em va semblar mi¬llor continuar ignorant qui era, perquè no m'unia cap lligam d'afecte, amistat ni coneixença amb ell i creia que allò, aquell accident, li hauria pogut ocórrer a qual¬sevol altra banda. Jo ho hauria llegit al diari, sense que la meva pau interior es pertorbés: el fet que la casuali¬tat hagués triat casa meva per a enllestir aquella perso¬na no m'obligava a sentir-m'hi especialment interes¬sat, ja que no deixava d'ésser un desconegut.
Aquesta composició d'idees va servir per a deixar-me la consciència neta i el cap despert, sense les traves dels retrets de l'ànima, a bon punt per resoldre el que calia fer.
Quedava clar que, en primer lloc, calia treure de casa aquell cadàver intrús. El senyor, que a primera vista em va semblar poc corpulent, se m'apareixia ales¬hores com una nosa enorme. Vaig decidir treure'l al carrer i deixar-lo a qualsevol cantonada, però era pre¬cís embolicar-lo. Embolicar-lo amb què? De moment, se'm va ocórrer utilitzar qualsevol cortina de les que feien acollidor el meu domicili, però era un sacrifici excessiu.
Llavors, recollint uns quants periòdics vells, vaig intentar l'embalatge més voluminós que mai hagi pas¬sat per les meves mans. Només les persones que cone¬guin una experiència semblant podran convenir amb mi com és de dolent el paper dels diaris; a mitja feina, em va entrar una gran desesma. Es tractava d'una em¬presa que em prendria hores llargues i senceres i, a més, m'ha molestat sempre sortir al carrer amb pa¬quets grossos. No. Calia pensar-ho bé, i pensant, pen¬sant, m'il•luminà la idea de la solució correcta.
Vaig col•locar el senyor de Colòmbia a l'armari de la roba, penjant-lo pel coll de l'americana, i després, cridant la dona de la neteja, li vaig dir que me n'anava de la ciutat per una bona temporada, que tancava el pis amb pany i clau i que ningú no hi havia d'entrar per cap motiu.
De fet, ja feia dies que tenia la intenció de prendre'm unes vacances, i aquella oportunitat, encara que honestament no pogués ésser considerada bona, venia bé.
Foren unes vacances magnífiques, en un centre de repòs prop d'un gran llac. Per cert que (volia dir-ho en la primera ocasió que tingués) em fou possible de comprovar un fet que ja sospitava de feia temps: per a la pesca en aigües quietes, són molt millors els esquer artificials que els naturals i que, d'entre els primers, els que fabrica la casa Locke, de Londres, donen un resultat molt superior a tots els altres que he provat. En el concurs de pesca que va celebrar-se en aquell llac vaig guanyar el primer premi entre divuit concursants utilitzant únicament materials de l'esmentada marca.
Els dies em van passar amb rapidesa, i he de dir que això no es degué pas només a la bellesa del indret, ja que jo empenyia el temps amb petites aventures. Per exemple, a causa d'una ballarina polonesa, vaig con¬certar un duel amb un marquès; però aquesta incidèn¬cia, lluny de causar danys a ningú, em valgué l'amistat del marquès —amb el qual encara ens escrivim regu¬larment—, i si no fos una altra la història que ens ocu¬pa, m'agradaria d'explicar tota una cadena d'afortuna¬des circumstàncies.
I quan se m'acabaren els pretextos per a allargar més el meu descans, vaig retornar a la ciutat.
Es gene¬ralment coneguda la joia de reveure l'asfalt i els tram¬vies, de tornar a sentir els sorolls urbans després d'una absència; jo experimentava l'eufòria del retrobament de coses belles i estimades, i ni el record del senyor de Colòmbia no podia enterbolir aquell moment...
Vaig obrir serenament la porta del pis i, sense ni tan sols treure'm el barret, em vaig dirigir cap a l'armari de la roba. I és ara quan he de retre de gust un homenatge a l'exquisida correcció d'aquell americà del sud, que portava la seva polidesa cel enllà...
Encara tenia el gest de correcte encongiment per trobar-se en una casa estranya, i havia tingut l'atenció pòstuma de mantenir-se en un estat de conservació perfecte. Les pomes que jo guardava per fer olorosa la roba blanca, l'havien perfumat lleugerament i era un cadàver que es podia tocar amb les mans sense la més petita repugnància. La pell se li havia ressecat i tot ell semblava de cartró.
En despenjar-lo, vaig comprovar que no pesava gens i que la seva rigidesa era absoluta. Em va fer pensar- i sé que això no ofendrà la seva memòria, perquè el pensament venia acompanyat d'un cert afecte— en alguns dels ornaments de les falles valencianes.
Amb una sola mà el podia portar d'una banda a l'altra, i el vaig deixar al menjador, a terra, damunt d'una gran pell decorativa.
Mirant-me'l, se'm va acudir la solució definitiva del problema. Vaig treure-li la roba que portava i li vaig posar una mena de faldilles, fetes d'una tela índia de colors. Després, el vaig penjar en un clau del rebedor. En aquell lloc, i vestit d'aquella manera, el senyor de Colòmbia semblava una curiositat americana. I, de fet, tots els que l'han vist fins ara en el seu nou estat se'l prenen en aquest sentit.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

La lluna clara empaita els somnis, de Sònia Ferrer

Si puges aquestes escales passaràs per un forat molt estret. Dalt de tot hi ha una porteta. Quan l’obris seràs al bell mig de les roques, voltat de mar. Pots treure el cap i mirar les onades… de vegades hi han vaixells que busquen un far; no parlis amb els que van a bord, ells no et poden veure.
La meva dona va aixecar-se una nit quan jo dormia. Recordo que eren aquells temps en què va aficionar-se a l’escriptura amb tanta devoció que s’aixecava d’entre els seus somnis per escriure’ls abans de perdre’ls, oblidats. Vaig deixar de preocupar-me si es llevava a mitjanit… dormia molt profundament, jo!
Una nit de lluna clara, d’aquelles a punt de créixer i omplir-se de llum, va sentir l’impuls de llevar-se i venir fins aquí. Hi va dur un dels seus quaderns. Desvetllada, devia tenir un d’aquells moments en què el cap se li omplia de pensaments i misteris que havia de buidar.
Va escriure durant una estona, potser una mitja hora, fins que aparegué el vaixell, i aquella dona a bord. La senyora xisclava demanant auxili, feia uns crits aterrants. La meva muller va treure el cos pel forat. El cos prim, de nina llarga i esquifida amb faldilles, que acabava amb aquella cara de porcellana, aquells llavis de cirera i els meravellosos ulls de Blau de cel.
L’endemà la van trobar allà on les onades lluiten i la sal es fa. Tenia les mans entre les roques com si les hi haguessin atansat, o com si hi hagués volgut trobar alguna cosa dins les pedres. Els ulls se li havien quedat en blanc i la boca oberta com quan el metge vol mirar la gola. Als cabells hi tenia una flor de groga, de gerbera, lligada amb un llaç blanc, d’aquells suaus.
Van dir que s’havia suïcidat. Als ulls d’aquells que no en saben, s’havia suïcidat. Mai, i escolta’m bé, mai, he volgut que ningú llegís els seus darrers mots. Només ella veia la nau, ja l’havia avistat altres dies, però mai m’havia dit res de què hi hagués algú demanant ajuda al capdamunt del vaixell. Va voler sortir pel forat… i què havia de saber ella, pobreta, de què el mar en veure-la se n’enamoraria? Tan maca com era, que tenia la pell de seda i els ulls de turquesa, d’un blau que espantava els homes, però no pas l’ immensitat del mar.
Encara noto, de vegades, quan s’aixeca a escriure. La sento repetir paraules en veu alta, provant que sonin bé. Noto la seva suor al coixí quan té un malson.
A voltes la veig a la cala jugant amb les onades quan la lluna és rodona i blanca. No li faig senyals, ella no em veu, només la miro, m’omplo d’ella, i me l’estimo així com és, feliç.

Miscel•lània
Efemèrides d’un 26/04
26/04/1884: Neix Marcelino Domingo, escriptor i polític espanyol, varies vegades ministre en la II República.
26/04/1896: Neix Vicente Aleixandre, poeta espanyol, Premi Nobel el 1977.
26/04/1916: Neix Morris West, escriptor australià, famós per “Las sandalias del pescador”.
26/04/1927:Neix Enrique Domínguez Millán, poeta y escriptor espanyol.
26/04/1731: Mor Daniel Defoe, escriptor anglès mundialment conegut per la seva novel•la “Robinson Crusoe”
26/04/1925: Es publica “El proceso”, de Franz Kafka
Clubs de lectura:
-Durant aquest mes a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc aquest dijous dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, durant aquest mes llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts, dia 27, a les 7 de la tarda.

...quan em parlen de fantasia i absurd en els meus contes, recordo que les primeres crítiques que van sortir, quan algú va dir que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita em vaig quedar parat. Perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre." (Pere Calders)

19/04/2010 Yunus Emre

100419 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Yunus Emre és un poeta i místic turc que va viure probablement entre els anys 720 i 638 de l’Hègira, és a dir, entre el 1240 i 1320 segons el nostre calendari. Ell mateix, segons diu als seus poemes, es va posar el nom de Yunus. Emre, que vol dir “enamorat”, és el nom genèric amb el que es coneixen els poetes de Déu. Va néixer a la península d’Anatòlia.
Anatòlia és una península situada al Pròxim Orient. Limita al nord amb el Mar Negre, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el mar Egeu i el mar de Màrmara. Els estrets dels Dardanelos i el de Bòsfor la separen d’Europa.
A l’antiga Grècia, li deien Àsia a la península d’Anatòlia, de manera que, quan el nom es va estendre a tot el continent, la península va rebre el nom d’Àsia Menor. Sense dubte, néixer en una terra de pas, pont entre Europa i Àsia, va ser determinant en la formació del caràcter del nostre autor, model de tolerància i universalitat.
Gairebé no es coneixen dades de la seva biografia, encara que se sap que es va casar dues vegades, que va tenir dos fills, que va rebre una acurada formació espiritual i que va arribar, com a mínim, fins als 82 anys.
També se sap que Yunus Emre era un derviche sufí. La paraula derviche, significa en turc, literalment “aquell que busca les portes” i es refereix a les persones que viuen en una pobresa mendicant i ascètica, indiferent a les possessions materials, dedicades a l’aprenentatge de la religió. Són l’equivalent als nostres frares mendicants.
Demanen diners i menjar per aprendre humilitat, però tenen prohibit demanar pel seu propi ús, de manera que han de donar tot allò que reben als altres pobres.
La poesia de Yunus està inspirada en la filosofia tasawwuf, o misticisme islàmic, que propugna la igualtat entre tots els essers humans, que condemna la supèrbia i l’ambició de poder i riquesa, que critica el fanatisme religiós i que defensa l’estudi, la ciència i el control de les passions.
Formalment, la importància de Yunus Emre és cabdal: va ser un dels primers a utilitzar el turc, la llengua parlada pel poble, quan a la seva època tothom escrivia en persa o àrab. A més el seu llenguatge és clar i fa accessibles els difícils conceptes místics. La senzillesa és tal que encara avui molts turcs poden llegir i comprendre la seva obra sense recórrer al diccionari
Com hem dit, des del punt de vista conceptual, Yunus Emre pertany al grup de poetes inspirats en les doctrines del misticisme islàmic. Yunus canta sobretot les virtuts de l’ascetisme, la puresa dels sentiments i el rebuig de les possessions materials. Si al contingut místic li donem una dimensió humana, podrem comprendre la absoluta vigència de la seva poesia.
Yunus Emre es preocupa pel destí de tots els homes, particularment dels més desfavorits; predica la igualtat, defensa la justícia social i és el primer poeta turc que expressa la bellesa de la bondat; tot això en una poesia d’intensa emotivitat.
La intemporalitat del missatge dels seus poemes, que són un crit a favor de la pau i la fraternitat universals, és allò que va voler destacar la UNESCO quan va declarar l’any 1991 Any Internacional de Yunus Emre, amb motiu del 750 aniversari del seu naixement.
A Turquia també han destacat la seva figura, fins el punt que al 2009 van donar el seu nom al institut de cultura d’Ankara, l’equivalent a l’espanyol Institut Cervantes, amb les funcions de promocionar l’art, la cultura i el patrimoni de Turquia a l’exterior.
A més, cada any la ciutat d’Esmirna (Izmir, en turc) li dedica un festival de la cançó. La seva popularitat transcendeix la cultura oficial: des de fa set segles els seus poemes es memoritzen i es reciten. I molts pobles s’atribueixen ser el seu bressol o guardar la seva sepultura.
Testimoni de la seva manera de ser i d’escriure és una anècdota que ha arribat a través del temps. Yunus va ser contemporani d’un altre gran escriptor turc, Rumi. Aquest composava contes i cançons en persa, per a persones riques i urbanes. Yunus, per contra, vivia i composava entre la gent rural pobre.
Un dia, tots dos personatges es van trobar. Remi va voler saber que opinava Yunus de la seva més gran obra, El Masnavi. Yunus va dir: Excel•lent, excel•lent! Però jo l’hagués fet d’una altra manera.
Sorprès, Rumi va voler saber detalls. Yunus, que pensava que l’obra de Rumi parlava sobre tot d’ell mateix, va dir:
Jo simplement hagués escrit: vaig venir de l’eternitat, em vaig vestir amb carn i vaig prendre el nom de Yunus.
De Yunus Emre ens han arribat dos obres L’opuscle dels consells i Divan, poemari que conté uns 350 poemes, encara que se li atribueixin més de mil.

Consells i poemes, de Yunus Emre

Alguns consells
No hem vingut a aquest món per viure sempre en conflicte. Amar és la missió de la nostra vida.
No ens hem d’oposar a cap religió. El veritable amor neix quan totes les religions es fan una.
El nostre únic enemic és el ressentiment. No guardem rancúnia a ningú, ja que la humanitat és indivisible i no es pot odiar a tothom.
Poemes
Aquest món per a ningú roman.
Encara que el món està impregnat de Déu
ningú arriba a conèixer el seu misteri.
Si el vols veure, busca’l dins teu,
descobriràs aleshores que Ell no està tant lluny.
Aquest terra sobre el que camines
aquest menjar amb el que alimentes el teu cos,
si creus que són teus, et confons.
Un altre món es troba fora de la teva vista,
la virtut és tot allò que es queda en aquest món.
El dolor de l’absència és massa amarg,
ningú ha tornat després d’anar-se’n,
mes el que ve a aquesta vall marxarà
sense remei; tot humà aquest suc beurà.
La vida és un llarg pont
pel que passem tots, vells i joves;
veniu doncs, serem amics,
la vida serà més fàcil per nosaltres;
amem i que ens amin tots,
doncs en aquest món ningú perviu.

Et necessito a tu
El teu amor m’ha fet fora de mi,
només et necessito a tu.
Dia i nit llangueixo pel teu amor,
només et necessito a tu.
No em satisfan les riqueses,
no tinc por de la misèria,
el teu amor es la meva compensació.
Només et necessito a tu.
El teu amor crea l’amor.
Només et necessito a tu.
Deixa’m beure el vi del teu amor,
ets qui calma la meva set.
Només et necessito a tu.
Quan mori i llancin les meves cendres al cel
la meva veu cridarà el teu nom.
Només et necessito a tu.
Yunus és el meu nom
Cada dia creix el meu foc,
un únic desig sento en tots dos mons,
només et necessito a tu.

Els cors són de vidre
Si alguna vegada has trencat el cor a algú
no ho pots refer només pregant a Déu.
La teva culpa no minora encara que
setanta-dues nacions t’ajudin.
Saps quanta gent de bon cor ha passat per aquest món?
Ells només han deixat un record;
Les seves ànimes han volat cap a l’Amant,
obrint les seves ales com ocells.
El camí del Senyor és just,
els ulls dels que ho veuen són feliços.
El valent de debò no busca la fama;
Si els teus ulls miren des de lluny, no veuen.
Però, si mai has deixat el bon camí,
si mai no has ferit els bons,
si has obrat amb bona fe
la teva riquesa creixerà mil vegades.
Yunus et diu aquestes veritats
posant mel i mantega en les seves paraules;
et dóna joies, no sal.

Sobre la humilitat
Si mires amb menyspreu als altres
el teu cor està lluny del bon camí;
no té sentit amagar-lo.
Fins i tot aquell de la barba llarga i blanca
si ha trencat un sol cor
quin sentit té que peregrini a la Meca?
Perquè si no té compassió
Què busca?
El meu cor és el tro del seu amant
i també el seu destí.
Aquell que trenca el cor d’un altre
mai no trobarà el camí per tornar a la seva morada
ni d’aquest ni de l’altre món.
Els més savis parlen poc
els més ignorants no callen mai,
però una paraula ho pot dir tot al que escolta.
I els llibres sagrats?
Si algun significat tenen és aquest:
Tot allò que desitges per a tu
ho has de desitjar pels altres.
Qui ha begut el vi de l’amor
entén que vull dir.
Yunus et diu: no menyspreïs ningú
i mira fixament el rostre de l’amant
que et tendirà un pont el dia del Judici Final.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de amor a la primavera, a la aurora, a los ritmos de la naturaleza que nos regala tantas vivencias, que es tan generosa y a la que tenemos tanto que agradecer. Pilar Pacheco

Flor del almendro, temprana,
eres casi la primera
flor que abriéndose tan clara,
cuando el invierno se cierra,
le va cantando a mi alma
augurios de primavera.
…
Es como madrugar en primavera,
romperle las veredas a la noche,
y abrir un horizonte de claror,
pujando con el carro de la aurora,
jugando con las nubes de arrebol.
Es un abrir los ojos, muy temprano,
en el alto balcón de la cigüeña:
del último letargo, celadora,
vigía de esforzado despertar.
Es un amanecer en primavera,
con la savia que al fin se despereza:
cuando los brotes apuntan,
cuando se abre la flor,
cuando los campos renacen
al canto del ruiseñor,
cuando va viniendo el día,
cuando va saliendo el sol.
…
Subí al monte: ¡qué alto
mirador de primavera!.
Y quise dormir al raso
para contar las estrellas.
Las conté. Dormí con ellas.
Al despertar, muy temprano,
yo me marché. Las estrellas,
dentro de mí, se quedaron.
Pasó el tiempo. Y un buen día,
al despertar, muy temprano,
yo pensé: qué noche aquella,
en que a mí me cobijaba
el manto de las estrellas.


Sueño dedicado a Capricornio

Epílogo de un letargo,
ya languidece la luna,
ya deslíe su perfil,
ya deshilvana los flecos
de su leve cabellera,
ya trémula se diluye
su perlada silueta
y cancela puntual
su vigilante desvelo.
Ya las estrellas acallan
su pálido rutilar,
y el latir de los luceros
se aleja por los celajes.
Preludio de luz más larga,
levita ya, sigiloso,
el claror de la alborada.
…
Sueño dedicado a Acuario.

Madruga el amanecer,
se mira en la mar en calma
y tramonta por las lomas
empujando la mañana.
Un enjambre de relumbres
se estremece en la maraña
de las sombras. Se desmaya
el sahumerio de la bruma.
Y el mar temprano murmura,
con su romanza de espuma,
la melodía del alba.
…

Aurero pleno de aurora.
Augurio del día nuevo:
Nubes, hoy recién nacidas,
granan con vivo arrebol
transparente tul turquesa.
Un gajo puro de luna
destila su palidez.
Un mirlo, sólo y altivo
saetero de estridencias,
requiebra tu despertar.
…
Oh noche, noche cerrada,
la de la larga melena
negra con guiños de plata.
En tu flequillo la luna
perla tu frente sellada.

Oh noche, noche cerrada:
Tus dedos me van cogiendo
por las orillas del alma,
me arropan en tu melena
y me ponen por almohada
un bucle de tus cabellos
negros con guiños de plata.

Biografía de Angel Badía,

Es una narración de cómo se vivía la religión allá por los años 50 en un pueblo, Binéfar, de Aragón, provincia de Huesca, donde viví yo en mi niñez, con unos tíos: Nati, hermana de mi madre, y Dámaso, su marido, en una casa en la que, en el piso de arriba vivía otra familia, Pilar, hermana del tío Dámaso, y Fernando, su marido a quienes me hacían también llamar tíos. Tenían, por la familia de mi tío, un negocio de ferretería, almacén, taller y fundición.
En el mismo pueblo vivían otros 2 hermanos de mi madre, los tíos Pepe y Félix, dedicados a la agricultura.

Una realidad importante en Binéfar era la religiosa.
Se practicaba el catolicismo mucho, sobre todo entre la gente bien, que era la más urbana, dedicada principalmente al comercio y a quehaceres no agrícolas.
Había también un grupo de gente de religión protestante, que se reunía en una casa, ubicada en una parte no principal del pueblo, de aspecto como las demás, sin letrero ni nada revelador de la actividad, pues no permitía la Ley el ejercicio público de una religión no católica.
Existía verdadera fe en muchos de los que iban a misa pero otros, bastantes, asistían por un motivo social, para que se viese que cumplían y para ver a los demás: los domingos, antes de la hora de la función, en el pórtico de la iglesia había siempre gente, viendo a los que llegaban, saludando y observando, para luego cotillear o chafardear, que es como se dice en el hablar aragonés. Ocurría esto, sobre todo, en la misa de doce, la última, a la que se iba bien vestido, luciendo, como en un acto social. Así, en un sermón de esta misa, dijo una vez el cura que habría muchos cristianos de misa de doce en el infierno.
En cuaresma, se cumplía con el ayuno y abstinencia, salvo que se sacara la Bula pagando un estipendio a la Iglesia; entonces, solo estaba obligado uno a la abstinencia de carne los Viernes.
En este tiempo de cuaresma, se organizaban unas predicaciones, llamadas misiones, que solían durar una semana o dos, a base de varios sermones diarios, a cargo de sacerdotes -solían ser tres- venidos de fuera, de Navarra la mayoría, profesos de una Orden religiosa. Tenían una buena, contundente, oratoria sagrada; llenaban la Iglesia.
Eran las misiones un aconteci¬miento en el pueblo, que se anunciaba mucho y con anticipación; iba la gente a recibirles -a los misioneros- y se hacía un acto de recepción en la Iglesia. Recuerdo yo una vez, el día que se iban, qué multitud fué a despedirles; parecía que se había volcado todo el pueblo. Se llegaba a alterar el horario de los escolares para que éstos pudieran escuchar los sermones.
Por otra parte, en el tablón de anuncios del vestíbulo de la Iglesia, se exponía la calificación moral de las películas que se "echaban" en los tres cines del pueblo: 1, o blanca, significaba autorizada para todos los públicos; 2 o azul, para mayores de 14 años; 3 o rosa, solo para mayores de edad; 3R, mayores con reparos; y 4, grana, gravemente peligrosa, o sea, pecado mortal para todo el mundo. Mi tía, Nati, llevaba mucho la cuenta de las calificaciones y no permitía que yo me las saltara; mis otros tíos, Pepe y Félix, poco caso hacían, en cambio. Un día, uno de ellos me llevó al cine donde ponían una película grana y mi tía Nati vino a sacarme de la sala.
Como contrapunto, había quienes no compartían esta religiosidad. Así, Don Inocencio, el boticario, solterón firme, tenía sus tertulias en la Farmacia en las que hablaba despectivamente de los asiduos a la Iglesia: los llamaba gente de “pésame señor" contraponiéndolos a los de "vaso palmero y ya me entiendes", que merecían su simpatía.
En la familia en la que yo vivía, casa de tío Dámaso y de la llamada tía Pilar, eran todos muy religiosos, a excepción de tío Dámaso, que no tenía ningún fervor y, de fe, poca o nada, aunque iba a misa todos los domingos-a la de doce, claro- y decía que, en la Iglesia, nunca había aprendido nada malo. Y eso que, durante la guerra, estuvo en la cárcel, en Mataró, condenado a muerte por los "rojos". Se rezaba todos los días el rosario conjuntamente, las dos familias en su totalidad, salvo, si no recuerdo mal, tío Dámaso. Se rezaba, entera, una de las tres partes del rosario, contemplando los misterios que tocaban ese día, gozosos, de dolor o gloriosos.
Tía Nati era especialmente religiosa y a mí me obligaba a practicar mucho, a comulgar con frecuencia incluso; decía que era yo muy poco piadoso.
Yo tenía fe, según me habían enseñado: creía en el cielo, en el infierno y en los dogmas; el pecado, que, en aquel tiempo, se producía con mucha abundancia, pues bastaba mirar a una chica con intención sexual, investigando su escote, por ejemplo, para incurrir en él; al menos, así nos lo decían en la Iglesia los curas. Pero me decepcionaba que, al ir a comulgar, no notara después algo en mi espíritu por haber recibido a Jesús. A partir de ahí empezó a declinar mi fe católica.


Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 19 al 25 d’abril:
19/04/1824: Mor Lord Byron, escriptor romàntic anglès.
19/04/1998: Mor l’escriptor Octavio Paz, poeta i assagista mexicà.
21/04/1939: Neix Ian Gibson, escriptor hispanista irlandès, nacionalitzat espanyol.
22/04/1922: Neix Emilio Alarcos Llorach, filòleg, escriptor i acadèmic.
El 23 d’abril és el dia internacional del llibre, promulgat per l’UNESCO el 1996.
23/04/1564: Neix William Shakespeare, dramaturg anglès.
23/04/1616: Moren Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
23/04/1967: Mor Edgar Neville, escriptor i humorista espanyol.
23/04/1978: Mor López de Ayala, marqués de Lozoya, erudit i historiador.
23/04/1980: Mor l’escriptor cubà Alejo Carpentier.
23/04/1981: Mor l’escriptor català Josep Pla, a qui Ona literària va dedicar el programa del dia 22 de març.
24/04/1497: Mor Jorge Manrique, poeta i escriptor espanyol, conegut per las Coplas a la muerte de mi padre.
25/04/1852: Neix Leopoldo Alas, Clarín, crític i novel•lista espanyol.
25/04/1904: Neix Maria Zambrano, assagista espanyola.
25/04/1911: Mor Emilio Salgari, novel•lista italià.
25/04/1962: Reapareix a Madrid la Revista de Occidente, fundada al 1932 per José Ortega i Gasset, que havia deixat de publicar-se al juliol de 1936.
Clubs de lectura.
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril, dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes d’abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts d’abril, dia 27, a les 7 de la tarda.
Agenda:
-A la parada de llibres, el dia 23 hi haurà un estand compartit per diferents entitats de caire cultural, dedicat als escriptors locals.
-El mateix dia 23 d’abril tindrà lloc a la Biblioteca Municipal, a les 9 de la nit, una lectura de textos inèdits dels components del grup Rates de Biblioteca, amenitzada amb interpretacions musicals a càrrec dels alumnes de l’Escola Municipal de Música.
Concursos:
-Premis Associació de dones de Malgrat 2010. Dotzè certamen literari “Nosaltres les dones” Modalitat narrativa i poesia. Dotat amb 200€ per modalitat. Fins el 27 d’abril
-X Premi Solidaritat Xavier Fàbrega. Convocat per l’Agrupació d'Antics Alumnes de Bell-lloc del Pla. Tema “La cultura popular i tradicional: les arrels d’un poble” Diverses modalitats i dotacions. Fins el 29 d’abril.
-Premis Òmnium Terrassa 2010 de novel•la i narració curta. Dotats, respectivament, amb 6.000 i 800€. Fins el 30 d’abril.
-Contes que compten. Concurs de contes infantils. Convocat per entitats de la Seu d’Urgell. Diverses categories. Premi entre 100 i 200€ segons categoria. Fins el 7 de maig.
-II jocs florals de poesia viva d’Igualada. Convoquen l’agrupació poesia viva i l’ajuntament d’Igualada. Diferents premis entre 200 i 300€. Fins el 10 de maig.
-XVII Premi de Narrativa eròtica la Vall d’Albaida. Convocat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, amb seu a Ontinyent (País Valencià). Dotat amb 4.600€ i publicació. Fins el 14 de maig.
-Premi de poesia i narrativa mediterrànies Pare Colom 2010. Convocats per l’Ajuntament d’Inca (Balears). Dotats, respectivament, amb 1.200 i 3.000€. Fins al 31 de maig.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premi Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.