10/05/2010 John Kennedy Toole

100510 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Toole va néixer el 17 de desembre de 1937 a Nova Orleans, fill d’un matrimoni ja gran, John i Thelma Toole. Va ser un magnífic estudiant. Es va graduar en la Universitat de Tulane i després, gràcies a una beca,va marxar a Nova York per llicenciar-se en llengua anglesa a la universitat de Columbia.
Torna a Nova Orleans, a casa dels seus pares, i treballa com a professor a la Universitat del Sud-oest de Louisiana. Però transcorregut un any, regressa a Nova York amb la intenció de doctorar-se, mentre dóna classes al col•legi Hunter.
Al 1961, sense cap raó, mogut pel seu inestable caràcter, torna a casa dels seus pares. El mateix any es cridat al servei militar, que el porta durant dos anys a Puerto Rico, on es va dedicar a donar classes d’anglès als soldats hispano-parlants. Durant aquest període, comença a redactar La Conxorxa dels ximples.
Acabat el servei militar torna a Nova Orleans i s’instal•la de nou en casa dels seus pares. Comença a treballar al col•legi dominicà. Aleshores ja es manifesta amb escreix la feblesa i la inseguretat del seu caràcter. Segons tots els testimonis, el tarannà dominant i possessiu de la seva mare, amb qui l’autor va tenir una estreta i conflictiva relació, va ser el causant de les limitacions del nostre autor.
Beu i vesteix amb excentricitat. Durant les hores de lleure, va als barris marginals de Nova Orleans, on acompanya pels carrers als seus amics músics. Aquestes experiències i una breu estada a una fàbrica de roba masculina mentre estudiava, són reflectides a la seva obra. Fets que donen peu a considerar el protagonista de la seva novel•la com un transsumpte del propi autor.
Quan Toole va acabar de redactar La Conxorxa dels ximples va enviar l’original a varies editorials, que el van rebutjar. Una d’aquestes, la Simon and Schuster, en principi, es va interessar pel llibre, però finalment el van rebutjar també amb l’argument de que no tractava de res definit.
Desencantat, Toole comença a deteriorar-se: sempre està ebri, descuida les seves classes al col•legi, deixa d’anar sovint a les classes de doctorat que imparteix a la universitat de Tulane, i, per fi, s’enfonsa en una greu depressió.
El dia 20 de març de 1969 Toole va desaparèixer de Nova Orleans, després d’una forta discussió amb la seva mare. El dia 26 de març van trobar el seu cos a Biloxi, Mississippi. Havia posat la mànega del jardí al tub d’escapament del seu cotxe i havia introduït l’altre extrem per la finestra. Tenia 31 anys. Al costat del seu cos, van trobar una nota de suïcidi que la seva mare va llegir i destruir immediatament. Thelma mai va rebel•lar el contingut de la nota i, quan se li preguntava, en donava versions contradictòries.
La tragèdia és encara més copsant si es considera que avui John Kennedy Toole es tingut per un dels escriptors més importants de la literatura d’Estats Units del segle XX.
La mare, Thelma, va trobar el manuscrit de la Conxorxa dels ximples i quan, al 1974, va morir el seu marit, va començar a portar-lo a diferents editorials.
Per fi va contactar amb el novel•lista Walker Percy, que també el va rebutjar, però davant la insistència de Thelma, va accedir a fer-li una ullada.
L’escriptor explica al pròleg que va començar a llegir la novel•la sense gaire entusiasme. Quan portava algunes pàgines va pensar que era bona. Després d’unes quantes pàgines més, pensava que era notable i algunes més enllà va arribar a la conclusió de que tenia entre les seves mans una de les millors novel•les que mai no havia llegit.
Walter Percy va fer servir les seves influències i va aconseguir publicar la novel•la a una petita editorial universitària de Louisiana, al 1980.
L’ èxit va ser immediat i al 1981 va guanyar el premi Pulitzer i el premi a la millor novel•la estrangera a França. Fins i tot hi ha una estàtua de Ignatius, el protagonista, al centre de Nova Orleans.
Aquests premis van despertar el interès per l’autor i al 1989 es va publicar una novel•la juvenil, la Biblia de Neón, que Toole havia escrit als 16 anys i que no considerava digna de donar a conèixer. D’aquesta novel•la hi ha una versió cinematogràfica dirigida pel britànic Terence Davies.
La Conxorxa dels ximples, que és, bàsicament, una novel•la grotesca amb predomini del to irònic, deu el seu títol a una frase de Jonathan Swift: “ Quan un veritable geni apareix al món, el reconeixereu per aquest signe: tots els ximples s’uneixen en conxorxa contra ell”.
A La Conxorxa dels ximples, Toole narra les aventures de Ignatius J. Reilly, excèntric personatge que provoca les més desbaratades situacions mentre busca feina o intenta emular a una amiga, Myrna Minkoff, com a agitador social.
El protagonista és un inadaptat que als 30 anys viu amb la seva excèntrica mare, de la que depèn econòmicament. És gras, vesteix d’una estranya manera i no té cap relació social.
La seva única ocupació és omplir llibreta rere llibreta escrivint la seva gran obra, on acumula arguments per tornar al món medieval, única etapa digna de l’organització social de l’esser humà. Els seus escrits són també una crítica ferotge del món que li ha tocat viure, on, segons paraules textuals, “falta teologia i geometria” i es desconeixen “la decència i el bon gust”.
Un desafortunat incident obliga a Ignatius a participar de la repugnant societat capitalista i buscar feina, que, segons ell, és la nova forma d’esclavitud.
El pas d’un treball a un altre és el fil conductor de l’obra, que serveix com excusa per fer una àcida crítica de la societat actual.
Els companys de feina presenten tot un mosaic de personatges caricaturitzats, creant un complert ventall de tipus que fan un despietat retrat del gènere humà.
Per tal de situar el fragment escollit com a lectura farem un repàs del començament del llibre.
Ignatius ha trobat feina en una fàbrica de pantalons, Lévy-Pants, lloc que sobreviu decadent i oblidat, mig abandonat a la seva sort pel seu propietari.
Allí, Ignatius treballa com administratiu, però, impulsat per l’idea de superar a la seva amiga Myrna Minkoff, agitadora social, baixa a la fàbrica amb la intenció de provocar una revolta per reclamar més salari i menys feina.

-Adaptació lliure del moment en que els obrers, ja convençuts, pugen a l’administració per a reclamar els seus drets.-

El senyor González va arribar a Lévy-Pants aviat, com sempre. Va encendre simbòlicament la seva petita estufa i una cigarreta amb filtre amb el mateix llumí: dues torxes que senyalaven el començament d’una altra jornada de treball.
El dia anterior el senyor Ignatius Reilly havia afegit un nou detall a la oficina: banderoles de paper, malves, grises i marrons, corrien de bombeta a bombeta creuant el sostre. Tot recordava al cap administratiu el guarniment de Nadal i el feien posar sentimental.
Va mirar feliç el sector del senyor Reilly i va advertir que les mongetes tendres creixien tant que havien començat a enredar-se en les manetes dels calaixos de l’arxiu. El senyor González es va preguntar com podria treballar l’arxiver sense fer malbé aquells tendres brots.
Mentre s’ocupava en aquests pensaments, li va sorprendre veure al propi senyor Reilly entrar com un torpede per la porta.
-Bon dia, senyor-va dir amb brusquedat Ignatius, la immensa bufanda volant horitzontal. De l’espatlla li penjava una càmera de cinema barata i portava sota el braç un embalum que semblava un llençol.
-Arriba molt d’hora, senyor Reilly
-Que vol dir? Jo sempre arribo a aquesta hora
-És clar, és clar-va dir mansament el senyor González.
-És que creu que he arribat abans amb algun objectiu concret?
-No, no, què va...Jo
-Parleu clar, senyor. Què vol dir aquesta suspicàcia tan estranya?.
Els ulls li brillaven paranoics i, sense esperar resposta, es va adreçar pesadament cap a la fàbrica. El senyor González encara intentava entendre aquest diàleg sense sentit, quan va sentir un rumor que arribava de la fàbrica. Semblava un aplaudiment. Potser, va pensar, li ha tocat la rifa a algun dels obrers.
-Que facin; només vull que em deixin tranquil. Per a mi, els obrers són simplement part de l’estructura física de Levy-Pants, sense relació amb el “cervell”. En tot cas, quan aconsegueixi reunir prou valor, preguntaré al senyor Reilly que fa quan baixa a la fàbrica.
A la fàbrica, quatre dels obrers abraçaven Ignatius per les descomunals cuixes i, amb notable esforç, l’estaven pujant a sobre d’una de les taules de tallar roba. Mig assegut sobre les espatlles dels seus portadors, Ignatius cridava instruccions com si supervisés el carregament d’una mercaderia rara i valuosa.
-Cap amunt i cap a la dreta!-cridava als de sota.
-Cap a munt, cap a munt amb compte!. Poc a poc. M’heu agafat bé?
-Si-va respondre un dels portadors
-Doncs molt em sembla que no. Si us plau! M’està agafant una angoixa profunda!
Els obrers observaven amb interès com els portadors trontollaven sota la gran càrrega.
-Ara cap en darrera!-deia nerviós l’Ignatius.
-Cap en darrera fins que la taula quedi just a sota meu!
-No es preocupi, senyor Reilly, El portem de dret cap a la taula!(...)
Però els obrers que miraven no ho tenien tant clar. Algú va cridar:
-Amb compte! El trencareu el cap!
-Si us plau. Que algú més ajudi. Estic a punt de convertir-me en una muntanya d’ossos trencats.
-Té la taula just a sota, senyor Reilly. Intenti posar-hi els peus
-A poc a poc.-Va demanar Ignaius mentre tantejava amb el seu enorme peu amb precaució.
-Bé, molt bé. Quan estigui segur em podeu deixar anar.
Ignatius estava per fi en vertical sobre la llarga taula, agafant el llençol davant la pelvis, per ocultar al públic el fet que, durant el procés de càrrega i descàrrega s’havia sentit bastant estimulat.
-Amics!-Va dir amb grandiloqüència, aixecant el braç que no subjectava el llençol.
-El gran dia ha arribat a la fi! Espero que tots s’hagin recordat de portar els estris de guerra.
El grup que l’envoltava no va dir ni ase ni bestia.
-Em refereixo als pals, cadenes, troncs i la resta.
Aleshores, feliços, els obrers van alçar postes de tanques, pals d’escombres, cadenats de bicicletes i maons.
-Deu meu! No hi ha cap dubte de que teniu un variat i temible armament. La violència del nostre atac potser sobrepassarà les meves previsions. No obstant quan més definitiu sigui el cop, més definitius seran els resultats. Deixarem darrera nostre una fàbrica saquejada i desfeta, hem de respondre al foc amb foc.
-Què diu? Va preguntar un obrer a un altre
-Arrasarem la fàbrica ara mateix, per sorprendre l’enemic quan els seus sentits estan encara enterbolits per les boires de la primera hora del matí.
Mentre els obrers aplaudien sorollosament, Ignatius es va treure el llençol de sobre la pelvis.
-Això ho portarem d’avantguarda.
I va desplegar el llençol. Rebregat i brut, portava escrit en grans lletres vermelles ENDAVANT!. I a sota, escrit en una complicada cal•ligrafia blava, Creuada per la dignitat mora.
Qui sap qui ha dormit en aquest vell llençol! Senyor! Va dir una dona apassionada i aficionada als espirituals, que havia estat nomenada directora del cor. Uns quants més van opinar sobre la brutícia del llençol en termes menys delicats
-Silenci!-Va dir Ignatius colpejant amb els peus a sobre de la taula.
-Si us plau! Dues dones esveltes portaran aquesta pancarta quan avancem en manifestació cap a l’oficina.
-Jo no toco aquesta porqueria, no senyor.-Va dir una de les dones.
-I, a més, perquè hem de portar aquest llençol vell?
-Llençol? Llençol?-Va replicar Ignatius.
-Si voleu irrompre en l’oficina com un ramat, només sereu partícips d’un motí. Aquesta bandera dóna forma i crèdit a la sublevació. Hi ha certa geometria lligada a aquestes coses, un cert ritual que cal observar. Vostès dues, agafin la bandera
Les dues dones que Ignatius havia assenyalat van agafar la bandera fent pinça amb dos dits, com si fos la mortalla d’un leprós.
-Encara és més impressionant del que em pensava-va dir satisfet Ignatius i va engegar la càmera per gravar la pancarta i els treballadors.
-Si us plau, volen aixecar les pedres, els pals i les cadenes?
Els obrers van obeir rient.
-Amb una mica més de violència, si us plau. Ensenyeu-les amb agressivitat. Crideu. Salteu.
Tots seguien les instruccions juganers. Tots menys les dues dones que portaven la bandera, que se la miraven amb expressió de fàstic. Ignatius va filmar durant més d’un minut l’escena que tenia davant ell. Després va entregar la càmera a un obrer perquè el filmés a ell: va aixecar el puny amb convicció per a la posteritat.
-Bé, ja n’hi ha prou-va dir mentre recollia la càmera.
-Hem de controlar els impulsos i planificar.
Va indicar que les dues dames precedirien amb la pancarta. Immediatament darrera aniria el cor, cantant alguna melodia popular o religiosa adient. Després vindrien tots els altres, el batalló dels guerrers.
-Jo seguiré tot el grup amb la meva càmera per enregistrar aquest fet memorable..
Un silenci feliç va regnar a la fàbrica. Els obrers agraïen la ruptura de la rutina diària.
-Recordeu. L’entrada a l’oficina serà pacífica i racional. Entraran les dues dames de la bandera i el cor. El batalló es mantindrà quiet fins que hagi d’intervenir. Quan sigui el moment, jo cridaré: -A l’atac!. Aquest serà el senyal per empunyar les armes i atacar. Està tot clar? Si us plau, les dues dones, que prenguin posicions al costat de la porta. Que es col•loqui darrera el cor i després el batalló.
Els obrers van formar ràpidament, somrients i simulant baralles entre ells amb els pals i les cadenes.
-Magnífic!. El cor ja pot començar a cantar
La directora del cor va començar a tocar una flauta i tots van encetar un espiritual.
-Realment commovedor. Endavant!
La formació va obeir tant ràpidament que, abans de que Ignatius pogués afegir res més, ja havien sortit de la fàbrica i pujaven les escales cap a l’oficina.
-Quiets! Algú m’ha d’ajudar a baixar de la taula! Torneu!
Però la porta es va tancar. Ignatius es va col•locar a quatre potes i, gatejant, va arribar fins el final de la taula. Després, poc a poc i amb molta dificultat, es va girar i va deixar penjant les cames. Va comprovar que els peus estaven només a uns centímetres del terra i es va arriscar a saltar. Durant el salt, la càmera va caure a terra i va colpejar el ciment amb un soroll sord. Feta miques, va deixar anar les seves entranyes fílmiques.
Ignatius va córrer cap a la porta mentre es ficava metres i metres de pel•lícula a la butxaca. Quan va arribar a l’oficina les dues dones desplegaven el brut llençol davant un confós senyor González. Els membres del cor, amb els ulls tancats, cantaven compulsivament, perduts en el seu món melòdic. Ignatius va travessar el batalló, que esperava a la porta de l’oficina i es va adreçar cap a l’escriptori del cap administratiu, apropant-hi les dues dones de la bandera perquè el senyor González pogués veure la inscripció.
-Què significa tot això?-Va preguntar el senyor González llegint la pancarta
-Es nega a ajudar a aquestes persones?,
-Ajudar? No ho entenc.
-Parlo del pecat contra la societat del que vostè és culpable!
-Què?
-Aquest home no sap que és la caritat. A l’atac!
Una de les dones de la pancarta va demanar una oportunitat pel senyor González. Però l’Ignatius no en va fer cap cas.
-A l’atac!
Va repetir Ignatius, amb més fúria. Algú es va apropar als arxius i els va donar un cop amb la cadena, sense convicció. Però les plantes de les mongetes van caure per terra.
què has fet, desgraciat?
-vostè ha dit “a l’atac”
Un altre guerrer va alçar el pal, mirant la garlanda de banderetes.
-No toqui això. Però què s’han cregut vostès?
-Vostè a dit “ a l’atac”
El sistema nerviós de l’Ignatius estava a punt d’esclatar
-Prou. Quina horrible cançó! Que calli el cor.-Va dir Ignaius fora de si. El cor va quedar mut.
-No entenc el que està fent, senyor Reilly-va dir el cap administratiu
-Tanqui la boca, subnormal
-Nosaltres ens tornem cap a la fàbrica. És vostè un home dolent.
va dir furiosa la directora del cor.
-Un moment, un moment. Algú ha d’atacar al senyor González. Vostè, el del maó, vingui.
-Jo no pegaré a ningú.
Les dues dones va deixar caure el llençol a terra amb manifesta repugnància i van seguir al cor, que ja començava a tornar cap a la fàbrica.
-Però, on van?-Cridava Ignatius, la veu ofegada per la saliva i la ràbia. Els guerrers no van contestar mentre marxaven per la porta de l’oficina. Ignatius es va llançar veloç i va agafar un guerrer pel braç, però el guerrer se’l va traure de sobre com si fos un mosquit i li va dir:
-Ja tenim prou problemes sense necessitat de que ens fiquin a la pressó.
-Tornin, això no ha acabat-Cridava Ignatius frenètic al batalló en retirada, però la processó va seguir silenciosament i amb resolució escales avall cap a la fàbrica. I es va tancar la porta darrera l’últim creuat de la dignitat mora.

Producció pròpia: ´

Eustaquio : el meu avi, de Dory González
Eustaquio et deies
encara que jo sempre
et cridava : avi…
“Amante” em deies tu des de la tendresa
malgrat que jo Dory em dic.
Recordo...
Les sortides al camp,
on jo era la teva única acompanyant.
Recordo...
Les nits de “charadas”.
Fogueres que duren
lo que dura una història en ser contada.
Recordo...
Els teus dits rebregats
i tan deformats com la bota
que somrient m’oferies.
“Echate un trago amante
que esto está bueno”
amb alegria em deies.
“No le des vino a la chiquilla”
cridava ella : la meva avia.
Tu, em picaves l’ullet
i tot somrient em deies
“bebe que es caldo de orejones”
Si, amb caldo de orejones
reomplies la bota
quan ja havies apurat
fins la última gota.
Recordo...
La complicitat que ens unia.
Però sobre tot recordo... aquell dia
quan desprès d’una nit desesperada
somrient i envoltat per una llum
dolçament em deies
“Si amante, aquí te espero
pero no es tu hora todavia”

A un nen massai, de Maria Rosa Wennberg.
Has nascut a un poblat ignorat,
sota el sol de la plana africana.
A l'aguait del lleó i el guepard,
afuats els sentits per la gana,
no fas cas de la mosca enganxosa
que, a l'igual que a una bèstia bovina,
se't passeja pels ulls i la boca.
Sols te les ventes de tant en tant,
indiferent, s'envolen i tornen.
Si els homes estranys que som per a tu
et comprem la imatge per un caramel,
àvid l'engrapes, panteixes de joia,
en xucles golut l'àcida dolçor,
i el suc, que et sobreïx pel llavi bavós,
atrau sobre teu nous eixams de mosques.

Papallona i flor de lli, de Dory González
Amb les ales desplegades
i els colors lluint al sol
es col•loca una gran dama
a sobre una flor de lli.
Què voldrà ?.
Estarà morta de gana.
Ah ! , sembla que no.
Es col•loca i recol•loca
buscant on millor lluir;
dons que vol la gran dama
és... guarnir la flor de lli.

Serralada de les Rocalloses, de Maria Rosa Wennberg
Ara vius amb els noms canviats,
diferents dels que abans et donaren
els genets que, als vessants de rocam,
al galop del cavall cavalcaven.
Quina fonètica ha mort?
El so
que et donava la parla nativa
qui el sap?
En quin racó roman clos?
Quina rata d'arxiu l’en trauria
per a gaudi de savi filòleg
que total dissecció en faria?
Mentre, els fills de la raça primera,
d'aquest regne senyors naturals,
es morfonen tancats en reserves:
fòssils de museu, material
per a estudi, etnològiques peces.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 10 al 16 de maig:
10/05/1843: Neix Benito Pérez Galdós
10/05/1580: Mor el poeta portuguès Camöens.
11/05/1916: Neix Camilo Josè Cela, premi Nobel al 1986.
11/05/1935: Neix Francisco Umbral, prosista espanyol.
12/05/1921: Mor l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán
13/05/1840: Neix l’escriptor francès Alphonse Daudet.
13/05/1869: Neix el filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal.
13/05/1891: Neix Mijail Bulgakov, escriptor i dramaturg rus.
13/05/1917: Neix Augusto Roa Bastos, escriptor paraguaià.
16/05/1918: Neix Juan Rulfo, destacat escriptor mexicà.
16/05/1926: Es publica Don Segundo Sombra, de Ricardo Güiraldes, a qui Ona literària va dedicar el programa de l’u de març.
16/05/1703: Mor Charles Perrault, escriptor francès de contes.
16/05/1886: Mor Emily Dickinson, poetessa nord-americana.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.