02/02/2010 SAN JUAN DE LA CRUZ

100202 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

El veritable nom de San Joan de la Creu era Joan de Yepes i va néixer el 24 juny de 1542 a Fontiveros, petit poble pertanyent a Castella i Lleò, Va morir el seu pare quan Joan tenia sis anys; als nou anys, es va traslladar amb la seva mare al poble de Medina del Campo, on als 17 anys, ingressa en un col•legi de jesuïtes per estudiar humanitats.
L’any 1563 pren els hàbits de l’ordre religiosa Carmelita, adoptant el nou nom de fra Joan de sant Maties; l’any següent es trasllada a Salamanca per cursar estudis de teologia en la seva cèlebre universitat.
L’any 1567 és ordenat sacerdot, i adopta el nou i definitiu nom de Joan de la Creu. La seva il•lustre paisana d’Àvila, Teresa de Jesús, va fer gran amistat amb ell i el va integrar en el moviment de la reforma carmelita que ella havia iniciat, ja que, descontenta amb la «relaxació» de les normes que el 1432 havien estat mitigades per Eugeni IV, va decidir reformar l'ordre per tornar a l'austeritat, la pobresa i la cloenda que considerava l'autèntic esperit carmelità. Va demanar consell a Francesc de Borja i Pere d'Alcàntara que van aprovar el seu esperit i la seva doctrina.
El 1568 Joan de la Creu va fundar el primer convent de Carmelites Descalços, els quals practicaven a ultrança la contemplació i l’austeritat. Uns anys després, el 1577, els seus intents reformistes de les ordres monàstiques, el van portar a patir 9 mesos de dura presó en un convent de Toledo, acusat d’apòstata.
Del seu captiveri en aquella presó-convent de Toledo, neix la composició de la seva obra mestra: “´Cantico espiritual”. En altres poesies es pot arribar a entreveure en un llenguatge subliminal, el relat que fa de la seva astuta i sorprenent fugida en la matinada del 15 d’agost de 1578, estant la fortalesa sobre un perillós penya-segat sobre el Tajo profund que cenyeix a Toledo.
Per fugir de la presó conventual toledana, va comptar amb les influències que va exercir la seva paisana Teresa de Jesús, davant la duquessa d’Alba. Amb la seva fugida va donar en refugiar-se en un convent de Jaén i va continuar amb la reforma carmelitana, fundant diversos convents per Andalusia.
En aquesta regió va arribar a ser nomenat Vicari Provincial de l’ordre de Carmelites Descalços, però el bon Joan va seguir amb la seva obstinació de la reforma, que el va portar a enfrontaments amb la jerarquia religiosa i a patir nova presó al convent de la Peñuela, a plena Sierra Morena, on va culminar l’escriptura de les seves principals obres literàries.
Quan per fi és excarcerat i es disposa a complir amb el trasllat que se li imposa a Amèrica, el 14 de desembre de 1591, mor a l’edat de 49 anys. 135 anys després, és elevat a la categoria de sant, per l’església catòlica. L’obra poètica de sant Joan de la Creu està inspirada en un profund sentiment religiós.
A dir d’alguns dels seus biògrafs, la seva poesia en general té un estil similar al bíblic “Càntic dels Càntics”; atribuït a Salomó. El nostre poeta era un gran coneixedor de la Bíblia i de la filosofia aristotèlica i platònica; també la seva obra ens porta aromes de “les Èglogues” del poeta toledà Garcilaso de la Vega, molt impregnades d’un cultisme italianitzant.
L’estil poètic que imprimeix al seu cèlebre “Càntic”, (que alguns anomenen “Càntico espiritual”) , té un gran ritme i musicalitat, compost a base de lires-estrofa ideada per Garcilaso en les que barreja i alterna versos heptasíl•labs i hendecasíl•labs.
Tota l’obra de sant Joan de la Creu està impregnada d’un gran misticisme simbolista; també traspua un típic estil de la poesia bucòlica i pastoral. Hi ha qui afirma que la seva obra poètica està carregada d’una xifrada sensualitat i fins i tot de cert erotisme. Són semblants apreciacions a les que alguns estudiosos creuen endevinar en els textos bíblics ja esmentats.
Les seves obres en vers, a més del Càntic ja esmentat i descrit, són: “Noche oscura “, “Llama de amor viva”, i un conjunt de poemes menors entre els quals destaca “El pastorcico”.

Noche Oscura

En una noche oscura,
con ansias en amores inflamada,
(¡oh dichosa ventura!)
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.
A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
(¡oh dichosa ventura!)
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.
En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.
Aquésta me guïaba
más cierta que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.
¡Oh noche que me guiaste!,
¡oh noche amable más que el alborada!,
¡oh noche que juntaste
amado con amada,
amada en el amado transformada!
En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba,
allí quedó dormido,
y yo le regalaba,
y el ventalle de cedros aire daba.
El aire de la almena,
cuando yo sus cabellos esparcía,
con su mano serena
en mi cuello hería,
y todos mis sentidos suspendía.
Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el amado,
cesó todo, y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

La senda al monte de la Perfección.

Para venir a gustarlo todo
no quieras gustar algo en nada
Para venir a saberlo todo
no quieras saber algo en nada.
Para venir a poseerlo todo
no quieras poseer algo en nada.
Para venir a serlo todo
no quieras ser algo en nada.
Para venir a lo que no gustas
has de ir por donde no gustas.
Para lo que no sabes
has de ir por donde no sabes.
Para venir a lo que no posees
has de ir por donde no posees.
Para venir a lo que no eres
has de ir por donde no eres.
Cuando reparas en algo
dejas de arrojarte al todo.
Para venir de todo al todo
has de dejar del todo en todo.
Y cuando lo vengas del todo a tener,
has de tenerlo sin nada tener.

Coplas

Entreme donde no supe
y quedéme no sabiendo
toda ciencia trascendiendo.
Yo no supe dónde entraba
pero cuando allí me vi
sin saber dónde me estaba
grandes cosas entendí
no diré lo que sentí
que me quedé no sabiendo
toda ciencia trascendiendo.
De paz y de piedad
era la ciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida vía recta
era cosa tan secreta
que me quedé balbuciendo
toda ciencia trascendiendo.
Estaba tan embebido
tan absorto y ajenado
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo
toda ciencia trascendiendo.
El que allí llega de vero
de sí mismo desfallece
cuanto sabía primero
mucho bajo le parece
y su ciencia tanto crece
que se queda no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Cuanto más alto se sube
tanto menos se entendía
que es la tenebrosa nube
que a la noche esclarecía
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Este saber no sabiendo
es de tan alto poder
que los sabios arguyendo
jamás le pueden vencer
que no llega su saber
a no entender entendiendo
toda ciencia trascendiendo.
Y es de tan alta excelencia
aqueste sumo saber
que no hay facultad ni ciencia
que le puedan emprender
quien se supiere vencer
con un no saber sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Y si lo queréis oír,
consiste esta suma ciencia
en un subido sentir
de la divinal esencia.
Es obra de su clemencia
hacer quedar no entendiendo
toda ciencia trascendiendo.

PODUCCIÓ PRÒPIA

Una vocació frustrada, de Josep Lleixà

El Pere vivia al poble on havia nascut. Allí era molt difícil tenir coneixements fora dels del conreu del camp, doncs les persones que havien adquirit quelcom de cultura havien emigrat a la gran ciutat i el mestre que tenien era un ex alferes provisional del bàndol del nacionals, que com a premi a la seva estada a la guerra, desprès d’un senzill examen, li havien convalidat els seus serveis per la carrera de magisteri. Així anava la cosa.
La seva família tenia interès en donar-li estudis, però no tenien els mitjans ni sabien ben bé quins havien de ser aquests, i després de llargues deliberacions a la vora de la llar de foc van decidir que el Pere havia de ser tocador de guitarra.
Aquesta determinació la van prendre després d’haver vist per festa major l’actuació d’una rondalla que havia vingut d’un poble de la vora i com van veure que la seva actuació la van cobrar en espècies, (patates, arròs, oli, etc.) van creure que la millor manera de que ell no passés gana en el futur era la d’enrotllar-lo en un grup dels que feien música popular d’aquelles terres.
Ja havien decidit el seu futur, ara sols feia falta posar fil a l’agulla. Van encarregar una guitarra al recader que anava al poble gran del costat i van parlar amb el barber del poble, un home ja gran que de jove l’havia tocada, que li ensenyés a traure-li algunes notes. El barber va posar com a condició que les classes es farien a la barberia en hores de treball i com a contrapartida el Pere havia d’ajudar-lo en algunes petites feines com escombrar, netejar la bacina i la brotxa etc.
El temps anava passant i l’aprenent ja tocava un valset, una masurca i alguna cosa més i sobre tot el que més agradava a la parròquia eren els “doce cascabeles”, que tot i no ser del folklore d’aquella terra, en aquells temps s’escoltava molt per la ràdio.
El Pere també procurava fixar-se com feia el treball el barber, el seu professor. Els clients eren homes agostats per les inclemències del temps i portaven barbes espesses de molts dies que feien molt difícil el seu afaitat. El barber havia d’utilitzar en cada una d’aquelles cares negres i arrugades la tècnica adient, que la majoria de les vegades consistia en posar dos dits dins la boca per tensar el seu rostre i fer possible la tasca de la navalla.
Això, encara que pràctic, no agradava a tothom especialment a “l’il•lustrat” del poble que d’alguna manera s’havia de diferenciar de la resta. Com havia vist a la seva muller que quan cosia els mitjons hi posava a dins un ou de fusta, va tenir la feliç idea d’adaptar aquest sistema al seu afaitat setmanal.
Doncs bé, es va presentar un dia amb una nou i li va explicar al barber com havia d’utilitzar aquest fruit. Després d’ensabonar-lo havia de posar-li la nou dins la boca, cosa que facilitaria la tasca de l’afaitat. Aquest costum es va difondre pel poble fins el punt que es va haver d’habilitar a la barberia un servei de guarda i custodia de nous del que el Pere n’era el responsable.
Havia un calaix amb unes caixetes amb el nom de cada client, on les emmagatzemava un cop usades fins el proper servei . Un bon dia entre l‘atabalament de tocar la guitarra (li demanaven peces), escombrar el terra, rentar la brotxa i la bacina etc. el Pere va guardar al revés les nous de “l’il•lustrat” i d’un altre client, que per cert no tenia massa bona fama pel que fa a ser net i polit.
El resultat va ser que quan la propera setmana “l’il•lustrat” es va posar a la boca el que ell creia que era la seva nou, li va trobar un gust estrany, doncs com després va dir, a casa seva no es menjava all i oli. Es va emprenyar molt i va demanar responsabilitats al barber que va oferir el cap de l’aprenent com a compensació.
Allí va acabar la seva carrera musical. L’únic que toca ara amb la guitarra es el valset i la masurca, i la peça que repeteix més sovint, doncs no la vol oblidar, són els “doce cascabeles” . De “l’il•lustrat” no en guarda mal record, ell va frustrar la seva carrera, això es cert , però s’ha de reconèixer que era un home avançat al seu temps, un home que posava imaginació per la resolució dels problemes. No se sap si va patentar el sistema de la nou, encara que amb els nous avenços en maquinetes d’afaitar no se si es podria conjuminar.

De la teva veu, de Franc Guinart

“No t’ha dit mai ningú que la vida va fer-te una ofrena quan vas néixer?;
no t’ha dit mai ningú que les teves paraules tenen companyia amable?;
no t’ha dit mai ningú que hi ha una bellesa invisible dins de la teva veu?.
Acarona, amiga meva, acarona fins i tot quan vulguis exigir,
estima el silenci però que no sigui la por qui et faci callar,
deixa que el Sol escalfi la mel i vessa-la damunt les asprors.
És tanta la felicitat que ens envolta quan fem un regal!”

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 2 al 8 de Febrer:
2/2/1725: neix Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
2/2/1882: neix James Joyce, escriptor irlandès
2/2/1970: mor Bertrand Russell, matemàtic i filòsof britànic, premi Nobel el 1950
3/2/1862: neix Joaquín Dicenta, dramaturg espanyol.
3/2/1867: neix Manuel Linares Rivas, comediògraf espanyol
3/2/1901: neix Ramón J. Sender, escriptor espanyol
3/2/1909: neix Simone Weil, escriptora i filòsofa francesa.
3/2/1947: neix Paul Auster, escriptor nord-americà.
3/2/1947: neix Soledad Puértolas, escriptora espanyola.
4/2/1524: neix Luis Vaz de Camoens, poeta portuguès.
4/2/1937: neix Félix Grande, poeta espanyol
4/2/1631: mor Bartolomé Leonardo de Argensola, poeta espanyol.
4/2/1893: mor Concepción Arenal, escriptora i penalista espanyola.
4/2/1995: mor Patricia Highsmith, novel•lista nord-americana.
5/2/1622: neix Marie (Madame) de Sevigné, escriptora francesa.
5/2/1867: mor Serafín Estébanez Calderón, escriptor espanyol.
6/2/1564: neix Christopher Marlowe, dramaturg britànic.
6/2/1833: neix José M ª de Pereda, escriptor espanyol .
6/2/1908: neix Rafael de León, poeta espanyol.
6/2/1793: mor Carlo Goldoni, comediògraf italià.
6/2/1916: mor Rubén Darío, poeta nicaragüenc.
6/2/1984: mor Jorge Guillén, poeta espanyol
6/2/1991: mor María Zambrano, escriptora i filòsofa espanyola.
7/2/1897: Benito Pérez Galdós ingressa a la Reial Acadèmia Espanyola.
7/2/1478: neixThomas More, polític, filòsof i escriptor britànic .
7/2/1812: neix Charles Dickens, novel.lista britànic .
7/2/1885: neix Sinclair Lewis, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1930.
7/2/1929: neix Alejandro Jodorowsky, escriptor i artista xilè.
7/2/1862: mor Francisco Martínez de la Rosa, escriptor i polític espanyol.
8/2/1908: mor Manuel Curros Enríquez, poeta espanyol.
8/2/1819: neix John Ruskin, assagista i filòsof britànic.
8/2/1828: neix Jules Verne, novel.lista francès.
8-2-1.868 neix Luis Gonzaga] Urbina, poeta i escriptor mexicà.
8/2/1908: neix Rafael Lapesa, filòleg espanyol.
8/2/1955: neix John Grisham, novel.lista nord-americà

Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letterde Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc el dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos: Us informen d’alguns dels premis literaris als que podeu optar durant els pròxims mesos:
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central. Fins el 26 de febrer. Dotat amb 6.000€ i publicació
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol del 2010.
Agenda literària:

-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Si voleu participar heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.