26/01/2010 Mercé Rodoreda

100126 ONA LITERARIA by onaliteraria


AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel•lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària.
El 1928, es obligada a casar-se amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Aquest matrimoni al qual es veu abocada, i la malaltia mental del seu únic fill es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica.
És a partir d'aquets fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit. Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col•laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel•les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d'un home, Crim i Aloma, que va guanyar el premi Crexells.
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal•la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París. En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols.
La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Rodoreda i Obiols opten per quedar-se a França. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica li impedeix tenir la tranquil•litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili, que van del 1940 al 1950, quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. El 1947 alguns dels seus sonets es publiquen a la Revista. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, guanyarà també els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on a més és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferentes revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes, que obtindrà el premi Víctor Català el 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel•les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi i n'és eliminada, ja que a un dels membres del jurat, l'escriptor Josep Pla, el títol de Colometa li fa dir que es tracta d'una "novel•leta cursi".
El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada. La publicació de La plaça del Diamant es produeix al 1962 gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster. L'any 1966, li atorguen el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies. Aquesta novel•la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica i el Ramon Llull. Després vindran La meva Cristina i altres contes, Jardí vora el mar i la segona versió d'Aloma.
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel•la Mirall trencat, considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes, Tots els contes, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra...
Mercè Rodoreda mor a Girona, el 13 d'abril de 1983, deixant com a hereu del llegat literari l’ Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Amor (inclòs dins de La meva Cristina i altres contes)

Em sap greu fer-li obrir la porta ara que acabava de tancar, però la seva merceria és l'única que em ve de pas quan surto de l'obra. Ja fa uns quants dies que miro l'aparador... Fa riure, em penso, que un home de la meva edat, brut de ciment i cansat de córrer per la bastida... Deixi'm eixugar la suor del coll: la pols del ciment se'm fica a les clivelles de la pell i amb la suor se m'escalden. Voldria...
En el seu aparador hi té de tot menys el que jo voldria... però potser és perquè no està bé posar-ho a l 'aparador. Hi té collarets, agulles, fils de tota mena. Es veu que això dels fils és una cosa que fa tornar les dones mig boges...
Quan era petit remenava el paner dels fils de la meva mare i enfilava els rodets en una agulla de fer mitja i em divertia fent-los giravoltar. Fa riure que un galifardeu com jo era es divertís així, però ja se sap, són coses de la vida. Avui és el sant de la meva dona i segur que ja es pensa que no li regalaré res, que no me'n recordaré. Les merceres, el que jo voldria de vegades ho tenen a dintre d'unes capses molt grosses de cartó... Què li sembla si li regalés un collaret?
Però no li agraden. Quan ens vam casar n'hi vaig comprar un de vidre, tot de boles de color de vi de postres, i li vaig preguntar si li agradava i va dir: sí, molt. I no se'l va posar ni una sola vegada. I quan li preguntava, de tant en tant per no cansar-la: que no et poses el collaret?, deia que la vestia massa, que si se'l posava li semblava que semblava una vitrina. I no la vaig poder treure d'aquí.
En Rafelet, el nostre primer nét, que va néixer carregat de cabells i amb sis dits a cada peu, va fer servir el collaret per a jugar a bales. Ja veig que l'estic entretenint, però hi ha coses que són difícils per a un home. A mi faci'm anar a comprar el que vulgui de coses de menjar, no sóc d'aquells que els fa vergonya dur el cabàs, al contrari, m'agrada triar la carn, amb el carnisser som amics del néixer; i triar el peix.
La peixatera, vull dir els seus pares, ja venien peix als meus. Però comprar coses que no siguin de menjar... ja em té més perdut que un mussol quan és de dia. Aconselli'm. A vostè què li sembla que li podria regalar?... Dues dotzenes de rodets de fil?... de diferents colors, però sobretot blanc i negre que són colors que sempre es necessiten. Potser li ensopegaria el gust, però vagi a saber! Potser me'ls tiraria pel cap. Segons a quins moments, si està de mal humor, em tracta com si fos una criatura...
Al cap de trenta anys de casats, un home i una dona... La culpa la té la massa confiança. Jo sempre ho dic. Però tanta son dormida alhora i tantes morts i tants naixements i tant el nostre pa de cada dia... I unes quantes peces de veta? No, és clar... Un coll de punta? Va pel coll de punta. Em sembla que ens hi acostem... un coll de punta. Ella n'havia tingut un tot de roses, amb poncelles i fulles.
Només t'hi falten les espines, li deia jo per riure cada vegada que se'l cosia a un vestit. Però ara ja no es muda, només viu per la casa. És una dona de sa casa. Si veies com ho fa brillar tot... Les copes de l'armari del bufet, ai la mare, em penso que les eixuga tres vegades al dia: amb un drap de fil. Les agafa com si no les agafés, les posa totes damunt la taula, i da-li, da-li, vinga fer giravoltar un pany de drap per dintre. I les torna a posar bé, les unes al costat de les altres com soldats que portessin barret gros.
I el cul dels cassons!... Sembla que el menjar, en comptes de fer-lo dintre, el faci a fora. A casa tot fa olor de net. Què es pensa que faig quan arribo, enganxar-me al diari o a escoltar les noticies?... Ja em trobaré un cossi d'aigua assoleiada a la galeria; em fa ensabonar i ella m'esbaldeix amb una regadora. Tenim una cortina expressa, ratllada verd i blanc, perquè els veïns no em vegin. I a l'hivern em fa rentar a la cuina. La feina que té després a recollir l'aigua que s'escampa per terra.
I si porto els cabells massa llargs em renya una mica. I cada setmana em talla les ungles... Sí, això que havíem dit del coll, no sé... I pilotes de llana per a fer-se un jersei?... Però no sé les que deuria necessitar... I comprar llana amb aquesta calor i regalar-li una cosa que li doni feina... Deixi'm llegir el que diu que hi ha dintre les capses. Botons daurats, botons de plata, botons d'os, botons que no brillen. Puntes al coixí. Samarretes de nen. Mitjons de fantasia. Patrons. Pintes. Mantellines. Ja veig que m'hauré de decidir perquè si no em decideixo vostè acabarà traient-me a empentes.
Ara que hem parlat i que ja tinc una mica més de confiança, sap què és el que de debò voldria? Unes calces de senyora... Llarguetes. Amb una punta arrissada a baix que faci farbalà i una cinta passada abans del farbalà per tot de forats amb els dos caps lligats en un llaç carxofa. En té?... I tant que m'ha costat de parlar-n'hi. Estarà boja d'alegria. Les hi estendré damunt el llit d’amagat i tindrà la gran sorpresa. Li diré: vés a canviar els llençols, i es quedarà molt parada i anirà a canviar-los i es trobarà amb les calces.
Ai! se li ha encallat la tapadora. Aquestes capses tan grosses fan de mal obrir i de mal tancar. Ja està. Tant patir per no res. Les que m'agraden són aquestes que tenen la punta més arrissada perquè al capdavall fan com una bromera... La cinta, blava? No. El rosa fa més alegria. No se li estriparan pas de seguida?... Com que és tan feinera i no està mai quieta... almenys que siguin reforçades. A mi em sembla que són fortes, i si a més a més vostè m'ho diu...
I la roba és cotó? Molt ben teixida. Ja s'hi fixarà ella, ja. I que no s'estarà de dir-m'ho. M'agraden, dirà. I prou. Perquè és de poques paraules però diu les que es necessiten. Quina mida?... Ara sí que estic perdut. A veure, estengui-les... Ella, sap?, és rodona com una carabasseta. Per camal almenys necessita el que tenen de cintura. I aquesta mida diu que és la més gran que té? Si semblen de nina.
Quan tenia vint anys li haurien anat de primera... però ens hem fet vells. És clar, vostè no hi pot fer res. Ni jo. El que passa és que no veig cap altra cosa que pugui agradar-li. Ella sempre ha volgut coses que serveixin. Què faré, ara? No puc pas presentar-me amb les mans buides. Fora que compri alguna cosa al pastisser de la cantonada... Però, és clar, no és això. Un home que treballa té tan poc temps per a les coses de quedar bé...

El bitllet de mil (recollit dins de Semblava de seda i altres contes)

-"Ja n'estic tipa, de tanta misèria!"
Es va posar l'abric, vell i tronat, i va obrir la porta d'una re¬volada. A l'altra banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l'entrada. Quan se'n va adonar l'altra ja l'havia vista.
-Quin goig que fas... t'has pintat els ulls i tot...
S'havia redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida
-...i l'has arrissat... si jo tingués els teus cabells... trigaràs molt?
.-No ho sé. Me'n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, està molt malalta. Va dir tot tancant la porta amb dos volts de clau.
La claror del carrer va sobtar-la tot i que la tarda nuava cap a l'acabament. De cop va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la... però es¬tava ben decidida. Res no l'aturaria.
El primer home que li va passar pel costat va fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. "M'he pintat massa els ulls. Dec semblar... exactament el que vull semblar!"
En aquella hora passava poca gent pel boulevard Roche-uart. A la cantonada del carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors: embolicava clavells amb paper transparent.
-"Que no em vegi, tan pintada!".
Tot just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap.
- Bon dia. No vol cap flor, avui?
S'hauria endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides de gris amb vels al cabell perquè se les enduguessin a morir en gerros de cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut.
-Després, quan tornaré a passar.
Va estrènyer el portamonedes buit contra del pit. La seguia algú. En un vidre d'aparador va veure l'home que feia un moment havia xiulat i s'havia girat a mirar-la. Va esperar trobar-se davant d'un altre aparador per veure'l més bé. S'hi aturà. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se'l. Era com si els ulls li fessin nosa. Se'ls havia pintats massa.
-Puc invitar-la a prendre alguna cosa?
Havia pogut veure, malgrat l'angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li tornà a caminar. Quan va arribar a la placa Pigalle travessà cap al centre, mirà una estona les revistes d'un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i va repenjar l'esquena a la barana. Tot d'una, quan ja creia que havia perdut l'home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tot els homes se la miraven. D'un gest enèrgic es va espolsar els cabells... i va sentir una veu càlida ran d'orella.
-Vols venir?
Se'l mirà fit a fit, calculà i digué baixet però decidida:
- "Cinc-cents."
Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un muscle de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb una veu fosca va murmu¬rar:
-Vals el doble. Mil!...

Estrenyia el portamonedes contra el pit. Tenia els llavis despintats, una mica lívids. Amb un gest brusc del cap apartà els cabells del front. I va dir mirant les violetes: "Un pom. Aquell de darrera de tot. És el més bonic." Zuzanne va somriure "Agafi'l vostè mateixa."
Va avançar la mà tímidament i va agafar-lo. Estava al costat de dues garbes de clavells blancs. Zuzanne el va embolicar amb aquell paper transparent que encara feia les flors més misterioses i ella va treure el bitllet de mil del portamonedes. Zuzannne se'l mirà.
- "No sé si tindré prou canvi..."
Li va donar les violetes, va agafar el bitllet i el va deixar estès damunt de les flors. Va començar a forfollar per la cartera.
-No, no en tinc prou. Vaig fins al forn i torno de seguida.
Mentre s'esperava una senyora es va aturar davant del carretó.
-A quin preu ven els clavells?
-No ho sé. Esperi's un moment. La venedora ha anat a buscar canvi i tornarà de seguida. Era una senyora de mitja edat. Tenia les galtes rodones, maquillades d'un color de rosa tendre.
-Són fresques, les flors, avui. Si les violetes de Parma fessin olor potser em decidiria a comprar-ne, però la meva filla, sap?, té un deliri
pels clavells. És bonic el seu pom... Molt car?
Li anava a contestar en el moment que Zuzanne arribava. Amb un dit es gratava la galta i tot mirant el bitllet va dir:
-El seu bitllet és fals. Veu? Es coneix amb aquestes ratlletes: haurien de ser ben morades i són blavoses. Si sap qui li ha donat encara el podrà tornar.
Deixà les violetes en el mateix lloc d'on les havia agafades. Al costat del gran feix de clavells blancs. Zuzanne li va dir:
- "No es preocupi, ja em pagarà un altre dia... emporti-se-les..."
-No, no: gràcies. Caminava de pressa amb el bitllet plegat a la mà. Una glo¬pada de líquid li pujà de l'estómac al coll, tan àcida que li va fer tancar els ulls. Respirava amb la boca tancada, profundament. Va entrar al pis. Se sentia olor de sofregits: devia venir del celo¬bert. Va ficar el bitllet a dintre d'un sobre i el va clavar amb quatre xinxetes sota el darrer calaix de l'armari mirall.
Amb la mà es va tocar la galta: bullia. Mirava la paret fixament: mai no s'havia adonat que els rams del paper tinguessin la vaga forma d'un cigne. El muscle de la cama li tornava a palpitar. "I ara què?" De sobte es va ajupir i va desclavar el sobre amb una re¬volada. Quan va tenir el gas encès hi apropà una punta del bit¬llet i va esperar que es cremés.
Els dits li feien mal de tant que l'estrenyia. Després va anar al rebedor, es va treure l'abric, el va penjar i va començar a fer el sopar. El seu home no trigaria gaire.

PRODUCCIO PRÒPIA

Més enllà de Copenhaguen, de Franc Guinart

“La teva pell no acaba al final dels teus dits,
és la mateixa que dibuixa camins
i folra sembrats i pastures inabastables.
El teu cor no batega només dintre teu,
és el mateix que ressona sota els continents
quan escolten l’abraçada del planeta.
Els teus pulmons no respiren aire local,
participen del mateix que ens envolta a tots,
aquell que ens connecta abans de pensar.
El teu món no s’esborra amb la teva mort,
enlloc d’una deixalleria calenta i esgotada
un jardí caldria reservar pels que vindran.”

Què et va passar, Leonardo?, de Teresa Minguijón

Com és que aquesta sorprenent capacitat
per copsar el món amb raonaments segurs
no es va manifestar mai, quan es tractava
d’entendre el petit cor que els homes portem dins?.
Et trobes davant un pinzell, un rellotge, un pic
i la teva increïble intel•ligència es posa en marxa
i imagina i crea allò que els altres ni somnien.
Però davant l’enveja, l’orgull, la ràbia
que la teva genialitat suscita
no saps contenir una reacció inhòspita.
Vas passar tota la vida de judici en judici
defensant els teus drets i lluitant contra aquells
que robar-te’ls volien.
I per si fos poc, vas néixer homosexual
en un país, en una època, en un segle
en que a presó, exili o mort éreu condemnats.
Leonardo, què et va passar,?
Encara al segle XXI badem admirats
per algunes de les teves troballes tècniques,
encara al segle XXI badem enlluernats
pel somriure secret de la teva Giaconda.
Potser si els deus haguessin consentit
vulguessis ser un simple artesà desconegut,
algú de la seva vida senyor absolut.
oh Leonardo admirat i compadit!

L’univers, de Josep Lleixà

El Gran Mestre quan creava,
els daus estava tirant?
Era una cosa pensada,
estava improvisant?
El Big Bang va ser el Principi.
Quan tornarem a No Ser?
Es pot veure algun indici,
(estrelles blanques, forats negres)
del Final d’aquest procés?
L’univers s’està expandint,
la creació sempre endavant.
Qui són els que tenen raó?
Els pensadors creacionistes
o bé els darwinians?
A terra els homes subjectes,
presoners del seu “saber”
volen entendre el miracle
que els Grans Déus segur van fer.
És supèrbia, vanitat,
o en tenen necessitat?
Però tot el que ha passat,
segur que és veritat?
Imatges anys llum emeses,
vistes estrelles vermelles
ja són blanques com donzelles,
o forats negres, mai se sap.
I així seguim preguntant
quina és la realitat,
l’univers on vivim
o el que creiem que veiem
tot i estar-se transformant?

Critico, de Vivian Segurana

A tu, que no respectes les normes, que embrutes la meva terra i assoles els arbres.
A tu, que l’aigua malgastes sense pensar en el verd i en la set.
Tu, que deixes petjada fosca en la claror del cel, que amagues les estrelles amb el teu fum modern.
Tu que ignores les senyals,que creus en el ciment i no nedes en els rius.
A tu, que creus que els ordinadors ens salvaran, que no creus en balenes, que no veus la vida en un arbre.
A tu, m’atreveixo a criticar-te.
Tu, que no ensums el perfum de les flors, que no escoltes la veu del vent.
Tu, que no sents la musica de les muntanyes, que no somrius amb la pluja de matinada, que no t’adormen les estrelles del cel.
Tu, que no respectes que jo sí vull viure aquí, jo, m’atreveixo a criticar-te.

MISCEL.LÀNIA
Efemèrides: setmana del26 de gener al 1 de febrer:
26/01/1939: Les tropes de Franco entraren a Barcelona
27/01/1756: Neix a Salzburg Wolfang Amadeus Mozart, compositor de música clàssica.
27/01/1888: Es funda la National Geographic Society, amb el propòsit d’incrementar i difondre els coneixements geogràfics.
28/01/1853: Mor José Martí, poeta, polític i filòsof cubà, organitzador de la Guerra del 95
29/01/1595: S’estrena la tragèdia escrita per William Shakespeare, “Romeo i Julieta”
29/01/1860: Neix Antón Céjov, dramaturg i contista rus.
30/01/1948: Mor assassinat Mahatma Gandhi, pacifista, intel•lectual, advocat i polític indi.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Els meus homes, de Malika Mokeddem. La tertúlia serà passat demà, dijous 28, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de gener llegim 1984, de George Orwell. La tertúlia tindrà lloc avui dimarts 26, a les 7 de la tarda.

Concursos:
- XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
- L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el IV Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra. Fins el 29 de gener.
-VIII concurs de relats curts “Maria Moliner”. Dotat amb 500€. Fins el 31 de gener.
- XXVI Premi de literatura infantil El vaixell de vapor. Modalitat narrativa. Dotat amb 24.000€ i publicació de l’obra. Fins l’1 de febrer.
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central. Fins el 26 de febrer. Dotat amb 6.000€ i publicació
- Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
- La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol del 2010.
Agenda literària:
-28/01/2010: Al Café Filosòfic, debat sobre el consumisme. La tertúlia tindrà lloc al Café Museum, al c/Sant Francesc núm. 5 baixos de Tarragona.
-31/01/2010: Lectura dramatitzada L’oblit, de Jordi Montanyés, a càrrec de Mont Plans i Montserrat Salvador. L’acte tindrà lloc a la sala Trono, al carrer de Misser Sitges,núm.10 de Tarragona. El preu de la entrada és de 8€.
-20/03/2010: I Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Si voleu participar heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.