15/02/2010 Ariwara no Narihira

100215 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Ariwara Narihira va néixer l’any 825 i morí el 880, va ser un poeta japonès, príncep del primer període Heian, que comprèn des del 794 fins el 1185 i que es refereix al període de la historia japonesa en que el Confucianisme y altres influencies arribaren al seu punt màxim. El període Heian es considera també el cim de la cort imperial japonesa i és destacat pel seu art, en especial la poesia y la literatura.
Ariwara va ser un poeta de l’estil waka, gènere de poesia japonesa tradicionalment mancat de qualssevol classe de rima (inclòs accidental, ja que eren considerades un error en el poema), o inclòs de versicles. En lloc d’ells el waka té la unitat i les frases (tanmateix, les unitats o el paràgrafs usualment són canviats per versicles quan la poesia es traduïda o transliterada a llenguatges occidentals).
Narihira va ser considerat un dels més grans poetes de la primera antologia imperial i un dels sis inclosos en l’Antologia de poemes Kokin Wakashū , abreviat Kokinshū i que va ser la primera de les vint-i-una col•leccions de poesia japonesa compilades per petició imperial.
Aquesta obra de poesia va ser la més influent del seu temps, dictant la forma i el format de la poesia japonesa fins finals del segle XIX. Va ser també la primera antologia que es dividí en poemes de les estacions i de l’amor. La primacia dels poemes de les estacions començà amb el Kokinshū i continua avui en dia amb la tradició del Haiku.
Als voltants de l’any 980 es publiquen “Los Cuentos de Ise” obra d’Ariwara Narihira que va prologar Jorge Luis Borges a l’edició d’Hispamérica i que narra llegendàries proeses d’amors cortesans.
“Los cuentos de Ise” són 209 poemes tanka, de cinc versos, que en total sumen 31 síl•labes, distribuïdes de la següent manera: 5, 7, 5, 7, 7. Ocasionalment estan agrupats de a dos o tres i separats per textos breus en prosa. Relaten en total 125 anècdotes utilitzant un estil elegant, però en un llenguatge encara primitiu. Els temes són l’amor, l’absència del ser estimat, el desengany i la alegria del retrobament.
Ise es un poble.I Narihira, segons expressa Borges, "es un hedonista en un mundo inocente y pagano, no perturbado aún por el Tao y por la recta observación del óctuple camino del Buddha".

Cuentos de Ise

Una vez, las relaciones entre dos amantes habían quedado rotas por una causa fútil. La mujer, que no había olvidado a su amante, le envió esto:
Aunque detesto
a este hombre, como no puedo
olvidarlo,
lo odio, y al mismo tiempo
lo amo.
Entonces el hombre dijo:
"Puesto que es así..."
Y respondió:
Sin que nos encontremos,
de nuestros sentimientos el intercambio
no se detendrá, como no se detiene el agua de una corriente
dividida por una isla en un río.
Así habló él, y sin embargo por la noche fue a verla a su casa. Después de hablar del pasado y del porvenir, él dijo:
Si de mil [largas] noches otoñales
pudiera yo hacer
una sola noche
y durmiera [junto a ti] ocho mil noches como ésa
no llegaría a saciarme.
Ella respondió:
Si de mil noches de otoño
se hiciera
una sola noche
cosas a decir quedaran
cuando ya el gallo cantara.
Con pasión más ardiente que en el pasado, él continuó frecuentándola.

Una vez, un hombre que se sentía enfermo tuvo la impresión de que estaba a punto de morir. Compuso este poema:
Que al final
haya un camino que es obligado a seguir
ya lo había oído decir,
pero lo que no pensaba era
que para hoy o mañana fuera.

Una vez , una mujer, al contemplar los objetos que un hombre frívolo le había dejado como recuerdo, compuso este poema:
Lo que él llama recuerdos
son ahora enemigos [para mí].
Sin duda
habría, sin ellos,
momentos en que olvidaría.

Había una vez un hombre. Como detestaba a una persona, que a su vez lo detestaba, compuso este poema:
Aun cuando ella pudiera
apilar uno encima del otro
diez veces diez huevos,
¿cómo amaría yo
A quien no me ama?
A ese poema la mujer respondió:
El rocío mañanero
al evaporarse puede algunas gotas dejar.
pero ¿quién podría confiar
en una relación con vos?
Nuevamente, el hombre le escribió:
Aun si el viento que sopla
no ha dispersado todas las flores de cerezo
del año pasado,
difícil resulta confiar
en vuestro corazón.
La mujer respondió a su vez:
Más vano que escribir cifras
sobre el agua que corre
es amar a una persona
que por vos no siente amor.
El hombre escribió nuevamente:
Ni el agua que fluye
ni el tiempo que pasa
ni las flores dispersadas
comprenden la palabra
¡Espera!

Una vez, un hombre frecuentaba secretamente a una mujer. Recibió de ella este mensaje: “Esta noche me habéis aparecido en sueños”. Entonces [él respondió]:
Mi espíritu debe ser
el que ha ido [hacia vos]
por causa de gran amor.
Si se os aparece una vez más en la noche
con un encantamiento, retenedlo con vos.

Una vez, un hombre envío [estos versos] a una mujer cruel:
Que suspiro por vos
no lo he de repetir más.
Sabed empero que si de vuestra ropa interior
los cordones se os desatan
por aquella razón será.
Ella respondió:
Aunque un signo se vea en el soltarse
de los cordones de debajo,
no es eso así [en mi caso].
No hay motivo para recurrir
a esta
suposición.

Un emperador fue a Sumiyoshi. Allí compuso este poema:
Incluso desde que yo los vi
ha pasado mucho tiempo,
mas estos bellos pinos
de la ribera de Sumiyoshi
¿cuántas generaciones han visto?
Un gran dios, apareciéndosele, dijo [estos versos]:
¿No sabes acaso
que estamos ligados
estrechamente?
Desde viejas edades
comencé a protegeros.

Una vez, un hombre fue a la casa de Ki no Aritsune, pero éste había salido a dar un paseo. Como se hacía tarde, [el hombre se retiró] y le envío este poema:
Gracias a vos
he comprendido [el ardiente deseo de la espera].
En el mundo
esto es llamado
amor.
[Àritsune] respondió:
Como lo ignoraba,
a todos
pregunté
¿qué es, pues,
eso que llaman amor?

En otros tiempos, [un hombre] mantenía relaciones amorosas con una mujer, pese a que sabía que era una libertina. Pero esto, ciertamente, no le disgustaba. Aunque la visitaba a menudo, sentía grandes inquietudes [acerca de su fidelidad]. Sin embargo, tenía por imposible dejar de frecuentarla. Como no podía en absoluto abstenerse de verla, cuando por algún impedimento, por sólo dos o tres días, debía dejar de visitarla, le enviaba un poema como éste:
Las huellas que al partir
dejé, no deben todavía
haberse borrado.
¿Quién pues frecuentaría
hoy ese camino?
Así, en esos versos manifestaba él sus dudas.

Había una vez un hombre. ¿Qué ocurrió? Dejó de ir a ver a su mujer. Más tarde ella tuvo otro hombre. Sin embargo, como ella tenía un hijo [de su primer esposo], éste le enviaba de tiempo en tiempo noticias suyas, aunque no fueran particularmente íntimas. Como esa mujer pintaba, el hombre le envió un objeto para que lo decorara. So pretexto de que había llegado su actual esposo, la mujer dejó pasar uno o dos días sin devolver [el objeto]. Sintiendo una gran amargura, el hombre le escribió: “Aunque tengas razones para no haberme enviado aún lo que te pedí, te odio por eso”. Como burla, escribió el siguiente poema y se lo envío:
¿Las noches de otoño
olvidar hacen
los días primaverales?
¿Mil veces mejor es la bruma de otoño
que la neblina de primavera?
Ése era su poema. La mujer respondió:
¿Mil otoños
compararse pueden
Con una primavera?
Tal las rojas hojas del arce,
las flores de cerezo se dispersan.

Una vez, un hombre había invitado, para despedirse, a un [amigo] que partía de viaje. El hombre esperó, pero como su amigo no llegaba, compuso este poema:
Ahora es cuando sé
qué triste es languidecer.
[Luego] sin mayor falta
haré bien en visitar
las casas donde me esperan.

Una vez, un hombre que había partido hacia el Este compuso durante el viaje estos versos que envió a sus amigos:
No me olvidéis
aunque haya partido tan lejos
como las nubes.
Cuando en el cielo la luna acabe
su recorrido, nos encontraremos.

Había una vez un hombre. Como se aburría en la capital, partió hacia las provincias del Este. Cuando llegó a la playa fronteriza de Ise y Owari, vio levantarse las blancas olas y [compuso estos versos]:
Cada vez más
los lugares que dejé
yo añoro.
¡Cuánto os envidio
olas que retornáis!

Una vez un hombre fue a la provincia de Mutsu sin un objeto definido. Una dama de allí se prendó ardientemente del hombre de la capital, que encontraba de una rara belleza. Ella le escribió:
Más valiera
para morir en amor total
fuera yo
un gusano de seda
aun para tan corta vida [como la suya].
Era un poema de provinciana. De cualquier manera, él sintió piedad, fue a su casa y allí durmió. Cuando, tarde en la noche, partió, la mujer:
Cuando el día despunte
en el canal he de hundir
este infame gallo
cuyo temprano canto
a mi amante hizo partir.
Pero el hombre dijo de debía volver a la capital [y agregó]:
Si en Kurihara
el pino de Anewa
una persona fuera:
“A la capital, como recuerdo,
ven conmigo”, le diría:
Entonces, la mujer se sintió feliz y se dijo: “Parece que realmente me ama”.

Un hombre, que no había dado noticias suyas desde hacía tiempo, llegó para ver los cerezos en flor. La dueña de casa:
De ser inconstantes,
tienen fama
las flores de cerezo.
[Sin embargo] aguardaron
a quien poco se deja ver durante el año.
El hombre respondió:
Si hoy no hubiera venido,
como nieve mañana
estarían caídas.
Y aunque no se derriten
¿quién cual flores las miraría?

PRODUCCIO PRÒPIA

Júlia, de Josep Lleixà, Teresa Minguijón i Vivian Segurana

Des de que la conec sempre m’ha agrada’t. Rossa, ulls blaus, mirada trista, somriure tímid. Té uns quants anys més que jo - pocs – però una figura d’una noia de vint anys.
Té parella. La meva timidesa i la seva situació personal han estat el motiu de que l’hagi mirat sempre com quelcom inaccessible però molt, molt desitjat. Tot i que freqüentem llocs i amics comuns, les converses amb ella sempre havien estat curtes, les salutacions breus però cordials, fins que un dia, traient forces de no sé on, vaig dir-li – Perdona l’atreviment, però et veig trista, capficada - .
Tens raó va contestar, últimament les coses no em van tal com voldria, cada bugada perdo un llençol.
I ara - vaig dir posant cara de sorpresa -, una dona com tu, atractiva, amb parella.....
Sí, sí, tot el que tu vulguis, va dir, però no sempre les coses són com aparenten ser.
Això va bé, vaig pensar tot excitat pel avenços aconseguits. De moment donava peu per continuar la conversa pel camí que a mi m’interessava transitar, el dels sentiments, dels afectes, de l’estimació, de la passió o de la seva carència.
Tot té solució en aquesta vida, menys la salut. - Vaig dir amb cara de comprensió .I vaig afegir, quasi preguntant -, que són problemes econòmics? Perdona, si no vols no contestis, sentimentals?
No va contestar amb paraules, ho va fer posant cara d’assentiment, de tristor.
De cop em va vindre al cap una idea descabellada i li vaig dir: Jo tiro les cartes, les cartes del Tarot, saps? Ho faig únicament als amics, i la veritat les cartes mostren el camí a seguir, quan nosaltres sols no podem esbrinar-lo degut a la confusió mental que tenim.! Quina barra que tens vaig pensar! I per sorpresa meva, em va dir bocabadada,
de veritat que això funciona? faries això per mi? –
I tant que ho faria. Varem quedar pel dia següent a la tarda a casa meva.
En quin embolic m’havia posat. Les úniques cartes que havia tingut a les mans eren les de jugar a la botifarra. Però de cop es va encendre una bombeta mig fosa dins del meu cervell i em va recordar que en una fira de medecines alternatives, esoterisme etc, havia comprat un joc de cartes del Tarot de Marsella. Vaig respirar alleugerat. Quines coses s’han de fer per apropar-se a la persona que voldries tenir sempre al teu costat.
A la tarda següent vaig preparar l’escenari: poca llum a la saleta, unes quantes espelmes que donaven una sensació de caliu, una música suau que ajudava a fer més acollidor l’ambient..., I ella va arribar.
Una salutació cordial i a la vegada tímida. Li vaig fer un petó a la galta i varem seure un enfront de l‘altre a la taula preparada a l‘efecte.
El meus ulls mirant el mall de cartes, els d’ella, fixos al tapet que cobria la taula d’on no gosava aixecar-los. Que estaria pensant?.
Li vaig donar el mall de cartes i li vaig dir: - baralla -. Així ho va fer, - talla - i me les va tornar. El meu cor estava disparat, les mans em tremolaven. Seria capaç de fer que la representació fos convincent? Quan un està enamorat treu forces ocultes que l’ajuden en moments complicats com aquell.
-He de dir-te que el sistema que utilitzo per fer les tirades de cartes potser et resulti estrany, diferent als emprats normalment.
La veritat mai me les havien tirat, així que per mi és nou – va contestar-.
Vaig agafar la primera carta resultant del tall i va sortir la número XI.
La Força – vaig dir – ens diu com ets tu en situacions normals, una dona forta, capaç de lluitar contra les adversitats – Allò començava bé – vaig pensar-.
La segona va ser la VII , el Carro.
Aquesta carta explica la teva situació actual en l’aspecte sentimental. Dos cavalls, dos forces oposades que tiren del carro – la parella – però que lluiten entre si, sense posar-se d’acord. Per una banda la por a ser infidel, per l’altra els pensaments de desig que et turmenten pensant en un altre home.
Va moure el cap assentint.
Havia agafat bon camí, ara feien falta bones cartes que em portessin a la drecera.
La tercera a sortir va ser la número XVI . La Torre. – A veure si era capaç de portar l’aigua cap el meu molí.
La Torre, com veus, – vaig dir - ens assenyala destrucció, una cosa sòlida que s’ha d’enderrocar, això es el que aconsella, destruir per construir de nou.
Ella no aixecava el cap però el movia com dient: estàs encertant tot.
La quarta carta va ser la VI. Els enamorats. La sort em seguia acompanyant.
Aquesta carta es positiva, senyala el teu futur i ens diu que a curt termini tindràs un encontre sentimental amb la persona que tu estimes.
Per primera vegada va aixecar el cap i va somriure tímidament.
La cinquena a sortir va ser la XVIIII. El Sol. Ja estava arriscant massa, ja era difícil seguir tenint la sort de cara durant tant de temps.
Vaig fer una interpretació completament interessada – com les altres – i vaig gosar dir-li:
El Sol es sinònim de força, de vitalitat, d’energia. Vol dir-te que la persona que a tu t’agrada i per la que has de lluitar, es mes jove que tu.
A mi em tremolaven les mans, estava completament embriagat, la mirava i ella no va aixecar els ulls.
Aquell joc era molt arriscat. Una petita relliscada i tots els avenços podien anar-se’n a orris. Vaig decidir agafar l’ultima carta. Va sortir la I . El Mag.
Em vaig sentir feliç, em vaig tranquil•litzar, doncs aquella carta donava peu a fer una bona predicció.
El Mag vol dir que, tu com ell, teniu a les vostres mans la resolució de tots els problemes. Tens tots els elements necessaris per conquerir el que
desitges, es tracta de saber-los combinar d’una forma adient. Tu saps el
que vols, saps a qui estimes i saps que ell te està esperant. Ara ja depèn de tu i això no es màgia. Sigues valenta.
Ara si va aixecar el cap. Els seus ulls tenien una brillantor especial; mirant-los fit a fit traspuaven una determinació, una força que mai jo havia vist.
Vaig dir-li: jo crec que d’aquestes coses hauríem de seguir parlant, però d’una forma assossegada , sense cartes al davant. Que et sembla, acceptes la invitació.
Si, va dir amb veu forta i segura. Demà a la tarda tornaré.
Ni es sentia ja l’ascensor i jo continuava allà, palplantat al replà. Incrèdul, vaig entrar a casa. Encara la veia asseguda mentre dels seus llavis sortia aquella promesa de felicitat: “Demà a la tarda tornaré”.
Amb els dits repassava la cadira, la taula, el got, les cartes, el pom de la porta. Tot allò que qualsevol part del seu cos hagués pogut tocar. Ensumava l’aire buscant restes del seu perfum.
Demà a la tarda tornarà! Que fas?, espavila. Tens 24 hores per organitzar una recepció que no pugui oblidar, per preparar un pla que només li deixi una sortida digne: Tu!
Aquest pensament, esfereïdor i seductor alhora, em va posar en marxa.
Entrarà a casa i...quina llum, quina música?. Vaig anar cap a la lleixa on tenia els CD. Vaig fer una primera tria, que vaig separar per tornar-hi més tard. Respecte a la llum no calia patir: una de les meves dèries és col•leccionar llums de tota mena. Primer la rebria amb claror i lluminositat, però no seria el llum del sostre, si no el del sofà, del qual puc regular la intensitat, perquè no fos molt descarat abaixar-la quan convingués. Potser hauria de buscar un altre per posar al costat de la taula, per evitar zones fosques des d’un començament. En vaig triar un i el vaig col•locar al lloc adient.
Bé. Ja està a casa. Som al sofà. Ara...Alguna cosa per menjar i beure!
Vaig anar a la cuina. Faré servir els mateixos gots que he tret avui. Tot ha de semblar natural, com si ho hagués improvisat. Per menjar...puc preparar pastes i fruits secs. Segons com, trauré unes o altres. N’he de comprar de les dues coses. Anotat.
Xerrarem, xerrarem i...llençols!. Això sí, nous de trinca. Vaig cap a l’habitació i reviso els prestatges de l’armari. Sort en tinc de les meves amigues! Aquest any, pel meu aniversari, m’han regalat un joc ben maco. Us estimo! Demà serà una bona ocasió per estrenar- lo. I també estrenaré les tovalloles. D’aquestes n’he de comprar. Anotat.
Ara he de pensar tranquil•lament en la manera de portar la conversa cap allà on vull que hi vagi. És la part més difícil i, a més, no depèn només de mi.
Tantes emocions! Soparé i després, ja més reposat, revisaré el pla. Això sí, la nota de la compra ben a prop del plat, per si he d’anotar alguna cosa nova.

Que tard s’ha fet, vaig corrents a fer el sopar. Com se m’ha acut dir-li que demà a la tarda tornaré, que sóc boja? Estic casada. Per què m’amoïno? Segurament pensarà que vull que em torni a tirar les cartes. M’aixecaré d’hora i aniré a la perruqueria, li diré a la Cèlia que hem pentini molt natural, no vull que sembli que m’he arreglat per ell. Però, què estic dient? Estic casada.
-Nena, d’on vens tant tard?
De ca la senyora Maria, no es troba gaire bé i he anat a fer-li companyia..
No imaginava que sabés tirar les cartes, a mi no m’ha interessat mai el Tarot però quan m’ho va proposar vaig veure la llum, per fi una estona a soles amb ell. Encara que fa temps que ens coneixem no ens hem dit mai res més enllà que una cordial salutació o algun comentari sobre alguns dels actes culturals als que assistim i on coincidim. Sempre m’ha semblat un home interessant, amb seny, una mica misteriós i irresistiblement atractiu. Em moriria de vergonya si sabés les vegades que he somniat desperta amb ell, però només a estones és clar, el meu home és molt bon home i m’estima molt.
-Nena, que li queda molt al sopar?
Fa tant de temps que les coses entre nosaltres no van com jo voldria i a vegades em sento tan sola. Tindran raó les cartes? L’encontre sentimental serà el de demà? Depèn de mi? Sabrà que em refereixo a ell? Quina bajanada, ni tan sols s’haurà fixat en mi, una dona més gran. I el meu home és tant bon home i m’estima tant. Potser que el truqui i li digui que no m’esperi demà. -Demà a la tarda et ve de gust que anem al cinema?
-No ho sé, ara estic cansat per pensar.
Em sap greu de pensar en un altre home, però fa tant de temps que ens hem distanciat... Potser és només una crisi matrimonial, potser tot tornarà a la normalitat, potser... potser em perdo aquest moment esperant el passat. Necessito un senyal.
Sona el telèfon. -Que el pots agafar? Estic fent el sopar. Qui deu trucar tant tard?
-Nena, era el Pere, demà a la tarda aniré a jugar al dominó al Casal, no m’esperis per sopar, arribaré tard.
-Molt bé amor, jo tornaré a ca la senyora María a fer-li companyia, com està tant malalta, potser jo també torni tard.

Miscel•lània
Efemèrides: en tal dia com avui, 15/02:
-1564 : Neix Galileo Galilei, astrònom, filòsof, matemàtic i físic florentí.
-1811: Neix Domingo Faustino Sarmiento, polític, pedagog, escriptor, periodista, estadista i militar argenti. Autor d’obres com “Facundo o Civilización y barbarie”
-1566: Mor Louise Labé, poetessa francesa, coneguda amb el sobrenom de “la bella cordelera”. Autora de “Débate entre la Locura y el Amor”, tres “Elegías” y veinticuatro “Sonetos”.
-1905: Mor Lewis Wallace, escriptor nord-americà conegut per la seva novel•la “Ben-Hur: A tale of the Christ”.
-1907: Mor Giosuè Carducci, poeta italià, premi Nobel el 1906.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El capità Pàmfil, de Alexandre Dumas. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de febrer dia 25, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de febrer llegim The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de febrer, dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la I edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.