22/02/2010 Joan Salvat- Papasseit.

Joan Salvat- Papasseit va neixer a Barcelona el 16 de Maig de 1894. El seu pare va ser Joan Salvat i Solanas, fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica Espanyola que feia el trajecte Barcelona-Cadis. Va morir en un accident el 1901. La seva mare, Elvira Papasseit i Orovitx, va quedar sense mitjans econòmics per mantenir a Joan i a un altre germà seu més petit. El 1906, el futur autor va començar a treballar com a dependent en una drogueria. Més tard va intentar obrir-se camí com a escultor. El 1911, juntament amb altres amics, va formar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, de caràcter anarquista i pamfletari. A partir del 1914 es va introduir en els cercles independentistes més radicals. Aquest mateix any va començar a treballar en la redacció de la revista Els Miserables, d’orientació anarquista així com de bibliotecari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va donar inici per llavors a la sèrie d’articles que després recolliria en el volum Fum de fàbrica, i s’afilia a les Joventuts Socialistes.
El 1916 va ser condemnat a dos mesos i un dia de presó a causa d’un article seu, publicat a Els Miserables, titulat “Un poble, Portugal”. Després de sortir de la presó va començar a treballar com a encarregat de la secció de llibreria a les Galeries Laietanes. En aquells dies va rebre la influència de l’artista uruguaià Rafael Barradas, promotor del “vibracionismo” i va començar a interessar-se per la literatura d’avantguarda. El 1917 va donar inici a la publicació dels seus aforismes a la revista Un enemic del Poble, subtitulada Fulla de subversió espiritual. Gràcies al seu treball a la llibreria es va relacionar amb altres poetes catalans, com JV Foix, Josep Maria Junoy o Joaquim Folguera. Aquest mateix any va debutar com a crític d’art a la revista Vell i Nou. El seu primer poema Columna vertebral: Sageta de foc, es va publicar a finals de 1917. En ell ja estava clara la seva concepció de la poesia d’avantguarda com a instrument per atacar les convencions burgeses.
El 1918 va editar la revista Arc-Voltaic, d’un únic número, amb evidents influències del futurisme. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb Carme Eleuterio i Ferrer, després de sis anys de festeig, però poc després va caure malalt de tuberculosi. A partir de llavors va començar un interminable rosari d’estades en sanatoris i cases de salut, que només acabaria amb la seva mort. El 1919 va néixer la seva primera filla, Salomé. Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que recull poemes escrits des de 1917. Va començar la seva carrera com a editor amb l’empresa Llibreria Nacional Catalana a partir de 1920, any en que va fer un breu viatge a París. Va col•laborar en diverses publicacions, amb articles d’exaltació catalanista. El juliol d’aquell mateix any va redactar i va publicar el manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest futurista català. El seu ideari de llavors fou catalanista avantguardista, i ell mateix s’agradava de definir com a “poetavanguardistacatalà”. El 1921 va iniciar una nova revista, Proa, de la qual apareixerien només dos números. A l’abril d’aquest any es va publicar el seu segon llibre de poemes, L’irradiador del port i les gavines, amb textos escrits entre 1919 i 1921. A l’hivern va ser internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid), en aquest temps va escriure els poemes que formarien el seu tercer llibre, Les conspiracions, que apareixeria el 1922. En aquests poemes desenvolupa les seves idees independentistes més radicals, proposant per a Catalunya una solució semblant a la d’Irlanda, independent des de 1916.
La seva segona filla, Núria, que només viuria dos anys, va néixer el 1922. A finals d’aquell mateix any va publicar la seva quarta obra poètica, La gesta dels estels. El 1923 li va seguir el que la crítica considera el millor de tots els seus llibres, El poema de la rosa als llavis. L’any següent, el 7 d’agost de 1924, va sucumbir finalment a la seva malaltia. L’any 1925, de manera pòstuma, es va publicar el seu sisè llibre de poesia, Óssa menor.

Selecció de poemes de Joan Salvat Papasseit

Dóna’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Pantalons Llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.


Vibracions
El gra sangós de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
— El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als tarongers florits, la promesa-donzella:
una alosa destria la blancor
dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l’esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l’esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles s'hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se
i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc —molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
Bru mariner d'amor
de peu dret a la proa
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.

Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa:
a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa

com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja

pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Ordenant l’armari, de Vivian Segurana

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. Amb l’armari ja buit, primer el vaig fregar amb oli de fusta, amb un lleu de massatge de mans mimava cada estant i cada porta, per lluir-lo i donar-li capes de resistència al pes i als anys. Desprès el vaig perfumar amb essència d’espígol. Ara l’armari semblava més gran. Estava fresc i renovat per seguir suportant el pes de tanta càrrega. Vaig tancar les portes i com si es tanquessin els seus ulls, va romandre estona impregna’ns-en del perfum de lavanda. Llavors, vaig començar a fer selecció de roba.
De camises... ja no en faig servir sovint... i en tinc masses, millor retiro algunes. Obro de nou les portes de l’armari i les col•loco d’esquerra a dreta, només em quedo tres.
Segueixo ara amb els vestits. D’hivern només en tinc un, aquest el guardo. D’estiu en tinc de llargs i de curts, em quedo el que es lliga al coll i em desfaig d’aquells minis que ja no em poso. Els col•loco de dreta a esquerra, de llarg a curt.
Continuo amb els pantalons, usuals en la meva vestimenta, em quedo amb els texans, uns de pana, uns elegants, els pirates per l’estiu i em desfaig dels per si un dia ... ¿Per si un dia m’aprimo?, ¿per un dia especial?,¿Per si un dia ... que a vegades no arriba mai? I de mentre, ocupant lloc a l’armari? Millor deixo espai per si arriben uns de nous.
Les samarretes; les d’aquest any me les quedo totes, les vaig col•locant a l’estand i deixo enrere aquelles tan ajustades que em posava fa pocs anys. Les que ensenyen el melic encara hem sorprèn trobar-les aquí. Em quedo amb les més còmodes i no sumo més de 10. Començo amb els jerseis, com m’agraden els de coll alt que abriguen a l’hivern!, retiro un parell que ja estan massa vells i també un polar que només guardo perquè era d’una persona que en el seu moment va ser especial. Em desfaig de mocadors, cinturons, barrets i bufandes que semblen complements de carnestoltes. Em desfaig de tota la vestimenta que ja no necessito i ara l’armari es ple d’espai per omplir de roba nova.
Amb la feina ja feta i l’armari endreçat, em pregunto si no és la ment humana com un gran vestidor on s’acumulen records, problemes, mal de caps, rancúnies, desenganys, angoixes, decepcions, tristors...
Hi ha qui carrega tota la vida amb el pes de coses que van ser importants en el passat i que avui només ocupen un espai inútil en la ment, espai que es indispensable per recrear la vida.
Diu un antic proverbi xinès que “Per poder veure vi en una copa que es troba plena de te, primer es necessari abocar el te i llavors podràs servir i veure el vi”.
I dic jo, ara que em sobra lloc a l’armari, potser trobo qui el vulgui compartir amb mi.

L’armari dels records, de Josep Lleixà

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les prendes que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.

Regal enverinat, de Teresa Minguijón

El nostre primer pis en comú era antic, amb amples passadissos, grans habitacions, menjador lluminós i una cuina perfectament quadrada.
Ho havíem llogat sense mobles i gairebé així continuàvem. Un dia vam anar a fer un vermut i els dels bar ens van regalar una taula i quatre cadires de terrassa. Uns amics ens havien aconseguit un cendrer que semblava un tamboret, uns altres ens havien donat un llit atrotinat i nosaltres ens havíem comprat la rentadora.
Aquest era tot el mobiliari de casa. Havíem clavat a la paret uns quants claus on es gronxaven els penjadors amb la roba; els llibres campaven pel terra arrambats a la paret; les sabates s’amagaven a sota el llit; per tauletes de nit fèiem servir caixes de cervesa.
Ens calien tants mobles! Però teníem pocs diners i havíem d’escollir.
Jo proposava comprar un armari: la roba, tal i com la teníem, s’omplia de pols, les més íntimes penjaven ficades en bosses de compra a l’abast de la mirada de tothom.
Llargues converses van precedir a la nostra decisió. Per fi, va guanyar la meva proposta
El 23 de febrer de 1981, a la tarda, vàrem sortir de casa cap a una botiga de mobles. En entrar-hi, un dependent esquifit i seriós va venir cap a nosaltres i ens va demanar que l’acompanyéssim cap al fons, on tenien l’exposició d’armaris.
En filera passàvem entre llits, taules de menjador, calaixeres, llibreries, cadires. Era marejant la quantitat de mobles que hi havia.
Vàrem passar pel costat d’un sofà preciós. Era de cantonada, tenia cinc cossos independents molt adaptables; la roba, franjada en tons marrons, des del més fosc fins a un de claret. Aquest sofà estava dissenyat per a casa meva!
Em vaig aturar al seu davant i vaig cridar l’atenció del meu company.
- Guaita
- És un sofà. Hem vingut a buscar un armari.
Ell estava una mica enfurrunyat, perquè trobava que la roba ja estava bé penjada dels claus, que bona feina li havia costat clavar-ne tants!.
- Sí, home, però guaita’l. És perfecte pel nostre menjador.
El dependent, molt en el seu paper, es va apropar i va començar a cantar les meravelles del sofà. Disseny anatòmic, roba anti-taques,...
Jo cada vegada estava més convençuda de que el destí ens havia portat a aquella botiga en particular per comprar el sofà.
- Va, si us plau, mira-te’l bé. És perfecte!
- Em tornaràs boig. No deies que sense armari no es pot viure?
- És clar. Però d’armaris en trobarem sempre. Mentre que si ara no comprem aquest sofà, potser el vendran i ja no trobarem mai més un de tan maco.
El meu company es resistia. Jo tenia arguments que mai no fallaven amb ell, però no era qüestió de fer-los servir allí mateix, davant un dependent que no ens treia l’ull de sobre.
- Escolti. Que ens pot guardar aquest sofà? Ara anirem a parlar-ho tranquil•lament tots dos i tornem en dues hores. D’acord?
Cap problema per part del dependent.
Vàrem sortir de la botiga i començarem a passejar. Carícia aquí, paraula tendra allà, vaig utilitzar tota la meva capacitat de seducció i una mica més tard el meu company ja estava d’acord en comprar el sofà.
Vàrem tornar a la tenda. El dependent estava pàl•lid, nerviós, gairebé histèric.
- Hola. Ja tornem a ser aquí. Venim a buscar el sofà.
- Però que no ho saben? Que no han sentit res? Ha hagut un cop d’estat!
Tejero i companyia havien entrat al Congrés dels Diputats!
Ni armari ni sofà; algú ens havia fet un regal enverinat.



Miscel•lània:
Efemerides del 22 al 28 de Febrer
22/2/1908: S’estrena "Senyora ama ", de Jacinto Benavente
22/2/1788: neix Arthur Schopenhauer, filòsof alemany
22/2/1903: neix César González Ruano, escriptor i periodista espanyol.
22/2/1939: mor Antonio Machado, poeta espanyol
22/2/1942: mor Stefan Zweig, escriptor austríac
22/2/1985: mor Salvador Espriu, poeta català.
23/2/1455: Gutenberg imprimeix el seu primer llibre, "La Bíblia"
23/2/1775: S’estrena "El barber de Sevilla", de Beaumarchais
23/2/1926: neix Fernando Vizcaíno Casas, escriptor i advocat espanyol
23/2/1945: mor Alexei Tolstoi, novel.lista rus
24/2/1909: S’estrena "La esfinge", de Miguel de Unamuno
24/2/1463: neix Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià
24/2/1837:neix Rosalía de Castro, poetessa galega
25/2/1707: neix Carlo Goldoni, comediògraf italià
25/2/1983: mor Tennessee Williams, dramaturg nord-americà
26/2/1848: Es publica "El manifest comunista", de Marx i Engels
26/2/1802: neix Victor Hugo, escriptor francès
27/2/1905: Maxim Gorki és exiliat a Riga
27/2/1902: neix John Steinbeck, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1962
27/2/1912: neix Lawrence Durrell, escriptor britànic a qui Ona-literaria va dedicar el programa del 17 de Novembre del any passat.
27/2/1941: mor James Joyce, escriptor irlandès
27/2/2001: mor José García Nieto, poeta i narrador espanyol
28/2/1893: neix Josep Vicenç Foix i Mas poeta català
28/2/1906: neix Agustín de Foxá, poeta i dramaturg espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letter de Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc demà dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.