09/02/2010 W. W. Jacobs

100209 ONA LITERARIA by onaliteraria
100209 ONA LITERARIA by onaliteraria
William Wymark Jacobs, escriptor britànic, novel•lista, humorista i contista, més conegut com a W.W. Jacobs, va néixer el 8 de setembre de 1863 a Londres, on va morir l’1 de setembre de 1943. Membre d’una família nombrosa i pobre, era fill primogènit de William Jacobs, que treballava com a gerent al moll de Londres.
Tant William com els seus germans van passar moltes hores als molls observant les anades i tornades dels vapors i dels treballadors. El contacte amb el món dels mariners va ser la font d’inspiració de la majoria dels seus relats.
Al 1879 comença a treballar com a funcionari. A partir del 1885 publica regularment dibuixos en revistes satíriques i el seu primer relat, Excés de càrrega, veu la llum al 1896 i va tenir una gran acceptació.
Al 1899, any en que la revista satírica Strand li garanteix la publicació regular dels seus relats, deixa la feina per viure exclusivament de la literatura. L’any següent, és a dir, al 1900, es casa amb una sufragista.
Gairebé tota la seva producció literària és anterior a la Primera Guerra Mundial, doncs durant ella pràcticament va deixar d’escriure i en acabar es va dedicar principalment a adaptar els seus contes al teatre. La seva primera adaptació va ser El fantasma de Ferry Bundler, estrenada a Londres el 1899.
La major part de la seva obra pertany al gènere humorístic. La inspiració la pren dels homes de mar que va conèixer a la feina del seu pare.
Són aquests mariners de vaixells de mida mitjana, segons paraules del propi autor.
El següent llibre va ser la novel•la El Seguici del capità, publicada al 1897, seguida per un altre llibre de contes Eriçons de mar, al 1898, que va consolidar la seva fama com a escriptor.
Entre les seves altres obres es poden destacar Tots els capitans, publicada al 1905, Nusos mariners de 1909 i Rondes nocturnes, publicada al 1914.
En total va escriure 19 volums de contes, dels quals la gran majoria tracten d’aventures de mariners amb final sorprenent.
Els contes mariners de Jacobs es caracteritzen per l’habilitat en l’elaboració de situacions còmiques i la capacitat per reproduir amb gran fidelitat la manera tosca de parlar de les classes socials més baixes,
fet que senyalen amb admiració molts altres escriptors, com Henry James, Chesterton i Wodehouse, que ho menciona fins i tot en la seva biografia.
Una part menor de la seva obra la constitueixen els relats de terror. Irònicament, un d’aquests relats és la seva obra més famosa i la que ha mantingut viu el seu nom en la història de la literatura.
Parlem de “La pota del mono”, inclòs en el llibre de contes La dama de la barca, publicat al 1902, relat molt admirat entre els escriptors.
Per exemple, Jorge Luis Borges, Silvina Ocampo i Adolfo Bioy Casares el van incloure en la seva Antologia de la literatura fantástica i va ser una de les fonts d’inspiració de Stephen King per a la seva novel•la Cementiri d’animals.
La fama d’aquest conte macabre transcendeix l’àmbit propi de la literatura, ja que d’ell s’han fet versions teatrals, curts cinematogràfics i, fins i tot, l’especial de Halloween de la tercera temporada de la famosa sèrie de dibuixos Els Simpsons es titula igual que el conte, al que té clarament com a font d’inspiració.
Més proper a nosaltres, el relat va ser adaptat en el capítol titulat “La garra”, protagonitzat per Manuel Galiana, en la famosa sèrie televisiva “Historias para no dormir”.
“La pota del mono” s’inscriu en la tradició contista dels objectes miraculosos. La pota d’aquest relat té el poder de concedir tres desitjos,
encara que la seva obtenció resulta molt cara
Precisament avui llegirem una adaptació d’aquest relat que he fet per aquest programa.

La pota del mono

La nit era freda i humida, les finestres estaven tancades i el foc cremava vivament. Pare i fill jugaven als escacs. El primer tenia idees personals sobre el joc i posava el rei en tan desesperats i inútils perills que provocava el comentari de la seva senyora que teixia plàcidament al costat de la xemeneia.
-Escolteu el vent
Va dir el senyor White, que havia comès un error fatal i tractava de que el seu fill no ho advertís.
-Ja sento el vent. El teu fill t’ha fet escac.
-No crec que vingui aquesta nit
-Mate.
-Això és la part negativa de viure tan lluny
Va vociferar el senyor White amb imprevista i sobtada violència
-De tots els barris marginals, aquest és el pitjor. El camí és un pantà. No sé què pensa la gent. Com que hi ha només dues cases llogades, no els importa.
-No t’emprenyis, estimat. Guanyaràs la propera vegada.
El senyor White va alçar la vista i va sorprendre una mirada de complicitat entre mare i fill. Les paraules van morir en els seus llavis i va dissimular un gest d'enuig. Es van sentir uns cops a la porta.
-Ja està aquí.
Es va aixecar amb precipitada hospitalitat i va obrir. Després van entrar. El foraster era un home fornit, amb els ulls sortints i la cara rogenca.
-El sergent major Morris.
El va presentar el senyor White. El sergent els va donar la mà, va acceptar la cadira que li van oferir i va observar amb satisfacció com l'amo de la casa portava whisky i uns gots i posava una petita cassola de coure sobre el foc. Al tercer got, li brillaven els ulls i va començar a parlar. La família mirava amb interès aquest foraster que parlava de guerres, d'epidèmies i de pobles estranys.
-Fa vint anys. Quan es va anar era tot just un noi. Guaiteu-lo ara.
-No sembla haver-li anat tant malament.
-M 'agradaria anar a l'Índia. Només per donar-hi un cop d’ull. TERESA.- El sergent va moure el cap negativament. Va deixar el got i, sospirant lleument, va tornar a sacsejar el cap.
-M 'agradaria veure els vells temples i els faquirs i els malabaristes. ¿Què va ser, Morris, allò que vostè explicava l’altra dia, d'una pota de mico o alguna cosa per l'estil?
El soldat va contestar precipitadament que era una història que no valia la pena sentir.
-Una pota de mico? .
-Morris, si no li ve de gust repetir-ho, ja ho explicaré jo. És una història d’aquelles de màgia.
Mare i fill el van mirar amb avidesa. Distretament, el foraster va portar la copa buida als llavis: va tornar a deixar-la. L'amo de la casa la va omplir.
-A primera vista, és una poteta momificada que no té res de particular.
I el sergent la va treure de la butxaca. La senyora va retrocedir, amb una ganyota. El fill va prendre la pota de mico i la va examinar atentament. La va donar a la mare.
-I què té d'extraordinari?
-Un vell faquir li va atorgar poders màgics Volia demostrar que el destí governa la vida dels homes i que ningú no es pot oposar impunement. Li va donar aquest poder: Tres homes poden demanar-li tres desitjos.
Va parlar tant seriosament que mare i fill van sentir que les seves rialles desentonaven.
-El sergent ja ha demanat les seves tres coses. I els seus desitjos es van complir.
-Encara es poden demanar més desitjos?
El sergent va explicar que només un altre home els havia demanat. Era el que li havia donat la poteta de mico, quan va morir. Ho va explicar amb tanta gravetat que es va produir un silenci.
-Si ja va obtenir els seus tres desitjos, ja no li serveix el talismà. Com és que encara el té?
El sergent va sacsejar el cap.
-M’ha explicat que no el vol vendre perquè ja ha causat prou desgracies.
De cop, el sergent va prendre la pota de mico, la va agitar entre el polze i l'índex i la va tirar al foc. White la va recollir i se la va ficar a la butxaca.
-Si no la vol, ens la quedem nosaltres..
- Com es fa?
-Cal tenir-la a la mà dreta i demanar els desitjos en veu alta.
El sergent va insistir en la perillositat de la màgia de la pota. La senyora White es va aixecar per començar a parar taula.
-Si de veritat és màgica, No et sembla que podrien demanar per a mi un altre parell de mans?
El senyor White va treure de la butxaca el talismà. Els tres van riure en veure l'expressió d'alarma del sergent.
-No pateixi. Serem molt raonables.
El senyor White va guardar a la butxaca la pota de mico. Va convidar a Morris a seure a taula. Durant el sopar el talismà va ser, en certa manera, oblidat. Interessats, van escoltar nous relats de la vida del sergent a l'Índia.
-Si en la història de la pota de mico hi ha tanta veritat com en les altres que explica, no aconseguirem gran cosa.
Va dir el senyor White quan el foraster va sortir de la casa i es va allunyar amb pressa, per arribar a l’últim tren. Va treure de la butxaca el talismà i el va examinar amb perplexitat.
-No se m'acut res per demanar. Em sembla que tinc tot el que desitjo.
-Si pagues la hipoteca de la casa series feliç, no és cert? N’hi haurà prou amb dues-centes lliures.
El senyor White va somriure avergonyit de la seva pròpia credulitat i va aixecar el talismà. Mare i fill es van mirar amb un somriure còmplice. El fill es va apropar al piano on va fer uns acords greus.
-Vull dues-centes lliures.
Un gran estrèpit del piano va contestar les seves paraules. El senyor White va fer un crit. La seva dona i el seu fill van córrer cap a ell.
-S’ha mogut. S’ha recargolat en la meva mà com un escurçó.
Mirant amb desgrat l'objecte, el va deixar caure.
-Però jo no veig els diners. I crec que mai no els veuré.
I mentre parlava es va ajupir, va recollir el talismà i el va posar sobre la taula.
-Imaginacions, estimat.
-No importa. No ha estat res. Però m’ha donat un ensurt.
Van seure al costat del foc i els dos homes van acabar de fumar les seves pipes. El vent era més fort que mai. El senyor White es va sobresaltar quan va colpejar una porta en els pisos alts. Un silenci inusitat i depriment els envoltà fins que es van aixecar per anar a dormir.
L'endemà, mentre prenien l’esmorzar en la claredat del sol hivernal, van riure dels seus temors. En l’habitació hi havia un ambient de tranquil•litat que faltava la nit anterior i la pota de mico, arrugada i bruta, tirada sobre l'aparador, no semblava terrible.
-Quina idea, la nostra, escoltar aquestes tonteries! Com es pot creure en talismans en aquesta època? Per altra banda, si aconsegueixis les dues-centes lliures, quin mal podrien fer-te?
-Segons el sergent, les coses passaven amb tanta naturalitat que semblaven coincidències.
El fill es va aixecar de la taula i va marxar cap a la feina. La mare el va acompanyar fins la sortida i tots dos reien de la credulitat del marit.
No obstant això, quan el carter va trucar a la porta va anar a obrir-la i, quan va veure que només portava el compte del sastre, es va sentir decebuda.
-Aquests militars sempre amb les seves històries.
-Però, malgrat tot, la pota es va moure en la meva mà. Puc jurar-ho.
-T’ho has imaginat.
-Afirmo que es va moure. Jo no estava suggestionat.
Acabat l’esmorzar, tots dos es van dedicar a les seves coses. De cop, la dona es quedà palplantada davant de la finestra
-Què passa?
La seva dona no li va contestar. Observava els misteriosos moviments d'un home que rondava la casa i no es decidia a entrar. Va notar que anava ben vestit. Va pensar en les dues-centes lliures. Per fi l’home es va decidir a trucar. Precipitadament, la senyora White es va treure el davantal i el va amagar sota el coixí de la cadira. El va fer passar. L’home semblava incòmode, la mirava furtivament
-Perdoni el desordre, encara no he tingut temps d’endreçar la casa.
La senyora va esperar cortesament que digués el motiu de la visita; el desconegut va estar una estona en silenci. I per fi va dir que venia de l’empresa on treballava el seu fill
-Què passa? Què passa? Li ha passat alguna cosa a Herbert?
El seu marit es va interposar.
-Espera, estimada. No t’avancis als esdeveniments. Suposo que vostè no porta males notícies, senyor.
I ho va mirar patèticament.
-¿Està ferit?
L'home va assentir. Va dir que estava molt malament ferit, però que ja no patia.
-Gràcies a Déu, Gràcies a Déu.
Bruscament va comprendre el sentit sinistre de les paraules de l’home i va veure la confirmació dels seus temors a la seva cara. Va retenir la respiració, va mirar el seu marit, que semblava trigar a comprendre, i li va prendre la mà tremolosa. Hi va haver un llarg silenci.
-Ho han agafat les màquines?
El senyor va confirmar amb el cap
-Ho han agafat les màquines.
Repeteix el senyor White, atordit. Va seure, mirant fixament per la finestra, va prendre la mà de la seva dona i la va estrènyer amb la seva.
-Era l'únic que ens quedava.
El visitant es va aclarir la gola i amb veu neutra va declarar que la fàbrica no tenia cap responsabilitat en l’accident, però que en agraïment als serveis prestats els entregaven una quantitat. I va allargar un sobre cap a ells. El senyor White va deixar anar la mà de la seva dona i, aixecant-se, va mirar amb terror al visitant. Els seus llavis secs van pronunciar la paraula:
-Quant?
La resposta del visitant, dues-centes lliures, va ressonar com un tro a la casa. Sense sentir el crit de la seva dona, el senyor White va somriure lleument, va estendre els braços, com un cec, i es va desplomar, desmaiat.
Al cementiri nou marit i muller van donar sepultura al seu fill. Tot va passar tant ràpidament que al principi gairebé no ho van entendre. Poques vegades parlaven, perquè no tenien res a dir, els seus dies eren interminables fins al cansament. Una setmana després, el senyor White, despertant bruscament durant la nit, va estirar la mà i es va trobar sol. L’habitació estava a les fosques, va sentir prop de la finestra un plor contingut. Es va incorporar al llit per escoltar.
-Torna a dormir. Agafaràs fred.
-El meu fill té més fred.
Els sanglots es van esvair a les orelles del senyor White. El llit estava tebi i els seus ulls pesats de son. Un espaordit crit de la seva dona el va tornar a despertar.
-La pota de mico, la pota de mico.
Deia tot cridant. El senyor White es va incorporar alarmat.
-On? On és? Què passa?
Ella es va acostar:
-La vull. No l'has destruït?
-Està a la sala, sobre la lleixa. Per què la vols?
Plorant i rient es va inclinar per besar-lo, i li va dir histèricament:
-Només ara he pensat ... Per què no n’he pensat abans? Per què tu no vas pensar-hi?
-Pensar en què? .
-En els altres dos desitjos. Només n'hem demanat un.
-¿No en va ser prou?
-No. Li demanarem un altre més. Busca-la i demana que el nostre fill torni a la vida.
L'home va seure al llit, tremolant.
-Déu meu, estàs boja.
-Cerca-la i demana-li. ¡El meu fill, el meu fill!
-L'home va encendre la vela.
-Torna a dormir. No saps el que estàs dient.
-El nostre primer desig es va complir. Per què no hem de demanar el segon?
-Va ser una coincidència.
-Cerca-la i demana el desig
-Fa deu dies que és mort. I a més, estava tan desfet que només el vaig poder reconèixer pel vestit. Si ja llavors era horrible...
-Torna-me'l. Creus que puc tenir por del nen que he criat?
El senyor White va baixar en la foscor, va entrar a la sala i es va acostar a la lleixa. El talismà estava al seu lloc. Va tenir por que el desig encara no formulat portés el seu fill fet trossos. Quan va tornar al dormitori, amb el maligne objecte a la mà, fins i tot la cara de la seva dona li va semblar canviada. Estava blanca i tenia alguna cosa sobrenatural. Ell va tornar a tenir por.
-Demana-ho!
-És absurd i pervers.
-Demana-ho.
L'home va aixecar la mà:
-Vull que el meu fill torni a la vida.
El talismà va caure a terra. El senyor White el mirava amb terror. Després, tremolant, es va deixar caure en una cadira mentre la dona es va acostar a la finestra i va aixecar la cortina. La vela s'havia consumit, fins gairebé apagar-se. Projectava a les parets i el sostre ombres vacil•lants. Amb un inexplicable alleujament davant el fracàs del talismà, l'home va tornar al llit; un minut després, la dona, apàtica i silenciosa, es va anar a dormir al seu costat. Aleshores va ressonar un cop furtiu, gairebé imperceptible, a la porta d'entrada. Va romandre immòbil, sense respirar, fins que es va repetir el cop. Es va sentir un tercer cop.
-Què és això?
-Un ratolí. Un ratolí.
La dona es va incorporar. Un fort cop va retrunyir a tota la casa.
-És el meu fill! És el meu fill!
La senyora White va córrer cap a la porta, però el seu marit la va aturar.
-Què fas?
-És el meu fill, Deixa'm; he d'obrir la porta.
-Per amor de Déu, no el deixis entrar.
-Tens por del teu propi fill? Deixa'm. Ja vaig, Herbert, ja vaig.
Van sonar dos cops més. La dona es va lliurar i va fugir de l’habitació. L'home la va seguir i la cridava, mentre baixava l'escala. Amb el neguit va perdre el talismà. Va sentir el soroll de la tanca de sota, va sentir el forrellat, i després, la veu de la dona, anhelant:
-La tanca de dalt. No puc obrir-la..
Però el marit, agenollat, cercava la pota de mico.
-Si pogués trobar-la abans que no entrés ...
Els cops van tornar a ressonar per tota la casa. El senyor White va sentir el soroll de la tanca en obrir-se. En el mateix instant va trobar la pota de mico i, frenèticament, va balbucejar el tercer i últim desig. Els cops van cessar de sobte, encara que els ecos ressonaven encara a la casa. Va sentir obrir la porta. Un vent gelat va entrar per l'escala i un llarg i desconsolat crit de la seva dona li va donar valor per córrer cap a ella. El camí estava desert i tranquil.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

La primera vegada, de Vivian Segurana

Començant a recordar... recordo el primer cop que em vaig enamorar, aquell tremolar quan el veia, aquella calentor sufocant i aquella dislèxia a les paraules. Aquell primer petó, tant efímer i tant etern... També recordo el primer cop que em van decebre, quina amargura davant aquest nou primer sentiment. Ningú desitja mai una segona decepció.
Recordo el primer cop que vaig començar a treballar, la vergonya que sentia. Semblava que la meva veu perdés volum per moments, ho estaria fent bé? ¡quines ganes de sortir corrents!
No recordo quan vaig començar a caminar, però de segur va ser emocionant.
Recordo el primer cop que vaig marxar de casa per anar a treballar fora durant uns mesos, quin neguit a l’estomac, quins plors a casa la mare, ¡quantes noves experiències m’esperaven!
Hi ha primeres vegades que no es repeteixen i es queden en úniques i hi ha algunes que iteren en el temps, com conèixer una persona interessant, és una d’aquelles primeres vegades en que en la repetició, no es perd tot el misteri, doncs des de la primera fins les vingudes, totes les vegades són emocionants. I hi ha primeres vegades de les que sovint no gaudim, passen sense més i quan volem recordar no sabem com va ser...
Avui és per primera vegada 9 de febrer del 2010, avui no es tornarà a repetir. (Us proposo una cosa, us proposo que aquesta nit quan aneu a dormir, penseu en el dia d’avui, potser us ha passat alguna cosa per primera vegada. Tanqueu els ulls i quedeu-vos amb lo millor del dia. Potser el que us ha passat es tornarà a repetir, però potser ha sigut una d’aquelles experiències úniques en la vida, la primera i única vegada en un 9 de febrer de l’any 2010. Gaudiu. )

La primera aspiració, de Teresa Minguijón

Quan jo tenia 14 anys feia cinquè de batxillerat (a la meva època, el batxillerat durava sis anys; després venia COU i la Universitat). La meva millor amiga, companya d’estudis, en tenia 18; havia estat molt malalta de petita i portava quatre anys de retard.
De catorze a divuit anys hi ha una eternitat. Jo encara no acabava de deixar de ser una nena i ella ja començava a ser una dona.
Malgrat aquesta diferència d’edat ens havíem fet molt amigues, tant que cada tarda ens buscàvem per anar a classe i, en sortir, anàvem a casa meva on ella s’estava fins l’hora de sopar.
Un dia em va fer una proposta. Ja que el vespre el passàvem a casa meva, per què no anava jo a la seva al migdia, havent dinat, i compartia amb ella i els seus pares una estoneta fins l’hora d’anar a classe?
Vaig demanar permís als meus pares i fet! Dinava i, corrents, me’n anava a casa seva. Hi arribava just a l’hora del cafè. Era tot un ritual. Sortien del menjador, anaven cap a la sala i allà es prenia cadascú el seu cafè acompanyat d’una cigarreta.
A casa meva estava terminantment prohibit fumar i jo no ho havia fet mai.
La primera setmana, la segona, moltes setmanes jo vaig prendre el cafè, mirant embadalida com fumaven i xerraven.
Quan a la nit en ficava al llit somniava que jo també fumava, amb estil i gràcia innates, i participava de la seva conversa amb comentaris plens de maduresa i saviesa, mentre el fum giravoltava i m’embolicava en una aura d’adulta.
Va arribar el meu aniversari: ja tenia quinze anys. En sentia protagonista d’una transformació miraculosa: el dia anterior, catorze anys, jo era una nena. Però ara, quinze anys! Havia crescut!. Això ja no era cap broma!
Al dia següent, quan va arribar l’hora del cafè, la meva amiga em va oferir tabac. Jo la vaig mirar sorpresa; ella també sap que ja no sóc una nena, vaig pensar. Després vaig mirar el tabac i no vaig veure una cigarreta, sinó una porta que s’obria al món dels adults. Sense dubtar-ho en vaig prendre un. Només una pipada vaig poder donar-li. Els ulls em van començar a coure, el cap anava i venia sense saber parar, el rostre se’n va encendre. Me’l van treure de la mà i reien.
I així un dia i un altre. Cada vegada feia una pipada més. Fins que vaig aconseguir fumar una cigarreta complerta sense sentir-me morir. Quina satisfacció!
Quan ja feia dies que fumava una cigarreta sencera, que el meu cos havia aprés ha assimilar, vaig decidir donar un pas endavant. Varem sortir de casa de la meva amiga cap al col•legi i, mentre caminàvem, en vaig fumar la segona cigarreta.
Els marejos, l’angoixa, els suors dels primers dies no eren res comparat amb el defalliment que sentia. Varem arribar a classe i jo em moria. El professor de ciències naturals ens explicava la reproducció dels mamífers i jo, asseguda, no podia controlar el desgavell dels meu cos: em posava blanca, vermella, groguenca; tremolava, tenia fred, suava...
El professor era amic dels meus pares. Se’m va apropar i, dolçament, em va enviar a casa. La meva amiga em va acompanyar.
Arrossegant-me pels carrers, la Mercè em deia que ella em deixaria a casa tot dient que no sabia que em passava. No volia carregar amb la culpa de la malifeta.
La meva mare ens va rebre amb un somriure de complicitat. Va enviar la Mercè de tornada al col•legi i, agafada de la mà, em va portar cap a la meva habitació.
Em ficava al llit i em tapava dolçament amb les flassades mentre em deia: “M’ha trucat en Robert. Filla meva, com pot ser que t’hagis marejat en sentir el que explicava? Aquestes són coses naturals. Dorm, vida meva, dorm i quan estiguis millor en parlarem”
Mai no el vaig explicar la veritat.

MISCEL.LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 9 al 15 de febrer:
09/02/1978: ingressa en la Real Académia Española Carmen Conde, la primera dona que accedeix a aquesta institució.
10/02/1837: mor l’escriptor rus Pushkin
10/02/1635: es funda l’Academie Française.
10/02/1949: s’estrena “La mort d’un viatjant” de Arthur Miller.
10/02/1898: neix Bertholt Brecht, escriptor, dramaturg i compositor alemany.
11/02/1650: mort Descartes, filòsof i matemàtic francès.
12/02/1940: neix Robert Saladrigas, escriptor català.
12/02/1949: neix Joaquin Sabina, poeta i cantautor.
12/02/1984: va morir Julio Cortázar, escriptor argentí.
13/02/1837: mor Mariano José de Larra, escriptor espanyol
13/02/1974: Alexander Soljenitsyn es expulsat de la URSS
13/02/1903: neix Georges Simenon, escriptor belga
14/02/1928: neix Juan García Hortelano, novel•lista espanyol
14/02/1975: mor Wodhouse, escriptor humorístic britànic.
15/02/1961: s’estrena El tintero, de Carlos Múñiz
15/02/1811: neix Domingo Sarmiento, escriptor i polític argentí.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El capità Pàmfil, de Alexandre Dumas. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de febrer dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de febrer llegim The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de febrer, dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-X Premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-XXX Premi de poesia senyoriu d’Ausiàs March. Dotat amb 3.000€ i edició. Fins el 15 de febrer.
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol