31/05/2010 Luis Mateo Díez

100531 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Luís Mateo Díez va néixer al 1942 a Villablino, poble miner de León, on el seu pare era secretari de l’Ajuntament. Hi va viure fins al 1954. El món imaginari del nostre autor troba les seves arrels en el contacte amb la cultura predominantment oral del medi rural on va viure la seva infantesa.
A Villablino, Luis Mateo Díez va tenir alguns bons mestres, que aplicaven els mètodes de la Institución Libre de Enseñanza i que llegien als joves alumnes fragments del Quijote, del Lazarillo de Tormes, de Robinson Crusoe i llegendes tradicionals.
Mateo Díez reconeix que en el seu record, les veus dels seus mestres no sonen diferents de les que escoltava als “filandones”. El “filandón” era una reunió nocturna de veïns, normalment a la cuina d’una llar, en la que s’explicaven històries, es cantava o es llegia.
Aquestes experiències van ser transcendentals en la trajectòria literària de Mateo Díez. Ell mateix diu que la narració oral és la més originaria de les seves experiències literàries i afegeix: “La memoria se abre ante mí como el más natural camino de la escritura. Esa escritura que, en su más directa ambición, querría lograr, antes que nada, emular aquel primitivo encantamiento de la palabra en la narración oral.”
Al 1954, quan el nostre autor tenia 12 anys, la família es va traslladar a la capital, León, on Luis va estudiar al col•legi de Nuestra Señora del Buen Consejo. Aleshores comença a escriure, com si volgués fixar aquell món perdut en deixar la vida rural. Els fulls que omplia eren enquadernats pel seu germà i venuts entre els amics.
Al 1961 va iniciar Dret a la Universitat Complutense de Madrid, encara que va acabar la carrera a Oviedo. Després va fer oposicions al Cuerpo de Técnicos de l’Ajuntament de Madrid, on treballa des del 1969, com a cap del servei de documentació jurídica. Desenvolupa la seva feina a la Plaça Major de Madrid.
Aquest plaça va ser la font d’inspiració de Balcón de piedra. Visiones de la Plaza Mayor, publicada al 2001. Destaquem aquesta obra perquè ens permet exemplificar l’especial manera de fer del nostre autor. En ella l’espai urbà no serveix com a marc de un seguit de descripcions costumistes, com cabria esperar, si no que ell mateix, l’espai urbà, és el protagonista com a lloc de trobada i refugi del caminant.
Durant el període 1963-1968 amb un grup d’amics lleonesos funda i redacta la revista de poesia Claraboya, on apareixen els seus primers poemes. Al 1972 publica el primer poemari, Señales de humo. A partir d’aquesta data, la producció poètica de Luis Mateo Díez serà escassa.
La seva primera obra narrativa és Memorial de hierbas, publicada al 1973, a la que segueixen dues novel•les curtes Apócrifo del clavel y la espina y Blasón de muérdago, totes dues de 1977. Fins el 1982 no apareix la primera novel•la llarga, titulada Las estaciones provinciales, finalista del Premio Nacional de la Crítica. Des de aleshores, Luis Mateo Díez ha publicat amb regularitat, bàsicament novel•les i contes, però també assajos on exposa la seva visió de la literatura, la cultura i les tradicions.
L’obra literària de Luis Mateo Díez beu de la tradició oral de Castilla i León. L’autor explica que al seu poble hi havia una pervivència absoluta de la oralitat i que va escoltar històries molt abans de llegir-les. Però el seu univers, que neix en elles, i que és un dels més personals de la narrativa contemporània espanyola, transcendeix lo local i adquireix valors universals.
El llenguatge de Luis Mateo Díez ens transporta al Segle d’Or de les lletres espanyoles per la perfecta sintaxis, riquesa i varietat, que pot utilitzar amb una concisió sorprenent. Emparat en la tradició oral, recupera veus mig oblidades, evitant l’empobriment del vocabulari espanyol.
Unes paraules del propi autor ens aclariran la importància que Luis Mateo Díez dóna al llenguatge: ” En la escritura yo valoro de forma absoluta la herramienta con la que se trabaja: el lenguaje. Y sigo al pie de la letra el consejo de Conrad: no pasar nunca a la línea siguiente hasta no estar totalmente de acuerdo con lo que se acaba de escribir”.
I unes altres paraules ens serviran per a saber per què escriu: “Soy un perdedor porque estoy perdido y escribo cuentos o fábulas para encontrarme”.
Segons la crítica, les seves novel•les es poden dividir en tres grups. Al primer pertanyen totes les novel•les escrites fins el 1995 i es caracteritza pel pes de León i la seva província. En elles són protagonistes el paisatge, la gent, les seves costums i tradicions.
El segon grup compren tres novel•les: Camino de perdición, publicada al 1995, La mirada del alma, de 1997 i El paraiso de los mortales, de 1998. Es caracteritza pel creixement del nombre i la importància dels elements simbòlics i imaginaris.
El tercer grup, inaugurat amb El espíritu del páramo, de 1996, és el de la creació del territori mític de Celama, que s’ha convertit en model pels escriptors amb aspiracions d’univers únic.
Ha guanyat nombrosos premis. Dues vegades el Premi Nacional de Literatura, una al 1987 per La Fuente de la Edad i una altra al 2000 per La ruina del cielo.
També ha guanyat dues vegades el Premi de la Crítica, per les dues mateixes obres: La fuente de la edad, al 1986, i La ruina del cielo, al 1999.
A més ha guanyat premi Ignacio Aldecoa de cuentos al 1976 per Cenizas; el Premi Cafè Gijón, al 1977, per Apócrifo del clavel i la espina; el el NH de relatos Cinco Estrellas al 1997 per Días del desván;
Al 2000 li van concedir el Premio Castilla y León de las Letras, que vol reconèixer, segons consta en l’adjudicació “los relevantes valores imaginativos y formales de su intensa y extensa obra centrada en la tradición fabuladora de Castilla y León, con trascendencia a lo universal”.
El relat Lecciones de cosas, publicat al 2004, dins del volum de contes Laciana, va obtenir el premi Miguel Delibes. El reconeixement a la seva obra és també popular: al poble on va néixer, una plaça porta el seu nom.
L’ obra de Luis Mateo Díez ha estat traduïda a nombrosos idiomes. Dues de les seves narracions tenen versió cinematogràfica. La fuente de la edad va ser filmada al 1991 per Julio Sánchez Valdés per a Televisión Española i el conte Los grajos del sochantre és un dels relats de la pel•lícula El filandón, dirigida al 1984 per José Maria Sarmiento, on es representa un singular filandón en el que participa el propi autor.
És membre de la Real Academia Española. Escollit al juny del 2000, va prendre possessió el maig del 2001. Ocupa la cadira I majúscula. El seu discurs d’ingrés es va titular: La mano del sueño. (Algunas consideraciones sobre el arte narrativo, la imaginación y la memoria).
També és patró d’honor de la Fundación de la Lengua Española, fundació privada que té com objectiu la promoció de la llengua, la gastronomia i la cultura espanyola a l’exterior.

OBRA DE L’AUTOR

Fragment de Apócrifo del clavel y la espina, novel•la curta que relata la història d’una nissaga del nord-oest peninsular des dels seus orígens, a la Edat Mitjana, fins l’últim dels supervivents, al segle XIX.

(…) El linaje de Alcidia tiene los símbolos del clavel y la espina sobre campo morado, una franja gualda tachonada de estrellas, que conmemoran las batallas libradas al moro, y la leyenda: “Alí Cidia fue vencido y éste será tu apellido”, referencia al Caudillo almohade derrotado en los bastiones del Castro Suribe por Don Rodrigo Sobrado de Polvazares, cuña del futuro linaje que tomó el apellido de la concesión real. (…)
Y los Alcidia quedaban bautizados en el Valle mientras la cabeza de aquel guerrero almohade yacía comida por lo gusanos en algún negro muladar de las lomas del Castro Seribe. (…)
El clavel, esa tierna fragancia de los ensalmos del amor, venía a ceñirse en la representación de su dibujo floral por una espina agreste, púa de zarzales enhiesta y amenazadora, que era como un puñal dispuesto para saltar las venas a quien osara posar la manos en el emblema.
(…) heráldica que los Alcidia llevaron a los sellos de sus documentos y al frontispicio del palacio, ordenado construir por don Rodrigo sobre el leve promontorio que corona el vado del río Galgón en el seno de Valbarca. (…)
No sé los años que pudieron correr desde la estela sangrienta (…) hasta la época de don Gaspar Benito de Alcidia, a quien sus coetáneos conocieron por el sobrenombre de don Bolo de Valbarca, apodo sugerido por el volumen de sus carnes, la depauperada dignidad de las formas groseras y el espíritu jocundo que animó su vida y que, al menos, aplazó los temores de la horca y el cuchillo.(…) Ya que don Gaspar unió por primera y única vez en la genealogía del linaje un afán reposado y una intención bonachona. (…). De don Bolo se cuentan historias desorbitadas sobre sus fastos estomacales. Historias que enumeran el tremendo apogeo de los banquetes y la longitud de las digestiones, dirimidos en interminables reatas de guisos y caldos (…) Ya de niño presagiaba estas inclinaciones y su madre tuvo que procurarse el refuerzo de dos amas de cría para amamantar al retoño. El goloso vicio de las tetas le llevaba, cuando ya era un muchacho, a disputar a los terneros las ubres de las vacas recién paridas en las cuadras del palacio. (…)
A la creciente gordura se unió su holgazanería. (…) En los primeros años de su juventud consiguió montar a caballo y siempre lo hizo en calmosos percherones. El caballo de turno era como un ángel de la guarda, pues habitaba el mismo palacio, tenía el pesebre en la habitación contigua a la de Gaspar y llevaba a su dueño por las estancias. (…)
Tenía don Gaspar treinta y dos años cuando su tío y mentor Edelmiro Manuel, ya viejo y obsesionado por la inapetencia matrimonial del sobrino, que pronosticaba un lapso irremediable en la continuidad del linaje, le convenció de la necesidad de contraer unas nupcias urgentes.
El Señor cedió sin complacencia (…), murmurando que en el vicio de la carne prefería el asado a la coyunda. Don Edelmiro buscó en el Valle una doncella que ofreciese la suficiente equiparación de armamentos, pues pensaba que la batalla conyugal debería zanjarse al margen de todo romanticismo.
La encontró. (…). Era una moza que atendía al nombre de Eliodora, montaraz y robusta, pertrechada con generosos arreos y con el único defecto de un incipiente bigote fácil de corregir.
No hubo cortejo amoroso ni entrevistas previas a los desposorios, pues el novio declinó estas manifestaciones tras afirmar que acataba la obligación pero prescindía de la devoción.
La ceremonia se celebró una mañana de octubre en la capilla de palacio. (…) El banquete nupcial comenzó al mediodía y (…) alcanzó veintiséis jornadas, hasta las albas del noviembre friolento.
Cuando declinó la primera jornada, don Edelmiro se preocupó de que los cónyuges se retiraran a su habitación. Don Gaspar había encontrado en el remedio de la voracidad y la bebida el refuerzo para sus íntimas ambigüedades y se fue tras la esposa con una exagerada decisión que motivó el aplauso general de la concurrencia.
El murmullo de los invitados decreció después haciéndose un silencio de suspicaces contraseñas y alguien alzó la copa pidiendo que todos se levantaran para brindar por las dulzuras del tálamo.
En el sostenido silencio de los invitados los embriagados pensamientos ascendieron al techo de vigas desnudas donde colgaban los botillos, y al rato se escuchó un batiente ruido de colchones, el violento resquebrajarse de las maderas y el golpe seco de algo parecido a dos sacos que rodaran por el suelo. (…) Don Edelmiro cerró los ojos y no pudo reprimir una maliciosa carcajada.
A la mañana siguiente los esposos bajaron para continuar la efeméride con el paso titubeante de sus maltrechos riñones. (…)
Se fueron las nieves en los torrentes de la primavera y vino el verano a quemar la cabeza de las espigas y amarillearon las hojas de los chopos y salió el ganado a pastar la otoñada y volvieron las nieves y el Valle comenzó a pensar, entre cosechas y sementeras, que el amor de los Señores era un amor baldío (…)
Don Edelmiro andaba pesaroso, atento a las mínimas novedades de Eliodora y Gaspar, preocupado por el gesto huraño de la sobrina que rehuía sus miradas y se aconchaba en el silencio.
Don Bolo mostraba las misma señales pero acobardado y como culpable (…) No era (…) ajeno a la desolación de sus responsabilidades incumplidas y el desasosiego de las preocupaciones le llevaba a olvidar la ostentación de los vicios digestivos para conformarse con tibios y monótonos caldos y escuetas ollas podridas.
Don Edelmiro (…) estaba convencido de que era perjudicial arrinconar las preocupaciones (…) Le resultaba difícil plantear abiertamente el problema a los sobrinos buscando la confesión de sus intimidades, y se había conformado con lanzar ingenuas indirectas casi siempre recibidas con molesto pudor.
Pero una tarda tomó a Eliodora del brazo dispuesto a llegar al fondo del asunto. La esposa, entre las medias palabras de su avergonzada tribulación, vino a insinuar las dificultades de consumar el vínculo sin que don Edelmiro lograra entender claramente en qué consistían esas dificultades.
El llanto de Eliodora conmovió al mentor que fue en busca de Gaspar dispuesto ya a llevar al límite sus buenos oficios. Don Bolo escuchó sonrojado el largo parlamento de su tío (…)
De la confusa réplica del sobrino sacó la conclusión de que la dificultad provenía de una inadaptación física provocada por el excesivo volumen de los estómagos y agravada por las sucesivas frustraciones, la impericia y la timidez.
Don Edelmiro consoló al sobrino (…) proponiéndole un remedio que sería infalible. (…) Los términos de ese remedio acobardaron a don Gaspar y fueron necesarios otros dos meses de crisis y razonamientos para convencerle.
La propuesta de don Edelmiro era sencilla y realista: los cónyuges necesitaban ayuda de terceros para llevar a buen fin el rito de sus amores. Y lo explicaba con el ejemplo un poco tosco pero bastante gráfico de las caballerías: la actividad del mamporrero era habitual en el ayuntamiento de los dificultosos percherones. La quiebra de la recatada intimidad estaría más que justificada en este caso de conciencia donde andaba en juego la continuidad del linaje.
La conspiración amorosa fue puesta en práctica con el mayor secreto y los expertos ayudantes, una partera llamada Práxedes y su marido, lograron al cabo del tiempo los ansiados efectos (…)
Acaso en toda la historia del Valle nunca el júbilo y la algazara alcanzaron tamaño mayor que una mañana de noviembre, tres años después de la famosa boda, cuando don Gaspar y su tío pasearon los pañales del heredero como noticia fidedigna de un feliz alumbramiento.

Producció pròpia:

Crida de la Primera marxa per les Terres del Gaià, de Josep Santemases

De nord a sud, de les Fonts de les Canelles de Santa Coloma de Queralt a la platja de Tamarit, baixem pel Gaià, convençuts de la unitat geogràfica que configura un riu com el nostre, conscients dels valors patrimonials de tot ordre que encadenen les Terres del Gaià, compromesos en la seva preservació, millora, difusió i promoció intel•ligent i raonada.
La conca hidrogràfica d’un riu és l’única divisió territorial fixada en la mateixa escorça de la terra, invariable i exempta dels canvis de criteri socials i polítics que els humans determinen al llarg de la història.
A les Terres del Gaià, les pertinences territorials, administratives, sentimentals, les relacions socials, comercials i econòmiques, poden ser moltes i diverses. Realitats indiscutibles que hem de considerar un factor positiu en les continuïtats i encadenaments de l’espai físic, de l’espai natural. En la divisió territorial de Catalunya les Terres del Gaià estan repartides entre tres grans

fragments inclosos a la Conca de Barberà, a l’Alt Camp i al Tarragonès, més dues petites porcions pertanyents a l’Anoia i al Baix Penedès.
No per això s’ha d’oblidar el conjunt i la continuïtat de les Terres del Gaià, en els seus valors i en les seves problemàtiques. No per això aquestes parts han de viure d’esquena com si res tinguessin en comú.
Riu avall i riu amunt sentim la necessitat d’articular un territori, sense qüestionar les divisions politico-administratives existents, sumant factors, persones, col•lectius i administracions. Articular en base a unes realitats tangibles, reals, a les continuïtats que el Gaià determina com a espai natural, com a espai històric.
Construir serenament l’espai de futur per les dones i els homes del territori, lliure de depredacions, sense sotmetre’s a la pressió i al model dels creixements de les àrees metropolitanes de llevant i de ponent. I sobretot esmenar els errors del passat, tan greus com l’haver capolat el curs de l’aigua: l’essència i la vida d’un riu.
Que demà, de nord a sud, de Santa Coloma a la mar, pel camí ample d’esperança que ara baixem, puguem sentir propera la remor de l’aigua, contemplar la verdor de la ribera, mentre la vida per nosaltres, pels nostres fills i per tots els éssers vius hi discorri amb plaent harmonia.
Que el puig de Montagut, l’etern sentinella de les Terres del Gaià, lluny de l’avergonyiment aliè, pugui sentir delectança.
El compromís seré i raonat de tothom ha de ser inversió i garantia

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 31 de maig al 6 de juny:
2/06/1740: Neix el Marqués de Sade, escriptor i filòsof francès.
2/06/1903: Neix a París Max Aub, escriptor hispano-mexicà.
3/06/1924: Mor Franz Kafka, escriptor xec.
4/06/1798: Mor Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
4/06/1970: Mor Josep Carner, escriptor català a qui Ona Literària va dedicar el programa del dia 24 de maig.
5 de juny és el dia Mundial Del Medi Ambient.
5/06/1898: Neix Federico García Lorca, a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de novembre de 2009.
5/06/1949: Neix Ken Follett, novel•lista britànic.
5/06/2001: Mor Pedro Laín Entralgo, escriptor i metge espanyol.
6/06/1606: Neix Pierre Corneille, dramaturg francès.
6/06/1799: Neix Alexander Pushkin, escriptor rus.
6/06/1875: Neix Thomas Mann, escriptor alemany, premi Nobel al 1929.
6/06/1996: Mor José María Valverde, poeta i crític literari espanyol.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles espanyoles amb la col•laboració de la fundació Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Vint-i-setè premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.