24/05/2010 Josep Carner

100524 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Josep Carner i Puigoriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel•les, 4 de juny de 1970), va ser un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans.
El 1897 va entrar a la Universitat de Barcelona, on va descobrir el catalanisme. Obté la llicenciatura en Dret i Filosofia. En aquesta època va col•laborar a “Montserrat” i “L’Atlàntica”, entre d'altres revistes. Va dirigir “Catalunya “ entre els anys (1903-1905) i en un segon període els anys (1913-1914), Els anys (1907-1908) va dirigir “Empori”.. El 1911 va ser designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans , i va col•laborar amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis del segle XX, Josep Carner es va incorporar al diari “La Veu de Catalunya”, on va escriure fins a 1928. El 1915 es va casar amb la xilena Carmen de Ossa, amb la qual va tenir dos fills: Anna Maria i Josep.
Va ser un renovador de la poesia, de la llengua, de la prosa. Va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort de Prat de la Riba, el any 1920, Carner es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, al març de 1921, va ingressar a la carrera diplomàtica. Va sortir d'Espanya cap a Gènova per instal•lar-sii amb tota la família com a vicecònsol espanyol. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel•les i París. Durant la guerra civil espanyola es va mantenir fidel a la República i no va tornar a residir a Catalunya.
Va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Per això el 1939 el seu allunyament de Catalunya va ser forçat. Es casa amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa, i emprèn el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945), on va ser professor al Colegio de México, i després a Bèlgica
Entre la seva obra poètica destaquem “Llibre dels poetes” (1904), “Primer llibre de sonets” (1905), “Els fruits saborosos” (1906), “Segon llibre de sonets” (1907), “Verger de les galanies” (1911), “Auques i ventalls” (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum”Poesia” (1957). En teatre destaquem “El giravolt de maig” (1928), “El Ben Cofat i l'Altre” (1951) i “Cop de vent” (1966). En prosa escriu “L'idil•li dels nyanyos” (1903) i “La malvestat d'Oriana” (1910). Els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a “Les planetes del verdum” (1918), ”Les bonhomies” (1925) i “Tres estels i un ròssec” (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria del'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres.
A “Les bonhomies” Carner continua el camí iniciat en “Les planetes del verdum”, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l'any 1923. Bàsicament es diferencia de l'anterior en l’ubicació de l'escenari descrit; en aquest cas l'observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l'èmfasi en el paisatge.

OBRA DE L'AUTOR:


El barber acalorat (conte inclòs a “Tres estels i un ròssec”)


Mai no viurem sinó amb l'ai al cor, mentre sigui el Sorge que remeni les cireres - em deia el barber del Poble, amb els ulls arborats-. No sé pas com l'hem deixat enfilar tant, aquest minyó tan ple d 'urc. Va viure anys i panys entaforat; no se’l veia en camí ni en plaça; passava com si fos d'estranquis; ningú no en feia cabal, i ell s'acontentava de jugar a cartes i de parlar de garneues, tot fent l'ullet, de tant en tant, a recordances de poca despesa.
Tanmateix totes les coses seves li havien anat de mal borràs. I
ara, mira-te’l. N'hi ha per tirar el barret al foc! Poc em penso a quin
capsigrany se li podia acudir que aquest malastruc fes guixar les coses.
"Em fa pensar en aquella vegada de l'eixut de Seratosa, quan jo,
cabalment, era sagrista.
Feia pena de mirar la terra abrusada; hom veia el cel d'un blau
ardent que, en bona refè, mal haguéssiu pogut atènyer-lo. No hauríeu pas
gosat atansar-hi els dits. En voleu, de pregaries, de tríduums, de
prometences! Però tot es consumia com si res; com si Nostre Senyor,
d’aquella banda, no sentís gota. Veieu les cares esblaimades, els ulls amb
una mena d'expressió de bogeria.
Feia una pena! Jo que un dia dic:
"-Escolti, mossèn Cantijoch, ¿i si traguéssim aquest sant que hi ha al
graner? Qui sap!
Potser el veure tal de misèria li trencarà el cor, i farà una acció bona.
"- Provem-ho. Qui sap si has tingut tota una bona pensada. Qui
els podrà mai conèixer, els designis de Déu?
"Tal dit tal fet. L’endemà vam ajustar una mica de processó. Tot el
poble hi era, i fins els renegaires es con¬tenien i es llevaven la gorra. Hi
havia un núvol, una mena de núvol estrany. El miràvem i no ho gosàvem
creure.
Els uns ploraven; els altres semblaven, encantats, com si no
poguessin tornar a trobar cap esma. Però, fillets de Deu, bell punt el sant
és a la plaça, espetega una pedregada que feia feredat. El poc verd que
quedava, trinxat a miques ...
Jo vaig perdre el seny, Déu no me'n faci retret.
-Vaja -vaig dir al sant, agafant-lo d'una bursada -. a la golfa s'ha dit. Pe
una cosa o altra t’havien desat.


Un amic íntim (conte inclòs a “Les bonhomies”)
L 'home és fet així: gaudeix sense gratitud, i àdhuc sense parar-hi ment, la quieta carícia immòbil de les coses que el volten, però el canvi, tanmateix, l'adoloreix una mica. Cada dia travessem davant un arbre sense fer cabal de tota la seva successió de miracles, però el dia que hom l’abat, sentim, per un segon, una mena d'orfenesa. llim el costum de passar vora un cafè tot il•luminat, multiplicat pels miralls, atordit de converses; i fins el dia que el substitueix un Banc -paredat, com aquell qui diu, a encesa de llums- no ens adonem que el cafè ens feia un moment de companyia, amb el seu esclat heterogeni i vivent; i sentim, de cop i volta, una mica de solitud. Per adornar-nos d'una gracia necessitem en general adoptar previ determini pedantesc: "Avui esmerçaré una estona per dar un tomb inútil i sentimental." Les coses, per impressionar-nos si us plau per força, no tenen més re¬mei que, amb llur desaparició, emportar-se'n una mica la nostra vida. Tots nosaltres, amb alguna recança, amoixem reminiscències de coses que no veiérem sinó d’esma i que ja no hi són: conservem, talment, la flor emmusteïda que ens donà una noia de la qual no hem sabut ni sabrem mai la color dels ulls. Així, abans de morir, ja ens anem projectant gradualment en l’ombra.
I no hi ha cosa prou insignificant per a no parlar-nos, el moment que és bandejada, amb un bri de melangia. Avui, després de contemplar la varietat de dames i de noies -els homes les hi precediren- vestides, sota la pluja, d'una mena d'escafandres, d'un caqui taronjós o un negre xarolat, he començat de preparar-me, en espe¬rit, al comiat d'aquesta vella cosa immensament popular: el paraigua. No us convido pas a les reminiscències literàries del paraigua: el paraigua de l'oncle rural de vaudeville, el paraigua panxa enlaire de l'estudiant i la modis¬teta, el paraigua nerviós i prim de la jove dama, el tendal solidíssim del capella, el paraigua diminut de la divitte i amb el qual hom assenyala un espectador i amaga la fingida escena del bes, el paraigua oficial del senyor de copa alta que va a una cerimònia a l'aire lliure (dos estris a la vegada! -pensa el bon senyor- una desgracia mai no ve sola!), el paraigua deformat i bruixenc de la casta¬nyera, el paraigua tort del pagès, el paraigua perforat del fumador, el paraigua del poruc que obrint-lo i tancant-lo espanta els gossos, el paraigua del ric celibatari egoista i prudent, arborat per bé que no hi hagi sinó un cap de núvol a l'horitzó, contrapart elegant --seda, malaca i or¬ - del baròmetre que hi ha en una repiseta, ben acurada¬ment embeinat quan el somriure del cel és inequívoc, mai no deixat a ningú, i només temerós d'haver de caure... després d'acompanyar cada vegada amb més freqüència al seu encirat senyor als enterraments, a les mans d’algun nebot inexpert.
No us convido a considerar com el paraigua ha estat íntimament unit a l'evolució de la vostra personalitat. Vau entrar a la vida, com si diguéssim, fent servir de cavall, d'amagatotis, els paraigües de les visites de compliment. Després vau tenir paraigua per a anar a l’escola -era un de vell del vostre pare-, i la vostra delícia de passar-hi sota una canal. Després vau passar de nois xicots, i el que us divertia era de topar amb els paraigües dels altres. Després vau començar d'encarcarar-vos. I el vostre padrí us va regalar un paraigua per a vosaltres aleshores el vostre orgull era de traginar-lo majestuosament , com qui duu una atxa a la processó. Després vau canviar l'ideal de la majestat pel d'una certa independència salvatge, i una de les seves proves més paleses va ésser de renunciar a l’'ús del paraigua. Després vau canviar la independència salvatge per l’elegància; us fèieu mundans i ballàveu amb les noies; aleshores portaveu un paraigua anomenat anglès amb una estudiada displicència. Després vau festejar, i, certament, una de les proves més heroiques que vau dar del vostre amor va ésser de mullar-vos com un peix, sota només que una o dues puntes branilla del vostre paraigua, mentre ella, sota tàlem, jugava tota cofoia amb el seu paraigua graciós, convertit en un bastonet. Al viatge de nuvis, tot i atorgant una natural preferència a la deliciosa companyona, la vostra conducta ja no va ésser tan suïcida. Després va venir aquell temps que hom compren que la felicitat en el ma¬trimoni es basa, sí, en l'amor, però només s'assaona i és ara mitjançant la diplomàcia, i aleshores vau fer capir a la vostra muller que amb un paraigua sol, us mullàveu tots dos. Després vau arribar a aquella mena de tolerància que algú altre administrés els vostres afers: la muller dóna el paraigua quan creu que el temps fa mala carota i encabeix, sense consultar-vos, en el portamantes que dureu per al viatge, el paraigua de deixar, aquell tan feixuc, que té per mànec un cap de gos, com sembla que s’estilava quan teníeu el xarampió i la rosa. Alguns diu¬menges a la tarda heu de portar el paraigua en forma transversal, per aixoplugar-hi el vostre infant, que tot i la pluja ressonant i l'empipament d'haver d'anar amb el puny mig dislocat, encara no us perdona les seves innu¬merables preguntes sobre coses bastant elementals, però que heu oblidat completament, i a les quals acabeu respo¬nent les més descarades falòrnies. Després el noi és tancat al col•legi, la muller se us ha tornat sedentària, els amics se us han anat fent fonedissos; a més, plou: una cortina de melangia i la humitat que us fa mal. Però te¬niu el paraigua que us dóna un redós confortable i us afavoreix amb un poc de misteri, i us separa una mica de l’altra gent, i ningú no li pot negar, en la vostra mà, una estabilitat viril i respectable. Ah! i encara, una cosa. Bo i sopar en família, i el menjador resplendent, i l’encís de la casa amb unes cambres alegrement insomnes i d'altres blanament endormiscades. Però també és plaent d'eixir, en acabat, sense companyia, per la ciutat de carrers lluents, obsessionada d'un plugim que, vora els arcs voltaics de les places, sembla de petits diamants, i sentir, sota el paraigua, que ell és una llar per a vós tot sol.


PRODUCCIÓ PRÒPIA


Prepara’t, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

Avui has tornat a ser prop meu. T’has acostat tant, que hagués pogut contactar amb tu fàcilment: és la segona vegada en dos dies consecutius. A la tercera va la definitiva, així és que... prepara’t!
No te n’adones de la meva proximitat, perquè no ets massa sensible a les presències subtils. Jo no em presento mai directament: espero a què s’apropin els meus objectius... escullo... i m’hi apodero!
Ara m’ignores, però no podràs obviar-me gaire temps més: quan t’atrapi... i ho faré aviat... seràs tot meu, t’ho ben asseguro!
Sé que et sents molt segur de tu mateix: satisfet amb el teu aspecte, et saps atractiu.
Tu i els teus exercicis diaris a casa, les visites regulars al gimnàs i a la sauna, l’alimentació equilibrada, les teves precaucions contra les al•lèrgies i la contaminació: quines estratègies!
Sé que has assumit la teva edat i que penses que hores d’ara ja no hi hauran grans sorpreses.
Tens la carrera professional llençada, les relacions adequades, l’amor de la teva vida en la memòria, la dona amb qui compartir llit i taula escollida, amics i amigues amb qui passar bones estones: tot controlat!
Sé que penses que ho tens tot planejat... Tu i la teva agenda repleta de recordatoris, de cites concertades, de plans i projectes, de telèfons i adreces: quants recursos!
Et creus a recer perquè tens una vivenda confortable, assegurança mèdica privada, feina, família i promesa: tot cobert!
Sé tot això i moltes coses més, perquè t’he captat de seguida... però no m’importa gens! Més aviat ets un desafiament per a mi, un repte amb alguna aparent dificultat inicial que afegeix emoció a la partida... que, evidentment, guanyaré jo! No pots evitar-ho. Tinc armes que ni sospites o que, si algun dia vas conèixer, perquè persones més sàvies que tu te les van fer saber, ara has esborrat de la memòria.
T’he temptejat avui i a la propera, cauràs! Et sotmetré i et canviaré la vida en poc temps.
Primer, quan contactem, et sentiràs lleugerament desconcertat, perquè et trencaré els esquemes i et sentiràs insegur, fora del camí conegut: experimentaràs noves sensacions i no trobaràs les paraules necessàries per expressar-les, tu que estàs tan acostumat a fer informes exactes i concisos...
Després desitjaràs allunyar-te de tot i de tots, tu que ets l’ànima de la festa, el motor de la conversa...
Quan, per fi a soles i envoltats de silenci, la intimitat sigui absoluta entre tu i jo, quan ni presències, ni llums, sorolls o altres noses s’interposin, em sentiràs com una part de tu que t’ocupa el cos sencer. T’arrencaràs la roba amb desfici i jaurem, oblidant el menjar, el beure i qualsevol altra necessitat fins ara imprescindible, desitjant el llit com una pàtria de la qual has viscut exiliat i que, en tornar a visitar acompanyat, no vols abandonar mai més... Allà hi serem, doncs, tu i jo, en mig de la humitat, l’escalfor i el desvariejament: el rellotge, el calendari, l’agenda, fins la nit i el dia deixaran de tenir sentit, perquè el temps s’aturarà i tot dependrà de mi: només la meva compassió et regalarà uns minuts de descans, però la meva fam de tu et tornarà a devorar les forces... juro que t’enterboliré tots i cadascun dels sentits!
Arribarà un moment, allà entre els llençols rebregats i ardents, que no sabràs distingir realitat de somni, que no recordaràs res abans de la meva companyia amatent.
Em quedaré amb tu el temps que consideri oportú; quan decideixi que ja n’hi ha prou i marxi, quedaràs esgotat. Necessitaràs temps per refer-te i oblidar-me; encara et costarà més temps tornar-te a sentir segur de tu mateix!
Bé, aviat sabràs qui sóc. Ets avisat: prepara’t!
Fins demà...
S’acomiada de tu, breument però afectuosa, la pitjor pneumònia vírica coneguda en els darrers anys.

El peix d’escata blava, de Josep Lleixà

Els rems ferint suament l’aigua tranqui-la
fan que la barca solqui la mar platejada.
De sobte, salta un peix d’escata blava,
fent amerar ta cara d’aigua salada.

Els teus cabells queden xops.

I ta brusa de seda, un xic descordada,
no és destorb perquè gotes del mar gelós
acaricien rodolant ta pell setinada

Un raig de sol rebota del mar,
il•lumina de cop ta bruna cara.
l’espectacle és excels
el mar, ta cara, i la brusa descordada.

Tornarem a la mar, tornarem a la barca
i estaré vogant esperant amatent,
el salt del peix d’escata blava.
El mar, ta cara, i la brusa descordada.


Miscel•lània
Efemèrides setmana del 24 al 31 de Maig
24/5/1941: Neix Bob Dylan, poeta i cantautor nord-americà.
25/5/1681: Mor Pedro Calderón de la Barca, dramaturg espanyol.
26/5/1940: Es publica "Poeta en Nueva York", de Federico García Lorca a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de Novembre de 2009.
26/5/1822: Neix Edmond Goncourt, escriptor francès.
26/5/1963: Neix Sergi Belbel, dramaturg català.
26/5/1976: Mor Martin Heidegger, filòsof alemany
27/5/1944: S’estrena "A porta tancada", de Jean Paul Sartre.
28/5/1908: Neix Ian Fleming, novel.lista britànic.
28/5/1849: Mor Anne Brontë, escriptora britànica
29/5/1874: Neix Gilbert K [either] Chesterton, escriptor i periodista anglès
29/5/1958: Mor Juan Ramón Jiménez, poeta espanyol, premi Nobel el 1956.
30/5/1967: Es publica "Cien años de soledad", de Gabriel García Márquez
30/5/1994: Mor Juan Carlos Onetti, escriptor uruguaià.
31/5/1910: Neix Luis Rosales, poeta espanyol.
31/5/1960: Mor Boris Pasternak, escriptor i poeta rus, premi Nobel el 1958
Concursos:
- IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IXè Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-XXVII premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

2009 Ona Literària - Powered by Blogger
Blogger Templates by Deluxe Templates
Wordpress theme by Dirty Blue