31/05/2010 Luis Mateo Díez

100531 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Luís Mateo Díez va néixer al 1942 a Villablino, poble miner de León, on el seu pare era secretari de l’Ajuntament. Hi va viure fins al 1954. El món imaginari del nostre autor troba les seves arrels en el contacte amb la cultura predominantment oral del medi rural on va viure la seva infantesa.
A Villablino, Luis Mateo Díez va tenir alguns bons mestres, que aplicaven els mètodes de la Institución Libre de Enseñanza i que llegien als joves alumnes fragments del Quijote, del Lazarillo de Tormes, de Robinson Crusoe i llegendes tradicionals.
Mateo Díez reconeix que en el seu record, les veus dels seus mestres no sonen diferents de les que escoltava als “filandones”. El “filandón” era una reunió nocturna de veïns, normalment a la cuina d’una llar, en la que s’explicaven històries, es cantava o es llegia.
Aquestes experiències van ser transcendentals en la trajectòria literària de Mateo Díez. Ell mateix diu que la narració oral és la més originaria de les seves experiències literàries i afegeix: “La memoria se abre ante mí como el más natural camino de la escritura. Esa escritura que, en su más directa ambición, querría lograr, antes que nada, emular aquel primitivo encantamiento de la palabra en la narración oral.”
Al 1954, quan el nostre autor tenia 12 anys, la família es va traslladar a la capital, León, on Luis va estudiar al col•legi de Nuestra Señora del Buen Consejo. Aleshores comença a escriure, com si volgués fixar aquell món perdut en deixar la vida rural. Els fulls que omplia eren enquadernats pel seu germà i venuts entre els amics.
Al 1961 va iniciar Dret a la Universitat Complutense de Madrid, encara que va acabar la carrera a Oviedo. Després va fer oposicions al Cuerpo de Técnicos de l’Ajuntament de Madrid, on treballa des del 1969, com a cap del servei de documentació jurídica. Desenvolupa la seva feina a la Plaça Major de Madrid.
Aquest plaça va ser la font d’inspiració de Balcón de piedra. Visiones de la Plaza Mayor, publicada al 2001. Destaquem aquesta obra perquè ens permet exemplificar l’especial manera de fer del nostre autor. En ella l’espai urbà no serveix com a marc de un seguit de descripcions costumistes, com cabria esperar, si no que ell mateix, l’espai urbà, és el protagonista com a lloc de trobada i refugi del caminant.
Durant el període 1963-1968 amb un grup d’amics lleonesos funda i redacta la revista de poesia Claraboya, on apareixen els seus primers poemes. Al 1972 publica el primer poemari, Señales de humo. A partir d’aquesta data, la producció poètica de Luis Mateo Díez serà escassa.
La seva primera obra narrativa és Memorial de hierbas, publicada al 1973, a la que segueixen dues novel•les curtes Apócrifo del clavel y la espina y Blasón de muérdago, totes dues de 1977. Fins el 1982 no apareix la primera novel•la llarga, titulada Las estaciones provinciales, finalista del Premio Nacional de la Crítica. Des de aleshores, Luis Mateo Díez ha publicat amb regularitat, bàsicament novel•les i contes, però també assajos on exposa la seva visió de la literatura, la cultura i les tradicions.
L’obra literària de Luis Mateo Díez beu de la tradició oral de Castilla i León. L’autor explica que al seu poble hi havia una pervivència absoluta de la oralitat i que va escoltar històries molt abans de llegir-les. Però el seu univers, que neix en elles, i que és un dels més personals de la narrativa contemporània espanyola, transcendeix lo local i adquireix valors universals.
El llenguatge de Luis Mateo Díez ens transporta al Segle d’Or de les lletres espanyoles per la perfecta sintaxis, riquesa i varietat, que pot utilitzar amb una concisió sorprenent. Emparat en la tradició oral, recupera veus mig oblidades, evitant l’empobriment del vocabulari espanyol.
Unes paraules del propi autor ens aclariran la importància que Luis Mateo Díez dóna al llenguatge: ” En la escritura yo valoro de forma absoluta la herramienta con la que se trabaja: el lenguaje. Y sigo al pie de la letra el consejo de Conrad: no pasar nunca a la línea siguiente hasta no estar totalmente de acuerdo con lo que se acaba de escribir”.
I unes altres paraules ens serviran per a saber per què escriu: “Soy un perdedor porque estoy perdido y escribo cuentos o fábulas para encontrarme”.
Segons la crítica, les seves novel•les es poden dividir en tres grups. Al primer pertanyen totes les novel•les escrites fins el 1995 i es caracteritza pel pes de León i la seva província. En elles són protagonistes el paisatge, la gent, les seves costums i tradicions.
El segon grup compren tres novel•les: Camino de perdición, publicada al 1995, La mirada del alma, de 1997 i El paraiso de los mortales, de 1998. Es caracteritza pel creixement del nombre i la importància dels elements simbòlics i imaginaris.
El tercer grup, inaugurat amb El espíritu del páramo, de 1996, és el de la creació del territori mític de Celama, que s’ha convertit en model pels escriptors amb aspiracions d’univers únic.
Ha guanyat nombrosos premis. Dues vegades el Premi Nacional de Literatura, una al 1987 per La Fuente de la Edad i una altra al 2000 per La ruina del cielo.
També ha guanyat dues vegades el Premi de la Crítica, per les dues mateixes obres: La fuente de la edad, al 1986, i La ruina del cielo, al 1999.
A més ha guanyat premi Ignacio Aldecoa de cuentos al 1976 per Cenizas; el Premi Cafè Gijón, al 1977, per Apócrifo del clavel i la espina; el el NH de relatos Cinco Estrellas al 1997 per Días del desván;
Al 2000 li van concedir el Premio Castilla y León de las Letras, que vol reconèixer, segons consta en l’adjudicació “los relevantes valores imaginativos y formales de su intensa y extensa obra centrada en la tradición fabuladora de Castilla y León, con trascendencia a lo universal”.
El relat Lecciones de cosas, publicat al 2004, dins del volum de contes Laciana, va obtenir el premi Miguel Delibes. El reconeixement a la seva obra és també popular: al poble on va néixer, una plaça porta el seu nom.
L’ obra de Luis Mateo Díez ha estat traduïda a nombrosos idiomes. Dues de les seves narracions tenen versió cinematogràfica. La fuente de la edad va ser filmada al 1991 per Julio Sánchez Valdés per a Televisión Española i el conte Los grajos del sochantre és un dels relats de la pel•lícula El filandón, dirigida al 1984 per José Maria Sarmiento, on es representa un singular filandón en el que participa el propi autor.
És membre de la Real Academia Española. Escollit al juny del 2000, va prendre possessió el maig del 2001. Ocupa la cadira I majúscula. El seu discurs d’ingrés es va titular: La mano del sueño. (Algunas consideraciones sobre el arte narrativo, la imaginación y la memoria).
També és patró d’honor de la Fundación de la Lengua Española, fundació privada que té com objectiu la promoció de la llengua, la gastronomia i la cultura espanyola a l’exterior.

OBRA DE L’AUTOR

Fragment de Apócrifo del clavel y la espina, novel•la curta que relata la història d’una nissaga del nord-oest peninsular des dels seus orígens, a la Edat Mitjana, fins l’últim dels supervivents, al segle XIX.

(…) El linaje de Alcidia tiene los símbolos del clavel y la espina sobre campo morado, una franja gualda tachonada de estrellas, que conmemoran las batallas libradas al moro, y la leyenda: “Alí Cidia fue vencido y éste será tu apellido”, referencia al Caudillo almohade derrotado en los bastiones del Castro Suribe por Don Rodrigo Sobrado de Polvazares, cuña del futuro linaje que tomó el apellido de la concesión real. (…)
Y los Alcidia quedaban bautizados en el Valle mientras la cabeza de aquel guerrero almohade yacía comida por lo gusanos en algún negro muladar de las lomas del Castro Seribe. (…)
El clavel, esa tierna fragancia de los ensalmos del amor, venía a ceñirse en la representación de su dibujo floral por una espina agreste, púa de zarzales enhiesta y amenazadora, que era como un puñal dispuesto para saltar las venas a quien osara posar la manos en el emblema.
(…) heráldica que los Alcidia llevaron a los sellos de sus documentos y al frontispicio del palacio, ordenado construir por don Rodrigo sobre el leve promontorio que corona el vado del río Galgón en el seno de Valbarca. (…)
No sé los años que pudieron correr desde la estela sangrienta (…) hasta la época de don Gaspar Benito de Alcidia, a quien sus coetáneos conocieron por el sobrenombre de don Bolo de Valbarca, apodo sugerido por el volumen de sus carnes, la depauperada dignidad de las formas groseras y el espíritu jocundo que animó su vida y que, al menos, aplazó los temores de la horca y el cuchillo.(…) Ya que don Gaspar unió por primera y única vez en la genealogía del linaje un afán reposado y una intención bonachona. (…). De don Bolo se cuentan historias desorbitadas sobre sus fastos estomacales. Historias que enumeran el tremendo apogeo de los banquetes y la longitud de las digestiones, dirimidos en interminables reatas de guisos y caldos (…) Ya de niño presagiaba estas inclinaciones y su madre tuvo que procurarse el refuerzo de dos amas de cría para amamantar al retoño. El goloso vicio de las tetas le llevaba, cuando ya era un muchacho, a disputar a los terneros las ubres de las vacas recién paridas en las cuadras del palacio. (…)
A la creciente gordura se unió su holgazanería. (…) En los primeros años de su juventud consiguió montar a caballo y siempre lo hizo en calmosos percherones. El caballo de turno era como un ángel de la guarda, pues habitaba el mismo palacio, tenía el pesebre en la habitación contigua a la de Gaspar y llevaba a su dueño por las estancias. (…)
Tenía don Gaspar treinta y dos años cuando su tío y mentor Edelmiro Manuel, ya viejo y obsesionado por la inapetencia matrimonial del sobrino, que pronosticaba un lapso irremediable en la continuidad del linaje, le convenció de la necesidad de contraer unas nupcias urgentes.
El Señor cedió sin complacencia (…), murmurando que en el vicio de la carne prefería el asado a la coyunda. Don Edelmiro buscó en el Valle una doncella que ofreciese la suficiente equiparación de armamentos, pues pensaba que la batalla conyugal debería zanjarse al margen de todo romanticismo.
La encontró. (…). Era una moza que atendía al nombre de Eliodora, montaraz y robusta, pertrechada con generosos arreos y con el único defecto de un incipiente bigote fácil de corregir.
No hubo cortejo amoroso ni entrevistas previas a los desposorios, pues el novio declinó estas manifestaciones tras afirmar que acataba la obligación pero prescindía de la devoción.
La ceremonia se celebró una mañana de octubre en la capilla de palacio. (…) El banquete nupcial comenzó al mediodía y (…) alcanzó veintiséis jornadas, hasta las albas del noviembre friolento.
Cuando declinó la primera jornada, don Edelmiro se preocupó de que los cónyuges se retiraran a su habitación. Don Gaspar había encontrado en el remedio de la voracidad y la bebida el refuerzo para sus íntimas ambigüedades y se fue tras la esposa con una exagerada decisión que motivó el aplauso general de la concurrencia.
El murmullo de los invitados decreció después haciéndose un silencio de suspicaces contraseñas y alguien alzó la copa pidiendo que todos se levantaran para brindar por las dulzuras del tálamo.
En el sostenido silencio de los invitados los embriagados pensamientos ascendieron al techo de vigas desnudas donde colgaban los botillos, y al rato se escuchó un batiente ruido de colchones, el violento resquebrajarse de las maderas y el golpe seco de algo parecido a dos sacos que rodaran por el suelo. (…) Don Edelmiro cerró los ojos y no pudo reprimir una maliciosa carcajada.
A la mañana siguiente los esposos bajaron para continuar la efeméride con el paso titubeante de sus maltrechos riñones. (…)
Se fueron las nieves en los torrentes de la primavera y vino el verano a quemar la cabeza de las espigas y amarillearon las hojas de los chopos y salió el ganado a pastar la otoñada y volvieron las nieves y el Valle comenzó a pensar, entre cosechas y sementeras, que el amor de los Señores era un amor baldío (…)
Don Edelmiro andaba pesaroso, atento a las mínimas novedades de Eliodora y Gaspar, preocupado por el gesto huraño de la sobrina que rehuía sus miradas y se aconchaba en el silencio.
Don Bolo mostraba las misma señales pero acobardado y como culpable (…) No era (…) ajeno a la desolación de sus responsabilidades incumplidas y el desasosiego de las preocupaciones le llevaba a olvidar la ostentación de los vicios digestivos para conformarse con tibios y monótonos caldos y escuetas ollas podridas.
Don Edelmiro (…) estaba convencido de que era perjudicial arrinconar las preocupaciones (…) Le resultaba difícil plantear abiertamente el problema a los sobrinos buscando la confesión de sus intimidades, y se había conformado con lanzar ingenuas indirectas casi siempre recibidas con molesto pudor.
Pero una tarda tomó a Eliodora del brazo dispuesto a llegar al fondo del asunto. La esposa, entre las medias palabras de su avergonzada tribulación, vino a insinuar las dificultades de consumar el vínculo sin que don Edelmiro lograra entender claramente en qué consistían esas dificultades.
El llanto de Eliodora conmovió al mentor que fue en busca de Gaspar dispuesto ya a llevar al límite sus buenos oficios. Don Bolo escuchó sonrojado el largo parlamento de su tío (…)
De la confusa réplica del sobrino sacó la conclusión de que la dificultad provenía de una inadaptación física provocada por el excesivo volumen de los estómagos y agravada por las sucesivas frustraciones, la impericia y la timidez.
Don Edelmiro consoló al sobrino (…) proponiéndole un remedio que sería infalible. (…) Los términos de ese remedio acobardaron a don Gaspar y fueron necesarios otros dos meses de crisis y razonamientos para convencerle.
La propuesta de don Edelmiro era sencilla y realista: los cónyuges necesitaban ayuda de terceros para llevar a buen fin el rito de sus amores. Y lo explicaba con el ejemplo un poco tosco pero bastante gráfico de las caballerías: la actividad del mamporrero era habitual en el ayuntamiento de los dificultosos percherones. La quiebra de la recatada intimidad estaría más que justificada en este caso de conciencia donde andaba en juego la continuidad del linaje.
La conspiración amorosa fue puesta en práctica con el mayor secreto y los expertos ayudantes, una partera llamada Práxedes y su marido, lograron al cabo del tiempo los ansiados efectos (…)
Acaso en toda la historia del Valle nunca el júbilo y la algazara alcanzaron tamaño mayor que una mañana de noviembre, tres años después de la famosa boda, cuando don Gaspar y su tío pasearon los pañales del heredero como noticia fidedigna de un feliz alumbramiento.

Producció pròpia:

Crida de la Primera marxa per les Terres del Gaià, de Josep Santemases

De nord a sud, de les Fonts de les Canelles de Santa Coloma de Queralt a la platja de Tamarit, baixem pel Gaià, convençuts de la unitat geogràfica que configura un riu com el nostre, conscients dels valors patrimonials de tot ordre que encadenen les Terres del Gaià, compromesos en la seva preservació, millora, difusió i promoció intel•ligent i raonada.
La conca hidrogràfica d’un riu és l’única divisió territorial fixada en la mateixa escorça de la terra, invariable i exempta dels canvis de criteri socials i polítics que els humans determinen al llarg de la història.
A les Terres del Gaià, les pertinences territorials, administratives, sentimentals, les relacions socials, comercials i econòmiques, poden ser moltes i diverses. Realitats indiscutibles que hem de considerar un factor positiu en les continuïtats i encadenaments de l’espai físic, de l’espai natural. En la divisió territorial de Catalunya les Terres del Gaià estan repartides entre tres grans

fragments inclosos a la Conca de Barberà, a l’Alt Camp i al Tarragonès, més dues petites porcions pertanyents a l’Anoia i al Baix Penedès.
No per això s’ha d’oblidar el conjunt i la continuïtat de les Terres del Gaià, en els seus valors i en les seves problemàtiques. No per això aquestes parts han de viure d’esquena com si res tinguessin en comú.
Riu avall i riu amunt sentim la necessitat d’articular un territori, sense qüestionar les divisions politico-administratives existents, sumant factors, persones, col•lectius i administracions. Articular en base a unes realitats tangibles, reals, a les continuïtats que el Gaià determina com a espai natural, com a espai històric.
Construir serenament l’espai de futur per les dones i els homes del territori, lliure de depredacions, sense sotmetre’s a la pressió i al model dels creixements de les àrees metropolitanes de llevant i de ponent. I sobretot esmenar els errors del passat, tan greus com l’haver capolat el curs de l’aigua: l’essència i la vida d’un riu.
Que demà, de nord a sud, de Santa Coloma a la mar, pel camí ample d’esperança que ara baixem, puguem sentir propera la remor de l’aigua, contemplar la verdor de la ribera, mentre la vida per nosaltres, pels nostres fills i per tots els éssers vius hi discorri amb plaent harmonia.
Que el puig de Montagut, l’etern sentinella de les Terres del Gaià, lluny de l’avergonyiment aliè, pugui sentir delectança.
El compromís seré i raonat de tothom ha de ser inversió i garantia

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 31 de maig al 6 de juny:
2/06/1740: Neix el Marqués de Sade, escriptor i filòsof francès.
2/06/1903: Neix a París Max Aub, escriptor hispano-mexicà.
3/06/1924: Mor Franz Kafka, escriptor xec.
4/06/1798: Mor Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
4/06/1970: Mor Josep Carner, escriptor català a qui Ona Literària va dedicar el programa del dia 24 de maig.
5 de juny és el dia Mundial Del Medi Ambient.
5/06/1898: Neix Federico García Lorca, a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de novembre de 2009.
5/06/1949: Neix Ken Follett, novel•lista britànic.
5/06/2001: Mor Pedro Laín Entralgo, escriptor i metge espanyol.
6/06/1606: Neix Pierre Corneille, dramaturg francès.
6/06/1799: Neix Alexander Pushkin, escriptor rus.
6/06/1875: Neix Thomas Mann, escriptor alemany, premi Nobel al 1929.
6/06/1996: Mor José María Valverde, poeta i crític literari espanyol.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles espanyoles amb la col•laboració de la fundació Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Vint-i-setè premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

24/05/2010 Josep Carner

100524 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Josep Carner i Puigoriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel•les, 4 de juny de 1970), va ser un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans.
El 1897 va entrar a la Universitat de Barcelona, on va descobrir el catalanisme. Obté la llicenciatura en Dret i Filosofia. En aquesta època va col•laborar a “Montserrat” i “L’Atlàntica”, entre d'altres revistes. Va dirigir “Catalunya “ entre els anys (1903-1905) i en un segon període els anys (1913-1914), Els anys (1907-1908) va dirigir “Empori”.. El 1911 va ser designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans , i va col•laborar amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis del segle XX, Josep Carner es va incorporar al diari “La Veu de Catalunya”, on va escriure fins a 1928. El 1915 es va casar amb la xilena Carmen de Ossa, amb la qual va tenir dos fills: Anna Maria i Josep.
Va ser un renovador de la poesia, de la llengua, de la prosa. Va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort de Prat de la Riba, el any 1920, Carner es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, al març de 1921, va ingressar a la carrera diplomàtica. Va sortir d'Espanya cap a Gènova per instal•lar-sii amb tota la família com a vicecònsol espanyol. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel•les i París. Durant la guerra civil espanyola es va mantenir fidel a la República i no va tornar a residir a Catalunya.
Va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Per això el 1939 el seu allunyament de Catalunya va ser forçat. Es casa amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa, i emprèn el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945), on va ser professor al Colegio de México, i després a Bèlgica
Entre la seva obra poètica destaquem “Llibre dels poetes” (1904), “Primer llibre de sonets” (1905), “Els fruits saborosos” (1906), “Segon llibre de sonets” (1907), “Verger de les galanies” (1911), “Auques i ventalls” (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum”Poesia” (1957). En teatre destaquem “El giravolt de maig” (1928), “El Ben Cofat i l'Altre” (1951) i “Cop de vent” (1966). En prosa escriu “L'idil•li dels nyanyos” (1903) i “La malvestat d'Oriana” (1910). Els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a “Les planetes del verdum” (1918), ”Les bonhomies” (1925) i “Tres estels i un ròssec” (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria del'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres.
A “Les bonhomies” Carner continua el camí iniciat en “Les planetes del verdum”, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l'any 1923. Bàsicament es diferencia de l'anterior en l’ubicació de l'escenari descrit; en aquest cas l'observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l'èmfasi en el paisatge.

OBRA DE L'AUTOR:

El barber acalorat (conte inclòs a “Tres estels i un ròssec”)

Mai no viurem sinó amb l'ai al cor, mentre sigui el Sorge que remeni les cireres - em deia el barber del Poble, amb els ulls arborats-. No sé pas com l'hem deixat enfilar tant, aquest minyó tan ple d 'urc. Va viure anys i panys entaforat; no se’l veia en camí ni en plaça; passava com si fos d'estranquis; ningú no en feia cabal, i ell s'acontentava de jugar a cartes i de parlar de garneues, tot fent l'ullet, de tant en tant, a recordances de poca despesa.
Tanmateix totes les coses seves li havien anat de mal borràs. I
ara, mira-te’l. N'hi ha per tirar el barret al foc! Poc em penso a quin
capsigrany se li podia acudir que aquest malastruc fes guixar les coses.
"Em fa pensar en aquella vegada de l'eixut de Seratosa, quan jo,
cabalment, era sagrista.
Feia pena de mirar la terra abrusada; hom veia el cel d'un blau
ardent que, en bona refè, mal haguéssiu pogut atènyer-lo. No hauríeu pas
gosat atansar-hi els dits. En voleu, de pregaries, de tríduums, de
prometences! Però tot es consumia com si res; com si Nostre Senyor,
d’aquella banda, no sentís gota. Veieu les cares esblaimades, els ulls amb
una mena d'expressió de bogeria.
Feia una pena! Jo que un dia dic:
"-Escolti, mossèn Cantijoch, ¿i si traguéssim aquest sant que hi ha al
graner? Qui sap!
Potser el veure tal de misèria li trencarà el cor, i farà una acció bona.
"- Provem-ho. Qui sap si has tingut tota una bona pensada. Qui
els podrà mai conèixer, els designis de Déu?
"Tal dit tal fet. L’endemà vam ajustar una mica de processó. Tot el
poble hi era, i fins els renegaires es con¬tenien i es llevaven la gorra. Hi
havia un núvol, una mena de núvol estrany. El miràvem i no ho gosàvem
creure.
Els uns ploraven; els altres semblaven, encantats, com si no
poguessin tornar a trobar cap esma. Però, fillets de Deu, bell punt el sant
és a la plaça, espetega una pedregada que feia feredat. El poc verd que
quedava, trinxat a miques ...
Jo vaig perdre el seny, Déu no me'n faci retret.
-Vaja -vaig dir al sant, agafant-lo d'una bursada -. a la golfa s'ha dit. Pe
una cosa o altra t’havien desat.

Un amic íntim (conte inclòs a “Les bonhomies”)

L 'home és fet així: gaudeix sense gratitud, i àdhuc sense parar-hi ment, la quieta carícia immòbil de les coses que el volten, però el canvi, tanmateix, l'adoloreix una mica. Cada dia travessem davant un arbre sense fer cabal de tota la seva successió de miracles, però el dia que hom l’abat, sentim, per un segon, una mena d'orfenesa. llim el costum de passar vora un cafè tot il•luminat, multiplicat pels miralls, atordit de converses; i fins el dia que el substitueix un Banc -paredat, com aquell qui diu, a encesa de llums- no ens adonem que el cafè ens feia un moment de companyia, amb el seu esclat heterogeni i vivent; i sentim, de cop i volta, una mica de solitud. Per adornar-nos d'una gracia necessitem en general adoptar previ determini pedantesc: "Avui esmerçaré una estona per dar un tomb inútil i sentimental." Les coses, per impressionar-nos si us plau per força, no tenen més re¬mei que, amb llur desaparició, emportar-se'n una mica la nostra vida. Tots nosaltres, amb alguna recança, amoixem reminiscències de coses que no veiérem sinó d’esma i que ja no hi són: conservem, talment, la flor emmusteïda que ens donà una noia de la qual no hem sabut ni sabrem mai la color dels ulls. Així, abans de morir, ja ens anem projectant gradualment en l’ombra.
I no hi ha cosa prou insignificant per a no parlar-nos, el moment que és bandejada, amb un bri de melangia. Avui, després de contemplar la varietat de dames i de noies -els homes les hi precediren- vestides, sota la pluja, d'una mena d'escafandres, d'un caqui taronjós o un negre xarolat, he començat de preparar-me, en espe¬rit, al comiat d'aquesta vella cosa immensament popular: el paraigua. No us convido pas a les reminiscències literàries del paraigua: el paraigua de l'oncle rural de vaudeville, el paraigua panxa enlaire de l'estudiant i la modis¬teta, el paraigua nerviós i prim de la jove dama, el tendal solidíssim del capella, el paraigua diminut de la divitte i amb el qual hom assenyala un espectador i amaga la fingida escena del bes, el paraigua oficial del senyor de copa alta que va a una cerimònia a l'aire lliure (dos estris a la vegada! -pensa el bon senyor- una desgracia mai no ve sola!), el paraigua deformat i bruixenc de la casta¬nyera, el paraigua tort del pagès, el paraigua perforat del fumador, el paraigua del poruc que obrint-lo i tancant-lo espanta els gossos, el paraigua del ric celibatari egoista i prudent, arborat per bé que no hi hagi sinó un cap de núvol a l'horitzó, contrapart elegant --seda, malaca i or¬ - del baròmetre que hi ha en una repiseta, ben acurada¬ment embeinat quan el somriure del cel és inequívoc, mai no deixat a ningú, i només temerós d'haver de caure... després d'acompanyar cada vegada amb més freqüència al seu encirat senyor als enterraments, a les mans d’algun nebot inexpert.
No us convido a considerar com el paraigua ha estat íntimament unit a l'evolució de la vostra personalitat. Vau entrar a la vida, com si diguéssim, fent servir de cavall, d'amagatotis, els paraigües de les visites de compliment. Després vau tenir paraigua per a anar a l’escola -era un de vell del vostre pare-, i la vostra delícia de passar-hi sota una canal. Després vau passar de nois xicots, i el que us divertia era de topar amb els paraigües dels altres. Després vau començar d'encarcarar-vos. I el vostre padrí us va regalar un paraigua per a vosaltres aleshores el vostre orgull era de traginar-lo majestuosament , com qui duu una atxa a la processó. Després vau canviar l'ideal de la majestat pel d'una certa independència salvatge, i una de les seves proves més paleses va ésser de renunciar a l’'ús del paraigua. Després vau canviar la independència salvatge per l’elegància; us fèieu mundans i ballàveu amb les noies; aleshores portaveu un paraigua anomenat anglès amb una estudiada displicència. Després vau festejar, i, certament, una de les proves més heroiques que vau dar del vostre amor va ésser de mullar-vos com un peix, sota només que una o dues puntes branilla del vostre paraigua, mentre ella, sota tàlem, jugava tota cofoia amb el seu paraigua graciós, convertit en un bastonet. Al viatge de nuvis, tot i atorgant una natural preferència a la deliciosa companyona, la vostra conducta ja no va ésser tan suïcida. Després va venir aquell temps que hom compren que la felicitat en el ma¬trimoni es basa, sí, en l'amor, però només s'assaona i és ara mitjançant la diplomàcia, i aleshores vau fer capir a la vostra muller que amb un paraigua sol, us mullàveu tots dos. Després vau arribar a aquella mena de tolerància que algú altre administrés els vostres afers: la muller dóna el paraigua quan creu que el temps fa mala carota i encabeix, sense consultar-vos, en el portamantes que dureu per al viatge, el paraigua de deixar, aquell tan feixuc, que té per mànec un cap de gos, com sembla que s’estilava quan teníeu el xarampió i la rosa. Alguns diu¬menges a la tarda heu de portar el paraigua en forma transversal, per aixoplugar-hi el vostre infant, que tot i la pluja ressonant i l'empipament d'haver d'anar amb el puny mig dislocat, encara no us perdona les seves innu¬merables preguntes sobre coses bastant elementals, però que heu oblidat completament, i a les quals acabeu respo¬nent les més descarades falòrnies. Després el noi és tancat al col•legi, la muller se us ha tornat sedentària, els amics se us han anat fent fonedissos; a més, plou: una cortina de melangia i la humitat que us fa mal. Però te¬niu el paraigua que us dóna un redós confortable i us afavoreix amb un poc de misteri, i us separa una mica de l’altra gent, i ningú no li pot negar, en la vostra mà, una estabilitat viril i respectable. Ah! i encara, una cosa. Bo i sopar en família, i el menjador resplendent, i l’encís de la casa amb unes cambres alegrement insomnes i d'altres blanament endormiscades. Però també és plaent d'eixir, en acabat, sense companyia, per la ciutat de carrers lluents, obsessionada d'un plugim que, vora els arcs voltaics de les places, sembla de petits diamants, i sentir, sota el paraigua, que ell és una llar per a vós tot sol.


PRODUCCIÓ PRÒPIA

Prepara’t, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

Avui has tornat a ser prop meu. T’has acostat tant, que hagués pogut contactar amb tu fàcilment: és la segona vegada en dos dies consecutius. A la tercera va la definitiva, així és que... prepara’t!
No te n’adones de la meva proximitat, perquè no ets massa sensible a les presències subtils. Jo no em presento mai directament: espero a què s’apropin els meus objectius... escullo... i m’hi apodero!
Ara m’ignores, però no podràs obviar-me gaire temps més: quan t’atrapi... i ho faré aviat... seràs tot meu, t’ho ben asseguro!
Sé que et sents molt segur de tu mateix: satisfet amb el teu aspecte, et saps atractiu.
Tu i els teus exercicis diaris a casa, les visites regulars al gimnàs i a la sauna, l’alimentació equilibrada, les teves precaucions contra les al•lèrgies i la contaminació: quines estratègies!
Sé que has assumit la teva edat i que penses que hores d’ara ja no hi hauran grans sorpreses.
Tens la carrera professional llençada, les relacions adequades, l’amor de la teva vida en la memòria, la dona amb qui compartir llit i taula escollida, amics i amigues amb qui passar bones estones: tot controlat!
Sé que penses que ho tens tot planejat... Tu i la teva agenda repleta de recordatoris, de cites concertades, de plans i projectes, de telèfons i adreces: quants recursos!
Et creus a recer perquè tens una vivenda confortable, assegurança mèdica privada, feina, família i promesa: tot cobert!
Sé tot això i moltes coses més, perquè t’he captat de seguida... però no m’importa gens! Més aviat ets un desafiament per a mi, un repte amb alguna aparent dificultat inicial que afegeix emoció a la partida... que, evidentment, guanyaré jo! No pots evitar-ho. Tinc armes que ni sospites o que, si algun dia vas conèixer, perquè persones més sàvies que tu te les van fer saber, ara has esborrat de la memòria.
T’he temptejat avui i a la propera, cauràs! Et sotmetré i et canviaré la vida en poc temps.
Primer, quan contactem, et sentiràs lleugerament desconcertat, perquè et trencaré els esquemes i et sentiràs insegur, fora del camí conegut: experimentaràs noves sensacions i no trobaràs les paraules necessàries per expressar-les, tu que estàs tan acostumat a fer informes exactes i concisos...
Després desitjaràs allunyar-te de tot i de tots, tu que ets l’ànima de la festa, el motor de la conversa...
Quan, per fi a soles i envoltats de silenci, la intimitat sigui absoluta entre tu i jo, quan ni presències, ni llums, sorolls o altres noses s’interposin, em sentiràs com una part de tu que t’ocupa el cos sencer. T’arrencaràs la roba amb desfici i jaurem, oblidant el menjar, el beure i qualsevol altra necessitat fins ara imprescindible, desitjant el llit com una pàtria de la qual has viscut exiliat i que, en tornar a visitar acompanyat, no vols abandonar mai més... Allà hi serem, doncs, tu i jo, en mig de la humitat, l’escalfor i el desvariejament: el rellotge, el calendari, l’agenda, fins la nit i el dia deixaran de tenir sentit, perquè el temps s’aturarà i tot dependrà de mi: només la meva compassió et regalarà uns minuts de descans, però la meva fam de tu et tornarà a devorar les forces... juro que t’enterboliré tots i cadascun dels sentits!
Arribarà un moment, allà entre els llençols rebregats i ardents, que no sabràs distingir realitat de somni, que no recordaràs res abans de la meva companyia amatent.
Em quedaré amb tu el temps que consideri oportú; quan decideixi que ja n’hi ha prou i marxi, quedaràs esgotat. Necessitaràs temps per refer-te i oblidar-me; encara et costarà més temps tornar-te a sentir segur de tu mateix!
Bé, aviat sabràs qui sóc. Ets avisat: prepara’t!
Fins demà...
S’acomiada de tu, breument però afectuosa, la pitjor pneumònia vírica coneguda en els darrers anys.

El peix d’escata blava, de Josep Lleixà

Els rems ferint suament l’aigua tranqui-la
fan que la barca solqui la mar platejada.
De sobte, salta un peix d’escata blava,
fent amerar ta cara d’aigua salada.

Els teus cabells queden xops.

I ta brusa de seda, un xic descordada,
no és destorb perquè gotes del mar gelós
acaricien rodolant ta pell setinada

Un raig de sol rebota del mar,
il•lumina de cop ta bruna cara.
l’espectacle és excels
el mar, ta cara, i la brusa descordada.

Tornarem a la mar, tornarem a la barca
i estaré vogant esperant amatent,
el salt del peix d’escata blava.
El mar, ta cara, i la brusa descordada.

Miscel•lània
Efemèrides setmana del 24 al 31 de Maig
24/5/1941: Neix Bob Dylan, poeta i cantautor nord-americà.
25/5/1681: Mor Pedro Calderón de la Barca, dramaturg espanyol.
26/5/1940: Es publica "Poeta en Nueva York", de Federico García Lorca a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de Novembre de 2009.
26/5/1822: Neix Edmond Goncourt, escriptor francès.
26/5/1963: Neix Sergi Belbel, dramaturg català.
26/5/1976: Mor Martin Heidegger, filòsof alemany
27/5/1944: S’estrena "A porta tancada", de Jean Paul Sartre.
28/5/1908: Neix Ian Fleming, novel.lista britànic.
28/5/1849: Mor Anne Brontë, escriptora britànica
29/5/1874: Neix Gilbert K [either] Chesterton, escriptor i periodista anglès
29/5/1958: Mor Juan Ramón Jiménez, poeta espanyol, premi Nobel el 1956.
30/5/1967: Es publica "Cien años de soledad", de Gabriel García Márquez
30/5/1994: Mor Juan Carlos Onetti, escriptor uruguaià.
31/5/1910: Neix Luis Rosales, poeta espanyol.
31/5/1960: Mor Boris Pasternak, escriptor i poeta rus, premi Nobel el 1958
Concursos:
- IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.

-IXè Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.

-XXVII premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

17/05/2010 Lleó Tolstoi

100517 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Lleó Tolstoi (1828-1910), fou un escriptor rus, un dels grans novel•listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme.
Tolstoi era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis, i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre".
El 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquesta època comença a escriure literatura amb obres com Infancia, Adolescencia o Apunts de Sebastòpol, on escriu sobre la seva experiencia com a subtinent d’artilleria durant la guerra de Crimea i de com l’experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra, en obres posteriors.
En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com El Regne de Déu és en Vosaltres, obra que va influir en personalitats del segle XX com Martin Luther King i Gandhi. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el futur Mahatma d'abandonar la violència i d'abraçar la resistència pacífica. L'afinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d'homenatge, Gandhi va batejar com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica, i en la seva autobiografia va definir Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que ha generat l'època actual".
L'evolució que va fer passar Tolstoi d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant els seus viatges per Europa entre 1857 i 1861: Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.”
Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Després dels seus viatges per Europa, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana, on va creixer, amb molt d'entusiasme, i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.
El 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers,16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, però la relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre i escull la pobresa i la negació de la voluntat refusant la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
Les creences cristianes de Tolstoi es basaven concretament en la frase sobre parar l'altra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi al seu llibre Una confessió.
Tolstoi també creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l'única solució per a viure tots junts era l'anarquisme cristià.
Va ser famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda, i donava grans quantitats de diners als captaires quan era a la ciutat.
La mort li va arribar el 1910 als 82 anys, dies després d'aplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida d'asceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers.
Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Dostoievski el considerava el més gran novel•lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura".
Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel•lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Tota la obra de Tolstoi ha sigut traduïda a varis idiomes, al català Narcis Oller va ser el primer traductor de l’autor.
Les últimes novel•les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

OBRA DE L'AUTOR:

Fragments de Relatos de Sebastopol, obra escrita entre 1855 i 1856 que descriu algunes de les experiències de l’autor durant la guerra de Crimea.

Sebastopol en el mes de diciembre

La aurora ya empieza a colorear el horizonte sobre el monte Sapun. La superficie azul del mar ya se ha despojado de la oscuridad de la noche y espera el primer rayo para empezar a jugar con su alegre brillo. Desde la bahía llegan el frío y la niebla. No hay nieve, todo está oscuro, pero el penetrante hielo de la mañana golpea en la cara y cruje bajo los pies y sólo el incesante rumor lejano del mar, rara vez interrumpido por un estruendo de disparos en Sebastopol,rompe el silencio de la mañana. [...]
En la bahía Norte la actividad diurna poco a poco empieza a sustituir a la tranquilidad de la noche: aquí los centinelas se relevan haciendo sonar las armas; allí un médico va con prisas al hospital. [...] Médicos con las manos ensangrentadas hasta los codos, con los semblantes pálidos y sombríos, atareados alrededor de un catre en el que yace, con los ojos abiertos y delirando palabras sin sentido, a veces ingenuas y conmovedoras. [...] Los médicos se dedican a la detestable pero benefactora tarea de amputar. Verá cómo un afilado cuchillo curvo penetra en el cuerpo blanco y sano. Verá como con un terrible y desgarrador grito y entre maldiciones el herido vuelve en sí de repente. Verá como un enfermero tira a un rincón el brazo seccionado [...] Aquí verá un espantoso espectáculo que conmueve el alma y contemplará la guerra no con su alineamiento ordenado, bello y brillante, con su música y redoblar de tambores,con sus banderas ondeando y con sus generales a caballo, sino la guerra en su verdadera expresión, con sangre, dolor y muerte...

Sebastopol en el mes de Mayo

Ya han pasado seis meses desde que silbara el primer proyectil desde los bastiones de Sebastopol y abriese la tierra en la que trabaja el enemigo; desde entonces, miles de bombas, proyectiles y balas no han dejado de volar desde los bastiones a las trincheras y desde las trincheras a los bastiones y el ángel de la muerte no ha dejado de planear sobre ellos.
Miles de hombres han sido ofendidos en su amor propio, miles lo han satisfecho y se han envanecido, miles se han tranquilizado ante el abrazo de la muerte. ¡Cuántas estrellas concedidas, cuántas recogidas,[...], cuántos ataudes de alarguez y mantos de lienzo! Y todavía del mismo modo –con temblor involuntario y miedo supersticioso- en las noches claras los franceses contemplan desde su campamento la amarillenta tierra excavada de los bastiones de Sebastopol y las oscuras siluetas de nuestros marineros que se mueven por ella y cuentan las troneras desde las que, enfadados, sobresalen cañones de hierro; todavía del mismo modo el suboficial de navegación examina con el catalejo desde la torre de telegrafos las abigarradas siluetas de los franceses, sus baterías, sus tiendas de campaña, las columnas moviéndose por el monte Zelenaia y las cortinas de humo relumbrantes en las trincheras. Y todavía con el mismo fervor desde distintas partes del mundo se lanzan a este fatídico lugar diversa gente con deseos aún más diversos. Pero las cuestiones que no resuelven los diplomaticos menos aún las resuelven la pólvora y la sangre.

Sebastopol en agosto de 1855

El sol se mantenía alto y luminoso sobre la bahía, y sus rayos jugaban con los barcos parados y con las velas y barcas en movimiento [...] Una ligera brisa apenas movía las hojas de los robles secos [...], hinchaba las velas de los barcos y agitaba las olas. Sebastopol, [...], con su iglesia sin acabar, su columna, su malecón, el bulevar reverdecido en el monte y el elegante edificio de la biblioteca, con sus diminutas caletas azules repletas de mástiles, su acueducto de pintorescos arcos y sus nubes de humo azúl pólvora, a veces iluminadas por las púrpureas llamas de los disparos [...]se contemplaba desde este lado de la bahía. Sobre el horizonte del mar, en el que humeaba una franja de humo negro [...], se arrastraban largas nubes blancas que prometían viento. Por toda la línea de las fortificaciones, [...], de repente, sin cesar, como un rayo que brillaba incluso a la luz del mediodía, surgieron bocanadas de un humo espeso, comprimido y blanco, se agrandaron tomando diferentes formas, se elevaron y se tiñeron en el cielo de color aún más oscuro. El sonido de las explosiones no cesaba y, entre vibraciones, sacudía el aire... [...] En diferentes lugares de los bastiones, como si se desplazara de un sitio a otro, surgía el humo blanco de los disparos. El viento traía el sonido del reiterado tiroteo de los fusiles, semejante al de la lluvia en las ventanas. Las franjas negras avanzaban en dirección al humo, cada vez más y más cerca. El sonido de los disparos, que se iba intensificando por momentos, confluyó en un prolongado estruendo atronador. [...] En todos los rostros se podía observar una grave agitación y la espera de algo terrible.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Els teus olors, de Josep Lleixà

Tu ets presència, il•lusió,
ficció i també olor.
Al matí quan comença el dia, fas olor a espígol
a herba fresca del camp,
a poncella amarada de rosada
a rostoll acabat de segar.
Tal com va passant el dia
hi ha quelcom d’artificial,
s’hi afegeix a ta pell bruna
l’efecte del sol, del vent o pluja,
segons l’estació de l’any.
A la nit embolicats en un sol cos
compartint el mateix llit,
galtes enceses, llavis humits
ulls que demanen ansiosos,
i el teu olor que es transforma
segons puja el teu desig.
Resseguint el teu cos nu
des dels llavis fins als pits
i fins més baix del melic,
petites perles de suor
fan arribar al teu grisol estremit
les teves olors.
És el moment de la gran obra,
convertir-los en un de sol.
Eros fa la seva feina
transformant-los poc a poc
ajudant-se del teu foc.
L’olor és dolça, forta,
excita més i més els meus sentits.
Sóc presoner teu, i del teu aroma;
no som dos, estem units.
I endinsant-me al teu cos
pujo esglaons de glòria
emportant-me el teu olor
a un món a l’abast de pocs.

De romeria, de Teresa Mingujón

Caminava pel carrer sense adonar-me’n. Anava cap a casa després de la feina i no calia pensar. Era el recorregut diari, habitual..
Un soroll diferent em va fer parar atenció. La dona que anava davant meu, carregada amb tot de bosses de compra, havia ensopegat i caigut.
Quatre persones que passàvem a prop vàrem córrer cap a ella. Estava bé i ens va demanar ajuda per recollir l’escampall de llaunes, pots i paquets. Jo anava a agafar un d’ells i tu vas estendre la mà cap al mateix. Ens vàrem mirar i vàrem somriure educadament. Aleshores et vaig reconèixer.
Feia anys, 10 al menys, que no ens veiem. Tant que ens havíem estimat! Amb timidesa i incredulitat vaig dir:
- Jaume?
Em vas mirar endins, la meva veu havia remogut els records.
-Adelina!
Ràpidament, com si necessitéssim temps per pair la sorpresa, vàrem tornar als pots. La senyora ens va agrair l’ajuda, es va acomiadar i se’n va anar. Les altres dues persones que també havien col•laborat van seguir el seu camí. Nosaltres ens vàrem quedar palplantats, allí, al mig del carrer. Tu, com sempre més animós, vas començar a parlar
- Angelina! Quan de temps! Quina alegria! Tens pressa? Fem un cafè?
Ni sabia quina admiració contestar o quina pregunta respondre. L’emoció de la trobada m’amuntegava les paraules, que es resistien a sortir en ordre.
- Jo...Bé...Sí...
- Anem!
Em vas agafar del braçet, com abans feies, i, mentre caminàvem, vas començar a parlar: et feies creus de l’ensopegada providencial de la senyora, et planyies del temps que havia passat, explicaves la teva vida, demanaves informació sobre la meva,...
Asseguts al cafè vàrem parlar i parlar i parlar. Jo t’anava reconeixent. La veu, els gestos, el posat. El somriure encisador, la mirada subjugant.
Quan ens vàrem agafar de les mans? Quan vàrem apropar les cadires? Quan les nostres boques es van buscar?
D’aquesta imprevista trobada ja fa 10 anys. Una dècada d’intensa felicitat, enamorada. O, com tu dius. re-enamorada.
Avui, que hem de celebrar la dècada prodigiosa, anirem a sopar. Però abans passarem per aquell carrer, que és la nostra capella particular. O, com tu dius, abans anirem de romeria.

Tu, de Mary Cespon

Sentí tu presencia cerca de mi alma
mi corazón estremecido se puso a temblar
tanto tiempo estuvo dormido
que tu aroma lo hizo despertar
Cerré los ojos y no vi tu rostro
solo sentí tus manos navegar por mi piel
y con cada ola de ternura
me hiciste enloquecer
Sentí tu aliento muy cerca de mis labios
húmedos como el roció del amanecer
y como la tierra respira el cielo
yo respiré tu esencia con todo mi ser
Sentí la calidez de tu cuerpo
sentí que se detenía el tiempo
sentí el susurro de tu voz
mezclada con el cantar del viento
Abrí los ojos y me hechizó tu mirada
misteriosa y profunda como el universo
alcancé las estrellas y la luna
cuando mis manos acariciaron tu cuerpo
Sentí que volvía a la vida
fundida en el interior de tu esencia
sentí que aunque no estabas allí
yo estaba impregnada de tu presencia.

Miscel.lània
Efemerides literaries del 17 al 24 de maig:
17/05/1845: Neix el poeta Jacint Verdaguer
18/05/1897: Es publica la novel.la Drácula, obra de l’escriptor irlandés Bram Stoker.
20/05/1885: Mor el poeta mexicà Manuel María Flores
20/05/1639: Mor el filósof, escripitor i utopista Tommaso Campanella, autor de La imaginaria ciudad del sol.
20/05/1668: Neix l’escriptor Alexander Pope.
22/05/1885: Mor Victor Hugo.
22/05/1907: Neix Hergé, creador de Tin-Tin
23/05/1627: Mor Luis de Góngora, poeta i dramaturg espanyol del Segle d’Or, máxim exponent de la corrent literària coneguda com culteranisme o gongorisme.
23/05/1842: Mor José de Espronceda, poeta espanyol del Romanticisme.
24/05/1792: Mor l’escriptor alemany Jacob Michael Reinhold Lenz
24/05/1817: Mor l’escriptor Meléndez Valdés
-Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo.
(Lleó Tolstoi)

10/05/2010 John Kennedy Toole

100510 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Toole va néixer el 17 de desembre de 1937 a Nova Orleans, fill d’un matrimoni ja gran, John i Thelma Toole. Va ser un magnífic estudiant. Es va graduar en la Universitat de Tulane i després, gràcies a una beca,va marxar a Nova York per llicenciar-se en llengua anglesa a la universitat de Columbia.
Torna a Nova Orleans, a casa dels seus pares, i treballa com a professor a la Universitat del Sud-oest de Louisiana. Però transcorregut un any, regressa a Nova York amb la intenció de doctorar-se, mentre dóna classes al col•legi Hunter.
Al 1961, sense cap raó, mogut pel seu inestable caràcter, torna a casa dels seus pares. El mateix any es cridat al servei militar, que el porta durant dos anys a Puerto Rico, on es va dedicar a donar classes d’anglès als soldats hispano-parlants. Durant aquest període, comença a redactar La Conxorxa dels ximples.
Acabat el servei militar torna a Nova Orleans i s’instal•la de nou en casa dels seus pares. Comença a treballar al col•legi dominicà. Aleshores ja es manifesta amb escreix la feblesa i la inseguretat del seu caràcter. Segons tots els testimonis, el tarannà dominant i possessiu de la seva mare, amb qui l’autor va tenir una estreta i conflictiva relació, va ser el causant de les limitacions del nostre autor.
Beu i vesteix amb excentricitat. Durant les hores de lleure, va als barris marginals de Nova Orleans, on acompanya pels carrers als seus amics músics. Aquestes experiències i una breu estada a una fàbrica de roba masculina mentre estudiava, són reflectides a la seva obra. Fets que donen peu a considerar el protagonista de la seva novel•la com un transsumpte del propi autor.
Quan Toole va acabar de redactar La Conxorxa dels ximples va enviar l’original a varies editorials, que el van rebutjar. Una d’aquestes, la Simon and Schuster, en principi, es va interessar pel llibre, però finalment el van rebutjar també amb l’argument de que no tractava de res definit.
Desencantat, Toole comença a deteriorar-se: sempre està ebri, descuida les seves classes al col•legi, deixa d’anar sovint a les classes de doctorat que imparteix a la universitat de Tulane, i, per fi, s’enfonsa en una greu depressió.
El dia 20 de març de 1969 Toole va desaparèixer de Nova Orleans, després d’una forta discussió amb la seva mare. El dia 26 de març van trobar el seu cos a Biloxi, Mississippi. Havia posat la mànega del jardí al tub d’escapament del seu cotxe i havia introduït l’altre extrem per la finestra. Tenia 31 anys. Al costat del seu cos, van trobar una nota de suïcidi que la seva mare va llegir i destruir immediatament. Thelma mai va rebel•lar el contingut de la nota i, quan se li preguntava, en donava versions contradictòries.
La tragèdia és encara més copsant si es considera que avui John Kennedy Toole es tingut per un dels escriptors més importants de la literatura d’Estats Units del segle XX.
La mare, Thelma, va trobar el manuscrit de la Conxorxa dels ximples i quan, al 1974, va morir el seu marit, va començar a portar-lo a diferents editorials.
Per fi va contactar amb el novel•lista Walker Percy, que també el va rebutjar, però davant la insistència de Thelma, va accedir a fer-li una ullada.
L’escriptor explica al pròleg que va començar a llegir la novel•la sense gaire entusiasme. Quan portava algunes pàgines va pensar que era bona. Després d’unes quantes pàgines més, pensava que era notable i algunes més enllà va arribar a la conclusió de que tenia entre les seves mans una de les millors novel•les que mai no havia llegit.
Walter Percy va fer servir les seves influències i va aconseguir publicar la novel•la a una petita editorial universitària de Louisiana, al 1980.
L’ èxit va ser immediat i al 1981 va guanyar el premi Pulitzer i el premi a la millor novel•la estrangera a França. Fins i tot hi ha una estàtua de Ignatius, el protagonista, al centre de Nova Orleans.
Aquests premis van despertar el interès per l’autor i al 1989 es va publicar una novel•la juvenil, la Biblia de Neón, que Toole havia escrit als 16 anys i que no considerava digna de donar a conèixer. D’aquesta novel•la hi ha una versió cinematogràfica dirigida pel britànic Terence Davies.
La Conxorxa dels ximples, que és, bàsicament, una novel•la grotesca amb predomini del to irònic, deu el seu títol a una frase de Jonathan Swift: “ Quan un veritable geni apareix al món, el reconeixereu per aquest signe: tots els ximples s’uneixen en conxorxa contra ell”.
A La Conxorxa dels ximples, Toole narra les aventures de Ignatius J. Reilly, excèntric personatge que provoca les més desbaratades situacions mentre busca feina o intenta emular a una amiga, Myrna Minkoff, com a agitador social.
El protagonista és un inadaptat que als 30 anys viu amb la seva excèntrica mare, de la que depèn econòmicament. És gras, vesteix d’una estranya manera i no té cap relació social.
La seva única ocupació és omplir llibreta rere llibreta escrivint la seva gran obra, on acumula arguments per tornar al món medieval, única etapa digna de l’organització social de l’esser humà. Els seus escrits són també una crítica ferotge del món que li ha tocat viure, on, segons paraules textuals, “falta teologia i geometria” i es desconeixen “la decència i el bon gust”.
Un desafortunat incident obliga a Ignatius a participar de la repugnant societat capitalista i buscar feina, que, segons ell, és la nova forma d’esclavitud.
El pas d’un treball a un altre és el fil conductor de l’obra, que serveix com excusa per fer una àcida crítica de la societat actual.
Els companys de feina presenten tot un mosaic de personatges caricaturitzats, creant un complert ventall de tipus que fan un despietat retrat del gènere humà.
Per tal de situar el fragment escollit com a lectura farem un repàs del començament del llibre.
Ignatius ha trobat feina en una fàbrica de pantalons, Lévy-Pants, lloc que sobreviu decadent i oblidat, mig abandonat a la seva sort pel seu propietari.
Allí, Ignatius treballa com administratiu, però, impulsat per l’idea de superar a la seva amiga Myrna Minkoff, agitadora social, baixa a la fàbrica amb la intenció de provocar una revolta per reclamar més salari i menys feina.

-Adaptació lliure del moment en que els obrers, ja convençuts, pugen a l’administració per a reclamar els seus drets.-

El senyor González va arribar a Lévy-Pants aviat, com sempre. Va encendre simbòlicament la seva petita estufa i una cigarreta amb filtre amb el mateix llumí: dues torxes que senyalaven el començament d’una altra jornada de treball.
El dia anterior el senyor Ignatius Reilly havia afegit un nou detall a la oficina: banderoles de paper, malves, grises i marrons, corrien de bombeta a bombeta creuant el sostre. Tot recordava al cap administratiu el guarniment de Nadal i el feien posar sentimental.
Va mirar feliç el sector del senyor Reilly i va advertir que les mongetes tendres creixien tant que havien començat a enredar-se en les manetes dels calaixos de l’arxiu. El senyor González es va preguntar com podria treballar l’arxiver sense fer malbé aquells tendres brots.
Mentre s’ocupava en aquests pensaments, li va sorprendre veure al propi senyor Reilly entrar com un torpede per la porta.
-Bon dia, senyor-va dir amb brusquedat Ignatius, la immensa bufanda volant horitzontal. De l’espatlla li penjava una càmera de cinema barata i portava sota el braç un embalum que semblava un llençol.
-Arriba molt d’hora, senyor Reilly
-Que vol dir? Jo sempre arribo a aquesta hora
-És clar, és clar-va dir mansament el senyor González.
-És que creu que he arribat abans amb algun objectiu concret?
-No, no, què va...Jo
-Parleu clar, senyor. Què vol dir aquesta suspicàcia tan estranya?.
Els ulls li brillaven paranoics i, sense esperar resposta, es va adreçar pesadament cap a la fàbrica. El senyor González encara intentava entendre aquest diàleg sense sentit, quan va sentir un rumor que arribava de la fàbrica. Semblava un aplaudiment. Potser, va pensar, li ha tocat la rifa a algun dels obrers.
-Que facin; només vull que em deixin tranquil. Per a mi, els obrers són simplement part de l’estructura física de Levy-Pants, sense relació amb el “cervell”. En tot cas, quan aconsegueixi reunir prou valor, preguntaré al senyor Reilly que fa quan baixa a la fàbrica.
A la fàbrica, quatre dels obrers abraçaven Ignatius per les descomunals cuixes i, amb notable esforç, l’estaven pujant a sobre d’una de les taules de tallar roba. Mig assegut sobre les espatlles dels seus portadors, Ignatius cridava instruccions com si supervisés el carregament d’una mercaderia rara i valuosa.
-Cap amunt i cap a la dreta!-cridava als de sota.
-Cap a munt, cap a munt amb compte!. Poc a poc. M’heu agafat bé?
-Si-va respondre un dels portadors
-Doncs molt em sembla que no. Si us plau! M’està agafant una angoixa profunda!
Els obrers observaven amb interès com els portadors trontollaven sota la gran càrrega.
-Ara cap en darrera!-deia nerviós l’Ignatius.
-Cap en darrera fins que la taula quedi just a sota meu!
-No es preocupi, senyor Reilly, El portem de dret cap a la taula!(...)
Però els obrers que miraven no ho tenien tant clar. Algú va cridar:
-Amb compte! El trencareu el cap!
-Si us plau. Que algú més ajudi. Estic a punt de convertir-me en una muntanya d’ossos trencats.
-Té la taula just a sota, senyor Reilly. Intenti posar-hi els peus
-A poc a poc.-Va demanar Ignaius mentre tantejava amb el seu enorme peu amb precaució.
-Bé, molt bé. Quan estigui segur em podeu deixar anar.
Ignatius estava per fi en vertical sobre la llarga taula, agafant el llençol davant la pelvis, per ocultar al públic el fet que, durant el procés de càrrega i descàrrega s’havia sentit bastant estimulat.
-Amics!-Va dir amb grandiloqüència, aixecant el braç que no subjectava el llençol.
-El gran dia ha arribat a la fi! Espero que tots s’hagin recordat de portar els estris de guerra.
El grup que l’envoltava no va dir ni ase ni bestia.
-Em refereixo als pals, cadenes, troncs i la resta.
Aleshores, feliços, els obrers van alçar postes de tanques, pals d’escombres, cadenats de bicicletes i maons.
-Deu meu! No hi ha cap dubte de que teniu un variat i temible armament. La violència del nostre atac potser sobrepassarà les meves previsions. No obstant quan més definitiu sigui el cop, més definitius seran els resultats. Deixarem darrera nostre una fàbrica saquejada i desfeta, hem de respondre al foc amb foc.
-Què diu? Va preguntar un obrer a un altre
-Arrasarem la fàbrica ara mateix, per sorprendre l’enemic quan els seus sentits estan encara enterbolits per les boires de la primera hora del matí.
Mentre els obrers aplaudien sorollosament, Ignatius es va treure el llençol de sobre la pelvis.
-Això ho portarem d’avantguarda.
I va desplegar el llençol. Rebregat i brut, portava escrit en grans lletres vermelles ENDAVANT!. I a sota, escrit en una complicada cal•ligrafia blava, Creuada per la dignitat mora.
Qui sap qui ha dormit en aquest vell llençol! Senyor! Va dir una dona apassionada i aficionada als espirituals, que havia estat nomenada directora del cor. Uns quants més van opinar sobre la brutícia del llençol en termes menys delicats
-Silenci!-Va dir Ignatius colpejant amb els peus a sobre de la taula.
-Si us plau! Dues dones esveltes portaran aquesta pancarta quan avancem en manifestació cap a l’oficina.
-Jo no toco aquesta porqueria, no senyor.-Va dir una de les dones.
-I, a més, perquè hem de portar aquest llençol vell?
-Llençol? Llençol?-Va replicar Ignatius.
-Si voleu irrompre en l’oficina com un ramat, només sereu partícips d’un motí. Aquesta bandera dóna forma i crèdit a la sublevació. Hi ha certa geometria lligada a aquestes coses, un cert ritual que cal observar. Vostès dues, agafin la bandera
Les dues dones que Ignatius havia assenyalat van agafar la bandera fent pinça amb dos dits, com si fos la mortalla d’un leprós.
-Encara és més impressionant del que em pensava-va dir satisfet Ignatius i va engegar la càmera per gravar la pancarta i els treballadors.
-Si us plau, volen aixecar les pedres, els pals i les cadenes?
Els obrers van obeir rient.
-Amb una mica més de violència, si us plau. Ensenyeu-les amb agressivitat. Crideu. Salteu.
Tots seguien les instruccions juganers. Tots menys les dues dones que portaven la bandera, que se la miraven amb expressió de fàstic. Ignatius va filmar durant més d’un minut l’escena que tenia davant ell. Després va entregar la càmera a un obrer perquè el filmés a ell: va aixecar el puny amb convicció per a la posteritat.
-Bé, ja n’hi ha prou-va dir mentre recollia la càmera.
-Hem de controlar els impulsos i planificar.
Va indicar que les dues dames precedirien amb la pancarta. Immediatament darrera aniria el cor, cantant alguna melodia popular o religiosa adient. Després vindrien tots els altres, el batalló dels guerrers.
-Jo seguiré tot el grup amb la meva càmera per enregistrar aquest fet memorable..
Un silenci feliç va regnar a la fàbrica. Els obrers agraïen la ruptura de la rutina diària.
-Recordeu. L’entrada a l’oficina serà pacífica i racional. Entraran les dues dames de la bandera i el cor. El batalló es mantindrà quiet fins que hagi d’intervenir. Quan sigui el moment, jo cridaré: -A l’atac!. Aquest serà el senyal per empunyar les armes i atacar. Està tot clar? Si us plau, les dues dones, que prenguin posicions al costat de la porta. Que es col•loqui darrera el cor i després el batalló.
Els obrers van formar ràpidament, somrients i simulant baralles entre ells amb els pals i les cadenes.
-Magnífic!. El cor ja pot començar a cantar
La directora del cor va començar a tocar una flauta i tots van encetar un espiritual.
-Realment commovedor. Endavant!
La formació va obeir tant ràpidament que, abans de que Ignatius pogués afegir res més, ja havien sortit de la fàbrica i pujaven les escales cap a l’oficina.
-Quiets! Algú m’ha d’ajudar a baixar de la taula! Torneu!
Però la porta es va tancar. Ignatius es va col•locar a quatre potes i, gatejant, va arribar fins el final de la taula. Després, poc a poc i amb molta dificultat, es va girar i va deixar penjant les cames. Va comprovar que els peus estaven només a uns centímetres del terra i es va arriscar a saltar. Durant el salt, la càmera va caure a terra i va colpejar el ciment amb un soroll sord. Feta miques, va deixar anar les seves entranyes fílmiques.
Ignatius va córrer cap a la porta mentre es ficava metres i metres de pel•lícula a la butxaca. Quan va arribar a l’oficina les dues dones desplegaven el brut llençol davant un confós senyor González. Els membres del cor, amb els ulls tancats, cantaven compulsivament, perduts en el seu món melòdic. Ignatius va travessar el batalló, que esperava a la porta de l’oficina i es va adreçar cap a l’escriptori del cap administratiu, apropant-hi les dues dones de la bandera perquè el senyor González pogués veure la inscripció.
-Què significa tot això?-Va preguntar el senyor González llegint la pancarta
-Es nega a ajudar a aquestes persones?,
-Ajudar? No ho entenc.
-Parlo del pecat contra la societat del que vostè és culpable!
-Què?
-Aquest home no sap que és la caritat. A l’atac!
Una de les dones de la pancarta va demanar una oportunitat pel senyor González. Però l’Ignatius no en va fer cap cas.
-A l’atac!
Va repetir Ignatius, amb més fúria. Algú es va apropar als arxius i els va donar un cop amb la cadena, sense convicció. Però les plantes de les mongetes van caure per terra.
què has fet, desgraciat?
-vostè ha dit “a l’atac”
Un altre guerrer va alçar el pal, mirant la garlanda de banderetes.
-No toqui això. Però què s’han cregut vostès?
-Vostè a dit “ a l’atac”
El sistema nerviós de l’Ignatius estava a punt d’esclatar
-Prou. Quina horrible cançó! Que calli el cor.-Va dir Ignaius fora de si. El cor va quedar mut.
-No entenc el que està fent, senyor Reilly-va dir el cap administratiu
-Tanqui la boca, subnormal
-Nosaltres ens tornem cap a la fàbrica. És vostè un home dolent.
va dir furiosa la directora del cor.
-Un moment, un moment. Algú ha d’atacar al senyor González. Vostè, el del maó, vingui.
-Jo no pegaré a ningú.
Les dues dones va deixar caure el llençol a terra amb manifesta repugnància i van seguir al cor, que ja començava a tornar cap a la fàbrica.
-Però, on van?-Cridava Ignatius, la veu ofegada per la saliva i la ràbia. Els guerrers no van contestar mentre marxaven per la porta de l’oficina. Ignatius es va llançar veloç i va agafar un guerrer pel braç, però el guerrer se’l va traure de sobre com si fos un mosquit i li va dir:
-Ja tenim prou problemes sense necessitat de que ens fiquin a la pressó.
-Tornin, això no ha acabat-Cridava Ignatius frenètic al batalló en retirada, però la processó va seguir silenciosament i amb resolució escales avall cap a la fàbrica. I es va tancar la porta darrera l’últim creuat de la dignitat mora.

Producció pròpia: ´

Eustaquio : el meu avi, de Dory González
Eustaquio et deies
encara que jo sempre
et cridava : avi…
“Amante” em deies tu des de la tendresa
malgrat que jo Dory em dic.
Recordo...
Les sortides al camp,
on jo era la teva única acompanyant.
Recordo...
Les nits de “charadas”.
Fogueres que duren
lo que dura una història en ser contada.
Recordo...
Els teus dits rebregats
i tan deformats com la bota
que somrient m’oferies.
“Echate un trago amante
que esto está bueno”
amb alegria em deies.
“No le des vino a la chiquilla”
cridava ella : la meva avia.
Tu, em picaves l’ullet
i tot somrient em deies
“bebe que es caldo de orejones”
Si, amb caldo de orejones
reomplies la bota
quan ja havies apurat
fins la última gota.
Recordo...
La complicitat que ens unia.
Però sobre tot recordo... aquell dia
quan desprès d’una nit desesperada
somrient i envoltat per una llum
dolçament em deies
“Si amante, aquí te espero
pero no es tu hora todavia”

A un nen massai, de Maria Rosa Wennberg.
Has nascut a un poblat ignorat,
sota el sol de la plana africana.
A l'aguait del lleó i el guepard,
afuats els sentits per la gana,
no fas cas de la mosca enganxosa
que, a l'igual que a una bèstia bovina,
se't passeja pels ulls i la boca.
Sols te les ventes de tant en tant,
indiferent, s'envolen i tornen.
Si els homes estranys que som per a tu
et comprem la imatge per un caramel,
àvid l'engrapes, panteixes de joia,
en xucles golut l'àcida dolçor,
i el suc, que et sobreïx pel llavi bavós,
atrau sobre teu nous eixams de mosques.

Papallona i flor de lli, de Dory González
Amb les ales desplegades
i els colors lluint al sol
es col•loca una gran dama
a sobre una flor de lli.
Què voldrà ?.
Estarà morta de gana.
Ah ! , sembla que no.
Es col•loca i recol•loca
buscant on millor lluir;
dons que vol la gran dama
és... guarnir la flor de lli.

Serralada de les Rocalloses, de Maria Rosa Wennberg
Ara vius amb els noms canviats,
diferents dels que abans et donaren
els genets que, als vessants de rocam,
al galop del cavall cavalcaven.
Quina fonètica ha mort?
El so
que et donava la parla nativa
qui el sap?
En quin racó roman clos?
Quina rata d'arxiu l’en trauria
per a gaudi de savi filòleg
que total dissecció en faria?
Mentre, els fills de la raça primera,
d'aquest regne senyors naturals,
es morfonen tancats en reserves:
fòssils de museu, material
per a estudi, etnològiques peces.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 10 al 16 de maig:
10/05/1843: Neix Benito Pérez Galdós
10/05/1580: Mor el poeta portuguès Camöens.
11/05/1916: Neix Camilo Josè Cela, premi Nobel al 1986.
11/05/1935: Neix Francisco Umbral, prosista espanyol.
12/05/1921: Mor l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán
13/05/1840: Neix l’escriptor francès Alphonse Daudet.
13/05/1869: Neix el filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal.
13/05/1891: Neix Mijail Bulgakov, escriptor i dramaturg rus.
13/05/1917: Neix Augusto Roa Bastos, escriptor paraguaià.
16/05/1918: Neix Juan Rulfo, destacat escriptor mexicà.
16/05/1926: Es publica Don Segundo Sombra, de Ricardo Güiraldes, a qui Ona literària va dedicar el programa de l’u de març.
16/05/1703: Mor Charles Perrault, escriptor francès de contes.
16/05/1886: Mor Emily Dickinson, poetessa nord-americana.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

03/05/2010 Mario Benedetti

100504 ONA LITERARIA by onaliteraria



AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mario Benedetti va néixer el 14 de setembre de 1920, a Paso de los Toros, Departament de Tacuarembó, República Oriental de l'Uruguai, però la seva família es va traslladar a Montevideo quan només tenia quatre anys. Per això és que se senti "absolutament motevideano".
Els seus estudis primaris els va fer a l'Escola Alemanya de Montevideo, on va començar a escriure poemes i contes. A causa de la inestabilitat econòmica familiar, aviat va haver de treballar, de manera que només va poder completar els seus estudis secundaris com a alumne lliure.
Entre 1938 i 1941 va residir gairebé contínuament a Buenos Aires. on va viure molt de temps treballant com a taquígraf en una editorial. Allà va decidir ser escriptor, i començà a escriure el seu primer llibre de poemes. Aquest poemari és La vigília indeleble, que va publicar el 1945, i mai reeditat. El 1946 Benedetti es va casar amb Luz López Alegre. Trenta anys després evocarà aquesta duradora relació en el poema "Bodas de Perles", recollit “A la casa i el maó” (1977).
De tornada a Montevideo, va dirigir el 1948 la revista literària “Marginalia”, que va durar fins l'any següent, data en què passa a formar part del consell de redacció de la revista Número, la primera etapa s'estén fins a 1955. Aquesta publicació és clau en la formació i el desenvolupament de l'anomenada "generació del 45" o "generació crítica".
També el 1949, Benedetti va publicar el seu primer llibre de contes, Esta mañana y otros cuentos i un any més tard els poemes de Solo mientras tanto. Amb Esta mañana y otros cuentos va obtenir el premi del Ministeri d'Instrucció Pública. Aquest guardó l'obtindrà diverses vegades en diferents gèneres, però a partir de 1958 va renunciar a aquests premis per discrepàncies amb la seva reglamentació.
El 1953 va aparèixer la seva primera novela, Quien de nosotros. Entre 1954 i 1960 va ocupar tres vegades la direcció literària de Marxa, el setmanari més influent de la vida política i cultural de l'Uruguai i un dels més importants d'Amèrica Llatina. Va ser clausurat el novembre de 1974, després de patir nombroses suspensions després del cop d'estat de 1973. A la memòria del seu fundador i director, Carlos Quijano, Benedetti va dedicar el llibre El desexilio y otras conjecturas (1985), conjunt de cròniques aparegudes en el diari El País de Madrid.
Amb Poemas de la oficina, publicat el 1956, Benedetti va impactar en el desenvolupament de la poesia uruguaiana a l'inserir-se directament en una temàtica considerada, fins aquell moment, com a "no poètica".
El 1957 va viatjar per primera vegada a Europa. Va ser amb el volum de contes Montevideanos, publicat el 1959, on va prendre forma la concepció urbana de la seva obra narrativa. També el 1959 va viatjar a Estats Units, fet que el commou perquè "em mostra el veritable rostre de l'imperialisme". En aquest mateix any 1959, esclata la Revolució Cubana. Aquest fet és fonamental per al desenvolupament literari i polític de l'escriptor uruguaià, i de tots els intel•lectuals llatinoamericans.
El 1966 va visitar per primera vegada Cuba i, entre 1968 i 1971, va treballar a la Casa de les Amèriques, institució cultural cubana.
El 1959 va publicar el assaig El país de la cola de paja, aquest llibre és la primera reflexió de Benedetti sobre l'Uruguai oficial, per això "va esclatar com un tro al net cel de Montevideo". Amb La tregua, que va aparèixer el 1960, Benedetti va adquirir transcendència internacional.
L'activitat posterior de Mario Benedetti es va multiplicar. A la seva intensa tasca d'escriptor i periodista, es va sumar una cada vegada més activa participació política. El 1971 va ser un dels fundadors del Moviment d'Independents 26 de març, que integrarà més tard el Front Ampli.
El 1973 va haver d'abandonar el seu país per raons polítiques. Etapes dels seus dotze anys d'exili van ser l'Argentina, Perú, Cuba i Espanya. La seva vasta producció literària abasta tots els gèneres, incloent famoses cançons, i suma més de seixanta obres, entre les quals destaquen la novela Gracias por el fuego (1965), els contes Con y sin nostalgias i els poemes de Viento del exilio (1981).
El 1987 va rebre el Premi Llama de Oro d'Amnistia Internacional per la seva novel-a Primavera con una esquina rota. La seva obra poètica completa ha estat recollida en Inventario Uno (1950-1985) i Inventario Dos (1986-1991) i els seus contes a Cuentos completos (1947-1994) tots tres editats per la editora Seix Barral.
Més de deu anys va viure Benedetti a l'exili, allunyat del seu Montevideo, on mor als 88 anys d’edad.

OBRA DE L'AUTOR

Triángulo isósceles (relat inclòs en el llibre El cesped y otros relatos)

El abogado Arsenio Portales y la ex actriz Fanny Araluce llevaban doce apacibles años de casados. Desde el comienzo, él le había exigido a Fanny que dejara la escena. Al parecer, no era tan liberal como para tolerar
que noche a noche su linda mujer fuera abrazada y besada por otros.
A ella le había costado mucho aceptar esa exigencia, que le parecía absurda, machista y carente de un mínimo sentido profesional. Por otra parte, “había agregado él como justificación a posteriori “, no creo que tengas las imprescindibles condiciones para triunfar en teatro. Sos demasiado transparente. En cada uno de tus personajes siempre estás vos, precisamente allí donde debería estar el personaje. Demasiado transparente.
El verdadero actor debe ser opaco como ser humano; sólo así podrá ser otro, convertirse en otro. Por más que te vistas de Ofelia, Electra o Mariana Pineda, siempre serás Fanny Araluce.No niego que tengas un temperamento artístico, pero deberías encauzarlo más bien hacia la pintura o las letras.Es decir, hacia la práctica de un arte en el que la transparencia constituya una virtud y no un defecto?.
Fanny lo dejaba exponer su teoría, pero en realidad él nunca la había convencido. Si había renunciado a ser actriz, era por amor. Él no lo entendía ni lo valoraba así. Sin embargo, en la vida cotidiana, privada, Fanny era ordenada, sobria, casi una perfecta ama de casa.
Probablemente demasiado perfecta para el doctor Portales. En los últimos dos años, el abogado había mantenido otra relación, tan clandestina como estable, con una mujer apasionada, carnal, contradictoria y, por si todo eso fuera poco, particularmente atractiva.
Como lugar adecuado para esos encuentros, Portales alquiló un apartamento a sólo ocho cuadras de su casa. Había sido minucioso en la organización de su cándido pretexto: por borrosos motivos profesionales debía viajar semanalmente a Buenos Aires. Como sólo estaba ausen-
te las noches de los martes, le recomendaba a Fanny que no le telefoneara, pero, por si las moscas, le había dado el teléfono de un colega porteño, que tenía instrucciones precisas: “Arsenio fue a una reunión que creo se va a
prolongar hasta muy tarde”. Fanny nunca llamó.
Ella, que conocía como nadie las necesidades y manías de su marido, se encargaba de aprontarle el pequeño maletín y le llamaba el taxi. Portales se bajaba ocho cuadras más allá, subía al apartamento clandestino, se ponía cómodo, aprontaba los tragos, encendía el televisor; a la espera de Raquel, que, como también era casada, debía aguardar a que su marido emprendiera su inspección semanal a la estancia. En realidad, si se veían los martes había sido por complacer a Raquel, pues ése era el día que el hacendado había elegido para atender sus campos. “ para dejarnos el campo libre”, bromeaba Arsenio.
Cuando por fin llegaba Raquel, cenaban en casa, ya que no podían arriesgarse a que los vieran juntos en un cine o en un restaurante. Luego hacían el amor de una manera traviesa, juvenil, alegre, casi como si fueran dos adolescentes. Cada martes Portales se sentía revivir. Cada miércoles le costaba un poco regresar a las buenas costumbres del hogar lícito, genuino, sistemático.
Para la vuelta, no sabía bien por qué, exageraba las precauciones. Llamaba un taxi, hacía que lo dejara en el aeropuerto de Carrasco; después de un rato, tomaba otro taxi para regresar a su casa. Dentro de esa rutina, Fanny cumplía con interesarse en cómo le había ido, y entonces él inventaba con esmero los pormenores de las aburridas sesiones de trabajo con sus clientes bonaerenses, dejando siempre constancia, eso sí, de lo bueno que era estar de vuelta en casa.
Llegó por fin el martes en que se cumplían dos años de la furtiva y estimulante relación con Raquel, y Porta les consiguió un collar de pequeños mosaicos florentinos. Se lo había hecho traer desde Italia por un cliente, éste sí verdadero, que le debía algunos favores. Instalado en su
lindo y confortable bulín, Portales puso el champán en la heladera, aprontó las copas, se acomodó en la mecedora y se puso a esperar, más impaciente que otras veces, a Raquel.
Ésta llegó más tarde que de costumbre. Su demora estaba justificada, ya que también ella, en vista del aniversario subrepticio, había ido a comprar su regalito: una corbata de seda, con franjas azules sobre fondo gris. Fue entonces que Arsenio Portales le dió el estuche con el collar. A ella le encantó. “Voy un momento al baño, así veo cómo me queda”, dijo, y como anticipo de otros tributos, lo besó con ternura y calidez. Como era natural, él consideró ese beso como un presagio de una noche gloriosa.
Sin embargo, Raquel demoraba en el baño y él empezó a inquietarse. Se levantó, se arrimó a la puerta cerrada y preguntó:
-¿Qué tal? ¿Te sentís bien?. –
Estupendamente bien -, dijo ella. - Enseguida estoy contigo -.
Ya sin preocupación, aunque igualmente ansioso por la expectativa, Portales volvió a sentarse en la mecedora. Cinco minutos después la puerta del baño se abría, mas, para sorpresa del hombre a la espera, no para dar paso a Raquel sino a Fanny Araluce, su mujer, que lucía el collar florentino.
Portales, estupefacto, sólo atinó a exclamar: ¡Fanny! ¿Qué hacés aquí?.
-¿Aquí?, subrayó ella. ?Pues, lo de todos los martes, querido. Venir a verte, acostarme contigo, quererte y ser querida. Y como Arsenio seguía con la boca abierta, Fanny agregó: Arsenio, soy Fanny y también Raquel. En casa soy tu mujer, Fanny A. de Portales, pero aquí soy la ex actriz Fanny Araluce. O sea que en casa soy transparente y aquí soy opaca, ayudada por el maquillaje, las pelucas y un buen libreto, claro.
-¿Raquel?, balbuceó Arsenio Portales.
Sí, Raquel. ¿Te das cuenta? Me has traicionado conmigo misma. Ahora, tras dos años de vida doble, tenés que elegir. O te divorciás de mí, o te casás conmigo. No estoy dispuesta a seguir tolerando esta ambigüedad. Y algo más: después de este éxito dramático, después de dos años con esta obra en cartel, te anuncio solemnemente que vuelvo al teatro.
Tu voz- , murmuró Arsenio. Algo extraño había en tu voz. Pero ni siquiera el color de tus ojos es el mismo.
Claro que no. ¿Para qué existen las lentes de contacto verdes? Siempre te oí decir que te encandilaban las morochas de ojos verdes.?
Tu piel. Tu piel tampoco era la misma.
Ah no, querido, lamento decepcionarte. Aquí y allá mi piel siempre ha sido la misma. Sólo tus manos eran otras. Tus manos me inventaban otra piel. Al fin de cuentas, ni yo misma sé ahora cuál es mi piel verdadera: si la de Fanny o la de Raquel. Tus manos tienen la palabra.?
Portales cerró los puños, más desorientado que furioso, más abatido que iracundo.
Me has engañado, dijo con voz ronca.
Por supuesto, dijo Fanny/Raquel

PRODUCCIO PRÒPIA

“AIGUAMARINA”, de Franc Guinart

Hola Joan, com estàs? Suposo que bé. Les petites angoixes i els petits maldecaps sempre queden enrere quan les vacances són a tocar. Sé que fa dies que em recrimines la meva absència a la xarxa, m’hauràs de perdonar, he estat la mar d’enfeinat preparant la logística del meu estiu; ja saps, passar un mes a Santa Cristina no és el mateix que fer una escapada de cap de setmana. Per fi puc dir-te que estem instal•lats. Fins i tot puc beneficiar-me d’una connexió gratuïta a l’espai virtual perquè la nostra casa està ubicada molt a prop de l’ajuntament i l’any passat es va posar en dansa aquell projecte anomenat “sense fils per tots”.
Són les set del matí, encara no he obert el llit i, aprofitant aquesta particular calma, vull explicar-te una història. Potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi m’ha passat el mateix. Te l’ofereixo en les properes ratlles, és tan fresca com la rosada que encara fa brillar el margalló del meu jardí.
Li diuen Aiguamarina tot i que ningú sap realment el seu nom. Fa molts anys que viu al poble però ningú sap exactament d’on va venir. Uns diuen que no és de l’Empordà, d’altres defensen fermament que no pot ser d’un altre lloc. Quan es parla d’ella, totes les certeses provenen d’algunes tafaneries despreses de converses escoltades a mitges.
Diuen que només hi ha una persona que la coneix de debò, el Cisco. El recordes?. És un dels meus millors amics. Mai m’ha explicat res que no sigui veritat; per ell les paraules són sagrades, tant és que vagin escrites com que sorgeixin d’un comentari banal. El Cisco porta la poesia dintre seu i molta gent del poble l’anomena, mig en serio mig en broma, “l’home de les paraules” pel seu afany, a voltes una mica obsessiu, de voler trobar sempre una observació que embelleixi els moments.
Fa uns mesos que circulen enraonies al voltant d’una aventura que suposadament té amb l’Aiguamarina. Atès que tota la setmana estic a Barcelona no me n’he pogut adonar. Si més no, hi ha “testimonis” que diuen haver-los vist passejar per la platja després de fer-se fosc, abraçar-se i fer-se petons darrera la rocalla, etc.
Moltes nits d’estiu el Cisco i jo anem a l’espigó a pescar. Tot i coneixent la xafarderia mai he volgut etzibar-li un tercer grau; ho trobo una manca de respecte tremenda. Sempre he esperat que les confidències anessin fluint a poc a poc per sí mateixes com una conseqüència inevitable de l’amistat.
El que avui m’ha provocat aquesta necessitat d’escriure no ha estat la confirmació de les meves expectatives al voltant de la meva relació amistosa amb el Cisco; n’ha estat, únicament, el contingut.. Encara ara no m’ho puc creure. He pensat que potser escrivint-ho i llegint-t’ho després en podria treure una mica l’aigua clara.
El Cisco ha estat especialment comunicatiu; no és així de manera habitual. Mentre caminàvem per l’antiga drecera cap a Cala Brisa, ja l’he vist amb una animositat que em feia pensar que l’ampolla de rom l’havia encetat abans d’hora. Ha començat, espontàniament, a explicar-me les circumstàncies del seu primer encontre amb l’Aiguamarina, per després continuar i no deixar el tema fins passada llarga la mitjanit.
“Fou la nit de Sant Joan, al Bar Centella, quan aparegué per primer cop. Era molt tard i el Ton ja volia tancar. Una noia de cabells negres i cara de lluna entrà acotant-se per la porta mig abaixada a comprar tabac. La conversa es va interrompre de cop i totes les mirades foren per ella captades. Buscant el moneder al bolsot no escoltava al Ton dient-li que de tabac no en tenia, però que si li venia de gust la convidava a un ros. Es va quedar amb nosaltres una estona mentre es fumava l’oferiment del Ton.
Cap dels dos mai havia “flipat” per la mateixa noia. … Aquella vegada, sí. Era la seva mirada i la seva veu, o potser, la seva veu i la seva mirada, que ens va, jo crec, hipnotitzar. El Ton havia de fer caixa i jo, malèvolament, vaig aprofitar la situació per acompanyar-la afora al carrer. Aquella matinada fou el principi d’una història que potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi em passaria el mateix.
Tot ja era tancat, només podia proposar-li enrotllar una cigarreta damunt la sorra humida, abans d’anar a dormir. I així ho vaig fer. No creguis que no tenia els meus dubtes: em feia por que es fes enrere. Però ho acceptà amb un somriure que només podria ser qualificat de meravellós. Lentament, mentre compartíem una mica el fum i una mica la boira, la confiança s’eixamplà d’una manera considerable. A mi sempre em passa, si em trobo bé amb algú, sense necessitat de conèixer-lo massa, començo a parlar i parlar. Ja t’ho imagines, oi?. Vaig acabar explicant-li la història de la Berta.
Tota sencera, fil per randa. Fins i tot que em va deixar per aquell home que podia ser el seu pare. Aquell malparit setciències, que la seduí amb la veu fina i la bossa plena.
Mentre jo estava parlant, em va interrompre un moment i em va assenyalar un lloc indefinit mar endins. Fixa’t amb el reflex de la lluna damunt la cresta de les ones, em digué. Oi que és bonic?. Hi ha un moment especial que l’aigua lluita per elevar-se i escapar-se de la corrent que l’atansa a les roques, continuà dient-me. Es torna blanca i més lluent que mai. Si el vent ho permet, guanyarà distància i se n’anirà lluny, molt lluny. Potser acabarà relliscant en forma de pluja, engruixint la torrentera d’algun camí que va perdre el seu nom abnegat per les tempestes. El més important, si més no, és la màgia que impregna aquell moment inicial de la vaporització, talment un procés d’individuació, de descoberta de la seva natura inherent, sorgida de mil batecs blaus enmig de tanta immensitat. Potser, al cap i a la fi, les gotes de pluja, desfilant embogides pels traïdors desnivells que fàcilment sabrà vèncer el corrent, tornaran de nou a la mar. Però, llavors, ja haurà passat tota una vida i el viatge –acabà dient-me, amb un cert to de solemnitat- haurà estat únic i intransferible per cadascuna.
Em va explicar també dues històries, la d’un pirata i la d’un embriac. La primera, la del pirata, parlava d’un vell llop de mar cansat de deixar sempre una estela vermella després de cada abordatge. La segona, la de l’embriac, era el relat d’un bevedor empedreït, cansat d’allargar nits a les tavernes per por de tornar a casa i no trobar-hi ningú. No recordo massa com acabaven perquè, malauradament, em vaig mig adormir. No n’estic segur però em sembla que els ensenyà, també, una manera especial de contemplar el mar...
Que com es diu?, doncs no sé si realment és el seu nom, però em comentà que la gent l’anomenen Aiguamarina,... Aiguamarina com el nom de la seva mare i el de la seva àvia. Així mateix m’ho explicà moments abans de desaparèixer per primer cop, allà a Cala Brisa. I et dic per primer cop perquè d’aleshores ençà n’han seguit espontàniament altres encontres. Ens tornarem a veure?, li vaig demanar quan se n’anava. M’agradaria molt!, em contestà.
El cert és que ens hem vist gairebé tots els divendres de juliol, però sense quedar mai en un lloc i una hora. Des d’aquella primera nit, que em va fer mirar l’escuma espurnejant sobre les petites ones encrespades, m’he sentit diferent d’abans, més ple, més lliure. No sé com t’ho podria explicar... I et diré més, no necessito concretar cites, ni burxar per saber el seu número de telèfon, ni tampoc el seu veritable nom. Això no té tanta importància com la certesa interior que ens trobarem un altre cop. Et dic una confidència, i no et riguis de mi, des del primer dia he cregut que és una mica bruixa. I més m’ho va semblar el divendres passat quan vaig preguntar-li si aquella pedra que duia al coll penjada tenia algun significat. Doncs Sí, em respongué, era de la meva mare i l’havia dut també la meva àvia. És una aiguamarina...
No sé que més dir-te, la trobo encisadora i, com ja has pogut endevinar, em té el cor “lleugerament” robat. Malgrat tot, no vull córrer, vull que aquest estiu sigui un romanç sense promeses ni lligams. I, no t’ho creuràs, no sé ni on viu, perquè després del darrer petó de la nit mai tinc temps de dir-li adéu; és de matinada que em giro d’esquena i ja no hi és, talment per la brisa segrestada.. Per això t’he comentat abans que” desapareix”; sí, desapareix misteriosament cada vegada...
Què et sembla Joan, quina història! No la trobes increïble? Oi que sí? Doncs segueix llegint-me que la cosa no s’ha acabat aquí. Quan de tornada el Cisco i jo arribàvem al poble, ens hem trobat el Ton que anava a Sant Feliu a un concert de música tradicional; avui tocaven el grup “Arrels de Braua” a la plaça del port vell. El Cisco no ha volgut anar-hi, estava molt calmós i assossegat i no tenia ganes d’anar de festa.
Només aparcar el cotxe, el Ton s’ha trobat uns amics que feia temps que no veia i ha anat amb ells a fer una copa. Jo no volia perdre’m el concert i he preferit quedar-me prop de l’escenari. I, ara, agafa’t fort company: després de presentar i tocar mitja dotzena de peces, n’han introduït una de molt particular. Saps quin era el seu nom?. Doncs, ...“Aiguamarina”. Increïble, no?. L’he escoltada amb tota l’atenció del món i encara m’he quedat més al•lucinat que abans. Tan al•lucinat que després d’acabar el concert no he pogut estar-me d’anar a parlar amb el grup i demanar-los la lletra i la procedència de la cançó.
No m’han explicat res més que no haguessin dit a la presentació dalt de l’escenari: es tractava d’una cançó original d’Arenys de Munt i que es va salvar de la crema de papers “subversius” per part de l’església de la postguerra civil. Sembla ser que provenia d’una família d’antics curanderos, l’art dels quals estava a cavall de les herbes remeieres i l’aigua de mar. Els “Arrels de Braua”, encara no han trobat el moment per parlar amb els estudiosos amb la finalitat de datar-ne l’antiguitat. Em sembla que tant els fa. Això no obstant; m’han regalat una còpia de la cançó. I, al acomiadar-nos, quan ja despuntava el Sol per l’horitzó, una noia de llargs cabells negres i cara de lluna, -la cantant del grup-, se m’ha apropat. M’ha demanat que no em guardés només per a mi aquella cançó, que hi havia algú a prop meu que l’entendria encara més...
Ens hem mirat uns breus instants, era preciosa, una d’aquelles princeses que saps que només viuen dins dels contes. Duia un penjoll que n’ha recordat ben bé un altre ... No he pogut més i li he preguntat: L’estimes?.
No ho sé, només puc dir-te que han hagut de passar molts i molts anys abans que algú fos capaç d’encarnar els tres darrers versos de la meva cançó.
No m’has contestat, vaig insistir. Però al girar-me, tal i com ja sabia pel Cisco, el vent se l’havia emportat.
I, ara, sí, després de compartir amb tu aquesta experiència, extraordinària seria una bona paraula per batejar-la, ja puc lliurar-me als braços de Morfeu. BONA NIT,... o, millor dit, per tu, BON DIA!
P.D.: He escanejat la lletra de la cançó i te l’envio com arxiu adjunt. Sembla ser que pertany a un recull anomenat “Poemes i Cançons de les Arts Amagades”. Escriu-me aviat; abans, però, rellegeix-ho tot un l’altre cop. Ja m’explicaràs ...

“Cançó d’Aiguamarina”

“Aiguamarina!, -cridava melangiós des d’alta mar
el vell pirata, mentre a poc a poc desava l’espasa-,
prou d’adversaris innocents, s’ha acabat tanta sang;
qualsevol illa pot tenir un tresor amagat,
potser ni enterrat, em cal només saber mirar.

Aiguamarina!, -reclamava des de la platja solitària
l’antic embriac, mentre lluny una ampolla llençava
plena de paraules a l’interior d’un paper enrotllat-,
el mar amaga tants perills, tanta bellesa també,
sóc un nàufrag, mai més però no em voldré ofegar.

Aiguamarina!, -escriurà un capvespre des del cor
un jove malalt d’amor damunt d’un paper en blanc,
inspirat per l’espurneig argentí a frec d’aigua-,
emporta’t, oh! blau de blaus la meva rancúnia,
que vull assaborir de nou el perfum de la llibertat.

Aiguamarina seré per vos,
inflant totes les veles,
lluny de vaixells cremats.

Aiguamarina seré per vos,
sadollant totes les penes,
lluny de licors esgotats.

Aiguamarina seré per vos,
acompanyant la ploma dels poetes,
... a prop ben aviat del meu estimat.”

Miscel•lània
Efemèrides del 3 al 9 de Maig
3/5/1469: Neix Nicolo Macchiavelli, historiador, polític y teóric italià
5/5/1818: Neix Karl Marx, socióleg y pensador alemány
5/5/1897: Neix Josep María de Sagarra, escriptor catalàn.
6/5/1845: Neix Ángel Guimerá, poeta y dramaturg català
6/5/1856: Neix Sigmund Freud, metge i assagista austríac.
7/5/1861:Neix Rabindranath Tagore, escrptor hindú premi Nobel en 1913 al que Ona-literaria va dedicar el programa del dia 15 d’Abril d’aquest any.
7/5/1960: Neix Almudena Grandes, novel-lista espanyola
7/5/399 a. C.: Mor Sócrates, filósof greg.
8/5/1897: Neix José María Pemán, poeta, dramaturg y prosista espanyol
8/5/1881: Mor Gustave Flaubert, novelista francés
9/5/1921: S’estrena “Sis personatges en busca d’autor”, de Luigi Pirandello
9/5/1883 Neix José Ortega y Gasset, filósof espanyol.