22/03/2010 Josep Pla

100322 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Josep Pla i Casadevall, escriptor i periodista català, és autor d’una extensa obra literària, que compren més de 30.000 pàgines. La seva obra és vehicle de divulgació dels costums i tradicions locals, dins de la gran tradició literària dels humanistes, però també és un singular testimoni de la història catalana i internacional del segle XX. Per això i perquè els seus escrits van ser cabdals en la normalització de la llengua catalana, Josep Pla està considerat com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Neix a Palafrugell al 1897 i mor a Llofriu el 1981. Fill d’una família de classe mitjana, va estudiar el batxillerat al col·legi dels germans maristes de Girona. Recull aquesta etapa de la seva vida a Girona, un llibre de record, publicat al 1952.
A Barcelona va cursar estudis de Ciències i Dret. Durant la seva estada a la Universitat es va fer soci de l’Ateneu barcelonès, on va conèixer personatges com Josep Maria de Segarra o Eugeni d’Ors.
Era, com molts joves escriptors de la seva generació, un gran admirador de Pío Baroja i de Alexandre Plana, de qui va prendre l’idea de fer una literatura per a tothom, basada en la intel·ligibilitat, la claredat i la senzillesa, trets que definiran tota la seva obra literària.
Al 1919 acaba Dret i comença a treballar com a periodista, primer en el diari Las Noticias i més tard en l’edició nocturna de La Publicidad. Després passa a ser corresponsal a Paris, Madrid, Portugal, Italia, Berlin, fins que al 1921 és escollit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
Al 1924, arrel d’un article contra la política militar al Marroc, aleshores Protectorat espanyol, va patir un judici militar que el desterra d’Espanya durant uns anys. Va marxar a Paris on va tractar amb els principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com en Francesc Macià.
Viatja per la Unió Soviètica i el Regne Unit i al 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes, recopilació de descripcions paisatgístiques, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques, que va obtenir un gran èxit de crítica i públic. A finals del mateix any, 1925, publica la seva segona obra, Rússia, amb impressions extretes del seu viatge.
Al 1927 li permeten tornar a Espanya i comença a treballar al diari de la Lliga, La Veu de Catalunya, de tendència liberal-conservadora. Freqüenta aleshores les tertúlies de Francesc Cambó, líder del catalanisme moderat, del qual publica una biografia política molt favorable. Això representa una declaració pública del seu ideari polític, ja que llavors Cambó s’oposava frontalment als sector republicans i d’esquerra.
A l’abril de 1931, Cambó l’envia a Madrid com a corresponsal del diari. Les seves anotacions d’aquells mesos, de gran valor històric, estan recollides en Madrid. El advenimiento de la República, publicada al 1933. Va viure a Madrid fins el 1936, exercint de periodista parlamentari, fet que el va relacionar amb les personalitats polítiques i culturals del moment. En un principi, Pla es manifesta il·lusionat amb la República, però després es confessa decebut.
Pocs mesos abans de començar la guerra civil, abandona Madrid i marxa a Barcelona, des d’on sortirà cap a Marsella al setembre de 1936. L’acompanya Adi Enberg, noruega nascuda a Barcelona amb la que va tenir una llarga relació sentimental. Adi Enberg treballava pel servei d’espionatge franquista finançat per Cambó. De Marsella passen a Roma, on Pla escriu per encàrrec de Cambó la major part de Historia de la Segunda República Española, publicada al 1939, obra de la que l’autor renega i que no inclourà en les seves obres completes.
Al 1938 la parella torna a Espanya i al gener de 1939 Pla entra a Barcelona amb les tropes franquistes junt a Manuel Aznar i d’altres periodistes. Entre febrer i abril de 1939 Pla es sots-director de la Vanguardia, diari dirigit per Aznar. Les fortes discrepàncies entre tots dos, obliguen al nostre autor a deixar la Vanguardia. Al mateix temps finalitza la seva relació amb Adi Enberg i deixa Barcelona.
Inicia així al setembre de 1939 el que s’ha denominat “període d’exili interior” ja que des de aleshores mai més residirà fora de la seva comarca natal. El mateix mes publica el seu primer article a la revista Destino, setmanari fundat a Burgos al 1937, on col·laborarà setmanalment a partir del febrer de 1940.
També continua publicant llibres, que apareixen en castellà, com ara Guía de la Costa Brava, publicat al 1941, Las ciudades del mar, que veu la llum al 1942, Rusiñol y su tiempo, de 1942, i Un señor de Barcelona, publicat al 1946.
A partir de 1947 inicia la més fecunda etapa de la seva carrera d’escriptor, ara ja editant els seus llibres en català: al 1947 mateix publica Cadaqués , al 1950 Bodegó amb peixos, i després apareix El carrer estret, que va rebre el premi Joanot Martorell de 1951, al 1952 publica Els pagesos, etc...
Cap als anys 50, Destino l’envia de nou a viatjar pel món, però no com a periodista, sinó com observador. D’aquesta manera realitza magnífics reportatges sobre França, Israel (on viatja durant els primers anys de la seva existència com a Estat), Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica.
L’any 1959 feu un primer intent de recollir les seves obres completes, d’acord amb Editorial Selecta, però la mort de l’editor, Cruzet, va interrompre el projecte, quan ja s’havien publicat vint-i-nou volums.
Aquestes Obres Completes comprenien obres inèdites i la reimpressió de les ja publicades, encara que el nostre autor va anar més enllà i de la majoria va fer una reescriptura. Entre les inèdites destaquen: Un senyor de la terra del Foc , publicat al 1961 i els nou volums d’Homenots, publicats entre 1958 i 1962,
Després de la publicació, l’any 1965, de La Catalunya Vella, reprèn la recopilació de l’Obra Completa, en Edicions Destino. Iniciada amb el Quadern Gris, publicat al 1966, que un bon nombre de crítics considera el seu llibre més important, al 1981, quan mor Pla, ja portava publicats trenta vuit volums. L’edició va continuar fins als quaranta set volums actuals. Ara, queden pendents de publicar alguns manuscrits i cartes.
Encara que la correspondència amb el seu editor Cruzet revela que Pla mai no va acatar la prohibició del català, el fet és que, en el procés de recuperació de la cultura en llengua catalana, Pla va ser marginat pel seu passat franquista.
Fins i tot va abandonar la revista Destino, al 1976, després de trenta sis anys de col·laboració ininterrompuda, quan els nous propietaris, Banca Catalana, el van censurar un article sobre la revolució a Portugal.
Amb els anys, la seva figura va ser poc a poc reivindicada pels escriptors, com ara per Joan Coromines, en el seu discurs d’agraïment en rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Al 1980 aquesta mateixa distinció li va se concedida a Josep Pla.

Adaptació del relat “Pa i Raïm”, inclòs dins del segon volum de les seves Obres Completes titulat Aigua de mar.

Conec les cales de Cap de Creus des de fa uns quants anys, i si algú tingués l’amabilitat de preguntar-me quin és el indret d’aquest impressionant paratge que m’agrada més, diria que el Jonquet (...) em té el cor robat. (...)Jónculs, Jonquet, són noms que al·ludeixen a una planta –els joncs- que creix en llocs frescals, en llocs d’aigua.
Això és tan cert, que moltes vegades he fet el propòsit de construir-m’hi una petita i confortable casa quan sigui milionari. Mentre no arribi aquest dia –que també podria arribar- els meus tractes amb el indret són els d’un fidel passavolant enamorat. (...).
Ja sé que hi ha indrets més apassionants, més forts, més abruptes, en aquesta península tan singular. N’hi ha potser que formen en un silenci mineral més pur, més virginal, com n’hi ha que tenen una solitud més exaltada i al·lucinant. (...)
Però si un paisatge ha d’estar a la mida de l’home, una mica de dolçor li és necessària. El Jonquet té aquesta mica de dolçor, sense que això vulgui dir que no tingui el gust general del país:el gust de l’oliva amarga(...)
La curiositat del Jonquet és aquesta: la mar penetra per l’embut obert per la riera entre les dues parets i puja molt endins, riera amunt, fent un petit fiord que és una pura delícia extasiada. L’aiguabarreig de la mar i el torrent té molt poca profunditat, de manera que el Jonquet presenta el curiós fenomen geogràfic d’una platja en formació (...)
Ara, jo no sabria pas dir si aquesta platja quedarà en estat d’eterna temptativa o si, per contra, arribarà a prendre la forma normal que tenen les petites platges. (...)
Per la seva situació, el Jonquet té condicions excepcionals. Amb vents del nord és un refugi natural. Amb vents de terra –mestrals, ponents i llebeigs- ofereix un resguard absolut (s’entén a petites embarcacions, és clar). (...) Com que aquests vents, a l’estiu, de dia, són dominants, aquests abrigalls els emparen. Al hivern, la cosa presenta un aspecte oposat.
Si es té present aquesta informació (...), tothom trobarà justificada l’estranyesa que em produí aquella embarcació forastera fondejada al Jonquet trobant-nos ja dins del mes de novembre avançat.
Aquella tarda vaig emprendre el camí de retorn a Cadaqués que ja fosquejava. Vaig romancejar massa. (...) Quan us topeu a contemplar en un paratge de mar habitualment desert una qualsevol novetat, una presència insòlita, una embarcació que no hi havíeu vist mai, quedeu parat.
És sorprenent la xafarderia que suscita el mar (...) Això potser és degut al isolament. Quan més isolat i desert és l’environament d’un home, més colpidora hi és la novetat. Crec que es podria demostrar que l’home més xafarder és sempre el més solitari. (...)
L’estiuet de Sant Martí s’havia allargat i havia fet uns dies molt agradables (...) Aquella tarda, però, el temps canvià. El cel es cobrí d’un plafó gris i baix, s’entaulà el vent del sud (..) i en el camí de retorn del Jonquet em semblà que queia alguna gota. No eren pas gotes de pluja diferenciades: era com una viscositat de l’aire. (...) En arribar al corral d’En Morell, vaig sentir que algú, molt a prop meu, deia amb una veu opaca:
-Bona nit!
Salutació que vaig contestar automàticament amb un altre bona nit. D’una manera instintiva vaig aturar-me (...)
-Vostè ve del Jonquet (...)?
Si senyor, vinc del Jonquet, vaig contestar-li
No hi ha vist res de particular?
Al Jonquet (...) hi ha un vaixell fondejat que m’ha semblat foraster. (...)Una cosa només us diré: l’embarcació està admirablement fondejada i, a més, fondejada en el lloc exacte.
-És clar! Porta un bon pràctic! És com si la manegés un home de Cadaqués.
-Així vós la coneixeu, la gent de l’embarcació?
-Bé massa! (...) L’amo, que es diu Verdera, i a qui diem el Gras Verdera, perquè està molt bo, i el pràctic, que és un tal Tanau. (...)
-Molt bé. Però el que jo no m’explico és que aquesta gent es mantingui al Jonquet, podent tenir l’embarcació a la riba de Cadaqués amb tota tranquil·litat. Com és possible que facin aquesta imprudència?
-Deu ésser perquè es pensen que així seran més a prop del que creuen que ha de passar.
-Però, què ha de passar?
-Què sé jo! (...) Ja en parlarem en un altre moment(...)
Havíem arribat a la bifurcació del mas d’En Duran i em semblà que aquell home volia acomiadar-se (...)
Abans de separar-nos, vaig dir-li, us voldria demanar un favor.
-I jo li’n volia demanar un altre.
-Molt bé. Així quedarem en paus. Digueu-me, si us plau: vós qui sou?
-Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm. (...)
-Així, vós sou el Pa i Raïm de Llançà? Teniu un motiu molt bonic! Us he sentit anomenar. He sentit dir que (...) es dedica més o menys al contraban.
-No senyor, no. L’han mal informat! Això no vol pas dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?
-És clar. I ara us toca a vós de parlar (...)
-Sí senyor. Li voldria demanar si aquest vespre ens podríem veure...(...) ens hauríem de veure a casa, més ben dit, a la casa on em donen estada. És a darrera l’església...La porta serà mig oberta. Entri sense trucar. (...) Li va bé a les onze?(...)
Havent sopat –el menjador de la fonda era desert- vaig fer una mica de temps al cafè – el cafè era desert- i a tres quarts d’onze vaig enfilar el Portal fent cap a la cita acordada. (...). Vaig entrar-hi d’acord amb el tracte: sense trucar. Em vaig trobar davant d’un corredor molt llarg, al fons del qual hi havia una lluminositat esgrogueïda i vaga. Mentre avançava corredor enllà, aparegué Pa i Raïm. En arribar al capdavall, vaig veure que em trobava a la cuina de la casa. (...) A l’habitació hi havia una taula rodona, unes cadires de balca, un armari de racó (...) tot era senzill, pobre i ordinari, però al cap de tres minuts de trobar-me en aquella cuina m’hi vaig sentir com a casa. (...)
M’han dit que vostè va cada dia al Jonquet a passejar (...) Comprendrà que si jo em pogués valer de mi mateix no l’hauria pas molestat. (...) Sí, vostè seria l’home indicat.
Indicat per a què? Voleu fer el favor d’explicar-vos?
Indicat per a vigilar l’embarcació del Jonquet, l’embarcació de què parlàvem aquesta tarda.
Però què voleu que vigili, pobre de mi? (...)
Hi ha una pila de detalls relacionats amb aquesta embarcació que no puc deixar de conèixer per evitar que em facin una mala passada (...)
Així el que vostè em demana és que cada vegada que vagi al Jonquet em dediqui una estona a badar i que després li digui el que passa...
És això mateix... Vostè no inspirarà mai cap sospita perquè no està barrejat en res de nosaltres. Si a mi em veuen pels voltants del Jonquet, malgrat la pràctica que tinc d’aquestes coses, passarà una desgràcia (...)
-Però en fi, de què es tracta? Què són aquestes baralles? Coses del contraban? (...)
-Vostè em demana una cosa molt delicada
-Vós també me la demaneu a mi... (...) Vaja, parlem clar... Què us passa amb el Gras?
-Res, què vol que passi? Coses comercials. (...)
Vaig alçar-me de la cadira, vaig dirigir-me a l’impermeable penjat darrera la porta, amb la intenció de posar-me’l i sortir. (...)i fou llavors, quan Pa i Raïm em veié decidit a deixa-ho córrer tot, que es decidí a parlar una mica. (...)
Em digué que des de feia molts anys es dedicava al contraban i que dirigia una colla que operava en el litoral de la península de Cap de Creus (el fet era públic i notori). Afegí que, gràcies al seus treballs, s’havia fet pràcticament l’amo del país en aquesta classe d’afers (això també era un fet). (...)
Ell era un agent d’una companyia mallorquina que obtenia la mercaderia a Alger. Aquesta companyia tenia davant una forta competència formada per un altra companyia mallorquina que treballava amb Gibraltar i Tànger. Un dels elements de la competència era el Gras Verdera.
El Gras Verdera (...) havia tractar d’introduir-s’hi però no havia assolit cap resultat (...) Havia arribat així a la conclusió que l’única solució, per al seu negoci, era disposar de Pa i Raïm. S’hi posà en contacte.
Aquells dos homes feia molts anys que es coneixien. El Gras li féu unes proposicions avantatjoses amb el intent de forçar-lo a deixar l’altra companyia. Pa i Raïm s’hi negà de pla (...) Començà una negociació (...) que durà molts mesos, a través de la qual totes les ofertes primitives foren millorades considerablement, i que produí, com a únic resultat, un creixent encalabrinament de Pa i Raïm.
(...) Li semblava que totes aquelles ofertes, totes aquelles converses, tot aquell interès, eren una ofensa a la discreció, al silenci, a la reserva absoluta que fonamentalment implica l’ofici. (...) Arribà un moment en que el sol fet de pensar que aquell home existia li convulsionava l’esperit (...)
Arribà un dia en que el Gras es convencé que la reducció d’aquell home al seu joc era impossible i això produí un canvi considerable en el plantejament de l’afer.
Després d’una temporada llarga de falta absoluta (entre ells) de notícies, un dia aparegué el Gras(...) i (...) passà una llarga temporada, una part de la primavera i de l’estiu d’aquell any, a Llancà i al Port de la Selva i després penetrà, arribada la tardor, en les aigües de Cap de Creus. Aparentment el Gras feia el turista. (...)
Però el que produí una autèntica exasperació en Pa i Raïm fou el fet que el Gras prengué Tanau com a pràctic, mariner i cuiner. Tanau era el seu enemic. (...)
Entre aquells dos homes no hi havia hagut mai cap tracte seriós o important (...), però Tanau odiava Pa i Raïm pel sol fet d’existir. Per a Pa i Raïm era l’enemic màxim, perquè precisament Tanau es passava la vida parlant d’ell. Tenint en compte l’ofici que feia, parlar d’ell era considerat una ofensa gravíssima, perquè trencava (...) la discreció de la feina. (...)
Aquests dos homes (...) van, embarcats en la seva porca balandra, en busca de proves, no fan res més que vigilar-me, tractar de mirar d’agafar-me de viu en viu. (...) Tant podria ésser per perdre’m com per fer-me cedir, obligant-me a entrar al seu servei. (...)
Així, per resumir –vaig dir-li empunyant el pany de frare de la porta- vós creieu que és impossible d’intentar qualsevol cosa per produir un arranjament. Us participo que jo sóc partidari d’acostar les coses, sempre.
Jo també. Però en aquest cas no veig pas la manera. (...) Tanau ho evitarà de totes les maneres. (...) O l’un o l’altre sobrem.
Aquesta darrera frase em produí un somriure –gairebé diria inconscient. Vaig acomiadar-me i vaig sortir. (...) Entre una cosa i l’altra, quan vaig enfilar el carreró de l’església vaig sentir que la campana, una mica esquerdada, de la parròquia tocava les tres.
Malgrat el mal temps, els dies successius vaig anar al Jonquet cada dia. (...) La cala dormia en una solitud extàtica (...) La immobilitat del mar era absoluta: era com si s’aguantés la respiració. (...)
La petita balandra romania fondejada al fons de la cala –sobre la platja- i la seva immobilitat feia pensar més en un dibuix que en una cosa concreta. (...)
Quatre dies després (...), en el camí de retorn a Cadaqués, vaig veure un home estintolat a la paret del corral d’En Morell (...). Era Pa i Raïm.
-Res de nou?
-Absolutament res. Ni ànima vivent. I vostè, què ha fet? Ha treballat aquest dies?(...)
La desaparició que han fet aquest homes (...) és per mirar si jo caic en el parany. (...) S’han pensat que jo em posaré a treballar suposant que trigaran dies a tornar. (...) Si veiessin moviment en caurien al damunt com les mosques a la mel.(...) Estic pensant si no ha arribat l’hora de fer-los caure en un parany meu.
-No us entenc pas.
-Sí! Jo puc simular una operació i obligar-los a tornar. I quan siguin aquí, ens ho farem. (...) Demà passat penso anar a Jònculs.
-I per què a Jónculs?
-Jònculs és una de les claus del negoci que jo faig. Té una importància immensa.
-I què fareu a Jònculs?
-Res. Em dedicaré a badar, perquè algú o altre em vegi i doni la notícia de la meva presència.
-i per on anireu a Jònculs?
- Per la Crüilla, per la drecera de Cadaqués a Roses.
La Crüilla és l’estigma dels pobres de Cadaqués. Des de fa segles que la drecera es utilitzada per a portar coses a vendre a Roses. Pel seu traçat infernal, abrupte, terrible (...) la pobra gent de Cadaqués, les dones principalment, transporten les coses amb el cap (...) Ara, el viatge, si es fa per gust, és magnífic. (...) El camí ofereix visions panoràmiques esplèndides. (...)
Aquest gran paisatge, con tots els paisatges, té els seus dies, les seves hores, els seus moments (...) L’hora d’aquest paisatge no ha estat mai, pel meu gust, el matí. (...) Amb la llum de ple a ple, la negror de les pissarres, el blanc de les parets, la botànica verda, s’empasten i no es veu res.
És a la tarda (...) que s’imposen sobre aquest paisatge els colors i les línees del sentiment. (...) El procés de la llum –en declinació lenta- posa sobre totes les coses –o potser fa emergir de les coses- l’esperit d’aquest paisatge, un esperit que projecta sobre la persona que el contempla una sensació d’isolament, de remota llunyania.
L’endemà vaig fer el meu habitual passeig fins al Jonquet; però, no havent observat a la cala cap mena de novetat, no vaig pas considerar necessari localitzar Pa i Raïm. (...) De vegades em semblava que tot aquest tripijoc és una pura invenció de la imaginació meridional de Pa i Raïm. (...)Quan el vaig tornar a trobar m’esperava, com les vegades anteriors,estintolat,fumant,a la paret de la barraca del corral d’En Morell(...)
-Com ha anat el viatge?, vaig dir (...) a manera de salutació
-Hem de dir bé. (...) Demà vostè coneixerà al Gras Verdera. Vindrà a dinar a la fonda, si el meus càlculs són ben fets. (...) I, parlant de tot, què hi ha al Jonquet?. (...) Recordo que en digué que l’embarcació era fondejada en roda.
Exactament. És fondejada amb una sola preocupació: amb la preocupació del mestral.(...)
Aquest llaçanenc és molt viu, però de vegades, a la gent més fina, els falla el més senzill.
Aquesta darrera frase (...) la digué amb un aire de lamentació sota de la qual em semblà notar una satisfacció gairebé incontenible. El dring de la frase era totalment hipòcrita. (...) No vaig demanar-li cap explicació.
A mesura que anàvem caminant, trobava que, a l’aire lliure, s’hi estava molt malament.(...) Era un d’aquells capvespres en què hom somnia tenir un bon foc, un llibre divertit o una agradable companyia i una ampolla de whisky.
Així, em semblà pertinent d’accelerar el pas i arribar aviat a la població malgrat tenir la seguretat de no trobar-hi cap de les coses que he dit. (...)
En el moment d’acomiadar-nos el Pa i Raïm em digué: (...)
-Vingui a sopar amb mi. Avui estic content. (...)
-Gràcies. Val més deixar-ho per un altre dia. Avui fa molt mala nit (...)- Una llàstima. Per a mi és un bon dia. No sé com dir-li-ho...
-Que Déu us conservi el humor. Suposo, en tot cas, que demà ens veurem
-No sé pas. Demà podria ésser un dia de molta feina. Ja veurem. (...)Bona nit tingui
-Bona nit.
L’endemà, en baixar al menjador, sempre tan solitari, vaig veure que hi havia un cobert posat a la taula del costat de la que ocupava habitualment. (...) No havia començat a menjar (...) quan aparegué al llindar de la porta un home corpulent, tirant a gras, bru, que s’acostà a la seva taula caminant lentament. D’una manera intuïtiva vaig suposar que era el Gras Verdera. (...) Havent dinat, el propietari de l’hotel m’ho confirmà.(...)
Era un home alt i gros.. (...) El veia de tan a prop i tenia tan poques coses a fer (...) que vaig observar-lo una estona. (...) Representava uns cinquanta-cinc anys (...) menjava sense gana, bevia sovint i a glopets (...) i de tot el seu cos es desprenia una mena de profunda indiferència.
(...) La seva manera de fer em recordà la d’alguns embriacs recalcitrants que he conegut (...) Vaig recordar que Pa i Raïm m’havia dit que el Gras Verdera era un embriac. Potser. En tot cas un embriac crònic (...), d’aquells homes que mai ningú no ha vist en un estat de deliri alcohòlic sorollós i grotesc, però que cada dia aconsegueixen arribar, bevent a petit pic, a un estat d’enterboliment i d’inconsciència. De gota en gota s’omple la bota.
L’observació de Pa i Raïm, segons la qual el Gras Verdera no era enemic, em semblà molt exacta (...) La seva indiferència era total. Però aquesta classe d’homes passius, merament contemplatius, sempre solen tenir al costat un paràsit, que els fa decidir al seu gust (...) Necessiten un altre que els domini...(...)
Després del segon cafè, que barrejà amb una impressionant quantitat de conyac, em semblà que s’adormiria. El cap se li decantà cap a l’espatlla dreta i els ulls se li aclucaren un moment (...)
Però tot d’un plegat li passà com un tremolor a tot el cos i s’alçà pesadament de la cadira. (...)
Després, tentinejant d’una manera molt visible –malgrat els esforços per mantenir-se amb una certa solemnitat- arribà a la porta del menjador. El propietari de la fonda es trobava al pas de la porta
-Vindrà a sopar?
-No senyor. M’és impossible. Vindré demà a dinar. Bona tarda (...)
Quan vaig arribar a la porta de la fonda vaig veure que el senyor Verdera (...) caminava una mica encorbat i amb una certa inseguretat a les cames. En un moment determinat, es recolzà, amb la mà, en una paret. Després desaparegué. (...)
Vaig decidir anar-me’n al Jonquet, com gairebé cada dia. (...)
Donava gust de caminar. L’aire era d’una lleugeresa inconsútil. Semblava que el cor i l’esperit es rejovenien. Era el mestral, lluny encara, però a la vista.
Abans d’arribar al corral d’En Morell aparegué Pa i Raïm (...) Semblava molt content. Era la primera vegada que el veia riure francament.
-Ha arribat, eh?
-Em digué una mica mofeta. sí senyor! La vostra profecia s’ha complert. Sou un as (...)
Ha passat a dos passos d’on jo era i no m’ha vist (...) Ara ha anat a dormir la mona a la balandra, fins demà al matí. (...)Vegi si al Jonquet hi ha algú més que el Gras Verdera. Si es fixa en les petjades de la platja ho veurà de seguida.(...)
A la cala la calma era immensa. (...) Les darreres pluges havien convertit la sorra de la platja en una massa compacta i uniforme, sobre la que es distingien, amb gran claredat, unes petjades. Examinades clarament aquestes petjades (...) em semblà que totes venien d’un mateix peu (...)
Vaig estar-me encara molta estona al Jonquet. El vent s’anava entaulant de mica en mica i gairebé donava ànsia d’emprendre el retorn. (...)
Vaig esperar a veure si la creixent impetuositat del vent produiria, a bord, algun moviment. Res, però, no s’hi produí. En abandonar la cala, em semblà que en els ulls de bou de l’embarcació resplendia una vaga claror rogenca.
El camí de retorn fou molt desagradable. (...) Semblava un vent sòlid (...) A mesura que el crepuscle avançava la seva virulència creixia.(...) Pa i Raïm m’esperava(...)
-Són dos o un al Jonquet?
-N’hi ha un de sol: el Gras Verdera(...)
-L’ha vist vostè?(...)
-No senyor. Devia ésser dins de la cambra dormint. Quan he marxat es veia una mica de llum a dins.
Una mica de llum? Avui si que no el podré acompanyar (...) tinc encara una mica de feina. (...)
Durant tota la nit el mestral udolà com una bèstia enfollida (...) L’endemà, havent dinat, el propietari se m’acostà(...) “Aquell senyor mallorquí –em digué- havia de venir a dinar, i no ha comparegut”.(...)
A la tarda no vaig anar al Jonquet. El mestral es mantenia en el mateix estat d’irruència. (...) L’endemà, fatigat de la immobilitat, malgrat que el vent continuava desfermat, vaig anar al Jonquet. Hi vaig arribar amb la pell borrada pel vent.
La meva sorpresa fou indescriptible: la balandra havia desaparegut. No es veia cap rastre de la seva anterior presència. (...) Si l’embarcació ha desaparegut –em deia examinant el fet- només pot haver estat per dues raons: o perquè la corda de fondeig no ha aguantat a causa de la força del vent o perquè la corda ha estat destruïda, segada, tallada o trencada (...) d’una manera (...) criminal. En aquest cas, el vent s’ha emportat la balandra com una fulla morta i ha quedat engolida. No se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. (...)
En arribar a Cadaqués vaig anar al Jutjat a donar-ne part(...) Vaig enviar un encàrrec a la (...) casa en què posava Pa i Raïm (...). El seu estadant feia molts dies que s’havia marxat i no havia deixat dit quan tornaria.
Quan el mestral mancà, es donà el vent de garbí, petit. La temperatura endolcí. Vaig anar al Jonquet. A la cala hi havia (...) una calma de convalescència delicadíssima. (...) La mar no es movia. En semblà que coincidint amb el lloc on la balandra havia estat fondejada flotava un suro immobilitzat. (...)
Amb una canya vaig tractar d’acostar el suro, cosa que vaig aconseguir fins a dos metres de la platja.(...) Vaig descalçar-me i amb l’aigua a genoll vaig poder atrapar-lo. En suspendre’l, vaig veure que estava unit a una corda de cànem, la corda, probablement, de la balandra. Vaig examinar la corda i vaig notar que havia estat acoltellada per dos o tres indrets almenys, cercant el punt més fàcil pel ganivet.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides: Setmana del 22 al 28 de març:
22/03/1832: Mor Goethe, poeta alemany
23/03/1982: El poeta mexicà Octavio Paz rep el Premio Cervantes de Literatura
24/03/1809: Neix Mariano José de Larra, escriptor espanyol
25/03/1808: Neix l’escriptor i poeta José de Espronceda
26/03/1959: Mor el novel·lista nord-americà Raymond Chandler.
27/03/1960: Mor l’escriptor i metge Gregorio Marañón
28/03/1936: Neix l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol