08/03/2010 Mitch Albom

100308 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mitchell David Albom, més conegut com Mitch Albom, va néixer el 23 de maig de 1958 a Nova Jersei, és un escriptor, periodista, guionista, dramaturg, locutor de radio, presentador de televisió y músic nord-americà reconegut principalment pel seu llibre “Els dimarts amb Morrie”.
El somni original d’Albom era el de convertir-se en un músic i compositor. Després de llicenciar-se en sociologia l’any 1979 decideix perseguir el seu somni actuant en varis clubs nocturns d’Estats Units i Europa. Més tard es traslladà a Nova York per treballar a la industria de la música.
A Nova York, Albom mostra interès pel periodisme. Mentre treballa com a músic per les nits, començà a escriure durant el dia pel Queens Tribune, un diari setmanal de Nova York. Escriu també anuncis pels supermercats locals. La seva feina li ajuda a ingressar a la prestigiosa Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia, on, per pagar els estudis, a més de treballar com a pianista, escriu per la revista Sport, d’on li ve el seu gust pel periodisme esportiu.
Desprès de la seva graduació s’especialitzà en aquest camp i treballà en varis diaris importants a més de cobrir varis esdeveniments esportius olímpics a Europa. El 1983, es contractat com a escriptor al diari The Fort Lauderdale News Sun Sentinel, i finalment va ser ascendit a columnista. El 1985, desprès de guanyar el premi per periodistes esportius entregat per l’Associated Press a la categoria de millor historia esportiva d’aquell any, començà a treballar com a principal columnista d’esports al Detroit Free Press.
La columna d’esports d’ Albom adquirí popularitat ràpidament entre els lectors i el 1989,comença a escriure una segona columna no relacionada amb aquest camp i que es publica els diumenges en la secció d’opinió, i que tracta sobre la vida i els valors nord-americans. Ambdues columnes continuen publicant-se al Detroit Free Press.
Durant els anys en que va viure a Detroit, Albom es convertí en un dels periodistes esportius més premiats del moment; va ser nombrat com el millor columnista d’esports del país tretze vegades per la Associated Press, i guanyà el premi a la millor historia esportiva atorgat per la mateixa organització en set ocasions. Cap altre periodista ha obtingut el premi més d’una vegada. Ha rebut més de dos-cents premis d’altres organitzacions i varies de les seves columnes han sigut compilades en llibres d’antologia.
El1989 publica el seu primer llibre no antològic, una autobiografia d’un llegendari entrenador de futbol americà, co-escrita amb ell i que es convertí en el primer supervendes d’Albom que aparegué a la llista del New York Times.
La obra cim d’Albom sorgí després de veure la entrevista a Morrie Schwartz al programa de ABC News Nightline el 1995, en el qual Morrie, un professor de sociologia, va parlar sobre la vida i la mort amb una infermetat terminal, ELA (esclerosis lateral amiotròfica, o infermetat de Lou Gehrig). Albom, qui havia sigut alumne de Morrie, tornà a entrar en contacte amb el seu vell professor, visitant-lo a casa seva cada dimarts per discutir sobre la vida y la mort.
El llibre Els dimarts amb Morrie es publicà el 1997, en un petit volum que relata les visites d’Albom al seu professor. La primera edició comptà amb vint mil copies. Les ventes van anar creixen lentament, i una breu aparició al programa d’Oprah Winfrey elevà les ventes al punt que el llibre passà a integrar la llista de supervendes del New York Times l’octubre del mateix any on va anar pujant esglaons fins arribar al primer lloc sis mesos desprès. Va estar a la llista Times durant 205 setmanes. El 2009, Els dimarts amb Morrie estava considerat com el llibre de memòries més venut de la historia, havent venut més de catorze milions de copies i traduït a 41 idiomes.
Després de l’èxit de Els dimarts amb Morrie, més novel•les d’Albom entraren a la llista de llibres més venuts de Times, com Las cinco personas que conoces en el cielo, publicat el 2003 o Por un día más, publicada el 2006.
El relat que us llegirem avui és un fragment del començament del llibre Els dimarts amb Morrie.

Fragment de “Els dimarts amb Morrie”

L'últim curs de la vida del meu vell professor va tenir lloc un cop per setmana a casa seva, al costat de la finestra d'un estudi des d'on es podia veure com un petit hibisc desplega¬va les seves branques roses. Les classes tenien lloc els di¬marts. Començaven després d'esmorzar. El tema era el Sen¬tit de la Vida. La matèria era l'experiència viscuda.
No calia prendre apunts, però cada setmana hi havia un exa¬men oral. Calia respondre unes preguntes i calia també que, al teu torn, en formulessis d'altres. També calia, de tant en tant, dur a terme tasques físiques, com ara aixecar el cap del profes¬sor per posar-lo en una posició més confortable sobre el coixí o col•locar-li les ulleres correctament sobre el pont del nas. Aco¬miadar-te amb un petó et donava dret a crèdits suplementaris.
No es necessitava manual, tot i que es van tractar molts temes, com ara l'amor, el treball, la comunitat, la família, l'envelliment, el perdó i, finalment, la mort. L'última classe va ser molt breu, només van ser unes paraules. En lloc d'una cerimònia de graduació, tenia lloc un funeral.
En lloc d'un examen final, calia redactar un llarg escrit sobre el que s'havia après. (...)
A l'última classe del meu vell professor només hi havia un estudiant. Aquest estudiant era jo. (...)
La seva sentencia de mort va ser pronunciada l'estiu de 1994. Temps enrere, molt de temps abans d'aquesta data, Morrie ja s'ensumava alguna cosa dolenta.
Els seus temors es van confirmar el dia que ja no va poder ballar més.
Era ballarí de mena, el meu vell professor. L'estil musical no tenia cap importància. Rock and roll, big band, blues... Li agradaven tots. Tancava els ulls i, amb un somriure extasiat, es movia obeint el seu particular sentit del ritme. No sempre feia de bon veure. En ocasions així, ja no es preocupava de trobar parella. De fet, també li agradava ballar sol.
Solia anar a aquella església de Harvard Square que cada dimecres al vespre organitzava el que anomenaven «Ball gra¬tuït». Tenien llums llampegants i uns portaveus atronadors i Morrie vagarejava enmig de la gentada majoritàriament composta d'estudiants amb una samarreta blanca, uns panta¬lons negres i una tovallola al voltant del coll. Ballava qualse¬vol cançó que sonés, fos quina fos. Ballava el lindy hop quan sonava Jimi Hendrix. Es contorçava i feia cabrioles, balance¬java els braços com un director d'orquestra amfetamínic i saltava fins que la suor li regalimava esquena avall. Ningú d'allà podia imaginar-se que en realitat es tractava d'un emi¬nent doctor en sociologia, amb molts anys d'experiència com a professor universitari i una gran quantitat de prestigiosos llibres publicats.
Tothom el prenia per un vell esbojarrat. Una vegada, va portar una cinta de tangos i va demanar que la fessin sonar pels altaveus. Quan ho van fer, es va fer l'amo de la pista, llançant-se endavant i endarrere com un fo¬gós latin lover. Quan va acabar, tothom va aplaudir. Morrie podria haver romàs així, en aquest moment, per sempre. Però el ball es va acabar.
Entre els seixanta i els setanta anys, va anar criant una asma. La seva respiració s'havia fet pesada. Un dia que cami¬nava a la vora del riu Charles, una ventada freda el va deixar sense respiració. Va ser ingressat d'urgència a l'hospital i se li va haver d'injectar adrenalina.
Anys després, va començar a tenir problemes per cami¬nar. A la festa d'aniversari d'un amic seu, va caure a plom de forma inexplicable. Una altra nit, va caure rodolant per les escales del teatre, espantant unes quantes persones. (...)
Als setanta anys, com que les coses no havien canviat gai¬re, podia sentir els altres que xiuxiuejaven abans d'ajudar-lo a incorporar-se. Però Morrie, que sempre havia estat més sensible respecte al seu estat que la resta de la gent, sabia que alguna cosa no funcionava. No es tractava només de l'a¬vançada edat. Se sentia permanentment abatut. Li costava adormir-se. Quan s'adormia, somiava que es moria.
Va començar a visitar metges. Molts metges. Li van fer anàlisis de sang. Anàlisis d'orina. Li van fer entrar un tub pel darrere i li van examinar els budells. Com que amb aquest procediment no van poder determinar res, un dels metges va encarregar una biòpsia muscular a partir d'un trosset del ventrell de la cama. Per tal com l'informe subsegüent del labora¬tori va suggerir un problema neurològic, Morrie va ser in¬gressat per sotmetre's a una segona tanda de tests.
En un d'aquests exàmens, es va haver d'asseure en una cadira especial mentre l’escanejaven amb corrent elèctric —era com una cadira elèctrica— per tal d'estudiar les respostes neurològiques.
—Hem d'examinar això amb més atenció
—van dir els doctors, observant els resultats.
—¿Per què? —va preguntar Morrie—. ¿De què es tracta?
—No n'estem segurs. Els seus batecs són molt lents.
¿Els seus batecs eren lents? ¿Què significava, això?
Finalment, un dia calorós i humit de l'agost de 1994, Morrie i la seva dona, Charlotte, van anar al despatx del neuròleg, que els va fer seure abans de comunicar-los la no¬tícia: Morrie patia una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), l'afecció de Lou Gehrig, una brutal i implacable malaltia del sistema neurològic.
No se'n coneixia cap cura.
—¿Com ho he agafat?
—va preguntar Morrie. Ningú ho sabia.
—¿És terminal?
-Sí.
—Així doncs, ¿en moriré?
-Sí, en morirà, va dir el doctor. Ho sento molt.
El metge va estar assegut amb Morrie i Charlotte gairebé dues hores i va respondre amb paciència a les seves qüestions. Quan eren a punt de marxar, el doctor els va allargar tot de fu¬llets d'informació, com si fossin una parella que estudiés obrir un nou compte bancari. A fora, el sol brillava i la gent era a punt d'entrar a la feina. Una dona corria a tirar monedes al parquímetre. Una altra avançava carregada amb les bosses de la com¬pra. Charlotte va pensar en un milió de coses: ¿Quant de temps tenim, encara? ¿Com ens ho farem? ¿Com pagarem les factures?
El meu vell professor, mentrestant, estava atordit per la normalitat que mostrava el dia al seu voltant. ¿Que no s'atu¬rarà, el món? ¿Que potser no saben què em passa?
Però el món no es va aturar, ningú tenia notícia de la ma¬laltia de Morrie. En obrir amb cautela la porta del cotxe, va sentir que es precipitava per un forat.
¿ I ara què?, va pensar.
Al mateix temps que el meu vell professor buscava res¬postes, la malaltia es va anar apoderant d'ell, dia rere dia, set¬mana rere setmana. Un matí, traient el seu cotxe del garatge amb la marxa enrere, amb prou feines va poder posar el fre. Ja no podria conduir mai més.
En caminar, va començar a entrebancar-se, de manera que es va haver de comprar un bastó. Ja no podria caminar amb total llibertat mai més.
Va anar a l'YMCA per a les seves piscines regulars, però es va trobar que ja no es podia desvestir tot sol. Així, va con¬tractar el seu primer assistent domèstic —un estudiant de te¬ologia que es deia Tony— que l'ajudava a entrar i sortir de la piscina i a posar-se i treure's la roba de bany. Als vestidors, els altres nedadors s'esforçaven per no mirar. Ho feien de to¬tes maneres. Era el final de la seva privacitat.
La tardor de 1994, Morrie va pujar a l'accidentat campus de Brandeis per donar la seva última classe. Se'n podia haver estat, és clar. La universitat se n'hauria fet càrrec. ¿Per què patir davant de tanta gent? Queda't a casa. Arranja les teves coses. Però la idea de deixar la universitat sense acomiadar-se no li havia passat pel cap.
En comptes d'això, va anar ranquejant fins a l'aula, casa seva per espai de més de trenta anys. Per culpa del bastó, va necessitar una bona estona per arribar a la cadira. Finalment, es va poder asseure, treure les ulleres del nas i dirigir-se a les cares joves que l'observaven en silenci.
—Amics, sé prou bé que esteu aquí per la classe de Psi¬cologia Social. He ensenyat aquesta matèria durant vint anys, però, per primera vegada, fer la meva feina suposa un risc massa gran per a la meva salut, perquè he contret una malaltia fatal. Potser no viuré prou per acabar el semestre. Si creieu que això és un problema, entenc que vulgueu canviar de grup. Va somriure. Era el final del seu secret.
L'ELA és com una espelma encesa: et consumeix els ner¬vis i et deixa el cos fet una pila de cera. Al més sovint, co¬mença per les cames i va fent camí cos amunt. Quan perds el control dels músculs de la cuixa, ja no et pots sostenir dem¬peus. Quan perds el control dels músculs del tronc, ja no et pots asseure dret. A la fi, si segueixes amb vida, respires a tra¬vés d'un tub connectat a un forat a la gola. A aquestes altu¬res, la teva ànima, perfectament desperta, es troba empreso¬nada dins d'una closca tova i només ets capaç de pestanyejar o cloquejar amb la llengua, com un personatge de ciència-ficció, l'home congelat dins la seva pròpia carn. Des del mo¬ment en què es contreu la malaltia, la cosa no s'allarga més de cinc anys.
Els doctors de Morrie creien que en tenia per dos anys. Morrie sabia que seria menys temps.
Però el meu vell professor havia pres una ferma decisió, una decisió que havia començat a perfilar el dia que va sortir del despatx del doctor amb una espasa sobre el cap. ¿M'haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb el temps que em resta?, es va preguntar.
No es deixaria pansir. No se sentiria avergonyit de morir.
En comptes d'això, faria de la mort el seu projecte final, el punt central dels seus dies. Com que tothom ha d'acabar morint, podria resultar molt útil... Podria convertir-se en un treball de recerca vivent. En un llibre de text humà. Estu¬dia 'm en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.
Morrie estava a punt de creuar el pont entre la vida i la mort i volia ser una narració del viatge. El semestre de tardor va passar de pressa. La dosi de pín-doles es va incrementar. La teràpia es va convertir en una ru¬tina. A casa seva van començar a arribar infermeres per tre¬ballar amb les seves cames pansides i mantenir-li els músculs en actiu, estirant-los endavant i endarrere com si bombessin aigua d'un pou. Massatgistes especialitzats venien un cop per setmana per mirar d'alleujar el constant i feixuc encarcara¬ment que sentia. Es trobava amb professors de meditació i tancava els ulls i estretia els pensaments fins que el seu món es contreia en una respiració senzilla, cap a dins, cap a fora, cap a dins, cap a fora.
Un dia, tot fent servir el bastó, va ensopegar amb la vo¬rera i va caure al bell mig del carrer. Va haver de substituir el bastó per un caminador. A mesura que el seu cos s'afeblia, els viatges al bany es feien més esgotadors i Morrie va començar a orinar en un ample gobelet. Quan feia això, s'havia de sos¬tenir ell mateix, i això volia dir que algú havia d'aguantar el gobelet perquè Morrie l'omplís.
La majoria de nosaltres se sentiria desconcertat en una situació com aquesta, sobretot a l'edat de Morrie. Però Mor¬rie no és com la majoria de nosaltres. Quan algun dels seus col•legues més íntims el venia a visitar, ell deia:
—Escolta, he de fer pipí. ¿Que em pots ajudar? ¿No et sap greu, oi?
Sovint, per la seva sorpresa, acceptaven.
De fet, rebia una onada creixent de visitants.
Dirigia grups de discussió sobre la mort, sobre què significa real¬ment, sobre les societats que sempre han tingut por de la mort sense entendre-la necessàriament. Va dir als seus amics que, si realment el volien ajudar, més que tractar-lo amb cor¬tesia, l'havien de visitar, trucar, havien de compartir amb ell els seus problemes —com sempre havien fet, perquè Morrie sempre havia sabut escoltar els altres.
Mentre li succeïa tot això, la seva veu es mostrava decidi¬da i estimulant, i la seva ment vibrava amb un milió d'idees. Estava decidit a provar que la paraula «moribund» no és sinònim d'«inútil».
Va arribar l'Any Nou. Tot i que no ho havia dit a ningú, Morrie sabia que enfilava l'últim any de la seva vida. Ara uti¬litzava una cadira de rodes i lluitava contra el temps per dir tot el que volia a tota la gent que estimava. Quan un col•lega de Brandeis va morir d'un atac de cor que va sorprendre tot¬hom, Morrie va anar al seu funeral. Va tornar a casa deprimit.
-Quina llàstima —va dir—. Tota aquesta gent dient co¬ses tan boniques i l'Irv que no en podrà sentir cap...
Morrie va tenir una idea molt bona. Va fer algunes tru¬cades. Va escollir una data. Així, una tarda freda de diumen¬ge, un petit grup d'amics i familiars es va reunir a casa seva per a un «funeral en vida». Tots i cadascun d'ells va parlar i retre homenatge al meu vell professor. Uns quants van plo¬rar. Uns quants van riure. Una dona va llegir un poema:
-Benvolgut cosí estimat... / El teu cor sempre jove / mentre avances en el temps, capa sobre capa / tendre sequoia...
Morrie va plorar i va riure amb ells. I totes les coses que sentim però que mai diem als que estimem, Morrie les va dir aquell dia. El seu «funeral en vida» va ser un èxit aclaparador.
Morrie encara no havia mort.
De fet, la part més insòlita de la seva vida encara havia de revelar-se.

PRODUCCIO PRÒPIA:

Els sibocs, de Josep Lleixà

“Ets un siboc”. “No et quedis així, sembles un siboc”. “T’han enganyat com un siboc”. Aquestes i altres expressions, que contenen la paraula siboc, s’empraven al meu poble com a sinònims de persona de bona fe, crèdula, innocent, sense malícia, encantada, etc. però a un dels personatges de la següent història, li van fer creure que tenien un altra accepció molt diferent, i degut a això, com veureu al final, aquest va resultar ser un siboc de primera divisió.
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, l’Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio, i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col•locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. L’Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’ Ismael, després de la laboriosa i enginyosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara! -va cridar-. L’Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.

¿Qui riu ara?, de Vivian Segurana

Els disset anys del meu germà foren com els de qualsevol adolescent de la seva edat; gimnàs, noies i molta, molta adrenalina. I el tenir un cos que agradar al sexe contrari era un coqueteig obligat, així que arribà la seva decisió de depilar-se cos sencer. Molt valent ell apel•lant que no devia de ser per tant. Al mig del menjador varem muntar la llitera que una amiga ens havia deixat per l’afer. Ell, quasi despullat, s’estirà bocaterrosa amb el cap entre les mans i repenjat en un coixí. Jo, dempeus, somreia maliciosament davant una possible dolça venjança de germana.
Amb suau tacte vaig anar aplicant una mica de cera a la cama del meu germà i, mentre el distreia amb una anècdota divertida,de sobte vaig oblidar la suavitat d’un instant abans i Zas...
-Ahhhhhh…
M’hi vaig sentir diabòlicament feliç.
El seu cap s’aixecà acompanyat d’un tremend crit que va fer treure el nas de la veïna al balcó, els seus braços es desplomaren tot de cop als costats de la llitera mentre el seu cap queia en picat rebotant contra el coixí, d’un bot saltà al terra i mentre ell bufava i es sufocava intentant el que semblava voler desenganxar-se la cama del seu cos, les meves riotes semblaven alterar-lo cada cop més fins arribar a provocar-lo i voler demostrar la seva virilitat arribant fins el final. La panxa se’m doblegava en cada intent d’estirar de la cera, ell suava sense deixar de preguntar si no existia un anestèsic per aquell patiment. En cada banda de cera que jo li aplicava, ell bufava i mossegava amb força el coixí a la vegada que jo arrancava d’una estirada part de la seva homenia.
Les llàgrimes ens queien a tots dos, a ell de dolor, a mi de diversió. Impossible va ser arribar a les engonals, es desmaià al saber que hauria de repetir l’experiència en poques setmanes.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 8 de març
Naixements:
08/03/1761: Neix Jan Potocki, escriptor polonès cèlebre per la seva novel•la “El manuscrito encontrado en Zaragoza”
08/03/1892: Neix Juana de Ibarbourou, poetessa uruguaiana autora de “Las lenguas de diamante”, “El cántaro fresco” o “Raíz salvaje”
08/03/1897: Neix l’escriptor català Josep Pla.
08/03/1926: Neix Josefina Rodríguez Aldecoa, escriptora espanyola i fundadora del col•legi Estilo de Madrid.
Defuncions:
08/03/1920: Mor Rafael Obligado, poeta y escriptor argenti conegut principalment per la seva obra “Santos Vega”
08/03/1930: Mor Gabriel Miró, escriptor espanyol autor de “Las cerezas del cementerio” o “El abuelo del rey” entre d’altres.
08/03/1930: Mor Fernando Villalón, poeta espanyol condeixeble de Juan Ramón Jimenez
08/03/1941: Mor Sherwood Anderson, escriptor nord-americà, mestre de la tècnica de relat curt i conegut principalment per la seva obra “El Acantilado”
08/03/1999: Mor Adolfo Bioy Casares, escriptor argenti autor de “La invención de Morel” i guanyador del Premi Cervantes el 1990
Estrenes:
08/03/1933: S’estrena al teatre Infanta Beatriz de Madrid “Bodas de sangre”, de García Lorca.
08/03/1945: S’estrena a Buenos Aires (Argentina) “La casa de Bernarda Alba”, de García Lorca. 08/03/1962: S’estrena al teatre Goya de Madrid “La camisa”, de Lauro Olmo.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-III Concurs de poesia Fundació Jesús Serra. Convocat per l’ajuntament de Palafrugell. Dotat amb 3.000€ en la categoria d’adult. Fins el 13 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XXIII premi de poesia catalana “Cadaqués a Rosa Leveroni”, dins els premis literaris de Cadaqués 2010. Convocats pel l’Ajuntament de Cadaqués. Dotat amb 900€ i publicació. Fins el 14 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.