12/01/2010 Ernest Hemingway

AUTOR CONSAGRAT
BIOGRAFIA

Ernest Miller Hemingway (1899-1961), narrador nord-americà l'obra del qual es considerada ja clàssica en la literatura del segle XX, ha exercit una notable influència tant per la sobrietat del seu estil com pels elements tràgics i el retrat d'una època que representa. Va rebre el premi Nobel el 1954.
Ja s'havia iniciat en el periodisme quan es va allistar com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, com a conductor d'ambulàncies, fins que va ser ferit de gravetat. De tornada als Estats Units va reprendre el periodisme fins que es va traslladar a París, on va alternar amb les avantguardes i va conèixer a E. Pound, Pablo Picasso, J. Joyce i G. Stein, entre d'altres. Va participar en la Guerra Civil Espanyola i en la Segona Guerra Mundial com a corresponsal, experiències que després incorporaria als seus relats i novel•les.
Ell mateix va declarar que la seva tasca com a periodista l'havia influït fins i tot estèticament, ja que el va obligar a escriure frases directes, curtes i dures, excloent tot el que no fos significatiu. El seu propi periodisme, d'altra banda, també va influir en el reportatge i les cròniques dels corresponsals futurs.
Entre els seus primers llibres es troben Tres relats i deu poemes (1923), En el nostre temps (1924) i Homes sense dones (1927), que inclou l’ antològic conte ‘Els assassins’. Ja en aquest conte és visible l'estil de narrar que el faria famós i mestre de diverses generacions. El relat es basa en diàlegs curts que van creant un suspens invisible, com si allò que passa estigués ocult o vetllat per la realitat. L'autor explicava la seva tècnica amb el model de la llenca de gel, que amaga la major part de la seva matèria sota l'aigua, deixant visible només una petita part a la llum del dia.
Altres contes de semblant factura també són antològics, com ‘Un lloc net i ben il•luminat’, ‘La breu vida feliç de Francis Macomber’, ‘Les neus del Kilimanjaro’, ‘Turons com elefants blancs’, ‘Un gat sota la pluja’ i molts més. En algunes de les seves millors històries hi ha un vague element simbòlic sobre el qual gira el relat, com una metàfora que es desenvolupa en el pla de la realitat.
La major part de la seva obra presenta un heroi enfrontat a la mort complint una mena de codi d'honor, d'aquí que siguin pinxos, toreros, boxadors, soldats, caçadors i altres éssers sotmesos a pressió. Cal no oblidar que Hemingway va ser un enamorat dels ‘San Fermines’ i de les curses de braus – la seva novel•la Festa n’és una mostra.
Potser la seva obra ha de ser compresa com una mena de romanticisme modern, que uneix el sentit de l'honor, l'acció, l'amor, l'escepticisme i la nostàlgia com els seus vectors principals. Els seus relats inauguren un nou tipus de ‘realisme’ que, encara que té les seves arrels en el conte nord-americà del segle XIX, el transforma cap a una quotidianitat dura i alhora poètica, que influiria en grans narradors posteriors com R. Carver.
Un dels personatges de Hemingway expressa: ‘L'home pot ser destruït, però no derrotat’. I un dels seus crítics corrobora: “És un codi que relaciona l'home amb la mort, que li ensenya com morir, ja que la vida és una tragèdia. Però els seus herois no estimen amb morbositat la mort, sinó que constitueixen una exaltació solitària de la vida, a vegades les seves morts salvaguarden altres vides “. A aquest tipus d'heroi sol contraposar Hemingway una mena d'antiheroi, com el seu conegut personatge Nick Adams, basat en la seva pròpia joventut, i que embasta bona part dels relats com una línia gairebé novel•lesca.
Les seves novel•les potser siguin més populars encara que són menys perfectes estilísticament que els contes. No obstant això, Festa (1926) pot ser considerada una excepció; en ella es narra la història d'un grup de nord-americans i britànics, integrants de l'anomenada ‘generació perduda’, que vaguen sense rumb fix per Espanya i França. El 1929 va publicar Adéu a les armes, història sentimental i bèl•lica que es desenvolupa a Itàlia durant la guerra. A Tenir i no tenir (1937), condemna les injustícies econòmiques i socials. El 1940 va publicar Per qui toquen les campanes, basat en la Guerra Civil espanyola. Aquesta obra va ser un èxit de vendes i es va dur a la pantalla.
El 1952 va donar a conèixer El vell i el mar, que té com a protagonista un modest pescador de l'Havana, on va viure i escriure durant molts anys enfrontat a la natura. Alguns crítics han vist en aquest text la culminació de la seva obra, perquè en ell conflueixen humanisme i economia artística; altres, però, opinen que aquest no és el millor Hemingway, per una certa pretensió didàctica. Cap al final d'una vida aventurera, cansat i malalt, es va suïcidar com ho farien alguns dels seus personatges, disparant-se amb una escopeta de caça.

OBRA

El vell al pont

En “El vell al pont” Ernest Hemingway dialoga el seu encontre amb un ancià, s’entén de Sant Carles de la Ràpita, en ple avenç de les tropes franquistes per travessar l’Ebre. El vell està assegut a un costat de la carretera, exhaust, i li explica que ha estat l’últim que ha deixat el poble perquè tenia cura dels animals: un gat, dues cabres i quatre parelles de coloms. Encara que això no s’explica al relat, es creu que l’escrit s’inspira en l’experiència de Hemingway durant la guerra civil, quan amb d’altres periodistes va seguir la retirada de l’exèrcit republicà de Tarragona cap a Barcelona.

Un home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba plena de pols seia a la vora de la carretera. Hi havia un pont de barques que travessava el riu, i el creuaven carros, camions, homes, dones i criatures. Els carros tirats per mules muntaven trontollant per la riba rosta en sortir del pont amb els soldats ajudant-los a pujar aferrats als raigs de les rodes. Els camions s’hi enfilaven i continuaven fent via, i els pagesos caminaven feixugament enfonsats en la pols fins als turmells. L’home, en canvi, romania allà assegut sense moure’s. Estava massa cansat per seguir caminant.
La meva missió consistia a travessar el pont, explorar el cap de pont de l’altra banda i determinar fins a quin punt havia avançat l’enemic. Fet això, vaig tornar per sobre el pont. Ara no hi havia tants carros i eren poques les persones que anaven a peu, però el vell encara era allà.
Don veniu? li vaig preguntar.
De Sant Carlos, va contestar i somrigué.
Aquella era la seva vila natal i per això li feia goig d’anomenar-la i somreia.
Tenia cura dels animals , explicà.
Ah!, vaig fer, sense acabar de comprendre.
Sí, digué ell. M’he quedat, sabeu, per tenir cura dels animals. Jo he estat l’últim d’abandonar la vila de Sant Carlos.
No tenia aspecte de pastor ni ramader, i observant la roba fosca coberta de pols, la cara grisa polsosa i les ulleres amb muntura d’acer, li vaig preguntar:
Quina mena d’animals?
Diversos animals contestà, tot brandant el cap. Els he hagut de deixar.
Jo contemplava el pont i la comarca del Delta de l’Ebre d’aspecte africà , i em preguntava quant trigaríem a veure l’enemic, i tota l’estona escoltava per copsar els primers sorolls que indiquessin aquell misteriós esdeveniment anomenat contacte, i el vell encara continuava allà assegut.
Quina mena d’animals eren? vaig preguntar.
N’hi havia tres en total, explicà ell. Dues cabres i un gat, i després hi havia quatre parelles de coloms.
I els heu hagut de deixar? vaig preguntar-li.
Sí, a causa de l’artilleria. El capità em va dir que me n’anés a causa de l’artilleria.
I no teniu família? li vaig preguntar, tot vigilant l’altre cap del pont on uns quants carros davallaven a corre-cuita pel pendent de la riba.
No, va respondre, solament els animals que he dit. El gat, és clar, estarà bé. Un gat se sap espavilar, però no sé pas que serà dels altres.
Quines idees polítiques teniu?
No en tinc cap, va dir. Tinc setanta-sis anys. He caminat dotze quilòmetres i ja no puc més.
Aquest no és un bon lloc per aturar-se, vaig fer. Si podeu arribar-hi, hi ha camions més enllà, a la cruïlla de la carretera de Tortosa.
Em quedaré una estona, replicà. I després hi aniré. Cap a on van, els camions?
Cap a Barcelona.
No hi conec ningú, cap a aquella banda, féu ell, però moltes gràcies. Moltes gràcies altra vegada.
Em va mirar amb mirada inexpressiva i fatigada; després va dir, per necessitat de compartir les seves preocupacions amb algú:
El gat estarà bé, n’estic segur. No cal amoïnar-se pel gat. Però els altres...
què us sembla que passarà amb els altres?
Penso que se’n sortiran prou bé.
De veritat ho creieu?
Per què no? vaig fer, tot vigilant l’altra riba on ja no hi havia cap carro.
Però què faran sota l’artilleria, si a mi em van dir que me n’anés de casa a causa de l’artilleria?
Vareu deixar la gàbia dels coloms oberta? li vaig preguntar.
Sí.
Aleshores, volaran.
Sí, certament, volaran. Però els altres... Val més no pensar-hi, en els altres, va dir.
Si heu reposat, jo me n’aniria, el vaig acuitar. Alceu-vos i proveu de caminar.
Gràcies, va fer, però, en posar-se dempeus, es va bransolejar d’un costat a l’altre i després es va asseure novament sobre la pols.
Jo tenia cura dels animals va dir lentament, però ja no s’adreçava a mi.
Jo només tenia cura dels animals.
No hi havia res que pogués fer per ell. Era diumenge de Pasqua, i els feixistes avançaven cap a l’Ebre. Feia un dia gris, amb núvols baixos, de manera que els seus avions no anaven molt alts. Això i el fet que els gats se saben espavilar era tota la bona sort que el vell tindria.

Relats

El primer relat fa referència a fets de la guerra civil espanyola. Els altres tres mostren tres moments d’una cursa de braus, dels que ens fa una descripció crua, sagnant, molt realista – per mi esgarrifosa – però a la vegada carregada d’èpica.
Però aquests relats han de ser vistos a la llum de l'època. No hem d'oblidar que és una de les primeres visions de la festa per part d'un estranger. Hemingway no deixa de ser un corresponsal de guerra que transmet una realitat inaudita per a un occidental dels anys 30.
La festa brava significa per aquells lluitadors que van perdre el seu destí entre les bombes, una oportunitat de redimir la valentia i superar la tragèdia a través del ritu.

I

Mentre les bombes esmicolaven la trinxera a Fossalta, ell s’estava ben aplanat a terra i suava i resava: “oh Jesucríst treu-me d’aquí. Amat Jesús t’ho prego treu-me d’aquí. Jesús per favor, per favor, per favor Jesús. Si evites que em matin, faré el que tu diguis. Crec en tu i diré a tothom del tot el món que ets l’única realitat. T’ho prego estimat Jesús”. El bombardeig es va anant desplaçant cap a munt del front. Nosaltres ens varem posar a reparar la trinxera i al matí va sortit el sol i va fer un dia calorós i sufocant i alegre i tranquil. L’endemà a la nit, de retorn a Mestre, no va dir-li res sobre Jesús a la xicota amb la qual va pujar al pis de dalt de la Vila Rossa. I mai més en va dir res a ningú.

II

La multitud no parava de bramar i de llençar bocins de pa a l’arena, després coixins y botes de vi, tot acompanyat de xiulades i esgarips. Finalment el brau estava massa cansat de tan males estocades i va doblegar els genolls i va caure estès a terra, i un de la quadrilla es va inclinar sobre el seu coll i el va rematar amb el punyalet. La multitud va saltar la barrera i encerclà al torero i dos homes el van agafar per subjectar-lo mentre un tercer li tallava la cua i l’agitava triomfant , però un xicot la hi arrabassà i fugi corrent com un llamp. Després el vaig veure al cafè, el torero. Era molt baixet i tenia la cara morena , i estava completament embriac i deia que al capdavall tot allò ja havia passat abans exactament igual. No sóc realment un bon torero, deia.

III

Al primer matador de toros la banya li va travessar la mà que sostenia l’espasa i la multitud el va escridassar. El segon matador va relliscar i el toro l’agafà pel ventre i va quedar penjat per la banya amb una mà mentre mantenia l’altra premuda al lloc de la ferida, i l’animal el va estavellar contra la barrera i la banya va sortit , i ell va quedar estès a l’arena , però desprès es va aixecar com si estigués borratxo i va intentar colpejar als homes que se l'’enduien, tot cridant que li donessin l’espasa, però es va desmaiar. El noiet va sortir i va haver de matar cinc toros perquè no pot haver-hi més de tres matadors , i quan li va tocar l’últim brau, estava tan cansat que no podia clavar-li l’espasa. Amb prou feines podia alçar el brac , ho intentà cinc vegades i el públic romania silenciós. Perquè era un bon toro, li semblava que havia de ser ell o el brau, i aleshores per fi, ho va aconseguir. Després es va seure a l’arena i va vomitar, i li van tirar una capa damunt les espatlles, mentre la multitud bramava i llançava coses a la plaça.

IV

Colpejaven... colpejaven al cavall blanc a les potes i l’animal es va posar dret. El picador va fer girar els esperons per adreçar-los i s’enfilà i s’acomodà a la sella. Les entranyes del cavall penjaven fetes un manyoc blavós i oscil•laren cap endavant cap endarrere quant la bestia va començar a caminar a bon pas, atiada pels monosabios que li clavaven vergassades a la part posterior de les potes amb les vares. El cavall avançà prestament al llarg de la barrera. S’aturà en sec, i un dels “monos” agafà la brida i estirà per fer-lo caminar. El picador va lavar els esperons i brandava la pica de cara al toro. La sang brollava regularment entremig de les potes davanteres del cavall. L’animal es bransolejava nerviosament. El toro no acabava de decidir-se a envestir.

PODUCCIÓ PRÒPIA.

Com alguns virtuosos interpreten al piano a quatre mans peces musicals, nosaltres, la Teresa, la Vivian i jo el Josep, ens varem imposar el repte d’escriure un conte encadenat podríem dir que a tres ‘sensibilitats’ ja que cada un de nosaltres té un estil diferent de contar les coses.
El conte va néixer sense argument, era un conte en blanc. Havíem d’agafar el fil de la història del company que ens havia precedit – la Vivian - i continuar-lo –el Josep- deixant-lo obert per que la següent companya – la Teresa - l’arrodonís amb un final creïble. I així va ser.
La Vivian va deixar anar la imaginació i començà el conte amb un argument que podia tenir diferents desenllaços., cosa de la que em vaig aprofitar fent que el relat es concretés. Això va significar que la Teresa es va trobar amb una historia ja començada a la que havia de donar un final versemblant . Podreu jutjar el resultat a continuació.

Conte encadenat

Em vaig despertar de sobte, com quan hom té un malson i obre els ulls tot d’un cop esperant que passi el neguit, però, havia despertat? Em vaig incorporar sobre el llit. Duia el meu pijama favorit, camisa i pantalons a joc, de color lila, com la meva habitació, però, era aquella la meva habitació? Les parets d’aquella estança eren de color ocre. I els mobles?, la calaixera poc s’assemblava a la que jo havia comprat a l’Ikea, l’armari era rústic, alt fins el sostre de bigues i mirall a les portes. Hi havia una catifa i una llar de foc! Vaig obrir la porta i vaig sortir a un llarg passadís amb unes escales al final, vaig veure llum a la planta baixa i amb cautela, em vaig decidir a baixar poc a poc els esglaons de fusta. Per sort les meves sabatilles dels Simpsons eren prou silencioses. Abans d’arribar a l’últim esglaó vaig sentir unes passes que s’apropaven, vaig voler amagar-me, sortir corrents, però em vaig quedar plantada com un arbre i hipnotitzada. Què era allò? (fins aquí Vivian Segurana)
Després d’anys d’absència batallant mil conteses tornava a casa molt cansat a retrobar-me amb el meu passat..La hisenda, el castell , la meva estimada esposa i el dos bessons de rinxols grogs com el sol.
Vestia encara l’armadura, no massa brillant per cert, que acumulava el fang de mil camins i mil batalles, algunes guanyades i altres – les menys – perdudes.
Durant aquest temps, he de dir amb franquesa, que mai vaig dubtar de l’amor de la meva esposa i de la seva fidelitat , però era tan jove.......
Els malsons van començar en el llarg i dur viatge de tornada a casa. Poc a poc van començar a entrar en mi pensaments de desconfiança que em turmentaven i em tornaven foll; somnis que m’embogien veient-la en braços d’un amant. Nits somniant, patint, sense poder dormir, nits més negres que qualsevol negritud, sense cap punt brillant al cel que em donés consol.
Al matí, tot cansat, si havia riu al voltant em submergia en ell i li deixava els mals pensaments i mals somnis , si el lloc era erm, àrid, ressec, així quedava el meu cor i els havia de portar en mi fins la nit.
Havia arribat a casa, pujava les escales corrent com un foll amb la daga a la ma....... (fins aquí Josep Lleixà)

Què era allò? Era un home amb armadura i amb una daga a la mà! Estic desperta? En veure’m l’home va venir cap a mi amb recel, com si alguna cosa no li quadrés. Jo romania quieta, hieràtica, incapaç de qualsevol moviment. Quan ja estàvem ben a prop, l’home es va alçar la visera amb la mà lliure i un somriure li va omplir una cara absolutament desconeguda. Va deixar anar la daga i em va abraçar amb força, una abraçada de ferro que encara em va deixar més glaçada. A cau d’orella m’explicava els dubtes que li consumien sobre la meva fidelitat, el llarg camí que havia fet embogit per la gelosia; i em demanava perdó per la seva suspicàcia: ara que em veia tornava a creure en mi, sabia que jo no hauria pogut ni tant sols pensar en un altre home. Ara em reconeixia com la dona que sempre havia estat per ell, només per ell, des de que de ben petits ens van prometre les nostres famílies.
Es va separar un miqueta i em va besar. Va ser un petó apassionat, dolç i alhora rabiós, amb el que compartia tot el desconsol del viatge i tota la confiança recuperada. Va ser un petó d’entrega total.
Vaig incorporar-me al llit. Era la meva habitació lila de sempre, sense bigues de fusta ni foc a terra. No es podem llegir novel•les de cavalleria amb el desfici amb que jo les llegeixo! Deixo de llegir, però el meu cap continua immers en el món de la novel•la i, és clar, després somnio que sóc una dona d’aquells temps.
Em vaig aixecar i a la tranquil•litat que dóna el reconeixement de l’entorn, no podia evitar afegir la tristesa de la pèrdua de l’home que m’havia fet el millor petó que jo havia rebut mai!
(fins aquí Teresa Minguijón)
Miscel•lània....
Efemèrides de la setmana del 12 al 18 de Gener.
12/1746 - Neix Johann Heinrich Pestalozzi, pedagog suís.
13/1558 - És coronada reina Elisabet I d'Anglaterra.
1930 - Mickey Mouse debuta en les tires còmiques.
14/1876 - Graham Bell patenta el telèfon.
15/1622 - Neix el dramaturg francès, Jean Baptiste Molière.
1912 - Els socialdemòcrates russos organitzen el partit Bolxevic a Praga.
16/1944 - Regne Unit: el general nord-americà Dwight David Eisenhower, arriba a Londres per posar-se al capdavant de les tropes que lluitaran a Europa en la Segona Guerra Mundial.
17/1706 - Neix Benjamin Franklin, científic i diplomàtic nord-americà
1793 - La Convenció francesa decideix per un sol vot de diferència la pena de mort del rei Lluís XVI.
18/1535 - Francisco Pizarro funda a Perú la ciutat de Lima.
1867 - Neix Rubén Darío, poeta nicaragüenc.
1915 - Pancho Villa es proclama president de Mèxic i assumeix poders militars i civils.
1936 - Mor Rudyard Kipling, escriptor britànic, premi Nobel de Literatura el 1907.
Clubs de lectura
-Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Els meus homes, de Malika Mokeddem. La tertúlia serà el darrer dijous de Gener dia 28, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, estem llegint aquest mes també, Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell. La tertúlia serà el darrer dimarts de Gener, dia 26, a les 7 de la tarda.
Concursos
-XII concurs de guions literaris per a curtmetratges Florian Rey. Premi 500€. Fins el 23 de gener.
-XI premi de literatura infantil il•lustrada ‘Tombatossals’. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Dotat amb 5.000€ i la publicació de l’obra guanyadora. Fins el 25 de gener.
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel forum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
-L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el IV Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra premiada. Fins el 29 de gener.
-VIII concurs de relats curts ‘Maria Moliner’. Dotat amb 500€. Fins el 31 de gener.
-XXVI premi de literatura infantil El vaixell de vapor. Modalitat narrativa. Dotat amb 24.000€ i publicació de l’obra. Fins l’1 de febrer.
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amic de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa ‘món Rural’. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de Juny.