15/12/2009: Ramón J. Sender.

AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Ramón José Sender Garcés, conegut com a Ramón J. Sender va néixer a Chalamera, província d’Osca al 1901. Fill de pagesos acomodats, però enfrontat contínuament amb el seu pare, al 1918, amb 17 anys i només acabar el batxillerat, es va anar, sol i sense diners, a Madrid, on durant uns mesos va viure al parc del Retiro, sense més comoditats que aquelles que li procurava el Ateneo, on anava cada dia a dutxar-se, llegir i escriure. Aquests escrits, signats amb pseudònim, els publicava en uns quants diaris: El Imparcial, El País, España Nueva, La Tribuna. Com que l’activitat literària no li permetia viure amb dignitat, va treballar de dependent de farmàcia.
Encara que va començar a estudiar Filosofia i Lletres, l’ambient universitari el va decebre i optà per ser autodidacta. Repartia el seu temps entre la lectura, l’escriptura i la política, fent costat a grups d’obrers anarquistes. Com encara era menor d’edat, el seu pare va anar a buscar-lo i se’l va emportar a Osca, on aleshores residia la família. Allí, el jove Ramón, amb només 18 anys, va fundar i dirigir La Tierra, un diari que formava part de l’Asociación de Labradores y ganaderos del alto Aragón.
Una vegada fet el servei militar, durant el qual va participar a la guerra del Marroc, va ingressar en la redacció del diari El Sol, el més prestigiós del moment, on va treballar des de 1924 fins a 1930, quan ja era un periodista reputat i un escriptor respectat. Mentrestant no abandonava la lluita política, sempre al costat dels anarquistes. Les seves activitats contra el general Primo de Rivera el portaren a la presó al 1926.
Quan la guerra civil va esclatar, envià la seva dona i els seus fills a Zamora, amb la família de ella, i ell es va incorporar a una columna republicana que anava cap a Madrid.
A l’octubre de 1936 la seva dona va ser torturada i morta en un intent d’atraure’l per apressar-lo. Ell se’n va anar a França, on la Creu Roja Internacional el va portar els fills, i va tornar a Barcelona, on va demanar lluitar en el front d’Aragó, encara que no ho va aconseguir perquè el control el portaven els comunistes i ell era un destacat anarquista.
Torna a França i aviat el Govern Republicà Espanyol l’envia als Estats Units amb la missió d’obtenir suport per a la causa republicana, donant conferències en Universitats i centres de cultura.
De tornada a França, funda a Paris una revista de propaganda de guerra La Voz de Madrid.
Les continues disputes entre els diferents ideòlegs del bàndol republicà l’acaben afartant i, al 1938, decideix no tornar més a Espanya. S’instal·la a França fins el final de la guerra. Aleshores, amb els seus fills, marxà primer a Mèxic i al 1942 als Estats Units, on es va guanyar la vida escrivint i donant classes de literatura.
Al 1969 li concedeixen el Premio Planeta i, per a recollir-lo, regressa a Espanya per primera vegada. A partir de 1979 torna amb freqüència. Al final de la seva vida va manifestar la intenció de recuperar la nacionalitat espanyola i tornar, però la mort el va sorprendre a San Diego (California) el 1982.
Obra: Encara que també va escriure poesia i assaig, la seva importància literària rau en la producció novel·lística, extensa i variada en temes i estructures.
Les seves primeres novel•les estan carregades de ideologia revolucionaria i són testimonis de l’època que vivia: Imán (1930) novel·la sobre la guerra del Marroc, gran èxit editorial; Orden público(1932), novel•la de records de la presó; Siete domingos rojos(1932), sobre la història del moviment anarquista espanyol y Mister Witt en el cantón (1935), sobre el moviment cantonalista de Cartagena, per la que va rebre el Premio Nacional de Literatura.
Quan es deslliura de la política les seves narracions són al•legòriques, filosòfiques, poètiques. També va escriure novel•les històriques i autobiogràfiques i relats curts reunits en col•leccions.
Entre les novel•les històriques podem destacar Réquiem por un campesino español (1953), sobre la guerra civil espanyola, Bizancio (1958), sobre l’expedició dels almogàvers mercenaris de Roger de Flor a l’Imperi Bizantí, Carolus Rex (1963), sobre el regnat de Carles II, La aventura equinoccial de Lope de Aguirre (1964) o El bandido adolescente (1965), sobre la historia de Billy el Nen.
Són de tipus autobiogràfic Crónica del Alba, escrita entre 1942 i 1966 i Los cinco libros de Ariadna (1957). De la resta de la seva producció novel•lística cal destacar: En la vida de Ignacio Morell, (1969), per la que va guanyar el Premio Planeta y La tesis de Nancy (1969), novel•la humorística sobre la diferencia entre els costums d’Estats Units i Espanya.
Entre les col•leccions de relats breus podem citar Novelas ejemplares de Cíbola (1961), Las gallinas de Cervantes y otras narraciones parabólicas (1967), El extraño señor Photynos y otras narraciones americanas (1968), Novelas del otro jueves (1969) y Relatos fronterizos (1970).

Fragments de la narració “El Viaducto”, inclosa dins de la col•lecció de relats curts anomenada Novelas del otro jueves.
Durante la guerra civil, en Madrid se pasaba un hambre perruna y, aunque todo el mundo lo tomaba a broma, porque entre los españoles es vergonzoso tener hambre, la verdad es que en broma se morian algunos. Y los enterraban en serio.
El hambre, ciertamente, aguza el ingenio de la gente, pero ¿para qué si habia tan poco que hacer con el ingenio?. Siempre hay algo que hacer, según pensaba Artemio, un obrero del sindicato de artes blancas que las pasaba negras. (...) Puesto que Madrid estaba pasando por la crisis peor de su historia y la muerte amenazaba y golpeaba a todas horas y en todas partes, decidió Artemio que habia que contar con ella para sobrevivir. Es decir, que habia que hacerse auxiliar y aliado de la muerte.
Los suicidas crecian en número cada día y muchos de ellos acudían al Viaducto para arrojarse por encima de la barandilla (...). Pero el municipio habia puesto últimamente una tela metálica de hierro colado que en lo alto se combaba sobre sus soportes hacia adentro, de modo que era difícil –prácticamente imposible- saltar por el Viaducto. (...)
Se trataba de andar vigilante, estar al acecho y ofrecerles a los suicidas por un estipendio razonable una escalera de mano para poder trepar por encima de la segunda barandilla. Naturalmente, Artemio debía parecer inocente e inadvertido sobre lo que el otro pensaba hacer y, sin embargo y a pesar de esto, cobrar anticipadamente el alquiler de la escalera sin mayor escándalo.
Y no le salió mal. Se vestia una blusa de pìntor y se instalaba en el extremo del Viaducto con la escalera y un cubo de pintura simulando pintar un farol del alumbrado público.
Cuando veia que un individuo –hombre o mujer- se acercaba al Viaducto con movimientos negligentes de no ir a ninguna parte, dejaba el cubo en el suelo, cogia la escalera y marchaba a su encuentro. (...) dejaba la escalera apoyada en la barandilla y se apresuraba a decir:
Estoy pintando los faroles (...). Con guerra o sin ella un farol es un farol. (...)
El suïcida, que habia visto ya la dificultad de la doble baranda, se fijaba en seguida en la escalera, que le parecía en aquel momento provindencial. (...)
Pero de pronto Artemio entraba en un terreno abrupto. Necesitaba dinero. A veces el suicida se asustaba y daba un paso atrás o francamente no tenía dinero y en este caso Artemio cogia otra vez la escalera y se iba con un aire un poco ofendido y pensando:
“Suicidarse en el Viaducto es un lujo y a los lujos hay que acercarse con dinero. Pero ¿qué se han figurado estos mangantes?” (...)
Si el suïcida se limitaba a extrañarse de que le pidieran dinero, Artemio explicaba:
Se me ha acabado la pintura y para comprar más necesito cien pesetas
¿No le da dinero el municipio?
Sí, pero me lo he gastado en mis necesidades personales. Si me presta esas cien pesetas yo dejaré aquí la escalera e iré al almacén a comprar pintura. (...)
Algunos aceptaron y uno de ellos le dio incluso más dinero del que pedía. Doscientas pesetas llegó a darle y si no le dio todo lo que llevaba encima era porque algunos suicidas no querían que el juez pensara que se habían matado por extrema pobreza. (...)La verdad es que los hambrientos no se suicidan con tanta frecuencia como los inapetentes. (...)
Había tenido Artemio también alguna experiencia infausta y contraria. Dos mujeres ya viejas y un joven un poco alucinado que no tenían dinero (...) se ofendieron y salieron corriendo. Seguramente les enloquecía la idea de no poder matarse por la misma razón por la cual no podían vivir: la falta de medios.
A un suïcida que no tenía dinero le propuso que le pagara el uso de la escalera a pequeños plazos adelantados. Podría comenzar con diez o quince pesetas y cuando hubiera acabado de pagar le llevaría Artemio la escalera a la barandilla. (...)El cliente a plazos rehusó y a Artemio le pareció natural. Desde entonces decidió no hacer aquella proposición a ningún otro. (...)
Pero aquella tarde tuvo un problema nuevo. Serían las tres y media cuando por el lado izquierdo entró en el Viaducto un hombre de aire aburguesado flaco y nervioso (...) Cuando se disponia a ir a ofrecerle la escalera se detuvo porque vio que por el lado contrario del Viaducto entraba una mujer de la clase media acomodada, sin duda otra candidata a la muerte. Por vez primera se le planteaba a Artemio un problema de aglomeración (...) No sabía qué hacer.
Algo parecido le sucedía a la hembra, quien al ver al hombre avanzando a su encuentro se detuvo (...) y (...) mostró cierta clase de disgusto ya que encontrarse con un testigo neutro de su muerte era lo último que podía haber imaginado. Testigos apasionados y lacrimosos, tal vez se podrían tolerar, pero la neutralidad y la impersonalidad en aquel trance eran desconcertantes. (...)
Artemio los miraba desde lejos. Vestido de blanco, el pintor parecía un enfermero de hospital. Enfermero de una clase de enfermos que se habían reservado una muerte de trapecistas sin red.(...)
Se acercó el obrero de artes blancas llevando su escalera. La llevaba verticalmente, como una piràmide con los dos lados abiertos y él en medio. (...) Dentro del ángulo de la escalera parecía un santo de talla en su hornacina medieval. (...)
Voy a la calle de al lado a comprar pintura, pero no puedo ir con la escalera (...), si no les molesta a ustedes, la dejaré aquí.
Los otros le dijeron que podía dejarla. (...)
Todavía tengo un problema. No sé si me darán la pintura al fiado. (...) La verdad es que no tengo dinero por el momento y perdonen la manera de señalar. (...) Con cien pesetas podría comprar yo la pintura y al final de la semana se las devolvería con intereses.
Ella se apresuró a declarar que tampoco tenía dinero.
No importa- dijo Artemio- tal vez lo tiene aquí el señor. (...).
Pagó (...) cien pesetas y Artemio, que no lo esperaba (...) puso la escalera sobre la baranda de modo que rebasara un poco sobre el alto enrejado y dijo(...)
Gracias, señores. Volveré dentro de una hora.
Pero no se movía. Pensaba volver antes. Los negocios exigen atención, pero había que dejarles a los suicidas huelgo y espacio. Ante todo la comodidad de los clientes.(...)
La escalera (...) es de confianza, los barrotes seguros. No hay cuidado. Por lo demás...no crean ustedes. Yo también he pensado a veces que la vida es...(...)
Se fue Artemio (...) Callaban los dos y lo veian alejarse (...) Y allí al lado quedaba la escalera como una invitación. (...) En la esquina del Viaducto volvió a hacerse visible el obrero de artes blancas, impaciente, con su cubo de pintura al lado. Había ido a dar un rodeo para regresar al lado de su farol sin que lo vieran los clientes y miraba desde lejos la escalera apoyada en la barandilla. Parecía no comprender que sus clientes estuvieran todavía allí, hablando. (...)
Ella comenzó a subir con pie firme. Una vez arriba se detuvo un momento (...) y se dejó caer hacia afuera basculando limpiamente como en un ejercicio de circo sin una palabra más y sin un grito.
El (...) subió detrás con el pretexto de asomarse y verla. No había oido el golpe del cuerpo, pero allí estaba, inmóvil en un charco de sangre. Saltó inmediatamente después, pero gritando. Gritaba como esos perros abandonados que ululan en la soledad cuando se han ido los amos. No pudo evitarlo. Y eran gritos los suyos pidiendo auxilio. Pero nadie acudió. (...)
Artemio (...) dejó la brocha y el cubo y se acercó despacio al lugar por donde habían caido los dos. Recuperó codiciosamente su escalera y llevándola abierta como una piràmide y vigilando el compàs cadencioso de sus propios pasos (...) regresó al pie de la farola. (...) Luego pensó que a pesar de haber sido dos los que hicieron uso de la escalera solo le había pagado uno.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

L’alzina d’en mas d’en Garrot, d’Enriqueta Alsina

M’agrada caminar. Per sort, els meus amics també s’estimen més fer un vol que passar l’estona al sofà de casa. Sortim sovint i anem de aquí allà, buscant paisatges oberts amb els que alimentar l’ànim, esgotat de tota la setmana plena d’obligacions.
Al juny varem anar al Pont del Diable amb l’objectiu de caminar fins Els Pallaresos. Es preveia una caminada tranquil•la i suau. I així va ser. Quan tornàvem, a mig camí, ens va cridar l’atenció la grandària d’un arbre que es dibuixava a l’horitzó. Ens varem apropar i varem trobar un formós arbre al peu d’un sender, una immensa alzina, que després varem saber que tenia nom: l’alzina d’en mas d’en Garrot. Va ser un regal poder quedar-nos allí a sota de ella, amb la calor que feia. Descarregàrem motxilles i dinàrem. Després, alguns van fer una becaina repenjats al seu tronc, altres feien fotos de les seves espectaculars i llargues rames i jo, estirada a terra mirant la poca llum del sol que es filtrava a través de les branques, em vaig sentir inspirada i vaig escriure un petit poema que a continuació comparteixo amb tots vosaltres.

L’Alzina
Oh! Alzina immensa, majestuosa
El teu tronc quatre braços no abasten
Alzina mil•lenària, segur.
Les teves rames precioses
fabuloses, multiplicades,
fills orgullosos de l’alzina única,
immensa d’en mas d’en Garrot

Haikus de Josep Lleixà

I
Llum de capvespre
horitzó que s’allunya
buscant els estels.
II
Riu fruit del desglaç
camí que porta al mar
com el meu destí.

Haikus de Teresa Minguijón

I
El castell al mig,

II
Poble abandonat,


Haikus de Vivian Segurana

I
Una església,

II
Relat eròtic

*El haiku és una petita estrofa de tres versos, de cinc, set i cinc síl•labes respectivament, sense rima i amb contingut filosòfic, expressat de manera senzilla i concisa. Prové de la poesia tradicional japonesa i va passar a les literatures occidentals a través del Perú, país amb un gran nombre d’immigrants japonesos.
Grans autors, com ara Jorge Luis Borges i Mario Benedetti, van quedar admirats per la seva simplicitat i efectivitat i el van cultivar.


Tankas de Josep Lleixà

I
Acluco els ulls
respiro profundament
deixo de pensar.
Veig guspires de llum
estic tocant els estels.
Vora el foc tinc fred
II
Està núvol i fa sol
Plou cafè ja molt
La gossa alleta al gat
Es pales el desconcert
Tankas de Teresa Mingujón
I
Mireu la llum
II
Llegeixo un llibre

Tankas de Vivian Segurana
I
Passejos sobtats

II
Record del passat,
somnis en present
del pecat deixat
Remembrança llunyana
de promesa trencada.

*El tanka també pertany a la poesia tradicional japonesa. En la seva versió catalana és una estrofa de cinc versos, de cinc, set, cinc, set i set síl•labes respectivament. El contingut és semblant al del haiku.
MISCEL-LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 15 al 21 de desembre:
15/12/1944 mor el músic nord-americà Glenn Miller.
15/12/1838 George Sand i Fréderic Chopin s’instal•len en la mallorquina cartoixa de Valldemosa.
15/12/ 1995 neix l’euro.
16/12/1770 neix el compositor Beethoven
16/1/1859 mor Wilhelm Grimm, crític literari alemany, famós, junt amb el seu germà, per ser l’autor de conegudes cançons i contes infantils.
16 /12/1897 mor Alphonse Daudet, escriptor francès.
16 /12/1902 neix el poeta espanyol Rafael Alberti.
18 /12/1872 neix l’escriptor espanyol Pío Baroja.
18/12/1737 mor Stradivarius, conegut per l’extraordinària qualitat dels violins que fabricava
18/12/1947 neix Steven Spielberg, director de cinema nord-americà
18/12/1987 mor l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar.
19/12/1996 mor l’actor italià Marcello Mastroianni
20/12/1968 mor l’escriptor nord-americà John Steinbeck
20 /12/1996 mor Carl Edward Sagan, astrónom nord-americà
21/12/1375 mor l’escriptor italià Bocaccio.
21/12/1917 neix l’escriptor alemany Heinrich Böll
Clubs de lectura:
Durant aquest mes de desembre, a la Bibliioteca Mestra Maria Antònia, estem llegim Narayama, de Shichirô Fukazawa. La tertúlia serà el proper dijous, 17 de desembre, a les 7 de la tarda.
Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de desembre llegim El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. La tertúlia tindrà lloc avui mateix, dia 15 de desembre, a les 19 hores.
Concursos:
- Quart Certamen de relat breu Gerald Brenan. Dotat amb 3.000€. Fins els 18/12/09.
-En la modalitat “Guions”, tenim els Premis Francesc Rovira-Beleta, de guions curtmetratges, convocat pel grup d’Entitats Catalanes de la Família i l’Associació CinemaNet, amb una dotació de 2.000€. Termini de presentació el 30 de desembre.
-Vint-i-dosè Premi “Ana Maria Matute” de Narrativa de dones 2010. Fins el 31/12/09. Dotat amb 500€
-Primer Certamen de Microrrelato de Terror ArtGerust Homenatge a Poe. Fins els 31/12/09. Dotat amb 1.000€
-Catorzè Premi Internacional de poesia “Miguel de Cervantes”. Fins el 31/12/09. Dotat amb edició i beca.
-XI Premi “Gloria Fuertes” de poesia jove. Fins el 31/12/09. Dotat amb 1.000€
-L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el quart Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra premiada. Fins el 29 de gener.
-Tercer Premi José Luis Coll de novel•la curta d’humor. Dotat amb 5.500€. Fins el 5 de gener
-Premi internacional de poesía “Miguel Hernandez-Comunidad Valenciana”. Dotat amb 24.000E. Fins el 10 de gener.
-Tercer premi literari “Què leer.Wolkswagen” de novel•la. Dotat amb 10.000€. Fins el 15 de gener.
-Onzè premi de literatura infantil il•lustrada “Tombatossals”. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Dotat amb 5.000€ i la publicació de l’obra guanyadora. Fins el 25 de gener.
- Onzè Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel forum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

2009 Ona Literària - Powered by Blogger
Blogger Templates by Deluxe Templates
Wordpress theme by Dirty Blue