01/12/2009: Haruki Murakami

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Tot i néixer a Kyoto, va viure la major part de la seva joventut a Kobe. El seu pare era fill d'un sacerdot budista. La seva mare, filla d'un comerciant d'Osaka. Tots dos ensenyaven literatura japonesa. Va estudiar literatura i teatre grecs a la Universitat de Waseda (Soudai), on va conèixer la seva dona, Yoko. El seu primer treball va ser en una botiga de discos igual com un dels seus principals personatges.
El 1986, amb l'enorme èxit de la seva novel·la Norwegian Wood, va abandonar el Japó per viure a Europa i Amèrica, però va tornar-hi el 1995 després del terratrèmol de Kobe, i l'atac de gas sarín que la secta ( 'La Veritat Suprema') va perpetrar al metro de Tòquio. Més tard Murakami escriuria sobre ambdós esdeveniments.
La ficció de Murakami, que sovint és titllada de literatura pop per les autoritats literàries japoneses, és humorística i surreal, i al mateix temps reflecteix la solitud i l'ànsia d'amor d’una manera que commou lectors tan orientals com occidentals. Dibuixa un món d’oscil·lacions permanents, entre allò real i allò oníric, entre el goig i la foscor, que ha seduït Occident. Cal destacar la influència dels autors que ha traduït, com Raymond Carver, F. Scott Fitzgerald, Raymond Chandler o John Irving, als quals considera els seus mestres. Moltes novel·les seves tenen a més temes i títols referits a una cançó en particular, com Dance, Dance, Dance (de The Dells), Norwegian Wood (dels Beatles) i altres. Aquesta afició a la música es presente a tota la seva obra. A finals del 2005, Murakami publica un recull de contes anomenat Tōkyō Kitanshū, que podríem traduir lliurement com a "Misteris toquiotas". Recentment ha editat una antologia de relats anomenada Històries d'Aniversari, que inclou històries d’escriptors angloparlants, i incloent una seva, preparada especialment. Tusquets (Barcelona) ha publicat en català: Crònica de l'ocell que dóna corda al món, Tòquio blues, Norwegian Wood, Kafka a la platja, entre d’altres. Anagrama ha traduït la seva obra La caça del moltó salvatge.
Haruki Murakami és molt gelós de la seva intimitat. Un zel que gairebé ratlla el patològic. No va a festes. No rep premis. No dóna conferències. No dóna xerrades, ni signa llibres. Pràcticament no concedeix entrevistes, ni deixa que el fotografiïn. "Tinc pànic a convertir-me en una celebritat i prendré, totes les mesures possibles perquè això no passi". "El que no vull és que la gent em reconegui al metro o no poder accedir a les botigues de discos vells als Estats Units". La seva afició per la música, sobretot el jazz, es pot rastrejar en totes les seves novel·les. Tot va començar quan als setze anys els seus pares li van regalar una entrada per un concert de jazz pel seu aniversari. "Mai havia sentit una música tan sorprenent, així que em vaig tornar un fanàtic del jazz i més tard un escriptor a qui el Jazz li va ensenyar tot". No va escriure la seva primera novel·la fins als 30 anys. Va tenir la revelació que podia dedicar-se a escriure mentre veia un partit de beisbol. Durant una jugada clau, en l'instant precís en què el batedor colpejava la pilota se li va acudir la idea de ser escriptor. "No tenia a ningú que m'ensenyés a escriure així que vaig haver de basar-me en el que sabia, que aleshores era la música" "Fins i tot avui en dia quan em sento davant del teclat penso que estic davant un piano i em poso a tocar" . Hi ha nombroses aparicions de gats en les seves novel·les. "Sóc un amant dels gats, els gossos no m'interessen res". - És un defensor de la cultura popular. Li encanten les sèries de televisió, les pel·lícules de terror, les novel·les de detectius, la roba d'esport, les cançons pop ..., ja que tot això li serveix com nexe amb els lectors. "Justament el que jo vull és que la gent vegi que el que escric no és forçat".
Murakami presumeix de no tenir com amics altres escriptors i no està molt valorat dins del seu gremi al Japó. "Sóc un mer treballador, a qui li agrada la cultura popular, mentre que la majoria d'escriptors són uns snobs , ni jo els agrado ni ells m'agraden a mi". "... Però crec que vaig guanyant territori perquè encara que els altres escriptors no estan del meu costat, els lectors sí". Un cop acabat un text li fa llegir a la seva dona. Després el va corregint fins que ella li dóna la seva conformitat. "És una crítica implacable" "Confio plenament en ella. A més, si alguna cosa li agrada molt després cuina coses delicioses per a mi ". Té por a les altures, - Vol que el seu epitafi sigui "Almenys no va caminar “.

El mirall (fragment del llibre El salze cec i la dona adormida)

Vaig acabar l’institut a finals dels anys seixanta en plena època de les revoltes estudiantils. Jo em vaig deixar endur per aquell ambient i, en lloc d’anar a la Universitat, em vaig passar uns quants anys voltant pel Japó fent diverses feines. Estava convençut de que aquella era la millor manera de viure .Ves, era jove i inexpert. Mirant enrere, però, penso que m’ho vaig passar prou bé. Tant si era la millor manera de viure com si no, em sembla que si tornés a viure tornaria a fer el mateix.
A la tardor del segon any que voltava pel món, vaig agafar una feina de vigilant nocturn a una escola, en un poblet de la prefectura de Niigata. Com que m’havia passat l’estiu treballant de valent, tenia ganes de relaxar-me una mica i em semblava que en la feina de vigilant no em trencaria cap os. Al matí podia dormir a la consergeria i a la nit només havia de fer dues rondes per l’escola per comprovar que tot estigués en ordre. Les altres estones me les passava escoltant discos a l’aula de música, llegint a la biblioteca jugant a bàsquet tot sol al gimnàs. Passar sol una nit a una escola no està gens malament. Jo no tenia gens de por. Als divuit o dinou anys no saps què és la por.
Com que ningú de vosaltres no deu haver fet mai de vigilant nocturn a un escola us explicaré en què consistia la feina. Havia de fer una ronda a les nou del vespre i un altra a les tres de la matinada. Estava establert així. L’escola era un edifici de formigó força nou, de dues plantes i amb divuit o vint aules. No era pas gaire gran. A més de les aules normals hi havia una aula de música, una de costura, una de plàstica, la sala de professors i el despatx del director. I, separats de l’edifici principal, el menjador, la piscina, el gimnàs i l’auditori. Jo només havia de comprovar que tot estigués bé.
Mentre feia la ronda havia de comprovar vint llocs concrets i marcar-los a la llista com OK, sala de professors, OK; laboratori, OK, i així anar fent. No cal dir que m’hauria pogut quedar tota la nit a la consergeria, i posar OK a tot arreu, però no era tant dropo. No tardava gaire a fer la ronda i, a més a més si entrava algun lladre i m’agafava dormint, jo hauria tingut les de perdre.
O sigui que ja em teniu fen la ronda dos cops a la nit, amb una lot molt grossa a la mà dreta i una espasa de fusta, dels kendo, a l’esquerra. Com que a l’institut havia fet kendo, tenia confiança en les meves possibilitat. Si l’altre hagués estat un aficionat i hagués portat una espasa, no hauria tingut pas por d’enfrontar-m’hi. En aquella època s’entén. Si fos ara fugiria cames ajudeu-me.
Bé, el que us vull explicar va passar una nit de primers d’octubre. Bufava un vent molt fort, però no feia pas fred. Era una nit més aviat xafogosa, amb molts de mosquits. Recordo que, tot i que ja era ben entrada la tardor, vaig haver de cremar dues espirals per fer-los fora. El vent anava xiulant i la porta de la piscina, que estava espatllada, no parava d’espetegar. Vaig pensar que podria arreglar-la, però a fora estava tot tan fosc, que me’n vaig desdir.
Quan vaig fer la ronda de nou no va passar res. Els vint llocs que havia de comprovar estaven bé. Les portes estaven tancades amb clau i tot era al seu lloc. No hi havia res estrany. Vaig tornar a la consergeria , em vaig posar el despertador a les tres i em vaig adormir.
Quan el despertador va tocar les tres, vaig tenir una sensació molt estranya. No sé com explicar-ho, però em sentia com si no fos jo. No tenia ganes de llevar-me, con si alguna cosa en reprimís la voluntat de sortir del llit. Em va estranyar, ja que mai em costa llevar-me. Sigui con sigui, em vaig aixecar i em vaig preparar per fer la ronda. La porta de la piscina seguia espetegant, però amb un soroll diferent del d’abans. Hi havia alguna cosa que no quadrava. No tenia ganes de fer la ronda, però em vaig armar de coratge i em vaig obligar a fer-la. Sabia que si me la saltava una vegada, m’acostumaria malament i acabaria per no fer-la mai, de manera que al final vaig sortir de la consergeria com sempre, amb la lot a la mà i el sabre de fusta a l’esquerra.
Era una nit molt desagradable. El vent bufava mes fort que abans, i cada cop feia més xafogor. Em picava tot i no em podia concentrar. Primer vaig traure el nas al gimnàs, a l’auditori i a la piscina. Tot estava OK. La porta de la piscina s’obria i es tancava com si fos algú fent que si que no amb el cap com un boig. Sense ordre ni concert. Si, si, no, si, no, no, no.. Ja sé què es una comparació una mica estranya, però és el que em va semblar en aquell moment.
A l’edifici principal tot estava com sempre. Vaig donar un cop d’ull a tots el llocs que havia de mirar i vaig posar OK a la llista. Al capdavall, no havia passat res fora del normal. Alleujat, vaig començar a tornar a la consergeria. L’últim lloc que havia de mirar era la sala de calderes, que era al costat del menjador. De fet, era a l’extrem est de l’escola, el punt més allunyat de la consergeria. Això vol dir que per tornar a la consergeria havia de fer tot el passadís de la planta baixa. No cal dir que tot estava a les fosques. Les nits que havia lluna entrava una mica de claror, però les nits que no n’hi havia no s’hi veia gens. Havia d’anar amb la lot encesa per veure on posava els peus. Aquella nit com que s’acostava un tifó, no hi havia rastres de la lluna. De tant en tant el núvols s’esquinçaven, però de seguida es tornaven a tancar.
Jo caminava pel passadís més de pressa que de costum i les soles de goma de les meves vambes grinyolaven sobre el terra de linòleum. Era un terra d’un verd borrós, com de molsa. Encara m`en recordo perfectament.
Cap a mig passadís hi havia l’entrada de l’escola i, just quan l’havia deixat enrere, em vaig aturar en sec. Em va semblar que havia vist alguna cosa enmig de la foscor. Vaig començar a suar. Vaig empunyar bé el sabre de fusta, em vaig girar cap on m’havia semblat veure-ho i vaig enfocar la lot cap endavant, cap a la paret que hi havia al costat de les taquilles per a les sabates.
I llavors em vaig veure a mi: vaig veure la meva imatge reflectida en un mirall. Em vaig quedar glaçat. Llavors vaig recordar que la nit abans no hi havia res i vaig pensar que el devien haver posat aquell mateix dia. Era un mirall de cos sencer. Em va alleujar veure que només era la meva imatge en un mirall, però alhora em vaig sentir estúpid d’haver-me espantat tant. Vaja si només es això, vaig pensar. Llavors, sense moure’m de davant del mirall, vaig enfocar la lot cap a terra, em vaig traure una cigarreta de la butxaca i la vaig encendre. Mentre hi feia la primera pipada, em vaig tornar a mirar al mirall. Per la finestra es filtrava la feble llum d’un fanal que també es reflectia a la superfície del mirall. Darrere meu, la porta de la piscina no parava d’espetegar.
Després de fer dues o tres pipades, però, em vaig adonar d’una cosa molt estranya: la imatge del mirall no era jo. El que vull dir es què era igual que jo, però que hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar. L’instin em deia que no era jo. O mes ben dit, que sí que era jo, però que era un altre jo. Un jo que no hauria hagut d’existir.
No sé com explicar-ho. És molt difícil expressar el que vaig sentir solament en paraules.
L’única cosa de què estava segur en aquell moment era que aquell altre jo m’odiava profundament, amb un odi semblant a un iceberg surant en una mar fosca, impossible de suavitzar. Això es l’únic que entenia.
Em vaig quedar una estona allà plantat, atònit. La cigarreta em va lliscar dels dits i va caure a terra. La cigarreta del mirall també hi va caure. Ens miràvem l’un a l’altre. Jo no em podia moure, com si estes encadenat.
Finalment ell va començar a moure la mà, es va tocar la barbeta poc a poc, amb la punta dels dits de la mà dreta, i després, com si fossin un insecte, se’ls va passar per la cara. Quan me’n vaig adonar, jo feia el mateix com si jo fos el reflex del mirall i ell intentés controlar-me.
En aquell moment vaig arreplegar les poques forces que em quedaven i vaig cridar com un desesperat. Uoooo! Uaaaa!, Les cadenes que em lligaven es van afluixar una mica. Llavors vaig alçar el sabre i el vaig llençar contra el mirall. Es va sentir un soroll de trencadissa. Sense girar-me, vaig arrencar a corre fins la consergeria, m’hi vaig tancar en clau i em vaig colgar al futon. M’amoïnava la cigarreta que m’havia caigut a l’entrada, però no em veia en cor de tornar-hi. El vent no parava de bufar, i la porta de la piscina va continuar espetegant fins a punta de dia. Si, si, no, si, no, no, no........
Segur que ja heu endevinat con s’acaba aquesta historia. Per començar, no hi havia cap mirall.
Quan va sortir el sol, el tifó havia passat. El vent havia parat i el sol escalfava de valent. Em vaig dirigir a l’entrada. A terra hi havia el sabre i la cigarreta que m’havia caigut dels dits, però ni rastre del mirall. No hi havia estat mai. En aquella paret no havia hagut cap mirall.
O sigui que no vaig veure cap fantasma. El que vaig veure no va ser altra cosa que jo mateix. Tot i així, m’és impossible oblidar la por que vaig sentir aquella nit. I sempre que me’n recordo, penso que la cosa més terrible que hi ha en aquest món som nosaltres mateixos. ¿ No trobeu?

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Pensant, de Gemma Folch Jiménez

Un dia de tardor, mentre les fulles queien lentament al terra, humit per culpa de la pluja, jo enfocava la mirada, perduda entre el remoreig de les fulles, en un punt indeterminat, pensant indecisa. Pensant en com començar a obrir la porta de la imaginació, deixar-me anar i escriure sense parar.
De sobte, veig una papallona en el meu pensament que voleiava com si res però, per culpa d’una ràfega de vent, vola dificultosament entre el fulleram caigut del cel.
Em pregunto si aquest petit insecte estaria indecís, com jo.
Finalment, vaig deixar la indecisió endarrere, i em vaig proposar d’ escriure un petit relat. No sabia ben bé com, ni quan, ni perquè;
però sobtadament el cap em bullia ple d’idees que volien sortir del meu cap.
La papallona va aparèixer un altre cop al pensament i em va xiuxiuejar a l’orella un brunzit barrejat amb el suau batec de les seves ales que em va suggerir que deixes anar la meva imaginació sobre el paper.

El primer viatge, de Josep Pujol Vila

Abans de despuntar el dia ja ens havíem llevat. Els meus germans i jo, que aleshores tenia cinc o sis anys, estàvem molt emocionats perquè era la primera vegada que el pare ens prenia de viatge. El meu padrí ens portà amb la mula i el carro a l’estació de la
Renfe a Móra la Nova.
El primer tren del dia naixia allí i la gent el coneixia com El Ligero. Els vagons de tercera classe eren de fusta i els seients també. No hi havia compartiments ni gaires comoditats, però tampoc no era massa important. La gent de llavors no érem tan primmirats com ara en que es fila molt prim a l’hora de exigir una bona qualitat en els serveis públics.
Fou impressionant quan el cap d’estació tocà la campana, donà la sortida amb el xiulet i sentir seguidament el brunzit ensordidor de la locomotora. Esbufegant i traient fum i vapor per tot arreu, la màquina es posà a rodar. En els primers moments de l’arrencada, em tremolaven les cames. Això ara pot semblar una banalitat, però llavors, de coses com aquestes no en passaven gaire sovint. Per altra banda, per a nosaltres, infants, cada dia era un despertar de nou a la vida.
Actualment, a una criatura la podrien posar en un coet i portar-la a la lluna gairebé sense immutar-se, perquè quasi tot allò que es pot fer i veure d’aquest món ho ha viscut, potser malauradament, a través de la televisió i les realitats virtuals dels cada vegada més familiars ordinadors personals. Tal com van les coses, no està gaire llunyà el dia en que la canalla farà un creuer interplanetari com a viatge de fi de curs, encara que aquest l’hagi de repetir. Ara s’ha perdut la capacitat de sorprendre’ns i meravellar-nos per grandioses que siguin les coses.
Pel que es veu, jo era un cul de mal seure i, per tal de no donar gaire feina al meu pare per vigilar-me, m’havien avisat:
-Josep: només que et moguis una mica, pots fer descarrilar el tren,
Veritablement, el viatge fins a Reus no el vaig gaudir gens ni mica. Em vaig empassar exactament el que em digueren i, no solament no em vaig moure, sinó que vaig estar tota l’estona aferrat amb les dues mans al recolzador lateral del seient.
Quan varem ser a Reus, el pare ens va mostrar una plaça molt maca, en el centre de la qual s’hi erigia l’estàtua imponent d’un militar cavalcant un abrivat cavall: era el monument al general Prim.
Després, altra vegada el tren, però ara seria el carrilet que ens portaria a Salou. Comparat amb el d’abans, aquest era com de joguina: els rails, la màquina, els vagons, els seients... tot era molt reduït. El tracte amb el personal era força familiar i donaven un servei tan a mida de les conveniències de la gent, que s’aturava en mig del trajecte per permetre pujar i baixar la gent de les masies properes. Era com estar immergit en un conte dels que ens explicava la mare.
Encara que no ho hagi anomenat en tota l’estona, en realitat, l’atractiu principal d’aquest viatge era que, per primera vegada, veuríem el mar. Jo, que m’havia criat (m’estava criant) en plena naturalesa, estava acostumat a contemplar coses grans, però allò no tenia res a veure amb el que havia vist fins ara: mare meva! Quina grandiositat!
Aquella amplada i aquella llunyania que no s’acabava mai. Recordo com si fos ara que una de les coses que més em va impactar fou la blavor tan intensa que contrastava amb la suavitat del cel d’aquell dia tan assolellat. De totes les “meravelles” que vaig veure aquell dia, no hi va haver res que es pogués comparar amb el mar.Després de canviar-nos de roba, ens varem banyar fent torns. Sempre es quedava un de nosaltres a la sorra per guardar la camisa del pare, on hi tenia la cartera amb els diners. Quan es va fer l’hora, ens portà a dinar a un restaurant (una altra novetat!), on vam menjar una amanida, en la que hi havia raves (quina memòria!) i canelons.
El camí de retorn el van fer amb cotxe de línia i, com passa gairebé a la fi de quasi tots els viatges, es posà a ploure a bots i barrals. En una de les parades, que ara penso que seria a Riudecols o potser Falset, la gent que baixava del vehicle s’escapolia per no mullar-se.
En arribar a Móra, el meu padrí ja ens esperava a la parada del cotxe amb el carro, en el qual, sortosament, hi tenia posada la vela. Poc després van arribar a la sínia, on la mare i els avis ens esperaven impacients per sentir-nos explicar les meravelles que havien vist el nostres ulls d’infants.

MISCEL·LÀNIA
Efemèrides del mes de desembre:
1/12 1835 - Hans Christian Andersen publica el seu primer llibre de contes de fades.
2/12 1915 - Albert Einstein publica la teoria general de la relativitat.
3/12 1894 - Mor Robert Louis Stevenson, escriptor escocès.
3/12 2003 - Madrid: Mor Dulce Chacón escriptora espanyola.
4/12 1791 - Primera publicació de The Observer, el primer diari dominical del món.
6/12 1961 - Barcelona - S'hi publica el primer número de la revista "Cavall Fort".
16/12 1902 - Neix Rafael Alberti, poeta en castellà.
31/12 1933 - Mor John Galsworthy, escriptor anglès. Premi Nobel de Literatura (1932).
Clubs de lectura:
Durant aquest mes de desembre, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Narayama, de Shichirô FuKazawa. La tertúlia serà el dijous , dia 17 de Desembre , a les 7 de la tarda.
Al Bookclub, club de lectura en anglès, estem llegint aquest mes (El curiós incident del gos a mitjanit), de Mark Haddon, la tertúlia serà el dia 15 de desembre.
Concursos
En la modalitat de narrativa tenim el VII Concurs de Contes eròtics de carnaval de Vilanova i la Geltrú que convoca l’Agrupació de Balls Populars i l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, amb una dotació de 500€. Termini de presentació 04 de desembre del 2009.
En la modalitat “Guions” tenim els Premis Francesc Rovira-Beleta de guions curtmetratges convocat pel grup d’Entitats Catalanes de la Família i l’Associació CinemaNet amb una dotació de 2000€. Termini de presentació 30 de desembre del 2009.
En la modalitat de poesia: XIV Premi Internacional de poesia “Miguel de Cervantes”. Fins el 31 de desembre del 2009. Dotat amb edició i beca.