Biografia
Narcís Oller i de Moragas va néixer a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846, en el si d'una família benestant. Orfe de pare als dos anys, va ser educat per la mare i l'oncle matern, l'advocat Moragas. Aquest, home liberal i de gra
n cultura, influí decisivament en l'afició literària del petit Narcís, el qual també va tenir una estreta relació amb el seu cosí, el tarragoní Josep Yxart. Aquesta amistat condicionà per a bé la carrera literària de l'escriptor, de la qual Josep Yxart fou guia i promotor.
Les repercussions a Valls de la Revolució de Setembre de 1868 van estar a punt de costar un seriós disgust al tutor d'Oller, i això precipità la seva marxa a Barcelona. Es va llicenciar en Dret el 1871 i va fixar-hi la seva residència habitual a partir de 1873. Després d'un breu període com a oficial de secretaria de la diputació, exercí de procurador dels tribunals fins gairebé la seva mort.
Havent rebut una educació il•lustrada i descatalanitzada, els seus primers assajos literaris foren en castellà. El 1876 escrigué El Pintor Rubio, un novelón romàntic inèdit fins el 1996, i publicà articles esparsos i de poca volada , sovint amb pseudònim. Als 30 anys apuntava en castellà fins i tot les seves notes personals.
La conversió al catalanisme cultural vingué de la mà de Josep Yxart i de Riera i Bertran. Aquests l'introduiren en els cercles literaris renaixentistes. L'impacte que li provocà la magnificència dels Jocs Florals del 1877 acabaren per decidir Oller a escriure en català:
Al mateix temps, la lectura d'obres de Zola i Galdós i el consells del seu cosí i íntim amic, el crític literari Josep Yxart, el decidiren a endinsar-se en el camí de la novel•la realista, com a mitjà més escaient per reflectir la societat del seu temps. Els seus contes Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els Jocs de 1879 i 1880, respectivament.
L'esclat arribà amb La Papallona (1882): malgrat el pòsit costumista i romàntic, aquesta és la primera novel·la catalana moderna. S'hi tracta amb realisme i amb consciència dels canvis històrics que viu el país. La crítica elogiosa de Joan Sardà facilita la consolidació d'un triangle Yxart-Sardà-Oller clau en el panorama de la literatura catalana de tombant de segles XIX - XX.
Com a novel·lista, el període de màxima fecunditat creadora es donà en el final de segle. Així, successivament, Oller va escriure L'Escanyapobres (1884). Estudi acurat del arquetipus de l'avar i de l’impacta de la revolució industrial en la societat rural,
Vilaniu (1885), descripció satírica de la vida i la política de la Catalunya profunda inspirada en el seu Valls nadiu,
La Febre d'Or ( 1890-1892) i La Bogeria (1898), plantejament d'un procés de bogeria provocada per les lleis de la genètica i pel medi ambient, on Oller se'n surt molt bé en el domini de l'estètica naturalista.
Però cal matisar aquesta afirmació. La seva ideologia més aviat conservadora, burgesa i cristiana, s'allunya dels principis materialistes i deterministes del naturalisme propugnat per Zola. El fet que aquest li prologués La Bogeria ha fet exagerar la vinculació d'Oller amb el naturalisme estricte.
Aquestes darreres tres novel•les Vilaniu, La febre d’or i la Bogeria formen un conjunt que té com a finalitat l'estudi de la societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara voluntat crítica i didàctica. Oller té el propòsit global de reproduir la realitat: la societat catalana de la Restauració. Per això, empra un seguit de recursos literaris que donen unitat i coherència al seu corpus novel•lístic.
Cal citar, per exemple, la reaparició de personatges o la limitació dels marcs geogràfics a Vilaniu i Barcelona, que representen l’oposició món rural/món urbà. També els grans temes són recurrents: la transformació social provocada per la revolució industrial, l'ascens irrevocable de la burgesia, l'enfonsament del món rural , la pervivència malgrat tot del caciquisme, els ferrocarrils, la borsa...
En les seves novel•les, la tècnica narrativa d'Oller es fonamenta en l'observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa. El llenguatge és planer, i no li reca l'ús de castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d'acord amb la procedència del personatge.
La mort prematura dels seus grans amics i guies literaris, Josep Yxart i Joan Sardà provocaren una forta crisi creadora i personal en Oller. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel·la: Pilar Prim (1906).
A més de novel.les,. publicà diversos reculls de narracions breus ( Croquis del Natural, 1879; Notes de color, 1883; De tots colors (1888); Figura i Paisatge ( 1897); Rurals i Urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918).
També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, especialment actives a la darrera etapa de la seva vida.
Oller gaudí d'un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya. Les seves obres es traduïen ben aviat a altres llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb figures com Galdós i Clarín.
Morí el 1930, pocs mesos abans que es col·loqués el seu retrat a la Galeria de Vallencs Il•lustres, un dels actes més solemnes de les Festes Decennals de la Candela de 1931.
La bufetada és una narració publicada dins de la sèrie De tots colors. L'autor ens relata la història d'una senzilla parella, Agneta, que exerceix el seu ofici de planxadora i Llorenç, carnisser de la Boquería. La felicitat dels esposos es veu torbada de cop i volta per la presència, a la botiga, de les dependentes que l’Agneta ha hagut de prendre a causa del creixement del negoci. Una d'aquestes enamora al Llorenç. Quan aquest torna a casa , després de passar una nit fora, bufeteja la seva dona, qui humiliada i dolguda decideix deixar-lo.
El relat continua així:
Narcís Oller i de Moragas va néixer a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846, en el si d'una família benestant. Orfe de pare als dos anys, va ser educat per la mare i l'oncle matern, l'advocat Moragas. Aquest, home liberal i de gra
n cultura, influí decisivament en l'afició literària del petit Narcís, el qual també va tenir una estreta relació amb el seu cosí, el tarragoní Josep Yxart. Aquesta amistat condicionà per a bé la carrera literària de l'escriptor, de la qual Josep Yxart fou guia i promotor.Les repercussions a Valls de la Revolució de Setembre de 1868 van estar a punt de costar un seriós disgust al tutor d'Oller, i això precipità la seva marxa a Barcelona. Es va llicenciar en Dret el 1871 i va fixar-hi la seva residència habitual a partir de 1873. Després d'un breu període com a oficial de secretaria de la diputació, exercí de procurador dels tribunals fins gairebé la seva mort.
Havent rebut una educació il•lustrada i descatalanitzada, els seus primers assajos literaris foren en castellà. El 1876 escrigué El Pintor Rubio, un novelón romàntic inèdit fins el 1996, i publicà articles esparsos i de poca volada , sovint amb pseudònim. Als 30 anys apuntava en castellà fins i tot les seves notes personals.
La conversió al catalanisme cultural vingué de la mà de Josep Yxart i de Riera i Bertran. Aquests l'introduiren en els cercles literaris renaixentistes. L'impacte que li provocà la magnificència dels Jocs Florals del 1877 acabaren per decidir Oller a escriure en català:
Al mateix temps, la lectura d'obres de Zola i Galdós i el consells del seu cosí i íntim amic, el crític literari Josep Yxart, el decidiren a endinsar-se en el camí de la novel•la realista, com a mitjà més escaient per reflectir la societat del seu temps. Els seus contes Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els Jocs de 1879 i 1880, respectivament.
L'esclat arribà amb La Papallona (1882): malgrat el pòsit costumista i romàntic, aquesta és la primera novel·la catalana moderna. S'hi tracta amb realisme i amb consciència dels canvis històrics que viu el país. La crítica elogiosa de Joan Sardà facilita la consolidació d'un triangle Yxart-Sardà-Oller clau en el panorama de la literatura catalana de tombant de segles XIX - XX.
Com a novel·lista, el període de màxima fecunditat creadora es donà en el final de segle. Així, successivament, Oller va escriure L'Escanyapobres (1884). Estudi acurat del arquetipus de l'avar i de l’impacta de la revolució industrial en la societat rural,
Vilaniu (1885), descripció satírica de la vida i la política de la Catalunya profunda inspirada en el seu Valls nadiu,
La Febre d'Or ( 1890-1892) i La Bogeria (1898), plantejament d'un procés de bogeria provocada per les lleis de la genètica i pel medi ambient, on Oller se'n surt molt bé en el domini de l'estètica naturalista.
Però cal matisar aquesta afirmació. La seva ideologia més aviat conservadora, burgesa i cristiana, s'allunya dels principis materialistes i deterministes del naturalisme propugnat per Zola. El fet que aquest li prologués La Bogeria ha fet exagerar la vinculació d'Oller amb el naturalisme estricte.
Aquestes darreres tres novel•les Vilaniu, La febre d’or i la Bogeria formen un conjunt que té com a finalitat l'estudi de la societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara voluntat crítica i didàctica. Oller té el propòsit global de reproduir la realitat: la societat catalana de la Restauració. Per això, empra un seguit de recursos literaris que donen unitat i coherència al seu corpus novel•lístic.
Cal citar, per exemple, la reaparició de personatges o la limitació dels marcs geogràfics a Vilaniu i Barcelona, que representen l’oposició món rural/món urbà. També els grans temes són recurrents: la transformació social provocada per la revolució industrial, l'ascens irrevocable de la burgesia, l'enfonsament del món rural , la pervivència malgrat tot del caciquisme, els ferrocarrils, la borsa...
En les seves novel•les, la tècnica narrativa d'Oller es fonamenta en l'observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa. El llenguatge és planer, i no li reca l'ús de castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d'acord amb la procedència del personatge.
La mort prematura dels seus grans amics i guies literaris, Josep Yxart i Joan Sardà provocaren una forta crisi creadora i personal en Oller. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel·la: Pilar Prim (1906).
A més de novel.les,. publicà diversos reculls de narracions breus ( Croquis del Natural, 1879; Notes de color, 1883; De tots colors (1888); Figura i Paisatge ( 1897); Rurals i Urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918).
També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, especialment actives a la darrera etapa de la seva vida.
Oller gaudí d'un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya. Les seves obres es traduïen ben aviat a altres llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb figures com Galdós i Clarín.
Morí el 1930, pocs mesos abans que es col·loqués el seu retrat a la Galeria de Vallencs Il•lustres, un dels actes més solemnes de les Festes Decennals de la Candela de 1931.
La bufetada és una narració publicada dins de la sèrie De tots colors. L'autor ens relata la història d'una senzilla parella, Agneta, que exerceix el seu ofici de planxadora i Llorenç, carnisser de la Boquería. La felicitat dels esposos es veu torbada de cop i volta per la presència, a la botiga, de les dependentes que l’Agneta ha hagut de prendre a causa del creixement del negoci. Una d'aquestes enamora al Llorenç. Quan aquest torna a casa , després de passar una nit fora, bufeteja la seva dona, qui humiliada i dolguda decideix deixar-lo.
El relat continua així:
La Bofetada
Dintre sa càmera, ultra l’Agneta i son fill, hi havia la criada que el tenia al braç. Els llits tornaven a ésser fets les cadires estaven en ordre ; sobre una d’aquestes un gran mocador de coto que contenia una pila de roba que l’Agneta, agenollada davant d’un calàis obert, treia de la calaixera.
En Llorenç resta espalmat, atordit pel que això significava.
Què ès això, em vols deixar?.
L’agneta no respongué fins haver-se empassat el plor que li embussava la veu.
Encara ho preguntes ?….. ¿Que et penses que soc de pedra? ¿Que no tinc ni sentits ni vergonya?¿que no m’estimo gens?.
I deia això sense girar la cara, barrejant les paraules amb sanglots, tria’n roba i augmentant aquella pila en un afany que no permetia dubtar de sa ferma resolució.
La criadeta i el nen, ja vestits de carrer, miraven amb ulls esporuguits en Llorenç, sense gosar moure’s. Aquell menut de dos anys coneixia que passava quelcom d’extraordinària, i endevinava que en tenia la culpa son pare, que estava seriós groc, amb el braços plegats, fits el ulls en sa mare, que plorava sense girar-se “Es que renyava a sa mare, pobreta? “ la criatura féu el petarrell i rompre el plor.
Agneta no facis disbarats. Arreplega to això, no parlem mes del passat i no et moguis.
Però la mare no s’aixecà sinó per agafar son fill i consolar-lo. En el frenesí del dolor, el besava sense descans s’empassava tan com podia les llàgrimes que l’ofegaven i amb la punta del davantal eixugava les que li brollaven dels ulls.
El Llorenç es sentí, com mai, tocat del cor “Ell era la causa d’aquell desconsol; ell havia bufetejat aquella dolorosa, la mare de son fill, l’esposa estimada, la dona envejada de tot el barri. Per ell se n’anaven mare i fill; fins aquell menut que duia la seva sang! Estava a punt de perdre’ls per sempre! …. I tot perquè? Per una paraula insolent d’una perduda , per un cop d’orgull bestial .
Ah! no no! Això m’ho perdonava l’Agneta ¡ El que me’ls arranca del costat és la bufetada.
I, amb tot aquest dol tendre i honrat, no trobava en Llorenç paraules de pediment amb què arribar al cor d’aquella dona.
El nen segui plorant amb la tenacitat instintiva de la criatura esparverada.
Vés, home! Vés-te’n, per Déu! ¿No veus com fas plorar al teu fill? Li fas por. Deixa’ns en pau.
No et moguis, doncs. Promet-me que no et mouràs, feu en Llorenç en l’estúpid candor dels necis.
I com en el silenci de ella llegís l’irrevocable determinació de no escoltar-lo. Mormola:
Doncs no te n’aniràs : t’ho asseguro.
Consolat el nen, el farcell donat a la minyona, l'Agneta, amb el fill al braç perquè no l'hi arrabassés son marit, contemplà per darrera volta, a través de les llàgrimes, sa cambra nuvial, el niu de sos amors, el llit on havia pensat morir, on havia dat la vida a aquell ésser avui ja desvalgut. I, fent un sobtat esforç per asserenar-se, baixà resoltament.
Animada potser perquè ja veia la fi de son esforç, trobà encara veu sencera per a cridar son marit, de qui no sabia separar-se sense que besés son fill.
Veient que no responia, avançà vers la botiga tement noves violències, esperant trobar-lo al peu de la porta, la clau a la butxaca, barrant-li el pas. S'havia errat: la botiga era solitària; la clau, al pany. –
És que no vol veure'ns pensà. I amb greu del cor, donà un tomb a la clau. Però la veu de son marit, cridant-la amb un to de prec que condolia, la féu tornar enrere.
Aquella veu venia de la cuina. Les cames se li segaren: un pressentiment vague, però horrible, li lligà el cor. Instintivament donà el nen a la criadeta, i entrà a la cuina, una peça petita, baixa de sostre, ocupada pels fogons de l'ofici i de la casa, l'aigüera, l'escorredora, prestatges i la taula del servei; de manera que dues persones no podien remenar-s'hi. Per una reixa que dava al celobert hi entrava una claror cendrosa.
Sota aquella reixa, mig desmaiat en una cadira, hi havia son marit, un braç cavalcant en l'obertura de la brusa, l'altre penjant de gairell, com son cap. No es movia, no deia res. L'Agneta, enlluernada per la clapa de claror de la finestra, sols el veia a contrallum, com una ombra confusa. El silenci l'alarmà, i oblidant tots sos determinis, s'hi acosta- Veu que té tancats els ulls, groga la cara. Ja no repara a tocar-lo: una suor freda banyava sos polsos.
Llorenç, Llorenç, què has fet?
Ell badà els ulls, i signant amb el cap l'aigüera, amb aire desmaiat mormolà:
No et pegaré més: no em deixis.
Per un miracle de Déu l'Agneta no caigué a terra sense sentits. Sobre el marbre de l'aigüera es dessagnava una mà sola, separada del cos. Una petita destral al costat, salpicada de sang, encara fumava. Era l'expiació d'un salvatge! la mà de la bofetada!
PRODUCCIÓ PRÒPIA
La lectura que us oferim avui s’anomena “La Vivian ha perdut els papers” es mig relat mig poema d’una anècdota verídica que en aquest cas ha estat escrita per el Josep Lleixà.
Els components de Rates de Biblioteca estàvem treballant com exercici poemes eròtics, i el dia de la reunió la Vivian tota estorada, se’n va adonar que havia deixat el seu escrit a la feina al abast de qualsevol.
Per unanimitat es va decidir que cadascú de nosaltres faria un treball sobre aquest fet, imaginant el desenllaç. Els resultats en forma de relat o poema van ser llegits el dia de Sant Jordi a la Biblioteca Mestra Maria Antonia. Aquest que us llegim es un d’ells.
En Llorenç resta espalmat, atordit pel que això significava.
Què ès això, em vols deixar?.
L’agneta no respongué fins haver-se empassat el plor que li embussava la veu.
Encara ho preguntes ?….. ¿Que et penses que soc de pedra? ¿Que no tinc ni sentits ni vergonya?¿que no m’estimo gens?.
I deia això sense girar la cara, barrejant les paraules amb sanglots, tria’n roba i augmentant aquella pila en un afany que no permetia dubtar de sa ferma resolució.
La criadeta i el nen, ja vestits de carrer, miraven amb ulls esporuguits en Llorenç, sense gosar moure’s. Aquell menut de dos anys coneixia que passava quelcom d’extraordinària, i endevinava que en tenia la culpa son pare, que estava seriós groc, amb el braços plegats, fits el ulls en sa mare, que plorava sense girar-se “Es que renyava a sa mare, pobreta? “ la criatura féu el petarrell i rompre el plor.
Agneta no facis disbarats. Arreplega to això, no parlem mes del passat i no et moguis.
Però la mare no s’aixecà sinó per agafar son fill i consolar-lo. En el frenesí del dolor, el besava sense descans s’empassava tan com podia les llàgrimes que l’ofegaven i amb la punta del davantal eixugava les que li brollaven dels ulls.
El Llorenç es sentí, com mai, tocat del cor “Ell era la causa d’aquell desconsol; ell havia bufetejat aquella dolorosa, la mare de son fill, l’esposa estimada, la dona envejada de tot el barri. Per ell se n’anaven mare i fill; fins aquell menut que duia la seva sang! Estava a punt de perdre’ls per sempre! …. I tot perquè? Per una paraula insolent d’una perduda , per un cop d’orgull bestial .
Ah! no no! Això m’ho perdonava l’Agneta ¡ El que me’ls arranca del costat és la bufetada.
I, amb tot aquest dol tendre i honrat, no trobava en Llorenç paraules de pediment amb què arribar al cor d’aquella dona.
El nen segui plorant amb la tenacitat instintiva de la criatura esparverada.
Vés, home! Vés-te’n, per Déu! ¿No veus com fas plorar al teu fill? Li fas por. Deixa’ns en pau.
No et moguis, doncs. Promet-me que no et mouràs, feu en Llorenç en l’estúpid candor dels necis.
I com en el silenci de ella llegís l’irrevocable determinació de no escoltar-lo. Mormola:
Doncs no te n’aniràs : t’ho asseguro.
Consolat el nen, el farcell donat a la minyona, l'Agneta, amb el fill al braç perquè no l'hi arrabassés son marit, contemplà per darrera volta, a través de les llàgrimes, sa cambra nuvial, el niu de sos amors, el llit on havia pensat morir, on havia dat la vida a aquell ésser avui ja desvalgut. I, fent un sobtat esforç per asserenar-se, baixà resoltament.
Animada potser perquè ja veia la fi de son esforç, trobà encara veu sencera per a cridar son marit, de qui no sabia separar-se sense que besés son fill.
Veient que no responia, avançà vers la botiga tement noves violències, esperant trobar-lo al peu de la porta, la clau a la butxaca, barrant-li el pas. S'havia errat: la botiga era solitària; la clau, al pany. –
És que no vol veure'ns pensà. I amb greu del cor, donà un tomb a la clau. Però la veu de son marit, cridant-la amb un to de prec que condolia, la féu tornar enrere.
Aquella veu venia de la cuina. Les cames se li segaren: un pressentiment vague, però horrible, li lligà el cor. Instintivament donà el nen a la criadeta, i entrà a la cuina, una peça petita, baixa de sostre, ocupada pels fogons de l'ofici i de la casa, l'aigüera, l'escorredora, prestatges i la taula del servei; de manera que dues persones no podien remenar-s'hi. Per una reixa que dava al celobert hi entrava una claror cendrosa.
Sota aquella reixa, mig desmaiat en una cadira, hi havia son marit, un braç cavalcant en l'obertura de la brusa, l'altre penjant de gairell, com son cap. No es movia, no deia res. L'Agneta, enlluernada per la clapa de claror de la finestra, sols el veia a contrallum, com una ombra confusa. El silenci l'alarmà, i oblidant tots sos determinis, s'hi acosta- Veu que té tancats els ulls, groga la cara. Ja no repara a tocar-lo: una suor freda banyava sos polsos.
Llorenç, Llorenç, què has fet?
Ell badà els ulls, i signant amb el cap l'aigüera, amb aire desmaiat mormolà:
No et pegaré més: no em deixis.
Per un miracle de Déu l'Agneta no caigué a terra sense sentits. Sobre el marbre de l'aigüera es dessagnava una mà sola, separada del cos. Una petita destral al costat, salpicada de sang, encara fumava. Era l'expiació d'un salvatge! la mà de la bofetada!
PRODUCCIÓ PRÒPIA
La lectura que us oferim avui s’anomena “La Vivian ha perdut els papers” es mig relat mig poema d’una anècdota verídica que en aquest cas ha estat escrita per el Josep Lleixà.
Els components de Rates de Biblioteca estàvem treballant com exercici poemes eròtics, i el dia de la reunió la Vivian tota estorada, se’n va adonar que havia deixat el seu escrit a la feina al abast de qualsevol.
Per unanimitat es va decidir que cadascú de nosaltres faria un treball sobre aquest fet, imaginant el desenllaç. Els resultats en forma de relat o poema van ser llegits el dia de Sant Jordi a la Biblioteca Mestra Maria Antonia. Aquest que us llegim es un d’ells.
La Vivian ha perdut els papers, de Josep Lleixà
Efemèrides: Setmana del 3 al 9 de novembre:
Naixements:
El dia 3 de novembre van néixer:
Al 39 Marco Anneo Lucano, poeta llatí
Al 1856 Marcelino Menéndez Pelayo, filòleg i crític literari.
Al 1901 André Malraux, escriptor francès autor de “La Condició humana”,
El 4 de novembre va néixer Ciro Alegría, escriptor peruà autor de “El mundo es ancho y ajeno”.
El 5 de novembre de 1943 San Shepard, dramaturg americà.
El 6 novembre de 1880 Robert Musil, escriptor austríac.
El dia 7 de novembre van néixer
Al 1913 Albert Camus, escriptor francés, premi Nobel al 1957.
I al 1940 Antonio Skármeta, escriptor xilé.
El el dia 9 novembre del 1818 va néixer Ivan Turgueniev, escriptor rus.
El dia 3 de novembre es va publicar al 1899 “La interpretació dels somnis” de Sigmund Freud.
El 3 de novembre de 1920 es representa per primera vegada “L’emperador Jones” de Eugene O’Neill, i al 1944 “La dama de l’alba” de Alejandro Casona.
El dia 5 de novembre de 1957 “Las cartas boca abajo” de Antonio Buero Vallejo.
El 8 novembre del1838 “Ruy Blas” de Victor Hugo i al 1945 “La puta respetuosa” de Jean Paul Sartre.
Van morir:
El 3 de novembre de 1914 Georg Trakl, escriptor.
El dia 5 novembre de 1963 Luis Cernuda, poeta espanyol i el mateix dia del 2005 John Fowles, novel·lista britànic.
EL 7 novembre del 1990 Lawrence Durrell, escriptor britànic.
El dia 8 novembre de 1674 John Milton, poeta anglès i al 1953 Ivan Bunin, escriptor rus, premi Nobel al 1933.
El dia 9 novembre del 2002 Zoé Oldenbourg, escriptora francesa.
Club de Lectura
A la Biblioteca municipal Mestre Maria Antònia el mes de novembre el llibre de lectura és El vertigen del Trapezista de Jesús Tibau . El comentarem entre tots el dia 26 de novembre, amb presencia de l’autor.
Concursos
Us informen d’alguns dels premis literaris als que podeu optar durant aquests mesos de novembre i desembre:
En la modalitat de narrativa :
VII Concurs de Contes eròtics de carnaval de Vilanova i la Geltrú que convoca l’Agrupació de Balls Populars i l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, amb una dotació de 500€. Termini de presentació 04/12/2009.
En modalitat de poesia :
VI Concurs poètic de nadales convocat per Poesia Viva d’Igualada i dotat amb 250€, diploma i trofeu. Termini de presentació dels treballs el 15/11/2009.
En la modalitat “Articles periodístics”:
La revista Serra d’Or convoca el premi Crida als escriptors Joves per a menors de 35 anys i dotat amb 275€ i la publicació de l’obra a la revista Serra d’Or.
En la modalitat “Guions”:
Premis Francesc Rovira-Beleta de guions curtmetratges convocat pel grup d’Entitats Catalanes de la Família i l’Associació CinemaNet amb una dotació de 2000€. Termini de presentació 30/12/2009.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.