Biografía
Gerald Durrell, escriptor, zoòleg i presentador de televisió britànic, va néixer a l'Índia, el 7 de gener de 1925. Quan el seu pare, enginyer civil, va morir al 1928, la família es va traslladar primer a Anglaterra i, al 1935 a la illa de Corfú, on
el petit Gerry no va anar a escola, sinó que va rebre l’educació adient per mitjà d’amics de la família. A Corfú el nostre autor va descobrir la natura i els animals que hi viuen en llibertat, molts dels quals capturava i portava a casa seva com a mascotes.
El 1939 la família tornà a Anglaterra per causa de la Segona Guerra Mundial. Allí Gerald va treballar en una tenda de mascotes i posteriorment en un granja. Acabada la guerra, comença a treballar al zoo de Whipsnade com a becari. Decidit a dedicar la seva vida al món animal, organitza una expedició al Camerun el 1947 amb l’ornitòleg John Yealland, finançada amb l’herència del seu pare, que va rebre en complir els 21 anys. Tots els animals capturats van ser venuts a diferents zoos. L’èxit d’aquesta primera expedició el determinà a dedicar-s’hi de manera professional.
Durant les seves múltiples expedicions, que el van portar a Camerun, Guinea, Argentina, Mèxic, Paraguai, la Guyana, Austràlia, Nova Zelanda i Malàisia, va destacar com activista del moviment conservacionista, en la defensa i conservació de la fauna salvatge. Així, durant les expedicions, mai no capturava més animals dels que podria emportar-se en bones condicions i el seu objectiu no era l’animal millor pagat, sinó que buscava espècimens amb interès científic. Més tard, per evitar la captura d’animals, va introduir el concepte de “cria en captivitat” i va treballar per difondre’l.
Animat per la seva primera dona Jacquie, amb qui es va casar al 1951, i aconsellat pel seu germà gran, el conegut escriptor Lawrence Durrell, va començar a escriure relats autobiogràfics per aconseguir diners amb els que finançar les seves expedicions, moltes vegades ruïnoses donades les seves anti-econòmiques prioritats. L’èxit del seu primer llibre, El Arca Sobrecargada (1953), el va animar a continuar escrivint.
Durrell cada vegada dissentia més de la manera en que es gestionaven els zoos i estava convençut que havien de ser, bàsicament, reserves per a protegir espècies en perill. Per posar en pràctica aquestes idees es va decidir a fundar el seu propi zoo.
Durant molt de temps es va dedicar a buscar un lloc adient per muntar-lo. Per fi, va trobar una mansió del segle setze a la illa de Jersei, va dissenyar de nou els jardins i va obrir al públic al 1959. Durrell va escollir com a símbol del zoo, el dodo, un ocell terrestre originari de l'Illa Maurici que va ser caçat fins a la seva extinció al segle disset. El va finançar amb els beneficis d'una última expedició al Camerun, que va ser filmada i convertida en una pel·lícula, amb tant d’èxit que Durrell va començar a ser cridat a programes de televisió.
La seva capacitat de comunicació el va convertir, a partir de 1960, en presentador habitual de programes d’història natural a la BBC i a la cadena privada Channel 4, fet que va contribuir a augmentar la seva popularitat i a divulgar la seva activitat com a naturalista i conservacionista d’espècies en perill.
El zoo de Jersey va ser el primer a tot el món a tenir exclusivament espècies en perill d’extinció. Aquesta singularitat li provocà seriosos problemes amb la comunitat dels zoològics, especialment quan va introduir la cria en captivitat, però poc a poc va obtenir un reconeixement general. El seu zoo va anar creixent i també els seus projectes per a conservar la fauna salvatge a tot el món. Amb aquest objectiu va promoure la creació d’una fundació al 1963, la Jersey Wildlife Perservation Trust. La fundació es va convertir en pionera en la cria en captivitat i el zoo en un centre de formació de conservacionistes. El lema oficial des del 1991 és: “Salvant els animals de l’extinció”.
La seva obra literària és bàsicament autobiogràfica. Hi narra les circumstancies familiars i les peripècies de les diferents expedicions. El to humorístic, senzill i distret, l’estil anecdòtic i els escenaris exòtics van donar als seus llibres una gran popularitat.
Narra els anys que tota la família va viure a l'illa de Corfú a La meva família i altres animals (1956), que va ser un èxit de vendes al Regne Unit i va permetre que l’autor fos conegut arreu com a escriptor i naturalista. També s’inspiren en els dies de Corfú Ocells, bésties i parents (1969) i El jardí dels deus (1978), a més de alguns contes curts.
La tornada a Anglaterra en esclatar la Segona Guerra Mundial es el tema de Filets de palaia (1971).
La seva vida com a treballador al zoo de Whipsnade serveix d’inspiració a Un zoològico en mi azotea (1958).
Molts llibres narren les seves expedicions. En podem destacar: El arca sobrecargada (1953), Tres billetes de ida a la aventura (1954), Los sabuesos de Bafut (1954), El nuevo Noé (1955), La selva borracha (1956), El viatge fantàstic (1992).
Escriu alguns llibres amb col·laboració amb la seva segona esposa Lee, amb qui es va casar al 1977, com ara Guia de naturalistes (1982) i Durrell a Rússia (1986).
Gerald Durrell va morir el 30 de gener de 1995. Les cendres reposen al seu zoo de Jersey.
El juny del mateix any el Museu d’Història Natural de Londres va celebrar un homenatge en record de la seva obra com a naturalista.
Hi havia darrera de la vil·la una filera de pujolets que es deixaven veure sobre les oliveres circumdants. Estaven coberts per altes plantes de bruc i d’altres molt més petites. Desbordant de vida, era, sense dubte, la part més fascinant de la finca. Als camins, les larves de formiga excavaven petits pous amb forma d’embut i esperaven que una altra formiga incauta traspassés els límits per llençar-li un bon grapat de sorra que l’enviava donant cops al fons del pou, on l’esperaven les terribles mandíbules com a tenalles de les larves.
En les terres vermelles, les vespes depredadores obrien els seus túnels i perseguien a les aranyes en vol rasant; en clavar-les el fibló les paralitzaven i se les emportaven per donar-les com aliment a les seves larves.
No havia passat gaire temps des de la nostra arribada a la vil·la quan vaig descobrir que aquest pujolets pertanyien a les tortugues. Una calorosa tarda estàvem Roger i jo darrera un arbust, esperant pacientment que una gran papallona macaón retornés a la seva solana favorita per a capturar-la. Era el primer dia veritablement d’estiu de l’any i tot semblava dormir, aletargat pel sol. La papallona no tenia cap pressa per tornar: ballava sobre les oliveres fent mil i una piruetes.
Aleshores vaig notar un lleu moviment a prop de l’arbust on ens estàvem. Ràpidament vaig mirar i només vaig veure terra ocre, agostada i buida. Anava a centrar la meva atenció de nou en la papallona quan va succeir una cosa increïble: el terra que acabava de mirar va créixer de cop, com empès per una mà subterrània; llavors es va clivellar i una petita mata va desarrelar-se i va caure. Quina, em vaig preguntar, pot ser la causa de tan sobtada erupció? Un terratrèmol? Mai no eren tan petits i restringits. Un talp? Mai, en un terreny tan àrid i sec.
Encara em feia preguntes quan el terra va patir un altre sacseig i davant els meus ulls va aparèixer una closca ocre i groga. El terra s’anava obrint i la closca anava creixent i, poc a poc, va sortir un cap escamós, arrugat, seguit per un coll amb la pell tot penjant. Va tancar els ulls un parell de vegades i amb molt de cura i esforç, la tortuga va abandonar el seu cau de terra i es va quedar molt quieta. Passats uns deu minuts, va anar molt lentament cap a una mata de trèvol i va descansar una estoneta. Després va obrir la boca i va menjar alegrement el seu primer esmorzar de l’any.
Com si la seva sortida fos una senyal convinguda, sobtadament tot de tortugues van començar a sortir dels seus caus. Jo mai havia vist tantes en tant poc espai. Hi havia grans com plats i petites com culleres; àvies color xocolata i jovenetes color carei. Totes caminaven cap a la zona amb plantes tendres i sucoses.
Tant aviat com les tortugues havien menjat els seus primers àpats, els mascles es van sentir romàntics. Amb velocitat admirable i el coll estirat buscaven parella, aturant-se de tant en tant per emetre un so estrany i ofegat, el cant d’amor de les tortugues. Les femelles, passejant torpement o menjant, responien sense entusiasme.
Dos o tres mascles, bellugant-se en un, per una tortuga, ràpid galop, van anar cap a una mateixa femella. Arribaren sense alè, abrandats de passió i es miraren uns als altres amb ulls assassins. Es disposaven a entrar en batalla, una batalla que més es semblava a la lluita lliure que a la boxa, ja que els combatents no podien fer floritures de cames. L’idea general era llançar-se sobre l’enemic tant ràpid com fos possible, amagant el cap en la closca un instant abans de l’impacte.
El cop més apreciat era el lateral, perquè permetia girar l’enemic i deixar-lo amb les potes en l’aire desvalgut. Però si aquest cop lateral no era possible, servia qualsevol altre. Així, a cops i empentes, es batien els mascles, llançant a vegades una mossegada a càmera lenta contra el coll de l’altre o amagant-se dins la closca amb un rebuf. Mentrestant, l’objecte del seu frenesí s’apropava indolentment, aturant-se de tant en tant a mossegar qualsevol cosa.
Aquestes baralles em semblaven del tot innecessàries, ja que no sempre guanyava el mascle més fort. Ni tampoc sempre un dels guerrers s’emportava la dama. Doncs en algunes ocasions vaig veure com la femella s’apartava d’un parell de mascles en combat per anar-se’n amb un desconegut total, que ni tant sol s’havia picat la closca pel seu amor, i desaparèixer amb ell tan contenta. Roger i jo passàvem hores i hores mirant als cavallers de desajustada armadura en duel per les seves dames. A vegades, quan més dura era la batalla, el meu gos es deixava emportar per l’esperit guerrer i hagués participat si jo no li ho hagués impedit.
Feta a la fi l’elecció de la dama, presenciàvem, discretament, l’acte final del romàntic episodi. La nit, més ben dit, el dia de noces de les tortugues no és gens inspirador. Per començar, la femella es comporta com una insuportable coqueta i arriba a fer-se pesada, tant fugir de les atencions del seu marit. Aquest acaba irritat i fa servir tàctiques de troglodita.
L’aparellament, en si mateix, és la cosa més llorda i atropellada que he vist mai. El mascle, quan intenta pujar a la closca de la femella, rellisca, patina, cau d’esquena... Costa reprimir el desig d’ajudar la pobre criatura.
Una vegada, el mascle era infinitament més maldestre de lo normal. Va caure tres cops durant la munta i es comportava d’una manera tant poc adient que vaig pensar que s’hi estaria així tot l’estiu. Per fi, més per casualitat que per habilitat, va aconseguir muntar la femella, però aleshores aquesta, indiferent, va donar unes quantes passes cap a endavant.
El mascle va intentar agafar-se a la seva closca, però va relliscar i va acabar ignominiosament pel terra potes en l’aire. Aquest cop va renunciar, doncs es va quedar allà, amb el cap amagat. Jo vaig posar dret al mascle i vaig mirar la femella, que menjava aliena als pesars de la seva parella. Com a càstig pel la seva falta de col·laboració, vaig agafar-la i la vaig deixar a la part més àrida de la finca, per tal de que hagués de fer un llarg camí abans de trobar menjar.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
M’està mirant, ho sé. Noto la seva mirada a la meva esquena. Sé que si em giro trobaré uns ulls curiosos, amb l’entrecella arrugada… o potser uns ulls molt grans fent un esforç per veure-hi més… o potser petits, a mig tancar, pensatius… No, no em giraré, no em donaré la volta. Si ho faig… trencaré la màgia en mil bocins i mai més tornarà a observar-me. Jo em conformo amb què la meva esquena sigui el mirall. El reflexe de l’ànima, que haurà quedat imprès al meu cos, i res, ni ningú, mai m’ho podrà prendre, mai!
Aquest instant sempre serà etern al meu pensament, dins meu, com quan l’hivern m’arrossega cap al mar i m’assec a la Plaça de l’Ermita a contemplar el temps, que rodola fent cercles entre les onades i el cel. Que rebota a les roques i torna a mi amb aquella brisa freda que recorda el pas dels anys. Aquell aire fugaç que em fa pensar en l’amor. L’AMOR. Vull saber perquè hi penso trista, per què quan recordo les bogeries del cor m’envaeix la nostàlgia, la melangia, la tristor, la solitud. Oh! una abraçada allà, davant del mar. Sense paraules, només això, una abraçada. La tendresa del braç acariciant-me les espatlles i fregant suaument la meva esquena com un t’estimo silenciós. Com quan estant al llit, malalt, dèbil i indefens, de sobte un plat d’arròs bullit, tebi i saborós d’all i llorer arriba a la cambra amb un acompanyant que llueix un somrís i et pregunta. -Com estàs?- I se’t repeteix mil vegades al cap: “com estàs?”. És una de les poques vegades que l’escoltes i saps que va carregat de sinceritat. És com si et diguessin: Em preocupo per tu, vull que estiguis bé, no pateixis, t’estimo, jo estaré al teu costat.
M’està mirant, ho sé. Noto la seva mirada a la meva esquena, sento el calfred. Sé que si em giro trencaré la màgia. Potser m’equivoco. Potser neix l’amor i arriba la primavera plena de papallones dansaires que es freguen sota el gruixut teixit de la pell de la panxa.
Tinc por de l’amor, l’amor fa mal. Jo tan sols vull sentir l’amor de les parelles que passegen per la platja agafats de la mà somiant, còmplices d’aquesta joia, que conviuen en un món plegats. M’agradaria volar com ells ho fan. S’està fent fosc. El sol se’n va. Si la lluna fos plena em quedaria aspectant. M’he girat, ja no hi és. Potser l’havia imaginat. Potser mai hi ha estat aquí. Potser mai m’he enamorat. Qui sap si ho he somiat.
MISCEL·LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 17 al 23 de novembre
17 de novembre
Naixements:
1905: Rodolfo Usigli, dramaturg i narrador mexicà.
Morts:
594: Gregorio de Tours, bisbe i historiador llatí.
1494: Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià.
1747: Alain-René Lesage, escriptor satíric francès.
1875: Hilario Ascásubi, poeta crioll argentí.
1998: Fernando Quiñones, escriptor espanyol.
18 de novembre
Esdeveniments:
1953: es va estrenar “Milagro en la plaza del Progreso”, de Joaquín Calvo Sotelo.
Naixements:
1768: José Marchena (El abate Marchena), poeta espanyol.
1863: Richard Dehmel, poeta alemany.
1934: Vassilis Vassilikos, escriptor y diplomàtic grec..
1940: Margaret Atwood, escriptora canadenca.
Morts:
1922: Marcel Proust, escriptor francès.
1952: Paul Éluard, poeta francès.
1999: Paul Bowles, escriptor nord-americà.
19 de novembre
Esdeveniments:
1919: es va estrenar “El conde Alarcos”, de Jacinto Grau.
Naixements:
1711: Mijail Lomonosov, escriptor rus.
1900: Anna Seghers, escriptora alemanya.
Morts
1967: va morir Joao Guimaraes, escriptor brasiler.
20 de novembre
Edeveniments:
1490: es va publicar la primera edició impresa de “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell.
Naixements:
1752: Thomas Chatterton, poeta anglès.
1858: Selma Lagerlöf, escriptora sueca, premi Nobel de 1909.
1923: Nadine Gordimer, escriptora sud-africana, premi Nobel de 1991.
Morts
1910: Leó Tolstoi, escriptor i novel·lista rus.
1989: Leonardo Sciascia, escriptor italià.
2005: Leopoldo de Luis, poeta espanyol.
21 de novembre
Edeveniments:
1935: es va estrenar “No habrá guerra de Troya”, de Jean Giraudoux.
Naixements:
1694: François Marie Arouet, més conegut com a Voltaire, escriptor y filòsof francès.
Morts:
1811: Heinrich von Kleist, escriptor alemany.
1844: Ivan Krylov, fabulista rus.
1917: Leon Bloy, novel·lista y assagista francès.
1928: Hermann Sudermann, escriptor alemany.
1945: Ellen Glasgow, novel·lista americana.
1946: Eduardo Marquina, poeta y dramaturg espanyol.
22 de novembre
Esdeveniments:
1832: es va estrenar “El rey se divierte”, de Victor Hugo.
Naixements
1819: Mary Anne Evans/George Eliot, novel·lista anglesa.
1842: José-Maria de Heredia, poeta francès.
1869: André Gide, escriptor francès, premi Nobel de 1947.
1877: Endre Ady, poeta hongarès.
Morts:
1906: Manuel José Othón, poeta mexicà.
1916: Jack London, novel·lista americà.
1952: Benedetto Croce, historiador i filòsof italià.
1963; Aldous Huxley, escriptor britànic.
1993: Anthony Burgess, novel·lista i crític literari anglès.
23 de novembre
Naixements:
1221: Alfons X, El Sabi, rei, promotor cultural i escriptor.
1608: Francisco Manuel de Melo, diplomàtic i escriptor portuguès.
1920: Paul Celan, escriptor romanès en llengua alemanya.
Morts:
1976: André Malraux, novel·lista y polític francès.
1990: Roald Dahl, escriptor britànic de ascendència noruega.
Clubs de lectura
Durant el mes de novembre, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El vertigen del trapezista, de Jesús Tibau. L’autor ens acompanyarà a la tertúlia, que serà el darrer dijous de novembre, dia 26, a les 7 de la tarda.
Al Bookclub, club de lectura en anglès, estem llegint aquest mes també, The Boy in the Striped Pyjamas –El noi en el pijama de ratlles- de John Boyne. La tertúlia serà el darrer dimarts de novembre, dia 24, a les 7 de la tarda. L'edemà veurem la pel·lícula en versió original.
Concursos
A Torredembarra
XI Cartell de Premis en diverses modalitats: posia, teatre, narrativa infantil i juvenil,treball de recerca, periodisme... El termini de presentació es el 30/11.
Narrativa
VII Concurs de Contes Eròtics de carnaval de Vilanova i la Geltrú que convoca l’Agrupació de Balls Populars i l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, amb una dotació de 500€. Termini de presentació 04/12/2009.
XXII concurso infantil i juvenil de cuentos ciudad de Tudela. Diverses modalitats amb premis entre 60 i 120€. Data límit de presentació d’originals el 15/12/09.
XII Premi Ramon Ferrando Adell de Contes Curts, de la localitat de Jesús. Termini de presentació: 11/12
Concurs de Relats de Dones 2009. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana i dotat amb 2.000€. Data límit de presenació el 12/12/09.
28è Concurs Literari de Sant Antoni del Perelló. Termini: 14/12
VI Certamen de relato breve Gerald Brenan. Dotat amb 3.000€. Fins els 18/12/09
XXII Premi “Ana Maria Matute” de Narrativa de dones 2010. Fins el 31/12/09. Dotat amb 500€
I Certamen de Microrrelato de Terror ArtGerust Homenatge a Poe. Fins els 31/12/09. Dotat amb 1.000€
Articles periodístics
La revista Serra d’Or convoca el premi Crida als escriptors Joves per a menors de 35 anys i dotat amb 275€ i la publicació de l’obra a la revista Serra d’Or
Guions
Premis Francesc Rovira-Beleta de guions curtmetratges convocat pel grup d’Entitats Catalanes de la Família i l’Associació CinemaNet amb una dotació de 2000€. Termini de presentació 30/12/2009.
Poesia
XIV Premi Internacional de poesia “Miguel de Cervantes”. Fins el 31/12/09. Dotat amb edició i beca.
XI Premi “Gloria Fuertes” de poesia jove. Fins el 31/12/09. Dotat amb 1.000€
X premi de poesia Antoni Isern. Convocat pel Centre d’Estudis Alcoverencs. Varies categories. Fins el 6 de desembre.
Premi de poesia “Gertrudis Gómez de Avellaneda” 2010. Convocat per l’associació cultural i literària “La Avellaneda”. Dotat amb 300 €. Data límit de presentació el 1/12/09
XV premi Tardor de Poesia, dotat amb 9.000 €. Fins el dia 11/12/09
el petit Gerry no va anar a escola, sinó que va rebre l’educació adient per mitjà d’amics de la família. A Corfú el nostre autor va descobrir la natura i els animals que hi viuen en llibertat, molts dels quals capturava i portava a casa seva com a mascotes.El 1939 la família tornà a Anglaterra per causa de la Segona Guerra Mundial. Allí Gerald va treballar en una tenda de mascotes i posteriorment en un granja. Acabada la guerra, comença a treballar al zoo de Whipsnade com a becari. Decidit a dedicar la seva vida al món animal, organitza una expedició al Camerun el 1947 amb l’ornitòleg John Yealland, finançada amb l’herència del seu pare, que va rebre en complir els 21 anys. Tots els animals capturats van ser venuts a diferents zoos. L’èxit d’aquesta primera expedició el determinà a dedicar-s’hi de manera professional.
Durant les seves múltiples expedicions, que el van portar a Camerun, Guinea, Argentina, Mèxic, Paraguai, la Guyana, Austràlia, Nova Zelanda i Malàisia, va destacar com activista del moviment conservacionista, en la defensa i conservació de la fauna salvatge. Així, durant les expedicions, mai no capturava més animals dels que podria emportar-se en bones condicions i el seu objectiu no era l’animal millor pagat, sinó que buscava espècimens amb interès científic. Més tard, per evitar la captura d’animals, va introduir el concepte de “cria en captivitat” i va treballar per difondre’l.
Animat per la seva primera dona Jacquie, amb qui es va casar al 1951, i aconsellat pel seu germà gran, el conegut escriptor Lawrence Durrell, va començar a escriure relats autobiogràfics per aconseguir diners amb els que finançar les seves expedicions, moltes vegades ruïnoses donades les seves anti-econòmiques prioritats. L’èxit del seu primer llibre, El Arca Sobrecargada (1953), el va animar a continuar escrivint.
Durrell cada vegada dissentia més de la manera en que es gestionaven els zoos i estava convençut que havien de ser, bàsicament, reserves per a protegir espècies en perill. Per posar en pràctica aquestes idees es va decidir a fundar el seu propi zoo.
Durant molt de temps es va dedicar a buscar un lloc adient per muntar-lo. Per fi, va trobar una mansió del segle setze a la illa de Jersei, va dissenyar de nou els jardins i va obrir al públic al 1959. Durrell va escollir com a símbol del zoo, el dodo, un ocell terrestre originari de l'Illa Maurici que va ser caçat fins a la seva extinció al segle disset. El va finançar amb els beneficis d'una última expedició al Camerun, que va ser filmada i convertida en una pel·lícula, amb tant d’èxit que Durrell va començar a ser cridat a programes de televisió.
La seva capacitat de comunicació el va convertir, a partir de 1960, en presentador habitual de programes d’història natural a la BBC i a la cadena privada Channel 4, fet que va contribuir a augmentar la seva popularitat i a divulgar la seva activitat com a naturalista i conservacionista d’espècies en perill.
El zoo de Jersey va ser el primer a tot el món a tenir exclusivament espècies en perill d’extinció. Aquesta singularitat li provocà seriosos problemes amb la comunitat dels zoològics, especialment quan va introduir la cria en captivitat, però poc a poc va obtenir un reconeixement general. El seu zoo va anar creixent i també els seus projectes per a conservar la fauna salvatge a tot el món. Amb aquest objectiu va promoure la creació d’una fundació al 1963, la Jersey Wildlife Perservation Trust. La fundació es va convertir en pionera en la cria en captivitat i el zoo en un centre de formació de conservacionistes. El lema oficial des del 1991 és: “Salvant els animals de l’extinció”.
La seva obra literària és bàsicament autobiogràfica. Hi narra les circumstancies familiars i les peripècies de les diferents expedicions. El to humorístic, senzill i distret, l’estil anecdòtic i els escenaris exòtics van donar als seus llibres una gran popularitat.
Narra els anys que tota la família va viure a l'illa de Corfú a La meva família i altres animals (1956), que va ser un èxit de vendes al Regne Unit i va permetre que l’autor fos conegut arreu com a escriptor i naturalista. També s’inspiren en els dies de Corfú Ocells, bésties i parents (1969) i El jardí dels deus (1978), a més de alguns contes curts.
La tornada a Anglaterra en esclatar la Segona Guerra Mundial es el tema de Filets de palaia (1971).
La seva vida com a treballador al zoo de Whipsnade serveix d’inspiració a Un zoològico en mi azotea (1958).
Molts llibres narren les seves expedicions. En podem destacar: El arca sobrecargada (1953), Tres billetes de ida a la aventura (1954), Los sabuesos de Bafut (1954), El nuevo Noé (1955), La selva borracha (1956), El viatge fantàstic (1992).
Escriu alguns llibres amb col·laboració amb la seva segona esposa Lee, amb qui es va casar al 1977, com ara Guia de naturalistes (1982) i Durrell a Rússia (1986).
Gerald Durrell va morir el 30 de gener de 1995. Les cendres reposen al seu zoo de Jersey.
El juny del mateix any el Museu d’Història Natural de Londres va celebrar un homenatge en record de la seva obra com a naturalista.
Fragment de La meva família i altres animals
Hi havia darrera de la vil·la una filera de pujolets que es deixaven veure sobre les oliveres circumdants. Estaven coberts per altes plantes de bruc i d’altres molt més petites. Desbordant de vida, era, sense dubte, la part més fascinant de la finca. Als camins, les larves de formiga excavaven petits pous amb forma d’embut i esperaven que una altra formiga incauta traspassés els límits per llençar-li un bon grapat de sorra que l’enviava donant cops al fons del pou, on l’esperaven les terribles mandíbules com a tenalles de les larves.
En les terres vermelles, les vespes depredadores obrien els seus túnels i perseguien a les aranyes en vol rasant; en clavar-les el fibló les paralitzaven i se les emportaven per donar-les com aliment a les seves larves.
No havia passat gaire temps des de la nostra arribada a la vil·la quan vaig descobrir que aquest pujolets pertanyien a les tortugues. Una calorosa tarda estàvem Roger i jo darrera un arbust, esperant pacientment que una gran papallona macaón retornés a la seva solana favorita per a capturar-la. Era el primer dia veritablement d’estiu de l’any i tot semblava dormir, aletargat pel sol. La papallona no tenia cap pressa per tornar: ballava sobre les oliveres fent mil i una piruetes.
Aleshores vaig notar un lleu moviment a prop de l’arbust on ens estàvem. Ràpidament vaig mirar i només vaig veure terra ocre, agostada i buida. Anava a centrar la meva atenció de nou en la papallona quan va succeir una cosa increïble: el terra que acabava de mirar va créixer de cop, com empès per una mà subterrània; llavors es va clivellar i una petita mata va desarrelar-se i va caure. Quina, em vaig preguntar, pot ser la causa de tan sobtada erupció? Un terratrèmol? Mai no eren tan petits i restringits. Un talp? Mai, en un terreny tan àrid i sec.
Encara em feia preguntes quan el terra va patir un altre sacseig i davant els meus ulls va aparèixer una closca ocre i groga. El terra s’anava obrint i la closca anava creixent i, poc a poc, va sortir un cap escamós, arrugat, seguit per un coll amb la pell tot penjant. Va tancar els ulls un parell de vegades i amb molt de cura i esforç, la tortuga va abandonar el seu cau de terra i es va quedar molt quieta. Passats uns deu minuts, va anar molt lentament cap a una mata de trèvol i va descansar una estoneta. Després va obrir la boca i va menjar alegrement el seu primer esmorzar de l’any.
Com si la seva sortida fos una senyal convinguda, sobtadament tot de tortugues van començar a sortir dels seus caus. Jo mai havia vist tantes en tant poc espai. Hi havia grans com plats i petites com culleres; àvies color xocolata i jovenetes color carei. Totes caminaven cap a la zona amb plantes tendres i sucoses.
Tant aviat com les tortugues havien menjat els seus primers àpats, els mascles es van sentir romàntics. Amb velocitat admirable i el coll estirat buscaven parella, aturant-se de tant en tant per emetre un so estrany i ofegat, el cant d’amor de les tortugues. Les femelles, passejant torpement o menjant, responien sense entusiasme.
Dos o tres mascles, bellugant-se en un, per una tortuga, ràpid galop, van anar cap a una mateixa femella. Arribaren sense alè, abrandats de passió i es miraren uns als altres amb ulls assassins. Es disposaven a entrar en batalla, una batalla que més es semblava a la lluita lliure que a la boxa, ja que els combatents no podien fer floritures de cames. L’idea general era llançar-se sobre l’enemic tant ràpid com fos possible, amagant el cap en la closca un instant abans de l’impacte.
El cop més apreciat era el lateral, perquè permetia girar l’enemic i deixar-lo amb les potes en l’aire desvalgut. Però si aquest cop lateral no era possible, servia qualsevol altre. Així, a cops i empentes, es batien els mascles, llançant a vegades una mossegada a càmera lenta contra el coll de l’altre o amagant-se dins la closca amb un rebuf. Mentrestant, l’objecte del seu frenesí s’apropava indolentment, aturant-se de tant en tant a mossegar qualsevol cosa.
Aquestes baralles em semblaven del tot innecessàries, ja que no sempre guanyava el mascle més fort. Ni tampoc sempre un dels guerrers s’emportava la dama. Doncs en algunes ocasions vaig veure com la femella s’apartava d’un parell de mascles en combat per anar-se’n amb un desconegut total, que ni tant sol s’havia picat la closca pel seu amor, i desaparèixer amb ell tan contenta. Roger i jo passàvem hores i hores mirant als cavallers de desajustada armadura en duel per les seves dames. A vegades, quan més dura era la batalla, el meu gos es deixava emportar per l’esperit guerrer i hagués participat si jo no li ho hagués impedit.
Feta a la fi l’elecció de la dama, presenciàvem, discretament, l’acte final del romàntic episodi. La nit, més ben dit, el dia de noces de les tortugues no és gens inspirador. Per començar, la femella es comporta com una insuportable coqueta i arriba a fer-se pesada, tant fugir de les atencions del seu marit. Aquest acaba irritat i fa servir tàctiques de troglodita.
L’aparellament, en si mateix, és la cosa més llorda i atropellada que he vist mai. El mascle, quan intenta pujar a la closca de la femella, rellisca, patina, cau d’esquena... Costa reprimir el desig d’ajudar la pobre criatura.
Una vegada, el mascle era infinitament més maldestre de lo normal. Va caure tres cops durant la munta i es comportava d’una manera tant poc adient que vaig pensar que s’hi estaria així tot l’estiu. Per fi, més per casualitat que per habilitat, va aconseguir muntar la femella, però aleshores aquesta, indiferent, va donar unes quantes passes cap a endavant.
El mascle va intentar agafar-se a la seva closca, però va relliscar i va acabar ignominiosament pel terra potes en l’aire. Aquest cop va renunciar, doncs es va quedar allà, amb el cap amagat. Jo vaig posar dret al mascle i vaig mirar la femella, que menjava aliena als pesars de la seva parella. Com a càstig pel la seva falta de col·laboració, vaig agafar-la i la vaig deixar a la part més àrida de la finca, per tal de que hagués de fer un llarg camí abans de trobar menjar.
"Mi familia y otros animales"
Gerald Durrell
Alianza Editorial, 2002
Traducció lliure del castellà, de Teresa Minguijón
Gerald Durrell
Alianza Editorial, 2002
Traducció lliure del castellà, de Teresa Minguijón
PRODUCCIÓ PRÒPIA
La mirada del amor, de Sònia Ferrer
M’està mirant, ho sé. Noto la seva mirada a la meva esquena. Sé que si em giro trobaré uns ulls curiosos, amb l’entrecella arrugada… o potser uns ulls molt grans fent un esforç per veure-hi més… o potser petits, a mig tancar, pensatius… No, no em giraré, no em donaré la volta. Si ho faig… trencaré la màgia en mil bocins i mai més tornarà a observar-me. Jo em conformo amb què la meva esquena sigui el mirall. El reflexe de l’ànima, que haurà quedat imprès al meu cos, i res, ni ningú, mai m’ho podrà prendre, mai!
Aquest instant sempre serà etern al meu pensament, dins meu, com quan l’hivern m’arrossega cap al mar i m’assec a la Plaça de l’Ermita a contemplar el temps, que rodola fent cercles entre les onades i el cel. Que rebota a les roques i torna a mi amb aquella brisa freda que recorda el pas dels anys. Aquell aire fugaç que em fa pensar en l’amor. L’AMOR. Vull saber perquè hi penso trista, per què quan recordo les bogeries del cor m’envaeix la nostàlgia, la melangia, la tristor, la solitud. Oh! una abraçada allà, davant del mar. Sense paraules, només això, una abraçada. La tendresa del braç acariciant-me les espatlles i fregant suaument la meva esquena com un t’estimo silenciós. Com quan estant al llit, malalt, dèbil i indefens, de sobte un plat d’arròs bullit, tebi i saborós d’all i llorer arriba a la cambra amb un acompanyant que llueix un somrís i et pregunta. -Com estàs?- I se’t repeteix mil vegades al cap: “com estàs?”. És una de les poques vegades que l’escoltes i saps que va carregat de sinceritat. És com si et diguessin: Em preocupo per tu, vull que estiguis bé, no pateixis, t’estimo, jo estaré al teu costat.
M’està mirant, ho sé. Noto la seva mirada a la meva esquena, sento el calfred. Sé que si em giro trencaré la màgia. Potser m’equivoco. Potser neix l’amor i arriba la primavera plena de papallones dansaires que es freguen sota el gruixut teixit de la pell de la panxa.
Tinc por de l’amor, l’amor fa mal. Jo tan sols vull sentir l’amor de les parelles que passegen per la platja agafats de la mà somiant, còmplices d’aquesta joia, que conviuen en un món plegats. M’agradaria volar com ells ho fan. S’està fent fosc. El sol se’n va. Si la lluna fos plena em quedaria aspectant. M’he girat, ja no hi és. Potser l’havia imaginat. Potser mai hi ha estat aquí. Potser mai m’he enamorat. Qui sap si ho he somiat.
MISCEL·LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 17 al 23 de novembre
17 de novembre
Naixements:
1905: Rodolfo Usigli, dramaturg i narrador mexicà.
Morts:
594: Gregorio de Tours, bisbe i historiador llatí.
1494: Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià.
1747: Alain-René Lesage, escriptor satíric francès.
1875: Hilario Ascásubi, poeta crioll argentí.
1998: Fernando Quiñones, escriptor espanyol.
18 de novembre
Esdeveniments:
1953: es va estrenar “Milagro en la plaza del Progreso”, de Joaquín Calvo Sotelo.
Naixements:
1768: José Marchena (El abate Marchena), poeta espanyol.
1863: Richard Dehmel, poeta alemany.
1934: Vassilis Vassilikos, escriptor y diplomàtic grec..
1940: Margaret Atwood, escriptora canadenca.
Morts:
1922: Marcel Proust, escriptor francès.
1952: Paul Éluard, poeta francès.
1999: Paul Bowles, escriptor nord-americà.
19 de novembre
Esdeveniments:
1919: es va estrenar “El conde Alarcos”, de Jacinto Grau.
Naixements:
1711: Mijail Lomonosov, escriptor rus.
1900: Anna Seghers, escriptora alemanya.
Morts
1967: va morir Joao Guimaraes, escriptor brasiler.
20 de novembre
Edeveniments:
1490: es va publicar la primera edició impresa de “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell.
Naixements:
1752: Thomas Chatterton, poeta anglès.
1858: Selma Lagerlöf, escriptora sueca, premi Nobel de 1909.
1923: Nadine Gordimer, escriptora sud-africana, premi Nobel de 1991.
Morts
1910: Leó Tolstoi, escriptor i novel·lista rus.
1989: Leonardo Sciascia, escriptor italià.
2005: Leopoldo de Luis, poeta espanyol.
21 de novembre
Edeveniments:
1935: es va estrenar “No habrá guerra de Troya”, de Jean Giraudoux.
Naixements:
1694: François Marie Arouet, més conegut com a Voltaire, escriptor y filòsof francès.
Morts:
1811: Heinrich von Kleist, escriptor alemany.
1844: Ivan Krylov, fabulista rus.
1917: Leon Bloy, novel·lista y assagista francès.
1928: Hermann Sudermann, escriptor alemany.
1945: Ellen Glasgow, novel·lista americana.
1946: Eduardo Marquina, poeta y dramaturg espanyol.
22 de novembre
Esdeveniments:
1832: es va estrenar “El rey se divierte”, de Victor Hugo.
Naixements
1819: Mary Anne Evans/George Eliot, novel·lista anglesa.
1842: José-Maria de Heredia, poeta francès.
1869: André Gide, escriptor francès, premi Nobel de 1947.
1877: Endre Ady, poeta hongarès.
Morts:
1906: Manuel José Othón, poeta mexicà.
1916: Jack London, novel·lista americà.
1952: Benedetto Croce, historiador i filòsof italià.
1963; Aldous Huxley, escriptor britànic.
1993: Anthony Burgess, novel·lista i crític literari anglès.
23 de novembre
Naixements:
1221: Alfons X, El Sabi, rei, promotor cultural i escriptor.
1608: Francisco Manuel de Melo, diplomàtic i escriptor portuguès.
1920: Paul Celan, escriptor romanès en llengua alemanya.
Morts:
1976: André Malraux, novel·lista y polític francès.
1990: Roald Dahl, escriptor britànic de ascendència noruega.
Clubs de lectura
Durant el mes de novembre, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El vertigen del trapezista, de Jesús Tibau. L’autor ens acompanyarà a la tertúlia, que serà el darrer dijous de novembre, dia 26, a les 7 de la tarda.
Al Bookclub, club de lectura en anglès, estem llegint aquest mes també, The Boy in the Striped Pyjamas –El noi en el pijama de ratlles- de John Boyne. La tertúlia serà el darrer dimarts de novembre, dia 24, a les 7 de la tarda. L'edemà veurem la pel·lícula en versió original.
Concursos
A Torredembarra
XI Cartell de Premis en diverses modalitats: posia, teatre, narrativa infantil i juvenil,treball de recerca, periodisme... El termini de presentació es el 30/11.
Narrativa
VII Concurs de Contes Eròtics de carnaval de Vilanova i la Geltrú que convoca l’Agrupació de Balls Populars i l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, amb una dotació de 500€. Termini de presentació 04/12/2009.
XXII concurso infantil i juvenil de cuentos ciudad de Tudela. Diverses modalitats amb premis entre 60 i 120€. Data límit de presentació d’originals el 15/12/09.
XII Premi Ramon Ferrando Adell de Contes Curts, de la localitat de Jesús. Termini de presentació: 11/12
Concurs de Relats de Dones 2009. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana i dotat amb 2.000€. Data límit de presenació el 12/12/09.
28è Concurs Literari de Sant Antoni del Perelló. Termini: 14/12
VI Certamen de relato breve Gerald Brenan. Dotat amb 3.000€. Fins els 18/12/09
XXII Premi “Ana Maria Matute” de Narrativa de dones 2010. Fins el 31/12/09. Dotat amb 500€
I Certamen de Microrrelato de Terror ArtGerust Homenatge a Poe. Fins els 31/12/09. Dotat amb 1.000€
Articles periodístics
La revista Serra d’Or convoca el premi Crida als escriptors Joves per a menors de 35 anys i dotat amb 275€ i la publicació de l’obra a la revista Serra d’Or
Guions
Premis Francesc Rovira-Beleta de guions curtmetratges convocat pel grup d’Entitats Catalanes de la Família i l’Associació CinemaNet amb una dotació de 2000€. Termini de presentació 30/12/2009.
Poesia
XIV Premi Internacional de poesia “Miguel de Cervantes”. Fins el 31/12/09. Dotat amb edició i beca.
XI Premi “Gloria Fuertes” de poesia jove. Fins el 31/12/09. Dotat amb 1.000€
X premi de poesia Antoni Isern. Convocat pel Centre d’Estudis Alcoverencs. Varies categories. Fins el 6 de desembre.
Premi de poesia “Gertrudis Gómez de Avellaneda” 2010. Convocat per l’associació cultural i literària “La Avellaneda”. Dotat amb 300 €. Data límit de presentació el 1/12/09
XV premi Tardor de Poesia, dotat amb 9.000 €. Fins el dia 11/12/09
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.