AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Mijaíl Bulgákov, novel•lista i dramaturg rus, va néixer a Kiev el 1891 i va morir el 1940. Va viure, doncs, un convuls període, que repassem suscintament, perquè potser cal recordar-ho per comprendre la seva vida i obra.
Bulgakov va néixer amb el zar Nicolàs II al poder. Durant la seva joventut es van produir la revolució de 1905, la primera Guerra Mundial, la revolució de febrer de 1917 i la d’octubre del mateix any, que provoca la caiguda del règim tsarista i posa el poder en mans de Lenin i Trosky.
Ja adult va participar en la guerra civil russa (1918-1922), en la que les forces de Lenin (exèrcit roig) s’enfronten a la resta de forces social-revolucionaries (exèrcit blanc), i de la qual Lenin sortirà definitivament victoriós. I, per fi, va viure els primers quinze anys de poder de Stalin.
Fill primogènit d’un professor de teologia, durant la Guerra Civil Russa ell i els seus germans es van allistar a l’exèrcit blanc, és a dir, en el bàndol perdedor.
Acabada la guerra, els seus germans van emigrar a París, però ell es va quedar a Kiev, on es va llicenciar en medecina al 1916.
Encara que va exercir com a metge poc temps, ja que al 1921 es va traslladar a Moscou per a dedicar-se exclusivament al periodisme i a la literatura.
Bulgakov mai va donar suport al règim, al que sempre va ridiculitzar com a escriptor. Les seves primeres obres són narracions satíriques envers la societat soviètica: les novel•les Maleficis (1925), Cor de gos (1925) i la comèdia L’apartament de Zoia (1926).
El definitiu èxit com a escriptor, tant de crítica com de públic, li arriba amb La guàrdia blanca(1925), que situa la narració a Kiev durant la Revolució.
El propi autor va fer una versió teatral de la novel•la, que va titular La Fugida (1926).
Morfina (1927) obté un gran reconeixement. És aquest un recull de relats, escrits amb un llenguatge àgil i càlid, que destaquen per la introspecció i un lleu sentit del humor, on narra les aventures mèdiques en zones rurals d’un jove doctor, transsumpte del propi Bulgákov.
El relat més extens de la col•lecció és el que dóna títol al volum, Morfina, on narra el testimoni d’un metge, company del protagonista, sobre les seves experiències amb la morfina.
Al final dels anys 20 ja era un reconegut autor teatral, fins el punt que al 1928 hi havia tres obres seves representant-se simultàniament als més importants teatres moscovites.
La ironia amb que tractava el sistema polític i els nous costums instaurats, li havien generat alguns problemes amb les autoritats, però la publicació de La Fugida va fer aixecar en contra seu unànimement les veus de la crítica oficial pel retrat favorable que en ella fa d’un grup de oficials blancs anti bolchevics durant la guerra civil i per l’absència de un heroi comunista.
La situació es va agreujar amb la publicació de l’obra de teatre Zoikina Kvartira (1926), en la que satiritza els funcionaris de la administració de la cultura.
I, encara que les obres de Bulgákov gaudien de gran popularitat, les autoritats li van prohibir publicar a partir de 1930. Com a conseqüència, els seus últims deu anys els va viure condemnat al silenci i a l’oblit.
Tot i això, l’autor va continuar escrivint. Entre 1929 i 1940 (any de la seva mort) va escriure la seva millor novel•la. Es titula El mestre i Margarita i no va ser publicada a la Unió Soviètica fins el 1966.
La novel•la tracta de l’etern conflicte entre el Bé i el Mal, que es planteja utilitzant el sistema de relats en paral•lel: una part de la història es situa al Moscou contemporani de l’autor, on el mestre del títol llegeix una novel•la sobre Pilatos; el segon pla es situa a la Judea de Poncio Pilatos.
I el tercer pla narratiu està protagonitzat pel Mal, que arriba a Moscou acompanyat per una estranya i onírica cort. Aquesta intervenció d’elements fantàstics és també una constant en la seva obra.
Altres novel•les són: L’illa púrpura (1927) i La novel•la teatral (1936-1937), inacabada, on narra la persecució a que va estar sotmès gran part de la seva vida.
Entre les obres teatrals es poden destacar: L’evasió (1927), sobre l’evacuació dels perdedors a la guerra civil, La vida del senyor Molière (1936), Ivan Vasilievich (1936), en la que gràcies a una màquina del temps Ivan el terrible apareix en un congestionat apartament del Moscou dels anys trenta, Don Quixot (1940) i Pushkin (1943), on planteja la relació entre el creador i el tirà.
Al 1938 va escriure una carta a Stalin demanant-li permís per emigrar a París amb els seus germans. La resposta va ser una trucada personal del dictador exigint explicacions. Mai no va poder sortir del país.
En canvi, li van donar un càrrec oficial al teatre de Moscou, confiant en que així cessarien les seves crítiques cap al règim. Però no ho van aconseguir.
La fama de Bulgákov no va restablir-se fins anys després de la seva mort, al 1962, quan es van començar a publicar les seves novel•les i obres de teatre.
Amb la publicació de El mestre i Margarita al 1966 es va recuperar l’admiració pels escrits de Bulgakov, que molts consideren a l’alçada dels de Turguéniev, Tolstói o Chéjov.
Avui llegirem un fragment de Cor de gos (1925), una de les millors novel•les de Bulgakov, publicada pòstumament al 1969. La novel•la narra les vicissituds per les que passa un gos del carrer, recollit amorosament per un cirurgià que farà amb ell dramàtics experiments amb resultats sorprenents. Llegirem fragments del primer capítol, amb versió lliure en català feta per mi mateixa. Aquest breu exemple permet comprovar el calibre de la crítica de Bulgákov cap al règim: testimoni de la vida real dels proletaris, existència de personatges intocables, ironia sobre els nous costums instaurats, manifestació de la individualització de la gent en una societat que es pretén solidaria per antonomàsia, etc...
Biografia
Mijaíl Bulgákov, novel•lista i dramaturg rus, va néixer a Kiev el 1891 i va morir el 1940. Va viure, doncs, un convuls període, que repassem suscintament, perquè potser cal recordar-ho per comprendre la seva vida i obra.
Bulgakov va néixer amb el zar Nicolàs II al poder. Durant la seva joventut es van produir la revolució de 1905, la primera Guerra Mundial, la revolució de febrer de 1917 i la d’octubre del mateix any, que provoca la caiguda del règim tsarista i posa el poder en mans de Lenin i Trosky.
Ja adult va participar en la guerra civil russa (1918-1922), en la que les forces de Lenin (exèrcit roig) s’enfronten a la resta de forces social-revolucionaries (exèrcit blanc), i de la qual Lenin sortirà definitivament victoriós. I, per fi, va viure els primers quinze anys de poder de Stalin.
Fill primogènit d’un professor de teologia, durant la Guerra Civil Russa ell i els seus germans es van allistar a l’exèrcit blanc, és a dir, en el bàndol perdedor.
Acabada la guerra, els seus germans van emigrar a París, però ell es va quedar a Kiev, on es va llicenciar en medecina al 1916.
Encara que va exercir com a metge poc temps, ja que al 1921 es va traslladar a Moscou per a dedicar-se exclusivament al periodisme i a la literatura.
Bulgakov mai va donar suport al règim, al que sempre va ridiculitzar com a escriptor. Les seves primeres obres són narracions satíriques envers la societat soviètica: les novel•les Maleficis (1925), Cor de gos (1925) i la comèdia L’apartament de Zoia (1926).
El definitiu èxit com a escriptor, tant de crítica com de públic, li arriba amb La guàrdia blanca(1925), que situa la narració a Kiev durant la Revolució.
El propi autor va fer una versió teatral de la novel•la, que va titular La Fugida (1926).
Morfina (1927) obté un gran reconeixement. És aquest un recull de relats, escrits amb un llenguatge àgil i càlid, que destaquen per la introspecció i un lleu sentit del humor, on narra les aventures mèdiques en zones rurals d’un jove doctor, transsumpte del propi Bulgákov.
El relat més extens de la col•lecció és el que dóna títol al volum, Morfina, on narra el testimoni d’un metge, company del protagonista, sobre les seves experiències amb la morfina.
Al final dels anys 20 ja era un reconegut autor teatral, fins el punt que al 1928 hi havia tres obres seves representant-se simultàniament als més importants teatres moscovites.
La ironia amb que tractava el sistema polític i els nous costums instaurats, li havien generat alguns problemes amb les autoritats, però la publicació de La Fugida va fer aixecar en contra seu unànimement les veus de la crítica oficial pel retrat favorable que en ella fa d’un grup de oficials blancs anti bolchevics durant la guerra civil i per l’absència de un heroi comunista.
La situació es va agreujar amb la publicació de l’obra de teatre Zoikina Kvartira (1926), en la que satiritza els funcionaris de la administració de la cultura.
I, encara que les obres de Bulgákov gaudien de gran popularitat, les autoritats li van prohibir publicar a partir de 1930. Com a conseqüència, els seus últims deu anys els va viure condemnat al silenci i a l’oblit.
Tot i això, l’autor va continuar escrivint. Entre 1929 i 1940 (any de la seva mort) va escriure la seva millor novel•la. Es titula El mestre i Margarita i no va ser publicada a la Unió Soviètica fins el 1966.
La novel•la tracta de l’etern conflicte entre el Bé i el Mal, que es planteja utilitzant el sistema de relats en paral•lel: una part de la història es situa al Moscou contemporani de l’autor, on el mestre del títol llegeix una novel•la sobre Pilatos; el segon pla es situa a la Judea de Poncio Pilatos.
I el tercer pla narratiu està protagonitzat pel Mal, que arriba a Moscou acompanyat per una estranya i onírica cort. Aquesta intervenció d’elements fantàstics és també una constant en la seva obra.
Altres novel•les són: L’illa púrpura (1927) i La novel•la teatral (1936-1937), inacabada, on narra la persecució a que va estar sotmès gran part de la seva vida.
Entre les obres teatrals es poden destacar: L’evasió (1927), sobre l’evacuació dels perdedors a la guerra civil, La vida del senyor Molière (1936), Ivan Vasilievich (1936), en la que gràcies a una màquina del temps Ivan el terrible apareix en un congestionat apartament del Moscou dels anys trenta, Don Quixot (1940) i Pushkin (1943), on planteja la relació entre el creador i el tirà.
Al 1938 va escriure una carta a Stalin demanant-li permís per emigrar a París amb els seus germans. La resposta va ser una trucada personal del dictador exigint explicacions. Mai no va poder sortir del país.
En canvi, li van donar un càrrec oficial al teatre de Moscou, confiant en que així cessarien les seves crítiques cap al règim. Però no ho van aconseguir.
La fama de Bulgákov no va restablir-se fins anys després de la seva mort, al 1962, quan es van començar a publicar les seves novel•les i obres de teatre.
Amb la publicació de El mestre i Margarita al 1966 es va recuperar l’admiració pels escrits de Bulgakov, que molts consideren a l’alçada dels de Turguéniev, Tolstói o Chéjov.
Avui llegirem un fragment de Cor de gos (1925), una de les millors novel•les de Bulgakov, publicada pòstumament al 1969. La novel•la narra les vicissituds per les que passa un gos del carrer, recollit amorosament per un cirurgià que farà amb ell dramàtics experiments amb resultats sorprenents. Llegirem fragments del primer capítol, amb versió lliure en català feta per mi mateixa. Aquest breu exemple permet comprovar el calibre de la crítica de Bulgákov cap al règim: testimoni de la vida real dels proletaris, existència de personatges intocables, ironia sobre els nous costums instaurats, manifestació de la individualització de la gent en una societat que es pretén solidaria per antonomàsia, etc...
Cor de gos (fragment)
- Uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!, m’estic morint.
La ventada li rugeix al passatge els últims sagraments i el gos l’acompanya amb els seus udols.
- Estic perdut, no tinc salvació.
El cuiner de la cantina de nutrició equilibrada per a funcionaris del Sóviet Central de l’Economia Nacional li ha llançat aigua bullint i li ha escaldat el costat esquerre.
- Quina mala bèstia! I això que és proletari!. Quin dolor!. Fins i tot els ossos m’ha escaldat la maleïda aigua. Quin mal parit, el cuiner! Mireu la seva cara! I tan gros com està, si és més ample que alt.
Li fan un mal terrible les costelles. Sap molt bé el que l’espera:
- Demà en sortiran nafres i ja em direu com en tindré cura. Si fos estiu em donaria un passeig pel parc, que té una herba molt especial que ho sana tot; i, a sobre, podria atipar-me de trossets de llonganissa i llepar muntanyes de paper amb greix de l’esmorzar que llancen els ciutadans. Però on anar ara?
-Mai no t’han pegat amb una bota al cul? Mai no t’han llançat una pedra al llom? Tot això li han fet a ell. Però està conforme amb la seva sort. I si plora en aquests moments és pel dolor físic i pel fred.
- La meva ànima no està acabada. L’ànima d’un gos no es doblega fàcilment.
El gos s’arramba a la paret a l’entrada del passatge, decidit a no bellugar-se i morir allí mateix.
Sentia tan dolor i tanta amargura, tanta soledat i horror, que petites llàgrimes de gos brollaven dels seus ulls. Una gelada humitat cobria el desfet costat i, al seu través, les vermelles taques de la carn cremada llaçaven sinistres mirades.
Aleshores veu passar una mecanògrafa de camí a casa.
- Pobre! Guanya quatre xavos, ni tant sols es pot permetre anar al cinema. Bé la veritat és que el seu amant li regala mitges de seda.
La secretària tremola i fa ganyotes. Porta les mitges que li ha regalat l’amant.
- Ha de tenir els peus gelats! També a la panxa ha de tenir fred!
Porta calces de poc abric: calces franceses de seda i puntes. Si les portés de franel•la, si gosses fer-ho, segur que el seu amant, que serà president d’alguna organització oficial o alguna cosa semblant, li diria que precisament estava fart de la seva dona per portar aquestes calces de franel•la tan poc seductores.
Pensava encara en la pobre mecanògrafa, quan va sentir la campaneta de la porta de la il•luminada tenda de la cantonada del carrer i va aparèixer un ciutadà. Un ciutadà, no un camarada; i, per ser encara més exactes, un senyor.
- Creieu que jutjo per l’abric?
-Tonteries. Ara també porten abric molts proletaris. Encara que amb colls que no són com aquest. I un es pot confondre des de lluny. Però a ningú pot confondre l’expressió dels ulls. I és que els ulls són fonamentals. Com un baròmetre. En ells es veu tot: el que té l’ànima seca, el que pot ficar-te sense motiu la punta de la bota en les costelles i el que té por de tothom. Precisament a aquests és molt agradable clavar-les les dents al turmell.
- Tens por, doncs té. Si tens por serà per alguna cosa, grrrrrrrrrr, guau.
El senyor va travessar el carrer entre la ventada i es va dirigir al passatge amb caminar segur.
- Sí, sí, se’l nota clarament. No és dels que menja olla podrida.
Cada vegada està més a prop. Es veu que menja bé i que no roba. I que no és dels que clava puntades de peu; i que tampoc no és dels que té por. És un senyor que fa una feina intel•lectual, amb barba francesa i atractiu bigoti. Però que fa una forta pudor a hospital i tabac!.
- Em pregunto que diantres ha vingut a fer aquí. Ja el tinc al costat. Uuuuuuu. Què pot haver comprat en aquella miserable tenda? Serà possible? Llonganissa!.
El gos va reunir les poques forces que li quedaven i es va arrossegar fins la cantonada del carrer. La ventada va començar a llançar-li de tot com una escopeta, entre d’altres coses un cartell que deia “És possible rejovenir?”
- I tant que és possible! A mi l’olor a llonganissa m’ha rejovenit, ha fer que aixequés la panxa i les seves ardents onades han encongit el meu estómac, vuit des de fa dos dies.
Aquesta meravellosa olor va vèncer la d’hospital; era una olor paradisíaca a carn d’egua picada, amb all i pebre.
- Mil disculpes, senyor, però ho sé. Hi ha llonganissa en la butxaca dreta del seu abric de pell.
Ja té al senyor al costat.
- Oh, gran senyor, guaita’m! M’estic morint. Servil és la nostra ànima, negre la nostra sort!
El gos reptava sobre la panxa com una serp.
- Miri l’obra del cuiner. Em donarà la llonganissa? Vostè no la necessita per a res!. Per a què necessita cavall podrit? Ja ha esmorzat avui. Vostè, que és una personalitat de rellevància internacional gràcies a les glàndules sexuals masculines. Uuuuuuuu. He de llepar-li les mans, no hi ha cap altre manera.
El misteriós senyor es va inclinar cap al gos; van brillar les daurades pupil•les dels seus ulls; de la butxaca dreta va treure un allargassat embolcall blanc. Deslligà el paper, que ràpidament s’emportà la ventada, i trencà una mica de llonganissa, que donà al gos.
- Vaja, quina persona tan generosa! Uuuuuuuuu.
El senyor va xiular i després va dir amb veu severa:
- “globet, globet”.
- Globet? Ja m’ha batejat. Bé, ja m’està bé. Després del que acabes de fer, pots dir-me com vulguis.
En un instant el gos va clavar les dents a la llonganissa i se la va empassar d’un cop. Amb l’ansietat, una mica més i s’empassa també el cordell.
- Li llepo la mà mil i una vegades; li llepo també els pantalons, benefactor meu!.
- Ja n’hi ha prou.
El senyor parlava que semblava que donava ordres. Es va ajupir, va mirar el gos atentament als ulls i, inesperadament, va passar l’enguantada mà per la seva panxa de manera familiar i afectuosa.
- Vaja, vaja. No portes collar. Perfecte! Ets precisament allò que buscava. Segueix-me. I va xiular.
-Que el segueixi? Fins a la fi del món. Ja pot donar-me tantes puntades de peu com vulgui, que jo no em queixaré.
Caminava darrera el senyor. El terrible dolor del costat el continuava torturant. Però tenia una preocupació que li feia oblidar-lo a vegades: no perdre’l de vista entre la gentada i manifestar-li de tant en tant la seva devoció, cosa que va fer al menys en set ocasions: li besava la bota, bordava feroçment per obrir-li pas entre la gent, udolava per mantenir viva la seva compassió...
- Bon gos, bon gos.
Un maleït gat va aparèixer de cop i, a pesar de la ventada, va ensumar la llonganissa. Al Globet si la ve ennuvolar la vista només de pensar que al ric excèntric si li podia ocórrer emportar-se també aquell lladre, amb el que hauria de compartir la manduca. Per evitar-ho va llançar uns grunyits de tal calibre, que el gat, d’un salt, va pujar fins a un segon pis.
- Fora! No hi ha prou llonganissa per a tots els desgraciats dels carrers!.
El senyor va valorar la devoció del gos i el va premiar amb un altre tros de llonganissa.
- Vine!
Van enfilar per un altre carreró, aquesta vegada de més categoria. Globet estava encantat. Però aleshores el senyor es va ficar en un portal.
- Per aquí? No, ho sento molt, però no. Aquí hi ha porter. No hi ha res pitjor al món. Són perillosíssims. És una espècie odiosa. Més inclòs que els gats.
- No tinguis por. Endavant
Quan van entrar, el porter es va inclinar respectuosament.
- Hola, Fiodor.
- Deu meu! Quin personatge!. Oh sort, amb qui has fet que em topi. Qui és aquest que, davant un porter, fins i tot un gos del carrer pot franquejar l’entrada? No em toquis, eh? Prova a fer-ho! Quina mossegada et guanyaries, ara que tinc un amo a qui respectes.
- Anem, anem
- On vostè vagi, allí aniré. Només ha de mostrar-me el camí i jo, malgrat el dolor del costat, no em quedaré enrere.
Pujaven l’escala, quan el senyor s’atura i diu cap a baix
- No he rebut cap carta, Fiodor?
El porter va negar i, en to confidencial i a mitja veu, el va fer saber que a l’apartament número tres hi havien ficat uns quants camarades. El majestuós benefactor de gossos es va girar bruscament i, espantat, va preguntar:
- I?
Els ulls se’l van posar rodons i els bigotis se’l van eriçar. El porter va assentir. Havien ocupat tres habitacions senceres.
-Deu meu! Imagino el que pot passar ara en aquell pis. Els antics propietaris hauran d’aixecar parets de separació.
Però encara que el senyor sap que això mai no passarà amb el seu pis, que a ell no tindran valor de ficar-li proletaris a dins, va comentar preocupat:
- Quines coses he de veure! Ai, ai.
I va xiular al gos.
- Ja vinc, senyor. Vinc corrents. Permeti que li faci saber que el costat encara em fa mal. Permeti que li llepi un altre vegada la bota.
Sense més entrebancs, van entrar al pis, un entresol.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
La ventada li rugeix al passatge els últims sagraments i el gos l’acompanya amb els seus udols.
- Estic perdut, no tinc salvació.
El cuiner de la cantina de nutrició equilibrada per a funcionaris del Sóviet Central de l’Economia Nacional li ha llançat aigua bullint i li ha escaldat el costat esquerre.
- Quina mala bèstia! I això que és proletari!. Quin dolor!. Fins i tot els ossos m’ha escaldat la maleïda aigua. Quin mal parit, el cuiner! Mireu la seva cara! I tan gros com està, si és més ample que alt.
Li fan un mal terrible les costelles. Sap molt bé el que l’espera:
- Demà en sortiran nafres i ja em direu com en tindré cura. Si fos estiu em donaria un passeig pel parc, que té una herba molt especial que ho sana tot; i, a sobre, podria atipar-me de trossets de llonganissa i llepar muntanyes de paper amb greix de l’esmorzar que llancen els ciutadans. Però on anar ara?
-Mai no t’han pegat amb una bota al cul? Mai no t’han llançat una pedra al llom? Tot això li han fet a ell. Però està conforme amb la seva sort. I si plora en aquests moments és pel dolor físic i pel fred.
- La meva ànima no està acabada. L’ànima d’un gos no es doblega fàcilment.
El gos s’arramba a la paret a l’entrada del passatge, decidit a no bellugar-se i morir allí mateix.
Sentia tan dolor i tanta amargura, tanta soledat i horror, que petites llàgrimes de gos brollaven dels seus ulls. Una gelada humitat cobria el desfet costat i, al seu través, les vermelles taques de la carn cremada llaçaven sinistres mirades.
Aleshores veu passar una mecanògrafa de camí a casa.
- Pobre! Guanya quatre xavos, ni tant sols es pot permetre anar al cinema. Bé la veritat és que el seu amant li regala mitges de seda.
La secretària tremola i fa ganyotes. Porta les mitges que li ha regalat l’amant.
- Ha de tenir els peus gelats! També a la panxa ha de tenir fred!
Porta calces de poc abric: calces franceses de seda i puntes. Si les portés de franel•la, si gosses fer-ho, segur que el seu amant, que serà president d’alguna organització oficial o alguna cosa semblant, li diria que precisament estava fart de la seva dona per portar aquestes calces de franel•la tan poc seductores.
Pensava encara en la pobre mecanògrafa, quan va sentir la campaneta de la porta de la il•luminada tenda de la cantonada del carrer i va aparèixer un ciutadà. Un ciutadà, no un camarada; i, per ser encara més exactes, un senyor.
- Creieu que jutjo per l’abric?
-Tonteries. Ara també porten abric molts proletaris. Encara que amb colls que no són com aquest. I un es pot confondre des de lluny. Però a ningú pot confondre l’expressió dels ulls. I és que els ulls són fonamentals. Com un baròmetre. En ells es veu tot: el que té l’ànima seca, el que pot ficar-te sense motiu la punta de la bota en les costelles i el que té por de tothom. Precisament a aquests és molt agradable clavar-les les dents al turmell.
- Tens por, doncs té. Si tens por serà per alguna cosa, grrrrrrrrrr, guau.
El senyor va travessar el carrer entre la ventada i es va dirigir al passatge amb caminar segur.
- Sí, sí, se’l nota clarament. No és dels que menja olla podrida.
Cada vegada està més a prop. Es veu que menja bé i que no roba. I que no és dels que clava puntades de peu; i que tampoc no és dels que té por. És un senyor que fa una feina intel•lectual, amb barba francesa i atractiu bigoti. Però que fa una forta pudor a hospital i tabac!.
- Em pregunto que diantres ha vingut a fer aquí. Ja el tinc al costat. Uuuuuuu. Què pot haver comprat en aquella miserable tenda? Serà possible? Llonganissa!.
El gos va reunir les poques forces que li quedaven i es va arrossegar fins la cantonada del carrer. La ventada va començar a llançar-li de tot com una escopeta, entre d’altres coses un cartell que deia “És possible rejovenir?”
- I tant que és possible! A mi l’olor a llonganissa m’ha rejovenit, ha fer que aixequés la panxa i les seves ardents onades han encongit el meu estómac, vuit des de fa dos dies.
Aquesta meravellosa olor va vèncer la d’hospital; era una olor paradisíaca a carn d’egua picada, amb all i pebre.
- Mil disculpes, senyor, però ho sé. Hi ha llonganissa en la butxaca dreta del seu abric de pell.
Ja té al senyor al costat.
- Oh, gran senyor, guaita’m! M’estic morint. Servil és la nostra ànima, negre la nostra sort!
El gos reptava sobre la panxa com una serp.
- Miri l’obra del cuiner. Em donarà la llonganissa? Vostè no la necessita per a res!. Per a què necessita cavall podrit? Ja ha esmorzat avui. Vostè, que és una personalitat de rellevància internacional gràcies a les glàndules sexuals masculines. Uuuuuuuu. He de llepar-li les mans, no hi ha cap altre manera.
El misteriós senyor es va inclinar cap al gos; van brillar les daurades pupil•les dels seus ulls; de la butxaca dreta va treure un allargassat embolcall blanc. Deslligà el paper, que ràpidament s’emportà la ventada, i trencà una mica de llonganissa, que donà al gos.
- Vaja, quina persona tan generosa! Uuuuuuuuu.
El senyor va xiular i després va dir amb veu severa:
- “globet, globet”.
- Globet? Ja m’ha batejat. Bé, ja m’està bé. Després del que acabes de fer, pots dir-me com vulguis.
En un instant el gos va clavar les dents a la llonganissa i se la va empassar d’un cop. Amb l’ansietat, una mica més i s’empassa també el cordell.
- Li llepo la mà mil i una vegades; li llepo també els pantalons, benefactor meu!.
- Ja n’hi ha prou.
El senyor parlava que semblava que donava ordres. Es va ajupir, va mirar el gos atentament als ulls i, inesperadament, va passar l’enguantada mà per la seva panxa de manera familiar i afectuosa.
- Vaja, vaja. No portes collar. Perfecte! Ets precisament allò que buscava. Segueix-me. I va xiular.
-Que el segueixi? Fins a la fi del món. Ja pot donar-me tantes puntades de peu com vulgui, que jo no em queixaré.
Caminava darrera el senyor. El terrible dolor del costat el continuava torturant. Però tenia una preocupació que li feia oblidar-lo a vegades: no perdre’l de vista entre la gentada i manifestar-li de tant en tant la seva devoció, cosa que va fer al menys en set ocasions: li besava la bota, bordava feroçment per obrir-li pas entre la gent, udolava per mantenir viva la seva compassió...
- Bon gos, bon gos.
Un maleït gat va aparèixer de cop i, a pesar de la ventada, va ensumar la llonganissa. Al Globet si la ve ennuvolar la vista només de pensar que al ric excèntric si li podia ocórrer emportar-se també aquell lladre, amb el que hauria de compartir la manduca. Per evitar-ho va llançar uns grunyits de tal calibre, que el gat, d’un salt, va pujar fins a un segon pis.
- Fora! No hi ha prou llonganissa per a tots els desgraciats dels carrers!.
El senyor va valorar la devoció del gos i el va premiar amb un altre tros de llonganissa.
- Vine!
Van enfilar per un altre carreró, aquesta vegada de més categoria. Globet estava encantat. Però aleshores el senyor es va ficar en un portal.
- Per aquí? No, ho sento molt, però no. Aquí hi ha porter. No hi ha res pitjor al món. Són perillosíssims. És una espècie odiosa. Més inclòs que els gats.
- No tinguis por. Endavant
Quan van entrar, el porter es va inclinar respectuosament.
- Hola, Fiodor.
- Deu meu! Quin personatge!. Oh sort, amb qui has fet que em topi. Qui és aquest que, davant un porter, fins i tot un gos del carrer pot franquejar l’entrada? No em toquis, eh? Prova a fer-ho! Quina mossegada et guanyaries, ara que tinc un amo a qui respectes.
- Anem, anem
- On vostè vagi, allí aniré. Només ha de mostrar-me el camí i jo, malgrat el dolor del costat, no em quedaré enrere.
Pujaven l’escala, quan el senyor s’atura i diu cap a baix
- No he rebut cap carta, Fiodor?
El porter va negar i, en to confidencial i a mitja veu, el va fer saber que a l’apartament número tres hi havien ficat uns quants camarades. El majestuós benefactor de gossos es va girar bruscament i, espantat, va preguntar:
- I?
Els ulls se’l van posar rodons i els bigotis se’l van eriçar. El porter va assentir. Havien ocupat tres habitacions senceres.
-Deu meu! Imagino el que pot passar ara en aquell pis. Els antics propietaris hauran d’aixecar parets de separació.
Però encara que el senyor sap que això mai no passarà amb el seu pis, que a ell no tindran valor de ficar-li proletaris a dins, va comentar preocupat:
- Quines coses he de veure! Ai, ai.
I va xiular al gos.
- Ja vinc, senyor. Vinc corrents. Permeti que li faci saber que el costat encara em fa mal. Permeti que li llepi un altre vegada la bota.
Sense més entrebancs, van entrar al pis, un entresol.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
Les amanides de la Vivian, de Vivian Segurana
Sobre la taula
de treball
es talla l’enciam,
ni massa petit,
ni massa gran.
Ben remullat
i amb un to de Mòdena
a l’escorredor
li afegeixes la soja.
Sobre aquesta base,
en un plat ben pla
afegeixes el vermell,
si et cansa el tomàquet
prova amb la maduixa
si no,
el Cherry sempre queda bé.
Si no t’agrada dolça
prova amb la poma,
rima amb el formatge
i si és de cabra molt rebé.
La tonyina és el centre,
per sobre blat de moro.
La Rúcula governant
amb l’ alfàbrega i les nous,
els canonges per davant.
Emboira amb rovell d’ou,
potser pebrot escalivat.
Pipes, cacauets o festucs
acompanya’ls amb gra de lli,
bo per l’intestí.
Que no hi falti
la imaginació
i ous de guatlla
de decoració.
Bon apetit!!!
Tonyina segons la mare, de Teresa Minguijón
Sobre la taula
de treball
es talla l’enciam,
ni massa petit,
ni massa gran.
Ben remullat
i amb un to de Mòdena
a l’escorredor
li afegeixes la soja.
Sobre aquesta base,
en un plat ben pla
afegeixes el vermell,
si et cansa el tomàquet
prova amb la maduixa
si no,
el Cherry sempre queda bé.
Si no t’agrada dolça
prova amb la poma,
rima amb el formatge
i si és de cabra molt rebé.
La tonyina és el centre,
per sobre blat de moro.
La Rúcula governant
amb l’ alfàbrega i les nous,
els canonges per davant.
Emboira amb rovell d’ou,
potser pebrot escalivat.
Pipes, cacauets o festucs
acompanya’ls amb gra de lli,
bo per l’intestí.
Que no hi falti
la imaginació
i ous de guatlla
de decoració.
Bon apetit!!!
Tonyina segons la mare, de Teresa Minguijón
MISCEL.LÀNIA....
Efemèrides: Setmana del 19 al 25 de gener:
19/01/1798 neix Auguste Comte, filòsof francès, pare del positivisme.
19/01/1809 neix Edgar Allan Poe, escriptor nord-americà.
19 /01/1919 neix Joan Brossa, poeta i dramaturg català. Us adoneu que només té uns i nous a la seva data de naixement?.
19/01/1942 mor Manuel Machado, poeta espanyol.
20/01/1873 neix Joaquín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor andalús.
21/01/1950 mor l’escriptor George Orwell
21/01/2002 mor Adolfo Marsillach, renovador del teatre espanyol.
22/01/1953 s’estrena Las bruixes de Salem, de Arthur Miller.
22/01/1788 neix Lord Byron, poeta anglès.
23/01/1783 neix Stendhal, escriptor francès.
23/01/1962 neix Elvira Lindo, escriptora espanyola.
24/01/1936 es publica “El rayo que no cesa” de Miguel Hernández.
25/01/1882 neix la novel•lista anglesa Virginia Woolf
25/01/ 1759 neix Robert Burns, poeta escossés.
25/01/1874 neix William Somerset Maugham, escriptor britànic
25/01/1990 mor Dámaso Alonso, poeta, crític i acadèmic espanyol.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de gener, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Els meus homes, de Malika Mokeddem. La tertúlia serà el darrer dijous de gener dia 28, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de gener llegim Mil nou-cents vuitanta-quatre, de George Orwell. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de gener, dia 26, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XII concurs de guions literaris per a curtmetratges Florian Rey. Premi 500€. Fins el 23 de gener.
-XI premi de literatura infantil il•lustrada “Tombatossals”. Convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Dotat amb 5.000€ i la publicació de l’obra guanyadora. Fins el 25 de gener.
-XI Premis Ciutat de Sant Andreu de la Barca, de poesia i relat curt. Convocats pel fòrum cultural Gaspar Preses i l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Dotat amb 550€. Data límit 28 de febrer
- L’ajuntament de Navalmoral de la Mata, a Càceres, convoca el IV Premi de novel•la curta. Idioma castellà. Dotat amb 6.000€ i publicació de l’obra premiada. Fins el 29 de gener.
-VIII concurs de relats curts “Maria Moliner”. Dotat amb 500€. Fins el 31 de gener.
-XXVI premi de literatura infantil El vaixell de vapor. Modalitat narrativa. Dotat amb 24.000€ i publicació de l’obra. Fins l’1 de febrer.
-X premi de relats curts 2010. Convocat pel Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona. Diferents categories. Dotat amb 150€ per a cadascuna. Fins el 12 de febrer.
- Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotat amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.