14/06/2010 Chow Ching Lie

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Chow Ching Lie, escriptora i pianista xinesa nascuda a Xangai el 1936, viu a França des de fa 40 anys.
Establerta a París des de 1965, on va arribar per perfeccionar la seva tècnica pianística sota els ensenyaments de Marguerite Long, la trobada el 1973 amb Georges Walter, a qui va relatar breus episodis de la seva vida, van incitar a aquest periodista a redacta un treball que havia de culminar en un dels documents més vius del nostre temps, en aquesta obra plena d'acció i veritat que avui els hi presentem. Chow Ching Lie- Anomenada també Julie pels seus amics occidentals, va néixer durant la guerra xinesa japonesa, es va casar als tretze anys (un casament disposat per la família), cinc mesos abans que Mao Tse-Tung prohibís els matrimonis forçats i declarés la igualtat de sexes. La vida de Chow Ching Lie es desenvolupa en un medi familiar en què cohabiten diverses generacions: l'avi Tsu Hon, venedor ambulant, contemporani de l'emperadriu Tse-Hi, un home que calça encara sandàlies de l'edat mitjana, i la seva néta, que viu la seva tragèdia més íntima quan el poder de Mao s'instaura a Xangai.
En la història o la tragèdia de Chow Ching Lie tenim un mosaic exhaustiu dels costums o les creences, les relacions immutables i essencials entre pares i fills, un retrat precís de l'existència quotidiana en aquell país llegendari. El drama de la dona xinesa i la seva servitud secular és el seu, al temps que els grans esdeveniments que es donen al país la guerra civil, l'alliberament, les Cent Flors i el Gran Salt cap endavant fan efecte, amb diferent intensitat , en la seva vida.
La història de la Xina a través del relat minuciós transcrit fidelment pel periodista Georges Walter resulta més autèntica que un bon nombre d'obres realitzades per professionals, ja que la narradora no és una historiadora, sinó més aviat un personatge que tindria validesa per si sol: una heroïna de novel•la del segle XVIII. Les seves pròpies limitacions confereixen un valor únic a la seva confessió.

OBRA DE L'AUTOR

Fragment del llibre El palanquí de les llàgrimes, de Chow Ching Lie.

*El palanquí de les llàgrimes és una novel•la autobiogràfica? Un document etnològic? Un involuntari estudi sociopolític?
La veritat és que podria molt bé ser només l'autobiografia precoç d'una concertista xinesa d'èxit internacional, Chow Ching Lie, nascuda el 1936. També és cert, com ens diu Joseph Kessel en el prefaci de l'obra, que entre els nombrosos llibres que avui ens parlen de la Xina, aquest és únic. I ho és perquè es tracta del relat de la vida d'una dona de sensibilitat exquisida que ha viscut a la cruïlla de les dues Xines: la mil•lenària i tradicional de l'esclavitud de la dona, la decadència, l'explotació i la misèria, i la Xina renovadora i renovada de Mao TseTung.
L’escriptora diu sobre el llibre:
«En aquest llibre, vaig voler oferir a tots, els secrets de la meva vida. Cada passatge de la meva existència està il•lustrat per l'aforisme budista que m'ha permès renovar i transformar una situació difícil en un fet positiu. Els lectors podran així extreure mil i un consells que els ajudin en qualsevol situació »....

He nascut a la Xina de la misèria i de les llàgrimes. Nena encara, vaig patir i vaig plorar des de molt aviat. Era bonica: això no és un mèrit, però va ser una maledicció. Si hagués estat lletja i deforme, sens dubte no m'haguessin casat a la força quan tenia tretze anys. Però la meva desgràcia no procedia només de la meva bellesa, sinó que representava la imatge d'un vast país, en el qual no era bo viure, on no era bo, sobretot, néixer si es tenia la desgràcia de ser una nena. Jo hagués pogut venir al món d'una família pobra en la qual, en néixer, m’haguessin embolicat en uns draps i llençat a les escombraries.
Què és més cruel, ofegar en néixer una nena, o més tard, sense criar-la, vendre-la perquè arribi a ser pupil d'una de les cases de cites del Carrer Quart de Shanghai? Això que dic no data de l'edat mitjana: era la sort de la xinesa a mitjans del segle XX i més exactament fins a Mao Tse-tung qui, el 1950, va dictar la primera llei prohibint, entre altres coses, la matança dels nadons , així com els matrimonis a la força i l'abús de poder de les sogres, plagues tan doloroses al país com les inundacions i les fams.
[...]
Els dos nens nedaven al riu quan els va tirar la vista a sobre una vella matrimoniera. Aquesta era una professió a la que es dedicaven persones d'un o altre sexe, buscades i menyspreades a la vegada. La nostra matrimoniera, veient als dos nois, va anar a casa d'una vídua del veïnatge que tenia una nena de quatre anys, i la va portar fins a la vora del riu, dient-li: «Mira a aquests dos nens. Sens dubte són de bona família i fins a rics, ja que el seu pare acaba de venir de Shanghai per fer-se aquí la seva casa. Tria dels dos el que prefereixis per a la teva filla i deixa la resta del meu compte. »
La pobra vídua va mirar jugar als dos nens i va assenyalar amb el dit al major, a qui havia de ser el meu pare. El va preferir a l'altre perquè tenia la pell més blanca. (Per estrany que sembli, per als xinesos d'aquella època, la pell blanca, blanca com la dels estrangers, era un ideal de bellesa envejable. Així, es deia que en la dona hi havia tres belleses: la dels ulls, la del nas i la de la boca, però que la pell blanca valia per les tres.) Pel que a mi es refereix, beneeixo la seva elecció, ja que l'altre nen, el meu futur oncle era un pobre d'esperit des del seu naixement i no va millorar molt amb el temps.
A continuació, la matrimoniera es va presentar a casa del meu avi per col•locar el seu discurs:
-Estimat Tsu Hon, hi ha en el veïnatge una nena bellíssima. La seva mare és vídua, però molt seriosa. És una bona cosa per a la vostra família, ja que sense ser rica, no és frívola. I com és treballadora, la filla ho serà també. Jo crec que seria convenient per a vosaltres que es comprometés amb el vostre fill.
El meu avi va anar a veure a la nena. La va trobar agradable i l'assumpte es va resoldre immediatament. I així va ser com el pare i la mare es van prometre a l'edat de sis i de quatre anys.
A la matrimonieres li pagaven les famílies en el moment de les esposalles. Però els promesos, que gairebé mai no sabien res de la seva situació, només es coneixien en vigílies del casament. En aquells temps, mai es trencava un compromís d'aquesta classe. No complir la paraula donada era una vergonya i un escàndol.
Un cop promesa, Tsong Hai, la meva futura mare, va romandre a Canton. Tsu Hon enviava diners a la mare de la petita per tal que aquesta pogués anar a l'escola primària, en la qual se li va fer estudiar tan sols sis anys: una nena no havia d'estudiar massa. No es deia entre nosaltres que «dona que sap poc té molta virtut»? I com que la virtut era abans que res l'obediència, es pensava que com menys instruïda, una dona es consagrava més a la seva llar, als seus fills i sobretot al seu amo i senyor: el marit. Així doncs, Tsong Hai, després dels anys d'escola, romandria a casa seva, on aprendria amb la seva mare a teixir a mà i a màquina, fins als setze anys, edat en què es casaria.
[...]
Aquesta era una de les pràctiques antiquades corrents encara en el suburbi de Kuangtong, on els pobres venien als seus fills. S’anava allà a comprar un parell de nenes com es compra una parella de cabridets. La millor edat per arrencar a les nenes de les seves famílies era als vuit o nou anys. Mai se’ls deia la veritat sinó tan sols que anaven a fer un viatge amb persones molt bones o coses per l'estil. Però una vegada arribades al seu destí s'iniciava immediatament el seu ensinistrament. El més urgent era extirpar la seva naturalesa infantil i treure les ganes de jugar, convertint-les de la nit al dia en adultes.
És clar que la seva sort, tot i la crueltat del seu destí, era variable, ja que tots els homes no són iguals. Les comprades per persones bondadoses eren ben tractades. Fins i tot, de vegades, la jove esclava, en arribar a l'edat de casar-se, veia als seus amos preparar l'equip nupcial i cobrir-la de regals. Però també les nenes de Chaochow coneixien moltes vegades una sort espantosa i sense remei.
[...]
La trista història del segon matrimoni del meu oncle Wei Hing demostra que si els vells principis eren d'una gran elevació, les velles costums solien tenir deplorables conseqüències. Ja hem vist que per a una vídua era un crim tornar a casar-se. En canvi, gairebé era una obligació per l'home que enviudava.
[...]
Això no era una frase. Efectivament, en Chaochow, si una dona estava convicta d'adulteri era tancada en una cabana a la qual es calava foc, i moria cremada viva. Encara que això sembli increïble es practicava encara en gairebé tota la Xina i ningú trobava inadequat tal càstig: abans, al contrari, semblava d'allò més natural.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Nina de neu, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

*“No heu sentit mai que neva a dins vostre? Pot passar que, en ple hivern o al bell mig de l’estiu, al novembre o a l’abril, sentis la neu a les venes, percebis un iceberg de tristor a les entranyes, una peça de gel ocupi el lloc del cor.
Hi ha persones, ho sé del cert, que ho han experimentat.
Hi ha d’altres persones que contribueixen al desgel transmetent calidesa, que minimitzen el fred compartint el seu escalf...
A algunes d'elles va dedicat aquest relat”. Unaquimera.

Des de l’alba, neva. Erta de fred, sento la neu corrent per les venes.
A la ciutat, feia anys que no passava.
En mi, el fred fa quatre estacions que s’hosteja.
Neva pels carrers que recorro fugint del passat.
Nevisca al pati de l'escola, on la canalla s’esvalota: engrescats per la novetat, els infants cacen neu al vol, entomant-la amb la boca esbatanada, com peixets multicolors engolint un bocí de núvol. Aparto els ulls de la mainada, presa de l’enyor pel fill que no he tingut.
Nevisqueja al parc, on les volves blanques i diminutes es desfan en tocar el vellut verd fosc de les plantes... Blanc sobre verd. Per un moment, torno a veure les meves mans glaçades endreçant les fulles del pom deixat davant del nínxol de la mare.
El banc és mullat, però m’assec. Deixo caure les mans damunt la faldilla de dol. Blanc sobre negre. Recordo les nostres mans sobre el piano: les seves, com ales de papallona sobrevolant les tecles; les meves, resignades formigues obreres, fent escales, fins que l’abraçada maternal recompensava l’esforç amb calidesa i moixaines.
-Seràs artista, nineta! – deia acaronant-me.
Tremolo. La humitat m’envaeix, com va fer la malaltia amb la mare.
M’aixeco, amb el record ressonant a l’ànima.
Neva dins meu. I tot és dur, gris, fred.
Sóc una estàtua fosca entre arbres nus, una nina de neu sobre la grava.
Fa temps que m’esforço per oblidar; no puc.
Encara em turmenten els cops, si els records em fan present la seva violència; encara sento aquells insults que vomitava a raig, ella que abans havia estat incapaç de dir una paraula malsonant sense enrogir. Més ressons.
Camino lentament.
Neva quan arribo al portal. Un floc petit cau dins la bossa quan l’obro per buscar les claus. Trobo la del cementeri. Endevino que no podré tornar a viure mentre no perdoni la mare.
Pujo, vaig directa fins al balcó, l’obro de bat a bat. Cel de mercuri. Neu sobre la barana metà•lica de color grana. Blanc sobre vermell. Sang i carn pàl•lida. L’hemorràgia que esllavissà cuixes avall es va emportar l’amor com una riuada incontrolable; el dolor esborrà la pietat que sentia per ella... A les meves entranyes buides, només va niar un immens iceberg d’odi des d’aquell dia.
-Vaig tancar-la lluny, amb certificats. El meu cor quedà clausurat, amb forrellat.
És hora de fondre l’aterrador glaçó.
Va ser la follia, no la mare que m’havia donat vida, qui m’atacà aquell dia malaurat, qui empentant-me, va somriure davant la meva caiguda, qui va escopir-me, cridant que m’ho tenia merescut per puta, per prendre-li l’home, per portar en el ventre un fill del seu mascle. La seva ment embogida substituïa la inacceptable absència del meu pare amb la figura masculina del meu marit: el deliri em feia rival en lloc de filla... Ho sé.
A l’horitzó, que no veig, li explico sense paraules.
Una llàgrima, fruit del desgel, rodola enfora. Després, l’allau resulta imparable.
Continua nevant. Sento la vida corrent per les venes.

Tot això és ella, de Josep Lleixà

Música suau que els sentits embriaga
música que els nostres sentits omple d’enyorança
això és el vent que d’altres contrades arriba
portant missatges a desxifrar d’esperança.

Cada cop que una papallona s’apropa a una flor i la besa,
l’acarona amorosa i li parla del camí que ha fet per estimar-la,
has de robar-li a la flor aquell bes i compartir la seva alegria,
joia del amor, que de lluny els seus somnis t’envia .

L’espurna de foc que salta del cop de ferradura
de la pota del cavall damunt la pedra
es l’enviament d’un sospir llunyà de qui t’enyora.

Agafa la guspira encesa, endinsa-la al teu cor i crema’t,
amatent escolta el vent i l’aleteig de la papallona
ensuma la flor i amb les teves mans acarona-la.

Tot això es ella..

Miscel•lània
Efemèrides d’un 14 de juny:
14/6/1928: Neix a Rosario Argentina Ernesto Guevara més conegut com el Che lider de la Revolució Cubana.
14/6/1858: Neix Manuel José Othon, poeta mexicà.
14/6/1837: Mor Giacomo Leopardi, escriptor i poeta italià
14/6/1920: Mor Max Weber, economista i sociòleg alemany
14/6/1944: Mor Joaquín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol
14/6/1968: Mor Salvatore Quasimodo, poeta italià, premi Nobel el 1959
14/6/1986: Mor Jorge Luis Borges, escriptor argentí
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
El termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona és el 31/08.

17/05/2010 Lleó Tolstoi

100517 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Lleó Tolstoi (1828-1910), fou un escriptor rus, un dels grans novel•listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme.
Tolstoi era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis, i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre".
El 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquesta època comença a escriure literatura amb obres com Infancia, Adolescencia o Apunts de Sebastòpol, on escriu sobre la seva experiencia com a subtinent d’artilleria durant la guerra de Crimea i de com l’experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra, en obres posteriors.
En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com El Regne de Déu és en Vosaltres, obra que va influir en personalitats del segle XX com Martin Luther King i Gandhi. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el futur Mahatma d'abandonar la violència i d'abraçar la resistència pacífica. L'afinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d'homenatge, Gandhi va batejar com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica, i en la seva autobiografia va definir Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que ha generat l'època actual".
L'evolució que va fer passar Tolstoi d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant els seus viatges per Europa entre 1857 i 1861: Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.”
Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Després dels seus viatges per Europa, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana, on va creixer, amb molt d'entusiasme, i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.
El 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers,16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, però la relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre i escull la pobresa i la negació de la voluntat refusant la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
Les creences cristianes de Tolstoi es basaven concretament en la frase sobre parar l'altra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi al seu llibre Una confessió.
Tolstoi també creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l'única solució per a viure tots junts era l'anarquisme cristià.
Va ser famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda, i donava grans quantitats de diners als captaires quan era a la ciutat.
La mort li va arribar el 1910 als 82 anys, dies després d'aplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida d'asceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers.
Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Dostoievski el considerava el més gran novel•lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura".
Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel•lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Tota la obra de Tolstoi ha sigut traduïda a varis idiomes, al català Narcis Oller va ser el primer traductor de l’autor.
Les últimes novel•les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

OBRA DE L'AUTOR:

Fragments de Relatos de Sebastopol, obra escrita entre 1855 i 1856 que descriu algunes de les experiències de l’autor durant la guerra de Crimea.

Sebastopol en el mes de diciembre

La aurora ya empieza a colorear el horizonte sobre el monte Sapun. La superficie azul del mar ya se ha despojado de la oscuridad de la noche y espera el primer rayo para empezar a jugar con su alegre brillo. Desde la bahía llegan el frío y la niebla. No hay nieve, todo está oscuro, pero el penetrante hielo de la mañana golpea en la cara y cruje bajo los pies y sólo el incesante rumor lejano del mar, rara vez interrumpido por un estruendo de disparos en Sebastopol,rompe el silencio de la mañana. [...]
En la bahía Norte la actividad diurna poco a poco empieza a sustituir a la tranquilidad de la noche: aquí los centinelas se relevan haciendo sonar las armas; allí un médico va con prisas al hospital. [...] Médicos con las manos ensangrentadas hasta los codos, con los semblantes pálidos y sombríos, atareados alrededor de un catre en el que yace, con los ojos abiertos y delirando palabras sin sentido, a veces ingenuas y conmovedoras. [...] Los médicos se dedican a la detestable pero benefactora tarea de amputar. Verá cómo un afilado cuchillo curvo penetra en el cuerpo blanco y sano. Verá como con un terrible y desgarrador grito y entre maldiciones el herido vuelve en sí de repente. Verá como un enfermero tira a un rincón el brazo seccionado [...] Aquí verá un espantoso espectáculo que conmueve el alma y contemplará la guerra no con su alineamiento ordenado, bello y brillante, con su música y redoblar de tambores,con sus banderas ondeando y con sus generales a caballo, sino la guerra en su verdadera expresión, con sangre, dolor y muerte...

Sebastopol en el mes de Mayo

Ya han pasado seis meses desde que silbara el primer proyectil desde los bastiones de Sebastopol y abriese la tierra en la que trabaja el enemigo; desde entonces, miles de bombas, proyectiles y balas no han dejado de volar desde los bastiones a las trincheras y desde las trincheras a los bastiones y el ángel de la muerte no ha dejado de planear sobre ellos.
Miles de hombres han sido ofendidos en su amor propio, miles lo han satisfecho y se han envanecido, miles se han tranquilizado ante el abrazo de la muerte. ¡Cuántas estrellas concedidas, cuántas recogidas,[...], cuántos ataudes de alarguez y mantos de lienzo! Y todavía del mismo modo –con temblor involuntario y miedo supersticioso- en las noches claras los franceses contemplan desde su campamento la amarillenta tierra excavada de los bastiones de Sebastopol y las oscuras siluetas de nuestros marineros que se mueven por ella y cuentan las troneras desde las que, enfadados, sobresalen cañones de hierro; todavía del mismo modo el suboficial de navegación examina con el catalejo desde la torre de telegrafos las abigarradas siluetas de los franceses, sus baterías, sus tiendas de campaña, las columnas moviéndose por el monte Zelenaia y las cortinas de humo relumbrantes en las trincheras. Y todavía con el mismo fervor desde distintas partes del mundo se lanzan a este fatídico lugar diversa gente con deseos aún más diversos. Pero las cuestiones que no resuelven los diplomaticos menos aún las resuelven la pólvora y la sangre.

Sebastopol en agosto de 1855

El sol se mantenía alto y luminoso sobre la bahía, y sus rayos jugaban con los barcos parados y con las velas y barcas en movimiento [...] Una ligera brisa apenas movía las hojas de los robles secos [...], hinchaba las velas de los barcos y agitaba las olas. Sebastopol, [...], con su iglesia sin acabar, su columna, su malecón, el bulevar reverdecido en el monte y el elegante edificio de la biblioteca, con sus diminutas caletas azules repletas de mástiles, su acueducto de pintorescos arcos y sus nubes de humo azúl pólvora, a veces iluminadas por las púrpureas llamas de los disparos [...]se contemplaba desde este lado de la bahía. Sobre el horizonte del mar, en el que humeaba una franja de humo negro [...], se arrastraban largas nubes blancas que prometían viento. Por toda la línea de las fortificaciones, [...], de repente, sin cesar, como un rayo que brillaba incluso a la luz del mediodía, surgieron bocanadas de un humo espeso, comprimido y blanco, se agrandaron tomando diferentes formas, se elevaron y se tiñeron en el cielo de color aún más oscuro. El sonido de las explosiones no cesaba y, entre vibraciones, sacudía el aire... [...] En diferentes lugares de los bastiones, como si se desplazara de un sitio a otro, surgía el humo blanco de los disparos. El viento traía el sonido del reiterado tiroteo de los fusiles, semejante al de la lluvia en las ventanas. Las franjas negras avanzaban en dirección al humo, cada vez más y más cerca. El sonido de los disparos, que se iba intensificando por momentos, confluyó en un prolongado estruendo atronador. [...] En todos los rostros se podía observar una grave agitación y la espera de algo terrible.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Els teus olors, de Josep Lleixà

Tu ets presència, il•lusió,
ficció i també olor.
Al matí quan comença el dia, fas olor a espígol
a herba fresca del camp,
a poncella amarada de rosada
a rostoll acabat de segar.
Tal com va passant el dia
hi ha quelcom d’artificial,
s’hi afegeix a ta pell bruna
l’efecte del sol, del vent o pluja,
segons l’estació de l’any.
A la nit embolicats en un sol cos
compartint el mateix llit,
galtes enceses, llavis humits
ulls que demanen ansiosos,
i el teu olor que es transforma
segons puja el teu desig.
Resseguint el teu cos nu
des dels llavis fins als pits
i fins més baix del melic,
petites perles de suor
fan arribar al teu grisol estremit
les teves olors.
És el moment de la gran obra,
convertir-los en un de sol.
Eros fa la seva feina
transformant-los poc a poc
ajudant-se del teu foc.
L’olor és dolça, forta,
excita més i més els meus sentits.
Sóc presoner teu, i del teu aroma;
no som dos, estem units.
I endinsant-me al teu cos
pujo esglaons de glòria
emportant-me el teu olor
a un món a l’abast de pocs.

De romeria, de Teresa Mingujón

Caminava pel carrer sense adonar-me’n. Anava cap a casa després de la feina i no calia pensar. Era el recorregut diari, habitual..
Un soroll diferent em va fer parar atenció. La dona que anava davant meu, carregada amb tot de bosses de compra, havia ensopegat i caigut.
Quatre persones que passàvem a prop vàrem córrer cap a ella. Estava bé i ens va demanar ajuda per recollir l’escampall de llaunes, pots i paquets. Jo anava a agafar un d’ells i tu vas estendre la mà cap al mateix. Ens vàrem mirar i vàrem somriure educadament. Aleshores et vaig reconèixer.
Feia anys, 10 al menys, que no ens veiem. Tant que ens havíem estimat! Amb timidesa i incredulitat vaig dir:
- Jaume?
Em vas mirar endins, la meva veu havia remogut els records.
-Adelina!
Ràpidament, com si necessitéssim temps per pair la sorpresa, vàrem tornar als pots. La senyora ens va agrair l’ajuda, es va acomiadar i se’n va anar. Les altres dues persones que també havien col•laborat van seguir el seu camí. Nosaltres ens vàrem quedar palplantats, allí, al mig del carrer. Tu, com sempre més animós, vas començar a parlar
- Angelina! Quan de temps! Quina alegria! Tens pressa? Fem un cafè?
Ni sabia quina admiració contestar o quina pregunta respondre. L’emoció de la trobada m’amuntegava les paraules, que es resistien a sortir en ordre.
- Jo...Bé...Sí...
- Anem!
Em vas agafar del braçet, com abans feies, i, mentre caminàvem, vas començar a parlar: et feies creus de l’ensopegada providencial de la senyora, et planyies del temps que havia passat, explicaves la teva vida, demanaves informació sobre la meva,...
Asseguts al cafè vàrem parlar i parlar i parlar. Jo t’anava reconeixent. La veu, els gestos, el posat. El somriure encisador, la mirada subjugant.
Quan ens vàrem agafar de les mans? Quan vàrem apropar les cadires? Quan les nostres boques es van buscar?
D’aquesta imprevista trobada ja fa 10 anys. Una dècada d’intensa felicitat, enamorada. O, com tu dius. re-enamorada.
Avui, que hem de celebrar la dècada prodigiosa, anirem a sopar. Però abans passarem per aquell carrer, que és la nostra capella particular. O, com tu dius, abans anirem de romeria.

Tu, de Mary Cespon

Sentí tu presencia cerca de mi alma
mi corazón estremecido se puso a temblar
tanto tiempo estuvo dormido
que tu aroma lo hizo despertar
Cerré los ojos y no vi tu rostro
solo sentí tus manos navegar por mi piel
y con cada ola de ternura
me hiciste enloquecer
Sentí tu aliento muy cerca de mis labios
húmedos como el roció del amanecer
y como la tierra respira el cielo
yo respiré tu esencia con todo mi ser
Sentí la calidez de tu cuerpo
sentí que se detenía el tiempo
sentí el susurro de tu voz
mezclada con el cantar del viento
Abrí los ojos y me hechizó tu mirada
misteriosa y profunda como el universo
alcancé las estrellas y la luna
cuando mis manos acariciaron tu cuerpo
Sentí que volvía a la vida
fundida en el interior de tu esencia
sentí que aunque no estabas allí
yo estaba impregnada de tu presencia.

Miscel.lània
Efemerides literaries del 17 al 24 de maig:
17/05/1845: Neix el poeta Jacint Verdaguer
18/05/1897: Es publica la novel.la Drácula, obra de l’escriptor irlandés Bram Stoker.
20/05/1885: Mor el poeta mexicà Manuel María Flores
20/05/1639: Mor el filósof, escripitor i utopista Tommaso Campanella, autor de La imaginaria ciudad del sol.
20/05/1668: Neix l’escriptor Alexander Pope.
22/05/1885: Mor Victor Hugo.
22/05/1907: Neix Hergé, creador de Tin-Tin
23/05/1627: Mor Luis de Góngora, poeta i dramaturg espanyol del Segle d’Or, máxim exponent de la corrent literària coneguda com culteranisme o gongorisme.
23/05/1842: Mor José de Espronceda, poeta espanyol del Romanticisme.
24/05/1792: Mor l’escriptor alemany Jacob Michael Reinhold Lenz
24/05/1817: Mor l’escriptor Meléndez Valdés
-Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo.
(Lleó Tolstoi)

12/04/2010 Rudyard Kipling

100413 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Kipling va escriure novel•les, poemes i relats ambientats principalment a l'Índia i Birmània durant l'època de govern britànic. Va néixer el 30 de desembre de 1865 a Bombai (Índia) i a l'edat de 6 anys el van enviar a estudiar a Anglaterra. Va passar cinc anys en una llar social de Southsea, experiència detestable que descriu en el seu relat 'L'ovella negra'.
Va tornar a l'Índia el 1882 i a partir d'aquest moment va treballar per la Civil and Military Gazette de Lahore fins 1889, en qualitat d'editor i escriptor de relats. Més tard va publicar Cancioncillas del departament (1886), una sèrie de versos satírics sobre la vida civil i militar a les casernes de l'Índia colonial, així com un recull dels seus relats escrits per a la premsa recopilats en Contes dels turons (1887).
La seva fama literària es va consolidar amb sis històries sobre la vida dels anglesos a l'Índia, publicades entre 1888 i 1889, que revelaven la seva profunda identificació amb la gent i el paisatge del seu país. Posteriorment va viatjar per Àsia i Estats Units, on va contreure matrimoni amb Caroline Balestier el 1892 i va viure durant un breu període a Vermont. El 1903, es va establir a Anglaterra. Kipling va ser un escriptor prolífic i popular. El 1907 va obtenir el Premi Nobel de literatura, convertint-se en el primer autor anglès mereixedor d'aquest guardó.
Kipling figura entre els principals escriptors de relats anglesos. Com a poeta destaca pels seus versos escrits en l'argot habitual dels soldats britànics. La seva literatura gira sempre al voltant de tres eixos: el patriotisme, el deure dels anglesos de portar una vida d'intensa activitat i la destinació d'Anglaterra, cridada a ser un gran imperi. La seva insistència en aquest darrer aspecte era sens dubte un ressò del passat victorià i va perjudicar greument la seva reputació com a escriptor en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial.
De les seves principals obres de ficció breu cal destacar Moltes fantasies (1893), El llibre de les terres verges (1894) i El segon llibre de les terres verges (1895), col•leccions d'històries d'animals que constitueixen en opinió de molts el millor de la seva literatura, a més de Precisament així (1902) i Puck, el del turó (1906).
Entre les seves novel•les o relats llargs més buscats figuren La llum que s'apaga (1891), sobre un artista cec; Capitans intrèpids (1897), una història de mariners; Stalky & Cia. (1899), basada en les seves experiències infantils al United Services College, i Kim de l'Índia (1901), un relat picaresc de la vida a l'Índia. El més destacable de la seva poesia és potser Balades de la caserna (1892) i Les cinc nacions (1903). Una mica de mi mateix, publicada pòstumament el 1937, és un relat inacabat sobre la seva trista infància. Va morir el 18 de gener de 1936 a Londres.

Més enllà del límit (fragment del llibre El home que volia ser rei i altres contes)

L'amor no repara en castes ni el somni en un llit trencat.
Vaig sortir a la recerca de l'amor i em vaig perdre.
(Proverbi hindú)

Tot home hauria de cenyir-se a la seva pròpia casta, raça i educació, en qualsevol circumstància. Que vagi el blanc amb el blanc i el negre amb el negre. En aquest cas, qualsevol problema que es pugui presentar estarà dins del curs ordinari de les coses: no serà sobtat, ni aliè ni inesperat.
Aquesta és la història d'un home que deliberadament va traspassar els límits segurs de la vida decent en societat, i ho va pagar molt car.
En primer lloc, sabia massa, i en segon lloc va veure més del compte. Es va interessar en excés per la vida dels nadius, però mai més tornarà a fer-ho.
Al recòndit cor de la ciutat, després del bustee de Yitha Megyi, es troba el carreró de Amir Nath, que mor en una tàpia perforada per una finestra amb una reixa. A la entrada del carreró hi ha una vaqueria, i les parets a banda i costats no tenen finestres. Ni Suchet Singh ni Gaur Chand aproven que les seves dones treguin el cap al món. Si Durga Charan hagués estat de la mateixa opinió, avui seria un home més feliç, i la petita Bisesa hauria pogut pastar el seu propi pa.
La seva cambra donava, través de la finestra enreixada, a l'estret i fosc carreró, on mai no entrava el sol i les búfales es rebolcaven al fang blau. Bisesa era vídua, tenia uns quinze anys, i dia i nit suplicava als déus que li enviessin un nou amant, ja que no es conformava a viure sola.
Un dia, l'home -Trejago era el seu nom - es va endinsar al carreró d'Amir Nath mentre deambulava sense rumb i, després de passar al costat de les búfales, va ensopegar amb un gran munt de farratge per al bestiar.
Va veure llavors que el carreró no tenia sortida i va sentir una rialleta ofegada darrere de la finestra enreixada. Era un riure molt agradable, i, sabedor que les Mil i una nits són una bona guia en qualsevol situació pràctica, Trejago es va acostar a la finestra i va murmurar aquest vers de "La cançó d'amor de Har Dyal “que comença així:
“Pot un home mantenir-se dret enfront del sol nu, o un amant en presència de la seva estimada?
Si se m’afluixen les meves cames, ai, ànima de la meva ànima!, Se'm pot culpar,
ja que m'ha encegat la resplendor de la teva bellesa? “.
Va sonar darrera de les reixes la lleu dringadissa d'unes polseres de dona,
i una veueta va continuar la cançó en el seu cinquè vers:
“Ai de mi! Ai de mi! Pot dir la lluna al lotus del seu amor si la porta del cel és tancada i es concentren núvols per gestar la pluja?
Cap al nord s'han portat a la meva estimada els cavalls de càrrega.
Els grillons que cenyeixen aquests peus els porto posats en el meu cor.
Ordeneu els arquers, que es preparin ... “.
La veu emmudí de sobte, i Trejago va sortir del carreró preguntant qui podria haver conclòs «La cançó d'amor de Har Dyal » d’una manera tan perfecta.
L'endemà, quan anava camí de la seva feina, una dona gran va llançar un paquet al seu cotxe de cavalls. El paquet contenia la meitat d'un braçalet de vidre trencat, una flor de Dhaka, vermella com la sang, un pessic de bhusa o farratge i onze llavors de cardamom. Era una carta, no una carta comprometedora i maldestre, sinó una innocent i críptica missiva d'amor.
Trejago sabia molt d'aquestes coses, com ja s'ha esmentat. Cap anglès seria capaç de traduir aquestes cartes objecte, però Trejago va escampar tots els elements sobre la tapa de l'escriptori i es va disposar a desxifrar el seu significat.
El braçalet de vidre trencat representa a tota l’Índia a una vídua hindú, perquè, quan el marit mor, a la dona li trenquen els braçalets que porta als canells. Trejago va comprendre el significat del fragment de vidre. La flor de Dhaka pot significar «desig», «vine", "escriu" o "perill», segons la resta dels objectes que l'acompanyin.
El cardamom simbolitza la gelosia, però quan un objecte apareix duplicat en aquest tipus de missatges, perd el seu significat simbòlic i passa a indicar senzillament una part d'una seqüència que denota temps, o lloc, si va acompanyat d'encens, quallada o safrà. Així doncs, el missatge deia: “Una vídua ... flor de Dhaka i bhusa ... a les onze”.
El pessic de bhusa va il•luminar a Trejago. Va comprendre la interpretació d'aquest tipus de cartes que depèn en gran mesura del coneixement instintiu - que la bhusa es referia al munt de farratge amb el qual s'havia topat al carreró d'Amir Natha, i que el missatge havia de ser de la dona que s’ocultava rere la finestra enreixada, que era vídua. Així doncs, el missatge deia:
«Una vídua al carreró on es troba el munt de bhusa desitja que vinguis a les onze ».
Trejago va llançar totes aquelles andròmines a la llar de foc i es va posar a riure. Sabia que els homes d'orient no festegen sota una finestra a les onze del matí i que tampoc les dones concerten una cita amb una setmana d'antelació. I així, aquesta mateixa nit, a les onze en punt, es va presentar al carreró d'Amir Nath, emboçat en un burca, que cobreix tant un home com una dona.
Així que els gongs de la ciutat van donar l'hora, la veueta rere el reixat va encetar «La cançó d'amor de Har Dyal» en aquest vers al que la noia paixtu suplica a Har Dyal que torni. La cançó és molt bonica en la seva versió vernacla. Al traduir es perd el to dolençós dels versos. Diu una cosa així:

Tota sola al terrat, em tombo cap al nord
I contemplo els llampecs fendint el cel:
L’encís dels teus passos allà al nord.
Torna al meu costat amor, o em moriré!
Sota els meus peus s’estén el bazaar silent.....
Lluny, ben lluny, reposen el camells cansats .....
El camells i els captius de ta batuda.
Torna al meu costat amor, o em moriré!
L’esposa del meu pare és vella i cruel,
I escarràs de tota la casa del pare sóc.
El meu pa és la pena, i les llàgrimes, l’aigua que bec,
Torna al meu costat amor, o jo em moriré!

Quan el cant va haver cessat, Trejago es va acostar al peu de la
reixa i va murmurar:
-Sóc aquí.
Bisesa feia goig de veure.
Aquella nit va marcar el començament de moltes coses estranyes, i d'una doble vida tan intensa que, encara avui dia, Trejago es pregunta si no va ser tot un somni. Bisesa , o potser l'àvia criada que li va llançar la carta, havia desprès la pesada reixa de la paret de maó, de tal manera que la finestra va lliscar cap a dins, deixant només un forat quadrat pel qual un home àgil es podia enfilar.
De dia, Trejago complia amb la seva rutina laboral, o es posava la seva roba de carrer i visitava a les dames del lloc, preguntant-se si seguirien rebent-lo si sabessin de l'existència de la pobra Bisesa. De nit, quan tota la ciutat es trobava en calma, donava el seu passeig embolicat en el burca pudent, creuava el barri de Yitha Megyi i girava de pressa al carreró d'Amir Nath, entre el bestiar dormit i les parets cegues per arribar, per fi, al costat de Bisesa i la respiració profunda i regular de la dona que dormia a l'altre costat de la porta de l'auster cau que Durga Charan havia assignat a la filla de la seva germana.
Qui o què era Durga Charan és una cosa que Trejago mai va preguntar, i tampoc se li va ocórrer preguntar com no va ser descobert i degollat fins que la seva bogeria va haver conclòs, i Bisesa .. Però d'això parlarem més endavant.
Bisesa era per Trejago una inesgotable font de delícies. Era ignorant com un ocellet, i les seves distorsionades versions dels rumors que arribaven fins a la seva habitació des del món exterior divertien a Trejago gairebé tant com els seus intents de pronunciar papissotejant el seu nom: Christopher.
La primera síl•laba li era sempre impossible, i movia amb gràcia les seves mans de pètal de rosa, com si volgués espantar la paraula, per a després, agenollada davant Trejago, preguntar, exactament igual que una dona anglesa, si estava segur que l'estimava. Trejago li jurava que l'estimava més que a res en el món. I era cert.
Transcorregut un mes des que s'iniciés aquesta bogeria, les exigències de la seva altra vida obligaren a Trejago a mostrar-se especialment atent amb certa dama a la que coneixia. Podeu estar segurs que un fet d’aquesta naturalesa no només és advertit i comentat pels homes de la pròpia raça, sinó també per cent cinquanta nadius.
Trejago havia passejat amb la dama en qüestió, conversat amb ella al costat al quiosc dels músics i de tant en tant l’havia portat en el seu cotxe de cavalls, sense imaginar tan sols per un instant que això pogués afectar la seva vida clandestina, molt més preuada per a ell.
Però les notícies van córrer de boca en boca, com misteriosament sol passar, fins arribar a orelles de la dama de companyia de Bisesa, que al punt va parlar amb aquesta. Tan trastornada hi estava la nena que va descuidar les seves tasques domèstiques i per això va rebre una bona pallissa de la dona de Durga Charan.
Una setmana més tard, Bisesa va interrogar Trejago sobre el flirteig. No sabia de subtileses i es va expressar sense embuts. Trejago es va posar a riure, i Bisesa va picar amb el peuet a terra: un peu tan diminut, lleuger com una calèndula, que hauria cabut al palmell de la mà d'un home.
Molt del que s'ha escrit sobre la passió i la impulsivitat dels orientals és exagerat i obtingut de segona mà, però hi ha en això una part de veritat, i quan un cavaller anglès descobreix aquesta veritat, li sorprèn tant com qualsevol de les seves pròpies passions vitals. Bisesa es va enfurismar, va cridar i finalment va amenaçar que es trauria la vida si Trejago no deixava de immediat a la memsahib estrangera que s'havia interposat entre ells.
Trejago va intentar explicar i demostrar a Bisesa que no entenia aquelles coses des d'un punt de vista occidental.
Bisesa es va aixecar i es va limitar a dir:
No ho comprenc. Només sé una cosa: vaig fer mal fet d’estimar-te més que el meu propi cor, Sahib. Tu ets anglès. Jo no sóc més que una noia negra-.
- si bé era més rossa que una barra d’or de la Casa de la Moneda - i vídua d'un home negre. –
Després sanglotà i va dir:
-Però per la meva ànima i per l'ànima de la meva mare, t'estimo.
No et faré cap mal, em passi el que em passi.
Trejago va discutir amb la noia, va intentar tranquil•litzar-la, però Bisesa semblava més afectada del que és raonable. Res podia satisfer-la, llevat que ell trenqués per complet tota mena de relació amb aquella dona.
Trejago havia de marxar de seguida.
I va marxar. Va besar dues vegades el front de Bisesa mentre sortia per la finestra i va tornar a casa desconcertat.
Una setmana i tres més van transcórrer sense cap senyal de Bisesa. Pensant que la separació ja havia durat massa, Trejago va anar al carreró d'Amir Nath per cinquena vegada en aquestes tres setmanes, amb l'esperança que el copets que donava a la finestra trobarien resposta. No
es va veure defraudat.
Hi havia lluna creixent, i un raig de llum entrava al carreró, il•luminant la reixa, que es va retirar només trucar Trejago. Des de la negra foscor, Bisesa va estendre els braços a la llum de la lluna. Tenia dues mans tallades a l'altura de les nines, i els monyons ja gairebé havien cicatritzat.
Després, mentre Bisesa enfonsava el cap entre les espatlles i començava a sanglotar, algú va grunyir com una fera a l'interior de l'habitació, i una cosa afuada -ganivet, espasa o llança - va travessar el burca de Trejago. L'estocada no li va arribar el cos, però li va tallar un dels músculs de l'engonal, i Trejago va quedar afectat d'una lleu coixesa per a la resta de la seva vida.
La reixa va tornar a ocupar el seu lloc. No va arribar cap senyal des de l'interior de la casa ... res sinó la franja de llum de lluna a la part alta del mur, i més enllà la negror del carreró d'Amir Nath.
El següent que Trejago recorda, després de enrabiar-se i de cridar com un boig entre els despietats murs del carreró, és que va despertar al costat del riu a trenc d'alba, es va desfer del burca i va tornar a casa amb el cap descobert.
Trejago continua sense saber quina va ser la tragèdia: si Bisesa, en una flamarada d'injustificada desesperació, ho havia comptat tot, o si la intriga havia estat descoberta i ella torturada fins a confessar, o si Durga Charan coneixia el nom de Trejago, i el que havia passat amb Bisesa.
Alguna cosa terrible havia succeït, i el pensament del que va poder ser encara assalta Trejago que no ho sap pas ni al dia d’avui.
Un curiós detall del cas és que Trejago desconeix on es troba l'entrada principal de la casa de Durga Charan. Tal vegada en un pati comú a dues o més cases, o potser després d'alguns dels portals de la bustee de Yitha Megyi. Trejago ho ignora. Ja no pot tornar al costat de Bisesa, la pobra i petita Bisesa. L'ha perdut a la ciutat on cada habitatge es protegeix tan gelosament com es protegería una tomba, i on, com una tomba, cada habitatge és incognoscible, i la finestra amb la reixa que dóna al carreró d'Amir Nath ha estat tapiada.
No obstant això, Trejago compleix regularment amb les seves visites, i és tingut per un home molt decent.
No hi ha en ell res que cridi l'atenció, llevat d'una lleu rigidesa a la cama dreta, conseqüència d'un esquinç que es va produir muntant a cavall.

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Tu alma, de Mary Cespón.

Reina en la noche oscura, dibujada entre las sombras, majestuosa, serena, la cima de la montaña más alta, más hermosa, más lejana...
En ella se encuentran los ríos más cristalinos, más puros, que encierran en su incesante galopar la vida... la frescura... El aire lleva consigo el aroma de los árboles, intacto... imperecedero...
La nieve de un color blanco púrpura, virgen, sin que el hombre haya dejado su huella... Los árboles crecen fuertes, salvajes, formando un conjunto lleno de equilibrio, armonía y paz....
Remanso de amor y paz, universo de luz, mar sereno... estas tan cerca y tan lejos, que solo puedo soñarte y llorarte en silencio.
Perfección natural, grandeza Divina, esta es el alma que se refleja, en tu mirada cristalina.

A l’amic Blas, de Josep Lleixà

Aquest poema vol ser un petit homenatge al Blas Girol, Armat, caramellaire, vogador i amic que ens ha deixat no fa massa temps.

Fresc llebeig i mar bonança
Bona pesca nos envidant
Pescadors, a la mar, a la mar.

Encara que queden barques
i mariners cusin xarxes,
ja no es canten a la Torre
aquestes belles cançons.

Escàlams per los rems
col•loca el bon remer,
la canya del timó
empunya el timoner.

Són cançons d’enyorança
dels vells homes de mar
que cantaven tot vogant
quan a bord de sa barca
anaven a tirar la xarxa.

Menys barques
menys mariners
la pesca s’està acabant,
poques xarxes que cosir,
els temps devenen canviants.

Sol, de Martha Aurenti

Sol, que escuchaste mi caminar
por la playa
y advirtiendo mi soledad, saliste de tu cuna
y, aún en pijama, me saludaste.
Te sonreí,
en ese mismo momento
dejé de estar sola.
Tu mirada dorada
y la energía que me brindaste
me acompañarán el resto del día.
Sol, amigo, mío,
sé que cuando te necesite
allí estarás, esperándome,
a la hora de siempre,
a orillitas del mar,
y aunque te escondas detrás de las nubes,
tal vez vanidoso
por no haber lavado aún tu cara,
yo adivinaré tu presencia,
tu energía,
diciéndome como siempre:
“También este día te espera,
es tuyo, ve a por él.”

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides del 12 al 18 d’Abril:
12/4/1857: Es publica "Madame Bovary", de Gustave Flaubert
12/4/1947: Neix Ana María Moix, escriptora catalana.
12/4/1938: Mor Serafín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol.
13/4/1906: Neix Samuel Beckett, escriptor irlandès, premi Nobel l’any 1969.
13/4/1946: Neix Montserrat Roig, escriptora i periodista catalana.
13/4/1983: Mor Mercè Rodoreda, escriptora catalana.
14/4/1889: Neix Arnold J oseph Toynbee, historiador britànic
14/4/1986: Mor Simone de Beauvoir, escriptora francesa
15/4/1899: S’estrena "La Gioconda", de Gabriele d'Annunzio
15/4/1980: Mor Jean Paul Sartre, escriptor i filòsof francès, premi Nobel el 1964
15/4/1986: Mor Jean Genet, dramaturg francès
16/4/1844: Neix Anatole France, escriptor francès, premi Nobel el 1921
16/4/1859: Mor Alexis de Tocqueville, historiador francès.
17/4/1885: Neix Dinesen, escriptora danesa
17/4/1996: Mor José Luis López Aranguren, filòsof espanyol
18/4/1905: Mor Juan Valera, escriptor, polític i diplomàtic espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, el mes d’Abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro La tertúlia tindrà lloc el dimarts dia 27, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15 d’aquest mes.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-Podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

15/03/2010 Rabindranath Tagore

100315 ONA LITERARIA by onaliteraria


AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Sir Rabindranath Tagore nascut a Calcuta el 7 de maig de 1861, i mort a Santiniketan el 7 d'agost de 1941) fou un poeta bengalí, filòsof del moviment Brahma Samaj (posteriorment convertit al hinduisme), artista, dramaturg, músic, novel•lista i autor de cançons que va ser premiat amb el Premi Nobel de literatura el 1913, convertint-se en el primer asiàtic llorejat amb aquest reconeixement. El seu pare Debendranath Tagore fou un religiós reformista i filòsof hindú. Nascut en una família acabalada propietària de terres, va ser educat en filosofia oriental i occidental. Esforçant-se a purgar l'hinduísme dels seus abusos, es va pronunciar amb vehemència en contra de l'sati (la bàrbara costum de llançar a les viudes a la pira funerària del marit) i va tractar de posar l'educació a l'abast de tothom. Va ser membre del Brahma Samaj. En el seu afany de fer desaparèixer la idolatria i les pràctiques antidemocràtiques, va rebutjar tota la literatura vèdica per considerar-la deficient al dictaminar les pautes del comportament humà. En fracassar en la seva recerca d'un punt mitjà entre el racionalisme radical i el conservadorisme braman, es va retirar de la vida pública. Era conegut afectuosament com majarshi (maha-rishi: 'gran savi' en sànscrit). Debendranath Tagore va formular la fe Brahma propagada pel seu amic, el Rajá reformador Rammohun Roy. Brahma Samaj: És un moviment social i religiós fundat en el segle XIX durant l’anomenat renaixement de Bengala. Brahma Samaj significa literalment la societat de devots del Déu veritable. Brahma vol dir qui adora Brahman, l'esperit suprem de l'univers, i Samaj significa comunitat de gent unida. El moviment el van començar Raja Rammohun Roy i els seus amics el 20 d'agost de 1828, quan van obrir un lloc per a l'adoració pública, El prestigiós físic Jayant Narlikar va escriure envers del moviment de Roy el següent: "Roy entenia que el coneixement d'occident no podia ser ignorat. Ell admirava les tradicions filosòfiques liberals de l'Índia i va fundar el Brahnmo Samaj, un moviment religiós que tenia la finalitat de popularitzar aquestes idees aclarides ... Com que la religió exercia un paper fonamental en la seva època, va fer un intent de reforma de la religió... La seva crítica sobre la religió existent, les pràctiques i el rígid sistema de castes van inspirar el seu desig de fer una religió, consistent en canviar el món de la seva època ... ". Rabindranath Tagore, també conegut com Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres com ara La llar i el món i Gitanjali. Tagore va estendre l'ampli art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assaigs i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals de Bangla Desh i l'Índia: el Estimar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana. El 1878, Tagore va viatjar a Brighton a Anglaterra per estudiar en una escola pública. Més tard, va estudiar al University College de Londres. No obstant això, no va acabar els seus estudis i va deixar Anglaterra després d'una estada d'un any. El 1890 Tagore va marxar a gestionar les propietats familiars en Shelaidaha, una regió estuari situada en l'actual Bangla Desh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període com ara Sonar Tari (1894), Chitra (1892) i Katha O Kahini (1900), van acabar de mostrar-lo com a poeta. El 1901 Tagore va deixar Shilaidaha i es va traslladar a Santiniketan a Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental. El seu pare li havia deixat en propietat aquest lloc. Aquesta escola, establerta segons la tradicional estructura brahmacharya dels estudiants vivint al costat del seu guru en una comunitat autosuficient, va ser un iman per a grups internacionals de talentosos estudiants i artistes. El 1912, va marxar a Anglaterra portant amb ell una gran quantitat de les seves traduccions. A les conferències que hi va donar, aquests poemes varen commoure a diversos anglesos, més notablement el poeta anglo-irlandès W. B. Yeats i al missioner anglès Charles F. Andrews (protegit de Gandhi). Yeats escriuria posteriorment el prefaci de la versió anglesa de Gitanjali, i Andrews va passar amb ell un breu període a l'Índia. El Gitanjali en la seva versió anglesa va ser posteriorment publicat per la Societat Índia amb un enlluernador pròleg de Yeats. El Novembre d'aquell mateix any 1912, es va sorprendre al ser-li concedit el premi Nobel de literatura, en base a un conjunt relativament escàs d'obres traduïdes, el centre era el 'Gitanjali '. Tagore va escriure diverses cançons recolzant el moviment indi d'independència. Després de la massacra de Jaliyaanwala Bagh (Amritsar) el 1919, en senyal de protesta, va rebutjar el títol de cavaller que anteriorment li havia concedit la corona britànica el 1915. El seu sentiment profund era que la nació només podia ser despertada per mitjà de l'educació per a tothom. Aquests punts de vista es van reflectir en la seva escola de Santiniketan. Al llarg de la seva vida, Tagore va mantenir múltiples contactes amb altres intel•lectuals del seu temps, Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, Victoria Ocampo, en són una mostra. Particularment famosa va ser la trobada Tagore-Einstein que va tenir lloc a la llar d'Einstein a Kaputh (Berlín) el 14 de juliol del 1930; la segona part de la conversa va ser quan Einstein va visitar Tagore a la casa d'un amic comú, el Dr . Mendel. Van discutir sobre una àmplia varietat de temes incloent l'epistemologia, ontologia, teoria musical i creativitat. De la prosa de Tagore, potser les obres que es tenen més en consideració són els seus contes curts. Se li atribueix la introducció d'aquest gènere en la literatura bengalí. Els seus contes curts estan escrits en una prosa rítmica, sovint fins i tot poètica, i la principal temàtica són les vides de la gent corrent. Tagore va començar a escriure contes curts quan tot just tenia setze anys, el 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Els quatre anys entre 1891-1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore (nomenat en base a un dels magazines de Tagore). El fruit principal d'aquest període forma prop de la meitat dels contes en els tres volums del Galpaguchchha, que és un recull de 84 relats.

Recull de contes de Rabindranath Tagore

Satyakama

El sol s'amagava rere de la riba occidental del riu al mig de l’espès bosc.
Els joves deixebles havien portat els seus ramats a l'estable, i asseguts en ronda al voltant del foc, escoltaven al seu Mestre Gautama, quan un estranger adolescent, aproximant-se, li va lliurar un present de flors i de fruites. I es va inclinar fins als seus peus i li va parlar així amb veu dolça:
"Senyor, he vingut a tu perquè em guiïs pel sender de la suprema Veritat."
"Em dic Satyakama
"Que la benedicció sigui sobre el teu front", va dir el Mestre.
"A quina casta pertanys, fill meu?, Ja que només un brahmín pot aspirar a la suprema Saviesa. " "Mestre, va respondre l'adolescent, no sé quina és la meva casta. Aniré a preguntar a la meva mare."
Això dit, Satyakama es va acomiadar, va travessar el gual i va tornar a la cabana materna que s’aixecava a l'extrem del sorrenc desert, prop del poble somnolent.
El llum cremava feblement a l’habitació, i la mare esperava el retorn del seu fill a la penombra de la porta.
El va estrènyer contra el seu cor, va besar els seus cabells i li va interrogar sobre la seva visita al mestre.
"Quin és el nom del meu pare, mare estimada?", Va preguntar l'adolescent.
"El Mestre Gautama m'ha dit: només un brahmín té el dret d'aspirar a la més alta Saviesa. "
La dona, baixant els ulls, va murmurar:
"En la meva joventut era jo molt pobre i servia a diversos amos. I tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal, amor meu ... "
Els primers raigs del sol brillaven sobre les altes branques de la selva dels ermitans.
Els deixebles, humits encara els cabells del bany matinal, estaven asseguts sota l'arbre immemorial, davant el seu Mestre.
I Satyakama es va presentar.
Es va inclinar profundament fins als peus del sant i va guardar silenci. "Digues-me, li va preguntar el gran predicador, de quina casta ets tu?"
"Senyor, va respondre l'adolescent, no ho sé. La meva mare, quan li ho vaig preguntar, em va contestar:
"He servit a diversos amos en la meva joventut i tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal ... "
Es va alçar un murmuri semblant al brunzit de les abelles quan algú torba la pau de la rusc, i els deixebles remorejàvem la seva protesta contra la impúdica gosadia del jove pària.
Gautama el Mestre, aixecant-se del seu setial, va estendre els braços i va estrènyer el jove contra el seu cor, dient: "Ets el millor dels brahmines, fill meu, ja que tens la més noble de totes les herències: la Veritat. "

El tresor

Qui de nosaltres s'encarregarà d'alimentar als qui tenen fam? "-Va preguntar el senyor Buddha als seus deixebles, quan la fam s'abatia sobre Shravasti.
Ratnakar, el banquer, inclinant el cap, va dir:
-"Una fortuna molt més gran que la meva seria necessària per alimentar als qui tenen fam."
Jays, cap dels exèrcits del rei, va dir:
-"Gustós donaria la meva sang i la meva vida, però no hi ha aliment suficient a casa meva." Dharmapal, que posseïa grans deveses, va mussitar:
-"El déu dels vents va arrasar els meus camps i ni tan sols sé com podré pagar els impostos del rei. "
Llavors Supriya, la filla del captaire, es va aixecar:
Humilment es va inclinar davant l'assemblea, dient:
-"Jo alimentaré a tots aquests miserables."
I com?-Van exclamar tots sorpresos - Com esperes complir la teva promesa?"
"Sóc entre tots la més pobra va dir Supriya-, i aquesta és la meva força. El meu tresor i la meva abundància els buscaré a les vostres portes. Com res he d'abandonar, allà clamaré que se us s’estovin les entranyes. "

Sanata

Sanata desgranava el seu rosari a la vora del Ganges quan un brahmín esparracat va arribar al seu costat i li va dir: "ajuda'm, que sóc pobre."
"Res queda en la meva escudella d’almoines", va dir Sanata, "ja que he distribuït tot el que posseïa.
"Però el nostre senyor Shiva se'm va aparèixer en somnis", va respondre el brahmín, "i em va aconsellar que vingués a buscar-te ".
Llavors Sanata va recordar que havia recollit una pedreta sense valor entre els còdols de la ribera i l'havia amagat a la sorra pensant que podria ser útil a algú.
Amb el dit va assenyalar el lloc al brahmín que, sorprès, va desenterrar la pedra.
El brahmín va asseure’s a terra i es va posar a meditar, solitari, fins al moment en què el sol va desaparèixer enrere dels arbres, a l'hora violeta en què els pastors porten els seus ramats a la pleta.
Llavors, aixecant-se, es va acostar lentament a Sanata i li va dir: "Mestre, dóna'm la més petita part d'aquesta riquesa que consisteix a menysprear totes les riqueses del món. "
I això dit, va llançar al riu la pedreta sense valor.

El temple

Senyor, va dir el cortesà al seu rei-, Norottam, el sant, mai s'ha dignat entrar al recinte del teu gloriós temple. "
"Canta les lloances de Déu sota els braços oberts dels arbres a la vora del camí principal. I el temple està buit. "
"Al voltant d'ell s'agiten homes, dones i nens, com les abelles que desdenyen el bol d'or ple de mel i volen al voltant del lotus blanc. "
El rei, ferit en el centre del seu cor, es va trobar el Norottam assegut sobre l'herba.
I li va preguntar: "Pare, per què abandones el meu temple, el de la cúpula d'or, i seus fora, a la pols, per predicar l'amor de Déu?
"Perquè Déu no està en el teu temple"-va dir Norottam.
El rei, arrufant el nas, va respondre:
-Saps que molts milions d'or van ser gastats per la meva magnificència per aixecar aquesta brodada meravella de l'art que va ser consagrada a Déu amb sumptuoses i inoblidables cerimònies? "
"Ho recordo va contestar Norattam-, va ser precisament l'any en què milers de persones, amb les seves cases i els seus camps incendiats, en va clamaven socors a la teva porta. "
I Déu va pensar: "Aquesta vil criatura que no pot brindar socors als seus germans, em construeix una morada!"
"I se'n va anar amb els que patien fam i sense sostre sota els braços oberts dels arbres, a la vora dels camins.
"I aquesta daurada pompa de sabó és buida. Només viu allà
L’orgull fumejant de l'encens.
El rei va cridar enfurismat:
-"Surt del meu país."
Tranquil•lament el sant va replicar: -
"Bé, desterra’m d'on ja has desterrat al teu Déu."
I va marxar per l'ample camí polsegós entre els pobres que li tendien els seus braços.

El marit

El poeta Tulsa estava absort en les seves meditacions, a la vora del Ganges, en el lloc solitari on es crema els morts.
I va veure una dona asseguda als peus del cos del seu marit i luxosament vestida com si anés a un casament.
Ella se li va dirigir i prosternant-se va dir: "Permet, oh mestre, que segueixi al meu marit, amb la teva benedicció. "
"Per què afanyar-te tant, filla meva?", Va preguntar Tulsa, "aquesta terra no és potser del mateix que va crear el cel? " .
"No és pel cel pel que sospiro sinó pel meu marit", va dir la dona.
Tulsa va somriure en contestar-li: "Torna a casa, filla meva. Abans que passi un mes hauràs trobat el teu marit. "
La dona es va anar plena d'alegre esperança. Tulsa l’anava a buscar cada dia i li proposava greus pensaments perquè medités, fins que un dia el seu cor va estar tan ple d'amor diví que li vessava.
El mes quasi havia acabat ,quan van venir els veïns i li van preguntar: "Dona, has trobat al teu marit? "
Somrient, la vídua va respondre: "El vaig trobar.
Curiosos van replicar: "¿A on és?"
"El meu Senyor està en el meu cor i els dos som un", els va dir.

Upagupta

Upagupta, el deixeble de Ruda, dormia en la pols estes contra la muralla de la ciutat de Mathura.
Totes les llums estaven apagades, totes les portes tancades, totes les estrelles amagades en el cel nebulós d'agost.
De qui serien aquests peus tentineja’ns de braçalets que de sobte fregaven el seu pit?
Es va despertar, vacil•lant, i la llum d'una dona li va ferir els ulls amb la seva claredat.
Era una dansaire, constel•lada de joies, que envoltava la seva bellesa èbria del vi de la joventut, en un mantell blau pàl•lid.
Va baixar ella la seva llàntia va veure el rostre del jove, d'una austera bellesa.
"Perdona, oh jove asceta; ', va dir la dona," i accepta el venir a casa meva, ja que la seca terra polsosa no és un llit digne de tu ".
"Dona", va respondre l'asceta, "segueix el teu camí, quan els temps estiguin madurs jo vindré a tu.
De sobte, la resplendor de la tempesta va fer miques la tenebra nocturna.
De l'extrem de l'horitzó venia la tempesta rugint i la dona tremolava de por.
Les branques dels arbres, als marges del camí, s'inclinaven al pes de les flors i la seva fragància.
La melodia joiosa de les flautes surava a la llunyania enllaçada amb la brisa primaveral.
La gent celebrava la festa de les flors.
Des de dalt del cel la lluna plena va entreobrir les ombres per mirar cap a la ciutat.
El jove asceta caminava pel carrer desert mentre que sobre el seu cap, en les branques del manglar, cantava el rossinyol la seva queixa revelada.
Upagupta va franquejar les muralles de la ciutat i es va aturar al peu dels baluards.
Qui era aquesta trèmula criatura, aquesta dona que ferida per la pesta negra gemegava als seus peus, a l'ombra del mur?
L'asceta va asseure al seu costat i va posar el cap femení sobre els seus genolls, amb aigua va humitejar els seus llavis i amb un bàlsam va confortar el seu cos.
"Qui ets tu, oh misericordiós?", Va preguntar la dona.
"El temps de la meva visita ha arribat al cap ja soc aquí", va respondre el jove asceta.

El braçalet

Veloç i límpid, el Jumna corria per la vall precipitant-se entre les seves ribes escarpades.
Al voltant s'agrupaven els boscosos turons solcats per les torrenteres. Govinda, el gran predicador, estava assegut sobre una roca i llegia les escriptures, quan Raghunathan, el seu deixeble, orgullós de les seves riqueses, es va inclinar davant seu dient:
"Et porto el meu humil present, indigne de ser acceptat."
I va dipositar als peus del sant un parell de braçalets d'or ornats amb pedres de molt preu.
El mestre va agafar-ne un, el va fer girar al voltant del seu dit i els diamants van brillar amb la seva resplendor insigne.
De sobte el braçalet, lliscant de la seva mà va rodar pel pendent de la riba i va anar a caure al riu. "Ai!", Va exclamar Raghunathan, i es va llançar al corrent.
El mestre va continuar la seva lectura, i l'aigua, amagant el tresor arrabassat, va seguir el seu curs.
Queia la tarda quan Raghunathan va tornar cansat i mort de fred.
Gairebé sense alè va dir el sant: - "Podria trobar-lo com que em diguessis tan sols el lloc on va caure. "
Llavors el mestre alçant l'altre braçalet, el va llançar al riu dient: "És allà".

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Conversa amb Déu, de Vivian Segurana

Escric per escriure i no sé el que dic, sols paraules, no res més, lletres sense sentit. On visc? No ho sé, si és aquí o és allí, si és real o estic somiant. M’esperes al paradís? O primer l’haig de construir? Sé que existeixes i encara no t’he vist. Què és veritat? El que es parla o el que es deixa de dir? Vindràs? O ja estàs aquí? Tanco els ulls i t’escolto, ets tu qui escriu o són els meus dits les respostes que només jo tinc?
Viatge des de la foscor de Teresa Minguijon
Ancorada al passat? Segurament. Però és que tu no comparteixis amb mi el present, ni compartiràs el futur.
Recordo aquell dia com una caiguda lliure en un tenebrós pou, en el que m’endinsava sense por, sense cap angoixa, sense cap sentiment.
M’hi vaig quedar uns mesos, catatònica, fora de mi, sense cap necessitat. Poc a poc vaig albirar una espurna llunyana i vaig començar un viatge des de la foscor que em portarà algun dia cap al món exterior.
Però encara no. Perquè el temps, gran remei de molts mals, ha apaigavat el dolor de la teva mort, però encara resta molt viu el dolor de la teva absència.

Viatge a la foscor, de Josep Lleixà

Amb plena foscor vaig emprendre el viatge
Cap un destí llunyà i desconegut
transportat per una força de la que era hostatge
sense poder revelar-me tot que hagués volgut.
No anava sol, no. No els veia ni els sentia
però era conscient de la presencia de companys.
Estàvem units encadenats per un raig d’energia
fen l’últim viatge de la vida i, tot i anar junts érem estranys.
De cop una llum encegadora
Una pau molt difícil de descriure
I la certesa que a la fi, començava a viure.
No feu cas d’aquest poema
Estic mort i no puc escriure.
Poder ho he somniat és una pena.

Bombolles, de Gemma Folch

Veig a l’ horitzó com s’allunyen,
Les bombolles que jo he fet.
Amb el vent s’ acaricien,
Sembla que s’ho passen bé!
Tan bon punt les perdo de vista, em poso a pensar;
Aquestes bombolles, on aniran a parar?
I quan me’n vaig a dormir imagino somiar
Un cel ple de bombolles que es mouen sens mai cesar.
Quan me’n recordo d’ aquell dia que les vaig deixar anar,
Ja me’n recordo, ja, d’ on van anar a parar!
Us diré la veritat;
Les bombolles van anar a parar...
Dins el meu cap!

Incertesa, de Vivian Segurana

Sento, com si fossin crits, que oblidi lo impossible, però el meu cor no el para la ment i no aconsegueixo deixar de sentir. Potser veig el que els demés no senten. M’envaeix la incertesa que no sigui imaginació, però no recordo haver creat jo això. Veig el mur i em pregunto si l’haig de travessar, mi llenço i no veig res, però encara sento que ha de ser. Confio i accepto, però hi ha dies que em venç la desolació. Em criden que no existeix el que jo dic, hi ha una força dins meu que diu que Si. Serà il•lusió?

Incertesa, de Josep Lleixà

Era de dia. A ple sol tenia el cor encongit.
Desgavells d’incerteses martellejaven el meu cap,
buscant resposta he mirat a l’infinit.
No he trobat l’infinit, sols he vist cel i terra junts,
Preguntats, han refusat respondre, no s’han atrevit.
A quí m’he d’adreçar? Jo no puc mirar més lluny.
Si els seus límits no hem deixen traspassar
m’endinsaré a dins meu on Tot està per revelar.
Estic limitat pel temps i l’espai, soc finit.

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 15 al 21 de març:
15/3/1943: S’estrena "Roses vermelles per a mi", de Sean O'Casey
15/3/1916: Neix Blas de Otero, poeta espanyol
15/3/44 a. C.: Mor Gai Juli Cèsar, polític i escriptor llatí
16/3/1924: Es publica "Mariner en terra", de Rafael Alberti
16/3/1906: Neix Francisco Ayala, escriptor espanyol
17/3/1935: Neix Luis Goytisolo, escriptor espanyol
18/3/1989: Mor Francisco García Pavón, escriptor espanyol
19/3/1881: S’estrena "El gran galiot", de José Echegaray
19/3/1809: Neix Nikolai Gogol, escriptor i dramaturg rus
19/3/1999: Mor José Agustín Goytisolo, literat espanyol
20/3/1786: Es funda l'Acadèmia Sueca, organisme que anys més tard escollirà els premis Nobel
20/3/1852: Es publica "La cabana de l'oncle Tom", de Harriet Beecher Stowe
20/3/1828: Neix Henryk Ibsen, dramaturg noruec
21 de Març Dia Mundial de la Poesia (Resolució de la UNESCO de 15 de novembre de 1999)
21/3/1991: Creació, per la Llei 7 / 91, de l'Instituto Cervantes, amb l'objectiu de difondre i promoure la llengua i la cultura espanyoles al món
21/3/1927: Neix Enrique Badosa, poeta espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

15/02/2010 Ariwara no Narihira

100215 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Ariwara Narihira va néixer l’any 825 i morí el 880, va ser un poeta japonès, príncep del primer període Heian, que comprèn des del 794 fins el 1185 i que es refereix al període de la historia japonesa en que el Confucianisme y altres influencies arribaren al seu punt màxim. El període Heian es considera també el cim de la cort imperial japonesa i és destacat pel seu art, en especial la poesia y la literatura.
Ariwara va ser un poeta de l’estil waka, gènere de poesia japonesa tradicionalment mancat de qualssevol classe de rima (inclòs accidental, ja que eren considerades un error en el poema), o inclòs de versicles. En lloc d’ells el waka té la unitat i les frases (tanmateix, les unitats o el paràgrafs usualment són canviats per versicles quan la poesia es traduïda o transliterada a llenguatges occidentals).
Narihira va ser considerat un dels més grans poetes de la primera antologia imperial i un dels sis inclosos en l’Antologia de poemes Kokin Wakashū , abreviat Kokinshū i que va ser la primera de les vint-i-una col•leccions de poesia japonesa compilades per petició imperial.
Aquesta obra de poesia va ser la més influent del seu temps, dictant la forma i el format de la poesia japonesa fins finals del segle XIX. Va ser també la primera antologia que es dividí en poemes de les estacions i de l’amor. La primacia dels poemes de les estacions començà amb el Kokinshū i continua avui en dia amb la tradició del Haiku.
Als voltants de l’any 980 es publiquen “Los Cuentos de Ise” obra d’Ariwara Narihira que va prologar Jorge Luis Borges a l’edició d’Hispamérica i que narra llegendàries proeses d’amors cortesans.
“Los cuentos de Ise” són 209 poemes tanka, de cinc versos, que en total sumen 31 síl•labes, distribuïdes de la següent manera: 5, 7, 5, 7, 7. Ocasionalment estan agrupats de a dos o tres i separats per textos breus en prosa. Relaten en total 125 anècdotes utilitzant un estil elegant, però en un llenguatge encara primitiu. Els temes són l’amor, l’absència del ser estimat, el desengany i la alegria del retrobament.
Ise es un poble.I Narihira, segons expressa Borges, "es un hedonista en un mundo inocente y pagano, no perturbado aún por el Tao y por la recta observación del óctuple camino del Buddha".

Cuentos de Ise

Una vez, las relaciones entre dos amantes habían quedado rotas por una causa fútil. La mujer, que no había olvidado a su amante, le envió esto:
Aunque detesto
a este hombre, como no puedo
olvidarlo,
lo odio, y al mismo tiempo
lo amo.
Entonces el hombre dijo:
"Puesto que es así..."
Y respondió:
Sin que nos encontremos,
de nuestros sentimientos el intercambio
no se detendrá, como no se detiene el agua de una corriente
dividida por una isla en un río.
Así habló él, y sin embargo por la noche fue a verla a su casa. Después de hablar del pasado y del porvenir, él dijo:
Si de mil [largas] noches otoñales
pudiera yo hacer
una sola noche
y durmiera [junto a ti] ocho mil noches como ésa
no llegaría a saciarme.
Ella respondió:
Si de mil noches de otoño
se hiciera
una sola noche
cosas a decir quedaran
cuando ya el gallo cantara.
Con pasión más ardiente que en el pasado, él continuó frecuentándola.

Una vez, un hombre que se sentía enfermo tuvo la impresión de que estaba a punto de morir. Compuso este poema:
Que al final
haya un camino que es obligado a seguir
ya lo había oído decir,
pero lo que no pensaba era
que para hoy o mañana fuera.

Una vez , una mujer, al contemplar los objetos que un hombre frívolo le había dejado como recuerdo, compuso este poema:
Lo que él llama recuerdos
son ahora enemigos [para mí].
Sin duda
habría, sin ellos,
momentos en que olvidaría.

Había una vez un hombre. Como detestaba a una persona, que a su vez lo detestaba, compuso este poema:
Aun cuando ella pudiera
apilar uno encima del otro
diez veces diez huevos,
¿cómo amaría yo
A quien no me ama?
A ese poema la mujer respondió:
El rocío mañanero
al evaporarse puede algunas gotas dejar.
pero ¿quién podría confiar
en una relación con vos?
Nuevamente, el hombre le escribió:
Aun si el viento que sopla
no ha dispersado todas las flores de cerezo
del año pasado,
difícil resulta confiar
en vuestro corazón.
La mujer respondió a su vez:
Más vano que escribir cifras
sobre el agua que corre
es amar a una persona
que por vos no siente amor.
El hombre escribió nuevamente:
Ni el agua que fluye
ni el tiempo que pasa
ni las flores dispersadas
comprenden la palabra
¡Espera!

Una vez, un hombre frecuentaba secretamente a una mujer. Recibió de ella este mensaje: “Esta noche me habéis aparecido en sueños”. Entonces [él respondió]:
Mi espíritu debe ser
el que ha ido [hacia vos]
por causa de gran amor.
Si se os aparece una vez más en la noche
con un encantamiento, retenedlo con vos.

Una vez, un hombre envío [estos versos] a una mujer cruel:
Que suspiro por vos
no lo he de repetir más.
Sabed empero que si de vuestra ropa interior
los cordones se os desatan
por aquella razón será.
Ella respondió:
Aunque un signo se vea en el soltarse
de los cordones de debajo,
no es eso así [en mi caso].
No hay motivo para recurrir
a esta
suposición.

Un emperador fue a Sumiyoshi. Allí compuso este poema:
Incluso desde que yo los vi
ha pasado mucho tiempo,
mas estos bellos pinos
de la ribera de Sumiyoshi
¿cuántas generaciones han visto?
Un gran dios, apareciéndosele, dijo [estos versos]:
¿No sabes acaso
que estamos ligados
estrechamente?
Desde viejas edades
comencé a protegeros.

Una vez, un hombre fue a la casa de Ki no Aritsune, pero éste había salido a dar un paseo. Como se hacía tarde, [el hombre se retiró] y le envío este poema:
Gracias a vos
he comprendido [el ardiente deseo de la espera].
En el mundo
esto es llamado
amor.
[Àritsune] respondió:
Como lo ignoraba,
a todos
pregunté
¿qué es, pues,
eso que llaman amor?

En otros tiempos, [un hombre] mantenía relaciones amorosas con una mujer, pese a que sabía que era una libertina. Pero esto, ciertamente, no le disgustaba. Aunque la visitaba a menudo, sentía grandes inquietudes [acerca de su fidelidad]. Sin embargo, tenía por imposible dejar de frecuentarla. Como no podía en absoluto abstenerse de verla, cuando por algún impedimento, por sólo dos o tres días, debía dejar de visitarla, le enviaba un poema como éste:
Las huellas que al partir
dejé, no deben todavía
haberse borrado.
¿Quién pues frecuentaría
hoy ese camino?
Así, en esos versos manifestaba él sus dudas.

Había una vez un hombre. ¿Qué ocurrió? Dejó de ir a ver a su mujer. Más tarde ella tuvo otro hombre. Sin embargo, como ella tenía un hijo [de su primer esposo], éste le enviaba de tiempo en tiempo noticias suyas, aunque no fueran particularmente íntimas. Como esa mujer pintaba, el hombre le envió un objeto para que lo decorara. So pretexto de que había llegado su actual esposo, la mujer dejó pasar uno o dos días sin devolver [el objeto]. Sintiendo una gran amargura, el hombre le escribió: “Aunque tengas razones para no haberme enviado aún lo que te pedí, te odio por eso”. Como burla, escribió el siguiente poema y se lo envío:
¿Las noches de otoño
olvidar hacen
los días primaverales?
¿Mil veces mejor es la bruma de otoño
que la neblina de primavera?
Ése era su poema. La mujer respondió:
¿Mil otoños
compararse pueden
Con una primavera?
Tal las rojas hojas del arce,
las flores de cerezo se dispersan.

Una vez, un hombre había invitado, para despedirse, a un [amigo] que partía de viaje. El hombre esperó, pero como su amigo no llegaba, compuso este poema:
Ahora es cuando sé
qué triste es languidecer.
[Luego] sin mayor falta
haré bien en visitar
las casas donde me esperan.

Una vez, un hombre que había partido hacia el Este compuso durante el viaje estos versos que envió a sus amigos:
No me olvidéis
aunque haya partido tan lejos
como las nubes.
Cuando en el cielo la luna acabe
su recorrido, nos encontraremos.

Había una vez un hombre. Como se aburría en la capital, partió hacia las provincias del Este. Cuando llegó a la playa fronteriza de Ise y Owari, vio levantarse las blancas olas y [compuso estos versos]:
Cada vez más
los lugares que dejé
yo añoro.
¡Cuánto os envidio
olas que retornáis!

Una vez un hombre fue a la provincia de Mutsu sin un objeto definido. Una dama de allí se prendó ardientemente del hombre de la capital, que encontraba de una rara belleza. Ella le escribió:
Más valiera
para morir en amor total
fuera yo
un gusano de seda
aun para tan corta vida [como la suya].
Era un poema de provinciana. De cualquier manera, él sintió piedad, fue a su casa y allí durmió. Cuando, tarde en la noche, partió, la mujer:
Cuando el día despunte
en el canal he de hundir
este infame gallo
cuyo temprano canto
a mi amante hizo partir.
Pero el hombre dijo de debía volver a la capital [y agregó]:
Si en Kurihara
el pino de Anewa
una persona fuera:
“A la capital, como recuerdo,
ven conmigo”, le diría:
Entonces, la mujer se sintió feliz y se dijo: “Parece que realmente me ama”.

Un hombre, que no había dado noticias suyas desde hacía tiempo, llegó para ver los cerezos en flor. La dueña de casa:
De ser inconstantes,
tienen fama
las flores de cerezo.
[Sin embargo] aguardaron
a quien poco se deja ver durante el año.
El hombre respondió:
Si hoy no hubiera venido,
como nieve mañana
estarían caídas.
Y aunque no se derriten
¿quién cual flores las miraría?

PRODUCCIO PRÒPIA

Júlia, de Josep Lleixà, Teresa Minguijón i Vivian Segurana

Des de que la conec sempre m’ha agrada’t. Rossa, ulls blaus, mirada trista, somriure tímid. Té uns quants anys més que jo - pocs – però una figura d’una noia de vint anys.
Té parella. La meva timidesa i la seva situació personal han estat el motiu de que l’hagi mirat sempre com quelcom inaccessible però molt, molt desitjat. Tot i que freqüentem llocs i amics comuns, les converses amb ella sempre havien estat curtes, les salutacions breus però cordials, fins que un dia, traient forces de no sé on, vaig dir-li – Perdona l’atreviment, però et veig trista, capficada - .
Tens raó va contestar, últimament les coses no em van tal com voldria, cada bugada perdo un llençol.
I ara - vaig dir posant cara de sorpresa -, una dona com tu, atractiva, amb parella.....
Sí, sí, tot el que tu vulguis, va dir, però no sempre les coses són com aparenten ser.
Això va bé, vaig pensar tot excitat pel avenços aconseguits. De moment donava peu per continuar la conversa pel camí que a mi m’interessava transitar, el dels sentiments, dels afectes, de l’estimació, de la passió o de la seva carència.
Tot té solució en aquesta vida, menys la salut. - Vaig dir amb cara de comprensió .I vaig afegir, quasi preguntant -, que són problemes econòmics? Perdona, si no vols no contestis, sentimentals?
No va contestar amb paraules, ho va fer posant cara d’assentiment, de tristor.
De cop em va vindre al cap una idea descabellada i li vaig dir: Jo tiro les cartes, les cartes del Tarot, saps? Ho faig únicament als amics, i la veritat les cartes mostren el camí a seguir, quan nosaltres sols no podem esbrinar-lo degut a la confusió mental que tenim.! Quina barra que tens vaig pensar! I per sorpresa meva, em va dir bocabadada,
de veritat que això funciona? faries això per mi? –
I tant que ho faria. Varem quedar pel dia següent a la tarda a casa meva.
En quin embolic m’havia posat. Les úniques cartes que havia tingut a les mans eren les de jugar a la botifarra. Però de cop es va encendre una bombeta mig fosa dins del meu cervell i em va recordar que en una fira de medecines alternatives, esoterisme etc, havia comprat un joc de cartes del Tarot de Marsella. Vaig respirar alleugerat. Quines coses s’han de fer per apropar-se a la persona que voldries tenir sempre al teu costat.
A la tarda següent vaig preparar l’escenari: poca llum a la saleta, unes quantes espelmes que donaven una sensació de caliu, una música suau que ajudava a fer més acollidor l’ambient..., I ella va arribar.
Una salutació cordial i a la vegada tímida. Li vaig fer un petó a la galta i varem seure un enfront de l‘altre a la taula preparada a l‘efecte.
El meus ulls mirant el mall de cartes, els d’ella, fixos al tapet que cobria la taula d’on no gosava aixecar-los. Que estaria pensant?.
Li vaig donar el mall de cartes i li vaig dir: - baralla -. Així ho va fer, - talla - i me les va tornar. El meu cor estava disparat, les mans em tremolaven. Seria capaç de fer que la representació fos convincent? Quan un està enamorat treu forces ocultes que l’ajuden en moments complicats com aquell.
-He de dir-te que el sistema que utilitzo per fer les tirades de cartes potser et resulti estrany, diferent als emprats normalment.
La veritat mai me les havien tirat, així que per mi és nou – va contestar-.
Vaig agafar la primera carta resultant del tall i va sortir la número XI.
La Força – vaig dir – ens diu com ets tu en situacions normals, una dona forta, capaç de lluitar contra les adversitats – Allò començava bé – vaig pensar-.
La segona va ser la VII , el Carro.
Aquesta carta explica la teva situació actual en l’aspecte sentimental. Dos cavalls, dos forces oposades que tiren del carro – la parella – però que lluiten entre si, sense posar-se d’acord. Per una banda la por a ser infidel, per l’altra els pensaments de desig que et turmenten pensant en un altre home.
Va moure el cap assentint.
Havia agafat bon camí, ara feien falta bones cartes que em portessin a la drecera.
La tercera a sortir va ser la número XVI . La Torre. – A veure si era capaç de portar l’aigua cap el meu molí.
La Torre, com veus, – vaig dir - ens assenyala destrucció, una cosa sòlida que s’ha d’enderrocar, això es el que aconsella, destruir per construir de nou.
Ella no aixecava el cap però el movia com dient: estàs encertant tot.
La quarta carta va ser la VI. Els enamorats. La sort em seguia acompanyant.
Aquesta carta es positiva, senyala el teu futur i ens diu que a curt termini tindràs un encontre sentimental amb la persona que tu estimes.
Per primera vegada va aixecar el cap i va somriure tímidament.
La cinquena a sortir va ser la XVIIII. El Sol. Ja estava arriscant massa, ja era difícil seguir tenint la sort de cara durant tant de temps.
Vaig fer una interpretació completament interessada – com les altres – i vaig gosar dir-li:
El Sol es sinònim de força, de vitalitat, d’energia. Vol dir-te que la persona que a tu t’agrada i per la que has de lluitar, es mes jove que tu.
A mi em tremolaven les mans, estava completament embriagat, la mirava i ella no va aixecar els ulls.
Aquell joc era molt arriscat. Una petita relliscada i tots els avenços podien anar-se’n a orris. Vaig decidir agafar l’ultima carta. Va sortir la I . El Mag.
Em vaig sentir feliç, em vaig tranquil•litzar, doncs aquella carta donava peu a fer una bona predicció.
El Mag vol dir que, tu com ell, teniu a les vostres mans la resolució de tots els problemes. Tens tots els elements necessaris per conquerir el que
desitges, es tracta de saber-los combinar d’una forma adient. Tu saps el
que vols, saps a qui estimes i saps que ell te està esperant. Ara ja depèn de tu i això no es màgia. Sigues valenta.
Ara si va aixecar el cap. Els seus ulls tenien una brillantor especial; mirant-los fit a fit traspuaven una determinació, una força que mai jo havia vist.
Vaig dir-li: jo crec que d’aquestes coses hauríem de seguir parlant, però d’una forma assossegada , sense cartes al davant. Que et sembla, acceptes la invitació.
Si, va dir amb veu forta i segura. Demà a la tarda tornaré.
Ni es sentia ja l’ascensor i jo continuava allà, palplantat al replà. Incrèdul, vaig entrar a casa. Encara la veia asseguda mentre dels seus llavis sortia aquella promesa de felicitat: “Demà a la tarda tornaré”.
Amb els dits repassava la cadira, la taula, el got, les cartes, el pom de la porta. Tot allò que qualsevol part del seu cos hagués pogut tocar. Ensumava l’aire buscant restes del seu perfum.
Demà a la tarda tornarà! Que fas?, espavila. Tens 24 hores per organitzar una recepció que no pugui oblidar, per preparar un pla que només li deixi una sortida digne: Tu!
Aquest pensament, esfereïdor i seductor alhora, em va posar en marxa.
Entrarà a casa i...quina llum, quina música?. Vaig anar cap a la lleixa on tenia els CD. Vaig fer una primera tria, que vaig separar per tornar-hi més tard. Respecte a la llum no calia patir: una de les meves dèries és col•leccionar llums de tota mena. Primer la rebria amb claror i lluminositat, però no seria el llum del sostre, si no el del sofà, del qual puc regular la intensitat, perquè no fos molt descarat abaixar-la quan convingués. Potser hauria de buscar un altre per posar al costat de la taula, per evitar zones fosques des d’un començament. En vaig triar un i el vaig col•locar al lloc adient.
Bé. Ja està a casa. Som al sofà. Ara...Alguna cosa per menjar i beure!
Vaig anar a la cuina. Faré servir els mateixos gots que he tret avui. Tot ha de semblar natural, com si ho hagués improvisat. Per menjar...puc preparar pastes i fruits secs. Segons com, trauré unes o altres. N’he de comprar de les dues coses. Anotat.
Xerrarem, xerrarem i...llençols!. Això sí, nous de trinca. Vaig cap a l’habitació i reviso els prestatges de l’armari. Sort en tinc de les meves amigues! Aquest any, pel meu aniversari, m’han regalat un joc ben maco. Us estimo! Demà serà una bona ocasió per estrenar- lo. I també estrenaré les tovalloles. D’aquestes n’he de comprar. Anotat.
Ara he de pensar tranquil•lament en la manera de portar la conversa cap allà on vull que hi vagi. És la part més difícil i, a més, no depèn només de mi.
Tantes emocions! Soparé i després, ja més reposat, revisaré el pla. Això sí, la nota de la compra ben a prop del plat, per si he d’anotar alguna cosa nova.

Que tard s’ha fet, vaig corrents a fer el sopar. Com se m’ha acut dir-li que demà a la tarda tornaré, que sóc boja? Estic casada. Per què m’amoïno? Segurament pensarà que vull que em torni a tirar les cartes. M’aixecaré d’hora i aniré a la perruqueria, li diré a la Cèlia que hem pentini molt natural, no vull que sembli que m’he arreglat per ell. Però, què estic dient? Estic casada.
-Nena, d’on vens tant tard?
De ca la senyora Maria, no es troba gaire bé i he anat a fer-li companyia..
No imaginava que sabés tirar les cartes, a mi no m’ha interessat mai el Tarot però quan m’ho va proposar vaig veure la llum, per fi una estona a soles amb ell. Encara que fa temps que ens coneixem no ens hem dit mai res més enllà que una cordial salutació o algun comentari sobre alguns dels actes culturals als que assistim i on coincidim. Sempre m’ha semblat un home interessant, amb seny, una mica misteriós i irresistiblement atractiu. Em moriria de vergonya si sabés les vegades que he somniat desperta amb ell, però només a estones és clar, el meu home és molt bon home i m’estima molt.
-Nena, que li queda molt al sopar?
Fa tant de temps que les coses entre nosaltres no van com jo voldria i a vegades em sento tan sola. Tindran raó les cartes? L’encontre sentimental serà el de demà? Depèn de mi? Sabrà que em refereixo a ell? Quina bajanada, ni tan sols s’haurà fixat en mi, una dona més gran. I el meu home és tant bon home i m’estima tant. Potser que el truqui i li digui que no m’esperi demà. -Demà a la tarda et ve de gust que anem al cinema?
-No ho sé, ara estic cansat per pensar.
Em sap greu de pensar en un altre home, però fa tant de temps que ens hem distanciat... Potser és només una crisi matrimonial, potser tot tornarà a la normalitat, potser... potser em perdo aquest moment esperant el passat. Necessito un senyal.
Sona el telèfon. -Que el pots agafar? Estic fent el sopar. Qui deu trucar tant tard?
-Nena, era el Pere, demà a la tarda aniré a jugar al dominó al Casal, no m’esperis per sopar, arribaré tard.
-Molt bé amor, jo tornaré a ca la senyora María a fer-li companyia, com està tant malalta, potser jo també torni tard.

Miscel•lània
Efemèrides: en tal dia com avui, 15/02:
-1564 : Neix Galileo Galilei, astrònom, filòsof, matemàtic i físic florentí.
-1811: Neix Domingo Faustino Sarmiento, polític, pedagog, escriptor, periodista, estadista i militar argenti. Autor d’obres com “Facundo o Civilización y barbarie”
-1566: Mor Louise Labé, poetessa francesa, coneguda amb el sobrenom de “la bella cordelera”. Autora de “Débate entre la Locura y el Amor”, tres “Elegías” y veinticuatro “Sonetos”.
-1905: Mor Lewis Wallace, escriptor nord-americà conegut per la seva novel•la “Ben-Hur: A tale of the Christ”.
-1907: Mor Giosuè Carducci, poeta italià, premi Nobel el 1906.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El capità Pàmfil, de Alexandre Dumas. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de febrer dia 25, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de febrer llegim The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de febrer, dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la I edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.