07/06/ 2010 Thomas Mann

100607 ONA LITERARIA by onaliteraria

100607 ONA LITERARIA by onaliteraria

Paul Thomas Mann, nascut el 1875 i mort el 1955, fou un novel•lista alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1929.
Destaca sobretot per una sèrie de novel•les èpiques, de gran contingut simbòlic tot i que sovint també iròniques, que revelen la psicologia de l’artista i intel•lectual. També se’l recorda per l’anàlisi i la crítica de l’ànima alemanya i europea de principis del segle XX, partint d’històries alemanyes i bíbliques modernitzades, a més d’idees de Goethe, Nietzsche i Schopenhauer
Després d’estudiar ciències a l'Institut, va romandre a la Universitat de Munic preparant-se per la carrera de periodisme estudiant història, economia, història de l’art i literatura. Va viure a la capital bavaresa entre 1891 i 1933, llevat d’un any d’estada a Itàlia, amb el seu germà gran Heinrich Mann, també escriptor.
Amb l’arribada d'Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins el 1938, any que es va traslladar als Estats Units d’America, on va fixar la seva residència definitiva. L’any 1939 fou nomenat professor de literatura a la Universitat de Princeton, on es reuní amb Albert Einstein. El 1942 es traslladà a Califòrnia, esdevenint ciutadà nord-americà el 23 de juny de 1944. El 1952 retornà a Europa, establint-se prop de Zuric, on morí el 12 d’agost de 1955.
La carrera d’escriptor de Thomas Mann va començar el 1897 amb la publicació del conte El petit senyor Friedemann. Gràcies al seu viatge per Itàlia en companyia del seu germà va començar la redacció de Buddenbrooks el 1901, novel•la que li donà una fama quasi immediata i que descriu amb tot detall una demolidora visió crítica, l’esplendor i la decadència d’una família burgesa de rics comerciants.
El 1903, Thomas Mann transcendí aquest primer realisme per a plantejar, en la seva breu i important novel•la Tonio Kröger, el problema de la relació entre l’art i la vida, que fou el tema principal de tota la seva obra, i que s’encarnà en el protagonisme de l’extraordinaria Mort a Venècia (1912), una de les novel•les més cèlebres, que assolí gran popularitat gràcies a la magnífica versió cinematogràfica que d’ella en féu Luchino Visconti.
Aquesta última obra, que descriu les vivències d’un escriptor en una Venècia assolada pel còlera, suposa la culminació de les idees estètiques de l’autor, que va elaborar una peculiar psicologia de l’artista.
En esclatar la Primera Guerra Mundial Thomas Mann va defensar el nacionalisme alemany, al final de la contesa, no obstant això, la seva ideologia va evolucionar i es va convertir en fervent defensor dels valors democràtics. Testimoniatge d’aquesta evolució és la novel•la La muntanya màgica, 1924, que transcorre en un sanatori per a tuberculosos i constitueix una transposició novel•lada dels debats polítics i filosòfics de l’època.
Durant el seu exili als Estats Units les seves obres estan repletes d’al•lusions bíbliques i mitològiques: en la tetralogia Josep i els seus germans, (1933-1943) fa una reinterpretació de la història bíblica per indagar en els orígens de la cultura occidental, i a Doctor Faust, (1947), que presenta la història d’un músic que ven la seva ànima al diable, va tractar d’establir les causes psicològiques que van fer possible el nazisme.
Finalment a Confessions de Felix Krull (1954) la seva última novel•la, va recuperar la ironia sobre la naturalesa de l’ésser humà que havia caracteritzat moltes de les seves obres precedents. Com a fet històric destaquem que el novembre del 2008 la Biblioteca de l’Estat de Baviera (Alemanya) va retornar a l’arxiu Thomas Mann, situat a Suïssa, els llibres de la biblioteca personal de l’autor que els nazis van robar en saquejar casa seva l’agost del 1933. Aquesta devolució es va fer en compliment del compromís que el 1999 van firmar les institucions publiques alemanyes, per el que es deuen restituir els bens culturals desnonats per el nazisme als seus propietaris o als seus hereus.
El patrimoni robat consistia principalment en traduccions d’obres de Thomas Mann a altres idiomes. Alguns dels volums porten dedicatòries dels traductors a l’autor. Altres exemplars estan signats pel propi Mann. Entre ells es troba, per exemple, La muntanya màgica, una de les seves obres més conegudes. A l’acte de restitució va participar Frido Mann, net del llorejat escriptor. Per la seva part, la Biblioteca de Baviera va expressar el seu pesar per la manera en que aquest exemplars van passar a formar part del seu catàleg i també per «la participació de la Biblioteca en els actes delictius».
*En honor seu s’anomenà l’asteroide (8382) Mann, descobert el 23 de setembre de 1992 per Freimut Börngen.

Mort a Venecia (argument)

L’ acció es desenvolupa el 1911, a la Belle Époque, en una Venècia visitada per la burgesia despreocupada. A l’hotel de luxe on s’allotja el vell escriptor Gustav von Aschenbach, personatge central de la història, el seu estiueig és enterbolit per un jove adolescent androgin, el polonès Tadzio, que sembla encarnar l'ideal de bellesa etèria, a la qual Gustav ha intentat desesperadament donar expressió en les seves creacions.
Aquest noi desconcertant, per mirades creuades, pren consciència de la seva fascinació, l’artista somia amb abordar-ho, i arriba a replantejar-se les certeses de tota la seva vida.
En una ciutat que se sap afectada d’una epidèmia de còlera, amagada per les autoritats, Aschenbach, en lloc de fugir, s’enfonsa en la decadència.
Amb la màgica poètica d’un estil admirable i quasi preciosista, el narrador, que reviu alguns dels diàlegs de Plató, impregna el relat amb l’atmosfera seductora, corrompuda i agònica de la ciutat miraculosa, que contempla la seva pròpia imatge moribunda en el reflex de l’aigua immemorial que li donà la vida, l’ha conservada i l’està matant.
L’atracció d’Aschenbach per Tadzius simbolitza la progressiva ruptura de l’equilibri entre la consciència moral i l’art, i, mitjançant aquesta, la submissió a una polaritat en la que la experiència de la bellesa està unida a la experiència de la mort. Mann escenificà el tram culminant d’aquesta transició enfonsant al seu protagonista en l”altra realitat” d’un somni dionisíac i tanàtic.
L”altra realitat” va transformant-se en l’única realitat d’Aschenbach, endinsant-lo en el triomf de l’instint mentre el prepara pel triomf de la mort. L’home posseït pel dimoni permet a Thomas Mann concloure Mort a Venècia amb el clàssic tema platònic del necessari desequilibri i malaltia de l’artista. Sòcrates ve en auxili d’Aschenbach, a través de Fedro, per a consolar-lo davant el proper transit de la mort.

OBRA DE L'AUTOR

Mort a Venecia (fragment)

Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre dos personas que sólo se conocen de vista, que se encuentran y se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercambiar saludo ni palabra alguna.
Entre ellas va surgiendo una curiosidad sobreexcitada e inquieta, la histeria resultante de una necesidad de conocimiento y comunicación insatisfecha y anormalmente reprimida, y, sobre todo, una especie de tenso respecto. Pues el hombre ama y respeta al hombre mientras no se halle en condiciones de juzgarlo, y el deseo vehemente es el resultado de un conocimiento imperfecto.
Era inevitable que entre Aschenbach y el joven Tadzio se fuera estableciendo cierta relación, cierto tipo de conocimiento; y el más viejo pudo comprobar, transido de gozo, que su simpatía y su atención no habían quedado totalmente sin respuesta. ¿Qué podía impulsar al hermoso mancebo, por ejemplo, a no utilizar nunca la pasarela de detrás de las casetas cuando bajaba temprano a la playa, sino a dirigirse a la cabina de los suyos por delante, cruzando indolentemente la arena frente a Aschenbach y acercándose a él sin necesidad, hasta casi rozar a veces su mesa y su silla?
-¿Tan grande era la atracción, la fascinación ejercida por un sentimiento superior sobre ese frágil y desprevenido objeto? Cada día aguardaba Aschenbach la llegada de Tadzio, y a veces fingía estar ocupado en aquel momento, dejando que el bello pasara a su lado aparentemente inadvertido. Pero otras veces alzaba los ojos y sus miradas se cruzaban. Ambos adoptaban un aire de profunda seriedad en esos casos.
Nada, en el rostro adusto y majestuoso del más viejo, delataba una agitación interna; pero en los ojos de Tadzio sí brillaba un deseo de explorar, una indagación pensativa; su andar se tornaba vacilante, bajaba la mirada al suelo y volvía a levantarla con gesto adorable, y cuando ya había pasado, algo en su actitud parecía insinuar que sólo la buena educación le impedía volverse.
Una noche, sin embargo, ocurrió algo muy distinto. Los hermanos polacos y su institutriz no aparecieron en el gran salón a la hora de cenar, cosa que Aschenbach advirtió con gran pesar. Terminada la cena, y muy inquieto por aquella ausencia, se dirigía en traje de noche y sombrero de paja al pie de la terraza, frente al hotel, cuando de pronto vio surgir, a la luz de las lámparas de arco, a las monjiles hermanas con su educadora, y, cuatro pasos más atrás, a Tadzio.
Era evidente que venían del embarcadero, después de haber cenado en la ciudad por algún motivo. Debía de hacer fresco en la laguna; Tadzio llevaba una chaqueta marinera azul oscuro con botones dorados y la correspondiente gorra en la cabeza. Ni el sol ni el aire del mar lo habían bronceado, su piel conservaba el mismo tono marmóreo amarillento de los primeros días. Pero esa noche parecía más pálido que de costumbre, tal vez debido al fresco o a la luminosidad lunar de las lámparas. El trazo regular de sus cejas se había perfilado aún más, y la oscuridad de sus ojos era más profunda. Su belleza superaba lo expresable, y, como tantas otras veces, Aschenbach sintió, apesadumbrado, que la palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.
No esperaba encontrarse allí con la querida aparición, que lo cogió desprevenido y no le dio tiempo de consolidar una expresión de calma y dignidad en su semblante. La alegría, la sorpresa y la admiración debieron de reflejarse claramente en él cuando su mirada se cruzó con la del añorado ausente, y en ese mismo instante Tadzio sonrió: le sonrió entreabriendo poco a poco los labios en una sonrisa elocuente, familiar, franca y seductora.
Era la sonrisa de Narciso inclinado sobre el espejo del agua, esa sonrisa larga, profunda y hechizada que acompaña el gesto de tender los brazos hacia el reflejo de su propia belleza; esa sonrisa que se contrae muy levemente ante el desesperado esfuerzo por besar los dulces labios de su sombra; una sonrisa coqueta, curiosa y un tanto atormentada, deludida y delusoria.
El destinatario de esa sonrisa se fugó con ella como un regalo fatal. Su turbación era tan grande que tuvo que huir de las luces de la terraza y del jardín, y refugiarse a paso rápido en la oscuridad del parque posterior. Allí estalló en reproches tiernos y extrañamente irritados:
-<< ¡No debes sonreír así! ¿Me oyes? ¡A nadie hay que sonreírle así!>>
Se dejó caer en un banco y, fuera de sí, aspiró el perfume nocturno de las plantas. Después, apoyándose en el respaldo, los brazos indolentemente caídos, abrumado y sacudido varias veces por escalofríos, musitó la fórmula fija del deseo, imposible en este caso, absurda, abyecta, ridícula y, no obstante, sagrada, también aquí venerada: "Te amo"


Producció Pròpia

Jo, a tu.... ,de Sònia Ferrer

Jo, et regalo el meu cor trencat,
potser per a tu el puc arranjar
amb un somriure bonic
amb un amor de veritat.
T'ofereixo avui el meu amor,
te'l vull donar només a tu,
si tens ganes de compartir
si tens forces per seguir.
Jo, et convido a sentir-me a prop
si és que encara no ho has fet
i t'emplaço aquesta nit
a que amb mi somniïs despert.


Sonet imperfecte (Do, Re, Mi,Fa,Sol,La,Si), de Josep Lleixà

Dóna’m la mà, acarona’m la galta;
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Miro enrere i no hi ha enyorança,
fa molt de temps que cercava ta pell.
Sols sentir-te a prop i escoltar la teva veu,
la vida s’ofereix plena d’esperança.
Si tu vols sempre seré teu.
La vida s’ofereix plena d’esperança,
i sols sentir-te prop i escoltar la teva veu,
fa que aixequi als Déus himnes de lloança,
ja que miro enrere i no hi ha enyorança, i
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Dóna’m la mà acarona’m la galta.

Inventar, de Martha Aurenti

Si me ves
muy callada mirando un punto fijo
con el mate en la mano a medio terminar,
no interrumpas mi diálogo, estoy conmigo
y con aquellos que crees que no están;
recibo sus consejos,
me regalan sonrisas
y hasta escucho ese tango que canta mi mamá;
juego con mi hermanito, paseamos en la bici,
también lloramos juntos,
y tantas cosas más.

Avui com ahir, de Vivian Segurana

Avui he passat pel teu davant, tu no m’has vist, no saps que estic. Jo he passejat la meva mirada en tota tu. T’he vist somriure rere el vidre de l’aparador. Estaves tant bonica de bon matí. He pensat si algun dia tu penses en mi, si també passes per davant quan jo no et veig, si també et preguntes, qui deu ser?
Avui, vesties aquell jersei lila que tant t’agrada, sé que t’agrada perquè el vesteixes molt sovint, portaves el cabell recollit amb un boli Bic de color blau; sempre penso en regalar-te un passador bonic i deixar-te’l a l’entrada de la feina amb un llaç del teu color favorit i una nota amb el teu nom. Tu et sorprendries en trobar-lo, somriuries i et preguntaries de qui vindria, i sé segur que te’l posaries. I jo, des de l’altre extrem del carrer, m’amagaria sols per veure el teu somrís.
Avui, com ahir, ja espero que arribi demà, i vestir-me sols per tu i sortir al carrer i passejar davant teu i somriure’t, encara que potser demà tampoc em veuràs.
Avui, igual com ahir, somnio que arriba un dia, que et despertaràs, que sortiràs a passejar, que passaràs pel meu costat i em somriuràs, i jo, atenta a les curiositats, somniaré que ja falta menys. Avui, com ahir, ja espero que sigui demà per tornar a somniar.

Miscel•lània:
Efemèrides d’un 07 de juny:
07/06/1640: Corpus de Sang a Barcelona. Inici de la Guerra dels Segadors
07/06/1812: Neix Antonio Bachiller y Morales, escriptor cubà
07/06/1843: Mor Friedrich Hölderlin, poeta alemany
07/06/1876: Mor Aurore Dupin, “George Sand”, novel•lista francesa
07/06/1949: A EEUU es produeix la “Caza de brujas” entre intel•lectuals, escriptors, científics i artistes, fet històric en el qual es basa la novel•la “Las brujas de Salem” escrita el 1953 per Arthur Miller
07/06/1967: Mor Dorothy Parker, novel•lista nord-americana
07/06/1970: Mor Edward Morgan Forster, novel•lista i assagista anglès
07/06/1980: Mor Henry Miller, escriptor nord-americà
07/06/1987: Mor Humberto Constantini, escriptor argentí
07/06/2001: Doris Lessing es guardonada amb el Premi Príncep d’Asturias de les Lletres
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
-Termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona: 31/08

La guerra és la sortida covard als problemes de la pau

(Thomas Mann)

29/03/2010 J.J.Benítez

100329 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Juan José Benítez, més conegut com a J.J.Benítez, neix a Pamplona el 7 de setembre de 1946, és un periodista espanyol, conegut pels seus treballs en ufologia i la seva sèrie de novel·les Caballo de Troya.
El 1962, ingressà a la Universitat de Navarra en la carrera de Periodisme, on es llicencia el 1965. El 1966 comença a treballar al diari La Verdad de Murcia. Després començà a treballar al diari Heraldo de Aragón. Va recórrer el món com enviat especial i va ser periodista en varis diaris regionals espanyols, com els ja citats, i La Gaceta del Norte.
Més tard es trasllada a Bilbao, on continua com a periodista per La Gaceta del Norte.
A partir de 1972 s’especialitza en el tema ovni y cobreix totes les noticies relacionades amb aquesta matèria pel seu diari, essent les primeres sobre la Fuerza Aérea Española. El 1975, realitza investigacions sobre la sabana Blanca, fet que va marcar la seva vida al donar origen a la sèrie de novel·les Caballo de Troya, sobre la visió de Benítez sobre la vida de Jesús de Nazaret.
A l’epíleg de la primera novel·la, afirma que és el primer llibre on introdueix ficció (referint-se al viatge en el temps) en una obra que reflecteix les seves investigacions.
Ha realitzat treballs per la televisió, conferencies, articles de premsa i entrevistes amb testimonis de suposats fenòmens ovni. Amb freqüència, les seves obres han rebut crítiques negatives per part de diversos sectors, com el cas dels escèptics.
El 1979 deixa el periodisme actiu i es dedica a la investigació per complet. Des de llavors ha anat compaginant les seves investigacions sobre els ovnis i els “no identificados”, amb la de la vida de Jesús de Nazaret.
El 1992 dirigí un curs de caràcter universitari al Escorial sobre qüestions extraterrestres, que donà lloc a crítiques desfavorables per part de la comunitat científica espanyola, qui el va acusar de mancar de rigor, ser totalment acientífic i d’adjudicar causes extraterrestres en alguns dels seus treballs a fenòmens explicats anteriorment per mitjà de la ciència.
Recentment s’ ha publicat la vuitena part de la sèrie Caballo de Troya (Jordán), i promet que l’octubre de 2010 estarà la novena i última part.
A J. J. Benítez se li acusa de realitzar investigacions poc rigoroses, que ignoren el mètode científic, per lo que són poc fiables o directament errònies. Segons ell mateix reconeix "La ciencia es muy importante, pero el corazón más". També se li ha criticat perquè en les seves investigacions sovint no revela quina ha sigut la seva font, cosa que fa que molts creguin que dita font en realitat no existeix.
Ha sigut acusat en varies ocasions de plagi, per haver copiat en varis dels seus llibres pàgines senceres del Libro de Urantia sense mencionar la font original; sent el cas mes cèlebre el de la seva saga "Caballo de Troya".
Benítez ha negat aquestes acusacions en multitud d’ocasions i mai ha sigut demandat per la Fundació Urantia, a qui pertanyen els textos suposadament plagiats, textos que es consideren de domini públic a Estats Units des de 1983,[] e internacionalment des de 2006.[]
Respecte a les fonts que ocasionalment oculta, els seus defensors eludeixen al possible perill que aquestes correrien si es desvelés la seva identitat.
Benítez ha publicat cinquanta llibres a Espanya sobre assaig, poesia, ficció, novel·la policíaca, filosofia, investigació, i sobre la series de televisió Planeta Encantado.

Fragments del llibre Mágica Fe, publicat el 1994, argument del qual és una recopilació de les cartes que l’autor, Benítez, escriu des de diferents parts del món a la seva filla Tirma. En elles, amb el que ha recollit d’altres cultures, li indica que el destí, filant fi i amb pistes casi imperceptibles, marca el camí a seguir en les nostres accions. La confiança que aquelles petjades són les correctes és el que es resum com Mágica Fe.

Hayyim no replicó. Estudió la propuesta y, durante unos segundos, se limitó a acariciar la plateada palanca del cambio de marchas. Y el Mercedes, ronroneando fielmente, se unió a mi espera.
A unos cientos de metros, un río Jordán turbio y preñado de lluvias arrastraba su historia con prisas. Para alcanzarlo sólo había que salvar aquellas cenicientas y caracoleantes dunas y, naturalmente, el oxidado laberinto de alambres espinosos que las coronaba.
Hayyim, el guía, complaciente y decidido, acostumbrado a mis irregulares exploraciones, puso en movimiento el pesado turismo, adentrándose en el arenal y sorteando los restos de alambradas y trincheras. Mi petición, sencilla en apariencia, fue puntualmente comprendida. Tras una agotadora jornada en los rojos acantilados que amurallan el mar Muerto, siempre a la búsqueda de un indicio, de un color o de una sensación que pudiera hablarme de Jesús de Nazaret, había experimentado la irrefrenable necesidad de caminar junto al Jordán.
La tarde de primavera escapaba violeta y apacible hacia las cumbres de Moab. Y quise recibir al crepúsculo en la soledad de unas aguas que, sin duda, sabían más que yo del Hijo del Hombre. Sólo pretendía soñar. Imaginar a mi admirado Jesús entre los verdes abanicos de juncos. Escuchar el aleteo de su manto al viento. Y quizá, quién sabe, el eco de su voz profunda y acariciadora, acallando mis propias ansiedades.
Y el Mercedes, adivinando un camino inexistente, prosiguió el penoso cabeceo entre las dunas. Y de pronto, en una perdida torreta militar, alguien dibujó unos brazos en alto.
Hayyim frenó con brusquedad. Escrutó la convulsiva silueta pero, a excepción del amenazante fusil, el mensaje resultó indescifrable. Y echando pie a tierra prestó atención a los gritos del centinela.
El vocerío, en hebreo, fue breve. La figura bajó el arma y el guía, hierático y mudo, giró sobre los talones. Y lo hizo como un autómata, con lentos y estudiados movimientos.
No supe qué pensar: ¿Habíamos penetrado en una zona prohibida?
Hayyim permaneció con la mirada fija en el sendero recorrido.
Finalmente reaccioné. Abrí mi portezuela y, cuando me disponía a saltar del vehículo, la imperativa voz del judío me paralizó:
-¡Quieto! ¡No te muevas...! ¡Estamos sobre un campo de minas!
Cuando se desplomó en el asiento, un aparatoso sudor empañaba sus lentes. Y sin perder la compostura apagó el motor. Limpió sus gafas. Enjugó frente y sienes, y supongo, continuó pensando a gran velocidad.
Lo observé con curiosidad.
Aunque no puedo negar que el miedo también me tenía atrapado, tal y como he experimentado en otras circunstancias parecidas, una saludable e incomprensible tranquilidad fue invadiéndome.
Y el pánico quedó reducido y controlado.
Durante un par de minutos no hubo palabras. Mi única aportación fue una sincera e interminable sonrisa. Y el gesto pareció serenar al voluntarioso Hayyim. Tomó la iniciativa i propuso un plan –teóricamente viable- para salir con bien de semejante atolladero.
Acepté al punto. Y deslizándome por la ventanilla trepé al techo del Mercedes. Desde allí, tanteando con la bota, me dejé caer sobre la rodada izquierda, impresa en el arenal.
Hayyim arrancó. Metió la marcha atrás. Asomó medio cuerpo y gobernando el volante con la mano derecha retrocedió centímetro a centímetro, con el alma y los sentidos pendientes de mis indicaciones.
El resto, durante dos angustiosas e interminables horas, buscando obsesionadamente nuestras propias huellas, fue un trabajo de sincronización. Sólo contaron la pericia del chofer y la sangre fría del caminante.
Pero, de todo esto sólo fui consciente algún tiempo después.
Recuerdo que, al desembocar al fin en la carretera de Jericó, fuera ya de peligro, extenuados y sin palabras, nos abrazamos.
Y sé que ambos –judío y cristiano- dimos gracias al mismo Dios.
Días más tarde, el respetuoso guía me formuló una pregunta:
-¿Cómo pudiste conservar la calma?
Y le confesé mi secreto: -Dejé hacer a la Providencia.


Esta vez, Hayyim no preguntó. Su mirada, montada en la complicidad, lo dijo todo. Y divertido, sonreí.
Sin embargo, para los amigos que me acompañaban, el providencial malentendido no pareció encerrar ninguna secreta lectura. Gianni Ferrari, Albert Schommer y Ramón Rato, pacientes sufridores durante años de mis locas ideas sobre la nave nodriza, encararon el incidente a la casualidad.
La pequeña (¿) historia había nacido el día anterior. Interesados en visitar la soberbia meseta de Masada y las célebres cuevas donde fueron hallados los pergaminos del mar Muerto, concerté los servicios de mi fiel guía en Israel. Y la partida, desde el hotel King Solomon, en Jerusalén, quedó fijada para las siete y media de la mañana. Pero, incomprensiblemente, Hayyim no se presentó. Mejor dicho, lo hizo con una hora de retraso.
Desolado, juró por sus antepasados que la culpa no era suya. En su agenda figuraba las “ocho y media”. Y aceptando mi posible error dimos por zanjado el incómodo y, aparentemente, pueril pleito. “Después de todo –me dije., ¿qué importancia podía tener una hora antes o una hora después?” Pobre ingenuo…
La noche anterior, unas montañosas nubes se detuvieron sobre Ciudad Santa, descargando un diluvio. Al alba la escandalosa tormenta amainó y la bella Jerusalén despertó con un luminoso toque plateado.
La mansa de lluvia residual no alteró los planes ni el entusiasmo de aquellos periodistas. Y la inocente excursión se puso en marcha de acuerdo con el programa previamente pactado.
Pero, al enfilar la orilla occidental del mar Muerto, el guía y conductor se mostró inquieto. La copiosa borrasca había colmado los resecos wadi o torrenteras que surcan, a decenas, las estribaciones del desierto de Judá. Y convertido en violentos ríos y estiradas cascadas, castigaban el asfalto, saltando desde los empinados contrafuertes y arrastrando racimos de piedras. Y turismo y ocupantes se vieron seriamente comprometidos.
Hayyim, sin embargo, empeñado en mostrar a mis amigos las excelencias de la fortaleza herodiana de Masada, continuó el avance, sorteando pedrejones, atacando valientemente las cada vez más abundantes láminas de agua que borraban la ruta y, por supuesto, poniendo cara de póquer ante los sensatos consejos de algunos de los pasajeros que, amén de recomendar prudencia, sugerían el retorno a Jerusalén.
El forcejeo verbal fue cuestión de minutos. A escasos kilómetros de la histórica meseta, Hayyim tuvo que parar definitivamente. Una de las avenidas, como una locomotora de tierra y rocas, había sepultado la carretera, cortando el tráfico. Dos rugientes excavadoras de afanaban en las tareas de descombro.
Y digo yo que fue el instinto (¿) lo que me movió a preguntar. La policía nos aclaró entonces que el violentísimo alud se había producido una hora antes. Mi reloj señalaba las nueve y media.
Un sencillo cálculo me abrió los ojos. Lo verifiqué con el guía y, refugiándose en un espeso y significativo silencio, se limitó a asentir. Y deduje que, de haber partido a la hora inicialmente establecida, nuestro paso por el lugar habría coincidido con el mortífero desprendimiento de la montaña.
Y la mirada de Hayyim, montada en la complicidad, lo dijo todo.
Y divertido, sonreí.
“¿Casualidad?”

PRODUCCIO PRÒPIA:

En un instant, deTeresa Minguijón

Més de vint anys al teu costat
i ara, de cop, ja no hi ets.
En un instant te’n vas anar.
Ni una llàgrima vaig vessar
mentre t’acompanyava.
El meu cor s’anava gelant
Al pas que el teu cos es refredava.
Cap sentiment bressola:
La teva mort ha teixit un mur:
en un cantó, jo sola,
a l’altra part, el món.
Passa el temps, ja puc somriure,
però no s’alegra el cor trencat
recupero l’aparença, però em sento
com una invitada a part.
El temps continuarà el seu avanç,
i el meu somriure, encara infeliç,
cada dia sortirà de més endins.
Però mai no oblidaré que et vaig amar.

En un instant, de Josep Lleixà

No ets tu,
però vaig pel carrer i t’ensopego.
en llocs estranys he pogut trobar-te
en un parc on una mà sense rostre
es mou com un llampec per saludar-me.
No ets tu,
es algú que saluda per cortesia.
Volent que siguis tu l’estimo un instant,
estimo un instant a la gent que això ignora,
somnio que has estat a prop meu i t'he fregat,
tot i el frec ser curt, un instant t’he recuperat.

Un instant amb tu, de Vivian Segurana

Si tingués un instant per estar amb tu no et parlaria, sols et miraria. Durant uns segons viatjaria als teus ulls i ens entendríem.
Si sols tingues un moment no pensaria en res més, només per tu, ballaria lentament. Els meus dits, com si fossin plomes d’au, iniciarien un foc lent sobre ta pell, i per un moment, els meus llavis sanarien les teves ferides.
Si tingués tan sols un instant, el faria etern per somriure’t cada dia.
Encendria una flama d’amor que cap vent apagaria, el temps ens passaria com un intens instant de plaer, la felicitat seria el nostre pa de cada dia, faríem del món un lloc millor amb l’amor que ens posseiria. De la brillantor del nostres ulls naixerien ànimes celestials, la mort ens prendria junts,i sense por, agafats de la mà, caminaríem a la llum.
Si tan sols tingués un instant amb tu, tancaria els ulls i moriria per dur-te eternament….

Sin título, de Martha Aurenti

Como de costumbre,
mientras caminábamos por la orilla del río
me decías:
“Cuéntame de cuando éramos novios…,
cómo era yo…, por qué te enamoraste de mi…,
de nuestras caminatas por la mañana…
Hazme sentir con tus palabras
ese aroma a hierba cuando está aún mojada de rocío,
especialmente la menta.
¿Sabes? La memoria me está abandonando,
sólo te has quedado tú.”
Le contaba sobre nosotros
y sus ojos se iluminaban y sonreía.
Mientras, una vez más, yo le decía:
“No te preocupes por tus recuerdos,
me los diste en custodia para que
los guarde junto a los míos,
te pertenecen y los tendrás cuando los necesites”.
Y seguimos caminando, de la mano
como cuando éramos novios.

“Niños de barro”, de Mary Lorenzo

Niños de barro, niños de acero
vagando por el mundo sin saber donde ir
con el hatillo lleno de recuerdos
y un corazón que no quiere latir.
Mentes cerradas, mentes abstractas
que se escapan a nuestra comprensión
victimas ciegas, niños perdidos
en un caos de miedo y de confusión.
Miras sus ojos, ves sus miradas
y a veces entreves su soñar,
ojos llenos de esperanza,
almas llenas de soledad.
Hijos de la tierra y la humanidad
con heridas del caminar en sus pies,
ángeles solitarios, vagabundos
desafiando el tiempo para crecer.
Ilustrados en el sufrimiento,
incultos en el querer,
guardan bajo llave sus penas
hasta que se les convierten en hiel.
Niños libres, niños esclavos
niños de agua, niños de viento
presos de su destino,
cautivos de sentimiento.
Niños de barro, niños de acero
andando a tropezones su camino de libertad
almas perdidas, ángeles heridos
victimas de sus destinos por toda la eternidad

Dedicado a todos esos niños que huyendo de la pobreza, tienen el valor de subirse en una patera o meterse debajo de un camión para llegar donde ellos creen que esta la tierra prometida.
Todo ser humano tiene el derecho inquebrantable de ser ciudadano del mundo y de habitar en cualquier lugar de su hogar natural "la Tierra" sin que ninguna frontera sea un obstáculo para ejercer el derecho a su

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 29 de març
29/03/1984: Leopold Sedar Shengor, escriptor i ex-president del Senegal, ingressa a l’Academie Française, sent el primer escriptor de raça negra admès en aquesta institució. 29/03/1895: Neix Ernst Junger, filòsof i escriptor alemany autor de “Jocs africans”, recreació de la seva experiència adolescent a la legió, i “Heliópolis”, considerada per alguns com la seva obra mestra. 29/03/1902: Neix Marcel Aymé, escriptor francès autor d’obres de teatre, novel·les i contes, com “La ni de la iguana”. 29/03/1935: Neix Ángel García López, escriptor, lingüista i gramàtic espanyol autor de “El rumor de los desarraigados”, premi Anagrama el 1985.
29/03/1963: Mor Henri Bordeaux, escriptor, advocat i periodista francès
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-VI Premi d’Haiku Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-II Premi de Tanka Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15/04
-XIX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

15/03/2010 Rabindranath Tagore

100315 ONA LITERARIA by onaliteraria


AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Sir Rabindranath Tagore nascut a Calcuta el 7 de maig de 1861, i mort a Santiniketan el 7 d'agost de 1941) fou un poeta bengalí, filòsof del moviment Brahma Samaj (posteriorment convertit al hinduisme), artista, dramaturg, músic, novel•lista i autor de cançons que va ser premiat amb el Premi Nobel de literatura el 1913, convertint-se en el primer asiàtic llorejat amb aquest reconeixement. El seu pare Debendranath Tagore fou un religiós reformista i filòsof hindú. Nascut en una família acabalada propietària de terres, va ser educat en filosofia oriental i occidental. Esforçant-se a purgar l'hinduísme dels seus abusos, es va pronunciar amb vehemència en contra de l'sati (la bàrbara costum de llançar a les viudes a la pira funerària del marit) i va tractar de posar l'educació a l'abast de tothom. Va ser membre del Brahma Samaj. En el seu afany de fer desaparèixer la idolatria i les pràctiques antidemocràtiques, va rebutjar tota la literatura vèdica per considerar-la deficient al dictaminar les pautes del comportament humà. En fracassar en la seva recerca d'un punt mitjà entre el racionalisme radical i el conservadorisme braman, es va retirar de la vida pública. Era conegut afectuosament com majarshi (maha-rishi: 'gran savi' en sànscrit). Debendranath Tagore va formular la fe Brahma propagada pel seu amic, el Rajá reformador Rammohun Roy. Brahma Samaj: És un moviment social i religiós fundat en el segle XIX durant l’anomenat renaixement de Bengala. Brahma Samaj significa literalment la societat de devots del Déu veritable. Brahma vol dir qui adora Brahman, l'esperit suprem de l'univers, i Samaj significa comunitat de gent unida. El moviment el van començar Raja Rammohun Roy i els seus amics el 20 d'agost de 1828, quan van obrir un lloc per a l'adoració pública, El prestigiós físic Jayant Narlikar va escriure envers del moviment de Roy el següent: "Roy entenia que el coneixement d'occident no podia ser ignorat. Ell admirava les tradicions filosòfiques liberals de l'Índia i va fundar el Brahnmo Samaj, un moviment religiós que tenia la finalitat de popularitzar aquestes idees aclarides ... Com que la religió exercia un paper fonamental en la seva època, va fer un intent de reforma de la religió... La seva crítica sobre la religió existent, les pràctiques i el rígid sistema de castes van inspirar el seu desig de fer una religió, consistent en canviar el món de la seva època ... ". Rabindranath Tagore, també conegut com Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres com ara La llar i el món i Gitanjali. Tagore va estendre l'ampli art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assaigs i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals de Bangla Desh i l'Índia: el Estimar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana. El 1878, Tagore va viatjar a Brighton a Anglaterra per estudiar en una escola pública. Més tard, va estudiar al University College de Londres. No obstant això, no va acabar els seus estudis i va deixar Anglaterra després d'una estada d'un any. El 1890 Tagore va marxar a gestionar les propietats familiars en Shelaidaha, una regió estuari situada en l'actual Bangla Desh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període com ara Sonar Tari (1894), Chitra (1892) i Katha O Kahini (1900), van acabar de mostrar-lo com a poeta. El 1901 Tagore va deixar Shilaidaha i es va traslladar a Santiniketan a Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental. El seu pare li havia deixat en propietat aquest lloc. Aquesta escola, establerta segons la tradicional estructura brahmacharya dels estudiants vivint al costat del seu guru en una comunitat autosuficient, va ser un iman per a grups internacionals de talentosos estudiants i artistes. El 1912, va marxar a Anglaterra portant amb ell una gran quantitat de les seves traduccions. A les conferències que hi va donar, aquests poemes varen commoure a diversos anglesos, més notablement el poeta anglo-irlandès W. B. Yeats i al missioner anglès Charles F. Andrews (protegit de Gandhi). Yeats escriuria posteriorment el prefaci de la versió anglesa de Gitanjali, i Andrews va passar amb ell un breu període a l'Índia. El Gitanjali en la seva versió anglesa va ser posteriorment publicat per la Societat Índia amb un enlluernador pròleg de Yeats. El Novembre d'aquell mateix any 1912, es va sorprendre al ser-li concedit el premi Nobel de literatura, en base a un conjunt relativament escàs d'obres traduïdes, el centre era el 'Gitanjali '. Tagore va escriure diverses cançons recolzant el moviment indi d'independència. Després de la massacra de Jaliyaanwala Bagh (Amritsar) el 1919, en senyal de protesta, va rebutjar el títol de cavaller que anteriorment li havia concedit la corona britànica el 1915. El seu sentiment profund era que la nació només podia ser despertada per mitjà de l'educació per a tothom. Aquests punts de vista es van reflectir en la seva escola de Santiniketan. Al llarg de la seva vida, Tagore va mantenir múltiples contactes amb altres intel•lectuals del seu temps, Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, Victoria Ocampo, en són una mostra. Particularment famosa va ser la trobada Tagore-Einstein que va tenir lloc a la llar d'Einstein a Kaputh (Berlín) el 14 de juliol del 1930; la segona part de la conversa va ser quan Einstein va visitar Tagore a la casa d'un amic comú, el Dr . Mendel. Van discutir sobre una àmplia varietat de temes incloent l'epistemologia, ontologia, teoria musical i creativitat. De la prosa de Tagore, potser les obres que es tenen més en consideració són els seus contes curts. Se li atribueix la introducció d'aquest gènere en la literatura bengalí. Els seus contes curts estan escrits en una prosa rítmica, sovint fins i tot poètica, i la principal temàtica són les vides de la gent corrent. Tagore va començar a escriure contes curts quan tot just tenia setze anys, el 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Els quatre anys entre 1891-1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore (nomenat en base a un dels magazines de Tagore). El fruit principal d'aquest període forma prop de la meitat dels contes en els tres volums del Galpaguchchha, que és un recull de 84 relats.

Recull de contes de Rabindranath Tagore

Satyakama

El sol s'amagava rere de la riba occidental del riu al mig de l’espès bosc.
Els joves deixebles havien portat els seus ramats a l'estable, i asseguts en ronda al voltant del foc, escoltaven al seu Mestre Gautama, quan un estranger adolescent, aproximant-se, li va lliurar un present de flors i de fruites. I es va inclinar fins als seus peus i li va parlar així amb veu dolça:
"Senyor, he vingut a tu perquè em guiïs pel sender de la suprema Veritat."
"Em dic Satyakama
"Que la benedicció sigui sobre el teu front", va dir el Mestre.
"A quina casta pertanys, fill meu?, Ja que només un brahmín pot aspirar a la suprema Saviesa. " "Mestre, va respondre l'adolescent, no sé quina és la meva casta. Aniré a preguntar a la meva mare."
Això dit, Satyakama es va acomiadar, va travessar el gual i va tornar a la cabana materna que s’aixecava a l'extrem del sorrenc desert, prop del poble somnolent.
El llum cremava feblement a l’habitació, i la mare esperava el retorn del seu fill a la penombra de la porta.
El va estrènyer contra el seu cor, va besar els seus cabells i li va interrogar sobre la seva visita al mestre.
"Quin és el nom del meu pare, mare estimada?", Va preguntar l'adolescent.
"El Mestre Gautama m'ha dit: només un brahmín té el dret d'aspirar a la més alta Saviesa. "
La dona, baixant els ulls, va murmurar:
"En la meva joventut era jo molt pobre i servia a diversos amos. I tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal, amor meu ... "
Els primers raigs del sol brillaven sobre les altes branques de la selva dels ermitans.
Els deixebles, humits encara els cabells del bany matinal, estaven asseguts sota l'arbre immemorial, davant el seu Mestre.
I Satyakama es va presentar.
Es va inclinar profundament fins als peus del sant i va guardar silenci. "Digues-me, li va preguntar el gran predicador, de quina casta ets tu?"
"Senyor, va respondre l'adolescent, no ho sé. La meva mare, quan li ho vaig preguntar, em va contestar:
"He servit a diversos amos en la meva joventut i tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal ... "
Es va alçar un murmuri semblant al brunzit de les abelles quan algú torba la pau de la rusc, i els deixebles remorejàvem la seva protesta contra la impúdica gosadia del jove pària.
Gautama el Mestre, aixecant-se del seu setial, va estendre els braços i va estrènyer el jove contra el seu cor, dient: "Ets el millor dels brahmines, fill meu, ja que tens la més noble de totes les herències: la Veritat. "

El tresor

Qui de nosaltres s'encarregarà d'alimentar als qui tenen fam? "-Va preguntar el senyor Buddha als seus deixebles, quan la fam s'abatia sobre Shravasti.
Ratnakar, el banquer, inclinant el cap, va dir:
-"Una fortuna molt més gran que la meva seria necessària per alimentar als qui tenen fam."
Jays, cap dels exèrcits del rei, va dir:
-"Gustós donaria la meva sang i la meva vida, però no hi ha aliment suficient a casa meva." Dharmapal, que posseïa grans deveses, va mussitar:
-"El déu dels vents va arrasar els meus camps i ni tan sols sé com podré pagar els impostos del rei. "
Llavors Supriya, la filla del captaire, es va aixecar:
Humilment es va inclinar davant l'assemblea, dient:
-"Jo alimentaré a tots aquests miserables."
I com?-Van exclamar tots sorpresos - Com esperes complir la teva promesa?"
"Sóc entre tots la més pobra va dir Supriya-, i aquesta és la meva força. El meu tresor i la meva abundància els buscaré a les vostres portes. Com res he d'abandonar, allà clamaré que se us s’estovin les entranyes. "

Sanata

Sanata desgranava el seu rosari a la vora del Ganges quan un brahmín esparracat va arribar al seu costat i li va dir: "ajuda'm, que sóc pobre."
"Res queda en la meva escudella d’almoines", va dir Sanata, "ja que he distribuït tot el que posseïa.
"Però el nostre senyor Shiva se'm va aparèixer en somnis", va respondre el brahmín, "i em va aconsellar que vingués a buscar-te ".
Llavors Sanata va recordar que havia recollit una pedreta sense valor entre els còdols de la ribera i l'havia amagat a la sorra pensant que podria ser útil a algú.
Amb el dit va assenyalar el lloc al brahmín que, sorprès, va desenterrar la pedra.
El brahmín va asseure’s a terra i es va posar a meditar, solitari, fins al moment en què el sol va desaparèixer enrere dels arbres, a l'hora violeta en què els pastors porten els seus ramats a la pleta.
Llavors, aixecant-se, es va acostar lentament a Sanata i li va dir: "Mestre, dóna'm la més petita part d'aquesta riquesa que consisteix a menysprear totes les riqueses del món. "
I això dit, va llançar al riu la pedreta sense valor.

El temple

Senyor, va dir el cortesà al seu rei-, Norottam, el sant, mai s'ha dignat entrar al recinte del teu gloriós temple. "
"Canta les lloances de Déu sota els braços oberts dels arbres a la vora del camí principal. I el temple està buit. "
"Al voltant d'ell s'agiten homes, dones i nens, com les abelles que desdenyen el bol d'or ple de mel i volen al voltant del lotus blanc. "
El rei, ferit en el centre del seu cor, es va trobar el Norottam assegut sobre l'herba.
I li va preguntar: "Pare, per què abandones el meu temple, el de la cúpula d'or, i seus fora, a la pols, per predicar l'amor de Déu?
"Perquè Déu no està en el teu temple"-va dir Norottam.
El rei, arrufant el nas, va respondre:
-Saps que molts milions d'or van ser gastats per la meva magnificència per aixecar aquesta brodada meravella de l'art que va ser consagrada a Déu amb sumptuoses i inoblidables cerimònies? "
"Ho recordo va contestar Norattam-, va ser precisament l'any en què milers de persones, amb les seves cases i els seus camps incendiats, en va clamaven socors a la teva porta. "
I Déu va pensar: "Aquesta vil criatura que no pot brindar socors als seus germans, em construeix una morada!"
"I se'n va anar amb els que patien fam i sense sostre sota els braços oberts dels arbres, a la vora dels camins.
"I aquesta daurada pompa de sabó és buida. Només viu allà
L’orgull fumejant de l'encens.
El rei va cridar enfurismat:
-"Surt del meu país."
Tranquil•lament el sant va replicar: -
"Bé, desterra’m d'on ja has desterrat al teu Déu."
I va marxar per l'ample camí polsegós entre els pobres que li tendien els seus braços.

El marit

El poeta Tulsa estava absort en les seves meditacions, a la vora del Ganges, en el lloc solitari on es crema els morts.
I va veure una dona asseguda als peus del cos del seu marit i luxosament vestida com si anés a un casament.
Ella se li va dirigir i prosternant-se va dir: "Permet, oh mestre, que segueixi al meu marit, amb la teva benedicció. "
"Per què afanyar-te tant, filla meva?", Va preguntar Tulsa, "aquesta terra no és potser del mateix que va crear el cel? " .
"No és pel cel pel que sospiro sinó pel meu marit", va dir la dona.
Tulsa va somriure en contestar-li: "Torna a casa, filla meva. Abans que passi un mes hauràs trobat el teu marit. "
La dona es va anar plena d'alegre esperança. Tulsa l’anava a buscar cada dia i li proposava greus pensaments perquè medités, fins que un dia el seu cor va estar tan ple d'amor diví que li vessava.
El mes quasi havia acabat ,quan van venir els veïns i li van preguntar: "Dona, has trobat al teu marit? "
Somrient, la vídua va respondre: "El vaig trobar.
Curiosos van replicar: "¿A on és?"
"El meu Senyor està en el meu cor i els dos som un", els va dir.

Upagupta

Upagupta, el deixeble de Ruda, dormia en la pols estes contra la muralla de la ciutat de Mathura.
Totes les llums estaven apagades, totes les portes tancades, totes les estrelles amagades en el cel nebulós d'agost.
De qui serien aquests peus tentineja’ns de braçalets que de sobte fregaven el seu pit?
Es va despertar, vacil•lant, i la llum d'una dona li va ferir els ulls amb la seva claredat.
Era una dansaire, constel•lada de joies, que envoltava la seva bellesa èbria del vi de la joventut, en un mantell blau pàl•lid.
Va baixar ella la seva llàntia va veure el rostre del jove, d'una austera bellesa.
"Perdona, oh jove asceta; ', va dir la dona," i accepta el venir a casa meva, ja que la seca terra polsosa no és un llit digne de tu ".
"Dona", va respondre l'asceta, "segueix el teu camí, quan els temps estiguin madurs jo vindré a tu.
De sobte, la resplendor de la tempesta va fer miques la tenebra nocturna.
De l'extrem de l'horitzó venia la tempesta rugint i la dona tremolava de por.
Les branques dels arbres, als marges del camí, s'inclinaven al pes de les flors i la seva fragància.
La melodia joiosa de les flautes surava a la llunyania enllaçada amb la brisa primaveral.
La gent celebrava la festa de les flors.
Des de dalt del cel la lluna plena va entreobrir les ombres per mirar cap a la ciutat.
El jove asceta caminava pel carrer desert mentre que sobre el seu cap, en les branques del manglar, cantava el rossinyol la seva queixa revelada.
Upagupta va franquejar les muralles de la ciutat i es va aturar al peu dels baluards.
Qui era aquesta trèmula criatura, aquesta dona que ferida per la pesta negra gemegava als seus peus, a l'ombra del mur?
L'asceta va asseure al seu costat i va posar el cap femení sobre els seus genolls, amb aigua va humitejar els seus llavis i amb un bàlsam va confortar el seu cos.
"Qui ets tu, oh misericordiós?", Va preguntar la dona.
"El temps de la meva visita ha arribat al cap ja soc aquí", va respondre el jove asceta.

El braçalet

Veloç i límpid, el Jumna corria per la vall precipitant-se entre les seves ribes escarpades.
Al voltant s'agrupaven els boscosos turons solcats per les torrenteres. Govinda, el gran predicador, estava assegut sobre una roca i llegia les escriptures, quan Raghunathan, el seu deixeble, orgullós de les seves riqueses, es va inclinar davant seu dient:
"Et porto el meu humil present, indigne de ser acceptat."
I va dipositar als peus del sant un parell de braçalets d'or ornats amb pedres de molt preu.
El mestre va agafar-ne un, el va fer girar al voltant del seu dit i els diamants van brillar amb la seva resplendor insigne.
De sobte el braçalet, lliscant de la seva mà va rodar pel pendent de la riba i va anar a caure al riu. "Ai!", Va exclamar Raghunathan, i es va llançar al corrent.
El mestre va continuar la seva lectura, i l'aigua, amagant el tresor arrabassat, va seguir el seu curs.
Queia la tarda quan Raghunathan va tornar cansat i mort de fred.
Gairebé sense alè va dir el sant: - "Podria trobar-lo com que em diguessis tan sols el lloc on va caure. "
Llavors el mestre alçant l'altre braçalet, el va llançar al riu dient: "És allà".

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Conversa amb Déu, de Vivian Segurana

Escric per escriure i no sé el que dic, sols paraules, no res més, lletres sense sentit. On visc? No ho sé, si és aquí o és allí, si és real o estic somiant. M’esperes al paradís? O primer l’haig de construir? Sé que existeixes i encara no t’he vist. Què és veritat? El que es parla o el que es deixa de dir? Vindràs? O ja estàs aquí? Tanco els ulls i t’escolto, ets tu qui escriu o són els meus dits les respostes que només jo tinc?
Viatge des de la foscor de Teresa Minguijon
Ancorada al passat? Segurament. Però és que tu no comparteixis amb mi el present, ni compartiràs el futur.
Recordo aquell dia com una caiguda lliure en un tenebrós pou, en el que m’endinsava sense por, sense cap angoixa, sense cap sentiment.
M’hi vaig quedar uns mesos, catatònica, fora de mi, sense cap necessitat. Poc a poc vaig albirar una espurna llunyana i vaig començar un viatge des de la foscor que em portarà algun dia cap al món exterior.
Però encara no. Perquè el temps, gran remei de molts mals, ha apaigavat el dolor de la teva mort, però encara resta molt viu el dolor de la teva absència.

Viatge a la foscor, de Josep Lleixà

Amb plena foscor vaig emprendre el viatge
Cap un destí llunyà i desconegut
transportat per una força de la que era hostatge
sense poder revelar-me tot que hagués volgut.
No anava sol, no. No els veia ni els sentia
però era conscient de la presencia de companys.
Estàvem units encadenats per un raig d’energia
fen l’últim viatge de la vida i, tot i anar junts érem estranys.
De cop una llum encegadora
Una pau molt difícil de descriure
I la certesa que a la fi, començava a viure.
No feu cas d’aquest poema
Estic mort i no puc escriure.
Poder ho he somniat és una pena.

Bombolles, de Gemma Folch

Veig a l’ horitzó com s’allunyen,
Les bombolles que jo he fet.
Amb el vent s’ acaricien,
Sembla que s’ho passen bé!
Tan bon punt les perdo de vista, em poso a pensar;
Aquestes bombolles, on aniran a parar?
I quan me’n vaig a dormir imagino somiar
Un cel ple de bombolles que es mouen sens mai cesar.
Quan me’n recordo d’ aquell dia que les vaig deixar anar,
Ja me’n recordo, ja, d’ on van anar a parar!
Us diré la veritat;
Les bombolles van anar a parar...
Dins el meu cap!

Incertesa, de Vivian Segurana

Sento, com si fossin crits, que oblidi lo impossible, però el meu cor no el para la ment i no aconsegueixo deixar de sentir. Potser veig el que els demés no senten. M’envaeix la incertesa que no sigui imaginació, però no recordo haver creat jo això. Veig el mur i em pregunto si l’haig de travessar, mi llenço i no veig res, però encara sento que ha de ser. Confio i accepto, però hi ha dies que em venç la desolació. Em criden que no existeix el que jo dic, hi ha una força dins meu que diu que Si. Serà il•lusió?

Incertesa, de Josep Lleixà

Era de dia. A ple sol tenia el cor encongit.
Desgavells d’incerteses martellejaven el meu cap,
buscant resposta he mirat a l’infinit.
No he trobat l’infinit, sols he vist cel i terra junts,
Preguntats, han refusat respondre, no s’han atrevit.
A quí m’he d’adreçar? Jo no puc mirar més lluny.
Si els seus límits no hem deixen traspassar
m’endinsaré a dins meu on Tot està per revelar.
Estic limitat pel temps i l’espai, soc finit.

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 15 al 21 de març:
15/3/1943: S’estrena "Roses vermelles per a mi", de Sean O'Casey
15/3/1916: Neix Blas de Otero, poeta espanyol
15/3/44 a. C.: Mor Gai Juli Cèsar, polític i escriptor llatí
16/3/1924: Es publica "Mariner en terra", de Rafael Alberti
16/3/1906: Neix Francisco Ayala, escriptor espanyol
17/3/1935: Neix Luis Goytisolo, escriptor espanyol
18/3/1989: Mor Francisco García Pavón, escriptor espanyol
19/3/1881: S’estrena "El gran galiot", de José Echegaray
19/3/1809: Neix Nikolai Gogol, escriptor i dramaturg rus
19/3/1999: Mor José Agustín Goytisolo, literat espanyol
20/3/1786: Es funda l'Acadèmia Sueca, organisme que anys més tard escollirà els premis Nobel
20/3/1852: Es publica "La cabana de l'oncle Tom", de Harriet Beecher Stowe
20/3/1828: Neix Henryk Ibsen, dramaturg noruec
21 de Març Dia Mundial de la Poesia (Resolució de la UNESCO de 15 de novembre de 1999)
21/3/1991: Creació, per la Llei 7 / 91, de l'Instituto Cervantes, amb l'objectiu de difondre i promoure la llengua i la cultura espanyoles al món
21/3/1927: Neix Enrique Badosa, poeta espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

08/03/2010 Mitch Albom

100308 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mitchell David Albom, més conegut com Mitch Albom, va néixer el 23 de maig de 1958 a Nova Jersei, és un escriptor, periodista, guionista, dramaturg, locutor de radio, presentador de televisió y músic nord-americà reconegut principalment pel seu llibre “Els dimarts amb Morrie”.
El somni original d’Albom era el de convertir-se en un músic i compositor. Després de llicenciar-se en sociologia l’any 1979 decideix perseguir el seu somni actuant en varis clubs nocturns d’Estats Units i Europa. Més tard es traslladà a Nova York per treballar a la industria de la música.
A Nova York, Albom mostra interès pel periodisme. Mentre treballa com a músic per les nits, començà a escriure durant el dia pel Queens Tribune, un diari setmanal de Nova York. Escriu també anuncis pels supermercats locals. La seva feina li ajuda a ingressar a la prestigiosa Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia, on, per pagar els estudis, a més de treballar com a pianista, escriu per la revista Sport, d’on li ve el seu gust pel periodisme esportiu.
Desprès de la seva graduació s’especialitzà en aquest camp i treballà en varis diaris importants a més de cobrir varis esdeveniments esportius olímpics a Europa. El 1983, es contractat com a escriptor al diari The Fort Lauderdale News Sun Sentinel, i finalment va ser ascendit a columnista. El 1985, desprès de guanyar el premi per periodistes esportius entregat per l’Associated Press a la categoria de millor historia esportiva d’aquell any, començà a treballar com a principal columnista d’esports al Detroit Free Press.
La columna d’esports d’ Albom adquirí popularitat ràpidament entre els lectors i el 1989,comença a escriure una segona columna no relacionada amb aquest camp i que es publica els diumenges en la secció d’opinió, i que tracta sobre la vida i els valors nord-americans. Ambdues columnes continuen publicant-se al Detroit Free Press.
Durant els anys en que va viure a Detroit, Albom es convertí en un dels periodistes esportius més premiats del moment; va ser nombrat com el millor columnista d’esports del país tretze vegades per la Associated Press, i guanyà el premi a la millor historia esportiva atorgat per la mateixa organització en set ocasions. Cap altre periodista ha obtingut el premi més d’una vegada. Ha rebut més de dos-cents premis d’altres organitzacions i varies de les seves columnes han sigut compilades en llibres d’antologia.
El1989 publica el seu primer llibre no antològic, una autobiografia d’un llegendari entrenador de futbol americà, co-escrita amb ell i que es convertí en el primer supervendes d’Albom que aparegué a la llista del New York Times.
La obra cim d’Albom sorgí després de veure la entrevista a Morrie Schwartz al programa de ABC News Nightline el 1995, en el qual Morrie, un professor de sociologia, va parlar sobre la vida i la mort amb una infermetat terminal, ELA (esclerosis lateral amiotròfica, o infermetat de Lou Gehrig). Albom, qui havia sigut alumne de Morrie, tornà a entrar en contacte amb el seu vell professor, visitant-lo a casa seva cada dimarts per discutir sobre la vida y la mort.
El llibre Els dimarts amb Morrie es publicà el 1997, en un petit volum que relata les visites d’Albom al seu professor. La primera edició comptà amb vint mil copies. Les ventes van anar creixen lentament, i una breu aparició al programa d’Oprah Winfrey elevà les ventes al punt que el llibre passà a integrar la llista de supervendes del New York Times l’octubre del mateix any on va anar pujant esglaons fins arribar al primer lloc sis mesos desprès. Va estar a la llista Times durant 205 setmanes. El 2009, Els dimarts amb Morrie estava considerat com el llibre de memòries més venut de la historia, havent venut més de catorze milions de copies i traduït a 41 idiomes.
Després de l’èxit de Els dimarts amb Morrie, més novel•les d’Albom entraren a la llista de llibres més venuts de Times, com Las cinco personas que conoces en el cielo, publicat el 2003 o Por un día más, publicada el 2006.
El relat que us llegirem avui és un fragment del començament del llibre Els dimarts amb Morrie.

Fragment de “Els dimarts amb Morrie”

L'últim curs de la vida del meu vell professor va tenir lloc un cop per setmana a casa seva, al costat de la finestra d'un estudi des d'on es podia veure com un petit hibisc desplega¬va les seves branques roses. Les classes tenien lloc els di¬marts. Començaven després d'esmorzar. El tema era el Sen¬tit de la Vida. La matèria era l'experiència viscuda.
No calia prendre apunts, però cada setmana hi havia un exa¬men oral. Calia respondre unes preguntes i calia també que, al teu torn, en formulessis d'altres. També calia, de tant en tant, dur a terme tasques físiques, com ara aixecar el cap del profes¬sor per posar-lo en una posició més confortable sobre el coixí o col•locar-li les ulleres correctament sobre el pont del nas. Aco¬miadar-te amb un petó et donava dret a crèdits suplementaris.
No es necessitava manual, tot i que es van tractar molts temes, com ara l'amor, el treball, la comunitat, la família, l'envelliment, el perdó i, finalment, la mort. L'última classe va ser molt breu, només van ser unes paraules. En lloc d'una cerimònia de graduació, tenia lloc un funeral.
En lloc d'un examen final, calia redactar un llarg escrit sobre el que s'havia après. (...)
A l'última classe del meu vell professor només hi havia un estudiant. Aquest estudiant era jo. (...)
La seva sentencia de mort va ser pronunciada l'estiu de 1994. Temps enrere, molt de temps abans d'aquesta data, Morrie ja s'ensumava alguna cosa dolenta.
Els seus temors es van confirmar el dia que ja no va poder ballar més.
Era ballarí de mena, el meu vell professor. L'estil musical no tenia cap importància. Rock and roll, big band, blues... Li agradaven tots. Tancava els ulls i, amb un somriure extasiat, es movia obeint el seu particular sentit del ritme. No sempre feia de bon veure. En ocasions així, ja no es preocupava de trobar parella. De fet, també li agradava ballar sol.
Solia anar a aquella església de Harvard Square que cada dimecres al vespre organitzava el que anomenaven «Ball gra¬tuït». Tenien llums llampegants i uns portaveus atronadors i Morrie vagarejava enmig de la gentada majoritàriament composta d'estudiants amb una samarreta blanca, uns panta¬lons negres i una tovallola al voltant del coll. Ballava qualse¬vol cançó que sonés, fos quina fos. Ballava el lindy hop quan sonava Jimi Hendrix. Es contorçava i feia cabrioles, balance¬java els braços com un director d'orquestra amfetamínic i saltava fins que la suor li regalimava esquena avall. Ningú d'allà podia imaginar-se que en realitat es tractava d'un emi¬nent doctor en sociologia, amb molts anys d'experiència com a professor universitari i una gran quantitat de prestigiosos llibres publicats.
Tothom el prenia per un vell esbojarrat. Una vegada, va portar una cinta de tangos i va demanar que la fessin sonar pels altaveus. Quan ho van fer, es va fer l'amo de la pista, llançant-se endavant i endarrere com un fo¬gós latin lover. Quan va acabar, tothom va aplaudir. Morrie podria haver romàs així, en aquest moment, per sempre. Però el ball es va acabar.
Entre els seixanta i els setanta anys, va anar criant una asma. La seva respiració s'havia fet pesada. Un dia que cami¬nava a la vora del riu Charles, una ventada freda el va deixar sense respiració. Va ser ingressat d'urgència a l'hospital i se li va haver d'injectar adrenalina.
Anys després, va començar a tenir problemes per cami¬nar. A la festa d'aniversari d'un amic seu, va caure a plom de forma inexplicable. Una altra nit, va caure rodolant per les escales del teatre, espantant unes quantes persones. (...)
Als setanta anys, com que les coses no havien canviat gai¬re, podia sentir els altres que xiuxiuejaven abans d'ajudar-lo a incorporar-se. Però Morrie, que sempre havia estat més sensible respecte al seu estat que la resta de la gent, sabia que alguna cosa no funcionava. No es tractava només de l'a¬vançada edat. Se sentia permanentment abatut. Li costava adormir-se. Quan s'adormia, somiava que es moria.
Va començar a visitar metges. Molts metges. Li van fer anàlisis de sang. Anàlisis d'orina. Li van fer entrar un tub pel darrere i li van examinar els budells. Com que amb aquest procediment no van poder determinar res, un dels metges va encarregar una biòpsia muscular a partir d'un trosset del ventrell de la cama. Per tal com l'informe subsegüent del labora¬tori va suggerir un problema neurològic, Morrie va ser in¬gressat per sotmetre's a una segona tanda de tests.
En un d'aquests exàmens, es va haver d'asseure en una cadira especial mentre l’escanejaven amb corrent elèctric —era com una cadira elèctrica— per tal d'estudiar les respostes neurològiques.
—Hem d'examinar això amb més atenció
—van dir els doctors, observant els resultats.
—¿Per què? —va preguntar Morrie—. ¿De què es tracta?
—No n'estem segurs. Els seus batecs són molt lents.
¿Els seus batecs eren lents? ¿Què significava, això?
Finalment, un dia calorós i humit de l'agost de 1994, Morrie i la seva dona, Charlotte, van anar al despatx del neuròleg, que els va fer seure abans de comunicar-los la no¬tícia: Morrie patia una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), l'afecció de Lou Gehrig, una brutal i implacable malaltia del sistema neurològic.
No se'n coneixia cap cura.
—¿Com ho he agafat?
—va preguntar Morrie. Ningú ho sabia.
—¿És terminal?
-Sí.
—Així doncs, ¿en moriré?
-Sí, en morirà, va dir el doctor. Ho sento molt.
El metge va estar assegut amb Morrie i Charlotte gairebé dues hores i va respondre amb paciència a les seves qüestions. Quan eren a punt de marxar, el doctor els va allargar tot de fu¬llets d'informació, com si fossin una parella que estudiés obrir un nou compte bancari. A fora, el sol brillava i la gent era a punt d'entrar a la feina. Una dona corria a tirar monedes al parquímetre. Una altra avançava carregada amb les bosses de la com¬pra. Charlotte va pensar en un milió de coses: ¿Quant de temps tenim, encara? ¿Com ens ho farem? ¿Com pagarem les factures?
El meu vell professor, mentrestant, estava atordit per la normalitat que mostrava el dia al seu voltant. ¿Que no s'atu¬rarà, el món? ¿Que potser no saben què em passa?
Però el món no es va aturar, ningú tenia notícia de la ma¬laltia de Morrie. En obrir amb cautela la porta del cotxe, va sentir que es precipitava per un forat.
¿ I ara què?, va pensar.
Al mateix temps que el meu vell professor buscava res¬postes, la malaltia es va anar apoderant d'ell, dia rere dia, set¬mana rere setmana. Un matí, traient el seu cotxe del garatge amb la marxa enrere, amb prou feines va poder posar el fre. Ja no podria conduir mai més.
En caminar, va començar a entrebancar-se, de manera que es va haver de comprar un bastó. Ja no podria caminar amb total llibertat mai més.
Va anar a l'YMCA per a les seves piscines regulars, però es va trobar que ja no es podia desvestir tot sol. Així, va con¬tractar el seu primer assistent domèstic —un estudiant de te¬ologia que es deia Tony— que l'ajudava a entrar i sortir de la piscina i a posar-se i treure's la roba de bany. Als vestidors, els altres nedadors s'esforçaven per no mirar. Ho feien de to¬tes maneres. Era el final de la seva privacitat.
La tardor de 1994, Morrie va pujar a l'accidentat campus de Brandeis per donar la seva última classe. Se'n podia haver estat, és clar. La universitat se n'hauria fet càrrec. ¿Per què patir davant de tanta gent? Queda't a casa. Arranja les teves coses. Però la idea de deixar la universitat sense acomiadar-se no li havia passat pel cap.
En comptes d'això, va anar ranquejant fins a l'aula, casa seva per espai de més de trenta anys. Per culpa del bastó, va necessitar una bona estona per arribar a la cadira. Finalment, es va poder asseure, treure les ulleres del nas i dirigir-se a les cares joves que l'observaven en silenci.
—Amics, sé prou bé que esteu aquí per la classe de Psi¬cologia Social. He ensenyat aquesta matèria durant vint anys, però, per primera vegada, fer la meva feina suposa un risc massa gran per a la meva salut, perquè he contret una malaltia fatal. Potser no viuré prou per acabar el semestre. Si creieu que això és un problema, entenc que vulgueu canviar de grup. Va somriure. Era el final del seu secret.
L'ELA és com una espelma encesa: et consumeix els ner¬vis i et deixa el cos fet una pila de cera. Al més sovint, co¬mença per les cames i va fent camí cos amunt. Quan perds el control dels músculs de la cuixa, ja no et pots sostenir dem¬peus. Quan perds el control dels músculs del tronc, ja no et pots asseure dret. A la fi, si segueixes amb vida, respires a tra¬vés d'un tub connectat a un forat a la gola. A aquestes altu¬res, la teva ànima, perfectament desperta, es troba empreso¬nada dins d'una closca tova i només ets capaç de pestanyejar o cloquejar amb la llengua, com un personatge de ciència-ficció, l'home congelat dins la seva pròpia carn. Des del mo¬ment en què es contreu la malaltia, la cosa no s'allarga més de cinc anys.
Els doctors de Morrie creien que en tenia per dos anys. Morrie sabia que seria menys temps.
Però el meu vell professor havia pres una ferma decisió, una decisió que havia començat a perfilar el dia que va sortir del despatx del doctor amb una espasa sobre el cap. ¿M'haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb el temps que em resta?, es va preguntar.
No es deixaria pansir. No se sentiria avergonyit de morir.
En comptes d'això, faria de la mort el seu projecte final, el punt central dels seus dies. Com que tothom ha d'acabar morint, podria resultar molt útil... Podria convertir-se en un treball de recerca vivent. En un llibre de text humà. Estu¬dia 'm en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.
Morrie estava a punt de creuar el pont entre la vida i la mort i volia ser una narració del viatge. El semestre de tardor va passar de pressa. La dosi de pín-doles es va incrementar. La teràpia es va convertir en una ru¬tina. A casa seva van començar a arribar infermeres per tre¬ballar amb les seves cames pansides i mantenir-li els músculs en actiu, estirant-los endavant i endarrere com si bombessin aigua d'un pou. Massatgistes especialitzats venien un cop per setmana per mirar d'alleujar el constant i feixuc encarcara¬ment que sentia. Es trobava amb professors de meditació i tancava els ulls i estretia els pensaments fins que el seu món es contreia en una respiració senzilla, cap a dins, cap a fora, cap a dins, cap a fora.
Un dia, tot fent servir el bastó, va ensopegar amb la vo¬rera i va caure al bell mig del carrer. Va haver de substituir el bastó per un caminador. A mesura que el seu cos s'afeblia, els viatges al bany es feien més esgotadors i Morrie va començar a orinar en un ample gobelet. Quan feia això, s'havia de sos¬tenir ell mateix, i això volia dir que algú havia d'aguantar el gobelet perquè Morrie l'omplís.
La majoria de nosaltres se sentiria desconcertat en una situació com aquesta, sobretot a l'edat de Morrie. Però Mor¬rie no és com la majoria de nosaltres. Quan algun dels seus col•legues més íntims el venia a visitar, ell deia:
—Escolta, he de fer pipí. ¿Que em pots ajudar? ¿No et sap greu, oi?
Sovint, per la seva sorpresa, acceptaven.
De fet, rebia una onada creixent de visitants.
Dirigia grups de discussió sobre la mort, sobre què significa real¬ment, sobre les societats que sempre han tingut por de la mort sense entendre-la necessàriament. Va dir als seus amics que, si realment el volien ajudar, més que tractar-lo amb cor¬tesia, l'havien de visitar, trucar, havien de compartir amb ell els seus problemes —com sempre havien fet, perquè Morrie sempre havia sabut escoltar els altres.
Mentre li succeïa tot això, la seva veu es mostrava decidi¬da i estimulant, i la seva ment vibrava amb un milió d'idees. Estava decidit a provar que la paraula «moribund» no és sinònim d'«inútil».
Va arribar l'Any Nou. Tot i que no ho havia dit a ningú, Morrie sabia que enfilava l'últim any de la seva vida. Ara uti¬litzava una cadira de rodes i lluitava contra el temps per dir tot el que volia a tota la gent que estimava. Quan un col•lega de Brandeis va morir d'un atac de cor que va sorprendre tot¬hom, Morrie va anar al seu funeral. Va tornar a casa deprimit.
-Quina llàstima —va dir—. Tota aquesta gent dient co¬ses tan boniques i l'Irv que no en podrà sentir cap...
Morrie va tenir una idea molt bona. Va fer algunes tru¬cades. Va escollir una data. Així, una tarda freda de diumen¬ge, un petit grup d'amics i familiars es va reunir a casa seva per a un «funeral en vida». Tots i cadascun d'ells va parlar i retre homenatge al meu vell professor. Uns quants van plo¬rar. Uns quants van riure. Una dona va llegir un poema:
-Benvolgut cosí estimat... / El teu cor sempre jove / mentre avances en el temps, capa sobre capa / tendre sequoia...
Morrie va plorar i va riure amb ells. I totes les coses que sentim però que mai diem als que estimem, Morrie les va dir aquell dia. El seu «funeral en vida» va ser un èxit aclaparador.
Morrie encara no havia mort.
De fet, la part més insòlita de la seva vida encara havia de revelar-se.

PRODUCCIO PRÒPIA:

Els sibocs, de Josep Lleixà

“Ets un siboc”. “No et quedis així, sembles un siboc”. “T’han enganyat com un siboc”. Aquestes i altres expressions, que contenen la paraula siboc, s’empraven al meu poble com a sinònims de persona de bona fe, crèdula, innocent, sense malícia, encantada, etc. però a un dels personatges de la següent història, li van fer creure que tenien un altra accepció molt diferent, i degut a això, com veureu al final, aquest va resultar ser un siboc de primera divisió.
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, l’Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio, i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col•locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. L’Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’ Ismael, després de la laboriosa i enginyosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara! -va cridar-. L’Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.

¿Qui riu ara?, de Vivian Segurana

Els disset anys del meu germà foren com els de qualsevol adolescent de la seva edat; gimnàs, noies i molta, molta adrenalina. I el tenir un cos que agradar al sexe contrari era un coqueteig obligat, així que arribà la seva decisió de depilar-se cos sencer. Molt valent ell apel•lant que no devia de ser per tant. Al mig del menjador varem muntar la llitera que una amiga ens havia deixat per l’afer. Ell, quasi despullat, s’estirà bocaterrosa amb el cap entre les mans i repenjat en un coixí. Jo, dempeus, somreia maliciosament davant una possible dolça venjança de germana.
Amb suau tacte vaig anar aplicant una mica de cera a la cama del meu germà i, mentre el distreia amb una anècdota divertida,de sobte vaig oblidar la suavitat d’un instant abans i Zas...
-Ahhhhhh…
M’hi vaig sentir diabòlicament feliç.
El seu cap s’aixecà acompanyat d’un tremend crit que va fer treure el nas de la veïna al balcó, els seus braços es desplomaren tot de cop als costats de la llitera mentre el seu cap queia en picat rebotant contra el coixí, d’un bot saltà al terra i mentre ell bufava i es sufocava intentant el que semblava voler desenganxar-se la cama del seu cos, les meves riotes semblaven alterar-lo cada cop més fins arribar a provocar-lo i voler demostrar la seva virilitat arribant fins el final. La panxa se’m doblegava en cada intent d’estirar de la cera, ell suava sense deixar de preguntar si no existia un anestèsic per aquell patiment. En cada banda de cera que jo li aplicava, ell bufava i mossegava amb força el coixí a la vegada que jo arrancava d’una estirada part de la seva homenia.
Les llàgrimes ens queien a tots dos, a ell de dolor, a mi de diversió. Impossible va ser arribar a les engonals, es desmaià al saber que hauria de repetir l’experiència en poques setmanes.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 8 de març
Naixements:
08/03/1761: Neix Jan Potocki, escriptor polonès cèlebre per la seva novel•la “El manuscrito encontrado en Zaragoza”
08/03/1892: Neix Juana de Ibarbourou, poetessa uruguaiana autora de “Las lenguas de diamante”, “El cántaro fresco” o “Raíz salvaje”
08/03/1897: Neix l’escriptor català Josep Pla.
08/03/1926: Neix Josefina Rodríguez Aldecoa, escriptora espanyola i fundadora del col•legi Estilo de Madrid.
Defuncions:
08/03/1920: Mor Rafael Obligado, poeta y escriptor argenti conegut principalment per la seva obra “Santos Vega”
08/03/1930: Mor Gabriel Miró, escriptor espanyol autor de “Las cerezas del cementerio” o “El abuelo del rey” entre d’altres.
08/03/1930: Mor Fernando Villalón, poeta espanyol condeixeble de Juan Ramón Jimenez
08/03/1941: Mor Sherwood Anderson, escriptor nord-americà, mestre de la tècnica de relat curt i conegut principalment per la seva obra “El Acantilado”
08/03/1999: Mor Adolfo Bioy Casares, escriptor argenti autor de “La invención de Morel” i guanyador del Premi Cervantes el 1990
Estrenes:
08/03/1933: S’estrena al teatre Infanta Beatriz de Madrid “Bodas de sangre”, de García Lorca.
08/03/1945: S’estrena a Buenos Aires (Argentina) “La casa de Bernarda Alba”, de García Lorca. 08/03/1962: S’estrena al teatre Goya de Madrid “La camisa”, de Lauro Olmo.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-III Concurs de poesia Fundació Jesús Serra. Convocat per l’ajuntament de Palafrugell. Dotat amb 3.000€ en la categoria d’adult. Fins el 13 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XXIII premi de poesia catalana “Cadaqués a Rosa Leveroni”, dins els premis literaris de Cadaqués 2010. Convocats pel l’Ajuntament de Cadaqués. Dotat amb 900€ i publicació. Fins el 14 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

22/02/2010 Joan Salvat- Papasseit.

Joan Salvat- Papasseit va neixer a Barcelona el 16 de Maig de 1894. El seu pare va ser Joan Salvat i Solanas, fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica Espanyola que feia el trajecte Barcelona-Cadis. Va morir en un accident el 1901. La seva mare, Elvira Papasseit i Orovitx, va quedar sense mitjans econòmics per mantenir a Joan i a un altre germà seu més petit. El 1906, el futur autor va començar a treballar com a dependent en una drogueria. Més tard va intentar obrir-se camí com a escultor. El 1911, juntament amb altres amics, va formar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, de caràcter anarquista i pamfletari. A partir del 1914 es va introduir en els cercles independentistes més radicals. Aquest mateix any va començar a treballar en la redacció de la revista Els Miserables, d’orientació anarquista així com de bibliotecari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va donar inici per llavors a la sèrie d’articles que després recolliria en el volum Fum de fàbrica, i s’afilia a les Joventuts Socialistes.
El 1916 va ser condemnat a dos mesos i un dia de presó a causa d’un article seu, publicat a Els Miserables, titulat “Un poble, Portugal”. Després de sortir de la presó va començar a treballar com a encarregat de la secció de llibreria a les Galeries Laietanes. En aquells dies va rebre la influència de l’artista uruguaià Rafael Barradas, promotor del “vibracionismo” i va començar a interessar-se per la literatura d’avantguarda. El 1917 va donar inici a la publicació dels seus aforismes a la revista Un enemic del Poble, subtitulada Fulla de subversió espiritual. Gràcies al seu treball a la llibreria es va relacionar amb altres poetes catalans, com JV Foix, Josep Maria Junoy o Joaquim Folguera. Aquest mateix any va debutar com a crític d’art a la revista Vell i Nou. El seu primer poema Columna vertebral: Sageta de foc, es va publicar a finals de 1917. En ell ja estava clara la seva concepció de la poesia d’avantguarda com a instrument per atacar les convencions burgeses.
El 1918 va editar la revista Arc-Voltaic, d’un únic número, amb evidents influències del futurisme. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb Carme Eleuterio i Ferrer, després de sis anys de festeig, però poc després va caure malalt de tuberculosi. A partir de llavors va començar un interminable rosari d’estades en sanatoris i cases de salut, que només acabaria amb la seva mort. El 1919 va néixer la seva primera filla, Salomé. Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que recull poemes escrits des de 1917. Va començar la seva carrera com a editor amb l’empresa Llibreria Nacional Catalana a partir de 1920, any en que va fer un breu viatge a París. Va col•laborar en diverses publicacions, amb articles d’exaltació catalanista. El juliol d’aquell mateix any va redactar i va publicar el manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest futurista català. El seu ideari de llavors fou catalanista avantguardista, i ell mateix s’agradava de definir com a “poetavanguardistacatalà”. El 1921 va iniciar una nova revista, Proa, de la qual apareixerien només dos números. A l’abril d’aquest any es va publicar el seu segon llibre de poemes, L’irradiador del port i les gavines, amb textos escrits entre 1919 i 1921. A l’hivern va ser internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid), en aquest temps va escriure els poemes que formarien el seu tercer llibre, Les conspiracions, que apareixeria el 1922. En aquests poemes desenvolupa les seves idees independentistes més radicals, proposant per a Catalunya una solució semblant a la d’Irlanda, independent des de 1916.
La seva segona filla, Núria, que només viuria dos anys, va néixer el 1922. A finals d’aquell mateix any va publicar la seva quarta obra poètica, La gesta dels estels. El 1923 li va seguir el que la crítica considera el millor de tots els seus llibres, El poema de la rosa als llavis. L’any següent, el 7 d’agost de 1924, va sucumbir finalment a la seva malaltia. L’any 1925, de manera pòstuma, es va publicar el seu sisè llibre de poesia, Óssa menor.

Selecció de poemes de Joan Salvat Papasseit

Dóna’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Pantalons Llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.


Vibracions
El gra sangós de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
— El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als tarongers florits, la promesa-donzella:
una alosa destria la blancor
dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l’esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l’esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles s'hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se
i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc —molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
Bru mariner d'amor
de peu dret a la proa
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.

Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa:
a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa

com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja

pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Ordenant l’armari, de Vivian Segurana

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. Amb l’armari ja buit, primer el vaig fregar amb oli de fusta, amb un lleu de massatge de mans mimava cada estant i cada porta, per lluir-lo i donar-li capes de resistència al pes i als anys. Desprès el vaig perfumar amb essència d’espígol. Ara l’armari semblava més gran. Estava fresc i renovat per seguir suportant el pes de tanta càrrega. Vaig tancar les portes i com si es tanquessin els seus ulls, va romandre estona impregna’ns-en del perfum de lavanda. Llavors, vaig començar a fer selecció de roba.
De camises... ja no en faig servir sovint... i en tinc masses, millor retiro algunes. Obro de nou les portes de l’armari i les col•loco d’esquerra a dreta, només em quedo tres.
Segueixo ara amb els vestits. D’hivern només en tinc un, aquest el guardo. D’estiu en tinc de llargs i de curts, em quedo el que es lliga al coll i em desfaig d’aquells minis que ja no em poso. Els col•loco de dreta a esquerra, de llarg a curt.
Continuo amb els pantalons, usuals en la meva vestimenta, em quedo amb els texans, uns de pana, uns elegants, els pirates per l’estiu i em desfaig dels per si un dia ... ¿Per si un dia m’aprimo?, ¿per un dia especial?,¿Per si un dia ... que a vegades no arriba mai? I de mentre, ocupant lloc a l’armari? Millor deixo espai per si arriben uns de nous.
Les samarretes; les d’aquest any me les quedo totes, les vaig col•locant a l’estand i deixo enrere aquelles tan ajustades que em posava fa pocs anys. Les que ensenyen el melic encara hem sorprèn trobar-les aquí. Em quedo amb les més còmodes i no sumo més de 10. Començo amb els jerseis, com m’agraden els de coll alt que abriguen a l’hivern!, retiro un parell que ja estan massa vells i també un polar que només guardo perquè era d’una persona que en el seu moment va ser especial. Em desfaig de mocadors, cinturons, barrets i bufandes que semblen complements de carnestoltes. Em desfaig de tota la vestimenta que ja no necessito i ara l’armari es ple d’espai per omplir de roba nova.
Amb la feina ja feta i l’armari endreçat, em pregunto si no és la ment humana com un gran vestidor on s’acumulen records, problemes, mal de caps, rancúnies, desenganys, angoixes, decepcions, tristors...
Hi ha qui carrega tota la vida amb el pes de coses que van ser importants en el passat i que avui només ocupen un espai inútil en la ment, espai que es indispensable per recrear la vida.
Diu un antic proverbi xinès que “Per poder veure vi en una copa que es troba plena de te, primer es necessari abocar el te i llavors podràs servir i veure el vi”.
I dic jo, ara que em sobra lloc a l’armari, potser trobo qui el vulgui compartir amb mi.

L’armari dels records, de Josep Lleixà

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les prendes que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.

Regal enverinat, de Teresa Minguijón

El nostre primer pis en comú era antic, amb amples passadissos, grans habitacions, menjador lluminós i una cuina perfectament quadrada.
Ho havíem llogat sense mobles i gairebé així continuàvem. Un dia vam anar a fer un vermut i els dels bar ens van regalar una taula i quatre cadires de terrassa. Uns amics ens havien aconseguit un cendrer que semblava un tamboret, uns altres ens havien donat un llit atrotinat i nosaltres ens havíem comprat la rentadora.
Aquest era tot el mobiliari de casa. Havíem clavat a la paret uns quants claus on es gronxaven els penjadors amb la roba; els llibres campaven pel terra arrambats a la paret; les sabates s’amagaven a sota el llit; per tauletes de nit fèiem servir caixes de cervesa.
Ens calien tants mobles! Però teníem pocs diners i havíem d’escollir.
Jo proposava comprar un armari: la roba, tal i com la teníem, s’omplia de pols, les més íntimes penjaven ficades en bosses de compra a l’abast de la mirada de tothom.
Llargues converses van precedir a la nostra decisió. Per fi, va guanyar la meva proposta
El 23 de febrer de 1981, a la tarda, vàrem sortir de casa cap a una botiga de mobles. En entrar-hi, un dependent esquifit i seriós va venir cap a nosaltres i ens va demanar que l’acompanyéssim cap al fons, on tenien l’exposició d’armaris.
En filera passàvem entre llits, taules de menjador, calaixeres, llibreries, cadires. Era marejant la quantitat de mobles que hi havia.
Vàrem passar pel costat d’un sofà preciós. Era de cantonada, tenia cinc cossos independents molt adaptables; la roba, franjada en tons marrons, des del més fosc fins a un de claret. Aquest sofà estava dissenyat per a casa meva!
Em vaig aturar al seu davant i vaig cridar l’atenció del meu company.
- Guaita
- És un sofà. Hem vingut a buscar un armari.
Ell estava una mica enfurrunyat, perquè trobava que la roba ja estava bé penjada dels claus, que bona feina li havia costat clavar-ne tants!.
- Sí, home, però guaita’l. És perfecte pel nostre menjador.
El dependent, molt en el seu paper, es va apropar i va començar a cantar les meravelles del sofà. Disseny anatòmic, roba anti-taques,...
Jo cada vegada estava més convençuda de que el destí ens havia portat a aquella botiga en particular per comprar el sofà.
- Va, si us plau, mira-te’l bé. És perfecte!
- Em tornaràs boig. No deies que sense armari no es pot viure?
- És clar. Però d’armaris en trobarem sempre. Mentre que si ara no comprem aquest sofà, potser el vendran i ja no trobarem mai més un de tan maco.
El meu company es resistia. Jo tenia arguments que mai no fallaven amb ell, però no era qüestió de fer-los servir allí mateix, davant un dependent que no ens treia l’ull de sobre.
- Escolti. Que ens pot guardar aquest sofà? Ara anirem a parlar-ho tranquil•lament tots dos i tornem en dues hores. D’acord?
Cap problema per part del dependent.
Vàrem sortir de la botiga i començarem a passejar. Carícia aquí, paraula tendra allà, vaig utilitzar tota la meva capacitat de seducció i una mica més tard el meu company ja estava d’acord en comprar el sofà.
Vàrem tornar a la tenda. El dependent estava pàl•lid, nerviós, gairebé histèric.
- Hola. Ja tornem a ser aquí. Venim a buscar el sofà.
- Però que no ho saben? Que no han sentit res? Ha hagut un cop d’estat!
Tejero i companyia havien entrat al Congrés dels Diputats!
Ni armari ni sofà; algú ens havia fet un regal enverinat.



Miscel•lània:
Efemerides del 22 al 28 de Febrer
22/2/1908: S’estrena "Senyora ama ", de Jacinto Benavente
22/2/1788: neix Arthur Schopenhauer, filòsof alemany
22/2/1903: neix César González Ruano, escriptor i periodista espanyol.
22/2/1939: mor Antonio Machado, poeta espanyol
22/2/1942: mor Stefan Zweig, escriptor austríac
22/2/1985: mor Salvador Espriu, poeta català.
23/2/1455: Gutenberg imprimeix el seu primer llibre, "La Bíblia"
23/2/1775: S’estrena "El barber de Sevilla", de Beaumarchais
23/2/1926: neix Fernando Vizcaíno Casas, escriptor i advocat espanyol
23/2/1945: mor Alexei Tolstoi, novel.lista rus
24/2/1909: S’estrena "La esfinge", de Miguel de Unamuno
24/2/1463: neix Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià
24/2/1837:neix Rosalía de Castro, poetessa galega
25/2/1707: neix Carlo Goldoni, comediògraf italià
25/2/1983: mor Tennessee Williams, dramaturg nord-americà
26/2/1848: Es publica "El manifest comunista", de Marx i Engels
26/2/1802: neix Victor Hugo, escriptor francès
27/2/1905: Maxim Gorki és exiliat a Riga
27/2/1902: neix John Steinbeck, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1962
27/2/1912: neix Lawrence Durrell, escriptor britànic a qui Ona-literaria va dedicar el programa del 17 de Novembre del any passat.
27/2/1941: mor James Joyce, escriptor irlandès
27/2/2001: mor José García Nieto, poeta i narrador espanyol
28/2/1893: neix Josep Vicenç Foix i Mas poeta català
28/2/1906: neix Agustín de Foxá, poeta i dramaturg espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letter de Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc demà dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.