AUTOR CONSAGRATBiografía
Lleó Tolstoi (1828-1910), fou un escriptor rus, un dels grans novel•listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme.
Tolstoi era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis, i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre".
El 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquesta època comença a escriure literatura amb obres com Infancia, Adolescencia o Apunts de Sebastòpol, on escriu sobre la seva experiencia com a subtinent d’artilleria durant la guerra de Crimea i de com l’experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra, en obres posteriors.
En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com El Regne de Déu és en Vosaltres, obra que va influir en personalitats del segle XX com Martin Luther King i Gandhi. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el futur Mahatma d'abandonar la violència i d'abraçar la resistència pacífica. L'afinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d'homenatge, Gandhi va batejar com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica, i en la seva autobiografia va definir Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que ha generat l'època actual".
L'evolució que va fer passar Tolstoi d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant els seus viatges per Europa entre 1857 i 1861: Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.”
Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Després dels seus viatges per Europa, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana, on va creixer, amb molt d'entusiasme, i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.
El 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers,16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, però la relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre i escull la pobresa i la negació de la voluntat refusant la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
Les creences cristianes de Tolstoi es basaven concretament en la frase sobre parar l'altra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi al seu llibre Una confessió.
Tolstoi també creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l'única solució per a viure tots junts era l'anarquisme cristià.
Va ser famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda, i donava grans quantitats de diners als captaires quan era a la ciutat.
La mort li va arribar el 1910 als 82 anys, dies després d'aplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida d'asceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers.
Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Dostoievski el considerava el més gran novel•lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura".
Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel•lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Tota la obra de Tolstoi ha sigut traduïda a varis idiomes, al català Narcis Oller va ser el primer traductor de l’autor.
Les últimes novel•les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.
Tolstoi era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis, i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre".
El 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquesta època comença a escriure literatura amb obres com Infancia, Adolescencia o Apunts de Sebastòpol, on escriu sobre la seva experiencia com a subtinent d’artilleria durant la guerra de Crimea i de com l’experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra, en obres posteriors.
En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com El Regne de Déu és en Vosaltres, obra que va influir en personalitats del segle XX com Martin Luther King i Gandhi. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el futur Mahatma d'abandonar la violència i d'abraçar la resistència pacífica. L'afinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d'homenatge, Gandhi va batejar com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica, i en la seva autobiografia va definir Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que ha generat l'època actual".
L'evolució que va fer passar Tolstoi d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant els seus viatges per Europa entre 1857 i 1861: Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.”
Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Després dels seus viatges per Europa, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana, on va creixer, amb molt d'entusiasme, i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.
El 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers,16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, però la relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre i escull la pobresa i la negació de la voluntat refusant la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
Les creences cristianes de Tolstoi es basaven concretament en la frase sobre parar l'altra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi al seu llibre Una confessió.
Tolstoi també creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l'única solució per a viure tots junts era l'anarquisme cristià.
Va ser famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda, i donava grans quantitats de diners als captaires quan era a la ciutat.
La mort li va arribar el 1910 als 82 anys, dies després d'aplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida d'asceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers.
Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Dostoievski el considerava el més gran novel•lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura".
Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel•lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Tota la obra de Tolstoi ha sigut traduïda a varis idiomes, al català Narcis Oller va ser el primer traductor de l’autor.
Les últimes novel•les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.
OBRA DE L'AUTOR:
Fragments de Relatos de Sebastopol, obra escrita entre 1855 i 1856 que descriu algunes de les experiències de l’autor durant la guerra de Crimea.
Sebastopol en el mes de diciembre
La aurora ya empieza a colorear el horizonte sobre el monte Sapun. La superficie azul del mar ya se ha despojado de la oscuridad de la noche y espera el primer rayo para empezar a jugar con su alegre brillo. Desde la bahía llegan el frío y la niebla. No hay nieve, todo está oscuro, pero el penetrante hielo de la mañana golpea en la cara y cruje bajo los pies y sólo el incesante rumor lejano del mar, rara vez interrumpido por un estruendo de disparos en Sebastopol,rompe el silencio de la mañana. [...]
En la bahía Norte la actividad diurna poco a poco empieza a sustituir a la tranquilidad de la noche: aquí los centinelas se relevan haciendo sonar las armas; allí un médico va con prisas al hospital. [...] Médicos con las manos ensangrentadas hasta los codos, con los semblantes pálidos y sombríos, atareados alrededor de un catre en el que yace, con los ojos abiertos y delirando palabras sin sentido, a veces ingenuas y conmovedoras. [...] Los médicos se dedican a la detestable pero benefactora tarea de amputar. Verá cómo un afilado cuchillo curvo penetra en el cuerpo blanco y sano. Verá como con un terrible y desgarrador grito y entre maldiciones el herido vuelve en sí de repente. Verá como un enfermero tira a un rincón el brazo seccionado [...] Aquí verá un espantoso espectáculo que conmueve el alma y contemplará la guerra no con su alineamiento ordenado, bello y brillante, con su música y redoblar de tambores,con sus banderas ondeando y con sus generales a caballo, sino la guerra en su verdadera expresión, con sangre, dolor y muerte...
Sebastopol en el mes de Mayo
Ya han pasado seis meses desde que silbara el primer proyectil desde los bastiones de Sebastopol y abriese la tierra en la que trabaja el enemigo; desde entonces, miles de bombas, proyectiles y balas no han dejado de volar desde los bastiones a las trincheras y desde las trincheras a los bastiones y el ángel de la muerte no ha dejado de planear sobre ellos.
Miles de hombres han sido ofendidos en su amor propio, miles lo han satisfecho y se han envanecido, miles se han tranquilizado ante el abrazo de la muerte. ¡Cuántas estrellas concedidas, cuántas recogidas,[...], cuántos ataudes de alarguez y mantos de lienzo! Y todavía del mismo modo –con temblor involuntario y miedo supersticioso- en las noches claras los franceses contemplan desde su campamento la amarillenta tierra excavada de los bastiones de Sebastopol y las oscuras siluetas de nuestros marineros que se mueven por ella y cuentan las troneras desde las que, enfadados, sobresalen cañones de hierro; todavía del mismo modo el suboficial de navegación examina con el catalejo desde la torre de telegrafos las abigarradas siluetas de los franceses, sus baterías, sus tiendas de campaña, las columnas moviéndose por el monte Zelenaia y las cortinas de humo relumbrantes en las trincheras. Y todavía con el mismo fervor desde distintas partes del mundo se lanzan a este fatídico lugar diversa gente con deseos aún más diversos. Pero las cuestiones que no resuelven los diplomaticos menos aún las resuelven la pólvora y la sangre.
Sebastopol en agosto de 1855
El sol se mantenía alto y luminoso sobre la bahía, y sus rayos jugaban con los barcos parados y con las velas y barcas en movimiento [...] Una ligera brisa apenas movía las hojas de los robles secos [...], hinchaba las velas de los barcos y agitaba las olas. Sebastopol, [...], con su iglesia sin acabar, su columna, su malecón, el bulevar reverdecido en el monte y el elegante edificio de la biblioteca, con sus diminutas caletas azules repletas de mástiles, su acueducto de pintorescos arcos y sus nubes de humo azúl pólvora, a veces iluminadas por las púrpureas llamas de los disparos [...]se contemplaba desde este lado de la bahía. Sobre el horizonte del mar, en el que humeaba una franja de humo negro [...], se arrastraban largas nubes blancas que prometían viento. Por toda la línea de las fortificaciones, [...], de repente, sin cesar, como un rayo que brillaba incluso a la luz del mediodía, surgieron bocanadas de un humo espeso, comprimido y blanco, se agrandaron tomando diferentes formas, se elevaron y se tiñeron en el cielo de color aún más oscuro. El sonido de las explosiones no cesaba y, entre vibraciones, sacudía el aire... [...] En diferentes lugares de los bastiones, como si se desplazara de un sitio a otro, surgía el humo blanco de los disparos. El viento traía el sonido del reiterado tiroteo de los fusiles, semejante al de la lluvia en las ventanas. Las franjas negras avanzaban en dirección al humo, cada vez más y más cerca. El sonido de los disparos, que se iba intensificando por momentos, confluyó en un prolongado estruendo atronador. [...] En todos los rostros se podía observar una grave agitación y la espera de algo terrible.
PRODUCCIÓ PRÒPIA
Els teus olors, de Josep Lleixà
Tu ets presència, il•lusió,
ficció i també olor.
Al matí quan comença el dia, fas olor a espígol
a herba fresca del camp,
a poncella amarada de rosada
a rostoll acabat de segar.
Tal com va passant el dia
hi ha quelcom d’artificial,
s’hi afegeix a ta pell bruna
l’efecte del sol, del vent o pluja,
segons l’estació de l’any.
A la nit embolicats en un sol cos
compartint el mateix llit,
galtes enceses, llavis humits
ulls que demanen ansiosos,
i el teu olor que es transforma
segons puja el teu desig.
Resseguint el teu cos nu
des dels llavis fins als pits
i fins més baix del melic,
petites perles de suor
fan arribar al teu grisol estremit
les teves olors.
És el moment de la gran obra,
convertir-los en un de sol.
Eros fa la seva feina
transformant-los poc a poc
ajudant-se del teu foc.
L’olor és dolça, forta,
excita més i més els meus sentits.
Sóc presoner teu, i del teu aroma;
no som dos, estem units.
I endinsant-me al teu cos
pujo esglaons de glòria
emportant-me el teu olor
a un món a l’abast de pocs.
De romeria, de Teresa Mingujón
Caminava pel carrer sense adonar-me’n. Anava cap a casa després de la feina i no calia pensar. Era el recorregut diari, habitual..
Un soroll diferent em va fer parar atenció. La dona que anava davant meu, carregada amb tot de bosses de compra, havia ensopegat i caigut.
Quatre persones que passàvem a prop vàrem córrer cap a ella. Estava bé i ens va demanar ajuda per recollir l’escampall de llaunes, pots i paquets. Jo anava a agafar un d’ells i tu vas estendre la mà cap al mateix. Ens vàrem mirar i vàrem somriure educadament. Aleshores et vaig reconèixer.
Feia anys, 10 al menys, que no ens veiem. Tant que ens havíem estimat! Amb timidesa i incredulitat vaig dir:
- Jaume?
Em vas mirar endins, la meva veu havia remogut els records.
-Adelina!
Ràpidament, com si necessitéssim temps per pair la sorpresa, vàrem tornar als pots. La senyora ens va agrair l’ajuda, es va acomiadar i se’n va anar. Les altres dues persones que també havien col•laborat van seguir el seu camí. Nosaltres ens vàrem quedar palplantats, allí, al mig del carrer. Tu, com sempre més animós, vas començar a parlar
- Angelina! Quan de temps! Quina alegria! Tens pressa? Fem un cafè?
Ni sabia quina admiració contestar o quina pregunta respondre. L’emoció de la trobada m’amuntegava les paraules, que es resistien a sortir en ordre.
- Jo...Bé...Sí...
- Anem!
Em vas agafar del braçet, com abans feies, i, mentre caminàvem, vas començar a parlar: et feies creus de l’ensopegada providencial de la senyora, et planyies del temps que havia passat, explicaves la teva vida, demanaves informació sobre la meva,...
Asseguts al cafè vàrem parlar i parlar i parlar. Jo t’anava reconeixent. La veu, els gestos, el posat. El somriure encisador, la mirada subjugant.
Quan ens vàrem agafar de les mans? Quan vàrem apropar les cadires? Quan les nostres boques es van buscar?
D’aquesta imprevista trobada ja fa 10 anys. Una dècada d’intensa felicitat, enamorada. O, com tu dius. re-enamorada.
Avui, que hem de celebrar la dècada prodigiosa, anirem a sopar. Però abans passarem per aquell carrer, que és la nostra capella particular. O, com tu dius, abans anirem de romeria.
Tu, de Mary Cespon
Sentí tu presencia cerca de mi alma
mi corazón estremecido se puso a temblar
tanto tiempo estuvo dormido
que tu aroma lo hizo despertar
Cerré los ojos y no vi tu rostro
solo sentí tus manos navegar por mi piel
y con cada ola de ternura
me hiciste enloquecer
Sentí tu aliento muy cerca de mis labios
húmedos como el roció del amanecer
y como la tierra respira el cielo
yo respiré tu esencia con todo mi ser
Sentí la calidez de tu cuerpo
sentí que se detenía el tiempo
sentí el susurro de tu voz
mezclada con el cantar del viento
Abrí los ojos y me hechizó tu mirada
misteriosa y profunda como el universo
alcancé las estrellas y la luna
cuando mis manos acariciaron tu cuerpo
Sentí que volvía a la vida
fundida en el interior de tu esencia
sentí que aunque no estabas allí
yo estaba impregnada de tu presencia.
mi corazón estremecido se puso a temblar
tanto tiempo estuvo dormido
que tu aroma lo hizo despertar
Cerré los ojos y no vi tu rostro
solo sentí tus manos navegar por mi piel
y con cada ola de ternura
me hiciste enloquecer
Sentí tu aliento muy cerca de mis labios
húmedos como el roció del amanecer
y como la tierra respira el cielo
yo respiré tu esencia con todo mi ser
Sentí la calidez de tu cuerpo
sentí que se detenía el tiempo
sentí el susurro de tu voz
mezclada con el cantar del viento
Abrí los ojos y me hechizó tu mirada
misteriosa y profunda como el universo
alcancé las estrellas y la luna
cuando mis manos acariciaron tu cuerpo
Sentí que volvía a la vida
fundida en el interior de tu esencia
sentí que aunque no estabas allí
yo estaba impregnada de tu presencia.
Miscel.lània
Efemerides literaries del 17 al 24 de maig:
17/05/1845: Neix el poeta Jacint Verdaguer
18/05/1897: Es publica la novel.la Drácula, obra de l’escriptor irlandés Bram Stoker.
20/05/1885: Mor el poeta mexicà Manuel María Flores
20/05/1639: Mor el filósof, escripitor i utopista Tommaso Campanella, autor de La imaginaria ciudad del sol.
20/05/1668: Neix l’escriptor Alexander Pope.
22/05/1885: Mor Victor Hugo.
22/05/1907: Neix Hergé, creador de Tin-Tin
23/05/1627: Mor Luis de Góngora, poeta i dramaturg espanyol del Segle d’Or, máxim exponent de la corrent literària coneguda com culteranisme o gongorisme.
23/05/1842: Mor José de Espronceda, poeta espanyol del Romanticisme.
24/05/1792: Mor l’escriptor alemany Jacob Michael Reinhold Lenz
24/05/1817: Mor l’escriptor Meléndez Valdés
-Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.
Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo.
(Lleó Tolstoi)
AUTOR CONSAGRAT
Entrades
