Ona Literària

28/06/2010 Jorge Bucay

2010-06-28T21:16:00.003+02:00

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Jorge Bucay és un psicodramàtic, terapeuta gestáltic i escriptor argentí nascut a Buenos Aires el 1949 en una família modesta. Graduat en medicina el 1973 i especialitzat en infermetats mentals, Bucay va sentir la necessitat de sortir del consultori per tractar sobre la psicologia de la salut.
En el seu camí a la vida ha sigut venedor ambulant de mitjons, de llibres, de roba esportiva, agent d’assegurances, taxista, pallasso, magatzemista, educador, actor, metge de guàrdia, animador de festes infantils, coordinador de grups, col•laborador de ràdio, conductor de televisió i psicoterapeuta de parelles i adults.
Actualment la seva feina com ajudador personal, com ell es defineix, es divideix entre les seves conferencies de docències terapèutiques, que dicta des de fa varis anys viatjant pel món, i la difusió dels seus llibres, eina terapèutica segons l’autor.
Autor de Cartas para Claudia, Escolta’m, Contes per pensar, Amarse con los ojos abiertos, 20 passos cap endavant i El candidato entre d’altres, les seves obres s’han convertit en bestsellers en més d’una trentena de països de tot el món i s'han traduït a 24 idiomes. A la actualitat és l’editor de la revista mensual de psicologia positiva Mente Sana.
Jorge Bucay assegura que els seus llibres, amb més preguntes que no pas respostes, no són d'autoajuda ni manuals, ja que paraules de l’autor:Un llibre d'autoajuda et dóna respostes, et dóna camins, et dóna pautes... No faig llibres d'autoajuda perquè no tinc les respostes. No dic què cal fer per recórrer un camí espiritual, sinó que hi ha un camí espiritual...
Jorge Bucay va ser acusat l’any 2005 de que la cinquena part del seu llibre Shimriti, incloïa passatges copiats d’un text escrit per Mónica Cavallé. Defensat públicament pel seu amic l’escriptor Gonzalo Garcés, Jorge Bucay afirmà més tard que va ser "un error absolutament involuntari" a l’hora de citar les fonts. Per aquest mateix fet, va deixar d’escriure a la revista Viva de Clarín.

El veritable amor no és altre cosa que el desig inevitable d’ajudar a l’altre a que sigui qui és.

(Jorge Bucay)

OBRA DE L’AUTOR

(Contes per pensar, 1997)

Adonar-se

(conte inspirat en un poema d’un escriptor i mestre del budisme, el monjo tibetà Rimpoché. Bucay el va reescriure segons la seva pròpia manera de parlar per mostrar una característica més dels humans.)

Em llevo al matí.
Surto de casa.
Hi ha un clot a la vorera.
No el veig
i hi caic a dins.

L’endemà
Surto de casa,
Oblido que hi ha un clot a la vorera,
I torno a caure.

El tercer dia
surto de casa mirant de recordar-me
que hi ha un clot a la vorera.
Malgrat això,
no me’n recordo
i hi caic a dins.

El quart dia
surto de casa mirant de recordar-me
del clot de la vorera.
Me’n recordo i,
tot i així,
no veig el clot i hi caic a dins.

El cinquè dia
surto de casa.
Recordo que he de tenir present
el clot de la vorera
i camino mirant cap a terra.
I el veig i,
tot i veure’l,
hi caic a dins.

El sisè dia
surto de casa.
Recordo el clot de la vorera.
El busco amb la mirada.
el veig,
intento saltar-lo,
però hi caic a dins.

El setè dia
surto de casa.
Veig el clot.
agafo embranzida,
salto,
amb la punta dels peus frego la vora de l’altra banda,
però no és suficient i hi caic a dins.

El vuitè dia,
surto de casa,
veig el clot,
agafo embranzida,
salto,
arribo a l’altra banda!
Em sento tant orgullós d’haver-ho aconseguit
que ho celebro fent salts d’alegria...
I, en fer-ho,
caic altra vegada al clot.

El novè dia,
surto de casa,
veig el clot,
agafo embranzida,
el salto
i continuo el meu camí.

El desè dia,
just avui,
m’adono
que és més còmode
caminar...
per la vorera d’enfront.

El conte dins el conte

Feia mesos que vivia espantat pels pensaments terribles d’aniquilació que el turmentaven...sobretot a la nit. Se n’anava a dormir amb el temor de no veure el sol de l’endemà i no aconseguia adormir-se fins que el sol despuntava, de vegades amb prou feines una hora abans d’haver-se de llevar per anar a la feina. Quan va saber que l’Il•luminat passaria la nit a les afores del poble, es va adonar que tenia a l’abast una oportunitat única perquè no era freqüent que els viatgers passessin ni tant sols a prop d’aquest poblat perdut entre les muntanyes de Caldea.
La fama precedia el misteriós visitant, i encara que ningú l’havia vist, es deia que el mestre tenia les respostes de totes les preguntes. Per això, aquella matinada, sense que ningú de casa seva ho notés, se’n va anar a veure’l a la tenda que, pel que l’havien informat, havia muntat al costat del riu.
Quan hi va arribar, el sol acabava de separar-se de l’horitzó.
Va trobar l’Il•luminat meditant. Va esperar respectuosament uns minuts fins que el mestre va notar la seva presencia... En aquell moment, i com si l’hagués estat esperant, es va girar cap a ell i, amb una expressió plàcida, se’l va mirar als ulls en silenci.
Mestre, ajuda’m- va dir l’home-. A la nit m’assalten pensaments terribles i no tinc pau ni em veig amb cor de descansar i gaudir de les coses que visc. Diuen que tu ho ressols tot. Ajuda’m a fugir d’aquesta angoixa...
El mestre va somriure i li va dir: -T’explicaré un conte:
“Un home ric va enviar el seu criat al mercat a buscar aliments. Però al cap de poc d’arribar-hi, es va creuar amb la mort, que se’l va mirar fixament als ulls.
El criat va empal•lidir de l’espant i va sortir corrents deixant enrere les compres i la mula. Esbufegant, va arribar a casa del seu amo.
Amo, amo! Si us plau, necessito un cavall i uns quants diners per marxar ara mateix de la ciutat...Si surto ara, potser arribaré a Tamur abans que es faci de nit...Si us plau, amo, si us plau!
El senyor li va preguntar el motiu d’una petició tan urgent i el criat li va explicar a batzegades la seva trobada amb la mort.
L’amo de la casa va rumiar un instant, i apropant-li una bossa de monedes, li va dir:
D’acord. Que així sigui. Vés. Emporta’t el cavall negre, que és el més veloç que tinc.
-Gràcies, amo-
-va dir el servent. I, desprès de besar-li les mans, va córrer cap a l’estable, va muntar el cavall i va marxar veloçment cap a la ciutat de Tamur..-Quan va perdre de vista el servent, l’home adinerat va caminar cap al mercat a la recerca de la mort.
-¿Per què has espantat el meu servent?- li va preguntar així que la va veure.
-¿Espantar-lo? ¿Jo? – va preguntar la mort.
Sí- va dir l’home ric-. Ell m’ha dit que avui s’ha creuat amb tu i te l’has mirat amenaçadorament. Jo no l’he mirat amenaçadorament- va dir la mort.- L’he mirat sorpresa. No m’esperava veure’l aquí aquesta tarda, perquè se suposa que l’he de recollir a Tamur aquesta nit!”
-¿Ho entens?- va preguntar l’Il•luminat.
És clar que ho entenc, mestre. Intentar escapar dels mals pensaments és sortir a buscar-los. Fugir de la mort és anar a trobar-la.
Això mateix.
-Tinc tant per agrair-te, mestre...- va dir l’home-.
Sento que des d’aquesta nit mateix dormiré tan tranquil recordant aquest conte que em llevaré serè cada matí...
Des d’aquesta nit...- va interrompre l’ancià- no hi haurà més matins.
-No ho entenc- va dir l’home.
Llavors és que no has entès el conte.
L’home, sorprès, va mirar l’Il•luminat.
i va veure que l’expressió de la seva cara... ja no era la mateixa....

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Silencio, de Sofia El Kanfoud
Estaba dormido, no te sentí.
Desperté, no estabas.
Pronuncié tu nombre, silencio...
Volví a llamarte, más silencio.
Me inquieté, lloré,
Tu ausencia dolió.
... tu recuerdo empezó.

A Baix a Mar, de Gemma Folch
A Baix a Mar
vaig decidir anar
a fer un tomb
i al Xiringuito menjar un gelat.
Miro cap avall
i no em paro de fixar
en estrangers que no viuen
sense sandàlies ni mitjons posats.
Som setembre, gent a la platja;
I per culpa de mil para-sols no hi puc cabre.
El que ja no podrà ser,
serà tocar, del mar, l’aigua.
Perquè amb tanta gent de fora
semblem sardines en llauna!
Miro llarg Passeig
i tothom en banyador,
sense oblidar-nos dels turistes
que ens envaeixen a l’agost!
Aviat serà fosc
i tothom marxarà.
Ja m’està bé,
una mica de tranquil•litat!

Recuerdo de ti, de Sofia El Kanfoud
El tener memoria,
es recordar el pasado,
es vivir el presente,
es estar a tu lado,
por los años felices
que hemos pasado.
Cada etapa que pasa
estando a tu lado,
divino tesoro
que Dios me ha dado.
Estuve anoche
mirando las estrellas,
la que más brillaba
eras tu una de ellas.
Deseo que pase
el tiempo al revés,
para volver a encontrarte
y empezar otra vez.
Entraste en mi vida
como sangre que fluye y fluye
y nunca se para,
porque si no la vida,
va y se me acaba.
Deseo llevarte,
siempre en mi mente,
recordar tu cara
al quedarme dormida,
despertar en un valle
donde estemos unidos.
Vivir en el tiempo,
sentir la pasión
de tus grandes besos,
preciosos momentos
por estar a tu lado.
Lo bello es vivir,
siempre enamorados.
Dos corazones que laten,
con un mismo latido,
fundidos en uno,
el tuyo y el mío.

La por, de Gemma Folch
Veig allà en mar
enmig d’un temporal;
Un vaixell d’humils homes
que el mar els vol fer mal.
Espantats, esporuguits,
la por els envaeix ja.
S’endinsen, cada cop més,
als abismes marins, llunyans.
No poden tornar a mar, els pescadors.
Les ones abracen la barca i se’ls enduen.
De matinada, la tempesta amaina,
ja els esperen les dones remendant les xarxes.
Tornen a la platja, trepitgen la sorra, contents.
L’alegria de tothom és infinita, emocionant.
Han sobreviscut, la por ja ha passat;
I el poeta s’inspira, i escriu, allà al costat.

Miscel.lània:
Efemèrides d’un 28/06:
28/06/1712: Neix Jean Jacques Rousseau,escriptor,filòsof i music definit com un il•lustrat, essent part de les seves teories una reforma a la Il•lustració i prefigurant al posterior Romanticisme.
28/06/1867: Neix Luigi Pirandello, reconegut dramaturg, novel•lista i escriptor de relats curts italià, guanyador el 1934 del Premi Nobel de Literatura.
28/06/1979: Mor Blas de Otero, poeta espanyol. Fou un dels principals representants de la poesia social dels anys cinquanta.
28/06/1963: Es publica la novel•la “Rayuela”, de Julio Cortázar
28/06/1870: Neix José Mª Gabriel y Galán, poeta espanyol
28/06/1974: Mor Mª de la O Lejárraga, escriptora espanyola
28/06/1995: Mor Mercedes Ballesteros, escriptora espanyola
Concursos: Us informem de la XII convocatòria als Premis Vila de Torredembarra: la convocatòria cultural més important del municipi integra aquest any12 guardons que repartiran un total de 22.350 € en premis en metàl•lic.
-Els premis Vila de Torredembarra enguany afegeixen un nou guardó: el de contes infantils il•lustrats Llegir per Créixer, que té una dotació de 600 euros
-El premi més ben dotat és el Mañé i Flaquer de periodisme, que atorga 6.000 euros al millor treball que tracti sobre el turisme en qualsevol dels seus àmbits i que també serveix com a beca per a l'elaboració d'un reportatge turístic sobre Torredembarra.
-També es concediran 2.000 euros al guanyador del premi de comunicació local, en el qual hi poden concórrer articles i reportatges publicats a la premsa escrita o emesos per ràdio o televisió que tractin sobre el municipi de Torredembarra.
-Com cada any, dins el Mañé i Flaquer, també es concediran dos reconeixements: a persones o col•lectius que hagin destacat per la promoció cultural de Torredembarra i a persones o institucions de l'àmbit cultural relacionades amb el País Basc.
-La resta de convocatòries són el premi d'arts plàstiques Josep Pujol Montané (1.500 euros), Pere Badia de poesia (2.000 euros), Pere Romeu d'arts plàstiques (1.000 euros en la modalitat de fotografia i 2.500 euros, per a pintura), la beca de recerca històrica (2.500 euros), Bambolina de teatre (1.000 euros), el de narrativa Isabel de Villena (600 euros), el concurs literari juvenil (300 euros per categoria), de narrativa infantil (200 euros), el premi de Bones Pràctiques de Sostenibilitat (200 euros) i el Sinibald de Mas de recerca de batxillerat (300 euros).
-Podeu entregar els vostres treballs al Patronat Municipal de Cultura, al c/Capella num.6. El termini de presentació és el 19/10 i la publicació de veredictes i lliurament de premis serà el 19/11. Per a més informació podeu visitar www.torredembarra.cat o trucant al 977.64.38.88

Hi havia una vegada...”una vegada”/ que a força de ser explicada/ es va repetir tantes vegades.../que es va tornar realitat.
(Jorge Bucay)

2010-06-21T21:15:00.003+02:00

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners al 1913, encara que la seva família era originaria d’Arenys de Mar, on sempre anaven a passar els estius.
Reconegut com un dels poetes catalans més importants, la qualitat de les seves novel•les i narracions curtes permet considerar-lo un dels renovadors de la prosa catalana, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra. També és valuós el seu paper com a renovador del teatre català.
A principis de la dècada del 1920 tots els germans Espriu, cinc en total, van agafar el xarampió. La recuperació de Salvador fou molt lenta i va haver de passar molt de temps al llit. Durant aquesta convalescència va convertir-se en un afamat lector, interessat sobre tot pels llibres de religió i d’història antiga.
Fruit d’aquestes lectures neix Israel, el seu primer llibre i l’únic escrit en castellà. L’obra, que recull estampes de l’Antic Testament, va ser editada l’any 1929 pel seu pare. L'octubre de 1930, va ingressar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Dret al 1935 i en Filosofia i Lletres al 1936.
Durant un viatge per la Mediterrània organitzat per la Universitat, s’interessarà pel món clàssic i l’egiptologia, que descobreix com la seva veritable vocació, però l’esclat de la guerra civil va truncar els seus plans de dedicar-s’hi.
Al 1931 publica El doctor Rip, la seva primera novel•la, i La revolta dels sants, la seva primera obra teatral. L'any 1932 apareix la segona novel•la, Laia, inspirada en l'Arenys de Mar del segle XIX. Totes elles són un satíric mostrari de la condició humana.
En aquesta novel•la, Laia, apareix per primera vegada la idea de diversitat de registres narratius en una mateixa obra. L'any 1935 publica Ariadna al laberint grotesc, recull de magnífics contes que fan una sarcàstica crítica del moment polític i cultural.
La guerra civil li provoca una profunda crisi. Al 1937 Espriu escriu les novel•les curtes Fedra i Letizia i altres proses, en les que, utilitzant l’al•legoria, parla d’una Catalunya abocada a la guerra.
Al 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, escriu la peça teatral Antígona, publicada al 1955, on parla del tema de la lluita entre germans, que és el que considerava que havia passat entre Catalunya i Espanya, i on emet un missatge de reconciliació i perdó, en un to didàctic molt present a partir d’aleshores en l’obra d’Espriu.
Acabada la guerra, molts escriptors abandonen el català. Espriu es va mantenir fidel, però es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d’aquesta decisió, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera.
Per entendre cabalment la seva poesia s’ha de conèixer la geografia mítica d’Espriu: Sinera és sempre Arenys de Mar, que és Sinera llegit al revés; Lavínia és Barcelona; Alfaranja, Catalunya; Konilòsia, Espanya quan la tracta de forma satírica i Sefarad (el nom jueu de la península ibèrica) és Espanya i tota la península quan tracta d’assumptes seriosos.
La seva poesia de postguerra, hermètica i simbòlica, plasma el contrast entre els anys anteriors a la guerra i el dolor, la devastació i la mort que aquesta va provocar. El component satíric augmenta, però hi ha també una decidida voluntat de reconciliació.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça teatral Primera Història d'Esther, obra cimera de la literatura catalana de postguerra, amb un llenguatge molt ric i treballat. Escrita amb estètica esperpèntica i grotesca és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia i permet a Espriu establir un paral•lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la situació del poble català.
A partir de 1952 apareixen quatre llibres que constitueixen el que s’ha anomenat el cicle líric de l’autor, encara que en ells no falten els elements grotescs i satírics presents a totes les seves obres. Són el llibres Les hores i Mrs. Death, publicats al 1952; El caminant i el mur, del 1954 i Final de laberint, del 1955, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d’Or. Les quatre obres, considerades com diferents etapes d’un únic camí, tot i tractar temàtiques bens diferents, encarnen les tensions del poeta amb la societat i són, en definitiva, una meditació sobre la mort.
El 1960 apareix La pell de brau. Les reflexions sobre la diversitat i la tolerància el converteixen en un llibre emblemàtic. En el seu moment va tenir un gran ressò entre els joves intel•lectuals catalans i va donar a conèixer Espriu més enllà de les fronteres. Encara avui és el llibre més conegut de l’autor.
El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Amb aquesta publicació Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, fet al que contribueixen les adaptacions musicals de la seva obra fetes per Raimon.
En aquest reconeixement és important que, tot i no intervenir activament en la lluita política clandestina, Salvador Espriu col•labora activament en revistes de literatura catalana, com Poesia i Ariel.
També influeix el fet que Espriu s’oferia sempre que es demanava el suport dels intel•lectuals del país, fins i tot en els moments més arriscats, com en la caputxinada de 1966 o com la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia als miners d'Astúries.
Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida molt reclosa. Els seus poemes, les seves paraules, estan en boca de tothom. L’escriptor minuciós, cortès i silenciós és consagrat com a “poeta nacional de Catalunya”.
Al 1971 publica el recull de poemes Setmana Santa, llibre amb el que reprèn la poesia amb alts ressons metafísics. I comença a rebre premis: al 1971 el Premi Montaigne, que concedeix la Universitat de Tubinga, a Alemanya, i al 1972 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. A més cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més a llegir el diccionari de la Real Academia Española.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que volia que el conjunt formés un corpus ben travat, amb coherència temàtica. Aspirava a l’aprehensió de la realitat de l’home del seu temps des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics. Fidel a la seva llengua, al 1977 va ser un dels quatre fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
A partir de 1979 la seva salut empitjora i, aleshores, torna a rebre un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
L'any 1981 va publicar el llibre de narrativa Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica Serra d’Or. Va morir a Barcelona l’any 1985, als 72 anys. La capella ardent s'instal•là al Palau de la Generalitat de Catalunya i ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar.

OBRA DE L’AUTOR

Mariàngela, l’herbolària

(adaptació del conte inclosa al llibre Narracions, publicat al 1965)

Jo no entenia com havia pogut emmalaltir amb tanta existència d’herbes salutíferes. Havia fonamentat la seva lluita, segons afirmació pròpia, en la fe en els remeis de la natura, de la qual participava el meu primer mestre d’humanitats, mossèn Silví Sapares. (...)
Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres (...). Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d’arrels, branquetes i fullam, distingits per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes (...). A mig aire dels sostre i entorn de l’habitació, una mena de galeria de fusta permetia d’abastar, amb l’auxili d’una escala adossada al mur, els estants superiors. (...)
El capellà venia a casa a recitar-me mitja dotzena de versos llatins i a revelar-me la virtut del crespinell picant (...). Examinàvem després el atlas de Botànica de monsenyor Kneipp. Mossèn Silví es delectava aleshores a paladejar els mots dels clàssics, passejant-los per la boca com si fossin ametlles de Sinera (...)
El meu pare assistia algun cop a les lliçons i somreia al meu esforç, que creia ben inútil, però deixava fer, perquè tenia l’optimisme del qui es guanya esplèndidament la vida. El meu pare començava a patir d’accessos congestius de tos (...). El capellà li indicava que prengués, de seguida de dinar i de sopar, una cullerada d’infusió de sàlvia, barrejant-hi, per amorosir-ho, un ditet d’aiguardent amb sucre. El meu pare bevia l’anisat, tot deixant amb dissimulació la sàlvia, i s’apressava a assegurar a la meva mare que es trobava més bé.(...).
Jo era amic de l’herbolària i procurava defensar-la quan Secundina, com era el seu costum, l’acusava de gasiva i rica per males arts. Secundina esmentava visites a deshora, que pagaven a Mariàngela, a pes d’or, experiència i medecines per a malures estranyes. Algú havia vist, afegia, al recambró de la botiga, retalls d’ungles, rulls i trossos de cera d’aparença humana.
Que abominable!
Exclamà, en assabentar-se’n, la meva mare.
D’aquí endavant, no hi tindràs cap tracte.
Mossèn Silví bé la freqüenta,vaig argumentar.
Mossèn Silví té dispensa del Papa per a moltes coses i, a més, és una mica sant.
respongué la meva mare. Però jo no feia cas de prohibicions i guardava aquestes i altres paraules al fons del meu record.
L’herbolària tenia una filla (...) Il•lustrada, la noia abandonà el col•legi i es casà amb un terratinent madur. El matrimoni residia al camp. La filla venia a veure l’herbolària en auto propi, un xic atrotinat. Secundina sortia, ponderativa, al seu encontre i envejava l’elegància dels seus capells(...).
La meva mare se sorprenia de l’esclat actual de Mariàngela, que ella evocava a Sinera, en companyia d’un germà idiota (...).
- Collien herbes pels marges. Una misèria, recordes?, preguntà al meu pare.
Algun cop m’ha explicat, vaig interrompre amb innocència, que és parenta nostra
I ara!, protestaren ells. Per quin cantó, si ets servit d’aclarir-nos-ho?(...)
El temps s’escolà, jo creixia i no notava l’estrall dels anys en aquella cara familiar. Em vaig commoure quan mossèn Silví em va comunicar que Mariàngela estava molt malalta.
Com és possible! Vaig cridar. Amb tants remeis a la seva disposició?
Quan arriba l’últim temporal, contestà el sacerdot, no hi ha elixir que ens adobi, (...).
Una tarda, els dos cavalls de la mort, parats davant la tenda, s’espolsaven les mosques amb les llargues cues, ara a la dreta, ara a l’esquerra. A la fi, taüt negre, gori-gori, dol de gendre i de cosins llunyans. A la porta, en el rotlle de comares, Secundina subratllava, criticant la filla, la modèstia de l’enterrament.
Ha estat potser desig exprés de la difunta, atenuà una veu
És matèria opinable, admeté, reticent i dialèctica, Secundina.
I jo vaig avançar uns quants passos i vaig seguir Mariàngela carrer enllà. Pel trajecte, mossèn Silví em digué d’ella que havia estat una bona dona i alguna cosa més que no m’autoritzà a repetir.
La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb unes certes pretensions.
Tothom trobà que la il•luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però ja no ens abellia mai d’entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de Ángel Badía

NECESIDAD DE LO INMOVIL

La vida es movimiento.
Pero algo debe no moverse para poder andar.

Qué haríamos sin los bienes inmuebles,
si las casas se movieran de sitio
y hubiéramos de buscar donde se ha ido la nuestra?

Qué catástrofe cuando se nos mueve la tierra o
se desencauzan los ríos
o el mar se adentra en la costa.

Y si el Sol o las estrellas cambiasen su rutina?

Cuánto no ha de cambiar para que nuestra vida siga?

NUESTRO ANGEL DE LA GUARDA

De verdad tenemos un ángel que nos guarda,
que nos protege en los peligros?
Lo tenemos todos?
Porque cuando, por azar, mal azar,
alguién se desgracia,
dónde estaba el ángel.
O es que hay que creer, contra nuestro ver,
que fue para mejor?
O acaso es que hay ángeles y ángeles,
unos más eficientes que otros?

QUE BIEN QUE NO HUBO GLOBALIZACIÓN

Qué variedad de culturas,
cómo enriquece el espíritu percibirlas,
pasar en una hora de una a otra.

Gracias al avance de las comunicaciones
podemos disfrutar de la variedad creada
por haber sido áquellas difíciles.

Menos mal que así fue,
que no fue posible la globalización,
que cada pueblo, cada comunidad, hubo de pensar por si mismo,
crear, inventar, vivir a su aire.

LA GRACIA Y EL JUEGO

La gracia y el juego son la sal de la vida.
No en vano se dice lo del estado de gracia.
La gracia es la antítesis del pecado, según la religión:
estar en gracia de Dios.

Esto de la gracia es muy serio.
Toca al sentimiento, al corazón,
es un sutil estremecimiento,
algo indefinible.

Qué produce gracia:
no se sabe hasta que aparece.
Viene de lo profundo,
sin unas reglas previas,
como un regalo inesperado.

Tener gracia es lo que más vale,
ese debe ser el fin de los serios afanes.
Lo serio es para la gracia, esa es su misión.

La gracia. Y el juego también.
Crecer jugando es el buen crecer,
el mejor alimento del niño, su felicidad.
Por qué prescindir de él luego,
si nos hizo tanto bien.
El juego es relación, entre personas y ,
a través del arte, entre cosas: colores,
sonidos.
Qué es la música sino un bello juego.

Lo mejor es lo innecesario.
Hacer sólo lo útil, qué inhumano.

Juego y gracia juntos,
que gracia ha de producir el juego;
si no, para qué.

Poemas de Pilar Pacheco

1º poema. - Canción de San Juan -

Ya se doran las espigas,
es frondosa la enramada,
reluce la mariposa
y es temprana la alborada,
tardío el anochecer,
y en el día largo, largo,
el aire se va tiñendo
de transparencias doradas.
Se marcha la primavera
por la tarde soleada,
tarde sonora, cálida, clara.

2º poema - La canícula -

Que no llegaba, madre,
que no llegaba.
Que no llegaba, madre,
pero llegó.
Envueltos en su seda
ya estamos, madre,
como si el alma fuera
todo calor.
Nos coge el alma, madre,
y nos suspende
con su aroma en el aire,
todo calor
de rayo que se queda,
que permanece,
que se nos lleva,
nos deja fuera,
como expirados, madre,
como si no existiera
la inspiración.

3º Poema - Siesta estival-

Peso de sol asola
las casas, el solar.

Silente silueta,
suso el casal, el silo
solaza su surgir ensimismado.

Sobre el siscal se posan
grises sisellas,
sisones y sisellas se reposan.

Hasta el suelo
sestea soseído.

Sólo insectos trasiegan.
Y en su ascensión sonora
se sosiegan
los silbos de los silfos.

Tras un sumo silencio,
suena un sistro al pasar:
sesga su son el sueño,
sin sobresalto, la pausa,
sin sinsabor.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 21 al 27 de juny:
21/06/1527: Mor Nicolàs Maquiavelo, filòsof i escriptor italià
21/06/1905: Neix Jean-Paul Sartre, filòsof i escriptor francès.
22/06/1865: Mor Angel Saavedra, duque de Rivas, dramaturg i poeta andalús.
22/06/1945: neix Pere Gimferrer, escriptor català.
24/06/1542: Neix San Juan de la Cruz, poeta místic espanyol, a qui Ona Literària va dedicar el programa del dos de febrer.
24/06/1911: Neix l’escriptor argentí Ernesto Sàbato.
25/06/1903: Neix George Orwell, novel•lista britànic.
25/06/1857: Es publiquen “Les flors del mal” de Charles Baudelaire.
26/06/ 1939: Mor Ford Madox Ford, novel•lista anglès.
27/06/1908: Neix Joao Guimaraes, novel•lista brasiler.
Concursos:
-Premi Salvador Estrem i Fa de poesía, Convocat pel Centre d’Estudis Falsetans i el Museu-Arxiu de Falset. Dotat amb 1.000€. Fins el 30 de juny.
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.
-Tarragona convoca el Premis literaris Ciutat de Tarragona 2010. Diferents modalitats i premis. Fins el 31 d’agost.

14/06/2010 Chow Ching Lie

2010-06-15T17:15:00.003+02:00

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Chow Ching Lie, escriptora i pianista xinesa nascuda a Xangai el 1936, viu a França des de fa 40 anys.
Establerta a París des de 1965, on va arribar per perfeccionar la seva tècnica pianística sota els ensenyaments de Marguerite Long, la trobada el 1973 amb Georges Walter, a qui va relatar breus episodis de la seva vida, van incitar a aquest periodista a redacta un treball que havia de culminar en un dels documents més vius del nostre temps, en aquesta obra plena d'acció i veritat que avui els hi presentem. Chow Ching Lie- Anomenada també Julie pels seus amics occidentals, va néixer durant la guerra xinesa japonesa, es va casar als tretze anys (un casament disposat per la família), cinc mesos abans que Mao Tse-Tung prohibís els matrimonis forçats i declarés la igualtat de sexes. La vida de Chow Ching Lie es desenvolupa en un medi familiar en què cohabiten diverses generacions: l'avi Tsu Hon, venedor ambulant, contemporani de l'emperadriu Tse-Hi, un home que calça encara sandàlies de l'edat mitjana, i la seva néta, que viu la seva tragèdia més íntima quan el poder de Mao s'instaura a Xangai.
En la història o la tragèdia de Chow Ching Lie tenim un mosaic exhaustiu dels costums o les creences, les relacions immutables i essencials entre pares i fills, un retrat precís de l'existència quotidiana en aquell país llegendari. El drama de la dona xinesa i la seva servitud secular és el seu, al temps que els grans esdeveniments que es donen al país la guerra civil, l'alliberament, les Cent Flors i el Gran Salt cap endavant fan efecte, amb diferent intensitat , en la seva vida.
La història de la Xina a través del relat minuciós transcrit fidelment pel periodista Georges Walter resulta més autèntica que un bon nombre d'obres realitzades per professionals, ja que la narradora no és una historiadora, sinó més aviat un personatge que tindria validesa per si sol: una heroïna de novel•la del segle XVIII. Les seves pròpies limitacions confereixen un valor únic a la seva confessió.

OBRA DE L'AUTOR

Fragment del llibre El palanquí de les llàgrimes, de Chow Ching Lie.

*El palanquí de les llàgrimes és una novel•la autobiogràfica? Un document etnològic? Un involuntari estudi sociopolític?
La veritat és que podria molt bé ser només l'autobiografia precoç d'una concertista xinesa d'èxit internacional, Chow Ching Lie, nascuda el 1936. També és cert, com ens diu Joseph Kessel en el prefaci de l'obra, que entre els nombrosos llibres que avui ens parlen de la Xina, aquest és únic. I ho és perquè es tracta del relat de la vida d'una dona de sensibilitat exquisida que ha viscut a la cruïlla de les dues Xines: la mil•lenària i tradicional de l'esclavitud de la dona, la decadència, l'explotació i la misèria, i la Xina renovadora i renovada de Mao TseTung.
L’escriptora diu sobre el llibre:
«En aquest llibre, vaig voler oferir a tots, els secrets de la meva vida. Cada passatge de la meva existència està il•lustrat per l'aforisme budista que m'ha permès renovar i transformar una situació difícil en un fet positiu. Els lectors podran així extreure mil i un consells que els ajudin en qualsevol situació »....

He nascut a la Xina de la misèria i de les llàgrimes. Nena encara, vaig patir i vaig plorar des de molt aviat. Era bonica: això no és un mèrit, però va ser una maledicció. Si hagués estat lletja i deforme, sens dubte no m'haguessin casat a la força quan tenia tretze anys. Però la meva desgràcia no procedia només de la meva bellesa, sinó que representava la imatge d'un vast país, en el qual no era bo viure, on no era bo, sobretot, néixer si es tenia la desgràcia de ser una nena. Jo hagués pogut venir al món d'una família pobra en la qual, en néixer, m’haguessin embolicat en uns draps i llençat a les escombraries.
Què és més cruel, ofegar en néixer una nena, o més tard, sense criar-la, vendre-la perquè arribi a ser pupil d'una de les cases de cites del Carrer Quart de Shanghai? Això que dic no data de l'edat mitjana: era la sort de la xinesa a mitjans del segle XX i més exactament fins a Mao Tse-tung qui, el 1950, va dictar la primera llei prohibint, entre altres coses, la matança dels nadons , així com els matrimonis a la força i l'abús de poder de les sogres, plagues tan doloroses al país com les inundacions i les fams.
[...]
Els dos nens nedaven al riu quan els va tirar la vista a sobre una vella matrimoniera. Aquesta era una professió a la que es dedicaven persones d'un o altre sexe, buscades i menyspreades a la vegada. La nostra matrimoniera, veient als dos nois, va anar a casa d'una vídua del veïnatge que tenia una nena de quatre anys, i la va portar fins a la vora del riu, dient-li: «Mira a aquests dos nens. Sens dubte són de bona família i fins a rics, ja que el seu pare acaba de venir de Shanghai per fer-se aquí la seva casa. Tria dels dos el que prefereixis per a la teva filla i deixa la resta del meu compte. »
La pobra vídua va mirar jugar als dos nens i va assenyalar amb el dit al major, a qui havia de ser el meu pare. El va preferir a l'altre perquè tenia la pell més blanca. (Per estrany que sembli, per als xinesos d'aquella època, la pell blanca, blanca com la dels estrangers, era un ideal de bellesa envejable. Així, es deia que en la dona hi havia tres belleses: la dels ulls, la del nas i la de la boca, però que la pell blanca valia per les tres.) Pel que a mi es refereix, beneeixo la seva elecció, ja que l'altre nen, el meu futur oncle era un pobre d'esperit des del seu naixement i no va millorar molt amb el temps.
A continuació, la matrimoniera es va presentar a casa del meu avi per col•locar el seu discurs:
-Estimat Tsu Hon, hi ha en el veïnatge una nena bellíssima. La seva mare és vídua, però molt seriosa. És una bona cosa per a la vostra família, ja que sense ser rica, no és frívola. I com és treballadora, la filla ho serà també. Jo crec que seria convenient per a vosaltres que es comprometés amb el vostre fill.
El meu avi va anar a veure a la nena. La va trobar agradable i l'assumpte es va resoldre immediatament. I així va ser com el pare i la mare es van prometre a l'edat de sis i de quatre anys.
A la matrimonieres li pagaven les famílies en el moment de les esposalles. Però els promesos, que gairebé mai no sabien res de la seva situació, només es coneixien en vigílies del casament. En aquells temps, mai es trencava un compromís d'aquesta classe. No complir la paraula donada era una vergonya i un escàndol.
Un cop promesa, Tsong Hai, la meva futura mare, va romandre a Canton. Tsu Hon enviava diners a la mare de la petita per tal que aquesta pogués anar a l'escola primària, en la qual se li va fer estudiar tan sols sis anys: una nena no havia d'estudiar massa. No es deia entre nosaltres que «dona que sap poc té molta virtut»? I com que la virtut era abans que res l'obediència, es pensava que com menys instruïda, una dona es consagrava més a la seva llar, als seus fills i sobretot al seu amo i senyor: el marit. Així doncs, Tsong Hai, després dels anys d'escola, romandria a casa seva, on aprendria amb la seva mare a teixir a mà i a màquina, fins als setze anys, edat en què es casaria.
[...]
Aquesta era una de les pràctiques antiquades corrents encara en el suburbi de Kuangtong, on els pobres venien als seus fills. S’anava allà a comprar un parell de nenes com es compra una parella de cabridets. La millor edat per arrencar a les nenes de les seves famílies era als vuit o nou anys. Mai se’ls deia la veritat sinó tan sols que anaven a fer un viatge amb persones molt bones o coses per l'estil. Però una vegada arribades al seu destí s'iniciava immediatament el seu ensinistrament. El més urgent era extirpar la seva naturalesa infantil i treure les ganes de jugar, convertint-les de la nit al dia en adultes.
És clar que la seva sort, tot i la crueltat del seu destí, era variable, ja que tots els homes no són iguals. Les comprades per persones bondadoses eren ben tractades. Fins i tot, de vegades, la jove esclava, en arribar a l'edat de casar-se, veia als seus amos preparar l'equip nupcial i cobrir-la de regals. Però també les nenes de Chaochow coneixien moltes vegades una sort espantosa i sense remei.
[...]
La trista història del segon matrimoni del meu oncle Wei Hing demostra que si els vells principis eren d'una gran elevació, les velles costums solien tenir deplorables conseqüències. Ja hem vist que per a una vídua era un crim tornar a casar-se. En canvi, gairebé era una obligació per l'home que enviudava.
[...]
Això no era una frase. Efectivament, en Chaochow, si una dona estava convicta d'adulteri era tancada en una cabana a la qual es calava foc, i moria cremada viva. Encara que això sembli increïble es practicava encara en gairebé tota la Xina i ningú trobava inadequat tal càstig: abans, al contrari, semblava d'allò més natural.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Nina de neu, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

*“No heu sentit mai que neva a dins vostre? Pot passar que, en ple hivern o al bell mig de l’estiu, al novembre o a l’abril, sentis la neu a les venes, percebis un iceberg de tristor a les entranyes, una peça de gel ocupi el lloc del cor.
Hi ha persones, ho sé del cert, que ho han experimentat.
Hi ha d’altres persones que contribueixen al desgel transmetent calidesa, que minimitzen el fred compartint el seu escalf...
A algunes d'elles va dedicat aquest relat”. Unaquimera.

Des de l’alba, neva. Erta de fred, sento la neu corrent per les venes.
A la ciutat, feia anys que no passava.
En mi, el fred fa quatre estacions que s’hosteja.
Neva pels carrers que recorro fugint del passat.
Nevisca al pati de l'escola, on la canalla s’esvalota: engrescats per la novetat, els infants cacen neu al vol, entomant-la amb la boca esbatanada, com peixets multicolors engolint un bocí de núvol. Aparto els ulls de la mainada, presa de l’enyor pel fill que no he tingut.
Nevisqueja al parc, on les volves blanques i diminutes es desfan en tocar el vellut verd fosc de les plantes... Blanc sobre verd. Per un moment, torno a veure les meves mans glaçades endreçant les fulles del pom deixat davant del nínxol de la mare.
El banc és mullat, però m’assec. Deixo caure les mans damunt la faldilla de dol. Blanc sobre negre. Recordo les nostres mans sobre el piano: les seves, com ales de papallona sobrevolant les tecles; les meves, resignades formigues obreres, fent escales, fins que l’abraçada maternal recompensava l’esforç amb calidesa i moixaines.
-Seràs artista, nineta! – deia acaronant-me.
Tremolo. La humitat m’envaeix, com va fer la malaltia amb la mare.
M’aixeco, amb el record ressonant a l’ànima.
Neva dins meu. I tot és dur, gris, fred.
Sóc una estàtua fosca entre arbres nus, una nina de neu sobre la grava.
Fa temps que m’esforço per oblidar; no puc.
Encara em turmenten els cops, si els records em fan present la seva violència; encara sento aquells insults que vomitava a raig, ella que abans havia estat incapaç de dir una paraula malsonant sense enrogir. Més ressons.
Camino lentament.
Neva quan arribo al portal. Un floc petit cau dins la bossa quan l’obro per buscar les claus. Trobo la del cementeri. Endevino que no podré tornar a viure mentre no perdoni la mare.
Pujo, vaig directa fins al balcó, l’obro de bat a bat. Cel de mercuri. Neu sobre la barana metà•lica de color grana. Blanc sobre vermell. Sang i carn pàl•lida. L’hemorràgia que esllavissà cuixes avall es va emportar l’amor com una riuada incontrolable; el dolor esborrà la pietat que sentia per ella... A les meves entranyes buides, només va niar un immens iceberg d’odi des d’aquell dia.
-Vaig tancar-la lluny, amb certificats. El meu cor quedà clausurat, amb forrellat.
És hora de fondre l’aterrador glaçó.
Va ser la follia, no la mare que m’havia donat vida, qui m’atacà aquell dia malaurat, qui empentant-me, va somriure davant la meva caiguda, qui va escopir-me, cridant que m’ho tenia merescut per puta, per prendre-li l’home, per portar en el ventre un fill del seu mascle. La seva ment embogida substituïa la inacceptable absència del meu pare amb la figura masculina del meu marit: el deliri em feia rival en lloc de filla... Ho sé.
A l’horitzó, que no veig, li explico sense paraules.
Una llàgrima, fruit del desgel, rodola enfora. Després, l’allau resulta imparable.
Continua nevant. Sento la vida corrent per les venes.

Tot això és ella, de Josep Lleixà

Música suau que els sentits embriaga
música que els nostres sentits omple d’enyorança
això és el vent que d’altres contrades arriba
portant missatges a desxifrar d’esperança.

Cada cop que una papallona s’apropa a una flor i la besa,
l’acarona amorosa i li parla del camí que ha fet per estimar-la,
has de robar-li a la flor aquell bes i compartir la seva alegria,
joia del amor, que de lluny els seus somnis t’envia .

L’espurna de foc que salta del cop de ferradura
de la pota del cavall damunt la pedra
es l’enviament d’un sospir llunyà de qui t’enyora.

Agafa la guspira encesa, endinsa-la al teu cor i crema’t,
amatent escolta el vent i l’aleteig de la papallona
ensuma la flor i amb les teves mans acarona-la.

Tot això es ella..

Miscel•lània
Efemèrides d’un 14 de juny:
14/6/1928: Neix a Rosario Argentina Ernesto Guevara més conegut com el Che lider de la Revolució Cubana.
14/6/1858: Neix Manuel José Othon, poeta mexicà.
14/6/1837: Mor Giacomo Leopardi, escriptor i poeta italià
14/6/1920: Mor Max Weber, economista i sociòleg alemany
14/6/1944: Mor Joaquín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol
14/6/1968: Mor Salvatore Quasimodo, poeta italià, premi Nobel el 1959
14/6/1986: Mor Jorge Luis Borges, escriptor argentí
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
El termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona és el 31/08.

07/06/ 2010 Thomas Mann

2010-06-07T19:34:00.004+02:00

100607 ONA LITERARIA by onaliteraria

Paul Thomas Mann, nascut el 1875 i mort el 1955, fou un novel•lista alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1929.
Destaca sobretot per una sèrie de novel•les èpiques, de gran contingut simbòlic tot i que sovint també iròniques, que revelen la psicologia de l’artista i intel•lectual. També se’l recorda per l’anàlisi i la crítica de l’ànima alemanya i europea de principis del segle XX, partint d’històries alemanyes i bíbliques modernitzades, a més d’idees de Goethe, Nietzsche i Schopenhauer
Després d’estudiar ciències a l'Institut, va romandre a la Universitat de Munic preparant-se per la carrera de periodisme estudiant història, economia, història de l’art i literatura. Va viure a la capital bavaresa entre 1891 i 1933, llevat d’un any d’estada a Itàlia, amb el seu germà gran Heinrich Mann, també escriptor.
Amb l’arribada d'Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins el 1938, any que es va traslladar als Estats Units d’America, on va fixar la seva residència definitiva. L’any 1939 fou nomenat professor de literatura a la Universitat de Princeton, on es reuní amb Albert Einstein. El 1942 es traslladà a Califòrnia, esdevenint ciutadà nord-americà el 23 de juny de 1944. El 1952 retornà a Europa, establint-se prop de Zuric, on morí el 12 d’agost de 1955.
La carrera d’escriptor de Thomas Mann va començar el 1897 amb la publicació del conte El petit senyor Friedemann. Gràcies al seu viatge per Itàlia en companyia del seu germà va començar la redacció de Buddenbrooks el 1901, novel•la que li donà una fama quasi immediata i que descriu amb tot detall una demolidora visió crítica, l’esplendor i la decadència d’una família burgesa de rics comerciants.
El 1903, Thomas Mann transcendí aquest primer realisme per a plantejar, en la seva breu i important novel•la Tonio Kröger, el problema de la relació entre l’art i la vida, que fou el tema principal de tota la seva obra, i que s’encarnà en el protagonisme de l’extraordinaria Mort a Venècia (1912), una de les novel•les més cèlebres, que assolí gran popularitat gràcies a la magnífica versió cinematogràfica que d’ella en féu Luchino Visconti.
Aquesta última obra, que descriu les vivències d’un escriptor en una Venècia assolada pel còlera, suposa la culminació de les idees estètiques de l’autor, que va elaborar una peculiar psicologia de l’artista.
En esclatar la Primera Guerra Mundial Thomas Mann va defensar el nacionalisme alemany, al final de la contesa, no obstant això, la seva ideologia va evolucionar i es va convertir en fervent defensor dels valors democràtics. Testimoniatge d’aquesta evolució és la novel•la La muntanya màgica, 1924, que transcorre en un sanatori per a tuberculosos i constitueix una transposició novel•lada dels debats polítics i filosòfics de l’època.
Durant el seu exili als Estats Units les seves obres estan repletes d’al•lusions bíbliques i mitològiques: en la tetralogia Josep i els seus germans, (1933-1943) fa una reinterpretació de la història bíblica per indagar en els orígens de la cultura occidental, i a Doctor Faust, (1947), que presenta la història d’un músic que ven la seva ànima al diable, va tractar d’establir les causes psicològiques que van fer possible el nazisme.
Finalment a Confessions de Felix Krull (1954) la seva última novel•la, va recuperar la ironia sobre la naturalesa de l’ésser humà que havia caracteritzat moltes de les seves obres precedents. Com a fet històric destaquem que el novembre del 2008 la Biblioteca de l’Estat de Baviera (Alemanya) va retornar a l’arxiu Thomas Mann, situat a Suïssa, els llibres de la biblioteca personal de l’autor que els nazis van robar en saquejar casa seva l’agost del 1933. Aquesta devolució es va fer en compliment del compromís que el 1999 van firmar les institucions publiques alemanyes, per el que es deuen restituir els bens culturals desnonats per el nazisme als seus propietaris o als seus hereus.
El patrimoni robat consistia principalment en traduccions d’obres de Thomas Mann a altres idiomes. Alguns dels volums porten dedicatòries dels traductors a l’autor. Altres exemplars estan signats pel propi Mann. Entre ells es troba, per exemple, La muntanya màgica, una de les seves obres més conegudes. A l’acte de restitució va participar Frido Mann, net del llorejat escriptor. Per la seva part, la Biblioteca de Baviera va expressar el seu pesar per la manera en que aquest exemplars van passar a formar part del seu catàleg i també per «la participació de la Biblioteca en els actes delictius».
*En honor seu s’anomenà l’asteroide (8382) Mann, descobert el 23 de setembre de 1992 per Freimut Börngen.

Mort a Venecia (argument)

L’ acció es desenvolupa el 1911, a la Belle Époque, en una Venècia visitada per la burgesia despreocupada. A l’hotel de luxe on s’allotja el vell escriptor Gustav von Aschenbach, personatge central de la història, el seu estiueig és enterbolit per un jove adolescent androgin, el polonès Tadzio, que sembla encarnar l'ideal de bellesa etèria, a la qual Gustav ha intentat desesperadament donar expressió en les seves creacions.
Aquest noi desconcertant, per mirades creuades, pren consciència de la seva fascinació, l’artista somia amb abordar-ho, i arriba a replantejar-se les certeses de tota la seva vida.
En una ciutat que se sap afectada d’una epidèmia de còlera, amagada per les autoritats, Aschenbach, en lloc de fugir, s’enfonsa en la decadència.
Amb la màgica poètica d’un estil admirable i quasi preciosista, el narrador, que reviu alguns dels diàlegs de Plató, impregna el relat amb l’atmosfera seductora, corrompuda i agònica de la ciutat miraculosa, que contempla la seva pròpia imatge moribunda en el reflex de l’aigua immemorial que li donà la vida, l’ha conservada i l’està matant.
L’atracció d’Aschenbach per Tadzius simbolitza la progressiva ruptura de l’equilibri entre la consciència moral i l’art, i, mitjançant aquesta, la submissió a una polaritat en la que la experiència de la bellesa està unida a la experiència de la mort. Mann escenificà el tram culminant d’aquesta transició enfonsant al seu protagonista en l”altra realitat” d’un somni dionisíac i tanàtic.
L”altra realitat” va transformant-se en l’única realitat d’Aschenbach, endinsant-lo en el triomf de l’instint mentre el prepara pel triomf de la mort. L’home posseït pel dimoni permet a Thomas Mann concloure Mort a Venècia amb el clàssic tema platònic del necessari desequilibri i malaltia de l’artista. Sòcrates ve en auxili d’Aschenbach, a través de Fedro, per a consolar-lo davant el proper transit de la mort.

OBRA DE L'AUTOR

Mort a Venecia (fragment)

Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre dos personas que sólo se conocen de vista, que se encuentran y se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercambiar saludo ni palabra alguna.
Entre ellas va surgiendo una curiosidad sobreexcitada e inquieta, la histeria resultante de una necesidad de conocimiento y comunicación insatisfecha y anormalmente reprimida, y, sobre todo, una especie de tenso respecto. Pues el hombre ama y respeta al hombre mientras no se halle en condiciones de juzgarlo, y el deseo vehemente es el resultado de un conocimiento imperfecto.
Era inevitable que entre Aschenbach y el joven Tadzio se fuera estableciendo cierta relación, cierto tipo de conocimiento; y el más viejo pudo comprobar, transido de gozo, que su simpatía y su atención no habían quedado totalmente sin respuesta. ¿Qué podía impulsar al hermoso mancebo, por ejemplo, a no utilizar nunca la pasarela de detrás de las casetas cuando bajaba temprano a la playa, sino a dirigirse a la cabina de los suyos por delante, cruzando indolentemente la arena frente a Aschenbach y acercándose a él sin necesidad, hasta casi rozar a veces su mesa y su silla?
-¿Tan grande era la atracción, la fascinación ejercida por un sentimiento superior sobre ese frágil y desprevenido objeto? Cada día aguardaba Aschenbach la llegada de Tadzio, y a veces fingía estar ocupado en aquel momento, dejando que el bello pasara a su lado aparentemente inadvertido. Pero otras veces alzaba los ojos y sus miradas se cruzaban. Ambos adoptaban un aire de profunda seriedad en esos casos.
Nada, en el rostro adusto y majestuoso del más viejo, delataba una agitación interna; pero en los ojos de Tadzio sí brillaba un deseo de explorar, una indagación pensativa; su andar se tornaba vacilante, bajaba la mirada al suelo y volvía a levantarla con gesto adorable, y cuando ya había pasado, algo en su actitud parecía insinuar que sólo la buena educación le impedía volverse.
Una noche, sin embargo, ocurrió algo muy distinto. Los hermanos polacos y su institutriz no aparecieron en el gran salón a la hora de cenar, cosa que Aschenbach advirtió con gran pesar. Terminada la cena, y muy inquieto por aquella ausencia, se dirigía en traje de noche y sombrero de paja al pie de la terraza, frente al hotel, cuando de pronto vio surgir, a la luz de las lámparas de arco, a las monjiles hermanas con su educadora, y, cuatro pasos más atrás, a Tadzio.
Era evidente que venían del embarcadero, después de haber cenado en la ciudad por algún motivo. Debía de hacer fresco en la laguna; Tadzio llevaba una chaqueta marinera azul oscuro con botones dorados y la correspondiente gorra en la cabeza. Ni el sol ni el aire del mar lo habían bronceado, su piel conservaba el mismo tono marmóreo amarillento de los primeros días. Pero esa noche parecía más pálido que de costumbre, tal vez debido al fresco o a la luminosidad lunar de las lámparas. El trazo regular de sus cejas se había perfilado aún más, y la oscuridad de sus ojos era más profunda. Su belleza superaba lo expresable, y, como tantas otras veces, Aschenbach sintió, apesadumbrado, que la palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.
No esperaba encontrarse allí con la querida aparición, que lo cogió desprevenido y no le dio tiempo de consolidar una expresión de calma y dignidad en su semblante. La alegría, la sorpresa y la admiración debieron de reflejarse claramente en él cuando su mirada se cruzó con la del añorado ausente, y en ese mismo instante Tadzio sonrió: le sonrió entreabriendo poco a poco los labios en una sonrisa elocuente, familiar, franca y seductora.
Era la sonrisa de Narciso inclinado sobre el espejo del agua, esa sonrisa larga, profunda y hechizada que acompaña el gesto de tender los brazos hacia el reflejo de su propia belleza; esa sonrisa que se contrae muy levemente ante el desesperado esfuerzo por besar los dulces labios de su sombra; una sonrisa coqueta, curiosa y un tanto atormentada, deludida y delusoria.
El destinatario de esa sonrisa se fugó con ella como un regalo fatal. Su turbación era tan grande que tuvo que huir de las luces de la terraza y del jardín, y refugiarse a paso rápido en la oscuridad del parque posterior. Allí estalló en reproches tiernos y extrañamente irritados:
-<< ¡No debes sonreír así! ¿Me oyes? ¡A nadie hay que sonreírle así!>>
Se dejó caer en un banco y, fuera de sí, aspiró el perfume nocturno de las plantas. Después, apoyándose en el respaldo, los brazos indolentemente caídos, abrumado y sacudido varias veces por escalofríos, musitó la fórmula fija del deseo, imposible en este caso, absurda, abyecta, ridícula y, no obstante, sagrada, también aquí venerada: "Te amo"

Producció Pròpia

Jo, a tu.... ,de Sònia Ferrer

Jo, et regalo el meu cor trencat,
potser per a tu el puc arranjar
amb un somriure bonic
amb un amor de veritat.
T'ofereixo avui el meu amor,
te'l vull donar només a tu,
si tens ganes de compartir
si tens forces per seguir.
Jo, et convido a sentir-me a prop
si és que encara no ho has fet
i t'emplaço aquesta nit
a que amb mi somniïs despert.

Sonet imperfecte (Do, Re, Mi,Fa,Sol,La,Si), de Josep Lleixà

Dóna’m la mà, acarona’m la galta;
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Miro enrere i no hi ha enyorança,
fa molt de temps que cercava ta pell.
Sols sentir-te a prop i escoltar la teva veu,
la vida s’ofereix plena d’esperança.
Si tu vols sempre seré teu.
La vida s’ofereix plena d’esperança,
i sols sentir-te prop i escoltar la teva veu,
fa que aixequi als Déus himnes de lloança,
ja que miro enrere i no hi ha enyorança, i
res m’omple tant com sentir-te a prop meu.
Dóna’m la mà acarona’m la galta.

Inventar, de Martha Aurenti

Si me ves
muy callada mirando un punto fijo
con el mate en la mano a medio terminar,
no interrumpas mi diálogo, estoy conmigo
y con aquellos que crees que no están;
recibo sus consejos,
me regalan sonrisas
y hasta escucho ese tango que canta mi mamá;
juego con mi hermanito, paseamos en la bici,
también lloramos juntos,
y tantas cosas más.

Avui com ahir, de Vivian Segurana

Avui he passat pel teu davant, tu no m’has vist, no saps que estic. Jo he passejat la meva mirada en tota tu. T’he vist somriure rere el vidre de l’aparador. Estaves tant bonica de bon matí. He pensat si algun dia tu penses en mi, si també passes per davant quan jo no et veig, si també et preguntes, qui deu ser?
Avui, vesties aquell jersei lila que tant t’agrada, sé que t’agrada perquè el vesteixes molt sovint, portaves el cabell recollit amb un boli Bic de color blau; sempre penso en regalar-te un passador bonic i deixar-te’l a l’entrada de la feina amb un llaç del teu color favorit i una nota amb el teu nom. Tu et sorprendries en trobar-lo, somriuries i et preguntaries de qui vindria, i sé segur que te’l posaries. I jo, des de l’altre extrem del carrer, m’amagaria sols per veure el teu somrís.
Avui, com ahir, ja espero que arribi demà, i vestir-me sols per tu i sortir al carrer i passejar davant teu i somriure’t, encara que potser demà tampoc em veuràs.
Avui, igual com ahir, somnio que arriba un dia, que et despertaràs, que sortiràs a passejar, que passaràs pel meu costat i em somriuràs, i jo, atenta a les curiositats, somniaré que ja falta menys. Avui, com ahir, ja espero que sigui demà per tornar a somniar.

Miscel•lània:
Efemèrides d’un 07 de juny:
07/06/1640: Corpus de Sang a Barcelona. Inici de la Guerra dels Segadors
07/06/1812: Neix Antonio Bachiller y Morales, escriptor cubà
07/06/1843: Mor Friedrich Hölderlin, poeta alemany
07/06/1876: Mor Aurore Dupin, “George Sand”, novel•lista francesa
07/06/1949: A EEUU es produeix la “Caza de brujas” entre intel•lectuals, escriptors, científics i artistes, fet històric en el qual es basa la novel•la “Las brujas de Salem” escrita el 1953 per Arthur Miller
07/06/1967: Mor Dorothy Parker, novel•lista nord-americana
07/06/1970: Mor Edward Morgan Forster, novel•lista i assagista anglès
07/06/1980: Mor Henry Miller, escriptor nord-americà
07/06/1987: Mor Humberto Constantini, escriptor argentí
07/06/2001: Doris Lessing es guardonada amb el Premi Príncep d’Asturias de les Lletres
Concursos:
Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010. Aquest any l’Ajuntament de Tarragona convoca els guardons següents:
-21è Premi Ciutat de Tarragona de novel•la Pin i Soler: Poden optar al aquest premi novel•les de tema lliure escrites en llengua catalana. Dotació: 21.000 € i la Musa de Tarragona
-21è Premi de biografies, autobiografies, memòries i dietaris Rovira i Virgili. Poden optar a aquest premi biografies, autobiografies, memòries i dietaris escrits en llengua catalana i per un autor viu. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-21è Premi de poesia Comas i Maduell. Poden optar a aquest premi reculls de poemes de tema lliure escrits en llengua catalana. Dotació: 3.000€ i la Musa de Tarragona
-14è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Poden optar a aquest premi totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Dotació: 1.000€ i la Musa de Tarragona
-10è Premi de cultura popular Joan Amades. Poden optar a aquest premi treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que no estiguin subjectes a encàrrecs o beques i que tractin temes relacionats amb la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i que siguin elaborats amb criteris de divulgació.
-Termini màxim de presentació als Premis Ciutat de Tarragona: 31/08

La guerra és la sortida covard als problemes de la pau

(Thomas Mann)

31/05/2010 Luis Mateo Díez

2010-05-31T19:36:00.004+02:00

100531 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Luís Mateo Díez va néixer al 1942 a Villablino, poble miner de León, on el seu pare era secretari de l’Ajuntament. Hi va viure fins al 1954. El món imaginari del nostre autor troba les seves arrels en el contacte amb la cultura predominantment oral del medi rural on va viure la seva infantesa.
A Villablino, Luis Mateo Díez va tenir alguns bons mestres, que aplicaven els mètodes de la Institución Libre de Enseñanza i que llegien als joves alumnes fragments del Quijote, del Lazarillo de Tormes, de Robinson Crusoe i llegendes tradicionals.
Mateo Díez reconeix que en el seu record, les veus dels seus mestres no sonen diferents de les que escoltava als “filandones”. El “filandón” era una reunió nocturna de veïns, normalment a la cuina d’una llar, en la que s’explicaven històries, es cantava o es llegia.
Aquestes experiències van ser transcendentals en la trajectòria literària de Mateo Díez. Ell mateix diu que la narració oral és la més originaria de les seves experiències literàries i afegeix: “La memoria se abre ante mí como el más natural camino de la escritura. Esa escritura que, en su más directa ambición, querría lograr, antes que nada, emular aquel primitivo encantamiento de la palabra en la narración oral.”
Al 1954, quan el nostre autor tenia 12 anys, la família es va traslladar a la capital, León, on Luis va estudiar al col•legi de Nuestra Señora del Buen Consejo. Aleshores comença a escriure, com si volgués fixar aquell món perdut en deixar la vida rural. Els fulls que omplia eren enquadernats pel seu germà i venuts entre els amics.
Al 1961 va iniciar Dret a la Universitat Complutense de Madrid, encara que va acabar la carrera a Oviedo. Després va fer oposicions al Cuerpo de Técnicos de l’Ajuntament de Madrid, on treballa des del 1969, com a cap del servei de documentació jurídica. Desenvolupa la seva feina a la Plaça Major de Madrid.
Aquest plaça va ser la font d’inspiració de Balcón de piedra. Visiones de la Plaza Mayor, publicada al 2001. Destaquem aquesta obra perquè ens permet exemplificar l’especial manera de fer del nostre autor. En ella l’espai urbà no serveix com a marc de un seguit de descripcions costumistes, com cabria esperar, si no que ell mateix, l’espai urbà, és el protagonista com a lloc de trobada i refugi del caminant.
Durant el període 1963-1968 amb un grup d’amics lleonesos funda i redacta la revista de poesia Claraboya, on apareixen els seus primers poemes. Al 1972 publica el primer poemari, Señales de humo. A partir d’aquesta data, la producció poètica de Luis Mateo Díez serà escassa.
La seva primera obra narrativa és Memorial de hierbas, publicada al 1973, a la que segueixen dues novel•les curtes Apócrifo del clavel y la espina y Blasón de muérdago, totes dues de 1977. Fins el 1982 no apareix la primera novel•la llarga, titulada Las estaciones provinciales, finalista del Premio Nacional de la Crítica. Des de aleshores, Luis Mateo Díez ha publicat amb regularitat, bàsicament novel•les i contes, però també assajos on exposa la seva visió de la literatura, la cultura i les tradicions.
L’obra literària de Luis Mateo Díez beu de la tradició oral de Castilla i León. L’autor explica que al seu poble hi havia una pervivència absoluta de la oralitat i que va escoltar històries molt abans de llegir-les. Però el seu univers, que neix en elles, i que és un dels més personals de la narrativa contemporània espanyola, transcendeix lo local i adquireix valors universals.
El llenguatge de Luis Mateo Díez ens transporta al Segle d’Or de les lletres espanyoles per la perfecta sintaxis, riquesa i varietat, que pot utilitzar amb una concisió sorprenent. Emparat en la tradició oral, recupera veus mig oblidades, evitant l’empobriment del vocabulari espanyol.
Unes paraules del propi autor ens aclariran la importància que Luis Mateo Díez dóna al llenguatge: ” En la escritura yo valoro de forma absoluta la herramienta con la que se trabaja: el lenguaje. Y sigo al pie de la letra el consejo de Conrad: no pasar nunca a la línea siguiente hasta no estar totalmente de acuerdo con lo que se acaba de escribir”.
I unes altres paraules ens serviran per a saber per què escriu: “Soy un perdedor porque estoy perdido y escribo cuentos o fábulas para encontrarme”.
Segons la crítica, les seves novel•les es poden dividir en tres grups. Al primer pertanyen totes les novel•les escrites fins el 1995 i es caracteritza pel pes de León i la seva província. En elles són protagonistes el paisatge, la gent, les seves costums i tradicions.
El segon grup compren tres novel•les: Camino de perdición, publicada al 1995, La mirada del alma, de 1997 i El paraiso de los mortales, de 1998. Es caracteritza pel creixement del nombre i la importància dels elements simbòlics i imaginaris.
El tercer grup, inaugurat amb El espíritu del páramo, de 1996, és el de la creació del territori mític de Celama, que s’ha convertit en model pels escriptors amb aspiracions d’univers únic.
Ha guanyat nombrosos premis. Dues vegades el Premi Nacional de Literatura, una al 1987 per La Fuente de la Edad i una altra al 2000 per La ruina del cielo.
També ha guanyat dues vegades el Premi de la Crítica, per les dues mateixes obres: La fuente de la edad, al 1986, i La ruina del cielo, al 1999.
A més ha guanyat premi Ignacio Aldecoa de cuentos al 1976 per Cenizas; el Premi Cafè Gijón, al 1977, per Apócrifo del clavel i la espina; el el NH de relatos Cinco Estrellas al 1997 per Días del desván;
Al 2000 li van concedir el Premio Castilla y León de las Letras, que vol reconèixer, segons consta en l’adjudicació “los relevantes valores imaginativos y formales de su intensa y extensa obra centrada en la tradición fabuladora de Castilla y León, con trascendencia a lo universal”.
El relat Lecciones de cosas, publicat al 2004, dins del volum de contes Laciana, va obtenir el premi Miguel Delibes. El reconeixement a la seva obra és també popular: al poble on va néixer, una plaça porta el seu nom.
L’ obra de Luis Mateo Díez ha estat traduïda a nombrosos idiomes. Dues de les seves narracions tenen versió cinematogràfica. La fuente de la edad va ser filmada al 1991 per Julio Sánchez Valdés per a Televisión Española i el conte Los grajos del sochantre és un dels relats de la pel•lícula El filandón, dirigida al 1984 per José Maria Sarmiento, on es representa un singular filandón en el que participa el propi autor.
És membre de la Real Academia Española. Escollit al juny del 2000, va prendre possessió el maig del 2001. Ocupa la cadira I majúscula. El seu discurs d’ingrés es va titular: La mano del sueño. (Algunas consideraciones sobre el arte narrativo, la imaginación y la memoria).
També és patró d’honor de la Fundación de la Lengua Española, fundació privada que té com objectiu la promoció de la llengua, la gastronomia i la cultura espanyola a l’exterior.

OBRA DE L’AUTOR

Fragment de Apócrifo del clavel y la espina, novel•la curta que relata la història d’una nissaga del nord-oest peninsular des dels seus orígens, a la Edat Mitjana, fins l’últim dels supervivents, al segle XIX.

(…) El linaje de Alcidia tiene los símbolos del clavel y la espina sobre campo morado, una franja gualda tachonada de estrellas, que conmemoran las batallas libradas al moro, y la leyenda: “Alí Cidia fue vencido y éste será tu apellido”, referencia al Caudillo almohade derrotado en los bastiones del Castro Suribe por Don Rodrigo Sobrado de Polvazares, cuña del futuro linaje que tomó el apellido de la concesión real. (…)
Y los Alcidia quedaban bautizados en el Valle mientras la cabeza de aquel guerrero almohade yacía comida por lo gusanos en algún negro muladar de las lomas del Castro Seribe. (…)
El clavel, esa tierna fragancia de los ensalmos del amor, venía a ceñirse en la representación de su dibujo floral por una espina agreste, púa de zarzales enhiesta y amenazadora, que era como un puñal dispuesto para saltar las venas a quien osara posar la manos en el emblema.
(…) heráldica que los Alcidia llevaron a los sellos de sus documentos y al frontispicio del palacio, ordenado construir por don Rodrigo sobre el leve promontorio que corona el vado del río Galgón en el seno de Valbarca. (…)
No sé los años que pudieron correr desde la estela sangrienta (…) hasta la época de don Gaspar Benito de Alcidia, a quien sus coetáneos conocieron por el sobrenombre de don Bolo de Valbarca, apodo sugerido por el volumen de sus carnes, la depauperada dignidad de las formas groseras y el espíritu jocundo que animó su vida y que, al menos, aplazó los temores de la horca y el cuchillo.(…) Ya que don Gaspar unió por primera y única vez en la genealogía del linaje un afán reposado y una intención bonachona. (…). De don Bolo se cuentan historias desorbitadas sobre sus fastos estomacales. Historias que enumeran el tremendo apogeo de los banquetes y la longitud de las digestiones, dirimidos en interminables reatas de guisos y caldos (…) Ya de niño presagiaba estas inclinaciones y su madre tuvo que procurarse el refuerzo de dos amas de cría para amamantar al retoño. El goloso vicio de las tetas le llevaba, cuando ya era un muchacho, a disputar a los terneros las ubres de las vacas recién paridas en las cuadras del palacio. (…)
A la creciente gordura se unió su holgazanería. (…) En los primeros años de su juventud consiguió montar a caballo y siempre lo hizo en calmosos percherones. El caballo de turno era como un ángel de la guarda, pues habitaba el mismo palacio, tenía el pesebre en la habitación contigua a la de Gaspar y llevaba a su dueño por las estancias. (…)
Tenía don Gaspar treinta y dos años cuando su tío y mentor Edelmiro Manuel, ya viejo y obsesionado por la inapetencia matrimonial del sobrino, que pronosticaba un lapso irremediable en la continuidad del linaje, le convenció de la necesidad de contraer unas nupcias urgentes.
El Señor cedió sin complacencia (…), murmurando que en el vicio de la carne prefería el asado a la coyunda. Don Edelmiro buscó en el Valle una doncella que ofreciese la suficiente equiparación de armamentos, pues pensaba que la batalla conyugal debería zanjarse al margen de todo romanticismo.
La encontró. (…). Era una moza que atendía al nombre de Eliodora, montaraz y robusta, pertrechada con generosos arreos y con el único defecto de un incipiente bigote fácil de corregir.
No hubo cortejo amoroso ni entrevistas previas a los desposorios, pues el novio declinó estas manifestaciones tras afirmar que acataba la obligación pero prescindía de la devoción.
La ceremonia se celebró una mañana de octubre en la capilla de palacio. (…) El banquete nupcial comenzó al mediodía y (…) alcanzó veintiséis jornadas, hasta las albas del noviembre friolento.
Cuando declinó la primera jornada, don Edelmiro se preocupó de que los cónyuges se retiraran a su habitación. Don Gaspar había encontrado en el remedio de la voracidad y la bebida el refuerzo para sus íntimas ambigüedades y se fue tras la esposa con una exagerada decisión que motivó el aplauso general de la concurrencia.
El murmullo de los invitados decreció después haciéndose un silencio de suspicaces contraseñas y alguien alzó la copa pidiendo que todos se levantaran para brindar por las dulzuras del tálamo.
En el sostenido silencio de los invitados los embriagados pensamientos ascendieron al techo de vigas desnudas donde colgaban los botillos, y al rato se escuchó un batiente ruido de colchones, el violento resquebrajarse de las maderas y el golpe seco de algo parecido a dos sacos que rodaran por el suelo. (…) Don Edelmiro cerró los ojos y no pudo reprimir una maliciosa carcajada.
A la mañana siguiente los esposos bajaron para continuar la efeméride con el paso titubeante de sus maltrechos riñones. (…)
Se fueron las nieves en los torrentes de la primavera y vino el verano a quemar la cabeza de las espigas y amarillearon las hojas de los chopos y salió el ganado a pastar la otoñada y volvieron las nieves y el Valle comenzó a pensar, entre cosechas y sementeras, que el amor de los Señores era un amor baldío (…)
Don Edelmiro andaba pesaroso, atento a las mínimas novedades de Eliodora y Gaspar, preocupado por el gesto huraño de la sobrina que rehuía sus miradas y se aconchaba en el silencio.
Don Bolo mostraba las misma señales pero acobardado y como culpable (…) No era (…) ajeno a la desolación de sus responsabilidades incumplidas y el desasosiego de las preocupaciones le llevaba a olvidar la ostentación de los vicios digestivos para conformarse con tibios y monótonos caldos y escuetas ollas podridas.
Don Edelmiro (…) estaba convencido de que era perjudicial arrinconar las preocupaciones (…) Le resultaba difícil plantear abiertamente el problema a los sobrinos buscando la confesión de sus intimidades, y se había conformado con lanzar ingenuas indirectas casi siempre recibidas con molesto pudor.
Pero una tarda tomó a Eliodora del brazo dispuesto a llegar al fondo del asunto. La esposa, entre las medias palabras de su avergonzada tribulación, vino a insinuar las dificultades de consumar el vínculo sin que don Edelmiro lograra entender claramente en qué consistían esas dificultades.
El llanto de Eliodora conmovió al mentor que fue en busca de Gaspar dispuesto ya a llevar al límite sus buenos oficios. Don Bolo escuchó sonrojado el largo parlamento de su tío (…)
De la confusa réplica del sobrino sacó la conclusión de que la dificultad provenía de una inadaptación física provocada por el excesivo volumen de los estómagos y agravada por las sucesivas frustraciones, la impericia y la timidez.
Don Edelmiro consoló al sobrino (…) proponiéndole un remedio que sería infalible. (…) Los términos de ese remedio acobardaron a don Gaspar y fueron necesarios otros dos meses de crisis y razonamientos para convencerle.
La propuesta de don Edelmiro era sencilla y realista: los cónyuges necesitaban ayuda de terceros para llevar a buen fin el rito de sus amores. Y lo explicaba con el ejemplo un poco tosco pero bastante gráfico de las caballerías: la actividad del mamporrero era habitual en el ayuntamiento de los dificultosos percherones. La quiebra de la recatada intimidad estaría más que justificada en este caso de conciencia donde andaba en juego la continuidad del linaje.
La conspiración amorosa fue puesta en práctica con el mayor secreto y los expertos ayudantes, una partera llamada Práxedes y su marido, lograron al cabo del tiempo los ansiados efectos (…)
Acaso en toda la historia del Valle nunca el júbilo y la algazara alcanzaron tamaño mayor que una mañana de noviembre, tres años después de la famosa boda, cuando don Gaspar y su tío pasearon los pañales del heredero como noticia fidedigna de un feliz alumbramiento.

Producció pròpia:

Crida de la Primera marxa per les Terres del Gaià, de Josep Santemases

De nord a sud, de les Fonts de les Canelles de Santa Coloma de Queralt a la platja de Tamarit, baixem pel Gaià, convençuts de la unitat geogràfica que configura un riu com el nostre, conscients dels valors patrimonials de tot ordre que encadenen les Terres del Gaià, compromesos en la seva preservació, millora, difusió i promoció intel•ligent i raonada.
La conca hidrogràfica d’un riu és l’única divisió territorial fixada en la mateixa escorça de la terra, invariable i exempta dels canvis de criteri socials i polítics que els humans determinen al llarg de la història.
A les Terres del Gaià, les pertinences territorials, administratives, sentimentals, les relacions socials, comercials i econòmiques, poden ser moltes i diverses. Realitats indiscutibles que hem de considerar un factor positiu en les continuïtats i encadenaments de l’espai físic, de l’espai natural. En la divisió territorial de Catalunya les Terres del Gaià estan repartides entre tres grans

fragments inclosos a la Conca de Barberà, a l’Alt Camp i al Tarragonès, més dues petites porcions pertanyents a l’Anoia i al Baix Penedès.
No per això s’ha d’oblidar el conjunt i la continuïtat de les Terres del Gaià, en els seus valors i en les seves problemàtiques. No per això aquestes parts han de viure d’esquena com si res tinguessin en comú.
Riu avall i riu amunt sentim la necessitat d’articular un territori, sense qüestionar les divisions politico-administratives existents, sumant factors, persones, col•lectius i administracions. Articular en base a unes realitats tangibles, reals, a les continuïtats que el Gaià determina com a espai natural, com a espai històric.
Construir serenament l’espai de futur per les dones i els homes del territori, lliure de depredacions, sense sotmetre’s a la pressió i al model dels creixements de les àrees metropolitanes de llevant i de ponent. I sobretot esmenar els errors del passat, tan greus com l’haver capolat el curs de l’aigua: l’essència i la vida d’un riu.
Que demà, de nord a sud, de Santa Coloma a la mar, pel camí ample d’esperança que ara baixem, puguem sentir propera la remor de l’aigua, contemplar la verdor de la ribera, mentre la vida per nosaltres, pels nostres fills i per tots els éssers vius hi discorri amb plaent harmonia.
Que el puig de Montagut, l’etern sentinella de les Terres del Gaià, lluny de l’avergonyiment aliè, pugui sentir delectança.
El compromís seré i raonat de tothom ha de ser inversió i garantia

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 31 de maig al 6 de juny:
2/06/1740: Neix el Marqués de Sade, escriptor i filòsof francès.
2/06/1903: Neix a París Max Aub, escriptor hispano-mexicà.
3/06/1924: Mor Franz Kafka, escriptor xec.
4/06/1798: Mor Giacomo Casanova, escriptor i aventurer italià.
4/06/1970: Mor Josep Carner, escriptor català a qui Ona Literària va dedicar el programa del dia 24 de maig.
5 de juny és el dia Mundial Del Medi Ambient.
5/06/1898: Neix Federico García Lorca, a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de novembre de 2009.
5/06/1949: Neix Ken Follett, novel•lista britànic.
5/06/2001: Mor Pedro Laín Entralgo, escriptor i metge espanyol.
6/06/1606: Neix Pierre Corneille, dramaturg francès.
6/06/1799: Neix Alexander Pushkin, escriptor rus.
6/06/1875: Neix Thomas Mann, escriptor alemany, premi Nobel al 1929.
6/06/1996: Mor José María Valverde, poeta i crític literari espanyol.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles espanyoles amb la col•laboració de la fundació Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Vint-i-setè premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

24/05/2010 Josep Carner

2010-05-24T20:50:00.006+02:00

100524 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Josep Carner i Puigoriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel•les, 4 de juny de 1970), va ser un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans.
El 1897 va entrar a la Universitat de Barcelona, on va descobrir el catalanisme. Obté la llicenciatura en Dret i Filosofia. En aquesta època va col•laborar a “Montserrat” i “L’Atlàntica”, entre d'altres revistes. Va dirigir “Catalunya “ entre els anys (1903-1905) i en un segon període els anys (1913-1914), Els anys (1907-1908) va dirigir “Empori”.. El 1911 va ser designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans , i va col•laborar amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua.
A principis del segle XX, Josep Carner es va incorporar al diari “La Veu de Catalunya”, on va escriure fins a 1928. El 1915 es va casar amb la xilena Carmen de Ossa, amb la qual va tenir dos fills: Anna Maria i Josep.
Va ser un renovador de la poesia, de la llengua, de la prosa. Va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Després de la mort de Prat de la Riba, el any 1920, Carner es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, al març de 1921, va ingressar a la carrera diplomàtica. Va sortir d'Espanya cap a Gènova per instal•lar-sii amb tota la família com a vicecònsol espanyol. Va exercir càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel•les i París. Durant la guerra civil espanyola es va mantenir fidel a la República i no va tornar a residir a Catalunya.
Va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Per això el 1939 el seu allunyament de Catalunya va ser forçat. Es casa amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet, la seva segona esposa, i emprèn el camí de l'exili, primer a Mèxic (del 1939 al 1945), on va ser professor al Colegio de México, i després a Bèlgica
Entre la seva obra poètica destaquem “Llibre dels poetes” (1904), “Primer llibre de sonets” (1905), “Els fruits saborosos” (1906), “Segon llibre de sonets” (1907), “Verger de les galanies” (1911), “Auques i ventalls” (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum”Poesia” (1957). En teatre destaquem “El giravolt de maig” (1928), “El Ben Cofat i l'Altre” (1951) i “Cop de vent” (1966). En prosa escriu “L'idil•li dels nyanyos” (1903) i “La malvestat d'Oriana” (1910). Els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a “Les planetes del verdum” (1918), ”Les bonhomies” (1925) i “Tres estels i un ròssec” (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria del'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres.
A “Les bonhomies” Carner continua el camí iniciat en “Les planetes del verdum”, i hi recull quaranta-un articles publicats a La Veu de Catalunya durant l'any 1923. Bàsicament es diferencia de l'anterior en l’ubicació de l'escenari descrit; en aquest cas l'observatori triat per Carner són els barris de Sant Gervasi i de Sarrià, tot posant l'èmfasi en el paisatge.

OBRA DE L'AUTOR:

El barber acalorat (conte inclòs a “Tres estels i un ròssec”)

Mai no viurem sinó amb l'ai al cor, mentre sigui el Sorge que remeni les cireres - em deia el barber del Poble, amb els ulls arborats-. No sé pas com l'hem deixat enfilar tant, aquest minyó tan ple d 'urc. Va viure anys i panys entaforat; no se’l veia en camí ni en plaça; passava com si fos d'estranquis; ningú no en feia cabal, i ell s'acontentava de jugar a cartes i de parlar de garneues, tot fent l'ullet, de tant en tant, a recordances de poca despesa.
Tanmateix totes les coses seves li havien anat de mal borràs. I
ara, mira-te’l. N'hi ha per tirar el barret al foc! Poc em penso a quin
capsigrany se li podia acudir que aquest malastruc fes guixar les coses.
"Em fa pensar en aquella vegada de l'eixut de Seratosa, quan jo,
cabalment, era sagrista.
Feia pena de mirar la terra abrusada; hom veia el cel d'un blau
ardent que, en bona refè, mal haguéssiu pogut atènyer-lo. No hauríeu pas
gosat atansar-hi els dits. En voleu, de pregaries, de tríduums, de
prometences! Però tot es consumia com si res; com si Nostre Senyor,
d’aquella banda, no sentís gota. Veieu les cares esblaimades, els ulls amb
una mena d'expressió de bogeria.
Feia una pena! Jo que un dia dic:
"-Escolti, mossèn Cantijoch, ¿i si traguéssim aquest sant que hi ha al
graner? Qui sap!
Potser el veure tal de misèria li trencarà el cor, i farà una acció bona.
"- Provem-ho. Qui sap si has tingut tota una bona pensada. Qui
els podrà mai conèixer, els designis de Déu?
"Tal dit tal fet. L’endemà vam ajustar una mica de processó. Tot el
poble hi era, i fins els renegaires es con¬tenien i es llevaven la gorra. Hi
havia un núvol, una mena de núvol estrany. El miràvem i no ho gosàvem
creure.
Els uns ploraven; els altres semblaven, encantats, com si no
poguessin tornar a trobar cap esma. Però, fillets de Deu, bell punt el sant
és a la plaça, espetega una pedregada que feia feredat. El poc verd que
quedava, trinxat a miques ...
Jo vaig perdre el seny, Déu no me'n faci retret.
-Vaja -vaig dir al sant, agafant-lo d'una bursada -. a la golfa s'ha dit. Pe
una cosa o altra t’havien desat.

Un amic íntim (conte inclòs a “Les bonhomies”)

L 'home és fet així: gaudeix sense gratitud, i àdhuc sense parar-hi ment, la quieta carícia immòbil de les coses que el volten, però el canvi, tanmateix, l'adoloreix una mica. Cada dia travessem davant un arbre sense fer cabal de tota la seva successió de miracles, però el dia que hom l’abat, sentim, per un segon, una mena d'orfenesa. llim el costum de passar vora un cafè tot il•luminat, multiplicat pels miralls, atordit de converses; i fins el dia que el substitueix un Banc -paredat, com aquell qui diu, a encesa de llums- no ens adonem que el cafè ens feia un moment de companyia, amb el seu esclat heterogeni i vivent; i sentim, de cop i volta, una mica de solitud. Per adornar-nos d'una gracia necessitem en general adoptar previ determini pedantesc: "Avui esmerçaré una estona per dar un tomb inútil i sentimental." Les coses, per impressionar-nos si us plau per força, no tenen més re¬mei que, amb llur desaparició, emportar-se'n una mica la nostra vida. Tots nosaltres, amb alguna recança, amoixem reminiscències de coses que no veiérem sinó d’esma i que ja no hi són: conservem, talment, la flor emmusteïda que ens donà una noia de la qual no hem sabut ni sabrem mai la color dels ulls. Així, abans de morir, ja ens anem projectant gradualment en l’ombra.
I no hi ha cosa prou insignificant per a no parlar-nos, el moment que és bandejada, amb un bri de melangia. Avui, després de contemplar la varietat de dames i de noies -els homes les hi precediren- vestides, sota la pluja, d'una mena d'escafandres, d'un caqui taronjós o un negre xarolat, he començat de preparar-me, en espe¬rit, al comiat d'aquesta vella cosa immensament popular: el paraigua. No us convido pas a les reminiscències literàries del paraigua: el paraigua de l'oncle rural de vaudeville, el paraigua panxa enlaire de l'estudiant i la modis¬teta, el paraigua nerviós i prim de la jove dama, el tendal solidíssim del capella, el paraigua diminut de la divitte i amb el qual hom assenyala un espectador i amaga la fingida escena del bes, el paraigua oficial del senyor de copa alta que va a una cerimònia a l'aire lliure (dos estris a la vegada! -pensa el bon senyor- una desgracia mai no ve sola!), el paraigua deformat i bruixenc de la casta¬nyera, el paraigua tort del pagès, el paraigua perforat del fumador, el paraigua del poruc que obrint-lo i tancant-lo espanta els gossos, el paraigua del ric celibatari egoista i prudent, arborat per bé que no hi hagi sinó un cap de núvol a l'horitzó, contrapart elegant --seda, malaca i or¬ - del baròmetre que hi ha en una repiseta, ben acurada¬ment embeinat quan el somriure del cel és inequívoc, mai no deixat a ningú, i només temerós d'haver de caure... després d'acompanyar cada vegada amb més freqüència al seu encirat senyor als enterraments, a les mans d’algun nebot inexpert.
No us convido a considerar com el paraigua ha estat íntimament unit a l'evolució de la vostra personalitat. Vau entrar a la vida, com si diguéssim, fent servir de cavall, d'amagatotis, els paraigües de les visites de compliment. Després vau tenir paraigua per a anar a l’escola -era un de vell del vostre pare-, i la vostra delícia de passar-hi sota una canal. Després vau passar de nois xicots, i el que us divertia era de topar amb els paraigües dels altres. Després vau començar d'encarcarar-vos. I el vostre padrí us va regalar un paraigua per a vosaltres aleshores el vostre orgull era de traginar-lo majestuosament , com qui duu una atxa a la processó. Després vau canviar l'ideal de la majestat pel d'una certa independència salvatge, i una de les seves proves més paleses va ésser de renunciar a l’'ús del paraigua. Després vau canviar la independència salvatge per l’elegància; us fèieu mundans i ballàveu amb les noies; aleshores portaveu un paraigua anomenat anglès amb una estudiada displicència. Després vau festejar, i, certament, una de les proves més heroiques que vau dar del vostre amor va ésser de mullar-vos com un peix, sota només que una o dues puntes branilla del vostre paraigua, mentre ella, sota tàlem, jugava tota cofoia amb el seu paraigua graciós, convertit en un bastonet. Al viatge de nuvis, tot i atorgant una natural preferència a la deliciosa companyona, la vostra conducta ja no va ésser tan suïcida. Després va venir aquell temps que hom compren que la felicitat en el ma¬trimoni es basa, sí, en l'amor, però només s'assaona i és ara mitjançant la diplomàcia, i aleshores vau fer capir a la vostra muller que amb un paraigua sol, us mullàveu tots dos. Després vau arribar a aquella mena de tolerància que algú altre administrés els vostres afers: la muller dóna el paraigua quan creu que el temps fa mala carota i encabeix, sense consultar-vos, en el portamantes que dureu per al viatge, el paraigua de deixar, aquell tan feixuc, que té per mànec un cap de gos, com sembla que s’estilava quan teníeu el xarampió i la rosa. Alguns diu¬menges a la tarda heu de portar el paraigua en forma transversal, per aixoplugar-hi el vostre infant, que tot i la pluja ressonant i l'empipament d'haver d'anar amb el puny mig dislocat, encara no us perdona les seves innu¬merables preguntes sobre coses bastant elementals, però que heu oblidat completament, i a les quals acabeu respo¬nent les més descarades falòrnies. Després el noi és tancat al col•legi, la muller se us ha tornat sedentària, els amics se us han anat fent fonedissos; a més, plou: una cortina de melangia i la humitat que us fa mal. Però te¬niu el paraigua que us dóna un redós confortable i us afavoreix amb un poc de misteri, i us separa una mica de l’altra gent, i ningú no li pot negar, en la vostra mà, una estabilitat viril i respectable. Ah! i encara, una cosa. Bo i sopar en família, i el menjador resplendent, i l’encís de la casa amb unes cambres alegrement insomnes i d'altres blanament endormiscades. Però també és plaent d'eixir, en acabat, sense companyia, per la ciutat de carrers lluents, obsessionada d'un plugim que, vora els arcs voltaics de les places, sembla de petits diamants, i sentir, sota el paraigua, que ell és una llar per a vós tot sol.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Prepara’t, de Maite Crespo (publicat a www.relatsencata.com amb el pseudònim “Unaquimera”)

Avui has tornat a ser prop meu. T’has acostat tant, que hagués pogut contactar amb tu fàcilment: és la segona vegada en dos dies consecutius. A la tercera va la definitiva, així és que... prepara’t!
No te n’adones de la meva proximitat, perquè no ets massa sensible a les presències subtils. Jo no em presento mai directament: espero a què s’apropin els meus objectius... escullo... i m’hi apodero!
Ara m’ignores, però no podràs obviar-me gaire temps més: quan t’atrapi... i ho faré aviat... seràs tot meu, t’ho ben asseguro!
Sé que et sents molt segur de tu mateix: satisfet amb el teu aspecte, et saps atractiu.
Tu i els teus exercicis diaris a casa, les visites regulars al gimnàs i a la sauna, l’alimentació equilibrada, les teves precaucions contra les al•lèrgies i la contaminació: quines estratègies!
Sé que has assumit la teva edat i que penses que hores d’ara ja no hi hauran grans sorpreses.
Tens la carrera professional llençada, les relacions adequades, l’amor de la teva vida en la memòria, la dona amb qui compartir llit i taula escollida, amics i amigues amb qui passar bones estones: tot controlat!
Sé que penses que ho tens tot planejat... Tu i la teva agenda repleta de recordatoris, de cites concertades, de plans i projectes, de telèfons i adreces: quants recursos!
Et creus a recer perquè tens una vivenda confortable, assegurança mèdica privada, feina, família i promesa: tot cobert!
Sé tot això i moltes coses més, perquè t’he captat de seguida... però no m’importa gens! Més aviat ets un desafiament per a mi, un repte amb alguna aparent dificultat inicial que afegeix emoció a la partida... que, evidentment, guanyaré jo! No pots evitar-ho. Tinc armes que ni sospites o que, si algun dia vas conèixer, perquè persones més sàvies que tu te les van fer saber, ara has esborrat de la memòria.
T’he temptejat avui i a la propera, cauràs! Et sotmetré i et canviaré la vida en poc temps.
Primer, quan contactem, et sentiràs lleugerament desconcertat, perquè et trencaré els esquemes i et sentiràs insegur, fora del camí conegut: experimentaràs noves sensacions i no trobaràs les paraules necessàries per expressar-les, tu que estàs tan acostumat a fer informes exactes i concisos...
Després desitjaràs allunyar-te de tot i de tots, tu que ets l’ànima de la festa, el motor de la conversa...
Quan, per fi a soles i envoltats de silenci, la intimitat sigui absoluta entre tu i jo, quan ni presències, ni llums, sorolls o altres noses s’interposin, em sentiràs com una part de tu que t’ocupa el cos sencer. T’arrencaràs la roba amb desfici i jaurem, oblidant el menjar, el beure i qualsevol altra necessitat fins ara imprescindible, desitjant el llit com una pàtria de la qual has viscut exiliat i que, en tornar a visitar acompanyat, no vols abandonar mai més... Allà hi serem, doncs, tu i jo, en mig de la humitat, l’escalfor i el desvariejament: el rellotge, el calendari, l’agenda, fins la nit i el dia deixaran de tenir sentit, perquè el temps s’aturarà i tot dependrà de mi: només la meva compassió et regalarà uns minuts de descans, però la meva fam de tu et tornarà a devorar les forces... juro que t’enterboliré tots i cadascun dels sentits!
Arribarà un moment, allà entre els llençols rebregats i ardents, que no sabràs distingir realitat de somni, que no recordaràs res abans de la meva companyia amatent.
Em quedaré amb tu el temps que consideri oportú; quan decideixi que ja n’hi ha prou i marxi, quedaràs esgotat. Necessitaràs temps per refer-te i oblidar-me; encara et costarà més temps tornar-te a sentir segur de tu mateix!
Bé, aviat sabràs qui sóc. Ets avisat: prepara’t!
Fins demà...
S’acomiada de tu, breument però afectuosa, la pitjor pneumònia vírica coneguda en els darrers anys.

El peix d’escata blava, de Josep Lleixà

Els rems ferint suament l’aigua tranqui-la
fan que la barca solqui la mar platejada.
De sobte, salta un peix d’escata blava,
fent amerar ta cara d’aigua salada.

Els teus cabells queden xops.

I ta brusa de seda, un xic descordada,
no és destorb perquè gotes del mar gelós
acaricien rodolant ta pell setinada

Un raig de sol rebota del mar,
il•lumina de cop ta bruna cara.
l’espectacle és excels
el mar, ta cara, i la brusa descordada.

Tornarem a la mar, tornarem a la barca
i estaré vogant esperant amatent,
el salt del peix d’escata blava.
El mar, ta cara, i la brusa descordada.

Miscel•lània
Efemèrides setmana del 24 al 31 de Maig
24/5/1941: Neix Bob Dylan, poeta i cantautor nord-americà.
25/5/1681: Mor Pedro Calderón de la Barca, dramaturg espanyol.
26/5/1940: Es publica "Poeta en Nueva York", de Federico García Lorca a qui Ona literària va dedicar el programa del 10 de Novembre de 2009.
26/5/1822: Neix Edmond Goncourt, escriptor francès.
26/5/1963: Neix Sergi Belbel, dramaturg català.
26/5/1976: Mor Martin Heidegger, filòsof alemany
27/5/1944: S’estrena "A porta tancada", de Jean Paul Sartre.
28/5/1908: Neix Ian Fleming, novel.lista britànic.
28/5/1849: Mor Anne Brontë, escriptora britànica
29/5/1874: Neix Gilbert K [either] Chesterton, escriptor i periodista anglès
29/5/1958: Mor Juan Ramón Jiménez, poeta espanyol, premi Nobel el 1956.
30/5/1967: Es publica "Cien años de soledad", de Gabriel García Márquez
30/5/1994: Mor Juan Carlos Onetti, escriptor uruguaià.
31/5/1910: Neix Luis Rosales, poeta espanyol.
31/5/1960: Mor Boris Pasternak, escriptor i poeta rus, premi Nobel el 1958
Concursos:
- IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.

-IXè Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.

-XXVII premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

17/05/2010 Lleó Tolstoi

2010-05-17T19:48:00.005+02:00

100517 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Lleó Tolstoi (1828-1910), fou un escriptor rus, un dels grans novel•listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme.
Tolstoi era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis, i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre".
El 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquesta època comença a escriure literatura amb obres com Infancia, Adolescencia o Apunts de Sebastòpol, on escriu sobre la seva experiencia com a subtinent d’artilleria durant la guerra de Crimea i de com l’experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra, en obres posteriors.
En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com El Regne de Déu és en Vosaltres, obra que va influir en personalitats del segle XX com Martin Luther King i Gandhi. La lectura de El Regne de Déu és dins teu va convèncer el futur Mahatma d'abandonar la violència i d'abraçar la resistència pacífica. L'afinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d'homenatge, Gandhi va batejar com a Colònia Tolstoi el seu segon ashram a Sud-àfrica, i en la seva autobiografia va definir Tolstoi com "el major apòstol de la no violència que ha generat l'època actual".
L'evolució que va fer passar Tolstoi d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant els seus viatges per Europa entre 1857 i 1861: Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara en endavant, no penso servir cap govern enlloc.”
Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Després dels seus viatges per Europa, Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana, on va creixer, amb molt d'entusiasme, i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari.
El 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers,16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, però la relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Després de llegir El món com a voluntat i representació de Schopenhauer, Tolstoi es va anar convertint a la moralitat ascètica que defensa el llibre i escull la pobresa i la negació de la voluntat refusant la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
Les creences cristianes de Tolstoi es basaven concretament en la frase sobre parar l'altra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi al seu llibre Una confessió.
Tolstoi també creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l'única solució per a viure tots junts era l'anarquisme cristià.
Va ser famosa entre els pagesos la seva generositat. Tot sovint tornava a casa amb rodamons que sentia que necessitaven ajuda, i donava grans quantitats de diners als captaires quan era a la ciutat.
La mort li va arribar el 1910 als 82 anys, dies després d'aplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida d'asceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers.
Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Dostoievski el considerava el més gran novel•lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura".
Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel•lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Tota la obra de Tolstoi ha sigut traduïda a varis idiomes, al català Narcis Oller va ser el primer traductor de l’autor.
Les últimes novel•les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

OBRA DE L'AUTOR:

Fragments de Relatos de Sebastopol, obra escrita entre 1855 i 1856 que descriu algunes de les experiències de l’autor durant la guerra de Crimea.

Sebastopol en el mes de diciembre

La aurora ya empieza a colorear el horizonte sobre el monte Sapun. La superficie azul del mar ya se ha despojado de la oscuridad de la noche y espera el primer rayo para empezar a jugar con su alegre brillo. Desde la bahía llegan el frío y la niebla. No hay nieve, todo está oscuro, pero el penetrante hielo de la mañana golpea en la cara y cruje bajo los pies y sólo el incesante rumor lejano del mar, rara vez interrumpido por un estruendo de disparos en Sebastopol,rompe el silencio de la mañana. [...]
En la bahía Norte la actividad diurna poco a poco empieza a sustituir a la tranquilidad de la noche: aquí los centinelas se relevan haciendo sonar las armas; allí un médico va con prisas al hospital. [...] Médicos con las manos ensangrentadas hasta los codos, con los semblantes pálidos y sombríos, atareados alrededor de un catre en el que yace, con los ojos abiertos y delirando palabras sin sentido, a veces ingenuas y conmovedoras. [...] Los médicos se dedican a la detestable pero benefactora tarea de amputar. Verá cómo un afilado cuchillo curvo penetra en el cuerpo blanco y sano. Verá como con un terrible y desgarrador grito y entre maldiciones el herido vuelve en sí de repente. Verá como un enfermero tira a un rincón el brazo seccionado [...] Aquí verá un espantoso espectáculo que conmueve el alma y contemplará la guerra no con su alineamiento ordenado, bello y brillante, con su música y redoblar de tambores,con sus banderas ondeando y con sus generales a caballo, sino la guerra en su verdadera expresión, con sangre, dolor y muerte...

Sebastopol en el mes de Mayo

Ya han pasado seis meses desde que silbara el primer proyectil desde los bastiones de Sebastopol y abriese la tierra en la que trabaja el enemigo; desde entonces, miles de bombas, proyectiles y balas no han dejado de volar desde los bastiones a las trincheras y desde las trincheras a los bastiones y el ángel de la muerte no ha dejado de planear sobre ellos.
Miles de hombres han sido ofendidos en su amor propio, miles lo han satisfecho y se han envanecido, miles se han tranquilizado ante el abrazo de la muerte. ¡Cuántas estrellas concedidas, cuántas recogidas,[...], cuántos ataudes de alarguez y mantos de lienzo! Y todavía del mismo modo –con temblor involuntario y miedo supersticioso- en las noches claras los franceses contemplan desde su campamento la amarillenta tierra excavada de los bastiones de Sebastopol y las oscuras siluetas de nuestros marineros que se mueven por ella y cuentan las troneras desde las que, enfadados, sobresalen cañones de hierro; todavía del mismo modo el suboficial de navegación examina con el catalejo desde la torre de telegrafos las abigarradas siluetas de los franceses, sus baterías, sus tiendas de campaña, las columnas moviéndose por el monte Zelenaia y las cortinas de humo relumbrantes en las trincheras. Y todavía con el mismo fervor desde distintas partes del mundo se lanzan a este fatídico lugar diversa gente con deseos aún más diversos. Pero las cuestiones que no resuelven los diplomaticos menos aún las resuelven la pólvora y la sangre.

Sebastopol en agosto de 1855

El sol se mantenía alto y luminoso sobre la bahía, y sus rayos jugaban con los barcos parados y con las velas y barcas en movimiento [...] Una ligera brisa apenas movía las hojas de los robles secos [...], hinchaba las velas de los barcos y agitaba las olas. Sebastopol, [...], con su iglesia sin acabar, su columna, su malecón, el bulevar reverdecido en el monte y el elegante edificio de la biblioteca, con sus diminutas caletas azules repletas de mástiles, su acueducto de pintorescos arcos y sus nubes de humo azúl pólvora, a veces iluminadas por las púrpureas llamas de los disparos [...]se contemplaba desde este lado de la bahía. Sobre el horizonte del mar, en el que humeaba una franja de humo negro [...], se arrastraban largas nubes blancas que prometían viento. Por toda la línea de las fortificaciones, [...], de repente, sin cesar, como un rayo que brillaba incluso a la luz del mediodía, surgieron bocanadas de un humo espeso, comprimido y blanco, se agrandaron tomando diferentes formas, se elevaron y se tiñeron en el cielo de color aún más oscuro. El sonido de las explosiones no cesaba y, entre vibraciones, sacudía el aire... [...] En diferentes lugares de los bastiones, como si se desplazara de un sitio a otro, surgía el humo blanco de los disparos. El viento traía el sonido del reiterado tiroteo de los fusiles, semejante al de la lluvia en las ventanas. Las franjas negras avanzaban en dirección al humo, cada vez más y más cerca. El sonido de los disparos, que se iba intensificando por momentos, confluyó en un prolongado estruendo atronador. [...] En todos los rostros se podía observar una grave agitación y la espera de algo terrible.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Els teus olors, de Josep Lleixà

Tu ets presència, il•lusió,
ficció i també olor.
Al matí quan comença el dia, fas olor a espígol
a herba fresca del camp,
a poncella amarada de rosada
a rostoll acabat de segar.
Tal com va passant el dia
hi ha quelcom d’artificial,
s’hi afegeix a ta pell bruna
l’efecte del sol, del vent o pluja,
segons l’estació de l’any.
A la nit embolicats en un sol cos
compartint el mateix llit,
galtes enceses, llavis humits
ulls que demanen ansiosos,
i el teu olor que es transforma
segons puja el teu desig.
Resseguint el teu cos nu
des dels llavis fins als pits
i fins més baix del melic,
petites perles de suor
fan arribar al teu grisol estremit
les teves olors.
És el moment de la gran obra,
convertir-los en un de sol.
Eros fa la seva feina
transformant-los poc a poc
ajudant-se del teu foc.
L’olor és dolça, forta,
excita més i més els meus sentits.
Sóc presoner teu, i del teu aroma;
no som dos, estem units.
I endinsant-me al teu cos
pujo esglaons de glòria
emportant-me el teu olor
a un món a l’abast de pocs.

De romeria, de Teresa Mingujón

Caminava pel carrer sense adonar-me’n. Anava cap a casa després de la feina i no calia pensar. Era el recorregut diari, habitual..
Un soroll diferent em va fer parar atenció. La dona que anava davant meu, carregada amb tot de bosses de compra, havia ensopegat i caigut.
Quatre persones que passàvem a prop vàrem córrer cap a ella. Estava bé i ens va demanar ajuda per recollir l’escampall de llaunes, pots i paquets. Jo anava a agafar un d’ells i tu vas estendre la mà cap al mateix. Ens vàrem mirar i vàrem somriure educadament. Aleshores et vaig reconèixer.
Feia anys, 10 al menys, que no ens veiem. Tant que ens havíem estimat! Amb timidesa i incredulitat vaig dir:
- Jaume?
Em vas mirar endins, la meva veu havia remogut els records.
-Adelina!
Ràpidament, com si necessitéssim temps per pair la sorpresa, vàrem tornar als pots. La senyora ens va agrair l’ajuda, es va acomiadar i se’n va anar. Les altres dues persones que també havien col•laborat van seguir el seu camí. Nosaltres ens vàrem quedar palplantats, allí, al mig del carrer. Tu, com sempre més animós, vas començar a parlar
- Angelina! Quan de temps! Quina alegria! Tens pressa? Fem un cafè?
Ni sabia quina admiració contestar o quina pregunta respondre. L’emoció de la trobada m’amuntegava les paraules, que es resistien a sortir en ordre.
- Jo...Bé...Sí...
- Anem!
Em vas agafar del braçet, com abans feies, i, mentre caminàvem, vas començar a parlar: et feies creus de l’ensopegada providencial de la senyora, et planyies del temps que havia passat, explicaves la teva vida, demanaves informació sobre la meva,...
Asseguts al cafè vàrem parlar i parlar i parlar. Jo t’anava reconeixent. La veu, els gestos, el posat. El somriure encisador, la mirada subjugant.
Quan ens vàrem agafar de les mans? Quan vàrem apropar les cadires? Quan les nostres boques es van buscar?
D’aquesta imprevista trobada ja fa 10 anys. Una dècada d’intensa felicitat, enamorada. O, com tu dius. re-enamorada.
Avui, que hem de celebrar la dècada prodigiosa, anirem a sopar. Però abans passarem per aquell carrer, que és la nostra capella particular. O, com tu dius, abans anirem de romeria.

Tu, de Mary Cespon

Sentí tu presencia cerca de mi alma
mi corazón estremecido se puso a temblar
tanto tiempo estuvo dormido
que tu aroma lo hizo despertar
Cerré los ojos y no vi tu rostro
solo sentí tus manos navegar por mi piel
y con cada ola de ternura
me hiciste enloquecer
Sentí tu aliento muy cerca de mis labios
húmedos como el roció del amanecer
y como la tierra respira el cielo
yo respiré tu esencia con todo mi ser
Sentí la calidez de tu cuerpo
sentí que se detenía el tiempo
sentí el susurro de tu voz
mezclada con el cantar del viento
Abrí los ojos y me hechizó tu mirada
misteriosa y profunda como el universo
alcancé las estrellas y la luna
cuando mis manos acariciaron tu cuerpo
Sentí que volvía a la vida
fundida en el interior de tu esencia
sentí que aunque no estabas allí
yo estaba impregnada de tu presencia.

Miscel.lània
Efemerides literaries del 17 al 24 de maig:
17/05/1845: Neix el poeta Jacint Verdaguer
18/05/1897: Es publica la novel.la Drácula, obra de l’escriptor irlandés Bram Stoker.
20/05/1885: Mor el poeta mexicà Manuel María Flores
20/05/1639: Mor el filósof, escripitor i utopista Tommaso Campanella, autor de La imaginaria ciudad del sol.
20/05/1668: Neix l’escriptor Alexander Pope.
22/05/1885: Mor Victor Hugo.
22/05/1907: Neix Hergé, creador de Tin-Tin
23/05/1627: Mor Luis de Góngora, poeta i dramaturg espanyol del Segle d’Or, máxim exponent de la corrent literària coneguda com culteranisme o gongorisme.
23/05/1842: Mor José de Espronceda, poeta espanyol del Romanticisme.
24/05/1792: Mor l’escriptor alemany Jacob Michael Reinhold Lenz
24/05/1817: Mor l’escriptor Meléndez Valdés
-Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo.
(Lleó Tolstoi)

10/05/2010 John Kennedy Toole

2010-05-10T20:36:00.004+02:00

100510 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Toole va néixer el 17 de desembre de 1937 a Nova Orleans, fill d’un matrimoni ja gran, John i Thelma Toole. Va ser un magnífic estudiant. Es va graduar en la Universitat de Tulane i després, gràcies a una beca,va marxar a Nova York per llicenciar-se en llengua anglesa a la universitat de Columbia.
Torna a Nova Orleans, a casa dels seus pares, i treballa com a professor a la Universitat del Sud-oest de Louisiana. Però transcorregut un any, regressa a Nova York amb la intenció de doctorar-se, mentre dóna classes al col•legi Hunter.
Al 1961, sense cap raó, mogut pel seu inestable caràcter, torna a casa dels seus pares. El mateix any es cridat al servei militar, que el porta durant dos anys a Puerto Rico, on es va dedicar a donar classes d’anglès als soldats hispano-parlants. Durant aquest període, comença a redactar La Conxorxa dels ximples.
Acabat el servei militar torna a Nova Orleans i s’instal•la de nou en casa dels seus pares. Comença a treballar al col•legi dominicà. Aleshores ja es manifesta amb escreix la feblesa i la inseguretat del seu caràcter. Segons tots els testimonis, el tarannà dominant i possessiu de la seva mare, amb qui l’autor va tenir una estreta i conflictiva relació, va ser el causant de les limitacions del nostre autor.
Beu i vesteix amb excentricitat. Durant les hores de lleure, va als barris marginals de Nova Orleans, on acompanya pels carrers als seus amics músics. Aquestes experiències i una breu estada a una fàbrica de roba masculina mentre estudiava, són reflectides a la seva obra. Fets que donen peu a considerar el protagonista de la seva novel•la com un transsumpte del propi autor.
Quan Toole va acabar de redactar La Conxorxa dels ximples va enviar l’original a varies editorials, que el van rebutjar. Una d’aquestes, la Simon and Schuster, en principi, es va interessar pel llibre, però finalment el van rebutjar també amb l’argument de que no tractava de res definit.
Desencantat, Toole comença a deteriorar-se: sempre està ebri, descuida les seves classes al col•legi, deixa d’anar sovint a les classes de doctorat que imparteix a la universitat de Tulane, i, per fi, s’enfonsa en una greu depressió.
El dia 20 de març de 1969 Toole va desaparèixer de Nova Orleans, després d’una forta discussió amb la seva mare. El dia 26 de març van trobar el seu cos a Biloxi, Mississippi. Havia posat la mànega del jardí al tub d’escapament del seu cotxe i havia introduït l’altre extrem per la finestra. Tenia 31 anys. Al costat del seu cos, van trobar una nota de suïcidi que la seva mare va llegir i destruir immediatament. Thelma mai va rebel•lar el contingut de la nota i, quan se li preguntava, en donava versions contradictòries.
La tragèdia és encara més copsant si es considera que avui John Kennedy Toole es tingut per un dels escriptors més importants de la literatura d’Estats Units del segle XX.
La mare, Thelma, va trobar el manuscrit de la Conxorxa dels ximples i quan, al 1974, va morir el seu marit, va començar a portar-lo a diferents editorials.
Per fi va contactar amb el novel•lista Walker Percy, que també el va rebutjar, però davant la insistència de Thelma, va accedir a fer-li una ullada.
L’escriptor explica al pròleg que va començar a llegir la novel•la sense gaire entusiasme. Quan portava algunes pàgines va pensar que era bona. Després d’unes quantes pàgines més, pensava que era notable i algunes més enllà va arribar a la conclusió de que tenia entre les seves mans una de les millors novel•les que mai no havia llegit.
Walter Percy va fer servir les seves influències i va aconseguir publicar la novel•la a una petita editorial universitària de Louisiana, al 1980.
L’ èxit va ser immediat i al 1981 va guanyar el premi Pulitzer i el premi a la millor novel•la estrangera a França. Fins i tot hi ha una estàtua de Ignatius, el protagonista, al centre de Nova Orleans.
Aquests premis van despertar el interès per l’autor i al 1989 es va publicar una novel•la juvenil, la Biblia de Neón, que Toole havia escrit als 16 anys i que no considerava digna de donar a conèixer. D’aquesta novel•la hi ha una versió cinematogràfica dirigida pel britànic Terence Davies.
La Conxorxa dels ximples, que és, bàsicament, una novel•la grotesca amb predomini del to irònic, deu el seu títol a una frase de Jonathan Swift: “ Quan un veritable geni apareix al món, el reconeixereu per aquest signe: tots els ximples s’uneixen en conxorxa contra ell”.
A La Conxorxa dels ximples, Toole narra les aventures de Ignatius J. Reilly, excèntric personatge que provoca les més desbaratades situacions mentre busca feina o intenta emular a una amiga, Myrna Minkoff, com a agitador social.
El protagonista és un inadaptat que als 30 anys viu amb la seva excèntrica mare, de la que depèn econòmicament. És gras, vesteix d’una estranya manera i no té cap relació social.
La seva única ocupació és omplir llibreta rere llibreta escrivint la seva gran obra, on acumula arguments per tornar al món medieval, única etapa digna de l’organització social de l’esser humà. Els seus escrits són també una crítica ferotge del món que li ha tocat viure, on, segons paraules textuals, “falta teologia i geometria” i es desconeixen “la decència i el bon gust”.
Un desafortunat incident obliga a Ignatius a participar de la repugnant societat capitalista i buscar feina, que, segons ell, és la nova forma d’esclavitud.
El pas d’un treball a un altre és el fil conductor de l’obra, que serveix com excusa per fer una àcida crítica de la societat actual.
Els companys de feina presenten tot un mosaic de personatges caricaturitzats, creant un complert ventall de tipus que fan un despietat retrat del gènere humà.
Per tal de situar el fragment escollit com a lectura farem un repàs del començament del llibre.
Ignatius ha trobat feina en una fàbrica de pantalons, Lévy-Pants, lloc que sobreviu decadent i oblidat, mig abandonat a la seva sort pel seu propietari.
Allí, Ignatius treballa com administratiu, però, impulsat per l’idea de superar a la seva amiga Myrna Minkoff, agitadora social, baixa a la fàbrica amb la intenció de provocar una revolta per reclamar més salari i menys feina.

-Adaptació lliure del moment en que els obrers, ja convençuts, pugen a l’administració per a reclamar els seus drets.-

El senyor González va arribar a Lévy-Pants aviat, com sempre. Va encendre simbòlicament la seva petita estufa i una cigarreta amb filtre amb el mateix llumí: dues torxes que senyalaven el començament d’una altra jornada de treball.
El dia anterior el senyor Ignatius Reilly havia afegit un nou detall a la oficina: banderoles de paper, malves, grises i marrons, corrien de bombeta a bombeta creuant el sostre. Tot recordava al cap administratiu el guarniment de Nadal i el feien posar sentimental.
Va mirar feliç el sector del senyor Reilly i va advertir que les mongetes tendres creixien tant que havien començat a enredar-se en les manetes dels calaixos de l’arxiu. El senyor González es va preguntar com podria treballar l’arxiver sense fer malbé aquells tendres brots.
Mentre s’ocupava en aquests pensaments, li va sorprendre veure al propi senyor Reilly entrar com un torpede per la porta.
-Bon dia, senyor-va dir amb brusquedat Ignatius, la immensa bufanda volant horitzontal. De l’espatlla li penjava una càmera de cinema barata i portava sota el braç un embalum que semblava un llençol.
-Arriba molt d’hora, senyor Reilly
-Que vol dir? Jo sempre arribo a aquesta hora
-És clar, és clar-va dir mansament el senyor González.
-És que creu que he arribat abans amb algun objectiu concret?
-No, no, què va...Jo
-Parleu clar, senyor. Què vol dir aquesta suspicàcia tan estranya?.
Els ulls li brillaven paranoics i, sense esperar resposta, es va adreçar pesadament cap a la fàbrica. El senyor González encara intentava entendre aquest diàleg sense sentit, quan va sentir un rumor que arribava de la fàbrica. Semblava un aplaudiment. Potser, va pensar, li ha tocat la rifa a algun dels obrers.
-Que facin; només vull que em deixin tranquil. Per a mi, els obrers són simplement part de l’estructura física de Levy-Pants, sense relació amb el “cervell”. En tot cas, quan aconsegueixi reunir prou valor, preguntaré al senyor Reilly que fa quan baixa a la fàbrica.
A la fàbrica, quatre dels obrers abraçaven Ignatius per les descomunals cuixes i, amb notable esforç, l’estaven pujant a sobre d’una de les taules de tallar roba. Mig assegut sobre les espatlles dels seus portadors, Ignatius cridava instruccions com si supervisés el carregament d’una mercaderia rara i valuosa.
-Cap amunt i cap a la dreta!-cridava als de sota.
-Cap a munt, cap a munt amb compte!. Poc a poc. M’heu agafat bé?
-Si-va respondre un dels portadors
-Doncs molt em sembla que no. Si us plau! M’està agafant una angoixa profunda!
Els obrers observaven amb interès com els portadors trontollaven sota la gran càrrega.
-Ara cap en darrera!-deia nerviós l’Ignatius.
-Cap en darrera fins que la taula quedi just a sota meu!
-No es preocupi, senyor Reilly, El portem de dret cap a la taula!(...)
Però els obrers que miraven no ho tenien tant clar. Algú va cridar:
-Amb compte! El trencareu el cap!
-Si us plau. Que algú més ajudi. Estic a punt de convertir-me en una muntanya d’ossos trencats.
-Té la taula just a sota, senyor Reilly. Intenti posar-hi els peus
-A poc a poc.-Va demanar Ignaius mentre tantejava amb el seu enorme peu amb precaució.
-Bé, molt bé. Quan estigui segur em podeu deixar anar.
Ignatius estava per fi en vertical sobre la llarga taula, agafant el llençol davant la pelvis, per ocultar al públic el fet que, durant el procés de càrrega i descàrrega s’havia sentit bastant estimulat.
-Amics!-Va dir amb grandiloqüència, aixecant el braç que no subjectava el llençol.
-El gran dia ha arribat a la fi! Espero que tots s’hagin recordat de portar els estris de guerra.
El grup que l’envoltava no va dir ni ase ni bestia.
-Em refereixo als pals, cadenes, troncs i la resta.
Aleshores, feliços, els obrers van alçar postes de tanques, pals d’escombres, cadenats de bicicletes i maons.
-Deu meu! No hi ha cap dubte de que teniu un variat i temible armament. La violència del nostre atac potser sobrepassarà les meves previsions. No obstant quan més definitiu sigui el cop, més definitius seran els resultats. Deixarem darrera nostre una fàbrica saquejada i desfeta, hem de respondre al foc amb foc.
-Què diu? Va preguntar un obrer a un altre
-Arrasarem la fàbrica ara mateix, per sorprendre l’enemic quan els seus sentits estan encara enterbolits per les boires de la primera hora del matí.
Mentre els obrers aplaudien sorollosament, Ignatius es va treure el llençol de sobre la pelvis.
-Això ho portarem d’avantguarda.
I va desplegar el llençol. Rebregat i brut, portava escrit en grans lletres vermelles ENDAVANT!. I a sota, escrit en una complicada cal•ligrafia blava, Creuada per la dignitat mora.
Qui sap qui ha dormit en aquest vell llençol! Senyor! Va dir una dona apassionada i aficionada als espirituals, que havia estat nomenada directora del cor. Uns quants més van opinar sobre la brutícia del llençol en termes menys delicats
-Silenci!-Va dir Ignatius colpejant amb els peus a sobre de la taula.
-Si us plau! Dues dones esveltes portaran aquesta pancarta quan avancem en manifestació cap a l’oficina.
-Jo no toco aquesta porqueria, no senyor.-Va dir una de les dones.
-I, a més, perquè hem de portar aquest llençol vell?
-Llençol? Llençol?-Va replicar Ignatius.
-Si voleu irrompre en l’oficina com un ramat, només sereu partícips d’un motí. Aquesta bandera dóna forma i crèdit a la sublevació. Hi ha certa geometria lligada a aquestes coses, un cert ritual que cal observar. Vostès dues, agafin la bandera
Les dues dones que Ignatius havia assenyalat van agafar la bandera fent pinça amb dos dits, com si fos la mortalla d’un leprós.
-Encara és més impressionant del que em pensava-va dir satisfet Ignatius i va engegar la càmera per gravar la pancarta i els treballadors.
-Si us plau, volen aixecar les pedres, els pals i les cadenes?
Els obrers van obeir rient.
-Amb una mica més de violència, si us plau. Ensenyeu-les amb agressivitat. Crideu. Salteu.
Tots seguien les instruccions juganers. Tots menys les dues dones que portaven la bandera, que se la miraven amb expressió de fàstic. Ignatius va filmar durant més d’un minut l’escena que tenia davant ell. Després va entregar la càmera a un obrer perquè el filmés a ell: va aixecar el puny amb convicció per a la posteritat.
-Bé, ja n’hi ha prou-va dir mentre recollia la càmera.
-Hem de controlar els impulsos i planificar.
Va indicar que les dues dames precedirien amb la pancarta. Immediatament darrera aniria el cor, cantant alguna melodia popular o religiosa adient. Després vindrien tots els altres, el batalló dels guerrers.
-Jo seguiré tot el grup amb la meva càmera per enregistrar aquest fet memorable..
Un silenci feliç va regnar a la fàbrica. Els obrers agraïen la ruptura de la rutina diària.
-Recordeu. L’entrada a l’oficina serà pacífica i racional. Entraran les dues dames de la bandera i el cor. El batalló es mantindrà quiet fins que hagi d’intervenir. Quan sigui el moment, jo cridaré: -A l’atac!. Aquest serà el senyal per empunyar les armes i atacar. Està tot clar? Si us plau, les dues dones, que prenguin posicions al costat de la porta. Que es col•loqui darrera el cor i després el batalló.
Els obrers van formar ràpidament, somrients i simulant baralles entre ells amb els pals i les cadenes.
-Magnífic!. El cor ja pot començar a cantar
La directora del cor va començar a tocar una flauta i tots van encetar un espiritual.
-Realment commovedor. Endavant!
La formació va obeir tant ràpidament que, abans de que Ignatius pogués afegir res més, ja havien sortit de la fàbrica i pujaven les escales cap a l’oficina.
-Quiets! Algú m’ha d’ajudar a baixar de la taula! Torneu!
Però la porta es va tancar. Ignatius es va col•locar a quatre potes i, gatejant, va arribar fins el final de la taula. Després, poc a poc i amb molta dificultat, es va girar i va deixar penjant les cames. Va comprovar que els peus estaven només a uns centímetres del terra i es va arriscar a saltar. Durant el salt, la càmera va caure a terra i va colpejar el ciment amb un soroll sord. Feta miques, va deixar anar les seves entranyes fílmiques.
Ignatius va córrer cap a la porta mentre es ficava metres i metres de pel•lícula a la butxaca. Quan va arribar a l’oficina les dues dones desplegaven el brut llençol davant un confós senyor González. Els membres del cor, amb els ulls tancats, cantaven compulsivament, perduts en el seu món melòdic. Ignatius va travessar el batalló, que esperava a la porta de l’oficina i es va adreçar cap a l’escriptori del cap administratiu, apropant-hi les dues dones de la bandera perquè el senyor González pogués veure la inscripció.
-Què significa tot això?-Va preguntar el senyor González llegint la pancarta
-Es nega a ajudar a aquestes persones?,
-Ajudar? No ho entenc.
-Parlo del pecat contra la societat del que vostè és culpable!
-Què?
-Aquest home no sap que és la caritat. A l’atac!
Una de les dones de la pancarta va demanar una oportunitat pel senyor González. Però l’Ignatius no en va fer cap cas.
-A l’atac!
Va repetir Ignatius, amb més fúria. Algú es va apropar als arxius i els va donar un cop amb la cadena, sense convicció. Però les plantes de les mongetes van caure per terra.
què has fet, desgraciat?
-vostè ha dit “a l’atac”
Un altre guerrer va alçar el pal, mirant la garlanda de banderetes.
-No toqui això. Però què s’han cregut vostès?
-Vostè a dit “ a l’atac”
El sistema nerviós de l’Ignatius estava a punt d’esclatar
-Prou. Quina horrible cançó! Que calli el cor.-Va dir Ignaius fora de si. El cor va quedar mut.
-No entenc el que està fent, senyor Reilly-va dir el cap administratiu
-Tanqui la boca, subnormal
-Nosaltres ens tornem cap a la fàbrica. És vostè un home dolent.
va dir furiosa la directora del cor.
-Un moment, un moment. Algú ha d’atacar al senyor González. Vostè, el del maó, vingui.
-Jo no pegaré a ningú.
Les dues dones va deixar caure el llençol a terra amb manifesta repugnància i van seguir al cor, que ja començava a tornar cap a la fàbrica.
-Però, on van?-Cridava Ignatius, la veu ofegada per la saliva i la ràbia. Els guerrers no van contestar mentre marxaven per la porta de l’oficina. Ignatius es va llançar veloç i va agafar un guerrer pel braç, però el guerrer se’l va traure de sobre com si fos un mosquit i li va dir:
-Ja tenim prou problemes sense necessitat de que ens fiquin a la pressó.
-Tornin, això no ha acabat-Cridava Ignatius frenètic al batalló en retirada, però la processó va seguir silenciosament i amb resolució escales avall cap a la fàbrica. I es va tancar la porta darrera l’últim creuat de la dignitat mora.

Producció pròpia: ´

Eustaquio : el meu avi, de Dory González
Eustaquio et deies
encara que jo sempre
et cridava : avi…
“Amante” em deies tu des de la tendresa
malgrat que jo Dory em dic.
Recordo...
Les sortides al camp,
on jo era la teva única acompanyant.
Recordo...
Les nits de “charadas”.
Fogueres que duren
lo que dura una història en ser contada.
Recordo...
Els teus dits rebregats
i tan deformats com la bota
que somrient m’oferies.
“Echate un trago amante
que esto está bueno”
amb alegria em deies.
“No le des vino a la chiquilla”
cridava ella : la meva avia.
Tu, em picaves l’ullet
i tot somrient em deies
“bebe que es caldo de orejones”
Si, amb caldo de orejones
reomplies la bota
quan ja havies apurat
fins la última gota.
Recordo...
La complicitat que ens unia.
Però sobre tot recordo... aquell dia
quan desprès d’una nit desesperada
somrient i envoltat per una llum
dolçament em deies
“Si amante, aquí te espero
pero no es tu hora todavia”

A un nen massai, de Maria Rosa Wennberg.
Has nascut a un poblat ignorat,
sota el sol de la plana africana.
A l'aguait del lleó i el guepard,
afuats els sentits per la gana,
no fas cas de la mosca enganxosa
que, a l'igual que a una bèstia bovina,
se't passeja pels ulls i la boca.
Sols te les ventes de tant en tant,
indiferent, s'envolen i tornen.
Si els homes estranys que som per a tu
et comprem la imatge per un caramel,
àvid l'engrapes, panteixes de joia,
en xucles golut l'àcida dolçor,
i el suc, que et sobreïx pel llavi bavós,
atrau sobre teu nous eixams de mosques.

Papallona i flor de lli, de Dory González
Amb les ales desplegades
i els colors lluint al sol
es col•loca una gran dama
a sobre una flor de lli.
Què voldrà ?.
Estarà morta de gana.
Ah ! , sembla que no.
Es col•loca i recol•loca
buscant on millor lluir;
dons que vol la gran dama
és... guarnir la flor de lli.

Serralada de les Rocalloses, de Maria Rosa Wennberg
Ara vius amb els noms canviats,
diferents dels que abans et donaren
els genets que, als vessants de rocam,
al galop del cavall cavalcaven.
Quina fonètica ha mort?
El so
que et donava la parla nativa
qui el sap?
En quin racó roman clos?
Quina rata d'arxiu l’en trauria
per a gaudi de savi filòleg
que total dissecció en faria?
Mentre, els fills de la raça primera,
d'aquest regne senyors naturals,
es morfonen tancats en reserves:
fòssils de museu, material
per a estudi, etnològiques peces.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 10 al 16 de maig:
10/05/1843: Neix Benito Pérez Galdós
10/05/1580: Mor el poeta portuguès Camöens.
11/05/1916: Neix Camilo Josè Cela, premi Nobel al 1986.
11/05/1935: Neix Francisco Umbral, prosista espanyol.
12/05/1921: Mor l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán
13/05/1840: Neix l’escriptor francès Alphonse Daudet.
13/05/1869: Neix el filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal.
13/05/1891: Neix Mijail Bulgakov, escriptor i dramaturg rus.
13/05/1917: Neix Augusto Roa Bastos, escriptor paraguaià.
16/05/1918: Neix Juan Rulfo, destacat escriptor mexicà.
16/05/1926: Es publica Don Segundo Sombra, de Ricardo Güiraldes, a qui Ona literària va dedicar el programa de l’u de març.
16/05/1703: Mor Charles Perrault, escriptor francès de contes.
16/05/1886: Mor Emily Dickinson, poetessa nord-americana.
Concursos:
-Premis del tren 2010. Modalitats poesia i prosa. Convocats per la fundació de los Ferrocarriles españoles amb la col•laboració de la fundación Camilo José Cela. Dotat amb 15.000€. fins el 12 de juny.
-IX Premi literari Mossén Romà Comamala de Narrativa curta. Convocat per l’ajuntament de Vilabella (Alt Camp). Dotat amb 1.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-XII concurs de relats breus escrits per gent gran. Convocat per l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i el consell Assessor de la Gent Gran. Dotat amb 600€. Fins el 16 de juliol.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premis Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

03/05/2010 Mario Benedetti

2010-05-03T19:52:00.005+02:00

100504 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mario Benedetti va néixer el 14 de setembre de 1920, a Paso de los Toros, Departament de Tacuarembó, República Oriental de l'Uruguai, però la seva família es va traslladar a Montevideo quan només tenia quatre anys. Per això és que se senti "absolutament motevideano".
Els seus estudis primaris els va fer a l'Escola Alemanya de Montevideo, on va començar a escriure poemes i contes. A causa de la inestabilitat econòmica familiar, aviat va haver de treballar, de manera que només va poder completar els seus estudis secundaris com a alumne lliure.
Entre 1938 i 1941 va residir gairebé contínuament a Buenos Aires. on va viure molt de temps treballant com a taquígraf en una editorial. Allà va decidir ser escriptor, i començà a escriure el seu primer llibre de poemes. Aquest poemari és La vigília indeleble, que va publicar el 1945, i mai reeditat. El 1946 Benedetti es va casar amb Luz López Alegre. Trenta anys després evocarà aquesta duradora relació en el poema "Bodas de Perles", recollit “A la casa i el maó” (1977).
De tornada a Montevideo, va dirigir el 1948 la revista literària “Marginalia”, que va durar fins l'any següent, data en què passa a formar part del consell de redacció de la revista Número, la primera etapa s'estén fins a 1955. Aquesta publicació és clau en la formació i el desenvolupament de l'anomenada "generació del 45" o "generació crítica".
També el 1949, Benedetti va publicar el seu primer llibre de contes, Esta mañana y otros cuentos i un any més tard els poemes de Solo mientras tanto. Amb Esta mañana y otros cuentos va obtenir el premi del Ministeri d'Instrucció Pública. Aquest guardó l'obtindrà diverses vegades en diferents gèneres, però a partir de 1958 va renunciar a aquests premis per discrepàncies amb la seva reglamentació.
El 1953 va aparèixer la seva primera novela, Quien de nosotros. Entre 1954 i 1960 va ocupar tres vegades la direcció literària de Marxa, el setmanari més influent de la vida política i cultural de l'Uruguai i un dels més importants d'Amèrica Llatina. Va ser clausurat el novembre de 1974, després de patir nombroses suspensions després del cop d'estat de 1973. A la memòria del seu fundador i director, Carlos Quijano, Benedetti va dedicar el llibre El desexilio y otras conjecturas (1985), conjunt de cròniques aparegudes en el diari El País de Madrid.
Amb Poemas de la oficina, publicat el 1956, Benedetti va impactar en el desenvolupament de la poesia uruguaiana a l'inserir-se directament en una temàtica considerada, fins aquell moment, com a "no poètica".
El 1957 va viatjar per primera vegada a Europa. Va ser amb el volum de contes Montevideanos, publicat el 1959, on va prendre forma la concepció urbana de la seva obra narrativa. També el 1959 va viatjar a Estats Units, fet que el commou perquè "em mostra el veritable rostre de l'imperialisme". En aquest mateix any 1959, esclata la Revolució Cubana. Aquest fet és fonamental per al desenvolupament literari i polític de l'escriptor uruguaià, i de tots els intel•lectuals llatinoamericans.
El 1966 va visitar per primera vegada Cuba i, entre 1968 i 1971, va treballar a la Casa de les Amèriques, institució cultural cubana.
El 1959 va publicar el assaig El país de la cola de paja, aquest llibre és la primera reflexió de Benedetti sobre l'Uruguai oficial, per això "va esclatar com un tro al net cel de Montevideo". Amb La tregua, que va aparèixer el 1960, Benedetti va adquirir transcendència internacional.
L'activitat posterior de Mario Benedetti es va multiplicar. A la seva intensa tasca d'escriptor i periodista, es va sumar una cada vegada més activa participació política. El 1971 va ser un dels fundadors del Moviment d'Independents 26 de març, que integrarà més tard el Front Ampli.
El 1973 va haver d'abandonar el seu país per raons polítiques. Etapes dels seus dotze anys d'exili van ser l'Argentina, Perú, Cuba i Espanya. La seva vasta producció literària abasta tots els gèneres, incloent famoses cançons, i suma més de seixanta obres, entre les quals destaquen la novela Gracias por el fuego (1965), els contes Con y sin nostalgias i els poemes de Viento del exilio (1981).
El 1987 va rebre el Premi Llama de Oro d'Amnistia Internacional per la seva novel-a Primavera con una esquina rota. La seva obra poètica completa ha estat recollida en Inventario Uno (1950-1985) i Inventario Dos (1986-1991) i els seus contes a Cuentos completos (1947-1994) tots tres editats per la editora Seix Barral.
Més de deu anys va viure Benedetti a l'exili, allunyat del seu Montevideo, on mor als 88 anys d’edad.

OBRA DE L'AUTOR

Triángulo isósceles (relat inclòs en el llibre El cesped y otros relatos)

El abogado Arsenio Portales y la ex actriz Fanny Araluce llevaban doce apacibles años de casados. Desde el comienzo, él le había exigido a Fanny que dejara la escena. Al parecer, no era tan liberal como para tolerar
que noche a noche su linda mujer fuera abrazada y besada por otros.
A ella le había costado mucho aceptar esa exigencia, que le parecía absurda, machista y carente de un mínimo sentido profesional. Por otra parte, “había agregado él como justificación a posteriori “, no creo que tengas las imprescindibles condiciones para triunfar en teatro. Sos demasiado transparente. En cada uno de tus personajes siempre estás vos, precisamente allí donde debería estar el personaje. Demasiado transparente.
El verdadero actor debe ser opaco como ser humano; sólo así podrá ser otro, convertirse en otro. Por más que te vistas de Ofelia, Electra o Mariana Pineda, siempre serás Fanny Araluce.No niego que tengas un temperamento artístico, pero deberías encauzarlo más bien hacia la pintura o las letras.Es decir, hacia la práctica de un arte en el que la transparencia constituya una virtud y no un defecto?.
Fanny lo dejaba exponer su teoría, pero en realidad él nunca la había convencido. Si había renunciado a ser actriz, era por amor. Él no lo entendía ni lo valoraba así. Sin embargo, en la vida cotidiana, privada, Fanny era ordenada, sobria, casi una perfecta ama de casa.
Probablemente demasiado perfecta para el doctor Portales. En los últimos dos años, el abogado había mantenido otra relación, tan clandestina como estable, con una mujer apasionada, carnal, contradictoria y, por si todo eso fuera poco, particularmente atractiva.
Como lugar adecuado para esos encuentros, Portales alquiló un apartamento a sólo ocho cuadras de su casa. Había sido minucioso en la organización de su cándido pretexto: por borrosos motivos profesionales debía viajar semanalmente a Buenos Aires. Como sólo estaba ausen-
te las noches de los martes, le recomendaba a Fanny que no le telefoneara, pero, por si las moscas, le había dado el teléfono de un colega porteño, que tenía instrucciones precisas: “Arsenio fue a una reunión que creo se va a
prolongar hasta muy tarde”. Fanny nunca llamó.
Ella, que conocía como nadie las necesidades y manías de su marido, se encargaba de aprontarle el pequeño maletín y le llamaba el taxi. Portales se bajaba ocho cuadras más allá, subía al apartamento clandestino, se ponía cómodo, aprontaba los tragos, encendía el televisor; a la espera de Raquel, que, como también era casada, debía aguardar a que su marido emprendiera su inspección semanal a la estancia. En realidad, si se veían los martes había sido por complacer a Raquel, pues ése era el día que el hacendado había elegido para atender sus campos. “ para dejarnos el campo libre”, bromeaba Arsenio.
Cuando por fin llegaba Raquel, cenaban en casa, ya que no podían arriesgarse a que los vieran juntos en un cine o en un restaurante. Luego hacían el amor de una manera traviesa, juvenil, alegre, casi como si fueran dos adolescentes. Cada martes Portales se sentía revivir. Cada miércoles le costaba un poco regresar a las buenas costumbres del hogar lícito, genuino, sistemático.
Para la vuelta, no sabía bien por qué, exageraba las precauciones. Llamaba un taxi, hacía que lo dejara en el aeropuerto de Carrasco; después de un rato, tomaba otro taxi para regresar a su casa. Dentro de esa rutina, Fanny cumplía con interesarse en cómo le había ido, y entonces él inventaba con esmero los pormenores de las aburridas sesiones de trabajo con sus clientes bonaerenses, dejando siempre constancia, eso sí, de lo bueno que era estar de vuelta en casa.
Llegó por fin el martes en que se cumplían dos años de la furtiva y estimulante relación con Raquel, y Porta les consiguió un collar de pequeños mosaicos florentinos. Se lo había hecho traer desde Italia por un cliente, éste sí verdadero, que le debía algunos favores. Instalado en su
lindo y confortable bulín, Portales puso el champán en la heladera, aprontó las copas, se acomodó en la mecedora y se puso a esperar, más impaciente que otras veces, a Raquel.
Ésta llegó más tarde que de costumbre. Su demora estaba justificada, ya que también ella, en vista del aniversario subrepticio, había ido a comprar su regalito: una corbata de seda, con franjas azules sobre fondo gris. Fue entonces que Arsenio Portales le dió el estuche con el collar. A ella le encantó. “Voy un momento al baño, así veo cómo me queda”, dijo, y como anticipo de otros tributos, lo besó con ternura y calidez. Como era natural, él consideró ese beso como un presagio de una noche gloriosa.
Sin embargo, Raquel demoraba en el baño y él empezó a inquietarse. Se levantó, se arrimó a la puerta cerrada y preguntó:
-¿Qué tal? ¿Te sentís bien?. –
Estupendamente bien -, dijo ella. - Enseguida estoy contigo -.
Ya sin preocupación, aunque igualmente ansioso por la expectativa, Portales volvió a sentarse en la mecedora. Cinco minutos después la puerta del baño se abría, mas, para sorpresa del hombre a la espera, no para dar paso a Raquel sino a Fanny Araluce, su mujer, que lucía el collar florentino.
Portales, estupefacto, sólo atinó a exclamar: ¡Fanny! ¿Qué hacés aquí?.
-¿Aquí?, subrayó ella. ?Pues, lo de todos los martes, querido. Venir a verte, acostarme contigo, quererte y ser querida. Y como Arsenio seguía con la boca abierta, Fanny agregó: Arsenio, soy Fanny y también Raquel. En casa soy tu mujer, Fanny A. de Portales, pero aquí soy la ex actriz Fanny Araluce. O sea que en casa soy transparente y aquí soy opaca, ayudada por el maquillaje, las pelucas y un buen libreto, claro.
-¿Raquel?, balbuceó Arsenio Portales.
Sí, Raquel. ¿Te das cuenta? Me has traicionado conmigo misma. Ahora, tras dos años de vida doble, tenés que elegir. O te divorciás de mí, o te casás conmigo. No estoy dispuesta a seguir tolerando esta ambigüedad. Y algo más: después de este éxito dramático, después de dos años con esta obra en cartel, te anuncio solemnemente que vuelvo al teatro.
Tu voz- , murmuró Arsenio. Algo extraño había en tu voz. Pero ni siquiera el color de tus ojos es el mismo.
Claro que no. ¿Para qué existen las lentes de contacto verdes? Siempre te oí decir que te encandilaban las morochas de ojos verdes.?
Tu piel. Tu piel tampoco era la misma.
Ah no, querido, lamento decepcionarte. Aquí y allá mi piel siempre ha sido la misma. Sólo tus manos eran otras. Tus manos me inventaban otra piel. Al fin de cuentas, ni yo misma sé ahora cuál es mi piel verdadera: si la de Fanny o la de Raquel. Tus manos tienen la palabra.?
Portales cerró los puños, más desorientado que furioso, más abatido que iracundo.
Me has engañado, dijo con voz ronca.
Por supuesto, dijo Fanny/Raquel

PRODUCCIO PRÒPIA

“AIGUAMARINA”, de Franc Guinart

Hola Joan, com estàs? Suposo que bé. Les petites angoixes i els petits maldecaps sempre queden enrere quan les vacances són a tocar. Sé que fa dies que em recrimines la meva absència a la xarxa, m’hauràs de perdonar, he estat la mar d’enfeinat preparant la logística del meu estiu; ja saps, passar un mes a Santa Cristina no és el mateix que fer una escapada de cap de setmana. Per fi puc dir-te que estem instal•lats. Fins i tot puc beneficiar-me d’una connexió gratuïta a l’espai virtual perquè la nostra casa està ubicada molt a prop de l’ajuntament i l’any passat es va posar en dansa aquell projecte anomenat “sense fils per tots”.
Són les set del matí, encara no he obert el llit i, aprofitant aquesta particular calma, vull explicar-te una història. Potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi m’ha passat el mateix. Te l’ofereixo en les properes ratlles, és tan fresca com la rosada que encara fa brillar el margalló del meu jardí.
Li diuen Aiguamarina tot i que ningú sap realment el seu nom. Fa molts anys que viu al poble però ningú sap exactament d’on va venir. Uns diuen que no és de l’Empordà, d’altres defensen fermament que no pot ser d’un altre lloc. Quan es parla d’ella, totes les certeses provenen d’algunes tafaneries despreses de converses escoltades a mitges.
Diuen que només hi ha una persona que la coneix de debò, el Cisco. El recordes?. És un dels meus millors amics. Mai m’ha explicat res que no sigui veritat; per ell les paraules són sagrades, tant és que vagin escrites com que sorgeixin d’un comentari banal. El Cisco porta la poesia dintre seu i molta gent del poble l’anomena, mig en serio mig en broma, “l’home de les paraules” pel seu afany, a voltes una mica obsessiu, de voler trobar sempre una observació que embelleixi els moments.
Fa uns mesos que circulen enraonies al voltant d’una aventura que suposadament té amb l’Aiguamarina. Atès que tota la setmana estic a Barcelona no me n’he pogut adonar. Si més no, hi ha “testimonis” que diuen haver-los vist passejar per la platja després de fer-se fosc, abraçar-se i fer-se petons darrera la rocalla, etc.
Moltes nits d’estiu el Cisco i jo anem a l’espigó a pescar. Tot i coneixent la xafarderia mai he volgut etzibar-li un tercer grau; ho trobo una manca de respecte tremenda. Sempre he esperat que les confidències anessin fluint a poc a poc per sí mateixes com una conseqüència inevitable de l’amistat.
El que avui m’ha provocat aquesta necessitat d’escriure no ha estat la confirmació de les meves expectatives al voltant de la meva relació amistosa amb el Cisco; n’ha estat, únicament, el contingut.. Encara ara no m’ho puc creure. He pensat que potser escrivint-ho i llegint-t’ho després en podria treure una mica l’aigua clara.
El Cisco ha estat especialment comunicatiu; no és així de manera habitual. Mentre caminàvem per l’antiga drecera cap a Cala Brisa, ja l’he vist amb una animositat que em feia pensar que l’ampolla de rom l’havia encetat abans d’hora. Ha començat, espontàniament, a explicar-me les circumstàncies del seu primer encontre amb l’Aiguamarina, per després continuar i no deixar el tema fins passada llarga la mitjanit.
“Fou la nit de Sant Joan, al Bar Centella, quan aparegué per primer cop. Era molt tard i el Ton ja volia tancar. Una noia de cabells negres i cara de lluna entrà acotant-se per la porta mig abaixada a comprar tabac. La conversa es va interrompre de cop i totes les mirades foren per ella captades. Buscant el moneder al bolsot no escoltava al Ton dient-li que de tabac no en tenia, però que si li venia de gust la convidava a un ros. Es va quedar amb nosaltres una estona mentre es fumava l’oferiment del Ton.
Cap dels dos mai havia “flipat” per la mateixa noia. … Aquella vegada, sí. Era la seva mirada i la seva veu, o potser, la seva veu i la seva mirada, que ens va, jo crec, hipnotitzar. El Ton havia de fer caixa i jo, malèvolament, vaig aprofitar la situació per acompanyar-la afora al carrer. Aquella matinada fou el principi d’una història que potser te la creuràs o no te la creuràs; no et jutjaré, tranquil, a mi em passaria el mateix.
Tot ja era tancat, només podia proposar-li enrotllar una cigarreta damunt la sorra humida, abans d’anar a dormir. I així ho vaig fer. No creguis que no tenia els meus dubtes: em feia por que es fes enrere. Però ho acceptà amb un somriure que només podria ser qualificat de meravellós. Lentament, mentre compartíem una mica el fum i una mica la boira, la confiança s’eixamplà d’una manera considerable. A mi sempre em passa, si em trobo bé amb algú, sense necessitat de conèixer-lo massa, començo a parlar i parlar. Ja t’ho imagines, oi?. Vaig acabar explicant-li la història de la Berta.
Tota sencera, fil per randa. Fins i tot que em va deixar per aquell home que podia ser el seu pare. Aquell malparit setciències, que la seduí amb la veu fina i la bossa plena.
Mentre jo estava parlant, em va interrompre un moment i em va assenyalar un lloc indefinit mar endins. Fixa’t amb el reflex de la lluna damunt la cresta de les ones, em digué. Oi que és bonic?. Hi ha un moment especial que l’aigua lluita per elevar-se i escapar-se de la corrent que l’atansa a les roques, continuà dient-me. Es torna blanca i més lluent que mai. Si el vent ho permet, guanyarà distància i se n’anirà lluny, molt lluny. Potser acabarà relliscant en forma de pluja, engruixint la torrentera d’algun camí que va perdre el seu nom abnegat per les tempestes. El més important, si més no, és la màgia que impregna aquell moment inicial de la vaporització, talment un procés d’individuació, de descoberta de la seva natura inherent, sorgida de mil batecs blaus enmig de tanta immensitat. Potser, al cap i a la fi, les gotes de pluja, desfilant embogides pels traïdors desnivells que fàcilment sabrà vèncer el corrent, tornaran de nou a la mar. Però, llavors, ja haurà passat tota una vida i el viatge –acabà dient-me, amb un cert to de solemnitat- haurà estat únic i intransferible per cadascuna.
Em va explicar també dues històries, la d’un pirata i la d’un embriac. La primera, la del pirata, parlava d’un vell llop de mar cansat de deixar sempre una estela vermella després de cada abordatge. La segona, la de l’embriac, era el relat d’un bevedor empedreït, cansat d’allargar nits a les tavernes per por de tornar a casa i no trobar-hi ningú. No recordo massa com acabaven perquè, malauradament, em vaig mig adormir. No n’estic segur però em sembla que els ensenyà, també, una manera especial de contemplar el mar...
Que com es diu?, doncs no sé si realment és el seu nom, però em comentà que la gent l’anomenen Aiguamarina,... Aiguamarina com el nom de la seva mare i el de la seva àvia. Així mateix m’ho explicà moments abans de desaparèixer per primer cop, allà a Cala Brisa. I et dic per primer cop perquè d’aleshores ençà n’han seguit espontàniament altres encontres. Ens tornarem a veure?, li vaig demanar quan se n’anava. M’agradaria molt!, em contestà.
El cert és que ens hem vist gairebé tots els divendres de juliol, però sense quedar mai en un lloc i una hora. Des d’aquella primera nit, que em va fer mirar l’escuma espurnejant sobre les petites ones encrespades, m’he sentit diferent d’abans, més ple, més lliure. No sé com t’ho podria explicar... I et diré més, no necessito concretar cites, ni burxar per saber el seu número de telèfon, ni tampoc el seu veritable nom. Això no té tanta importància com la certesa interior que ens trobarem un altre cop. Et dic una confidència, i no et riguis de mi, des del primer dia he cregut que és una mica bruixa. I més m’ho va semblar el divendres passat quan vaig preguntar-li si aquella pedra que duia al coll penjada tenia algun significat. Doncs Sí, em respongué, era de la meva mare i l’havia dut també la meva àvia. És una aiguamarina...
No sé que més dir-te, la trobo encisadora i, com ja has pogut endevinar, em té el cor “lleugerament” robat. Malgrat tot, no vull córrer, vull que aquest estiu sigui un romanç sense promeses ni lligams. I, no t’ho creuràs, no sé ni on viu, perquè després del darrer petó de la nit mai tinc temps de dir-li adéu; és de matinada que em giro d’esquena i ja no hi és, talment per la brisa segrestada.. Per això t’he comentat abans que” desapareix”; sí, desapareix misteriosament cada vegada...
Què et sembla Joan, quina història! No la trobes increïble? Oi que sí? Doncs segueix llegint-me que la cosa no s’ha acabat aquí. Quan de tornada el Cisco i jo arribàvem al poble, ens hem trobat el Ton que anava a Sant Feliu a un concert de música tradicional; avui tocaven el grup “Arrels de Braua” a la plaça del port vell. El Cisco no ha volgut anar-hi, estava molt calmós i assossegat i no tenia ganes d’anar de festa.
Només aparcar el cotxe, el Ton s’ha trobat uns amics que feia temps que no veia i ha anat amb ells a fer una copa. Jo no volia perdre’m el concert i he preferit quedar-me prop de l’escenari. I, ara, agafa’t fort company: després de presentar i tocar mitja dotzena de peces, n’han introduït una de molt particular. Saps quin era el seu nom?. Doncs, ...“Aiguamarina”. Increïble, no?. L’he escoltada amb tota l’atenció del món i encara m’he quedat més al•lucinat que abans. Tan al•lucinat que després d’acabar el concert no he pogut estar-me d’anar a parlar amb el grup i demanar-los la lletra i la procedència de la cançó.
No m’han explicat res més que no haguessin dit a la presentació dalt de l’escenari: es tractava d’una cançó original d’Arenys de Munt i que es va salvar de la crema de papers “subversius” per part de l’església de la postguerra civil. Sembla ser que provenia d’una família d’antics curanderos, l’art dels quals estava a cavall de les herbes remeieres i l’aigua de mar. Els “Arrels de Braua”, encara no han trobat el moment per parlar amb els estudiosos amb la finalitat de datar-ne l’antiguitat. Em sembla que tant els fa. Això no obstant; m’han regalat una còpia de la cançó. I, al acomiadar-nos, quan ja despuntava el Sol per l’horitzó, una noia de llargs cabells negres i cara de lluna, -la cantant del grup-, se m’ha apropat. M’ha demanat que no em guardés només per a mi aquella cançó, que hi havia algú a prop meu que l’entendria encara més...
Ens hem mirat uns breus instants, era preciosa, una d’aquelles princeses que saps que només viuen dins dels contes. Duia un penjoll que n’ha recordat ben bé un altre ... No he pogut més i li he preguntat: L’estimes?.
No ho sé, només puc dir-te que han hagut de passar molts i molts anys abans que algú fos capaç d’encarnar els tres darrers versos de la meva cançó.
No m’has contestat, vaig insistir. Però al girar-me, tal i com ja sabia pel Cisco, el vent se l’havia emportat.
I, ara, sí, després de compartir amb tu aquesta experiència, extraordinària seria una bona paraula per batejar-la, ja puc lliurar-me als braços de Morfeu. BONA NIT,... o, millor dit, per tu, BON DIA!
P.D.: He escanejat la lletra de la cançó i te l’envio com arxiu adjunt. Sembla ser que pertany a un recull anomenat “Poemes i Cançons de les Arts Amagades”. Escriu-me aviat; abans, però, rellegeix-ho tot un l’altre cop. Ja m’explicaràs ...

“Cançó d’Aiguamarina”

“Aiguamarina!, -cridava melangiós des d’alta mar
el vell pirata, mentre a poc a poc desava l’espasa-,
prou d’adversaris innocents, s’ha acabat tanta sang;
qualsevol illa pot tenir un tresor amagat,
potser ni enterrat, em cal només saber mirar.

Aiguamarina!, -reclamava des de la platja solitària
l’antic embriac, mentre lluny una ampolla llençava
plena de paraules a l’interior d’un paper enrotllat-,
el mar amaga tants perills, tanta bellesa també,
sóc un nàufrag, mai més però no em voldré ofegar.

Aiguamarina!, -escriurà un capvespre des del cor
un jove malalt d’amor damunt d’un paper en blanc,
inspirat per l’espurneig argentí a frec d’aigua-,
emporta’t, oh! blau de blaus la meva rancúnia,
que vull assaborir de nou el perfum de la llibertat.

Aiguamarina seré per vos,
inflant totes les veles,
lluny de vaixells cremats.

Aiguamarina seré per vos,
sadollant totes les penes,
lluny de licors esgotats.

Aiguamarina seré per vos,
acompanyant la ploma dels poetes,
... a prop ben aviat del meu estimat.”

Miscel•lània
Efemèrides del 3 al 9 de Maig
3/5/1469: Neix Nicolo Macchiavelli, historiador, polític y teóric italià
5/5/1818: Neix Karl Marx, socióleg y pensador alemány
5/5/1897: Neix Josep María de Sagarra, escriptor catalàn.
6/5/1845: Neix Ángel Guimerá, poeta y dramaturg català
6/5/1856: Neix Sigmund Freud, metge i assagista austríac.
7/5/1861:Neix Rabindranath Tagore, escrptor hindú premi Nobel en 1913 al que Ona-literaria va dedicar el programa del dia 15 d’Abril d’aquest any.
7/5/1960: Neix Almudena Grandes, novel-lista espanyola
7/5/399 a. C.: Mor Sócrates, filósof greg.
8/5/1897: Neix José María Pemán, poeta, dramaturg y prosista espanyol
8/5/1881: Mor Gustave Flaubert, novelista francés
9/5/1921: S’estrena “Sis personatges en busca d’autor”, de Luigi Pirandello
9/5/1883 Neix José Ortega y Gasset, filósof espanyol.

26/04/2010 Pere Calders

2010-04-26T19:59:00.004+02:00

100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
100427 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setem¬bre de 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, es va interessar per la literatura.
Co¬mençà els seus estudis a l'escola catalana Mossèn Cinto, on va conèixer qui seria el seu primer mestre, Jo¬sep Peronella, qui va encoratjar-lo a escriure. El conte El primer arlequí, escrit als catorze anys i publicat molt posterior¬ment, és el primer fruit d'aquest mestratge.
Pa¬ral•lelament a les lletres, Calders va anar consolidant la seva altra vocació, el dibuix: als disset anys, va ingressar a l'Escola Superior de Be-lles Arts, on cursà estudis de dibuix i de pintura.
Als vint anys i gràcies a Avel•lí Artís-Gener, va entrar a formar part de la redacció del «Diari Mercantil». El director d'aquesta publicació, Josep Janés i Olivé, va ajudar-lo en els seus primers passos com a autor. Va ser ell qui li va publicar el primer conte, Història de fantas¬mes o el capil•lar «Estrella», al diari «Avui» l’any 1933,
i qui va ajudar-lo perquè es publiqués el seu primer lli¬bre, el recull de contes El primer arlequí, del que ja em fet menció, l’any 1936.
Mal¬grat la dificultat del moment històric, l'activitat de Calders es va in-tensificar; escriu i dibuixa en un bon nombre de diaris: «Treball», «La Rambla», «Diari de Barcelona»... El 1937, any en que va ser incorporat al front republicà publica la primera no¬vel•la, La Glòria del doctor Larén.
La seva vocació d'es¬criptor es va confirmant en restar finalista del premi Narcís Oller amb el recull L'any de la meva gràcia i de la darrera convocatòria del Crexells l’any 1938 amb Gaeli i l’home déu. Aquest mateix any publica Unitats de xoc, on narra les seves experiències al front.
Aquestes primeres obres reflecteixen, ja, nombroses constants de tota la producció de Calders, que prove¬nen, però, d'una de principal: del dret incontestable de l'autor o l'home a somniar. Calders reclama la total llibertat per al somni, entenent la creació literària com una funció onírica i distingint de manera clara i rotunda entre la vida i l'obra d'un artista
Calders, com els avantguardistes, se sent lliure de qualsevol compromís llevat del de l'art i pensa en la literatura com a terreny per a l’especulació intel•lectual i l'experimentació formal, gràcies especialment a l'humor. Per a Calders la vocació de l’escriptor és, també, la vocació a una fidelitat: la naixença d’una vocació veritable comporta trobar-se amb un bitllet a les mans que lliga a un itinerari.
Segons l’autor, «la història és un malson del qual em voldria despertar», Enfront d'una realitat quotidiana que li sembla trista —segons ell «acord mundial» —ha pro¬vat de fugir-ne amb la imaginació, la fantasia i l'hu¬mor.
Tanmateix el seu és un humor reflexiu, gràcies al qual aconsegueix penetrar profundament en les ca¬pes de l'ànima i reflectir, en definitiva, la condició humana. Reconeixements de l'alta qualitat dels contes de Calders són llur traducció a nombroses llengües (anglès, alemany, portuguès, búlgar, rus, txec.)
La derrota a la guerra civil va suposar per a Cal¬ders, com per a d'altres nombrosos intel•lectuals, el camí de l'exili, instal•lant-se a Mèxic, on romandria vint-i-tres anys. Allà, gràcies a Josep Carner, va entrar en contacte amb el cercle literari d'intel•lectuals del país i de Catalunya.
L'hu¬mor i la fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, les històries es mouen en uns ambients que a voltes ens recorden Poe, a voltes Kafka i fins i tot, en algun cas, el refinament intel•lectual de Borges. El protagonista d'aquests contes és quasi sempre un home somniador i abúlic.
El 1962 Pere Calders va retor¬nar a Barcelona, abandonant el seu exili mexicà, i l'any següent va guanyar el premi Sant Jordi amb una novel•la psicològica, L'ombra de l'atzavara, que s'aparta dels trets més característics de la seva producció habitual.
Entre la seva producció també trobem: Ronda naval sota la
boira, Antaviana, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí,etc. Ha rebut els premis: Víctor Català, Sant Jordi, Premi de la Crítica, Lletra d'Or, Premi Crexells i el Premi d'Honor de les Lletres Ca¬talanes, tots ells entre 1954 i 1986.
Pere Calders, que era casat en segones núpcies amb Rosa Artís-Gener i tenia quatre fills, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994.

OBRA DE L'AUTOR:

Una curiositat americana (conte inclòs dins de“Cròniques de la veritat oculta”, obra guanyadora del premi Víctor Català l’any 1954 i publicada el 1955.)

Moltes vegades, els meus amics m'han preguntat la procedència de la gran figura que tinc en el rebedor de casa meva. He hagut de perdonar sempre aquesta cu¬riositat perquè es tracta d'una cosa singular. Però fins ara no em decideixo a donar detalls, tenint per segur que el temps transcorregut m'estalviarà complica¬cions.
Fou així: un dia va venir a veure'm un senyor de Colòmbia a qui jo no coneixia. Ell mateix va prendre la iniciativa:
-Vinc de part d'un amic vostre que viu a Santa Rosa. Jo he hagut de fer una visita de negocis a aquest país i el vostre amic em va pregar que us vingués a dir que ell, la seva senyora i les nenes es troben en bon estat de salut.
El vaig fer entrar, oferint-li seient. Era una persona molt polida, d'una correcció que portava com un pes; els seus vestits denotaven una preocupació a favor de l'elegància i s'assegué sense fer-se ni una sola arruga. -Estareu molts dies en aquesta ciutat?
—No. Me'n vaig demà de bon matí, amb l'avió de les sis.
Era tímid. Per tal d'ajudar-lo a lligar conversa, el vaig convidar a beure i el licor el desencongí. Començà a explicar-me coses d'una dama coneguda seva, víctima d'un mal matrimoni que, segons ell, mereixia el pietós interès de tothom. En el curs del seu parlament, em digué que la senyora estava casada amb un militar, i de sobte, com si aquesta circumstància l'hagués allunyat del tema central per una associació d'idees, em pre-guntà:
—A propòsit: em podríeu dir si em serà possible de trobar aquí municions del calibre 6,35?
Jo no tenia ganes de mostrar sorpresa davant d'un foraster, i li vaig dir que sí, que segurament en troba¬ria. I perquè veiés que no em deixava impressionar li vaig preguntar si usava armes de foc.
-Sí —digué—. Per una preocupació de tipus purament personal. Tinc una pistola automàtica que és una joia.
I es tragué del infern de l'americana una arma de fantasia, niquelada i amb aplicacions de nacre.
A mi les armes m'han agradat sempre, però les d’aquest model no les puc sofrir. Amb tot, per cortesia, vaig demanar-li que me la deixés veure.
Va allargar-me-la i la vaig agafar fent pinça amb els dits. Era una pistola repugnant, que molestava, com un objecte d'art per a decorar pianos.
La tenia en el palmell de la mà, cercant paraules per dir que m'agradava, quan la pistola es va disparar. -Dispenseu —vaig dir.
El senyor va fer un ep feble i es portà les mans a l’estómac.
—Que us ha tocat?
—De ple!
Vaig dir-li que no s'espantés, que no seria res, i jo mateix el vaig ajeure en un sofà. Tenia l'esperit tranquil perquè estava segur que aquella coseta no podia fer mal a ningú. No obstant això, com que em plau d'observar les lleis de l'hospitalitat, em vingué el propòsit d'ésser sol•lícit i de seguir-li —pensava jo— la seva jeia de ferit.
—A veure, a veure —li anava dient—. No cal pas que perdem la serenitat.
Ell mateix es descordà la roba i em va mostrar un foradet damunt la pell, com la picadura d'un insecte gran. -Us fa mal?
—No ho sé. Em trobo malament.
Em va semblar que devia tractar-se d'una d'aquestes persones fleumes, i per tal de tranquil•litzar-lo (tol fent veure que jo sabia exactament el que calia fer en aquests casos), vaig donar una mirada als medicaments que guardava a casa meva. Tenia tintura de iode, dues aspirines i bicarbonat. «Encara et sobraran recursos>>, pensava. I, segur que tots dos exageràvem, li vaig pintar la ferida amb iode, obligant-lo tot seguit a prendre una aspirina.
—Apa. Ara descanseu una mica i cap a casa falta gent, per tal de ficar-vos d'hora al llit. Demà us sentireu com nou i podreu retornar a Colòmbia com si no hagués passat res.
—Em sembla que no hi tornaré mai més, a Colòmbia.
Tenia un filet de veu i una gran pal•lidesa li anava guanyant el rostre. —Vinga, home, vinga. Encara em faríeu enfadar. Si vós mateix us suggestioneu, acabareu per trobar-vos malament de debò.
Aleshores, li va venir el neguit d'excusar-se per les molèsties que em donava, i durant una bona estona mur¬murà paraules de disculpa, aparentant creia jo —un gran esforç.
—Potser convindria avisar un metge —digué des¬prés.
—No, home, no. Es riuria de nosaltres.
Mig d'esma s'anava desfent les arrugues del vestit i procurava no posar els peus damunt la tela del sofà. Vaig observar que aclucava els ulls i que es deixava vèn¬cer per una mena de somnolència.
—Sobretot, no us ensopiu. Hauríeu de provar d'alçar-vos i caminar una mica.
—Em fa mal l'estómac, ara —respongué.
Estava temptat d'aixecar-lo d'una bursada i obligar-lo a trobar-se bé. Però el meu paper d'amfitrió m'ho impedia, i vaig dir-li:
—Bé. Us donaré una mica de bicarbonat i res més. Enteneu? I feu-vos el pensament que amb això n'hi ha d’haver prou.
De bo de bo, jo començava a sentir-me irritat. D'aquell amic de Colòmbia (i de la seva senyora i les ne¬nes), tant se me'n donava; hauria pogut passar molts anys sense saber-ne res. I, per una notícia no desitjada, em veia obligat a quedar-me a casa, lligat per les pors d’una persona esveradissa. El més que podia pensar —i a vegades encara ho penso ara— és que aquell se¬nyor devia haver menjat alguna cosa en males condi-cions, o bé que patia una vella malaltia que feia crisi aleshores.
—Sou un home sa, vós? —vaig preguntar-li.
—Sí. Mai no he estat malalt. Però ara m'acabo. M'hauríeu de portar a alguna banda, perquè si no em moriré aquí, i serà d'una incorrecció imperdonable.
—Sí que ho seria. No ho puc admetre de cap ma¬nera. Després de tot, la bona educació no m'obliga a tant.
Però no em preocupava massa. Sempre he sentit dir que una persona no es mor així com així, i no podia creure que aquella, sense reals motius que jo pogués reconèixer, donés un pas de tanta transcendència en el sofà de casa meva.
Em vingué l'impuls d'obrar amb energia, i agafant-lo per sota l'aixella el vaig alçar. —Proveu de caminar. Ho intentà sense convicció, se li plegaren els genolls i caigué.
—Torneu-me al sofà, si us plau —em va dir—. No us causaré més molèsties pel fet de morir còmodament.
Va fer una pausa, mentre jo el collia, i després afegí:
—Estic avergonyit. Us asseguro que, aquestes coses, les voldria passar en la intimitat...
Mentre ho deia, em va mirar amb una mirada tan submisa, que m'entendrí. —Home —li vaig dir—, aquest no és el cas. Si es que esteu ben decidit, no us considereu lligat de mans per la meva presència. Feu-vos el càrrec que us trobeu a casa vostra.
Tant de bo que no li ho hagués dit mai! Em va som¬riure amb un gran esforç, tot expressant agraïment, i començà a apagar-se, abandonant la voluntat de viure.
Jo procurava animar-lo, explicant-li acudits, però em semblà que no m'escoltava. No podria dir l'estona que vàrem passar així; em fa l'efecte que passaren ho¬res, perquè va fer-se fosc i em vaig veure obligat a en-cendre els llums.
Vingué un moment en el qual el senyor de Colòmbia es va incorporar amb energia, alçant el braç dret amb el puny clos i esbatanant els ulls. «Ja li passa», vaig pensar jo.
Però m'equivocava. Em va mirar i cridà:
—Visca el panamericanis...!
I caigué d'una manera total, com si se li hagués trencat una gran roda. —Per favor —li deia tot sacsejant-lo—. No us en aneu sense dir-me el vostre nom, almenys.
I quan jo pronunciava aquestes paraules, ell ja no hi era. El darrer alè de vida li fugia en aquell instant, com una anella de fum blau. «Nyicris!», vaig remugar amb les dents closes.
A desgrat del meu despit, tenia la sensació clara que s 'acabava de produir un fet important. La mica de bèstia que és fama que tots portem a dins m'encomanà un pen¬sament: «Ara, tot el que porta al damunt et pertany.» Però sento la civilització fortament, i vaig foragitar la idea. Aleshores, com em passa sempre enfront de situa¬cions difícils, em dominà un empatx de transcendència i tot de normes socials m'ompliren la memòria.
Vaig suposar que un home curós d'ell mateix com era el difunt, dels anys que aparentava i, segons podia suposar-se pel seu capteniment, persona de bons costums, devia ésser casat. Se m'ocorregué que la primera cosa que calia fer era escriure a la vídua comunicant-li la novetat. Sense pensar-ho gaire, vaig agafar paper i ploma per a escriure-li la següent carta:
Senyora: em trobo en el cas de prendre les precaucions que s'acostumen quan es tracta de comunicar la notícia d'una mort inesperada.
Tots els circumloquis serien improcedents, perquè, ratlla més, ratlla menys, us ho he de dir de totes maneres. Diu que serveix de consol en aquests casos pensar que tots hem de passar pel mateix adreçador. Penseu-ho així i resigneu-vos: el vostre marit ja no és d'aquest món.
També us servirà de conhort, i d'exemple per als vostres fills (si és que n'hi ha), el saber que l'últim pensament del desaparegut ha estat per a un gran ideal americà.
En fi. Penseu que, encara que ens hagi deixat, el seu record, etc, etc.
Us prego que em digueu, pel mitjà de comunicació més ràpid, on voleu que us trameti el cadàver. Les estimades despulles, així com, els meus serveis i la meva consideració més distingida, són a la vostra disposició. (...)
Tot just acabada, em semblà que la carta no omplia les necessitats d'aquell moment. No sabia el nom, ni l'adreça i vaig comprendre que la primera providència havia de consistir a registrar el mort.
Ja tenia la seva cartera a les mans i em disposava a examinar els papers, quan una reflexió que tothom trobarà bona m'aturà el gest. Perquè —pensava— la senyora aquella voldria saber detalls i, si tenia l'obsti¬nació que acostumen a tenir les dones d'una determi¬nada edat, no sabria fer-se càrrec de les coses.
Per tant, vaig cremar la meva carta i tots els docu¬ments del visitant, sense mirar-los.
Em va semblar mi¬llor continuar ignorant qui era, perquè no m'unia cap lligam d'afecte, amistat ni coneixença amb ell i creia que allò, aquell accident, li hauria pogut ocórrer a qual¬sevol altra banda. Jo ho hauria llegit al diari, sense que la meva pau interior es pertorbés: el fet que la casuali¬tat hagués triat casa meva per a enllestir aquella perso¬na no m'obligava a sentir-m'hi especialment interes¬sat, ja que no deixava d'ésser un desconegut.
Aquesta composició d'idees va servir per a deixar-me la consciència neta i el cap despert, sense les traves dels retrets de l'ànima, a bon punt per resoldre el que calia fer.
Quedava clar que, en primer lloc, calia treure de casa aquell cadàver intrús. El senyor, que a primera vista em va semblar poc corpulent, se m'apareixia ales¬hores com una nosa enorme. Vaig decidir treure'l al carrer i deixar-lo a qualsevol cantonada, però era pre¬cís embolicar-lo. Embolicar-lo amb què? De moment, se'm va ocórrer utilitzar qualsevol cortina de les que feien acollidor el meu domicili, però era un sacrifici excessiu.
Llavors, recollint uns quants periòdics vells, vaig intentar l'embalatge més voluminós que mai hagi pas¬sat per les meves mans. Només les persones que cone¬guin una experiència semblant podran convenir amb mi com és de dolent el paper dels diaris; a mitja feina, em va entrar una gran desesma. Es tractava d'una em¬presa que em prendria hores llargues i senceres i, a més, m'ha molestat sempre sortir al carrer amb pa¬quets grossos. No. Calia pensar-ho bé, i pensant, pen¬sant, m'il•luminà la idea de la solució correcta.
Vaig col•locar el senyor de Colòmbia a l'armari de la roba, penjant-lo pel coll de l'americana, i després, cridant la dona de la neteja, li vaig dir que me n'anava de la ciutat per una bona temporada, que tancava el pis amb pany i clau i que ningú no hi havia d'entrar per cap motiu.
De fet, ja feia dies que tenia la intenció de prendre'm unes vacances, i aquella oportunitat, encara que honestament no pogués ésser considerada bona, venia bé.
Foren unes vacances magnífiques, en un centre de repòs prop d'un gran llac. Per cert que (volia dir-ho en la primera ocasió que tingués) em fou possible de comprovar un fet que ja sospitava de feia temps: per a la pesca en aigües quietes, són molt millors els esquer artificials que els naturals i que, d'entre els primers, els que fabrica la casa Locke, de Londres, donen un resultat molt superior a tots els altres que he provat. En el concurs de pesca que va celebrar-se en aquell llac vaig guanyar el primer premi entre divuit concursants utilitzant únicament materials de l'esmentada marca.
Els dies em van passar amb rapidesa, i he de dir que això no es degué pas només a la bellesa del indret, ja que jo empenyia el temps amb petites aventures. Per exemple, a causa d'una ballarina polonesa, vaig con¬certar un duel amb un marquès; però aquesta incidèn¬cia, lluny de causar danys a ningú, em valgué l'amistat del marquès —amb el qual encara ens escrivim regu¬larment—, i si no fos una altra la història que ens ocu¬pa, m'agradaria d'explicar tota una cadena d'afortuna¬des circumstàncies.
I quan se m'acabaren els pretextos per a allargar més el meu descans, vaig retornar a la ciutat.
Es gene¬ralment coneguda la joia de reveure l'asfalt i els tram¬vies, de tornar a sentir els sorolls urbans després d'una absència; jo experimentava l'eufòria del retrobament de coses belles i estimades, i ni el record del senyor de Colòmbia no podia enterbolir aquell moment...
Vaig obrir serenament la porta del pis i, sense ni tan sols treure'm el barret, em vaig dirigir cap a l'armari de la roba. I és ara quan he de retre de gust un homenatge a l'exquisida correcció d'aquell americà del sud, que portava la seva polidesa cel enllà...
Encara tenia el gest de correcte encongiment per trobar-se en una casa estranya, i havia tingut l'atenció pòstuma de mantenir-se en un estat de conservació perfecte. Les pomes que jo guardava per fer olorosa la roba blanca, l'havien perfumat lleugerament i era un cadàver que es podia tocar amb les mans sense la més petita repugnància. La pell se li havia ressecat i tot ell semblava de cartró.
En despenjar-lo, vaig comprovar que no pesava gens i que la seva rigidesa era absoluta. Em va fer pensar- i sé que això no ofendrà la seva memòria, perquè el pensament venia acompanyat d'un cert afecte— en alguns dels ornaments de les falles valencianes.
Amb una sola mà el podia portar d'una banda a l'altra, i el vaig deixar al menjador, a terra, damunt d'una gran pell decorativa.
Mirant-me'l, se'm va acudir la solució definitiva del problema. Vaig treure-li la roba que portava i li vaig posar una mena de faldilles, fetes d'una tela índia de colors. Després, el vaig penjar en un clau del rebedor. En aquell lloc, i vestit d'aquella manera, el senyor de Colòmbia semblava una curiositat americana. I, de fet, tots els que l'han vist fins ara en el seu nou estat se'l prenen en aquest sentit.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

La lluna clara empaita els somnis, de Sònia Ferrer

Si puges aquestes escales passaràs per un forat molt estret. Dalt de tot hi ha una porteta. Quan l’obris seràs al bell mig de les roques, voltat de mar. Pots treure el cap i mirar les onades… de vegades hi han vaixells que busquen un far; no parlis amb els que van a bord, ells no et poden veure.
La meva dona va aixecar-se una nit quan jo dormia. Recordo que eren aquells temps en què va aficionar-se a l’escriptura amb tanta devoció que s’aixecava d’entre els seus somnis per escriure’ls abans de perdre’ls, oblidats. Vaig deixar de preocupar-me si es llevava a mitjanit… dormia molt profundament, jo!
Una nit de lluna clara, d’aquelles a punt de créixer i omplir-se de llum, va sentir l’impuls de llevar-se i venir fins aquí. Hi va dur un dels seus quaderns. Desvetllada, devia tenir un d’aquells moments en què el cap se li omplia de pensaments i misteris que havia de buidar.
Va escriure durant una estona, potser una mitja hora, fins que aparegué el vaixell, i aquella dona a bord. La senyora xisclava demanant auxili, feia uns crits aterrants. La meva muller va treure el cos pel forat. El cos prim, de nina llarga i esquifida amb faldilles, que acabava amb aquella cara de porcellana, aquells llavis de cirera i els meravellosos ulls de Blau de cel.
L’endemà la van trobar allà on les onades lluiten i la sal es fa. Tenia les mans entre les roques com si les hi haguessin atansat, o com si hi hagués volgut trobar alguna cosa dins les pedres. Els ulls se li havien quedat en blanc i la boca oberta com quan el metge vol mirar la gola. Als cabells hi tenia una flor de groga, de gerbera, lligada amb un llaç blanc, d’aquells suaus.
Van dir que s’havia suïcidat. Als ulls d’aquells que no en saben, s’havia suïcidat. Mai, i escolta’m bé, mai, he volgut que ningú llegís els seus darrers mots. Només ella veia la nau, ja l’havia avistat altres dies, però mai m’havia dit res de què hi hagués algú demanant ajuda al capdamunt del vaixell. Va voler sortir pel forat… i què havia de saber ella, pobreta, de què el mar en veure-la se n’enamoraria? Tan maca com era, que tenia la pell de seda i els ulls de turquesa, d’un blau que espantava els homes, però no pas l’ immensitat del mar.
Encara noto, de vegades, quan s’aixeca a escriure. La sento repetir paraules en veu alta, provant que sonin bé. Noto la seva suor al coixí quan té un malson.
A voltes la veig a la cala jugant amb les onades quan la lluna és rodona i blanca. No li faig senyals, ella no em veu, només la miro, m’omplo d’ella, i me l’estimo així com és, feliç.

Miscel•lània
Efemèrides d’un 26/04
26/04/1884: Neix Marcelino Domingo, escriptor i polític espanyol, varies vegades ministre en la II República.
26/04/1896: Neix Vicente Aleixandre, poeta espanyol, Premi Nobel el 1977.
26/04/1916: Neix Morris West, escriptor australià, famós per “Las sandalias del pescador”.
26/04/1927:Neix Enrique Domínguez Millán, poeta y escriptor espanyol.
26/04/1731: Mor Daniel Defoe, escriptor anglès mundialment conegut per la seva novel•la “Robinson Crusoe”
26/04/1925: Es publica “El proceso”, de Franz Kafka
Clubs de lectura:
-Durant aquest mes a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc aquest dijous dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, durant aquest mes llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts, dia 27, a les 7 de la tarda.

...quan em parlen de fantasia i absurd en els meus contes, recordo que les primeres crítiques que van sortir, quan algú va dir que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita em vaig quedar parat. Perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre." (Pere Calders)

19/04/2010 Yunus Emre

2010-04-19T20:24:00.005+02:00

100419 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Yunus Emre és un poeta i místic turc que va viure probablement entre els anys 720 i 638 de l’Hègira, és a dir, entre el 1240 i 1320 segons el nostre calendari. Ell mateix, segons diu als seus poemes, es va posar el nom de Yunus. Emre, que vol dir “enamorat”, és el nom genèric amb el que es coneixen els poetes de Déu. Va néixer a la península d’Anatòlia.
Anatòlia és una península situada al Pròxim Orient. Limita al nord amb el Mar Negre, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el mar Egeu i el mar de Màrmara. Els estrets dels Dardanelos i el de Bòsfor la separen d’Europa.
A l’antiga Grècia, li deien Àsia a la península d’Anatòlia, de manera que, quan el nom es va estendre a tot el continent, la península va rebre el nom d’Àsia Menor. Sense dubte, néixer en una terra de pas, pont entre Europa i Àsia, va ser determinant en la formació del caràcter del nostre autor, model de tolerància i universalitat.
Gairebé no es coneixen dades de la seva biografia, encara que se sap que es va casar dues vegades, que va tenir dos fills, que va rebre una acurada formació espiritual i que va arribar, com a mínim, fins als 82 anys.
També se sap que Yunus Emre era un derviche sufí. La paraula derviche, significa en turc, literalment “aquell que busca les portes” i es refereix a les persones que viuen en una pobresa mendicant i ascètica, indiferent a les possessions materials, dedicades a l’aprenentatge de la religió. Són l’equivalent als nostres frares mendicants.
Demanen diners i menjar per aprendre humilitat, però tenen prohibit demanar pel seu propi ús, de manera que han de donar tot allò que reben als altres pobres.
La poesia de Yunus està inspirada en la filosofia tasawwuf, o misticisme islàmic, que propugna la igualtat entre tots els essers humans, que condemna la supèrbia i l’ambició de poder i riquesa, que critica el fanatisme religiós i que defensa l’estudi, la ciència i el control de les passions.
Formalment, la importància de Yunus Emre és cabdal: va ser un dels primers a utilitzar el turc, la llengua parlada pel poble, quan a la seva època tothom escrivia en persa o àrab. A més el seu llenguatge és clar i fa accessibles els difícils conceptes místics. La senzillesa és tal que encara avui molts turcs poden llegir i comprendre la seva obra sense recórrer al diccionari
Com hem dit, des del punt de vista conceptual, Yunus Emre pertany al grup de poetes inspirats en les doctrines del misticisme islàmic. Yunus canta sobretot les virtuts de l’ascetisme, la puresa dels sentiments i el rebuig de les possessions materials. Si al contingut místic li donem una dimensió humana, podrem comprendre la absoluta vigència de la seva poesia.
Yunus Emre es preocupa pel destí de tots els homes, particularment dels més desfavorits; predica la igualtat, defensa la justícia social i és el primer poeta turc que expressa la bellesa de la bondat; tot això en una poesia d’intensa emotivitat.
La intemporalitat del missatge dels seus poemes, que són un crit a favor de la pau i la fraternitat universals, és allò que va voler destacar la UNESCO quan va declarar l’any 1991 Any Internacional de Yunus Emre, amb motiu del 750 aniversari del seu naixement.
A Turquia també han destacat la seva figura, fins el punt que al 2009 van donar el seu nom al institut de cultura d’Ankara, l’equivalent a l’espanyol Institut Cervantes, amb les funcions de promocionar l’art, la cultura i el patrimoni de Turquia a l’exterior.
A més, cada any la ciutat d’Esmirna (Izmir, en turc) li dedica un festival de la cançó. La seva popularitat transcendeix la cultura oficial: des de fa set segles els seus poemes es memoritzen i es reciten. I molts pobles s’atribueixen ser el seu bressol o guardar la seva sepultura.
Testimoni de la seva manera de ser i d’escriure és una anècdota que ha arribat a través del temps. Yunus va ser contemporani d’un altre gran escriptor turc, Rumi. Aquest composava contes i cançons en persa, per a persones riques i urbanes. Yunus, per contra, vivia i composava entre la gent rural pobre.
Un dia, tots dos personatges es van trobar. Remi va voler saber que opinava Yunus de la seva més gran obra, El Masnavi. Yunus va dir: Excel•lent, excel•lent! Però jo l’hagués fet d’una altra manera.
Sorprès, Rumi va voler saber detalls. Yunus, que pensava que l’obra de Rumi parlava sobre tot d’ell mateix, va dir:
Jo simplement hagués escrit: vaig venir de l’eternitat, em vaig vestir amb carn i vaig prendre el nom de Yunus.
De Yunus Emre ens han arribat dos obres L’opuscle dels consells i Divan, poemari que conté uns 350 poemes, encara que se li atribueixin més de mil.

Consells i poemes, de Yunus Emre

Alguns consells
No hem vingut a aquest món per viure sempre en conflicte. Amar és la missió de la nostra vida.
No ens hem d’oposar a cap religió. El veritable amor neix quan totes les religions es fan una.
El nostre únic enemic és el ressentiment. No guardem rancúnia a ningú, ja que la humanitat és indivisible i no es pot odiar a tothom.
Poemes
Aquest món per a ningú roman.
Encara que el món està impregnat de Déu
ningú arriba a conèixer el seu misteri.
Si el vols veure, busca’l dins teu,
descobriràs aleshores que Ell no està tant lluny.
Aquest terra sobre el que camines
aquest menjar amb el que alimentes el teu cos,
si creus que són teus, et confons.
Un altre món es troba fora de la teva vista,
la virtut és tot allò que es queda en aquest món.
El dolor de l’absència és massa amarg,
ningú ha tornat després d’anar-se’n,
mes el que ve a aquesta vall marxarà
sense remei; tot humà aquest suc beurà.
La vida és un llarg pont
pel que passem tots, vells i joves;
veniu doncs, serem amics,
la vida serà més fàcil per nosaltres;
amem i que ens amin tots,
doncs en aquest món ningú perviu.

Et necessito a tu
El teu amor m’ha fet fora de mi,
només et necessito a tu.
Dia i nit llangueixo pel teu amor,
només et necessito a tu.
No em satisfan les riqueses,
no tinc por de la misèria,
el teu amor es la meva compensació.
Només et necessito a tu.
El teu amor crea l’amor.
Només et necessito a tu.
Deixa’m beure el vi del teu amor,
ets qui calma la meva set.
Només et necessito a tu.
Quan mori i llancin les meves cendres al cel
la meva veu cridarà el teu nom.
Només et necessito a tu.
Yunus és el meu nom
Cada dia creix el meu foc,
un únic desig sento en tots dos mons,
només et necessito a tu.

Els cors són de vidre
Si alguna vegada has trencat el cor a algú
no ho pots refer només pregant a Déu.
La teva culpa no minora encara que
setanta-dues nacions t’ajudin.
Saps quanta gent de bon cor ha passat per aquest món?
Ells només han deixat un record;
Les seves ànimes han volat cap a l’Amant,
obrint les seves ales com ocells.
El camí del Senyor és just,
els ulls dels que ho veuen són feliços.
El valent de debò no busca la fama;
Si els teus ulls miren des de lluny, no veuen.
Però, si mai has deixat el bon camí,
si mai no has ferit els bons,
si has obrat amb bona fe
la teva riquesa creixerà mil vegades.
Yunus et diu aquestes veritats
posant mel i mantega en les seves paraules;
et dóna joies, no sal.

Sobre la humilitat
Si mires amb menyspreu als altres
el teu cor està lluny del bon camí;
no té sentit amagar-lo.
Fins i tot aquell de la barba llarga i blanca
si ha trencat un sol cor
quin sentit té que peregrini a la Meca?
Perquè si no té compassió
Què busca?
El meu cor és el tro del seu amant
i també el seu destí.
Aquell que trenca el cor d’un altre
mai no trobarà el camí per tornar a la seva morada
ni d’aquest ni de l’altre món.
Els més savis parlen poc
els més ignorants no callen mai,
però una paraula ho pot dir tot al que escolta.
I els llibres sagrats?
Si algun significat tenen és aquest:
Tot allò que desitges per a tu
ho has de desitjar pels altres.
Qui ha begut el vi de l’amor
entén que vull dir.
Yunus et diu: no menyspreïs ningú
i mira fixament el rostre de l’amant
que et tendirà un pont el dia del Judici Final.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Poemas de amor a la primavera, a la aurora, a los ritmos de la naturaleza que nos regala tantas vivencias, que es tan generosa y a la que tenemos tanto que agradecer. Pilar Pacheco

Flor del almendro, temprana,
eres casi la primera
flor que abriéndose tan clara,
cuando el invierno se cierra,
le va cantando a mi alma
augurios de primavera.
…
Es como madrugar en primavera,
romperle las veredas a la noche,
y abrir un horizonte de claror,
pujando con el carro de la aurora,
jugando con las nubes de arrebol.
Es un abrir los ojos, muy temprano,
en el alto balcón de la cigüeña:
del último letargo, celadora,
vigía de esforzado despertar.
Es un amanecer en primavera,
con la savia que al fin se despereza:
cuando los brotes apuntan,
cuando se abre la flor,
cuando los campos renacen
al canto del ruiseñor,
cuando va viniendo el día,
cuando va saliendo el sol.
…
Subí al monte: ¡qué alto
mirador de primavera!.
Y quise dormir al raso
para contar las estrellas.
Las conté. Dormí con ellas.
Al despertar, muy temprano,
yo me marché. Las estrellas,
dentro de mí, se quedaron.
Pasó el tiempo. Y un buen día,
al despertar, muy temprano,
yo pensé: qué noche aquella,
en que a mí me cobijaba
el manto de las estrellas.

Sueño dedicado a Capricornio

Epílogo de un letargo,
ya languidece la luna,
ya deslíe su perfil,
ya deshilvana los flecos
de su leve cabellera,
ya trémula se diluye
su perlada silueta
y cancela puntual
su vigilante desvelo.
Ya las estrellas acallan
su pálido rutilar,
y el latir de los luceros
se aleja por los celajes.
Preludio de luz más larga,
levita ya, sigiloso,
el claror de la alborada.
…
Sueño dedicado a Acuario.

Madruga el amanecer,
se mira en la mar en calma
y tramonta por las lomas
empujando la mañana.
Un enjambre de relumbres
se estremece en la maraña
de las sombras. Se desmaya
el sahumerio de la bruma.
Y el mar temprano murmura,
con su romanza de espuma,
la melodía del alba.
…

Aurero pleno de aurora.
Augurio del día nuevo:
Nubes, hoy recién nacidas,
granan con vivo arrebol
transparente tul turquesa.
Un gajo puro de luna
destila su palidez.
Un mirlo, sólo y altivo
saetero de estridencias,
requiebra tu despertar.
…
Oh noche, noche cerrada,
la de la larga melena
negra con guiños de plata.
En tu flequillo la luna
perla tu frente sellada.

Oh noche, noche cerrada:
Tus dedos me van cogiendo
por las orillas del alma,
me arropan en tu melena
y me ponen por almohada
un bucle de tus cabellos
negros con guiños de plata.

Biografía de Angel Badía,

Es una narración de cómo se vivía la religión allá por los años 50 en un pueblo, Binéfar, de Aragón, provincia de Huesca, donde viví yo en mi niñez, con unos tíos: Nati, hermana de mi madre, y Dámaso, su marido, en una casa en la que, en el piso de arriba vivía otra familia, Pilar, hermana del tío Dámaso, y Fernando, su marido a quienes me hacían también llamar tíos. Tenían, por la familia de mi tío, un negocio de ferretería, almacén, taller y fundición.
En el mismo pueblo vivían otros 2 hermanos de mi madre, los tíos Pepe y Félix, dedicados a la agricultura.

Una realidad importante en Binéfar era la religiosa.
Se practicaba el catolicismo mucho, sobre todo entre la gente bien, que era la más urbana, dedicada principalmente al comercio y a quehaceres no agrícolas.
Había también un grupo de gente de religión protestante, que se reunía en una casa, ubicada en una parte no principal del pueblo, de aspecto como las demás, sin letrero ni nada revelador de la actividad, pues no permitía la Ley el ejercicio público de una religión no católica.
Existía verdadera fe en muchos de los que iban a misa pero otros, bastantes, asistían por un motivo social, para que se viese que cumplían y para ver a los demás: los domingos, antes de la hora de la función, en el pórtico de la iglesia había siempre gente, viendo a los que llegaban, saludando y observando, para luego cotillear o chafardear, que es como se dice en el hablar aragonés. Ocurría esto, sobre todo, en la misa de doce, la última, a la que se iba bien vestido, luciendo, como en un acto social. Así, en un sermón de esta misa, dijo una vez el cura que habría muchos cristianos de misa de doce en el infierno.
En cuaresma, se cumplía con el ayuno y abstinencia, salvo que se sacara la Bula pagando un estipendio a la Iglesia; entonces, solo estaba obligado uno a la abstinencia de carne los Viernes.
En este tiempo de cuaresma, se organizaban unas predicaciones, llamadas misiones, que solían durar una semana o dos, a base de varios sermones diarios, a cargo de sacerdotes -solían ser tres- venidos de fuera, de Navarra la mayoría, profesos de una Orden religiosa. Tenían una buena, contundente, oratoria sagrada; llenaban la Iglesia.
Eran las misiones un aconteci¬miento en el pueblo, que se anunciaba mucho y con anticipación; iba la gente a recibirles -a los misioneros- y se hacía un acto de recepción en la Iglesia. Recuerdo yo una vez, el día que se iban, qué multitud fué a despedirles; parecía que se había volcado todo el pueblo. Se llegaba a alterar el horario de los escolares para que éstos pudieran escuchar los sermones.
Por otra parte, en el tablón de anuncios del vestíbulo de la Iglesia, se exponía la calificación moral de las películas que se "echaban" en los tres cines del pueblo: 1, o blanca, significaba autorizada para todos los públicos; 2 o azul, para mayores de 14 años; 3 o rosa, solo para mayores de edad; 3R, mayores con reparos; y 4, grana, gravemente peligrosa, o sea, pecado mortal para todo el mundo. Mi tía, Nati, llevaba mucho la cuenta de las calificaciones y no permitía que yo me las saltara; mis otros tíos, Pepe y Félix, poco caso hacían, en cambio. Un día, uno de ellos me llevó al cine donde ponían una película grana y mi tía Nati vino a sacarme de la sala.
Como contrapunto, había quienes no compartían esta religiosidad. Así, Don Inocencio, el boticario, solterón firme, tenía sus tertulias en la Farmacia en las que hablaba despectivamente de los asiduos a la Iglesia: los llamaba gente de “pésame señor" contraponiéndolos a los de "vaso palmero y ya me entiendes", que merecían su simpatía.
En la familia en la que yo vivía, casa de tío Dámaso y de la llamada tía Pilar, eran todos muy religiosos, a excepción de tío Dámaso, que no tenía ningún fervor y, de fe, poca o nada, aunque iba a misa todos los domingos-a la de doce, claro- y decía que, en la Iglesia, nunca había aprendido nada malo. Y eso que, durante la guerra, estuvo en la cárcel, en Mataró, condenado a muerte por los "rojos". Se rezaba todos los días el rosario conjuntamente, las dos familias en su totalidad, salvo, si no recuerdo mal, tío Dámaso. Se rezaba, entera, una de las tres partes del rosario, contemplando los misterios que tocaban ese día, gozosos, de dolor o gloriosos.
Tía Nati era especialmente religiosa y a mí me obligaba a practicar mucho, a comulgar con frecuencia incluso; decía que era yo muy poco piadoso.
Yo tenía fe, según me habían enseñado: creía en el cielo, en el infierno y en los dogmas; el pecado, que, en aquel tiempo, se producía con mucha abundancia, pues bastaba mirar a una chica con intención sexual, investigando su escote, por ejemplo, para incurrir en él; al menos, así nos lo decían en la Iglesia los curas. Pero me decepcionaba que, al ir a comulgar, no notara después algo en mi espíritu por haber recibido a Jesús. A partir de ahí empezó a declinar mi fe católica.

Miscel•lània....
Efemèrides: Setmana del 19 al 25 d’abril:
19/04/1824: Mor Lord Byron, escriptor romàntic anglès.
19/04/1998: Mor l’escriptor Octavio Paz, poeta i assagista mexicà.
21/04/1939: Neix Ian Gibson, escriptor hispanista irlandès, nacionalitzat espanyol.
22/04/1922: Neix Emilio Alarcos Llorach, filòleg, escriptor i acadèmic.
El 23 d’abril és el dia internacional del llibre, promulgat per l’UNESCO el 1996.
23/04/1564: Neix William Shakespeare, dramaturg anglès.
23/04/1616: Moren Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
23/04/1967: Mor Edgar Neville, escriptor i humorista espanyol.
23/04/1978: Mor López de Ayala, marqués de Lozoya, erudit i historiador.
23/04/1980: Mor l’escriptor cubà Alejo Carpentier.
23/04/1981: Mor l’escriptor català Josep Pla, a qui Ona literària va dedicar el programa del dia 22 de març.
24/04/1497: Mor Jorge Manrique, poeta i escriptor espanyol, conegut per las Coplas a la muerte de mi padre.
25/04/1852: Neix Leopoldo Alas, Clarín, crític i novel•lista espanyol.
25/04/1904: Neix Maria Zambrano, assagista espanyola.
25/04/1911: Mor Emilio Salgari, novel•lista italià.
25/04/1962: Reapareix a Madrid la Revista de Occidente, fundada al 1932 per José Ortega i Gasset, que havia deixat de publicar-se al juliol de 1936.
Clubs de lectura.
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril, dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes d’abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts d’abril, dia 27, a les 7 de la tarda.
Agenda:
-A la parada de llibres, el dia 23 hi haurà un estand compartit per diferents entitats de caire cultural, dedicat als escriptors locals.
-El mateix dia 23 d’abril tindrà lloc a la Biblioteca Municipal, a les 9 de la nit, una lectura de textos inèdits dels components del grup Rates de Biblioteca, amenitzada amb interpretacions musicals a càrrec dels alumnes de l’Escola Municipal de Música.
Concursos:
-Premis Associació de dones de Malgrat 2010. Dotzè certamen literari “Nosaltres les dones” Modalitat narrativa i poesia. Dotat amb 200€ per modalitat. Fins el 27 d’abril
-X Premi Solidaritat Xavier Fàbrega. Convocat per l’Agrupació d'Antics Alumnes de Bell-lloc del Pla. Tema “La cultura popular i tradicional: les arrels d’un poble” Diverses modalitats i dotacions. Fins el 29 d’abril.
-Premis Òmnium Terrassa 2010 de novel•la i narració curta. Dotats, respectivament, amb 6.000 i 800€. Fins el 30 d’abril.
-Contes que compten. Concurs de contes infantils. Convocat per entitats de la Seu d’Urgell. Diverses categories. Premi entre 100 i 200€ segons categoria. Fins el 7 de maig.
-II jocs florals de poesia viva d’Igualada. Convoquen l’agrupació poesia viva i l’ajuntament d’Igualada. Diferents premis entre 200 i 300€. Fins el 10 de maig.
-XVII Premi de Narrativa eròtica la Vall d’Albaida. Convocat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, amb seu a Ontinyent (País Valencià). Dotat amb 4.600€ i publicació. Fins el 14 de maig.
-Premi de poesia i narrativa mediterrànies Pare Colom 2010. Convocats per l’Ajuntament d’Inca (Balears). Dotats, respectivament, amb 1.200 i 3.000€. Fins al 31 de maig.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny
-Premis Alfons el Magnànim 2010. Modalitat poesia. Convocat per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Dotat amb 15.000€ i publicació. Fins el 30 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-XXVI Premi Rafael Sari. Modalitat poesia i prosa. Convocats per l’Obra de Cultura a l’Alguer (Sardenya). Diferents premis. Fins el 31 de juliol.

12/04/2010 Rudyard Kipling

2010-04-13T16:07:00.003+02:00

100413 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Kipling va escriure novel•les, poemes i relats ambientats principalment a l'Índia i Birmània durant l'època de govern britànic. Va néixer el 30 de desembre de 1865 a Bombai (Índia) i a l'edat de 6 anys el van enviar a estudiar a Anglaterra. Va passar cinc anys en una llar social de Southsea, experiència detestable que descriu en el seu relat 'L'ovella negra'.
Va tornar a l'Índia el 1882 i a partir d'aquest moment va treballar per la Civil and Military Gazette de Lahore fins 1889, en qualitat d'editor i escriptor de relats. Més tard va publicar Cancioncillas del departament (1886), una sèrie de versos satírics sobre la vida civil i militar a les casernes de l'Índia colonial, així com un recull dels seus relats escrits per a la premsa recopilats en Contes dels turons (1887).
La seva fama literària es va consolidar amb sis històries sobre la vida dels anglesos a l'Índia, publicades entre 1888 i 1889, que revelaven la seva profunda identificació amb la gent i el paisatge del seu país. Posteriorment va viatjar per Àsia i Estats Units, on va contreure matrimoni amb Caroline Balestier el 1892 i va viure durant un breu període a Vermont. El 1903, es va establir a Anglaterra. Kipling va ser un escriptor prolífic i popular. El 1907 va obtenir el Premi Nobel de literatura, convertint-se en el primer autor anglès mereixedor d'aquest guardó.
Kipling figura entre els principals escriptors de relats anglesos. Com a poeta destaca pels seus versos escrits en l'argot habitual dels soldats britànics. La seva literatura gira sempre al voltant de tres eixos: el patriotisme, el deure dels anglesos de portar una vida d'intensa activitat i la destinació d'Anglaterra, cridada a ser un gran imperi. La seva insistència en aquest darrer aspecte era sens dubte un ressò del passat victorià i va perjudicar greument la seva reputació com a escriptor en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial.
De les seves principals obres de ficció breu cal destacar Moltes fantasies (1893), El llibre de les terres verges (1894) i El segon llibre de les terres verges (1895), col•leccions d'històries d'animals que constitueixen en opinió de molts el millor de la seva literatura, a més de Precisament així (1902) i Puck, el del turó (1906).
Entre les seves novel•les o relats llargs més buscats figuren La llum que s'apaga (1891), sobre un artista cec; Capitans intrèpids (1897), una història de mariners; Stalky & Cia. (1899), basada en les seves experiències infantils al United Services College, i Kim de l'Índia (1901), un relat picaresc de la vida a l'Índia. El més destacable de la seva poesia és potser Balades de la caserna (1892) i Les cinc nacions (1903). Una mica de mi mateix, publicada pòstumament el 1937, és un relat inacabat sobre la seva trista infància. Va morir el 18 de gener de 1936 a Londres.

Més enllà del límit (fragment del llibre El home que volia ser rei i altres contes)

L'amor no repara en castes ni el somni en un llit trencat.
Vaig sortir a la recerca de l'amor i em vaig perdre.
(Proverbi hindú)

Tot home hauria de cenyir-se a la seva pròpia casta, raça i educació, en qualsevol circumstància. Que vagi el blanc amb el blanc i el negre amb el negre. En aquest cas, qualsevol problema que es pugui presentar estarà dins del curs ordinari de les coses: no serà sobtat, ni aliè ni inesperat.
Aquesta és la història d'un home que deliberadament va traspassar els límits segurs de la vida decent en societat, i ho va pagar molt car.
En primer lloc, sabia massa, i en segon lloc va veure més del compte. Es va interessar en excés per la vida dels nadius, però mai més tornarà a fer-ho.
Al recòndit cor de la ciutat, després del bustee de Yitha Megyi, es troba el carreró de Amir Nath, que mor en una tàpia perforada per una finestra amb una reixa. A la entrada del carreró hi ha una vaqueria, i les parets a banda i costats no tenen finestres. Ni Suchet Singh ni Gaur Chand aproven que les seves dones treguin el cap al món. Si Durga Charan hagués estat de la mateixa opinió, avui seria un home més feliç, i la petita Bisesa hauria pogut pastar el seu propi pa.
La seva cambra donava, través de la finestra enreixada, a l'estret i fosc carreró, on mai no entrava el sol i les búfales es rebolcaven al fang blau. Bisesa era vídua, tenia uns quinze anys, i dia i nit suplicava als déus que li enviessin un nou amant, ja que no es conformava a viure sola.
Un dia, l'home -Trejago era el seu nom - es va endinsar al carreró d'Amir Nath mentre deambulava sense rumb i, després de passar al costat de les búfales, va ensopegar amb un gran munt de farratge per al bestiar.
Va veure llavors que el carreró no tenia sortida i va sentir una rialleta ofegada darrere de la finestra enreixada. Era un riure molt agradable, i, sabedor que les Mil i una nits són una bona guia en qualsevol situació pràctica, Trejago es va acostar a la finestra i va murmurar aquest vers de "La cançó d'amor de Har Dyal “que comença així:
“Pot un home mantenir-se dret enfront del sol nu, o un amant en presència de la seva estimada?
Si se m’afluixen les meves cames, ai, ànima de la meva ànima!, Se'm pot culpar,
ja que m'ha encegat la resplendor de la teva bellesa? “.
Va sonar darrera de les reixes la lleu dringadissa d'unes polseres de dona,
i una veueta va continuar la cançó en el seu cinquè vers:
“Ai de mi! Ai de mi! Pot dir la lluna al lotus del seu amor si la porta del cel és tancada i es concentren núvols per gestar la pluja?
Cap al nord s'han portat a la meva estimada els cavalls de càrrega.
Els grillons que cenyeixen aquests peus els porto posats en el meu cor.
Ordeneu els arquers, que es preparin ... “.
La veu emmudí de sobte, i Trejago va sortir del carreró preguntant qui podria haver conclòs «La cançó d'amor de Har Dyal » d’una manera tan perfecta.
L'endemà, quan anava camí de la seva feina, una dona gran va llançar un paquet al seu cotxe de cavalls. El paquet contenia la meitat d'un braçalet de vidre trencat, una flor de Dhaka, vermella com la sang, un pessic de bhusa o farratge i onze llavors de cardamom. Era una carta, no una carta comprometedora i maldestre, sinó una innocent i críptica missiva d'amor.
Trejago sabia molt d'aquestes coses, com ja s'ha esmentat. Cap anglès seria capaç de traduir aquestes cartes objecte, però Trejago va escampar tots els elements sobre la tapa de l'escriptori i es va disposar a desxifrar el seu significat.
El braçalet de vidre trencat representa a tota l’Índia a una vídua hindú, perquè, quan el marit mor, a la dona li trenquen els braçalets que porta als canells. Trejago va comprendre el significat del fragment de vidre. La flor de Dhaka pot significar «desig», «vine", "escriu" o "perill», segons la resta dels objectes que l'acompanyin.
El cardamom simbolitza la gelosia, però quan un objecte apareix duplicat en aquest tipus de missatges, perd el seu significat simbòlic i passa a indicar senzillament una part d'una seqüència que denota temps, o lloc, si va acompanyat d'encens, quallada o safrà. Així doncs, el missatge deia: “Una vídua ... flor de Dhaka i bhusa ... a les onze”.
El pessic de bhusa va il•luminar a Trejago. Va comprendre la interpretació d'aquest tipus de cartes que depèn en gran mesura del coneixement instintiu - que la bhusa es referia al munt de farratge amb el qual s'havia topat al carreró d'Amir Natha, i que el missatge havia de ser de la dona que s’ocultava rere la finestra enreixada, que era vídua. Així doncs, el missatge deia:
«Una vídua al carreró on es troba el munt de bhusa desitja que vinguis a les onze ».
Trejago va llançar totes aquelles andròmines a la llar de foc i es va posar a riure. Sabia que els homes d'orient no festegen sota una finestra a les onze del matí i que tampoc les dones concerten una cita amb una setmana d'antelació. I així, aquesta mateixa nit, a les onze en punt, es va presentar al carreró d'Amir Nath, emboçat en un burca, que cobreix tant un home com una dona.
Així que els gongs de la ciutat van donar l'hora, la veueta rere el reixat va encetar «La cançó d'amor de Har Dyal» en aquest vers al que la noia paixtu suplica a Har Dyal que torni. La cançó és molt bonica en la seva versió vernacla. Al traduir es perd el to dolençós dels versos. Diu una cosa així:

Tota sola al terrat, em tombo cap al nord
I contemplo els llampecs fendint el cel:
L’encís dels teus passos allà al nord.
Torna al meu costat amor, o em moriré!
Sota els meus peus s’estén el bazaar silent.....
Lluny, ben lluny, reposen el camells cansats .....
El camells i els captius de ta batuda.
Torna al meu costat amor, o em moriré!
L’esposa del meu pare és vella i cruel,
I escarràs de tota la casa del pare sóc.
El meu pa és la pena, i les llàgrimes, l’aigua que bec,
Torna al meu costat amor, o jo em moriré!

Quan el cant va haver cessat, Trejago es va acostar al peu de la
reixa i va murmurar:
-Sóc aquí.
Bisesa feia goig de veure.
Aquella nit va marcar el començament de moltes coses estranyes, i d'una doble vida tan intensa que, encara avui dia, Trejago es pregunta si no va ser tot un somni. Bisesa , o potser l'àvia criada que li va llançar la carta, havia desprès la pesada reixa de la paret de maó, de tal manera que la finestra va lliscar cap a dins, deixant només un forat quadrat pel qual un home àgil es podia enfilar.
De dia, Trejago complia amb la seva rutina laboral, o es posava la seva roba de carrer i visitava a les dames del lloc, preguntant-se si seguirien rebent-lo si sabessin de l'existència de la pobra Bisesa. De nit, quan tota la ciutat es trobava en calma, donava el seu passeig embolicat en el burca pudent, creuava el barri de Yitha Megyi i girava de pressa al carreró d'Amir Nath, entre el bestiar dormit i les parets cegues per arribar, per fi, al costat de Bisesa i la respiració profunda i regular de la dona que dormia a l'altre costat de la porta de l'auster cau que Durga Charan havia assignat a la filla de la seva germana.
Qui o què era Durga Charan és una cosa que Trejago mai va preguntar, i tampoc se li va ocórrer preguntar com no va ser descobert i degollat fins que la seva bogeria va haver conclòs, i Bisesa .. Però d'això parlarem més endavant.
Bisesa era per Trejago una inesgotable font de delícies. Era ignorant com un ocellet, i les seves distorsionades versions dels rumors que arribaven fins a la seva habitació des del món exterior divertien a Trejago gairebé tant com els seus intents de pronunciar papissotejant el seu nom: Christopher.
La primera síl•laba li era sempre impossible, i movia amb gràcia les seves mans de pètal de rosa, com si volgués espantar la paraula, per a després, agenollada davant Trejago, preguntar, exactament igual que una dona anglesa, si estava segur que l'estimava. Trejago li jurava que l'estimava més que a res en el món. I era cert.
Transcorregut un mes des que s'iniciés aquesta bogeria, les exigències de la seva altra vida obligaren a Trejago a mostrar-se especialment atent amb certa dama a la que coneixia. Podeu estar segurs que un fet d’aquesta naturalesa no només és advertit i comentat pels homes de la pròpia raça, sinó també per cent cinquanta nadius.
Trejago havia passejat amb la dama en qüestió, conversat amb ella al costat al quiosc dels músics i de tant en tant l’havia portat en el seu cotxe de cavalls, sense imaginar tan sols per un instant que això pogués afectar la seva vida clandestina, molt més preuada per a ell.
Però les notícies van córrer de boca en boca, com misteriosament sol passar, fins arribar a orelles de la dama de companyia de Bisesa, que al punt va parlar amb aquesta. Tan trastornada hi estava la nena que va descuidar les seves tasques domèstiques i per això va rebre una bona pallissa de la dona de Durga Charan.
Una setmana més tard, Bisesa va interrogar Trejago sobre el flirteig. No sabia de subtileses i es va expressar sense embuts. Trejago es va posar a riure, i Bisesa va picar amb el peuet a terra: un peu tan diminut, lleuger com una calèndula, que hauria cabut al palmell de la mà d'un home.
Molt del que s'ha escrit sobre la passió i la impulsivitat dels orientals és exagerat i obtingut de segona mà, però hi ha en això una part de veritat, i quan un cavaller anglès descobreix aquesta veritat, li sorprèn tant com qualsevol de les seves pròpies passions vitals. Bisesa es va enfurismar, va cridar i finalment va amenaçar que es trauria la vida si Trejago no deixava de immediat a la memsahib estrangera que s'havia interposat entre ells.
Trejago va intentar explicar i demostrar a Bisesa que no entenia aquelles coses des d'un punt de vista occidental.
Bisesa es va aixecar i es va limitar a dir:
No ho comprenc. Només sé una cosa: vaig fer mal fet d’estimar-te més que el meu propi cor, Sahib. Tu ets anglès. Jo no sóc més que una noia negra-.
- si bé era més rossa que una barra d’or de la Casa de la Moneda - i vídua d'un home negre. –
Després sanglotà i va dir:
-Però per la meva ànima i per l'ànima de la meva mare, t'estimo.
No et faré cap mal, em passi el que em passi.
Trejago va discutir amb la noia, va intentar tranquil•litzar-la, però Bisesa semblava més afectada del que és raonable. Res podia satisfer-la, llevat que ell trenqués per complet tota mena de relació amb aquella dona.
Trejago havia de marxar de seguida.
I va marxar. Va besar dues vegades el front de Bisesa mentre sortia per la finestra i va tornar a casa desconcertat.
Una setmana i tres més van transcórrer sense cap senyal de Bisesa. Pensant que la separació ja havia durat massa, Trejago va anar al carreró d'Amir Nath per cinquena vegada en aquestes tres setmanes, amb l'esperança que el copets que donava a la finestra trobarien resposta. No
es va veure defraudat.
Hi havia lluna creixent, i un raig de llum entrava al carreró, il•luminant la reixa, que es va retirar només trucar Trejago. Des de la negra foscor, Bisesa va estendre els braços a la llum de la lluna. Tenia dues mans tallades a l'altura de les nines, i els monyons ja gairebé havien cicatritzat.
Després, mentre Bisesa enfonsava el cap entre les espatlles i començava a sanglotar, algú va grunyir com una fera a l'interior de l'habitació, i una cosa afuada -ganivet, espasa o llança - va travessar el burca de Trejago. L'estocada no li va arribar el cos, però li va tallar un dels músculs de l'engonal, i Trejago va quedar afectat d'una lleu coixesa per a la resta de la seva vida.
La reixa va tornar a ocupar el seu lloc. No va arribar cap senyal des de l'interior de la casa ... res sinó la franja de llum de lluna a la part alta del mur, i més enllà la negror del carreró d'Amir Nath.
El següent que Trejago recorda, després de enrabiar-se i de cridar com un boig entre els despietats murs del carreró, és que va despertar al costat del riu a trenc d'alba, es va desfer del burca i va tornar a casa amb el cap descobert.
Trejago continua sense saber quina va ser la tragèdia: si Bisesa, en una flamarada d'injustificada desesperació, ho havia comptat tot, o si la intriga havia estat descoberta i ella torturada fins a confessar, o si Durga Charan coneixia el nom de Trejago, i el que havia passat amb Bisesa.
Alguna cosa terrible havia succeït, i el pensament del que va poder ser encara assalta Trejago que no ho sap pas ni al dia d’avui.
Un curiós detall del cas és que Trejago desconeix on es troba l'entrada principal de la casa de Durga Charan. Tal vegada en un pati comú a dues o més cases, o potser després d'alguns dels portals de la bustee de Yitha Megyi. Trejago ho ignora. Ja no pot tornar al costat de Bisesa, la pobra i petita Bisesa. L'ha perdut a la ciutat on cada habitatge es protegeix tan gelosament com es protegería una tomba, i on, com una tomba, cada habitatge és incognoscible, i la finestra amb la reixa que dóna al carreró d'Amir Nath ha estat tapiada.
No obstant això, Trejago compleix regularment amb les seves visites, i és tingut per un home molt decent.
No hi ha en ell res que cridi l'atenció, llevat d'una lleu rigidesa a la cama dreta, conseqüència d'un esquinç que es va produir muntant a cavall.

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Tu alma, de Mary Cespón.

Reina en la noche oscura, dibujada entre las sombras, majestuosa, serena, la cima de la montaña más alta, más hermosa, más lejana...
En ella se encuentran los ríos más cristalinos, más puros, que encierran en su incesante galopar la vida... la frescura... El aire lleva consigo el aroma de los árboles, intacto... imperecedero...
La nieve de un color blanco púrpura, virgen, sin que el hombre haya dejado su huella... Los árboles crecen fuertes, salvajes, formando un conjunto lleno de equilibrio, armonía y paz....
Remanso de amor y paz, universo de luz, mar sereno... estas tan cerca y tan lejos, que solo puedo soñarte y llorarte en silencio.
Perfección natural, grandeza Divina, esta es el alma que se refleja, en tu mirada cristalina.

A l’amic Blas, de Josep Lleixà

Aquest poema vol ser un petit homenatge al Blas Girol, Armat, caramellaire, vogador i amic que ens ha deixat no fa massa temps.

Fresc llebeig i mar bonança
Bona pesca nos envidant
Pescadors, a la mar, a la mar.

Encara que queden barques
i mariners cusin xarxes,
ja no es canten a la Torre
aquestes belles cançons.

Escàlams per los rems
col•loca el bon remer,
la canya del timó
empunya el timoner.

Són cançons d’enyorança
dels vells homes de mar
que cantaven tot vogant
quan a bord de sa barca
anaven a tirar la xarxa.

Menys barques
menys mariners
la pesca s’està acabant,
poques xarxes que cosir,
els temps devenen canviants.

Sol, de Martha Aurenti

Sol, que escuchaste mi caminar
por la playa
y advirtiendo mi soledad, saliste de tu cuna
y, aún en pijama, me saludaste.
Te sonreí,
en ese mismo momento
dejé de estar sola.
Tu mirada dorada
y la energía que me brindaste
me acompañarán el resto del día.
Sol, amigo, mío,
sé que cuando te necesite
allí estarás, esperándome,
a la hora de siempre,
a orillitas del mar,
y aunque te escondas detrás de las nubes,
tal vez vanidoso
por no haber lavado aún tu cara,
yo adivinaré tu presencia,
tu energía,
diciéndome como siempre:
“También este día te espera,
es tuyo, ve a por él.”

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides del 12 al 18 d’Abril:
12/4/1857: Es publica "Madame Bovary", de Gustave Flaubert
12/4/1947: Neix Ana María Moix, escriptora catalana.
12/4/1938: Mor Serafín Álvarez Quintero, comediògraf i escriptor espanyol.
13/4/1906: Neix Samuel Beckett, escriptor irlandès, premi Nobel l’any 1969.
13/4/1946: Neix Montserrat Roig, escriptora i periodista catalana.
13/4/1983: Mor Mercè Rodoreda, escriptora catalana.
14/4/1889: Neix Arnold J oseph Toynbee, historiador britànic
14/4/1986: Mor Simone de Beauvoir, escriptora francesa
15/4/1899: S’estrena "La Gioconda", de Gabriele d'Annunzio
15/4/1980: Mor Jean Paul Sartre, escriptor i filòsof francès, premi Nobel el 1964
15/4/1986: Mor Jean Genet, dramaturg francès
16/4/1844: Neix Anatole France, escriptor francès, premi Nobel el 1921
16/4/1859: Mor Alexis de Tocqueville, historiador francès.
17/4/1885: Neix Dinesen, escriptora danesa
17/4/1996: Mor José Luis López Aranguren, filòsof espanyol
18/4/1905: Mor Juan Valera, escriptor, polític i diplomàtic espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, el mes d’Abril llegim Les restes del dia, de Kazuo Ishiguro La tertúlia tindrà lloc el dimarts dia 27, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15 d’aquest mes.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-Podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

29/03/2010 J.J.Benítez

2010-03-29T18:00:00.001+02:00

100329 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Juan José Benítez, més conegut com a J.J.Benítez, neix a Pamplona el 7 de setembre de 1946, és un periodista espanyol, conegut pels seus treballs en ufologia i la seva sèrie de novel·les Caballo de Troya.
El 1962, ingressà a la Universitat de Navarra en la carrera de Periodisme, on es llicencia el 1965. El 1966 comença a treballar al diari La Verdad de Murcia. Després començà a treballar al diari Heraldo de Aragón. Va recórrer el món com enviat especial i va ser periodista en varis diaris regionals espanyols, com els ja citats, i La Gaceta del Norte.
Més tard es trasllada a Bilbao, on continua com a periodista per La Gaceta del Norte.
A partir de 1972 s’especialitza en el tema ovni y cobreix totes les noticies relacionades amb aquesta matèria pel seu diari, essent les primeres sobre la Fuerza Aérea Española. El 1975, realitza investigacions sobre la sabana Blanca, fet que va marcar la seva vida al donar origen a la sèrie de novel·les Caballo de Troya, sobre la visió de Benítez sobre la vida de Jesús de Nazaret.
A l’epíleg de la primera novel·la, afirma que és el primer llibre on introdueix ficció (referint-se al viatge en el temps) en una obra que reflecteix les seves investigacions.
Ha realitzat treballs per la televisió, conferencies, articles de premsa i entrevistes amb testimonis de suposats fenòmens ovni. Amb freqüència, les seves obres han rebut crítiques negatives per part de diversos sectors, com el cas dels escèptics.
El 1979 deixa el periodisme actiu i es dedica a la investigació per complet. Des de llavors ha anat compaginant les seves investigacions sobre els ovnis i els “no identificados”, amb la de la vida de Jesús de Nazaret.
El 1992 dirigí un curs de caràcter universitari al Escorial sobre qüestions extraterrestres, que donà lloc a crítiques desfavorables per part de la comunitat científica espanyola, qui el va acusar de mancar de rigor, ser totalment acientífic i d’adjudicar causes extraterrestres en alguns dels seus treballs a fenòmens explicats anteriorment per mitjà de la ciència.
Recentment s’ ha publicat la vuitena part de la sèrie Caballo de Troya (Jordán), i promet que l’octubre de 2010 estarà la novena i última part.
A J. J. Benítez se li acusa de realitzar investigacions poc rigoroses, que ignoren el mètode científic, per lo que són poc fiables o directament errònies. Segons ell mateix reconeix "La ciencia es muy importante, pero el corazón más". També se li ha criticat perquè en les seves investigacions sovint no revela quina ha sigut la seva font, cosa que fa que molts creguin que dita font en realitat no existeix.
Ha sigut acusat en varies ocasions de plagi, per haver copiat en varis dels seus llibres pàgines senceres del Libro de Urantia sense mencionar la font original; sent el cas mes cèlebre el de la seva saga "Caballo de Troya".
Benítez ha negat aquestes acusacions en multitud d’ocasions i mai ha sigut demandat per la Fundació Urantia, a qui pertanyen els textos suposadament plagiats, textos que es consideren de domini públic a Estats Units des de 1983,[] e internacionalment des de 2006.[]
Respecte a les fonts que ocasionalment oculta, els seus defensors eludeixen al possible perill que aquestes correrien si es desvelés la seva identitat.
Benítez ha publicat cinquanta llibres a Espanya sobre assaig, poesia, ficció, novel·la policíaca, filosofia, investigació, i sobre la series de televisió Planeta Encantado.

Fragments del llibre Mágica Fe, publicat el 1994, argument del qual és una recopilació de les cartes que l’autor, Benítez, escriu des de diferents parts del món a la seva filla Tirma. En elles, amb el que ha recollit d’altres cultures, li indica que el destí, filant fi i amb pistes casi imperceptibles, marca el camí a seguir en les nostres accions. La confiança que aquelles petjades són les correctes és el que es resum com Mágica Fe.

Hayyim no replicó. Estudió la propuesta y, durante unos segundos, se limitó a acariciar la plateada palanca del cambio de marchas. Y el Mercedes, ronroneando fielmente, se unió a mi espera.
A unos cientos de metros, un río Jordán turbio y preñado de lluvias arrastraba su historia con prisas. Para alcanzarlo sólo había que salvar aquellas cenicientas y caracoleantes dunas y, naturalmente, el oxidado laberinto de alambres espinosos que las coronaba.
Hayyim, el guía, complaciente y decidido, acostumbrado a mis irregulares exploraciones, puso en movimiento el pesado turismo, adentrándose en el arenal y sorteando los restos de alambradas y trincheras. Mi petición, sencilla en apariencia, fue puntualmente comprendida. Tras una agotadora jornada en los rojos acantilados que amurallan el mar Muerto, siempre a la búsqueda de un indicio, de un color o de una sensación que pudiera hablarme de Jesús de Nazaret, había experimentado la irrefrenable necesidad de caminar junto al Jordán.
La tarde de primavera escapaba violeta y apacible hacia las cumbres de Moab. Y quise recibir al crepúsculo en la soledad de unas aguas que, sin duda, sabían más que yo del Hijo del Hombre. Sólo pretendía soñar. Imaginar a mi admirado Jesús entre los verdes abanicos de juncos. Escuchar el aleteo de su manto al viento. Y quizá, quién sabe, el eco de su voz profunda y acariciadora, acallando mis propias ansiedades.
Y el Mercedes, adivinando un camino inexistente, prosiguió el penoso cabeceo entre las dunas. Y de pronto, en una perdida torreta militar, alguien dibujó unos brazos en alto.
Hayyim frenó con brusquedad. Escrutó la convulsiva silueta pero, a excepción del amenazante fusil, el mensaje resultó indescifrable. Y echando pie a tierra prestó atención a los gritos del centinela.
El vocerío, en hebreo, fue breve. La figura bajó el arma y el guía, hierático y mudo, giró sobre los talones. Y lo hizo como un autómata, con lentos y estudiados movimientos.
No supe qué pensar: ¿Habíamos penetrado en una zona prohibida?
Hayyim permaneció con la mirada fija en el sendero recorrido.
Finalmente reaccioné. Abrí mi portezuela y, cuando me disponía a saltar del vehículo, la imperativa voz del judío me paralizó:
-¡Quieto! ¡No te muevas...! ¡Estamos sobre un campo de minas!
Cuando se desplomó en el asiento, un aparatoso sudor empañaba sus lentes. Y sin perder la compostura apagó el motor. Limpió sus gafas. Enjugó frente y sienes, y supongo, continuó pensando a gran velocidad.
Lo observé con curiosidad.
Aunque no puedo negar que el miedo también me tenía atrapado, tal y como he experimentado en otras circunstancias parecidas, una saludable e incomprensible tranquilidad fue invadiéndome.
Y el pánico quedó reducido y controlado.
Durante un par de minutos no hubo palabras. Mi única aportación fue una sincera e interminable sonrisa. Y el gesto pareció serenar al voluntarioso Hayyim. Tomó la iniciativa i propuso un plan –teóricamente viable- para salir con bien de semejante atolladero.
Acepté al punto. Y deslizándome por la ventanilla trepé al techo del Mercedes. Desde allí, tanteando con la bota, me dejé caer sobre la rodada izquierda, impresa en el arenal.
Hayyim arrancó. Metió la marcha atrás. Asomó medio cuerpo y gobernando el volante con la mano derecha retrocedió centímetro a centímetro, con el alma y los sentidos pendientes de mis indicaciones.
El resto, durante dos angustiosas e interminables horas, buscando obsesionadamente nuestras propias huellas, fue un trabajo de sincronización. Sólo contaron la pericia del chofer y la sangre fría del caminante.
Pero, de todo esto sólo fui consciente algún tiempo después.
Recuerdo que, al desembocar al fin en la carretera de Jericó, fuera ya de peligro, extenuados y sin palabras, nos abrazamos.
Y sé que ambos –judío y cristiano- dimos gracias al mismo Dios.
Días más tarde, el respetuoso guía me formuló una pregunta:
-¿Cómo pudiste conservar la calma?
Y le confesé mi secreto: -Dejé hacer a la Providencia.

Esta vez, Hayyim no preguntó. Su mirada, montada en la complicidad, lo dijo todo. Y divertido, sonreí.
Sin embargo, para los amigos que me acompañaban, el providencial malentendido no pareció encerrar ninguna secreta lectura. Gianni Ferrari, Albert Schommer y Ramón Rato, pacientes sufridores durante años de mis locas ideas sobre la nave nodriza, encararon el incidente a la casualidad.
La pequeña (¿) historia había nacido el día anterior. Interesados en visitar la soberbia meseta de Masada y las célebres cuevas donde fueron hallados los pergaminos del mar Muerto, concerté los servicios de mi fiel guía en Israel. Y la partida, desde el hotel King Solomon, en Jerusalén, quedó fijada para las siete y media de la mañana. Pero, incomprensiblemente, Hayyim no se presentó. Mejor dicho, lo hizo con una hora de retraso.
Desolado, juró por sus antepasados que la culpa no era suya. En su agenda figuraba las “ocho y media”. Y aceptando mi posible error dimos por zanjado el incómodo y, aparentemente, pueril pleito. “Después de todo –me dije., ¿qué importancia podía tener una hora antes o una hora después?” Pobre ingenuo…
La noche anterior, unas montañosas nubes se detuvieron sobre Ciudad Santa, descargando un diluvio. Al alba la escandalosa tormenta amainó y la bella Jerusalén despertó con un luminoso toque plateado.
La mansa de lluvia residual no alteró los planes ni el entusiasmo de aquellos periodistas. Y la inocente excursión se puso en marcha de acuerdo con el programa previamente pactado.
Pero, al enfilar la orilla occidental del mar Muerto, el guía y conductor se mostró inquieto. La copiosa borrasca había colmado los resecos wadi o torrenteras que surcan, a decenas, las estribaciones del desierto de Judá. Y convertido en violentos ríos y estiradas cascadas, castigaban el asfalto, saltando desde los empinados contrafuertes y arrastrando racimos de piedras. Y turismo y ocupantes se vieron seriamente comprometidos.
Hayyim, sin embargo, empeñado en mostrar a mis amigos las excelencias de la fortaleza herodiana de Masada, continuó el avance, sorteando pedrejones, atacando valientemente las cada vez más abundantes láminas de agua que borraban la ruta y, por supuesto, poniendo cara de póquer ante los sensatos consejos de algunos de los pasajeros que, amén de recomendar prudencia, sugerían el retorno a Jerusalén.
El forcejeo verbal fue cuestión de minutos. A escasos kilómetros de la histórica meseta, Hayyim tuvo que parar definitivamente. Una de las avenidas, como una locomotora de tierra y rocas, había sepultado la carretera, cortando el tráfico. Dos rugientes excavadoras de afanaban en las tareas de descombro.
Y digo yo que fue el instinto (¿) lo que me movió a preguntar. La policía nos aclaró entonces que el violentísimo alud se había producido una hora antes. Mi reloj señalaba las nueve y media.
Un sencillo cálculo me abrió los ojos. Lo verifiqué con el guía y, refugiándose en un espeso y significativo silencio, se limitó a asentir. Y deduje que, de haber partido a la hora inicialmente establecida, nuestro paso por el lugar habría coincidido con el mortífero desprendimiento de la montaña.
Y la mirada de Hayyim, montada en la complicidad, lo dijo todo.
Y divertido, sonreí.
“¿Casualidad?”

PRODUCCIO PRÒPIA:

En un instant, deTeresa Minguijón

Més de vint anys al teu costat
i ara, de cop, ja no hi ets.
En un instant te’n vas anar.
Ni una llàgrima vaig vessar
mentre t’acompanyava.
El meu cor s’anava gelant
Al pas que el teu cos es refredava.
Cap sentiment bressola:
La teva mort ha teixit un mur:
en un cantó, jo sola,
a l’altra part, el món.
Passa el temps, ja puc somriure,
però no s’alegra el cor trencat
recupero l’aparença, però em sento
com una invitada a part.
El temps continuarà el seu avanç,
i el meu somriure, encara infeliç,
cada dia sortirà de més endins.
Però mai no oblidaré que et vaig amar.

En un instant, de Josep Lleixà

No ets tu,
però vaig pel carrer i t’ensopego.
en llocs estranys he pogut trobar-te
en un parc on una mà sense rostre
es mou com un llampec per saludar-me.
No ets tu,
es algú que saluda per cortesia.
Volent que siguis tu l’estimo un instant,
estimo un instant a la gent que això ignora,
somnio que has estat a prop meu i t'he fregat,
tot i el frec ser curt, un instant t’he recuperat.

Un instant amb tu, de Vivian Segurana

Si tingués un instant per estar amb tu no et parlaria, sols et miraria. Durant uns segons viatjaria als teus ulls i ens entendríem.
Si sols tingues un moment no pensaria en res més, només per tu, ballaria lentament. Els meus dits, com si fossin plomes d’au, iniciarien un foc lent sobre ta pell, i per un moment, els meus llavis sanarien les teves ferides.
Si tingués tan sols un instant, el faria etern per somriure’t cada dia.
Encendria una flama d’amor que cap vent apagaria, el temps ens passaria com un intens instant de plaer, la felicitat seria el nostre pa de cada dia, faríem del món un lloc millor amb l’amor que ens posseiria. De la brillantor del nostres ulls naixerien ànimes celestials, la mort ens prendria junts,i sense por, agafats de la mà, caminaríem a la llum.
Si tan sols tingués un instant amb tu, tancaria els ulls i moriria per dur-te eternament….

Sin título, de Martha Aurenti

Como de costumbre,
mientras caminábamos por la orilla del río
me decías:
“Cuéntame de cuando éramos novios…,
cómo era yo…, por qué te enamoraste de mi…,
de nuestras caminatas por la mañana…
Hazme sentir con tus palabras
ese aroma a hierba cuando está aún mojada de rocío,
especialmente la menta.
¿Sabes? La memoria me está abandonando,
sólo te has quedado tú.”
Le contaba sobre nosotros
y sus ojos se iluminaban y sonreía.
Mientras, una vez más, yo le decía:
“No te preocupes por tus recuerdos,
me los diste en custodia para que
los guarde junto a los míos,
te pertenecen y los tendrás cuando los necesites”.
Y seguimos caminando, de la mano
como cuando éramos novios.

“Niños de barro”, de Mary Lorenzo

Niños de barro, niños de acero
vagando por el mundo sin saber donde ir
con el hatillo lleno de recuerdos
y un corazón que no quiere latir.
Mentes cerradas, mentes abstractas
que se escapan a nuestra comprensión
victimas ciegas, niños perdidos
en un caos de miedo y de confusión.
Miras sus ojos, ves sus miradas
y a veces entreves su soñar,
ojos llenos de esperanza,
almas llenas de soledad.
Hijos de la tierra y la humanidad
con heridas del caminar en sus pies,
ángeles solitarios, vagabundos
desafiando el tiempo para crecer.
Ilustrados en el sufrimiento,
incultos en el querer,
guardan bajo llave sus penas
hasta que se les convierten en hiel.
Niños libres, niños esclavos
niños de agua, niños de viento
presos de su destino,
cautivos de sentimiento.
Niños de barro, niños de acero
andando a tropezones su camino de libertad
almas perdidas, ángeles heridos
victimas de sus destinos por toda la eternidad

Dedicado a todos esos niños que huyendo de la pobreza, tienen el valor de subirse en una patera o meterse debajo de un camión para llegar donde ellos creen que esta la tierra prometida.
Todo ser humano tiene el derecho inquebrantable de ser ciudadano del mundo y de habitar en cualquier lugar de su hogar natural "la Tierra" sin que ninguna frontera sea un obstáculo para ejercer el derecho a su

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 29 de març
29/03/1984: Leopold Sedar Shengor, escriptor i ex-president del Senegal, ingressa a l’Academie Française, sent el primer escriptor de raça negra admès en aquesta institució. 29/03/1895: Neix Ernst Junger, filòsof i escriptor alemany autor de “Jocs africans”, recreació de la seva experiència adolescent a la legió, i “Heliópolis”, considerada per alguns com la seva obra mestra. 29/03/1902: Neix Marcel Aymé, escriptor francès autor d’obres de teatre, novel·les i contes, com “La ni de la iguana”. 29/03/1935: Neix Ángel García López, escriptor, lingüista i gramàtic espanyol autor de “El rumor de los desarraigados”, premi Anagrama el 1985.
29/03/1963: Mor Henri Bordeaux, escriptor, advocat i periodista francès
Clubs de lectura:
-Durant el mes d’abril, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, llegirem Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres, d’Alicia Gil i Silvia Romero. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous d’abril dia 29, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc demà dimarts dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-VI Premi d’Haiku Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-II Premi de Tanka Grau Miró convocat per l’ Associació de Veïns i Veïnes Coll-Vallcarca. Diferents premis. Fins l’11/04
-XX Jocs Florals del Raval. Premis de Poesia. Convocat per l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. Llar de l'Avi. Varies categories i premis. Fins el 15/04
-XIX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literària:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

22/03/2010 Josep Pla

2010-03-22T18:00:00.002+01:00

100322 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Josep Pla i Casadevall, escriptor i periodista català, és autor d’una extensa obra literària, que compren més de 30.000 pàgines. La seva obra és vehicle de divulgació dels costums i tradicions locals, dins de la gran tradició literària dels humanistes, però també és un singular testimoni de la història catalana i internacional del segle XX. Per això i perquè els seus escrits van ser cabdals en la normalització de la llengua catalana, Josep Pla està considerat com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
Neix a Palafrugell al 1897 i mor a Llofriu el 1981. Fill d’una família de classe mitjana, va estudiar el batxillerat al col·legi dels germans maristes de Girona. Recull aquesta etapa de la seva vida a Girona, un llibre de record, publicat al 1952.
A Barcelona va cursar estudis de Ciències i Dret. Durant la seva estada a la Universitat es va fer soci de l’Ateneu barcelonès, on va conèixer personatges com Josep Maria de Segarra o Eugeni d’Ors.
Era, com molts joves escriptors de la seva generació, un gran admirador de Pío Baroja i de Alexandre Plana, de qui va prendre l’idea de fer una literatura per a tothom, basada en la intel·ligibilitat, la claredat i la senzillesa, trets que definiran tota la seva obra literària.
Al 1919 acaba Dret i comença a treballar com a periodista, primer en el diari Las Noticias i més tard en l’edició nocturna de La Publicidad. Després passa a ser corresponsal a Paris, Madrid, Portugal, Italia, Berlin, fins que al 1921 és escollit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista a la seva comarca natal.
Al 1924, arrel d’un article contra la política militar al Marroc, aleshores Protectorat espanyol, va patir un judici militar que el desterra d’Espanya durant uns anys. Va marxar a Paris on va tractar amb els principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com en Francesc Macià.
Viatja per la Unió Soviètica i el Regne Unit i al 1925 publica el seu primer llibre, Coses Vistes, recopilació de descripcions paisatgístiques, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques, que va obtenir un gran èxit de crítica i públic. A finals del mateix any, 1925, publica la seva segona obra, Rússia, amb impressions extretes del seu viatge.
Al 1927 li permeten tornar a Espanya i comença a treballar al diari de la Lliga, La Veu de Catalunya, de tendència liberal-conservadora. Freqüenta aleshores les tertúlies de Francesc Cambó, líder del catalanisme moderat, del qual publica una biografia política molt favorable. Això representa una declaració pública del seu ideari polític, ja que llavors Cambó s’oposava frontalment als sector republicans i d’esquerra.
A l’abril de 1931, Cambó l’envia a Madrid com a corresponsal del diari. Les seves anotacions d’aquells mesos, de gran valor històric, estan recollides en Madrid. El advenimiento de la República, publicada al 1933. Va viure a Madrid fins el 1936, exercint de periodista parlamentari, fet que el va relacionar amb les personalitats polítiques i culturals del moment. En un principi, Pla es manifesta il·lusionat amb la República, però després es confessa decebut.
Pocs mesos abans de començar la guerra civil, abandona Madrid i marxa a Barcelona, des d’on sortirà cap a Marsella al setembre de 1936. L’acompanya Adi Enberg, noruega nascuda a Barcelona amb la que va tenir una llarga relació sentimental. Adi Enberg treballava pel servei d’espionatge franquista finançat per Cambó. De Marsella passen a Roma, on Pla escriu per encàrrec de Cambó la major part de Historia de la Segunda República Española, publicada al 1939, obra de la que l’autor renega i que no inclourà en les seves obres completes.
Al 1938 la parella torna a Espanya i al gener de 1939 Pla entra a Barcelona amb les tropes franquistes junt a Manuel Aznar i d’altres periodistes. Entre febrer i abril de 1939 Pla es sots-director de la Vanguardia, diari dirigit per Aznar. Les fortes discrepàncies entre tots dos, obliguen al nostre autor a deixar la Vanguardia. Al mateix temps finalitza la seva relació amb Adi Enberg i deixa Barcelona.
Inicia així al setembre de 1939 el que s’ha denominat “període d’exili interior” ja que des de aleshores mai més residirà fora de la seva comarca natal. El mateix mes publica el seu primer article a la revista Destino, setmanari fundat a Burgos al 1937, on col·laborarà setmanalment a partir del febrer de 1940.
També continua publicant llibres, que apareixen en castellà, com ara Guía de la Costa Brava, publicat al 1941, Las ciudades del mar, que veu la llum al 1942, Rusiñol y su tiempo, de 1942, i Un señor de Barcelona, publicat al 1946.
A partir de 1947 inicia la més fecunda etapa de la seva carrera d’escriptor, ara ja editant els seus llibres en català: al 1947 mateix publica Cadaqués , al 1950 Bodegó amb peixos, i després apareix El carrer estret, que va rebre el premi Joanot Martorell de 1951, al 1952 publica Els pagesos, etc...
Cap als anys 50, Destino l’envia de nou a viatjar pel món, però no com a periodista, sinó com observador. D’aquesta manera realitza magnífics reportatges sobre França, Israel (on viatja durant els primers anys de la seva existència com a Estat), Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica.
L’any 1959 feu un primer intent de recollir les seves obres completes, d’acord amb Editorial Selecta, però la mort de l’editor, Cruzet, va interrompre el projecte, quan ja s’havien publicat vint-i-nou volums.
Aquestes Obres Completes comprenien obres inèdites i la reimpressió de les ja publicades, encara que el nostre autor va anar més enllà i de la majoria va fer una reescriptura. Entre les inèdites destaquen: Un senyor de la terra del Foc , publicat al 1961 i els nou volums d’Homenots, publicats entre 1958 i 1962,
Després de la publicació, l’any 1965, de La Catalunya Vella, reprèn la recopilació de l’Obra Completa, en Edicions Destino. Iniciada amb el Quadern Gris, publicat al 1966, que un bon nombre de crítics considera el seu llibre més important, al 1981, quan mor Pla, ja portava publicats trenta vuit volums. L’edició va continuar fins als quaranta set volums actuals. Ara, queden pendents de publicar alguns manuscrits i cartes.
Encara que la correspondència amb el seu editor Cruzet revela que Pla mai no va acatar la prohibició del català, el fet és que, en el procés de recuperació de la cultura en llengua catalana, Pla va ser marginat pel seu passat franquista.
Fins i tot va abandonar la revista Destino, al 1976, després de trenta sis anys de col·laboració ininterrompuda, quan els nous propietaris, Banca Catalana, el van censurar un article sobre la revolució a Portugal.
Amb els anys, la seva figura va ser poc a poc reivindicada pels escriptors, com ara per Joan Coromines, en el seu discurs d’agraïment en rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Al 1980 aquesta mateixa distinció li va se concedida a Josep Pla.

Adaptació del relat “Pa i Raïm”, inclòs dins del segon volum de les seves Obres Completes titulat Aigua de mar.

Conec les cales de Cap de Creus des de fa uns quants anys, i si algú tingués l’amabilitat de preguntar-me quin és el indret d’aquest impressionant paratge que m’agrada més, diria que el Jonquet (...) em té el cor robat. (...)Jónculs, Jonquet, són noms que al·ludeixen a una planta –els joncs- que creix en llocs frescals, en llocs d’aigua.
Això és tan cert, que moltes vegades he fet el propòsit de construir-m’hi una petita i confortable casa quan sigui milionari. Mentre no arribi aquest dia –que també podria arribar- els meus tractes amb el indret són els d’un fidel passavolant enamorat. (...).
Ja sé que hi ha indrets més apassionants, més forts, més abruptes, en aquesta península tan singular. N’hi ha potser que formen en un silenci mineral més pur, més virginal, com n’hi ha que tenen una solitud més exaltada i al·lucinant. (...)
Però si un paisatge ha d’estar a la mida de l’home, una mica de dolçor li és necessària. El Jonquet té aquesta mica de dolçor, sense que això vulgui dir que no tingui el gust general del país:el gust de l’oliva amarga(...)
La curiositat del Jonquet és aquesta: la mar penetra per l’embut obert per la riera entre les dues parets i puja molt endins, riera amunt, fent un petit fiord que és una pura delícia extasiada. L’aiguabarreig de la mar i el torrent té molt poca profunditat, de manera que el Jonquet presenta el curiós fenomen geogràfic d’una platja en formació (...)
Ara, jo no sabria pas dir si aquesta platja quedarà en estat d’eterna temptativa o si, per contra, arribarà a prendre la forma normal que tenen les petites platges. (...)
Per la seva situació, el Jonquet té condicions excepcionals. Amb vents del nord és un refugi natural. Amb vents de terra –mestrals, ponents i llebeigs- ofereix un resguard absolut (s’entén a petites embarcacions, és clar). (...) Com que aquests vents, a l’estiu, de dia, són dominants, aquests abrigalls els emparen. Al hivern, la cosa presenta un aspecte oposat.
Si es té present aquesta informació (...), tothom trobarà justificada l’estranyesa que em produí aquella embarcació forastera fondejada al Jonquet trobant-nos ja dins del mes de novembre avançat.
Aquella tarda vaig emprendre el camí de retorn a Cadaqués que ja fosquejava. Vaig romancejar massa. (...) Quan us topeu a contemplar en un paratge de mar habitualment desert una qualsevol novetat, una presència insòlita, una embarcació que no hi havíeu vist mai, quedeu parat.
És sorprenent la xafarderia que suscita el mar (...) Això potser és degut al isolament. Quan més isolat i desert és l’environament d’un home, més colpidora hi és la novetat. Crec que es podria demostrar que l’home més xafarder és sempre el més solitari. (...)
L’estiuet de Sant Martí s’havia allargat i havia fet uns dies molt agradables (...) Aquella tarda, però, el temps canvià. El cel es cobrí d’un plafó gris i baix, s’entaulà el vent del sud (..) i en el camí de retorn del Jonquet em semblà que queia alguna gota. No eren pas gotes de pluja diferenciades: era com una viscositat de l’aire. (...) En arribar al corral d’En Morell, vaig sentir que algú, molt a prop meu, deia amb una veu opaca:
-Bona nit!
Salutació que vaig contestar automàticament amb un altre bona nit. D’una manera instintiva vaig aturar-me (...)
-Vostè ve del Jonquet (...)?
Si senyor, vinc del Jonquet, vaig contestar-li
No hi ha vist res de particular?
Al Jonquet (...) hi ha un vaixell fondejat que m’ha semblat foraster. (...)Una cosa només us diré: l’embarcació està admirablement fondejada i, a més, fondejada en el lloc exacte.
-És clar! Porta un bon pràctic! És com si la manegés un home de Cadaqués.
-Així vós la coneixeu, la gent de l’embarcació?
-Bé massa! (...) L’amo, que es diu Verdera, i a qui diem el Gras Verdera, perquè està molt bo, i el pràctic, que és un tal Tanau. (...)
-Molt bé. Però el que jo no m’explico és que aquesta gent es mantingui al Jonquet, podent tenir l’embarcació a la riba de Cadaqués amb tota tranquil·litat. Com és possible que facin aquesta imprudència?
-Deu ésser perquè es pensen que així seran més a prop del que creuen que ha de passar.
-Però, què ha de passar?
-Què sé jo! (...) Ja en parlarem en un altre moment(...)
Havíem arribat a la bifurcació del mas d’En Duran i em semblà que aquell home volia acomiadar-se (...)
Abans de separar-nos, vaig dir-li, us voldria demanar un favor.
-I jo li’n volia demanar un altre.
-Molt bé. Així quedarem en paus. Digueu-me, si us plau: vós qui sou?
-Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm. (...)
-Així, vós sou el Pa i Raïm de Llançà? Teniu un motiu molt bonic! Us he sentit anomenar. He sentit dir que (...) es dedica més o menys al contraban.
-No senyor, no. L’han mal informat! Això no vol pas dir que, si surt alguna cosa, es pugui deixar de fer, comprèn?
-És clar. I ara us toca a vós de parlar (...)
-Sí senyor. Li voldria demanar si aquest vespre ens podríem veure...(...) ens hauríem de veure a casa, més ben dit, a la casa on em donen estada. És a darrera l’església...La porta serà mig oberta. Entri sense trucar. (...) Li va bé a les onze?(...)
Havent sopat –el menjador de la fonda era desert- vaig fer una mica de temps al cafè – el cafè era desert- i a tres quarts d’onze vaig enfilar el Portal fent cap a la cita acordada. (...). Vaig entrar-hi d’acord amb el tracte: sense trucar. Em vaig trobar davant d’un corredor molt llarg, al fons del qual hi havia una lluminositat esgrogueïda i vaga. Mentre avançava corredor enllà, aparegué Pa i Raïm. En arribar al capdavall, vaig veure que em trobava a la cuina de la casa. (...) A l’habitació hi havia una taula rodona, unes cadires de balca, un armari de racó (...) tot era senzill, pobre i ordinari, però al cap de tres minuts de trobar-me en aquella cuina m’hi vaig sentir com a casa. (...)
M’han dit que vostè va cada dia al Jonquet a passejar (...) Comprendrà que si jo em pogués valer de mi mateix no l’hauria pas molestat. (...) Sí, vostè seria l’home indicat.
Indicat per a què? Voleu fer el favor d’explicar-vos?
Indicat per a vigilar l’embarcació del Jonquet, l’embarcació de què parlàvem aquesta tarda.
Però què voleu que vigili, pobre de mi? (...)
Hi ha una pila de detalls relacionats amb aquesta embarcació que no puc deixar de conèixer per evitar que em facin una mala passada (...)
Així el que vostè em demana és que cada vegada que vagi al Jonquet em dediqui una estona a badar i que després li digui el que passa...
És això mateix... Vostè no inspirarà mai cap sospita perquè no està barrejat en res de nosaltres. Si a mi em veuen pels voltants del Jonquet, malgrat la pràctica que tinc d’aquestes coses, passarà una desgràcia (...)
-Però en fi, de què es tracta? Què són aquestes baralles? Coses del contraban? (...)
-Vostè em demana una cosa molt delicada
-Vós també me la demaneu a mi... (...) Vaja, parlem clar... Què us passa amb el Gras?
-Res, què vol que passi? Coses comercials. (...)
Vaig alçar-me de la cadira, vaig dirigir-me a l’impermeable penjat darrera la porta, amb la intenció de posar-me’l i sortir. (...)i fou llavors, quan Pa i Raïm em veié decidit a deixa-ho córrer tot, que es decidí a parlar una mica. (...)
Em digué que des de feia molts anys es dedicava al contraban i que dirigia una colla que operava en el litoral de la península de Cap de Creus (el fet era públic i notori). Afegí que, gràcies al seus treballs, s’havia fet pràcticament l’amo del país en aquesta classe d’afers (això també era un fet). (...)
Ell era un agent d’una companyia mallorquina que obtenia la mercaderia a Alger. Aquesta companyia tenia davant una forta competència formada per un altra companyia mallorquina que treballava amb Gibraltar i Tànger. Un dels elements de la competència era el Gras Verdera.
El Gras Verdera (...) havia tractar d’introduir-s’hi però no havia assolit cap resultat (...) Havia arribat així a la conclusió que l’única solució, per al seu negoci, era disposar de Pa i Raïm. S’hi posà en contacte.
Aquells dos homes feia molts anys que es coneixien. El Gras li féu unes proposicions avantatjoses amb el intent de forçar-lo a deixar l’altra companyia. Pa i Raïm s’hi negà de pla (...) Començà una negociació (...) que durà molts mesos, a través de la qual totes les ofertes primitives foren millorades considerablement, i que produí, com a únic resultat, un creixent encalabrinament de Pa i Raïm.
(...) Li semblava que totes aquelles ofertes, totes aquelles converses, tot aquell interès, eren una ofensa a la discreció, al silenci, a la reserva absoluta que fonamentalment implica l’ofici. (...) Arribà un moment en que el sol fet de pensar que aquell home existia li convulsionava l’esperit (...)
Arribà un dia en que el Gras es convencé que la reducció d’aquell home al seu joc era impossible i això produí un canvi considerable en el plantejament de l’afer.
Després d’una temporada llarga de falta absoluta (entre ells) de notícies, un dia aparegué el Gras(...) i (...) passà una llarga temporada, una part de la primavera i de l’estiu d’aquell any, a Llancà i al Port de la Selva i després penetrà, arribada la tardor, en les aigües de Cap de Creus. Aparentment el Gras feia el turista. (...)
Però el que produí una autèntica exasperació en Pa i Raïm fou el fet que el Gras prengué Tanau com a pràctic, mariner i cuiner. Tanau era el seu enemic. (...)
Entre aquells dos homes no hi havia hagut mai cap tracte seriós o important (...), però Tanau odiava Pa i Raïm pel sol fet d’existir. Per a Pa i Raïm era l’enemic màxim, perquè precisament Tanau es passava la vida parlant d’ell. Tenint en compte l’ofici que feia, parlar d’ell era considerat una ofensa gravíssima, perquè trencava (...) la discreció de la feina. (...)
Aquests dos homes (...) van, embarcats en la seva porca balandra, en busca de proves, no fan res més que vigilar-me, tractar de mirar d’agafar-me de viu en viu. (...) Tant podria ésser per perdre’m com per fer-me cedir, obligant-me a entrar al seu servei. (...)
Així, per resumir –vaig dir-li empunyant el pany de frare de la porta- vós creieu que és impossible d’intentar qualsevol cosa per produir un arranjament. Us participo que jo sóc partidari d’acostar les coses, sempre.
Jo també. Però en aquest cas no veig pas la manera. (...) Tanau ho evitarà de totes les maneres. (...) O l’un o l’altre sobrem.
Aquesta darrera frase em produí un somriure –gairebé diria inconscient. Vaig acomiadar-me i vaig sortir. (...) Entre una cosa i l’altra, quan vaig enfilar el carreró de l’església vaig sentir que la campana, una mica esquerdada, de la parròquia tocava les tres.
Malgrat el mal temps, els dies successius vaig anar al Jonquet cada dia. (...) La cala dormia en una solitud extàtica (...) La immobilitat del mar era absoluta: era com si s’aguantés la respiració. (...)
La petita balandra romania fondejada al fons de la cala –sobre la platja- i la seva immobilitat feia pensar més en un dibuix que en una cosa concreta. (...)
Quatre dies després (...), en el camí de retorn a Cadaqués, vaig veure un home estintolat a la paret del corral d’En Morell (...). Era Pa i Raïm.
-Res de nou?
-Absolutament res. Ni ànima vivent. I vostè, què ha fet? Ha treballat aquest dies?(...)
La desaparició que han fet aquest homes (...) és per mirar si jo caic en el parany. (...) S’han pensat que jo em posaré a treballar suposant que trigaran dies a tornar. (...) Si veiessin moviment en caurien al damunt com les mosques a la mel.(...) Estic pensant si no ha arribat l’hora de fer-los caure en un parany meu.
-No us entenc pas.
-Sí! Jo puc simular una operació i obligar-los a tornar. I quan siguin aquí, ens ho farem. (...) Demà passat penso anar a Jònculs.
-I per què a Jónculs?
-Jònculs és una de les claus del negoci que jo faig. Té una importància immensa.
-I què fareu a Jònculs?
-Res. Em dedicaré a badar, perquè algú o altre em vegi i doni la notícia de la meva presència.
-i per on anireu a Jònculs?
- Per la Crüilla, per la drecera de Cadaqués a Roses.
La Crüilla és l’estigma dels pobres de Cadaqués. Des de fa segles que la drecera es utilitzada per a portar coses a vendre a Roses. Pel seu traçat infernal, abrupte, terrible (...) la pobra gent de Cadaqués, les dones principalment, transporten les coses amb el cap (...) Ara, el viatge, si es fa per gust, és magnífic. (...) El camí ofereix visions panoràmiques esplèndides. (...)
Aquest gran paisatge, con tots els paisatges, té els seus dies, les seves hores, els seus moments (...) L’hora d’aquest paisatge no ha estat mai, pel meu gust, el matí. (...) Amb la llum de ple a ple, la negror de les pissarres, el blanc de les parets, la botànica verda, s’empasten i no es veu res.
És a la tarda (...) que s’imposen sobre aquest paisatge els colors i les línees del sentiment. (...) El procés de la llum –en declinació lenta- posa sobre totes les coses –o potser fa emergir de les coses- l’esperit d’aquest paisatge, un esperit que projecta sobre la persona que el contempla una sensació d’isolament, de remota llunyania.
L’endemà vaig fer el meu habitual passeig fins al Jonquet; però, no havent observat a la cala cap mena de novetat, no vaig pas considerar necessari localitzar Pa i Raïm. (...) De vegades em semblava que tot aquest tripijoc és una pura invenció de la imaginació meridional de Pa i Raïm. (...)Quan el vaig tornar a trobar m’esperava, com les vegades anteriors,estintolat,fumant,a la paret de la barraca del corral d’En Morell(...)
-Com ha anat el viatge?, vaig dir (...) a manera de salutació
-Hem de dir bé. (...) Demà vostè coneixerà al Gras Verdera. Vindrà a dinar a la fonda, si el meus càlculs són ben fets. (...) I, parlant de tot, què hi ha al Jonquet?. (...) Recordo que en digué que l’embarcació era fondejada en roda.
Exactament. És fondejada amb una sola preocupació: amb la preocupació del mestral.(...)
Aquest llaçanenc és molt viu, però de vegades, a la gent més fina, els falla el més senzill.
Aquesta darrera frase (...) la digué amb un aire de lamentació sota de la qual em semblà notar una satisfacció gairebé incontenible. El dring de la frase era totalment hipòcrita. (...) No vaig demanar-li cap explicació.
A mesura que anàvem caminant, trobava que, a l’aire lliure, s’hi estava molt malament.(...) Era un d’aquells capvespres en què hom somnia tenir un bon foc, un llibre divertit o una agradable companyia i una ampolla de whisky.
Així, em semblà pertinent d’accelerar el pas i arribar aviat a la població malgrat tenir la seguretat de no trobar-hi cap de les coses que he dit. (...)
En el moment d’acomiadar-nos el Pa i Raïm em digué: (...)
-Vingui a sopar amb mi. Avui estic content. (...)
-Gràcies. Val més deixar-ho per un altre dia. Avui fa molt mala nit (...)- Una llàstima. Per a mi és un bon dia. No sé com dir-li-ho...
-Que Déu us conservi el humor. Suposo, en tot cas, que demà ens veurem
-No sé pas. Demà podria ésser un dia de molta feina. Ja veurem. (...)Bona nit tingui
-Bona nit.
L’endemà, en baixar al menjador, sempre tan solitari, vaig veure que hi havia un cobert posat a la taula del costat de la que ocupava habitualment. (...) No havia començat a menjar (...) quan aparegué al llindar de la porta un home corpulent, tirant a gras, bru, que s’acostà a la seva taula caminant lentament. D’una manera intuïtiva vaig suposar que era el Gras Verdera. (...) Havent dinat, el propietari de l’hotel m’ho confirmà.(...)
Era un home alt i gros.. (...) El veia de tan a prop i tenia tan poques coses a fer (...) que vaig observar-lo una estona. (...) Representava uns cinquanta-cinc anys (...) menjava sense gana, bevia sovint i a glopets (...) i de tot el seu cos es desprenia una mena de profunda indiferència.
(...) La seva manera de fer em recordà la d’alguns embriacs recalcitrants que he conegut (...) Vaig recordar que Pa i Raïm m’havia dit que el Gras Verdera era un embriac. Potser. En tot cas un embriac crònic (...), d’aquells homes que mai ningú no ha vist en un estat de deliri alcohòlic sorollós i grotesc, però que cada dia aconsegueixen arribar, bevent a petit pic, a un estat d’enterboliment i d’inconsciència. De gota en gota s’omple la bota.
L’observació de Pa i Raïm, segons la qual el Gras Verdera no era enemic, em semblà molt exacta (...) La seva indiferència era total. Però aquesta classe d’homes passius, merament contemplatius, sempre solen tenir al costat un paràsit, que els fa decidir al seu gust (...) Necessiten un altre que els domini...(...)
Després del segon cafè, que barrejà amb una impressionant quantitat de conyac, em semblà que s’adormiria. El cap se li decantà cap a l’espatlla dreta i els ulls se li aclucaren un moment (...)
Però tot d’un plegat li passà com un tremolor a tot el cos i s’alçà pesadament de la cadira. (...)
Després, tentinejant d’una manera molt visible –malgrat els esforços per mantenir-se amb una certa solemnitat- arribà a la porta del menjador. El propietari de la fonda es trobava al pas de la porta
-Vindrà a sopar?
-No senyor. M’és impossible. Vindré demà a dinar. Bona tarda (...)
Quan vaig arribar a la porta de la fonda vaig veure que el senyor Verdera (...) caminava una mica encorbat i amb una certa inseguretat a les cames. En un moment determinat, es recolzà, amb la mà, en una paret. Després desaparegué. (...)
Vaig decidir anar-me’n al Jonquet, com gairebé cada dia. (...)
Donava gust de caminar. L’aire era d’una lleugeresa inconsútil. Semblava que el cor i l’esperit es rejovenien. Era el mestral, lluny encara, però a la vista.
Abans d’arribar al corral d’En Morell aparegué Pa i Raïm (...) Semblava molt content. Era la primera vegada que el veia riure francament.
-Ha arribat, eh?
-Em digué una mica mofeta. sí senyor! La vostra profecia s’ha complert. Sou un as (...)
Ha passat a dos passos d’on jo era i no m’ha vist (...) Ara ha anat a dormir la mona a la balandra, fins demà al matí. (...)Vegi si al Jonquet hi ha algú més que el Gras Verdera. Si es fixa en les petjades de la platja ho veurà de seguida.(...)
A la cala la calma era immensa. (...) Les darreres pluges havien convertit la sorra de la platja en una massa compacta i uniforme, sobre la que es distingien, amb gran claredat, unes petjades. Examinades clarament aquestes petjades (...) em semblà que totes venien d’un mateix peu (...)
Vaig estar-me encara molta estona al Jonquet. El vent s’anava entaulant de mica en mica i gairebé donava ànsia d’emprendre el retorn. (...)
Vaig esperar a veure si la creixent impetuositat del vent produiria, a bord, algun moviment. Res, però, no s’hi produí. En abandonar la cala, em semblà que en els ulls de bou de l’embarcació resplendia una vaga claror rogenca.
El camí de retorn fou molt desagradable. (...) Semblava un vent sòlid (...) A mesura que el crepuscle avançava la seva virulència creixia.(...) Pa i Raïm m’esperava(...)
-Són dos o un al Jonquet?
-N’hi ha un de sol: el Gras Verdera(...)
-L’ha vist vostè?(...)
-No senyor. Devia ésser dins de la cambra dormint. Quan he marxat es veia una mica de llum a dins.
Una mica de llum? Avui si que no el podré acompanyar (...) tinc encara una mica de feina. (...)
Durant tota la nit el mestral udolà com una bèstia enfollida (...) L’endemà, havent dinat, el propietari se m’acostà(...) “Aquell senyor mallorquí –em digué- havia de venir a dinar, i no ha comparegut”.(...)
A la tarda no vaig anar al Jonquet. El mestral es mantenia en el mateix estat d’irruència. (...) L’endemà, fatigat de la immobilitat, malgrat que el vent continuava desfermat, vaig anar al Jonquet. Hi vaig arribar amb la pell borrada pel vent.
La meva sorpresa fou indescriptible: la balandra havia desaparegut. No es veia cap rastre de la seva anterior presència. (...) Si l’embarcació ha desaparegut –em deia examinant el fet- només pot haver estat per dues raons: o perquè la corda de fondeig no ha aguantat a causa de la força del vent o perquè la corda ha estat destruïda, segada, tallada o trencada (...) d’una manera (...) criminal. En aquest cas, el vent s’ha emportat la balandra com una fulla morta i ha quedat engolida. No se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. (...)
En arribar a Cadaqués vaig anar al Jutjat a donar-ne part(...) Vaig enviar un encàrrec a la (...) casa en què posava Pa i Raïm (...). El seu estadant feia molts dies que s’havia marxat i no havia deixat dit quan tornaria.
Quan el mestral mancà, es donà el vent de garbí, petit. La temperatura endolcí. Vaig anar al Jonquet. A la cala hi havia (...) una calma de convalescència delicadíssima. (...) La mar no es movia. En semblà que coincidint amb el lloc on la balandra havia estat fondejada flotava un suro immobilitzat. (...)
Amb una canya vaig tractar d’acostar el suro, cosa que vaig aconseguir fins a dos metres de la platja.(...) Vaig descalçar-me i amb l’aigua a genoll vaig poder atrapar-lo. En suspendre’l, vaig veure que estava unit a una corda de cànem, la corda, probablement, de la balandra. Vaig examinar la corda i vaig notar que havia estat acoltellada per dos o tres indrets almenys, cercant el punt més fàcil pel ganivet.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides: Setmana del 22 al 28 de març:
22/03/1832: Mor Goethe, poeta alemany
23/03/1982: El poeta mexicà Octavio Paz rep el Premio Cervantes de Literatura
24/03/1809: Neix Mariano José de Larra, escriptor espanyol
25/03/1808: Neix l’escriptor i poeta José de Espronceda
26/03/1959: Mor el novel·lista nord-americà Raymond Chandler.
27/03/1960: Mor l’escriptor i metge Gregorio Marañón
28/03/1936: Neix l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel·lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol

15/03/2010 Rabindranath Tagore

2010-03-15T19:17:00.003+01:00

100315 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografia
Sir Rabindranath Tagore nascut a Calcuta el 7 de maig de 1861, i mort a Santiniketan el 7 d'agost de 1941) fou un poeta bengalí, filòsof del moviment Brahma Samaj (posteriorment convertit al hinduisme), artista, dramaturg, músic, novel•lista i autor de cançons que va ser premiat amb el Premi Nobel de literatura el 1913, convertint-se en el primer asiàtic llorejat amb aquest reconeixement. El seu pare Debendranath Tagore fou un religiós reformista i filòsof hindú. Nascut en una família acabalada propietària de terres, va ser educat en filosofia oriental i occidental. Esforçant-se a purgar l'hinduísme dels seus abusos, es va pronunciar amb vehemència en contra de l'sati (la bàrbara costum de llançar a les viudes a la pira funerària del marit) i va tractar de posar l'educació a l'abast de tothom. Va ser membre del Brahma Samaj. En el seu afany de fer desaparèixer la idolatria i les pràctiques antidemocràtiques, va rebutjar tota la literatura vèdica per considerar-la deficient al dictaminar les pautes del comportament humà. En fracassar en la seva recerca d'un punt mitjà entre el racionalisme radical i el conservadorisme braman, es va retirar de la vida pública. Era conegut afectuosament com majarshi (maha-rishi: 'gran savi' en sànscrit). Debendranath Tagore va formular la fe Brahma propagada pel seu amic, el Rajá reformador Rammohun Roy. Brahma Samaj: És un moviment social i religiós fundat en el segle XIX durant l’anomenat renaixement de Bengala. Brahma Samaj significa literalment la societat de devots del Déu veritable. Brahma vol dir qui adora Brahman, l'esperit suprem de l'univers, i Samaj significa comunitat de gent unida. El moviment el van començar Raja Rammohun Roy i els seus amics el 20 d'agost de 1828, quan van obrir un lloc per a l'adoració pública, El prestigiós físic Jayant Narlikar va escriure envers del moviment de Roy el següent: "Roy entenia que el coneixement d'occident no podia ser ignorat. Ell admirava les tradicions filosòfiques liberals de l'Índia i va fundar el Brahnmo Samaj, un moviment religiós que tenia la finalitat de popularitzar aquestes idees aclarides ... Com que la religió exercia un paper fonamental en la seva època, va fer un intent de reforma de la religió... La seva crítica sobre la religió existent, les pràctiques i el rígid sistema de castes van inspirar el seu desig de fer una religió, consistent en canviar el món de la seva època ... ". Rabindranath Tagore, també conegut com Gurudev, va revolucionar la literatura bengalí amb obres com ara La llar i el món i Gitanjali. Tagore va estendre l'ampli art bengalí amb multitud de poemes, històries curtes, cartes, assaigs i pintures. Tagore va ser també un savi i reformador cultural que va modernitzar l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals de Bangla Desh i l'Índia: el Estimar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana. El 1878, Tagore va viatjar a Brighton a Anglaterra per estudiar en una escola pública. Més tard, va estudiar al University College de Londres. No obstant això, no va acabar els seus estudis i va deixar Anglaterra després d'una estada d'un any. El 1890 Tagore va marxar a gestionar les propietats familiars en Shelaidaha, una regió estuari situada en l'actual Bangla Desh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període com ara Sonar Tari (1894), Chitra (1892) i Katha O Kahini (1900), van acabar de mostrar-lo com a poeta. El 1901 Tagore va deixar Shilaidaha i es va traslladar a Santiniketan a Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental. El seu pare li havia deixat en propietat aquest lloc. Aquesta escola, establerta segons la tradicional estructura brahmacharya dels estudiants vivint al costat del seu guru en una comunitat autosuficient, va ser un iman per a grups internacionals de talentosos estudiants i artistes. El 1912, va marxar a Anglaterra portant amb ell una gran quantitat de les seves traduccions. A les conferències que hi va donar, aquests poemes varen commoure a diversos anglesos, més notablement el poeta anglo-irlandès W. B. Yeats i al missioner anglès Charles F. Andrews (protegit de Gandhi). Yeats escriuria posteriorment el prefaci de la versió anglesa de Gitanjali, i Andrews va passar amb ell un breu període a l'Índia. El Gitanjali en la seva versió anglesa va ser posteriorment publicat per la Societat Índia amb un enlluernador pròleg de Yeats. El Novembre d'aquell mateix any 1912, es va sorprendre al ser-li concedit el premi Nobel de literatura, en base a un conjunt relativament escàs d'obres traduïdes, el centre era el 'Gitanjali '. Tagore va escriure diverses cançons recolzant el moviment indi d'independència. Després de la massacra de Jaliyaanwala Bagh (Amritsar) el 1919, en senyal de protesta, va rebutjar el títol de cavaller que anteriorment li havia concedit la corona britànica el 1915. El seu sentiment profund era que la nació només podia ser despertada per mitjà de l'educació per a tothom. Aquests punts de vista es van reflectir en la seva escola de Santiniketan. Al llarg de la seva vida, Tagore va mantenir múltiples contactes amb altres intel•lectuals del seu temps, Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, Victoria Ocampo, en són una mostra. Particularment famosa va ser la trobada Tagore-Einstein que va tenir lloc a la llar d'Einstein a Kaputh (Berlín) el 14 de juliol del 1930; la segona part de la conversa va ser quan Einstein va visitar Tagore a la casa d'un amic comú, el Dr . Mendel. Van discutir sobre una àmplia varietat de temes incloent l'epistemologia, ontologia, teoria musical i creativitat. De la prosa de Tagore, potser les obres que es tenen més en consideració són els seus contes curts. Se li atribueix la introducció d'aquest gènere en la literatura bengalí. Els seus contes curts estan escrits en una prosa rítmica, sovint fins i tot poètica, i la principal temàtica són les vides de la gent corrent. Tagore va començar a escriure contes curts quan tot just tenia setze anys, el 1877, començant amb Bhikharini (La captaire). Els quatre anys entre 1891-1895 són definits pels historiadors com el període "Sadhana" de Tagore (nomenat en base a un dels magazines de Tagore). El fruit principal d'aquest període forma prop de la meitat dels contes en els tres volums del Galpaguchchha, que és un recull de 84 relats.

Recull de contes de Rabindranath Tagore

Satyakama

El sol s'amagava rere de la riba occidental del riu al mig de l’espès bosc.
Els joves deixebles havien portat els seus ramats a l'estable, i asseguts en ronda al voltant del foc, escoltaven al seu Mestre Gautama, quan un estranger adolescent, aproximant-se, li va lliurar un present de flors i de fruites. I es va inclinar fins als seus peus i li va parlar així amb veu dolça:
"Senyor, he vingut a tu perquè em guiïs pel sender de la suprema Veritat."
"Em dic Satyakama
"Que la benedicció sigui sobre el teu front", va dir el Mestre.
"A quina casta pertanys, fill meu?, Ja que només un brahmín pot aspirar a la suprema Saviesa. " "Mestre, va respondre l'adolescent, no sé quina és la meva casta. Aniré a preguntar a la meva mare."
Això dit, Satyakama es va acomiadar, va travessar el gual i va tornar a la cabana materna que s’aixecava a l'extrem del sorrenc desert, prop del poble somnolent.
El llum cremava feblement a l’habitació, i la mare esperava el retorn del seu fill a la penombra de la porta.
El va estrènyer contra el seu cor, va besar els seus cabells i li va interrogar sobre la seva visita al mestre.
"Quin és el nom del meu pare, mare estimada?", Va preguntar l'adolescent.
"El Mestre Gautama m'ha dit: només un brahmín té el dret d'aspirar a la més alta Saviesa. "
La dona, baixant els ulls, va murmurar:
"En la meva joventut era jo molt pobre i servia a diversos amos. I tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal, amor meu ... "
Els primers raigs del sol brillaven sobre les altes branques de la selva dels ermitans.
Els deixebles, humits encara els cabells del bany matinal, estaven asseguts sota l'arbre immemorial, davant el seu Mestre.
I Satyakama es va presentar.
Es va inclinar profundament fins als peus del sant i va guardar silenci. "Digues-me, li va preguntar el gran predicador, de quina casta ets tu?"
"Senyor, va respondre l'adolescent, no ho sé. La meva mare, quan li ho vaig preguntar, em va contestar:
"He servit a diversos amos en la meva joventut i tu vas arribar un dia als braços de la teva mare Jabal ... "
Es va alçar un murmuri semblant al brunzit de les abelles quan algú torba la pau de la rusc, i els deixebles remorejàvem la seva protesta contra la impúdica gosadia del jove pària.
Gautama el Mestre, aixecant-se del seu setial, va estendre els braços i va estrènyer el jove contra el seu cor, dient: "Ets el millor dels brahmines, fill meu, ja que tens la més noble de totes les herències: la Veritat. "

El tresor

Qui de nosaltres s'encarregarà d'alimentar als qui tenen fam? "-Va preguntar el senyor Buddha als seus deixebles, quan la fam s'abatia sobre Shravasti.
Ratnakar, el banquer, inclinant el cap, va dir:
-"Una fortuna molt més gran que la meva seria necessària per alimentar als qui tenen fam."
Jays, cap dels exèrcits del rei, va dir:
-"Gustós donaria la meva sang i la meva vida, però no hi ha aliment suficient a casa meva." Dharmapal, que posseïa grans deveses, va mussitar:
-"El déu dels vents va arrasar els meus camps i ni tan sols sé com podré pagar els impostos del rei. "
Llavors Supriya, la filla del captaire, es va aixecar:
Humilment es va inclinar davant l'assemblea, dient:
-"Jo alimentaré a tots aquests miserables."
I com?-Van exclamar tots sorpresos - Com esperes complir la teva promesa?"
"Sóc entre tots la més pobra va dir Supriya-, i aquesta és la meva força. El meu tresor i la meva abundància els buscaré a les vostres portes. Com res he d'abandonar, allà clamaré que se us s’estovin les entranyes. "

Sanata

Sanata desgranava el seu rosari a la vora del Ganges quan un brahmín esparracat va arribar al seu costat i li va dir: "ajuda'm, que sóc pobre."
"Res queda en la meva escudella d’almoines", va dir Sanata, "ja que he distribuït tot el que posseïa.
"Però el nostre senyor Shiva se'm va aparèixer en somnis", va respondre el brahmín, "i em va aconsellar que vingués a buscar-te ".
Llavors Sanata va recordar que havia recollit una pedreta sense valor entre els còdols de la ribera i l'havia amagat a la sorra pensant que podria ser útil a algú.
Amb el dit va assenyalar el lloc al brahmín que, sorprès, va desenterrar la pedra.
El brahmín va asseure’s a terra i es va posar a meditar, solitari, fins al moment en què el sol va desaparèixer enrere dels arbres, a l'hora violeta en què els pastors porten els seus ramats a la pleta.
Llavors, aixecant-se, es va acostar lentament a Sanata i li va dir: "Mestre, dóna'm la més petita part d'aquesta riquesa que consisteix a menysprear totes les riqueses del món. "
I això dit, va llançar al riu la pedreta sense valor.

El temple

Senyor, va dir el cortesà al seu rei-, Norottam, el sant, mai s'ha dignat entrar al recinte del teu gloriós temple. "
"Canta les lloances de Déu sota els braços oberts dels arbres a la vora del camí principal. I el temple està buit. "
"Al voltant d'ell s'agiten homes, dones i nens, com les abelles que desdenyen el bol d'or ple de mel i volen al voltant del lotus blanc. "
El rei, ferit en el centre del seu cor, es va trobar el Norottam assegut sobre l'herba.
I li va preguntar: "Pare, per què abandones el meu temple, el de la cúpula d'or, i seus fora, a la pols, per predicar l'amor de Déu?
"Perquè Déu no està en el teu temple"-va dir Norottam.
El rei, arrufant el nas, va respondre:
-Saps que molts milions d'or van ser gastats per la meva magnificència per aixecar aquesta brodada meravella de l'art que va ser consagrada a Déu amb sumptuoses i inoblidables cerimònies? "
"Ho recordo va contestar Norattam-, va ser precisament l'any en què milers de persones, amb les seves cases i els seus camps incendiats, en va clamaven socors a la teva porta. "
I Déu va pensar: "Aquesta vil criatura que no pot brindar socors als seus germans, em construeix una morada!"
"I se'n va anar amb els que patien fam i sense sostre sota els braços oberts dels arbres, a la vora dels camins.
"I aquesta daurada pompa de sabó és buida. Només viu allà
L’orgull fumejant de l'encens.
El rei va cridar enfurismat:
-"Surt del meu país."
Tranquil•lament el sant va replicar: -
"Bé, desterra’m d'on ja has desterrat al teu Déu."
I va marxar per l'ample camí polsegós entre els pobres que li tendien els seus braços.

El marit

El poeta Tulsa estava absort en les seves meditacions, a la vora del Ganges, en el lloc solitari on es crema els morts.
I va veure una dona asseguda als peus del cos del seu marit i luxosament vestida com si anés a un casament.
Ella se li va dirigir i prosternant-se va dir: "Permet, oh mestre, que segueixi al meu marit, amb la teva benedicció. "
"Per què afanyar-te tant, filla meva?", Va preguntar Tulsa, "aquesta terra no és potser del mateix que va crear el cel? " .
"No és pel cel pel que sospiro sinó pel meu marit", va dir la dona.
Tulsa va somriure en contestar-li: "Torna a casa, filla meva. Abans que passi un mes hauràs trobat el teu marit. "
La dona es va anar plena d'alegre esperança. Tulsa l’anava a buscar cada dia i li proposava greus pensaments perquè medités, fins que un dia el seu cor va estar tan ple d'amor diví que li vessava.
El mes quasi havia acabat ,quan van venir els veïns i li van preguntar: "Dona, has trobat al teu marit? "
Somrient, la vídua va respondre: "El vaig trobar.
Curiosos van replicar: "¿A on és?"
"El meu Senyor està en el meu cor i els dos som un", els va dir.

Upagupta

Upagupta, el deixeble de Ruda, dormia en la pols estes contra la muralla de la ciutat de Mathura.
Totes les llums estaven apagades, totes les portes tancades, totes les estrelles amagades en el cel nebulós d'agost.
De qui serien aquests peus tentineja’ns de braçalets que de sobte fregaven el seu pit?
Es va despertar, vacil•lant, i la llum d'una dona li va ferir els ulls amb la seva claredat.
Era una dansaire, constel•lada de joies, que envoltava la seva bellesa èbria del vi de la joventut, en un mantell blau pàl•lid.
Va baixar ella la seva llàntia va veure el rostre del jove, d'una austera bellesa.
"Perdona, oh jove asceta; ', va dir la dona," i accepta el venir a casa meva, ja que la seca terra polsosa no és un llit digne de tu ".
"Dona", va respondre l'asceta, "segueix el teu camí, quan els temps estiguin madurs jo vindré a tu.
De sobte, la resplendor de la tempesta va fer miques la tenebra nocturna.
De l'extrem de l'horitzó venia la tempesta rugint i la dona tremolava de por.
Les branques dels arbres, als marges del camí, s'inclinaven al pes de les flors i la seva fragància.
La melodia joiosa de les flautes surava a la llunyania enllaçada amb la brisa primaveral.
La gent celebrava la festa de les flors.
Des de dalt del cel la lluna plena va entreobrir les ombres per mirar cap a la ciutat.
El jove asceta caminava pel carrer desert mentre que sobre el seu cap, en les branques del manglar, cantava el rossinyol la seva queixa revelada.
Upagupta va franquejar les muralles de la ciutat i es va aturar al peu dels baluards.
Qui era aquesta trèmula criatura, aquesta dona que ferida per la pesta negra gemegava als seus peus, a l'ombra del mur?
L'asceta va asseure al seu costat i va posar el cap femení sobre els seus genolls, amb aigua va humitejar els seus llavis i amb un bàlsam va confortar el seu cos.
"Qui ets tu, oh misericordiós?", Va preguntar la dona.
"El temps de la meva visita ha arribat al cap ja soc aquí", va respondre el jove asceta.

El braçalet

Veloç i límpid, el Jumna corria per la vall precipitant-se entre les seves ribes escarpades.
Al voltant s'agrupaven els boscosos turons solcats per les torrenteres. Govinda, el gran predicador, estava assegut sobre una roca i llegia les escriptures, quan Raghunathan, el seu deixeble, orgullós de les seves riqueses, es va inclinar davant seu dient:
"Et porto el meu humil present, indigne de ser acceptat."
I va dipositar als peus del sant un parell de braçalets d'or ornats amb pedres de molt preu.
El mestre va agafar-ne un, el va fer girar al voltant del seu dit i els diamants van brillar amb la seva resplendor insigne.
De sobte el braçalet, lliscant de la seva mà va rodar pel pendent de la riba i va anar a caure al riu. "Ai!", Va exclamar Raghunathan, i es va llançar al corrent.
El mestre va continuar la seva lectura, i l'aigua, amagant el tresor arrabassat, va seguir el seu curs.
Queia la tarda quan Raghunathan va tornar cansat i mort de fred.
Gairebé sense alè va dir el sant: - "Podria trobar-lo com que em diguessis tan sols el lloc on va caure. "
Llavors el mestre alçant l'altre braçalet, el va llançar al riu dient: "És allà".

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Conversa amb Déu, de Vivian Segurana

Escric per escriure i no sé el que dic, sols paraules, no res més, lletres sense sentit. On visc? No ho sé, si és aquí o és allí, si és real o estic somiant. M’esperes al paradís? O primer l’haig de construir? Sé que existeixes i encara no t’he vist. Què és veritat? El que es parla o el que es deixa de dir? Vindràs? O ja estàs aquí? Tanco els ulls i t’escolto, ets tu qui escriu o són els meus dits les respostes que només jo tinc?
Viatge des de la foscor de Teresa Minguijon
Ancorada al passat? Segurament. Però és que tu no comparteixis amb mi el present, ni compartiràs el futur.
Recordo aquell dia com una caiguda lliure en un tenebrós pou, en el que m’endinsava sense por, sense cap angoixa, sense cap sentiment.
M’hi vaig quedar uns mesos, catatònica, fora de mi, sense cap necessitat. Poc a poc vaig albirar una espurna llunyana i vaig començar un viatge des de la foscor que em portarà algun dia cap al món exterior.
Però encara no. Perquè el temps, gran remei de molts mals, ha apaigavat el dolor de la teva mort, però encara resta molt viu el dolor de la teva absència.

Viatge a la foscor, de Josep Lleixà

Amb plena foscor vaig emprendre el viatge
Cap un destí llunyà i desconegut
transportat per una força de la que era hostatge
sense poder revelar-me tot que hagués volgut.
No anava sol, no. No els veia ni els sentia
però era conscient de la presencia de companys.
Estàvem units encadenats per un raig d’energia
fen l’últim viatge de la vida i, tot i anar junts érem estranys.
De cop una llum encegadora
Una pau molt difícil de descriure
I la certesa que a la fi, començava a viure.
No feu cas d’aquest poema
Estic mort i no puc escriure.
Poder ho he somniat és una pena.

Bombolles, de Gemma Folch

Veig a l’ horitzó com s’allunyen,
Les bombolles que jo he fet.
Amb el vent s’ acaricien,
Sembla que s’ho passen bé!
Tan bon punt les perdo de vista, em poso a pensar;
Aquestes bombolles, on aniran a parar?
I quan me’n vaig a dormir imagino somiar
Un cel ple de bombolles que es mouen sens mai cesar.
Quan me’n recordo d’ aquell dia que les vaig deixar anar,
Ja me’n recordo, ja, d’ on van anar a parar!
Us diré la veritat;
Les bombolles van anar a parar...
Dins el meu cap!

Incertesa, de Vivian Segurana

Sento, com si fossin crits, que oblidi lo impossible, però el meu cor no el para la ment i no aconsegueixo deixar de sentir. Potser veig el que els demés no senten. M’envaeix la incertesa que no sigui imaginació, però no recordo haver creat jo això. Veig el mur i em pregunto si l’haig de travessar, mi llenço i no veig res, però encara sento que ha de ser. Confio i accepto, però hi ha dies que em venç la desolació. Em criden que no existeix el que jo dic, hi ha una força dins meu que diu que Si. Serà il•lusió?

Incertesa, de Josep Lleixà

Era de dia. A ple sol tenia el cor encongit.
Desgavells d’incerteses martellejaven el meu cap,
buscant resposta he mirat a l’infinit.
No he trobat l’infinit, sols he vist cel i terra junts,
Preguntats, han refusat respondre, no s’han atrevit.
A quí m’he d’adreçar? Jo no puc mirar més lluny.
Si els seus límits no hem deixen traspassar
m’endinsaré a dins meu on Tot està per revelar.
Estic limitat pel temps i l’espai, soc finit.

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 15 al 21 de març:
15/3/1943: S’estrena "Roses vermelles per a mi", de Sean O'Casey
15/3/1916: Neix Blas de Otero, poeta espanyol
15/3/44 a. C.: Mor Gai Juli Cèsar, polític i escriptor llatí
16/3/1924: Es publica "Mariner en terra", de Rafael Alberti
16/3/1906: Neix Francisco Ayala, escriptor espanyol
17/3/1935: Neix Luis Goytisolo, escriptor espanyol
18/3/1989: Mor Francisco García Pavón, escriptor espanyol
19/3/1881: S’estrena "El gran galiot", de José Echegaray
19/3/1809: Neix Nikolai Gogol, escriptor i dramaturg rus
19/3/1999: Mor José Agustín Goytisolo, literat espanyol
20/3/1786: Es funda l'Acadèmia Sueca, organisme que anys més tard escollirà els premis Nobel
20/3/1852: Es publica "La cabana de l'oncle Tom", de Harriet Beecher Stowe
20/3/1828: Neix Henryk Ibsen, dramaturg noruec
21 de Març Dia Mundial de la Poesia (Resolució de la UNESCO de 15 de novembre de 1999)
21/3/1991: Creació, per la Llei 7 / 91, de l'Instituto Cervantes, amb l'objectiu de difondre i promoure la llengua i la cultura espanyoles al món
21/3/1927: Neix Enrique Badosa, poeta espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

08/03/2010 Mitch Albom

2010-03-08T19:48:00.006+01:00

100308 ONA LITERARIA by onaliteraria
AUTOR CONSAGRAT
Biografía

Mitchell David Albom, més conegut com Mitch Albom, va néixer el 23 de maig de 1958 a Nova Jersei, és un escriptor, periodista, guionista, dramaturg, locutor de radio, presentador de televisió y músic nord-americà reconegut principalment pel seu llibre “Els dimarts amb Morrie”.
El somni original d’Albom era el de convertir-se en un músic i compositor. Després de llicenciar-se en sociologia l’any 1979 decideix perseguir el seu somni actuant en varis clubs nocturns d’Estats Units i Europa. Més tard es traslladà a Nova York per treballar a la industria de la música.
A Nova York, Albom mostra interès pel periodisme. Mentre treballa com a músic per les nits, començà a escriure durant el dia pel Queens Tribune, un diari setmanal de Nova York. Escriu també anuncis pels supermercats locals. La seva feina li ajuda a ingressar a la prestigiosa Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia, on, per pagar els estudis, a més de treballar com a pianista, escriu per la revista Sport, d’on li ve el seu gust pel periodisme esportiu.
Desprès de la seva graduació s’especialitzà en aquest camp i treballà en varis diaris importants a més de cobrir varis esdeveniments esportius olímpics a Europa. El 1983, es contractat com a escriptor al diari The Fort Lauderdale News Sun Sentinel, i finalment va ser ascendit a columnista. El 1985, desprès de guanyar el premi per periodistes esportius entregat per l’Associated Press a la categoria de millor historia esportiva d’aquell any, començà a treballar com a principal columnista d’esports al Detroit Free Press.
La columna d’esports d’ Albom adquirí popularitat ràpidament entre els lectors i el 1989,comença a escriure una segona columna no relacionada amb aquest camp i que es publica els diumenges en la secció d’opinió, i que tracta sobre la vida i els valors nord-americans. Ambdues columnes continuen publicant-se al Detroit Free Press.
Durant els anys en que va viure a Detroit, Albom es convertí en un dels periodistes esportius més premiats del moment; va ser nombrat com el millor columnista d’esports del país tretze vegades per la Associated Press, i guanyà el premi a la millor historia esportiva atorgat per la mateixa organització en set ocasions. Cap altre periodista ha obtingut el premi més d’una vegada. Ha rebut més de dos-cents premis d’altres organitzacions i varies de les seves columnes han sigut compilades en llibres d’antologia.
El1989 publica el seu primer llibre no antològic, una autobiografia d’un llegendari entrenador de futbol americà, co-escrita amb ell i que es convertí en el primer supervendes d’Albom que aparegué a la llista del New York Times.
La obra cim d’Albom sorgí després de veure la entrevista a Morrie Schwartz al programa de ABC News Nightline el 1995, en el qual Morrie, un professor de sociologia, va parlar sobre la vida i la mort amb una infermetat terminal, ELA (esclerosis lateral amiotròfica, o infermetat de Lou Gehrig). Albom, qui havia sigut alumne de Morrie, tornà a entrar en contacte amb el seu vell professor, visitant-lo a casa seva cada dimarts per discutir sobre la vida y la mort.
El llibre Els dimarts amb Morrie es publicà el 1997, en un petit volum que relata les visites d’Albom al seu professor. La primera edició comptà amb vint mil copies. Les ventes van anar creixen lentament, i una breu aparició al programa d’Oprah Winfrey elevà les ventes al punt que el llibre passà a integrar la llista de supervendes del New York Times l’octubre del mateix any on va anar pujant esglaons fins arribar al primer lloc sis mesos desprès. Va estar a la llista Times durant 205 setmanes. El 2009, Els dimarts amb Morrie estava considerat com el llibre de memòries més venut de la historia, havent venut més de catorze milions de copies i traduït a 41 idiomes.
Després de l’èxit de Els dimarts amb Morrie, més novel•les d’Albom entraren a la llista de llibres més venuts de Times, com Las cinco personas que conoces en el cielo, publicat el 2003 o Por un día más, publicada el 2006.
El relat que us llegirem avui és un fragment del començament del llibre Els dimarts amb Morrie.

Fragment de “Els dimarts amb Morrie”

L'últim curs de la vida del meu vell professor va tenir lloc un cop per setmana a casa seva, al costat de la finestra d'un estudi des d'on es podia veure com un petit hibisc desplega¬va les seves branques roses. Les classes tenien lloc els di¬marts. Començaven després d'esmorzar. El tema era el Sen¬tit de la Vida. La matèria era l'experiència viscuda.
No calia prendre apunts, però cada setmana hi havia un exa¬men oral. Calia respondre unes preguntes i calia també que, al teu torn, en formulessis d'altres. També calia, de tant en tant, dur a terme tasques físiques, com ara aixecar el cap del profes¬sor per posar-lo en una posició més confortable sobre el coixí o col•locar-li les ulleres correctament sobre el pont del nas. Aco¬miadar-te amb un petó et donava dret a crèdits suplementaris.
No es necessitava manual, tot i que es van tractar molts temes, com ara l'amor, el treball, la comunitat, la família, l'envelliment, el perdó i, finalment, la mort. L'última classe va ser molt breu, només van ser unes paraules. En lloc d'una cerimònia de graduació, tenia lloc un funeral.
En lloc d'un examen final, calia redactar un llarg escrit sobre el que s'havia après. (...)
A l'última classe del meu vell professor només hi havia un estudiant. Aquest estudiant era jo. (...)
La seva sentencia de mort va ser pronunciada l'estiu de 1994. Temps enrere, molt de temps abans d'aquesta data, Morrie ja s'ensumava alguna cosa dolenta.
Els seus temors es van confirmar el dia que ja no va poder ballar més.
Era ballarí de mena, el meu vell professor. L'estil musical no tenia cap importància. Rock and roll, big band, blues... Li agradaven tots. Tancava els ulls i, amb un somriure extasiat, es movia obeint el seu particular sentit del ritme. No sempre feia de bon veure. En ocasions així, ja no es preocupava de trobar parella. De fet, també li agradava ballar sol.
Solia anar a aquella església de Harvard Square que cada dimecres al vespre organitzava el que anomenaven «Ball gra¬tuït». Tenien llums llampegants i uns portaveus atronadors i Morrie vagarejava enmig de la gentada majoritàriament composta d'estudiants amb una samarreta blanca, uns panta¬lons negres i una tovallola al voltant del coll. Ballava qualse¬vol cançó que sonés, fos quina fos. Ballava el lindy hop quan sonava Jimi Hendrix. Es contorçava i feia cabrioles, balance¬java els braços com un director d'orquestra amfetamínic i saltava fins que la suor li regalimava esquena avall. Ningú d'allà podia imaginar-se que en realitat es tractava d'un emi¬nent doctor en sociologia, amb molts anys d'experiència com a professor universitari i una gran quantitat de prestigiosos llibres publicats.
Tothom el prenia per un vell esbojarrat. Una vegada, va portar una cinta de tangos i va demanar que la fessin sonar pels altaveus. Quan ho van fer, es va fer l'amo de la pista, llançant-se endavant i endarrere com un fo¬gós latin lover. Quan va acabar, tothom va aplaudir. Morrie podria haver romàs així, en aquest moment, per sempre. Però el ball es va acabar.
Entre els seixanta i els setanta anys, va anar criant una asma. La seva respiració s'havia fet pesada. Un dia que cami¬nava a la vora del riu Charles, una ventada freda el va deixar sense respiració. Va ser ingressat d'urgència a l'hospital i se li va haver d'injectar adrenalina.
Anys després, va començar a tenir problemes per cami¬nar. A la festa d'aniversari d'un amic seu, va caure a plom de forma inexplicable. Una altra nit, va caure rodolant per les escales del teatre, espantant unes quantes persones. (...)
Als setanta anys, com que les coses no havien canviat gai¬re, podia sentir els altres que xiuxiuejaven abans d'ajudar-lo a incorporar-se. Però Morrie, que sempre havia estat més sensible respecte al seu estat que la resta de la gent, sabia que alguna cosa no funcionava. No es tractava només de l'a¬vançada edat. Se sentia permanentment abatut. Li costava adormir-se. Quan s'adormia, somiava que es moria.
Va començar a visitar metges. Molts metges. Li van fer anàlisis de sang. Anàlisis d'orina. Li van fer entrar un tub pel darrere i li van examinar els budells. Com que amb aquest procediment no van poder determinar res, un dels metges va encarregar una biòpsia muscular a partir d'un trosset del ventrell de la cama. Per tal com l'informe subsegüent del labora¬tori va suggerir un problema neurològic, Morrie va ser in¬gressat per sotmetre's a una segona tanda de tests.
En un d'aquests exàmens, es va haver d'asseure en una cadira especial mentre l’escanejaven amb corrent elèctric —era com una cadira elèctrica— per tal d'estudiar les respostes neurològiques.
—Hem d'examinar això amb més atenció
—van dir els doctors, observant els resultats.
—¿Per què? —va preguntar Morrie—. ¿De què es tracta?
—No n'estem segurs. Els seus batecs són molt lents.
¿Els seus batecs eren lents? ¿Què significava, això?
Finalment, un dia calorós i humit de l'agost de 1994, Morrie i la seva dona, Charlotte, van anar al despatx del neuròleg, que els va fer seure abans de comunicar-los la no¬tícia: Morrie patia una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), l'afecció de Lou Gehrig, una brutal i implacable malaltia del sistema neurològic.
No se'n coneixia cap cura.
—¿Com ho he agafat?
—va preguntar Morrie. Ningú ho sabia.
—¿És terminal?
-Sí.
—Així doncs, ¿en moriré?
-Sí, en morirà, va dir el doctor. Ho sento molt.
El metge va estar assegut amb Morrie i Charlotte gairebé dues hores i va respondre amb paciència a les seves qüestions. Quan eren a punt de marxar, el doctor els va allargar tot de fu¬llets d'informació, com si fossin una parella que estudiés obrir un nou compte bancari. A fora, el sol brillava i la gent era a punt d'entrar a la feina. Una dona corria a tirar monedes al parquímetre. Una altra avançava carregada amb les bosses de la com¬pra. Charlotte va pensar en un milió de coses: ¿Quant de temps tenim, encara? ¿Com ens ho farem? ¿Com pagarem les factures?
El meu vell professor, mentrestant, estava atordit per la normalitat que mostrava el dia al seu voltant. ¿Que no s'atu¬rarà, el món? ¿Que potser no saben què em passa?
Però el món no es va aturar, ningú tenia notícia de la ma¬laltia de Morrie. En obrir amb cautela la porta del cotxe, va sentir que es precipitava per un forat.
¿ I ara què?, va pensar.
Al mateix temps que el meu vell professor buscava res¬postes, la malaltia es va anar apoderant d'ell, dia rere dia, set¬mana rere setmana. Un matí, traient el seu cotxe del garatge amb la marxa enrere, amb prou feines va poder posar el fre. Ja no podria conduir mai més.
En caminar, va començar a entrebancar-se, de manera que es va haver de comprar un bastó. Ja no podria caminar amb total llibertat mai més.
Va anar a l'YMCA per a les seves piscines regulars, però es va trobar que ja no es podia desvestir tot sol. Així, va con¬tractar el seu primer assistent domèstic —un estudiant de te¬ologia que es deia Tony— que l'ajudava a entrar i sortir de la piscina i a posar-se i treure's la roba de bany. Als vestidors, els altres nedadors s'esforçaven per no mirar. Ho feien de to¬tes maneres. Era el final de la seva privacitat.
La tardor de 1994, Morrie va pujar a l'accidentat campus de Brandeis per donar la seva última classe. Se'n podia haver estat, és clar. La universitat se n'hauria fet càrrec. ¿Per què patir davant de tanta gent? Queda't a casa. Arranja les teves coses. Però la idea de deixar la universitat sense acomiadar-se no li havia passat pel cap.
En comptes d'això, va anar ranquejant fins a l'aula, casa seva per espai de més de trenta anys. Per culpa del bastó, va necessitar una bona estona per arribar a la cadira. Finalment, es va poder asseure, treure les ulleres del nas i dirigir-se a les cares joves que l'observaven en silenci.
—Amics, sé prou bé que esteu aquí per la classe de Psi¬cologia Social. He ensenyat aquesta matèria durant vint anys, però, per primera vegada, fer la meva feina suposa un risc massa gran per a la meva salut, perquè he contret una malaltia fatal. Potser no viuré prou per acabar el semestre. Si creieu que això és un problema, entenc que vulgueu canviar de grup. Va somriure. Era el final del seu secret.
L'ELA és com una espelma encesa: et consumeix els ner¬vis i et deixa el cos fet una pila de cera. Al més sovint, co¬mença per les cames i va fent camí cos amunt. Quan perds el control dels músculs de la cuixa, ja no et pots sostenir dem¬peus. Quan perds el control dels músculs del tronc, ja no et pots asseure dret. A la fi, si segueixes amb vida, respires a tra¬vés d'un tub connectat a un forat a la gola. A aquestes altu¬res, la teva ànima, perfectament desperta, es troba empreso¬nada dins d'una closca tova i només ets capaç de pestanyejar o cloquejar amb la llengua, com un personatge de ciència-ficció, l'home congelat dins la seva pròpia carn. Des del mo¬ment en què es contreu la malaltia, la cosa no s'allarga més de cinc anys.
Els doctors de Morrie creien que en tenia per dos anys. Morrie sabia que seria menys temps.
Però el meu vell professor havia pres una ferma decisió, una decisió que havia començat a perfilar el dia que va sortir del despatx del doctor amb una espasa sobre el cap. ¿M'haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb el temps que em resta?, es va preguntar.
No es deixaria pansir. No se sentiria avergonyit de morir.
En comptes d'això, faria de la mort el seu projecte final, el punt central dels seus dies. Com que tothom ha d'acabar morint, podria resultar molt útil... Podria convertir-se en un treball de recerca vivent. En un llibre de text humà. Estu¬dia 'm en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.
Morrie estava a punt de creuar el pont entre la vida i la mort i volia ser una narració del viatge. El semestre de tardor va passar de pressa. La dosi de pín-doles es va incrementar. La teràpia es va convertir en una ru¬tina. A casa seva van començar a arribar infermeres per tre¬ballar amb les seves cames pansides i mantenir-li els músculs en actiu, estirant-los endavant i endarrere com si bombessin aigua d'un pou. Massatgistes especialitzats venien un cop per setmana per mirar d'alleujar el constant i feixuc encarcara¬ment que sentia. Es trobava amb professors de meditació i tancava els ulls i estretia els pensaments fins que el seu món es contreia en una respiració senzilla, cap a dins, cap a fora, cap a dins, cap a fora.
Un dia, tot fent servir el bastó, va ensopegar amb la vo¬rera i va caure al bell mig del carrer. Va haver de substituir el bastó per un caminador. A mesura que el seu cos s'afeblia, els viatges al bany es feien més esgotadors i Morrie va començar a orinar en un ample gobelet. Quan feia això, s'havia de sos¬tenir ell mateix, i això volia dir que algú havia d'aguantar el gobelet perquè Morrie l'omplís.
La majoria de nosaltres se sentiria desconcertat en una situació com aquesta, sobretot a l'edat de Morrie. Però Mor¬rie no és com la majoria de nosaltres. Quan algun dels seus col•legues més íntims el venia a visitar, ell deia:
—Escolta, he de fer pipí. ¿Que em pots ajudar? ¿No et sap greu, oi?
Sovint, per la seva sorpresa, acceptaven.
De fet, rebia una onada creixent de visitants.
Dirigia grups de discussió sobre la mort, sobre què significa real¬ment, sobre les societats que sempre han tingut por de la mort sense entendre-la necessàriament. Va dir als seus amics que, si realment el volien ajudar, més que tractar-lo amb cor¬tesia, l'havien de visitar, trucar, havien de compartir amb ell els seus problemes —com sempre havien fet, perquè Morrie sempre havia sabut escoltar els altres.
Mentre li succeïa tot això, la seva veu es mostrava decidi¬da i estimulant, i la seva ment vibrava amb un milió d'idees. Estava decidit a provar que la paraula «moribund» no és sinònim d'«inútil».
Va arribar l'Any Nou. Tot i que no ho havia dit a ningú, Morrie sabia que enfilava l'últim any de la seva vida. Ara uti¬litzava una cadira de rodes i lluitava contra el temps per dir tot el que volia a tota la gent que estimava. Quan un col•lega de Brandeis va morir d'un atac de cor que va sorprendre tot¬hom, Morrie va anar al seu funeral. Va tornar a casa deprimit.
-Quina llàstima —va dir—. Tota aquesta gent dient co¬ses tan boniques i l'Irv que no en podrà sentir cap...
Morrie va tenir una idea molt bona. Va fer algunes tru¬cades. Va escollir una data. Així, una tarda freda de diumen¬ge, un petit grup d'amics i familiars es va reunir a casa seva per a un «funeral en vida». Tots i cadascun d'ells va parlar i retre homenatge al meu vell professor. Uns quants van plo¬rar. Uns quants van riure. Una dona va llegir un poema:
-Benvolgut cosí estimat... / El teu cor sempre jove / mentre avances en el temps, capa sobre capa / tendre sequoia...
Morrie va plorar i va riure amb ells. I totes les coses que sentim però que mai diem als que estimem, Morrie les va dir aquell dia. El seu «funeral en vida» va ser un èxit aclaparador.
Morrie encara no havia mort.
De fet, la part més insòlita de la seva vida encara havia de revelar-se.

PRODUCCIO PRÒPIA:

Els sibocs, de Josep Lleixà

“Ets un siboc”. “No et quedis així, sembles un siboc”. “T’han enganyat com un siboc”. Aquestes i altres expressions, que contenen la paraula siboc, s’empraven al meu poble com a sinònims de persona de bona fe, crèdula, innocent, sense malícia, encantada, etc. però a un dels personatges de la següent història, li van fer creure que tenien un altra accepció molt diferent, i degut a això, com veureu al final, aquest va resultar ser un siboc de primera divisió.
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, l’Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio, i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col•locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. L’Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’ Ismael, després de la laboriosa i enginyosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara! -va cridar-. L’Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.

¿Qui riu ara?, de Vivian Segurana

Els disset anys del meu germà foren com els de qualsevol adolescent de la seva edat; gimnàs, noies i molta, molta adrenalina. I el tenir un cos que agradar al sexe contrari era un coqueteig obligat, així que arribà la seva decisió de depilar-se cos sencer. Molt valent ell apel•lant que no devia de ser per tant. Al mig del menjador varem muntar la llitera que una amiga ens havia deixat per l’afer. Ell, quasi despullat, s’estirà bocaterrosa amb el cap entre les mans i repenjat en un coixí. Jo, dempeus, somreia maliciosament davant una possible dolça venjança de germana.
Amb suau tacte vaig anar aplicant una mica de cera a la cama del meu germà i, mentre el distreia amb una anècdota divertida,de sobte vaig oblidar la suavitat d’un instant abans i Zas...
-Ahhhhhh…
M’hi vaig sentir diabòlicament feliç.
El seu cap s’aixecà acompanyat d’un tremend crit que va fer treure el nas de la veïna al balcó, els seus braços es desplomaren tot de cop als costats de la llitera mentre el seu cap queia en picat rebotant contra el coixí, d’un bot saltà al terra i mentre ell bufava i es sufocava intentant el que semblava voler desenganxar-se la cama del seu cos, les meves riotes semblaven alterar-lo cada cop més fins arribar a provocar-lo i voler demostrar la seva virilitat arribant fins el final. La panxa se’m doblegava en cada intent d’estirar de la cera, ell suava sense deixar de preguntar si no existia un anestèsic per aquell patiment. En cada banda de cera que jo li aplicava, ell bufava i mossegava amb força el coixí a la vegada que jo arrancava d’una estirada part de la seva homenia.
Les llàgrimes ens queien a tots dos, a ell de dolor, a mi de diversió. Impossible va ser arribar a les engonals, es desmaià al saber que hauria de repetir l’experiència en poques setmanes.

MISCEL.LÀNIA:
Efemèrides d’un 8 de març
Naixements:
08/03/1761: Neix Jan Potocki, escriptor polonès cèlebre per la seva novel•la “El manuscrito encontrado en Zaragoza”
08/03/1892: Neix Juana de Ibarbourou, poetessa uruguaiana autora de “Las lenguas de diamante”, “El cántaro fresco” o “Raíz salvaje”
08/03/1897: Neix l’escriptor català Josep Pla.
08/03/1926: Neix Josefina Rodríguez Aldecoa, escriptora espanyola i fundadora del col•legi Estilo de Madrid.
Defuncions:
08/03/1920: Mor Rafael Obligado, poeta y escriptor argenti conegut principalment per la seva obra “Santos Vega”
08/03/1930: Mor Gabriel Miró, escriptor espanyol autor de “Las cerezas del cementerio” o “El abuelo del rey” entre d’altres.
08/03/1930: Mor Fernando Villalón, poeta espanyol condeixeble de Juan Ramón Jimenez
08/03/1941: Mor Sherwood Anderson, escriptor nord-americà, mestre de la tècnica de relat curt i conegut principalment per la seva obra “El Acantilado”
08/03/1999: Mor Adolfo Bioy Casares, escriptor argenti autor de “La invención de Morel” i guanyador del Premi Cervantes el 1990
Estrenes:
08/03/1933: S’estrena al teatre Infanta Beatriz de Madrid “Bodas de sangre”, de García Lorca.
08/03/1945: S’estrena a Buenos Aires (Argentina) “La casa de Bernarda Alba”, de García Lorca. 08/03/1962: S’estrena al teatre Goya de Madrid “La camisa”, de Lauro Olmo.
Clubs de lectura:
-Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-III Concurs de poesia Fundació Jesús Serra. Convocat per l’ajuntament de Palafrugell. Dotat amb 3.000€ en la categoria d’adult. Fins el 13 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XXIII premi de poesia catalana “Cadaqués a Rosa Leveroni”, dins els premis literaris de Cadaqués 2010. Convocats pel l’Ajuntament de Cadaqués. Dotat amb 900€ i publicació. Fins el 14 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
Agenda literaria:
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.

01/03/2010 Ricardo Güiraldes.

2010-03-01T19:58:00.005+01:00

100301 ONA LITERARIA by onaliteraria
Ricardo Güiraldes és un poeta i novel•lista argentí, que va néixer a Buenos Aires el 1886 en una família de classe social alta, amb moltes propietats a San Antonio de Areco. El seu pare, home de grans coneixements i amant de l’art, va inculcar al seu fill el interès per la cultura.
Va viure la seva infantessa i adolescència entre Buenos Aires i San Antonio de Areco, excepte tres anys que la família va passar viatjant per Europa, fet que va convertir en políglotes el nostre autor i els seus germans.
El contacte amb les grans ciutats europees a tan tendre edat va marcar el seu estil cosmopolita i universal. Però la seva vida a San Antonio de Areco el posarà en contacte amb els gauchos, tema bàsic de la seva obra en prosa.
Encara que no va ser un gran estudiant, el seu professor de literatura li va reconèixer les aptituds com a escriptor i el va animar a llegir, consell que el va permetre conèixer l’obra dels narradors clàssics i d’avantguarda, als que imitava amb resultats no gaire estimables, segons opinió del propi autor.
Va iniciar dret i arquitectura, però no va acabar cap carrera. Va treballar en diferents feines i, finalment, al 1910 inicia un viatge amb un amic que el portarà per Europa i l’Orient.
En acabar el viatge es va instal•lar a París i va decidir convertir-se en escriptor, però la vida de festes i diversió no afavorien el seu objectiu i al 1912 va tornar a Buenos Aires on, animat per uns amics als que va llegir uns contes inspirats en la vida rural, va començar seriosament a escriure.
Al 1913 es casa amb l’argentina Adelina del Carril, filla d’una adinerada família. El mateix any publica alguns dels seus contes en la revista Caras i Caretas.
Aquests i uns altres contes redactats al 1914 formaran el llibre Cuentos de muerte i sangre, que, amb el poemari El cencerro de cristal, publica al 1915.
Tots dos volums van ser rotundament rebutjats per la crítica e ignorats pel públic i l’autor, dolgut, va retirar els exemplars i els va llençar a un pou. La seva dona en va poder rescatar uns quants, que ara, tacats d’humitat, tenen un gran valor bibliogràfic.
La primera guerra mundial, que sagna la seva estimada Europa, el va trasbalsar profondament. Al 1916, amb la seva dona i uns amics, inicia un viatge pel Carib, del que sorgirà Xaimaca, llibre de viatges en forma de novel•la, d’estil impressionista.
Al 1917 publica la seva primera novel•la, Raucho, a la que seguirà, la publicació de Rosaura, a la revista El Cuento Ilustrado, dirigida per Horacio Quiroga.
Acabada la primera guerra mundial, viatja a Paris. Quan publiqui al 1923 la versió definitiva de Rosaura, es farà evident la forta influència de la cultura francesa. Aquesta novel•la, publicada a l’Argentina, va tenir un destacat èxit de crítica i públic.
Instal•lat definitivament a Paris, viatja amb freqüència a Mallorca, on té llogada una casa. Els seus constants viatges el posen en contacte amb ciutats dominades per la revolució industrial, on la feina en cadena converteix l’home en una màquina més.
El rebuig d’aquesta nova societat el produeix una forta crisis d’identitat que l’apropa a la filosofia oriental. La seva poesia posterior és filla d’aquesta experiència vital.
Mentre redacta la seva millor novel•la Don Segundo Sombra, crea, amb personalitats com ara Jorge Luis Borges, una revista literària, Proa, que passarà gairebé desapercebuda a l’Argentina, encara que tindrà un èxit notable en altres països hispanoamericans.
Per fi, al 1926 acaba de redactar Don Segundo Sombra, la seva gran novel•la, en la que el protagonista està inspirat en un gaucho real, Segundo Ramírez. La grandesa d’aquesta obra universal és que aconsegueix fondre les tradicions de la Pampa argentina i el cosmopolitisme literari: en ella la llengua pròpia dels gauchos conviu amb metàfores procedents de l’avantguardisme francès.
Poc després comença a tenir problemes de salut i mor a Paris al 1927. El seu cos serà traslladat a l’Argentina i enterrat en San Antonio de Areco.
Pòstumament es publiquen Poemas Solitarios, al 1928, Poemas místicos, també del 1928 i El sendero, al 1932.

Poemes i relats curts de Ricardo Güiraldes:

Leyenda (inclòs en el poemari El Cencerro de Cristal ,1915)

El río dijo al sauce “Yo soy la vida y, en mi incesante correr, renuevo emociones”
El sauce dijo al río: “Yo soy el poeta, ¿no ves como te embellezco, rezando sobre ti las estrofas de mis ramas?”
Dijo el río: “Pues ven conmigo, tú me darás la belleza de tu canto, yo el encanto de nuevas bellezas”
Y aceptó el sauce, pero en la primera caída, la frágil armazón de verdura se desgarró sobre las toscas.
Y dijo el sauce: “Déjame, que si bien soy un momento de alegría en tu carrera, no puedo, sin romperme, seguirte todo el tiempo.”
Y el río, para quien el sauce empezaba a ser carga, le depositó en un rincón sereno.
El sauce ha reverdecido y sus hojas besan el agua.
El río sigue su brutal correr, mas al pasar frente al poeta, amansa su delirio y las aguas, acariciando las raíces, han labrado el remanso.
Un encanto fatal envuelve aquel sitio dormido. La doncella que pasa no debe ceder al llamado tranquilo.

Tierra (inclòs en el poemari El Cencerro de Cristal ,1915)

Cuna, tumba. Hágase tu voluntad y no la nuestra. Danos el pan de cada día i los cataclismos.
Sufre los dolores de éstos tus hijos. ¡Oh pura, que concibes, por obra y gracia del sol, Nuestro Señor, que está en los cielos, todopoderoso!
Santa Madre, sé buena para nuestra vida y ábrenos esas tus fosas cariñosas en la hora eterna de nuestra muerte.
Así sea!

Poema número nou (inclòs en el poemari Poemas solitarios)

He puesto mis labios en los de la vida: Náusea.
He visto la suerte golpear en torno suyo con manoplas de idiota.
Y el hombre es un espectáculo tan pequeñamente sórdido, que busco en mí la soledad.
Recuerdos:
¡Qué blancos eran los muros de las casas, qué heroicos los hombres!
El campo entraba hasta los aposentos y algo grande se acostaba en todas las sombras. Cualquier brisa tenía leguas de pampa y los sonidos llegaban sin rotura del llano, puro como un cielo.
La tarde agrandaba los troncos del monte y el medio día nos volvía centro de nuestra sombra, caída como un sudor.

El pozo (inclòs a la col•lecció Cuentos de muerte i de sangre)

Sobre el brocal desdentado del viejo pozo, una cruz de palo roída por la carcoma miraba en el fondo su imagen simple. Toda una historia trágica.
Hacía mucho tiempo, cuando fue recién herida la tierra y pura el agua como sangre cristalina, un caminante sudoroso se sentó en el borde de piedra para descansar su cuerpo y refrescar la frente con el aliento que subía del tranquilo redondel.
Allí le sorprendieron: el cansancio, la noche y el sueño; su espalda resbaló al apoyo y el hombre se hundió, golpeando blandamente en las paredes hasta romper la quietud del disco duro.
Ni tiempo para dar un grito o retenerse en las salientes, que le rechazaban brutalmente después del choque. Había rodado llevando consigo algunos pelmazos de tierra pegajosa.
Aturdido por el golpe, se debatió sin rumbo en el estrecho cilindro líquido hasta encontrar la superficie. Sus dedos espasmódicos, en el ansia agónica de sostenerse, horadaron el barro rojizo.
Luego quedó exánime, sólo emergida la cabeza, todo el esfuerzo de su ser concentrado en recuperar el ritmo perdido de su respiración.
Con su mano libre tanteó el cuerpo, en que el dolor nacía con la vida.
Miró hacia arriba; el mismo redondel de antes, más lejano, sin embargo, y en cuyo centro la noche hacía nacer una estrella tímidamente.
Los ojos se hipnotizaron en la contemplación del astro pequeño, que dejaba, hasta el fondo, caer su punto de luz.
Unas voces pasaron no lejos, desfiguradas, tenues; un frío le mordió del agua y gritó un grito que, a fuerza de terror, se le quedó en la boca. Hizo un movimiento y el líquido onduló en torno, denso como mercurio.
Un pavor místico contrajo sus músculos, e impelido por nueva y angustiosa fuerza, comenzó el ascenso, arrastrándose a lo largo del estrecho tubo húmedo; unos dolores punzantes abriéndole las carnes, mirando el fin siempre lejano como en las pesadillas.
Más de una vez, la tierra insegura cedió a su peso, crepitando abajo en lluvia fina; entonces suspendía su acción tendido de terror, vacío el pecho, y esperaba inmóvil la vuelta de sus fuerzas. Sin embargo, un mundo insospechado de energías nacía a cada paso, y como por impulso adquirido maquinalmente, mientras se sucedían las impresiones de esperanza y desaliento, llegó al brocal, exhausto, incapaz de saborear el fin de sus martirios.
Allí quedaba, medio cuerpo de fuera, anulada la voluntad por el cansancio, viendo delante suyo la forma de un Aguaribay como cosa irreal...
Alguien pasó ante su vista, algún paisano del lugar seguramente, y el moribundo alcanzó a esbozar un llamado.
Pero el movimiento de auxilio que esperaba fue hostil. El gaucho, luego de santiguarse, resbalaba del cinto su facón, cuya empuñadura, en cruz, tendió hacia el maldito.
El infeliz comprendió, hizo el último y sobrehumano esfuerzo para hablar; pero una enorme piedra vino a golpearle en la frente, y aquella visión de infierno desapareció como sorbida por la tierra.
Ahora, todo el pago conoce el pozo maldito; y sobre su brocal, desdentado por los años de abandono, una cruz de madera semipodrida defiende a los cristianos contra las apariciones del malo.

De mala bebida (inclòs a la col•lecció Cuentos de muerte i de sangre)

Santos era cochero de una estancia distante dos leguas de la nuestra. Bajo y grueso, sus cincuenta y seis años de vida bondadosa y tranquila no acusaban más de cuarenta.
Contaba en su existencia con un episodio que tal vez marcara en ella la única página intensa, y le oí contar más de cien veces aquel momento trágico, que narraba a la menor insinuación, con siempre el mismo terror latente.
Servía entonces a don Venancio Gómez, individuo cruel y bruto, que repartía su tiempo entre orgías violentas en Buenos Aires y cortas visitas a su estancia, a donde sólo venía de tiempo en tiempo con objeto de apretar ciertas clavijas para mayor rendimiento.
Fue un dia a buscarlo al pueblo. El telegrama decia: “Llego mañana 11 a. m.” ¡Buena hora había elegido para el tiempo de calor que venía manteniéndose desde varios dias.
Subió al coche, sin contestar los saludos obsequiosos de Santos, y comenzaron las preguntas acerca de la administración. A cada cosa desaprobada por don Venancio seguía un rosario de injurias, que su interlocutor trataba de eludir alegando su impotencia de simple peón. (...)
Siguieron el camino, que serpenteaba sumiso como un lazo tirado a descuido. (...)El patrón dormitaba ahora al vaivén de los barquinazos. No irían por mitad de viaje cuando se incorporó en el interior del coche, ceceando pesadamente:
— Tengo ganas de matar un hombre. (…) De no encontrar otro —prosiguió don Venancio—, has de ser vos el pavo de la boda. Lo cual diciendo, sacó del cinto un revólver, que descansó sobre las rodillas.
Santos sintió que se le aflojaban las mandíbulas; la luz parecíale más blanca, menos clara, y las formas de los caballos bailaron ante sus ojos como dos bultos indecisos. Sin embargo, pensaba en salvarse y buscó ansiosamente una forma humana en lo que su vista pudiese alcanzar. ¡Ni rastro! Esperó que toda la fuerza de su ser creara un hombre; tan fuerte era su deseo. Y fue cumplido. Una cosa, que primero le pareciera montón de pasto, era un trabajador echado al sol, cansado de andar, y que reposaba un instante su cabeza en la blandura (…).
- ¡Allá patrón..., allacito, un cristiano en la orilla del callejón! Pronto se detuvieron frente al infeliz, que, humildemente, se acercó obedeciendo a los signos del borracho.
Sombrero en mano, se detuvo, una amplia calva brillando al sol, y cuando se agachaba para hacer una reverencia de respeto, el otro, pausadamente, inclinó su arma hacia aquella pelada de viejo, apenas rodeada de canas.
El tiro sonó seco; voló a apagarse al través de la distancia.
— Pa que críes pelo
Subrayó el bruto, mirando al cadáver que cayera envuelto sobre sí mismo. Y el intrépido Santos creyó tener que reírse.

PRODUCCIÓ PRÒPIA:

Poemes dedicats a Angel, de Pilar Pacheco

I
En mi rosal, rosas rojas,
en tu rosal, rosas blancas,
y en el que ha salido en medio
salen rosas sonrosadas.
Las vi caminando sola,
que, cuando tú me acompañas,
sólo está el rosal del medio
con sus rosas sonrosadas.
Anduve por el camino
que paseamos tu y yo
en las mañanas de invierno
-caminito de los dos-:
allí estaba el pino blanco
estremeciéndose al sol,
del álamo, la enramada
era crecida, frondosa,
subía el magnolio en flor
y las moreras bajaban
cuajaditas de verdor,
los castaños eran anchos,
ancho el árbol del amor.
En el jardín soleado
dormía el pavo real,
soñaba que le mirabas,
no quería despertar.
Yo quise mirarlo todo
con tus ojos, pero ¡ ay!,
tus ojos estaban lejos,
y al quererlos atrapar,
se me marcho el pensamiento
donde tus ojos están.

II
Desde el rojo al amarillo,
con la blanca flor de jara,
se han pintado nuestros ojos
de rojo, con la amapola,
de amarillo, en la retama,
de azules, con cada cielo,
de violeta, en la lavanda.
Y cuando te miro a ti,
moreno de verde agua,
veo yo las amapolas,
la lavanda y la retama.
Y resuena en tus oídos
y en los míos la pujanza
del repique simultáneo
de pájaros que nos cantan.
Y hemos recogido juntos
aromas, ¿de cuántos montes?,
olor a tierra mojada,
perfumes de rosas rojas,
del romero,
y de la salvia.

III
Porque ya nos tenemos.
Y venga lo que venga,
y aunque vengan
la ausencia y el adiós,
en el alma, tu y yo
llevamos una huella:
una idéntica huella.
Y cuando recorramos
otros mundos,
y seamos distintos,
y estemos separados,
la huella del amor
que nos tenemos
nos servirá
para identificarnos.
Y en algún punto
del ciclo de las vidas
-cuando seamos libres,
verdaderos-
sabremos que este amor
nos ayudó a subir
un pequeño peldaño
en la larga escalera
de ascenso ineludible.

La vida es movimiento, d’ Ángel Badía

Qué siempre tenga sentido la vida,
que haya a qué dedicarla,
un porqué luchar.
Sentir que todo está conseguido
es morir.
Verse ignorante es entender,
es el camino de la verdad,
impulso para aprender.
Moverse siempre,
ir hacia.
Querer cosas,
no dejar de querer,
buscar nuevos objetos de amor.
La vida es movimiento,
nunca se llega.
Morir sin haber llegado:
así debe ser, en el camino.
La llegada es muerte.
Celebra lo conseguido.
Pero no te pares,
que surgirán nuevas metas.
Escucha tu interior cuando te dice
que has de variar,
que esta etapa está cumplida.
Y busca en tu dentro, en tu vida,
en reposo y en soledad,
el nuevo rumbo que siga dando sentido
a tu existir

Soledad, d’ Ángel Badía

No tener miedo a la soledad,
no claudicar para no estar solo,
confiar en que no se producirá vacío,
que surgirán fuerzas,
de lo profundo de nuestro ser,
que nos dirán el camino a seguir,
el de la plenitud.
No tener miedo a la soledad
es como confiar en Dios.

Otoño, d’ Ángel Badía

Señales de madurez, de haber vivido,
aparecen en los árboles más sensibles y vitales.
Colores de vida, de movimiento de alma.
Diferentes y cambiantes:
rojos, marrones, amarillos,
naranjas, verdeamarillos.
Verde firme el de su juventud, primavera,
y el de su plenitud, verano.
Verde fuerte, intenso,
que camina hacia el azul,
verdeazul.
Viven los árboles y alcanzan la madurez
preñados de experiencias,
siempre las mismas pero diversas, como
los colores de sus hojas antes de abandonarlos:
rojo del haya,
amarillo del álamo,
marrón del roble.
Entrecruce de colores,
como abrazándose amorosos.
Colores menos firmes, de desgaste vital.
Mezcla de colores, menos radicales, más flexibles.
De matices, como de sabiduría vivida.
Han vivido y han de renovarse.
Volver a vivir.
Renacer.
Y se despiden con fiesta,
celebrando haber vivido.
Alegres,
pensando en una nueva vida.
Vivir, madurar, descansar y volver a vivir.
De dónde viene este movimiento, este vivir y revivir.
Acaso es, el variante colorido, un reflejo del vivir de su alma.
El alma humana cambia con la vida.
Adquiere riqueza de tonos, no físicos, no externos.
No decae sin remedio, como el cuerpo.
¿Renacerá?.
¿Sobrevivirá?

MISCEL•LÀNIA
Efemèrides: Setmana del 1 al 7 de març:
01/03/1906: Mor José Maria de Pereda, escriptor càntabre.
01/03/1927: Neix Salvador Pàniker, pensador i escriptor català.
02/03/1942: Neix l’escriptor nord-americà John Irving, escriptor de novel•les i de guions cinematogràfics.
02/03/1967: Mor José Martínez Ruiz , més conegut com “Azorín”, escriptor alicantí.
03/03/1983: Mor Arthur Koestler, rellevant novel•lista, assagista, historiador i polític hongarès d’origen jueu.
03/03/1996: Mor Marguerite Duras, escriptora francesa nascuda al Vietnam.
05/03/1905: Neix Joaquín Calvo Sotelo, dramaturg i acadèmic gallec.
06/03/1619: Neix Cyrano de Bergerac, dramaturg francès.
06/03/1492: Neix el humanista i filòsof valencià Joan Lluís Vives.
06/03/1475: Neix l’escriptor, pintor i arquitecte italià Miguel Angel Buonarroti.
06/03/1928: Neix l’escriptor colombià Gabriel García Marquez, premi Nobel de literatura al 1982
06/03/1973: Mor l’escriptora nord-americana Pearl S. Buck, Premi Nobel al 1938.
06/03/1980: L’escriptora Marguerite Yourcenar es converteix en la primera dona membre de l’Acadèmia francesa.
06/03/1916: Mor el poeta nicaragüenc Rubén Dario.
06/03/1984: Mor Jorge Guillén, poeta de la generació del 27.
06/03/1991: Mor Maria Zambrano, escriptora i filòsofa andalusa.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de març, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint Canta la hierba, de Doris Lessing. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de març dia 25, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de març llegim Atonement, de Ian Mcewan. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de març, dia 30, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Concurs de conte i narració breu Víctor Alari. Convocat per l’Àrea de comunicació de l’Ajuntament de Cubelles. Modalitats infantil i adults. Diferents premis. Fins el 6 de març.
-III Concurs de poesia Fundació Jesús Serra. Convocat per l’ajuntament de Palafrugell. Dotat amb 3.000€ en la categoria d’adult. Fins el 13 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XXIII premi de poesia catalana “Cadaqués a Rosa Leveroni”, dins els premis literaris de Cadaqués 2010. Convocats pel l’Ajuntament de Cadaqués. Dotat amb 900€ i publicació. Fins el 14 de març.
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XVII Concurs de cartes d’amor. Convocat per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell. Categories sènior i junior. Dotat amb 400 i 200€ respectivament. Fins el 26 de març.
-XIV Premi literari de Narrativa Montserrat Roig. Convocat per l’Associació Progressista de Dones Montserrat Roig de Martorelles. Dotat amb 1.000€. Fins el 27 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol

22/02/2010 Joan Salvat- Papasseit.

2010-02-22T20:18:00.004+01:00

Joan Salvat- Papasseit va neixer a Barcelona el 16 de Maig de 1894. El seu pare va ser Joan Salvat i Solanas, fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica Espanyola que feia el trajecte Barcelona-Cadis. Va morir en un accident el 1901. La seva mare, Elvira Papasseit i Orovitx, va quedar sense mitjans econòmics per mantenir a Joan i a un altre germà seu més petit. El 1906, el futur autor va començar a treballar com a dependent en una drogueria. Més tard va intentar obrir-se camí com a escultor. El 1911, juntament amb altres amics, va formar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, de caràcter anarquista i pamfletari. A partir del 1914 es va introduir en els cercles independentistes més radicals. Aquest mateix any va començar a treballar en la redacció de la revista Els Miserables, d’orientació anarquista així com de bibliotecari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va donar inici per llavors a la sèrie d’articles que després recolliria en el volum Fum de fàbrica, i s’afilia a les Joventuts Socialistes.
El 1916 va ser condemnat a dos mesos i un dia de presó a causa d’un article seu, publicat a Els Miserables, titulat “Un poble, Portugal”. Després de sortir de la presó va començar a treballar com a encarregat de la secció de llibreria a les Galeries Laietanes. En aquells dies va rebre la influència de l’artista uruguaià Rafael Barradas, promotor del “vibracionismo” i va començar a interessar-se per la literatura d’avantguarda. El 1917 va donar inici a la publicació dels seus aforismes a la revista Un enemic del Poble, subtitulada Fulla de subversió espiritual. Gràcies al seu treball a la llibreria es va relacionar amb altres poetes catalans, com JV Foix, Josep Maria Junoy o Joaquim Folguera. Aquest mateix any va debutar com a crític d’art a la revista Vell i Nou. El seu primer poema Columna vertebral: Sageta de foc, es va publicar a finals de 1917. En ell ja estava clara la seva concepció de la poesia d’avantguarda com a instrument per atacar les convencions burgeses.
El 1918 va editar la revista Arc-Voltaic, d’un únic número, amb evidents influències del futurisme. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb Carme Eleuterio i Ferrer, després de sis anys de festeig, però poc després va caure malalt de tuberculosi. A partir de llavors va començar un interminable rosari d’estades en sanatoris i cases de salut, que només acabaria amb la seva mort. El 1919 va néixer la seva primera filla, Salomé. Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que recull poemes escrits des de 1917. Va començar la seva carrera com a editor amb l’empresa Llibreria Nacional Catalana a partir de 1920, any en que va fer un breu viatge a París. Va col•laborar en diverses publicacions, amb articles d’exaltació catalanista. El juliol d’aquell mateix any va redactar i va publicar el manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest futurista català. El seu ideari de llavors fou catalanista avantguardista, i ell mateix s’agradava de definir com a “poetavanguardistacatalà”. El 1921 va iniciar una nova revista, Proa, de la qual apareixerien només dos números. A l’abril d’aquest any es va publicar el seu segon llibre de poemes, L’irradiador del port i les gavines, amb textos escrits entre 1919 i 1921. A l’hivern va ser internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid), en aquest temps va escriure els poemes que formarien el seu tercer llibre, Les conspiracions, que apareixeria el 1922. En aquests poemes desenvolupa les seves idees independentistes més radicals, proposant per a Catalunya una solució semblant a la d’Irlanda, independent des de 1916.
La seva segona filla, Núria, que només viuria dos anys, va néixer el 1922. A finals d’aquell mateix any va publicar la seva quarta obra poètica, La gesta dels estels. El 1923 li va seguir el que la crítica considera el millor de tots els seus llibres, El poema de la rosa als llavis. L’any següent, el 7 d’agost de 1924, va sucumbir finalment a la seva malaltia. L’any 1925, de manera pòstuma, es va publicar el seu sisè llibre de poesia, Óssa menor.

Selecció de poemes de Joan Salvat Papasseit

Dóna’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Pantalons Llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.

Vibracions
El gra sangós de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
— El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als tarongers florits, la promesa-donzella:
una alosa destria la blancor
dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l’esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l’esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles s'hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit al meu llavi,
flor en el llibre.
Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se
i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc —molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
Bru mariner d'amor
de peu dret a la proa
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.

Res no és mesquí
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa:
a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa

com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja

pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

PRODUCCIÓ PRÒPIA

Ordenant l’armari, de Vivian Segurana

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. Amb l’armari ja buit, primer el vaig fregar amb oli de fusta, amb un lleu de massatge de mans mimava cada estant i cada porta, per lluir-lo i donar-li capes de resistència al pes i als anys. Desprès el vaig perfumar amb essència d’espígol. Ara l’armari semblava més gran. Estava fresc i renovat per seguir suportant el pes de tanta càrrega. Vaig tancar les portes i com si es tanquessin els seus ulls, va romandre estona impregna’ns-en del perfum de lavanda. Llavors, vaig començar a fer selecció de roba.
De camises... ja no en faig servir sovint... i en tinc masses, millor retiro algunes. Obro de nou les portes de l’armari i les col•loco d’esquerra a dreta, només em quedo tres.
Segueixo ara amb els vestits. D’hivern només en tinc un, aquest el guardo. D’estiu en tinc de llargs i de curts, em quedo el que es lliga al coll i em desfaig d’aquells minis que ja no em poso. Els col•loco de dreta a esquerra, de llarg a curt.
Continuo amb els pantalons, usuals en la meva vestimenta, em quedo amb els texans, uns de pana, uns elegants, els pirates per l’estiu i em desfaig dels per si un dia ... ¿Per si un dia m’aprimo?, ¿per un dia especial?,¿Per si un dia ... que a vegades no arriba mai? I de mentre, ocupant lloc a l’armari? Millor deixo espai per si arriben uns de nous.
Les samarretes; les d’aquest any me les quedo totes, les vaig col•locant a l’estand i deixo enrere aquelles tan ajustades que em posava fa pocs anys. Les que ensenyen el melic encara hem sorprèn trobar-les aquí. Em quedo amb les més còmodes i no sumo més de 10. Començo amb els jerseis, com m’agraden els de coll alt que abriguen a l’hivern!, retiro un parell que ja estan massa vells i també un polar que només guardo perquè era d’una persona que en el seu moment va ser especial. Em desfaig de mocadors, cinturons, barrets i bufandes que semblen complements de carnestoltes. Em desfaig de tota la vestimenta que ja no necessito i ara l’armari es ple d’espai per omplir de roba nova.
Amb la feina ja feta i l’armari endreçat, em pregunto si no és la ment humana com un gran vestidor on s’acumulen records, problemes, mal de caps, rancúnies, desenganys, angoixes, decepcions, tristors...
Hi ha qui carrega tota la vida amb el pes de coses que van ser importants en el passat i que avui només ocupen un espai inútil en la ment, espai que es indispensable per recrear la vida.
Diu un antic proverbi xinès que “Per poder veure vi en una copa que es troba plena de te, primer es necessari abocar el te i llavors podràs servir i veure el vi”.
I dic jo, ara que em sobra lloc a l’armari, potser trobo qui el vulgui compartir amb mi.

L’armari dels records, de Josep Lleixà

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les prendes que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.

Regal enverinat, de Teresa Minguijón

El nostre primer pis en comú era antic, amb amples passadissos, grans habitacions, menjador lluminós i una cuina perfectament quadrada.
Ho havíem llogat sense mobles i gairebé així continuàvem. Un dia vam anar a fer un vermut i els dels bar ens van regalar una taula i quatre cadires de terrassa. Uns amics ens havien aconseguit un cendrer que semblava un tamboret, uns altres ens havien donat un llit atrotinat i nosaltres ens havíem comprat la rentadora.
Aquest era tot el mobiliari de casa. Havíem clavat a la paret uns quants claus on es gronxaven els penjadors amb la roba; els llibres campaven pel terra arrambats a la paret; les sabates s’amagaven a sota el llit; per tauletes de nit fèiem servir caixes de cervesa.
Ens calien tants mobles! Però teníem pocs diners i havíem d’escollir.
Jo proposava comprar un armari: la roba, tal i com la teníem, s’omplia de pols, les més íntimes penjaven ficades en bosses de compra a l’abast de la mirada de tothom.
Llargues converses van precedir a la nostra decisió. Per fi, va guanyar la meva proposta
El 23 de febrer de 1981, a la tarda, vàrem sortir de casa cap a una botiga de mobles. En entrar-hi, un dependent esquifit i seriós va venir cap a nosaltres i ens va demanar que l’acompanyéssim cap al fons, on tenien l’exposició d’armaris.
En filera passàvem entre llits, taules de menjador, calaixeres, llibreries, cadires. Era marejant la quantitat de mobles que hi havia.
Vàrem passar pel costat d’un sofà preciós. Era de cantonada, tenia cinc cossos independents molt adaptables; la roba, franjada en tons marrons, des del més fosc fins a un de claret. Aquest sofà estava dissenyat per a casa meva!
Em vaig aturar al seu davant i vaig cridar l’atenció del meu company.
- Guaita
- És un sofà. Hem vingut a buscar un armari.
Ell estava una mica enfurrunyat, perquè trobava que la roba ja estava bé penjada dels claus, que bona feina li havia costat clavar-ne tants!.
- Sí, home, però guaita’l. És perfecte pel nostre menjador.
El dependent, molt en el seu paper, es va apropar i va començar a cantar les meravelles del sofà. Disseny anatòmic, roba anti-taques,...
Jo cada vegada estava més convençuda de que el destí ens havia portat a aquella botiga en particular per comprar el sofà.
- Va, si us plau, mira-te’l bé. És perfecte!
- Em tornaràs boig. No deies que sense armari no es pot viure?
- És clar. Però d’armaris en trobarem sempre. Mentre que si ara no comprem aquest sofà, potser el vendran i ja no trobarem mai més un de tan maco.
El meu company es resistia. Jo tenia arguments que mai no fallaven amb ell, però no era qüestió de fer-los servir allí mateix, davant un dependent que no ens treia l’ull de sobre.
- Escolti. Que ens pot guardar aquest sofà? Ara anirem a parlar-ho tranquil•lament tots dos i tornem en dues hores. D’acord?
Cap problema per part del dependent.
Vàrem sortir de la botiga i començarem a passejar. Carícia aquí, paraula tendra allà, vaig utilitzar tota la meva capacitat de seducció i una mica més tard el meu company ja estava d’acord en comprar el sofà.
Vàrem tornar a la tenda. El dependent estava pàl•lid, nerviós, gairebé histèric.
- Hola. Ja tornem a ser aquí. Venim a buscar el sofà.
- Però que no ho saben? Que no han sentit res? Ha hagut un cop d’estat!
Tejero i companyia havien entrat al Congrés dels Diputats!
Ni armari ni sofà; algú ens havia fet un regal enverinat.

Miscel•lània:
Efemerides del 22 al 28 de Febrer
22/2/1908: S’estrena "Senyora ama ", de Jacinto Benavente
22/2/1788: neix Arthur Schopenhauer, filòsof alemany
22/2/1903: neix César González Ruano, escriptor i periodista espanyol.
22/2/1939: mor Antonio Machado, poeta espanyol
22/2/1942: mor Stefan Zweig, escriptor austríac
22/2/1985: mor Salvador Espriu, poeta català.
23/2/1455: Gutenberg imprimeix el seu primer llibre, "La Bíblia"
23/2/1775: S’estrena "El barber de Sevilla", de Beaumarchais
23/2/1926: neix Fernando Vizcaíno Casas, escriptor i advocat espanyol
23/2/1945: mor Alexei Tolstoi, novel.lista rus
24/2/1909: S’estrena "La esfinge", de Miguel de Unamuno
24/2/1463: neix Giovanni Pico della Mirandola, filòsof italià
24/2/1837:neix Rosalía de Castro, poetessa galega
25/2/1707: neix Carlo Goldoni, comediògraf italià
25/2/1983: mor Tennessee Williams, dramaturg nord-americà
26/2/1848: Es publica "El manifest comunista", de Marx i Engels
26/2/1802: neix Victor Hugo, escriptor francès
27/2/1905: Maxim Gorki és exiliat a Riga
27/2/1902: neix John Steinbeck, escriptor nord-americà, premi Nobel el 1962
27/2/1912: neix Lawrence Durrell, escriptor britànic a qui Ona-literaria va dedicar el programa del 17 de Novembre del any passat.
27/2/1941: mor James Joyce, escriptor irlandès
27/2/2001: mor José García Nieto, poeta i narrador espanyol
28/2/1893: neix Josep Vicenç Foix i Mas poeta català
28/2/1906: neix Agustín de Foxá, poeta i dramaturg espanyol
Clubs de lectura:
-Durant el mes de Febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El Capità Pàmfil d’Alexandre Dumas. La tertúlia serà el dijous 25, a les 7 de la tarda.
-Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de Febrer llegim The Scarlet Letter de Nathaniel Hawthome. La tertúlia tindrà lloc demà dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la primera edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol.

Joan Salvat-Papasseit

2010-02-22T19:45:00.002+01:00

100222 ONA LITERARIA by onaliteraria

15/02/2010 Ariwara no Narihira

2010-02-15T19:54:00.003+01:00

100215 ONA LITERARIA by onaliteraria

AUTOR CONSAGRAT
Biografía
Ariwara Narihira va néixer l’any 825 i morí el 880, va ser un poeta japonès, príncep del primer període Heian, que comprèn des del 794 fins el 1185 i que es refereix al període de la historia japonesa en que el Confucianisme y altres influencies arribaren al seu punt màxim. El període Heian es considera també el cim de la cort imperial japonesa i és destacat pel seu art, en especial la poesia y la literatura.
Ariwara va ser un poeta de l’estil waka, gènere de poesia japonesa tradicionalment mancat de qualssevol classe de rima (inclòs accidental, ja que eren considerades un error en el poema), o inclòs de versicles. En lloc d’ells el waka té la unitat i les frases (tanmateix, les unitats o el paràgrafs usualment són canviats per versicles quan la poesia es traduïda o transliterada a llenguatges occidentals).
Narihira va ser considerat un dels més grans poetes de la primera antologia imperial i un dels sis inclosos en l’Antologia de poemes Kokin Wakashū , abreviat Kokinshū i que va ser la primera de les vint-i-una col•leccions de poesia japonesa compilades per petició imperial.
Aquesta obra de poesia va ser la més influent del seu temps, dictant la forma i el format de la poesia japonesa fins finals del segle XIX. Va ser també la primera antologia que es dividí en poemes de les estacions i de l’amor. La primacia dels poemes de les estacions començà amb el Kokinshū i continua avui en dia amb la tradició del Haiku.
Als voltants de l’any 980 es publiquen “Los Cuentos de Ise” obra d’Ariwara Narihira que va prologar Jorge Luis Borges a l’edició d’Hispamérica i que narra llegendàries proeses d’amors cortesans.
“Los cuentos de Ise” són 209 poemes tanka, de cinc versos, que en total sumen 31 síl•labes, distribuïdes de la següent manera: 5, 7, 5, 7, 7. Ocasionalment estan agrupats de a dos o tres i separats per textos breus en prosa. Relaten en total 125 anècdotes utilitzant un estil elegant, però en un llenguatge encara primitiu. Els temes són l’amor, l’absència del ser estimat, el desengany i la alegria del retrobament.
Ise es un poble.I Narihira, segons expressa Borges, "es un hedonista en un mundo inocente y pagano, no perturbado aún por el Tao y por la recta observación del óctuple camino del Buddha".

Cuentos de Ise

Una vez, las relaciones entre dos amantes habían quedado rotas por una causa fútil. La mujer, que no había olvidado a su amante, le envió esto:
Aunque detesto
a este hombre, como no puedo
olvidarlo,
lo odio, y al mismo tiempo
lo amo.
Entonces el hombre dijo:
"Puesto que es así..."
Y respondió:
Sin que nos encontremos,
de nuestros sentimientos el intercambio
no se detendrá, como no se detiene el agua de una corriente
dividida por una isla en un río.
Así habló él, y sin embargo por la noche fue a verla a su casa. Después de hablar del pasado y del porvenir, él dijo:
Si de mil [largas] noches otoñales
pudiera yo hacer
una sola noche
y durmiera [junto a ti] ocho mil noches como ésa
no llegaría a saciarme.
Ella respondió:
Si de mil noches de otoño
se hiciera
una sola noche
cosas a decir quedaran
cuando ya el gallo cantara.
Con pasión más ardiente que en el pasado, él continuó frecuentándola.

Una vez, un hombre que se sentía enfermo tuvo la impresión de que estaba a punto de morir. Compuso este poema:
Que al final
haya un camino que es obligado a seguir
ya lo había oído decir,
pero lo que no pensaba era
que para hoy o mañana fuera.

Una vez , una mujer, al contemplar los objetos que un hombre frívolo le había dejado como recuerdo, compuso este poema:
Lo que él llama recuerdos
son ahora enemigos [para mí].
Sin duda
habría, sin ellos,
momentos en que olvidaría.

Había una vez un hombre. Como detestaba a una persona, que a su vez lo detestaba, compuso este poema:
Aun cuando ella pudiera
apilar uno encima del otro
diez veces diez huevos,
¿cómo amaría yo
A quien no me ama?
A ese poema la mujer respondió:
El rocío mañanero
al evaporarse puede algunas gotas dejar.
pero ¿quién podría confiar
en una relación con vos?
Nuevamente, el hombre le escribió:
Aun si el viento que sopla
no ha dispersado todas las flores de cerezo
del año pasado,
difícil resulta confiar
en vuestro corazón.
La mujer respondió a su vez:
Más vano que escribir cifras
sobre el agua que corre
es amar a una persona
que por vos no siente amor.
El hombre escribió nuevamente:
Ni el agua que fluye
ni el tiempo que pasa
ni las flores dispersadas
comprenden la palabra
¡Espera!

Una vez, un hombre frecuentaba secretamente a una mujer. Recibió de ella este mensaje: “Esta noche me habéis aparecido en sueños”. Entonces [él respondió]:
Mi espíritu debe ser
el que ha ido [hacia vos]
por causa de gran amor.
Si se os aparece una vez más en la noche
con un encantamiento, retenedlo con vos.

Una vez, un hombre envío [estos versos] a una mujer cruel:
Que suspiro por vos
no lo he de repetir más.
Sabed empero que si de vuestra ropa interior
los cordones se os desatan
por aquella razón será.
Ella respondió:
Aunque un signo se vea en el soltarse
de los cordones de debajo,
no es eso así [en mi caso].
No hay motivo para recurrir
a esta
suposición.

Un emperador fue a Sumiyoshi. Allí compuso este poema:
Incluso desde que yo los vi
ha pasado mucho tiempo,
mas estos bellos pinos
de la ribera de Sumiyoshi
¿cuántas generaciones han visto?
Un gran dios, apareciéndosele, dijo [estos versos]:
¿No sabes acaso
que estamos ligados
estrechamente?
Desde viejas edades
comencé a protegeros.

Una vez, un hombre fue a la casa de Ki no Aritsune, pero éste había salido a dar un paseo. Como se hacía tarde, [el hombre se retiró] y le envío este poema:
Gracias a vos
he comprendido [el ardiente deseo de la espera].
En el mundo
esto es llamado
amor.
[Àritsune] respondió:
Como lo ignoraba,
a todos
pregunté
¿qué es, pues,
eso que llaman amor?

En otros tiempos, [un hombre] mantenía relaciones amorosas con una mujer, pese a que sabía que era una libertina. Pero esto, ciertamente, no le disgustaba. Aunque la visitaba a menudo, sentía grandes inquietudes [acerca de su fidelidad]. Sin embargo, tenía por imposible dejar de frecuentarla. Como no podía en absoluto abstenerse de verla, cuando por algún impedimento, por sólo dos o tres días, debía dejar de visitarla, le enviaba un poema como éste:
Las huellas que al partir
dejé, no deben todavía
haberse borrado.
¿Quién pues frecuentaría
hoy ese camino?
Así, en esos versos manifestaba él sus dudas.

Había una vez un hombre. ¿Qué ocurrió? Dejó de ir a ver a su mujer. Más tarde ella tuvo otro hombre. Sin embargo, como ella tenía un hijo [de su primer esposo], éste le enviaba de tiempo en tiempo noticias suyas, aunque no fueran particularmente íntimas. Como esa mujer pintaba, el hombre le envió un objeto para que lo decorara. So pretexto de que había llegado su actual esposo, la mujer dejó pasar uno o dos días sin devolver [el objeto]. Sintiendo una gran amargura, el hombre le escribió: “Aunque tengas razones para no haberme enviado aún lo que te pedí, te odio por eso”. Como burla, escribió el siguiente poema y se lo envío:
¿Las noches de otoño
olvidar hacen
los días primaverales?
¿Mil veces mejor es la bruma de otoño
que la neblina de primavera?
Ése era su poema. La mujer respondió:
¿Mil otoños
compararse pueden
Con una primavera?
Tal las rojas hojas del arce,
las flores de cerezo se dispersan.

Una vez, un hombre había invitado, para despedirse, a un [amigo] que partía de viaje. El hombre esperó, pero como su amigo no llegaba, compuso este poema:
Ahora es cuando sé
qué triste es languidecer.
[Luego] sin mayor falta
haré bien en visitar
las casas donde me esperan.

Una vez, un hombre que había partido hacia el Este compuso durante el viaje estos versos que envió a sus amigos:
No me olvidéis
aunque haya partido tan lejos
como las nubes.
Cuando en el cielo la luna acabe
su recorrido, nos encontraremos.

Había una vez un hombre. Como se aburría en la capital, partió hacia las provincias del Este. Cuando llegó a la playa fronteriza de Ise y Owari, vio levantarse las blancas olas y [compuso estos versos]:
Cada vez más
los lugares que dejé
yo añoro.
¡Cuánto os envidio
olas que retornáis!

Una vez un hombre fue a la provincia de Mutsu sin un objeto definido. Una dama de allí se prendó ardientemente del hombre de la capital, que encontraba de una rara belleza. Ella le escribió:
Más valiera
para morir en amor total
fuera yo
un gusano de seda
aun para tan corta vida [como la suya].
Era un poema de provinciana. De cualquier manera, él sintió piedad, fue a su casa y allí durmió. Cuando, tarde en la noche, partió, la mujer:
Cuando el día despunte
en el canal he de hundir
este infame gallo
cuyo temprano canto
a mi amante hizo partir.
Pero el hombre dijo de debía volver a la capital [y agregó]:
Si en Kurihara
el pino de Anewa
una persona fuera:
“A la capital, como recuerdo,
ven conmigo”, le diría:
Entonces, la mujer se sintió feliz y se dijo: “Parece que realmente me ama”.

Un hombre, que no había dado noticias suyas desde hacía tiempo, llegó para ver los cerezos en flor. La dueña de casa:
De ser inconstantes,
tienen fama
las flores de cerezo.
[Sin embargo] aguardaron
a quien poco se deja ver durante el año.
El hombre respondió:
Si hoy no hubiera venido,
como nieve mañana
estarían caídas.
Y aunque no se derriten
¿quién cual flores las miraría?

PRODUCCIO PRÒPIA

Júlia, de Josep Lleixà, Teresa Minguijón i Vivian Segurana

Des de que la conec sempre m’ha agrada’t. Rossa, ulls blaus, mirada trista, somriure tímid. Té uns quants anys més que jo - pocs – però una figura d’una noia de vint anys.
Té parella. La meva timidesa i la seva situació personal han estat el motiu de que l’hagi mirat sempre com quelcom inaccessible però molt, molt desitjat. Tot i que freqüentem llocs i amics comuns, les converses amb ella sempre havien estat curtes, les salutacions breus però cordials, fins que un dia, traient forces de no sé on, vaig dir-li – Perdona l’atreviment, però et veig trista, capficada - .
Tens raó va contestar, últimament les coses no em van tal com voldria, cada bugada perdo un llençol.
I ara - vaig dir posant cara de sorpresa -, una dona com tu, atractiva, amb parella.....
Sí, sí, tot el que tu vulguis, va dir, però no sempre les coses són com aparenten ser.
Això va bé, vaig pensar tot excitat pel avenços aconseguits. De moment donava peu per continuar la conversa pel camí que a mi m’interessava transitar, el dels sentiments, dels afectes, de l’estimació, de la passió o de la seva carència.
Tot té solució en aquesta vida, menys la salut. - Vaig dir amb cara de comprensió .I vaig afegir, quasi preguntant -, que són problemes econòmics? Perdona, si no vols no contestis, sentimentals?
No va contestar amb paraules, ho va fer posant cara d’assentiment, de tristor.
De cop em va vindre al cap una idea descabellada i li vaig dir: Jo tiro les cartes, les cartes del Tarot, saps? Ho faig únicament als amics, i la veritat les cartes mostren el camí a seguir, quan nosaltres sols no podem esbrinar-lo degut a la confusió mental que tenim.! Quina barra que tens vaig pensar! I per sorpresa meva, em va dir bocabadada,
de veritat que això funciona? faries això per mi? –
I tant que ho faria. Varem quedar pel dia següent a la tarda a casa meva.
En quin embolic m’havia posat. Les úniques cartes que havia tingut a les mans eren les de jugar a la botifarra. Però de cop es va encendre una bombeta mig fosa dins del meu cervell i em va recordar que en una fira de medecines alternatives, esoterisme etc, havia comprat un joc de cartes del Tarot de Marsella. Vaig respirar alleugerat. Quines coses s’han de fer per apropar-se a la persona que voldries tenir sempre al teu costat.
A la tarda següent vaig preparar l’escenari: poca llum a la saleta, unes quantes espelmes que donaven una sensació de caliu, una música suau que ajudava a fer més acollidor l’ambient..., I ella va arribar.
Una salutació cordial i a la vegada tímida. Li vaig fer un petó a la galta i varem seure un enfront de l‘altre a la taula preparada a l‘efecte.
El meus ulls mirant el mall de cartes, els d’ella, fixos al tapet que cobria la taula d’on no gosava aixecar-los. Que estaria pensant?.
Li vaig donar el mall de cartes i li vaig dir: - baralla -. Així ho va fer, - talla - i me les va tornar. El meu cor estava disparat, les mans em tremolaven. Seria capaç de fer que la representació fos convincent? Quan un està enamorat treu forces ocultes que l’ajuden en moments complicats com aquell.
-He de dir-te que el sistema que utilitzo per fer les tirades de cartes potser et resulti estrany, diferent als emprats normalment.
La veritat mai me les havien tirat, així que per mi és nou – va contestar-.
Vaig agafar la primera carta resultant del tall i va sortir la número XI.
La Força – vaig dir – ens diu com ets tu en situacions normals, una dona forta, capaç de lluitar contra les adversitats – Allò començava bé – vaig pensar-.
La segona va ser la VII , el Carro.
Aquesta carta explica la teva situació actual en l’aspecte sentimental. Dos cavalls, dos forces oposades que tiren del carro – la parella – però que lluiten entre si, sense posar-se d’acord. Per una banda la por a ser infidel, per l’altra els pensaments de desig que et turmenten pensant en un altre home.
Va moure el cap assentint.
Havia agafat bon camí, ara feien falta bones cartes que em portessin a la drecera.
La tercera a sortir va ser la número XVI . La Torre. – A veure si era capaç de portar l’aigua cap el meu molí.
La Torre, com veus, – vaig dir - ens assenyala destrucció, una cosa sòlida que s’ha d’enderrocar, això es el que aconsella, destruir per construir de nou.
Ella no aixecava el cap però el movia com dient: estàs encertant tot.
La quarta carta va ser la VI. Els enamorats. La sort em seguia acompanyant.
Aquesta carta es positiva, senyala el teu futur i ens diu que a curt termini tindràs un encontre sentimental amb la persona que tu estimes.
Per primera vegada va aixecar el cap i va somriure tímidament.
La cinquena a sortir va ser la XVIIII. El Sol. Ja estava arriscant massa, ja era difícil seguir tenint la sort de cara durant tant de temps.
Vaig fer una interpretació completament interessada – com les altres – i vaig gosar dir-li:
El Sol es sinònim de força, de vitalitat, d’energia. Vol dir-te que la persona que a tu t’agrada i per la que has de lluitar, es mes jove que tu.
A mi em tremolaven les mans, estava completament embriagat, la mirava i ella no va aixecar els ulls.
Aquell joc era molt arriscat. Una petita relliscada i tots els avenços podien anar-se’n a orris. Vaig decidir agafar l’ultima carta. Va sortir la I . El Mag.
Em vaig sentir feliç, em vaig tranquil•litzar, doncs aquella carta donava peu a fer una bona predicció.
El Mag vol dir que, tu com ell, teniu a les vostres mans la resolució de tots els problemes. Tens tots els elements necessaris per conquerir el que
desitges, es tracta de saber-los combinar d’una forma adient. Tu saps el
que vols, saps a qui estimes i saps que ell te està esperant. Ara ja depèn de tu i això no es màgia. Sigues valenta.
Ara si va aixecar el cap. Els seus ulls tenien una brillantor especial; mirant-los fit a fit traspuaven una determinació, una força que mai jo havia vist.
Vaig dir-li: jo crec que d’aquestes coses hauríem de seguir parlant, però d’una forma assossegada , sense cartes al davant. Que et sembla, acceptes la invitació.
Si, va dir amb veu forta i segura. Demà a la tarda tornaré.
Ni es sentia ja l’ascensor i jo continuava allà, palplantat al replà. Incrèdul, vaig entrar a casa. Encara la veia asseguda mentre dels seus llavis sortia aquella promesa de felicitat: “Demà a la tarda tornaré”.
Amb els dits repassava la cadira, la taula, el got, les cartes, el pom de la porta. Tot allò que qualsevol part del seu cos hagués pogut tocar. Ensumava l’aire buscant restes del seu perfum.
Demà a la tarda tornarà! Que fas?, espavila. Tens 24 hores per organitzar una recepció que no pugui oblidar, per preparar un pla que només li deixi una sortida digne: Tu!
Aquest pensament, esfereïdor i seductor alhora, em va posar en marxa.
Entrarà a casa i...quina llum, quina música?. Vaig anar cap a la lleixa on tenia els CD. Vaig fer una primera tria, que vaig separar per tornar-hi més tard. Respecte a la llum no calia patir: una de les meves dèries és col•leccionar llums de tota mena. Primer la rebria amb claror i lluminositat, però no seria el llum del sostre, si no el del sofà, del qual puc regular la intensitat, perquè no fos molt descarat abaixar-la quan convingués. Potser hauria de buscar un altre per posar al costat de la taula, per evitar zones fosques des d’un començament. En vaig triar un i el vaig col•locar al lloc adient.
Bé. Ja està a casa. Som al sofà. Ara...Alguna cosa per menjar i beure!
Vaig anar a la cuina. Faré servir els mateixos gots que he tret avui. Tot ha de semblar natural, com si ho hagués improvisat. Per menjar...puc preparar pastes i fruits secs. Segons com, trauré unes o altres. N’he de comprar de les dues coses. Anotat.
Xerrarem, xerrarem i...llençols!. Això sí, nous de trinca. Vaig cap a l’habitació i reviso els prestatges de l’armari. Sort en tinc de les meves amigues! Aquest any, pel meu aniversari, m’han regalat un joc ben maco. Us estimo! Demà serà una bona ocasió per estrenar- lo. I també estrenaré les tovalloles. D’aquestes n’he de comprar. Anotat.
Ara he de pensar tranquil•lament en la manera de portar la conversa cap allà on vull que hi vagi. És la part més difícil i, a més, no depèn només de mi.
Tantes emocions! Soparé i després, ja més reposat, revisaré el pla. Això sí, la nota de la compra ben a prop del plat, per si he d’anotar alguna cosa nova.

Que tard s’ha fet, vaig corrents a fer el sopar. Com se m’ha acut dir-li que demà a la tarda tornaré, que sóc boja? Estic casada. Per què m’amoïno? Segurament pensarà que vull que em torni a tirar les cartes. M’aixecaré d’hora i aniré a la perruqueria, li diré a la Cèlia que hem pentini molt natural, no vull que sembli que m’he arreglat per ell. Però, què estic dient? Estic casada.
-Nena, d’on vens tant tard?
De ca la senyora Maria, no es troba gaire bé i he anat a fer-li companyia..
No imaginava que sabés tirar les cartes, a mi no m’ha interessat mai el Tarot però quan m’ho va proposar vaig veure la llum, per fi una estona a soles amb ell. Encara que fa temps que ens coneixem no ens hem dit mai res més enllà que una cordial salutació o algun comentari sobre alguns dels actes culturals als que assistim i on coincidim. Sempre m’ha semblat un home interessant, amb seny, una mica misteriós i irresistiblement atractiu. Em moriria de vergonya si sabés les vegades que he somniat desperta amb ell, però només a estones és clar, el meu home és molt bon home i m’estima molt.
-Nena, que li queda molt al sopar?
Fa tant de temps que les coses entre nosaltres no van com jo voldria i a vegades em sento tan sola. Tindran raó les cartes? L’encontre sentimental serà el de demà? Depèn de mi? Sabrà que em refereixo a ell? Quina bajanada, ni tan sols s’haurà fixat en mi, una dona més gran. I el meu home és tant bon home i m’estima tant. Potser que el truqui i li digui que no m’esperi demà. -Demà a la tarda et ve de gust que anem al cinema?
-No ho sé, ara estic cansat per pensar.
Em sap greu de pensar en un altre home, però fa tant de temps que ens hem distanciat... Potser és només una crisi matrimonial, potser tot tornarà a la normalitat, potser... potser em perdo aquest moment esperant el passat. Necessito un senyal.
Sona el telèfon. -Que el pots agafar? Estic fent el sopar. Qui deu trucar tant tard?
-Nena, era el Pere, demà a la tarda aniré a jugar al dominó al Casal, no m’esperis per sopar, arribaré tard.
-Molt bé amor, jo tornaré a ca la senyora María a fer-li companyia, com està tant malalta, potser jo també torni tard.

Miscel•lània
Efemèrides: en tal dia com avui, 15/02:
-1564 : Neix Galileo Galilei, astrònom, filòsof, matemàtic i físic florentí.
-1811: Neix Domingo Faustino Sarmiento, polític, pedagog, escriptor, periodista, estadista i militar argenti. Autor d’obres com “Facundo o Civilización y barbarie”
-1566: Mor Louise Labé, poetessa francesa, coneguda amb el sobrenom de “la bella cordelera”. Autora de “Débate entre la Locura y el Amor”, tres “Elegías” y veinticuatro “Sonetos”.
-1905: Mor Lewis Wallace, escriptor nord-americà conegut per la seva novel•la “Ben-Hur: A tale of the Christ”.
-1907: Mor Giosuè Carducci, poeta italià, premi Nobel el 1906.
Clubs de lectura:
- Durant el mes de febrer, a la Biblioteca Mestra Maria Antònia, estem llegint El capità Pàmfil, de Alexandre Dumas. La tertúlia tindrà lloc el darrer dijous de febrer dia 25, a les 7 de la tarda.
- Al Bookclub, club de lectura en anglès, aquest mes de febrer llegim The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. La tertúlia tindrà lloc el darrer dimarts de febrer, dia 23, a les 7 de la tarda.
Concursos:
-VI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia convocat pel Café Central.. Dotat amb 6.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer
-XV Premi Valldaura de novel•la memorial Pere Calders de Cerdanyola del Vallès. 4.000€ i publicació. Fins el 26 de febrer.
-El proper 20 de març se celebrarà la Primera Mostra Oberta de Poesia a Alcanar amb l'objectiu d'aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i, alhora, posar-los en contacte i també donar-los a conèixer al públic d'Alcanar. Els autors i les autores participants podran posar a la venda els seus llibres. Si voleu participar-hi heu d’enviar les vostres propostes abans del dia 27 de febrer.
-Premis literaris Ciutat d’Olot. Dotats amb 500€ i publicació. Fins el 5 de març.
-Jocs Florals de Barcelona 2010. Premi de poesia. 10.000€ i publicació. Fins el 14 de març
-XV concurs artístic i literari. Modalitat Narració. Convocat pels amics de la Unesco de Girona. Fins el 15 de març.
-XXX Concurs de Narrativa Premi Sant Joan Caixa Sabadell. Dotat amb 60.000€ i publicació. Fins el 31 de març.
-XVIII certamen literari de cartes de desamor. Convocat per l’associació de veïns de Pardinyes (Lleida). Dotat amb 600€. Fins el 31 de març.
-I Premi de Narrativa “món Rural”. Dotat amb 3.000€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-XX Premi carmesina de narrativa infantil. Convocat per la Mancomunitat de municipis de la Safor (Valencia). 2.500€ i publicació. Fins l’1 d’abril.
-IX Premi literari Jaume Maspons i Safont. Dotat amb 5.000€ i publicació. Fins el 25 de juny.
-La fundació Crisalida de Camporrells, a Osca, convoca la I edició del premi literari de relat breu, dividit en tres categories: escolar, general i persones amb discapacitat intel•lectual. Diferents premis, fins el 24 de juliol
-Com a exposició permanent podeu gaudir d’un passeig pel bosc dels llibres que hi ha a la riera de Roda de Barà. Un espai dissenyat per Abraham Mendez, Record Guinnes de Cartes publicades, amb la finalitat que tot escriptor que vulgui pengi un relat en un dels centenars d’arbres que hi ha plantats.
-També podeu visitar al Roc de Sant Caietà el museu de l’Escriptor, fundat pel mateix Abraham Mendez i ubicat dins del Centre Cívic La Roca Foradada.